Fitxa técnica Informació tècnica Nom: Edició:

Fitxa técnica
Informació tècnica
Nom: Bearn o La sala de les nines
Edició: Octubre del 2004. Nota sobre l'edició:
La primera edició catalana d'aquesta novel·la fou publicada pel Club del Novel·listes (Barcelona, 1961)
amb el tÃ−tol simple de Bearn, i se n'han fet diverses reimpressions, Amb anterioritat, n'havia aparegut la
traducció castellana (Barcelona, 1956) la qual passà prà cticament desapercebuda.
L'any 1965, amb motiu de la preparació del primer volum de les seves Obres completes (Barcelona: Edicions
62, 1996), Lorenç Villalonga, revisà el text d'aquesta novel·la, introduiny-hi petits peró nombrosos
canvis estilÃ−stics, sobretot als diálegs. A més, hi incorporà un epÃ−leg - Que no havia estat publicat en
l'edició de 1961 ni en les successives reimpressions- , completà el tÃ−tol de l'obra i encapçalà amb uns
versos d'Espriu. Aquesta edició de Bearn o La sala de les nines -que després de la mort de l'autor ha
passat a ser definitiva- és la que reproduïm en el present volum.
Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Editorial: Butxaca 62
Autor
Llorenç Villalonga i Pons va néixer el 1 de març de 1897 a Palma de Mallorca. El seu pare, Miquel
Villalonga, era militar. Sa mare, Joana Pons i Marquès, era maonesa; i Lorenç estudià medicina com ella.
Va estudiar a les facultats de Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa, on acabà la carrera al 1926. Dos anys
abans participà en el diari "El Dia" de Palma.
Des del 1924 mostrà una curiositat per l´Europa d´aquell temps. Van influir en ell, alhora de dedicar-se a
escriure, Anatole France, Voltaire, Freud, Ortega i Gasset i la Generació del 98 espanyola. El 1925
descobrÃ− l'obra de Marcel Proust, que fou d'importà ncia cabdal dins la seva novel.lÃ−stica.
S'estrenà com a narrador a Mort de dama (1931).
Portà la direcció literà ria en el magazÃ−n cosmopolita editat a Palma entre 1934 i 1936, i publicà cinc
relats, el drama SÃ−lvia Ocampo (1935) i al començament de Madame Dillon novel·la que publicà al
1937. Aquestes dues obres, juntament amb Fedra (1932), s'inspiren en la relació sentimental que Llorenç
Villalonga mantingué amb la cubana EmÃ−lia Bernal.
L'anticatalanisme el portà a escriure en llengua castellana. Més tard, però, l'èxit de Bearn en català el
decantà cap a la llengua nadiua, i les obres escrites inicialment en castellà foren traduïdes al catalÃ
mallorquÃ−.
El 1933, la pujada de Hitler al poder representà el començament d'una nova dià spora i Mallorca
esdevingué al final de la fugida d'un nou contingut d'artistes, intel.lectuals i professionals diversos. El
contacte amb aquesta gent per a un veritable escriptor de raça, com Villalonga, es notà en la seva tasca
narrativa i periodÃ−stica. Llorenç Villalonga va deixar testimoni d'un temps, d'una gent i d'una terra; aquest
era el sentit de la seva escriptura.
La revolta militar de juliol de 1936, viscuda per Villalonga des de Mallorca, motivà l'entrada de l'escriptor a
Falange Espanyola. Pocs mesos després d'iniciar-se la Guerra Civil, es casà amb una parenta llunyana,
rica i plena de seny, Maria Teresa Gelabert Gelabert de Binissalem, un matrimoni de conveniència. Dins la
1
postguerra s'esborrà la sà tira i començà la llarga elaboració de l'elegia d'un temps passat.
El final de la Guerra Civil representa per a Llorenç Villalonga l'entrada dins un temps de silenci. às molt
amic de Juan Aparicio, l'home fort de la cultura franquista que li proposà la recuperació per al món de les
lletres castellanes.
Després de la Segona Guerra Mundial, més concretament a partir de 1947, reprengué les
col·laboracions de premsa, ara en el diari Baleares de Palma, un diari oficial del règim franquista, sorgit de
la fusió en entre El DÃ−a i Falange.
Villalonga visqué de manera interioritzada el procés de crisi de la civilització occidental.
Començà , el 1940, la redacció d'unes peces curtes teatrals -o relats dialogats- més tard publicats sota el
tÃ−tol de Desbarats.
Dins els anys cinquanta mantingué bones relacions amb representants del catalanisme a Mallorca: Manuel
Sanchis Guarner i alguns poetes mallorquins, sobretot Llorenç Moyà , Jaume Vidal Alcover i Josep M.
Llompart. Villalonga torna al món del llibre amb La novel·la de Palmira (1952), escrita en llengua
catalana. La publicació a Barcelona de la segona edició de Mort de dama (1954), però, li creà un
conflicte amb els correctors d'estil del Principat.
Aleshores li mancaven dos capÃ−tols per acabar Bearn, la seva millor novel·la. Aquesta obra havia estat
redactada en català , entre 1952 i 1954. La novel·la passà a dos certà mens literaris, el premi Nadal i el
Ciutat de Barcelona i, publicada el 1956. Més tard, el 1961, Bearn, rebé el Premi de la CrÃ−tica 1963 i
una enquesta de Serra d'Or la situà en segon lloc dins la novel·lÃ−stica de postguerra.
Finalment, després d'una vida dedicada a l'escriptura, el 1980 morÃ− a al ciutat de Mallorca, Palma.
Localització
Després de la Guerra Civil, la nostra cultura va patir la repressió i la censura, tot i que en el cas de
Llorenç Villalonga no va ser un gran problema, ja que ell era falangista, i aquesta novel·la va ser de les
poques que va escriure en el sel idioma. Per la resta, molts del escriptors de l'època optaren per publicar des
de l'exili o de manera clandestina. Tot seguit, en veurem l'evolució fins a l'actualitat del génere literari que
açÃ− ens pertany : la narrativa.
Durant en primer quart del segle XX, apareixen en la narrativa europea tres novel·les que sustituirà n el
naturalisme del segle XIX: A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust i Ulisses, de James Joyce -que
representen els fonaments de l'obra psicològiga- i l'obra de Kafka.
En la nostra literatura, la repressió i la dictadura van perjudicar considerablement la novel·la, que havia
aconseguit, durant les décades anterior, ser el génere literari majoritari. Per aquest motiu, fins a la
dècada dels seixanta -en què es publiquen les novel·les psicològiques de Mercè Rodoreda i de
Llorenç Villalonga- no rebrem les influències europees.
Durant els anys seixanta, també hi ha un grup que, per les experiències viscudes durant la guerra, escriun
un tipus de novel·la testimonial i de caire realista. às el cas de Riera Llorca, Amat Piniella o Joan Sales.
La lectura d'obres franceses contamporà nies ocasionà que alguns autors, com Josep Maria espinàs o
Manuel de Pedrolo, es decantaren per les novel·les de tipus existencialista.
A partir de la dècada dels setanta, la novel·la va aconseguir la recuperació definitiva en el nostre à mbit
lingüÃ−stic i es mostrà en diversos subgèneres que provenien de la lliteratura estrangera.
La novel·la psicològica, tipus de narrativa a la que pertany aquesta novel·la, es caracteritza per la seva
subjectivització, la introspecció en la psicologia i el món interior del protagonista —prenent com a base
els estudis realitzats per Sigmund Freud, del que l'autor prén influéncies, entre altres autors— i el discurs
2
directe i lliure, a més a més del monòleg interior. A part, sol tractar sobre la psicologia de la dona,
perquè creien que era més complexa i, per tant, més interessant. Aquestes dones, per norma general,
provenien d'un estrat burgès i tenien un cert nivell cultural assolit (com la dona d'en Toni, senyor i possible
pare de mossén Joan, qui redacta la història).
Resum
Aquesta obra, subdividida en tres parts més l'introducció, comença amb la carta de mossén Joan (el
protegit del seu possible pare, el senyor Toni) relatant els esdeveniments que farà n tota l'obra, i demanant
consell al seu receptor, un vel amic del seminari.
A la primera part, sota l'influència de Faust, Joan fa una exhaustiva descripció des demés personatges i
de l'entorn de Bearn, especialment un retrat psicològic d'en Toni, i relata uns temps de conflictes morals,
entre ells la separació de Toni i la seva dona Maira Antònia per la fugida d'aquell a ParÃ−s amb la seva
neboda Xima, una jove cruel i sense principis que viu envoltada de luxes i d'amants. També es
autobiogrà fic, ja que Joan també fa una descripció de la seva adolescència. AçÃ− es on descobreix la
sala de les nines, un lloc prohibit que desperta la seva curiositat.
La segona part, la pau regna a Bearn, es l'època més tranquil·la. Maria Antònia i Toni s'han
reconciliat, però poc a poc es van donant compte de que ja no tenen tants diners com abans. Malgrat això,
fan un viatge Roma per a que Joan vegés al Papa. En la seva està ncia a ParÃ−s, Joan s'obssessiona amb
Xima, i a la tornada, l'assassinat de la serventa de la casa fa al senyor sospitós. Poc després, mor enverinat
per uns bombons, i hi queda el dubte de si ha sigut un assassinat o un suïcidi en el pensament de Joan per
sempre.
Finalment, a l'epÃ−leg Joan incendia la sala de les nines, ja que la visita d'uns historiadors reclamant arxius
d'aquesta sala li fan entendre que potser Toni no va ser mai un real Bearn, i que el tÃ−tol va ser comprat
darrere la conquesta, impedint saver la realitat.
Referències estilÃ−stiques
Com a una de les referències tenim a la escola mallorquina, primer fenómen literari especÃ−ficament
mallorquÃ−, amb unes catarcterÃ−stiques pròpies que es mantenen prà cticament sense modificació.
Algunes teories el defineixen com el conjunt de poetes mallorquins que produeixen entre el 1900 i el 1950,
especialment el grup de la revista La nostra terra; i unes altres asseguren que el terme data ja de la
Renaixença i hi inclouen no solament poetes, sinó tot el conjunt cultural escrit a Mallorca des del 1890 fins
al cimençament de la Guerra Civil. Seguien una lÃ−nia que es caracteritzava per la perfecció tècnica, per
la contenció d'arrel clà sseca que derivava en el rigor de la forma, la temà tica limitada i paisatgista i el to
mesurat, sense estridències.
A la primera generació hi trobem: Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel Ferrà , entre altres. A la
segona: Guillem Colom, Miquel Forteza i Joan Pons i Marqués.
També va tindre influències de la Generació del 98, aixÃ− com europees.
Opinió personal
La veritat és que aquest llibre ha sigut una mica pesat per a llegir. Al principi creia que m'agradava per
l'expectació del crim i de la misteriosa sala de les nines, encara que el final, la mort dels seus senyors (Toni
la seva dona, tÃ−pics aristócrates burgesos en decadència) estigués exposada des del principi. Peró a
medida que la novel·la avançava, s'em feien pesats els detalls i l'inmovilitat de la progressió, que de
vegades sentia que es quedava estancada.
3
Les dificultats han estat sobre tot en els esdeveniments dels fets, que de vegades em semblaven una mica
desordenats, i del idioma mallorquÃ−. Algunes paraules, com “tenc” en lloc de “tinc”, “necessit” en lloc de
“necessite”, “cotxo” en lloc de “cotxe” i l'article salat fein més dificultosa la lectura, però al menys ha
sigut prou curiós. De fet, és la primera vegada que llegÃ−a una novel·la en mallorquÃ−, i pense que
això pot ajudar-me en la comprensió d'alguns textos.
M'hauria agradat poder llegir-la un parell de vegades per a millorar la comprensió, però no he pogut per la
falta de temps.
4