Sociolingüística Lingüística i sociolingüística: estructura i ús

Sociolingüística
Lingüística i sociolingüística: estructura i ús
Les llengües són sens dubte fets socials, convencions creades i suprimides per l'acció voluntària de l'home de
fet, una determinada comunitat lingüística pot, per mitjà, de la voluntat comunitaris adoptar o abandonar una
llengua, dotar−la de caràcter nacional i oficial o reduir−la només als àmbits privats i fer−la desaparèixer.
Lluís Vicent Aracil explica que una llengua no és solament una qüestió d'estructura (sons, paraules, frases)
com diuen els gramàtics, hi ha també un altra aspecte importantísim, l'ús, que és el focus d'interès de la
sociolingüística consistent precisament a situar la llengua en relació als medis socio−culturals en que
funcionen i estudiant les seves condicions d'existència.
/ estructura (mots, frases, ...), gramàtica
Llengua {
\ l'ús <−−−−−−−−−− estudiat per la sociolingüística
!
medis socio−culturals
La sociolingüística centra el seu estudi en l'ús lingüístic i el no ús i en la seva diversitat ampliant i completant
alhora el camp d'interès de la lingüística (l'estructura interna de la llengua) estricta.
Mentre la vella gramàtica i la nova lingüística s'ocupen dels atributs essencials de la llengua, la
sociolingüística indaga les seves condicions d'existència <−− Lluís Vicent Aracil
Per explicar les relacions entre la lingüística i la sociolingüística podem veure les diferències i connexions
entre la biologia i l'ecologia.
Segons el diccionari Fabra, la biologia es la ciència que estudia els sers vivents, els organismes vius i d'altra
banda defineix ecologia com la ciència que estudia la relació d'aquests sers vius amb el seu medi natural i
entre ells mateixos.
Biologia −−−> lingüística Ecologia −−−> sociolingüística
Així podem deduir que la lingüística és a la biologia allò que la sociolingüística és a la ecologia. A partir
d'aquí, trobarem els termes ecologisme lingüístic, ecologia de les poblacions, ecologia de les llengües.
A mesura que la sociolingüística s'ha desenvolupat, ha hagut d'elaborar tota una sèrie de conceptes que
expliquessin tots aquells fets motiu d'estudi i que escapen del camp de la lingüística pura, mentre que la
lingüística és la ciència que s'ocupa de l'anàlisi de la estructura interna de les llengües, la sociolingüística té
com a objecte d'estudi l'ús lingüístic condicionat pel propi context social. La lingüística es centra en les
paraules, la sociolingüística en les persones que les fan servir, en les seves actituds lingüístiques, prejudicis,
etc.
Procedència de la sociolingüística:
1
La disciplina de la sociolingüística es pot dir que oficialment va néixer a una conferència que es va celebrar a
Los Angeles de 1964.
Joshua Fishman és un dels autors més importants pel que fa a aquesta disciplina però hem de tenir en compte
que ell s'estima més parlar de Sociologia del llenguatge, no és casualitat que la sociolingüística nasqués als
Estats Units.
La nova societat americana necessitava una anàlisi i investigació de la nova realitat social.
Les relacions entre llenguatge i pobresa, el llenguatge dels ghettos dels negres, la descripció de les varietats de
anglès no estàndard, els grups porto−riquenys, etc. Seran els temes d'interès per al nou món de la
sociolingüística als Estats Units.
El context europeu és molt distint, per tant quan la sociolingüística nord−americana passa a Europa exigeix el
desenvolupament de una altra situació lingüística que estigui arrelada amb la pròpia problemàtica.
Bilingüisme:
Segons Weinreich el bilingüisme és la pràctica d'usar alternadament dues llengües. Segons Aucamp el
bilingüisme és la condició de coexistència de dues o més llengües en una nació. Segons alguns autors el
bilingüisme és un fenomen de caràcter oral, segons uns altres de caràcter individual.
El concepte de bilingüisme no és unívoc, més aviat es tracta d'un concepte polisèmic que dependrà de qui el
vol explicar i dels diferents interessos que té.
A fuerza de significarlo todo, el bilingüismo pasa a no significar nada: Txepetx.
El bilingüisme és un fet real que vivim, lloem o patim gran part de les persones humanes i és un fet real
perquè podem parlar de persones bilingües.
En la actualitat és ben difícil trobar un estat on només s'utilitzi una llengua. A Europa només a Islàndia,
Portugal i Albània, per tant el mono−lingüisme estatal és una excepció. La norma més usual es el
multilingüisme.
Txeptex −−−> Bilingüisme
Social
Individual
Territorial
Individual −> sociolingüística
Territorial −> geografia lingüística
Social −> sociolingüística
L'individu bilingüe és una persona capaç d'usar dos idiomes, no importa com els ha après, amb qui els utilitza
o com, ni si pertany a una societat on utilitza més de un idioma o a una societat on sols s'utilitza. Persona
concreta, aïllada del seu context social. Aquest bilingüisme pot imposar−se com una necessitat. L'anglès ja es
fa necessari a tot el món.
2
Un territori bilingüe es un espai geogràfic dividit de dues zones clarament delimitades lingüísticament. Zona
A− llengua 1, zona B−llengua 2: Aquesta solució no te per què ser font de tensions, però no es una solució
massa freqüent.
L1 − llengua pròpia
L2 − llengua adquirida
La situació més freqüent és el bilingüisme social, en el que dins una unitat territorial (estat, ciutat, etc.)
apareixen d'una manera més o menys ordenada i regular, un conjunt d'individus que formen grups socials que
usen més d'un idioma. Una pròpia (transmissió natural) i una altra d'un altre grup. Aquesta alternança
idiomàtica s'organitza segons unes normes d'us social i sol estar desequilibrada, no és uniforme per els dos
idiomes. Aquesta situació sol ser sempre conflictiva. La existència del bilingüisme social testimonia la
existència d'un conflicte lingüístic
En la mesura que una llengua es la pròpia i l'altra es la adquirida es produeix una compartició de funcions
lingüístiques que cobreixen diferents funcions socials.
L1 − pròpia Grup A: bilingüització necessària
L2 − adquirida (aliena) Grup B: bilingüització voluntària
L1 − Català Grup A: Mallorquins
L2 − Castellà Grup B: Castellano−parlants
L2 va ocupant dominis lingüístics (àmbits d'ús) que fins ara ocupava L1, en conseqüència el desconeixement
de L2 per part del Grup A es converteix en un problema, marginació que els impedeix participar a la nova
societat que usa L2. En tots els casos en que es planteja el bilingüisme social, L2 ocupa els dominis urbans,
industrials, de poder, L1 és reservada als àmbits tradicionals, rurals, etc. Per tant el conflicte lingüístic generat
pel bilingüisme social crea una disjuntiva com a solució, una opció a decidir una llengua o una altra.
Substitució lingüística o normalització.
Substitució representa l'abandó progressiu de L1 i la normalització implica la recuperació de L1, abandó de
L2
L1− normalització (substitució)
L2− substitució lingüística
Teòricament podria existir un bilingüisme social equilibrat el poder repartit entre els dos grups socials, es
tractaria d'un bilingüisme no substitutiu.
La situació habitual a una societat bilingüe es que un grup concentra el poder que serà utilitzat per cercar la
voluntat o necessitat de bilingüització del grup inferior, Aquesta és la circumstància que s'ha esdevingut en
totes les comunitats lingüístiques que viuen una situació minoritària.
El bilingüisme social només te una solució per passar el conflicte, l'establiment de la territorialitat lingüística,
aconseguir que l'idioma a normalitzar es converteixi en llengua normal, llengua d'ús de totes les situacions
socials de tot els dominis o ambients públics de la vida de la societat, per tant així implicava la reculada de
l'altre idioma (Bèlgica).
3
Bèlgica va ser oficialment monolingüe en francès fins al 1898 encara que es produís l'ús social dels diferents
idiomes. Aquesta situació es va complicar per la inestabilitat provocada pel conflicte entre els valons
francofons i els flamencs neerlandofons. I va portar a un regim més o menys bilingüe fins 1960.
A partir del 1963 hi ha un règim d'ambilingüisme que vol dir: de territorialitat lingüística entre la zona
francesa i la zona neerlandesa. Aquest àmbit implica un doble monolingüisme.
1898 _____ Monolingüisme francès
Fins 1960 _____ Regim bilingüe
1963 _____ Ambilingüisme
| / zona franca
Doble monolingüisme {
\ zona neerlandesa
Neerlandesa
Brussel·les
Franca
El procés de bilingüització
Quan per les raons que siguin (invasió, domini, econòmic, polític, cultural, etc.). Dos grups lingüístics A i B
entren en contacte dins un mateix territori (territori de A).
Provoca que la llengua del grup B s'estengui entre els membres de A.
A=L1 −> llengua pròpia d'un territori
B=L2 −> llengua que ha entrat posteriorment al territori
El grup B s'introdueix dins el territori de A. El parlants de A entren en coneixement de L2. Això suposa que
els membres del grup A comencen a bilingüitzarse.
El procés de bilingüització ocuparà tres generacions ja que podem dir que comença en una època i acaba en
una altra.
> Pares
( bilingües )
> Padrins L1+L2 `·´
( monolingües Nets
o pseudobilingüisme ) ( monolingües )
4
Repradins L1 L2
( monolingües)
L1
La bilingüització social fora part d'un procés més ample, el procés de substitució lingüística o glotofàgia.
El procés de substitució lingüística comença amb la bilingüítzació i acaba amb la unilingüització
Monolingüe −−−−> Bilingüisme −−−−> Monolingüisme (L2)
L1 aprenentatge de L2 oblit de L1
Tot procés aprenentatge és costos i ascendent i tot procés d'abandó o oblit es ràpid, lleuger i descendent
Bilingüisme unilateral: només son bilingües els parlants de L1, S.XX − No hi ha bilingües catalans. El
monolingüisme català, basc o gallec es un fet marginador, que només porta problemes, el monolingüisme
castellà no tan sols no es possible sinó que es habitual, la llengua catalana sempre conduirà en territori
bilingüe.
/ cat. + cast.
Comunitat lingüística catalana −−− cat. + franc.
\ cat. + italià.
Sinó es prenen mesures per deturar aquest procés, la fi es la substitució, l'abandonament definitiu de L1 i la
desaparició del català
Desenllaç del bilingüisme social comporta un conflicte lingüístic que te 3 desenllaços possibles:
− substitució lingüística = vernaculització de L1 ! L2
− resolució favorable del conflicte lingüístic ! normalització, aquest es un procés conscient, és sempre
possible, només depèn de la voluntat social, de la comunitat lingüística i de les condicions polítiques
necessàries
− nova varietat lingüística per un procés de hibridació L1 +L2 = L3
L3 = resultant = pitgin ! crioll quan es nativitza i es transmet per via natural
6− El Conflicte Lingüístic
− El conflicte lingüístic apareix en el moment en que dues llengües entren en contacte i la llengua de fora es
utilitzada en un àmbit lingüístic que abans corresponien a la llengua nativa
− Una vegada que dues llengües entren en contacte l'única solució al conflicte es la substitució lingüística o la
normalització, per això l'absència de conflicte pot significar que el català hauria desaparegut o s'hauria
normalitzat
− Les úniques sortides son la substitució, la normalització o en casos aïllats la pidginització o crioll
5
Varietats, registres i llengua estàndard
De la mateixa manera que no hi ha llengües mes o manco importants, tampoc hi ha varietats més adequades
que altres, tot depèn del context socio−cultural en que es fa servir. Les coordenades que determinen la
variabilitat de l'ús lingüístic, es a dir, la utilització d'una varietat a una altra es pot esquematitzar així:
1− Les persones, qui parla a qui
2− Tema, de que es parla
3− Lloc, temps (formal, informal)
4− Manera (oral, escrit)
5− Intenció
6− Implícits, allò que no es diu
La reducció de l'estudi de la diversitat lingüística a les diferents llocs es una simplificació enganyosa.
El fet que una persona digui merda o excrement no depèn del lloc.
Aracil distingeix dels tipus d'ús lingüístic depèn de la intencionalitat. Us convencional i internacional. Les
normes de comportament sociolingüístic no son fruit de l'atzar sinó de la voluntat comunitària dels parlants.
Qualsevol intent de classificar la diversitat i la variació lingüística serà teòric. Una aproximació conceptual
que ens ajudarà a ordenar la realitat lingüística, la variabilitat i la diversitat.
Varietats estructurals (dialectes):
− geogràfiques (dialectologia). Varietat diatòpica
− històriques (lingüística històrica) variants al llarg de la història. Varietat diacrònica
Varietat d'ús:
− socials (de grup): sociolectes o repertoris
− estilístiques o funcionals (individuals): estils o registres
Les varietats socials: homes, dones, urbà, rurals
Les varietats estructurals o dialectes son variants de la estructura lingüística i no de l'ús (lingüística). Desde la
perspectiva sociolingüística s'estudien aquelles varietats que depenen de l'ús de la llengua.
1er Les varietats socials − l'interès per la variació social va començar a partir dels estudis sobre dialectologia
urbana a New York (William Labor) − l'ús de la llengua variarà segons uns criteris més o menys determinats.
a) entre els membres de la comunitat lingüística, segons la classe social.
b) en cada membre de la comunitat segons la escala d'estil, l'atenció, que el parlant posa en el discurs, formal,
informal.
6
Així va començar l'estudi de la dialectologia social, que es l'estudi dels repertoris i de la estilística que es
l'estudi dels registres. Avui dia a les societats urbanes i industrials els dialectes geogràfics tendeix a
anivellar−se, mentre que les varietats de base social i funcional ! augmentar. Quan mes urbana es una societat
més variació lingüística hi ha. Podem observar diferencies lingüístiques entre grups professionals o entre
diversos membres de distintes classes socials.
2ª Varietats funcionals o registres − no depèn dels grups d'usuaris sinó de les funcions que compleixen.
Qualsevol parlant no coneix i usa solament una varietat estilística. Els factors que defineixen els registres els
podem ordenar a partir de: el tema del que es parla, nivell de formalitat (determinat per la consideració social
del que es parlat i la situació) canal de comunicació (oral més poc controlada que la escrita), propòsit o
intenció (objectius o subjectius) objectius − plural o 3ª persona.
Varietat comuna. Estàndard
Estàndard es una varietat supradialectal. La raó d'existir d'una varietat estàndard es la intercomunicació entre
tots els parlants de la comunitat lingüística, sense dependre de edat, lloc, classe social, ocupació, etc. Es una
varietat superadora de la diversitat, és la varietat de tothom i de ningú, que ha de ser utilitzada per tothom en
un moment concret, en una situació adient.
Frecuentement és confon normativa amb estàndard, la normativa o llengua codificada es el resultat de la
fixació o reglamentació d'un codi de la llengua en els seus nivells ortogràfics gramaticals i de vocabulari. La
llengua normativa seria per tant la resultant de la legislació elaborada pels legisladors , es a dir, lingüistes, per
tant la normativa seria aquella proposta elaborada per P. Fabra i acceptada pel I.E.C.
L'estàndard es la varietat resultant de la posada en vigor públic d'aquesta varietat normativa, podíem
considerar que la normativa es l'esquelet de estàndard. Un altre malentès que s'ha d'entrar es la distinció clara
de tres conceptes: a) llengua normativa o codificada, b) llengua estàndard, c) llengua literària o de creació.
L'estàndard català no existeix com estàndard normal, es tracta de propostes potencials de l'estàndard.
Varietat lingüística
Francesc Vallverdú
Segons F.V. podem dividir els registres del català de les diferents maneres
| català tècnic/cientific \ literari
| Ús escrit { català normatiu
| | català informal \ incorrecte
Registres {
del català | | culte
| Ús parlat { familiar \ comu
| vulgar
López del Castillo
L. C. divideix el català en 3 blocs
7
A\ Nivells o registres − cat. tècnico/cientific
del català − cat. culte i literari
− cat.normatiu
− cat. estandard
− cat. familiar
− cat. col·loquial
− cat. vulgar
B\ Dialectes socials − cat. ultra
− cat. bleda
− cat. xainego
− cat. xava
− cat. caló
− cat. murrialler
C\ Dialectes Geografics − català oriental
− català occidental
Dins els nivells o registres trobam:
· català tècnico/cientific
− presició en el vocabulari especialitzat
− presició en l'expresió
− formes cultes del llenguatge
· llenguatge culte
− formes de procedencia llibresca
− arcaismes
− mots cientifics i tècnics
− extrangerismes
· català normatiu
8
− segueix la gramàtica vigent
· català estandard
− equivalent al estandard però encara no pasa
− nivell del llenguatje que es el terme mitjà de tots aquells nivells de normes d'ús
· català familiar
− utilitza la comparació com a recurs principal
− jocs de desplaçament semantic de nivells linguistics
− i dèfectes de contrast
· català vulgar
− son els parlants baixos
− procedencia dels termes usats
− flestomies (paraulotes)
− absencia de tabú
Dialectes socials
· català ultra
− fort esperit normativista
− empra purismes, arcaismes i ultra correcions
· català bleda
− origens: certs medis escolars femenins
· catala xarengo
− fortament castellanitzat
· catala xava
− individus catalans molt castellanitzats
− influència familiar o ambits socials
· català calo
− restes llinguistiques gitanes
9
· català murrialla
− a finals del segle pasat i principis d'aquest
− grups marginats de Barcelona
Badia Margarit
La llengua literària i familiar son modalitats fonamentals de tota llengua
Hi ha d'haver un paralelisme, en altres casos deformacions
Ll. Literaria
Paral·leles Ll. Familiar
Ll. Literaria
Ll. Familiar
Deformacions
Ll. Literaria Català
Ll. Familiar actual
Roca Pons
Totes les llengues de cultura presenten 3 estadis:
− llengua parlada
− llengua escrita
− llengua literària
10