BUTLLETÍ OFICIAL D E C ATA LU N YA DEL PARLAMENT VI legislatura Número 463 Període entre legislatures S 1. 1.10. Divendres, 3 d’octubre de 2003 U TRAMITACIONS CLOSES AMB TEXT APROVAT O CLOSES EN LA FORMULACIÓ Resolucions M A R 4.70. 4.70.01. I Comunicacions del president de la Generalitat i del Govern Composició del Govern, delegacions de funcions i encàrrecs de despatx Resolució 1988/VI del Parlament de Catalunya, per la qual s’acorda d’interposar recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’Estat 24/2003, del 10 de juliol, de la vinya i del vi (tram. p. 2 212-00020/06). Adopció. Encàrrec del despatx del conseller de Cultura al conseller de Governació i Relacions Insp. 3 titucionals (tram. 330-00119/06). Coneixement. 4. 4.40. 4.87.05. INFORMACIÓ Acords, resolucions i comunicacions dels òrgans de la cambra Tramitacions del Parlament de Catalup. 2 nya davant de les institucions centrals de l’Estat. Delegació de funcions del president del p. 3 Parlament. Resolució. Delegació de funcions del president del p. 3 Parlament. Resolució. 4.53. 4.53.10. Sessions informatives i compareixences Sessions informatives i compareixences de membres del Govern Compareixença del conseller d’Economia i Finances davant la Diputació Permanent per a informar sobre les mútues Norton Life, Caja Hipotecària Catalana Mutual SA, i Personal Life amb relació a la crisi d’Eurobank (tram. 355-00247/06). p. 3 Substanciació. 4.87. Procediments davant el Tribunal Constitucional Recursos d’inconstitucionalitat interposats pel Parlament Recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Parlament contra la Llei de l’Estat 24/2003, de la vinya i del vi (tram. 380-00008/06). Designació de la representació processal. Al·legacions que formula el p. 4 Parlament. 4.87.15. Qüestions d’inconstitucionalitat Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 4567-2003, plantejada per la Secció Cinquena de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, respecte a l’article 59, lletra c, de la Llei 5/1994, de 4 de maig, de regulació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis i de salvaments de Catalunya (tram. 382-00006/06). p. 11 Acord de compareixença del Parlament. 4.90. 4.90.10. Règim interior Càrrecs i personal Concurs-oposició lliure per a proveir una plaça de bibliotecari/ària del Parlament de Cap. 11 talunya (tram. 501-00027/06). Convocatòria. 3 d’octubre de 2003 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Núm. 463 2 1. TRAMITACIONS CLOSES AMB TEXT APROVAT O CLOSES EN LA FORMULACIÓ 1.10. RESOLUCIONS 4. INFORMACIÓ 4.40. ACORDS, RESOLUCIONS I COMUNICACIONS DELS ÒRGANS DE LA CAMBRA Resolució 1988/VI del Parlament de Catalunya, per la qual s’acorda d’interposar recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’Estat 24/2003, del 10 de juliol, de la vinya i del vi Tram. 212-00020/06 Adopció: Diputació Permanent Sessió núm. 9, 30.09.2003, DSPC-D 7 Tramitacions del Parlament de Catalunya davant de les institucions centrals de l’Estat N. de la R.: En el BOPC 462, a la pàg. 10, no es va publicar, per omissió, l’apartat que es reprodueix a continuació: Davant les Corts Generals DIPUTACIÓ PERMANENT La Diputació Permanent, en sessió tinguda el dia 30 de setembre de 2003, ha debatut la proposta de resolució formulada pel Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i pel Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds (reg. 57716) perquè el Parlament interposi un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’Estat 24/2003, del 10 de juliol, de la vinya i del vi. Finalment, la Diputació Permanent, d’acord amb els articles 141.1, primer, i 142 del Reglament, ha adoptat la següent RESOLUCIÓ La Diputació Permanent, d’acord amb el que disposen els articles 162.1.a de la Constitució espanyola, 34.4 i 41 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, 21.2 de la Llei 3/1982, del 23 de març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i 79 i 32.2 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, un cop conegut el Dictamen núm. 245, del 22 d’agost de 2003, del Consell Consultiu de la Generalitat, acorda interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la disposició final segona de la Llei de l’Estat 24/2003, del 10 de juliol, de la vinya i del vi, pel fet que declara com a legislació bàsica els articles 22, 23 i 25 –excepte els apartats 4, 8 i 10–, l’article 26 –excepte els paràgrafs b, e i g de l’apartat 2–, l’article 27, l’apartat 1 de l’article 38, els apartats 1 i 3 de l’article 39, els apartats 1, 3 i 4 i els paràgrafs a i b de l’apartat 2 de l’article 40, i els articles 41, 42, 44 i 45 de la dita Llei. Palau del Parlament, 30 de setembre de 2003 El secretari segon Ernest Benach i Pascual El president del Parlament Joan Rigol i Roig Projecte de resolució per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei orgànica per la qual es modifica la Llei orgànica 6/1985, de l’1 de juliol, del poder judicial (tram. 269-00005/06) Projecte de resolució per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei orgànica de transferència dels serveis meteorològics situats a Catalunya que depenguin de l’Estat (tram. 269-00008/06) Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei de modificació de la disposició final segona, apartat 3, de la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de Seguretat de l’Estat (270-00002/06) Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei de modificació de la lletra g) de l’article 53 de la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat de l’Estat (tram. 270-00004/06) Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei de modificació de l’apartat 1 de l’article 38 de la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat de l’Estat (tram. 270-00005/06) Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei de modificació de la Llei orgànica 10/1995, del 23 de novembre, del Codi penal, sobre els maltractaments i altres conductes que comportin patiment als animals de companyia (270-00047/06) Projecte de resolució per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei de modificació de la Llei orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional (tram. 26900007/06) Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei orgànica, per via de l’article 150.2 de la Constitució, de transferència a la Generalitat de Catalunya de 1.10. 1. TRAMITACIONS CLOSES AMB TEXT APROVAT O CLOSES EN LA FORMULACIÓ Núm. 463 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 3 d’octubre de 2003 3 les competències en matèria d’autorització per a la convocatòria de referèndum (tram. 270-00014/06) Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei orgànica de transferència a la Generalitat de Catalunya de les competències en matèria notarial (tram. 270-00016/06) 4.53. SESSIONS INFORMATIVES I COMPAREIXENCES 4.53.10. SESSIONS INFORMATIVES I COMPAREIXENCES DE MEMBRES DEL GOVERN Compareixença del conseller d’Economia i Finances davant la Diputació Permanent per a informar sobre les mútues Norton Life, Caja Hipotecària Catalana Mutual SA, i Personal Life amb relació a la crisi d’Eurobank Delegació de funcions del president del Parlament Resolució Tram. 355-00247/06 D’acord amb el que disposa l’article 28 del Reglament, atès que he d’absentar-me de Catalunya el dia 3 d’octubre de 2003 RESOLC: Delegar les funcions que em corresponen com a President del Parlament, en la vicepresidenta segona, la Il·ltre. senyora M. Dolors Montserrat i Culleré, el dia 3 d’octubre de 2003, o eventualment fins el meu retorn. Palau del Parlament, 29 de setembre de 2003 Joan Rigol i Roig President del Parlament de Catalunya Delegació de funcions del president del Parlament Resolució D’acord amb el que disposa l’article 28 del Reglament, atès que he d’absentar-me de Catalunya el dia 6 d’octubre de 2003 RESOLC: Delegar les funcions que em corresponen com a President del Parlament, en el vicepresident primer, l’ Il·ltre. senyor Higini Clotas i Cierco, el dia 6 d’octubre de 2003, o eventualment fins el meu retorn. Palau del Parlament, 2 d’octubre de 2003 Joan Rigol i Roig President del Parlament de Catalunya Substanciació Compareixença feta en la sessió núm. 10 de la Diputació Permanent, del 30.09.2003 (DSPC-D 7). 4.70 COMUNICACIONS DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT I DEL GOVERN 4.70.01. COMPOSICIÓ DEL GOVERN, DELEGACIONS DE FUNCIONS I ENCÀRRECS DE DESPATX Encàrrec del despatx del conseller de Cultura al conseller de Governació i Relacions Institucionals Tram. 330-00119/06 Presentació: Conseller en cap, del Govern de la Generalitat Reg. 57813 / Coneixement: Presidència del Parlament, 29.09.2003 AL PRESIDENT DEL PARLAMENT Molt Honorable senyor Joan Rigol i Roig President del Parlament de Catalunya Benvolgut President, De conformitat amb el que estableix l’article 63.d) de la Llei 3/1982, de 25 de març, del Parlament del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i l’article 2 del Decret 12/2001 de 17 de gener, em plau donarvos compte que durant l’absència del conseller de Cultura, senyor Jordi Vilajoana i Rovira, des del dia 22 fins al dia 24 de setembre de 2003, ambdós inclosos, s’encarregarà del despatx del seu Departament el conseller de Governació i Relacions Institucionals, senyor Josep M. Pelegrí i Aixut. Ben cordialment, Barcelona, 19 de setembre de 2003 Artur Mas i Gavarró Conseller en cap 4.53.10. 4. INFORMACIÓ 3 d’octubre de 2003 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Núm. 463 4 N. de la R.: El Decret 211/2003, de 19 de setembre, d’encàrrec de despatx del conseller de Cultura al conseller de Governació i Relacions Institucionals, des del dia 22 fins al dia 24 de setembre de 2003, ambdós inclosos, és publicat al DOGC 3975, de 26 de setembre de 2003. 4.87. PROCEDIMENTS DAVANT EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL 4.87.05. RECURSOS D’INCONSTITUCIONALITAT INTERPOSATS PEL PARLAMENT apartado 2, el artículo 27 y el apartado 1 del artículo 38, apartados 1 y 3 del artículo 39, los apartados 1,3 y 4 y los párrafos a) y b) del apartado 2 del artículo 40, y los artículos 41, 42, 44 y 45 de la mencionada ley. II. Que sobre la inconstitucionalidad de tal disposición ha emitido dictamen el Consejo Consultivo de la Generalidad de Cataluña, según certificado que se adjunta, en cumplimiento de lo dispuesto por el artículo 41 del Estatuto de Autonomía de Cataluña, todo ello al amparo del artículo 32 y concordantes de la Ley Orgánica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional. Basa el presente recurso en los siguientes: FUNDAMENTOS DE DERECHO I Recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Parlament contra la Llei de l’Estat 24/2003, de la vinya i del vi Tram. 380-00008/06 Designació de la representació processal Acord: Mesa de la Diputació Permanent, sessió del 30.09.2003. En compliment de la Resolució 1988/VI, de 30 de setembre de 2003, del Parlament de Catalunya, d’acord amb els articles 82.1 i concordants de la LO 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional i 8.i) del Text refós del 29 d’abril de 2003 dels Estatuts del règim i el govern interiors, es designen lletrats perquè exerceixin la representació processal i la direcció lletrada davant el Tribunal Constitucional, de conformitat amb l’art. 447.2 de la LO 6/1985, de l’1 de juliol, del poder judicial. Lletrats designats: Sr. Vicenç Santaló i Burrull i Sr. Francesc Pau i Vall. Al·legacions que formula el Parlament AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL Vicenç M. Santaló i Burrull, letrado del Parlamento de Cataluña, en la representación que legalmente ostenta éste, en virtud de los acuerdos de la Diputación Permanente y de la Mesa del Parlamento del dia 30 de septiembre de 2003, cuyas certificaciones acompaña, ante el Tribunal Constitucional comparece y, como mejor en derecho proceda, 4.87.05. DICE I. Que mediante el presente escrito interpone RECURSO DE INCONSTITUCIONALIDAD contra la disposición final segunda de la Ley 24/2003, de 10 de julio, de la viña y el vino, publicada en el B.O.E. número 165 del día 11 de julio de 2003, en cuanto declara como legislación básica los artículos 22, 23, 25, excepto sus apartados 4, 8 y 10, el artículo 26, excepto los párrafos b), e) y g) del 4. INFORMACIÓ LA LEY 24/2003, DE 10 DE JULIO, DE LA VIÑA Y EL VINO Y LA DISTRIBUCIÓN DE COMPETENCIAS EN RELACIÓN CON LA AGRICULTURA Y LAS DENOMINACIONES DE ORIGEN Tal y como se establece en su exposición de motivos, la aprobación de la Ley 24/2003, de 10 de julio, de la Viña y el Vino, tiene su razón de ser en la necesidad de dar certeza jurídica a la vigencia de las disposiciones dictadas en el ámbito de la viña y el vino con posterioridad a la Ley 25/1970, de 2 de diciembre de 1970, que aprobó un nuevo Estatuto de la Viña y el Vino. Esta necesidad surge básicamente de las modificaciones legislativas que en esta materia se han ido sucediendo a lo largo de estos años como consecuencia de dos acontecimientos importantes: la promulgación de la Constitución Española de 1978, que configura el Estado de las Autonomías y el ingreso de España en las Comunidades Europeas. En virtud de las competencias que los Estados miembros han atribuido a la Comunidad en materia de agricultura, ésta, en el marco de la Política Agrícola Común, ha ido regulando la Organización Común del Mercado (O.C.M) de los distintos productos agrícolas. Por lo que se refiere a la OCM del vino, el sinfín de disposiciones comunitarias que la regulaban fueron substituidas por el Reglamento (CE) 1493/1999, de 17 de mayo, por el que se establece la nueva OCM vitivinícola, de aplicación directa en todos los Estados miembros a partir del 1 de agosto de 2000. Como sabemos, la aplicación de las normas comunitarias en los Estados miembros se rige por los dos principios básicos que son el de primacía de la norma comunitaria sobre la interna y el de efecto directo, éste condicionado, en cualquier caso, a que la norma adopte la forma de reglamento o decisión, o que la directiva o norma de derecho originario en cuestión tenga las características de claridad, precisión e incondicionalidad. Sin perjuicio de que actualmente el derecho comunitario sitúe al Estado como único responsable ante la Comunidad de la correcta aplicación en su interior de las normas europeas, con independencia de su estructura territorial interna, es doctrina consolidada de nuestro Tribunal Constitucional que la adhesión del Reino de España a la Comunidad no comporta en ningún caso una alteración del sistema competencial interno, que Núm. 463 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 3 d’octubre de 2003 5 resulta de la Constitución y los Estatutos de Autonomía. Así, la necesidad de asumir el desarrollo y la ejecución del Derecho comunitario o de dar cumplimiento al mismo no permite alterar las reglas constitucionales de distribución de competencias (SSTC 252/88, 76/91, 115/91, 236/91, 79/92, 112/95) Es significativa, en este sentido la STC 79/1992, cuando, entre otras cosas, dice: «... Por la misma razón las normas que han de servir de pauta para la resolución de estos conflictos son exclusivamente las de Derecho interno que establecen el orden de distribución de competencias entre el Estado y las Comunidades Autónomas, ya que, como este Tribunal ha declarado en anteriores ocasiones SSTC 252/ 1988, 64/1991, 76/1991, 115/1991 y 236/1991), “la traslación de la normativa comunitaria derivada al Derecho interno ha de seguir necesariamente los criterios constitucionales y estatutarios de reparto de competencias entre el Estado y las Comunidades Autónomas, criterios que (...) no resultan alterados ni por el ingreso de España en la CEE ni por la promulgación de normas comunitarias”, pues “la cesión del ejercicio de competencias en favor de organismos comunitarios no implica que las autoridades nacionales dejen de estar sometidas, en cuanto poderes públicos, a la Constitución y al resto del ordenamiento jurídico, como establece el artículo 9.1 de la Norma fundamental” Ni el Estado ni las Comunidades Autónomas pueden considerar alterado su propio ámbito competencial en virtud de esa conexión comunitaria ...» (Fundamento jurídico 1º) Establecida esta importante premisa, veamos ahora como se configura el sistema constitucional de distribución de competencias en el ámbito de la viticultura. Tal y como ha reconocido expresamente este Tribunal Constitucional la viticultura es un sector integrado dentro del más amplio de la agricultura. Así se establece, por ejemplo, en el fundamento jurídico 2º de la STC 186/1988. El artículo 148.1.7 de nuestra Constitución establece que las Comunidades Autónomas podrán asumir competencias en agricultura y ganadería, de acuerdo con la ordenación general de la economía. Esta habilitación constitucional tiene su plasmación, por lo que se refiere a Cataluña en los apartados 1.4 y 1.5 del artículo 12 de su Estatuto de Autonomía cuando establecen: «De acuerdo con las bases y la ordenación de la actividad económica general y la política monetaria del Estado, corresponde a la Generalidad, en los términos de lo que disponen los artículos 38 y 131 y los números 11 y 13 del apartado 1 del artículo 149 de la Constitución la competencia exclusiva en las materias siguientes: .... 4) Agricultura y ganadería 5) ... Denominaciones de origen en colaboración con el Estado» Como nos recuerda este Alto Tribunal en la STC 112/ 1995, la competencia exclusiva de la Generalidad de Cataluña sobre las denominaciones de origen se la otorga el artículo 12.1.5 del Estatuto de Autonomía de Cataluña, en aplicación de la cláusula residual del artículo 149.3 CE., ya que ni en la lista del artículo 148.1 de la CE. ni en la del artículo 149.1 CE. se mencionan las denominaciones de origen como materia, por lo que ha de entenderse que juega la mencionada cláusula residual, en virtud de la cual las materias no atribuidas expresamente al Estado por la Constitución corresponden a las Comunidades Autónomas que las asuman en sus respectivos Estatutos Como señala este Tribunal Constitucional en el Fundamento jurídico 2º de la STC 112/1995, el núcleo fundamental de la competencia sobre denominaciones de origen esta constituido por un conjunto de actuaciones públicas relativas al procedimiento para efectuar las declaraciones de las denominaciones, a la fijación de las características esenciales que deben reunir los diversos productos para obtener esa protección pública, y el establecimiento y gestión de organismos y procedimientos de seguimiento, control inspección y sanción tendentes a asegurar el cumplimiento de la normativa reseñada. Esta configuración de la materia que, sin duda, debieron tener presente los legisladores estatutarios al establecer el sistema de distribución de competencias no se ha visto alterada por la evolución de los ordenamientos jurídicos interno y comunitario. Por su parte, el artículo 149.1.13, sobre el que se fundamenta la declaración como básicos de, entre otros, los artículos de la Ley 24/2003, de 10 de julio, objeto de este recurso de inconstitucionalidad, dice: «El Estado tiene competencia exclusiva sobre las materias siguientes: ... 13) Bases y coordinación de la planificación general de la actividad económica» La materia objeto de controversia fue traspasada a la Generalidad de Cataluña en un primer momento mediante el Real Decreto 1383/1978, de 23 de junio, durante el periodo de la Generalidad provisional, y una vez ya vigente el Estatuto de Autonomía a través del Real Decreto 479/1981, de 27 de febrero. De acuerdo con los criterios que se desprenden de los traspasos pre-autonómico y autonómico en materia de denominaciones de origen, sin perjuicio de la colaboración entre la Comunidad Autónoma y el Estado, en éstos no se produce ningún desmembramiento en el ámbito material de la competencia, cuyo ejercicio deberá hacerse de acuerdo con las bases y la coordinación de la actividad económica general. Si bien, como señala la doctrina del Tribunal Constitucional, y así nos lo recuerda en su STC 209/1989, los decretos de transferencia no atribuyen ni reconocen competencias y, por tanto, no pueden modificar o alterar el orden de distribución competencial fijado por la Constitución y los Estatutos de Autonomía, no es menos cierto que tales Decretos se refieren a los medios o 4.87.05. 4. INFORMACIÓ 3 d’octubre de 2003 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Núm. 463 6 instrumentos necesarios para ejercer las competencias atribuidas, entre los que se encuentran las técnicas o formas jurídicas mediante las que se canalizan las relaciones de cooperación o colaboración impuestas por la Constitución o los Estatutos, máxime cuando dichas técnicas no se regulan en aquella o éstos, Finalmente, tal y como veremos en el Fundamento de derecho tercero de este recurso, otro de los títulos competenciales que queda afectado por los preceptos objeto de este recurso es el relativo a la competencia que tiene la Generalidad de Cataluña, de acuerdo con el artículo 148.1.1 CE. y el artículo 9.1 del Estatuto de Autonomía, para organizar sus instituciones de autogobierno en el marco de las competencias que el propio Estatuto de Autonomía atribuye a la Generalidad y que queda invadida por la Disposición Final Segunda. En base a la distribución competencial en materia de denominaciones de origen hasta aquí expuesta, y de acuerdo con lo se argumentará en los fundamentos de derecho siguientes, esta parte entiende que el contenido material de los artículos de la Ley 24/2003, de 10 de julio, de la Viña y el Vino, afectados por este recurso de insconstitucionalidad, que la Disposición Final Segunda declara como básicos, excede claramente del ámbito sobre el cual el Estado puede actuar para determinar las bases y la coordinación de la planificación general de la actividad económica y, por tanto, invade, la competencia exclusiva de la Generalidad de Cataluña en agricultura, denominaciones de origen y organización de sus instituciones de autogobierno. II DETERMINACIÓN DEL ALCANCE DEL ARTÍCULO 149.1.13 DE LA CONSTITUCIÓN, DE ACUERDO CON LA DOCTRINA CONSTITUCIONAL A través de este fundamento de derecho repasaremos la doctrina de este Tribunal Constitucional por lo que se refiere a la noción material de bases y a la limitación del alcance de la competencia estatal para establecer las bases y la coordinación de la planificación general de la actividad económica. El Tribunal Constitucional ha tenido la oportunidad de pronunciarse profusa y tempranamente sobre la delimitación y el significado de las «bases» o «legislación básica». Por lo que se refiere a su noción material, el Tribunal ha considerado que «lo que ha de considerarse como bases o legislación básica es el común denominador normativo necesario para asegurar la unidad fundamental prevista por las normas del bloque de constitucionalidad que establecen la distribución de competencias» y que es inherente a ese concepto su carácter «nuclear» (entre otras SSTC 1/1982, 102/ 1995, 172/1996, 103/1997) También ha sentado este Alto Tribunal las características que debe reunir ese marco normativo unitario de aplicación en todo el territorio estatal, a saber, que esté dirigido a asegurar los intereses generales y dotado de estabilidad, dado que con las bases se atienden aspectos más estructurales que coyunturales (STC 1/1982, aunque esta afirmación no la formula el Tribunal en 4.87.05. 4. INFORMACIÓ términos absolutos, relativizándola en sus posteriores Sentencias 132/1989, 99/1987 y 133/1997, entre otras) y que, a partir del mismo, cada Comunidad Autónoma pueda, en defensa de su propio interés, introducir las peculiaridades que estime convenientes dentro del marco competencial que en la materia concreta le asigne el bloque de constitucionalidad (STC 49/1988). Las bases operan sobre el concepto de generalidad, es decir configuran un marco general que evita que las competencias autonómicas con efectos más allá de su territorio produzcan resultados disfuncionales en el orden económico de todo el Estado. En ningún caso les normas básicas estatales podrán sustituir ni hacer imposible el ejercicio de las competencias autonómicas en los ámbitos materiales en que actúan, ya que su cometido fundamental será el de preservar los efectos negativos que una legislación dispar pueda comportar respecto de la finalidad a la que responden. Las bases se caracterizan, en su aspecto positivo, por establecer criterios fundamentales que aseguren la unidad normativa indispensable del sector o actividad objeto de regulación y, en su aspecto negativo, por establecer un límite que el legislador autonómico no puede sobrepasar, o, en palabras del propio Tribunal Constitucional «lo básico constituye el límite dentro del cual tienen que moverse los órganos de las Comunidades Autónomas dentro del ejercicio de sus competencias» (STC 25/1983). A pesar de la afirmación de que el concepto de «bases» consiste en un común denominador normativo, nuclear y mínimo y de que la ordenación de la materia no puede dejar sin espacio a la competencia autonómica de desarrollo, en algunos casos el Tribunal ha aceptado la posibilidad de que, excepcionalmente, se realice una regulación detallada de la materia cuando sea realmente imprescindible para el ejercicio efectivo de la competencia estatal en la materia (STC 133/1997, y, en análogo sentido, SSTC 49/1988, 57/1983, 147/1991, 96/ 1996, entre otras), circunstancia que, como veremos, no se da en el caso que nos ocupa. De la jurisprudencia constitucional se desprende que las normas básicas deben formularse, salvo casos excepcionales debidamente justificados, como principios generales y, pueden incluir condiciones mínimas y parámetros, pero no pueden llegar a diseñar el régimen organizativo propio, ni llegar a un tal grado de detalle que impida a las Comunidades Autónomas establecer su propia opción legislativa. Por lo que se refiere al alcance concreto de la competencia estatal para dictar las bases y la coordinación de la planificación económica general, ex artículo 149.1.13 CE., podemos afirmar que de acuerdo con la reiterada jurisprudencia constitucional, la competencia estatal en cuanto a la ordenación general de la economía responde al principio de unidad económica y abarca la definición de las líneas de actuación tendientes a alcanzar los objetivos de política económica global o sectorial fijados por la propia Constitución, así como la adopción de las medidas precisas para garantizar la realización de los mismos. Núm. 463 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 3 d’octubre de 2003 7 La necesaria coherencia de la política económica exige decisiones unitarias que aseguren un tratamiento uniforme de determinados problemas en orden a la consecución de dichos objetivos y evite que, dada la estrecha interdependencia de las actuaciones llevadas a cabo en las distintas partes del territorio, se produzcan resultados disfuncionales y disgregadores. En cualquier caso, la posible intervención del Estado a través de medidas económicas en sectores materialmente atribuidos a las Comunidades Autónomas no puede dejar sus competencias vacías de contenido. Así, el Fundamento Jurídico 7º de la STC 128/99 nos recuerda: «Sobre la citada competencia estatal de “ordenación general de la economía”, que vincula el artículo 149.1.13 CE, la doctrina constitucional “tiene establecido que bajo la misma encuentran cobijo tanto las normas estatales que fijan las líneas directrices y los criterios globales de ordenación de un sector concreto como las previsiones de acciones o medidas singulares que sean necesarias para alcanzar los fines propuestos dentro de la ordenación de cada sector (SSTC 95/1986, 213/1994, etc). No obstante, la jurisprudencia constitucional también ha precisado (SSTC 125/ 1984 y 76/1991) que dicha competencia estatal no puede extenderse hasta incluir cualquier acción de naturaleza económica, si no posee una incidencia directa y significativa sobre la actividad económica general (SSTC 186/1988 y 133/1997), pues, de no ser así, se vaciaría de contenido una materia y un título competencial más específico” STC 112/1995 y STC 21/ 1999, fundamento jurídico 5º. Mayor concreción al respecto nos proporciona el fundamento jurídico 3º de la STC 171/96 cuando claramente nos recuerda la doctrina general creada en torno a la interpretación del alcance del artículo 149.1.13 CE.: «...No puede olvidarse que cuando aquél opera al amparo de un título competencial como el contenido en el artículo 149.1.13 CE. su intervención debe configurarse de tal modo que deje a las Comunidades Autónomas el suficiente margen de libertad de decisión dentro de su propio ámbito de competencias. Ciertamente, como tantas veces hemos reiterado, es preciso que la actuación estatal no impida a las Comunidades Autónomas que puedan desarrollar las competencias que ostenten sobre el concreto ámbito material afectado. Necesidad de conciliar los títulos competenciales que se traduce en la exigencia de que las decisiones que el Estado adopte con base en el artículo 149.1.13 CE. se ciñan a aquellos aspectos estrictamente indispensables para la consecución de los fines de política económica que aquéllas persigan entre otras muchas, SSTC 152/1988, fundamento jurídico 4. y 201/1988, fundamento jurídico 2.)...» A mayor abundamiento el fundamento jurídico 4º de la STC 188/1989, al referirse al alcance de la competencia del Estado ex artículo 149.1.13 en el sector agrícola, entre otras cosas, establece: « ... no es lícita una interpretación extensiva del referido título competencial estatal que permita absorber bajo él, como correspondiente al Estado, cualquier medida que tenga incidencia sobre los aspectos de una actividad económica sectorial (en este caso la agricultura), vaciándose prácticamente de contenido la correspondiente competencia de la Comunidad Autónoma. La posibilidad que el Estado tiene de incidir sobre la ordenación del sector agrícola se ciñe a aquellos extremos que puedan entenderse comprendidos en las bases y la coordinación de la planificación económica...» Por otra parte es significativo lo que nos dice la STC 112/95, sobre la que volveremos en el tercer fundamento de derecho cuando, respecto a la posibilidad de intervención estatal ex artículo 149.1.13 en la competencia autonómica sobre denominaciones de origen, establece claramente que la facultad de fijar las bases y coordinar la planificación general de la actividad económica no puede confundirse con la potestad general de dictar bases en materia de denominaciones de origen allí donde el Estado no posea esta competencia. Como recapitulación del objeto y alcance de la competencia estatal ex artículo 149.1.13 CE., de acuerdo con la doctrina constitucional, podemos señalar lo siguiente: – Abarca la definición de las lineas directrices, criterios globales y adopción de medidas precisas tendientes a alcanzar los objetivos de política económica global o sectorial. – Las decisiones adoptadas no pueden extenderse hasta incluir cualquier acción de naturaleza económica y deben ceñirse a aspectos estrictamente indispensables para la consecución de los fines de política económica. – Las acciones propuestas han de tener una incidencia directa y significativa en la actividad económica general. – La intervención estatal debe dejar libertad de decisión a las Comunidades Autónomas en el ámbito de sus competencias, sin que pueda vaciarlas de contenido De acuerdo con estas premisas, debemos tener presente, por una parte, que en el contexto jurídico actual, el margen de actuación que puede tener el Estado español para determinar sus objetivos de política económica en el ámbito de la viticultura es mínimo, por cuanto en virtud de nuestra adhesión a la Comunidad Europea y, con ella la aceptación de todo el acervo comunitario, en el ámbito de la agricultura, España, como el resto de los Estados miembros, haya renunciado a tener una política propia, en beneficio de una política agrícola común europea, que tiene como finalidad alcanzar los objetivos del artículo 33 del Tratado de la Comunidad Europea (TCE) y, particularmente, en el sector vitivinícola, la estabilización de los mercados y la garantía de un nivel de vida equitativo para la población agrícola interesada, mediante una política de adaptación del potencial vitícola y de una política de calidad. Como instrumento jurídico para poder alcanzar estos objetivos de la política agrícola común en el ámbito de la viticultura se ha aprobado la regulación de la organización común del mercado vitivinícola, cuya última reforma se materializa, como vimos, a través del Reglamento (CE) 1493/1999, del Consejo, de 17 de mayo de 1999, que comprende una detallada normativa para regular el potencial de producción de vino, los mecanismos de mercado, las agrupaciones de productores y 4.87.05. 4. INFORMACIÓ 3 d’octubre de 2003 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Núm. 463 8 las organizaciones sectoriales, las prácticas y tratamientos enológicos, la designación, la denominación, la presentación y la protección de los productos, los vinos de calidad producidos en regiones determinadas y el comercio con terceros países. Todo ello deja evidentemente un escasísimo margen a los Estados miembros para el diseño de una política económica propia en el ámbito de la vitivinicultura. Pero es que, además, la Ley 24/2003, de 10 de julio no define en ningún lugar cuales pudieran ser esos fines y objetivos de política económica nacional en el ámbito de la vitivinicultura que justificaran la intervención normativa del Estado en una materia como las denominaciones de origen, cuya competencia exclusiva corresponde a las Comunidades Autónomas Por otra parte, los artículos que la Disposición Final Segunda declara como legislación básica y que son objeto de este recurso de inconstitucionalidad se refieren a aspectos materiales que entran de lleno en el núcleo fundamental de la competencia exclusiva de la Generalidad de Cataluña sobre denominaciones de origen según fue definido, como hemos visto, en el Fundamento jurídico 2º de la STC 112/1995. III INCONSTITUCIONALIDAD DE LA DISPOSICIÓN FINAL SEGUNDA DE LA LEY 24/2003, DE 10 DE JULIO, DE LA VIÑA Y EL VINO, AL DECLARAR BÀSICOS SUS ARTÍCULOS 22, 23, 25, EXCEPTO SUS APARTADOS 4, 8 Y 10, EL ARTÍCULO 26, EXCEPTO LOS PÁRRAFOS B), E) Y G) DEL APARTADO 2 Y EL ARTÍCULO 27 El primer bloque de normas de la Ley 24/2003, de 10 de julio, a los que se refiere este recurso de inconstitucionalidad son los artículos 22, 23, 25, excepto sus apartados 4, 8 y10 , el artículo 26, excepto los párrafos b), e) y g) del apartado 2 y el artículo 27, que la Disposición Final Segunda declara como legislación básica al amparo, según se dice, de la competencia estatal ex artículo 149.1.13 CE. El artículo 22 define lo que se entiende por denominación de origen y las condiciones que tienen que cumplir los vinos para que puedan quedar comprendidos en esta designación. El artículo 23 se refiere a las denominaciones de origen cualificadas y establece los requisitos que, además de los exigibles a las denominaciones de origen, tienen que cumplir las denominaciones de origen cualificadas. El artículo 25 hace una regulación detallada de los órganos de gestión de los vinos con denominación de origen, a los que dota de personalidad jurídica propia, regula su composición, el régimen de adopción de sus acuerdos y su estructura y funcionamiento que se establecerá mediante el correspondiente reglamentario de acuerdo con los parámetros que fija el texto legal. El artículo 26 establece como fines de los órganos de gestión de las denominaciones de origen la representación, defensa, garantía, investigación y desarrollo de mercados y promoción tanto de los vinos amparados como del nivel de protección y regula de manera detallada las funciones mínimas que deberán desempeñar tales órga4.87.05. 4. INFORMACIÓ nos. Finalmente el artículo 27 regula detalladamente los posibles sistemas de control y certificación. Llama especialmente la atención que la Disposición Final Segunda otorgue la condición de legislación básica a estos artículos 22, 23, 25, 26 y 27 del texto legal, por cuanto nos encontramos ante un supuesto que de manera similar ya fue sometido con anterioridad a la consideración de este Alto Tribunal, que mediante STC 112/1995, consideró que la norma estatal había invadido las competencias que el Estatuto de Autonomía otorga a la Generalidad de Cataluña en materia de denominaciones de origen. En efecto, es importante que recordemos que el Estado, mediante el Real Decreto 157/1988, de 22 de febrero, estableció la normativa a la que deberían ajustarse las denominaciones de origen y denominaciones de origen calificadas de vinos y sus respectivos reglamentos para que pudieran obtener la correspondiente ratificación del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, según se decía, a efectos de su tutela y defensa en los ámbitos nacional e internacional. El Estado entendía que, a pesar de que las Comunidades Autónomas habían asumido amplias competencias en materia de denominaciones de origen, le correspondía la defensa de los reglamentos de las denominaciones de origen en los ámbitos nacional e internacional y que ello le habilitaba para dictar las normas a las que debían ajustarse los reglamentos mencionados. Este Real Decreto fue impugnado en su momento por la Generalidad de Cataluña, que entendía que a través del mismo se conculcaba la competencia exclusiva de la Generalidad sobre las denominaciones de origen, ya que el Estado no podía confundir su facultad para dictar bases y coordinar la planificación general de la actividad económica con una inexistente potestad normativa estatal en esta materia. Es curioso y, al mismo tiempo, claramente revelador que ni en el Real Decreto impugnado ni en la defensa del mismo que hizo la Abogacía del Estado ante el Tribunal Constitucional se osara, en aquel momento, justificar la adopción de aquellas medidas en base a la competencia estatal ex artículo 149.1.13 CE., sino que la intervención normativa estatal se pretendía justificar en el hecho de que la competencia de la Generalidad de Cataluña sobre denominaciones de origen tiene que desarrollarse, como establece el artículo 12.1.5 del Estatuto de Autonomía de Cataluña, «en colaboración con el Estado», cuando ahora se pretende justificar una regulación similar, eso si mucho más exhaustiva, en base a la competencia estatal sobre las bases y la coordinación de la planificación económica general. En este sentido, tal y como ya es estableció en la STC 11/1986 y así lo ratifican las SSTC 112/1995 y 211/ 1990, la locución en colaboración con el Estado no significa una competencia compartida, ni tampoco unas competencias concurrentes, ni la reserva al Estado de una competencia de coordinación. La colaboración implica que lo que pueda realizar uno de los Entes colaboradores no lo debe hacer el otro, de manera que las actuaciones no sean intercambiables. Asimismo, es en la propia STC 112/1995, a la que dio lugar el recurso de insconstitucionalidad de la Genera- Núm. 463 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 3 d’octubre de 2003 9 lidad contra el mencionado Real Decreto, donde se delimita más claramente el alcance de la previsión estatutaria de «en colaboración con el Estado» en una competencia exclusiva de la Generalidad como lo son las denominaciones de origen cuando se afirma que la competencia exclusiva en colaboración no implica una previa diferenciación de competencias parciales que el Estado haya de coordinar, sino una actuación que debe ser realizada bilateralmente en régimen de colaboración específica, sin que ello suponga duplicidades o actuaciones intercambiables, de todo lo cual se deduce una regla de deslinde de funciones consistente en que «lo que puede hacer uno de los entes colaboradores no lo debe hacer el otro, de manera que sus actuaciones no son intercambiables sino complementarias.» cia de su contenido, es claro que no representan normas básicas de planificación general de la actividad económica del sector, sino reglas especificas destinadas exclusivamente a regular las bases a las que han de ajustarse las denominaciones de origen y que, por lo tanto, no pueden ser de aplicación a las Comunidades Autónomas que hayan asumido la competencia exclusiva sobre esta particular materia» A pesar de que, como vemos, ni en el Real Decreto 157/1988, ni en el recurso de inconstitucionalidad planteado el Estado pretendiese hacer valer en ningún momento la constitucionalidad del mismo en base a su competencia ex artículo 149.1.13 CE., lo cierto es que el Tribunal no quedó al margen de esta cuestión y estableció claramente la improcedencia de que el Estado, en ejercicio de esta competencia, se pueda otorgar una potestad general de dictar bases en materia de denominaciones de origen allí donde no posea esa competencia. Los artículos 22, 23, 25, 26 y 27 de la Ley 24/2003, de 10 de julio, a los que nos referimos en este fundamento de derecho se refieren a aspectos como la propia regulación de las denominaciones de origen y de las denominaciones de origen cualificadas, sus órganos de gestión, con la determinación de sus fines y funciones y la regulación del sistema de control y certificación, que afectan directamente el ámbito nuclear de la competencia exclusiva de la Generalidad de Cataluña en denominaciones de origen En este sentido, el Fundamento Jurídico 4º es concluyente cuando dice: «Por lo demás, nada se dice en la contestación a la demanda –ni menos aún se advierte– respecto de una supuesta afectación de la ordenación general de la economía (artículo 149.1.13 de la Constitución) por la normativa controvertida, en cuanto límite expreso a la asunción estatutaria de competencias en la materia. La finalidad perseguida por las normas objeto de conflicto está en condicionar y armonizar los contenidos mínimos de los Reglamentos de las denominaciones de origen, y aunque todo ello tiene obviamente conexión con una actividad económica, este grado reflejo de relación no permite extender de forma excesiva la cláusula constitucional mencionada hasta enmarcar cualquier acción sobre este sector de naturaleza económica, pues, de ser así, se vaciaría de contenido una materia y un título competencial más específico. Según se dice acertadamente en la demanda, la facultad de fijar las bases y coordinar la planificación general de la actividad económica no puede ser confundida con la potestad general de dictar bases en materia de denominaciones de origen allí donde el Estado no posea esta competencia, si bien es claro que “el Estado puede operar sobre el sector vitícola haciendo uso de su competencia para proceder a la ordenación general de la economía (art. 149.1.13 CE.). pero ello siempre que no vacíe de contenido las competencias de la Comunidad Autónoma sobre viticultura” (STC 186/1988, fundamento jurídico 6º) Sin embargo, no es ésta competencia la que ha sido ejercida aquí. Los arts. 2 a 16 del Decreto impugnado aparecen en el Capítulo Segundo del mismo, bajo la rúbrica “denominaciones de origen” y los arts. 17 a 21 , en el Capítulo Tercero bajo la rúbrica “denominaciones de origen cualificadas”. Por consiguiente, con independen- Todo ello provocó que el Estado se viera obligado a modificar la mencionada norma, mediante el Real Decreto 1906/95, de 24 de noviembre, en el que expresamente se hizo constar que en aquellas Comunidades Autónomas con competencia exclusiva en denominaciones de origen la legislación estatal tendría una carácter meramente supletorio. Al mismo tiempo, tanto desde un punto de vista económico como desde un punto de vista jurídico, es difícilmente argumentable que tales aspectos puedan tener alguna incidencia respecto a la planificación general de la economía española en el ámbito de la viticultura que los haga tributarios de una legislación básica estatal, más cuando, como hemos visto, el derecho comunitario, a través del Reglamento 1493/1999, de 17 de mayo, como instrumento de una política agraria común, ya establece un marco jurídico general exhaustivo y suficientemente uniforme para garantizar la plena efectividad del mercado común del sector vitivinícola, marco jurídico, al que indefectiblemente, en virtud del principio de primacía del derecho comunitario sobre el interno, se ha someter la Generalidad de Cataluña al ejercer su competencia exclusiva sobre denominaciones de origen. En este contexto jurídico resulta evidente que la competencia de planificación y coordinación de la actividad económica general que Estado tiene respecto al sector vitivinícola queda condicionada y en buena parte absorbida por la política agrícola común europea y la organización común del mercado vitinícola, que se articula, como hemos visto. a través del mencionado Reglamento 1493/1999, de 17 de mayo. Por otra parte, tanto el artículo 25 como el artículo 26 del texto legal que nos ocupa, al referirse a los órganos responsables se ocupan de la gestión de las denominaciones de origen y sus funciones, al ser calificados como básicos, están invadiendo también las competencias de auto-organización que la Generalidad de Cataluña tiene en virtud de lo que establecen tanto el artículo 148.1.1 de la Constitución como el artículo 9.1, del Estatuto de Autonomía de Cataluña. En efecto, la Ley catalana 15/2002, de 27 de junio, de ordenación vitivinícola, en su artículo 10, al regular la naturaleza jurídica de los Consejos reguladores de las 4.87.05. 4. INFORMACIÓ 3 d’octubre de 2003 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Núm. 463 10 denominaciones de origen establece que éstos se constituyen como corporaciones de derecho público a las cuales se atribuye la gestión de la denominación de origen. Tienen personalidad jurídica propia, autonomía económica, plena capacidad jurídica y capacidad de obrar para el cumplimiento de sus funciones. Sus actuaciones que comporten el ejercicio de potestades o funciones públicas, están sujetas a derecho administrativo. Ello supone que, de acuerdo con la legislación catalana, los Consejos Reguladores de las Denominaciones de Origen formen parte de lo que se ha venido en llamar la administración institucional catalana, que crea y modula la Generalidad de Cataluña, en virtud de su poder de autoorganización, para ejercer adecuadamente las competencias que constitucionalmente esta Comunidad Autónoma tienen atribuidas. De acuerdo con la reiterada doctrina de este Alto Tribunal la potestad de auto-organización de las Comunidades Autónomas no se limita a la facultad de que éstas organicen sus instituciones básicas de autogobierno. De acuerdo con los artículos 9.1 y 54 del Estatuto de Autonomía de Cataluña en relación con el 9.10 de este texto legal, la Generalidad tiene competencia exclusiva respecto a la organización de sus instituciones, en el marco del Estatuto, es decir, de aquellas que requieran la aplicación y el desarrollo estatutario, aunque no estén comprendidas en su texto. Si bien, en un primer momento, podía interpretarse que la competencia contemplada en el artículo 9.1 del Estatuto de Autonomía de Cataluña estaba exclusivamente referida a las instituciones autonómicas esenciales, como son el Parlamento, el Presidente de la Generalidad, el Consejo Ejecutivo, la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges o el Consell Consultiu, hoy nadie discute que el alcance de la potestad de auto-organización de las Comunidades Autónomas permite la configuración de la propia estructura administrativa autónoma a todos los niveles. Esta opinión ha quedado plenamente sancionada por el Tribunal Constitucional en diversas sentencias. Así en la 35/1984 se establece: «Estas instituciones (se esta refiriendo a las de autogobierno del País Vasco) son primordialmente las que el Estatuto vasco crea y están por ello constitucionalmente garantizadas, pero no sólo ellas, pues la Comunidad puede crear otras en la medida que lo juzgue necesario para su propio autogobierno» (FJ 2º). En este mismo sentido, el Fundamento Jurídico 4º de la STC 186/1988 nos dice: «Finalmente, el promotor de los conflictos considera invadida la potestad auto-organizativa atribuida a la Comunidad Autónoma por el art. 10.2 del EAPV, «en su vertiente administrativa«. El art. 10.2 del EAPV incluye entre las competencias exclusivas de la Comunidad Autónoma la «organización, régimen y funcionamiento de las instituciones de autogobierno«. A este respecto debe señalarse que si bien el art. 10.2 del EAPV se limita en su redacción a mencionar las instituciones de autogobierno, que son la Asamblea Legislativa, el Consejo de Gobierno y el Presidente, sin que bajo esa denominación puedan incluirse los servicios 4.87.05. 4. INFORMACIÓ de la Comunidad (STC 76/1983, fundamento jurídico 38), la competencia en esta materia del País Vasco, quedaría afectada si el Estado haciendo uso de sus competencias en materia de Administración Pública impusiese medidas de organización administrativa a la Comunidad Autónoma (STC 32/1981, fundamento jurídico 5º). Corresponde, en todo caso, al País Vasco, sea cual fuere la norma habilitante, la organización de su planta administrativa y el reparto de los cometidos de la Comunidad Autónoma entre los órganos y servicios en que se estructura» Así, como sea que la Generalidad, de acuerdo con el artículo 12.1.5 del Estatuto de Autonomía de Cataluña tiene competencia exclusiva sobre las denominaciones de origen, su potestad de auto-organización le permite organizar como mejor crea conveniente, dentro del margen de maniobra que le deje la normativa europea, la gestión de estas denominaciones de origen, sin que, en ningún caso, el hecho de que esta competencia se tenga que ejercer de acuerdo con las bases y la ordenación de la actividad económica general y en colaboración con el Estado, habilite a éste a invadir, la legitima potestad de auto-organización de la Generalidad de Cataluña en esta materia. IV INCONSTITUCIONALIDAD DE LA DISPOSICIÓN FINAL SEGUNDA DE LA LEY 24/2003, DE 10 DE JULIO, DE LA VIÑA Y EL VINO, AL DECLARAR BÀSICOS EL APARTADO 1 DEL ARTÍCULO 38, APARTADOS 1 Y 3 DEL ARTÍCULO 39, LOS APARTADOS 1,3 Y 4 , Y LOS PÁRRAFOS A) Y B) DEL APARTADO 2 DEL ARTÍCULO 40, Y LOS ARTÍCULOS 41, 42, 44 Y 45. El otro bloque de artículos de la Ley 24/2003, de 10 de julio de la Viña y el Vino, que la Disposición Final Segunda declarada básicos y a los que se refiere este recurso de inconstitucionalidad son los relativos a su régimen sancionador. En concreto, del Título III se establecen como legislación básica, el apartado 1 del artículo 38, los apartados 1 y 3 del artículo 39, del artículo 40, los apartados 1,3 y 4 íntegros y del apartado 2, los párrafos a) y b) y los artículos 41, 42, 44 y 45. Estos artículos se refieren a aspectos tales como la tipificación de las infracciones leves, graves y muy graves, la responsabilidad por las infracciones, así como las sanciones, su graduación y la prescripción de infracciones y sanciones En relación a la competencia sobre la potestad sancionadora la doctrina constitucional es muy clara cuando nos dice que esta corresponde a quien tenga la competencia correspondiente. En este sentido, en el Fundamento Jurídico 8º de la STC 168/1993, se establece «Es una regla de deslinde competencial muy reiterada por este Tribunal que la titularidad de la potestad sancionadora va normalmente pareja, como instrumental, a la competencia sustantiva de que se trate; de suerte que la imposición de sanciones administrativas por las Comunidades Autónomas sólo se justifica cuando tengan competencias en la materia … (SSTC 87/1985, fundamento jurídico 8º; 137/1986, fundamento jurídico 3º; 48/1988, fundamento jurídico 25; 152/1988, funda- Núm. 463 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 3 d’octubre de 2003 11 mento jurídico 14; 15/1989, fundamento jurídico 10, entre muchas).» y el Vino y en su día dictar sentencia por la que se declare la inconstitucionalidad de dichos preceptos Todo ello sin perjuicio de que las Comunidades Autónomas deban sujetarse en el ejercicio de su potestad sancionadora a las garantías constitucionales previstas en el artículo 25 de la CE. Es justicia, Barcelona, para Madrid, a 2 de octubre de 2003 El Letrado Vicenç Santaló Burrull En este sentido, la STC 152/1988, recogiendo la doctrina constitucional consolidada a través, entre otras, de las SSTC 87/1985, 137/1986 y 48/1988, establece en su Fundamento Jurídico 14 lo siguiente: «En cualquier caso, hay que tener en cuenta que, como declaramos en la STC 87/1985, de 16 de julio y reiteramos en la STC 137/1986, de 6 de noviembre, “las Comunidades Autónomas pueden adoptar normas administrativas sancionadoras cuando, teniendo competencia sobre la materia sustantiva de que se trate, tales disposiciones se acomoden a las garantías constitucionales dispuestas en este ámbito del derecho sancionador (art. 25.1 de la Constitución, básicamente) y no introduzcan divergencias irrazonables y desproporcionadas al fin perseguido respecto del régimen jurídico aplicable en otras partes del territorio (art. 149.1.1)”. Ya que el País Vasco tiene competencia en materia de vivienda, puede, sin duda, dentro de los límites que acaban de citarse, dictar su propia normativa sancionadora de las infracciones que se cometan contra la legislación de protección pública de la vivienda. Dicho sea, sin perjuicio de la aplicación supletoria del Derecho estatal» En consecuencia, la calificación de los mencionados artículos como legislación básica sólo podríamos, como mucho, entenderla referida a las materias que sin ser derecho sancionador, la propia Disposición Final Segunda considera básicas. Como sea que, como ha quedado demostrado en este escrito, el Estado no puede, valiéndose de su competencia para dictar normas que regulen las bases y la coordinación de la planificación económica del sector de la vitivinicultura, afectar a la competencia exclusiva de la Generalidad de Cataluña en materia de denominaciones de origen, estableciendo como legislación básica a una serie de artículos que regulan materias que inciden en el núcleo fundamental de la mencionada competencia, tampoco podrá, en consecuencia, pretender el carácter de básico para aquellos artículos que se refieren al régimen sancionador de una materia cuya competencia es de la Generalidad, o cuya calificación como legislación básica se ha demostrado inconstitucional. Por todo lo expuesto SUPLICA AL TRIBUNAL que teniendo por presentado este escrito con sus copias, se digne admitirlo, tener por interpuesto recurso de inconstitucionalidad contra la Disposición Final Segunda cuando declara como legislación básica los artículos 22, 23, 25, excepto sus apartados 4 , 8, y 10 , el artículo 26, excepto los párrafos b), e) y g) del apartado 2 , el artículo 27 y el apartado 1 del artículo 38, los apartados 1 y 3 del artículo 39, apartados 1,3 y 4 y los párrafos a) y b) del apartado 2 del artículo 40, y los artículos 41, 42, 44 y 45 de la Ley 24/2003 de 10 de julio, de la Viña 4.87.15. QÜESTIONS D’INCONSTITUCIONALITAT Qüestió d’inconstitucionalitat núm. 4567-2003, plantejada per la Secció Cinquena de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, respecte a l’article 59, lletra c, de la Llei 5/1994, de 4 de maig, de regulació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis i de salvaments de Catalunya Tram. 382-00006/06 / Provisió del president del TC del 16.09.2003 Acord de compareixença del Parlament Lletrats designats: Sra. Anna Casas i Gregorio. Acord: Mesa de la Diputació Permanent, sessió del 30.09.2003. 4.90. RÈGIM INTERIOR 4.90.10. CÀRRECS I PERSONAL Concurs-oposició lliure per a proveir una plaça de bibliotecari/ària del Parlament de Catalunya Tram. 501-00027/06 Convocatòria Acord: Mesa del Parlament, sessió del 23.09.2003 OFICIALIA MAJOR RESOLUCIÓ de 23 de setembre de 2003, de concurs oposició lliure per a proveir una plaça de bibliotecari/ària del Parlament de Catalunya. La Mesa del Parlament, en sessió tinguda el dia 23 de setembre de 2003, d’acord amb el que estableixen els articles 45, 46, 47 i 49 del Text refós dels Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya, aprovat per la Comissió de Govern Interior de 29 d’abril de 2003, i l’oferta d’ocupació del Parlament per 4.87.15. 4. INFORMACIÓ 3 d’octubre de 2003 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Núm. 463 12 a l’any 2003, convoca un concurs oposició lliure per a proveir una plaça de bibliotecari/ària de la Direcció d’Estudis Parlamentaris del Parlament de Catalunya (núm. de convocatòria 008). D’acord amb l’article 47 del Text refós dels Estatuts del règim i el govern interiors, el nombre de places convocades s’ampliarà per resolució de la Mesa del Parlament en el cas que hi hagi vacants entre la data d’aprovació de la convocatòria i la de l’inici de les proves. BASES DE LA CONVOCATÒRIA PRIMERA. NORMES GENERALS 1.1 Es convoca el procés selectiu per a proveir 1 plaça de bibliotecari/ària del Parlament de Catalunya, que consisteix en un concurs oposició lliure. 1.2 D’acord amb el que disposa en general l’article 16 del Text refós dels Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament i l’extracte de les funcions generals assignades als llocs de bibliotecaris, publicat en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya núm. 210, de 30.7.2001, als funcionaris que accedeixin a aquestes places els correspon fer la catalogació de les monografies, de les revistes i dels articles que contenen i d’altres materials anàlegs; fer recerques especialitzades; col·laborar en la selecció de les adquisicions de monografies i revistes; col·laborar en la revisió i l’adequació dels descriptors del tesaurus del Parlament; col·laborar en el manteniment de la base de dades bibliogràfica, i encarregar-se d’atendre el públic. 1.3 La realització d’aquest procés selectiu s’ajusta al que estableix l’article 103 de la Constitució espanyola, als Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya i al Decret legislatiu 1/1997, del 31 d’octubre, pel qual s’aprova la refosa en un text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública. 1.4 D’acord amb el que disposen l’article 42 del Decret legislatiu 1/1997, del 31 d’octubre, i l’article 4.1 del Decret 161/2002, de l’11 de juny, sobre l’acreditació del coneixement del català i l’aranès en els processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball de les administracions públiques de Catalunya, durant el procés selectiu els aspirants han d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com en l’expressió escrita, en el grau adequat a les funcions pròpies dels bibliotecaris/àries del Parlament de Catalunya. 1.5 De conformitat amb el que estableix l’article 6 del Decret 389/1996, del 2 de desembre, pel qual es regula l’accés dels ciutadans dels estats membres de la Unió Europea a la funció pública de l’Administració de la Generalitat, els aspirants admesos en el procés selectiu que no tinguin la nacionalitat espanyola han d’acreditar el coneixement de la llengua castellana, tant en l’expressió oral com en l’escrita, en el grau adequat a les funcions pròpies dels bibliotecaris/àries del Parlament de Catalunya. 1.6 El tribunal qualificador no pot aprovar ni declarar que ha superat el procés selectiu un nombre d’aspirants que excedeixi el nombre de places convocades. 4.90.10. 4. INFORMACIÓ 1.7 La pràctica dels exercicis del concurs oposició no s’iniciarà abans del mes de desembre de 2003. El dia i l’hora que es determinin per a la realització del primer exercici es faran públics en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya i al tauler d’anuncis del Parlament amb una antelació mínima de deu dies. Sense subjecció a aquest termini, també es faran públics a l’adreça electrònica d’Internet: http://www.parlament-cat.org/ pls/portal/url/page/pcat/IE4/IE451. 1.8 Totes les comunicacions i les notificacions derivades d’aquesta convocatòria es faran públiques al tauler d’anuncis del Parlament de Catalunya i a l’adreça electrònica d’Internet: http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/IE4/IE451, sens perjudici de les publicacions en el diari oficial que estableixin aquestes bases. SEGONA. REQUISITS PER A PARTICIPAR EN LA CONVOCATÒRIA 2.1 Pot participar en aquest procés selectiu tothom qui compleix els requisits següents: a) Tenir divuit anys complerts i menys de seixanta-cinc anys. b) Ésser ciutadà o ciutadana d’un estat membre de la Unió Europea. c) Tenir el títol de diplomat/ada en biblioteconomia i documentació. d) No estar inhabilitat/ada per sentència ferma per a l’exercici de les funcions públiques ni estar separat/ada mitjançant expedient disciplinari del servei de qualsevol Administració pública. Els aspirants que no tinguin la nacionalitat espanyola han d’acreditar, mitjançant una declaració jurada o promesa, que no estan sotmesos a cap sanció disciplinària o condemna penal que els impedeixi l’accés a la funció pública en el seu Estat d’origen. e) Posseir la capacitat física i psíquica necessària per a l’exercici de les funcions pròpies de les places convocades. 2.2 Tots els requisits generals i específics indicats anteriorment s’han de complir el darrer dia del termini de presentació de sol·licituds i s’han de continuar complint fins a la data de la presa de possessió com a funcionari o funcionària de carrera. TERCERA. SOL·LICITUDS DE PARTICIPACIÓ I TERMINI DE PRESENTACIÓ 3.1 Les sol·licituds per a prendre part en aquesta convocatòria s’han de presentar en el Registre d’Oficialia Major del Parlament de Catalunya o trametre per qualsevol dels mitjans que estableix l’article 38.4 de la Llei de l’Estat 30/1992, del 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, modificada per la Llei 4/1999, del 13 de gener, en el termini improrrogable de vint dies naturals comptadors a partir de l’endemà de la publicació d’aquesta convocatòria en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Les sol·licituds s’han de formalitzar en un model normalitzat, els exemplars del Núm. 463 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 3 d’octubre de 2003 13 qual són a disposició dels interessats al Servei d’Identificació del Parlament de Catalunya, i també poden ésser impresos per mitjà de l’adreça d’Internet http:// www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/IE4/ IE451. Juntament amb aquesta sol·licitud, els aspirants han de presentar: a) Una fotocòpia confrontada del document nacional d’identitat o, en el cas que no tinguin la nacionalitat espanyola, del document oficial acreditatiu de la personalitat. b) Una fotocòpia confrontada de la documentació acreditativa d’estar en possessió del certificat de nivell de suficiència de català (C), o equivalent, d’acord amb el que estableix el Decret 161/2002, de l’11 de juny, sobre l’acreditació del coneixement del català i l’aranès en els processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball de les administracions públiques de Catalunya, per quedar exempt/a, si s’escau, de fer l’exercici de coneixements de llengua catalana. c) La certificació dels mèrits al·legats emesa per la Direcció de Govern Interior del Parlament de Catalunya o per l’òrgan competent en matèria de personal, o de l’òrgan en el qual delegui, en el cas dels mèrits al·legats amb relació a una altra administració pública. En les certificacions ha de constar de manera clara i expressa el càrrec de l’òrgan que té la competència per a expedir el certificat, o de l’òrgan en el qual delegui, i també la norma legal que l’habilita, amb la indicació, si escau, del diari o el butlletí oficial en què s’ha publicat. Així mateix, hi ha de constar el cos o l’escala, el grup, el règim jurídic, el vincle, les funcions i el període concret de prestació dels serveis fins a la data de publicació de la convocatòria. d) El currículum, amb indicació dels estudis i l’experiència professional i els certificats i els documents fefaents acreditatius dels mèrits que pot al·legar d’acord amb la base 6.1.1. En el cas que s’al·leguin publicacions o ponències en cursos i congressos, se n’ha d’adjuntar un exemplar. e) Els aspirants amb discapacitat poden demanar, en la sol·licitud de participació, l’adaptació o l’adequació de temps i mitjans materials per a fer les proves i els exercicis que estableix la convocatòria, i especificar-ne el motiu o els motius. També poden demanar, en la sol·licitud de participació, l’adaptació del lloc de treball. Als efectes d’aquestes adaptacions, cal considerar el que estableix l’article 7 del Decret 66/1999, del 9 de març. 3.2 De conformitat amb l’article 21 de l’Acord sobre les condicions de treball del personal del Parlament per als anys 2002-2004 (BOPC núm. 317, de 17.6.2002), a fi de garantir la igualtat de condicions per a l’accés a la funció pública de les persones amb disminucions físiques, psíquiques o sensorials, el tribunal pot autoritzar l’adaptació de les proves per a les persones aspirants que tinguin la condició legal de disminuïdes. Amb aquesta finalitat, les persones aspirants que necessitin adaptacions per a fer les proves o en el lloc de treball han d’adjuntar a la instància el certificat vinculant de l’equip oficial de valoració de disminucions que acre- diti que estan en condicions de complir les tasques fonamentals del lloc de treball al qual aspiren. El certificat ha d’especificar el tipus d’adaptació funcional necessària per al correcte desenvolupament de les proves i per al compliment posterior de les tasques pròpies del lloc de treball. Els aspirants discapacitats, si s’escau, s’han de dirigir, per a obtenir el dit certificat, als centres de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS), del Departament de Benestar Social, situats a les demarcacions de Barcelona, Vallès Occidental, Bages i Berguedà; Girona, Lleida i Tarragona. QUARTA. ADMISSIÓ DELS ASPIRANTS 4.1 Un cop finit el termini de presentació de sol·licituds, la Direcció de Govern Interior aprova i fa pública mitjançant resolució, en el termini màxim d’un mes, la llista provisional de persones admeses i excloses en la convocatòria i la llista provisional de persones exemptes de fer la prova de coneixements de llengua catalana. En la resolució esmentada, que s’ha de publicar en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, han de constar el nom i els cognoms de les persones candidates i el número de llur document oficial d’identitat, a més del motiu o els motius d’exclusió, si s’escau. Els aspirants també poden consultar la seva situació en el procés selectiu, pel que fa a les llistes provisionals i definitives de persones admeses i excloses, al tauler d’anuncis del Parlament de Catalunya i a l’adreça d’Internet http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/ pcat/IE4/IE451. 4.2 Els aspirants disposen d’un termini de deu dies hàbils a comptar de l’endemà de la publicació de la resolució indicada en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya per a formular davant el director de Govern Interior les reclamacions que creguin oportunes, dirigides a esmenar els errors que s’hi hagin pogut produir, o per esmenar els defectes o adjuntar la documentació preceptiva que n’hagi motivat l’exclusió, d’acord amb el que disposa l’article 71 de la Llei de l’Estat 30/1992, del 26 de novembre, modificada per la Llei 4/1999. En el cas que no esmenin en aquest termini el defecte imputable a ells que n’hagi motivat l’exclusió, es considera que desisteixen de participar en les proves selectives. 4.3 En el cas que no hi hagi cap reclamació o a la vista de les reclamacions presentades i de les rectificacions que s’hi hagin fet, la Direcció de Govern Interior eleva a la Mesa del Parlament, perquè l’aprovi, la proposta de la llista definitiva de persones admeses i excloses, i de les persones admeses exemptes de fer la prova de català, que s’ha de publicar en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya. Aquesta llista també es farà pública al tauler d’anuncis del Parlament de Catalunya i a l’adreça d’Internet http://www.parlamentcat.org/pls/portal/url/page/pcat/IE4/IE451. CINQUENA. TRIBUNAL QUALIFICADOR 5.1 El tribunal qualificador d’aquest procés selectiu, que és nomenat per la Mesa del Parlament, és compost pels membres següents: – El president del Parlament o el vicepresident o vicepresidenta en qui delegui, que actua de president. 4.90.10. 4. INFORMACIÓ 3 d’octubre de 2003 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Núm. 463 14 – L’oficiala major o el director de Govern Interior o el funcionari o funcionària que proposin. – Un funcionari o funcionària del Parlament designat, per raó de la seva especialització, per la Mesa del Parlament d’entre una terna proposada pel Consell de Personal. – Un professor o professora proposat per una universitat catalana. – Una persona professional proposada pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes. S’han de nomenar, pel mateix procediment seguit per al nomenament dels membres titulars, membres suplents perquè substitueixin el titular en el cas que aquest no pugui actuar. 5.2 El tribunal pot acordar, si ho considera convenient, la incorporació d’assessors especialistes, amb veu però sense vot, perquè col·laborin amb els seus membres en la valoració dels aspirants en les proves o els exercicis que estimin pertinents mentre durin les proves. Els assessors s’han de limitar a prestar col·laboració en llurs especialitats tècniques. 5.3 El tribunal ha de resoldre tots els dubtes que pugin sorgir en l’aplicació d’aquestes normes i prendre decisions en els casos no previstos. Les seves decisions s’han d’adoptar en tots els casos per majoria de vots. 5.4 Els membres del tribunal s’han d’abstenir, i cal que ho notifiquin a l’òrgan convocant, si es troben en alguna de les circumstàncies especificades per l’article 28.2 de la Llei de l’Estat 30/1992, del 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i de procediment administratiu comú, o quan hagin impartit cursos o treballs per a la preparació d’aspirants a proves selectives els dos anys anteriors a la publicació de la convocatòria. Igualment, els aspirants podran recusar els membres del tribunal quan hi concorrin les dites circumstàncies. vista personal o per altres mitjans adequats, la informació que consideri necessària per a les adaptacions a què fa referència la base 3. SISENA. PROCEDIMENT DE SELECCIÓ El procediment de selecció dels aspirants és el de concurs oposició, que s’ha de desenvolupar segons les fases següents: 6.1 Fase de concurs. 6.1.1 La valoració de la fase de concurs és prèvia a la de la fase d’oposició. En la fase de concurs, el tribunal ha de fer la valoració dels mèrits al·legats pels aspirants, fins a un màxim de 20 punts, de conformitat amb el barem següent: a) Experiència professional en el compliment de funcions pròpies de la plaça objecte de la convocatòria en institucions parlamentàries, fins a 10 punts. b) Experiència en el compliment de funcions pròpies de la plaça objecte de la convocatòria en altres entitats, fins a 8 punts. c) Per cada títol de llicenciatura, fins a 4 punts. d) Publicacions o treballs de recerca relacionats amb la matèria objecte de la convocatòria, fins a 2 punts. e) Diplomes, cursos d’especialització i assistència a congressos relacionats amb la matèria objecte de la convocatòria, fins a 2 punts. f) Expedient acadèmic, fins a 1 punt. g) Tesi de llicenciatura, fins a 1 punt. h) Tesi doctoral, fins a 1,5 punts. i) Oposicions guanyades en organismes públics com a bibliotecaris/àries, fins a 1 punt. j) Idiomes, fins a 2 punts. 5.5 L’autoritat convocant pot requerir, per ella mateixa o a proposta del president o presidenta del tribunal qualificador, als efectes pertinents, l’acreditació dels aspectes necessaris quan cregui que hi ha inexactituds o falsedats en les quals hagin pogut incórrer els aspirants, els quals poden ésser exclosos motivadament de la convocatòria en qualsevol moment si no compleixen els requisits. Així mateix, en qualsevol moment el tribunal pot requerir als aspirants l’acreditació de llur personalitat mitjançant la presentació d’un document oficial identificador. 5.6 D’acord amb la base 3, el tribunal ha d’adoptar les mesures necessàries perquè els aspirants amb discapacitat gaudeixin d’igualtat d’oportunitats per fer les proves amb la resta d’aspirants. El tribunal qualificador ha de decidir sobre les peticions d’adaptacions que s’efectuïn i ha de tenir en consideració que no comportin una despesa excessiva. Amb aquesta finalitat, pot demanar un informe sobre la sol·licitud d’adaptació i de la compatibilitat amb l’exercici de les funcions i les tasques dels llocs que es convoquen als equips de valoració multiprofessional. El tribunal qualificador també pot requerir a les persones amb discapacitat, en una entre4.90.10. 4. INFORMACIÓ k) Altres mèrits, fins a 1 punt. 6.1.2 La puntuació de la fase de concurs s’ha de fer pública al tauler d’anuncis del Parlament de Catalunya i a l’adreça electrònica d’Internet: http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/ IE4/IE451 6.1.3 En cap cas la puntuació de la fase de concurs no es pot aplicar per a superar les proves de la fase d’oposició. 6.1.4 El tribunal només ha de valorar els mèrits que estiguin justificats de manera fefaent per qualsevol mitjà admès en dret. El tribunal valora la documentació presentada per cada aspirant, sobre la qual ha de puntuar, atesos els graus d’experiència, el nivell de les publicacions o qualsevol altre criteri objectiu de valoració. 6.1.5 Els mèrits s’han d’acreditar documentalment dins el termini de presentació de sol·licituds, i només s’han de tenir en compte els prestats fins a la data de publicació de la convocatòria. Núm. 463 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 3 d’octubre de 2003 15 6.2. Fase d’oposició. Les proves de l’oposició són les següents: 6.2.1 Primera prova. Consisteix a fer dos exercicis, de tres hores cada un, com a màxim, d’una durada global de sis hores, amb un interval mínim de dues hores entre un exercici i l’altre. El primer exercici consisteix a desenvolupar dos temes extrets per sorteig de l’annex A (temes de biblioteconomia i documentació). En el segon exercici, l’opositor o opositora ha de desenvolupar dos temes extrets per sorteig de l’annex B (temes de dret). En el conjunt de la prova es pot obtenir fins a un màxim de 20 punts. El tribunal puntua cadascun dels exercicis fins a un màxim de 10 punts, i resten eliminats els opositors que en cadascun dels exercicis no obtinguin un mínim de 5 punts. 6.2.2 Segona prova. Consisteix a fer dos exercicis de caràcter pràctic, amb una durada global de cinc hores. La durada de cada exercici serà de dues hores i mitja com a màxim, amb un interval mínim de dues hores entre un exercici i l’altre. 1r exercici: catalogació (descripció, indexació i classificació) de sis documents de tipologia diversa. La catalogació s’ha de fer en format Catmarc. Cal fer l’exercici sense usar ordinador. 2n exercici: fer un dossier sobre les matèries a què faci referència una iniciativa parlamentària. Cal referenciar les fonts i els recursos que l’opositor o opositora consideri necessaris per a atendre la sol·licitud d’informació. Part dels materials objecte d’aquesta prova pot ésser que sigui en francès, en anglès o en italià. Per a fer aquesta prova els aspirants poden utilitzar les normes, els manuals i els diccionaris que considerin convenients. En el conjunt de la prova es pot obtenir fins a un màxim de 20 punts. El tribunal puntua cadascun dels exercicis fins a un màxim de 10 punts, i resten eliminats els opositors que en cadascun dels exercicis no obtinguin un mínim de 5 punts. 6.2.3 Tercera prova. Les persones aspirants que no acreditin documentalment, dins el termini de presentació de sol·licituds a què fa referència la base tercera, el certificat de nivell de suficiència de català (C), o equivalent, han de fer una prova consistent a demostrar els coneixements de llengua catalana, la qual consta de dues parts: la primera, per a avaluar el domini de l’expressió escrita, per mitjà de la redacció d’un text de 200 paraules, com a màxim, i els coneixements pràctics de llengua, per mitjà de cinc blocs de preguntes sobre aspectes lingüístics relacionats amb les funcions de les places objecte d’aquesta convocatòria, i, la segona, per a avaluar l’expressió oral, per mitjà de la lectura en veu alta d’un text i una conversa sobre temes generals d’actualitat. El temps màxim per al desenvolupament d’aquesta prova és d’una hora per a la primera part i de quinze minuts per a la segona. La qualificació d’aquesta prova és d’apte/a o de no apte/a. Les persones opositores que siguin declarades no aptes resten eliminades. El tribunal qualificador ha de fer pública la llista de les persones opositores que són exemptes de fer la prova al mateix temps i en el mateix lloc que la llista definitiva de persones admeses i excloses a què fa referència la base quarta. 6.2.4 Quarta prova. Aquesta prova té caràcter obligatori però no eliminatori. Consta de dos exercicis: el primer consisteix en la traducció escrita al català d’un text escrit en la llengua escollida per l’opositor o opositora entre l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià, i, el segon, en un resum redactat en llengua castellana d’un text escrit en la mateixa llengua escollida per l’opositor o opositora en l’exercici anterior. Per a fer aquest exercici, els opositors disposen d’una hora i poden utilitzar diccionari. El tribunal valora aquesta prova fins a un màxim de 10 punts. 6.2.5 Cinquena prova. Consta de dos exercicis: Primer exercici: de caràcter obligatori i eliminatori per als aspirants que no tinguin la nacionalitat espanyola, a fi que acreditin el coneixement de la llengua castellana, tant en l’expressió oral com en l’escrita. Aquests aspirants han de fer un exercici, que serà avaluat pel tribunal qualificador, tenint en compte que s’hi ha d’exigir un grau de coneixements idiomàtics adequat a l’exercici de les funcions pròpies dels bibliotecaris/àries del Parlament de Catalunya. Segon exercici: consisteix en una redacció de 200 paraules, com a mínim, i a mantenir una conversa amb membres del tribunal i, si escau, amb els assessors especialistes que aquest proposi. El temps de durada d’aquest exercici no pot superar els quaranta-cinc minuts per a la primera part i els trenta minuts per a la segona. La qualificació d’aquesta prova és d’apte/a i no apte/a. Exempció de l’exercici de coneixements de llengua castellana: Queden exempts de fer aquest exercici els aspirants que acreditin documentalment davant el tribunal, dins el termini de deu dies a comptar de la publicació de les qualificacions de la segona prova, que tenen un certificat segons el qual han cursat la primària, la secundària i el batxillerat a l’Estat espanyol; el diploma superior d’espanyol com a llengua estrangera que estableix el Reial decret 862/1988, del 20 de juliol, modificat pel Reial decret 1/1992, del 10 de gener, o la certificació acadèmica que acrediti que han superat totes les proves dirigides a obtenir-lo, o el certificat d’aptitud en espanyol per a estrangers expedit per les escoles oficials d’idiomes. El tribunal qualificador ha de fer pública, si escau, la llista d’aspirants exempts de fer l’exercici juntament amb les qualificacions de la tercera prova. 6.3 Totes les proves, un cop els opositors les hagin acabades, s’han d’introduir, si escau, en un sobre a la solapa del qual, un cop tancat, l’interessat o interessada i el secretari o secretària del tribunal han de signar. Els sobres són guardats pel secretari o la secretària del tri4.90.10. 4. INFORMACIÓ 3 d’octubre de 2003 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Núm. 463 16 bunal. El tribunal, en acabar cada prova, ha de fixar el dia i l’hora en què els opositors han d’obrir el sobre corresponent i llegir els folis que hagin redactat. El tribunal pot formular objeccions o demanar a l’opositor o opositora que ampliï els criteris exposats en els seus exercicis escrits. Perden els seus drets els opositors que no llegeixin el text. 7.4 La publicació de la puntuació total de la fase d’oposició obtinguda pels aspirants que han superat cadascuna de les proves i la puntuació global obtinguda pels aspirants en el concurs oposició, que s’ha de determinar sumant les qualificacions de les dues fases, es farà pública juntament amb els resultats de la quarta prova, o de la cinquena prova en el cas que aquesta s’hagi de fer. 6.4 Els opositors han d’actuar segons l’ordre establert en el sorteig que es faci abans de començar la primera prova. 7.5 En el cas d’empat en la puntuació final, l’ordre s’ha d’establir a favor de l’aspirant que hagi obtingut la puntuació més alta en la fase d’oposició. Si persisteix l’empat, s’ha de resoldre a favor de l’aspirant que hagi obtingut la puntuació més alta en la segona prova. Si encara persisteix, s’ha de decidir a favor de l’aspirant que hagi obtingut la millor puntuació en la primera prova. 6.5 La qualificació de la fase d’oposició s’ha de determinar sumant les puntuacions obtingudes en les proves obligatòries. 6.6 Desenvolupament de les proves. 6.6.1 El tribunal ha de determinar la data, l’hora i el lloc de realització de la primera prova, d’acord amb el que estableix la base 1.7. 6.6.2 El tribunal ha de determinar la data, l’hora i el lloc per a fer la segona prova i les següents, que s’han de fer públics al tauler d’anuncis del Parlament. El tribunal, en publicar els resultats de cada prova, ha de convocar les persones aspirants al lloc i a l’hora per a fer la prova següent, almenys amb dos dies d’anticipació. Amb aquesta publicació es considera feta la notificació pertinent als interessats i s’inicien els terminis als efectes de possibles recursos. Sense subjecció a aquest termini, els resultats també es faran públics a l’adreça electrònica d’Internet: http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/ IE4/IE451 6.6.3 Els aspirants que no compareguin a les proves i als exercicis el dia i l’hora assenyalats, llevat dels casos de força major lliurement valorats pel tribunal, han d’ésser exclosos de l’oposició i, consegüentment, del procés selectiu i perden tots els seus drets en aquesta convocatòria. SETENA. PUBLICACIÓ DELS RESULTATS 7.1 Les qualificacions de les proves i de la fase de concurs s’han de fer públiques, als efectes del que estableix l’article 59.5.b de la Llei de l’Estat 30/1992, modificat per la Llei 4/1999, al tauler d’anuncis del Parlament de Catalunya. Amb aquesta publicació es considera feta la notificació pertinent als interessats i s’inicien els terminis als efectes de possibles recursos. 7.2 La valoració dels mèrits obtinguda pels aspirants en la fase de concurs es farà pública abans de l’inici de la fase d’oposició. Els aspirants disposen d’un termini de deu dies a comptar de l’endemà de la publicació de l’esmentada valoració de mèrits per a presentar les al·legacions que considerin necessàries. 7.3 El tribunal, un cop estimades o desestimades les al·legacions presentades, ha de fer pública la valoració definitiva dels mèrits acreditats pels aspirants en la fase de concurs. 4.90.10. 4. INFORMACIÓ 7.6 La puntuació global obtinguda pels aspirants en el concurs oposició, de conformitat amb el que estableix l’apartat 7.5, determina els aspirants que, d’acord amb el nombre de places convocades, són proposats pel tribunal a l’òrgan convocant per a ésser nomenats funcionaris, els quals s’han de donar per notificats amb la publicitat de la dita proposta del tribunal al tauler d’anuncis del Parlament. Sens perjudici d’això, aquesta proposta també es farà pública a l’adreça d’Internet: http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/ IE4/IE451. VUITENA. PROPOSTA DE NOMENAMENT 8.1 Els aspirants proposats han de presentar a la Direcció de Govern Interior, en el termini de vint dies naturals des de la data de publicació de la proposta de nomenament al tauler d’anuncis del Parlament de Catalunya com a funcionari/ària de carrera, la documentació següent: a) Una còpia confrontada del títol de diplomat/ada en biblioteconomia i documentació. b) Un certificat mèdic oficial que acrediti que no pateixen cap malaltia ni defecte físic o psíquic que impossibiliti el compliment de les tasques pròpies de les places a cobrir, lliurat dins els tres mesos anteriors a la data de presentació. c) La declaració de no estar inhabilitats per a l’exercici de les funcions públiques ni estar separats mitjançant expedient disciplinari del servei de qualsevol Administració pública. Els aspirants que no tinguin la nacionalitat espanyola han d’acreditar, mitjançant la declaració jurada o promesa, que no estan sotmesos a cap sanció disciplinària o condemna penal que els impedeixi l’accés a la funció pública en llur Estat d’origen. d) La declaració de no estar inclosos en cap dels supòsits d’incompatibilitat establerts per la legislació vigent, o la declaració que se sol·licitarà l’autorització de compatibilitat, o que s’exercirà l’opció que especifica l’article 10 de la Llei 21/1987, del 26 de novembre, d’incompatibilitats del personal al servei de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. 8.2 Els aspirants proposats que no presentin la documentació requerida, llevat dels casos de força major, que han d’ésser degudament comprovats per l’autoritat Núm. 463 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 3 d’octubre de 2003 17 convocant, i els que no compleixin les condicions i els requisits exigits no poden ésser nomenats funcionaris i n’han de quedar anul·lades les actuacions, sens perjudici de la responsabilitat en què hagin pogut incórrer en cas de falsedat. NOVENA. NOMENAMENT 9.1 Un cop comprovada la conformitat de tots els documents presentats, la Direcció de Govern Interior ha d’elevar la proposta del tribunal d’aprovats en el procés selectiu a la Mesa del Parlament, perquè n’acordi el nomenament, el qual ha d’ésser publicat en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya i el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. 9.2 Els aspirants nomenats funcionaris disposen, d’acord amb l’article 50 del Text refós dels Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya, d’un període de trenta dies hàbils, a comptar de l’endemà de la publicació dels nomenaments en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, per a prendre possessió del seu càrrec. 9.3 Els defectes en la documentació que n’impedeixin el nomenament, i també la manca de jurament o promesa o de la presa de possessió, llevat dels casos de força major, que han d’ésser degudament comprovats i valorats per l’Administració, comporta la pèrdua de tots els drets. En aquest cas, la Mesa ha de procedir a nomenar funcionària la persona candidata que hagi superat el procés selectiu que li segueixi en puntuació en la qualificació del tribunal. DESENA. RÈGIM D’IMPUGNACIONS 10.1 Contra aquest acord i contra les resolucions definitives de l’òrgan convocant les persones interessades poden interposar recurs potestatiu de reposició davant la Mesa del Parlament en el termini d’un mes des que ha estat publicat o notificat, o directament recurs contenciós administratiu davant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en el termini de dos mesos a comptar de l’endemà d’haver estat publicat o notificat, de conformitat amb la Llei de l’Estat 29/1998, del 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa. ANNEX A. TEMES DE BIBLIOTECONOMIA I DOCUMENTACIÓ 1. La biblioteca especialitzada. Concepte, funcions i serveis. Biblioteques especialitzades en ciències socials a Catalunya i a l’Estat espanyol. 2. Biblioteques parlamentàries. Concepte, funcions i serveis. Referència especial a les biblioteques parlamentàries de l’Estat espanyol: Congrés dels Diputats, Senat i parlaments autonòmics. Referència a algunes biblioteques de diversos països estrangers. 3. Fons documentals a les biblioteques parlamentàries. Tipologia i classificació. 4. Fonts jurídiques: legislació i documentació parlamentària a l’Estat espanyol. La publicitat de la norma. Publicacions oficials i no oficials. 5. Fonts jurídiques: jurisprudència i doctrina jurídica a l’Estat espanyol. Fonts oficials i no oficials. 6. La documentació de la Unió Europea sistematitzada per institucions. Fonts oficials i no oficials. Principals centres d’informació i documentació europea a Catalunya, Estat espanyol i Europa. 7. La documentació del Consell d’Europa. Fonts d’informació i documentació. 8. La documentació dels principals organismes internacionals. Fonts d’informació i documentació. 9. Bases de dades. Tipologia. Principals bases de dades jurídiques i en ciències socials. 10. Organismes i principals centres de documentació parlamentària. Centre Europeu d’Investigació i Documentació Parlamentària. Centre Internacional de Documentació de la Unió Interparlamentària. Funcions, serveis, i publicacions. 11. La biblioteca digital. Les noves tecnologies de la informació i la seva aplicació en les biblioteques especialitzades. Recursos electrònics. Digitalització. 12. Les polítiques d’informació a l’Estat espanyol i a Catalunya. 13. Projectes de cooperació interbibliotecària. Marc general i biblioteques parlamentàries. 10.2 Contra els actes de tràmit del tribunal que decideixin directament o indirectament sobre el fons de l’assumpte, determinin la impossibilitat de continuar el procés selectiu o produeixin indefensió o perjudici irreparable a drets o interessos legítims, els interessats poden interposar recurs d’alçada davant la Mesa del Parlament, en el termini d’un mes a comptar de l’endemà d’haver estat publicats al tauler d’anuncis, tal com estableix la base 7.1. 14. Recursos d’informació a Internet, especialment per a una biblioteca especialitzada en dret i ciències socials. Tipologia i classificació de recursos. Igualment, les persones interessades poden interposar qualsevol altre recurs que considerin convenient per a la defensa de llurs interessos. 17. Adquisicions. Principals distribuïdors i proveïdors nacionals i estrangers. Funcions i serveis que ofereixen. Palau del Parlament, 23 de setembre de 2003 Imma Folchi i Bonafonte Oficiala major 15. Processos i serveis tècnics a les biblioteques parlamentàries. Avaluació i organització dels processos tècnics. Obtenció de la documentació, tractament documental, recuperació i difusió de la informació. 16. Gestió i avaluació de les col·leccions. 18. Anàlisi documental. Procediments i metodologies. Indexació. Llenguatges documentals. Els tesaurus: elements, estructura, construcció i manteniment. Tesaurus en ciències socials. Tesaurus Eurovoc. Adaptacions a l’Estat espanyol. 4.90.10. 4. INFORMACIÓ 3 d’octubre de 2003 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Núm. 463 18 19. Publicacions en sèrie. Definició, tipologia, processos tècnics, avaluació i recursos electrònics. estructura. Les normes interpretatives i supletòries del Reglament. 20. Sistemes d’automatització de biblioteques. Estat de la qüestió. 13. L’estatut dels parlamentaris. Inviolabilitat, immunitat. L’aforament. Les incompatibilitats. 21. Difusió de la informació a les biblioteques parlamentàries. 14. Els òrgans parlamentaris: la Presidència, la Mesa, les comissions, les ponències, el Ple, la Diputació Permanent i la Junta de Portaveus. Els grups parlamentaris. 22. Formats d’intercanvi i d’accés d’informació bibliogràfica. El format MARC. Estat de la qüestió. Norma ISO 2709. El Protocol Z39.50. 23. Organismes internacionals en l’àmbit de la biblioteconomia i documentació. Referència especial a les biblioteques parlamentàries. 24. Les biblioteques i la propietat intel·lectual. 25. Fonts d’informació en premsa. ANNEX B. TEMES DE DRET 1. La Constitució espanyola del 1978: estructura i contingut bàsic; els drets fonamentals i les llibertats públiques en la Constitució. 2. Les fonts del dret. La Constitució, els estatuts d’autonomia, les lleis orgàniques i les lleis ordinàries; l’ordenament comunitari: el dret originari i el dret derivat. Les disposicions del Govern amb força de llei i el reglament administratiu. 3. Les institucions de democràcia directa: el referèndum i la iniciativa legislativa popular. Els partits polítics com a instrument de participació política. El finançament dels partits. Els sindicats. 4. El sistema electoral espanyol: l’administració electoral, el procediment electoral i les seves garanties. 5. Les Corts Generals en el sistema constitucional espanyol. Estructura i funcions. El Senat com a cambra de representació territorial. 6. La Corona. El Govern: composició i funcions. L’Administració de l’Estat. 7. El poder judicial: estructura i funcions; providències, interlocutòries i sentències. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. 8. El Tribunal Constitucional en el sistema constitucional espanyol. Naturalesa, organització i funcions. Els procediments davant el Tribunal Constitucional. 9. Els òrgans de rellevància constitucional: el Defensor del Poble, el Tribunal de Comptes i el Consell d’Estat. 4.90.10. 15. Funcionament del Parlament: l’ordre del dia, les sessions, els debats, les votacions i la publicitat del treball parlamentari. 16. El procediment legislatiu. La iniciativa legislativa. El procediment legislatiu ordinari: projectes i proposicions de llei; les esmenes: classes i tramitació. Procediments legislatius especials. Els pressupostos generals de la Generalitat. Competència legislativa plena en comissions. Lectura única d’un projecte de llei. El procediment d’urgència. 17. Els diversos procediments parlamentaris: la investidura, la moció de censura i la qüestió de confiança; les interpel·lacions i les preguntes, les proposicions no de llei i les mocions; els debats generals, les compareixences i les sessions informatives. 18. L’Administració parlamentària. La funció pública parlamentària: els Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya, selecció i adquisició de la condició de funcionari, les situacions dels funcionaris públics, els drets i deures dels funcionaris i el règim disciplinari. 19. El president de la Generalitat: elecció, cessament i funcions. El Govern: organització i funcions. 20. L’organització administrativa de la Generalitat: els departaments i els serveis territorials. La funció pública catalana. 21. Les altres institucions estatutàries: el Consell Consultiu, el Síndic de Greuges i la Sindicatura de Comptes; la Comissió Jurídica Assessora. 22. L’Administració local. Les entitats locals a l’Estat espanyol: tipologia, organització i competències; les relacions entre les entitats locals i les administracions territorials superiors. L’Administració local a Catalunya i la divisió comarcal a Catalunya. 23. L’Administració institucional: tipologia. Els organismes públics. L’Administració corporativa. 24. L’acte administratiu: concepte, caràcters i elements. 10. L’organització territorial de l’Estat. El procés de formació del sistema autonòmic i la seva evolució. Els estatuts d’autonomia. El sistema de distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes. El control sobre l’activitat de les comunitats autònomes. 25. El procediment administratiu. Els recursos administratius: principis generals i classes de recursos. La contractació administrativa. 11. L’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1979: procés d’elaboració, contingut bàsic i principis fonamentals. Les competències. El procediment de reforma. 27. La Unió Europea: creació i procés d’ampliació. Les institucions comunitàries: el Consell, la Comissió, el Parlament Europeu, el Tribunal de Justícia, el Tribunal de Comptes. 12. El Parlament de Catalunya: composició i elecció. El Reglament del Parlament de Catalunya: naturalesa i 4. INFORMACIÓ 26. La jurisdicció contenciosa administrativa: naturalesa, extensió i límits.