Enllaç al Llibre

Surroca
Manel
El traç lliure
Ma Isabel Marín i Silvestre
Publicació
Manel Surroca El traç lliure
Autora: Maria Isabel Marín i Silvestre
Fons documental: Arxiu Manel Surroca
Conservació i restauració : Mercè Vila Rigat
Fotografies:
Arxiu Manel Surroca
Anna Corbella Planella
(pàgines 29, 30 esquerra, 35 dreta, 36, 37 dreta, 39 esquerra, 44 esquerra, 44 dreta, 47, 50 superior esquerra, 51
superior, 52, 55 dreta, 56, 58 esquerra, 60 dreta, 61 dreta, 62 dreta, 63 superior dreta, 66 esquerra, 66 dreta, 68,
70 esquerra, 71 esquerra i 72 centre)
Arxiu Reial Cercle Artístic de Barcelona (pàgina 32 dreta)
Judit Prat (pàgina 93 inferior i portada)
Edita: Concepció Solé / Jordi Vilar
Disseny gràfic: Judit Prat
Impressió: Escenari Gràfic SL
Dipòsit legal: --© Dels texts: Maria Isabel Marín i Silvestre
© De les fotografies: Arxiu Manel Surroca, Anna Corbella, Arxiu Reial Cercle Artístic de Barcelona
Agraïments: Reial Cercle Artístic de Barcelona, Eusebi Puigdemunt
Exposició
Manel Surroca El traç lliure
A cura de: Maria Isabel Marín i Silvestre
Sala d’exposicions del Reial Cercle Artístic de Barcelona
Del 10 de juliol al 3 d’agost de 2014
Amb el suport del Reial Cercle Artístic
Surroca
Manel
El traç lliure
Ma Isabel Marín i Silvestre
4
SURROCA
Manel Surroca a l’inici de la dècada dels 40
Semblança i trajectòria
Manuel Surroca Claret va néixer a Camprodon el dia 15
de febrer de 1917.
cables va arribar de matinada a la frontera francesa, al
poblet de Fabert i des d’allà es va dirigir a Prats de Molló.
Els seus pares –Jacint Surroca Surinyach i Remei Claret
Coma- eren artesans sabaters, feien les sabates a mida,
ofici que provenia dels seus pares. Tenien la sabateria al
centre del poble1.
Al arribar a Prats de Molló es va presentar a la policia
francesa, el van fitxar i se’n va anar a Perpinyà en autobús. Al cap de dos dies l’aturà la policia i va ser internat
a un camp de concentració de Montpeller. Estant allà reclòs, la policia va preguntar si algú sabia francès. Surroca
coneixia l’idioma i va fer d’intèrpret per la filiació de tots
els que, com ell –més d’una quarantena-, havien arribat
aquell dia. En acabar havia fet amistat amb el prefecte de
la comissaria i als tres dies el cridà i li digué que si tenia
possibilitats de marxar a París o a un altre lloc, marxés
aquella mateixa nit. L’endemà seria massa tard; els retornarien a tots a Espanya, deixant-los triar el bàndol. Va
agafar les escasses pertinences i va marxar cap a París
en un tren. Va ser d’aquesta manera que va iniciar la seva
aventura parisenca.
Manel tenia un germà, l’Anton, nascut el 1922. La infantesa va transcórrer a Camprodon i molts dels seus jocs
es centraven en el dibuix. Tot i les migrades perspectives
materials dels oficis artístics, el pare va animar sempre la
vocació de tots dos fills2.
Manel -als dotze anys- s’inicià en la pintura amb en DariusVilàs. A casa hi havia l’ambient adequat: el pare dibuixava,
feia aquarel·les, i pintava decorats pel teatre d’afeccionats
del poble i el seu germà es va iniciar en el camp de la pintura amb Josep Morell.
Meritxell Vilar va aplegar els records de Manel Surroca,
des dels anys de la Guerra Civil, fins el febrer de 1949,
que va celebrar la seva primera exposició individual, a El
testimoni d’un artista3.
El 18 de juliol es va iniciar la Guerra Civil, i al cap de
pocs dies, el 22 o el 24 va marxar de Camprodon per desacord amb la situació política. Volia marxar cap a París,
no volia lluitar contra amics seus. Considerava que no era
cap heroïcitat marxar sense estar a cap dels dos bàndols,
però també era de l’opinió que les dues faccions tenien
un caire dictatorial que no tolerava. Si s’hagués quedat a
Catalunya, hauria anat al front.
Per aquest motiu el diumenge després d’haver esclatat la
guerra, va acomiadar-se dels seus pares i del seu germà,
va agafar únicament un quadern de dibuix, i amb l’excusa
d’anar a fer uns apunts, va poder passar el primer control
milicià. Els milicians -situats a la sortida de Camprodonel coneixien, però tot i així va passar por; si hagués portat
equipatge no l’haguessin deixat passar.
Anava vestit amb dues samarretes, dues camises, dos
jerseis, dos pantalons, l’americana i l’abric. La maleta la
portava damunt.
Després del control es va endinsar en un congost de la
muntanya i sense parar, passant per camins impracti1
2
3
4
Al baixar del tren a Saint Germain, es va dirigir cap a casa
d’un parent, l’escultor Joaquim Claret, que també era de
Camprodon. Claret el va rebre molt bé i li oferí casa seva
pel que necessités. Va treballar al seu taller d’escultura,
circumstància que li va permetre formar-se artísticament,
a més de visitar museus i fer amistat amb pintors, escultors4, poetes, ...i també esportistes. Li agradava molt jugar a futbol i va formar part de l’equip del Saint Germain.
La seva estada a París va coincidir amb l’Exposició Internacional de 1937 en la qual va poder admirar el cèlebre
Guernica de Picasso que el va impressionar enormement.
Recordava el petit Pavelló Espanyol que va esdevenir un
dels més visitats, i les obres de Joan Miró, de Juli González i Alexander Calder.
Es comunicava amb els seus pares per correu, però a les
cartes havia de fingir que era una noia, es feia passar
per la seva cosina. Al taller d’un amic seu, es reunien un
quants per dibuixar, i en una de les sessions varen fer una
fotografia del grup, en la qual hi havia una noia. Va poder
enviar la fotografia a casa seva per que el veiessin, fent
passar a la noia com la cosina que escrivia la carta.
Durant la seva estada a París va ser quan va començar a
gestar la il·lusió de voler ser un artista de referència, no
per ser conegut, sinó per haver assolit un bon nivell.Va
VILAR, Meritxell. A la recerca del passat. El testimoni d’un artista. 2002 (Treball inèdit).
GUITART, Manel. “Radiografies al capvespre (2). Manel Surroca. El poder de les neurones”. El Camp Rodo. Núm. 10. 1998. Pàgs.: 34-37.
VILAR, Meritxell. A la recerca del passat. El testimoni d’un artista. 2002 (Treball inèdit).
Va freqüentar el taller d’Aristide Maillol a Saint-Germain-en-Laye, al qual anaven sovint Maurice Denis, Roussel, Véra, Chastel, Van Dongen. Destino.
“En el taller de los Artistas. Con Manuel Surroca”. Núm. 1026. 6 d’abril de 1957. Pàg. 36.
SURROCA
5
6
SURROCA
tenir la possibilitat d’exposar una petita obra amb: Joaquim Claret, Roger Chastel, Maurice Denis, André Derain,
Madeleine Dines, Brooke Farrar, Gabrielle Faure, Jean
Joveneau, Maurice Utrillo, Arístide Maillol, Henri Marret,
Albert Martine, Jean Oudin, Pierre Nicot, Gabrielle Romains, K. X. Roussel, Jéan Souverbie, Lucie Tullat, i Paul
Véra. Mostra col·lectiva de pintura celebrada a les sales
del “Petit Réveil”, entre el 22 de desembre de 1938 i el
5 de gener de 1939. Hi havia artistes reconeguts i d’altres companys o amics, molt més joves,però amb talent,
que van suscitar l’interès dels afeccionats i de la crítica,
que coneixia els seus esforços. El local era reduït i no va
permetre una mostra més àmplia i completa, però era de
qualitat. Surroca era el més jove i la premsa deia “Un
écolier de 20 ans, mais bien doué et qui est à bonneé co
le dans l’atelier de Claret”5. L’experiència fou molt grata,
a més va assistir a la coneguda acadèmia de la Grande
Chaumière, va conèixer a molts altres artistes, i a un cap
de policia, relació que va ser molt avantatjosa.
No anava gaire sobrat de diners, i un company de l’equip
del Paris Saint-Germaine -sabent que se li donava bé el
ball-, el va adreçar cap a una acadèmia per augmentar els
seus ingressos. S’hi va presentar a la tarda i l’acceptaren,
dient-li que podia començar aquella mateixa nit. Li van
facilitar un smoking i li van aclarir que quan una senyora o
senyoreta el tragués a ballar li donaria un tiquet per cada
ball i per cadascun d’ells tindria una comissió. Aquesta
iniciativa només va durar una nit, la policia va aparèixer
tot just quan començava i detingueren a tothom, d’aquí
la avantatge d’haver conegut a monsieur d’Orner, que va
preguntar-li, que feia allà. Surroca va respondre-li que
només feia una estona que havia començat aquella feina
i que l’havien detingut. El policia li va donar l’oportunitat
de marxar, dient-li que allò no era per ell i si no marxava
l’haurien de detenir.
Per guanyar-se uns diners va haver de recórrer a treballs
de jardineria a una casa nobiliària i va establir molt bona
relació amb les propietàries; dues senyores de molta
edat que en veure’l interessat per l’art, van ensenyar-li la
mansió. Era una casa superba, plena de pintures, dibuixos -alguns a la ploma de Delacroix-, d’objectes artístics
i carruatges antics.
5
6
7
8
9
10
Manel Surroca a finals de la dècada dels 30.
Al cap de pocs dies d’haver acabat la guerra va marxar
de París per viatjar fins a Prats de Molló en tren, la seva
mare el va anar a buscar a peu passant per les muntanyes, ella sola ja que el seu pare no l’haguessin deixat
sortir del país. La tornada a casa des de Prats de Molló
va ser igual i, a més, carregats amb les maletes. Surroca
recordava la primera nit passada a casa, ni ell ni el seu
germà van dormir explicant-se totes les coses que havien
passat.
J. F. “Exposition de Peinture”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar).
Memoria II aniversario de la fundación. “Curso 1942-1943. I Salón de Otoño”. Círculo de Bellas Artes. Palma de Mallorca. Diciembre 1942. Pàgs. 94 i 102.
II Salon de Otoño. Catálogo. Círculo de Bellas Artes. Palma de Mallorca. Octubre 1943. Núm. 76. Retrato del niño José Moret.
III Salon de Otoño. Catálogo. Círculo de Bellas Artes. Palma de Mallorca. Octubre 1944. Núm. 68 Adolescente.
VILAR, Ester. FALIP, Eduard. Investigació periodística. El General cavalca de nou. Facultat de Comunicació Blanquerna. Universitat Ramon Llull.
PERMANYER, Lluís. “El desquite contra Prim”. La Vanguardia. Vivir “El álbum”. 27 de març de 2014. Pàg. 10.
SURROCA
Uns mesos després es va incorporar al servei militar, va
ser destinat a La Corunya i posteriorment a León on va fer
d’escrivent a l’oficina de la companyia. Va formar part de
l’equip de futbol del regiment i d’allà va passar a jugar a
la Cultural Leonesa de segona divisió.
Va ingressar com a soci al Cercle Artístic de Barcelona el
25 de març de 1941, proposat pels artistes Josep Morell
i Joan Palet. Va cursar un any a l’Escola de Belles Arts i
posteriorment va treballar al taller d’en Frederic Marès
que era director del centre. El fet de treballar amb en Marès va ser l’inici seriós de la seva trajectòria com escultor.
El seu germà Anton era pintor i, per no tenir la mateixa
professió, va optar per l’escultura, que no li desagradava
gens. Va estar al taller d‘en Marès uns quants anys, col·
laborant en la realització de diverses obres entre les que
destaquen l’emmotllament de l’escultura del monument
al General Prim del parc de la Ciutadella i les tombes reials del monestir de Poblet.
El 1942 va participar al I Saló de Tardor, certamen anual
creat pel Círculo de Bellas Artes de Palma de Mallorca,
que va inaugurar el curs 1942-1943, el dia 17 d’octubre,
organitzat en quatre salons. Josep Morell va obtenir una
medalla de plata amb l’obra Lección de piano, i Manel
Surroca l’accèssit d’escultura, amb Cabeza. Els premis
medalla de plata i medalla de bronze de la secció d’escultura van quedar deserts6.
El 1943 es va donar de baixa del Cercle Artístic de Barcelona, i va participar al II Saló de Tardor, del Círculo de Bellas
Artes de Palma de Mallorca, en el que també hi va prendre
part el seu germà Antoni, que dins la secció de pintura va
presentar Reflejos grises i dins la de dibuix i gravat Marruecos español. Manel va presentar Retrato del niño José
Moret dins la secció d’escultura. Els dos germans consten
al catàleg editat amb motiu de l’exposició a la mateixa
adreça de Josep Morell, avinguda Gaudí, 71. 7è. 1a.7.
El 1944 sent deixeble de l’escultor Frederic Marès, va
participar de nou al Saló de Tardor, en la seva III edició,
i va obtenir la Primera Medalla de la secció d’escultura
amb Adolescent8. Com als certàmens anteriors també hi
va participar el pintor Josep Morell, i Antoni Surroca que
n’era deixeble, i l’any anterior havia obtingut l’accèssit
de paisatge.
11
12
13
14
15
16
Com hem exposat anteriorment, al taller de Frederic Marès va col·laborar en la restauració de l’escultura eqüestre del General Prim. La figura del General havia estat
enderrocada per membres de les Joventuts Llibertàries
de Gràcia el 20 de desembre de 1936. El 1945 se li va
encarregar aquest treball a Marès, convertit en aquells
moments en restaurador de monuments. El seu equip,
l’havia ajudat prèviament a la restauració de les figures
de Poblet. L’escultor va copiar l’obra original, introduint
algun canvi: Es va modelar una cua molt més voluminosa i abarrocada que l’anterior, que era obra de l’escultor
Lluís Puiggener9,10.
Mentre Manel ajudava a organitzar una exposició al seu
germà Antoni, aquest va emmalaltir sobtadament i en poc
temps, el 13 de desembre de 1947, va morir. Només tenia
vint-i-cinc anys i no va poder viure el somni d’exposar la
seva pintura a Barcelona. Va ser a partir de llavors que
Manel s’inicia en aquest camp i en record seu celebraria
la seva primera exposició individual el 1949.
El mes de maig de 1948 Manel Surroca va guanyar el
premi del Reial Cercle Artístic, del concurs de dibuix de
figura humana, celebrat entre els que concorrien a les
classes de l’entitat11. Frederic Marès l’havia animat a
deixar Camprodon i romandre a Barcelona, així com a
presentar-se al concurs. Amb els diners de la beca -tres
mil pessetes- va adquirir material per pintar: cavallet, teles, colors, pintures. Amb tot el comprat va anar a veure a
Frederic Marès per fer-li saber que deixaria el taller, volia
fer una exposició de pintura i tenia una sala llogada. Marès li va comentar que sempre s’havia preguntat si no era
més pintor que escultor i el va animar en la nova experiència. No tenia un sol quadre. Va pujar a Camprodon i en
paraules d’ell mateix es va posar a pintar com un “boig”.
Del que volia aconseguir al que aconseguia hi havia una
gran diferència, però a principis de 1949 va tenir apunt
vint-i-una obres –figures, paisatges i notes- per poder
fer una exposició a la Sala Rovira de Barcelona, la seva
primera exposició individual, que va ser presentada pel
pintor i crític Josep Maria de Sucre12. Es va celebrar entre
el 19 de febrer i el 4 de març, i va rebre bons elogis del
crític Rafael Manzano13 i de molts diaris: Diario de Barcelona14, El Mundo Deportivo15, El Noticiero Universal16, La
Diario de Barcelona. “Arte. Veredicto del Concurso del Real Círculo Artístico”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
Exposició a la Sala Rovira, Rambla de Catalunya, 62. Barcelona. Del 19 de febrer al 4 de març de 1949. Text del pintor i crític Josep Maria de SUCRE. Catàleg.
MANZANO, Rafael. “M. Surroca en las Galerías Rovira”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
Diario de Barcelona. “Manuel Surroca en Sala Rovira”. 2 de març de 1949.
El Mundo Deportivo. “M. Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
El Noticiero Universal. “Con el azul y el verde”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
7
8
SURROCA
El mes de novembre es va constituir el Grup Lais al Cercle
Artístic. Es va redactar en català el Manifest Negre, en el
qual establien els seus principis estètics i es pronunciaven en contra l’art oficial i les normes establertes. S’havien identificat amb el text: Ramon Rogent, Santí Surós,
Enric Planasdurà, Francesc Xavier Modolell, Antoni Estradera i Maria Jesús de Sola. El Primer Manifiesto Negro,
amb canvis a la redacció i amb la mateixa data -novembre de 1949- era corroborat pels mateixos artistes i s’hi
afegien Sanjuán, Manuel Capdevila i Josep Hurtuna. Els
membres del grup conreaven diferents estils i mostraren
les seves obres en exposicions col·lectives a diverses
ciutats; en algunes va participar-hi Manel Surroca, que
s’hi va adherir a principis de 195020. El grup però es va
dissoldre a finals de 195121, tot i tenir gran activitat –van
organitzar conferències i homenatges a diversos artistes
i escriptors-, i ser considerat com un dels quatre grups
d’artistes de Barcelona més renovadors22.
Manel Surroca foto de carnet.
Prensa17, La Vanguardia Española18, a més va rebre una
felicitació de la junta de govern del Cercle Artístic en un
document que signava Juan Bautista Trias com a secretari. La premsa coincidia en comentar la utilització de la
tècnica puntillista i el predomini de tonalitats fredes a les
seves obres.
El mes de maig del mateix any va participar a l’exposició
col·lectiva Pro-Hospitales, organitzada pel Cercle Artístic,
on exposà Interior19.
Entre l’1 i el 12 de febrer de 1950, el Grup Lais va exposar
a la sala Stvdio de Bilbao, on Manel Surroca hi va exhibir
Bodegón i Dos amigas, números 17 i 18 del catàleg. Entre
el 22 de maig i el 4 de juny a l’Institut d’Estudis Lleidatans, on va mostrar la mateixa obra que a Bilbao. A les
galeries El Jardín de Barcelona, entre el 3 i el 16 de juny
del mateix any; una exposició al marge del que era comercial, una mostra intimista en la que el grup exhibia dibuixos, pastels, ... en la qual Surroca havia experimentat
un gran canvi23, un avenç extraordinari de la seva tècnica,
palesa en els dos dibuixos presentats24. Al catàleg hi havia un text d’Àngel Marsà que comentava que al Cicles
Experimentals d’Arte Nuevo no podia faltar l’aportació
del Grup Lais, recent baluard barceloní per la defensa de
la plàstica del moment. Els seus components mantenien
diverses maneres de fer art, cadascú tenia personalitat,
però estaven estretament lligats pels seus valors, així
doncs la seva personalitat era múltiple i una. En aquella
mostra presentaven obres entranyables, el que més íntimament podia representar-los25.
17 La Prensa. “M. Surroca, en Galerias Rovira”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
18 La Vanguardia Española. “Manuel Surroca en Sala Rovira”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
19 Exposición de pintura y escultura Pro-Hospitales. Real Círculo Artístico. Mayo 1949. Núm. 161 del catàleg. Interior 92x73
20CASTILLO, A. DEL. “Arte. El Grupo Lais y su colectiva de El Jardín”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
21CABAÑAS BRAVO, Miguel. “La mediterraneidad en el arte español del siglo XX”. Hispania, LVI/1 Núm. 192. 1996. Pàg. 131.
22CASTILLO, A. DEL. “Arte. El Grupo Lais y su colectiva de El Jardín”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
23CASTILLO, A. DEL. “Arte. El Grupo Lais y su colectiva de El Jardín”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
24 MANZANO, R. “El grupo Lais en las Galerias “Jardín””. Solidaridad Nacional. Dijous, 8 de juny de 1950.
25 Grupo Lais. Arte Nuevo. II Ciclo experimental. Exposición Núm. 11. Galerías “El Jardín”. Barcelona. Del 3 al 16 de juny de 1950. Text d’Àngel MARSÀ.
26 Destino. “El Primer Premio “Condado de San Jorge””. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
27 Premio Condado de San Jorge. Galerias Layetanas. Del 29 de abril al 12 de mayo. 1950. Catàleg.
SURROCA
Surroca es va presentar al Premio Condado de San Jorge, el primer any de la seva fundació. El Grup Lais es va
encarregar de l’organització del concurs26, el qual es va
celebrar a les Galeries Laietanes entre el 29 d’abril i el
12 de maig i va exhibir-hi: Es Molinet, La Cadena i Es
Naretes. El catàleg de la mostra el definia com autodidacta format lliurament a París. Constava amb l’adreça
al carrer Viladomat, 47. 4art, 2ª de Barcelona27.El jurat va
estar format per Camón Aznar, Marsà, Mataró, Pla, Ràfols, Sánchez Bella, Sunyer, i Masoliver, aquest últim com
secretari i en representació del Grup Lais. No hi va poder assistir Josep Pla i tampoc Sunyer, els quals van ser
substituïts per Joan Cortés i pel pintor Josep Maria Prim.
El total de les obres presentades al concurs va ser de
setanta-sis pintures i catorze escultures, corresponents a
cinquanta-set artistes de tota tendència. Surroca va ser
elegit en el primer escrutini, que va donar per resultat, en
ordre de vots: Roig, Fornells Pla, Rogent, Aleu, Capdevila, Hurtuna, Olivé Busquets, Picas, Planasdurà, Castells,
Güell, Manuel, Tort, Surós, Alba, Maria Jesús de Sola,
Riu i Surroca. Finalment i després de vuit escrutinis va ser
el guanyador Pau Roig28.
Entre el 30 de maig i el 10 de juny es va celebrar a Sapi
Galerias de Arte l’exposició Panorama de la Pintura y
Esculturas Contemporáneas, organitzada dins les Fires
i Festes de Primavera de Palma de Mallorca. Manel va
exposar ¿Jo?, número 31 del catàleg.
Va exposar dues obres amb el Grup Lais al Cercle de Belles Arts de Lleida, a la sala d’exposicions de l’Institut
d’Estudis Lleidatans, entre maig i juny de 1950, a part
dels membres del grup que exposaven habitualment hi
havia Tina Nin i Antoni Picas.
El mes d’agost exposaria dues obres juntament amb Santí Surós, Antoni Estradera, Enric Planasdurà, Maria Jesús
de Sola, Francesc Xavier Modolell, Ramon Rogent, Manuel Capdevila, i Josep Hurtuna, tots ells del Grup Lais,
al Casino de Ripoll.
Surroca va celebrar la seva segona exposició individual
a la sala Busquets de Barcelona entre el 21 d’octubre i
el 3 de novembre de 1950. Va mostrar-hi vint-i-cinc obres
entre figures, natures mortes, paisatges de Camprodon
i de Llanars i una marina29. La critica va comentar la
seva exposició positivament: Juan Barcino30, Alberto del
Castillo31, Rafael Manzano32, Luis Monreal33, El Correo
Catalán34 i El Mundo Deportivo35. Amb motiu de l’èxit
obtingut a l’exposició els companys del Grup Lais van
obsequiar Surroca amb un banquet; van assistir a la convocatòria crítics de Barcelona i nombrosos admiradors. A
l’arxiu familiar es conserva un record de l’homenatge, en
paper, formant un díptic, hi ha dibuixos i dedicatòries de
diversos amics, del 9 de novembre de 1950: Maria Jesús
de Sola, Rafael Manzano i la seva esposa, Santí Surós i la
seva esposa, Sebastià Gasch, Joan Baptista Trias, Josep
Maria de Sucre, Manuel Capdevila i la seva esposa, Josep Hurtuna i la seva esposa, Ramon Rogent i Montserrat, Mª Dolores V. de Gutiérrez, Juan de Sola, Planasdurà,
Francesc Xavier Modolell i Amelia.
El 1975 recordava que aquells anys es venia poca obra
però hi havia entre els artistes una gran companyonia,
complementat amb l’afany d’obrir nous camins amb el
pinzell36.
El mes de novembre va prendre part al Primer Concurs
de Dibuix del Premi Victorià Seix, al Reial Cercle Artístic
de Barcelona. El jurat del premi va estar format pel vescomte de Güell, Joan Colom, Lluís Muntané Muns, Josep
Mompou, Josep Ferrer, Nicolau Miralles, i Joan Baptista
Trias com a secretari. Dins dels segon premi, entre els
artistes joves concurrents a les classes de dibuix de l’entitat, el de Surroca va ser un dels elegits pel jurat, finalment el guanyador va ser Alejandro Siches. Al procedir
a l’accèssit, també l’obra de Surroca va ser una de les
elegides, però va resultar guanyador Joan Palet.
Aquests últims anys de la dècada dels 40’ Surroca va viure molt intensament el món cultural barceloní37.
28 Destino. “El Primer Premio “Condado de San Jorge””. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
29 Exposición pinturas M. Surroca. Catàleg de l’exposició a la Sala Busquets. Passeig de Gràcia, 36. Barcelona. Del 21 d’octubre al 3 de novembre de 1950.
30BARCINO, Juan. “M. Surroca, en “Sala Busquets”. La Vanguardia Española. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
31CASTILLO, A. DEL. “Arte. Manuel Surroca, en Sala Busquets”. Diario de Barcelona. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
32 MANZANO, Rafael. “Por amor al arte. Pinturas de Surroca y al fondo una tetera de Fajalanza”. Solidaridad Nacional (Retall de premsa de l’arxiu familiar
sense data). Pàg. 3.
33Luis MONREAL TEJADA. Oficina Técnica de Arte. Barcelona. “Partenon”. Radio Nacional de España en Barcelona. 23 de octubre de 1950.
34 El Correo Catalán. “M. Surroca. En la Sala Busquets”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
35 El Mundo Deportivo. “M. Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
36A. R. “Un pintor que renace. Manuel Surroca un neo-figurativo”. Athena. Núm. I. Novembre de 1975. Pàg. 56.
37A. R. “Un pintor que renace. Manuel Surroca un neo-figurativo”. Athena. Núm. I. Novembre de 1975. Pàg. 56.
9
10
SURROCA
Aquell any 1950 es va casar amb Concepció Carbó Bartolomé, “La Conxita”, que havia nascut a Barcelona el
1923, era filla d’estiuejants, que va conèixer, però, a Barcelona. El padrí de noces fou l’escultor Frederic Marès.
Es va presentar al Concurs San Jorge 1952 de pintura i
escultura organitzat per la Diputació Provincial de Barcelona, en el que foren admeses les seves obres Figuras i
La Torre del Puente46.
Va prendre part al Concurs “Navidad” a les Galeries Laietanes i la seva obra va ser valorada per l’original composició38.
Surroca es va tornar a presentar al Concurs San Jorge
l’any 1953, que com a l’anterior convocatòria, les obres
van ser exposades al Palau de la Virreina. La concurrència
va ser gran, i entorn de vint obres van quedar eliminades,
tot i això es va comptar amb cent-quaranta-nou pintures i
vint-i-set escultures. Alberto de Castillo va criticar el gran
nombre d’obres exposades que no tenien suficient categoria, ja que anaven en perjudici de les que en tenien,
considerant a Surroca entre els d’esperit més renovador i
afegint “el solido y expresivo Manuel Surroca, cuya “Maternidad” es otra de las piezas notables”47.
El 1951, Frederic Marès va proposar a Manel Surroca ser
professor de dibuix artístic de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona i ell ho va acceptar, tot i que, el 1998
expressaria que “entrar a l’edifici de la universitat un
autodidacte com jo em semblava un sacrilegi”39. Al seu
carnet de professor, signat per Marès, hi consta l’adreça
Villarroel, 47, tot i que a un passi fronterer pels residents
a Camprodon, expedit el juliol de 1951, hi consta domiciliat a C. A. Torras de la població.
A la secció de pintura del concurs San Jorge va presentar
l’obra Interior i va obtenir vots per ser premiat40.
Participà a l’Exposició Regional de Barcelona, preparatòria de la I Biennal Hispanoamericana d’Art de l’Instituto de
Cultura Hispánica, al Museu d’Art Modern, del Parc de la
Ciutadella, dins la secció de pintura amb l’obra Interior41,
amb la qual va ser seleccionat per concórrer a la I Bienal
Hispano-Americana de Arte42 que es va celebrar al Palau
d’Exposicions del Retiro de Madrid. D’entre molts altres
pintors, el crític Alberto del Castillo destacaria l’aportació
de Manel Surroca, comparant-la amb les obres exhibides
per Ramon Rogent43, i l’acadèmic José Francés el citaria
entre els artistes que considerava mantenien l’alt nivell
de la pintura catalana, la qual presentava, el més gran i
millor exponent a l’exposició44.
El mes de març de 1952 va participar, amb una obra, a
l’exposició col·lectiva Fleurs et Natures Mortes, organitzada pel Cercle Maillol. Institut Français de Barcelone, la
qual va ser presentada per Cesáreo Rodríguez-Aguilera45.
38
39
40
41
Va participar a l’exposició Art Libre a París. La Vanguardia va informar que havia sortit, en un avió, cap a París,
una expedició de trenta-quatre llenços d’artistes, d’entre
els quals sobresortien els noms de: Planasdurà, Estradera,
Hurtuna, Boix, Faber, Surroca, Todó-García i Rogent. L’aportació al certamen havia de servir per reiterar el valor de la
pintura espanyola de més modernes tendències, així com
la seva ja alta cotització i consideració a l’estranger48.
El mes de maig va ser convidat a participar al Salón de Arte
Catalán, que patrocinat per l’Instituto de Estudios Hispánicos, s’organitzava amb motiu del I Congrés Iberoamericà
de Cooperació Econòmica. Es volia oferir als assistents
al congrés, una mostra de les vàries tendències de l’art
d’aquell moment. El Reial Cercle Artístic, amb seu a la plaça de Catalunya, va cedir la sala d’exposicions, que per
les seves dimensions obligava a restringir el nombre de
participants. La mostra es va celebrar entre el 3 i el 12 de
juny de 1953, i Surroca va presentar Mi taller49.
Surroca va celebrar una exposició de pintura a la Sala
Gaspar de Barcelona, l’octubre de 1953; se’n van ocupar
Diario de Barcelona. “Concurso “Navidad”, en Galerias Layetanas”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
GUITART, Manel. “Radiografies al capvespre (2). Manel Surroca. El poder de les neurones”. El CampRodo. Núm. 10. 1998. Pàgs.: 34-37.
“Fallo del Jurado de los Concursos San Jorge”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
Exposición Regional Preparatoria de la I Bienal Hispanoamericana de Arte del Instituto de Cultura Hispánica. Instituto de EstudiosHispánicos. Museo de
Arte Moderno. Catálogo. Julio de 1951. Pàg. 36.
42 “I Bienal Hispano-Americana de Arte. Autores seleccionados en la Exposición Regional de Barcelona. Sección de pintura”. (Retall de premsa de l’arxiu
familiar sense data).
43CASTILLO, A. DEL. “Cataluña en la Bienal”. III. La Vanguardia. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
44 FRANCÉS, José. “Primera Exposición Bienal Hispano-Americana. La pintura espanyola. La Vanguardia Española. (Retall de premsa de l’arxiu familiar
sense data).
45 Exposition Fleurs et Natures Mortes. Cercle Maillol. Institut Français de Barcelone. Catalogue. Març de 1952.
46 Concurso San Jorge 1952. Pintura y Escultura. Diputación Provincial de Barcelona. Núm. 113 i 114 del catàleg d’obres admeses.
47CASTILLO, A. DEL. “Arte. Concurso San Jorge 1953”. Diario de Barcelona. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data). Pàg. 4.
SURROCA
Juan Francisco Bosch50, El Correo Catalán51,52, Solidaridad
Nacional53, La Hoja del Lunes54 i Destino55.
A l’Exposició de pintura i escultura Concurs d’Art 1953,
organitzada al Cercle Artístic i celebrada entre el 12 i el
29 de desembre de 1953, va presentar En el Circo.
A l’Exposició Barcelona Antiga, organitzada per l’Ateneu
Barcelonès i la Dirección General de Información, de l’1
al 16 de maig de 1954, als salons del Cercle Artístic, Manuel Surroca va presentar L’Arnau, que va ser reproduït al
catàleg. El jurat d’admissió i col·locació d’obres va estar
format per Ramon de Capmany, Joan Ainaud de Lasarte,
Àngel Marsà, Joan Cortés i Xavier Modolell. El secretari
de l’exposició era Antoni Brunet. El de qualificació va estar format per: Francesc Labarta, Josep Maria de Sagarra, Manuel Humbert, Antoni Vila Arrufat, Agustí Duran i
Sanpere, Joaquim Renart i Manuel Cases.
A l’exposició III Concurs de Dibuix Premi Victoriano Seix,
del Cercle Artístic, del novembre de 1954, va obtenir
Menció Especial.
El mes de desembre es va convocar el Concurs d’Art 1954
del Reial Cercle Artístic. Alberto del Castillo va valorar
negativament l’exposició en no haver-hi selecció prèvia.
De les cent trenta-vuit pintures exposades, només una
vintena, eren, en opinió seva, pròpies de tenir en consideració i entre els autors d’aquestes, citava a Manel Surroca i res objectava del premi rebut per l’artista56. Cortés
també va criticar l’admissió, comentant que el de verdader nivell es reduïa a poques obres. Pel crític els artistes
que havien començat la seva carrera amb bon peu -considerats globalment-, tampoc hi havia observat retrocés,
però era un perjudici per ells estar voltats d’obres poc
qualificades57. El jurat va estar integrat per: el vescomte de Güell, Lluís Martí Gras, Jaume Duran Castellanas,
Emili Bosch Roger, Antoni Casamor, Lluís Maria Güell,
i Lluís Montané, actuant de secretari Antoni Florensa.
Manel Surroca pintant des de Font Nova.
Manel Surroca va obtenir el Primer Premi amb Paisaje
urbano58,59. Joan Cortés va comentar que al Cercle s’havia
format molt rebombori a propòsit de la decisió del jurat,
el qual havia reconegut el mèrit on hi era, prescindint de
tendències, havia sabut donar les millors qualificacions
a qui millor les acreditaven. Opinava que Surroca era un
jove que es venia afirmant amb personalitat i força, i que
el premi era una prova del seu avanç60.
48 “Crónica de la jornada. Cuadros españoles a París”. La Vanguardia Española. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data). Pàg. 13.
49 Salón de Arte Catalán. Patrocinado por el Instituto de Estudios Hispánicos. Real Círculo Artístico de Barcelona. Junio de 1953.
50BOSCH, Juan Francisco. “La pintura briosa, a la vez que emotiva, del artista Surroca”. El Año Artístico Barcelonés. Itinerario de exposiciones. Temporada 1953-1954. Pàgs. 21 i 22.
51 El Correo Catalán. “M. Surroca. (Sala Gaspar)”. 17 d’octubre de 1953.
52 El Correo Catalán. “M. Surroca”. 21 d’octubre de 1953.
53 Solidaridad Nacional. “Por amor al arte. Manuel Surroca en la Sala Gaspar”. 17 d’octubre de 1953.
54 E. F. “M. Surroca, en Sala Gaspar”. Hoja del Lunes. 19 d’octubre de 1953.
55 J. C. “Panorama de Artes y Letras ... Las exposiciones y los Artistas. M. Surroca”. Destino. Núm. 846. 24 d’octubre de 1953. Pàg. 26.
56CASTILLO, A. DEL. “El Arte de la Semana”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
57 J. C. “Las Exposiciones. “Concurso de Arte 1954” Del Real Círculo Artístico”. 19 de desembre de 1954. (Retall de premsa de l’arxiu familiar).
58 Diario de Barcelona. “Arte. Fallo del Concurso de Arte 1954 del Real Círculo Artístico”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data). Pàg. 23.
59 “Artes. Real Círculo Artístico. Fallo del “Concurso de Arte 1954”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
60 J. C. “Formas y colores. Del “Concurso de Arte” 1954, del Real Círculo Artístico”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
11
12
SURROCA
devia el seu desig de construcció. En paraules del mateix
artista, encaixava la seva pintura dins l’expressionisme
no alemany; un expressionisme mediterrani, d’intensitat
cromàtica, proper al francès. Surroca mateix posava a
Roualt com exemple, però expressava que tot aquests
raonaments el preocupaven molt poc63.
Manel Surroca pintant a la font.
Surroca va celebrar, entre el 18 de febrer i el 2 de març de
1956, una exposició individual a la Sala Gaspar, un total
de vint-i-quatre pintures entre paisatges –alguns d’ells
de paratges ja coneguts-, natures mortes i figures61. Sala
on, un any després, mostraria al crític de Destino la seva
producció més recent62.
Va participar a la XV Exposició de Belles Arts de Badalona, el mes de setembre de 1956 i a la col·lectiva d’artistes socis del Cercle Artístic la tardor de 1956.
El mes de febrer de 1957 va formar part del jurat en el Primer Certamen Nacional Artístic de Pastisseria celebrat al
Palau de la Virreina de Barcelona, organitzat pel Sindicat
de l’Alimentació, on entre altres personalitats, hi havia
l’escultor Martí Llauradó i els crítics Alberto del Castillo
i Sebastià Gasch.
La revista Destino va entrevistar Surroca el mes d’abril.
L’escrit destacava el seu caràcter modest -modest amb
alegria-, senzill, cordial, i el seu aspecte físic: alt i dret,
amb un feliç somriure als ulls i a la boca. Explicava que,
tot i que Surroca, observava en profunditat, les formes i
els colors en els seus llenços, només existien en funció
de l’artista, que es servia d’ells per expressar les seves
reaccions davant la natura. Per ell, una pintura havia
d’estar perfectament equilibrada, les línies i els colors
havien de formar un tot perfectament lligat. L’aspecte exterior del natural no tenia importància, el que comptava
era el contingut anímic. L’articulista recordava que inicialment Surroca havia estat escultor i que a aquell fet es
El mes de maig de 1957 va ser convidat a participar al I
Salón de Mayo, per Emili Bosch Roger que n’era el president; organitzat per l’Asociación de Artistas Actuales de
Barcelona, havia de tenir caràcter anual. S’hi van presentar setanta-set pintors i deu escultors. A l’octubre es va
presentar al Concurs Extraordinari de Pintura i Escultura,
organitzat pel Reial Cercle Artístic de Barcelona, al Museu d’Art Modern.
Havia celebrat les primeres exposicions individuals a galeries de prestigi –Sales Rovira, Busquets i Gaspar- en
les quals va tenir un notable èxit, però aquell any amb
un cert desànim del món de l’art i diverses circumstàncies personals, van fer que preferís tornar a l’ambient de
Camprodon i donar continuïtat al negoci dels seus pares,
la sabateria “Can Gona”. La seva trajectòria però havia
estat prou important per no abandonar la pintura, i la rebotiga li va servir al cap d’un temps per seguir pintant.
“Venia sabates però estava a dintre pintant”64. La revista
Athena explicava el 1975 que Surroca era un dels molts
artistes plàstics catalans que no havia pogut suportar
l’angoixant pes de la ciutat moderna. Havia arribat a
Barcelona amb molta força l’art abstracte, i va desbancar
als que no havien renunciat a la figuració65. Una solució
econòmica va ser la sabateria, que va fer desaparèixer
la preocupació pels diners; amb aquell suport va poder
pintar amb llibertat, sense preocupacions, i desenvolupar
la seva obra com ell volia.
El 1959, va fer un breu reingrés al Cercle Artístic de Barcelona, el mes de gener, i es va presentar al Concurs de
Pintura, Gran Premio San Jorge de la Diputació de Barcelona amb Bodegón.
El 1960 amb motiu del centenari del naixement d’Isaac
Albéniz, va realitzar el retrat del compositor, en relleu,
del monòlit commemoratiu que va ser instal·lat al planet
de Camprodon.
61 Exposición Surroca. Pintura. Sala Gaspar. Barcelona. Catàleg. Del 18 de febrer al 2 de març de 1956.
62 Destino. “En el taller de los Artistas. Con Manuel Surroca”. Núm. 1026. 6 d’abril de 1957. Pàg. 36.
63 Destino. “En el taller de los Artistas. Con Manuel Surroca”. Núm. 1026. 6 d’abril de 1957. Pàg. 36.
64 GUITART, Manel. “Radiografies al capvespre (2). Manel Surroca. El poder de les neurones”. El Camp Rodo. Núm. 10. 1998. Pàgs.: 34-37.
65A. R. “Un pintor que renace. Manuel Surroca un neo-figurativo”. Athena. Núm. I. Novembre de 1975. Pàg. 56.
SURROCA
El dia 19 de gener de 1970 el Cercle Artístic de Barcelona
va inaugurar l’exposició de dibuixos de la seva pinacoteca; entre ells es va mostrar el del premi guanyat per
Surroca el 1948.
L’any 1973 va dur a terme l’obra Els tres peregrins de la
Font del Robí del vestíbul de l’Ajuntament de Camprodon.
A la sabateria el visitava sovint el pintor Joan Ponç, que
vivia a La Roca, a prop de Camprodon, des de 1970. Ponç
que va iniciar el seu aprenentatge artístic amb Ramon
Rogent el 1944 -Surroca s’hi va relacionar amb el grup
Lais-, era un dels artistes més representatiu del grup Dau
al Set, fundat el 1948, recuperador de les avantguardes
després de la guerra. Fou aquest artista que ajudà a Surroca a reafirmar-se en la seva pintura. El mes de febrer del
1975 va escriure un breu comentari sobre la seva obra; de
fet era l’artista amb qui Surroca hi va mantenir contacte,
en la seva llunyana ubicació66. Segurament va ser per la
vinculació amb Joan Ponç i seguint el seu consell que el
mes de maig de 1975 va dipositar a Dau al Set Galeria
d’Art de Barcelona, cinc olis, per una exposició que es
va celebrar a l’estiu: Figura sentada, Rostro, Figura femenina, Demonio i Paraguas. Tenia cinquanta-vuit anys
i després d’una notable trajectòria artística a Barcelona,
es trobava definitivament instal·lat a Camprodon. Havia
iniciat una nova manera de fer; explicava a una entrevista
de la revista Athena que a Barcelona pintava paisatges, i
a Camprodon, zona de paisatges meravellosos li resultava odiós. En aquells moments deia estar pintant tot el dia
i amb més força que mai. La seva pintura pretenia tenir
un aspecte màgic degut a la seva sensibilitat personal i a
la influència de Joan Ponç67.
El mes d’agost de 1978 va celebrar una exposició individual de ceres i olis a la galeria d’art Bac de Sant Pere,
i el 1981 un altre a la galeria d’art El Forn, ambdues de
Camprodon, el díptic de la última amb un tetx de Villelia.
El mes d’octubre de 1989 va participar a una exposició
col·lectiva de pintura, dibuix, escultura i gravats a la galeria Arts de Sant Joan de les Abadesses, amb els artistes: Núria Balcells, Domènec Batalla, Clavé, Diosillo,
Guansé, Guinovart, Jordi Maragall, Muxart, Gabriel Poch,
Maria Poch, Agustí Roca, Serra-Tubert, i Tharrats.
Manel Surroca a l’exposició de la galeria d’art El Forn de Camprodon l’any 1981.
L’estiu de 1990 va celebrar una exposició individual de la
seva producció pictòrica d’entre els anys 1970 i 1986, a
la galeria Traç de Sant Joan de les Abadesses.Va mostrar
una vintena d’obres a l’oli on, en opinió de Montserrat
Rius, el problema de l‘espai quedava resolt per superposicions de color i figures geomètriques. La seva obra es
mantenia dintre d’un postfauvisme i expressionisme on
el color era el que expressava el veritable sentiment de
l’obra, cosa que construïa fortes composicions vibrants i
agressives de tonalitats imaginàries. Les figures, els objectes, les descripcions de la natura estaven formades
per triangles, cercles, quadrats ... Tot era una explosió de
geometria i color i la temàtica que més sobresortia era la
de l’home i el seu entorn68.
El 1991 es va inaugurar la seva obra Vellesa al Casal
d’Avis de Camprodon; el 1993 va dur a terme una pintura
de tema musical, que es va reproduir al cartell del VIII
Festival de Música “Isaac Albèniz”, que es celebra el mes
66A. R. “Un pintor que renace. Manuel Surroca un neo-figurativo”. Athena. Núm. I. Novembre de 1975. Pàg. 56.
67A. R. “Un pintor que renace. Manuel Surroca un neo-figurativo”. Athena. Núm. I. Novembre de 1975. Pàgs. 56 i 57.
68 RIUS, Montserrat. “Manuel Surroca, tonalitats imaginàries”. El 9 Nou. 10 d’agost de 1990. Pàg. 17.
13
14
SURROCA
d’agost al monestir de Sant Pere de Camprodon; i el 1994
una pintura dels gegants que es va reproduir al cartell i
programa de la Festa Major.
El 1994 va morir la seva esposa.
El 1995 va fer un projecte pictòric, de meditat sentiment
religiós, que representava l’Ascensió, per tal de dur a terme una pintura de grans dimensions, que realitzada sobre tela se sobreposaria a tres de les cinc parts de l’absis
de l’església parroquial de Santa Maria de Camprodon.
Finalment la Comissió Diocesana del Patrimoni Cultural
del Bisbat de Vic, va preferir que la pintura no amagués
l’austeritat del mur gòtic del temple.
El 1996 va pintar Benvinguda a l’aula de plàstica de l’Escola Pública Doctor Robert. Una pintura mural de quatre
per dos metres, per ser instal·lada a l’entrada del centre.
Va ser inaugurada el mes de desembre69.
El 1998 explicava a Manel Guitart amb motiu d’una entrevista que sense la pintura hauria mort, “Et dóna una
riquesa interior que és el que et fa aguantar”, “sóc un solitari, un alarb”. No pintava per imitar el paisatge, havia
de digerir-lo per reflectir-lo després, segons el moment
anímic”. I es pateix perquè el que surt no és mai el que
havies pensat”70. També evocava els anys d’estada a Barcelona, els últims temps amb descontent amb el mercat
de l’art: la duresa del tracte econòmic dels marxants, del
gran oblit de pintors de vàlua, de la imposició del comerç
sobre els gustos estètics. Recordava la seva dona, la
Conxita: “entenia la vocació, em veia de seguida l’estat
d’ànim. Sortia a vegades del taller buit, enfadat perquè
no m’havia sortit res, i ella em veia i no em deia res, perquè l’hauria engegat. Havia de tenir molta paciència”71
explicava en un temps de solitud, en reconeixement a la
dona que l’havia comprés i estimat.
El 30 de novembre del 2000 es va celebrar al CEIP Doctor
Robert de Camprodon Un dia amb Surroca i Mompou, un
acte amb parlaments, música i imatges entorn la seva
obra. Durant el 2003 va pintar el quadre Les edats de la
vida, el va acabar a finals d’aquell any; obra de clar valor
simbòlic i força cromàtica que va ser instal·lada al vestíbul de l’Hospital de Camprodon72.
69
70
71
72
Manel Surroca al seu taller.
Va morir el dia 22 de desembre de 2007 a l’edat de 90
anys.
El mes de juliol de 2008 es va celebrar una exposició a
la sala de la Fundació Germans Vila Riera de Camprodon
per col·laborar a la divulgació de l’obra de Surroca. Va ser
una mostra reduïda formada en gran part per olis, però
representativa de totes les seves etapes.
Va deixar un esbós per el vitrall de la capella del Baptisme de l’església de Santa Maria de Camprodon, el qual
materialitzat després de la seva mort, es va inaugurar el
2009.
Darrerament s’han celebrat dues exposicions una a l’església de Sant Pere de Camprodon l’estiu del 2010 i una
altra al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses
entre febrer i abril de 2013.
“Mural a Camprodon”. Divendres, 10 de gener de 1997. (Retall de premsa de l’arxiu familiar).
GUITART, Manel. “Radiografies al capvespre (2). Manel Surroca. El poder de les neurones”. El CampRodo. Núm. 10. 1998. Pàgs.: 34-37.
GUITART, Manel. “Radiografies al capvespre (2). Manel Surroca. El poder de les neurones”. El CampRodo. Núm. 10. 1998. Pàgs.: 34-37.
“Les edats de la vida”. Setmana Santa. 2004.
Exposicions
SURROCA
EXPOSICIONS INDIVIDUALS
-Exposició de pintura a la Sala Rovira de Barcelona. Del 19 de febrer al 4 de març de 1949. Text del pintor i crític Josep Maria de
Sucre. Catàleg: Figura: 1 Dias de examen, 2 La del jersey verde, 3
Figura sentada, 4 La modelo. Paisajes (Camprodón): 5 Atardecer, 6
Vores del Ter, 7 El Pont-Nou, 8 Contraluz, 9 Les Saules, 10 Otoñal,
11 Can Pescal. Paisajes (Llanars): 12 Gavillas, 13 El Llanares, 14
Llanars, 15 Sol de mañana,16 Les saules lilas. Marinas (Barcelona):
17 Puerto, 18 Puerto. Notas: 19 Concurso de pesca (Camprodón), 20
Puerto (Barcelona), 21 La fàbrica (Barcelona).
-Exposició de pintura a la Sala Busquets de Barcelona. Del 21 d’octubre al 3 de novembre de1950. Catàleg: Figuras: 1 Ajedrecistas de
pueblo, 2 Desnudo, 3 Figuras. Bodegones: 4 El Jarro, 5 Bodegón.
Paisajes de Camprodón: 6 Contraluz, 7 El reloj, 8 El Mas Ventós, 9
Campo de trigo, 10 Atardecer, 11 Estudio (Vacas), 12 Tierras rojas,
13 La cantera, 14 Nota, 15 Les garbes, 16 Nota, 17 Can Pascal.
Paisaje de Llanás (sic): 18 La carreta, 19 Arando, 20 Les Saules,
21 Otoño, 22 L’Oratori, 23 Contraluz, 24 El paller. Marinas: 25 La
cadena (Palamós).
-Exposició Surroca de pintura. Sala Gaspar. Barcelona. Octubre de
1953.
-Exposició Surroca de pintura. Sala Gaspar. Barcelona. Del 18 de
febrer al 2 de març de 1956. Catàleg: 1 Otoño, 2 Bodegón a la
ventana, 3 La font nova, 4 Gavillas, 5 Can Pascal, 6 Última luz,
7 Tierras rojas, 8 Mercado (Primer Premio Concurso de Arte 1954, del
Real Círculo Artístico), 9 Pajares, 10 San Felíu, 11 San Felíu, 12 Els
escardots, 13 La Roca, 14 Gavillas, 15 Contraluz, 16 La casa roja,
17 Tejados, 18 El reloj, 19 El puente, 20 Eucaliptos, 21 Campo de
trigo, 22 Contraluz, 23 Figura en amarillo, 24 Figura.
-Exposició Surroca. Ceres i olis. Galeria d’art Bac de Sant Pere.
Camprodon. De l’1 al 15 d’agost de 1978.
-Exposició M. Surroca. Art i antiguitats El Forn. Camprodon. Inauguració 11 d’abril de 1981.
-Exposició Pintures de Manuel Surroca època 1970 /1986, a la galeria Traç de Sant Joan de les Abadesses. Del 28 de juliol al 28
d’agost de 1990.
EXPOSICIONS INDIVIDUALS PÓSTUMES
-Surroca. Sala d’exposicions Fundació Germans Vila Riera. Camprodon. Juliol 2008: El rellotge de la vila, Infant llegint, Tricicle, El
pintor i la model, Crucifixió, El pont, L’esboç d’Els tres peregrins,
Figura amb gos, L’Oratori de Llanars, entre altres.
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de
2010.
-Calidoscopi-exposició homenatge al pintor Surroca. Palau de
l’Abadia. Sant Joan de les Abadesses. Febrer-abril 2013.
EXPOSICIONS COL·LECTIVES I CONCURSOS
-Sala Petit Réveil. París. Del 22 de desembre de 1938 al 5 de gener
de 1939.
-I Saló de Tardor. Círculo de Bellas Artes de Palma de Mallorca.
1942. Cabeza dins la secció d’escultura.
-II Saló de Tardor. Círculo de Bellas Artes de Palma de Mallorca.
1943. Retrato del niño José Moret dins la secció d’escultura.
-III Saló de Tardor. Círculo de Bellas Artes de Palma de Mallorca.
1944. Adolescent dins la secció d’escultura.
-Exposició de pintura i escultura Pro-Hospitales. Reial Cercle Artístic. Maig de 1949. Interior 92x73, núm. 161 del catàleg.
-Exposició del Grup Lais a la Sala Stvdio de Bilbao. Entre l’1 i el
12 de febrer de 1950. Bodegón i Dos amigas, números 17 i 18 del
catàleg.
-Premio Condado de San Jorge. Galeries Laietanes. Entre el 29
d’abril i el 12 de maig de 1950. Es Molinet, La Cadena i Es Naretes,
números 76, 77 i 78 del catàleg.
-Exposició Grupo Lais. Sala d’exposicions del Instituto de Estudios
Ilerdenses. Del 27 de maig al 4 de juny de 1950. Catàleg. Núm 15
Bodegón. Núm. 16 Dos amigos.
15
16
SURROCA
-Exposició Panorama de la Pintura y Esculturas Contemporáneas.
Sapi Galerias de Arte. Fires i Festes de Primavera de Palma de
Mallorca. Entre el 30 de maig i el 10 de juny de 1950. ¿Jo?, número
31 del catàleg.
-Exposició Grup Lais. Galeries El Jardín. Barcelona. Del 3 i el 16 de
juny de 1950. Catàleg. Núm. 16 i 17. Dibuixos.
-Exposició Grup Lais. Casino de Ripoll. Del 5 al 20 d’agost de 1950.
Catàleg. Núm. 16 Bodegó i núm. 17 Figures.
-Exposició Primer Concurs de Dibuix. Premi Victorià Seix. Reial Cercle Artístic de Barcelona. Novembre 1950. Núm. 110 de la relació
de concursants.
-Va prendre partal Concurs “Navidad” a les Galeries Laietanes
1950.
-A la secció de pintura del concurs San Jorge va presentar l’obra
Interior. 1951.
-Exposició Regional Preparatòria de la I Biennal Hispanoamericana
d’Art de l’Instituto de Cultura Hispánica. Museu d’Art Modern. Parc
de la Ciutadella. Interior número 56 del catàleg. 1951.
-I Bienal Hispano-Americana de Arte. Palau d’exposicions del Retiro. Madrid. Interior. 1951.
-Exposition Fleurs et Natures Mortes. Cercle Maillol. Institut Français de Barcelone. Catalogue. Del 4 al 17 de març de 1952. Núm. 63.
-Concurs San Jorge de pintura y escultura1952. Figuras y La Torre
del Puente, núm. 113 i 114 del catàleg d’obres admeses.
-Concurs San Jorge de pintura y escultura1953. Maternitat.
-Exposició Art Libre a París. 1953.
-Salón de Arte Catalán, patrocinat per l’Instituto de Estudios Hispánicos, celebrat al Reial Cercle Artístic de Barcelona. Del 3 al 12
de juny de 1953: Mi taller, número 33 del catàleg.
-Exposición de pintura y escultura. Concurso de Arte 1953. Real
Círculo Artístico. Instituto Barcelonés de Arte. Barcelona. Del 12
al 29 de desembre de 1953. “En el Circo”, núm. 110 del catàleg.
-Exposició Barcelona Antiga. Organitzada per l’Ateneu Barcelonès
i la Dirección General de Información. De l’1 al 16 de maig de 1954,
als salons del Cercle Artístic. L’Arnau, núm. 56 del catàleg.
-Exposición III Concurso de Dibujos Premio Victoriano Seix. Real
Círculo Artístico. Instituto Barcelonés de Arte. Noviembre 1954.
Núm. 101 del catàleg.
-Concurso de Arte 1954. Reial Cercle Artístic. Desembre de 1954.
Núm. 120: Paisaje urbano
-XV Exposición de Bellas Artes de Badalona. Setembre de 1956.
Sala VII d’expositors forasters Núm. 17 Paseo de San Feliu de Guixols. i 18 Paisaje de gavillas.
-Exposición colectiva de artistas socios del Real Círculo Artístico.
Real Círculo Artístico. Instituto Barcelonés de Arte. Del 18 de octubre al 3 de noviembre de 1956. Bodegón. Núm. 73 del catàleg.
-I Salón de Mayo, organitzat per l’Asociación de Artistas Actuales.
Barcelona. Del 1 al 31 de maig de 1957, a l’antiga capella de l’Hospital de la Santa Creu. Núm. 30 de la relació d’expositors.
-Concurso Extraordinario de Pintura y Escultura. Real Círculo Artístico. Instituto Barcelonés de Arte. Museo de Arte Moderno de
Barcelona. Del 18 d’octubre al 17 de novembre de 1957. Núm. 238
de la relació d’expositors.
-Concurso de Pintura. Gran Premio San Jorge. Diputación de Barcelona 1959. Núm. 75 Bodegón
-Exposició de dibuixos propietat de l’entitat. Real Círculo Artístico. Instituto Barcelonés de Arte. Inauguració 19 de gener de 1970,
núm. 8 de la relació
-Participa a exposició de Dau al Set Galeria d’Art de Barcelona.
Juliol de 1975. Obres: Figura sentada, Rostro, Figura femenina,
Demonio i Paraguas.
-Exposició col·lectiva de pintura, dibuix, escultura i gravats a la
galería Arts de Sant Joan de les Abadesses. Del 7 al 29 d’octubre
de 1989.
Crítiques,
comentaris
i
entrevistes
(1949-1990)
-Josep Maria de SUCRE. Catàleg Sala Rovira. Febrer de 1949:
“En la lozana pintura de M. Surroca se capta la definida personalidad del artista que se expresa con plena sinceridad de corazón coordinando la fluidez de
la intuición y el poderío cultivado de la inteligencia sensibilizada. De esta clara
medida de la pintura, deriva la fecunda austeridad de su matización cromática.
No se lanza a pintar fiando únicamente de la seducción temática y aún menos
de la verbal pincelada tan desgraciadamente frecuente en este sector.
M. Surroca expresa en la categoría de su pintura, su íntima dicción colorista.
La factura, el arabesco, la inteligencia explicándose en la composición adecuados al estímulo de la permanencia emotiva que le produce su adorable
sorpresa ante el palpitante cromatismo telúrico, consienten celebrar con optimismo la seductora aparición de su efectiva personalidad pictórica.
La luz y el aire que de continuo limpian y hacen vibrante su calidad cromáticatraducen el hecho antológico en este caso y sobre todo tratándose de un pintor
que por primera vez expone un conjunto de sus sazonados óleos, de que nos
encontramos con un artista que no es un improvisado.
Advierte el sentimiento del paisaje y de la figura y lo dice en voz alta con
acento pictórico mediterráneo”.
-BOSCH, Juan Francisco. “Surroca y su pintura basada en la simplificación
cromática”. El Año Artístico Barcelonés. Itinerario de exposiciones. Temporada
1948-1949. Pàg. 209:
“A base de gamas frías y técnica divisionista y puntillista de origen galo, se desenvuelve el temario pictórico de M. Surroca, influenciado por larga estancia
en la vieja Lutecia del actual expositor en Sala Rovira, de un “novedosismo”
con tendencia a la limitación, a la simplificación de los factores cromáticos a
derivar en el monocordismo.
Pintura como si se dijera a media voz y de tono confidencial exento de retoricismo, la de Surroca podría calificarse de sedativa por parquedad de contrastes y modalidades del color conjugado en sentido antirradiacionista y opuesto
a que las modalidades del fenómeno lumínico “animen” las presencias en el
ámbito libre, traspasadas al lienzo prescindiendo de todo aliento vital y gesto
peculiar de cada forma como variedad en la unidad del tema elegido y afrontado en función de pintor que se conoce las leyes de la tonometría y la fisiología
de los colores.
Surroca, de proponérselo, llegará a iluminar i airear mejor sus paisajes y
dotar de vida a las figuras que incorpore a su temario si logra desprenderse
de ciertos vicios de ejecución y de la peligrosa utilización de los grises como
contrapeso de las fúlgidas tonalidades, previo estudio del círculo cromático
de Brucke”.
-MANZANO, Rafael. “M. Surroca en las Galerías Rovira”. (Retall de premsa de
l’arxiu familiar sense data):
“Sorprende el oficio de Surroca en esta, su primera salida al campo de las
exposiciones pictóricas, no nos encontramos ante un novel, sino frente a un
verdadero artista. Si su paleta es pobre en colorido, nos agrada su sentido
constructivo del paisaje, desdeña los efectos luminosos para ofrecernos el
paisaje en función de su estructura.
Aquí existe un gran pintor. Su arranque no puede ser más esperanzador y optimista”.
-Diario de Barcelona. “Manuel Surroca en Sala Rovira”. 2 de març de 1949:
“Estudió pintura Manuel Surroca con el maestro Darío Vilás. Contaba solo
diecisiete años cuando marchó a París a continuar sus estudios. Más he aquí
que su hermano Antonio decidió ser también pintor. Manuel entonces cambió
su rumbo y eligió la escultura, dejando libre el paso a Antonio en admirable
rasgo de cariño fraternal. Durante los años que permaneció en Francia estuvo
en contacto con Maurice Benis (sic) y con los escultores Claret y Maillol. Hecho escultor, trabajó cerca de Marés. Mientras tanto practicaba en secreto su
primitiva vocación de pintor. Hace un año murió Antonio. Manuel volvió a la
pintura y estos días celebra su primera exposición con óleos de figura, paisajes
de Camprodón y Llanars y marinas de Barcelona.
Sus primeros lienzos relatan una preocupación primordialmente técnica. Echa
mano del puntillismo, quedando el color desintegrado por la desunión de las
pinceladas: Así en “Fábrica”. Pero no tarda en liberarse de la obsesión técnica
para pintar seguro y directamente la realidad. La superficialidad de “Figura
sentada” es rebasada por otras teles de este tema que combinan las insinuaciones del arabesco con la discreción de un cromatismo que no se atreví a salir
de los medios tonos, reducidos en el paisaje a los verdes y azules, rebajados
en grises a fin de salvar la tamización de la luz el peso de la naturaleza pirenaica. El núcleo principal de la exposición responde a esta timidez que frena
las ansias de captar vibraciones atmosféricas hasta en sus últimos secretos.
Sin embargo, ya en sus dos marinas portuarias ajusta la dicción a registros
más agudos, tendiendo a la armonización de los colores puros por la integración, superando los defectos del primitivo puntillismo mal aplicado. En la nota
20, “Puerto de Barcelona” el escollo queda salvado. Desde ahora, superando
el temor a la estridencia se muestra más Valiente. En la figura “La modelo”
arranca al color la máxima plasticidad. En el paisaje afronta el problema lumínico con decisión y aumenta la vibración cromática. Las armonías se logran en
un tono mayor. Valiente en “El Llanares” con luz de abajo a arriba. Valiente en
el dialogo que luz y color establecen en voz alta en “Atardecer”, camino que
nos placería ver seguir al sazonado novel”.
-El Mundo Deportivo. “M. Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense
data).
“Manifiesta su primera exposición que cuelga en la Sala Rovira, que tiene
un sentido pleno dela pintura. Su larga estancia en París, no ha desvirtuado
aquel sabor característico que nos es tan peculiar y que constituye el meollo
del paisaje catalán. En cambio, ha sabido asimilar técnicas de puntillismo y
divisionismo, para dar al color la vibración fresca y rezumante sin tener que
lanzarse por caminos de entonación estrepitosa. Todo está dicho con voz moderada, pero con entonaciones expresivas y desenvueltas de nativo rapsoda.
La manera de ver el tema, fortalecida por una estructuración de gran libertad
de movimientos, sublima por decirlo así la visión del natural. Tiene su paleta
propia, más bien limitada, y adquiere una independencia y unidad que sin ser
real es natural y sin ser arbitraria es singular”.
-El Noticiero Universal. “Con el azul y el verde”. (Retall de premsa de l’arxiu
familiar sense data).
“Surroca es un nuevo pintor que celebra su primera exposición en la Sala
Rovira. Con positivas condiciones para llegar a realizar obras de importancia
colorista. París le iluminó el espíritu sin concomitancias directas de la pintura
francesa y ello le dio el sano intento de hacer lo suyo, de buscar y sentir. Y
así su obra, aun a pesar de su monocromía y de su factura varia, que va del
puntillismo al rayadillo y del abuso de blanco, lleva un magnífico contenido de
fondo digno del acicate. Surroca hará mucho en cuanto distinga la escala de
valoraciones y de dimensiones y dar aire a los objetos con la envoltura de su
luz y pasta con densidad de verdes y azules. Señalemos como lo más destacado “Figura sentada”, un poco recortada; “Atardecer”, lo mejor de colorido;
“Puerto” y “Vores del Ter”. Adelante con el azul y el verde y ha de evolucionar
admirablemente”.
-La Prensa. “M. Surroca, en Galerias Rovira”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
“He aquí un pintura joven, poseída por la ambición, el estudio y la intención de
ser y de quedar. Nos hallamos ante una intensidad que no quiere desbordarse
para perderse, que desea encauzar su sentido y su manera de decir y aun de
explicar. La obra obedece a su creador porque éste sabe que por su fuerza,
por su violencia, puede írsele de la mano. Este apasionamiento sometido, inteligentemente cautivado, no sujeta, no obstante, en modo alguno, toda esa
vibrante emoción, austera y desnuda, del paisaje o tema que ha sido elegido
precisamente por contenido emotivo y su latente ternura. Surroca adquiere el
SURROCA
17
18
SURROCA
conocimiento del tema elegido por haber ahondado intensa y efectivamente
en su sentimiento, por haberlo “elementalizado” para su pintura. Con todo,
ninguna de sus obras se nos muestra fría o indiferente a la contemplación. Es
aun, bien es verdad, una obra que empieza, que se asoma al Mundo, pero ya
reclama un lugar que corresponda a su emoción y a la nobleza de su palabra”.
-La Vanguardia Española. “Manuel Surroca en Sala Rovira”. (Retall de premsa
de l’arxiu familiar sense data).
“Muy interesante me parece esta primera presentación del joven pintor. Nos
hallamos ante un artista razonador, embebido de conocimientos, lleno de curiosidades, que pugna por hallar un camino personal que le ha deparado ya
más de un logro. No es una promesa, ni menos una improvisación. Las lecciones de Maurice Denis y de Vlaminck se traslucirán en alguno de sus primeros
cuadros, otras veces aparecerá el Picasso pre-picassiano de la “Nana”, mas
se trata de etapas ya vencidas. Aquel pincel narrativo con riesgo de caer en
lo dulzón; aquel exagerado sistema de interpunción tonal que vibrando excesivamente el color escinde en dos volúmenes y atmósfera, han sido sólo
las andaderas para llegar al vigor expresivo y comedido a un tiempo de los
originalísimos paisajes de Camprodón, donde el pintor demuestra cuánta más
verdad encierran los grises que los armónicos usados ante esa naturaleza por
la mayoría de nuestros paisajistas. “Les Saules”, “Atardecer” y “Otoñal”, son
los sucesivos estadios de esa conquista expresiva, cifrada en una materia rigurosamente modulada, en la sabia disposición de las masas, en el más apurado
equilibrio cromático.
La composición, tal me parece el fuerte de nuestro artista. Lo echareis de ver
en “La del jersey verde”, en la repetida “Otoñal”, en la escena de nuestro
puerto que lleva el número 17. Construcción por triángulos, más siempre de
forma que ese andamiaje no sea aparente. Envuelta en un lenguaje cromático
entonado en grises, de tal forma que aun los colores enteros utilizados aquí y
allá no sobresalgan. Logrando, en fin, hacer cantar, como si fueran cálidas, las
que en realidad son gamas frías. Por ahí vemos a un artista de cuerpo entero”.
-“M. Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data):
“No conocía ninguna obra de este pintor. Tiene una sólida formación, pues
dibuja con seguridad. Técnicamente es puntillista con preferencia y consigue
dentro de esta norma seguridad en la línea y armonía en sus obras. Siente
la emoción del tono. Deriva su preferencia de color hacia los matices fríos;
no obstante, toca bien la gama opuesta, como lo prueba en “Puerto”. Tiene
temperamento”.
1950
-BARCINO, Juan. “M. Surroca, en “Sala Busquets”. La Vanguardia Española.
3 de novembre de 1950:
“Valiente y fuerte se nos muestra la pintura de M. Surroca. Acaso nos resulta,
de aquí y de allá, demasiado simplista en sus matizaciones, pero siempre es
garbosa y elocuente. Cuando matiza, es con amplitud y certera simplificación.
Su factura es gruesa y arrebatada.
Aunque en una y otra pintura vemos al artista tanteando alguna otra forma de
dicción, su dirección general nos parece marcarse en una jugosa objetividad
de la que no está muy lejos el recuerdo de Van Gogh, y dentro de esta dirección
encontramos lo mejor de su muestra. Surroca no alambica en transparencias
ni se pierde en translucideces. Su dibujo es robusto y su buena pasta de pintor
se acusa en la progresión que se marca en las sucesivas realizaciones que
constituye su exposición”.
-CASTILLO, A. DEL. “Arte. Manuel Surroca, en Sala Busquets”. Diario de Barcelona. 27 d’octubre de 1950:
“Segunda exposición de Manuel Surroca. Segunda y asaz distinta de la primera. En el espacio de un año se ha verificado el cambio. En su exhibición anterior dominaban el puntillismo y un cromatismo tricolor tímido. No obstante, en
algunos de sus lienzos el cromatismo se eleva de tono, haciendo prever mayor
valentía para el futuro.
La predicción que entonces hicimos se ve plenamente confirmada ahora. Vencida la timidez, las telas –paisajes de Camprodón, de Llinás (sic), una marina
y algunas figuras y bodegones- respiran a pleno pulmón la alegría de haber
hallado un camino en el que el pintor se mueve a sus anchas. La estudiada
composición, base de sus obras, sigue un ritmo lineal perfectamente trabado,
y constituye el primer elemento de la personalidad de cada una de ellas. Sobre
ella los colores radiantes, enterizos, se disponen generosamente sin temor a la
violencia. Si de la naturaleza extrajo las esencias formales, el pintor construye
luego su cuadro de acuerdo con las exigencias de la ley de los colores simples
y de sus complementarios. Ante esta exigencia no duda en acudir a la arbitrariedad con tal de lograr la unidad cromática sujeta a la lineal.
Visto el resultado, damos por buena la etapa precedente en la que aprendió el
valor de los colores y de la que quedan todavía muestras repetidas o rezagadas como son los números 21, 22 y 23. Sirven, por otra parte, de comparación
a la manera presente que no dudamos en calificar de cerebralismo cordial, o
si ustedes lo prefieren, de naturalismo convencionalista, y que en este caso
tiene la evidente ventaja de su identificación con la personalidad del artista.
Es pintura más sentida que vista. La indudable preocupación técnica no ahoga,
sin embargo, el sentimiento. En esto, también Surroca ha salido ganancioso.
Ciñéndonos a lo expuesto, señalaremos que no siempre consigue plenamente
su deseo. Tal vez el punto más bajo sea la marina citada. Hay defectos de
dibujo en otras obras, sensibles, sobre todo, en “Figuras”. Pero no hay gallos o
estridencias en el tono subido del color. Si a veces desafina, como en los blancos de “El reloj”, es por debilidad ante la persistencia en la retina del natural.
Pero cuando el juego de líneas y colores básicos y complementarios halla su
debido encaje, logra síntesis tan apreciables como “Ajedrecistas de pueblo”,
“La carreta”, “Arando”, “Les Saules” y “Tierras rojas”, a la que corresponde
la máxima simplicidad.
En su nuevo aspecto, la pintura de Manuel Surroca parece mirarse a sí misma
complacida, contemplando el porvenir risueño y optimista”.
-MANZANO, Rafael. “Por amor al arte. Pinturas de Surroca y al fondo una tetera de Fajalanza”. Solidaridad Nacional. (Retall de premsa de l’arxiu familiar
sense data). Pàg. 3:
“He aquí de la entrañable tierra granadina me han enviado un juego de té del
país. Nada más vivo, armonioso y violento que sus colores. El verde, el azul y el
rosa se combinan en una extraña mezcolanza de líneas ingenuas que, a veces,
dibujan un pájaro y otras una granada. ¿Qué les pasa a los colores simples que
se emplean siempre en todo arte que aún no ha perdido su candor? Desde las
pinturas de Altamira, coloreadas con sangre de animales, hasta la “mezcla gótica” del impresionismo corren, no unos siglos civilizadores, sino una manera
de acomodar la visión.
Pues bien, los ojos certeros y candorosos de nuestros pintores están descubriendo ahora que el color no es “el sufrimiento de la luz”, que afirmó Goethe en
su célebre “teoría”, sino el particular modo que los objetos tienen de expresarse. A la atmósfera donde respiran, descubrimiento esencial del impresionismo, hay que añadirle el particular color con que los objetos se manifiestan.
He aquí la exposición que el pintor Surroca presenta en la Sala Busquets. Procedente de la escultura, no olvida la lección de que desprenderse del asidero
de lo figurativo significa perderse en los mares del decorativismo antipictórico.
El color enciende y flamea, pero la que ordena y agrupa es la disciplina de la
línea. Por eso Surroca no huye –y triunfa- en la presentación de un clásico
“Bodegón” –número 5- todo pintado a base de una paleta caliente –verdes,
azules, rojos-, pero sin que los elementos que lo componen abandonen su justeza figurativa ni se estilicen perdiendo el auténtico contorno.
Un pintor de tan excepcionales condiciones puede enfrentarse con la “figura” (he aquí un “Desnudo”, cuyas carnaciones no están del todo conseguidas.
Pero, sobre todo, sus “Ajedrecistas de pueblo”, donde aparte de lo psicológico
y lo conjuntivo, el color, que se abre en un espiral cuyo vértice seria el cadmio
de las piezas de ajedrez, se extiende armónicamente por todo el lienzo). El
SURROCA
mismo minucioso cuidado preside sus “tierras rojas” –paisaje de Camprodón-,
flameante en su policromía que toma, a veces, la ordenación de un molinillo
de papel de colores.
El acierto de Surroca viene dado en que sin olvidar los hallazgos del impresionismo –su “Contraluz” núm. 23, su “Arando”, “Otoño”, vienen marcados dentro de una preocupación atmosférica- suplementa el fauvista sentido del color
con el que los objetos y los paisajes adquieren un nuevo método expresivo.
Para comprender este ardiente sentido del color de Surroca –como de algún
que otro pintor de su generación- hay que adoptar para la visión un sistema
distinto de la mezcla -¡oh, hallazgo de la óptica aplicada a la pintura!- del impresionismo. Poniendo al fondo de nuestros juicios, como yo lo he hecho hoy,
una folklórica y típica tetera de Fajalanza, pueblecito de Granada”.
-MONREAL TEJADA, Luis. Oficina Técnica de Arte. Barcelona. “Partenon”.
Radio Nacional de España en Barcelona. 23 de octubre de 1950:
“En la Sala Busquets, Surroca se nos presenta como un modelo de equilibrio y
ponderación. Sabe ser moderno, muy moderno, per con discreción y buen gusto, sin perder la cabeza ni arrojarse a la extravagancia. Gran dibujante, puede
permitirse lanzar la espátula con audacia para acertar plenamente en el color.
Si decimos que su pintor preferido es Van Gogh, no hablamos de imitación por
ningún concepto, sino que señalamos una trayectoria estética. De sus cuadros,
preferimos ante todo la bella armonía en verdes y amarillos de su “Campo de
Trigo”, el ritmo bien sostenido de “Tierras rojas” o la acertada ambientación
de “Ajedrecistas de pueblo”, tres cuadros excelentes”.
-El Correo Catalán. “M. Surroca. En la Sala Busquets”. (Retall de premsa de
l’arxiu familiar sense data):
“Pintura de acusado contraste y de franco sabor moderno, pero sin torturaciones ni “monigotismos”. Surroca es pintor y siente la tortura de la luz y el color,
lucha y consigue estimables efectos. “Ajedrecistas del pueblo” y “Figuras”
tienen carácter. “El reloj” y “Contraluz” son dos bellos paisajes”.
-El Mundo Deportivo. “M. Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense
data):
“En las pinturas que presenta en la Sala Busquets esta vez, sigue aquel proceso natural para llegar al dominio completo de la materia artística que las
normas modernas han impuesto.
Si recordáis –que es difícil dada la cantidad de exposiciones- lo que expuso
hará dos temporadas, lo actual es un eslabón más para acrecentar el dominio
sobre el insondable pentagrama del color.
Decir las cosas con aquella forzarías, sin abusar de la fralogia (sic). Llegar a la
síntesis de lo sustancial sin que los elementos en juego pierdan su determinante, es el ideal propuesto por éste joven y estudioso pintor.
Es hombre a la moderna. Pertenece a su tiempo y su pintura es el reflejo de
esta individualidad característica de los tiempos actuales, donde el: “Sálvese
quien pueda” es el grito dominante en el naufragio que vive la actual civilización. Claro está, que a la juventud le falta lo que da la experiencia de los años
y esto mismo es lo que sucede a nuestro hombre, por esto se ve obligado a
declinar el nuevo concepto, apoyándose en las muletas de los que adelantándose abrieron el surco. Así, pues, si no descubre nada demuestra que sabe
asimilar y para no desviarse, donde aún ve tinieblas se apoya en los métodos
que anteriormente conocía”.
-“Las exposiciones y los artistas. M. Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu
familiar sense data):
“Impresionante es la exposición del pintor M. Surroca, que se nos presenta en “Sala Busquets”. Si innegablemente influido por el inflamado espíritu
colorístico de Van Gogh, el artista se nos antoja también en posesión de una
sensibilidad propia y capaz de añadir a su aleccionamiento una no despreci-
able dosis de visión genuina, en la que si bien cuenta para algo lo aprendido,
ello no representa obstáculo para su personal concepción.
Surroca, efectivamente, fluctúa, pero no divaga. Si le vemos detenerse a veces
en algún entretenimiento de tipo más estilista que objetivo, como, por ejemplo, en el “Desnudo”, en ocasiones se mueve con mucha más adhesión a la
versión sin ambages de forma y color, como en buen número de sus lienzos
de paisaje. Sus “Ajedrecistas de pueblo” nos parecen compuestos con gran
tino y su estudio de “Vacas”, aunque poco matizado en su color, trazado con
garbo y fortaleza”.
-Diario de Barcelona. “Concurso “Navidad”, en Galerias Layetanas”. (Retall de
premsa de l’arxiu familiar sense data):
“... ”Surroca, por el contrario, es de los que se han superado. Su “Navidad”,
de original composición y nada despreciables calidades, es digna de tomarse
en consideración”.
-MANZANO, Rafael. “Por amor al arte. Exposición de “Navidad” en las “Galerias Layetanas”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data):
“...; así Surroca, que entrega nobleza por medio de una pintura de línea envolvente, destacando el motivo más que por el color, por planos y volúmenes; ...”.
-GAYA NUÑO, Juan Antonio. “Arte. El Grupo “Lais”, de Barcelona, y sus nueve
artistas”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data):
“Llegamos a Manuel Surroca, con su inequívoco aire ampurdanés, rubio como
un anglosajón. Llegamos a la delicadeza de su toque rápido y exactísimo, agudo de perfiles, fácil en matizados. Surroca sabe todas las sinuosidades de la
escuela francesa y todas sus diabluras”.
1951
-CASTILLO, A. DEL. “Cataluña en la Bienal”. III. La Vanguardia. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data):
“El campeón solar es Rogent, con cinco teles, en las que los amarillos radiantes justificarían la asignación al astro-rey. ... En todo caso, es uno de nuestros
pintores jóvenes que llama la atención por su constructivismo y la nitidez de
su paleta. Gama parecida, en azules y roses, tiene Surroca en “Interior”, si bien
más apagada, cual si el sol sufriera veladuras”.
1953
-BOSCH, Juan Francisco. “La pintura briosa, a la vez que emotiva, del artista
Surroca”. El Año Artístico Barcelonés. Itinerario de exposiciones. Temporada
1953-1954. Pàgs. 21 i 22:
“El pintor Surroca tiene ahora colgados en Sala Gaspar los cuadros que últimamente pintara, la mayoría de ellos en el espacio libre y cambiando incesantemente de ángulos de observación para captar cuanto de la fecunda Naturaleza
nace a través de las cuatro estaciones del año.
Este artista, andariego infatigable por el escenario natural de la criatura humana, apenas descubre algo nuevo e insospechado por montes y llanuras,
caseríos y bosques, carreteras y puentes, gózase traspasando a la tela cuanto
del mundo de las formas y de los colores halla inmediata repercusión en el
propio sensorio.
Haga calor o frío, llueva o el mitológico Eolo haga rugir a los vientos, fulja en
lo alto el sol o nubes tempestuosas impidan ver el azul del cielo, Surrocadeléitase pintando fruitivamente y sin pensar siquiera que con su venta puede
abastecer la despensa familiar.
Para algunos, Surroca es un romántico a la manera de los bohemios existencialistas del Barrio Latino parisiense; paraotros, un artista andariego todavía sin
norte fijo. Anuestro juicio es un artista vocacional que siente lo que pinta y sólo
pinta lo que siente; es decir, eliminando de sus cuadros retoricismos academi-
19
20
SURROCA
cistas, detallismos minuciosos empalagosos y repertorio de maneras hasta
la saciedad reiterados por los malabaristas del pincel, como constatado en
las obras “Dos amigas” –admirablemente compuesto- y “Maternidad”, cuya
ternura conmueve y emociona al espectador que no tiene obturado el primero
de los cinco sentidos corporales.
En función de paisajista logra no poco de lo mucho que apetece, como deja
claramente evidenciado en “Última luz” (bajo el cielo encapotado por nubes
plomizas); “La Font Nova”, verdaderamente insuperable por la conjugación,
en sentido musical, de los factores cromáticos del Círculo de Brucke; “Llanás”
(sic), “El puente”, “Segadores”, “Arboleda”, “Placidez”, “Campo de trigo” y
“Trillando en la plaza”, a más de las rotuladas “Gavillas”, “Día gris”, “Otoño”,
“Invierno” y “La barraca”, obras todas elevadas a categoría plástica de la más
noble ascendencia, tal que sin el mejor esfuerzo.
No en vano su autor se mantiene inmune a toda influencia extraña y ejerce
el oficio con sumo decoro, siempre avanzando sin extraviarse por el sendero
serpenteante, a terminar en las más altas cumbres, que conduce su pintura
sentida, meditada y de clara expresividad.
Sean, por consiguiente, para Surroca, nuestros más sinceros y efusivos elogios”.
-El Correo Catalán. “M. Surroca. (Sala Gaspar)”. 17 d’octubre de 1953:
“Surroca es un pintor que supedita la emoción al orden. Sus paisajes tienden
a la simetría y al rigor geométrico, sin menoscabo de una constante supeditación a la realidad, reagrupada de acuerdo con un sentido estructural exigente
y perentorio. Acaso ésta sea la característica más destacada de la plástica de
Surroca, que siente intacta la tremenda responsabilidadde su arte.
En la muestra de Sala Gaspar –a cuya dirección cabe felicitar por su creciente
interés hacia lo que hay de más vivo y directo en el arte de nuestra época-,
Surroca agrupa una trentena larga de teles, pertenecientes a tres años de
labor. Ello da al conjunto un signo diferencial entre dos épocas del artista,
siambas igualmente auténticas, la segunda mucho más personal y genuina
que la primera. En efecto, su primitiva paleta, grávida de tonos calientes, se ha
armonizado en una gama de acordes más graves, y su pincelada, antes nerviosa y tendente al arabesco externo, ahora se ha hecho constructiva y profunda,
en total supeditación a la esencialidad de la geometría interna de las cosas.
De este sentido entrañable que Surroca extrae del mundo circundante, surge
un concepto estrictamente expresionista del paisaje, un expresionismo geográfico, que recrea su propia realidad y la hace más categórica y conclusa.
Así el elemento vegetal conjuga con la tierra y con las nubes en una perfecta
unidad de materia, de pigmento y de valores plásticos. Y la escala cromática
queda acordada en una rígida gradación de valores, lo que viene a constituir,
en definitiva, el único lenguaje propio de la pintura, considerada como representación y no como reproducción.
En los temas de figura, Surroca incide en los mismos propósitos y en idénticos
resultados. El puro juego óptico queda ceñido a unas valoraciones de mayor
entidad plástica. El pintor ambiciona y consigue para sus figuras una atmósfera y una luz asépticas, a saber, pictóricas. Todo se ciñe a la composición y
a la armonía tonal. La realidad así ganada revierte generosamente a favor
del cuadro, que crea un universo personal dentro de sus propios límites, un
microcosmos que comienza y acaba en sí mismo”.
-Solidaridad Nacional. “Por amor al arte. Manuel Surroca en la Sala Gaspar”.
17 d’octubre de 1953:
“Abre la Sala Gaspar la temporada artística con una exposición interesante:
Manuel Surroca es un joven pintor con una trayectoria bien definida; la busca
apasionada de su propia personalidad. Inició sus primeros pasos con óleos
monocordes y fríos; se le encendió luego la paleta con gamas ardientes. Se
preocupó por los elementos constructivos del cuadro y de ahí arrancan sus
éxitos en la Exposición de San Jorge; en la Exposición de ahora lo vemos recogiendo sus anteriores experiencias; ha dejado las disonancias coloristas para
fundar sus óleos sobre una armonía de gamas, predominando los verdes en
sus precisos paisajes de Camprodón; la Naturaleza está en sus cuadros, pero
sintetiza y referida: la luz ha entrado a formar parte de los mismos y la calidad
atmosférica. Surroca se ha encontrado como paisajista; ahí están su “Otoño”,
la dulzura sosegada de su “Placidez” o “Última luz”. Sobre la experiencia basó
su arte que sin dejar de ser moderno llega a todos por su emoción y su pureza”.
-“Formas. Exposiciones. M. Surroca”. 18 d’octubre de 1953. (Retall de premsa
de l’arxiu familiar):
“Este pintor, en su actual exposición en la Sala Gaspar, demuestra haber dado
un gran paso. Aun a través de la obra exhibida en la presente ocasión, parece
percibirse una línea evolutiva que culmina en las obras finales. Surroca es un
artista de una conciencia fuera de toda duda. No se contenta con el efecto
fácil del asiluetado en negro –que se ha practicado a menudo-, sino que pretende llevar el cuadro a las últimas consecuencias de realización, obrando por
masas resumidas, geométricamente trabadas. Todo parece, especialmente en
sus paisajes, perfectamente ordenado; la perspectiva se da con efectivo poder
sugeridor. El paisaje verde, casi unicolor, de su comarca, Camprodón, aparece
no como una interjección lírica, sino como profundo anhelo de orden y de estructura. Muy justos de luz estos paisajes de Surroca, cromáticamente intensos y con gran riqueza de matización. En algunos casos el artista, a sabiendas,
se desvía de su camino idóneo. Se deja seducir entonces por el arrebato flamígero, místico, de Van Gogh. Se trata sólo, no obstante, de un ejercicio –no de
una necesidad irreprimible-, que Surroca se impone al objeto de dar intensidad
expresiva a la solidez propia de sus estructuras perfectamente sensibles, nada
convencionales, ni en cuanto al color ni en cuanto a la composición. A la altura de sus mejores paisajes podemos situar el interior titulado ”Mi estudio”.
Las composiciones con figuras, en cambio, no llegan a la plenitud que revelan
aquéllos, aun cuando descubren fragmentos meritorios. No hay que olvidar, sin
embargo, que la ambición de este artista es mucha, y si no llega siempre a la
meta propuesta, es debido a que no elude ninguna dificultad, contrariamente
a tantos que siguen el camino difícil de la mixtificación”.
-E. F. “M. Surroca, en Sala Gaspar”. Hoja del Lunes. 19 d’octubre de 1953:
“Vuelve este pintor a establecer contacto con el público después de haber
iniciado un interesante camino en su tarea. La inquietud creadora de Surroca,
su búsqueda de soluciones expresivas acordes con su temperamento apasionado de pintor, lo ha hecho acercarse a la visión y a la manera gráfica de
ciertos maestros ultrafronterizos. Concretamente, observamos en algunas de
sus telas una clara adscripción al lenguaje incisivo, esquemático y profundo
de Van Gogh, como, por ejemplo, en su óleo “La carreta”, con sus amarillos
luminosos y sus perfiles robustos. En todas las pinturas de Surroca se observa
una especial preocupación por el logro del ambiente y de la luz, por medio del
color, aplicado en masas de densa y, a un tiempo, ágil pincelación, tendiendo
siempre a la síntesis y a eliminar todo aquello que el artista considera accesorio para expresar su emoción ante el paisaje. El ritmo de las pinceladas, en
“Llanás” (sic); la vibración cromática de “La Font Nova”; la justa calidad de
esas “Gavillas”, y, entre otras obras, “La Plaza”, “El RiTort” y “Otoño”, aportan
un índice muy interesante del actual momento de la pintura de su autor”.
-El Correo Catalán. “M. Surroca”. 21 d’octubre de 1953:
“Después de tres temporadas, presenta este pintor su abundante cosecha en
la Sala Gaspar, revelando no solo un notable avance en su carrera, sino también mayor amplitud de la agudeza cromática. Pintura soleada al aire libre,
que él impregna de cierto sabor decorativo, como resultado del idealismo que
la guía en la combinación de los colores. Ante todo salta a la vista del espectador, su lozana capacidad, para conseguir sobre la retina, efectos agradables
sin desvirtuar su verdadero significado, porque en el fondo es un naturalista,
aunque los procedimientos sigan líneas paralelas de algunos maestros modernos que atendieron a la espiritualización del paisaje. Veamos como él ha entendido la cubicación de esta manifestación: Su mundo es la realidad del instante vivido, y el deleite que ofrece éste en cada fase de luz y ambiente natural
es suficiente motivo para los temas. Los encantos del color, en su ponderado
equilibrio, originan la primera preocupación. Y así le vimos ayer entregado
de lleno al impresionismo y al puntillismo, como base científica y auxiliar del
SURROCA
estudio en el tratamiento de los colores. De esta manera consiguió efectos de
fuerza luminosa chispeante y notable claridad que pone al servicio de su arte.
Hoy va en prosecución del orden constructivo y de Seurat fija los ojos en los
maestros de la línea, pero no le cuadra la tranquilidad y enlaza con Van Gogh
y con su idea de que el cosmos ondula, fermenta y tiembla. Su temperamento
no es el del celebrado pintor holandés ni su espíritu se encuentra atormentado
pasionalmente, la lección, pues, si bien estimula la espiritualidad formal, lo
hace para encumbrar lo tranquilamente bello explotando la movilidad del trazo. Dije al principio que la función decorativa le impele y ésta es la que frena
todo alarde trágico. Hasta donde ha llegado en sus deseos de penetración al
maestro, queda reflejado en uno de sus cuadros que recuerdan “El ciprés con
la luna y estrellas girando”.
-J. C. “Panorama de Artes y Letras ... Las exposiciones y los Artistas. M. Surroca”. Destino. Núm. 846. 24 d’octubre de 1953. Pàg. 26:
“Ávida es la curiosidad experimental de M. Surroca, este pintor que se nos
dio a conocer hará cosa de tres años, y que de entonces acá ha continuado
pintando sin asomarse al público más que en alguna colectiva. Fruto de su
labor durante todo este tiempo es este acopio que nos muestra estos días en
“Sala Gaspar”.
Ávida es la curiosidad del artista dicho, y lo hemos de repetir. No se contenta
Surroca con lo que, de buenas a primeras,, parecía darle ya un cauce estilístico
donde verter su expresión, tan idóneo a la misma parecía. Ni tampoco, si de
allí se aparta, es para entregarse a cualquier otra fórmula. Surroca inquiere,
busca y lucha y, de aquí para allá, aunque su atención se reparte en un abanico
de miradas a su alrededor, no pierde nunca contacto con una inacabable gama
de sustantividad plástica, que es donde dimana el borboteante caudal de su
inspiración. Se dé ésta en una dirección u otra –y son varias las que en la
pintura de Surroca se dan a conocer- no deja nunca de ser vibrante y emotiva.
Como decimos, en ella son obvias las influencias que se puede notar. Pero es
obvia, también, la fuerza personal del artista, que le lleva a obtener hallazgos
de sustanciosa enjundia, como son, particularmente, aquellos donde su pincelación se remansa, simplificando su grafía, pero no por ello perdiendo la
contundencia formal que casi siempre le acompaña ni la calidez arrebatada
de su color”.
1954
-J. C. “Formas y colores. Del “Concurso de Arte” 1954, del Real Círculo Artístico”. (Retall de premsade l’arxiu familiar sense data):
“..., el fallo del Jurado –ecléctico y no cerrado a la banda por ningún ladoha sido los suficientemente dúctil para reconocer el mérito donde se hallaba,
prescindiendo de tendencias. Puede decirse, sin temor a equivocarse, que si
en los premios menores podía haber habido una mayor comprensión de lo que
puede y no puede premiarse y de lo que debe y no debe ser tomado en consideración, en los mayores, ha sabido dar las mejores calificaciones a quienes
mejor las acreditaban.
Muy bien, pues, han sido acogidas las recaídas en Pintura, en la obra del maestro García Morales, con Diploma y Medalla de Honor del R. A. C. (sic); en
el joven artista –que viene afirmándose de más en más, con personalidad y
fuerza- Manuel Surroca, a quien ha sido dado el primer premio del R. A. C.
(sic); al admirable animalista Carlos Bécquer, el premio del señor vizconde de
Güell, que era el primero en Acuarela; y al robusto escultor Martín Llauradó,
el primer premio de Escultura, con su estupendo retrato en bronce de José
María de Sagarra.
Si de García Morales no cabe comentario por la solidez de un nombre que ya
lleva años de estimación y aplauso, como, por la misma razón, de Bécquer y
de Llauradó, en cambio, a propósito de Surroca, es grandemente satisfactorio
–aunque no sorprendente para quienes le conocen- poder tomar constancia
de su continuado avance”.
1956
-El Noticiero Universal. “Surroca, en Sala Gaspar”. 22 de febrer de 1956:
“La exposición de Surroca en la Sala Gaspar señala firmemente una nueva
etapa en la tarea de este pintor. En sus paisajes, pero sobre todo en sus figuras, aparece preocupado por unos problemas de concreción que hoy están
ya satisfactoriamente resueltos. La forma rotunda le sirve para asentar en
ella una construcción de materia rica y bien trabajada, de preciosa calidad,
en una entonación densa, que a veces rompe su gravedad con sutiles efectos
luminosos.
Sus dos figuras femeninas son un prodigio de equilibrio y de ponderación. En
ellas se pone de manifiesto una personalidad artística realmente importante.
Más desiguales son sus paisajes, en cuya variada fisonomía parece apreciarse
una evolución rápida, con signo favorable para los últimos resultados. No hay
en este proceso más que el peligro –que apunta levemente en alguna de las
obras- de que, por un excesivo afán de concreción, recorte los términos dando
un aspecto escenográfico que restaría intensidad a su pintura”.
-Solidaridad Nacional. “Manuel Surroca en la Sala Gaspar”. 23 de febrer de
1956:
“Se señala en la obra de Manuel Surroca un progreso evidente. Surroca, nuestro gran inquieto, busca se atormenta, se preocupa, elimina. De ahí que su
obra sea siempre distinta y diferenciada de la anterior.
Por dos vertientes se derrama ahora su labor: figura y paisaje. En los paisajes
se ha creado una paleta densa de materia, que cuida mimosamente los empastes, trabajándolos con la espátula. Si la estructura de sus obras es muy
simple y concreta, el color es brillante y, a veces, muy matizado, como en un
paisaje de Camprodón, de verdes cambiantes, con un fondo de ensoñancia y
lirismo profundo. Destaquemos su “Casa roja” donde vuelve a vibrar la gama
caliente de la anterior exposición, hoy ya superada. Importancia singular, por
lo que tiene de nuevas perspectivas para un pintor, son las dos figuras que presenta. El dibujo sólido, el empaste rico y seguro perfila a unas figuras tiernas
y humanas, sensibles y finas, vasos de espíritus. Quizá queda una huella de
Modigliani en esta obra, pero muy asimilada y sentida”.
-La Prensa. “Surroca, en Sala Gaspar”. 24 de febrer de 1956:
“Surroca presenta esta vez una figuras que señalan una variación importante
en la tónica de este pintor. Hay un contraste entre sus propias obras. Los paisajes son cargados de paleta, trabajados con cuidados para buscar los matices
en los empastes, todo dentro de una concreción bastante acentuada. Lo concreto de los temas se señala especialmente en las telas en que los matices
están más logrados, como en un paisaje en que dominan los verdes en todas
sus gamas, en un verdadero alarde exhaustivo de matización. En cambio, en
las figuras, el dibujo es más acabado, la paleta deja el vigor de los paisajes
para volverse más tierna, más suave, y recoge los perfiles con mimo, acentuando la espiritualidad de la imagen, en unos cuadros tratados con sentimiento
y con gracia”.
-MARSÀ, Àngel. “Gaceta de las Artes. M. Surroca (Sala Gaspar)”. El Correo
Catalán. 25 de febrer de 1956:
“La pintura de M. Surroca va alcanzando de un modo gradual la máxima intensidad dentro de la máxima simplicidad, en un esfuerzo de síntesis cada vez
más ceñido y evidente. El rigor geométrico imprime a la obra de M. Surroca
una esencial configuración constructiva, que, sin atenuar los elementos morfológicos de la representación plástica, los libera de cualquier servidumbre
naturalista o mimética. Figuras y paisajes participan de idéntica normativa
conceptual. En unas y otros, los valores formales quedan jerarquizados por
un diseño incisivo y exacto, al que sirve una conjugación cromática de amplia
y brillante orquestación, que no excluye la severidad tonal y la gama infinitamente matizada”.
21
22
SURROCA
-LIENCE BASIL, Fernando. “Arte. Surroca”. El Mundo Deportivo. 26 de febrer
de 1956:
“Una importante exposición celebra el pintor Surroca en la Sala Gaspar con
tomas de paisaje y dos estudios de figura. Muestra una excelente técnica
lo mismo utilizando la espátula que mediante el pincel, al imponer con claro
sentido de modernidad un valor claro, preciso y terminante a los colores. La
realidad a través de este concepto tiene la interpretación robusta, que califica y equilibra los resultados llenando de carácter el retazo. Sus dos figuras,
dentro de la estilización que rige su desarrollo, aparecen sentidas interior y
exteriormente. La expresión pictórica por planos y geometrización prestan a la
forma un encanto singular de simplicidad”.
-Hoja del Lunes. “Surroca, en Sala Gaspar”. 27 de febrer de 1956:
“Reaparece este pintor con temas de figura y paisaje. En aquéllas busca un
expresionismo al margen de todo halago amable, pero acaso de excesiva rigidez en su concepto geometrizante. En los paisaje, podríamos establecer un
proceso evolutivo que va desde un representativismo de raíz tradicional en
la pintura catalana de ese género –como en “Otoño” o “Gavillas”, nº 4)-, a
una dicción de generoso empaste y robusta construcción –tal en “Pajares” o
“El puente”- pasando por ciertas resonancias vangoghianas –“Gavillas” (14)o de Cézanne –“Can Pascal” y “Contraluz”-. Nosotros creemos encontrar su
mejor punto de equilibrio en la conjunción de todas esas tentativas, o mejor,
en la sedimentación de todas ellas en un bello paisaje, el titulado “Campo de
trigo”, donde la solidez de la estructura y la vibración del color no excluyen los
matices que suavizan los términos y eliminan las durezas que acechan a toda
anotación densa de pasta y de contornos acentuados”.
-Diario de Barcelona. “Surroca”. 29 de febrer de 1956:
“Surroca en Sala Gaspar reitera, con una selección del trabajo realizado en las
tres temporadas que ha dejado pasar sin exponer, la inquietud de que viene
dando muestra desde que, abandonada la escultura, se dedica plenamente a
la pintura. Formado como autodidacta en París anduvo en un principio cerca
de los impresionistas para lanzarse en seguida en brazos de Van Gogh de cuya
ardiente paleta quedó prendado. Se dió cuenta, no obstante, de la necesidad
de imponer un orden a sus primeras consecuencias. Reclama entonces ayuda
a Cézanne, obsesionándose por el rigor geométrico al que sacrifica la pasión
del color, expresado en acordes más sordos.
Con el problema de la pintura planteado parece convenir ahora que su solución
radica en la convergencia de ambas corrientes, en la fusión absoluta del valor
expresivo del color y el rigor lineal, en el encaje total de las masas cromáticas
en la estructura geométrica, pero en forma tal que el color no quede supeditado a la trama, esto es, no vea condicionada su libertad. El tanteo va unido
a una preocupación técnica bien visible todavía. Cuando usa la espátula, Van
Gogh priva. Si emplea el pincel, manda Cézanne. En el primer caso entran los
paisajes estivales “Gavillas” (4 y 14) y “Campos de trigo” en amarillos de fuego y “Última luz” en gamas frías, aunque no menos emotivas. En el segundo,
una serie de lienzos de paisaje urbano de Camprodón, en los cuales el dibujo
reina en detrimento del color. En medio se hallarían “Contraluz” y “Mercado”,
primer premio del Concurso de Arte 1954, del Real Círculo Artístico.
Aunque la solución se atisba, no se ha dado del todo aún. Se acerca más a ella
en “Bodegón a la ventana”, bien compuesto, valiente de color y con el factor
lumínico tratado a fondo. Lo está por un igual en “Figura en amarillo” rozando
ya casi el final del problema. Línea, color y luz pugnan por alcanzar la anhelada
armonía. Falta acabar de humanizar esta abstracción latente. Lo empieza a
hacer en “Figura”, de paleta más severa, pero con una ternura que borra la
huella de las especulaciones de orden técnico y abre la esperanza al hallazgo
de una personalidad libre y definitiva en la que desaparezca la presencia del
maestro holandés y del francés”.
-Revista. “Surroca. “Sala Gaspar””. Febrer 1956:
“En la obra que actualmente presenta este pintor, se vislumbra una aguda
preocupación por el rigor estructural. Superando el excesivo sistematismo
técnico que nos había ofrecido en otras ocasiones, Surroca apunta a una
dicción más libre, a la par que a una expresión más ceñida. Construye los
volúmenes integrándolos en un esquema de simplificación formal, casi geométrica a menudo, que en los buenos momentos parece entroncarse con los
mejores ejemplos de pintura constructiva moderna. La lección de Cézanne,
siempre nueva, ha sido bien asimilada. En las figuras, el grafismo parece ser
más riguroso, estilizado casi”.
-La Vanguardia. “Surroca, en “Sala Gaspar””. 2 de març de 1956:
“Voluntarioso, sensible y apasionado, es Surroca. Nos ofrece una colección de
veinticuatro lienzos pintados con una exigencia de la mejor ley, conducidos por
una imperiosa apetencia de claridad y orden que se impone en todo momento
sobre la facilidad de una técnica desenvuelta que desconfía, incluso, de su
propia ductilidad.
Por eso, el artista nos aparece solicitado por tan diversas concepciones, las
cuales van sucediéndose y alternándose en su obra. En la misma, sin embargo, no se pierde en ningún momento la fuerte contextura de que desde
sus primeros lienzos nos daba testimonio Surroca, era la base de su pintura.
Sobre esa contextura, las distintas actitudes especulativas, pugnan con diverso éxito. De ellas, la que mejor nos parece, se desenvuelve en jugosidad,
luminosidad y sentido plástico, en una coordinación de felices experiencias,
es la de algunos paisajes, tales “Gavillas” y “Campo de trigo”, que señalan
una orientación muy concordante con la que creemos ser la central en la
personalidad del artista”.
-“Arte. M. Surroca, en la Sala Gaspar”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar
sense data):
“La exposición que Manuel Surroca presenta an la Sala Gaspar consta de
treinta y cuatro telas al óleo, dos de ellas de figura, paisaje las demás. Esta
sucinta distinción argumental no es ociosa, pues, aunque el conjunto de obras
expuestas procede, suponemos, del mismo período cronológico, hay en ellas
una pluralidad de intenciones que coinciden en sus puntos más dispares con
la diversidad temática.
Así, ambos cuadros de figura reflejan una preocupación por la construcción
que rectificas y pule los accidentes de la forma para lograr una coherente arquitectura compositiva, con un gusto que hace pensar en el neoimpresionismo
de empaque mural más una meditación atenta en los hallazgos del cubismo.
La pasta cromática, muy trabajada y en timbre claro, imprime vibración y calor
a los volúmenes geometrizados.
En cambio, en los paisaje se advierte el fuerte estímulo que sobre el autor
ha ejercido la pintura de Van Gogh, una tendencia radicalmente opuesta a
la arriba indicada. Su “Llanás” (sic) (núm. 9), de cierto arremolinado y árboles flamígeros, es un excelente ejercicio, incluso de técnica, de mimetismo
vangoguiano. El universo hirviente del gran holandés aparece más aplacado
y asimilado, con resultados notables, en lienzos sucesivos, para desembocar
en sus últimas producciones (núms. 7 y 15) en tranquilos juegos de masas
acordados en verde. La exposición constituye un capítulo fructífero e inquieto
de biografía pictórica cuya continuación aguardamos con interés”.
-“Surroca, en Sala Gaspar”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data):
“Hacía varios años que no nos brindaba una exposición personal Manuel Surroca, cuyas obras vemos esta quincena en la Sala Gaspar. Su silencio estaba
plenamente justificado, pues en este tiempo se obraba una transformación
muy honda en su pintura, que ha necesitado un período de estudio y elaboración hasta llegar a la madurez en que hoy la apreciamos.
El esfuerzo de Surroca ha tendido a afirmarse en la estructura del cuadro y a
profundizar en el empleo del color. Paisajes, bodegones y figuras se nos revelan con una solidez inusitada, con un magnífico poder plástico”.
-ROJAS, Carlos. “Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data):
“Veintidós obras de Surroca, expuestas en la “Sala Gaspar” revelan la culmi-
SURROCA
nación de una positiva y patente evolución artística que se ha fraguado a lo
largo de los dos últimosaños.
Mantiene el artista el juego de gamas contenidas y muy bien conjugadas, fieles reflejo de hondas expresiones emotivas paisajistas, que constituyen una
constante permanente e indeleble en su pintura; pero, en cambio, ha transformado casi de forma radical la composición de sus obras que en la actualidad
ha conseguido una cuajada madurez en la que planos y volúmenes mantienen
una maravillosa sencillez que evoca la perenne lección de Cézanne, asimilada
sin servilismo alguno, dentro de un acento estrictamente personal.
Surroca nos recuerda a veces a Van Gogh y a Seurat, -al Seurat de la “Baignade”- traduciendo noblemente su genial proyección artística en términos
propios y adecuados a la temática de sus paisajes.
Capítulo aparte merecen la pareja de figuras, modelos de dibujo y de composición, acabadas expresiones de equilibrio, serenidad y sencillez”.
1957
-Destino. “En el taller de los Artistas. Con Manuel Surroca”. Núm. 1026. 6
d’abril de 1957. Pàg. 36:
“Surroca es hombre modesto. Modesto, con alegría. Conviene siempre especificar cómo es en las gentes la modestia. Y Manuel Surroca, alto, erguido, con
su feliz sonrisa en los ojos y en la boca, sencillote, apacible, nada ostentoso de
su jerarquía artística. Y es hombre muy cordial, cordialísimo, sin afectaciones,
ni reservas, ni cálculos de los que demuestran que el ser cordial constituye en
la vida un buen negocio. Él lo es sin aventurar cuentas. Lo es por temperamento, porque no podría ser de otra manera, por mucho que de pronto se esforzase
en resultar hosco y fosco a las gentes.
Manuel Surroca nació en Camprodón. A los diecisiete años de edad marchó
a Francia. Residió en el país vecino tres años y medio. Frecuentó el taller que
el gran Arístides Maillol tenía en Saint-Germain-en-Laye y al que iban con
frecuencia Maurice Denis, Roussell, Véra, Castel, Van Dongen. A la sazón,
Surroca practicaba la escultura. Y, al regresar a Barcelona y ganar el primer
premio de dibujo en un concurso convocado por el círculo Artístico, abandonó
la escultura para dedicarse a la pintura. Al año siguiente, celebró su primera
exposición particular en la Sala Rovira y, de entonces acá, ha expuesto regularmente sus lienzos en la Sala Gaspar.
En los sótanos de esta galería de arte, Manuel Surroca me ha mostrado su
producción reciente.
Este pintor explora en profundidad las cosas observables. Las agrupa según
su propia visión de la existencia, y las coloca bajo el signo de su sentimiento
y de su pensamiento. El latido del corazón, el ritmo del espíritu, disgregan esa
forma y ese color en los que muchos pintores creen como entidades poseedoras de una existencia casi inmutable en sí. En los lienzos de Surroca, formas y
colores sólo existen en función del artista que se sirve de ellas para expresar
sus reacciones ante la Naturaleza.
-Un cuadro tiene que estar perfectamente equilibrado –asevera Surroca-. Las
líneas y el color han de formar un todo perfectamente ligado. El aspecto exterior del natural no tiene ninguna importancia. Es el contenido anímico lo
que cuenta.
Así, pues, Surroca descompone y reagrupa los elementos del natural a su
antojo. Los hombres, los objetos, los parajes ya no son interpretados sobre
la superficie de un lienzo para reconstituir un espectáculo al que el pintor se
acerca con su retina, sino para revelar un sentido, poner de manifiesto una
emoción, y a esa significación, a esa sensación, el artista subordina la infinidad de detalles existentes. Es mayor el número de detalles existentes que Surroca elimina que el número de los que conserva. Tampoco se priva de añadir
otros, que no es encuentran en el campo directo de la observación “verista”.
Los pide prestados a su imaginación plástica, a sus afectos o emociones. Se
vale también de los que le sugiere la ordenación de su cuadro, su composición,
lo que suele denominarse “construcción”.
-Buscar la profundidad del color y no una falsa perspectiva es lo que más me
apasiona –afirma Surroca-. Me apasiona ver cómo el color seentrelaza y forma
prismas misteriosos, reflejos expresivos y brillantes, que, estrechamente liga-
dos a las líneas, dan origen a formas geométricas, a un bloque compacto que
no se sale del cuadro. Aspiro, en suma, a que el valor decorativo del cuadro
posea una rigurosa ordenación.
No hay que olvidar que Surroca fue primeramente escultor. Y a este hecho
se debe, sin duda, su vehemente deseo de “construcción”, término que responde perfectamente a ese anhelo de edificar bloques sólidos, de establecer
grupos bien aglomerados, arquitecturas, en breve, un fragmento completo de
la vida. Surroca ha procurado siempre que sus lienzos posean una cima, unas
gradas, una base. No hay en ellos arabescos, líneas sín sustentáculo, círculos
no cerrados.
Independientemente de su valor estrictamente plástico, en la obra de Surroca
se observa un afán de separar de la realidad cotidiana lo que en ella encierra
de más característica, un deseo de poner en relieve el dramatismo oculto de la
vida íntima. Por eso, si nos obligaran a encasillarla, acaso la calificaríamos de
expresionista. Dejemos que él nos lo confirme:
-Mi pintura, en efecto, se halla situada de lleno dentro del expresionismo.
No dentro del expresionismo alemán, con su imaginación delirante, mórbida
y hasta macabra. Por ser mediterráneos y sin olvidar la solera de la pintura
española, podemos crear un expresionismo mucho más sano, sin morbideces,
y mucho más intenso cromáticamente. Quizá yo esté más cerca del impresionismo francés. De Roualt, por ejemplo. Pero, todo esto me preocupa muy poco.
-De todas formas. ¿Cómo definiría usted su pintura en pocas palabras?
-Algo así como un expresionismo subistizante”.
1975
-PONÇ, Joan. 11 de febrer de 1975. Text mecanografiat:
“Este trabajo realizado en el corazón de los Pirineos está impregnado del
misterio propio de las grandes montañas, de los altos árboles, del profundo
silencio.
El hombre que lo destila cuando levanta la cabeza no ve ventanas anónimas ni
hilos eléctricos ni anuncios; ve las constelaciones, que es lo que el ser Humano
debe ver para tener una noción exacta de su dimensión.
Ante tanta grandeza el artista sobrecogido se inclina a meditar, a intentar encontrar en los repliegues más hondos de sí mismo los equivalentes dela magia
que lo envuelve.
La pintura de Surroca surge de aquel indefectible lugar del espíritu, donde,
entre palabra, pensamiento, música y color, no cabe distinción.
Por esta razón su pintura no denuncia ni provoca.
Con delicadas neblinas y luminosas transparencias, su espíritu se nos acerca
murmurante como un silencioso rio, entre las entrañas de un oculto paisaje”.
-A. R. “Un pintor que renace. Manuel Surroca un neo-figurativo”. Athena. Cuadernos de Arte y Coleccionismo. Núm.31.Ediciones Cutor. S. A. 1 de novembre
de 1975. Pàgs. 56 i 57:
“Manuel Surroca Claret es uno de los muchos artistas plásticos catalanes que
no ha podido suportar el agobiante peso de la ciudad moderna.
A sus cincuenta y ocho años, y después de una notable trayectoria artística
centrada en la ciudad de Barcelona, Manuel Surroca se encuentra definitivamente instalado en Camprodón bella localidad del Pirineo gerundense.
En su lejano retiro, Surroca mantiene contacto casi exclusivamente con un solo
artista plástico: Joan Ponç.
Ponç, que reside en el pueblecito de La Roca, muy cercano a Camprodón, no
precisa tarjeta de visita. Es bien sabido que estuvo integrado en el primer movimiento de vanguardia artística que tuvo efecto en nuestro país después del
año 1939, el “Dau al Set”. Desde entonces, Joan Ponç no ha dejado de estar
presente en la primera página de la actualidad artística catalana.
INFLUENCIA DE JOAN PONÇ
Surroca reconoce muy explícitamente estar influido por Joan Ponç, si bien, hasta hace pocos años, su trayectoria no tuvo puntos de contacto con la de Ponç.
23
24
SURROCA
-En los años cuarenta- nos manifiesta Manuel Surroca- viví muy intensamente
el mundo cultural barcelonés. Entonces llevé a cabo mis primeras exposiciones, las cuales, por cierto, llegaron a tener un notable éxito.
En efecto, Surroca empezó a exponer en galería de indiscutido prestigio. En
primer lugar Sala Rovira, después Busquets y a continuación Sala Gaspar. Todas de Barcelona.
-En Barcelona –comenta, divertido, Manuel Surroca- pintaba paisajes y ahora que estoy en Camprodón, zona de paisajes maravillosos, odio el pintar
paisajes…
A Surroca le es fácil recordar los años cuarenta en Barcelona.
-En aquel entonces –nos dice- se vendía muy poca obra, pero existía entre los
artistas un gran compañerismo, complementado por un deseo de abrir nuevos
caminos con el pincel. Posteriormente llegó a Barcelona, con mucha fuerza, el
arte abstracto y nos desbancó a todos nosotros, los que nunca hemos renunciado a la figuración.
Con ello se terminaron los años de predominio del tipo de pintura que realiza
nuestro interlocutor en el mundo artístico más o menos establecido. Y Surroca
prefirió la calma de Camprodón.
Sin embargo, su trayectoria había sido ya demasiado importante para que
existiese la mínim posibilidad de abandonar la pintura. Baste con precisar que
a los veinte añosSurroca ya había participado en una exposición colectiva en
París –ciudad donde residió seis años-, en la que también figuraban obras de
Arístides Maillol y F. Picabia.
En nuestro país, Manuel Surroca recibió dos importantes premios (uno de Dibujo y otro de Pintura), otorgados por el prestigioso “Real CercleArtístic de
SantLluc” (sic) de Barcelona.
EL ABSTRACTO TRIUNFO
-El triunfo del abstracto nos desanimó a muchos. Nadie había pensado en que
aquello pudiese suceder. Recuerdo todavía cuando yo estaba exponiendo en
Sala Gaspar de Barcelonay Tharrats venía a ver si le podían organizar una
exposición allí…
Pasados los tiempos de leve depresión, Manuel Surroca volvió a pintar. Y
lo hizo con renovada energía, así como ayudado por el consejo de su amigo
Joan Ponç.
-Ahora estoy pintando con más fuerza que nunca. No hago otra cosa en todo
el día. Mi pintura pretende tener un aspecto mágico debido meramente a mi
sensibilidad personal. En mi pintura no hay otras influencias directas que no
sean, en su caso, las de Joan Ponç.
En síntesis, que pasados los años, para él duros, del predominio del arte abstracto en los medios pictóricos catalanes, Manuel Surroca vuelve a tener una
presencia en un mundo artístico que nunca le olvidó”.
1981
-M. Surroca. Art i antiguitats El Forn. Camprodon. Inauguració 11 d’abril de
1981. Text de VILLELIA. “Manel Surroca (La dedicació repetida)”:
“Quan un artista presenta un altre artista, sempre sembla un joc de compliments. El públic sempre confon la dedicació amb la dedicatòria. Per a un
artista, poques dedicatòries se li poden fer ja que l’artista, de fet, és una dedicatòria. Una dedicació tal volta no memoritzada en el seu entorn. Els entorns
sempre suggereixen repetició. Les mateixes que l’Àngel Ferrant tenia escrites
al seu estudi. Tot està dit, però com la gent no escolta, ho direm una vegada
més: és repetició dir que Manel Surroca nasqué a Camprodon. És una repetició
dir que va començar a dibuixar amb el mestre Dàrius Vilas, quan tot just comptava amb dotze anys. Viatjar a París als disset anys és una cosa ben normal,
però dir-ho aquí és ... una repetició. En Maurice Denis (pare de l’escola NABIS)
comentà amb el jove camprodonenc el purisme de la pintura, del verisme en
l’art i també de les ximpleries codificables. No és això una altra repetició?.
En Manel Surroca obté el 1948 una beca de dibuix del Reial Cercle Artístic
de Barcelona. També fou diplomat i seleccionat per a la primera biennal His-
pano-Americana celebrada a Cuba, a l’Havana. I no és aquesta una altra repetició?.
Tanta repetició acumulada fa una concreció. Manel Surroca exposa a Camprodon. La bellesa de la carència. Els ciutadans són dignes si tenen la facultat rememorativa. Recordem que hem de repetir: primera i segona medalla del Saló
d’Octubre a Ciutat de Mallorca. També hem de recordar la seva representació
en el grup “Pintores Españoles” a l’exposició de l’Art Lliure a París. Repetirem
un cop més: l’únic monument digne de Camprodon, dedicat a en Isaac Albèniz,
és obra d’en Surroca! La bellesa de la mancança!.
Mancança, repetició, record, ... semblen una anècdota posada a la dedicació.
Per tal de diferenciar l’anècdota de la dedicació, direm que l’exposició d’en
Manel Surroca a la Galeria El Forn, és simple anècdota. La seva dedicació i
també la seva categoria, consisteix a temporitzar la Vila de Camprodon, amb
aquesta mostra de la feina ben feta”.
-GUITART, Manuel. “Exposición del pintor Manuel Surroca. Camprodon”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data):
“El gran artista comprodunseManelSorroca (sic) ha presentado una interesante colección de pinturas en la Galería de Arte For (sic). La exposición ha contado desde un principio con una notable participación de público. ManelSorroca
(sic) nació en Camprodón y a los 12 años realizó sus primeras composiciones
obteniendo posteriormente una beca de dibujo en el Real Círculo Artístico de
Barcelona. Ha sido galardonado en varias ocasiones a lo largo de su carrera,
y es asimismo el autor del monumento de Camprodón en memoria de Isaac
Albéniz.
Los cuadros de la presente muestra se caracterizan por el mundo ideal que
sumerge el autor a través de unos símbolos concretos y de un bello colorido
consiguiendo formas abstractas realmente sugestivas”.
1990
-RIUS, Montserrat. “Manuel Surroca, tonalitats imaginàries”. El 9 Nou. 10
d’agost de 1990. Pàg. 17:
“Nascut a Camprodon, Manuel Surroca i Claret es va dedicar plenament a
la pintura després d’haver-se introduït en el món de l’escultura de la mà dels
Mestres Claret, Maillol i Marès, Des de l’any1938 ha realitzat nombroses exposicions a Barcelona, París i d’altres indrets. L’any 1949 va firmar el Primer
Manifest Negre que subscrivia el Grup Lais on es denunciava la rutina, la decadència artística i la desvitalització de l’art de l’època.
Manuel Surroca ens presenta en aquesta exposició una vintena d’obres a l’oli
on el problema de l‘espai queda resolt per superposicions de color i figures
geomètriques. La seva obra es manté dintre d’un postfauvisme i expressionisme on el color es el que expressa el veritable sentiment de l’obra, cosa que
construeix fortes composicions vibrants i agressives de tonalitats imaginàries.
Aconsegueix que la seva plàstica, que fa possible tota expressió pública, ens
entri pels ulls abans que per la ment. Això ens ajuda en la valoració global de
l’obra, però també ens dificulta l’elaboració d’un resum i una síntesi.
Les figures, els objectes, les descripcions de la natura estan formades per
triangles, cercles, quadrats ... Tot és una explosió de geometria i color. La temàtica que més sobresurt és l’home i el seu entorn físic i psíquic, les seves
angoixes, el seu desig de llibertat que es trasllada a l’infinit. L’artista, que en
aquestes gairebé dues dècades s’ha mantingut fidel al seu estil, manifesta
el seu desig de canvi. L’art no es un conjunt de regles i actituds inamovibles,
sinó una cosa viva en constant evolució, una síntesi d’inquietuds, un desig de
trencar amb l’immobilisme”.
Premis i reconeixements
-1942 va participar al II Saló de Tardor, certamen anual creat pel
Círculo de Bellas Artes de Mallorca. Accèssit d’escultura, amb
l’obra Cabeza.
-El 1944 va participar de nou al certamen organitzat pel Círculo de
Bellas Artes de Palma de Mallorca, la III edició del Saló de Tardor,
i va obtenir la 1ª medalla amb Adolescent.
-El mes de maig de 1948 Manel Surroca va guanyar el premi del Reial
Cercle Artístic del concurs de dibuix de figura humana, celebrat entre
els que concorrien a les classes de l’entitat, beca de tres mil pessetes.
-A la secció de pintura del concurs San Jorge va presentar l’obra
Interior i va obtenir vots per ser premiat.
-A l’Exposició Regional Preparatòria de la I Biennal Hispanoamericana d’Art de l’Instituto de Cultura Hispánica. Museu d’Art Modern. Parc de la Ciutadella, va presentar Interior i va ser seleccionat per concórrer a la I Biennal Hispanoamericana d’Art que es
celebrava a Madrid.
-Al III Concurs de Dibuixos Premi Victorià Seix, organitzat al Cercle
Artístic, va obtenir Menció Especial. Novembre de 1954.
-Concurso de Arte” 1954, del Real Círculo Artístico. Primer Premi
del Reial Cercle Artístic, amb l’oli Paisaje urbano.
-Concurso de Arte” 1956, del Real Círculo Artístico. Primer Premi
del Reial Cercle Artístic.
Manel Surroca al Reial Cercle Artístic de Barcelona.
J. C. “Formas y Colores. Del Concurso Arte 1954”.
SURROCA
25
anel Surroca pintant al Collell.
26
SURROCA
Catàleg d'obres
SURROCA
Solà de Vall
Sol i pallers
Camprodon
Paisatge
Paisatge
Paisatge
Aquarel·la
33 x 25 cm
Signat: M Surroca
Col·lecció particular
Observacions:
Dedicatòria
“A la mamá en plena primavera”
Aquarel·la
24 x 16 cm
Col·lecció particular
Aquarel·la
32 x 24 cm
Signat: M. Surroca
Col·lecció particular
Observacions:
Dedicatòria
“Afectuosament a la mamá”
Aquarel·la
24 x 16 cm
Col·lecció particular
Aquarel·la
31 x 24 cm
Col·lecció particular
Aquarel·la
14 x 18 cm
Col·lecció particular
27
28
SURROCA
Cavall
El mercat
Paisatge rural amb figures
Tres figures
Dues figures masculines
Tres figures masculines
1942
Llapis
16 x 10 cm
Datat: 1942
Col·lecció particular
Carbonet
33 x 50 cm
Col·lecció particular
Tinta
44 x 32 cm
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color.
Exposició de Manel Surroca
al monestir de Sant Pere
de Camprodon. 10 de juliol-12
de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color.
Exposició de Manel Surroca
al monestir de Sant Pere
de Camprodon. 10 de juliol-12
de setembre de 2010. Pàg. 46.
Carbonet
33 x 50 cm
Col·lecció particular
Llapis
23 x 52 cm
Observació: Disseny a capsa de galetes
Col·lecció particular
Carbonet
33 x 50 cm
Col·lecció particular
SURROCA
Cap
1942
Terra cuita
32 x 20 x 20 cm
Signada: Surroca
Col·lecció particular
Exposicions:
-I Saló de Tardor. Círculo de Bellas Artes de Palma
de Mallorca. 1942. Dins la secció d’escultura.
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 74.
El Moret / El nen Moret
1943
Terra cuita
32 x 20 x 22 cm
Signada: Surroca
Col·lecció particular
Exposicions:
-II Salon de Otoño. Catálogo. Círculo de Bellas
Artes. Palma de Mallorca. Octubre 1943.
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 71.
29
30
SURROCA
La Conxita
Terra cuita
34 x 22 x 24 cm
Signada: Surroca
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 73.
Figura femenina asseguda
Pedra
18 x 11 cm
Signada: Surroca
Col·lecció particular
SURROCA
Figura femenina
Guix amb pàtina imitant terra cuita
62 x 12 cm
Col·lecció particular
Figura femenina en relleu
Marbre
54 x 15 cm
Signada: Surroca
Col·lecció particular. Barcelona.
Tres figures femenines en relleu
Marbre
20 x 26 cm
Signada: Surroca
Col·lecció particular. Barcelona.
31
32
SURROCA
Acadèmia
1948
Tinta i aquarel·la
45 x 32
Col·lecció particular
Observació: Segell “Concurso de dibujo
del Real Círculo Artístico”
Acadèmia
1948
Sanguina
48 x 35 cm
Col·lecció particular
Observació: Segell “Concurso de dibujo
del Real Círculo Artístico”. “22.III.48”
en llapis
Acadèmia
Tinta i aquarel·la
25 x 14 cm
Col·lecció particular
Acadèmia
1948
Sanguina.
48 x 20,7 cm
Signat: M. Surroca a la part inferior dreta
Col·lecció Reial Cercle Artístic de
Barcelona
Exposicions:
-Exposición de dibujos propiedad de la
entidad. Real Círculo Artístico. Instituto
Barcelonés de Arte. Inauguración 19 de Enero
de 1970.
Observació: -Maig de 1948 Manel Surroca va
guanyar el premi del Reial Cercle Artístic del
concurs de dibuix de figura humana, celebrat
entre els que concorrien a les classes de
l’entitat, beca de tres mil pessetes.
SURROCA
Acadèmia
Sanguina
48 x 34 cm
Col·lecció particular
Llorona
1948
Sanguina
48 x 21 cm
Col·lecció particular
Observació: Segell “Concurso de dibujo
del Real Círculo Artístico”. “20.2.48”
en llapis
Acadèmia
1948
Sanguina
48 x 34 cm
Col·lecció particular
Observació: Segell “Concurso de dibujo
del Real Círculo Artístico”. “22.III.48”
en llapis
Acadèmia
Sanguina
47 x 34 cm
Col·lecció particular
33
34
SURROCA
Acadèmia
Acadèmia
Acadèmia
Acadèmia
Acadèmia
Acadèmia
Sanguina
35 x 48 cm
Col·lecció particular
Llapis
34 x 49 cm
Col·lecció particular
Sanguina
35 x 48 cm
Col·lecció particular
Llapis i sanguina
34 x 47 cm
Col·lecció particular
Sanguina
34 x 49 cm
Col·lecció particular
Llapis
48 x 34 cm
Col·lecció particular
SURROCA
Paisatge rural
oli / fusta
45 x 36 cm
Col·lecció particular. Barcelona.
Paisatge amb home i bous
Tinta i aquarel·la
35 x 50 cm
Signat: M Surroca.
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca
al monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca
al monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 16.
35
36
SURROCA
Dies d’examen
1949
oli / tela
92 x 73 cm
Signat: MSurroca
Col·lecció particular Camprodon
Exposicions:
-Exposició pintura Sala Rovira de
Barcelona. Del 19 de febrer al 4 de març
de 1949. Catàleg: Figura: 1 Días de examen
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant Pere
de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre
de 2010.
Referències gràfiques:
-Exposició de pintura a la Sala Rovira de
Barcelona. Del 19 de febrer al 4 de març
de 1949. Catàleg: Dias de examen
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 24.
SURROCA
La Conxita
Cap a 1949
oli / tela
46 x 38 cm
Signat: MSurroca
Col·lecció particular
La del jersei verd
Cap a 1949
oli / tela
46 x 38 cm
Signat: MSurroca
Col·lecció particular
Exposicions:
-Exposició de pintura a la Sala Rovira de Barcelona.
Del 19 de febrer al 4 de març de 1949.
Catàleg: Figura: 2 La del jersei verde
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 24.
37
38
SURROCA
Marina
Cap a 1949
oli / tela
38 x 47 cm
Col·lecció particular
Marina
Cap a 1949
oli / tela
54 x 64 cm
Col·lecció particular. Barcelona.
SURROCA
El blat
Cap a 1950
oli / tela
46 x 55 cm
Signat: MSurroca
Col·lecció particular
Torre del rellotge
El reloj / Torre del rellotge /
El rellotge de la vila
Cap a 1950
oli / tela
65 x 54 cm
Signat: MSurroca
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Exposició de pintura a la Sala Busquets
de Barcelona. Del 21 d’octubre al 3 de
novembre de1950. Catàleg: 7 El reloj
-Surroca. Sala d’exposicions Fundació
Germans Vila Riera. Camprodon. Juliol
2008
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. Sala d’exposicions Fundació
Germans Vila Riera. Camprodon. Juliol 2008
-Surroca. La passió pel color. Exposició de
Manel Surroca al monestir de Sant Pere de
Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de
2010. Pàg. 36.
Cap a 1950
Tinta
44 x 32 cm
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 46.
39
40
SURROCA
Cap femení
Cap femení
Dona asseguda
Bust femení
1950
Tinta i aquarel·la
26 x 16 cm
Datat 1950
Col·lecció particular
Cap a 1950
Tinta
22 x 27 cm
Col·lecció particular
Cap a 1950
Cera
27 x 21 cm
Col·lecció particular
Cap a 1950
Tinta
27 x 22 cm
Col·lecció particular
Cap femení
Cap a 1950
Cera
27 x 21 cm
Col·lecció particular
SURROCA
Jugadors asseguts
Cap a 1950
Carbonet
9 x 12 cm
Col·lecció particular
Jugadors asseguts
Cap a 1950
Llapis
21 x 28 cm
Col·lecció particular
Observacions:
Dibuix preparatori de l’obra que es mostra
a la part inferior
Ajedrecistas de pueblo, 1950.
Jugadors asseguts
1950
Tinta
21 x 28 cm
Col·lecció particular
Observacions:
Dibuix preparatori de l’obra que es mostra
a la part inferior
41
42
SURROCA
Nativitat
1950
Cera
81 x 60 cm
Signat: MSurroca
Col·lecció Eusebi Puigdemunt i Puig
SURROCA
Interior amb figures
Cap femení
Dona asseguda
Dona cosint
Cap a 1951
Llapis
22 x 22 cm
Signat: Surroca
Col·lecció particular
Cap a 1951
Llapis
33 x 23 cm
Signat: M Surroca
Col·lecció particular
Cap a 1951
Llapis
33 x 45 cm
Col·lecció particular
Cap a 1951
Carbonet
14 x 17
Col·lecció particular
Dona fent punt
Cap a 1951
Llapis
23 x 16 cm
Col·lecció particular
43
44
SURROCA
Rosa Maria
Cap a 1953
Oli / fusta
44 x 36 cm
Signat: MSurroca
Col·lecció particular. Barcelona.
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca
al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010.
-Calidoscopi-exposició homenatge al pintor Surroca.
de l’Abadia. Sant Joan de les Abadesses. Febrer-abril
2013.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca
al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 51.
Observació:
Retrat de Rosa Maria Solé (1950) neboda de Manel.
Figura femenina
Tinta i aquarel·la
68 x 47 cm
Signat: MSurroca
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de
Manel Surroca al monestir de Sant Pere de
Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de
Manel Surroca al monestir de Sant Pere de
Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Pàg. 28.
SURROCA
Noia asseguda
1955
Llapis
14 x 11 cm
Datat: 1955
Col·lecció particular
Cap femení
1955
Llapis
Datat: 1955
14 x 11 cm
Col·lecció particular
Ma
Cap a 1955
Llapis
12 x 9 cm
Col·lecció particular
45
46
SURROCA
Calor
1958
Oli / cartró
33 x 48 cm
Signat: Surroca
Datat: “58”
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Fundació Germans Vila Riera Camprodon
2008 .
-Calidoscopi-exposició homenatge al
pintor Surroca. Palau de l’Abadia. Sant
Joan de les Abadesses. Febrer-abril 2013.
Observacions: B346 i B346A de l’arxiu
familiar, dibuixos preparatoris
Natura morta
1958
Llapis
48 x 34 cm
Signat: Surroca
Datat: “58”
Col·lecció particular
Natura morta
1958
Llapis
34 x 48 cm
Signat: Surroca
Datat: “58”
Col·lecció particular
Natura morta
1958
Oli / tela
59 x 80 cm
Signat:Surroca
Datat: “58”
Col·lecció particular. Barcelona.
SURROCA
Nen amb pilota
Oli / tela
73 x 60
Signat: Surroca
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al monestir
de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010.
-Calidoscopi-exposició homenatge al pintor Surroca. Palau de l’Abadia.
Sant Joan de les Abadesses. Febrer-abril 2013.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al monestir de
Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 54.
Nen amb pilota
Llapis
11 x 9 cm
Col·lecció particular
Infant assegut/ Infant llegint / Infant
Oli / tela
92 x 65 cm
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Surroca. Sala d’exposicions Fundació Germans Vila Riera.
Camprodon. Juliol 2008
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al
monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010
Referències gràfiques:
-Surroca. Sala d’exposicions Fundació Germans Vila Riera.
Camprodon. Juliol 2008
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca
al monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 53.
47
48
SURROCA
Noi ajagut / Noi assegut
Oli / tela
92 x 73 cm
Col·lecció particular
Retrat Jacint Surroca
Aquarel·la
31 x 28 cm
Col·lecció particular
Observacions: Jacint Surroca, pare de Manel Surroca
SURROCA
Figura llegint
Figura vermella
Figura llegint
Figura vermella
Oli / tela
65 x 54 cm
Col·lecció particular
Cera
21 x 15 cm
Col·lecció particular
Oli / tela
81 x 60 cm
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Calidoscopi-exposició homenatge al pintor Surroca.
Palau de l’Abadia. Sant Joan de les Abadesses.
Febrer-abril 2013.
Cera
33 x 23 cm cera paper
Col·lecció particular
49
50
SURROCA
Bodegó
Oli / tela
60 x 100
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de
Manel Surroca al monestir de Sant Pere
de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Natura morta
Oli / fusta
39 x 46 cm
Signat:Surroca
Col·lecció particular. Barcelona.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de
Manel Surroca al monestir de Sant Pere
de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 57.
Natura morta
Carbonet
47 x 32 cm
Col·lecció particular
Abstracció
Llapis i color
43 x 33 cm
Col·lecció particular
SURROCA
El Mercat
Oli / tela
81 x 100 cm
Signat: Surroca
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010.
El Mercat
El Mercat
Cera
23 x 33 cm
Col·lecció particular
Cera
20 x 34 cm
Col·lecció particular
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 37.
51
52
SURROCA
El passeig Maristany
Oli / tela
55 x 46 cm
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 41.
L'oratori
Oli / paper
50 x 65 cm
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de
Manel Surroca al monestir de Sant Pere
de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010.
-Calidoscopi-exposició homenatge al pintor
Surroca. Palaude l’Abadia. Sant Joan de les
Abadesses. Febrer-abril 2013.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de
Manel Surroca al monestir de Sant Pere
de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 41.
Observacions: Carretera de Llanars
La Roca
Oli / tela
65 x 81 cm
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 39.
SURROCA
Infants
Oli / tela
50 x 61 cm
Signat: Surroca
Col·lecció particular
Interior vermell amb figura
1975
Oli / tela
59 x 73 cm
Signat:Surroca
Datat: “75”
Col·lecció particular. Barcelona.
53
54
SURROCA
Passió
Cap a 1975
Oli / tela
65 x 54 cm
Col·lecció particular
Referències gràfiques:
-Athena. Novembre de 1975
Profunditats / Nocturn del peix i l’ou
1976
Oli / tela
60 x 73 cm
Signat: Surroca
Datat: “76”
Col·lecció particular. Camprodon.
SURROCA
Cartes
1976
Oli / tela
73 x 92 cm
Signat: Surroca
Datat: “76”
Col·lecció particular. Barcelona.
Cartes
Cap a 1976
Bolígraf
11 x 13 cm
Col·lecció particular
L’Àngel
1977
Oli / tela
92 x 73 cm
Signat:Surroca
Datat: “77”
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de
Manel Surroca al monestir de Sant Pere de
Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de
2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de
Manel Surroca al monestir de Sant Pere de
Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de
2010. Pàg. 61.
55
56
SURROCA
Somni / Malson
Oli / tela
81 x 65 cm
Signat:Surroca. Signatura al darrera de la tela, part
superior esquerra
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de
juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de
juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 70.
Somni / Malson
Bolígraf
13 x 10 cm
Col·lecció particular
El temps
1977
Oli / tela
92 x 73 cm
Signat: Surroca
Datat: “77”
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 64.
El temps
Cap a 1977
Bolígraf
11 x 10 cm
Col·lecció particular
SURROCA
Bruixa
1978
Oli / tela
81 x 65 cm
Signat: Surroca
Datat: “78”
Col·lecció particular
Exposicions:
-Calidoscopi-exposició homenatge al pintor Surroca. Palau de
l’Abadia. Sant Joan de les Abadesses. Febrer-abril 2013.
Musical
1979
Oli / tela
81 x 65 cm
Signat: Surroca
Datat: “79”
Col·lecció particular
57
58
SURROCA
El Quixot
1981
Oli / tela
114 x 146 cm
Signat:Surroca
Datat: “81”
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al monestir
de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al monestir
de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Pàg. 66.
Olímpia / El pintor i la model
1981
Oli / tela
44 x 65 cm
Signat: Surroca
Datat: “81”
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. Sala d’exposicions Fundació Germans Vila Riera.
Camprodon. Juliol 2008
Referències gràfiques:
-Surroca. Sala d’exposicions Fundació Germans Vila Riera.
Camprodon. Juliol 2008
SURROCA
Natura morta
1981
Oli / paper
52 x 66 cm
Signat: Surroca
Datat: “81”
Col·lecció particular
Abstracció
1982
Oli / tela
65 x 54 cm
Signat: Surroca
Datat: “82”
Col·lecció particular
59
60
SURROCA
Cap de noia
Cera
13 x 10 cm
Col·lecció particular
Bust
1983
Oli / tela
46 x 38
Signat: Surroca
Datat: “83”
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Fundació Germans Vila–Riera. Camprodon 2008
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al
monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre
de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al
monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre
de 2010. Pàg. 27.
SURROCA
Grissalles
1984
Oli / tela
46 x 55 cm
Signat: Surroca
Col·lecció particular
Recordant
1984
Oli / tela
55 x 46 cm
Signat: Surroca
Datat: “83”
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Fundació Germans Vila Riera. Camprodon 2008.
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 26.
61
62
SURROCA
El circ
1985
Oli / tela
55 x 46 cm
Signat: Surroca
Datat: “85”
Col·lecció particular. Camprodon.
Bodegó
1989
Oli / fusta
55 x 78 cm
Signat:Surroca
Datat: “89”
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 57.
SURROCA
Maternitat
1993
Oli / cartró
16 x 13 cm
Signat: Surroca
Datat: “93”
Col·lecció particular. Camprodon.
Abstracció
1993
Oli / paper
16 x 13 cm
Signat: Surroca
Datat: “93”
Col·lecció particular
El café
1990
Oli / tela
100 x 60 cm
Signat: Surroca
Datat: “90”
Col·lecció particular. Barcelona.
Exposicions:
-Calidoscopi-exposició homenatge al
pintor Surroca. Palau de l’Abadia. Sant
Joan de les Abadesses. Febrer-abril 2013.
63
64
SURROCA
L’Adeu
1994
Oli / cartró
92 x 65 cm
Signat: Surroca
Datat: “94”
Col·lecció particular
Observacions: Representa la mort de la Conxita,
la seva dona, va morir 7 de novembre de 1994
Dona fitant l’horitzó
1995
Oli / fusta
100 x 99 cm
Signat:Surroca
Datat: “95”
Col·lecció particular. Barcelona.
Exposicions:
-Calidoscopi-exposició homenatge al pintor Surroca.
Palau de l’Abadia. Sant Joan de les Abadesses. Febrer-abril 2013.
SURROCA
Paisatge amb cases
1996
Bolígraf
16 x 25 cm
Signat:Surroca
Datat: “96”
Col·lecció particular
El pas del temps
1996
Oli / fusta
50 x 61 cm
Signat: Surroca
Datat: “96”
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Fundació Germans Vila Riera. Camprodon 2008
Mà
Dona al balcó
2000
Bolígraf
23 x 16 cm
Signat: Surroca
Datat: “2000”
Col·lecció particular
1997
Bolígraf
23 x 16 cm
Signat:Surroca
Datat: “97”
Col·lecció particular. Camprodon.
65
66
SURROCA
Casa blanca
2000
Oli / cartró
92 x 67 cm
Signat:Surroca
Datat: “2000”
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Fundació Germans Vila Riera. Camprodon 2008.
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel
Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 18.
Casa blanca
1996
Bolígraf
25 x 16 cm
Signat: Surroca
Datat: “96”
Col·lecció particular
Llum d’espelma
2001
Oli / cartró
69 x 66 cm
Signat: Surroca
Datat: “01”
Col·lecció particular
Exposicions:
-Fundació Germans Vila Riera. Camprodon 2008
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 63.
Llum d’espelma
2001
Bolígraf
22 x 16 cm
Signat: Surroca
Datat: “001”
Col·lecció particular
SURROCA
Abstracció
2003
Oli / tela
56 x 46 cm
Signat: Surroca
Datat: “03”
Col·lecció particular Meritxell Vilar Solé
Observacions: Dedicatòria “Per la Meritxell del seu tiet”
Profunditats
2004
Oli / cartró
61 x 50 cm
Signat:Surroca
Datat: “04”
Col·lecció particular
Exposicions:
-Fundació Germans Vila Riera. Camprodon 2008
67
68
SURROCA
El port
Oli / tela
46 x 55 cm
Col·lecció particular
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 21
SURROCA
El pas del temps
2005
Oli / tela
46 x 55 cm
Signat: Surroca
Datat: “05”
Col·lecció particular
Un punt de claror
2005
Oli / cartró
65 x 54 cm
Signat: Surroca
Datat: “05”
Col·lecció particular
69
70
SURROCA
El pont
2006
Oli / cartró ploma
61 x 50 cm
Signat: Surroca
Datat: “06”
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Surroca. Fundació Germans Vila Riera. Camprodon 2008.
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca
al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. Sala d’exposicions Fundació Germans Vila
Riera. Camprodon. Juliol 2008. Portada
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca
al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 35.
Absència
2006
Oli/ cartró ploma
61 x 50 cm
Signat: Surroca
Datat: “06”
Col·lecció particular
Exposicions:
-Calidoscopi-exposició homenatge al pintor Surroca. Palau de l’Abadia. Sant Joan
de les Abadesses. Febrer-abril 2013.
SURROCA
Bodegó amb fruites
Oli / tela
81 x 65 cm
Signat: Surroca, signat darrera
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al
monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre
de 2010.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al
monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre
de 2010. Pàg. 58.
Les àmfores
2007
Oli / tela
61 x 50 cm
Signat: Surroca
Datat: “07”
Col·lecció particular
Natura morta
2003
Bolígraf
16 x 23 cm
Signat: Surroca
Datat: “03”
Col·lecció particular
71
72
SURROCA
Maternitat
Llapis
20 x 20 cm
Col·lecció particular
Mare amb nena en braços
Tècnica mixta / paper
27 x 21 cm
Col·lecció particular. Camprodon.
Exposicions:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010.
-Calidoscopi-exposició homenatge al
pintor Surroca. Palau de l’Abadia. Sant
Joan de les Abadesses. Febrer-abril 2013.
Referències gràfiques:
-Surroca. La passió pel color. Exposició
de Manel Surroca al monestir de Sant
Pere de Camprodon. 10 de juliol-12 de
setembre de 2010. Pàg. 33.
Maternitat
Llapis
18 x 12 cm
Col·lecció particular
SURROCA
Mare i nen jugant
Cera
11 x 13 cm
Col·lecció particular
Figures d’adults amb infants
Cera
23 x 32 cm
Col·lecció particular
Montréjeau
Cera
26 x 21 cm
Col·lecció particular
73
74
SURROCA
Paisatge
Paisatge
Paisatge
Paisatge
Cera
35 x 24 cm
Col·lecció particular
Cera
36 x 29 cm
Col·lecció particular
Cera
46 x 33 cm
Col·lecció particular
Cera
36 x 29 cm
Col·lecció particular
SURROCA
Paisatge
Cera
48 x 34 cm
Col·lecció particular
Paisatge
Cera
34 x 48 cm
Col·lecció particular
75
76
SURROCA
Centre de flors
Cera
46 x 32 cm
Col·lecció particular
SURROCA
Peixos
Cera
23 x 32 cm
Col·lecció particular
Nu femení
Cera
15 x 20 cm
Col·lecció particular
77
78
SURROCA
Estudi del projecte de la pintura
per la Caixa de Pensions de
Camprodon.
Estudi del projecte de la pintura per la Caixa de Pensions de Camprodon.
Carbonet
100 x 70 cm
Col·lecció particular
Carbonet
36 x 40 cm
Col·lecció particular
Projecte de la pintura per la Caixa
de Pensions de Camprodon.
Llapis
46 x 64 cm
Col·lecció particular
Estudi del projecte de la pintura per la Caixa de Pensions de Camprodon.
Carbonet
68 x 82 cm
Col·lecció particular
SURROCA
Publicitat farmacèutica Brom-Hioscin.
Laboratori Vinci de Palma de Mallorca
Aquarel·la
17 x 11 cm
Col·lecció particular
Publicitat. Cartell. Baile 1900
Aquarel·la, tinta, aerògraf
20 x 13 cm
Signat: Surroca
Col·lecció particular
Home a cavall
Aquarel·la
25 x 16 cm
Col·lecció particular
79
80
SURROCA
Bones Festes
Bones Festes
Bones Festes
Bones Festes
Bones Festes
Pax
Tècnica mixta
21 x 10 cm
Signat: Surroca
Col·lecció particular
Aquarel·la
21 x 10 cm
Signat: Surroca
Col·lecció particular. Camprodon.
Tècnica mixta
21 x 10 cm
Signat:Surroca
Col·lecció particular
Tècnica mixta
21 x 10 cm
Signat:Surroca
Col·lecció particular
Aquarel·la
21 x 10 cm
Signat:Surroca
Col·lecció particular
Tinta i aquarel·la
21 x 10 cm
Signat:Surroca
Col·lecció particular
Bones Festes
Aquarel·la
21 x 10 cm
Signat: Surroca
Col·lecció particular. Camprodon.
Bibliografia
1942
-Memoria II aniversario de la fundación. “Curso 1942-1943. I Salón de Otoño”. Círculo
de Bellas Artes. Palma de Mallorca. Diciembre 1942. Pàgs.: 94 i 102.
1943
-II Salon de Otoño. Catálogo. Círculo de Bellas Artes. Palma de Mallorca. Octubre 1943.
1944
-III Salon de Otoño. Catàleg. Círculo de Bellas Artes. Palma de Mallorca. Octubre 1944.
1948
-Diario de Barcelona. “Arte. Veredicto del Concurso del Real Círculo Artístico”. (Retall
de premsa de l’arxiu familiar sense data).
1949
-Pinturas M. Surroca. Catàleg de l’exposició a la Sala Rovira. Rambla de Catalunya,
62. Barcelona. Del 19 de febrer al 4 de març de 1949. Text de Josep Maria de SUCRE.
-BOSCH, Juan Francisco. “Surroca y su pintura basada en la simplificación cromática”. El Año Artístico Barcelonés. Itinerario de exposiciones. Temporada 1948-1949.
Pàg. 209.
-MANZANO, Rafael. “M. Surroca en las Galerías Rovira”. (Retall de premsa de l’arxiu
familiar sense data).
-Diario de Barcelona. “Manuel Surroca en Sala Rovira”. 2 de març de 1949.
-El Mundo Deportivo. “M. Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
-El Noticiero Universal. “Con el azul y el verde”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar
sense data).
-La Prensa. “M. Surroca, en Galerias Rovira”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar
sense data).
-La Vanguardia Española. “Manuel Surroca en Sala Rovira”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
-“M. Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
-Exposición de pintura y escultura Pro-Hospitales. Real Círculo Artístico. Mayo 1949.
1950
-Premio Condado de San Jorge. Galerias Layetanas. Del 29 de abril al 12 de mayo.
1950. Catàleg.
-Destino. “El Primer Premio “Condado de San Jorge””. (Retall de premsa de l’arxiu
familiar sense data).
-CASTILLO, A. DEL. “Arte. El Grupo Lais y su colectiva de El Jardín”. (Retall de premsa
de l’arxiu familiar sense data).
-Exposición Grupo Lais. Círculo de Bellas Artes de Lérida. Sala de exposiciones del
Instituto de Estudios Ilerdenses. Del 27 de mayo al 4 de junio de 1950.
-Grupo Lais. Arte Nuevo. II Ciclo experimental. Exposición Núm. 11. Galerías “El Jardín”. Barcelona. Del 3 al 16 de juny de 1950. Text d’Àngel MARSÀ.
-MANZANO, R. “El grupo Lais en las Galerias “Jardín””. Solidaridad Nacional. Dijous,
8 de juny de 1950.
-Grupo Lais. Casino de Ripoll. Catálogo. Del 5 al 20 de agosto de 1950.
-Exposición pinturas M. Surroca. Catàleg de l’exposició a la Sala Busquets. Passeig de
Gràcia, 36. Barcelona. Del 21 d’octubre al 3 de novembre de 1950.
-CASTILLO, A. DEL. “Arte. Manuel Surroca, en Sala Busquets”. Diario de Barcelona.
27 d’octubre de 1950.
-BARCINO, Juan. “M. Surroca, en “Sala Busquets”. La Vanguardia Española. 3 de
novembre de 1950.
-MANZANO, Rafael. “Por amor al arte. Pinturas de Surroca y al fondo una tetera de Fajalanza”. Solidaridad Nacional. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data). Pàg. 3.
-El Correo Catalán. “M. Surroca. En la Sala Busquets”. (Retall de premsa de l’arxiu
familiar sense data).
SURROCA
-El Mundo Deportivo. “M. Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
-Destino. “Las exposiciones y los artistas. M. Surroca”. Octubre de 1950. (Retall de
premsa de l’arxiu familiar).
-Exposición Primer Concurso de Dibujos. Premio Victoriano Seix. Real Círculo Artístico.
Instituto Barcelonés de Arte. Barcelona, noviembre 1950.
-Diario de Barcelona. “Concurso “Navidad”, en Galerias Layetanas”. (Retall de premsa
de l’arxiu familiar sense data).
-MANZANO, Rafael. “Por amor al arte. Exposición de “Navidad” en las “GaleriasLayetanas”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
-GAYA NUÑO, Juan Antonio. “Arte. El Grupo “Lais”, de Barcelona, y sus nueve artistas”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
1951
-“Fallo del Jurado de los Concursos San Jorge”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar
sense data).
-Exposición Regional Preparatoria de la I Bienal Hispanoamericana de Arte del Instituto de Cultura Hispánica. Instituto de Estudios Hispánicos. Museo de Arte Moderno.
Catálogo. Julio de 1951. Pàg. 36.
-“I Bienal Hispano-Americana de Arte. Autores seleccionados en la Exposición Regional de Barcelona. Sección de pintura”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense
data).
-CASTILLO, A. DEL. “Cataluña en la Bienal”. III. La Vanguardia. (Retall de premsa de
l’arxiu familiar sense data).
-FRANCÉS, José. “Primera Exposición Bienal Hispano-Americana. La pintura espanyola. La Vanguardia Española. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
1952
-Exposition Fleurs et Natures Mortes. Cercle Maillol. Institut Français de Barcelone.
Catalogue. Març de 1952.
-Concurso San Jorge 1952. Pintura y Escultura. Diputación Provincial de Barcelona.
Catàleg d’obres admeses.
1953
-CASTILLO, A. DEL. “Arte. Concurso San Jorge 1953”. Diario de Barcelona. (Retall de
premsa de l’arxiu familiar sense data). Pàg. 4.
-“Crónica de la jornada. Cuadros españoles a París”. La Vanguardia Española. (Retall
de premsa de l’arxiu familiar sense data). Pàg. 13.
-Salón de Arte Catalán. Patrocinado por el Instituto de Estudios Hispánicos. Real Círculo Artístico de Barcelona. Junio de 1953.
-BOSCH, Juan Francisco. “La pintura briosa, a la vez que emotiva, del artista Surroca”.
El Año Artístico Barcelonés. Itinerario de exposiciones. Temporada 1953-1954. Pàgs.
21 i 22.
-El Correo Catalán. “M. Surroca. (Sala Gaspar)”. 17 d’octubre de 1953.
-Solidaridad Nacional. “Por amor al arte. Manuel Surroca en la Sala Gaspar”. 17 d’octubre de 1953.
-“Formas. Exposiciones. M. Surroca”. 18 d’octubre de 1953. (Retall de premsa de
l’arxiu familiar).
-E. F. “M. Surroca, en Sala Gaspar”. Hoja del Lunes. 19 d’octubre de 1953.
-El Correo Catalán. “M. Surroca”. 21 d’octubre de 1953.
-J. C. “Panorama de Artes y Letras ... Las exposiciones y los Artistas. M. Surroca”.
Destino. Núm. 846. 24 d’octubre de 1953. Pàg. 26.
-Exposición de pintura y escultura. Concurso de Arte 1953. Real Círculo Artístico. Instituto Barcelonés de Arte. Barcelona.
1954
-Exposición Barcelona Antigua. Ateneo Barcelonés y Dirección General de Información. Catálogo Oficial. 1954.
81
82
SURROCA
-Exposición III Concurso de Dibujos Premio Victoriano Seix. Real Círculo Artístico. Instituto Barcelonés de Arte. Noviembre 1954.
-CASTILLO, A. DEL. “El Arte de la Semana”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar
sense data).
-J. C. “Las Exposiciones. “Concurso de Arte 1954” Del Real Círculo Artístico”. 19 de
desembre de 1954. (Retall de premsa de l’arxiu familiar).
-J. C. “Formas y colores. Del “Concurso de Arte” 1954, del Real Círculo Artístico”.
(Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
-Diario de Barcelona. “Arte. Fallo del Concurso de Arte 1954 del Real Círculo Artístico”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data). Pàg. 23.
-“Artes. Real Círculo Artístico. Fallo del “Concurso de Arte 1954”. (Retall de premsa
de l’arxiu familiar sense data).
-RÀFOLS, J. F. Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña. Tomo III. Editorial
Millà. Barcelona 1954. Pàg. 1233.
1956
-Exposición Surroca. Pintura. Sala Gaspar. Barcelona. Catàleg. Del 18 de febrer al 2
de març de 1956.
-El Noticiero Universal. “Surroca, en Sala Gaspar”. 22 de febrer de 1956. (Retall de
premsa de l’arxiu familiar).
-Solidaridad Nacional. “Manuel Surroca en la Sala Gaspar”. 23 de febrer de 1956.
-La Prensa. “Surroca, en Sala Gaspar”. 24 de febrer de 1956.
-MARSÀ, Àngel. “Gaceta de las Artes. M. Surroca (Sala Gaspar)”. El Correo Catalán.
25 de febrer de 1956.
-LIENCE BASIL, Fernando. “Arte. Surroca”. El Mundo Deportivo. 26 de febrer de 1956.
-Hoja del Lunes. “Surroca, en Sala Gaspar”. 27 de febrer de 1956.
-Diario de Barcelona. “Surroca”. 29 de febrer de 1956.
-Revista. “Surroca. “Sala Gaspar””. Febrer 1956.
-La Vanguardia. “Surroca, en “Sala Gaspar””. 2 de març de 1956.
-“Arte. M. Surroca, en la Sala Gaspar”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
-“Surroca, en Sala Gaspar”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
-ROJAS, Carlos. “Surroca”. (Retall de premsa de l’arxiu familiar sense data).
-XV Exposición de Bellas Artes. Catálogo Oficial. Excmo. Ayuntamiento de Badalona.
Septiembre de 1956. Pàg. 17.
-Exposición colectiva de artistas socios del Real Círculo Artístico. Catálogo. Del 18
de octubre al 3 de noviembre de 1956. Real Círculo Artístico. Instituto Barcelonés
de Arte.
1957
-Destino. “En el taller de los Artistas. Con Manuel Surroca”. Núm. 1026. 6 d’abril de
1957. Pàg. 36.
-I Salón de Mayo. aAa Asociación de Artistas Actuales. Barcelona. Del 1 al 31 de
mayo de 1957. Capilla Hospital de la Santa Cruz. Relación de expositores.
-Concurso Extraordinario de Pintura y Escultura. Real Círculo Artístico. Instituto Barcelonés de Arte. Museo de Arte Moderno de Barcelona. Del 18 de octubre al 17 de
novembre de 1957. Relación de expositores.
1959
-Concurso de Pintura. Gran Premio San Jorge. Diputación de Barcelona 1959.
1970
-Exposición de dibujos propiedad de la entidad. Real Círculo Artístico. Instituto Barcelonés de Arte. Inauguración 19 de enero de 1970.
1975
-PONÇ, Joan. 11 de febrer de 1975. Text mecanografiat.
-A. R. “Un pintor que renace. Manuel Surroca un neo-figurativo”. Athena. Cuadernos
de Arte y Coleccionismo. Núm.31.Ediciones Cutor. S. A. 1 de novembre de 1975. Pàgs.
56 i 57.
1981
-M. Surroca. Art i antiguitats El Forn. Camprodon. Inauguració 11 d’abril de 1981. Text
de VILLELIA. “Manel Surroca (La dedicació repetida)”.
-GUITART, Manuel. “Exposición del pintor Manuel Surroca. Camprodon”. (Retall de
premsa de l’arxiu familiar sense data).
1990-2014
-RIUS, Montserrat. “Manuel Surroca, tonalitats imaginàries”. El 9 Nou. 10 d’agost
de 1990. Pàg. 17.
-CABAÑAS BRAVO, Miguel. “La mediterraneidad en el arte español del siglo XX”.
Hispania, LVI/1 Núm. 192. 1996. Pàg. 131.
-“Mural a Camprodon”. Divendres, 10 de gener de 1997.(Retall de premsa de l’arxiu
familiar).
-GUITART, Manel. “Radiografies al capvespre (2). Manel Surroca. El poder de les
neurones”. El CampRodó. Publicació de l’Ajuntament de Camprodon. Any II. Publicació trimestral. Núm. 7.Octubre de 1998. Pàgs.: 34-37.
-VILAR, Meritxell. A la recerca del passat. El testimoni d’un artista. 2002 (Treball
inèdit)
-“Les edats de la vida”. Setmana Santa.2004. Processó dels Sants Misteris. Dissetena memòria. Camprodon. Pàgs.: 18 i 19.
- MARÍN SILVESTRE, Maria Isabel. Cercle Artístic de Barcelona (1881-2006). Primera aproximació a 125 anys d’història. 2006.
-MANTEROLA, Ismael. “El arte catalán en Stvdio”. Sala Stvdio (1948-1952). Una
aventura artística en el Bilbao de la posguerra. Museo de Bellas Artes de Bilbao. 17
març – 18 de maig de 2008.
-VILAR, Ester. VILAR, Meritxell. “Manel Surroca i Claret”. CampRodó.Publicació de
l’Ajuntament de Camprodon. 2ª época. Núm. 21. Primavera de 2008. Pàg. 18.
-VILA BARCELÓ, Ferran. “Recordant en Manel Surroca”. CampRodó. Publicació de
l’Ajuntament de Camprodon. 2ª época. Núm. 21. Primavera de 2008. Pàg. 19.
-VILA BARCELÓ, Fernando. “Les obres de la parroquia”. Processó dels Sants Misteris. Camprodon. Vint-i-unena memòria. Setmana Santa 2008. Pàg. 18.
-VILA, Ferran. “Manel Surroca. (Un pintor cubista de Camprodon)”. Surroca. Sala
d’exposicions Fundació Germans Vila Riera. Camprodon. Juliol 2008.
-“Les obres de la parròquia”.“Processó dels SantsMisteris.Camprodon.Vint-i-dosena memòria. Setmana Santa 2009. Pàg. 18.
-Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al monestir de Sant Pere
de Camprodon. 10 de juliol-12 de setembre de 2010.
-SOLÉ CAÑELLAS, Maria. “Manel Surroca i el color”, dins Surroca. La passió pel
color. Exposició de Manel Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de
juliol-12 de setembre de 2010. Pàg. 7-9.
-VILA BARCELÓ, Ferran. “Un artista als Quatre Cantons”, dins Surroca. La passió pel
color. Exposició de Manel Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon. 10 de
juliol-12 de setembre de 2010. Pàgs. 8-9.
-SURROCA CLARET, Manel. “Jo només pinto pel color” 1974, dins Surroca. La passió pel color. Exposició de Manel Surroca al monestir de Sant Pere de Camprodon.
10 de juliol-12 de setembre de 2010. Pàg.: 11.
-PERMANYER, Lluís. “El desquite contra Prim”. La Vanguardia. Vivir “El álbum”. 27
de març de 2014. Pàg. 10.
-VILA RIGAT, Mercè. Manel Surroca Claret. (Treball inèdit)
-VILAR, Ester. FALIP, Eduard. Investigació periodística. El General cavalca de nou.
Facultat de Comunicació Blanquerna. Universitat Ramon Llull.
El contingut d’aquesta publicació dedicada a Manel Surroca abasta la semblança i la trajectòria, les exposicions, una selecció de crítiques, els premis
obtinguts, la catalogació d’una part de la seva obra -des de l’inici de la seva
vida artística fins el 2007 any de la seva mort-, i la bibliografia.
La seva estada a París durant la Guerra Civil va proporcionar-li -per mitjà de
l’escultor Joaquim Claret- la relació amb altres artistes, alguns d’ells grans
mestres; però també li va facilitar el coneixement de l’obra de primeres figures
que conformen la història de l’art de finals de segle XIX i primer terç del segle
XX, dels que va assimilar els diferents estils i tècniques. Seurat, Cézanne, Van
Gogh, serien per a ell un referent, però també molts altres, com ara Picasso
del qual l’artista recordava l’impacte del Guernica exposat al Pavelló Espanyol
de l’Exposició Internacional de 1937. A l’inici de la seva activitat artística es
va dedicar a l’escultura, però sempre havia mostrat bones aptituds pel dibuix
i la pintura, i finalment va centrar en aquest camp.
Els dibuixos realitzats a l’estudi del Cercle Artístic, i els diversos premis obtinguts, fan palesa la vinculació amb l’entitat, on va sorgir l’actiu Grup Lais el
1949. La primera exposició individual la va celebrar a la Sala Rovira, la segona
a la Busquets, i posteriorment la Sala Gaspar s’interessà per la seva producció, però el 1957 es va allunyar del mercat artístic.
La crítica va detectar des de l’inici la sòlida formació i la seguretat en el dibuix;
coneixements, bon ofici, afany de superació, curiositat, i estudi, van fer que
Surroca trobés el seu camí artístic. Tot i aquest afermament va experimentar
durant tota la seva trajectòria. No es va limitar a una manera de fer concreta
i a la seva darrera etapa es va mostrar més lliurement. La seva pintura és
introspectiva, reflecteix els seus sentiments, el seu estat d’ànim amb temes
molt diversos, de vegades alegres i de vegades tristos on es fa evident la preocupació per la vellesa, la solitud, ... Mostra les limitacions i les mancances
amb elements com ara la cadira buida. Surroca manifestava obertament que
pintava el que ell volia, però sempre intentant dir alguna cosa. La seva tècnica
és acurada, polida, precisa; barrejava el color sempre a l’obra no a la paleta.
Sovint plantejava l’obra en petits dibuixos fets amb bolígraf, que gairebé es
traslladaven a una tela o cartró: dibuixada la composició -base de les seves
obres- hi faltava el color que era el que li interessava per sobre de tot.
Surroca
Manel
El traç lliure
Ma Isabel Marín i Silvestre