COMISSIÓ GESTORA DE LES PROVES D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT COMISIÓN GESTORA DE LAS PRUEBAS DE ACCESO A LA UNIVERSIDAD PROVES D’ACCÉS A FACULTATS, ESCOLES TÈCNIQUES SUPERIORS I COL·LEGIS UNIVERSITARIS PRUEBAS DE ACCESO A FACULTADES, ESCUELAS TÉCNICAS SUPERIORES Y COLEGIOS UNIVERSITARIOS CONVOCATÒRIA DE CONVOCATORIA DE SETEMBRE 2005 MODALITAT DEL BATXILLERAT (LOGSE): MODALIDAD DEL BACHILLERATO (LOGSE): SEPTIEMBRE 2005 TOTES TODAS IMPORTANT / IMPORTANTE 1r Exercici 1º. Ejercicio FILOSOFIA II FILOSOFÍA II Barem: / Baremo: Comuna Común 90 minuts 90 minutos L’alumne/a comentarà, dins de l’opció que trie, el text de l’autor que ha treballat a classe. Qüestions: 1ª ... fins 2,5 punts; 2ª ... fins 2,5 punts. Redacció: ... fins 5 punts. OPCIÓ PRIMERA TEXT I Doncs, aquest quadre, vaig fer jo, estimat Glaucó, cal aplicar-lo, tot ell, al que havíem dit abans, bo i comparant aquest àmbit que apareix a la vista amb l'habitacle de la presó, i la llum del foc d'allí amb el poder del sol; la pujada cap a dalt i la contemplació del d'allí dalt, si poses que és com l'ascenció de l'ànima cap a la regió intel·ligible no t'erraràs, almenys de com jo ho espero, ja que vols sentir-ho. Si s'escau que és vera aquesta meva opinió, déu ho sap, però a mi el que em sembla m'ho sembla així: en el món intel·ligible, l'última idea que es veu, i amb prou feines, és la del bé, i d'haver-la vista cal concloure que ella és arreu la causa de tot el recte i el bell; que ha parit, en el món que es veu, la llum i l'amo de la llum, que en el món intel·ligible és ella la mestressa que produeix la veritat i el coneixement, i que és a ella que cal que vegi qui ha d'obrar assenyadament, privadament i pública. — Hi estic d'acord, va dir, també jo, almenys tant com m'és possible. — Vinga, doncs, vaig fer jo, estigues també d'acord en això i no t'estranyis que els que han arribat allí no vulguin ocupar-se d'obres humanes sinó que llurs ànimes maldin per passar el temps allí dalt. Car és natural qui sigui així, tant com és així en el quadre que ha estat explicat abans. — Sí que n'és, de natural, va dir. — ¿I què? ¿Que penses que és cap meravella, vaig fer jo, que un que ve de la contemplació de les coses divines a les humanes ho faci tot malament, amb torpor, i es mostri del tot ridícul quan encara no hi veu bé i abans d'haver-se avesat prou a l'ombra en què es troba, si és forçat, en els tribunals o on sigui, a mantenir un debat sobre les ombres del just o sobre les figures de les quals són ombres i a discutir sobre aquest tema situant-se en la concepció que en tenen els que no han vist mai directament la justícia? — No, no penso pas que sigui cap meravella, va dir. — Ans algú que tingui seny, vaig fer jo, ha de recordar que els transtorns dels ulls són de dues menes i que tenen dues causes, tant el passar de la llum a l'ombra com de l'ombra a la llum. I, calculant que això mateix s'esdevé a propòsit de l'ànima, quan en vegi una d'agitada i incapaç de veure-hi, no ha d'esclafir a riure desenraonadament sinó que ha de considerar si no és que està en ombres, desavesada, 1 perquè arriba d'una vida de més clara visió, es troba plena d'un esclat més radiant. I així, que tingui l'una per feliç pel que ha patit i viscut i que compadeixi l'altra, de la qual, si vol enriure-se'n, menys ridícul fóra que s'enrigués d'ella que no pas de la que ve de dalt, de la llum. — I ben a mida, va dir, que va el que dius (PLATÓ, La República, 517b-518b). QÜESTIONS: 1. Explique l'alumne/a el concepte de «bé» a partir de la metàfora del sol. 2. Per què l'home pot sentir-se ridícul al discutir en els tribunals o en la vida quotidiana, segons l'argument de Plató en el text? REDACCIÓ: Graus de realitat i graus de coneixement en la teoria de les Idees de Plató. OPCIÓ PRIMERA TEXT II I la contemplació, àdhuc, semblaria talment l'única activitat que és desitjable per ella mateixa: d'ella, en efecte, res no en resulta que no sigui el fet de contemplar, mentre que, del que és dut a la pràctica, sempre, més o menys, obtenim algun resultat més enllà de la praxi. Sembla que la felicitat rau en el lleure, en el sentit que treballem sense lleure per a tenir-ne, tal com fem la guerra per a conservar la pau. De les virtuts pràctiques, és en els afers de la ciutat o de la guerra on rau l'activitat; tot el que és dut a la pràctica en política i guerra sembla que no és lleure; i en guerra ben del tot, car ningú no escull guerrejar per guerrejar ni prepara de grat una guerra: semblaria ben del tot un assassí sanguinari, qui es fés enemics els amics perquè hi hagués batalles i morts. I també la del polític és una activitat que no és de lleure, i, més enllà d'ocupar-se dels afers de la ciutat, el polític, obté resultats com el poder i honors —o la felicitat, per a ell i per als ciutadans: la mena de felicitat, però, que cerquem, i que és diferent de la política. Si del que és dut a la pràctica segons virtut les activitats polítiques i de la guerra van al davant per bellesa i magnitud, i són no de lleure i tendeixen cap a un fi i no són escollides per elles mateixes; si l'activitat de la intel·ligència per aplicació sembla ser diferent, contemplativa com és, i no tendir a cap fi fora d'ella mateixa i tenir un plaer propi (ella mateixa n'acreix l'activitat); si és palès que a aquesta activitat corresponen l'autosuficiència i el lleure i ser tan incansable com és possible a un home, i tota la resta del que fa part dels atributs del benaventurós, aleshores aquesta fóra la completa felicitat de l'home, si la llargària de la vida que prenia era completa, aixó sí, car, del relatiu a la felicitat, res no hi ha incomplet. Una vida així valdria força més que una vida humana, perquè el valor de la vida humana no està en el fet de ser home sinó en el que hi ha en ella de diví. Hi ha una difèrencia, doncs, d'això diví al compost que és l'home: tan considerable com la que hi ha entre aquesta activitat i les altres virtuts; i així, si comparada amb l'home la intel·ligència és divina, també la vida de la intel·ligència és divina comparada amb la vida humana. Cal que no estiguem d'acord amb els que lloen el fet de, essent l'home un home, pensar com un home, oi més com un mortal, essent mortal, ans, tant com el ser home accepti, cal viure una vida immortal, val a dir, fer-ho tot de cara a viure segons els més alts valors d'una vida immortal. Perquè, això que diem, si no té gaire gruix, supera de molt tota la resta pels seus mitjans i en honor. Fins podria semblar que és cadascú de nosaltres, això, almenys allò que hi ha de millor que ens senyoreja. Certament, resultaria fora de lloc que algú escollís de viure no la pròpia vida sinó la d’algú altre. El que dèiem abans s'acordarà amb això d'ara, perquè allò que per natura és propi de cadascú és el que més pot en cadascú i li és més plaent: i a l'home, doncs, la vida segons intel·ligència, si l'home, justament, és més que res intel·ligència; aquesta vida, per tant, és la més feliç" (ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, 1177b1178a8). 2 QÜESTIONS: 1. Analitze l'alumne/a el significat que tenen en el text els conceptes de «fi» i «felicitat (eudaimonía)» segons Aristòtil. 2. Reconstruesca l’alumne/a el raonament que condueix Aristòtil a establir que per a l'home la vida conforme a la intel·ligència és la més feliç. REDACCIÓ: Ètica i política en Aristòtil. OPCIÓ SEGONA TEXT I Pensem una vegada més, sobretot en la formació dels conceptes: tota paraula esdevé immediatament concepte pel fet que justament no ha de servir de record a la vivència originària, única i del tot individualitzada gràcies a la qual es va formar, sinó que ha d'anar bé alhora per a incomptables vivències més o menys semblants —això és, mai no idèntiques parlant estrictament—, i per consegüent ha de ser apropiada per a casos netament diferents. Tot concepte sorgeix de la igualació d'allò desigual. Tan cert com que una fulla mai no és del tot igual que una altra, així mateix és ben cert que el concepte de fulla s'ha format mitjançant la renúncia arbitrària a aquestes diferències individuals, mitjançant un oblit d'allò distintiu, i aleshores provoca la representació, com si en la natura, a més de les fulles, hi haguera quelcom que fóra la «fulla», més o menys una forma primordial segons la qual totes les fulles hagueren estat teixides, dibuixades, compassades, acolorides, arrissades, pintades, però per mans inhàbils, de manera que cap exemplar no haguera resultat correcte i digne de confiança com a reproducció fidel de la forma primordial. Nosaltres anomenem honrat un ésser humà; «per què avui ha actuat tan honradament?», ens demanem. La nostra resposta sol ser la següent: per la seua honradesa. L'honradesa! Això vol dir, novament: la fulla és la causa de les fulles. Ben cert, no sabem absolutament res sobre una qualitat essencial anomenada honradesa, però bé que en sabem prou sobre nombroses accions individualitzades, desiguals per tant, que nosaltres igualem mitjançant l'omissió d'allò desigual i que aleshores designem com a accions honrades; finalment, formulem des d'elles una qualitas occulta amb el nom d'«honradesa». El fet de passar per alt allò individual i allò real ens lliura el concepte, i també la forma, mentre que la natura no coneix formes ni conceptes, ni tampoc, per tant, cap mena de gèneres, sinó solament una X inaccessible i indefinible per a nosaltres. Perquè també la contraposició que fem entre l'individu i el gènere és antropomòrfica i no prové de l'essència de les coses, encara que nosaltres tampoc no gosem dir que no li correspon: perquè això seria una afirmació dogmàtica i, com a tal, tan indemostrable com el seu contrari (NIETZSCHE, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, I). QÜESTIONS: 1. Explique l'alumne/a el significat dels termes: «concepte» i «forma primordial». 2. Per què conclou Nietzsche afirmant que l'oposició que fem entre «individu» i «gènere» és antropomòrfica? Per què aquesta distinció ni pot afirmar-se ni pot negar-se? REDACCIÓ: El llenguatge com a sistema de metàfores segons Nietzsche. 3 OPCIÓ SEGONA TEXT II La burgesia ha jugat en la història un paper altament revolucionari. La burgesia, allà on arribà al poder, destruí el conjunt de relacions feudals, patriarcals i idíl·liques. Ha trencat sense contemplacions els complicats vincles feudals mitjançant els quals els homes estaven lligats als seus superiors naturals sense deixar altre vincle entre els homes sinó el pur interès, el despietat “passar comptes trinco-trinco”. Ha ofegat en les aigües gelades del càlcul egoista l’èxtasi sagrat del fanatisme pietós, de l’entusiasme cavalleresc i del sentimentalisme petit burgès. Ha dissolt la dignitat personal en el valor de canvi i ha substituït les nombroses llibertats garantitzades i legítimes per una cínica llibertat de comerç. En una paraula, ha substituït l’explotació amagada sota il·lusions religioses i polítiques per l’explotació oberta, descarada, directa i eixarraïda. La burgesia ha despullat de la seua aparença sagrada totes les activitats fins aleshores respectades i considerades amb pietós temor. Ha convertit el metge, l’advocat, el capellà, el poeta, l’home de ciència en treballadors a sou al seu servei. Ha esquinçat el vel sentimental i tranquil·litzador de les relacions familiars i les ha reduït a pura relació de diners. La burgesia ha desemmascarat que la manifestació de força brutal tan admirada pels reaccionaris en l’edat mitjana troba el seu adient complement en la droperia més indolent. En primer lloc ha demostrat el que pot aconseguir l’activitat dels homes. Ha realitzat meravelles ben diferents que les piràmides egípcies, els aqüeductes romans i les catedrals gòtiques, ha dut a terme empreses ben diferents de les migracions dels pobles i les croades. La burgesia només pot existir revolucionant contínuament els instruments de producció, és a dir, les relacions de producció, és a dir, totes les relacions socials. En canvi, el manteniment invariable de l’antic mode de producció era la condició d’existència primera de totes les anteriors classes industrials. La constant transformació de la producció, el trasbals ininterromput de totes les condicions socials, la perpètua inseguretat i moviment caracteritzen l’època de la burgesia des dels seus inicis. Es dissolen totes les relacions fixes, rovellades, junt amb les seves seqüeles de representacions i visions venerables i les recent configurades envelleixen abans de corporitzar-se. S’evapora tot el que és estamental i estable, és profanat tot el que és sagrat i, finalment, els homes es veuen forçats a encarar-se fredament amb la seva posició en la vida, amb les seves mútues relacions. (K. MARX i F. ENGELS, El manifest comunista). QÜESTIONS: 1. Analitze l'alumne/a el significat d’«instruments de producció», «relacions de producció» i «relacions socials». 2. Reconstruesca l’alumne/a l’argument de Marx i Engels que els porta a concloure: “S’evapora tot el que és estamental i estable, és profanat tot el que és sagrat i, finalment, els homes es veuen forçats a encarar-se fredament amb la seva posició en la vida, amb les seves mútues relacions”. REDACCIÓ: El concepte d’història en Marx. 4 COMISSIÓ GESTORA DE LES PROVES D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT COMISIÓN GESTORA DE LAS PRUEBAS DE ACCESO A LA UNIVERSIDAD PROVES D’ACCÉS A FACULTATS, ESCOLES TÈCNIQUES SUPERIORS I COL·LEGIS UNIVERSITARIS PRUEBAS DE ACCESO A FACULTADES, ESCUELAS TÉCNICAS SUPERIORES Y COLEGIOS UNIVERSITARIOS CONVOCATÒRIA DE CONVOCATORIA DE SETEMBRE 2005 MODALITAT DEL BATXILLERAT (LOGSE): MODALIDAD DEL BACHILLERATO (LOGSE): SEPTIEMBRE 2005 TOTES TODAS IMPORTANT / IMPORTANTE 1r Exercici 1º. Ejercicio FILOSOFIA II FILOSOFÍA II Barem: / Baremo: Comuna Común 90 minuts 90 minutos El/la alumno/a comentará, dentro de la opción que elija, el texto del autor que ha trabajado en clase. Cuestiones: 1ª ... hasta 2,5 puntos; 2ª ... hasta 2,5 puntos. Redacción: ... hasta 5 puntos. OPCIÓN PRIMERA TEXTO I —Pues bien —dije—, esta imagen hay que aplicarla toda ella, ¡oh amigo Glaucón!, a lo que se ha dicho antes; hay que comparar la región revelada por medio de la vista con la vivienda-prisión, y la luz del fuego que hay en ella, con el poder del sol. En cuanto a la subida al mundo de arriba y a la contemplación de las cosas de éste, si las comparas con la ascensión del alma hasta la región inteligible no errarás con respecto a mi vislumbre, que es lo que tú deseas conocer, y que sólo la divinidad sabe si por acaso estás en lo cierto. En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas; que, mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública. — También yo estoy de acuerdo —dijo—, en el grado en que puedo estarlo. — Pues bien —dije—, dame también la razón en esto otro: no te extrañes de que los que han llegado a ese punto no quieran ocuparse en asuntos humanos; antes bien, sus almas tienden siempre a permanecer en las alturas, y es natural, creo yo, que así ocurra, al menos si también esto concuerda con la imagen de que se ha hablado. — Es natural, desde luego —dijo. — ¡Y qué? ¡Crees —dije yo— que haya que extrañarse de que, al pasar un hombre de las contemplaciones divinas a las miserias humanas, se muestre torpe y sumamente ridículo cuando, viendo todavía mal y no hallándose aún suficientemente acostumbrado a las tinieblas que le rodean, se ve obligado a discutir, en los tribunales o en otro lugar cualquiera, acerca de las sombras de lo justo o de las imágenes de que son ellas reflejo, y a contender acerca del modo en que interpretan estas cosas los que jamás han visto la justicia en sí? — No es nada extraño —dije. 1 — Antes bien —dije—, toda persona razonable debe recordar que son dos las maneras y dos las causas por las cuales se ofuscan los ojos: al pasar de la luz a la tiniebla y al pasar de la tiniebla a la luz. Y una vez haya pensado que también le ocurre lo mismo al alma, no se reirá insensatamente cuando vea a alguna que, por estar ofuscada, no es capaz de discernir los objetos, sino que averiguará si es que, viniendo de una vida más luminosa, está cegada por falta de costumbre, o si, al pasar de una mayor ignorancia a una mayor luz, se ha deslumbrado por el exceso de ésta; y así, considerará dichosa a la primer alma, que de tal manera se conduce y vive, y compadecerá a la otra, o bien, si quiere reírse de ella, esa su risa será menos ridícula que si se burlara del alma que desciende de la luz. — Es muy razonable —asintió— lo que dices (PLATÓN, La República, 517b-518b). CUESTIONES: 1. Explique el/la alumno/a el concepto de «bien» a partir de la metáfora del sol. 2. ¿Por qué el hombre puede sentirse ridículo al discutir en los tribunales o en la vida cotidiana, según el argumento de Platón en el texto? REDACCIÓN: Grados de realidad y grados de conocimiento en la teoría de las Ideas de Platón. OPCIÓN PRIMERA TEXTO II Parecería que sólo esta actividad se ama por sí misma, pues nada se saca de ella aparte de la contemplación, mientras que de las actividades prácticas obtenemos siempre algo, más o menos, aparte de la acción misma. Se piensa también que la felicidad requiere ocio, pues trabajamos para tener ocio, y hacemos la guerra para tener paz. Pues bien, la actividad de las virtudes prácticas se ejercita en la política o en la guerra, y las acciones relacionadas con éstas se consideran desprovistas de ocio; las guerreras, por completo (pues nadie elige guerrear por el guerrear mismo, ni procura la guerra: parecería, en efecto, un asesino consumado el que hiciera de sus amigos enemigos para que hubiera batallas y matanzas); pero también carece de ocio la actividad del político, y produce, aparte de ella misma, poderes y honores, o la felicidad para el que la ejerce y para sus conciudadanos, que es distinta de la actividad política, y que evidentemente buscamos como distinta de ella. Si, pues, entre las acciones virtuosas son las primeras en gloria y grandeza las políticas y guerreras, y éstas carecen de ocio y aspiran a algún fin y no se eligen por sí mismas, mientras que la actividad de la mente, que es contemplativa, parece superior en seriedad, y no aspira a ningún fin distinto de sí misma, y tener su placer propio (aunque aumenta la actividad), y la autarquía, el ocio y la ausencia de fatiga que pueden darse en el hombre y todas las demás cosas que se atribuyen al hombre dichoso parecen ser evidentemente las de esta actividad, ella será la perfecta felicidad del hombre, si ocupa el espacio entero de su vida, porque en la felicidad no hay nada incompleto. Tal vida, sin embargo, sería demasiado excelente para el hombre. En cuanto hombre, en efecto, no vivirá de esta manera, sino en cuanto hay en él algo divino, y en la medida en que ese algo es superior al compuesto humano, en esa medida lo es y también su actividad a la de las otras virtudes. Si, por tanto, la mente es divina respecto del hombre, también es la vida según ella es divina respecto de la vida humana. Pero no hemos de tener, como algunos nos aconsejan, pensamientos humanos puesto que somos hombres, ni mortales puesto que somos mortales, sino en la medida de lo posible inmortalizarnos y hacer todo lo que está a nuestro alcance por vivir de acuerdo con lo más excelente que hay en nosotros; en efecto, aun cuando es pequeño en volumen, excede con mucho a todo lo demás en potencia y dignidad. Parecería también que cada uno es ese elemento suyo precisamente, si cada uno es lo principal y lo mejor que hay 2 en él; por consiguiente, sería absurdo no elegir la vida de uno mismo sino la de otro. Lo que dijimos anteriormente viene a propósito también ahora: lo que es propio de cada uno por naturaleza es también lo más excelente y lo más agradable para cada uno; para el hombre lo será, por tanto, la vida conforme a la mente, ya que eso es principalmente el hombre. Esta vida será también, por consiguiente, la más feliz (ARISTÓTELES, Ética a Nicómaco 1177b-1178a8). CUESTIONES: 1. Analice el/la alumno/a los conceptos «fin» y «felicidad (eudaimonía)» según Aristóteles 2. Reconstruya el razonamiento que conduce a Aristóteles a establecer que para el hombre la vida conforme a la mente es la más feliz. REDACCIÓN: Ética y política en Aristóteles. OPCIÓN SEGUNDA TEXTO I Pero pensemos especialmente en la formación de los conceptos. Toda palabra se convierte de manera inmediata en concepto en tanto que justamente no ha de servir para la experiencia singular y completamente individualizada a la que debe su origen, por ejemplo, como recuerdo, sino que debe encajar al mismo tiempo con innumerables experiencias, por así decirlo, más o menos similares, jamás idénticas estrictamente hablando; en suma, con casos puramente diferentes. Todo concepto se forma por equiparación de casos no iguales. Del mismo modo que es cierto que una hoja no es igual a otra, también es cierto que el concepto hoja se ha formado al abandonar de manera arbitraria esas diferencias individuales, al olvidar las notas distintivas, con lo cual se suscita entonces la representación, como si en la naturaleza hubiese algo separado de las hojas que fuese la «hoja», una especie de arquetipo primigenio a partir del cual todas las hojas habrían sido tejidas, diseñadas, calibradas, coloreadas, onduladas, pintadas, pero, por manos tan torpes, que ningún ejemplar resultase ser correcto y fidedigno como copia fiel del arquetipo. Decimos que un hombre es «honesto». ¿Por qué ha obrado hoy tan honestamente? preguntamos. Nuestra respuesta suele ser así: a causa de su honestidad. ¡La honestidad! Esto significa a su vez: la hoja es la causa de las hojas. Ciertamente no sabemos nada en absoluto de una cualidad esencial denominada «honestidad», pero sí de una serie numerosa de acciones individuales, por lo tanto desemejantes, que igualamos olvidando las desemejanzas, y, entonces, las denominamos acciones honestas; al final formulamos a partir de ellas una qualitas occulta con el nombre de «honestidad». La omisión de lo individual y de lo real nos proporciona el concepto del mismo modo que también nos proporciona la forma, mientras que la naturaleza no conoce formas ni conceptos, así como tampoco ningún tipo de géneros, sino solamente una que es para nosotros inaccesible e indefinible. También la oposición que hacemos entre individuo y especie es antropomórfica y no procede de la esencia de las cosas, aun cuando tampoco nos aventuramos a decir que no le corresponde: en efecto, sería una afirmación dogmática y, en cuanto tal, tan indemostrable como su contraria (NIETZSCHE, Sobre verdad y mentira en sentido extramoral, I) CUESTIONES: 1. Explique el/la alumno/a el significado de los términos: «concepto» y «arquetipo primigenio». 2. ¿Por qué concluye Nietzsche afirmando que la oposición que hacemos entre «individuo» y «especie» es antropomórfica? ¿Por qué esa distinción ni puede afirmarse ni puede negarse? REDACCIÓN: El lenguaje como sistema de metáforas según Nietzsche. 3 OPCIÓN SEGUNDA TEXTO II La burguesía ha desempeñado un papel extremadamente revolucionario en la historia. Dondequiera que llegó al poder, la burguesía destruyó todas las condiciones feudales, patriarcales, idílicas. Ha desgarrado despiadadamente todos los abigarrados lazos feudales que ligaban a los hombres a sus superiores naturales, no dejando en pie, entre hombre y hombre, ningún otro vínculo que el interés desnudo, que el insensible «pago al contado». Ahogó el sagrado paroxismo del idealismo religioso, del entusiasmo caballeresco, del sentimentalismo pequeñoburgués, en las gélidas aguas del cálculo egoísta. Ha reducido la dignidad personal al valor de cambio, situando, en lugar de las incontables libertades estatuidas y bien conquistadas, una única desalmada libertad de comercio. En una palabra, ha sustituido la explotación disfrazada con ilusiones religiosas y políticas por la explotación franca, descarada, directa y escueta. La burguesía ha despojado de su aureola a todas las actividades que hasta el presente eran venerables y se contemplaban con piadoso respecto. Ha convertido en sus obreros asalariados al médico, al jurista, al cura, al poeta y al hombre de ciencia. La burguesía ha arrancado a las relaciones familiares su velo emotivamente sentimental, reduciéndolas a meras relaciones dinerarias. La burguesía ha desvelado que la brutal manifestación de fuerza que tanto admira la reacción en el Medioevo tenía su complemento apropiado en la más indolente holgazanería. Sólo ella ha demostrado qué puede producir la actividad de los hombres. Ha llevado a cabo obras maravillosas totalmente diferentes a las pirámides egipcias, los acueductos romanos y las catedrales góticas, ha realizado campañas completamente distintas de las migraciones de pueblos y de las cruzadas. La burguesía no puede existir sin revolucionar permanentemente los instrumentos de producción, vale decir las relaciones de producción y, por ende, todas las relaciones sociales. En cambio, la conservación inalterada del antiguo modo de producción era la condición primordial de la existencia de todas las clases industriales anteriores. El continuo trastocamiento de la producción, la conmoción ininterrumpida de todas las situaciones sociales, la eterna inseguridad y movilidad distingue la época burguesa de todas las demás. Todas las relaciones firmes y enmohecidas, con su secuela de ideas y conceptos venerados desde antiguo, se disuelven, y todos los de formación reciente envejecen antes de poder osificarse. Todo lo estamental y estable se evapora, todo lo consagrado se desacraliza, y los hombres se ven finalmente obligados a contemplar con ojos desapasionados su posición frente a la vida, sus relaciones mutuas (MARX y ENGELS, Manifiesto comunista, I). CUESTIONES: 1. Analice el/la alumno/na el significado de «instrumentos de producción», «relaciones de producción» y «relaciones sociales». 2. Reconstruya el argumento de Marx y Engels que les lleva a concluir: "Todo lo estamental y estable se evapora, todo lo consagrado se desacraliza y los hombres se ven obligados a contemplar con ojos desapasionados su posición frente a la vida, sus relaciones mutuas". REDACCIÓN: El concepto de historia en Marx. 4