Vidre

ÍNDEX
1− Historia del vidre..............................................................pàg.1
2− Components bàsics...........................................................pàg.4
3− La fabricació senzilla........................................................pàg.6
4− La facilitat de reciclatge...................................................pàg.7
5− Bibliografia........................................................................pàg.9
HISTORIA DEL VIDRE
La indústria del vidre és una de les més antigues creades per l'home. Va aparèixer fa diversos mil·lennis en el
Mediterrani, gairebé en el mateix moment que unes altres dos grans indústries que es van fer possibles gràcies
al domini de altes temperatures: les de la ceràmica i el metall. El vidre més antic és un ull de vidre de color
blavós que imita a la turquesa i que data del regnat del faraó egipci Amenofis I, cap a 1550 a. C. però va ser a
Roma on va néixer la indústria vidriera cap a l'any 20, amb el descobriment del vidre bufat. En el segle II els
romans coneixien el vidre translúcid i fabricaven objectes de vidre, miralls de cristall sobre metall i lupes
(butllofes de vidre farcides d'aigua).
El vidre en l'Edat Mitjana
Sota la influència dels francs, els vidriers del nord d'Europa i Gran Bretanya van continuar produint objectes
utilitaris, alguns amb formes noves i contundents. La decoració es limitava als dissenys simples mitjançant
motlles, filigranes i adorns de gotes de vidre aplicats a la superfície. Presentaven en general una coloració
verdosa, resultat de la composició del vidre fet amb carbonat sòdic de plantes marines portades del
Mediterrani, com era costum des de l'època dels romans.
El mecenatge de l'Església hauria d'impulsar la producció més important en aquest material durant l'edat
mitjana: els mosaics de vidre en l'Europa mediterrània i les vidrieres en la zona del nord (vegi's Mosaic;
Vidriera). Els mosaics es feien amb glaçons de vidre, o tessel·les, incrustats en ciment. Les tessel·les, que es
tallaven de blocs sòlids de vidre, podien ser molt elaborades i presentar incrustacions en plom daurat i platejat.
Sobre la producció de mosaics de vidre anterior al segle XIV tot just existeixen dades.
Ja en documents del segle VI es fa referència a l'existència de vidrieres en les esglésies, encara que els primers
exemples conservats daten del segle XI. Les més benvolgudes són les quals es van realitzar durant els segles
XIII i XIV, principalment a França i Anglaterra. Es creu que les indústries del vidre de Lorena i Normandía
van ser les quals van produir la major part de les vidrieres de les catedrals medievals. El vidre s'acoloria o es
laminava amb color i després es tallava segons les formes que requerís el disseny.. Les peces s'encaixaven en
varetes de plom i es col·locaven en una estructura de ferro. L'art de la fabricació de vidrieres va decaure a la fi
del renaixement però va tornar a recuperar−se en el segle XIX.
Del Renaixement al segle XVIII
Encara que el vidre ja es fabricava a Venècia des del segle X, el cristall venecià més antic que coneixem data
del segle XV. Concentrada en l'illa de Murano, la indústria veneciana va dominar el mercat europeu fins l'any
1700. La contribució més important dels venecians va ser el desenvolupament d'un vidre sòdic dur i refinat de
gran ductilitat. Incolor i de gran transparència, el vidre venecià era semblant al cristall de roca i era conegut
1
com cristallo.
Les primeres peces de cristallo tenien formes senzilles i estaven decorades amb dissenys esmaltats semblants
a joies. També es feien en cristall acolorit i opac. Cap a finals del segle XVI les formes es van fer més
lleugeres i delicades. Els sopladors de vidre van explotar la ductilitat del material per a produir autèntiques
meravelles.
Van desenvolupar un tipus de filigrana de vidre que seria molt imitada i que consistia a incorporar brins de
vidre blanc opac dintre d'un cristall transparent, treballant−les amb un complicat disseny que produïa l'efecte
d'una punta. Alguns atuells estaven realitzades per complet en vidre blanc opac bufat que més trigui es pintava
amb esmalt a la manera de la porcellana xinesa. També en Murano va ser on van sorgir molts estils diferents
per a llums de cristall, encara que va ser la factoria de Nevers, a França, la qual va adquirir major fama en la
fabricació d'aquestes peces durant el segle XVII. Particularment adequada per al vidre sòdic va ser la pràctica
del gravat al diamant, tècnica predilecta dels artesans holandesos durant el segle XVII, que, martellejant la
punta de diamant, aconseguien elaborats dissenys d'efecte puntejat.
Encara que existia una llei que prohibia als artesans vidriers abandonar Venècia i divulgar els secrets del seu
art, molts van emigrar de Murano, van abandonar Itàlia i van obrir tallers en altres països europeus. Cada país
va desenvolupar el seu pròpia façon de Venise adaptant el model venecià a les formes i decoracions de
preferència pròpia. La influència italiana va acabar desapareixent en el segle XVII al sorgir nous mètodes per
a la fabricació de vidre a Alemanya i Anglaterra.
El vidre potàsic que es fabricava a Alemanya, més gruixut i més dur que el cristallo, era molt apropiat per a la
decoració gravada amb roda giratoria. Caspar Lehmann va ser un dels responsables del gran desenvolupament
del gravat a principis de la dècada de 1600 en la tall de l'emperador del Sacro Imperi Romà Germànic,
Rodolfo II a Praga. Els talladors i gravadors de vidre de Nuremberg i Potsdam es van fer famosos pels seus
hàbils dissenys d'estil barroc, mentre que les fàbriques alemanyes van continuar produint el tradicional vidre
esmaltat i pintat en fred.
Altre descobriment que va servir per a disminuir la influència veneciana a Europa va ser el del vidre de
protóxid de plom, la fórmula del qual va inventar George Ravenscroft a Anglaterra. Més suau, brillant i
durador que el fràgil cristallo, el cristall de plom anglès va ser considerat el de major qualitat en el segle
XVIII. La cristalleria anglesa de taula va dominar els mercats europeus i colonials i es va convertir en el
model per als productors europeus. El cristall de plom, el vidre que millor s'adaptava al tallat, va arribar el seu
apogeu amb les peces neoclàssiques del període angloirlandés (1780−1830)
COMPONENTS BÀSICS
El vidre es forma amb diferents tipus de sals. El component més important és el dióxid de silici en forma de
sorra. Per a fabricar el vidre comú s'afegeixen carbonat sòdic i pedra calcària (carbonat de calci). El to verdós
del vidre antic es deu a les impureses de ferro de la sorra. Els vidres moderns incorporen altres ingredients per
a millorar el color i algunes de les seves propietats, per exemple, la resistència a la calor.
Les varietats de vidre segons la composició
El vidre més comú és el vidre de sodi i calç. Les principals matèries primeres per a aquest producte, són la
sorra sílica, cendres sòdiques i la pedra calcària, en una proporció tal que el producte té una composició que
s'apropa a Na2O−CaO−6SiO2. El vidre de sodi i calç s'utilitza per a produir làmines, plaques, recipients,
llums lleugers i aparells diversos.
El vidre de plom alcalí és similar en la seva composició al de sodi i calç, excepte que tota o gairebé tota la calç
es reemplaça amb PbO. Les quantitats de PbO que s'utilitzen es troben entre un 15 i un 60 per cent. La
2
presència del plom fa augmentar l'índex de refracció i el poder de la dispersió. El vidre de plom s'utilitza per a
absorbir els rajos X i gamma a causa del elevat coeficient d'absorció del plom. La resistència del vidre
emplomat a l'aigua és molt menor que la del vidre de sodi calç i el HCl ho ataca intensament.
Els vidres de borosilicat es fabriquen mitjançant la substitució de grans quantitats de àlcali i, amb freqüència,
de tota la calç, amb B2O3. S'utilitza per a instruments de laboratori, utensilis de cuina, canonades per a
productes químics i segells metàl·lics de baixa dilatació. Encara que el vidre és un mal conductor tèrmic,
transmet aproximadament un 95% de la calor irradiada que rep. Això justifica, en part, el qual sigui apropiat
per a fabricar utensilis de cuina.
Els vidres de silicat alumínic contenen prop de 55% de SiO2, 20% de AlO3 i quantitas petites de B2O3, MgO
y CaO. Els continguts elevats d'alúmina i dióxid de silici produeixen un vidre d'un punt elevat de fusió, que té
major resistència a les temperatures elevades que el de sodi i calç. El vidre de silicat alumínic s'utilitza per a
tubs de combustió, utensilis de cuina i aplicacions similars.
Vidre de noranta−sis per cent de dióxid de silici. Es fa a partir de vidre de sodi i calç i silicat òxid de bor.
Aquesta composició es fon fàcilment i es conforma per a produir objectes de gran grandària. Aquests
s'ataquen posteriorment amb àcid, per a retirar essencialment tot el sodi la qual dóna com resultat un objecte
porós. L'elevat contingut de dióxid de silici produeix un vidre que té una excel·lent resistència a les
temperatures elevades i a la corrosió, i una baixa absorció de llum visible i ultraviolat.
LA FABRICACIÓ SENZILLA
El procés de fabricació dels envasos de vidre comença quan les matèries primeres (sorra, sosa, calcària,
components secundaris i, cada vegada en major mesura, casc de vidre procedent dels envasos de vidre
reciclats) es fonen a 1500ºC. El vidre obtingut, encara en estat fluid i a una temperatura d'uns 900ºC, és
distribuït als motlles on obtenen la seva forma definitiva. Posteriorment, es trasllada a una arca de recuit en la
qual, mitjançant un tractament tèrmic, s'eliminen tensions internes i l'envàs de vidre adquireix el seu grau
definitiu de resistència.
Però en un treball artesanal, la principal "maquinària" és l'home. Amb una canya metàl·lica d'aproximadament
un metre i mig, agafa una porció de vidre del forn a la qual donarà forma mitjançant la mallús (pre−motlle de
fusta que s'utilitza per a donar al vidre una forma semblant a la qual finalment tindrà; d'aquesta manera
l'entrada al motlle serà més fàcil). Després d'introduir el vidre en el motlle, el vidrier bufarà hàbilment durant
uns segons fins aconseguir la forma requerida. Girarà amb una mà la canya per compensar la gravetat i evitar
que el vidre caigui o pengi. Tot això te que ser ràpid, ja que la matèria es va endurint gradualment,
3
refredant−se a una velocitat d'uns 10 graus per segon.
LA FACILITAT DE RECICLATGE
La iniciativa pionera del reciclat d'envasos de vidre respon a una profunda preocupació del sector vidrier pel
medi ambient. D'aquesta forma, en 1982 la indústria vidriera espanyola integrada en ANFEVI va engegar,
igual que diversos països de l'àmbit comunitari fessin anys abans, el seu Programa Nacional de Reciclat
d'Envasos de Vidre en estreta col·laboració amb les Administracions.
El procés de reciclat d'envasos de vidre és senzill. Les ampolles i tarros que es produeixen en la fàbrica
d'envasos de vidre, són traslladats a la planta envasadora on s'omplen i utilitzen per a contenir aliments i
begudes. Aquests aliments i begudes, ja envasats, tenen com destinació els canals de distribució. Des d'aquests
llocs, els productes envasats són adquirits bé directament pel ciutadà, bé pel sector hostaler tenint com
destinació final, en ambdós casos, el consum humà. Una activitat compartida per les plantes envasadores −a
partir d'envasos reutilitzats el nombre òptim de vegades i possibles trencaments, el sector hostaler i els
consumidors és el dipòsit en els iglús d'ampolles i tarros que han conclòs el seu cicle d'ús. Tots aquests
envasos de vidre engeguen el procés conegut com reciclat, consisteix en la recollida dels envasos, separació
d'objectes estranys i trituració del vidre, obtenint el "casc de vidre". Aquest material, com una matèria
primera, es fon amb la resta de la sorra, sosa i calcària per a la fabricació d'idèntics envasos de vidre, de tal
forma que les ampolles i tarros que incorporen casc de vidre, sempre són nous.
El reciclat de productes és una de les vies que garanteix fermament la salvaguarda del medi ambient. Reciclar
significa tornar al cicle; així, perquè el reciclat d'un material sigui veritablement ecològic i garanteixi la
protecció de l'entono, deu complir els següents requisits:
Que el material obtingut pugui ser utilitzat de nou íntegrament.
Que el nou material mantingui al 100% les seves qualitats.
Que el material resultant s'utilitzi per a fabricar el mateix producte del que prové.
Aquestes condicions són complertes a la perfecció per l'envàs de vidre. D'aquesta forma, aquest material és
l'envàs ecològic per naturalesa.
BIBLIOGRAFIA
Llibre: J.Allué, M.Ballester, A.Estrada, E.Manrique, E.Molins, P.Rodríguez, A.Roig; 1.Tecnologia Industrial;
Editorial TEXT.
Enciclopédia: Enciclopédia Multimedia Microsoft Encarta 2002
Enciclopédia: Enciclopédia Multimedia Larousse 2000
www: Historia del Vidrio; http://webs.sinectis.com.ar/mcagliani/hvidrio.htm
www: Carretones, vidrio soplado; http://www.carretones.com.mx/index2.htm
www: Cristall Badalona; http://www.fcnv.es/cristall/index.html
www: Gordiola; http://www.gordiola.com/
www: Buscador d'imatges de Google; http://www.google.com/imghp?hl=es
4