Recordar no és donar pas a la nostàlgia, recordar és fer memòria

La vida no comença avui, la política no comença avui. Recordar no és
donar pas a la nostàlgia, recordar és fer memòria, recordar és tancar el
camí a l'oblit. En pitjors temps, en pitjors circumstàncies, altres persones
van començar a caminar i amb els seus passos ens van aplanar el camí. Si
oblidem el passat, oblidem també a les persones que ho van fer possible,
diem que les seves lluites no han merescut la pena.
Aquí nunca nadie nos ha regalado nada, tenemos lo que tenemos porque
lo hemos ganado, no porque nadie nos haya perdonado la vida. Lo hemos
conseguido con nuestras manos. Manos de escribientes como las mías,
pero también manos rojas de lavadero que se le ponían a mi madre con
de frío del invierno, manos callosas, manos agrietadas, como las de mi
padre. Nuestras manos han sido nuestro capital. Reivindicamos nuestra
historia, nuestro saldo de esfuerzo colectivo, de trabajo colectivo, que no
nos podemos dejar arrebatar ni por la desesperanza ni por la crítica. Esa
diferencia entre lo que fue y lo que es, es un tesoro que nos pertenece a
todos porque lo hemos sufrido, lo hemos reivindicado y lo hemos
sudado. Y lo hemos pagado entre todos, y entre todas.
Perquè no només eren els carrers enfangats, els esquelets de blocs
paralitzats per la crisi, era la poca presència de la dona en les
manifestacions, perquè la reivindicació era llavors com el conyac, cosa
d'homes. Tampoc a les dones ningú us ha regalat res. Heu hagut de
conquerir cada pam de terreny d'igualtat de la dona, quan se us negava no
només el dret al mateix salari, sinó el dret a l'orgasme, a una sexualitat
igualitària. Tot ha costat una batalla. Hem hagut de batallar cada llit de
l'hospital, hem hagut de batallar cada metge de l'ambulatori, cada pupitre
de cada escola, cada plaça de guarderia. I això és la democràcia, el govern
del poble, lluitar col·lectivament i aconseguir col·lectivament. Que no ens
treguin l'orgull del que hem conquerit, que no esborrin de la memòria
l'experiència exemplar de la nostra història
La nuestra no es una historia de dioses, ni de reyes ni de tribunos, como
tampoco es una historia de partidos, ni de concejales ni de alcaldes. Es la
historia de la gente, de nuestros vecinos y vecinas de escalera, de todos y
todas los que en estos treinta y seis años se han movido por algo más que
por su pan de cada día. Nuestroshéroesson los maestrosy los médicosque
aguantanuna sanidadyuna educación públicamutiladade gente ydinero,
nuestros héroes son la gente voluntaria de Cáritas que miran la pobreza a
la cara y ayudan a quien menos tiene, pero sobretodo nuestros héroes son
1
los abuelos que alimentan tres generaciones con su pensión, haciendo el
milagro que somos incapaces de hacer las administraciones, que donde
comían dos, ahora comen seis.
Cal caminar amb més força pel camí encara poc transitat de les polítiques
socials per alleujar les ferides de la crisi que segueixen obertes i segueixen
fent mal darrera les portes dels replans. Allà es viuen els drames
silenciosos de la gent sense feina, de les famílies sense ingressos.
Tenim més aturats que la mitjana catalana, però sobretot tenim més
aturats menors de vint anys que la mitjana metropolitana. Per cada cent
aturats joves que ells tenen, nosaltres tenim quaranta més. Aquesta
diferència és com una pesada motxilla de desigualtat, perquè de tots els
nostres joves, el 40% viuen molt pitjor que els seus veïns metropolitans,
viuen sense feina, viuen sense ingressos. Només hi ha una explicació: els
nostres joves estan pitjor formats. El fracàs escolar. I és que nosaltres, la
gent del nostre Viladecans, sempre partim en desavantatge. Tenim menys
renda que la majoria de pobles metropolitans i hi ha una tendència
general. Famílies amb menys renda, més possibilitat de fracàs escolar.
El sueño de este candidato de ICV-EUiA no es hacer una gran avenida, ni
un gran equipamiento que sea la envidia de propios extraños. El sueño de
este candidato es romper esa maldita tendencia general que condena a
nuestros jóvenes a tener siempre todo más difícil en su vida que otros
jóvenes nacidos en familias y ciudades mejor acomodadas. No es fácil
romper esa maldita tendencia general a prolongar la desigualdad de la
cuna.Necesita de la decisión, el acuerdo y el esfuerzo de tota la
comunidad; de la escuela, de las familias y de la ciudad. Necesita el
impulso emancipador de todos, porque la educación, a pesar de todos los
pesares, mantiene su fuerza emancipadora, porque puede redistribuir la
renta de las generaciones futuras.Nuestra seña de identidad, nuestra
mejor esperanza de futuro, no es ser la ciudad de un magnífico eslogan
de publicidad, es ser la Ciudad de un adjetivo modesto y ambicioso, la
Ciudad Educadora.
Porque para hacer real la igualdad de oportunidades solo hay un camino,
que pide sacrificio, fraternidad y esfuerzo: rebajar el número de alumnos
que abandonan y dicen no puedo más y aquí me quedo. Ese es un sueño
2
por el que vale la pena luchar porque puede cambiar la vida de nuestra
gente.
La nostra riquesa és la gent de Viladecans, no són les empreses per venir ni
els grups de teatre per a contractar. La nostra riquesa és la nostra gent, la
que fa que tot funcioni, la qual treballa per a altres, la qual té comerç, la
qual té una petita o mitjana empresa, el pagès que viu dels fruits de la
terra, la dona que neteja escales, el grup de teatre que assaja una i altra
vegada oferint el seu temps lliure, les corals, la gent que s'ajunta i és capaç
de treure del no-res, de les seves hores i del seu treball, una carrossa de
carnaval o un pessebre vivent, la associació de veïns que fa del barri un lloc
de trobada.
La nostra gent és la que fa que aquesta sigui una ciutat viva, que sigui
cada vegada més una ciutat on viure i no únicament uns metres quadrats
escripturats per menjar, dutxar-se i dormir. Perquè més important que
tenir el que es vol és estimar el que es té. Per això reivindiquem l'orgull de
viure on vivim, de ser com som, l'orgull de formar part d'aquestes gairebé
seixanta-sis mil persones que compartim juntes aquest lloc: Viladecans.
No queremos una ciudad para marcar paquete, queremos una ciudad para
vivir, para conocer gente, para sentarse en un parque, subir al autobús y
sonreír al vecino.Nosotros defendemos el Viladecans del mantenimiento
de las calles mayores de edad, para que no envidiemos las hermosas
farolas del nuevo acceso a la autopista mientras se nos apagan las de
delante de casa cada vez que caen cuatro gotas.
Toca abandonar la adoración al urbanismo constructor como punto de
referencia central de las políticas y los presupuestos, y pensar en el
urbanismo reparador. Pensar en un urbanismo que nos resuelva la
asignatura pendiente de algunos barrios: el Viladecans de las aceras. No
puede ser que caminar por algunas calles sea una carrera de obstáculos y
regates contra los palos de la luz. Debemos acordar un plan plurianual
para poner presupuesto y fecha a la libertad de circulación por todas las
aceras de Viladecans, especialmente para el barrio en peor situación:
Albarrosa.
Un amic meu em deia que quan els polítics agafem un micro som capaços
de canviar el món de boquilla, però que quan agafem un pressupost el
món es queda com està. Nosaltres, la gent d'ICV-EUiA, ho tenim clar. és
3
important el que es diu i com es diu, però el que compta a l'hora de la
veritat és el que es fa i com es fa.
Nosaltres hem estat aquests quatre anys al costat de les entitats per fer
sentir que aquí ningú és més que ningú, que els polítics estem per a servir i
no per ser servits. Hem estat amb el xapo cavant amb els veïns per ajudar
a regenerar els boscos cremats i per demostrar que governar és treballar
colze a colze amb la gent, fer que la gent tregui profit de la política i no
que els polítics treguin profit de la gent.
Yo tengo sesenta y cuatro años y no aspiro a representar las frases de
moda del último telediario, ni las ocurrencias de ingeniosos tertulianos.
Me he educado en los viejos valores de la izquierda, que son más que un
código ético que colgar en una página web. No representan un estilo de
hacer política, sino una manera de vivir la vida. Son los diez
mandamientos, heredados del siglo XIX de la tradición republicana, que
no son ninguna lista en un papel ni un programa electoral, sino una forma
de entender el mundo.
El primero, amar a la Justicia sobre todas las cosas; el segundo, rendir
culto a la Dignidad; el tercero, vivir con honestidad; el cuarto, intervenir
rectamente en la vida política; el quinto, cultivar la inteligencia; el sexto,
propagar la instrucción; el séptimo, trabajar; el octavo, no gastar más de
lo que produces; el noveno, proteger al débil; el décimo, no procurar el
beneficio propio a costa del perjuicio ajeno”.
Com a candidat a alcalde em sento hereu de Joan Masgrau, que
governava des de l'exemple i no des de l'autoritat. Ell sempre em deia que
enviar significa donar exemple, arribar el primer i marxar l'últim. Em sento
hereu d'aquesta manera suquera de fer política.
Andreu Mayayo explicava en un article com Ronald Reagan identificava
comunistes per delatar-los al Hollywood dels anys cinquanta: són els que
quan acaben els mítings recullen les cadires i escombren la sala. Jo sóc
d'aquests i us ho dic sincerament, necessitem regidors, alcaldes i
alcaldesses que s'arremanguin a recollir les cadires i escombrar la sala
quan s'acaba la festa, quan ningú mira, quan no hi ha ni fotògrafs ni
càmeres de televisió.
4
Ho fem perquè ho hem mamat així, com el pagès, com el peó de la
construcció: Les nostres mans, el nostre capital. Som fills de la cultura
solidària del treball. Tenim les mans, no per ficar-les en un banc i que ens
donin interessos, sinó per ajudar.Para echar una mano.
Y eso os pido, que nos echéis una mano, que me echéis una mano. Contad
con mi palabra, os lo digo de corazón, porque yo siempre he creído que la
política son hechos, pero sobretodo palabra y corazón. Pero el examen
son los votos, tanto tienes tanto vales. Echadme una mano, echadnos una
mano, ayudadnos a sumar votos y gente. Si juntamos todas las manos
podemos ganar y dar una oportunidad a la política de hechos, palabra y
corazón.
Gracias por venir a acompañarme, a acompañarnos a ICV-EUiA. Compartid
con nosotros un aperitivo para celebrar vuestra compañía. No os
preocupéis de nada más. Según Ronald Reagan lo de recoger las sillas y
barrer el suelo lo tenemos por la mano.
5