Untitled - fila tomasinas

En aquesta primera crònica que avuí us presente i que ara llegiré,
vull que siga sincer homenatge per al que abans de mi les va fer.
Santi Castro, home de fi llenguatge, ampla esquena i de malnom “lo
pelao”
per al que demane que des d’ara es conega com el “poeta versao”
I com que ser agraït és de persones i a la Filà tots ho som,
cal fer-li l’homenatge a cronista tan “cachondo”
i que ja us assegure jo, que no té ni un pèl de tonto.
També cal mencionar al nostre fidel reporter
sempre càmera en mà retratant a tot fester,
li diuen Antón, de cor sempre tomasina i valent,
i amb el mateix dò que Solroca…recollons…Omnipresent.
Be, deixem ja els homenatges que per a enguany tenim prous,
no siga cosa que us canse i em pegueu un apretó als ….ous.
Al novembre som i ens peixca allò del Mig Any,
on Butano i companyia als cotos jugant,
amb bones expectatives però de bon joc i forment ni un gram.
A la glorieta, és el dia del Mig Any i és fà l’acte principal,
xè on vam passar un día de bon troç molt especial,
Tono i els amics Monsalve l’arrosset amb bogavant van cuinar,
I ho van fer de …bona mare…tant que res no va sobrar.
Mentre tot això passava Gilberto i Moi l’olleta vam preparar,
Olleta de músic què… “càspita”…el segon premi va guanyar,
i és que clar, molt lluny d’estovar-se
ens va eixir…. pa cagar-se i no torcar-se.
Cal menció especial per als jovens que ens van ajudar…
..eixes penques ben netetes amb molta sal a les mans…
“hondia”, quasi els cau la pell a trossos de tant fregar i fregar…
Després a la Filà, on ferem un ensaio molt gran,
on tots junts i plens d’euforia a Gonzalo li vam fer un Sant,
no estava mal del tot eixa olleta i si l’hagues deixat reposant,
no es vorien els fressols com a l’Atlàntic nadant.
A la setmana vinent Fontilles, enguany no baixà ningú
Només dos cagafilaes que semblaven mil i ú.
El que resta d’any, a ensaio un per mes
on la junta sempre intenta menus un poc diferents,
alguns amb més gust que d’altres, però tots amb bon ambient.
I molt lluny de ser un fiasco consolidem els dinars de la Penya Tapa y
Casco.
Arribat el mes d’abril, ja ve el Trofeo de Filaes,
Màquines…si, màquines de fer fútbol com aquell vell Maradona
A les filaes més grans, enfrontar-se a les tomasines fins i tot els acollona
i és que segons tinc entés tenim la cantera de un club, el F.C. Barcelona.
Quasi sense adonar-se ens cau al damunt el dia de la Glòria,
Que molt lluny del que esperavem va pasar amb més pena que glòria.
Neix un dia nuvolat, i que si plou,…. que si no
després les febles precipitacions,
i quan arriba l’hora d’eixida cau un aigua que els collons.
Ricard a l’Hospital encara la va poder fer,
clar com a les monjetes es va camelar,
el temps va voler-lo respectar.
Però, el pobre Tomàs es va quedar amb les ganes,
de fer la Glòria al carrer i de vore a algú entre flames.
Després de debats i opinions, tot es va solventar finalment
i el 8 de maig els glorieros oficials van desfilar ben contents,
i així va ser que amb un sol ben radiant,
Rafita Miró i Tomàs, tots dos duent be el pas,
I donant conter a Alcoi d’allò que les tomasines fan.
Per fi arribaren les festes,
precedides, com no… de dos triomfants entraetes,
i com que l’esglèsia mana i la Setmana Santa cau tard,
enguany farem les festes a la segon setmana de maig.
Arriba el dia dels Músics, i després d’uns acords ben entonats,
des del Racó vam fer l’entraeta amb somriure de festers i convidats.
Cama, a sopar un plat d’olleta, fer-se 4 plis plais
henm d`anar-se’n prompte a casa per a misa estar ben plantats.
Tots mudats que ve la Diana,
molta feina hi ha per fer per tal que no es perguen festers,
des de la Plaça a la Plaça xamant-se tots els carrers.
Carlos amb la llança de cabo, “Oh Artista” té assaijat
i amb rapidesa felina baixà llança i cap a baix.
Al segon tram Agustín que fent honor al pasdoble,
es va espolsar una arrancà que ni superman al seu poble.
Al tercer i ja amb un sol que calfava de valent,
tocaren el pasdoble “Tayo”, xè que honor president,
i com que la música molt nostra és i el cabo competent,
la gent que el carrer plenava aplaudía complaient.
L’esmortzar de sobresalient,
llom, botifarres, llonganisses i fins i tot ous de valent,
amb i sense puntilleta, xè que sols va faltar la natilla, amb la típica galleta.
En acavar i amb les panxes plenes, al partidor a patir vam anar
doncs entre el capità i les esquadres tota l’entra es va retardar.
Els esquadrers maquillats, les dames amb els clavells preparats,
de malditos anem be, sols 7 amb capa i casco i això que es va insistir per H
i per B.
Si no eixim ben mudaets i l’any que ve tot va aixina,
A més d’un trobarem fent de cabo per la Sardina.
Llarga estona vam esperar, ja tothom desesperat
i després de 50 minuts al sol,
el banderí i Pablo a cavall esclatà com un fenoll,
i una miqueta més tard, arrancà amb Ramon Petit
Ximet com un bon cabo i de reflexes molt fi.
També destacarem per un lloc fets de l’esquadra,
sobre tot del primer tramet, què els ha passat als dos Vercet?,
Camilo ara perd al fill, el fill ja no trova l’arma
i ara que ja ho tenim tot és Camilo el que ens falta.
La baixaeta per a que contar, no ho dic jo, canal 9 ho va filmar
i a hores d’ara el 1er trò encara està pensant si als Vercet del coll penjar.
De la resta de filà, desfilant tots a cormull cap a baix,
un “sin Dios” com es sòl dir, i així de calent vam patir.
Altra cosa a nomenar és sobre el nostre acte floral,
les clavellines les ofereix el xiquet i la dona guapa
i no els festers de gotet que tenim molt poca gràcia.
En fi el trajecte vam completar… de vegades a poc a poc,
de vegades de pressa, de pressa
però al final vam arribar al punt… per clavar-se una cervessa.
El primer dia ha passat i la segona Diana ja arriba,
Amb molta gràcia, 15 xiquets i xiquetes varen montar dues tendres
esquadretes,
i amb un fred de mil dimonis baixaren tots al compàs del pasdoble que es
diu “Aitana”
i que si a algú tant no li agrada, almenys et lleva la migranya.
A mig dia, concentració i “tentempié”a la Plaça de Dins,
punt de reunió obligatori
i en el posterior pasacarrer llençar flors i saludar com si forem Gori.
A la filà dinar de Sant Jordi, dinar de gala,
en tres hores s’ho van menjar i no es va trovar cap cigala.
Per la vesprada, solemne processó.
32 persones hi han, tots ells amb capa i casco, recollons ja saps on van…
Ahhh, a la processó caramb,
em pensaba que l’entrà ara tocava i en que havia passat no contava,
clar estaría somniant.
Molt bon temps i la música acompanyava,
sobretot el tabalet que quan la marxa parava quin pifostio ens donava.
El seu nom Mater Mea…no…no és el del xavalot, es el nom de la marxeta,
a ell no més li caldria dir-se així i posar-se de cul al veleta.
Ja és el dia de l’Alardo
i que si la cosa va així, li direm el del petardo,
i es que si pensem tranquilament, per al trabuc, poca polvora i fluixeta,
per a els nanos tot a perra, i alguns, fins i tot, t’ataquen amb metralleta.
En acavar el matí, nova concentració a la filà i el seu voltants
veieu com som el més llestos i aplicats, tots els dies concentrats.
La trovada va estar molt bé, gambes, jamon i quintos que almenys estaven
fresquets.
Després a menjar-se el putxeret, xè que bo, tú…i calentet.
Uns moments per repossar i en no res a disparar i,
com que no tenim càrrec ni tampoc tenim encaro
gastarem la poca polvora..això si, amb molt descaro.
Que quans erem al disparo?…el número perfecte,
doncs filaes amb menos gent han tingut que maquillar-ho.
Ja s’acaven senyorets, es fà de nit i és tardet…s’ha de gitar Sant Jordiet…
Doncs així i amb 4 fletxes,
les tomasines vam tancar aquestes les nostres Festes.
Al dia del descans,
homentage al reposter que al más de Pastor li fem,
doncs així ho manen els preceptes i si algún dia es cansem, doncs ja no li
farem.
Un poc de picaeta i un plat de paelleta,
de la que si no t’agrada gens t’hauras de fer la punyeta.
Ara que també hi ha copetes i dolços
bon dia per remullar-se sobretot si encara anem coixos.
Per últim i per tancar aquesta crónica dedicada a la Tomasina i al Fester
us done a tots les gracies per permetre’m el que per a mi ha estat un
plaer.
Visca Sant Jordi
Primer Trò
Miguel Alzina Torregrosa
Alcoi a 4 de juny de 2011
Cronista
Ricard Sanz i Pérez