Stokölm; Marc Martinez

Stokölm. The new look back in anger.
STOKÃ LM
STOKà LM és un muntatge de platea social, coproduït per Vania Produccions,
Velvet Events i GREC'09 Festival de Barcelona, amb la col.laboració de Teatre-Auditori Sant Cugat
direcció marc martÃ−nez
adaptació marc martÃ−nez i miguel casamayor
ajudant de direcció glòria balañÃ
rosa boladeras és alicia
cristina gà miz és elena
andrés herrera és jaime
juan carlos vellido és cris
ramon quadrada trompeta
espai escènic marc martÃ−nez
iluminaciò david bofarull
so damien bazin
vestuari nidia tusal
construcció d'escenografia francesc martÃ−nez “kiku”
coordinació tècnica carles borrà s
regidoria salva ferrer
direcció de producció carles manrique
ajudant de producció cai felip
producció executiva nati sarriá
disseny grà fic gloria bonet
comunicació comedia
fotografia david ruano
1.- Introducció
Parlar d'aquesta versió lliure de Look back in Anger, significa haver d'analitzar i reflexionar sobre una de les
obres més importants del teatre anglès del s. XX. Una obra que va provocar un trencament en la lÃ−nea
dels dramaturgs anglesos i va contribuir considerablement al naixement del Nou teatre anglès ( The New
British Drama), caracteritzat per una gran preocupació social. També vol dir haver de tractar del nou
moviment que sorgeix a partir dels anys 50 a Anglaterra, dels Young Angry Men.
He tractat d'analitzar perquè aquesta obra va ser històricament tan important i perquè encara ho és ara.
Parteixo de la idea de que les grans obres clà ssiques, esdevenen universals perquè tracten de problemes que
també ho són, i en aquest sentit crec que l'obra que ens ocupa, ho és d'universal.
Els problemes a que s'enfrontaven en Jimmy Porter, l'Alison, el Criff i la Helen als anys 50, no són molt
diferents dels que s'enfronten en Jaime, l'Alicia, el Cris i l'Elena ara, en aquest començament del s. XXI.
No hi ha què dir que la bibliografia a consultar és nombrosÃ−ssima i donaria peu per un treball de recerca
1
molt més ampli. He consultat la traducció de l'obra que Joaquim Mallafré va fer al 1974, i que no va ser
editada fins el 1986. Ell mateix explica que la va representar , fent de protagonista, en el paper de Jimmy
Porter, al Centre de Lectura de Reus la nit del 7 de gener de 1974, però que als anys 60, l'obra ja s'havia
representat a Barcelona.
A Tarragona, al teatre Metropol, es va representar als anys 80.
Quant a llibres que han tractat sobre la importà ncia de John Osborne i la seva obra, he consultat algunes
obres generals i algunes d'especÃ−fiques. Caldria ressaltar la importà ncia dels treballs de com el d' Anger
and After de J. Russell Taylor o els treballs de Simon Trussler.
2 -Anà lisi de l'espectacle
2.1.- L'obra
Es representà del 30 de juny al 26 de juliol al Teatre Borrà s.
às una adaptació lliure de Look Back in Anger de l'autor anglès John Osborne.
L' actor i director Marc MartÃ−nez ens torna a presentar Look Back in Anger, de John Osborne, i realitza una
relectura amb la força que emana de l' actualitat dels autors clà ssics. L'obra resulta precisament un
clà ssic, quan ens adonem que resulta perfectament actual, i que és aplicable a la generació de joves i no
tant joves que ara, immersos en la crisi econòmica i financera mundial, viuen els mateixos problemes i
senten les mateixes frustracions que el protagonista.
Jaime, és un jove intel·ligent que es troba perdut en un món buit que no l'escolta. Després de dedicar
molt de temps a la seva educació, incloent estudis universitaris, es guanya la vida venent dolços en una
parada del mercat. Viu amb la seva noia i amb un amic, en Cris, que els ajuda a pagar el lloguer. i per tot
això, i pel món en el que li ha tocat viure: el govern, la Església, l' economia..., creu que és un
perdedor i està ple d'ira, contra aquest món. às un jove irat.
La seva frustració la gira contra les persones que l'envolten, especialment, l'AlÃ−cia, la seva companya, fins
a un tal punt, que aquesta, que està embarassada, ajudada per la seva amiga Elena, l'abandona. L'Elena, que
s'ha enamorat del noi, s'hi queda i ocupa el lloc que ha deixat l'Alicia. Quan l'AlÃ−cia torna vençuda i
dolorida perquè ha perdut el fill que esperava, l'Elena se n'adona, que malgrat que s'estima en Jaime, l'ha de
deixar, perquè ella no pertany a aquell món. Finalment Jaime i Alicia es reconcilien ja que aquest s'adona
que ella ja coneix el que és el patiment i per tant ara tenen més coses en comú.
A través del desenvolupament de l'obra, arribem a conèixer el passat d'en Jaime, i com aquest ha conegut
el sofriment des de petit, mentre el seu pare es
moria: i ens assabentem de la història d'amor que es va desenvolupar entre en Jaime i l'Alicia, que es va
poder materialitzar, malgrat l'oposició de la famÃ−lia d'ella.
2.2.- L'autor
John James Osborne va néixer a Fulham, Londres, l'any 1929. Fill de Thomas Osborne, dibuixant
publicitari I de Nellie Grove,una cambrera. Va ser educat al Belmont College de Devon. Al 1981 va escriure
la seva autobiografia, anomenada A better class of person, on explica la seva infà ncia a les afores de
Londres, la dedicació al periodisme I l'afecció al teatre, al qual es dedicà primer com actor I després
com a escriptor.
2
La seva primera obra com a escriptor, la va realitzar en col.laboració amb Stella Lisden, quan tenia 20 anys i
es va anomenar The devil inside him (la va refer més endavant sota el nom de Cry for love). Després va
escriure, juntament amb Anthony Creighton, Personal Enemy, al 1953.
Però l'obra que el farà més famós és aquesta que ens ocupa, Look back in Anger, traduïda aquÃ−
com Mirant cap enrere amb ira o Amb la rà bia al cos, que es va estrenar al Royal Court, el 8 de maig de
1956, presentada per l'English Stage Company, i dirigida per Tony Richardson.
L'English Stage Company es va crear el 1956, i era una organització dedicada a la promoció de nous
talents.
J. Osborne, que ja s'havia casa una vegada al 22 anys amb Pamela Lane, ara ho farà amb Mary Ure, que va
ser l'Alison de l'estrena de la seva obra al Royal Court, I que també seria l'Alison de la versió
cinematogrà fica d'aquesta obra, coprotagonitzada per Richard Burton i rodada al 1958.
Osborne escriurà al 1957, The Entertainer, que també serà portada a la pantalla per Tony Richardson,
amb Laurence Olivier en el paper del protagonista. El mateix any escriu Epitaph for George Dillon, a la que
seguiran el 1959, The world of Pau Slickery, i Luther al 1960. Segueix escrivint nombroses obres de teatre i
per la television. Entre les que destaquen el guió de Tom Jones, que va ser guardonat amb l'à scar a la
millor pel.lÃ−cula I a la millor direcció (Tony Richardosn) al 1963,, També escriu: A play of our time,
Inadmisible Evidence i A Patriot for me al 1964. The hotel in Amsterdam, time present (1967) i Watch it come
down (1975).
Dins de la seva trajectòria professional, Look back in Anger, representa la seva consagració definitiva com
a autor i model per a una nova generació literà ria, fet que analitzarem més endavant.
En conjunt, la seva obra ha estat qualificada com a iconoclasta, enèrgica i apassionada, on els atacs d'una
sinceritat ferotge són constants, amb un cert to de nostà lgia, contra un món que no el satisfà .
Altres constants de la seva obra són una absoluta valoració de l'amistat, el sentit de la lleialtat, un cert
liberalisme i la defensa de la tolerà ncia sorgida de la comprensió o del sofriment.
Look back in Anger es va representar per primera vegada el 8 de maig de 1956 al Royal Court Theatre a
Sloane Square. I va constituir un dels seus grans èxits.
Reaccions de la crÃ−tica.- Van ser molt diverses. En general van ser negatives, però no tant com s'ha dit. Se
la va acusar de melodramà tica, massa llarga, convencional, entre altres opinions, però els crÃ−tics van
coincidir en reconèixer la seva força, el sÃ−mbols com a contrapunt (óssos i esquirols, campanes, post de
planxar etc) que imposen coherència dramà tica a l'acció; i el dibuix d'una personalitat complexa, en un
ambient dels diumenges als Midlands.
Es posen repassar les crÃ−tiques al llibre editat per J. Russell (Russell, 1978, 36-56), i algunes resultem molt
xocants. El crÃ−tic del Daily Mail, Cecil Wilson va dir del protagonista: “L'error essencial recau en el
protagonista, un jove neuròtic ple de frustració intel·lectual que viu com un porc, i furiosament creu que
tot el món està equivocat, excepte ell”.
La millor crÃ−tica va ser la de Kenneth Tynan del Observer, que va dir aquelles famoses paraules:
“Probablement Look back in Anger restarà pel gust d'unes minories. El problema és quin és el tamany
d'aquesta minoria. jo estimo que és aproximadament d'uns 6 733 000, que és el nombre de persones
d'aquest paÃ−s que està entre el vint i els trenta. Sense comptar els refugiats d'altres grups d'edat que tenen
curiositat per conèixer què és el que els seus joves contemporanis pesen i senten. Dubto si pogués
estimat algú que no desitgi veure Look bacb in Anger. à s la millot obra jove de la dècada”.
3
L'obra també ha esdevingut un exemple de la influència de la TV en el públic, perquè quan es varen
mostrar algunes imatges a la petita pantalla, l'afluència de públic va augmentar considerablement. Aquest
públic es va sentir identificat amb l'obra.
The Angry Young Men
S'ha dit que Look Back in Anger és el text fundacional del moviment literari brità nic Angry Young Men, si
més no resulta la seva obra més significativa. Això vol dir, que en el panorama teatral brità nic, hi ha
un abans i un després d'aquesta obra.
Resulta innovadora no per la seva forma (la distribució en tres actes, alguns d'ells dividits en và ries escenes,
resulta molt tradicional), sinó pel seu contingut. Dóna el protagonisme a uns joves, que no tenien veu, i ho
fa en un llenguatge sorprenentment modern. Tant modern, que ara ens resulta, perfectament actual.
2.3.- Els actors
Andrés Herrera interpreta el paper de Jaime (Jimmy Porter). Ha interpretat nombroses obres de teatre entre
les que destaquen: Last Chance (2006), V.O.S. (2005) Forasters de Sergi Bellbei al TNC Barcelona, Mapa
d'ombres de Lluïsa Cunillé al 2004, al 2003 Una història de quatre parts de Carol López i
Super-Rawal de Marc MartÃ−nez. Al 2001, Una visió del buit, al 1998 Faust. Versió 3.0.
A més ha actuat al Cinema (Rapados de Roman Parrado i Art Heist de Bryan Goeres 2003) i ha actuat a
diversos programes de TV.
Rosa Boladeras. Interpreta el paper d'Alicia. Nascuda a Terrassa el 1972. Va estudiar a l'Institut de Teatre de
Barcelona. Debuta l'any 1990 amb Final d'estiu amb tempesta de Lourdes Barba i des de llavors ha interpretat
nombrosos personatges d'obres com: Marie i Bruce (2005), Sexes (2004), El tinent d'Inishmore (2003), Lluny
(2003), El Pati (2002), Cinco mujeres (2002), Les troianes (2001), entre d'altres. Ha alternat la seva labor
teatral amb nombroses interpretacions per a la televisió.
Juan Carlos Vellido. Interpreta el paper de Cris. Nascut a Barcelona, l'any 1968. Ha treballat al cinema, el
teatre i la televisió. Al cinema ha intervingut en obres com No somos nadie de Jordi Mollá, El espinazo del
diablo de Guillermo del Toro, UtopÃ−a de Maria Ripio.
També ha publicat dues obres literà ries: Escorzos i El hombre que vivÃ−a en una pecera.
Cristina Gámiz Interpreta el paper d'Elena. Aquesta actriu ha intervingut en N&N (Núria i Nacho). Una
parella Jove busca pis a Barcelona (2008), Un fill, un llibre (2008), La millor nit de la teva vida (2007),
Party line (2007), Quan arribi la batalla, pensa en mi (2007), Filipando en colores (2004) i Ronda de mort a
Sinera (2002)
En una obra amb pocs efectes escènics, el treball dels actors resulta primordial. Totes les seves actuacions
m'han semblant més que correctes . Crec que la més lluïda perquè el paper indubtablement s'hi presta
és la del protagonista, Andrés Herrera.
Els personatges
Jaime. (Jimmy Porter). J. Osborne escriu “és una barreja desconcertant de sinceritat i de malÃ−cia alegre,
de tendresa i de crueltat provocadora, un tirabogit impertinent i ple d'orgull, una combinació que no encaixa
amb la sensibilitat o la insensibilitat.” I afegeix : “una sinceritat, tan mortificant com la seva, li proporciona
pocs amics. A molts pot semblar d'una sensibilitat vulgar. A d'altres, senzillament un escandalós” (Osborne,
1986, 20)
4
Alicia. D'ella J. Osborne va dir: “ Ells és la personalitat més difÃ−cil de copsar en la inestable polifonia
dels tres. D'un altre to; el to d'una incomoditat ben criada, sovint ofegat per la robusta orquestració dels altres
dos...Té la mateixa edat que els homes si fa no fa. D'alguna manera, en l'estranya combinació dels tres,
ressalta més la seva bellesa. às alta, prima, bruna. Faccions llargues i delicades. D'ulls sorprenentment
reservats, grossos, ombrius, inequÃ−vocs. (Osborne, 1986, 20)
Cris (Cliff Lewis) J. Osborne el descriu de la següent manera: “ Cliff és de la mateixa edat, baix, moreno,
ossut. Porta suèter i uns pantalons grisos, nous, però molt arrugats. às calmós i tranquil, gairebé fins
l'ensopiment, amb la intel·ligència reflexiva natural i més aviat trista de l'autodidacta”. I ara passa a
assenyalar la diferència principal entre els dos personatges: “Si Jimmy no inspira afecte, Cliff sembla
exigir-ne” (Osborne, 1986, 20)
Elena. (Helena) . “Ã s de la mateix edat que l'Alicia (Alison), d'altura normal i vestida acuradament amb
vestit de preu. De tant en tant, quan deixa que la seva expressió d'estar-ho jutjant tot se suavitzi, és molt
atractiva. El seu sentit d'autoritat matriarcal fa que la majoria dels homes que la coneixen vulguin
impressionar-la i agradar-li, com si fos una reina... amb la reialesa de la dona de classe mitjana
que...”(Osborne, 1986, 49)
2.4.- El Director
Marc MartÃ−nez realitza una relectura del text que va canviar el teatre anglès dels anys 50 per a plantejar
un melodrama hiperrealista modern, contemporà ni i questionador dels actuals valors del sistema. Fa de lector
de l'obra d'Osborne, canviant-ne alguns aspectes i l'adapta als temps actuals, situant-la a Barcelona. Realitza
canvis de decorat, de vestuari, d'alguns dià legs i situacions; i fa especial èmfasi en la qüestió del
segrest. Creu que els personatges estan segrestats.
A la seva pà gina web http://www.marcmartinez.com/biografia.php), ens conta que va néixer el 19 de
gener de 1966, al barri del Raval de Barcelona. Fill d'una mare peluquera i d'una pare ebanista. às el més
gran de tres germans. Va estudiar primer de Biologia i després es va passar el Teatre. I va estudiar a
l'Institut del Teatre.
Ha treballat com a actor, i també com ha director teatral.
Marc MartÃ−nez, abans havia estat actor i va intervenir a Tierra y Libertad de Ken Loach.
Va ser el director de Super-Rawal (2003) i Le Mani Forti (2007) i fundador de pla.tea social -plataforma de
teatre social de Barcelona.
2.5.- Efectes escènics.
5
Canvia la localització de l'obra, mentre que a l'obra original ens trobà vem a les afores de una ciutat dels
Midlands, ara ens trobem a les afores de Barcelona.
Les escenes es desenvolupen en un apartament, moblat amb mobles funcionals de IKEA, mobles que són
també universals, i es poden trobar en qualsevol apartament de qualsevol paÃ−s del món. Canvia la posta
en escena, ja que Osborne havia deixat escrit en la seva obra que “l'escena representa una habitació força
espaiosa a l'à tic d'una casa gran, d'estil victorià ” (Osborne, 1986, 19)
De fet com s'ha explicat repetidament, a la campanya publicità ria, el tÃ−tol Stökolm fa referència a un
model de llit d'aquesta marca, i també al sÃ−ndrome d'aquest nom. Perquè en Marc MartÃ−nez,
considera que els personatges estan segrestats.
Canvia evidentment la llengua, que ara en lloc de l'Anglès serà l'alternà ncia entre el Castellà i el Català .
El vestuari de l'obra es totalment modern, ja que està ambientada en època actual. Osborne havia escrit,
referint-se a Jimmy Porter: “Jimmy és alt i prim, d'uns vint-i-cinc anys amb una jaqueta gastada de xeviot i
robes d'esport” (Osborne, 1986, 20) . Jaime no duu evidentment la jaqueta gastada de xeviot, però, el que
és més important, canvia l'edat.
Ara, no té sentit, que Jaime (Jimmy) tingui vint-i-cinc anys, perquè si els tingués encara estaria a la
Universitat, i estaria vivint a casa dels seus pares, ha de tenir més edat per haver-se format suficientment i
haver-se independitzat.
2.6.- Teatre i públic
6
L'obra es va representar al Teatre Borrà s, situat a la plaça Urquinaona. Indubtablement no es tracta del
teatre més representatiu de la ciutat de Barcelona (no és un teatre nacional), però és un teatre digne,
situat en un lloc cèntric i de fà cil accés en metro i busos.
El públic era heterogeni, de totes les edats. Per algunes generacions es tracta de recuperar l'obra en una nova
relectura, per altres es tracta de conèixer-la per primera vegada. Tant si ens hi apropen per descobrir-la com
per recordar-la i reviure-la, crec que el públic en va sortir satisfet.
L'obra fou escrita, com ja hem dit el 1956, dins dels cà nons de los obres clà ssiques, i no permet una
participació del públic, en el sentit de que aquest actuï, però és una obra dirigida a provocar a
l'espectador, a parlar-li directament , a fer-la pensar i sentir; i no crec que ningú en surti indiferent.
3.- Anà lisi del tema principal
L'obra ens conta la vida d'en Jaime, un noi irat.
Jaime, o sigui Jimmi Porter té una personalitat complexa que ha esdevingut un mite, perquè va representar
la decepció de la postguerra de la II Guerra Mundial tal com Jake Barnes de Hemingway havia simbolitzat la
decepció de la primera postguerra.
Però el personatge esdevé universal, en el sentit de que ara pot simbolitzar perfectament, la decepció de
noves generacions en el segle XXI.
7
Els seus llargs monòlegs, on alterna la ira, la rà bia i la tendresa, on s'expressa amb una sinceritat ferotge, el
converteixen en el protagonista absolut de l'obra. En el sÃ−mbol de moltes generacions de joves irats, grans
perdedors, que ni tant sols tenen el valor d'abocar la seva frustració mitjançant una revolta social, però per
altra banda es transforma en el paradigma del jove rebel intemporal.
S'han escrit moltes comparacions sobre aquest personatge, que ha estat interpretat al llarg de la història per
grans actors (Kenneth Haigh, Pierre Vaneck o Richard Burton). Se l'ha comparat amb Hamlet, en quant
representa la incapacitat del ser, s'ha dit que era un romà ntic modern amb una immaduresa anà rquica.
Malgrat la seva crueltat, la seva sinceritat resulta aclaparadora. Provoca sentiments en el públic, que en cap
cas es pot quedar indiferent. En Jaime no creu en l'amor, que es limita a la paciència perquè és negatiu,
ja d'haver una comunitat en el dolor, una complicitat en el sofriment.
Jaime està insatisfet de tot, però qui en paga les conseqüències és la seva dona Alison, a la que no li
perdona el que pertanyi a la classe mitjana.
Ella ha descobert que la seva única defensa és la impertorbabilitat i no vol reaccionar a les provocacions
d'en Jaime.
Look Back in Anger, de John Osborne, és una història sobre la rà bia i la impotència. Els seus
protagonistes són perdedors que no son capaços de adaptar-se al món en el que els ha tocat viure.
Història que demostra la seva vigència en el moment en que en el s. XXI, grà cies a l'adaptació de Marc
MartÃ−nez, podem tornar-nos a identificar en els personatges.
A més d'aquest tema, en trobem d'altres. La postura d'en Cris, l'amic lleial que suporta les provocacions
d'en Jaime i ajuda a l'Alicia, i que finalment decideix deixar-los.
La figura de l'Elena que apareix en el segon acte, a fi d'ajudar a l'Alicia, i que finalment acaba per caure al
braços d'en Jaime, i en certa manera ocupant el lloc de l'Alicia. I que quan aquesta apareix, decideix
allunyar-se, perquè se n'adona que aquell no és el seu lloc.
4.- CrÃ−tica o comentari.
Personalment, és la segona versió que veig d'aquesta obra i és una de les obres que a mi m'ha
impressionat més. Crec que no cal, treure-li els elements que la identifiquen com a obra anglosaxona,
perquè l'obra esdevingui intemporal. Però que si es fa, com ho ha fet en aquesta versió en Marc
MartÃ−nez, dóna bon resultat. I tot el que sigui apropar-la al públic d'ara, crec que és convenient i
necessari.
à s tracta d'una obra ben construïda formalment, amb els clÃ−max situats en els llocs correctes, que
pertany a una sòlida tradició realista. Però el que més sorprèn, i el que en el seu temps la va distingir
de les seves antecessores, és el contingut. Sobretot cal destacar, el personatges (l'obra dóna la veu a una
nova generació) i la immediatesa del llenguatge. Se la qualificat com un drama realista associat a una
vitalitat imaginativa fora del normal.
AixÃ− com Jimmy Porter parla per una generació, la generació de la postguerra, com diu J Russell
(Russell, 1978, 41) que va celebrar el retorn del Partit Laborista al 1945 i que s'ha anat desil·lusionant quan
el nou món no és va materialitzar, en Jaime parla per les generacions del s. XXI, que s'enfronten a
problemes semblants.
J. Russell comenta (Russell, 1982, 79) que una de les coses més fascinants de l'obra és la divergència
8
entre les intencions de l'escriptor (en el text literari) i el que emergeix quan es representa el personatge de
Jimmy Porter. Aquesta divergència deixa entreveure una relació ambivalent d'amor-odi de J. Osborne amb
el seu heroi. O sigui que el conflicte dramà tic es redueix, ja que els altres personatges han de capitular, quasi
sense lluita davant la força del protagonista.
El que és important remarcar és tots els altres personatges admeten l'honestedat de Jimmy. Admeten que
la ira conté elements d'honestedat i valor i creuen que val la pena.
Crec que si J. Osborne l'hagués escrit ara, segurament hagués donat més força als personatges
femenins, que queden eclipsats pel protagonista, i en certa mesura em semblem massa dependents i poc
autònoms.
A. E Dyson a la introducció de l'obra de J. Russell Taylor (Russell, 1982, 22-23) ens conta que un alumne li
va suggerir que l'obra hauria de ser revisada des de la perspectiva moderna. Precisament això és el que ha
fet Marc MartÃ−nez amb StoKölm. (Russell, 1982, 31)
A. E. Dyson també diu que no és pot imaginar els actors de cap perÃ−ode futur, deixant l'obra en una
prestatgeria
Personalment crec que l'obra hauria de ser revisada cada cert temps perquè no és una cosa dolenta que
se'ns recordi com estan de propers la retòrica del fracàs i la retòrica de l'èxit, perquè té un valors que
s'han d'oferir a les generacions futures
J. Osborne no ha tingut la intenció d'oferir-nos reflexions morals, ens ha presentat la veritat d'una situació,
situació que ens la podem apropiar en qualsevol perÃ−ode.
5.-Bibliografia
Hayman, Ronald British Theatre since 1955. A Reassessment. Oxfors. U. P. London 1979.
Osborne John, Amb la rà bia al cos. Trad. Joaquim Mallafré. Institut del Teatre de la Diputació de
Barcelona. Edicions del Mall. 1986.
Pérez Gallego Cándido. Historia de la Literatura inglesa II. Taurus. Madrid. 1988.
Russell Taylor J, Anger and After. A Guide to the New British Drama. Eyre Methuen. London. 1978.
Russell Taylor (ed). Look Back in Anger. A Selection of Critical Essays. MacMillan Press. London 1982.
Trussler, Simon. The Plays of John Osborne. En assessment. Granada publishing Limites. London 1969
Webs consultades:
http://www.stokolm.es/index.htm
www.comedia.cat/proyectos/docu/ndp_stokolm-58.pdf
http://www.vania.es/esp/cartell/stokolm.htm
http://www.marcmartinez.com/biografia.php
9