L’AMIC AMERICÀ - II Mig segle de relacions España-Estats Units “30 minuts” – 20/03/2005 Madrid, gener 1976 NARRACIÓ La firma de la renovació de l’acord entre els Estats Units i Espanya no va trigar gaire. Al gener de 1976, el ministre d’Afers Exteriors del primer govern de la monarquia, José María de Areilza, i el secretari d’Estat nord-americà, Henry Kissinger, van firmar l’acord. El nou acord tenia una diferència fonamental respecte als anteriors: per primer cop des del 1953, el conveni de defensa es convertia en Tractat d’Amistat. És a dir, seria ratificat pel Congrés nord-americà. Henry Kissinger - secretari d’Estat EUA 1976 Aquest tractat és d’un abast i una importància molt més gran que els acords anteriors. És, per tant, un símbol de la solidesa amb què considerem aquests lligams. Àngel Viñas - historiador El Congreso de los Estados Unidos tomó una posición muy valiente, muy valiente. Quiere dar el gran abrazo politico a la monarquía naciente. Y es el congreso el que arrastra al ejecutivo. Siempre y cuando, los puntos centrales del acceso a las bases sigan incólumes. Washington, juny 1976 NARRACIÓ Les bases havien quedat incòlumes. En el seu primer viatge oficial com a nou cap d’estat, al juny de 1976, el ja rei Joan Carles va visitar Washington. Era la primera ocasió en la història que un cap d’estat espanyol visitava Amèrica. REI JOAN CARLES I La monarquia farà que, sota els principis de la democràcia, es mantingui a Espanya la pau social i l’estabilitat política, al mateix temps que s’asseguri l’accés ordenat al poder de les diferents alternatives de govern, segons els desitjos del poble, lliurement expressats. NARRACIÓ Els senadors i congressistes nord-americans es van estar dos minuts aplaudint el rei. El nou tractat ratificat pel Congrés tampoc garantia, com els anteriors firmats amb Franco, la defensa d’Espanya pels Estats Units en cas d’atac exterior. Però era tot un símbol del suport nord-americà al procés de transició. Abans, amb Franco, els acords només eren firmats pels governs. Wells Stabler - ambaixador EUA Espanya 1975-1978 Estuvimos completamente de parte del rey, de parte de las ideas que el tenía. Y, francamente, después de ese discurso, la aprobación del tratado fue una cosa bastante fácil. Lo que no era posible durante los años de Franco. Juny 1977 NARRACIÓ Un any després del discurs del rei davant del Congres nord-americà, a Espanya es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des de la guerra civil. Va guanyar la UCD, el partit creat per Adolfo Suárez, l’home que provinent del règim franquista, havia conduït la transició. Als Estats Units se seguia amb expectació el procés de consolidació de la democràcia. John King – historiador, conseller Afers Politicomilitars ambaixada EUA Madrid anys 80 Estàvem atents, però sense intervenir-hi. No vam haver d’ajudar en res. Els espanyols eren perfectament capaços de sortir-se’n sols... Madrid, 23 febrer 1981 Teniente Coronel Tejero ¡Quietos todo el mundo! ¡Silencio! ¡Al suelo! NARRACIÓ El 23 de febrer de 1981, la sessió d’investidura al Congrés del nou president, Leopoldo Calvo Sotelo, va quedar interrompuda per la irrupció d’un grup de guàrdies civils. Teniente Coronel Tejero Quietos! Vais a darle a los nuestros! John King – historiador, conseller Afers Politicomilitars ambaixada EUA Madrid anys 80 Ens va impactar. No sabíem què fer. S’ha comentat molt que nosaltres hi podíem estar al darrere. De fet, sempre es va sospitar que l’ambaixador Todman hi estava implicat d’alguna manera, però òbviament no hi vam tenir res a veure... Javier Calderón - secretari general CSID 1981 Curiosamente, a petición de la embajada de la embajada norteamericana en Madrid un avión de comunicaciones Awacs, el día del golpe, aterrizó en un aeropuerto de Lisboa y levantó su vuelo cuando el golpe ya había fracasado. ¿Pudo ser una casualidad? Pudo ser una casualidad. Pero claro, un avión Awacs, todos sabemos que captan las comunicaciones...¿Sabían algo y querían sabre si hay comunicaciones de todo tipo, quien está hablando y quien no está hablando? Las capacidades técnicas del aparato lo permiten. Y luego la presencia en España de un embajador famoso por los destinos que había estado habían habido golpes de estado. Alberto Oliart - ministre Defensa 1981-1982 Era bastante “enreda”. El embajador Todman era bastante “enreda”. Venía de países centroamericanos donde había estado también momentos de golpes de estado...Era un hombre muy inteligente, un diplomático muy capaz, pero yo le tuve que llamar la atención. Se dedicaba a... empezó a visitar a capitanes generales con cualquier pretexto. Entonces iba a Canarias, iba a visitar al capitán general fue a otros sitios, a visitar al capitán general...entonces yo le llamé por telefono y le dije: “mire usted, embajador, parece que es un dato de cortesía, que si usted quiere visitar la capitanía general se lo diga al ministro de Defensa en funciones, que soy yo. Por lo tanto no me parece bien que lo haga y le ruego que no siga haciéndolo”. “¡Por Dios! Si las últimas visitas han sido porque iba de turista...” “Si, si. Claro. De turista no ha visitado usted – en el caso de Cnarias- no ha visitado usted ni al jefe del Cabildo ni al alcalde del Ayuntamiento. Ha ido usted a visitar al capitán general. Y eso como es la tercera o cuarta vez que lo hace usted, mire usted, basta. Querer enterarse que es lo que pasa aquí de esa manera. NARRACIÓ L’actitud del secretari d’Estat, Alexander Haig, respecte al 23-F també va ser ambigua. Alexander Haig va declarar en roda de premsa que l’intent de cop d’estat era un “assumpte intern” d’Espanya. Donald J. Planty - cap Afers Espanyols Departament Estat 1981.1983 conseller Afers Politicomilitars ambaixada EUA 1986-1989 Van ser unes paraules poc encertades... Ho va deixar anar com una reacció immediata, sense consultar-ho amb ningú. Sé que a Espanya s’ho van prendre molt malament. Però és evident que no reflectia la política dels Estats Units, com dient ...“Ja s’ho faran!”... o que no ens interessava, o que no estiguéssim gaire preocupats per tot allò, perquè ho estàvem. Ho va dir sense pensar. Alberto Oliart - ministre Defensa 1981-1982 Yo de ministro de Defensa recibí al general Haig, que entonces era secretario de Estado y le tuve que decir lo que dijo usted el día de la toma del Congreso de diputados de Madrid nosotros no lo olvidamos, los demócratas, y no se lo perdonamos. ¿Que le hubiera parecido a usted que la guardia nacional hubiera ocupado el congreso nacional de los Estados Unidos y frente a eso el “hómónimo” de usted aquí hubiera dicho: “es un asunto interno de Estados Unidos”?” Octubre 1981 NARRACIÓ Pocs mesos desprès del 23-F, el Congrés va debatre la proposta del govern de Calvo Sotelo d’accelerar la petició d’entrada a l’OTAN. Alberto Oliart - ministre Defensa 1981-1982 Lo que me hizo apoyar la entrada en la NATO desde el ministerio de Defensa fue el tema de la democracia en España. Yo vi claro que la actitud americana para nosotros era ambigua y eso en aquella época era muy malo. NARRACIÓ En aquells moments, el govern estava renovant el conveni amb els Estats Units i l’entrada a l’OTAN oferia el que mai havien garantit els acords bilaterals: un compromís de defensa. Leopoldo Calvo-Sotelo - president govern 1981 ...y no se arguye aquí que si esta capacidad necesita ser acrecida es porque es insuficiente. No se trata de un complemento de seguridad porque contiene el tratado del Atlántico Norte una claúsula de defensa que no está ni puede estar en un acuerdo bilateral porque contiene una obligación de consultas que tampoco está en el acuerdo bilateral. FELIPE GONZALEZ - Cap oposició 1981 Señores del gobierno, creo que el futuro no es el futuro de la divisón del mundo en bloques de influencia. Creo que el futuro es el de la paz y el de la cooperación. Brussel·les, juny 1982 José Pedro Pérez-Llorca - Ministre Afers Exteriors 1982 Hoy, señor presidente, se ha izado por primera vez la bandera de España en esta sede. Empieza así a materializarse de manera formal y entrañable a la vez, la presencia activa y concreta de España en la Alianza. Barcelona, juny 1982 periodista Su grupo parlamentario dijo que en el caso de que llegara...el partido fuera mayoritario y formara gobierno plantearía un referendum para que el pueblo español decidiera la salida o no de la Organización. ¿Usted sigue manteniendo esta propuesta cuando ya España es, de hecho, desde ayer, miembro de la Alianza Atlántica? Felipe González Y lo reitero ahora. Sí. NARRACIÓ Quatre mesos després de l’entrada d’Espanya a l’OTAN, hi va haver eleccions. Veu Manuel Fraga Iribarne, presidente del partido conservador Alianza Popular, hace cola para depositar su voto. Felipe puede levantar la cabeza, por favor. Si hombre como no. Octubre 1982 NARRACIÓ Els socialistes havien basat la seva campanya en l’oposició a l’ingrés d’Espanya en l’Aliança Atlàntica. El seu lema era “OTAN, d’entrada no”. El PSOE va aconseguir més de 10 milions de vots. Els socialistes van guanyar per majoria absoluta. John King – historiador, conseller Afers Politicomilitars ambaixada EUA Madrid anys 80 A Washington hi havia nervis. Franco havia perseguit el Partit Socialista. Pensàvem que els líders d’aquest partit que arribava al poder eren gent ressentida amb els Estats Units, perquè, segons ells, els Estats Units havien donat suport a Franco, i gràcies a això havia continuat al poder, reprimint l’oposició política. Ens preocupava que això no es convertís en una mena de revenja contra els Estats Units i que s’intentés capgirar la política portada a terme fins al moment i entrar per una altra via... NARRACIÓ El nou govern socialista s’havia compromès a celebrar un referèndum sobre la permanència d’Espanya en l’OTAN i a reequilibrar la relació amb els Estats Units. Fernando Morán - ministre Afers Exteriors 1982-1985 Se parte del supuesto de que realmente una posición neutralista por parte de España no era posible y que nosotros teníamos que esforzarnos en mantener un margen de autonomía pero que esto no implicaba realmente la ruptura de la relación bilateral con los Estados Unidos. NARRACIÓ El ministre Fernando Morán era l’artífex de la política exterior del govern socialista. Eren els temps de Reagan, i els socialistes discrepaven de la política dels Estats Units a Nicaragua. El govern volia també reduir el nombre de tropes nord-americanes a Espanya. Alguns dels plantejaments de Morán no eren ben vistos pels Estats Units i, a més a més, les relacions entre el ministre i l’ambaixador nord-americà, Thomas Enders, no eren bones. Fernando Morán - ministre Afers Exteriors 1982-1985 Yo le dije una vez a Enders: “embajador, usted es un excelente agente de los Estados Unidos, pero no es un buen embajador de los Estados Unidos. Porque a diferencia de un agente, un embajador tiene que tratar de entender lo más posible el país donde está y me parece embajador que usted no hace esfuerzos para eso”. Hay una expresión que dicen los franceses que es una persona que abre las puertas con la barriga. Y muchas veces puertas abiertas Enders tendía a abrir las puertas con la barriga. John King – historiador, conseller Afers Politicomilitars ambaixada EUA Madrid anys 80 Fernando Morán era un home difícil d’entendre, a vegades. Un acadèmic que parlava el·lípticament, fins i tot amb un rerefons de teologia abstracta. No l’acabàvem d’entendre. Recordo que jo ho consultava amb alguns dels meus col·legues militars, preguntant què havien entès quan deia això o allò, i em deien que ells tampoc l’entenien, cosa que em tranquil·litzava. Això em va fer comprendre algunes de les dificultats que el nostre ambaixador tenia a l’hora de tractar amb ell. Fernando Morán - ministre Afers Exteriors 1982-1985 Lo que le puedo decir es lo que me dijo el embajador americano. Dijo: “no creímos que usted fuera ni más de izquierdas o menos de izquierdas sino que creímos que usted era demasiado... que tenía usted una concepción demasiado independiente de su país”. Madrid, juliol 1985 NARRACIÓ El ministre Fernando Morán va ser cessat al juliol de 1985. Les raons mai s’han explicat. El va substituir Francisco Fernández Ordóñez, que havia estat ministre a l’època d’UCD. En aquells moments, el president Felipe González ja defensava la permanència d’Espanya a l’OTAN, encara que mantenint-se fora de l’estructura militar de l’Aliança Atlàntica. Donald J. Planty - cap Afers Espanyols Departament Estat 1981.1983 conseller Afers Politicomilitars ambaixada EUA 1986-1989 Era molt bonic fer campanya amb l’eslògan: “OTAN NO. BASES FUERA!”, però quan González va donar un cop d’ull al seu voltant i va començar a parlar amb els seus col·legues europeus, i va començar a parlar amb nosaltres, es va adonar que, si Espanya realment havia de formar part d’Europa, no es podia sortir de l’OTAN, que això no tenia ni cap ni peus. I Felipe González, que era un home molt intel·ligent, subtil i capaç, ho va entendre perfectament. Felipe González 1984 Yo no aceptaré jamás para España que España pueda o no pueda salirse de la Alianza Atlántica. Claro que puede. Hasta ahí podríamos llegar la broma. Claro que puede. El problema es si conviene o no al interés de España dar ese paso ahora. Jaime de Ojeda - ambaixador Espanya OTAN anys 80, ambaixador Espanya EUA anys 90 Poco a poco el gobierno socialista comprendió que salir de la OTAN era una cosa muy diferente a entrar. Entrar en la OTAN podía haberse discutido, debatido, tal y cual... pero la salida de la OTAN significaba una repercusión tan fuerte en la política europea, sobre todo en medio del debate de los euromisiles que no era nada fácil. Aparte que sus congéneres, Schmidt en Alemania, Miterrand en Francia, le mandaban mensajes sumamente fuertes a Felipe González de que por favor mantuviera la estabilidad de la barca, que no agitase la barca con a salida de la barca. Veus “Otan no, bases fuera” NARRACIÓ L’opinió pública d’esquerra estava majoritàriament contra l’OTAN. Però Felipe González s’havia compromès amb el seu electorat a celebrar el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’Aliança Atlàntica. El govern socialista hi demanava el vot favorable. A canvi de continuar a l’OTAN, es comprometia a mantenir-se fora de l’estructura militar, a prohibir la instal·lació d’armes nuclears i a reduir les tropes nordamericanes a Espanya. Chyron Espais electorals gratuïts campanya “No a l’OTAN” Estimada Inmaculada: El seu promès ha demostrat que hi veu clar, que la estima. Faci-li cas i voti no. Sent el pols de la basca. Fes-t’ho be. Vota No. John King – historiador, conseller Afers Politicomilitars ambaixada EUA Madrid anys 80 Estàvem molt preocupats... Els nostres aliats a l’OTAN estaven molt intranquils amb aquest referèndum, perquè, si no s’aprovava, crearia uns problemes polítics molt greus tant per als Estats Units com per a l’Aliança. Ens afebliria políticament, ja que era obvi que Espanya s’hauria de retirar de l’Aliança just en uns moments molt difícils per a Europa, amb la Unió Soviètica, i vèiem que ens trobàvem davant d’un risc molt important... NARRACIÓ El Partit Socialista era l’única opció que demanava obertament el “sí”. L’esquerra s’inclinava pel vot en contra de l’OTAN i la dreta de Manuel Fraga optava per l’abstenció. Manuel Fraga - líder Coalición Popular 1986 Yo hago la vida de todos los días, lo único es que hoy es un día tranquilo porque puedo trabajar de verdad. Hoy yo no tengo ninguna declaración que hacer voy a respetar hasta las nueve y media de la noche las órdenes de la junta electoral central. Los demás que hagan lo que quieran. Felipe González -president govern 1982-1996 La política de paz y de seguridad de España queda confirmada y fortalecida por el apoyo mayoritario de nuestro pueblo. Àngels Barceló Tots els governs europeus aliats de la OTAN s’han felicitat pel resultat afirmatiu del referèndum sobre la permanència espanyola a la Aliança Atlàntica. NARRACIÓ Després de guanyar el referèndum, el govern socialista va tornar a reprendre les negociacions per la renovació del conveni amb els Estats Units. Ara, en teoria, es podria aconseguir més fàcilment la reducció de les tropes nord-americanes a Espanya. Máximo Cajal – ambaixador, cap negociació conveni 1988 Paso el referendum y sorprendentemente estuvieron mas duros después, puesto que ya lo tenían en el bolsillo, que inmediatamente antes. NARRACIÓ L’objectiu central dels negociadors espanyols era aconseguir la retirada dels avions nord-americans de la base de Torrejón. Jaime de Ojeda - ambaixador Espanya OTAN anys 80, ambaixador Espanya EUA anys 90 Torrejon era un simbolo... demasiado cerca de la capital... Era un símbolo de todo lo que había permitido Franco, todas las debilidades del régimen...Era un símbolo evidente, ¿no?. Donald J. Planty - cap Afers Espanyols Departament Estat 1981.1983 conseller Afers Politicomilitars ambaixada EUA 1986-1989 No ho acabàvem d’entendre... Vèiem una gran contradicció entre el fet que ens demanaven que ens en anéssim, que reduïssim la nostra presència, per exemple a Torrejón, que traiéssim els avions... i a la vegada una continuada presència d’Espanya a l’OTAN. Era com algú a qui conviden a formar part d’un club molt exclusiu que, tan bon punt és acceptat, demana l’expulsió d’un dels membres fundadors... NARRACIÓ La falta d’acord en la reducció de les tropes nord-americanes feia perillar la renovació del conveni. La tensió de les negociacions va arribar fins i tot a les reunions entre el ministre d’Afers Exteriors espanyol, Fernández Ordóñez, i el secretari d’Estat nordamericà, George Schulz. Máximo Cajal – ambaixador, cap negociació conveni 1988 Schulz pues se le calentó la boca y dijo que “si ustedes no nos quieren –que eso es muy americano también- nos vamos”, y Fernández Ordóñez dijo. “pues vayanse”. Claro aquello le dejó perfectamente descolocado porque pensaba que le iba a implorar: “quedense ustedes aquí”. Bueno, hubo algo de jugada de póker, por parte de uno y por parte de otro. Lo que pasa que ahí el “bluff” se lo tragó Schultz. Bueno, en fín, eso pasa en el juego de cartas también. periodista/ Francisco Fernández Ordoñez - ministre Afers Exteriors 1988 -Si hay acuerdo. - ¿Hay acuerdo? -Hay acuerdo. -Sobre...¿sin problemas? -Hay acuerdo. NARRACIÓ Finalment, després d’anys de negociació, es va arribar a un acord. Per primer cop des del 1953, les bases militars passaven a ser exclusivament espanyoles, però se’n permetia l’ús als nord-americans; les relacions entre els dos països eren les pròpies d’uns aliats dins de l’OTAN, i, per fi, s’havia aconseguit que els avions nord-americans deixessin la base aèria de Torrejón. Donald J. Planty - cap Afers Espanyols Departament Estat 1981.1983 conseller Afers Politicomilitars ambaixada EUA 1986-1989 Ho vam acceptar perquè tampoc ens quedava cap més remei... No va ser gens fàcil... El govern de González va deixar clar que ens en havíem d’anar de Torrejón, i nosaltres, respectant els desitjos d’un amic i aliat, encara que no ens feia gaire gràcia, ho vam haver d’acceptar... Jaime de Ojeda - ambaixador Espanya OTAN anys 80 ambaixador Espanya EUA anys 90 Los americanos estaban furiosos... Yo fui con las instrucciones que me dio el ministro Fernández Ordoñez de reparar el daño psicológico que había producido la salida de Torrejón. Y efectivamente cuando llegué allí me encontré con situaciones muy agrias... no nos perdonaban...sobre todo algo que era incomprensible para ellos. La participación española en la guerra del Golfo fue fantástica porque ahí demostramos nuestra condición de aliados con creces. España se portó muy bien durante la guerra del Golfo; no solamente con tropas y con barcos que enviamos sino también con el uso de la península. Pues claro fue fantástico para reponer a España en la confianza de los Estados Unidos como aliado militar y político. Gener 1991 NARRACIÓ El 1991, els Estats Units van liderar una coalició internacional, amb el suport de les Nacions Unides, que va atacar l’Iraq. Era la resposta a la invasió iraquiana de Kuwait. Espanya va facilitar suport logístic a les forces aliades, però l’enviament de tropes va ser purament simbòlic: una fragata i algunes corbetes per patrullar pel Golf. Madrid, juny 2001 NARRACIÓ Una dècada més tard, una altra guerra a l’Iraq marcarà les relacions entre els Estats Units i Espanya. El juny del 2001, pocs mesos després de la seva primera elecció, el president nordamericà, George Bush, va se rebut efusivament pel ministre d’Afers Exteriors a Madrid. Josep Piqué - ministre Afers Exteriors 2000-2002 Amb això s’ha fet molta broma desprès perquè jo tinc aquests tics i soc d’una manera molt gràfica en els meus moviments ...Però aquí el que era important era avançar amb la direcció... que a més ens convenia molt , no ja només com a futurs presidents de la Unió Europea sinó com a país. NARRACIÓ Bush havia triat Espanya per començar la seva primera visita a Europa. El nou president no estava gaire interessat en política internacional. En aquells moments, el govern espanyol de José María Aznar era un dels pocs governs europeus que defensava la iniciativa nord-americana de l’escut antimissils. Bush volia un aterratge suau a Europa. Elisabeth Jones - subsecretària Afers Europeus i Euroasiàtics Departament d’Estat El president Bush és de Texas, a tocar de Mèxic. Parla espanyol i imagino que va pensar que li agradaria començar per un lloc que li resultés una mica més familiar... Josep Piqué - ministre Afers Exteriors 2000-2002 Nosaltres teníem en perspectiva assumir la presidència de torn de la Unió Europea en la que s’havia de produir una cimera entre els Estats Units i la Unió Europa a la qual li volíem donar el màxim contingut amb l’objectiu de reforçar el vincle transatlàntic. Una de les primeres reunions amb Colin Powell jo li vaig dir: “escolta, ja se que mai podrem tenir una relació com la que teniu amb el Regne Unit però ens agradaria que fos una relació doncs molt estreta i molt reforçada”. I la resposta de Colin Powell va ser, mirant-me els ulls, va dir: “escolta, no se perquè no pot ser una relació tan estreta. Intentem-ho. Nosaltres estem disposats. Nova York, 11 setembre 2001 Ana Palacio - ministre Afers Exteriors 2002-2004 A partir del once de septiembre es lógico que ahí se produzca una coincidencia entre la administración Bush y el presidente Aznar y el gobierno de Aznar...porque entienden ambos el terrorismo como una amenaza existencial. Cosa que además es una de las grandes diferencias entre Europa y los Estados Unidos, entre la ciudadanía europea y la ciudadanía americana. El ciudadáno americano entiende que está en guerra contra el terrorismo, que el terrorismo es una amenaza existencial global, mienras que el ciudadáno europeo, que entiendió en su día que el comunismo era una amenaza existencial global y que lo entendió, lo percibió muy a fondo, entiende el terrorismo como una lacra, contra la que hay que luchar como se lucha contra el crimen organizado, o contra el tráfico de seres humanos. Washington, maig 2002 AZNAR/BUSH -¡Amigo! ¿Como estás? -¿Como estás? Me alegro de verte. -Bienvenidos. -Muchas gracias. -Thank you, thank you. - Romano!, how are you! Welcome, welcome. NARRACIÓ Al maig del 2002, Aznar, com a president de torn de la Unió Europea, va visitar Bush a Washington. En aquesta reunió va quedar patent la sintonia personal i la coincidència de visions polítiques entre els dos presidents. George W. Bush - president EUA Estem sempre a punt per ajudar el president... Si el president ens demana ajuda, els Estats Units d’Amèrica estan més que disposats a donar-l’hi... Estem entrant en molts tipus de cooperació amb els nostres amics d’Espanya... NARRACIÓ L’ajuda nord-americana es va materialitzar amb la “crisi de Perejil”. Federico Trillo - ministre Defensa 2002 AL alba y con tiempo duro de levante, fuerte levante, 35 nudos de viento, salieron cinco helicópteros... NARRACIÓ Al juliol del 2002, tropes espanyoles havien pres l’illot a un grup de gendarmes marroquins que l’havien ocupat. En la crisi desfermada entre Espanya i el Marroc, hi va haver d’intervenir, com a mitjancer, el secretari d’Estat, Collin Powell. Durant les 48 hores que va dedicar a resoldre el problema de l’“estúpida illa Perejil”, com la va qualificar en una entrevista, Powell va rebre mes de quaranta trucades d’Aznar, del rei del Marroc i de la ministra Palacio. Ana Palacio - ministre Afers Exteriors 2002-2004 Ese fín de semana yo creo recordar que hubo un día en que hablamos como 16 veces por telefono. Vamos por ahí están las notas tomadas...por que sí, claro estábamos negociando un documento, que es el documento que España y Marruecos firmarán el día 22 de julio y evidentemente, cada palabra pesa, y cada palabra es objeto de una negociación en la que Powell actuaba de correa de transmisión. NARRACIÓ L’estiu del 2002 es va celebrar la cimera del G-8 al Canadà. El president Aznar hi va acudir com a president de la Unió Europea. Els líders dels països més rics del món van ser testimonis de la química personal entre Bush i Aznar. Aquell estiu, els Estats Units ja van marcar l’Iraq com el pròxim objectiu en la seva lluita global contra el terrorisme. A partir d’aleshores i en els mesos següents, el govern d’Aznar donaria suport a les tesis de Washington. José María Aznar - president govern 1996-2004 No podemos nombrar a Sadam Hussein administrador de la paz y seguridad en el mundo. George W. Bush - president EUA El president ha dit que el temps s’ha acabat José María Aznar - president govern 1996-2004 Llevamos doce años con esta cuestión. Rafael Bardají - assessor Aznar política exterior i defensa Cuando los historiadores miren este periodo de los últimos ocho años se quedaran con tres figuras, que serán George Bush, Tony Blair y José María Aznar. España es un país que en un momento dado ha dado ya el salto de la mesa de los niños a la mesa de los mayores. Barcelona, abril 2003 “No a la guerra” Elisabeth Jones - subsecretària Afers Europeus i Euroasiàtics Departament d’Estat L’opinió pública no va ser gaire favorable en alguns països... No ho va ser a Espanya... però és evident que el govern ens va donar molt de suport, va oferir tropes, va treballar molt estretament amb nosaltres en coalició... Això era importantíssim per als Estats Units, per a la resta de la coalició... Diwaniya 14 setembre 2003 Ana Palacio - ministre Afers Exteriors 2002-2004 Gobernar es también estar abocado a tomar decisiones sin tener conocimiento exhaustivo. La cuestión de las armas de destrucción masiva...había unas informaciones, pero no tienes un conocimiento exhaustivo de la realidad y sin embargo las decisiones hay que tomarlas porque el tiempo no espera. Y esa es una de las grandes servidumbres de gobernar. Madrid, 11 de març 2004 conversa telefonica Montse, oye, estoy en Atocha ha habido una bomba en el tren y hemos tenido... NARRACIÓ El 14 de març del 2004 el PSOE va guanyar les eleccions generals a Espanya. José Luis Rodríguez Zapatero - president govern Esta mañana, una vez que el ministro de Defensa ha jurado su cargo, le he dado la orden de que disponga lo necesario a fín de que las tropas españolas destinadas en Iraq regresen a casa en el menor tiempo y con la mayor seguridad posibles. José Bono - ministre Defensa España fue a la guerra de Iraq en contra de la inmensa mayoría de los ciudadanos. Esto es así. Y además fue en contra de las resoluciones de las Naciones Unidas. Parece que la foto de las Azores fue mas importante que las resoluciones de las Naciones Unidas. Por eso cuando llegamos al gobierno los socialistas lo primero que hicimos fue ordenar que volviesen los soldados del lugar del que no debían haber ido nunca. Elisabeth Jones - subsecretària Afers Europeus i Euroasiàtics Departament d’Estat És una decisió que respectem. Pensem que la retirada va ser una mica precipitada, que es podia haver fet amb més temps per poder trobar les tropes que les substituirien... És va fer massa de pressa, també per una qüestió de seguretat de les altres tropes... Ara ja està fet, ja ho hem arreglat i hem tirat endavant. Senyores i senyors, el president dels Estats Units i la primera família americana! NARRACIÓ La reelecció de George Bush va amplificar la falta d’entesa entre els governs espanyols i nord-americà. Rodríguez Zapatero va trucar a Bush per felicitar-lo, però Bush no li va tornar la trucada. En canvi, Aznar va ser rebut a la Casa Blanca. Georgetown University, Washington, novembre 2004 José María Aznar - president govern 1996-2004 Ahir vaig anar a la Casa Blanca. Per parlar amb el president Bush. Per quina raó? Per una raó. Perquè és el meu amic. Jo “sóc” diferents amics a Amèrica i un d’ells és el president. Malauradament avui en molts països, incloent-hi el meu, trobem per primer cop que el sentiment antiamericà no només surt dels carrers, sinó que són les elits governants les que el promouen. José Bono - ministre Defensa Quizá ese no es el mejor modo de ayudar a las relaciones entre su país y los Estados Unidos. Quizá ese es un método de criticar al gobierno de su país, quizá tiene derecho a hacerlo. Pero probablemente no sea el comportamiento más patriótico. Elisabeth Jones - subsecretària Afers Europeus i Euroasiàtics Departament d’Estat Oposar-se a una política concreta no vol dir ser antiamericà. Hi ha un grandíssim nombre de polítiques i de programes en què estem treballant amb el govern espanyol, amb gran suport per part dels espanyols. Una de les qüestions més importants a l’Afganistan és assegurar que sobre el terreny hi hagi el nombre apropiat de tropes en els equips de reconstrucció per assegurar l’estabilitat de cara a les eleccions vinents... I confiem que Espanya hi participi amb un paper de lideratge, i això estaria molt bé... Brussel.les, 23 febrer 2005 Bush Hola, qué tal, amigo. Rodríguez Zapatero Muy bien, y tú? Madrid, 24 febrer 2005 Mariano Rajoy - Cap oposició Esa gloriosa frase de “hola, que tal, amigo”, que quintaesencia su política exterior y que está convirtiéndonos para muchos en el hazmerreir en política internacional. Senor presidente, tome nota. José Luis Rodríguez Zapatero - president govern Me llama la atención siempre lo de su formación política. En los cuatro años últimos que estuvieron en el gobierno siempre pendientes de lo que hiciera el presidente Bush y ahora que están en la oposición, también pendientes de lo que haga el presidente Bush. cançó Americanos, vienen a España guapos y sanos viva el tronío de ese gran pueblo con poderío Ole Virgina y Michigan Y viva Texas que no esta mal ¡No esta mal! Un reportatge de: Producció: Muntatge: Documentació: Col·laboració de: Santiago Torres i Ferran Prat Sílvia Pairó Agustí Poch Teresa Ibars Ramon Vallès i Lluís Montserrat