Sistemes de coordinació

Índex
Introducció
Sistemes de coordinació
Els sistemes de relació i de coordinació serveixen per dirigir les reaccions dels organismes als canvis produïts
al seu entorn i a les condicions internes del seu cos.
En l'interès de l'organisme, òrgans i sistemes han d'ajustar−se a una cooperació harmònica, per assegurar
l'equilibri funcional necessari perquè el cos funcioni en la seva totalitat. De vegades, certs òrgans o sistemes
han de ser excitats per a augmentar la seva activitat; en altres ocasions se'ls ha de frenar. Per mantenir la
condicions que necessita l'existència s'ha de proporcionar a l'organisme un mitjà intern el més constant
possible, malgrat les variacions de l'ambient.
La coordinació és la resposta conjunta de diverses parts de l'organisme a una sèrie d'estímuls.
La relació és la capacitat dels organismes per a interactuar amb el medi.
Existeixen dos sistemes de coordinació:
• Nerviosa, de resposta ràpida i específica
• Hormonal (o endocrina) més lenta i generalitzada
Les glàndules endocrines produeixen hormones, que es transporten pel cos a través del corrent sanguini; el seu
efecte és lent i general. Els sistemes nerviosos cerebroespinal i autònom engendren impulsos nerviosos, que
actuen d'una manera ràpida i precisa. En els dos casos, l'acció és química, així l'impuls nerviós provoca en
l'òrgan terminal o efector una reacció d'aquest mateix caràcter. El treball dels dos sistemes és interdependent,
és a dir, que un depèn de l'altre i a l'inrevés. Les hormones influeixen sobre el sistema nerviós. Els llocs
especials d'influència recíproca,és a dir, pel dos sistemes, són la hipòfisis i les glàndules suprarenals. La
hipòfisis està determinada, com annex del cervell, del sòl del diencèfal, i unida a aquest per la seva tija.
Missatgers de senyals
Els missatgers de senyals són els receptors que capten els estímuls del medi o les variacions de les condicions
físico−químiques de l'entorn o del propi organisme.
Aquesta funció depèn de l'existència de receptors i efectors (que són els músculs i les glàndules, que
produeixen respostes). El sistema nerviós permet l'adaptació de les persones a les condicions canviants del
medi, cosa que no és possible en la memòria genètica.
Per controlar totes les activitats del cos, el sistema nerviós rep informacions, tant del nostre entorn com del
nostre cos, i elabora respostes. Els passos que segueix són aquests:
• Obté la informació. Els òrgans sensorials capten informacions tant de l'entorn i de l'interior del cos.
Els òrgans sensorials externs o òrgans dels sentits són els encarregats de captar informació del nostre
entorn, com per exemple si s'acostés una mà per donar−te una bufetada. Els òrgans sensorials interns
capten informacions del nostre cos, com ara la quantitat d'aliment que necessiten les cèl·lules.
• Transmet la informació. La informació captada és transmet als centres nerviosos a través dels nervis.
• Elabora les respostes. En els centres nerviosos s'elaboren les respostes adequades, com ara picar de
1
mans o augmentar la velocitat de respiració i de batec del cor.
El recorregut dels missatgers de senyals:
Els receptors capten l'estímul del medi i un missatger porta la informació que han captat els receptors als
centres de coordinació, aquests elaboren respostes, les respostes passen. els òrgans efectors que les executen.
Sistemes de coordinació
Hi han dos tipus de sistemes de coordinació:
• El sistema nerviós que és el que transmet senyals elèctrics a través del nervis.
• El sistema endocrí que és el que envia senyals químics a través de la sang.
Sistema nerviós
El sistema nerviós és el més complex de tots els sistemes que es coneixen. Controla totes les activitats del
nostre cos.
El sistema nerviós rep la informació dels receptors, la interpreta, elabora respostes i les transmet a les
diferents parts del cos per informar−les del que han de fer.
Funcions del sistema nerviós
El sistema nerviós té dues funcions principals:
• La regulació de l'organisme. Els aparells digestiu, respiratori, circulatori i excretor són dirigits pel sistema
nerviós. L'encèfal i la medul·la espinal controlen accions del nostre cos com ara el ritme de la respiració o
el batec del cor.
• La direcció del moviment del cos. Els centres nerviosos donen ordres als músculs per realitzar els diferents
moviments del cos, com ara aixecar−se o tombar el cap.
Està format per diverses classes de cèl·lules entre les quals les neurones són la unitat bàsica del sistema
nerviós.
Tipus de sistemes nerviosos
• El sistema nerviós central està format pel encèfal i la medul·la espinal. Estan protegits per tres
membranes anomenades meninges. A més, l'encèfal i la medul·la espinal estan protegits per ossos,
que són el crani i la columna vertebral. Té els centres nerviosos de control on es realitzen les funcions
d'integració.
• El sistema nerviós perifèric format pels nervis cranials i espinals que serveixen per transmetre
impulsos des dels receptors als centres nerviosos o des d'aquests als efectors. Hi ha dos tipus de
sistemes: sistema nerviós somàtic i el sistema nerviós autònom.
♦ El sistema nerviós somàtic és aquell que forma part del sistema nerviós perifèric i és capaç de
controlar el propi organisme a consciència.
♦ El sistema nerviós autònom està format per nervis que s'encarreguen de controlar les accions
involuntàries de l'organisme i les funcions vitals. Es considera una part del sistema nerviós
perifèric. Hi ha dos tipus: sistema nerviós simpàtic i sistema nerviós parasimpàtic.
◊ Sistema nerviós simpàtic: les seves fibres tenen els seus cossos cel·lulars a la
medul·la espinal i van a través de l'arrel ventral i per una petita part del nervi mixt als
ganglis simpàtics.
2
◊ Sistema nerviós parasimpàtic: Les fibres motores surten a través dels nervis cranials,
els quals produeixen directament del cervell (o dels nervis sacros, en l'extrem cabal
del la medul·la espinal) i van fins als ganglis que es troben prop dels òrgans de
destinació, que ells innerven.
Cèl·lules nervioses
Les neurones són les cèl·lules que formen els òrgans del sistema nerviós, són unes cèl·lules allargades les
prolongacions de les quals constitueixen els nervis. La neurona és la unitat estructural i funcional del sistema
nerviós.
Té uns components especials: les neurofibretes i els corpuscles de Nissl, que contenen neurotransmissors
Les neurones, les podem dividir en sensitives, si condueixen impulsos des dels receptors, en motores, si els
dirigeixen cap els efectors, i d'associació, si connecten diferents neurones.
Parts del sistema nerviós
L'encèfal: és el centre de control i de coordinació de la informació. És la part del sistema nerviós central.
Regula tot el funcionament del cos. Està protegit pel crani. Conté el cervell, el cerebel i el bulb raquidi.
El cervell està format per dues parts anomenades hemisferis cerebrals, separades per una ranura i en el fons de
la ranura estan unides per una massa de fibres blanques anomenades cossos callosos. El cerebel es troba
darrere i sota els hemisferis cerebrals. Està format per dues parts unides per una massa central. El cerebel és
l'òrgan destinat a coordinar i harmonitzar els moviments. El bulb raquidi és una prolongació de la medul·la
espinal i ve a ser l'òrgan que estableix una comunicació directa entre el cervell i la medul·la.
La medul·la espinal és un cordó nerviós, blanc i cilíndric que es troba a dins la columna vertebral. La seva
funció és conduir, mitjançant les vies nervioses per les que està formada, el corrent nerviós que condueix les
sensacions fins a el cervell i els impulsos nerviosos que duu les respostes del cervell als músculs. Comença
per dalt en el forat occipital del crani, on continua amb el bulb raquidi de l'encèfal per acabar al nivell de la
vora inferior de la primera lumbar.
Els nervis són fibres fines i llargues que recorren tot el nostre cos. Connecten els centres nerviosos amb els
òrgans sensorials i les altres parts del cos. Hi ha nervis aferents i nervis eferents. Els aferents són els que
porten els senyals sensorials, com per exemple, de la pell cap el cervell. Els eferents són els que porten els
senyals del cervell cap als músculs o les glàndules. Actes reflexos són respostes simples i ràpides i es
produeixen de manera automàtica i involuntària, tenen una funció defensiva i de supervivència i eviten que
ens fem mal.
MOVIMENTS:
Moviment voluntari: és el que realitzem conscientment. Els moviments voluntaris són ordenats per l'encèfal.
Moviment reflex: és el que realitzem inconscientment. Els moviments reflexos són ordenats per la medul·la
espinal.
Sistema endocrí
És el conjunt d'òrgans i teixits de l'organisme que alliberen un tipus de substàncies anomenades hormones. Els
òrgans endocrins també es diuen glàndules sense conducte, degut al fet que les seves secrecions s'alliberen
directament en el torrent sanguini, mentre que les glàndules exocrines alliberen les seves secrecions sobre la
3
superfície interna o externa dels teixits cutanis.
Té una estreta relació amb el sistema nervis per a mantenir un equilibri. Les hormones són senyals químiques
produïdes en les glàndules endocrines i són transportades per la sang fins a les cèl·lules blanques. Les
hormones poden ser de la família de les proteïnes.
L'adrenalina i la noradrenalina són secretades per les glàndules suprarenals. O de la família dels lípids derivats
dels àcids grassos o esteroides.
Glàndules principals dels sistema endocrí:
Hipòfisi: òrgan glandular i nerviós, situat sota la cara inferior del cervell, que té una funció predominant en
nombrosos fenòmens fisiològics.
Tiroides i paratiroides: El tiroides és una glàndula formada per dos lòbuls situada en el coll. El paratiroides el
localitza a molt a prop del tiroides.
Glàndules suprarenals: situades en el pol superior d'ambdós ronyons, consten de 2 parts: medul·la (relacionada
amb el sistema nerviós simpàtic i secreta adrenalina i noradrenalina) i escorça (secreta hormones cridades
corticosteroides).
Pàncrees: La major part del pàncrees està format per teixit exocrí que allibera enzims en el duodens.
Ovaris: Els ovaris també elaboren una hormona cridada relaxina, que actua sobre els lligaments de la pelvis i
el coll de l'úter i provoca la seva relaxació durant el part, facilitant d'aquesta forma l'enllumenament.
Testicles: Les cèl·lules de leydig dels testicles produeixen una o més hormones masculines, denominades
andrògens.
Funcions dels sistema endocrí
Els sistemes endocrins, nerviós i reproductiu junt amb ronyons, intestins fetge i el greix ajuden a mantenir i
controlar:
• Els nivells d'energia del cos
• La reproducció
• El creixement i desenvolupament
• L'equilibri intern (homeòstasi)
• Reaccions a les condicions ambientals
Hormones
Substància que posseeixen els animals i els vegetals que regula processos corporals tals com el creixement, el
metabolisme, la reproducció i el funcionament de diferents òrgans. En els animals, les hormones són
segregades per glàndules endocrines, freturoses de conductes, directament al torrent sanguini. Es manté un
estat d'equilibri dinàmic entre les diferents hormones que produeixen els seus efectes trobant−se a
concentracions molt petites.
Adrenalina
L'adrenalina o epinefrina és una hormona, un aminoalcohol segregat per les càpsules suprarenals. És
segregada en situacions d'estrès i provoca l'excitació de l'organisme: accelera el ritme cardíac i la respiració,
4
augmenta la pressió sanguínia, fa pujar la glucosa a la sang, el cervell es posa alerta i els pèls de la pell es
posen de punta.
En situacions d'alerta o de por les capsules suprarenals produeixen una l'adrenalina que prepara el cos per a
l'acció de protecció
Forma cristalls que s'enfosqueixen amb l'aire i la llum. Cap als 211ºC es fonen. És soluble en solucions
aquoses d'àlcalis minerals, en una solució neutra o alcalina s'oxida i produeix adrenocrom.
Científics relacionats
Walter Rudolf Hess
Va néixer el 17 de març de 1881 a la ciutat de Frauenfeld. Després va estudiar medicina a Suïssa i Alemanya i
després va doctorar−se a la Universitat de Zuric l'any 1906, de la qual després es va fer professor
d'oftalmologia. Entre 1917 i 1951 va ser director del Departament de Fisiologia d'aquesta universitat. Ell es va
interessar en la regulació del flux de la sang i la respiració, ell es va orientar en l'estudi de les parts del
mesencèfal que controlen els òrgans interns. L'any 1949 li van entregar el Premi Nobel de Medicina o
Fisiologia per les seves investigacions que demostren l'acció que exerceix el mesencèfal sobre les funcions
dels òrgans interns, premi que va compartir amb el portuguès António Egas Moniz pel descobriment del valor
terapèutic de la lobotomia. Va morir el 12 d'agost de 1973 a casa seva situada a Locarno.
Konrad Zacharias Lorenz
Va néixer a Viena el 7 de novembre de 1903, va estudiar dos cursos de medicina a la Universitat de Columbia
i es va doctorar en zoologia l'any 1933. Entre 1940 i 1942 va ser professor a la Universitat de Königsberg. Va
ser etòleg i professor universitari austríac que li van entregar el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any
1973. Va ser considerat un dels pares de l'etologia, el 1961 va ser anomenat director de l'Institut Max Planck
d'etologia de Seewiesen (Baviera), càrrec que va fer fins el 1973. Va morir el 27 de febrer de 1989 a la ciutat
d'Altenberg, població situada prop de Viena.
Va rebre el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1973, compartit amb Nikolaas Tinbergen i Karl von
Frisch, pels seus descobriments que feien referencia a l'organització dels patrons individuals i socials del
comportament, els arguments del tribunal suec del Premi Nobel va ser que els seus treballs contribuïen a
comprendre millor alguns aspectes de la psiquiatria.
Patologies del sistema nerviós
L'esquizofrènia és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia
desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital
adequada.
La depressió nerviosa és una malaltia psíquica caracteritzada per una alteració de l'estat d'ànim que es
manifesta amb un sentiment profund de tristesa acompanyat habitualment d'altres símptomes com ansietat,
inhibició psicomotora, desinterès general, sensació de buidor, incapacitat i culpabilitat, disminució del
contacte social, pertorbacions en la conducta alimentaria i el son, trastorns funcionals somàtics i de vegades
impulsos autoagressius.
L'esclerosi múltiple és un malaltia de causa no bé determinada en què s'esdevé la destrucció de les beines de
mielina que cobreixen i protegeixen els axons de les neurones, i que es caracteritza per l'aparició intermitent i
progressiva de nombroses lesions per diverses zones del sistema nerviós central.
5
Anorèxia nerviosa: és un trastorn alimentari i psicopatològic molt greu caracteritzat per la presència d'una
pèrdua deliberada de pes fins sobrepassar els límits de la normalitat, mantinguda pel mateix malalt, per una
preocupació pel pes i l'alimentació, una conducta dirigida a perdre pes, pautes particulars de manipulació
d'aliments, intensa por a l'augment de pes i l'alteració de la imatge corporal.
Alzheimer: La malaltia d'Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que comporta una pèrdua progressiva
de funcions mentals, a causa del deteriorament del teixit cerebral. Les seves causes exactes encara són
desconegudes, però es creu que hi poden influenciar factors ambientals i genètics.
Opinió personal
Marta Cabrera:
Aquest treball l'ha trobat bastant interessant i he aprés varies coses sobre els sistemes de coordinació que
abans no sabia. M'ha agradat força.
Alexandra Casanova:
Ha estat bé treballar això perquè és un tema interessant sobre els sistemes de coordinació. He après coses que
no sabia, coses bastant interessants i apart de que ens ha costat mol trobar algunes informacions, el treball ha
estat força bé.
Anna Fosch:
Aquest treball ha estat una mica complicat i ens ha costat trobar varies informacions. He conegut el sistema
nerviós i el sistema endocrí, ja que els havia sentit anomenar, però no sabia ben bé quina funció tenien i de
què estaven formats. Aquest treball m'ha servit per aprendre coses noves i m'ha agradat molt, encara que ens
ha costat una mica.
Bibliografia
http://www.menorcaweb.net/cnaturals/aula/apunts/nervios/sistemanervios.htm
http://www.xtec.es/~rvillanu/nervios.htm
http://ca.wikipedia.org
EL CUERPO DEL HOMBRE ( introducción al conocimiento de su estructura y funciones ). Adolf Faller.
Editorial Labor, S.A.
La gran enciclopèdia en català. Edicions 62.
2 ECOS Ciències de la naturalesa. Primer cicle, segon curs. Educació Secundària. Vicens Vives. Tema 12,
apartat 3.
www.elrincondelvago.com
http://www.geocities.com/alquibles/salvador/sistemanervios_cervell.html
Diccionario de síntomas. Dra. Joan Gomez. Ediciones Acervo
1 ECOS Ciències de la naturalesa. Primer cicle, primer curs. Educació Secundària. Vicens Vives. Tema 7.
6
3 Entorn Ciències de la naturalesa. Tercer curs. Educació Secundària. Vicens Vives. Tema 4.
1r Primer Cicle ESO. Ciències de la naturalesa, ecosfera. Editorial Cruïlla. Tema 9.
Atlas del CUERPO HUMANO. Vigué Martín. Círculo de lectores.
Fotos
7
8
Esquema del sistema nerviós.
Nervi perifèric (tall)
Esquema de l'adrenalina
1. Glàndula pineal o hipotàlam
2. Glàndula pituitaria o hipòfisis
3. Glàndula tiroides
4. Tim
5. Glàndula suprarenal
6. Pàncrees
7. Ovari
8. Testicle
15
9