SANT JORDI 14 - 15 INDEX EDUCACIÓ INFANTIL ................................................................................................................. 5 P3A ................................................................................................................................... 6 ELS NENS QUE NO TENIEN COTXES. (Nil Pérez) .............................................................. 6 EL DRAC (Gonzalo Otero) ............................................................................................... 7 P3B ................................................................................................................................... 8 LES PRINCESES. (Vinyet Font) ......................................................................................... 8 L’ESPANTAOCELLS. Mireia Sansó ................................................................................... 9 P4A ................................................................................................................................. 10 EL DRAC (Victor Arenas) .............................................................................................. 10 L’OCELL I EL LLEÓ (Pau Marquès) ................................................................................. 11 P4B ................................................................................................................................. 12 EL PINTOR (Pablo Magaña) .......................................................................................... 12 UNA PRINCESA I UN CAVALLER (Alba Rodríguez) ......................................................... 13 P5A ................................................................................................................................. 14 EL PORQUET I LA PRINCESA Naiara Santamaria ............................................................ 14 EL TORO Joel Llastarri .................................................................................................. 15 P5B ................................................................................................................................. 16 EL CANGUR I EL CAÇADOR Jan Pola.............................................................................. 16 EL PINTOR Gerard Jordan ............................................................................................ 17 PRIMÀRIA ............................................................................................................................... 18 1r PRIMÀRIA A ................................................................................................................ 19 El peix i la nena............................................................................................................ 19 L’home galeta i la piranya ............................................................................................ 19 1r PRIMÀRIA B................................................................................................................. 20 El conillet .................................................................................................................... 20 La granota i la serp ...................................................................................................... 20 2n PRIMÀRIA A ................................................................................................................ 21 El joc de Sant Jordi....................................................................................................... 21 El conill ........................................................................................................................ 21 2n PRIMÀRIA B ................................................................................................................ 23 Els colors màgics.......................................................................................................... 23 La nena a qui li agradava fer surf ................................................................................. 23 2 SANT JORDI 14 - 15 3r PRIMÀRIA A ................................................................................................................ 24 La nena pobra i el nen ric ............................................................................................. 24 Ya tengo la solución ..................................................................................................... 24 3r PRIMÀRIA B................................................................................................................. 26 Si les lletres tinguessin peus... ..................................................................................... 26 La cueva misteriosa ..................................................................................................... 27 4t PRIMÀRIA A ................................................................................................................ 28 El repartidor de problemes .......................................................................................... 28 La búsqueda del tesoro ............................................................................................... 29 4t PRIMÀRIA B................................................................................................................. 30 La Mandarina en busca de l’alè .................................................................................... 30 El sol se come Maxilpania ............................................................................................ 31 5è PRIMÀRIA A ................................................................................................................ 32 UN ANIVERSARI MISTERIÓS ......................................................................................... 32 ANA Y LOS LIBROS ....................................................................................................... 33 5è PRIMÀRIA B ................................................................................................................ 34 El crit de la Terra ......................................................................................................... 34 JUAN, ROBERTO Y LA PAPELERA MÁGICA .................................................................... 35 6è PRIMÀRIA A ................................................................................................................ 36 La recompensa de l’esforç ........................................................................................... 36 ¿Hablamos?................................................................................................................. 37 6è PRIMÀRIA B ................................................................................................................ 39 UN PAQUET DE GALETES ............................................................................................. 39 LA BATALLA POR UNA GOTA DE AGUA......................................................................... 40 ESO ......................................................................................................................................... 41 1r ESO A .......................................................................................................................... 42 EL CRIM PERFECTE ....................................................................................................... 42 LAS LETRAS DE LOS SUEÑOS ........................................................................................ 43 1r ESO B .......................................................................................................................... 46 LAS JAULAS DE LA SALVACIÓN ..................................................................................... 47 2n ESO A .............................................................................. ¡Error! Marcador no definido. CAPSES INFINITES I ALTRES TONTERIES ........................................................................ 48 RECUERDOS HECHOS CENIZAS ..................................................................................... 50 2n ESO B ......................................................................................................................... 51 GÀBIES ........................................................................................................................ 51 3 SANT JORDI 14 - 15 SEGUNDOS, MINUTOS Y HORAS: ................................................................................. 53 3r ESO ............................................................................................................................. 55 QUI? ............................................................................................................................ 55 DE LA MORT FINS A L’OBLIT ......................................................................................... 56 3r ESO ............................................................................................................................. 57 ¿QUÉ ESTÁS ESPERANDO? ........................................................................................... 57 ADOLESCENCIA............................................................................................................ 59 4t ESO A .......................................................................................................................... 61 A LA RECERCA DE L’AIGUA ........................................................................................... 61 FOSC ........................................................................................................................... 63 4t ESO B .......................................................................................................................... 64 OPRESIÓN ................................................................................................................... 64 EL MANTO ................................................................................................................... 65 BATXILLERAT ........................................................................................................................... 66 BATXILLERAT ................................................................................................................... 67 Gènesi vida o Mort ...................................................................................................... 67 EL ÚLTIMO ROSTRO ..................................................................................................... 68 DIPLOMES ........................................................................................................................... 70 FINALISTES .......................................................................................................................... 73 GUANYADORS ..................................................................................................................... 75 4 SANT JORDI 14 - 15 5 SANT JORDI 14 - 15 P3A ELS NENS QUE NO TENIEN COTXES. (NIL PÉREZ) ELS NENS QUE NO TENIEN COTXES. HI HAVIA UNA VEGADA UNS NENS QUE JUGAVEN AMB COTXES I VAN PORTAR ELS COTXES ALS NENS QUE NO TENIEN COTXES NI DINERS. Els nens que no tenien cotxes. Hi havia una vegada uns nens que jugaven amb cotxes i van portar els cotxes als nens que no tenien cotxes ni diners. 6 SANT JORDI 14 - 15 EL DRAC (GONZALO OTERO) EL DRAC HI HAVIA UNA VEGADA UN DRAC QUE NO PODIA MENJAR PERQUÈ TENIA UN PAL A LA BOCA. VA VENIR LA PRINCESA I L’HI VA TREURE. El drac Hi havia una vegada un drac que no podia menjar perquè tenia un pal a la boca. va venir la princesa i l’hi va treure. 7 SANT JORDI 14 - 15 P3B LES PRINCESES. (VINYET FONT) LES PRINCESES. JO VAIG PUJAR A UN AVIÓ I VAIG VEURE PRINCESES. ANÀVEM A BARCELONA I ESTÀVEM MOLT LLUNY. UNA PRINCESA ES VA TIRAR UN PET I FEIA MOLTA PUDOR I DESPRÉS SE LI VA ESCAPAR EL PIPI PERQUÈ NO PODIA AGUANTAR-SE MÉS I VAM ARRIBAR A BARCELONA. I CONTE CONTAT, CONTE ACABAT. Les princeses. Jo vaig pujar a un avió i vaig veure princeses. Anàvem a Barcelona i estàvem molt lluny. Una princesa es va tirar un pet i feia molta pudor i després se li va escapar el pipi perquè no podia aguantar-se més i vam arribar a Barcelona. I conte contat, conte acabat. 8 SANT JORDI 14 - 15 L’ESPANTAOCELLS. MIREIA SANSÓ L’ESPANTAOCELLS. LA MAMA FA UN ESPANTAOCELLS, PERÒ QUE NO FA POR! SORTIM CADA DIA A DIR-LI HOLA I ÉS EL NOSTRE AMIC. L’espantaocells. La mama fa un espantaocells, però que no fa por! Sortim cada dia a dir-li hola i és el nostre amic. 9 SANT JORDI 14 - 15 P4A EL DRAC (VICTOR ARENAS) EL DRAC HI HAVIA UNA VEGADA UN DRAC MOLT PETIT QUE NO TENIA FAMÍLIA. VA ANAR A UN RIU, ON VA TROBAR UNS ÀNECS I ELLS VAN SER LA SEVA FAMÍLIA. El Drac Hi havia una vegada un drac molt petit que no tenia família. Va anar a un riu, on va trobar uns ànecs i ells van ser la seva família. 10 SANT JORDI 14 - 15 L’OCELL I EL LLEÓ (PAU MARQUÈS) L’OCELL I EL LLEÓ HI HAVIA UNA VEGADA UN OCELL QUE ESTAVA A LA MUNTANYA I ES VA TROBAR A UN LLEÓ QUE SE’L VOLIA MENJAR. L’OCELL VA MARXAR VOLANT I EL LLEÓ NO EL VA AGAFAR. L’Ocell i el lleó Hi havia una vegada un ocell que estava a la muntanya i es va trobar a un lleó que se’l volia menjar. L’ocell va marxar volant i el lleó no el va agafar. 11 SANT JORDI 14 - 15 P4B EL PINTOR (PABLO MAGAÑA) EL PINTOR HI HAVIA UN PINTOR QUE ES VA SORTIR DE LA RATLLA I UN AMIC EL VA AJUDAR A FERHO MILLOR. El pintor Hi havia un pintor que es va sortir de la ratlla i un amic el va ajudar a fer-ho millor. Alba Rodríguez 12 SANT JORDI 14 - 15 UNA PRINCESA I UN CAVALLER (ALBA RODRÍGUEZ) UNA PRINCESA I UN CAVALLER HI HAVIA UN CAVALLER I UNA PRINCESA QUE ESTAVEN ATRAPATS EN UNA TORRE, I VA APARÈIXER UN DRAC QUE ES VA MENJAR A TOTA LA GENT. Una princesa i un cavaller Hi havia un cavaller i una princesa que estaven atrapats en una torre, i va aparèixer un drac que es va menjar a tota la gent. 13 SANT JORDI 14 - 15 P5A EL PORQUET I LA PRINCESA NAIARA SANTAMARIA EL PORQUET I LA PRINCESA HI HAVIA UN PORQUET I UNA PRINCESA. UN DRAC VOLIA MENJAR-SE’LS. EREN VALENTS I VAN ESCAPAR. ESTAVEN CONTENTS. El porquet i la princesa Hi havia un porquet i una princesa. Un drac volia menjar-se’ls. Eren valents i van escapar. Estaven contents. 14 SANT JORDI 14 - 15 EL TORO JOEL LLASTARRI EL TORO HI HAVIA UN TORO QUE VIVIA FELIÇ. PERÒ UN DIA EL VAN PORTAR AL ZOO. ELS VISITANTS DEL ZOO EL VEIEN TRIST. I VAN DEMANAR LA SEVA LLIBERTAT. El toro Hi havia un toro que vivia feliç. Però un dia el van portar al zoo. Els visitants del zoo el veien trist. I van demanar la seva llibertat. 15 SANT JORDI 14 - 15 P5B EL CANGUR I EL CAÇADOR JAN POLA EL CANGUR I EL CAÇADOR HI HAVIA UNA VEGADA UN CANGUR QUE ES VA TROBAR UN CAÇADOR QUE EL VOLIA CAÇAR. EL CANGUR VA FER UN SALT SOBRE EL CAÇADOR. I EL CAÇADOR ES VA MAREJAR I EL CANGUR ES VA ESCAPAR. El cangur i el caçador Hi havia una vegada un cangur que es va trobar un caçador que el volia caçar. El cangur va fer un salt sobre el caçador. I el caçador es va marejar i el cangur es va escapar. 16 SANT JORDI 14 - 15 EL PINTOR GERARD JORDAN EL PINTOR HI HAVIA UN SENYOR QUE VOLIA SER PINTOR DE CASES. VA PINTAR UNA CASA PERÒ NO LI VA SORTIR BÉ. VA PROVAR DE PINTAR QUADRES. I ES VA CONVERTIR EN UN PINTOR FAMÓS. El pintor Hi havia un senyor que volia ser pintor de cases. Va pintar una casa però no li va sortir bé. Va provar de pintar quadres. I es va convertir en un pintor famós. 17 SANT JORDI 14 - 15 18 SANT JORDI 14 - 15 1r PRIMÀRIA A Pseudònim: Intia Maria Cano EL PEIX I LA NENA Hi havia una vegada un peixet que era molt petit i els altres peixos se’n reien d’ell. Una nit va anar a la platja i, allà, com que no tenia aigua, es va quedar sec. Una nena que hi havia el va veure i se’l va emportar a casa i el va posar en un cubell amb aigua. L’endemà el va tornar al mar i va dir als altres peixos que per ser petit no s’havien de riure d’ell. Pseudònim: Taco Martí Felguera L’HOME GALETA I LA PIRANYA Hi havia una vegada un home galeta que va anar a banyar-se a un riu. L’home es va ficar a l’aigua i es va trobar una piranya que el volia perseguir. L’home li va dir que parés, però la piranya no parava. L’endemà, l’home galeta va tornar al riu i la piranya va tornar a perseguir-lo. L’home li va dir que parés i la piranya se’n va anar plorant perquè només volia jugar i la galeta no ho sabia. L’home galeta va perdonar la piranya i es van fer amics. Es van posar a jugar junts. 19 SANT JORDI 14 - 15 1r PRIMÀRIA B Pseudònim: Olga Clàudia Rodríguez EL CONILLET Hi havia un conillet que cuidava el seu avi. Els amics se’n reien d’ell per això. El conillet, espantat, ho va dir al seu avi. L’avi va posar-se les sabates i va anar a veure els amics. Els va explicar qui era i com estimava el conillet. Van jugar plegats i tots van entendre per què el conillet cuidava l’avi. Pseudònim: Sangoan Ot Caellas LA GRANOTA I LA SERP Hi havia una vegada una granota que estava passejant per la muntanya. De sobte es va trobar una serp. La serp, que estava afamada, se la va menjar. La granota dins de la panxa de la serp va cridar molt fort els seus amics. Els amics van anar-hi corrents i van saltar sobre la panxa de la serp i la granota va sortir disparada, viva. 20 SANT JORDI 14 - 15 2n PRIMÀRIA A Pseudònim: Papallona Carla Roca EL JOC DE SANT JORDI Hi havia una vegada uns senyors i unes senyores que estaven molt avorrits. Eren l’Adrian, en Ramon, la Isabel i la Marta. Un dia estaven a casa del Ramon i es van inventar un joc. Van agafar un tros de fusta i van fer un taulell. Després en Ramon en va agafar una i va fer els personatges: un drac, el Sant Jordi, la princesa i l’alcalde. Ho van pintar tot i van començar a jugar. S’ho van passar tan bé que la Isabel va dir: - En farem còpies per tothom! I així va ser. El joc va arribar a tots els nens i les nenes, i li van posar un nom: El joc de Sant Jordi. Pseudònim: Pizza Anna Montserrat EL CONILL Hi havia una vegada un conill que no podia saltar, i un dia que havien de fer una competició de salts el conill va dir: -No hi puc anar! No hi puc anar! -Per què? -No puc! -Per què? -Perquè no sé saltar . -Ha, ha, ha, ha!- van riure tots. El conill es va posar a plorar. -No ploris conill- li van dir- No passa res, t’ajudarem a saltar. 21 SANT JORDI 14 - 15 Els conills el van ajudar i va poder fer la competició. No va guanyar, però sí que va saltar. 22 SANT JORDI 14 - 15 2n PRIMÀRIA B Pseudònim: Aroa Jana Ballano ELS COLORS MÀGICS Hi havia una vegada uns colors que van cobrar vida. Van baixar de la taula i van buscar folis per tota la casa. Quan els van trobar van començar a pintar, a dibuixar, a escriure una carta al seu amic Taronja, que se n’havia anat a Itàlia. Li van enviar una carta molt bonica i li va agradar molt. En Taronja va contestar dient que tornava a casa perquè estava cansat de menjar tanta pizza! Pseudònim: Aviva Marina Montolio LA NENA A QUI LI AGRADAVA FER SURF Hi havia una vegada una nena a qui li agradava molt el surf, però mai havia vist el mar! Que com sabia que li agradava? Perquè ho havia vist a les pel·lis. Un dia de vacances va decidir que volia anar a Hawai. Quan va arribar no tenia taula. Sense taula no podia fer surf i això era un problema. Un noi va donar-li una taula i va ensenyar-li a fer surf. -Què bé!- va cridar la nena. I conte contat, conte acabat. 23 SANT JORDI 14 - 15 3r PRIMÀRIA A Pseudònim: Pilota Àlex Lafuente LA NENA POBRA I EL NEN RIC Hi havia una vegada, un nen que es deia Manuel, que vivia en un poble d’Itàlia, el poble es deia Cani. Un dia els pares del Manuel van decidir anar de viatge a Rússia. Quan estava a l’aeroport va conèixer una nena que es deia Marta que havia anat a visitar Cani tres setmanes. Ella vivia a Rússia i era molt pobra. A l’avió la nena i el nen es van asseure junts i es van fer molt amics. A l’arribar a Rússia la nena va anar a casa seva i, el nen, a la que havia llogat. Casualment estaven al costat. Cada dia el nen anava a veure la nena. El nen s’hi va estar dues setmanes i havia de marxar. Es van acomiadar i es van prometre que s’enviarien cartes. El nen el primer que va fer en arribar va ser enviar-li una carta i, com que la nena era pobra, va decidir que cada vegada que enviés una carta li enviaria també una joguina. Pseudònim: Dios Eudald Masplà YA TENGO LA SOLUCIÓN Había una vez dos topos que querían ir a la luna pero no sabían cómo ir y pensaron y pensaron -¿Cómo podemos ir a la luna?- Y uno de ellos dijo que podían construir una bañera con alas y el otro respondió que era una buena idea y los dos fueron a construirla. Después de trabajar siete horas acabaron la bañera con alas y la probaron pero no funcionaba y volvieron a pensar otra vez, hasta que uno de los topos dijo que se podrían poner encima del árbol más largo del mundo. Y pasaron días y días caminando hasta que encontraron el árbol perfecto y como era tan alto tardaron dos horas en llegar arriba y cuando llegaron saltaron hacia el cielo pero tampoco funcionó. Y por tercera vez volvieron a pensar y pensar pero no se les ocurría nada hasta que pasó un buen rato y se les ocurrió una idea, a los dos la misma idea. Tenemos que comprar un cohete y uno de los dos dijo: -Es una buena idea, pero ¿cómo lo compramos? No tenemos dinero. Y volvieron a casa decepcionados pensando que nunca irían a la Luna. Y se tumbaron en el sofá y cuando encendieron la televisión, salió un anuncio diciendo: 24 SANT JORDI 14 - 15 -Nos faltan dos personas para el cohete directo a la Luna. Y los dos topos dijeron: -Nosotros queremos ir a la LunaY al final fueron. 25 SANT JORDI 14 - 15 3r PRIMÀRIA B Pseudònim: Flor de la vida Mariona Gibert SI LES LLETRES TINGUESSIN PEUS... Si les lletres tinguessin peus s’escaparien dels llibres, no podrien existir. Ara us explicaré la història d’un món on les lletres tenien peus de veritat, i com s’ho van fer per solucionar-ho. Aquest món on les lletres tenien peus es deia Món i només Món i cap dels seus habitants no sabia per què. Bé, la nostra història comença quan, un dia, el Gran Savi va inventar el llibre i, just quan va córrer cap a ensenyar-lo a la seva dona, va sentir un soroll que venia de dins el llibre. El llibre es deia “Històries de Món” i explicava les històries de Món. Aleshores el Gran Savi es va adonar que a la portada no hi deia “Històries de Món” sinó “Històries d’en Moc”. S’havia equivocat? No, ell recordava haver escrit “Històries de Món”. Aleshores va recordar que en aquell món les lletres tenien peus!. -No pot ser! Un altre invent fracassat!- es va dir. -Espera, si els tallo els peus amb les Super tisores 2000- es va dir fent un somriure malèfic. -Alarma, alarma! Ens vol tallar els peus!- van cridar les lletres! I immediatament van saltar del llibre. -Torneu aquí!- va cridar el Gran Savi. La casa tremolava per culpa de l’estampida de milers i milions de lletres. El Gran savi tenia tres fills: dues nenes, una de 8 anys i l’altra de dotze, i un nen també de 8 anys. El nen i la nena eren bessons. Aleshores va venir el Gran Savi i els va tallar els peus a totes de cop. Els bessons, que ho havien vist tot, es van posar a plorar. Però en canvi, la gran, es va posar molt contenta i va felicitar el seu pare! 26 SANT JORDI 14 - 15 Pseudònim: Belin Helena Jurado LA CUEVA MISTERIOSA Hola, soy Cristina y hoy os voy a contar un cuento real de un lugar muy lejano: Egipto. Yo fui toda una semana, conocí a mucha gente, aprendí a hablar en egipcio, me hice amiga de un camello... pero de eso ahora no tengo tiempo, tengo que contaros otra cosa más importante. ¡Tengo que hablaros de la cueva misteriosa! Cuando descubrí esa cueva me sorprendí. Justo en ese momento vi un loro y pensé: “¿Qué hace un loro en Egipto? ¿Lo había llevado alguien?” Como el loro hablaba me dijo: -¡Un señor me ha abandonado!- dijo llorando. Entonces le dije que yo lo cuidaría y que se subiera a mi hombro. Juntos fuimos a explorar la cueva misteriosa. Fuimos caminando hasta que llegamos al final. Cuando salimos de la cueva misteriosa nos encontramos con un montón de cavernícolas. Resulta que todo era una trampa porque hay una cosa que no os he dicho, que todos los animales y cavernícolas eran robots. Ah, también otra cosa, intentaban secuestrarme porque yo soy una persona muy conocida. Al final no me mataron, me salvó la policía. Y así fue mi experiencia. 27 SANT JORDI 14 - 15 4t PRIMÀRIA A Pseudònim: Mr. Shark Ian Florencio EL REPARTIDOR DE PROBLEMES Vet aquí que una vegada en un poble de nom desconegut hi vivia un repartidor de problemes. El repartidor anava per totes les cases repartint problemes. Però un dia, quan estava repartint, es va trobar a l’Ian, un nen de set anys que estava amb la cara trista. El repartidor li va preguntar: -Què et passa? I el nen li va dir: -Mira, tinc l’habitació plena de problemes. I el repartidor li va dir: -Fica els teus problemes en un sac i demà vés a la muntanya i allà llençaràs els teus problemes. I el nen així ho va fer, els hi va ficar i va anar a la muntanya i els va llençar. I el repartidor li va dir: -Agafa’n un altre. I el nen va veure que la muntanya estava plena de sacs. En va agafar un, el va mirar i era el de la seva veïna. Però tenia molts problemes. En va agafar un altre, però pesava molt. En va agafar un altre que pesava poc i, sense mirar-lo, se’l va emportar. Però quan el va obrir va veure que eren els seus problemes. I va pensar que ell no tenia tants problemes i el repartidor li va dir que podria canviar-los quan ell volgués. Aquest conte s’ha acabat, i si no és mentida, és veritat. 28 SANT JORDI 14 - 15 Pseudònim: Jorge Washington Víctor Naya LA BÚSQUEDA DEL TESORO Había una vez en la isla de Pascua una tortuga marina que se paró en la orilla y caminando tropezó con algo duro. Excavó y excavó con sus aletas hasta encontrar el cofre del tesoro. Abrió el cofre con su pico y encontró el mapa del tesoro. La tortuga con la ayuda del mapa, fue nadando hasta Islandia, pero se dio un golpe con un iceberg y se encontró con un frailecillo. El frailecillo se encontró con el cofre y partieron a Madagascar para encontrar otro mapa que les llevaría al tesoro del desierto africano. La tortuga y el frailecillo encontraron el mapa en un tronco al lado de un lémur, todos juntos se fueron al desierto. Cuando llegaron, la tortuga miró el mapa para encontrar la señal y se fueron hacia allí. De camino se encontraron con una serpiente muerta de sed, pero le dieron agua y revivió. Todos juntos encontraron el gran tesoro que era un cetro. 29 SANT JORDI 14 - 15 4t PRIMÀRIA B Pseudònim: Mandarina Sílvia Ruiz LA MANDARINA EN BUSCA DE L’ALÈ Hi havia una vegada fa molt poc temps en un poble molt proper una dona que es deia Bufanda i tenia una néta que es deia Mandarina, i de cognom, Amarga. Un dia la Mandarina es va quedar a dormir a casa l’àvia Bufanda, perquè el seu pare no hi era i la seva mare estava al metge. L’àvia anava a comprar el pa per fer l’entrepà, però ja tancaven perquè ella el feia la nit anterior. Com que va anar corrents quan va tornar va dir: -M’he deixat l’alè. La Mandarina va sortir disparada per la porta buscant l’alè de l’àvia. Es va endinsar en boscos i va trobar una nena que era princesa i es deia Cartolina i per molt que no ho semblés era una nena, però es deia així. La mare de la Cartolina havia perdut un esternut. Les dues van anar en busca d’aquelles coses. Es van trobar un mag que els va dir que havien d’anar a la Torre del Rellotge, on hi havia un arbre màgic que de fruits tenia mofetes que et tiraven un pet a la cara i demanaves un desig i es complia. Quan van arribar, les va rebre una porqueta que era la secretària i els va dir que la Cartolina havia d’anar amb la mofeta Isaac Newton, la Mandarina amb la mofeta Charles Dickens. A l’Isaac se li va escapar un esternut, i com que el Charles estava cansat d’aquella feina va deixar anar l’alè. La Mandarina ràpidament el va agafar i la Cartolina igual. Quan es van tirar el pet també el van agafar, com que ja no el necessitaven se’l van guardar a la butxaca per alguna emergència i van marxar a casa seva. I tot això és tan veritat, que potser mai no ha passat. Pseudònim: Don King Kong Salchichón Pol Sierra 30 SANT JORDI 14 - 15 EL SOL SE COME MAXILPANIA En un planeta muy lejano, vivía el rey Pandichurri. El rey estaba muy preocupado porque su planeta se deshacía como el chocolate caliente. Entonces decidió llamar a Spy Team, una agencia de agentes secretos, para que los habitantes no se alarmaran. Cuando llegaron los agentes Jack, Anny y Joe, empezaron a investigar. Recorrieron todo el planeta hasta que encontraron un motor de fuego vigilado por dos demonios y se dieron cuenta que Maxilpania se acercaba al sol y por eso se deshacía. Decidieron actuar: Jack apagó el motor con su arma de agua llamada “Sprays Water”, Anny congeló a un demonio con su arma “Ice Gun” y Joe expulsó al último demonio con su escopeta del viento llamada “Wind Luncher” y de ese modo desapareció en un agujero negro. Pero todavía el problema no estaba resuelto: Maxilpania no estaba en su órbita. La solución fue poner el motor al otro lado del planeta y así se alejó más del sol y volvió a su órbita actual. Pandichurri lo celebró bebiendo chocolate caliente. 31 SANT JORDI 14 - 15 5è PRIMÀRIA A joan amades UN ANIVERSARI MISTERIÓS En un poble molt llunyà anomenat Ciutadeta, hi vivia un nen que es deia Pep. El Pep sempre havia volgut ser un detectiu i poder resoldre tots els misteris que tenia al cap. El dia abans del seu aniversari, va demanar un desig: que el dia del seu aniversari volia ser un detectiu. L’endemà es va despertar i va anar a veure els seus pares: -No hi són!-va cridar molt espantat el Pep- On poden ser? Va buscar per tot arreu, però no hi eren. Va decidir avisar a la gent del poble... però, tampoc hi eren! El Pep estava molt espantat i va pensar en el desig que havia demanat el dia anterior, podia ser detectiu i poder trobar on era tothom! Va buscar pel bosc a veure si havien anat a buscar aigua, però no hi eren. Va buscar a l’església a veure si estaven resant, però tampoc hi eren. Va buscar per tot arreu on podien ser, però no va obtenir resultats. Va anar cap a casa perquè estava molt cansat. De cop, es van apagar els llums. Va anar a buscar unes espelmes a les golfes, però no n’hi havia cap. De cop, es van tornar a encendre els llums i va tornar al menjador. Tenia gana, i va decidir menjar alguna cosa. Quan va anar cap a la cuina va veure que a la nevera hi havia una carta que deia: “Vine a les tres a la muntanya glaçada. No hi faltis. Si no, no saps el que et passarà. Senyors P.” Quan va veure aquesta carta, se li van posar els pèls de punta. No sabia què fer, si anarhi o no. Al final es va decidir, hi aniria i salvaria la gent del poble. Va passar moltes hores pujant la muntanya glaçada, i mentre pujava veia unes taques que semblaven sang. Pensava que els estaven matant i aleshores va anar encara més ràpid fins que va arribar a dalt de tot...Sorpresa! Havien preparat una festa pel seu aniversari. Amb la llum de les espelmes va descobrir que no era sang, sinó melmelada de maduixa. 32 SANT JORDI 14 - 15 ANA Y LOS LIBROS En un pueblo, llamado Lummerland, vivía Ana, una niña muy tímida y reservada a los demás. A Ana la gustaba mucho leer, sobre todo libros e historias sobre aventuras, pero no tenía mucho tiempo para leer, porque sus padres estaban divorciados, aunque vivía con su madre y hacía muchos años que no veía a su padre. Estaba gran parte del día pensando sobre la vida y la muerte. Con los libros se desconecta, pero pensando en su cuarto se podía pasar horas y horas. Un día, mientras leía un libro de Los cinco en el sillón, se encontró en un bosque, húmedo, no pudo reaccionar a la sorpresa y empezó a correr, sin darse cuenta estaba corriendo por la sala de estar. Al día siguiente le pasó lo mismo, durante unos segundos estuvo en ese bosque húmedo, pero enseguida volvió a casa, aunque esta vez no empezó a correr como una loca. Esa misma tarde se acabó el libro. A la mañana siguiente empezó el libro de Robin Hood. Pero solo pudo leer un capítulo, aun así estuvo unos instantes en un castillo muy grande, tenía por todas partes guardias; en la azotea, en la entrada, incluso en las ventanas se podían ver sus cabezas que miraban por todos los rincones. De golpe volvía a estar en su butaca favorita. Al día siguiente le pasó lo mismo, pero no estuvo unos segundos en ese castillo, sino que se quedó un buen rato, y de golpe… ¡Flas! Alguien había cogido a Ana por los brazos y en ese momento se desmayó del susto. Al despertarse se encontró en un bosque; en una cabaña donde había un cuenco lleno de frutos silvestres, un sillón de madera con una tela por encima de color verde claro, con topos rojos y una mesa de madera. De repente Ana vio a un hombre muy fuerte y grande, se asustó un poco, pero luego… ¡Vio que era Robin Hood! En ese momento pensó: “¿Estaré soñando? Después vio que no era un sueño. Finalmente se presentaron amablemente y Robin le ofreció una manzana. De golpe volvió a estar en el sillón de casa, pero con una manzana en las manos. Al día siguiente se despertó en la butaca que había visto el día anterior en el bosque. De repente apareció Robin; con un bol de fruta, en él había: peras, uvas, manzanas, una sandía y otras frutas. Robin y Ana estuvieron charlando durante mucho rato sobre la vida y la muerte, porque a Robin Hood también le pasaba como a Ana: se pasaba mucho tiempo pensando. Ana se dio cuenta de que no volvía a casa como las últimas veces, así que decidió quedarse. Quiso quedarse porque en su pueblo no se lo pasaba tan bien como aquí, además, Robin Hood era su amigo y podían conversar sobre sus intereses, sus desintereses, sobre la vida y la muerte. A partir de entonces se quedó en el bosque con Robin y no le importaba lo que ocurría en su época, porque ella era feliz. 33 SANT JORDI 14 - 15 5è PRIMÀRIA B Biel molina EL CRIT DE LA TERRA Fa molt de temps en un vell poble hi havia un bruixot que buscava una granota per fer un encanteri, però la muntanya estava bruta de les deixalles del poble. Aleshores el bruixot va treure un llibre de màgia, va llegir i va trobar un encanteri perfecte per donar un escarment al poble per haver deixat tanta brutícia a la muntanya. Va fer l’encanteri, va anar on s’havien abocat tots els residus i, de cop, el vidre es va ajuntar amb el vidre, el cartró amb el cartró... Es van crear 3 monstres, que van anar al poble amb el bruixot, per protestar. La gent es va espantar i van mirar el bruixot, que sostenia uns cartells en els quals posava: “No deixeu les deixalles a la muntanya”. El bruixot va dir a la gent que si tornava a veure alguna resta de brutícia els castigaria amb més severitat. La gent li va fer cas i va decidir tirar la deixalles al mar, a Posidó no li va fer cap gràcia, i va enviar un exèrcit de peixos espasa muntats sobre cavallets de mar gegants, que a l’esquena portaven una màquina traductora que estava programada per, quan arribessin la màquina digués: ”No llenceu deixalles al mar!” Quan l’exercit ja va ser allà l’alcalde va tornar a dir: “prometem que no tornarem a tirar deixalles al mar“. El poble va pensar: si a la muntanya no podem tirar les deixalles i al mar tampoc, l’únic lloc que ens queda és l’espai. I així va ser. El poble va començar a tirar les deixalles a l’espai. Però els aliens es van enfadar molt i van preparar uns OVNIS per anar a la Terra. Els aliens, quan van arribar a la Terra es van posar vermells de furiosos que estaven, perquè les deixalles havien entrat a l’òrbita del seu planeta, i totes les deixalles flotaven pel seu cel. El poble es va espantar molt, tothom es va refugiar a casa seva i van obrir una finestra, i tot seguit tots els habitants del poble van treure una bandera blanca per la dita finestra. Quan els OVNIS van arribar, la gent del poble es va refugiar a les seves cases, tot ensenyant una bandera blanca. Els O.V.N.I.S se’n van anar i els savis del poble van convocar una reunió. Van estar parlant fins que un savi va dir, “i si reciclem?”. Tots van dir que era una bona idea, i així va ser que el poble va començar a reciclar. ALBA SEVILLANO 34 SANT JORDI 14 - 15 JUAN, ROBERTO Y LA PAPELERA MÁGICA En un día soleado de primavera Juan y Roberto salieron a jugar. Juan era un niño poco responsable y siempre iba a jugar a las calles de Canadá, que es donde vivía. Roberto en cambio es un niño sensato, y después de hacer los deberes salía a jugar a la calle con Juan, su mejor amigo. Estaban jugando con la pelota, cuando de pronto, se les coló dentro de una papelera. Juan la fue a coger, pero no estaba… ¿Dónde podría estar? Roberto se encontró un pañuelo en el suelo, lo cogió y lo tiró en la misma papelera en la que se había colado la pelota, y... ¡También desapareció! Roberto le preguntó a Juan que dónde estaba la pelota y juan le respondió que se había colado en la papelera y había desaparecido. Roberto no se lo creía y entonces Juan le dijo que tirara cosas en la papelera y era verdad: desaparecían las cosas. Juan, de broma, tiró a Roberto a la papelera y también desapareció. Juan preguntó: -¿Hola…?Pero nadie contestaba. Como no había nadie, Juan saltó a la papelera. Al saltar bajó por un tubo de color negro con rayas de color turquesa que mareaban y estrellas lilas que iluminaban. En medio del tubo, se encontró a Roberto atascado y temblando de miedo, pero con la velocidad que iba Juan, Juan y Roberto bajaron embaladísimos por el impresionante tubo. Cuando se acabó el tubo, se encontraron en un mundo lleno de manos, encima de un montón de basura y delante de un precioso parque. En el parque se encontraron a Alexander. Alexander era una mano que iba caminando por el parque. Les preguntó a los chicos cómo habían llegado, y los chicos se lo explicaron todo. Cuando Alexander había escuchado bien toda la historia les dijo a los niños que antes del tercer día tenían que encontrar la única papelera del mundo de las manos y colarse dentro para volver a Canadá, o si no se convertirían en manos para siempre. En seguida se pusieron en marcha. Se encontraron en el río de los cocodrilos. No sabían cómo cruzarlo. Tuvieron que recoger un puñado de troncos para hacer un puente. 35 SANT JORDI 14 - 15 Cuando ya lo tuvieron hecho, Juan vio un cocodrilo y como quería tocarlo se cayó al río. El cocodrilo le mordió, Roberto cogió a Juan y lo sacó del rio. Al final del río había plantas colgando de una cuerda. No sabían hacia dónde ir. Juan agarró las plantas y separó unas de las otras y se encontraron en un mundo precioso lleno de hielo y de criaturas asombrosas, eran hadas. Las hadas vieron a Juan destrozado, todas se dirigieron hacia él. Una de ellas fue a coger una flor preciosa y se la entregó a Juan, este enseguida se recuperó. Después se dirigieron hacia un bosque tenebroso en el cual había murciélagos y brujas también. Se encontraron a una bruja preciosa. La bruja no era de las clásicas, era buena, tan buena que les indicó el camino hasta el final del bosque. Quedaba un minuto para que se acabaran los tres días, y delante estaba la papelera. Se colaron dentro y aterrizaron en Canadá. En Canadá no había nadie, todos estaban en el mundo de las manos. 6è PRIMÀRIA A MARIA FERNANDEZ LA RECOMPENSA DE L’ESFORÇ Estic asseguda al tren, camí d’Itàlia. Vaig gaudint del paisatge ple de vinyes, fa molt bon dia i estic contenta. Aquestes imatges em fan pensar quan era petita i viatjava amb la meva família i els meus amics, per aquestes terres. És increïble la meva evolució des de llavors, es fa notar en el meu físic, però sobretot en la meva manera de comunicar-me amb els altres. Recordo aquella etapa, quan era petita, en que em sentia encongida en el meu món. No aconseguia expressar el que sentia, era un aclaparament interior, que no puc definir i sentia una impotència indefinida... Com que els meus pares notaven coses estranyes en el meu comportament, em van portar al metge, i ell va comunicar-los que tenia autisme. El primer que volia saber era què era la malaltia. 36 SANT JORDI 14 - 15 Quan vaig descobrir què era em vaig adonar que els meus comportaments justificaven el que tenia. Des de llavors els meus familiars i els meus amics van posar tot el seu afany a ajudar-me. Els meus pares feien petites representacions en les quals sortien molts sentiments. Jo sentia coses però no ho expressava; era la malaltia que m’ho impedia. Els meus amics em portaven a llocs que no coneixia, països, ciutats, pobles, i m’ho passava molt bé, cosa que no vaig expressar en cap moment. Mica en mica vaig millorar, però crec que sense l’ajuda dels meus familiars i amics, i les ganes que vaig posar a millorar no ho hauria pogut aconseguir. Ara segueixo tenint la malaltia, però diguem que estic en un punt més avançat del que estava abans. A hores d’ara comprenc el que sempre em deia ma mare: “Si t’esforces ho aconseguiràs, mai et rendeixis!” S’ha parat el tren i he de baixar. Jo baixo en aquesta parada, però altres segueixen endavant. XENIA MICOLAU ¿HABLAMOS? Laila llega a casa y se tumba en la cama. Ha sido otro día agotador. ¿Qué ha hecho para que se metan con ella siempre? Se repasa de cabeza a pies en el espejo y o ve nada diferente al aspecto de los demás, se podría decir que era guapa y sacaba muy buenas notas. Una mañana, cansada de todo decidió no ir a clase y se fue a su refugio en el bosque. Allí se encontró a otra chica, y le preguntó que por qué estaba allí. La chica le contestó que estaba mala y que había ido allí para hacer sus deberes, también le cuentó que se llamaba Vinyet. Entonces, Vinyet le preguntó qué le pasaba a ella, y Laila le contestó que era algo muy largo y que no le interesaba. Pero Vinyet insistió y al final le contó su problema. Al oír lo que contaba, a Vinyet le viene a la memoria algo que le había pasado años antes. Le había pasado lo que le pasaba ahora a Laila. Le habían hecho bulling. 37 SANT JORDI 14 - 15 Entonces le contó a Laila que la única manera de solucionar su problema era hablándolo. Pero Sofía no quería, le daba miedo. Pero Vinyet no se dio por vencida. Le contó cómo hacerlo. A Laila le interesó lo que contaba y durante los días siguientes quedaron y hablaron en ese refugio. Un día después de reflexionar sobre las palabras de su amiga Vinyet, decidió plantarles cara a quienes se metían con ella. Al llegar a la clase se arrepintió de su decisión pero ya era demasiado tarde, tenía que hacerlo. Cuando empezaron a insultarla ella dijo que pasaran, que les quería decir una cosa. Les contó por qué debían parar y les dijo cómo se sentía. Poco a poco la gente le daba la razón y se ponían de su parte, hasta que no tuvo a nadie en su contra. Entonces se puso muy contenta y nunca volvió a estar deprimida. 38 SANT JORDI 14 - 15 6è PRIMÀRIA B LORENA MANRIQUE UN PAQUET DE GALETES Hi havia una vegada, una noia que estava esperant el seu vol en una sala d’espera de l’aeroport de Barcelona. Com que aquella noia havia d’esperar molta estona va decidir comprar un llibre i un paquet de galetes. Aleshores va asseure’s en una sala per a poder descansar. Al cap d’una estona, al costat de la noia, va asseure’s un home gras. Quan va tenir gana, va obrir el paquet de galetes, i el va deixar al seient del costat. Quan ella va agafar la primera galeta, l’home en va agafar una altra. Llavors, ella va pensar, “quin home més descarat”. I cada cop que ella agafava una galeta, l’home n’agafava una altra, però quan en quedava només una, l’home la va agafar i la i la va partir per la meitat. La noia es va enfadar tant que se’n va anar, i va pujar a l’avió, destí a França. Es va asseure en un seient del final de l’avió, i va posar-se els auriculars per a poder escoltar música . Quan s’estava apropant a la seva destinació, va rebuscar a la seva motxilla el llibre que havia comprat a l’aeroport. De cop, va sortir un paquet de galetes intacte dins la seva motxilla. Llavors va descobrir que s’havia estat menjant el paquet de galetes del desconegut, però ja era massa tard per demanar disculpes i donar les gràcies. 39 SANT JORDI 14 - 15 ONA JUANPERE LA BATALLA POR UNA GOTA DE AGUA En el noroeste había un pueblecito de gente no muy rica. Ese pueblo se llamaba Tejas. Pero había una familia que no era la más pobre, sino al contrario. Esa familia era los Tinqui. En ese pueblo era difícil conseguir agua, así que había una serie de personas que se encargaban de ir a buscar agua al pueblo de al lado: Güilou Cric, un pueblo abandonado donde vivían unos estafadores y timadores. En este pueblo abandonado se podía coger agua; así que los buscadores de agua tenían que ir a este pueblo. Algunas veces, había gente que iba a por agua y ya no regresaba. En el pueblo de Tejas había una niña conocida por todo el pueblo y adorada por todos. Esa niña era la que llevaba los paquetes a la gente, y por eso toda la gente la conocía. Esa niña se llamaba Carla. Carla siempre adoraba a los que iban a coger agua, los admiraba porque arriesgaban sus vidas a cambio de agua. Carla siempre había querido ser uno de ellos, y a veces jugaba con su hermano a que era una buscadora de agua, pero Carla sabía que nunca le tocaría ir a por agua. Hasta que un día todo cambió. Un día, en el pueblo de Tejas, anunciaron que había desaparecido una persona y buscaban voluntarios. Entonces, como no habían voluntarios hicieron un sorteo, dentro del bombo había unos papeles con el nombre de cada persona. Así lo hicieron y le tocó a Carla. Carla, cuando oyó eso, se asustó mucho y a su vez se puso muy contenta porque había cumplido su sueño. El día lunes 22 de 1899 sería el día en que Carla tenía que ir a Güillou Cric. La niña no tenía muchas ganas de ir, pero no tenía más remedio que aceptarlo. Carla se preparó y se despidió de todos. Salió de su casa llorando un poco. Carla caminó mucho hasta llegar al poblado de los bandidos: Güilou Cric. La niña corrió todo lo que pudo para atravesar el pueblo sin que la vieran. Cuando rellenó todas las cantimploras se fue corriendo, pero un bandido salió de un bar y la descubrió. Entonces el bandido hizo sonar una trompeta que era la alarma de los intrusos. Carla, al escuchar esa trompeta, corrió aún más, pero los bandidos iban con caballos y entonces la acorralaron. La ataron a un poste para que no se pudiera ir con el agua. Carla no entendía por qué esa gente no quería que se le llevasen el agua de su pueblo. Entonces Carla les preguntó por qué no les dejaban llevarse el agua y los bandidos le explicaron que no querían porque como ellos tenían al alcance de su mano el agua, no la querían compartir. La niña les dijo que ellos eran unos sinvergüenzas y que nos les pasaba nada si les cogían un poco de agua. Carla tuvo una idea, les dijo que si no querían que les cogieran el agua, que podían hacer un túnel para que también llegara el agua al pueblo de Tejas. Los bandidos se lo pensaron y aceptaron, pero había un “problemilla”: que ellos no tenían el suficiente dinero para pagar ese túnel. Entonces Carla les dijo que en el pueblo había una familia muy rica y que seguramente lo pagarían porque era por el bien del pueblo y el suyo. Al final Carla pudo irse a su pueblo con las cantimploras llenas de agua. Al llegar la niña, les explicó a todos que la familia Tinqui pagaría un túnel subterráneo que pasaría agua que llegaría hasta el pueblo, así no tendrían que ir al pueblo de Güilou Cric a buscarla. Y así el pueblo de Tejas volvió a ser feliz. 40 SANT JORDI 14 - 15 41 SANT JORDI 14 - 15 1r ESO A Janis molina EL CRIM PERFECTE Em dic Steffanie, tinc 28 anys i treballo per a la policia de Chicago. Aquest matí, m'han trucat de l'oficina, i m'han dit que hi hagut un assassinat a Michigan Avenue. Ja estic de camí per veure el cadàver. Es diu Sara i té 23 anys. A primera vista, no sembla tenir danys físics, podria haver estat enverinada. M'informen que no té cap ferida que pugui indicar que hagi estat un assassinat físic, per tant, tenia raó, ha d'haver estat enverinada. El forense l'acaba d'examinar, i diu que li ha trobat escuma als pulmons, una cosa no gaire normal. Però no li ha localitzat cap empremta a la roba, aleshores no tenim gaires pistes. Ara anem a entrevistar a la família de la Sara, a veure que poden saber d'això. Els pares, no semblen gaire tristos en saber que la seva filla ha mort, i diuen que no saben qui pot haver estat, que no saben de ningú amb qui tingués problemes, que era una noia que es relacionava molt bé amb tothom i mai no faria mal a ningú. Però això, és el que ells diuen. Les seves amigues diuen que, fa poc, la Sara els va demanar ajuda, deia que hi havia algú que la seguia, que tenia el pressentiment de ser observada. Però, això els pares no ho sabien? Avui m'han informat que la Sara estudiava dret, i que en el seu apartament han trobat un pendrive protegit amb contrasenya. Hem avisat les seves amigues perquè tornin a venir, a veure si poden saber alguna cosa. Diuen que la Sara els va explicar que tenia una informació que podria canviar moltes coses, però mai no els va arribar a explicar què era. Aprofito per preguntar-los si saben res de la relació que en tenia ella amb els seus pares, i diuen que no tenien gaire confiança entre ells. He demanat informació sobre els pares, i m'han dit que segons l'informe estan a l’atur, però les amigues de la Sara, em diuen que normalment, quan quedaven, anaven a casa de la Sara perquè els seus pares no eren a casa "per qüestions de feina" . Aquí ja hi ha alguna cosa que no m'encaixa. Em falta informació, però ja ningú no sap res més, 42 SANT JORDI 14 - 15 aleshores es quan se m'acut que la Sara podria tenir nòvio. Ho pregunto a les seves amigues, i assenteixen. És diu Jorge, i ara vaig a casa seva a parlar amb ell. Diu que la Sara no li va dir quina informació hi havia a el pendrive, però sí que sap qui pot saber la contrasenya. Vaig a veure qui sap la contrasenya, les amigues de la Sara. En Jorge m'ha explicat que segurament elles la sabien, ja que últimament havien estat molt amb la Sara, des que els va dir que tenia informació important, i que una vegada les va veure entrar a la casa de la Sara, sense que ella hi fos, una cosa molt estranya. Ja estic amb les amigues de la Sara, els explico el que m'ha dit en Jorge, i diuen que és mentida. Jo no crec que sigui mentida, ja que podrien haver estat elles qui espiaven la Sara, aleshores els dic una petita mentida que fa que diguin la veritat, i resulta que sí que sabien la contrasenya. Resulta que dins del pendrive, hi ha informació sobre vendes il·legals, qui venia, qui comprava, com i on. I resulta que les amigues i els pares de la Sara, hi estaven embolicats. Ara tot concorda, les amigues de la Sara hi surten dues vegades, la primera no te importància, la segona vegada és la important, perquè és on hi ha el verí amb el que van matar la Sara. La història és així: La Sara aconsegueix informació de vendes il·legals (encara no se sap com), les seves amigues i els seus pares apareixen aquella informació, s'adonen que la Sara ho sap. L’espien, ja que sospitaven d'ella, a més a més, aprofitaven d' anar a casa d'ella mentre els seus pares veien on podien comprar el verí, van saber on comprar-lo, i ho van fer, la van enverinar i la van deixar al carrer, creient que ningú no sabria que havien estat elles, ja que es necessitava la contrasenya per a accedir al pendrive, i elles eren les úniques que la sabien, però no eren tan llestes ja que vaig aconseguir que me la diguessin amb una petita mentida. LAS LETRAS DE LOS SUEÑOS Todo empezó el día que mis padres me dijeron que nos mudábamos de casa, por asuntos de trabajo. Yo obviamente no quería, porque tenía que cambiarme de escuela y además nos mudaríamos a un pueblo cutre. El día que nos mudamos fue un verdadero asco, desde el coche se veía el pueblo y no me gustó en absoluto. El pueblo parecía muy triste 43 SANT JORDI 14 - 15 y un poco extraño. La gente era mayor y tenía un aire extraño, no había casi nadie de mi edad y el cielo estaba muy gris, como si estuviera a punto de llover. Las cafeterías y las tiendas estaban todas vacías y sucias como si hiciera tiempo que nadie las abría. Pero lo que realmente me decepcionó y no me gustó fue la casa. Parecía una casa de hacía 100 años, como esas casas que se ven en las películas de miedo y además estaba sucia, muy sucia. El suelo tenía polvo y las paredes estaban pintadas con un color gris triste. Todo en ese sitio, como en el pueblo, era gris. Era como si estuviéramos viendo una película en blanco y negro. Además hacía mucho frío... Mis padres me decían que era muy negativa. Pero ¿qué se esperaban? No era fácil dejar tu casa, tus amigos, la ciudad donde has vivido siempre. Cuando fui a mi habitación vi una cosa que me pareció muy extraña, más extraña que lo que había visto hasta ahora. Una parte de la pared de la habitación estaba rota. Cuando me acerqué a mirar, vi que debajo de la pared había letras escritas. Estuve pensando todo el rato quién y por qué habría escrito esas letras detrás de la pared. Me di cuenta de que algo extraño pasaba en esa casa. Unas horas más tarde ya era hora de cenar. Mientras cenaba le expliqué a mi madre que había unas letras detrás de la pared. Después de cenar mi madre fue a mirar lo que había encontrado, pero entonces pasó una cosa muy extraña: las letras ya no estaban, habían desaparecido. Mi madre me dijo que me lo habría imaginado. Pero yo estaba segura de que allí había letras. No me gustaba ese pueblo, estaban pasando coses muy raras. Por la noche, antes de irme a dormir, fui a ver por última vez la pared, y las letras volvieron a aparecer de repente. Pensaba que me estaba volviendo loca. Desde entonces me puse a leer un poco cada día en la pared. Eran frases sueltas, sin sentido. Intentaba descubrir por qué había letras detrás de la pared pero no lo conseguía. También era extraño que solo lo pudiera ver yo, porque mis padres no veían 44 SANT JORDI 14 - 15 nada. Por la noche tenía pesadillas sobre niños leyendo la pared con cara de pena, y que cuanto más leían, más tristes se ponían. Al día siguiente pensé en la pesadilla, y yo también me sentía triste y mal cuando lo leía. Pero no podía evitar leer, tenía que descubrir qué significaban aquellas letras y por qué me hacían sentir así. Estuve pensando cada día, tardé semanas en darme cuenta, pero al final lo descubrí. Lo que ponía no eran frases sin sentido, eran todos los sueños que había tenido desde pequeña. Estaban todos mis sueños allí escritos. Al principio no sabía si era algo malo o bueno, pero me di cuenta con otro sueño. En mi sueño salía un niño diciéndome: “destrúyelo” muchas veces seguidas, también decía “te lo están quitando”. Desde ese sueño entendí que lo que tenía que hacer era romper la pared con mis sueños escritos, porque “alguien” me los estaba quitando. Me desperté en ese mismo momento y fui a romper la pared. Al día siguiente mi madre vio toda la pared caída al suelo, y se enfadó mucho conmigo. Me dijo que últimamente hacía cosas muy raras. Lo bueno es que todo había acabado, ya nadie me podía quitar los sueños. Pero después pensé... ¿Quién es ese “alguien” que me estaba quitando los sueños? ¿Para qué los quería? Esas eran preguntas que jamás podré responder. 45 SANT JORDI 14 - 15 1r ESO B EL FANTASMA DE LA SAGRADA FAMILIA Tot era gris, el dia de la meva mort havia arribat. Ara em tocava començar la meva nova vida, com a fantasma! Em dic Jordi i el dia 23 d’abril de l’any 2000 vaig morir. Avui fa cent anys d’aquella data. Era un fantasma nou, em sentia estrany, com si un elefant estigués volant. M’havien dit que necessitava trobar un lloc per habitar. Tot i que fa cent anys Barcelona era molt més gran que ara: l’any 2100; em va ser difícil trobar aquest lloc. Primer vaig decidir buscar el meu pare dins del món dels fantasmes, ja que ell també era mort. Però com que després de molt temps buscant-lo no el vaig trobar, vaig optar per anar-me’n amb la meva mare, aquesta estava viva. Vaig entrar dins la casa, primer tocant el timbre, però més tard em vaig adonar que els fantasmes podien travessar les parets. El cas és que una vegada vaig ser dins, havia de convèncer-la que era jo, el seu estimat fill. Però no sabia que ma mare estigués tan greu, no es recordava de mi. Després d’haver visitat el seu antic metge, que també era un nou fantasma, vaig saber que tenia una rara malaltia semblant a l’Alzheimer, però en la qual deixes de recordar les coses d’una manera molt més ràpida. Tot just després d’aquesta conversació, vaig tornar a casa seva amb la intenció d’ajudar-la, però no hi havia manera. Els meus amics no volien viure amb fantasmes, i això que quan era viu sempre m’havien acollit. “No sé qui ets”, em deien, tractant de dissimular. Així que durant un temps, el carrer es va convertir en el lloc d’un trist fantasma que es deia Jordi. Però no era gens fàcil, la vida al carrer. Si dormies en un banc, la gent s’asseia sobre teu, i durant el dia, sempre hi havia el típic que et feia la brometa: “Què vol vostè, diners, menjar, refugi, o millor li dono un cop a l’esquena?”, i te’l donava. No vaig tenir cap més opció que abandonar el carrer després d’unes interminables setmanes d’esgotament. No havia trobat diners per anar a un hostal, i a la gent no li sol agradar trobar-se amb fantasmes pels passadissos dels hostals. L’única solució va ser ocupar una casa sense amo. No estava malament, però en un espai tan petit, estava segur que els veïns entrarien i em trobarien. 46 SANT JORDI 14 - 15 Com que aquesta idea tampoc no estava malament, si no fos per l’espai, vaig pensar que la millor solució era alçar els ulls i contemplar els edificis deshabitats de la ciutat. Ho vaig fer, i de seguida la vaig veure. Era preciosa, i de nit, s’il·luminava. Es tractava de la Sagrada Família. Va ser un amor a primera vista, i jo sabia que durant molts i molts anys, aquella casa meva. No sé per què, però quan la gent és dins de la Sagrada Família, canvia, i per això ningú no es queixava de la meva estada allà; és més, em volien veure. Ara, la Sagrada Família ja està acabada, fins i tot, un constructor em va fer una habitació! Una habitació, que per cert, de deu a dotze del matí és oberta a visites. I es per això que sóc conegut com “El Fantasma de la Sagrada Família”. LAS JAULAS DE LA SALVACIÓN Había una vez en un pueblo cercano al desierto de Oriente, un chico llamado Bashari de unos doce años, que se dedicaba a limpiar la suciedad que había en las mazmorras del castillo real. Era un chico alto de piel marrón fuerte, con ojos marrones claros y el cabello de color negro como el azabache y rizado. Él ya estaba cansado de siempre estar pasando calor en el desierto, y en las mazmorras hacía más calor que en ningún sitio. Había muchas mazmorras, pero no todas las limpiaba él. Ese día le tocaba limpiar una mazmorra que no había limpiado en años, ya que había estado ocupada todo el tiempo. Al entrar vio que era muy grande, quizás la más grande. Al final del todo había una pequeña puerta. Bashari no estaba seguro de si debía entrar o no. Entró. Había un pequeño pasadizo que conducía a una enorme puerta de oro. La abrió con mucha inseguridad. Al entrar quedó impresionado. Había montañas de oro, plata, diamantes, joya, pero lo que a Bashari le llamó la atención era que, al final de la enorme habitación, volvía a haber una puerta. Esta vez la puerta era diminuta, pero lo suficientemente grande para que Bashari pudiera pasar. Esa pequeña puerta conducía a una gigantesca habitación llena de nubes dentro de jaulas. Bashari entendió por qué había tanta sequía. Bashari comunicó al pueblo africano todo lo que había visto. Fueron a quejarse al rey, que negaba todo lo que decían. Así que Bashari les condujo a las mazmorras y les enseñó todo lo que él había visto el día anterior. El rey, avergonzado y humillado, salió corriendo. El pueblo nombró rey a Bashari, pese a su edad. Al cumplir dieciocho años, se casó con una preciosa ama de casa y formaron una familia. 47 SANT JORDI 14 - 15 CAPSES INFINITES I ALTRES TONTERIES Mai t’has preguntat on van els somnis un cop oblidats? I les coses que perds i ja no pots trobar? Quines preguntes faig. És clar que si. Tothom s’ho ha preguntat alguna vegada. Doncs, perquè ho sàpigues, van a parar a la capsa infinita dels objectes perduts. Si, no és broma. De debò. Potser no ho creus, però és la pura veritat. Tots van a la mateixa capsa. Quina, et preguntaràs. Com pots preguntar-ho? Però si és obvi! Tots van a la capsa infinita de l’Ikea que es troba a secretaria. De quina secretaria, preguntaràs. Doncs, clarament, de la de l’escola. Quina? Això ja no ho puc dir. És secret. I deixa ja de fer preguntes tan tontes. Comença a ser molest. Clarament, en aquella capsa no només s’hi troben els somnis. També hi ha altres coses perdudes i oblidades. Per tant, al costat del somni que vas tenir l’altre dia (sí, aquell tan horrible i traumàtic del qual et vas oblidar tot just despertar-te), es troben la joguina que la professora de segon de primària et va prendre per haver-hi jugat a classe (no diguis que ja te’n has oblidat, amb la rebequeria que vas tenir en aquell moment), la cançoneta de l’estiu de quan tenies set anys (la del missatge subliminal tan sexual que tu no entenies en aquell moment, però que ara et fa tanta gràcia) i aquell típic regal d’aniversari de la tieta segona de França (a qui no li podies dir que ja ets grandet per aquella tonteria). S’hi pot entrar? Sí, és clar, però jo, personalment, no ho recomano. És un autèntic laberint. Literalment. Hi ha molta gent que somia hi somia. Es una cosa impressionant. Tothom té un laberint interior, ple de meravelles i horrors a parts iguals. N’hi ha de plens de monuments històrics que els seus creadors esperen veure algun dia, cosa que fa que la majoria semblin una postal de les de “amb amor, des de... (afegir ciutat coneguda)”. I, a més, n’hi ha que hi posen trampes, per a acabar-ho d’adobar... Els videojocs de masmorres han fet molt de mal... Perdó, m’estic desviant. A part de trossos laberíntics, també hi ha grans quantitats de monstres. N’hi ha de tots els tipus, les formes i les mides. Tothom té algun monstre o altre, amagat al fons de la seva imaginació. N’hi ha que no són gaire impressionants, però em temo que no són els mes comuns. Sobretot, predominen les ombres (éssers completament negres sense cara que surten del no-res per menjar carn d’infant) i, curiosament, les aranyes. Aquests són dels inofensius. N’hi ha que són tan horripilants que no puc descriure’ls sense assegurar que no et quedin seqüeles permanents. La ment humana és capaç de crear molts monstres horribles. I aquí s’hi troben tots. També hi ha coses bones. Les fotos de la infància que vas perdre al canviar de casa. Els llibres que porten agafant pols des que la tieta de França te’ls va regalar. La bufanda de llana que tant t’agradava, però que vas perdre un dia que tenies pressa. El teu disc preferit, aquell que vas deixar a un amic i mai has tornat a veure. Els somnis en què volaves, i podies anar on volguessis, veure-ho tot com ho veuen els ocells, on eres lliure... Per si t’ho preguntes, això ho sé perquè jo soc qui s’encarrega de tot. Jo endreço les tonteries que desapareixen dels caps (i dels prestatges) de la gent que van a parar a la capsa. No sé 48 SANT JORDI 14 - 15 exactament quan temps porto fent això. Anys? Segles? L’eternitat, potser? Bé, el cas es que al final li agafes el truc. Us explico un secret? No es màgia; tan sols es imaginació. 49 SANT JORDI 14 - 15 RECUERDOS HECHOS CENIZAS Las lágrimas empezaron a descender por sus mejillas, él no las detenía, no tenía fuerzas. Se encontraba observando desde el balcón de su casa su ciudad. Nunca había salido de ese lugar, ni para viajar, nunca lo hizo. Y ahora lo haría por primera vez. No tenía elección. Aquella parte del inmenso mundo le traía tantos recuerdos que le era difícil acordarse de todos. De hecho había nacido y crecido allí. Ahora retrocedía en el tiempo y miles de recuerdos le invadieron la cabeza. Aquellos días, con tan solo siete años, jugando a la pelota en la plaza de la catedral con sus amigos. Se lo pasaban en grande. Por aquel entonces todo el mundo era feliz. Uno de los recuerdos más antiguos apareció en su cabeza. Era él volviendo del colegio, corriendo por las calles de esa ciudad para poder decirles a sus padres que había sacado un sobresaliente en un examen de matemáticas. Una sonrisa se dibujó en su rostro al recordar aquello, aunque sus lágrimas seguían sin querer detenerse. Dirigió su mirada al frente donde vio aquella plaza donde se pasaba la vida y donde conoció al amor de su vida. Recordó el primer día que la vio. Él tenía 17 años. La muchacha caminaba con su grupo de amigas. Llevaba un vestido de flores por debajo de la rodilla. Su pelo estaba recogido por una trenza larga que le llegaba a la mitad de su espalda. Él paró la pelota, ignorando los comentarios de sus amigos, para observarla, directamente sus miradas se encontraron. La chica le sonrió y siguió su camino. Los días pasaban y cada vez que se veían pasaba lo mismo. Se miraban, sonreían y después todo volvía a ser igual. Hasta que un día él tuvo el valor de acercarse a ella y preguntarle si quería tomar algo con él. A partir de ahí cada tarde quedaban a las cinco en el mismo bar para charlar de sus vidas, lo que causó que se enamoraran. A los pocos meses se hicieron novios y a los cuatro años de relación él le pidió matrimonio en el mismo sitio donde se conocieron. Recordaba también el día de su boda, no fue gran cosa, pero fue el mejor momento de su vida. O el día de su segundo aniversario de bodas donde su esposa le anunció que estaba embarazada de dos meses. Más lágrimas caían por sus mejillas. Podía sentir a su mujer al lado. Se concentró en las carreteras que llevaban a la ciudad y se acordó del día en que su mujer se puso de parto. Cómo corría el coche por aquellas carreteras para llegar lo más rápido al hospital para que Anne, su esposa, pudiera dar a luz a la que sería su única hija. 50 SANT JORDI 14 - 15 Los recuerdos de su hija aparecieron. La primera vez que dijo “papá”, sus primeros pasos, o a los 15 cuando le presentó a su novio. Su boda y cuando le dijo que sería abuelo de mellizos. Todos eran recuerdos agradables, todos habían ocurrido en esa ciudad. Gabriel, a sus 82 años de edad, observaba desde el balcón de su casa como aquella ciudad estaba siendo bombardeada, aquel trozo de mundo ardía en llamas y él no podía hacer nada para evitarlo. Poco a poco aquella población se iba convirtiendo en cenizas delante de sus ojos. Todo se estaba destrozando por culpa de personas que querían hacer desaparecer a todo ser humano que llevara una estrella de seis puntas en el lado izquierdo del pecho, y él la llevaba. 2n ESO B GÀBIES 51 SANT JORDI 14 - 15 No sé si alguna vegada t’has sentit així. Trobar-te rodejat per quatre pàl·lides parets que només guarden depressió, soledat i desesperació. Haver de mantenir-te vestit amb una tela blanca decorada amb rodones de color blau pastel. Pensa-hi. Posa’t en la pell d’una adolescent de quinze anys, castanya, d’ulls verds. Ara, imagina’t a tu mateix (o mateixa, no sé de quin sexe serà la persona que llegeixi o escolti això) patint una anorèxia nerviosa, fatalment greu, que et fa haver d’estar tancat en un absurd hospital. Viure en aquell malestar, allunyat de tot ésser a qui estimaves. Potser el pare, la mare, amics i familiars facin alguna visita, però... siguem realistes. No serveix de gaire estar acompanyat durant unes hores i passar-te sol els cinc dies següents. No integrar-te en la planta que t’ha tocat, no tenir company d’habitació i rememorar les mirades dels antics mals companys, fastiguejats per la visible manca de carn dels braços i el coll. Però l’anorèxia no va ser l’únic problema que vaig tenir. Dos anys després de tancament hospitalari, em van donar l’alta; em vaig recuperar, vaig tornar a menjar i vaig recuperar el meu pes natural. És clar, una recent sortida de l’anorèxia no té les coses clares quan s’ha de passar tres mesos pràcticament sempre en bikini. Conèixer a un noi que t’encanta, i començar a integrar-te entre els seus amics. Però que un dia, a la piscina, et preguntin per què estàs tan prima. Tornem a les pors i a les inseguretats. Aquella mateixa nit, mentre plorava, vaig decidir que el millor que podia fer per agradar-li, era menjar. Menjar molt i deixar que la carn ofegués els ossos. Després de fotre’m mig rebost (quan, suposadament, m’havia de sentir a gust i bé amb mi mateixa) em vaig horroritzar. Vaig córrer cap al lavabo i el vaig tacar de vòmit. Un cop vaig estirar la cadena, em vaig rentar les mans i les dents i vaig guardar totes les bosses de menjar, tant les buides com les plenes. Em vaig pintar les ungles i vaig intentar descansar. Estava clar que a la meva mare no li colaria ni un pèl que durant els dies següents comencés a desaparèixer menjar i que sempre digués que el necessitava per festes que feia amb amics o per experimentar a la cuina. Va saber des del principi que havia recaigut, i se’m va acabar l’estiu. Vaig tornar a Barcelona, a l’hospital, a l’habitació. Des del meu retorn, les infermeres em van controlar excessivament, tant a mi com a el menjar que m’empassava i les calories que digeria. Tothom diu que a la nit és quan et sents més inspirat, o sigui que la primera nit vaig aprofitar el temps i l’avorriment per desenvolupar la meva ànima d’artista. Vaig agafar un full DIN-A3 i el vaig cobrir de pintura blava. Després, vaig començar a fer taques blanques aleatòries per alguns cantons i, finalment, una de gran al mig. Un cop vaig haver acabat de fer les ombres i els petits detalls, vaig deixar que la imaginació em fes traçar una sèrie de línies grises que van acabar envoltant el núvol central. Va quedar un dibuix preciós, però va desaparèixer. Aquell any vaig ser etiquetada com a bulímica. En tenia catorze i havia experimentat els dos trastorns alimentaris més comuns, i això no m’agradava. Sabia de sobres que la meva mare estava molt decebuda amb mi. On havia quedat la nena de cinc anys amb ganes de ser veterinària? I la de vuit, amb desitjos d’anar a Austràlia? On era la nena d’onze anys que devorava llibres? Tot això s’ha resumit en una adolescent amb problemes greus d’autoestima; un mal currículum. Sí, pensaràs que sóc una desafortunada i que potser em faig la víctima. Dubto bastant que la persona que estigui llegint o escoltant això hagi patit en algun punt de la seva vida un trastorn 52 SANT JORDI 14 - 15 com aquest (i si ho ha fet, ho sento de tot cor), o sigui que ningú té dret a jutjar la meva posició i forma d’expressar-me. Tornem-hi. No sé si mai t’has sentit així. Trobar-te rodejat per quatre pàl·lides parets que només guarden depressió, soledat i desesperació. Haver de mantenir-te vestit amb una tela blanca decorada amb rodones color blau pastel. Tot això, sí, de nou. Després de dos anys de poder acariciar-te els ossos, tornar a caure. Tornar a vomitar, a fer-te malbé les dents i a sentir aquell fastigós gust a la llengua. Llavors és quan, un dia qualsevol, te n’afartes. T’afartes de la incomoditat del llit de l’hospital, de les grises parets i el terra blanc. De l’angoixa, la inseguretat, el nerviosisme i la desesperació. De les mirades tristes i preocupades, de la polsera que t’envolta el canell, de les pomes i dels macarrons. I intentes fer una cosa. Una cosa totalment boja, extremadament greu i molt fora de lloc, amb la qual mil i una persones han jugat i s’han fet les víctimes. Cert moviment pel qual et desplacen a la planta de psicologia, o psiquiatria, o el que sigui. Un acte que ho canvia tot. Tota la teva vida, literalment. Crec que és fàcil d’imaginar, no? Si no, preguntar també és senzill. A l’habitació on vaig ser allotjada ja hi havia una noia. Una adolescent un parell d’anys més gran que jo, que estava fent estiraments sobre el llit en el moment que jo em vaig plantar a la porta. Des del principi ens vam avenir molt, i vam encaixar de manera envejable. No diré què li passava per respecte a ella, però, creieu-me, no estava bé. Somriure, somreia, però tothom sap fingir. Recordes el dibuix que vaig fer del núvol dins d’una gàbia? Doncs va desaparèixer fins el dia que em van donar l’alta. Jo estava recollint les meves coses, intercanviant mirades molt significatives amb la meva companya, quan la vaig veure amb ell entre les mans. Vaig somriure i li vaig dir que se’l quedés. Ella, però, va negar amb el cap. Va agafar pintura blanca i blava del armariet i va mullar el pinzell. Quan em va retornar el dibuix, em va sorprendre el resultat. La gàbia que envoltava el núvol havia desaparegut. No preguntis. Tu ets qui està llegint o escoltant això i ets lliure d’interpretar-ho com vulguis. SEGUNDOS, MINUTOS Y HORAS: En las calles de los pueblos y ciudades la gente anda deprisa y solo están pendientes de su reloj de pulsera. La gente no le da importancia a los segundos, los minutos y las horas como deberían. Para no ser así debes tener en cuenta que cada segundo es especial y diferente al que 53 SANT JORDI 14 - 15 lo sigue, y que por lo tanto no se debería perder el tiempo en cualquier tontada que no te sirva de nada, y saber en todo momento qué es lo que debes hacer. Cualquier día puede ser el último, y cualquier conversación puede ser una despedida. No podemos saber nunca lo que nos va tocar hacer ni lo que nos va a pasar, por eso tenemos que preocuparnos de lo que está pasando ahora, justo en este momento pero a veces puede ser bueno planificar tu vida. A mí personalmente antes de dejar este mundo me gustaría haber podido aprender a esquiar, haber acabado alguna carrera, tener amigos, haber progresado en la música. A veces cuesta imaginarse a uno mismo en el futuro, incluso nos da miedo pensarlo. Algunas veces intento pensar cómo seré cuando sea mayor. Quisiera de mí una persona amable con los demás, satisfecha de mí misma, una persona centrada, y sobre todo, feliz. Los instantes, por muy cortos que sean, son importantísimos o, ¿es que nunca te has parado a pensar que si tu madre, cuando llevaba una carpeta con papeles y se le cayó justo en el momento en que tu padre pasaba por su lado y le ayudó a recogerlos, si hubiera pasado un rato más tarde no se hubieron mirado, no se hubieron conocido, ni prometido, ni casado y tampoco habrían tenido hijos y por lo tanto tu no existirías y seguirías siendo una célula con la mitad de cromosomas? A veces si te obsesionas con los minutos, los segundos y las horas puede ser malo y perjudicar tu salud, pero también hay que saber gestionar el tiempo y justamente es una de las cosas que no se puede ni comprar, ni volver atrás para recuperarlo. 54 SANT JORDI 14 - 15 3r ESO QUI? Sovint em pregunto com vam arribar a aquest punt. Com vam poder permetre que ens arrenquessin de les nostres mans la llibertat. Qui va començar a matar-nos? I qui els va seguir? Qui va tolerar que ens matessin poc a poc, sigil·losament i inconscientment, sense adonar-nos que els del nostre costat ens estaven robant l’ànima? Qui no veia que la mirada d’amor del seu company es transformava de nit en mirades d’odi? Érem les preses fàcils i dèbils del ramat, i el llop corria cap a nosaltres, corria amb ganes de mort, de sang, de venjança, estava desitjant que caiguéssim del món que havíem construït per desferlo sorollosament, però alhora amb elegància i fredor. I nosaltres, com preses innocents i inofensives que érem, vam caure al parany. El pitjor de tot era que ni tan sols els nostres assassins eren uns simples llops famèlics, que tan sols es mouen per instints primaris i de supervivència, sinó que eren màquines, robots amb armadures evolucionades d’una època futura, però amb el cor petit, encongit, forjat en anys de pobresa i desgràcies. I poc a poc vam anar perdent l’esperança, el desig de tornar a ser lliures, de tornar a veure el sol cada matí i la lluna a les nits. I ningú no feia res per ajudar-nos, ningú no amenaçava o cridava per reivindicar la nostra llibertat, tothom callava, ignorava el nostre crit ofegat, feien veure que no veien la veritat. Els humans sovint alcem les armes per lluitar, sempre creem guerres i disputes, sempre plorem per allò que nosaltres mateixos hem destruït, i ho veiem normal. Però quan algú que no té veu, quan algú que plora en silenci i amaga el seu somriure intenta fer un crit de vida, d’esperança i llibertat, ningú l’escolta, ningú el mira, i ho veiem normal. Però això sí, hem de callar. No alçar massa la veu i callar sempre que puguem. Com menys opinem, millor. Com menys cantem, millor. Com menys ballem, millor. Si no fem cap d’aquestes coses, encara millor. Perquè som inferiors, no som com els altres, ens mereixem allò que tenim. Vivim bé, massa bé i tot. Hauríem de resar més, i amb més ganes, i amb il·lusió. Hauríem d’agrair en cada moment el que Al·là ens dóna amb amor. Ell ho fa pel nostre bé, tot ho fa pensant en nosaltres, ja que nosaltres pensem en ell. I no puc fer res més que mirar. Observar. Ho observo tot amb els meus ulls: uns ulls foscos, negres com la nit, profunds i càlids com l’oceà. Uns ulls que ho guarden tot, ho recorden tot, que no obliden perquè no poden, que no parlen perquè no saben, que no ploren perquè no se’n recorden. El patiment, la tristor i el dolor, tot ho guarden. Per això semblen tan foscos i immensos, tan inabastables. Tan sols una espurna de color il·lumina la meva mirada, li dóna 55 SANT JORDI 14 - 15 vitalitat. De vegades hi és, altres se’n va. Però quan hi és hi miro a través i veig la llum, veig una sortida, un dèbil camí que es dibuixa poc a poc en l’horitzó. Veig una escapatòria cap a un món millor, un món on sóc lliure, on sóc jo i se’m veu a mi, i a ningú més. Només a mi i tothom em mira, tothom m’observa amb admiració i alguns fins i tot amb enveja, tothom em veu tal i com sóc, i tothom opina i pensa i somia com sóc. Perquè deixo de ser invisible, em trec la capa i surto al món, em trec el pes i la tristor de sobre i surto a la vida, em deixo veure, sense por, sense vergonya, tan sols amb ganes de que tothom s’adoni dels meus llavis, del meu somriure i de les meves galtes, que tothom em pugui jutjar per com sóc jo i no per com és el meu marit. Llavors tothom observa que hi ha darrere el vel negre que em cobreix la cara, darrere el vestit negre que m’amaga el cos. Tothom veu que darrere allò que sembla mort hi ha algú viu. Sóc jo qui té la vida, i sóc jo qui la visc. I per uns moments sóc feliç, perquè sento la llibertat, sento que és la llibertat, que és ser lliure, i m’adono que és preciós. Que és fabulós. I tot seguit l’espurna de llum del meu ull se’n va, fuig ràpidament, com amb por que un desig pugui ser realitat, amb por continguda de creure que algun dia tot allò podrà ser real. Perquè en el fons sé que només sé somiar, que només sé imaginar, però que mai diré res. Sempre callaré, com les altres. Mai ningú cridarà llibertat, mai ningú es despullarà davant la gent perquè vegin que és inútil amagar la nostra ànima. Com volem canviar si no ens atrevim ni a pensar-ho? Qui pretenem que ens ajudi si nosaltres mateixes acceptem un destí que ens talla les ales? Qui ens acompanyarà fins la llum del final del túnel si nosaltres ens hi neguem a arribar? Qui? DE LA MORT FINS A L’OBLIT 56 SANT JORDI 14 - 15 Ara ja saps que la mort És penedir-se de la vida De tot el que no vas fer De tot el que mai faràs. Acomiadar-te dels records Acomiadar-te dels amics Convertir-te en un record Poc a poc fins a l’oblit. Ara ja saps que la mort No és més que descansar Ja sigui en una tomba Ja sigui en el seu cap. 3r ESO Alba Herruzo ¿QUÉ ESTÁS ESPERANDO? 57 SANT JORDI 14 - 15 Ten cuidado. El mundo está lleno de sorpresas. Algunas buenas, pero las malas siempre ganan. Debes tener cuidado con todo lo que te rodea. Con todo lo que se queda, viene o se va, no todo es eterno. Mira atrás, pero siempre con seguridad… ¡Cuidado! No olvides mirar adelante o te vas a tropezar. Ya está, lo has conseguido. Se nota que tu don es arruinarlo todo, chica, porque lo has hecho. Y muy bien. Por estar atenta a lo que te decía, te has tropezado. Antes de nada espera, mira y entonces levántate. No puede ser. Es él. ¿Qué te había dicho yo antes de salir de casa? Ya veo qué poca atención me presta. Que sepas que ahora debes aguantarte, y no vengas llorando diciendo que no te avisé, ya sabías que esto iba a pasar. Te pasó una vez, ¿Por qué no dos? No me mires con cara de: ¿De qué me habla? Sabes perfectamente de lo que te hablo. Hace tiempo que te lo dije. No te dejes engañar, porque siempre caes en su estúpido juego, pero ¿no crees que una buena victoria por tu parte, estaría bien? No digas que no, te mueres por gritar que has ganado pero, por su culpa… ¡No! ¡No! ¡No! No. No le mires a los ojos, sabes que esa es su arma secreta. Joder, ¿pero cuándo me harás caso? ¡Oye! Se acabó, ya no hay nada que hacer. Le has mirado y ahora te está hechizando como lo hizo ya tiempo atrás. ¿Recuerdas, o necesitas que te ayude a recordar? Hazlo. Si tú, hazlo. Gírate, déjale claro que esta partida ha finalizado, que has ganado y que nada ni nadie te va a derrotar. No chica, tampoco él ¿Pero a qué estás esperando? Va, déjale de una vez las cosas claras. Que ahora la última jugada la vas a terminar tú, no él. No esperes tanto tiempo, ¡reacciona! No puede ser… ¿En serio otra vez? ¿Vas a permitir que te use como su juguete otra vez? No chica, no. Tú vales más que eso. Tú vales más de lo que te piensas, tú eres una princesa. Él solo es un sapo. Déjate de cuentos, esto es la vida real. Que aquí los príncipes no existen, que por mucho que lo beses no va a ocurrir. No dejes que te ilusione, para qué hacerlo si después se desvanecen sin más. Tarde… has caído otra vez. ¿Hola? Reacciona por favor. No dejes que te bese, no, por favor... ¡Dios, qué asco! No puede ser, ¿no lo has notado? Este beso ya sabe a despedida, no pretendas que sea real porque no es así. ¿Por qué te cuesta tanto darte cuenta de las cosas? Dime, ¿Por qué? Escúchame por una vez, no te dejes dominar. Nadie es dueño de ti, solo tú puedes serlo, y tú de eso eres consciente. No dejes que te coja la mano, no dejes que ninguna parte de tu cuerpo sea manipulada por este monstruo. ¡Hablo muy en serio! Deja de escuchar al cerebro, y escucha al corazón de una vez. Soy yo el que hace las cosas bien, el que siente de verdad, el otro 58 SANT JORDI 14 - 15 no tiene ni idea. Él no ha nacido para dominar estas situaciones, en cambio, yo sí. Hazme caso. Solo yo puedo hacer que todo salga bien. Madre mía, es demasiado tarde, ¿verdad? Te he perdido para siempre. Pues quiero que sepas una cosa y es que el día en que me necesites, pídele ayuda al cerebro, ya veo que él siente mejor que yo. Qué asco de amor. ¡Se acabó! Me rindo. Espero que seas feliz sufriendo, ya que veo que es lo único que realmente te hace sonreír. ADOLESCENCIA Prisionera de mis sueños Confundida por la edad, Para algunos una niña, Para otros, realidad. Atrapada en un oscuro túnel, Del que no puedo salir Nadie me escucha, nadie me entiende Nadie me quiere oír. Me siento perdida, En un mundo extraño, Nadie me comprende ¡Tiéndeme una mano! De repente, una luz 59 SANT JORDI 14 - 15 Surge de la oscuridad, Yo con miedo le pregunto Y le pido la verdad. ¿Quién eres?: Un amigo. ¿Qué quieres? Ayudar. ¿Cómo?: Escuchando Y haciéndote reflexionar. Hablamos horas y horas Paseando en la ciudad, Maduré como persona Y alcancé mi libertad. 60 SANT JORDI 14 - 15 4t ESO A A LA RECERCA DE L’AIGUA En Yazid vivia en un poblat tuareg del desert del Sàhara. Portava ja dos mesos establert en el mateix punt, entre duna i duna, envoltats de sorra fina del desert. Vivia amb la seva família: l’Abdul, el pare, que compartia tres fills amb la Maira, la seva dona. En Yazid era un dels tres fills del matrimoni, però a més a més, tenia dues germanes a qui s’estimava amb bogeria, la Leila i la Nora. La família d’en Yazid estava atravessant un mal moment. La sequera, ja de per sí habitual al Sàhara, s’havia fet més extrema aquell any, d’aquesta manera, havia copejat amb més cruesa que mai a una família nòmada com la seva. Aquells tuaregs portaven mesos voltant per aquella zona desèrtica buscant un oasi en el que establir-se. En Yazid era un dels que pensaven que l’aigua era la vida, i que sense ella l’existència humana al desert era impossible. La tristesa imperava dins del poblat tuareg. Tots els membres de la família d’en Yazid es trobaven consternats per la manca d’aigua, la desesperació era evident en els rostres de l’Abdul i la Maira. Veien com només els quedava una galleda d’aigua per tota la família, amb la qual havien de subsistir fins que trobessin algun oasi on extreure aigua. La situació era crítica, la Nora, la petita de la família, començava a donar signes de deshidratació. Al cap de tres dies va consumar-se la tragèdia, l’aigua de la galleda es va acabar, exhaurint així les últimes reserves que tenien. La Maira, amb els ulls plorosos va advertir l’Abdul que la Nora no aguantaria gaire més sense aigua. Per un moment, l’Abdul va pensar en sacrificar el seu camell que l’havia acompanyat des que era un nen, tot amb el propòsit d’alimentar els seus fills mentre decidia què fer per obtenir aigua. L’Abdul va citar el seu fill Yazid, volia parlar amb ell i fer-li entendre que aquella difícil situació que travessava la família l’havia de fer madurar i fer-lo comportar com si fos un pare, atent i amb disposició d’ajudar a la Maira per cuidar les seves germanes. Ara bé, l’Abdul necessitava al seu fill no per quedar-se amb ells, sinó per encomanar-li una missió. Sabia que en Yazid tenia una gran capacitat d’orientació i que es coneixia el desert com la palma de la seva mà. Va dir-li que busqués un oasi proper a la seva haima, del qual extreure’n aigua. En aquell moment, en Yazid va recordar les converses que mantenia amb el seu avi quan era un nen de l’edat de la Nora. Li va passar pel cap un comentari del seu avi que mai oblidaria, en què assegurava que qui tenia un núvol tenia pluja per anys. Des d’aquell moment, en Yazid es va sentir captivat pel fenomen de la pluja, tot un esdeveniment difícil de veure al Sàhara. Per això, en comptes d’un oasi, va decidir anar a buscar un núvol, del qual podrien extreure prou aigua perquè la família s’hidratés durant dies. Es 61 SANT JORDI 14 - 15 va posar mans a la feina, va agafar una gàbia i va sortir del poblat disposat a caçar un núvol i portar-lo fins a la seva haima. La recerca va ser dura i feixuga, després de voltar durant hores per trobar unes bandes de núvols prou consistents per extreure’n aigua, va trobar un gran banc de núvols baixos a tocar de les dunes. Sobresaltat, en Yazid va anar corrent cap al lloc en qüestió, va obrir la gàbia i, sigil·losament, hi va introduir una part del núvol. L’aconseguiment del repte va ser dur, el núvol va oposar resistència escapant-se entre els barrots de la gàbia. Finalment, amb paciència i tranquil·litat, va aconseguir fer entrar-lo dins. El rostre d’en Yazid es va omplir d’alegria, havia complert la missió que li havia encomanat el seu pare i podria salvar la seva germana. Sense cap tipus de problemes, en Yazid va tornar al poblat quan ja es ponia el sol. En veure’l, la seva mare va sortir corrents a abraçar-lo i omplir-lo de petons. L’Abdul va sentir-se orgullós del seu fill i va assegurar-li que amb aquella acció s’havia convertit en un home adult, anteposant la seva família per davant de tot. L’endemà al matí, van despertar-se amb el soroll de la pluja procedent del núvol capturat pel Yazid. La Maira va afanyar-se en agafar la galleda i posar-la just a sota de la gàbia. Davant l’abundància de la pluja, van omplir tot el dipòsit d’aigua, que fins llavors havia estat buit. Amb el dipòsit ben ple, la Maira va destinar una gran part a hidratar a la Nora, que es trobava molt dèbil en aquells moments. Al cap d’una setmana, la Nora ja estava recuperada i tornava a córrer per la haima molestant el seus germans, tornava a ser la de sempre. Gràcies a en Yazid, havia tornat la vida a la seva família, havia tornat la vida a la seva haima. 62 SANT JORDI 14 - 15 FOSC Plou. És tard, suposo. Estic sola? No, sento passes. Tinc por, no sé què passa. Plou. És tard, suposo. Sembla una foscor infinita. M'adormo i em sento petita. Plou. És tard, suposo. Només puc veure teles. Mentre els ulls se m'entelen. Plou. És tard, suposo. S'obren els llums. És olor de fum? 63 SANT JORDI 14 - 15 4t ESO B Blanca Marin OPRESIÓN La opresión se apoderaba de su pecho, desdibujado, casi invisible, que yacía dentro de un enorme enjambre. Sentía un gran vacío en su interior, pues no podía expresar el gran dolor, de un amor marchito, amor prohibido, el amor que tantas alegrías le había traído. Su cuerpo se iba desvaneciendo, sucumbiendo poco a poco, a paso lento, se iba deshaciendo. Imaginaba un mundo mejor, cerca del tan esperado amor. Intentaba escapar, no lo lograba, pero no se permitía abandonar. Era una sensación extraña, la jaula lo seguía noche y día, permanecía encerrado en la enorme telaraña. El sentimiento estaba pudiendo con lo demás, no aguantaría mucho más, tenía sueño, estaba cansado, llevaba mucho tiempo dominado. Necesitaba verla, tocarla, sentirla y quererla, pero se sentía como con un trozo de tela blanca cubriéndole la cara, que no dejaba pasar la luz ni los sentimientos, los que necesitaba pronto o tarde sacar de dentro. No aguantaría mucho más, el dolor ya penetraba en su interior, se iba apoderando de su cuerpo, que ya sin fuerzas y a paso lento, se iba desvaneciendo por los barrotes de esa cárcel de cemento. Llegó el día, era esperado, creía que era lo mejor para volver a ver el amor que le había sido arrebatado. Paulatinamente, sus partículas se iban condensando. Más tarde empezaron a precipitar, por fin se vengaba, necesitaba liberarse. Ese momento le parecía lejano en un principio, pero al fin lo conseguía; la echaba de menos, pronto la sentiría. Su cuerpo se deshacía, gotas de agua precipitaban en el vacío corazón de la ciudad, era una nube, no una cualquiera, pues tenía poderosos sentimientos por esa mujer. 64 SANT JORDI 14 - 15 EL MANTO Marido y mujer, sepultados bajo la blanca manta que les impide verse la cara. Tan juntos, y tan lejos, la desesperación al no verse ni sentirse se apodera de sus almas. El fino lino obstaculiza su amor, a la vez que mata sus brillantes miradas que chispean destellos de tristeza. Cuánta lujuria esconden esos ojos, cuántas mentiras esconden esas bocas, cuántos secretos esconden esas orejas. Castigados ambos con el manto de la indiferencia, su desencuentro será eterno, prefirieron fallarse antes que amarse. 65 SANT JORDI 14 - 15 66 SANT JORDI 14 - 15 BATXILLERAT GÈNESI VIDA O MORT Ingènua infantesa buida de records i experiències que et fereixin el pit, que t’impedeixin avançar a passos segurs plens d’ànsies de viure i de morir per allò que estimes. Innocent, temerària i ansiosa infantesa sense angoixes. Als quatre anys van regalar-li el primer llibre de contes. L’havien comprat en una llibreria del costat de casa, un dia abans de la nit de Reis, “potser així el distraurem del plor constant, Pare”. –“Veurà, es passa les nits gemegant i somicant i no es deixa temps per respirar. Pateixo entre sanglot i sanglot el seu ofec i el tremolor de les seves mans em té el son pres. Mai ha estat un nen tranquil, però. No menja, no dorm, no riu: com si alguna cosa hagués mort dins seu i l’hagués deixat sense rastre d’anhels de vida”. La penúria i el dolor del nen van semblar apaivagar-se quan les pàgines del conte van endinsar-lo en un estat d’expectació absoluta. Ulls fora d’òrbita: el primer somriure va anar seguit d’una rialla que semblà reviure les ànimes dels ulls, dels rostres, dels braços i cames i ungles dels seus pares, ara satisfets per primera vegada a la vida. Els llibres van anar ocupant els prestatges, les taules (i, fins i tot, les finestres) omplint la casa d’històries fictícies de princeses i els seus regnes, monstres, cavallers, herois d’un poble sencer. Després; assassins, detectius i judicis, sang, plors. I l’amor. L’amor arribà aclaparador i punyent, devastador, desolador enduent-se i arrabassant tot allò que tens i que et fa ésser: que et manté íntegre, sòlid, capaç. - “Fa temps que no plora, sap? Fa temps que no fa res més que tancar-se en els llibres i sembla haver-se oblidat de tot plegat, ja sap; de mi, de l’escola, dels amics... Vaja, que sembla que hagi oblidat fins i tot que existeix. Almenys ja no pateix a les nits... Però la solitud se’l menja”. I sí, feia temps que els vincles que tenia amb la realitat s’havien esvaït, la màgia de la vida dels altres l’havia dut a la convalescència i l’havia anul·lat completament com a persona. No era res més que bocins i retalls d’una bastíssima diversitat de personatges i les seves respectives vides, fidels acompanyants de totes les hores de tots els dies de tots els anys viscuts en la infinita immensitat dels llibres, que li havien donat la vida i 67 SANT JORDI 14 - 15 l’havien mort a la vegada, privant-lo de la necessitat de tocar de peus a terra que tant ens intenten inculcar els adults, responsables eterns de les directrius de les nostres vides. “Estem desesperats, doctor, diu haver-se enamorat d’una tal Anastàsia. Una noia irreal, doctor, li ho juro! Ningú ja no el recorda –crec que ni ell mateix ho fa-, ningú no el mira quan camina pel carrer sempre amb el cap a les quimbambes i somiant quimeres. Ha perdut la mirada, com si no existís. Com si no fos persona, doctor, li ho juro. I ara es declara enamorat d’una idea abstracta i inabastable... El que ens faltava”. Infantesa impertorbable, premonitòria, irrompible i inexperta. “¿Qué se busca? ¿Qué se busca? Repetirlo quince mil veces como martillazos en la pared. ¿Qué se busca?¿Qué es esa conciliación sin la cual la vida no pasa de una oscura tomadura de pelo?”. Moralista Horaci desxifrant la clarividència de les desgràcies de la vida, tan rotundes, tan cruentes. I entre les dents i els cabells i els murs de la seva fortalesa, dins les ninetes i les parpelles; al fons del seu cor bategant subtilment, amb timidesa, sense ímpetu: les paraules ressonaven caòticament, entrebancant-se, sobreposant-se a qualsevol alè de realitat. -“És un cas perdut, doctor, no cal que m’ho juri. Ja no en traurem res de profit, de l’Adrià. Tanta escapatòria i tant de subterfugi se l’han acabat engolint, i no n’han deixat ni rastre”. Raimon Mercé EL ÚLTIMO ROSTRO Tras los atroces sucesos de Pensford nada había vuelto a ser como antes, lo que antaño había sido un inocente pueblo de paso era ahora un inhóspito trance de miedos e 68 SANT JORDI 14 - 15 incertidumbres, recubierto con miradas y acusaciones de vecinos que, aterrados, trataban de purgar con todo aquello que evitase que los actos se pudiesen repetir. Mientras tanto, bajaba Pate por la calle mayor más inquieto que de costumbre. Parecía ser el epicentro de todos aquellos ojos acusadores y fríos, inculpándolo de semejantes calamidades. Pero ¿acaso lo sabían? Pate había actuado con la mayor cautela y con una precisión de cirujano con cada una de sus víctimas, había atado todos los cabos sueltos evitando cualquier relación con su persona. Pero aun así parecían sospecharlo, es más, parecía que lo supiesen, como si hablaran de él a sus espaldas, en cada esquina, en cada ventana, y él no fuera más que un muerto andante, esperando a que en cualquier momento lo detuviesen o fuera linchado por una muchedumbre furiosa. Tenía que huir de aquel lugar, pero la noticia había corrido ya, y todos parecían acudir a aquel pueblucho a resolver los crímenes de Pensford, cortando toda vía de entrada y salida al pueblo para evitar la fuga de cualquier sospechoso. Acudió pues a ver al viejo y enfermo Bernhart, uno de los enterradores que ya tantos favores le debía para que lo ayudara a huir. Acordaron que dentro de dos días, al anochecer, Pate entraría en el tanatorio a oscuras introduciéndose en uno de los ataúdes de las víctimas, que serían enviadas a la capital para ser enterrados en un cementerio conmemorativo y una vez allí, Bernhart lo liberaría ya fuera de todo peligro. Así lo hizo Pate, y al cabo de unos días se escondió en una de aquellas frías cajas, junto con un rostro cubierto con un saco blanco. Y allí, junto con un poco de víveres, agua y cerillas pasó las siguientes horas previas al entierro. Tras los tablones oía distorsionados ruidos: cómo revisaron la caravana donde iba, cómo se quejaban de lo mucho que parecía haber engordado el muerto y, finalmente, cómo tras unos llantos y oraciones se hizo el silencio. La oscuridad lo rodeaba y el frío empezaba a atenazarle. Pero pasaron las horas y nadie parecía que fuese a liberar al pobre Pate. ¿Y si se trataba de alguna clase de revancha?, pero no podía ser, Bernhart y él habían sido amigos desde su juventud, no hubiera permitido que tuviera un final así. Pero el tiempo pudo con él, y Pate golpeó las losas para escapar de aquella cárcel de roble, pero la tierra húmeda se resistía a sus ya debilitados brazos. Sintió cómo cuando todo el mundo lo miraba y acusaba, indefenso, y sin saber qué hacer. Decidió en su último esfuerzo revelar el rostro de aquel frío cuerpo que parecía mofarse de su trágica situación. Era la muerte en persona mirándolo, era Bernhart, el enterrador, que había muerto de vejez. 69 SANT JORDI 14 - 15 70 SANT JORDI 14 - 15 71 SANT JORDI 14 - 15 72 SANT JORDI 14 - 15 73 SANT JORDI 14 - 15 74 SANT JORDI 14 - 15 75 SANT JORDI 14 - 15 76 SANT JORDI 14 - 15 77