Socialisme i democràcia

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DEL 1945 FINS ALS NOSTRES DIES
TEMA 3: LA DUALITAT POLÍTICA I ECONÒMICA: SOCIALISME I DEMOCRÀCIA
1. LES REALITAT POLÍTIQUES
Després de la II Guerra Mundial va haver 3 realitat polítiques
• La dels països aliats occidentals aliats amb els Estats Units lloc on és recuperaren les experiències
democràtiques anteriors a la guerra però reformant−los sobre una democràcia més participativa per
consolidar un estat més social, intentant els americans exportar el seu model
• La Europa oriental ocupada per l'URSS que va construir sistemes basats a un partit únic baix la
direcció soviètica però van tenir na diferent gestió a la que va tenir l'URSS
• Els països del tercer mon on la democràcia no ha triomfat
Eren 2 realitats polítiques diferents que estaven dividides per teló d'acer.
LES DEMOCRÀCIES OCCIDENTALS
És produïren a tots els països occidentals menys a
• Grècia
• Espanya
• Portugal
Semblava que la democràcia anava a triomfar i per això les transicions de les antigues dictadures van estar
marcades per
• L'obertura econòmica
• L'ajuda de la Unió Europea
La guerra va suposar la construcció del estat de benestar i socialitzar a unes masses reticents al període de
entreguerres a la democràcia. A d'açò tingueren que veure els partits
• Comunistes occidentals eren els partits millor organitzats al ser els més implicats a la guerra al
alimentar la resistència al feixisme. Després de la guerra usaren el seu esforç bèl·lic i el de l'URSS per
acabar amb el feixisme, radiant una gran il·lusió als primers anys ja que plantejaven un gran canvi
polític perquè els governs giraren cap a l'esquerra aprofitant la crisi. Stalin creia que devien de ser
propostes moderades per participar als governs i així acceptaren a la democràcia burgesa, trencant
amb l'estratègia dels altres països socialistes
• Socialdemòcrates eren els rivals dels comunistes i per atendre l'atenció de les masses, aprofitaren la
guerra per plantejar l'abandonament del marxisme per convertir−se en partits de diferent ideologia. El
seu problema fou la competència amb el comunisme, tenint bones expectatives inicials al veure's
confirmat per la victòria de un laborista sobre Churchill però és va veure que menys a la Gran
Bretanya i els escandinaus, donant−se l'atracció de els masses que eren comunistes cosa que va
canviar a finals dels anys 60. els socialdemòcrates és dividiren en diferent ideologia
• Els més esquerrans com els socialistes italians
• Els més centralistes com els socialistes francesos
• Els més socialdemòcrates com el SPD alemany i el laborisme anglès, trencant amb el marxisme al
1
plantejar una alternativa de centreesquerra, copiant−ho açò la resta de països occidentals
• Democristians eren els partits conservadors. Per la guerra desaparegueren les forces centralistes i les
d'extrema dreta, provocant que hi haguera un espai que fou cobert pels partits conservadors
tradicionals com els conservadors anglesos i el democristianisme que fou la força creïble del centre i
de la dreta i per tant, l'alternativa a l'esquerra va passar perquè l'església és va arribar a la democràcia i
a fer polítiques sobretot socials. Joan XXIII va buscar vots per la por al comunisme i a la política de
masses, sent aquestos partits de masses que representen a la població catòlica rural i mitjana i als
interessos del capital. Concentraren a alguns països l'estat de benestar. Els líders del moviment foren
l'alemany Adenawer, el italià De Gasperi i per dels gaullistes francesos. Els partits democristians són
• Els democristians italians que s'havien oposat al feixisme italià
• El CDU/CSU alemany
• El partit catòlic belga
• El moviment republicà francès
• Els populars austríacs
• La extrema dreta disfressada com a partits de la nova esquerra com foren els liberals però foren partits
minoritaris
• El partit conservador anglès és un partit de masses que arreplega des del centre polític fins l'extrema
dreta però amb una ideologia econòmica liberal amb respecte a la democràcia i amb ideals socials
molts conservadors
A partir d'aquestes ideologies s'ha articulat una democràcia de postguerra que ha dotat a occident un període
d'estabilitat amb governs democràtics i un sistema de partits amb una alternança que no sempre ocurrix. Han
ajudat a d'açò diferents factors
• Externs com foren la derrota del feixisme i l'existència de un ordre internacional amb una vigilància
americana que marcava les regles de joc de les que era molt difícil d'escapar
• Interns com
• La institucionalització de la lluita política per mitjans pragmàtics amb canals pacífics de resolució
dels conflictes amb cooperació entre els partits, quedant així la lluita de classes soterrada
• La integració al sistema de sectors reticents en principi a la democràcia com els socialdemòcrates
sense qüestionar−se ni el sistema ni les regles de joc cosa que també feren els comunistes. Són la cara
més dura del sistema i de les regles de joc cosa però des de dins a causa del estat de benestar. Els
comunistes de guerra desaparegueren al convertir−se en partits socialdemòcrates però més a l'esquerra
i per tant, la substitució de la lluita de classes i per això, canviaren els programes polítics per obtenir
més vots a les eleccions a banda de delimitar els aspectes més conflictius i per això, han anat perdent
la ideologia per buscar programés més convergents i així buscar vots i per això la lluita política s'ha
caracteritzat per la voluntat de governar
• Una espècie de neocorporativisme en funció de uns representants instrumentalitzats dels interessos,
donant carta de natura al reconèixer un sistema democràtic avançat pel reconeixement dels grups
socials com els sindicats empresarials, els grups sectorials o els professional, etc., sent coses que
garantien el consens. El paper del estat s'ha solucionat sense grans conflictes però deixant de costat les
utopies a causa de tenir una política realista que va canviar al haver nous líders cosa que fou així fins
al anys 70 quan va tornar a nàixer de nou el pragmatisme al tornar a entrar en escena el tercer mon
lloc on fracassaren les experiències democràtiques burgeses que canviaren els valors ja que criticaven
al mon burgès, el materialisme i la idea de progrés, usant la violència per acabar amb el sistema sent
els icones els líders del tercer mon com Castro, Mao Se Tung o Naser, canviant açò quan a finals dels
anys 70 els governs conservadors és feren de nou amb el poder
2
GRAN BRETANYA
És un país molt singular ja que la seva monarquia constitucional no te una constitució escrita.
Te 2 partits majoritaris que és tornen als governs però usant al partit liberal democràtic com a comodí,
sobretot a la postguerra.
El partit socialdemòcrata és una escissió dels laboristes però sense consolidar−se com una tercera força
política.
És un país diferent per
• Ser el bressol d'Europa
• Ser una metròpoli vinguda a menys per les descolonitzacions i per tant, tingueren que adaptar−se a la
nova situació on entre altres coses, han patit una immigració des de les antigues colònies
Pel que fa als partits governants
• Entre el 1940 i el 1945 foren governs de salvació integrats per tots els partits, estant presidits per
Churchill havent a aquestos anys grans esforços i intenses relacions amb els Estats Units
• La por a la crisi va presidir les eleccions posteriors a la guerra, havent un canvi polític al ser escollit
C. Attlee que fou el vicepresident durant el govern de guerra. Aquest tenia un programa de reformes
econòmiques i socials per poder establir l'estat de benestar per a tots. Al governar entre el 1945 i el
1951 fou possible que realitzara la promesa amb el programa de Lord Beveridge al nacionalitzar
l'electricitat i la siderúrgia a banda d'entre altres coses, configurar un sistema de cobertures socials
com una seguretat social gratuïta i universal a banda de construir cases per les cases obreres. Fou
l'encarregat del procés de descolonització començat als pitjors a la guerra freda al donar la llibertat a
la Índia i el Pakistan i abandonar el protectorat palestí. Va configurar la Commowealth que era una
lliga d'ajuda entre la Gran Bretanya i els antigues colònies. Va connectar amb el continent europeu al
participar a algunes de les institucions però a pesar d'això, seguiren tenir una política molt fidel als
Estats Units sobretot a la política defensiva i de política global a través de l'Otan i la política anglesa
de rearmament
• La degradació de la situació econòmica va fer que governaren els conservadors entre el 1951 i el 1964
però sense canviar l'estat de benestar ni la política exterior
• Wilson era un laboralista que va plantejar una renovació del partit al convertir−lo a un estat de centre
que tenia els seus pilars a la política social. Amb aquest nou missatge va governar fins al 1970 sent
una etapa presidida per les ànsies de canvi ja que és qüestionava la cultura i la ideologia
tradicionalista sent un refresc els immigrants. La política exterior na seguir sense canviar, sent
denegada de nou la petició d'entrar al mercat comú europeu. Va caure el seu govern per la crisi del
1968 causada per la guerra del Ulster on lluitaren orangistes i catòlics, augmentant l'enfrontament
amb la intervenció del exèrcit
• El polític conservador Heart va governar aconseguint aquest entrar al mercat comú europeu. El seu
govern va acabar al 1973 per la crisi energètica
• Entre el 1974 i el 1979 governaren els laboristes però cap dels 2 president enfrontaren be la crisi
econòmica, el terrorisme irlandès i el problema escocès i per això, tornaren els conservadors al poder
• Entre el 1979 i el 1990 va governar Margaret Tatcher. Va plantejar una reforma radical al redefinir
l'estat de benestar al reduir les polítiques socials i imposar una nova cultura política dominada per
l'ultraconservadorisme i l'autoritarisme. Va desnacionalitzar les empreses, la reduir el poder sindical,
va lluitar contra l'atur i la inflació i va reduir els impostos per les rendes més altes. Fou la primera
volta que és va fer una revisió a fons per una política neoliberal molt conservadors aplicada per
primera vegada a un país ric. Fins al 1981 hi hagueren vagues constants però les mesures funcionaren
amb l'ajuda de la guerra de les Malvines al rellançar aquest conflicte la seva popularitat . avançades
3
les eleccions al 1983 va guanyar de nou però al 1987 el país estava cansat de una política tan dura i
per això va haver una revolta contra ells i per això al 1990 fou substituïda per Jhon Major
• J. Major va governar fins al 1997 amb la mateixa política que M. Tatcher però amb formes diferents.
És va beneficiar de l'entrada a la comunitat europea i de les negociacions amb el IRA al aconseguir
una treva que va posar les bases de una pau
• Des del 1997 i fins al 2009 governarà Blair que va proposar una renovació al oferir un nou laborisme
dissenyat per ex−marxistes, tenint una victòria clara al plantejar una política igual a la dels
conservadors però controlada pels laboralistes que va proposar una gestió privada des estat de
benestar. El canvi de situació amb el IRA duta a cap per Major va fer possible que poguera fer−se un
tractat de pau que fou recolzat pels 2 bàndols enfrontats. Exteriorment te una política molt lligada als
Estats Units
FRANÇA
Entre el 1946 i el 1958 va estar vigent la quarta república que fou substituïda per la cinquena.
Te característiques pròpies com seu una república que tenia antecedents a la tercera que era molt
presidencialista però aquest model va acabar amb la II Guerra Mundial perquè els seus fidels estaven al exili
al estar enfrontats al govern col·laboracionista de Vicky.
El debat després de la guerra era mantenir la tercera república o crear−ne'n una nova i si és feia, sobre quin
model. De Gaulle defenia que és fera una república presidencialista per considerar que feia falta una persona
forta però la resta de partits volien fer−ne'n una no presidencialista i per això la quarta república tenia una
constitució i uns límits el poder del president però tingueren que cridar de nou a De Gaulle per la crisi
d'Algèria, fent−se així la cinquena república on el president és el que dirigeix la política exterior cosa que és
un problema si el president de la república i del govern són de diferents partits.
Les diferències del sistema respecte de la Gran Bretanya són
• El seu una república
• Tenir una constitució escrita
• El sistema molt plural de partits ja que per adaptar−se a la realitat, és refunden i és segreguen entre
ells a banda de la competència dins dels mateixos partits per ser el president de la república cosa que
va fraccionar els partits. Açò fa que el sistema siga inestable sobretot durant la quarta república al
haver 20 governs en 12 anys
• El partit comunista francès ha jugat un paper important a la postguerra francesa al tenir de vegades
més seguidors que els socialistes i per la seva política anticomunista, els Estats Units va pressionar
perquè no estigueren als governs provocant açò la seva sortida als primers governs a causa de la
pressió dels altres partits
Les coses comunes amb la Gran Bretanya són
• Dur una reconstrucció als anys de postguerra a través de polítiques paregudes
• Desprendre's de les colònies de forma molt pacífica
Des del 1945 va tenir l'ajuda fidel dels nord−americans però a partir de De Gaulle demanaren tenir autonomia
per ser un polític de caire molt nacionalista i per això estava en contra dels Estats Units i la Gran Bretanya a
l'OTAN.
LA PRIMERA ETAPA DE RECONSTRUCCIÓ: LA QUARTA REPÚBLICA
Tenia una solució complicada ja que hi havia que reconèixer a un govern legítim però hi havia 2. Una vegada
4
alliberada París, De Gaulle és va instal·lar a la ciutat estant ell al capdavant de un govern de concentració
nacional.
Aquest és va plantejar fer una nova constitució per soterrada a la tercera, volent ell i els seus que fora
presidencialista perquè creien que era necessària la figura de un governant fort però l'esquerra era partidari no
la volia així va voler
• Que el legislatiu estaguera a les 2 cambres
• El president fora en mediador sense poder
A un referèndum sancionaren la constitució defesa per l'esquerra que sancionava un poder legislatiu més fort
que a la anterior república però no tant com ells volien.
Foren 12 anys d'alternança política entre els partits però destacaven
• R. Schumann
• Jean Monet
El govern del 1946 fou tripartit format per
• Socialdemòcrates
• Comunistes
• Democristians
Aquestos anys és van caracteritzar per
• Establir un govern fort de 7 anys però amb menys prerrogatives de les que De Gaulle volia
• La reconstrucció econòmica i del estat de benestar al fer reformes per aconseguir la reconstrucció
econòmica i social per una política de intervenció estatal amb plans indicatius completant−se al 1946
amb polítiques socials i nacionalització. Gràcies al Pla Marshall
• L'agricultura és va modernitzar
• Les quotes de industrialització basades a sectors nous van permetre recuperar els índexs productius
sent els anys 50 una etapa d'optimisme i per això és va apropar a la Gran Bretanya, solucionant els
problemes que hi havia entre ells i la creant les primeres institucions europees que foren la CECA i la
CEE
• La recerca de una certa estabilitat polítics
• Els conflictes colonials
Però l'estabilitat política no és va aconseguir al tenir més poder les cambres i per això a partir del 1949 va
haver una successió de governs molt curts, havent a tot el període 20 governs perquè el moviment gaullista i
els comunistes estaven fora dels governs.
ELS CONFLICTES COLONIALS
Al no saber enfrontar−se de forma adequada a aquest problema, va enverinar la política i provocaren el fi
d'aquesta república.
La primera de les desfetes fou el de Indoxina (Vietman) on és va produir una derrota militar que va fer que
cediren el control d'aquestes terres als Estats Units.
5
El 03/1956 va haver una transició cap a la independència dels protectorats del Marroc i Tunísia.
Algèria era la gran colònia francesa i per tant el procés de independència fou molt difícil al estar allí instal·lats
diferents generacions de propietaris. La guerra va començar al 1954 on s'enfrontaren el exèrcit francès contra
el Front d'Alliberació Nacional. Van intentar reprimir el moviment amb la policia però finalment, enviaren a
400.000 soldats generat tanta violència que un grup de generals va donar un cop d'estat fracassat que va
acabar amb la quarta república per
• El descontent del exèrcit
• La poca estabilitat política
Llavors és va cridar a De Gaulle per fer un govern de salvació.
LA CINQUENA REPÚBLICA
Va encarregar una constitució aprovada el 09/1958 amb grans prerrogatives pel president de la república però
• Amb deures i drets democràtics
• El poder per convocar referèndums
• Etc.
Com a conservador i nacionalista que era, volia una comunicació directa entre la població i el president i per
això
• La política exterior era anti nord−americana
• Va haver un reforçament del govern centralista
• Va haver una modernització
• És va acostar cap al tercer mon
Al principi pareixia aliat amb els colons algerians però pel curs de la guerra i la pressió internacional va obrir
negociacions amb el FLN cosa que va provocar irritació a
• Els colons feren un moviment clandestí (OAS) que és va resistir al procés a través d'atemptats
• Part del exèrcit i dels conservadors
Pels tractats del 1962, els algerians aconseguiren la independència sent sancionada per mitjà de un
referèndum.
Amb De Gaulle
• És va reafirmar més l'estat de benestar
• El va reforçar el creixement econòmic
• Va tenir una política exterior de rearmament per ser un polític nacionalista i per això va convertir a
França en una potència nuclear basada a
• El reforçament de les relacions amb la Gran Bretanya i per tant, amb la CEE
• El distanciament dels principis mord−americans
Com la Gran Bretanya era una ferma aliada dels Estats Units, va vetar l'entrada a l'OTAN de la seva aliada
europea per 2 voltes al considerar que estava massa prop dels nord−americans.
Als anys 60 és va produir el colofó al haver una certa recessió econòmica a finals de la dècada per
6
• El creixement del atur i la inflació
• Haver una nova generació que trencava amb els valors de postguerra
Al 03/1968 la massa universitària va organitzar un moviment de protesta amb manifestacions que tenia
característiques particulars per
• Ser un moviment de generals, estudiants, sindicats i l'extrema esquerra
• Tenir postures que trencaven amb el sistema
A les manifestacions va respondre amb altres manifestacions on participaren forces centrals i de drets.
A les eleccions del 1968 va guanyar les eleccions però un any després és va retirar després de un referèndum
perdut proposat per ell on proposava fer reformes.
Va organitzar el moviment gaulliusta.
Fou substituït per
• Pompidou (1969−1974), sent un gaullista
• D'Estaigne (1975−1981) sent un polític liberal de centre
• Miterrand (1981−1985) sent un polític socialista
• J. Chirac és un gaullista
Seguiren endavant amb la política gaullista però superant la crisi dels anys 70 i sobretot d'Estaigne que va
intentar superar−la per un política neoliberal amb mesures com
• La eliminació del dèficit públic i de la inflació
• El control dels preus
• La privatització de empreses públiques
• Etc.
Va tenir una gran oposició popular aquest president i per això va perdre les eleccions sent vençut per
Miterrand que amb el suport dels comunistes volia fer una política d'esquerres i per això va
• Nacionalitzar alguns sectors industrials i financers
• Tenir més polítiques socials
• Establir més funcionaris
• Eliminar la pena de mort a la constitució
• Reformar l'administració
A la segona legislatura aquest socialista va fer una política més centralista perquè els francesos votaren
governs conservadors i per això va tenir una política de
• Reforçament de la Unió Europea ja que entre altres, amb H. Khol la impulsar la Unió Europea de
finals de segle
• Anti nord−americana
Amb Chirac han governat els socialdemòcrates. Ha aplicat una política econòmica que ha desaccelerat el
creixement econòmic i per tant, fan falta reformes estructurals a causa de
• L'elevat atur
• No poder assimilar als emigrants cosa que ha implicat un augment electoral del LPD
7
• Una política exterior molt autònoma respecte del Estats Units però molt europeista cosa que ha
provocat enfrontaments directes
ALEMANYA
LA PRIMERA ETAPA
Volien crear un govern federal als territoris ocupats pels occidentals però els Estats Units no sabia que fer
d'Alemanya ja que als pactes signats no hi havia solucions i per tant, al 1945 va desaparèixer com a estat
unitari al dividir−se en 4 zones estant cada un sota el control de
• França
• Gran Bretanya
• Estats Units
• L'URSS
Pel tractat de Postdam dugueren a cap els processos de Nuremberg i per tant, va haver una reeducació
democràtica i mesures per reconstruir el país.
Al 1947 els Estats Units i la Gran Bretanya unificaren els seus territoris (afegint−se després del francès) però
açò contradeia al firmat als tractats de pau entre occident i l'URSS i per això els soviètic bloquejaren el Berlín
oest durant un any cosa que va provocar una crisi política entre els aliats però finalment decidiren promoure la
integració de les seves zones i fer una constitució.
Davant d'açò l'URSS va trencar les relacions amb els aliats, fent el mateix a la seva zona.
Els aliats convocaren una assemblea constitutiva a Bonn on els partits democràtics feren un esborrany de
constitució estant la reunió presidida per Adenawer sent aquesta aprovada al 1949 i mesos després hi hagueren
unes eleccions n va guanyar el CDU/CSU constituint−se així la República Federal Alemanya que fins al 1969,
va tenir 3 presidents.
Aquestos volien
• Fundar una república
• Reconstruït l'economia nacional
• Posar en pràctica un estat de benestar
• Tenir un procés d'enteniment amb França
Aquestos governs
• Institucionalitzaren la República Federal Alemanya constituïda per 11 landers amb un cert equilibri
entre l'estat central i el poder executiu i legislatiu
• Aplicaren una política social de mercat que va possibilitat el miracle econòmic al créixer tant
l'economia com l'estat de benestar cosa que va permetre una progressiva incorporació a la CEE.
Aquesta política va tenir èxit pel Pla Marshall, la col·laboració amb França i la Gran Bretanya i
l'actitud de sacrifici dels sindicats i així va haver una estabilitat política que és va trencar quan el SPD
va canviar el seu programa per fer−lo més realista fent açò D. W. Brand al congrés de
Bad−Godesberg.
El 1969 els soviètics constituïren la República Democràtica Alemanya.
SEGONA ETAPA
8
Al 1969 el SPD amb l'ajuda dels liberals governaren durant 12 anys, presidint−los
• W. D. Brandt
• W. Schmit
Però al 1982 el liberals trencaren l'aliança amb els socialistes per recolzar a la CDU.
Era un lideratge polític diferent perquè
• Brandt volia reconciliar−se amb la República Democràtica Alamenya i els països comunistes al
reconeixer−los gràcies a la postpolitic cosa que també feren els socialistes europeus
• Va sancionat l'entrada de l'URSS a l'OTAN
• Va dur a cap una política exterior respecte del tercer mon
Brandt va dimitir perquè un espia a la República Democràtica Alemanya al seu govern sent substituir per
Schmit vivint amb aquest
• Una etapa de crisi econòmica amb mesures poc esquerranes
• Atemptats terroristes sorgits del moviment del 1968
Al 1976 fou re−escollit però al 1981 sortiren diferències i al 1982 els liberals li retiraren el recolzament cosa
que va possibilitat que H. Khol governara fins al 1998.
TERCERA ETAPA
Els governs de Khol foren monolítics al tenir polítiques econòmiques neoliberals que consagraren la
República Democràtica Alemanya com a una potència mundial.
Exteriorment
• Va mantenir la col·laboració amb els Estats Units a l'OTAN
• Va mantenir ostpolitia especialment a partir del 1985 quan Gorbachov volia unificar les 2 repúbliques
• Fou un dels líders de la comunitat europea junt a F. Miterrand, aconseguint entre altres coses
l'ampliació de la Unió Europea a altres països
A les eleccions del 1987 és va veure l'ascens dels verds aconseguint aquestos al presència constant des de
llavors a la vida política alemanya, estant al govern als governs de Schroeder.
Al 1989 va caure el mur de Berlín obrint−se així el procés de reunificació alemanya que Khol va presentar de
forma molt positiva a França, els Estats Units i la Gran Bretanya afegint−se 5 landers més a la federació cosa
que va suposar un increment
• Poblacional
• Estratègic
• Territorial
Els va convèncer que mantindria les aliances tradicional i la defensa de la UNIÓ EUROPEA i per això al
1991 va començar el procés tenint a partir el 1994/1995 un gran èxit però va provocar el desgast personal de
Khol i per això Schroeder el va vèncer al 1998.
Integrar a la República Federal Alemanya implicava
9
• Socialitzar a la seva població
• Crear un sistema de partits
• Invertir molts diners
Khol volia que a un interval de 15 anys la integració estiguera solucionada.
SCHROEDER
Governant fins al 2005 amb el recolzament dels verds, va aplicar un programa moderat que defensava
• La integració ràpida de la República Democràtica Alemanya
• En manteniment de les grans línees econòmiques de la CDU
• El foment del creixement de la Unió Europea
• Una política més o menys pareguda a la nord−americana, però matisada pels verds
Els verds renunciaren a la primera legislatura a
• El impost ecològic
• Una reforma fiscal atrevida
• Abandonar la energia nuclear
• Va trencar relacions amb els Estats Units
Però açò va provocar dissensions als 2 partits com la fundació per part de Oscar la Fontaine de un partit a
l'esquerra de la SPD.
A les segones eleccions tornaren a guanyar però amb molts pocs vots de diferència, intentant els verds dur a
terme
• El impost ecològic
• L'aturada nuclear
• Una política exterior no nord−americana al oposar−se al OTAN
Però no han solucionat els problemes econòmics de base apostant per
• Una economia post−industrial
• Un sistema de benestar amb un gestió diferent
Va avançar les eleccions al 2005 però els resultats han segut molt igualats entre el SPD i la CDU, fent un
pacte entre els 2 per governar a una coalició encapçalada per Angela Merkel (CDU) que tindra el poder fins al
2009.
ITÀLIA
És un país políticament molt difícil al estar pivotant entre la monarquia i la república, optant després de la II
Guerra Mundial per la república al participar la monarquia al feixisme.
L'ocupació del seu territori va fer que caiguera Mussolini sent substituït per Badoglio que va cedir el poder a
un govern provisional integrat per tots els partits de la resistència per intentar consolidar la monarquia i la
democràcia però els que és resistiren optaren per una solució rupturista al acabar amb la monarquia per un
referèndum.
A les primeres eleccions tots els partits optaren per fer una constitució, caminant a partir del 1947 cap a una
10
república democràtica.
Instauraren un sistema de partits molt difícil perquè
• Tota la dreta i el centre és va agrupar al voltant del democristianisme
• Al centre és va fer tota una gama de partits que eren necessaris per governar els democristians estant
aquestos formats per
• Un partit radical
• El partit socialista
• 2 partits republicans
• Un partit socialdemòcrata
• El partit comunista italià
Ha hagut una llarga etapa de governs democristians perquè
• Als partits dels centre els convenia
• La pressió americana perquè al govern no estigueren els comunistes
Els líders democristians (DC) han segut
• De Gasperi
• Fanfani
• Aldo Moro
• Julio Andreotti
Aquestos governs possibilitaren
• La reconstrucció econòmica
• La creació del estat de benestar
• La integració a la Unió Europea
Però van tenir problemes perquè el sistema no és va oxigenar i per això
• Als anys 60 és va donar un cert radicalisme de l'extrema dreta perquè és va fer la transició oblidant el
passat i al no socialitzar a les bases feixistes, ha continuat existint el MSI
• La crisi del 1973
• Pràctiques mafioses i corrupció política
El sistema és va ofegar perquè al llarg dels 46 anys de govern del CD va provocar
• Desencantament polític
• Finançament il·legal dels partits
• Corrupció general
Als anys 90 va patir una crisi total, sent anys molt durs perquè la política oficial no tenia res a veure amb les
peticions de la població ja que reclamaven
• La existència de nous partits
• Tenir una democràcia més transparent i renovada
• Una nova constitució
11
Entre el 1991 i el 1994 hi hagueren grans canvis que afectaren al sistema polític perquè
• Els comunistes és refundaren a nous partits pareguts als socialistes europeus mentre que la part més
esquerrana els va fer amb ideals comunistes
• Els democristians acabaren immolant−se perquè durant 45 anys no és renovaren i pels seus contactes
amb la màfia
• Els socialdemòcrates desaparegueren
Fou un canvi obligat per
• La pressió de la població
• Les accions dels jutges que obriren casos contra els líders tradicionals dels partits
Açò va fer que els partits és refundaren en altres com
• El partit comunista del que han nascut
• El PDS liderat per Massimo d'Alema, són de ideologia socialista
• La refundació comunista anomenada DCI liderada per Fausto Bertinotti
• Els democriatians ha segut substituït per
• Aliança Nacional representa al MSI liderat per Gianfranco Finni
• Lliga Nord de Umberto Bossi és un partit federalista que representa als interessos de la part rica de
Itàlia
• Forza Italia encapçalada per Berlusconi que és un antic socialista
• L'esquerra s'ha convertit en el Olivo que agrupa al PDS. Els líders dels partits de centre,
centreesquerra i la refundació comunista
A les eleccions del 1994 va guanyar una coalició de partits conservadors liderats per Berlusconi però al 1996
2 dels partits que la formaven s'en sortiren i per això va avançar les eleccions del 1996 tornant−les a guanyar
però governant amb una coalició de centreesquerra i l'esquerra.
Al 2001 va tornar a guanyar la dreta encapçalada per Berlusconi anomenada Polo de la Llibertat que agrupa a
• Aliança Nacional
• La Lliga Nord
• Forza Italia
EL NORD D'EUROPA
Desenvoluparen de forma molt atrevida l'estat de benestar sent un model de capitalisme social construït a la
postguerra, tenint una gran estabilitat política.
És va construir gràcies als socialdemòcrates especialment al cas suec dirigit per
• Erlander
• Olof Palme
Posaren en pràctica polítiques per repartir−se el benestar però diferenciant−se de la resta de democràcies per
la seva política exterior perquè eren activament neutrals a la postguerra i pacifistes i per això
12
• Refusaren la política armamentística dels Estats Units
• No estan a l'Otan ni a la Unió Europea
• És important pels països del tercer mon
• És el lloc de reunió per resoldre els conflictes internacionals
ELS PAÏSOS DEL BENELUX
Tenien un profund sentiment europeista sent els seus líders els líders de la integració europea a les
institucions.
Holanda va patir la II Guerra Mundial per l'obertura dels dics per inundar el territori i per això feren un gran
esforç per recuperar tots els sectors econòmics amb l'ajuda del Pla Marshall.
Va apostar per integrar−se a Europa amb
• El Benelux (Holanda, Bèlgica i Luxemburg)
• La creació de l'OTAN
• La creació de la CECA al 1952
• La creació de la CEE
Són fidels a la política atlantista per ser països petits amb un exèrcit reduït.
HOLANDA
Als anys 40 a Holanda predominaren els socialdemòcrates però als anys 50 i 60 ho feren els democristians. Al
tenir colònies, depenia molt d'elles i per això el procés de descolonització fou dramàtic. A partir dels anys 80
els governs afrontaren la crisi econòmica, introduint mesures liberalitzadores a l'economia mentre
• És privatitzaven empreses
• És redefenia l'estat de benestar
A finals dels anys 90 hi ha hagut un creixement de l'extrema dreta, quasi liderant el moviment social racista
però va parar al seu el seu líder assassinat.
BÈLGICA
El seu monarca a la II Guerra Mundial va fugir a Àustria però seguiren mantenint la monarquia però
sentant−se al tro el fill del monarca exiliat.
Bàsicament hi han 2 forces polítiques
• Els comunistes
• Els demòcrates
• El socialisme cristià
Els socialdemòcrates lideraren la construcció europea i per això és el país on estan les institucions europees i
l'OTAN.
Va tenir que desfer−se'n de les colònies (Burundi, el Congo i Ruanda) però ho va fer mal.
Els seus líders són els líders europeistes per excel·lència.
13
EL SUD DE EUROPA
A la postguerra hi va haver dictadures, sent règims dèbils que afrontaren problemes endèmics com eren
• El retard econòmic
• La necessitat de modernització econòmica i social
Al intent d'entrar a les institucions europees i mundials però no entraren a pesar de ser dictadures
anticomunistes.
GRÈCIA
A la postguerra és va viure una guerra civil entre els comunistes i els demòcrates amb ajuda internacional pels
2 bàndols aturant−se entre el 1946 i el 1960 però havent una dictadura fins a mitjans dels 70.
La democràcia va arribar al 1974 començant la democratització al mateix any.
Amb tots els governs han aconseguit
• La incorporació a la Unió Europea i a l'OTAN
• El grau de modernització notable per les ajudes europees
PORTUGAL
Des del 1933 i fins al 1974 va viure les dictadures militars de
• Salazar fins al 1968
• M. Gaetano fins al 1974
A aquestos anys el país no va resoldre els problemes endèmics i per això la crisi la esclatar al 1974 per la
descolonització d'Angola i Moçambic al perdre la guerra cosa que va fer que la Revolució dels Clavells
instal·lara un règim democràtic que fins al 1976 va estar liderat pels comunistes, data a partir de la qual van
intentar que anara més enllà de la revolució.
La seva entrada al 1968 a la Unió Europea la possibilitar la seva modernització.
ESPANYA
Fins al 1917 va viure una dictadura produint−se l'obertura a partir del 1945.
A la II Guerra Mundial no va participar al declarar−se com a neutrals però és va aliar amb Alemanya però els
alemanys abandonaren als espanyols quan perderen el conflicte.
A partir del 1947 el propi règim és va plantejar la recuperació de la monarquia però fins al 1969 no va
designar oficialment a Joan Carles de Borbó com a successor.
Quan al 1953 és va produir la victòria de Eisenhower, va visitar Espanya sent el bateig internacional de
Franco que tenia l'objectiu de tenir una millora econòmica, acabant així l'autarquia al 1959 amb el Pla de
Estabilitat significant la modernització de
• L'agricultura al relacionar−se amb els països europeus
• Industrial al entrar un capital que va permetre el desenvolupament
14
Per aquest procés va haver immigrants però també arribaren turistes de forma massiva als anys 60 cosa que va
permetre a Espanya
• Entrar a la Comunitat Europea
• Un capitalisme industrials i de servei
• Una modernització econòmica i social
• El desplaçament de les zones més pobres a les més riques
A pesar de la modernització econòmica, el règim és va mostrat fidels als seus principis no
instrumentalitzant−se la monarquia fins la mort a la dictador, quan és va instaurar la monarquia democràtica.
El Partit Comunista és va reconciliar amb els esforços per arribar a acords al procés de construcció conforme
al sistema de partits, acabant−se les propostes al 1976 quan hi hagueren eleccions per escollir un parlament
constituent. Al 06/1976 les eleccions les va guanyar Suarez i els partits d'esquerra, fent llavors la constitució
del 1978 i les reformes polítiques.
La constitució fou acceptada al referèndum per un 87 % de vots favorables, sent a algunes zones l'abstenció
del 33 %.
El sistema contemplava
• Una extrema dreta (Fuerza Nacional) va tenir molts diputats a les primeres eleccions
• Una dreta conservadors amb problemes per integrar−se al sistema democràtic al ser crítics amb
l'autonomia
• El centredreta i els democristians (CDU) va tenir problemes per unir−se a un sol partit sent un
conglomerat molt divers amb dificultats i possibilitats de trencar−se
• PSOE és un socialisme renovat que havia participat poc. Al llarg de la transició va acceptar el règim
monàrquic
• El PCE que havia acceptat l'eurocomunisme, sent el màxim representant Carrillo que va acceptar el
règim monàrquic
• Les forces nacionalistes que havien tingut protagonisme a la segona república ja que els partits
catalans i bascos impregnaren l'autonomia al estat, implicant−se així a les institucions
ELS PROBLEMES
La crisi dels anys 70 és va produir a Espanya al 1978/1980 provocant un atur de fins al 22 %, havent
finalment un acord entre els partits democràtics per sortir de la crisi.
Suarez va conviure a la transició amb els grups terroristes (ETA i GRAPO) anys els anys 70 i 80 violents.
Al 1976 és vivia una situació dramàtica a causa del cop d'estat de Tejero al Febrer. Aquest va ocupar el
parlament però aquest va reafirmar la voluntat dels partits de fer un canvi política i per això és va fer la
Constitució del 1978, unes primeres eleccions guanyades per la CDU i els partits d'esquerra i les del 1982 les
va guanyar el PSOE per majoria cosa que va provocar la dimissió de Suarez que fou substituït per Calvo
Sotelo.
L'entrada a l'OTAN i a la CEE van provocar el desenvolupament de
• L'economia i del estat de benestar
• Dels partits nacionalistes
• Les autonomies
15
La crisi va pillar de sorpresa al PSOE i per això va haver corrupció dins del govern.
El PP (fundat per Fraga, ministre de Franco) va voler fer−se amb el centre política baix la figura de J. M.
Aznar que era na persona que no havia participat al franquisme, guanyat les eleccions del 1996 que va
aconseguir les bases per reconciliar−se amb França i la Gran Bretanya sobre la Carta de Roma que és la carta
de natura de la Comunitat Econòmica Europea.
EL PROCÉS D'EUROPEÏTZACIÓ
La integració no és va fer integrament al haver una fase americanitzada perquè les primeres fases seguiren el
model americà pel Pla Marshall aconseguint gràcies a d'aquest crear la OCDE que va unir Europa al pagament
al crear un organisme multilateral de finançament i compensació als països europeus que acceptaren l'ajuda
americana.
Al 1950 és va crear la UEO que fou el nucli per crear al 1958 el Benelux (Holanda, Bèlgica i Luxemburg)
formant−se a partir del pacte de Brussel·les.
A l'OTAN l'accentuació de la guerra freda va conduir als països occidentals cap als Estats Units i el Canadà ja
que els països que acceptaren el Pla Marshall firmaren els Acords del Atlàntic Nord sent a partir del 1950, una
economia al remolc de l'americana.
Al període de entreguerres hi havia la necessitat detenir un esperit europeista i per això els liberals i
socialdemòcrates plantejaren fer un marc industrial a algun congrés pro−europeu.
Després del 1945 els liberals recuperaren aquest esperit i a partir del 1950, França i la Gran Bretanya arribaren
a uns acords que els permeteren reconciliar−se.
Jean Monet va concebre una organització europea i una organització econòmica per part dels països de la
OCDE i per això és va crear la CECA per part de
• Gran Bretanya
• França
• Els països integrants del Benelux
A partir d'ahí la resta de institucions feren el Tractat de Roma que va crear al 25/03 la Comunitat Econòmica
Europea a banda de l'EURATOM (Comunitat Europea per la Energia Elèctrica) al 01/01/1958 per part de
• Els països dels BENELUX
• Itàlia
• França
• La República Federal Alemanya
Els seus objectius eren
• Establir un marc comú i una unitat duanera
• Eleborra directrius econòmiques comunes
La Comunitat Europea va nàixer amb organismes molt rudimentaris com
• Un consell de ministres
• Un òrgan executiu amb una ampla representació dels 6 països signants
• Una assemblea parlamentària
16
• Un tribunal de justícia
En molt pocs anys fou un èxit econòmic per
• La Política Agrària Comuna que subvencionava a l'agricultura per poder mantenir el mon rural al no
ser competitiva respecte dels països del tercer mon
• El Fons Europeu pel Desenvolupament per ajudar als llocs desenvolupats més pobres des del 1958
Al 1979 és va crear el Parlament Europeu, significant fer canvis a l'assemblea parlamentària al ser escollit per
sufragi directe, començant a funcionar al mateix any l'ECU que va facilitar una política monetària comuna a
llarg plac, culminant amb la implantació del euro.
El Parlament Europeu va aprovar al 1984 un tractat sobre la unió d'Europa que va desembocar a que al
12/1986 és signara la Acta Única Europea que fou el tractat de la CEU, acordant fer un mercat interior
europeu unificat.
La Unió Europea és va crear al 1991 per l'Acord de Mastrich volcant−se des de llavors a la unió política i
monetària sent la culminació l'aprovació de una moneda única al 1998 usant−se l?EURO des del 2002 però al
procés els bancs centrals nacionals foren substituïts al seu paper pel Banc Central Europeu facilitant−se així
una política exterior comuna i polítiques de convergència.
El Tractat de Amsterdam del 1997 és va reformar el tractat de Maastrich, insistint a
• La democratització europea
• Les ampliacions del 2004
El Tractat de Niza del 2000 reflectia la necessitat d'establir un nou marc constitucional i institucional que
passava per l'elaboració de una constitució europea que deu de ser aprovada per mitjà de un referèndum i si a
algun el resultat és negatiu, s'atura el procés cosa que ha passat significant un cert fre.
Entre el 1958 i l'actualitat la Comunitat Europea s'ha ampliat fins tenir 25 membres per les ampliacions del
• 1953 quan entraren Irlanda i Dinamarca
• 1981 quan va entrar Grècia
• 1986 quan entraren Espanya i Portugal
• 1995 quan entraren Suècia, Finlàndia i Àustria
• 03/2004 quan entraren països relativament democràtics
ELS ESTATS UNITS
És una república presidencialista on els problemes dels partits són molt personals al tenir que lluitar contra
rivals del propi partit.
Els problemes de la postguerra foren
• Administrar el creixement de forma correcta per poder repartir−lo entre tota la població que és un
problema bàsic pels demòcrates, veient−se la situació agreujada per l'arribada de immigrants
• La segregació racial que és va produir des de la independència que ha generat conflictes i
mobilitzacions sobretot als anys 60, solucionant−se a la dècada dels 70
• Política exterior al marc de la guerra freda. Normalment els republicans s'enfrontaren al comunisme
mentre que els demòcrates conviviren amb ell, sent el govern més obert el de Carter. Després de la
guerra, els Estats Units dominava política, econòmicament i militarment perquè dels rivals únic era
17
l'URSS. Com a motor del capitalisme industrial va imposar les normes i les institucions a banda de
tenir una major responsabilitat per l'ajuda donada a Europa
TRUMAN
Truman va continuar amb la política de Roossevelt però la postguerra no fou fàcil i per això
• Va usar els armes atòmiques a Nagasaki i Hiroshima al context de la guerra del Pacífic
• Va aprovar el Pla Marshall
• Va començar amb la guerra freda.
Els sues problemes foren
• La unificació de la part occidental d'Alemanya cosa que va provocar conflictes ja que l'antic país és va
dividir en 2 parts i per això és va posar en pràctica una política de confrontació amb el comunisme a
través de la Doctrina Truman que és una política bolcada a la consolidació de la democràcia i de la
política liberal al Pròxim Orient, Europa occidental i part de la Europa oriental. A aquest context
s'inserta el Pla Marshall i l'aprovació del Programa dels 4 punts pels països del tercer mon. Les
incursions soviètiques a Europa van provocar la creació de l'OTAN com a òrgan de protecció pels 12
països integrants, però va augmentar posteriorment el seu nombre. Va haver una febre anticomunista
que va provocar la casera de bruixes per eliminar al comunisme i als sectors liberals i progressistes
usant els mitjans de comunicació i el Comitè d'Activitats Antiamericanes del Senat per fer−ho actuant
contra tots els sectors. Aquestes activitats tingueren molt d'`rxit a pesar de que Truman no estava
d'acord amb elles ja que estava a favor de les iniciatives legals com la llei Mc Carram que retallava els
drets civils i de la nacionalització dels immigrants perquè mostraren la seva fidelitat cap als Estats
Units
• La defensa dels drets civils al seu segon mandat amb interès per modificar la política de Rooseevelt a
través de la Fail Dear que contemplava fer reformes sanitàries, agràries a banda de la negociació
entre altres, amb els sindicats però no tots els punts s'aplicaren
• La guerra de Corea (1950−1953) fou el primer gran conflicte militar. Aquest territori havia segut
ocupat pels japonesos i després de la II Guerra Mundial s'havia partit en 2 zones sent la zona nord un
règim comunista i el sud capitalista. Amb la invasió de la part nord sobre la del sud, els Estats Units
intervenir baix un mandat de la OTAN per evitar el efecte dominó, protegir el règim de Taiwan i
frenar al comunisme xinès. Però aquest conflicte és va allargar més del esperat i amb l'entrada xinesa
al conflicte, és va aturar la guerra però deixant les coses igual a com estaven al 1945
EISENHOWER
Era un militar república que a les eleccions va plantejar dur a cap a una política tranquil·la.
En principi volia encarnar al conservadorisme de postguerra basat a la pau, l'ordre i la prosperitat i per això
defenia els grans interessos econòmics i per això l'economia va créixer espectacularment. Tenia una majoria
demòcrata a les cambres va fer que moderara les seves propostes.
El naixement de la segregació racial com a problema va provocar un debat quan el tribunal constitucional va
considerar anticonstitucionals aquestes mesures a les escoles públiques però va trobar resistència per posar en
marxa les mesures a alguns estats del sud. Les campanyes en favor dels drets civils per la població de color
van estar encapçalades per M. Luther King fent−ho per via pacífica, aconseguint que pogueren votar però no
és va aplicar a tots els estats fins als anys 70 quan és va produir
• El fi de la guerra de Corea, cosa que li va provocar una gran impopularitat
• Ajudes econòmiques a nous països com Espanya o Vietnam del sud
18
• La participació a la crisi del canal de Suez, lligant els interessos jueus amb els nord−americans
• El llançament del Sputnik per part de l'URSS va preocupar a la població i per això és va crear la
NASA
Els últims anys del seu govern l'economia mostrava signes de cansament i esgotament amb
• Un atur creixent
• Un menor nivell de vida a la perifèria de les ciutats que era el lloc on vivien els immigrants
• Desequilibris creats pel creixement demogràfic
KENNEDY
Va mostrar una voluntat de canvi a la política interior al donar ajudes socials als sectors no afavorits pel
creixement econòmic.
És va convertir en president sent el més jove a banda de ser el primer catòlic.
Al programa proposava el compromís amb el futur amb la participació de tots els ciutadans gràcies a la
politització de tots els sectors.
Com no hi havia més que conquerir, l'objectiu era construir un estat de benestar sent la Nova Frontera el seu
programa inspirat a pensadors progressistes com
• Arthur Schlesinger
• Jhon Kennet Oalbraiht
• Joshep Schumpeter
• Etc.
La Nova Frontera fou una espècie de Fail Deal amb expectatives socials com eren
• El increment de la producció
• La creació de la Llei d'Àrees de Desenvolupament que va fomentar el creixement dels estats més
pobres
• Més cobertura social de la seguretat social
• Augmentar el subsidi d'atur
• Frenar els moviments racistes al col·laborar amb el moviment anti−segregacionista i una política de
integració de col·lectius marginats
Exteriorment la seva etapa va coincidir amb l'etapa més dura de la guerra freda intentant recuperar el prestigi
al
• Participar a la política europea contra l'URSS
• Oposar−se a la Xina al incrementar el pressupost de defensa per reafirmar la base dissuasòria i
estratègica
Va protagonitzar el procés de la invasió nord−americana a Cuba tacant açò la seva política cosa que és veure
agreujada per la crisi del míssils instal·lats per l'URSS a Cuba cosa que va fer pensar que podia provocar una
guerra mundial però Krushev va retirar els míssils i per tant, la possibilitat de conflicte és va gelar, sent
l'obertura de un procés de distensió que va viure el seu vicepresident que fou obert pel Tractat de Prohibició
de les Probes Subterrànies Nuclears.
Assassinat el 22/01/1968 Kennedy a Dallas accedint al govern Jhonson.
19
JHONSON
El vicepresident va proposar un programa paregut al Pla Marshall però més ambiciós pels països
sud−americans al 1968 sent l'Aliança pel Progrés l'obtenció de molts diners per ajudar−los.
Va decidir enviar tropes a Vietnam del Sud per defensar el govern anticomunista.
Va plantejar un programa propi per mostrar que tenia idees pròpies basades a la Gran Societat que comprenia
• El programa social de Kennedy
• El manteniment de la integració social
• Idees progressistes a tots els sectors
Foren anys difícils perquè
• Foren els anys més durs de la guerra de Vietnam
• Les reformes de integració social no donaren els resultats desitjats i per això va augmentar la via
violenta per part dels joves de color encapçalades per Malcom X amb moviments com les Panteras
Negras o el Black Power creant enfrontaments a alguns estats
• La intervenció nord−americana al Vietnam perquè la població no va entendre perquè ha va fer amb
tants soldats. El cost fou molt gran al allargar−se el conflicte més del previst a banda de representar
fins un 50 % dels pressupost militar al 1968
Al 03/1968 va negociar, deixant la solució a mans de les guerrilles pro−occidentals.
La victòria de un país del tercer mon sobre els Estats Units va
• Mostrar la feblesa nord−americana
• Provocar el desprestigi del govern
Açò i la mort del germà de Kennedy va fer que guanyara R. Nixon, obrint−se un període de clarobscurs.
NIXON
Foren 8 anys de govern republicà.
Te l'aureola de que va fer una política nefasta per la duta a cap al final del seu període al ser una de les etapes
més conflictives.
Va dur a cap una política molt conservadors i personalista. Interiorment no va representar grans canvis
respecte dels anteriors governs però
• Va donar passes per eliminar la desigualtat de sexe
• Continuar amb la política de integració
• Ser el primer a tenir preocupacions sobre el mig ambient.
Exteriorment és va caracteritzar per la política dissenyada per Kissinger i per això és va aplicar la Real Politic
respecte del tercer mon i els comunistes per defendre els interessos americans i per això
• Va haver una obertura de les negociacions amb l'URSS per estalviar−se les despeses militars
• És donaren els primers acords per limitar l'armament estratègic a Europa amb l'URSS
• La firma del gran acord quatripartit de Berlín on és reconeixia la seva participació
20
• El reconeixement de la República Democràtica Alemanya
• La normalització de les relacions amb la Xina
Però va tenir aspectes roïns com foren
• El recolzament a algunes dictadures militars llatines i europees per qüestions estratègiques
• L'ajuda a Israel com a soci preferent militar i econòmicament
• La CIA va intervenir a Xile per desbancar a Salvador Allende, col·locant al poder a A. Pinochet
El cas Watergate fou l'assalt a unes oficines demòcrates a Washington per part de persones vinculades al
servei secret per ordre del president, fent que dimitira per la pressió política, periodística i judicial.
Aquesta renuncia va dur al poder a G. Ford (1974−1976).
G. FORD
Va fer intentar oblidar
• La derrota de Vietnam
• El escàndol del Watergate
Va intentar alçar l'economia de la crisi del 1973.
CARTER
Va obrir el període més progressista des de la II Guera Mundial fins l'actualitat per
• Obrir l'administració a les dones i les minories
• Depurar la CIA
• Al viure els pitjors anys de la crisi dels anys 70, fou el responsable de canviar el pas de l'economia ja
que l'atur estava al 8 % i la inflació al 14 %. Va promoure l'alta tecnologia fent que és desplaçar la
riquesa als estats del sud i l'oest, configurant així una economia post−industrial que va desbancar als
estats industrials tradicionals
• Fer una activa defensa dels drets humans
• Va deixar d'ajudar a Xile a banda de reconèixer la participació nord−americana al cop
• Va firmar el tractat de Panamà
• Les relacions amb al Xina és reanudaren
• Va deixar ajudar a la dictadura de Nicaragua, permetent la revolució sandinista
• Va mediar entre Israel i Egipte per reconduir la situació territorial per l'acord del 1976 que implicava
tornar el Sinaí a Egipte. Va negociar amb Israel una futura pàtria pels palestins
Va fracassar estrepitosament a
• La revolució iraniana del 1979 al produir−se la crisi dels hostatges quan és va segrestar a la delegació
nord−americana de Oman cosa que va provocar una crisi de 18 mesos que va solucionar Reagan
• La invasió soviètica d'Afganistan del 1979 al no calibrar−la be
Aquestos 2 fets deixaren en paper mullat la distensió dels anys anteriors i per això és va obrir una etapa de
confrontació que va començar amb el boicot dels jocs olímpics de Moscou, demostrant−se que no hi havia un
equilibri entre la distensió i la contenció.
Va expandir la influència americana pel tercer mon.
21
REAGAN
Fou el president fins al 1988, caracteritzant−se per ser totalment contrari a la política de Reagan per ser molt
conservadora que
• Va configurar un nou conservadorisme basat a les tradicions dels fundadors
• Una política econòmica a mans dels teòrics com Friedman que eren neoliberals
• Exteriorment va recuperar l'objectiu agressiu per mantenir l'hegemonia respecte de l'URSS,
incrementant−la al tercer mon. Fou una segona guerra freda a matèria de rearmament ideològica i
estratègica al dedicar bona part del pressupost a la defensa al
• Desplegar accions de força front a l'URSS, colpejant als llocs calents com Líbia que fou
bombardejada o la invasió de la illa de Granada
• Recolzar la invasió jueva del Líban
• Implicar−se entre Iran i Iraq, ajudant a S. Hussein
• Ajudar militarment a l'Amèrica llatina als estats dictatorials i als grups paramilitars tal com va passar
a Guatemala o El Salvador
Al deixar el govern, va deixar un país
• Molt endeutament polític
• Una productivitat molt baixa, augmentant la inversió a Europa i el Japó
• Empobrit relativament a part de la població
G. BUSH PARE
Li va ajudar la popularitat al ser el seu vicepresident de Reagan.
Foren anys decisius al viure's els majors canvis internacionals des de la II Guerra Mundial com foren
• Les revolucions de vellut
• El fi de la guerra freda a causa de la caiguda de l'URSS
Va seguir ajudant als rivals dels governs comunistes i per això va intentar intervenir a Panamà per intentar
frenar els acords Torrijos.Carter i al aconseguir−ho, vam empresonar al president panameny.
Va encapçalar una coalició internacional contra S. Hussein enfrontant−se a d'ells a la primera guerra del Golf
tenia la intenció de derrocar al règim però els seus aliats no volien, provocant el seu fill el segon conflicte on
ha aconseguit derrocar−lo.
CLINTON
Era una polític jove que va protagonitzar una campanya molt dura contra el president republicà facilitant la
seva victòria
• La crisi econòmica
• El cansament del conservadorisme
• L'existència de una tercera força que li va llevar un 20 % dels vots als republicans
Va voler emular a les forces més destacades dels demòcrates i per això la seva política econòmica i social va
estar basada al estar de benestar i el mig ambient, impulsant les causes de l'esquerra liberal com foren
22
• La promoció legal dels col·lectius marginats
• La plena laïcització del ensenyament públic
• Posar menys dificultats per avortar
• Controlar la possessió de armes de foc
Va intentar frenar la revolució conservadors que el senat i el congrés volien mantenir i per això s'enfrontaren
per qüestions
• Morals
• Religioses
• Sexuals
• La lluita contra el crim, la droga i la immigració
• La defensa o no de les tradicions
La primera dama fou fonamental als aspectes més liberals i per això els republicans denunciaren que duia una
vida molt liberal.
Les cambres conservadores l'obligaren a reordenar els pressupostos pel gran dèficit heretat, aconseguint
sanejar l'economia.
Reelegit al 1996, tenia un programa amb un llenguatge molt més moderat, fou el primer president demòcrata
reelegit des del 1945. El segon mandat en principi va estar dirigit pel moderantisme perquè el marcatge
republicà va mobilitzar als conservadors contra ell acusant−lo d'escàndols econòmics i socials inclòs abans de
ser president, sorgint el cas Lewinsky que fou un assumpte que li va provocar un gran desprestigi i per això a
principis del 1999 fou acusat de perjuri i d'obstrucció de justícia però del empeachment va sortir airós.
Açò i el caràcter del seu vicepresident va fer que tornaren al poder els republicans a unes eleccions molt
renyides que van incloure la ratificació judicial dels resultats de Florida.
2. LES DEMOCRÀCIES POPULARS
El mon comunista estava format als anys 70 per
• L'URSS
• Les democràcies populars de l'Europa central i del est que englobava a
• República Democràtica Alemanya
• Polònia
• Txecoslovaquia
• Romania
• Bulgària
• Albània
• Iugoslàvia
• Mongòlia
• Vietnam i Corea del Nord
• Xina
• Cuba
Però el nivell evolutiu fou molt diferent entre ells.
Les característiques de les democràcies populars no coincideixen amb les de les democràcies liberals perquè
23
els canvis no afectaren a les estructures juridico−polítiques ja que naixeren de revolucions. És caracteritzen
per
• Al proletariat descansava el principi de sobirania entesa com la sobirania del poble però estava
confosa amb la de la classes més nombrosa
• La direcció del procés polític va tenir un comitè sobirà superior a la resta d'instàncies al representar al
poble
• Ser règims de partit únic
• No haver divisió de poders al haver un principi de unitat dels poders perquè al que representava era
sols un. Els poders dels seus governants eren il·limitats al estar al servei dels ciutadans
Però aquestes característiques no és consagraren a la constitució ni al estat perquè
• L'estat podia derogar els drets fonamentals i per tant, la població no tenia mitjans per defendre's
• El únic nucli de poder era el partit, instància no controlada pel poble
Les bases del partit eren
• El centralisme democràtic de la masses
• La obligació teòrica dels dirigents de rendir comptes
• Certa unitat monolítica ideològica al marxisme−leninisme
• Una organització al voltant de un funció del lloc de treball i del lloc de residència dels ciutadans el
debat i l'autocrítica és feien dins del partit
• El manteniment de un contacte amb les masses a través de les elits del proletariat
L'estat s'identificava plenament amb el partit, exercint el seu poder per construir quadres i la control dels
dirigents controlant
• Les llistes de candidats
• El mon civil
• Tots els poders
• La planificació econòmica
• La seguretat de forma relativa
• La societat pel control dels mitjans de socialització política com eren la informació o els organismes
socials
La seva evolució va patir 2 grans períodes
• Un període de transició tranqui−la sent una etapa mixta on les classes social tenien vot però les
eleccions estaven amanyades des del partit. S'introduïren reformes econòmiques que anaren
substituint al capitalisme sent a l'URSS un procés de pocs mesos al estar causada per una revolució
però als països europeus va culminar al 1948/1949
• La sovietització del estat desapareixent així les especificitats i les diferències a l'hora d'entendre el
comunisme al imposar−se el model soviètic per
• L'hegemonia dels partits comunistes
• La depuració dels líders que pensaven diferent
• El fi dels líders nacionalistes antisoviètics
• La construcció de la dictadura del proletariat
L'EVOLUCIÓ DEL URSS
24
STALIN
Fou el període major prestigi internacional per
• Ser una potència mundial
• Derrotar al feixisme
Va eliminar qualsevol oposició sobretot a Trotsky al 1929, aconseguint una dictadura personal del terror i la
depuració.
Va consagrar encara més el lideratge al 1945 pel la fèrria planificació econòmica i política ja que concentrava
tot el poder.
És va imposar el nacionalisme rus sobre la resta de nacionalismes a través de les depuracions però açò va tenir
com a conseqüències
• L'aïllament soviètic al trencar tots els llaços amb occident
• La imposició de una disciplina ideològica als països de la seva orbita sent elements els que feren
realitat la sovietització al prohibir−los participar al Pla Marshall i controlar els seus partits a través del
PCUS
Però açò a Iugoslàvia no va passar perquè volgueren fer un model diferent i per això fou expulsat del
Kominform que era l'òrgan que visualitzava les desviacions.
La resta de països va patir el procés de sovietització, cosa visible a
• Les constitucions aprovades d'aquestos països copiades de la soviètica del 1936
• La planificació econòmica a través del COMECON
Va deixar com a legat una potència amb una hegemonia clara sobre les democràcies populars i un ser
reconeixement de ser una alternativa a la democràcia i les democràcies liberals i el capitalisme
La seva mort va obrir un procés de incertesa al disputar−se el poder diferents personatges fins que al 1955 és
va imposar Krushev.
KRUSHEV
Inicialment volia obrir una nova etapa de desestalinització per
• Tenir relació amb les democràcies populars
• Voler tenir una existència pacífica exteriorment
Al XX congrés del PCUS, Krushev va criticar durament al stalinisme mentre reivindicava una tornada al
leninisme i la necessitat de fer reformes econòmiques i socials però
• L'obertura és va quedar a mig camí, cosa que va afectar a l'agricultura
• A la política de reformes s'oposaren la cúpula dels partits ja que si és feien, eliminaria alguns dels
privilegis de la burocràcia ja que suposava la transparència i la democratització
• Exteriorment fou una gran esperança pels països europeus baix la seva influència (al canviar les
relacions entre ells) i pel mon occidental (al desaparèixer la ma dura) i per això va haver un
reconeixement que va coincidir amb el govern de Kennedy
25
Va actuar de forma dura contra els intents de multipartidisme i democratització al ser xafats violentament per
l'exèrcit, com va passar amb la revolució hongaresa.
Va construir el mur de Berlín al 08/1961 que era el símbol de la partició d'Europa.
Fou destituït al 1964 per ser un període inestable, sent el seu successor Bresnev.
BRESNEV
Fou escollit per fer unes tímides reformes per maquillar el sistema polític però salvaguardant les estructures de
poder del partit.
Els objectius de les reformes eren
• Un intent de millorar el consum i la qualitat de vida
• Revitalitzar l'economia, iniciant un a certa obertura cap a occident
Aquestes reformes amagaven que el model estava desgastant−se.
Taigo va analitzar les responsabilitats d'aquest al enfonsament de l'URSS donant dades significatives.
Als últims anys al seu càrrec va haver una transferència al
• Haver un monolitisme
• Aprovar una constitució decebent
• Ser el partir el centre del sistema però la seva direcció no havia patit una renovació generacional
• Imposició del nacionalisme rus sobre la resta de nacionalismes
• La manca de inversions
Les reformes deixaren de defensar−se pel perill de desviament polític que podria suposar la pèrdua de poder
del partit i per això fou xafada al Primavera de Praga, volent aquestos fer un estat federal amb una democràcia
multipartidista, sent sufocada per la repressió de les tropes soviètiques sent un advertiment pel perill que
suposaven els desviacions.
Va limitar els contactes amb l'exterior (inclòs amb la Xina) a banda de propiciar dictadures com al cas romà
que és va convertir en una propietat privada familiar del dictador.
La seva política exterior fou molt dura ja que els seus últims anys de govern coincidiren amb els primers de
Reagan, reafirmant−se la guerra freda.
A aquestos anys és va extendre el comunisme per
• Vietnam
• Laos
• Camboia
• Etiòpia
• Moçambic
• Afganistan al ser invadit pels soviètics
Aquesta política agressiva presentava una greu contradicció al provocar grans despeses però el sistema
econòmic tenia cada vegada més problemes per mantindre−les, explicant açò
26
• El descrèdit del partit comunista
• La caiguda final del sistema
A la seva mort és va obrir un període de incertesa que no va acabar fins al 05/1985 produint−se a aquestos
anys el lideratge de persones majors que no tenien el valor per fer les reformes necessàries.
ANTROPOV
Era un perfecte coneixedor dels problemes interns soviètics i de les solucions que feien falta com eren
• Perseguir la corrupció
• Donar més autonomia política a les empreses
• Una obertura del mercat
• Etc.
Aquestes propostes no és dugueren a cap per la seva mort prematura.
Va facilitar el fet que destacara Gorbachov, facilitant−li la victòria sobre els sectors conservadors.
GORBACHOV
A través de la perestroika, volia fer un canvi profund del sistema polític i econòmic amb l'objectiu de
permetre la subsistència del comunisme a través de una política de transparència, la democratització i el
multipartidisme al pensar que la victòria comunista era segura però estava equivocat al ser massa tard ja que
defenia fer la població una reforma agressiva.
La perestroika va significar un canvi o reconstrucció dins del esperit socialista, tenint mesures renovadores i
substancials. Açò va estar acompanyat per la política de glasnost que era una política de transparència que va
obrir les portes del partit i el sistema a la democratització i de drets civils, sent açò aprofitat per les qüestions
regionals i religioses.
Tractava de compaginar el socialisme amb la democràcia amb una profunda reforma política amb un
programa de
• Eleccions lliures
• Vida social lliure
• El poder tornara a les institucions
• La transparència política
La seva aplicació és va fer amb unes condicions molt dures perquè
• Arribava molt tard perquè el sistema ja no tenia credibilitat
• Tenia la oposició de
• Els sectors del elit del partit amenaçats, estant disposats a boicotejar−la fent−se les propostes des de
dins però de forma subtil com va fer Ligatxov a través del exercit, la policia i la KGB
• La inesperada per ell dels reformistes que des de fora del partit criticaren des del 1985 la seva
proposta de reforma per considerar−les massa lentes ja que volien una reforma més ràpida que incloïa
abandonar el socialisme reial i fer un procés de transició ràpida
• Foren els últims anys de govern de Reagan i Tatcher, sent una onada conservadora que va intentar
ofegar el sistema aprofitant la seva devilitat
27
Va actuar per etapes
• Política de transparències el possibilitar una opinió pública lliure i sense limitacions
• Eleccions lliures de Abril del 1989 mostrant la victòria el suport al seu projecte i per tant, les reformes
és debateren al soviet suprem i al parlament, escollint−lo com a cap d'estat un mes després atorgant−li
així una legitimitat que abans no tenia
Els fets del 1989 intensificaren les propostes de Gorbachov ja que sols funcionaven a Rússia i per això a finals
del any les coses canviaren moltísim, reaccionant al
• Donar les prerrogatives que tenia el partit comunista al estat
• Desfer l'ala conservadora del partit
• Legalitzar a les forces polítiques
• Prendre mesures per iniciar una reforma econòmica que en un principi foren tímides (propietat
privada, economia de mercat, etc.) però no tingueren èxit pels errors del sistema reformista i les
dificultats internes per convertir−se de una economia planificada a una economia de mercat
La crisi econòmica fou enorme i per tant, les reformes foren fatals ja que
• És va deteriorar l'abastament intern
• Provocaren atur
• Va aparèixer inèrcia i un mercat negre
• Etc.
És va estimular el nacionalisme permetent la crítica al nacionalisme rus amb demandes de major autonomia o
independència, passant a
• Estonià
• Letonia
• Lituania
• Ucraïna
• Bielorussia
• Geòrgia
• Armènia
Sorgiren disturbis que l'obligaren a convocar un referèndum al Març del 1991 que poroposava una unió
diferent al URSS però 6 de les 15 repúbliques que la formaven, la refusaren tal com foren
• Estonià
• Letonia
• Lituania
• Moldavia
• Geòrgia
• Armènia
Yeltsin fou designat president de la federació russa sent el rival polític de Gorbachov usant aquest
• Una demagògia reformista
• Tenint una atenció permanent
• El suport de les repúbliques independentistes
• La sortida dels sectors reformites del partit
• Etc.
28
Aprofitant els vacances de Gorbachov, el 19/08/1991 els conservadors junt a part de la policia i l'exèrcit
donaren un cop d'estat que va fracassar per les pressions exteriors i dels sectors reformistes.
Tres dies després del cop, Gorbchov va tornar al poder però dins de l'eufòria ultrareformista i la gran
popularitat del seu rival i per això en poques setmanes és va desintegrar el sistema, les institucions i el PCUS.
El 27/08/1991 les 3 repúbliques bàltiques és declararen independents, sent reconegudes per la Unió Europea.
Yeltsin va propiciar uns canvis institucionals que propiciaren la transferència del poder a la federació russa
buidant així de competències a l'URSS i al càrrec de Gorbachov.
Al 08/12/1991 els presidents de Rússia, Ucraïna i Bielorussia crearen la Comunitat d'Estats Independents sent
aquest el cop final per Gorbachov ja que va dimitir poques setmanes després, possibilitant que l'URSS
desapareguera el 24/12/1991.
L'ÈPOCA POST−SOVIÈTICA
Les transformacions han segut molt difícils perquè alguns membres de la Comunitat d'Estats Independents
dugueren a cap un reforma cap a la democràcia formal i cap a una economia de mercat al creure que aquesta
via era una panacea però fou molt complicada perquè els líders reformistes mostraren un difícil enteniment
amb el parlament i per això, assumiren competències excessives. Aquestos dirigenst foren trets del poder per
mitjà de revolucions democràtiques com Luchenko.
A la federació russa la situació fou molt difícil, estant dominada per reformes econòmiques excessivament
radicals i pel control excessiu de Yeltsin, acabant tenint enfrontaments amb la Duma que fou invadit al 1993
per tropes.
La preeminència de Yeltsin fou reforçada a la constitució del 1993 al tenir un poder il·limitat però els seus
intents de construir un partit presidencialista per darrere d'ell fracassaren pels bons resultats electorals d'altres
candidatures.
Les dificultats econòmiques deterioraren la situació econòmica i social al
• Caure la producció global al 40 %
• Augmentar el deute exterior a límits perillosos
• Etc.
No ho pogueren resoldre els governs a causa de
• La corrupció generalitzada
• Els enfrontaments amb la Duma
• Els problemes de salut i el deteriorament de la imatge del president
• Els problemes de les nacionalitats que és provocaren quan aquestos estats foren incorporats a l'URSS
però tenien diferents identitats especialment a Txetxenia que fou un territori incorporat després de la
caiguda de l'URSS. Al 1991 és va declarar independent però al 1994 fou ocupada per les tropes russes
provocant una guerra de 2 anys que va acabar amb una treva però al 1999 el conflicte és va revifar per
l'aparició de una guerrilla que vol convertir el territori a una república islàmica sent actualment un
conflicte existent que fou més greu des del assassinat del líder de la guerrilla per part dels russos
L'any 2000 Puttin va substituir a Yeltsin controlant aquest molt més l'exercit i la policia, Aquest
• Va fer l'obertura definitiva de la democràcia i l'economia capitalista
29
• Esta patint els problemes de Txetxenia, havent atemptats terroristes molt atrevits. Actualment aquest
conflicte continua però amb el perill d'extendre's a altres repúbliques
• La privatització d'empreses sobretot les energètiques
Rússia no és una democràcia formal ja que no és respecten certs drets al haver entre altres coses, censura als
periòdics.
Hi ha incertesa política entre altres coses pel suport del partit socialista democràtic per part de la població.
ALTRES PAÏSOS DEL SOCIALISME REIAL
Han hagut 4 etapes
• Entre el 1945 i el 1953, coincidint amb l'stalinisme soviètic
• Entre el 1953 i el 1968 fou una etapa presidida per les decepcions reformistes
• Entre el 1968 i el 1989 va haver una falsa normalitat
• Entre el 1989 i el 1991 fou l'etapa de crisi
1945−1953
És va correspondre amb la formació de governs de concentració nacional amb
• Un suport a la democràcia formal
• Unes tímides reformes econòmiques
• Una planificació indicativa
Açò fou superat al imposar−se els partits comunistes nacionals de cada territori sent el únic partit del sistema,
cosa que comportava
• La imposició de una planificació social i agrària
• La eliminació de la dissidència
Stalin va passar a controlar les democràcies populars
• Apel·lant al internacionalisme proletari
• Usant una xarxa d'organització d'ajuda i control com el COMECON, el KOMINFORM o el Pacte de
Varsòvia
Així l'URSS feia el que estaven fent els Estats Units però de forma menys subtil i amb resultats diferents.
1953−1968
Va estar marcada pels intents frustrats per la repressió política per acabar amb les reformes, obrint−la Krushev
que va afluixar el control soviètic i per això sorgiren tensions incubades des del 1945, responent les propostes
a realitats que molt diferents a la soviètica.
Tongueren plantejaments menys rígids al estar encapçalat per nous líders que volien millorar el socialisme,
fent possible compaginar−lo amb la democràcia.
Va passar a Polònia amb Gomulka al 1956 i al mateix any a Romania amb Imre Nagy al igual que al 1968 a la
Primavera de Praga. Aquestos moviments foren reprimits per tropes soviètiques per part de Bresnev i Krushev
a través de les tropes del Pacte de Varsovia, imposant l'ortodòxia soviètica.
30
1968−1989
A aquestos anys és vegueren les contradiccions, sent més clares a l'URSS.
Fou una etapa on l'URSS va imposar la doctrina de la Sobirania Limitada per la seva part sobre la resta de
paÏsos socialistes.
Hi havia necessitat de reformes que no és produïren, provocant
• El desgast dels partits polítics
• La paralització econòmica
A partir de finals dels anys 70 s'articularen propostes que aglutinaren als moviments de contestació que
qüestionaven als estats socialistes, sent el primer a fer−ho Polònia des de mitjans dels anys 70 per part dels
treballadors i part dels intel·lectuals que amb el suport de Joan Pau II, organitzaren Solidaritat que va
protagonitzar vagues als anys 80, mostrant−se així el divorci entre el règim socialista i la població. De la vaga
del 1980 a Polònia va nàixer un comitè a Guedans amb un líder (Lech Walesa) recolzat per l'església, sent un
moviment de desafiament que va obligar al règim a reprimir−los però no va tenir èxit al esperonar més al
moviment i l'església.
A Txecoslovaquia va haver una política seguidista soviètica sent−ho especialment la República Democràtica
Alemanya sobretot amb el lideratge de E. Honecker que va imposar una direcció molt centralitzada per ser el
país comunista que més contactes tenia amb l'occident. Grups de dissidents configuraren el moviment opositor
Carta 77 que era un defensor dels drets humans, estant encapçalat per intel·lectuals que va acabar dirigint el
Forum Civil.
JUVOSLÀVIA
Fou peculiar des de la guerra civil que va patir el país a la II Guerra Mundial entre els nazistes i els seus
opositors dirigits per comunistes, tenint com a dirigent a Tito que tenia un plantejament federalista, sent un
model basat a
• La autogestió d'empreses i cooperatives
• La integració de les diferents nacionalitats per haver un pacte entre ells
Però açò fou molt mal vist per l'URSS al tenir un socialisme diferent a tots els aspectes inclòs exteriorment al
fer un bloc de països no aliats amb cap dels 2 països enfrontats a la guerra freda, organització que integrava
als països descolonitzats.
A finals de la dècada dels 70, el projecte de unir a tots els països de la zona va fracassar per
• L'autarquia
• La manca d'articulació
• Les contradiccions del sistema
• Els factors nacionalistes presents a tota la història iugoslava sorgiren de nou als anys 70 a Croàcia i
Eslovènia principalment ja que volien una constitució diferent i un altre tipus de pacte entre els
integrants de la federació però Juvoslàvia és va negar i per això hi hagueren conflictes i aquestos
sumats als tradicionals, provocaren a la mort de Tito que l'estat federal és desfera traumàticament
perquè els servis intentaren mantenir−lo inclòs de forma violenta
La transició cap a la democràcia i el capitalisme fou difícil la haver guerres amb conseqüències com la neteja
ètnica com a
31
• De Croacia amb Servia
• De Bosnia−Herzegovina que era la zona més complicada entre altres coses, per estar habitat per
musulmans i servis
El problema el va arreglar Clinton al crear una federació de 3 zones amb diferents orientacions, formant−la
• Croacia
• Servia
• Bosnia−Herzegovia
• Macedònia
• Kosovo que és una província autònoma però al marc de les fraccions, la congelaren duent als
bombardejos de l'OTAN a Iugoslàvia. La seva autonomia actual és quasi una independència
1989−1991
Fou molt important, sobretot el segon semestre ja que els fets d'aquestos mesos pillaren de sorpresa a tots.
Les revolucions de vellut volien recuperar el capitalisme i la democràcia produint−se aquestes revolucions per
• La política econòmica desenvolupista va fracassar al no millorar el nivell de vida de la població cosa
que va provocar una pèrdua de prestigi de les élits governants
• Les coses de l'URSS havien canviat des del 1985 sent les crisis de les democràcies populars uns
conseqüència de la crisi soviètica i l'articulació dels moviments de contestació
Per açò els fets de la primavera del 1989 desgastaren els règims i estimularen a altres moviments, provocant
canvis espectaculars.
POLÒNIA
A Polònia la crisi definitiva va començar amb la crisi del 1988 a causa de l'escassetat de productes alimentaris
i la pujada de preus, optant el president polac per una negociació amb Solidaritat, aconseguint
• La convocatòria de eleccions lliures
• La legalització dels partits
Les eleccions li donaren el triomf a Solidaritat i els seus aliats amb una gran majoria i des de llavors, els
canvis és succeïren ràpidament perquè
• Al Agost és va constituir el primer govern anticomunista des del 1946
• El canvi de nom de al república al llevar−li el terme popular
• Li llevaren les competències al partit comunista
• El president comunista va dimitir, sent substituït per Walesa a finals del 1990
HONGRIA
Els moviments crítics no eren tan forts però les tensions dels comunistes dugueren a Kadar i als líders
reformistes a celebrar unes eleccions lliures al 1990 que va guanyar el Forum que era el grup que agrupava a
totes les forces democràtiques, obligant açò als comunistes a dissoldre's.
REPÚBLICA DEMOCRÀTICA ALEMANYA
Era diferent al ser la zona fronterera amb occident, encapçalant els joves la transició però en principi fou molt
32
difícil el procés per la política repressiva del president republicà però les manifestacions
• Obligaren a rebaixar el nivell de la repressió
• Desgastaren a Honecker
El traspàs de població a la República Federal Alemanya no fou aturat per la policia que al 09/11/1989 va
ajudar a la població dels 2 costats a destruir el mur.
Al Març del 1990 les eleccions donaren com a Guanyador a la CDU perquè demanaven la unificació ràpida
que és el que Khol volia.
TXECOSLOVÀQUIA
Una vaga general organitzada per Forum Cívic va tombar al govern comunista al Desembre del 1989,
dissolent−se seguidament els comunistes.
El intel·lectual que liderava el moviment és va convertir al president de la república mentre que el del
parlament fou el líder de la Primavera de Praga del 1968.
Fou la revolució de vellut per excel·lència.
ROMANIA
El dictador va afrontar el moviment de forma violenta sent una mesura contraproduent perquè les forces
repressives i el sector reformistes del partit és tornaren contra ell ja que és sumaren al moviment.
Llavors el poder va passar als comunistes sent Iliescu (liderant el Front Democràtic de Salvació Nacional) el
que va guanyar les eleccions.
El canvi fou imparable però és va donar passats un parell d'anys i per això, foren substituïts per altres forces
polítiques.
BULGÀRIA
Sense violència, guanyaren els comunistes però les corrents democràtiques els substituiran a les següents
eleccions.
Actualment dirigeix el país el hereter a la corona (sent una república) a través de un partit democràtic
pro−occidental.
JUVOSLÀVIA
Els conflictes han continuat.
LA XINA
El 21/09/1949 va arribar al poder, proclamant la república popular xinesa però sense tenir una línia
marxista−leninista (on el protagonisme el tenien els masses obreres urbanes) ja que va fer el contrari al
replantejar−se les condicions econòmiques i polítiques ja que en primer plànol va posar a les masses
camperoles i per tant, era més important el camp que la ciutat.
Des de la victòria comunista, va triomfar virtualment sense ajuda soviètica. Al 1950 és va firmar el tractat
33
xinès−soviètic d'amistat i ajuda mútua, significant la imposició a gran escala de una ortodòxia industrial
stalinista centralitzada.
Els problemes rurals eren bàsics i per això va haver una reforma al 1950 que va confiscar i distribuir les terres
dels més rics, organitzant més de 100.000 cooperatives però havent paral·lelament un ambiciós programa de
desenvolupament econòmic amb la industrialització accelerada però açò fou un retard a alguns indicadors
agraris.
Al 1958 va començar el gran salt cap endavant que va culminar 8 anys després a la revolució cultural. La nova
política econòmica és basava a una ajuda més decidida a l'agricultura partint de l'organització de comunes
populars, sent un instrument de canvi i mutació social però el pla no va arribar als seus objectius per
• Les sequeres
• Les inundacions
• El deteriorament de les relacions amb l'URSS que va suposar la retirada de tots els tècnics i la
negativa a donar−li qualsevol tipus d'ajuda científico−tècnica
La modernització agrària depenia de
• Els progressos fets a les roturacions
• El aprofitament hidràulic
• Els fertilitzants
• La selecció d'espècies
• La mecanització, sent l'objectiu prioritàri
La índex de creixement anual de la producció de cereals va sobrepassar molt poc al creixement demogràfic.
El fet de que l'agricultura fora prioritària va reflexar−se als imperatius insoslaiables com eren
• Alimentar a una creixent població i per tant, tenien que augmentar−se les explotacions
• Donar matèries primes per la indústria
• Augmentar les exportacions
• Adquirir equipament industrials
La revolució cultural volia canviar els idees que és tenien del país recordant el fanatisme religiós a les
reformes que intentaven respondre al esgotament del procés revolucionari ja que els combatents s'havien
convertit en funcionaris.
Mao va perdre poder sobretot pel gran salt cap endavant i per això el seu propòsit era reconquerir el poder
basant−se al exèrcit i la joventut, organitzant el partit al seu voltant.
Fins la mort de Mao al 1976, va haver 5 períodes
• Entre el 1949 i el 1957 l'economia va créixer prop del 11 % anual sent anys de reconstrucció al qual
és va iniciar la modernització però és va convertir a un estat autoritari aliat amb el model soviètic.
Van fer una llei sobre patrimoni per trencar el sistema patriarcal vigent. Acabada la reconstrucció, va
començar el primer pla quinquennal i per això és va accelerar la col·lectivització. Al 1955 va haver un
gir liberalitzador on Mao va parèixer reconèixer les llibertats democràtiques a obrers i camperols però
2 anys després foren abandonades
• Entre el 1958 i el 1962 el gran salt cap endavant tenia al voluntat de industrialitzar−se ràpidament
suposant un retard agrícola que no és va veure compensat pel creixement industrial. El trencament
amb l'URSS va fer que s'abandonara el model soviètic. Entre el 1959 i el 1961 va haver una caiguda
34
de la producció agrícola provocant fams i morts per la desnutrició i per això, va haver una caiguda de
la natalitat
• Entre el 1963 i el 1965 va haver una política econòmica més racional i per això el grau de
col·lectivització de les comunes va baixar al reduir−se el seu tamany un terç, provocant que
l'economia va créixer un 15 %
• Entre el 1966 i el 1968 foren els primers anys de la revolució cultural proletària. Hi hagueren greus
retardaments econòmics
• Entre el 1969 i el 1975 l'economia va créixer en taxes relativament altes i per assegurar l'enlairament,
van fer les 4 modernitzacions. A aquestos anys és produïren les primeres manifestacions populars a
favor dels comunistes moderats
A la mort de Mao, la lluita per la seva successió és va resoldre amb l'ascens de una línia pragmàtica que va
abandonar la primacia de la política i la ideologia per iniciar una etapa de reformes on l'economia era
l'element central.
2. L'AMÈRICA LLATINA
EL CREIXEMENT ECONÒMIC DESIGUAL I DEPENENT: L'ENLAIRAMENT ECONÒMIC I EL
DESENVOLUPAMENT URBÀ
Amèrica llatina és va caracteritzar per la diversitat però és un conjunt amb certa unitat, permetent definir la
especificat i la unitat de un continent.
En termes generals, després de la II Guerra Mundial va haver un creixement acompanyat de
• Una alta inestabilitat
• El desfasament del creixement entre els diferents països
La gran depressió i la II Guerra Mundial forçaren un replantejament econòmic al donar−se un enfonsament
dels preus de les exportacions i la intervenció dels organismes oficials a l'economia per
• Accelerar la industrialització
• Obtenir la independència econòmica
• Promoure els canvis socials
Per Aracil i Segura des de finals dels anys 30 hi hagueren 3 camins de industrialització
• El sector productiu basat a la elaboració o semielaboració de productes per exportar amb presència
d'empresaris extrangers
• La indústria tradicional en procés de creixement amb un alt component de capital autòcton
• La promoció de noves indústries productores de bens duradors com la química i els cotxes
Aquestos també assenyalen l'existència de 2 elements complementaris com foren la indústria pesant i la petita
indústria artesanal i familiar.
Per ells fou el model que és va donar entre els anys 30 i els posteriors a la II Guerra Mundial.
Argentina, Xile i Uruguai tingueren un creixement econòmic molt lent amb la successió de crisi però les
regions de població mixta tingueren una progressió molt ràpida.
A principis dels anys 50 és veia un contrast important al desenvolupament industrial destacant Brasil,
Argentina i Mèxic, sent la resta països de industrialització incipient.
35
A finals dels anys 70 estava més diversificada però la industrialització va plantejar 2 problemes
• La necessitat de capital per establir una indústria de base eficaç
• La creació de un mercat més ample que el nacional
La necessitat de tecnologia i de capital permeteren a les empreses extrangeres
• Dominar les indústries nacionals llatinoamericanes
• Controlar les empreses
• Reforçar la influència americana
3 DÈCADES DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC: 1950−1980
Va haver un creixement econòmic per la forta demanda de matèries primes i productes agrícoles però fou
inestable i diferenciat.
A finals dels anys 50 conegueren un període d'estancament i açò junt al creixement econòmic, va reduir el
augment del producte per càpita.
Açò no fou durador perquè a finals dels anys 50 va haver una nova acceleració que és va mantenir fins als
anys 70.
El creixement econòmic és pot qualificar com a notable sent fonamental l'avanç de la industrialització però
amb diferenciació entre les regions més i menys avançades. La ràpida industrialització va provocar un
argument constant de les forces de treball amb salaris més alts i més productivitat, tenint com a efectes
• A les regions en vies de desenvolupament va augmentar la productivitat i els ingressos de forma més
ràpida
• Les emigracions cap a les zones amb més indústria, descapitalitzant−se les menys industrialitzades a
banda de fer més difícil l'enlairament econòmic
L'ENLAIRAMENT DEMOGRÀFIC
Després de la II Guerra Mundial va haver un vertader enlairament demogràfic i als anys següents al 1965, va
seguir el procés però tendint a disminuir.
L'element clau de l'evolució demogràfic fou el creixement natural de la població al haver una alta natalitat i
una reducció de la mortaldat.
Fou un creixement desigual ja que els índexs més elevats és donaren a l'Amèrica central,
Al 1930 l'anomenada població anglosaxona dominava el continent però al 1960 la situació era de equilibri
pràctic.
Els desequilibris a la densitat de població s'agreujaren per l'explotació demogràfica dels anys 50,
manifestant−se a la creació de 6 grans nuclis urbans com són
• Ciutat de Mèxic
• Els Andes
• El Carib
• Brasil
• Xile
• Riu de Plata
36
EL CREIXEMENT URBÀ
Fou un procés desmesurat que ha provocat desequilibris addicionals.
És va produir entre altres coses per l'èxode rural, provocant el gegantisme urbà que va fer que naixeren barris
pobres com les fabales.
L'enlairament econòmic ha accentuat la joventut de ela població, implicant conseqüències econòmiques
considerables.
El creixement fou tan ràpid per
• L'augment de la dependència del sud del continent americà
• Haver posat límits als efectes del creixement perquè la producció alimentària creixia menys que la
població
Els problemes demogràfics són conseqüència de
• El mal repartiment geogràfic
• El sub−ús dels recursos
ELS COMPONENTS ÈTINICS DE LA POBLACIÓ
Els components ètnics han anant canviant per
• La immigració europea
• El èxode rural
Açò va fer que les poblacions mestisses i índies s'en anaren cap a les ciutats.
Però aquest procés ha afavorit menys als blancs.
A pesar de els dificultats, és poden dibuixar grans línies, dominant la població blanca a Uruguai, Costa Rica,
Cuba i Brasil mentre que l'Amèrica índia domina a l'Amèrica Central, Mèxic i Paraguai.
A Equador estan a punt de unir−se la població negra i la mulata, sent elevada aquesta sobretot a les Antilles i
a Panamà.
La diversitat ètnica impedeix situar l'Amèrica llatina a un únic grup racial.
LA SOCIETAT: UN MON DUAL
Els elements característics de les societats llatinoamericanes són
• La debilitat dels ingressos globals
• La desigualtat al repartiment de la riquesa
• L'expansió de la misèria
Te una dependència cultural que és tradueix a la penetració accelerada de modes de consum importats.
A la diversitat dels ingressos globals hi ha que afegir la desigualtat extrema a la seva distribució que a pesar
del creixement global de les rendes, no ha disminuït ja que cada vegada te unes característiques més desiguals
37
i per això segueix existint el subdesenvolupament i la misèria.
La pobresa i la indigència estaven repartides de forma desigual, sent més freqüent al camp que a la ciutat cosa
que explicava en part l'emigració.
Hi ha hagut una certa millora de les condicions sanitàries, influint a l'esperança de vida.
A pesar dels esforços d'escolarització, els resultats són curts i ambigus però a pesar de la disminució del
analfabetisme, hi ha xifres altes de xiquets que abandonen el cicle escolar sense acabar−lo. L'analfabetisme
afecta més a les dones i a la població rural, provocant una pobresa intel·lectual acompanyada del nivell de
superstició.
ELS CANVIS A L'ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ ACTIVA
Hi ha una preponderància quasi general de l'activitat agrària a la major part dels països als anys següents a la
II Guerra Mundial.
El sector secundari te una importància relativa sent el màxim a tot el continent un 19 % però això no vol dir
que no hi haja un desenvolupament cosa que és demostra amb la duplicació de la població industrial brasilera
en 30 anys.
Destaca l'evolució de l'estructura activa sent important el pes de la població ocupada al sector dels serveis a
causa del benefici provocat per l'èxode rural, sent un sector que ha crescut desmesuradament.
LA JERARQUITZACIÓ SOCIAL
És difícil lligar la permanència de una classe social a un altres tipus d'activitat professional perquè la societat
tradicional encara existeix.
La jerarquització ha anat configurant una oligarquia cada vegada més heterogènia.
Les classes superior han patit importants canvis el segle XX perquè a la majoria d'estats, la direcció estatal ha
anat a parar a mans de la gran burgesia lligada als diners però s'han diversificat a mesura que s'incorporaven la
burgesia, els grans industrials i financers.
Pel que fa a les classes mitjanes, és un grup diversificat. El seu progrés està unit al creixement urbà. Està
constituïda per treballadors febrils o empleats d'oficines, prenent ràpidament consciència dels problemes
nacionals i com a nacionalistes que són, volen
• Eliminar la influència nord−americana
• Promoure una administració potent
• Demanen la intervenció estatal
• Són hostils als terratinents aristòcrates
El proletariat és un grup reduït sense consciència de classes cosa que no sorpren ja que els sindicats estan
controlats pels estats i per tant, no mostren sentiments revolucionaris.
La transformació de les classes dirigents i de les classes mitjanes ha tingut conseqüències però les profundes
diferència continuen a cada país.
ELS 3 GRANS TIPUS DE SOCIETAT
38
Hi ha molts tipus de societat, apareixent grans línies que permeten agrupar−les en 4 grups
• Els països desenvolupats d'estructura arcaica i d'estructura dual, segons Riado
• Els països desenvolupats com són Argentina, tenint estructures homogènies amb nivells de natalitat i
mortalitat pareguts als occidentals
• Els països desenvolupats on la població europea exerceix un domini quasi colonial de les poques
ciutats existents però les classes mitjanes estan començant a nàixer. Les rendes per habitant són molt
baixes i la sub−alimentació és alta, veient−se agreujada per una natalitat molt alta
Els països estan més desenvolupats que subdesenvolupats tenint una estructura social és divideix l'arcaica i la
desenvolupada
LA REVOLUCIÓ INSTITUCIONALITZADA A MÈXIC (EL POPULISME) CONTRA EL
JUSTICIALISME ARGENTÍ
Amèrica llatina presenta facetes més variades de presidencialisme, destacant la unió de populisme i
autoritarisme.
La major part dels països han conegut un gran nombre de cops d'estat no patint−ne'n sols 2.
S'ha restablert els règims civils majoritàriament com a resultat de les intervencions militars.
MÈXIC
Ofereix poques possibilitats d'exercici del poder personal diferenciant−se de l'Amèrica central on han hascut
dictadures militars o familiars.
Abans del 1940 és va acabar el cicle revolucionari però Cardenas no tenia poder al tenir−lo el PRI.
L'oligarquia respectava una ortodòxia universitària sense canviar el balanç polític entre
• El populisme nacionalista
• El liberalisme pro nord−americà
Entre el 1940 i el 1946 va desaparèixer la ideologia radical al marc de una nova política de unitat nacional,
passant a aquestos anys el poder a mans de civils però no va funcionar per la corrupció del govern de M. Avila
Machado.
A. Ruiz Cortines va prometre acabar amb la corrupció i allunyar−se dels Estats Units però amb l'elecció de A.
Lopez Mateos, va canviar al suportar aquest a la gran burgesia dels negocis provocant l'afluència de capitals
americans però a canvi és feren grans esforços a l'educació.
ARGENTINA
Les dictadures populistes que partiren del model del justicialisme argentí estaven encarnades al general Perón
que junt amb els sindicats, tenia una combinació de progressisme i feixisme coincidint açò amb un gran
període de prosperitat econòmica a causa d'un organisme que li permetia al govern revendre més car, cosa que
va permetre nacionalitzar les companyies extrangeres passant mentre posava en marxa un pla quinquennal
(1947−1951) per assegurar la industrialització i la independència econòmica dels país.
La realització de la justícia social passava pel nacionalisme econòmic a través de una nova via no comunista
ni capitalista.
39
Gràcies a una revolució moral i nacional, el justicialisme devia guanyar el mon i despertar l'esperança i per
això dugueren a cap una ampla política social que va comprometre greument el futur econòmic però aquest
fou re−escollit al 11/1951, aconseguint enquadrar els masses a la CGT però aquest fet no va evitar la seva
caiguda perquè morta la seva dona, va tenir una política de deflació i austeritat, bloquejant inclòs els salaris.
Davant d'això i per estimular l'economia, va fer un segon pla quinquennal per modernitzar l'agricultura sent
una cridada al capital extern. Fou derrocat al 1955 després de perdre tots els suports.
L'aliança del exèrcit i les oligarquies terratinents o capitalistes va posar fi poc a poc a les tendències
populistes, intensificant−se a principis de la dècada dels 70 per la revolució cubana entre els masses i les
classes mitjanes.
LA REVOLUCIÓ CUBANA I EL SEU IMPACTE
Cuba des del 1898 era un protectorat nord−americà al tenir el control de les seves riqueses.
Gràcies a les inversions extrangeres i l'esperit d'empresa de la burgesia, el nivell de vida era relativament alt
però els contrastos eren elevats.
El general Baptista tenia la oposició de les classes mitjanes i del camperolat que trobaren a Fidel Castro al seu
líder, intentant l'assaltament al Quartell de la Muntanya però va fracassar i per això fou condemnat a 15 però
na va complir la condemna al ser indultat 2 anys després. Ho va tornar ha intentar de nou el 11/195 6, tornant
a fracassar.
Al tercer intent va començar la guerra revolucionària el 05/1957 baix la base del programa de Jose Martí,
acabant al 1959 quan el general Baptista va fugir, entrats Castro a l'Habana.
Açò va preocupar prompte als nord−americans ja que el programa era imposar la dictadura de una classe o
transformar la societat per una revolució sense sobmetrer−la, esperant l'ajuda del capital nord−americà però la
hostilitat va créixer amb els mesures econòmiques ja que la reforma agrària va obrir una crisi.
Poc a poc va perdre el suport dels moderats, cridant als militants comunistes units al Moviment del 26/07 i per
això al 1960 va rebre el suport de l'URSS.
La situació és va agreujar al 07/1960 quan per la negativa de les refineries a seguir refinant el petroli a canvi
de sucre i per això, Fidel els va traure del país, davant d'açò, els Estats Units respongueren suspenent la
compra de sucre i açò fou contestat a la vegada pel govern cubà al embargar les empreses comercials i
industrials nord−americanes de la illa.
Eisenhower va bloquejar totes les exportacions el 10/06/1960 per no poder tenir representació del comunisme
tan propera al hemisferi nord−americà, trencant−se les relacions diplomàtiques entre els 2 països al 1961.
El desembarcament a la Badia de Cochinos al 16/04/1961 va precipitar la revolució i va provocar una onada
de indignació contra els Estats Units. Al proclamar Castro a la illa una república socialista, s'intensificaren les
relacions amb els països del est d'Europa i poc a poc, els comunistes anaren ocupant els llocs clau de
l'administració, constituint aquestos un grup únic de suport (ORI) que és va transformar de cooperatives
camperoles a granges estatals.
Al 02/1962 és va suspendre la participació cubana a la Organització d'Estats Americans quan la situació
econòmica de la illa era catastròfica i per això va proclamar que l'agricultura devia de ser col·lectivitzada a
través de cooperatives camperols per mitjà de granges estatals.
40
Al 14/10/1962 va començar una crisi al veure a través de unes fotografies la instal·lació de míssils soviètics a
la illa per part de Krushev que podien afectar a territori nord−americà, acceptant retirar−los però açò va
provocar amargura als cubans però de totes formes, va visitar 2 vegades Moscou per aconseguir un acord
comercial necessari per evitar l'asfíxia econòmica però mantenint la independència econòmica.
A partir del 1962 Castro va predicar que la solució als problemes llatinoamericans era una solució
revolucionària i per això a partir dels anys 70, va haver una onada revolucionària per part de guerrilles
castristes a tot el continent però en general, no tenien suport camperols, sent cada vegada més difícil guanyar
una guerra contra els exèrcits moderns.
LA INJERÈNCIA NORD−AMERICANA A L'ECONOMIA I LA POLÍTICA
LLATINOAMERICANA
LA ORGANITZACIÓ D'ESTATS AMERICANS (OEA)
El pan−americanisme ha segut un instrument de influència nord−americana a causa de la Doctrina Monroe,
prenent forma al 1945 al Pacte de Seguretat Col·lectiva establerta per impedir agressions.
Al 1948 és va crear la Organització d'Estats Americans que tenia que ser un instrument operatiu per coordinar
de política inter−americana segons un criteri de paritat, sent un mitjà per afavorir el desenvolupament
econòmic llatinoamericà amb el permís nord−americà. Açò s'establia a la carta de fundació però realment ha
segut un instrument de
• Control nord−americà
• Lluita contra la penetració comunista i dels moviments revolucionaris
Defenent els principis de la democràcia parlamentària, lluitaren contra els moviments d'esquerra.
DE L'ALIANÇA DEL PROGRÉS AL RETORN DEL BIG STICK
Entre el final de la II Guerra Mundial i fins l'elecció de Kennedy, la política exterior nord−americana va tenir
rigidesa al defensar els interessos econòmics de les grans empreses nord−americanes, recorreguent els
republicans a la força com la intervenció de Guatemala al 1954.
Com no podien combatre al règim per la força, recorregueren a la aliança pel progrés que concedia ajudes als
països llatinoamericans i així, evitaven que la influència nord−americana és devilitara. La carta preveia
• Un progressió i una diversificació de les economies
• Integrar a amplis conjunts
No s'oblidava
• El repartiment equitatiu de la renda
• Una necessària reforma agrària
• La lluita contra el analfabetisme
• El desenvolupament de la higiene
Però el congrés al ser república, va retallar els fons que en un principi Kennedy volia dedicar al preferir una
política de suport als règims forts i una important ajuda militar.
Amb Jhonson va tornar la clàssica política de intervencionisme militar.
41
Els representants dels estats que tenien governs imposats per mitjà de revolucions respongueren fent la
Confederació Tricontinental per acabar amb la política imperialista nord−americana.
La invasió de la República dominicana va demostrar
• Les diferents posicions dins de la Organització d'Estats Americans
• Nord−amèrica tenia el suport de les classes mitjanes i del exèrcit
Entre el 1968 i el 1973 deixaren de desenvolupar−se règims progressistes a Perú, Panamà, Xile i Bolívia però
va acabar imposant−se una política de contenció dels interessos estratègics nord−americans que
• Donava suport a les dictadures
• Eliminava als dirigents perillosos pels seus interessos
DE CARTER A REAGAN
Va proclamar l'aproximació als drets de l'home i al principi de sobirania de les nacions, tenint una política de
reducció del suport militar i financer a les dictadures, aprofitant−se'n d'açò les forces revolucionàries, cosa
que va alertar als Estats Units i per això a partir del 1980 donaren ajuda financera i militar als estats i a les
forces antirevolucionàries.
EL PES DE L'ECONOMIA A LA INJERÈNCIA NORD−AMERICANA
La ingerència constant està lligada als interessos econòmiques nord−americans al sud del continent
especialment comercials i financers al ser la influència preponderant des de la II Guerra Mundial.
Financerament, hi ha escassetat de capitals nacionals, havent sols abundància al atresorament i les inversions a
bens immobles i per això, necessitaven capitals extrangers sent sobretot nord−americans.
EL PROTAGONISME DEL EXÈRCIT AL TRENCAMENT DLES PROCESSOS DEMOCRÀTICS
ELS COPS D'ESTAT PREVENTIUS (1962−1968)
L'aliança pel progrés fins que al 1975 és va dissoldre, volia mantenir el status quo i per això, és generalitzaren
els cops d'estat.
Jhonson va veure que la repressió també podia mantenir l'status quo i per això, és generalitzaren els cops
d'estat.
Assegurava aquesta política, l'ordre i l'estabilitat facilitarien
• Els interessos del capital internacionals
• Política de rigor financer, moderant als sindicats i als progressismes
Va haver un clima contrari a reforçar qualsevol temptativa de reformes o aliances amb l'esquerra però també
foren causats per les pròpies evolucions internes.
Aquesta política no va acabar amb tots els governs democràtics perquè l'església va evolucionar cap al
reformisme, fent−se un corrent democristiana, sent règims moderats favorables als Estats Units.
ELS ANYS DE HOMBRA (1968−1979)
42
L'autoritarisme va tenir una etapa violenta permetent que entre el 1968 i el 1973 hi hagueren militars
reformistes però la crisi del petroli no va facilitar la seva existència per ser un model inadequat de
desenvolupament ja que el seu caràcter exclusiu les tornava socialment insuportables i econòmicament,
ineficaces i disfuncionals.
Front la desigualtat, hi hagueren diferents respostes com foren
• La lluita armada
• El voluntarisme cap als desheretats
Establiren una règims burocràtics−autoritaris que reprenien amb límits desconeguts fent unes polítiques
econòmiques i monetàries que depreciaven els costos socials.
Promogueren
• Una industrialització ràpida a causa dels capitals exteriors tenint un caràcter efímer del cost de la
reestructuració i la roïn finançament
• Una modernització de les estructures econòmiques
• Una elevació del nivell de vida de les classes mitjanes
Practicaren una violència sistemàtica.
XILE
L'experiència xilena és destacable per
• L'amplitud de les reformes iniciades
• La impossibilitat de satisfer les reivindicacions populars sense qüestionar les estructures capitalistes
Aquesta contradicció la va intentar salvar la Unió Popular que era una coalició que va dur al poder a Salvador
Allende que va
• Nacionalitzar el mercat del coure
• Radicalitzar la reforma agrària
• Elevar els salaris
• Multiplicar els programes socials
Però el context era cada vegada més difícil per
• El sabotatge nord−americà
• La gran inflació
La preocupació de les classes mitjanes i la pressió del MIR llançaren a la democràcia cristiana cap a una
oposició intransigent, fent que s'articularen les tendències colpistes del exèrcit.
L'èxit de les eleccions del 1973 va fer que fora impossible derrocar−la constitucionalment però davant del
bloqueig institucional, la formació de un govern obert a diferents posicions, era una hàbil solució.
Al 11/1973, Pinochet va trair el jurament constitucional al fer un cop d'estat preparat per la CIA, provocant la
mort del president i del seu cercle.
URUGUAI I ARGENTINA
43
Fou un règim autoritari però fou un fet extrany a les tradicions dels país però fent−ho al posar−se darrere de
presidents civils.
Argentina a causa de la incapacitat dels militars, davant de la situació econòmica i el desenvolupament del
terrorisme revolucionari, va obrir les portes a la restauració peronista al 09/1973 però no va aconseguir
• Reunificar al moviments institucionalista
• Impedir atemptats ni les desaparicions
Al morir, el va substituir Isabelita però tutelada per un grup gangster−polític.
Però l'escalada de terror no fou la causa del cop d'estat del 24/03/1976 a causa de
• La descomposició estatal
• El quebrament de la seva política econòmica
La reorganització inicial del general Videla no fou mal acollida al estar suportada per amplies sectors del
peronisme. Aquest va aprofitar el sentiment nacional argentí però va mostrar els límits de la mobilització una
volta passat l'entusiasme inicial.
MÈXIC
La revolució institucionalitzada va perdre el seu prestigi per
• L'economia estava cada vegada més controlada pels interessos extrangers
• La misèria creixent de les masses camperoles, provocant revoltes molt greus
• No tenia prestigi entre els estudiants
El president escollit al 1970 va prometre reformes però foren molt prudents, provocant un augment de les
despeses públiques de forma desmesurada quan el comerç era deficitari.
Va patir una crisi econòmica profunda que va fer fugir als capitals extrangers.
CUBA
Entre el 1965 i el 1970 va
• Llançar una política per la lluita de la producció
• Abandonar les vel·leïtats del internacionalisme
• Endurir el règim
Per evitar una contrarevolució, va obrir les portes a la emigració.
Estava consolidada però no era un règim perillós pels Estats Units.
Castro volia decidir−ho i voreu tot.
CRISI I DEPRESSIÓ: 1980−1989, LA DÈCADA PERDUDA
1980 va significar el inici de una crisi i una depressió que va durar tota la dècada, obligant a fer reformes
estructurals.
44
És va produir per
• La reducció dels ingressos derivats de les exportacions
• La reducció de les inversions públiques
• La reducció del accés al mercat internacional de capitals
• La disminució i la re−orientació de la producció industrial
• Les pressions inflacionistes
• El agreujament del deute públic
Les exportacions foren penalitzades per una caiguda del preus de les matèries primes com eren
• El coure
• El zinc
• Alguns productes agraris
• Productes marins
• Fruites
Va patir una reorientació industrial al decidir fer productes per exportar−los.
EL DEUTE
La crisi dels anys 80 va agreujar el deute extern.
S'esforçaren per obtenir capitals a través de subscripcions nacionals, recorreguent al FMI i al BIRD però fou
massa pesada la càrrega, agreujant−se la cosa amb l'augment de la líquides internacional però també ajudaren
• El índex de préstecs llatinoamericans és va duplicar en 11 anys
• Als anys 70 les monedes llatines estaven sobrevalorades cosa que al produir−se el reajustament va
provocar forts desequilibris a les balances comercials
El pagament dels interessos i el reembolsament dels préstecs retenia bona part dels recursos i per això, és
vegueren obligats a demanar préstecs compensatoris o a renegociar els acords.
Però encara és va agreujar més amb al reducció dels ingressos de les exportacions.
El dèficit de la balança de pagament va provocar la depreciació de les monedes, provocant inflació.
Els moments àlgids de la crisi foren
• El 1982 quan anunciaren que no podien pagar els interessos ni els venciments del seu deute
• El 1987 quan Brasil va suspendre pagaments fins que arribar a un acord amb els creedors,
afavorint−se de la solidaritat d'altres països
LA DIFÍCIL SORTIDA DE LA DEPRESSIÓ ECONÒMICA
Entre el 1948 i el 1985 va haver una dèbil recuperació però no hi havien impediments pel seu
desenvolupament sent les propostes de curt abast a banda de la culpabilitat dels governs al
• Fer inversions improductives
• No solucionar els problemes
• Etc.
45
Globalment, 3 obstacles impediren l'acceleració del creixement econòmic
• La vulnerabilitat resultant de els estructures d'exportació cosa que afectava als productes bàsics,
representant açò una part important de la renda nacional sent la variabilitat dels preus un factor de
inestabilitat econòmica
• La tendència al desequilibri al comerç exterior per la necessitat d'accelerar el creixement
• La insuficiència crònica d'estalvis front a les majors necessitats de creixement
A la dècada dels anys 90, és va obrir una certa perspectiva de reactivació econòmica, estant a la seva base
• Els plans molt durs d'ajustament
• L'obertura cap al exterior
• Els acords comercials entre els països dels diferents mercats
• Un grup andí poc actiu fins que al 1991 és va crear una zona de lliure comerç, mercaderies i persones
• El MERCOSUR (1991)
• El mercat comú centreamericà
• El tractat de lliure comerç nord−americà
• El CARICOM, situats aquestos països al marc de l'Amèrica llatina
AMÈRICA DEL SUD, EL RETORN A LA NORMALITAT DEMOCRÀTICA. AMÈRICA
CENTRAL: GUERRA , PAU I URNES
L'evolució política de l'Amèrica del sud als anys 80 fou un pas cap a la militarització quasi general de la vida
pública a una lenta i problemàtica de la democràcia.
Els cops militars de les dècades anteriors tenien com a objectius
• La reconstrucció econòmica
• Reprimir les creixents reivindicacions socials
Les inversions extrangeres permeteren el creixement econòmic i l'aparició de nombroses empreses nacionals
dependents de les grans empreses extrangeres.
L'apropament de Carter al sud del continent és basava al principi de la sobirania del estats llatins i al respecte
des drets humans, anant a certs casos acompanyats de l'amenaça de la supressió dels crèdits nord−americans
als països recalcitrants.
Entre el 1970 i el 1990 13 països sortiren de la dictadura però les transicions han segut diferents perquè
• Va haver un fracàs electoral dels plebiscits convocats pels dictadors al cas de Xile i Uruguai
• La retirada voluntària de les juntes al poder al cas equatorià, peruà, bolivià i brasiler
• La intervenvió militar nord−americana a Panamà
• Les pressions nord−americanes a Guatemala, Hondures i El Salvador
• L'estabilització del procés revolucionari a Nicaragua
Hi ha 2 característiques comunes com són que tots els règims autoritaris
• Menys Xile, fracassaren al pla econòmic
• Tingueren l'aprovació i inclòs, l'ajuda nord−americana
AMÈRICA DEL SUD
46
L'actitud nord−americana front a les dictadures militars quan governava Carter fou eficaç a Equador i Perú i
en menys mesura a Bolívia i Uruguai però la tornada als règim democràtics no fou fàcil perquè
• A Perú les eleccions de maig del 1980 Terry va posar fi a la dictadura militar instaurada al 1968 però
l'estat d'emergència contra Sendero Luminoso no és va alçar fins al abril del 1985 al entrar al poder un
socialdemòcrata
• A Uruguai un projecte de constitució fou refusat a un referèndum al novembre del 1980, 7 anys més
després de que fora derrocada la dictadura al Novembre del 1973
La política de Carter no seguia la de Reagan al diferenciar entre els règims totalitaris com el cas cubà i els
règims autoritaris.
A aquestos règims és va produir la confluència de
• L'actitud menys o més favorable dels Estats Units cap a la favorable desmilitarització dels règim
sud−americans
• La pressió de les classes populars i mitjanes havent amplies manifestacions de protesta com a
Uruguai, Xile o Brasil
• La fallida econòmica de les juntes militars
Desprès dels anys de ràpid creixement, la recessió, l'atur, l'endeutament i la inflació, els passaren factura
afectant a tots els països menys a Paraguai.
ARGENTINA
Els resultats de la fallida econòmica, la inflació i les successives devaluacions acabaren per desgastar a la
junta militar però el que va acabar amb al dictadura fou la guerra de les Malvines.
La junta va ordenar al Abril del 1982 la invasió de les illes Malvines i la reconquesta del arxipèlag segurament
persuadida de que els anglesos no és mobilitzarien en defensa de les restes del seu imperi i de que Argentina
contaria amb el suport inter−americà però
• Tatcher va respondre militarment
• La solidaritat antiamericana és va limitar a ajudes testimonials
• L'ajuda logística soviètica
Va tenir un caràcter mortífer espectacular per usar armés més sofisticades.
A pesar de l'èxit de l'aviació argentina, la insuficiència de la infanteria va obligara a rendir−se a Port Stanley
el 13 de Juny del 1983 i per això 2 dies després, el general Galleti va dimitir sent el seu substitut el que va
presidir la tornada a la democràcia sent les eleccions del Octubre del 1983 una victòria del candidat radical
però quan 6 anys després fou substituït, va tenir que dur a cap
• La reconstrucció de una economia en bancarrota
• La consolidació de la democràcia
BRASIL
La transició al igual que a Xile, fou més llarga ja que al cas brasiler és va mantenir la dictadura militar fina al
1974, sent continuada fins al 1985. durant aquestos 11 anys va haver una obertura progressiva.
Una vegada els partits legalitzats, les eleccions del 1982 foren un èxit pel partit governamental a la major part
47
del país, sent el principal opositor una campanya a favor de unes eleccions presidencials per sufragi directe,
provocant açò el desgast del règim militar. La campanya fou bloquejada pel congrés però no tenia prou
majoria com per poder revisar la constitució.
A les eleccions del 1985, una coalició dirigida per T. Neves, va guanyar al candidat governamental. Aquest
proposava fer una constitució democràtica però al morir al pocs mesos d'accedir a la seva presidència, el va
substituir el seu vicepresident que fou el que posar el marxa una sèrie de reformes constitucionals i social per
redemocratitzar el país.
Després del 1987, la degradació de la situació econòmica va manifestar els dubtes i les divisions interiors del
govern i per això s'enfrontaren a d'ells els populistes de dreta i esquerra però una vegada al poder, no
tingueren un govern lliure tal com defenien a la campanya.
XILE
El procés de liberalització és va sotmetre a la voluntat del general Pinochet que fou cap suprem fins al 989 per
2 referèndums però les jornades de protesta fetes a partir del 1983 i la formació de un ampli reagrupament de
les forces democràtiques l'obligaren a establir nous acords.
Al Juny del 1985 l'alçament del estat de lloc fou el primer pas cap a la democràcia controlada que intentava
instaurar Pinochet però l'augment de les tensions i els actes violents reforçaren novament la dictadura.
La millora econòmica que és va produir al 1987−1988 va permetre al general afrontar el referèndum per la
constitució del 1980 sobre la reconducció de les funcions del general fins al 1997 quan al la resposta negativa
fou del 55 %, sent el final immediat del règim militar al tenir que acceptar una sèrie de esmenes
constitucionals aprovades per referèndum al 1989 segons les quals el president tenia un mandat de 4 anys i
s'autoritzava al partit marxista.
A les eleccions del 14 de Desembre va haver una victòria demòcrata−cristiana que va permetre el traspàs de
poders al 11/03/1990 per la qual Xile va entrar de nou a una via democràtica però Pinochet va seguir estant al
front de les forces armades.
L'AMÈRICA CENTRAL
Els seus països s'han caracteritzar per
• Un baix nivell de desenvolupament
• Escandaloses injustícies socials
• Règims militars tradicionalment lligats als Estats Units
Però als últims anys s'han produït canvis gràcies a
• El creixement econòmic
• L'ampliació de unes classes mitjanes impacients per trencar els privilegis oligàrquics
• La constitució de diferents partits polítics i de una guerrilla rural
A la majoria de casos la democràcia és més aparent que reial ja que les guerrilles o les guerres civils han
devastat El Salvador, Guatemala i Nicaragua.
NICARAGUA
La dinastia Somoza tenia el poder des del 1936, enfrontant−se un membre de la família al 1967 al moviments
48
sandinista afegint−se al 1977, la lluita política quan els problemes de salut del dictador provocaren por a que
el règim és perennitzara i per això la Guerrila del Front Sandinista de Liberació Nacional va llançar al 1978
una ofensiva contra algunes ciutats.
L'oposició va acabar per agrupar−se al voltant de un periòdic però el assassinat del seu líder va obrir un
període de violència que va obrir la porta perquè el règim s'acabara cosa que va passar al 17/07/1979 quan
Somoza va fugir al no tenir cap suport, inclòs el del president Carter.
Caiguda la dictadura és va constituir una junta amb la presència de tots els pensaments polítics però la coalició
de guerrillers i demòcrates burgesos no va resistir als sandinistres.
L'equip és va reduir a 5 membres, posant en marxa una reforma agrària a banda d'organitzar campanyes
sanitàries i promoure l'escolarització però va derivar a un règim burocràtic i autoritari.
A partir del 1982, la revolució sandinista va afrontar la guerrilla de la contra i dels demòcrates passats a
l'oposició que al sud del país, estaven ajudats per Costa Rica.
GUATEMALA I EL SALVADOR
La influència de la victòria sandinista va comportar una intensificació de la conflictivitat a la zona i per això
des de Juny del 1954 fins al Febrer del 1986, l'exèrcit va anar imposant una sèrie de cabdills militars mentre
operava una guerrilla implantada al camperolat indi que fou violentament reprimida per carter.
Al Salvador eren continus els enfrontaments amb la guerrilla revolucionària i l'exèrcit.
Als 2 països l'espiral de l'actuació de la guerrilla−repressiva va dur la violència fins a límits insospitats com el
cop d'estat que al Salvador va derrocar al general Romero fent un canvi reformista que l'exèrit no va permetre
desenvolupar.
El bany de sang és va obrir de nou a causa de una manifestació celebrada al 1980, reobrint violències
extremes marcades pels Escuadrones de la Muerte contra els camperols sospitosos de sentir simpaties cap al
Front de Liberació Popular.
DE LA COMPTADORA A ESQUIPULAS II, LA DIFÍCIL NEGOCIACIÓ DE LA PAU
Carter havia animat a les juntes reformistes de Nicaragua i El Salvador per atenuar la imatge imperialista dels
Estats Units sent el nou imperatiu nord−americà la nova administració republicana d'aquestos països.
El règim sandinista fou considerat com el relleu de Cuba i Moscou a centreamèrica, pensant−se que
s'extendria per Guatemala i per tant, amenaçaria a la zona del Canal de Panamà.
Per estabilitzar els interessos americans, Reagan va donar ajuda a Guatemala, Honduras i El Salvador tant
econòmica com militar, però paral·lelament aquest mateix govern estava duent endavant una certa
moralització de la vida política que és pot veure a l'actuació a Nicaragua on la seva estratègia excloïa la
inetrvenció directa però suportava als contra i asfixiava econòmicament al règim sandinista.
Açò va tenir efectes perquè militarment la guerrilla de Marí va tenir que revisar la seva estratègia mentre que
els sandinistes és reforçaren considerablement per combatre les incursions dels contra, estant a un estat de
guerra que va imposar una militarització del país i el desplaçament de població sent aquestos factors molt
perjudicials per l'economia i la popularitat de la junta.
La pau i l'estabilitat no fou el resultat del viratge polític nord−americà.
49
Davant la desastrosa situació, els presidents veneçolà i mexicà al 1981 intentaren fer una mediació promoguda
a una reunió dels ministres d'assumptes exteriors de Mèxic, Veneçuela, Colòmbia i Panamà però al 1984 va
fracassar. Al Maig del 1986, una reunió de 5 estats centreamericans posaren les bases de la vertadera pau i a
pesar del intent de sabotatge, els esforços culminaren als Acords de Esquipulas II o Pla Arias firmat el 7
d'Agost del 1987.
Les circumstàncies s'havien conjugat per rellançar la dinàmica del pla de pau fent−ho
• L'accelerada degradació de l'economia
• El cansament de una població sotmesa a una militarització intensiva
• La perspectiva de cessament de un plac més o menys breu de l'ajuda soviètica
• El debilitament de la contra
• L'actitud més pragmàtica de G. Bush pare
Després de l'aturada del foc del 1988, la democratització de la vida política i el respecte als acords
democràtics permeteren que al Febrer del 1990 és celebraren eleccions on va guanyar Violeta Chamorro, sent
el fi del govern sandinista.
Va crear una situació problemàtica en la mesura que la nova democràcia de Nicaragua devia avançar entre els
exigències sandinistes de mantenir les conquestes de la revolució i la nostàlgia de una part de la contra.
PANAMÀ
Els Estats Units controlaven el canal des del 1903 però el general Torrijos s'havia fixat com a objectiu
recuperar aquesta zona i per això després de unes negociacions iniciades al 1974, va firmar amb 1977 amb
Varter 2 tractats sobre la transferència de la zona a partir del 2000.
Noriega degut entre altres coses al contactar amb el sindicats comunistes i no col·laborar a la lluita contra el
règim sandinista, va patir l'acusació dels tribunals de 2 estats americans per narcotràfic però és va mantenir el
poder per la movilització popular. El seu aïllament polític junt a altres coses debilitaren la seva posició i per
això al Desembre del 1989 és Estats units llançaren un atac contra el país per instaurar la democràcia,
traslladant al general a pesar de ser un atac condemnat per l'URSS i els estats llatinoamericans.
Açò va passar quan l'administració americana del canal devia de ser reemplaçada per un compartida amb els
panamenys.
CUBA
Es un país agrícola dominat pel conreu de sucre estant abans de la revolució la producció i la propietat sota
control nord−americà i després, per l'estat cubà que va privilegiar el monoconreu d'aquest producte baix la
dependència dels països socialistes.
La industrialització fou impossible per l'absència de recursos energètics i la planificació socialista. El CAEM
va agreujar la dependència econòmica amb els soviètics, consolidant−se l'especialització agrària de la illa.
La perestroika fou per Cuba un moment difícil per les intervencions militars i la disminució creixent des del
1986 de les importacions de petroli soviètic, limitant així l'entrada de divises i per això Cuba va entrar a un
període de greu crisi econòmica i financera ja que al bloqueig americà és van unir les dificultats comercials,
agreujant−se el dèficit comercial i el deute extern.
La recessió va obligar a Castro a imposar plans d'austeritat molt durs al Agost del 1990.
50
La seva degradació política és va agreujar amb la desaparició de les democràcies populars per
• Un informe de l'ONU on estaven els atemptats contra els drets del home a la illa, provocant el
desprestigi del règim
• La desconfiança dels comunistes pro−soviètics temptats per donar un cop d'estat en forma de
revolució
Els exiliats demanaren suportats pels intel·lectuals de tots els països un referèndum refusat per Castro.
És preveu una caiguda per
• Les cada vegada majors pressions dels Estats Units
• L'organització de l'oposició al règim
UN FUTUR INCERT: CONSOLIDACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA?, ECONOMIES EMERGENTS I
SOCIETATS DISGREGADES?
La dècada del 1990 fou el període de consolidació de les democràcies però amb moltes dificultats com
• La retirada del poder dels militars no significa la seva desaparició del escenari públic ja que a diversos
països hi han a les constitucions disposicions que les permeten vigilar la legislació
• L'amplitud de les bases socials és molt limitada com per allunyar el perill d'haver pronunciaments
• La perpetuació de la guerra rural pot ser un pretext per congelar el procés democràtic o per retornar
l'exèrcit al poder
• El que hi ha darrere de la fatxada constitucional i democràtica
• El retorn a la democràcia implica eleccions lliures i el fi del terror estatal però no sempre aporta
solucions als problemes del sub−continent
A l'Amèrica central i el Carib va aparèixer al 1990 la pax americana per la qual recuperaven els seus drets.
Restituïren l'hegemonia que tenien els Estats Units per
• El fracàs de la revolució cubana i per tant, l'aïllament de Castro
• La retirada i desaparició de l'URSS
És va iniciar la dècada sense haver−se estabilitzat la situació política.
La situació al diferents països era
• El Salvador va firmar la pau amb Liberación Nacional però fins al 1993 no és va aplicar
• Guatemala les negociacions possibilitaren la celebració d'eleccions al 1994 i poder firmar al 1996 un
acord de pau
• Cuba va patir un incert procés de transició suau cap a la democràcia
Cuba segueix sent una situació amb la que Estats Units vol acabar i per això s'ha reforçat el embragament i
s'ha fet una llei que preveu sancions per les empreses extranjeres que inverteixen a la illa. Castro no pareix
disposat a liberalitzat el règim però és veuen signes d'obertura econòmica.
1994 fou per Mèxic un any clau al entrat en vigor el Tractat de Lliure Comerç i perquè els eleccions va
guanyar el PRI cosa que va possibilitar la introducció del pluralisme polític.
Excepte a Cuba tots els països tos els governs estan escollits per escrutinis fets en bones condicions però
51
aquestes democràcies tenen problemes com són
• El final de un dur període d'ajust econòmic, començant a veure's una reanudació dels fluxes de capital
cap a aquestos països
• Tenir una inflació controlada
Amèrica llatina continua creixent de forma moderada però l'atur segueix més alt que a principis de la dècada.
La principal pregunta és si el patró era a finals de segle més sostenible que al seu principi, pareixent
justificar−se una actitud de cert optimisme ja que el context internacional és més propici.
El comerç interregional a alguns països s'ha intensificat, estimulant−se la diversificació dels sistemes
productius.
Les principals dificultats són
• El creixent atur
• El deteriorament dels salaris
• La contracció del consum
Aquests tendència ha provocat tensions socials a alguns països.
L'afluència de capital ha tingut efectes tant positius com negatius com són
• El poder cobrir els dèficits més elevats
• La poca consolidació de la situació i per això és debilitarien en cas de haver una nova crisi
Pateix un gran increment de violència a partir de la delinqüència.
L'augment de la violència de les guerrilles és conseqüència de
• No haver−se lliurat totes les armes
• La desmobilització dels combatents no sempre s'ha fer be
• La delinqüència és resultat de la degradació del teixit social
A nombrosos casos, la percepció de la violència és major de la que és en realitat, forçant la sensació de
inseguretat a les classes mitjanes la petita delinqüència i per això
• La repressió policial s'ha militaritzat
• S'ha reduït el nombre de llibertats estant el risc de veure's afectats els de les persones
• S'han creats societats privades d'autodefensa
• Els militars tornen a estar a la primera línia de l'escena política
El pes que te la droga és difícil de calcular perquè
• Econòmica i socialment, algunes regions depenent del conreu, la producció i la venda de productes
prohibits, plantejant un problema greu als governs democràtics
• La neteja dels diners negres influeix directament a l'economia
Tot açò alimenta una greu crisi moral i un desencant de la democràcia.
Exteriorment, les pressions dels països consumidors són molt poderoses perquè els governs llatins és senten
52
poc inclinats a seguir les ingerències nord−americanes.
A les relacions internacionals apareixen nous plantejaments que poden limitar la ingerència nord−americana
al assumptes interiors dels països del sud del continent, sent des de principis dels 90, una actitud menys hostil
per part dels països llatinoamericans però van buscar la seva independència i la unitats entre ells per
reagrupar−se front als Estats Units.
LA DEMOCRÀCIA HA ARRIBAT PER QUEDAR−SE?
Castañeda assenyalava que per valorar les possibilitats de creixement econòmic i de consolidació de la
democràcia a aquesta part del continent americà, hi ha saber que si les exportacions no s'incrementaven a una
ritme elevat al igual que el estalvi intern i la inversió productiva, les economies no podien créixer i per tant, no
és podia reduir la gran desigualtat cosa.
En cas de no reduir−se la injustícia a països com Brasil, la democràcia no podria sobreviure.
La sortida de les dictadures, el triomf sobre al hiperinflació entre altres coses, no són un antídot davant de la
desigualtat i la democràcia representativa ja que el sobre−carregament del sistema aprofita la llibertat atorgada
per la democràcia per plantejar les seves demandes.
Als anys 90 han hagut signes d'eclosió de fenòmens com el moviment indígena a Chiapas, reflectint els
processos de fons de tota l'Amèrica llatina.
Aquestes democràcies continuen estant basades sobre fundacions contradictòries, preguntant−se molt quan
temps permaneixeran ja que la consolidació de les democràcies suposa una reconciliació entre la
• Lògica el mercat que tendeix a deixar de costat a la població que viu a l'extrema pobresa
• Lògica del ciutadà que tendeix a integrar cada vegada més persones a les formes d'autoorganització
del espai privat i la voluntat d'actuar al espai públic
26
53