reunió - Ajuntament de L`Hospitalet

reunió
tertúlies literàries
Una comedia ligera
Dimarts,
18 de desembre de 2007,
a les 19:30 h
Biblioteca
Central
T e c l a
S a l a
Av. Josep Tarradellas 44
08901 L'Hospitalet de Llobregat
Tel. 93 260 24 84
Fax 93 260 24 85
http://www.l-h.cat/biblioteques
bibteclasala@l-h.cat
Biblioteca Central Tecla Sala
Eduardo Mendoza
Dossier Una comedia ligera. Desembre de 2007
Eduardo Mendoza
Eduardo
Mendoza
(Barcelona,
1943).
Novel·lista en llengua castellana. Residí a Nova
York (1973-1982), on treballà com a traductor a
l'ONU. El 1995 li fou concedida la Creu de Sant
Jordi. La seva obra, inscrita en el marc de la
literatura d'acció, es destaca per una hàbil
construcció del relat a partir de la crònica
crítica i novel·lada de la realitat, tractada amb
humor i sarcasme: La verdad sobre el caso
Savolta (1975), portada al cinema per A.Drove
el 1978, El misterio de la cripta embrujada
(1979), portada al cinema per C. del Real el
1981, El laberinto de las aceitunas (1982), La ciudad de los prodigios (1986),
premi Ciutat de Barcelona, Sin noticias de Gurb (1991) i El año del diluvio
(1992). El 1990 estrenà, a Barcelona, en català, la seva primera obra de teatre
Restauració, i posteriorment, dins del mateix gènere Els llims o la visitació de la
felicitat (1997) i Grans qüestions (2004). El 1998 publica Una comedia ligera per
la qual rep el premi al Millor Llibre Estranger a França. La aventura del tocador
de señoras es publica el 2001 i El último trayecto de Horacio Dos, el 2002. El
2006 va publicar Mauricio o las elecciones primarias (2006). La seva darrera
obra és ¿Quién se acuerda de Armando Palacio Valdés?
Pàgina oficial d’Eduardo Mendoza
http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/mendoza/index.htm
Una comedia ligera
Una comedia ligera recrea de manera molt eficaç els
ambients dels primers anys del franquisme. Sobretot a
la primera part, quan el món de Prullàs, la casa de
Masnou, el teatre, la família rica i les relacions socials
de l’alta societat barcelonina. A la segona part, la
novel·la encadena un seguit d’episodis, situacions
desmesurades, hiperbòliques, que transcorren al Palau
de Justícia, en un institut de bellesa, en un hotel per
hores, en una casa al Barri Xino.
El pas d’un ambient a l’altre té una justificació
argumental en el marc de les relacions entre realitat i
ficció que constitueixen un dels eixos de la novel·la. Prullàs és autor de
comèdies de gènere que posen en escena actors i situacions estereotipades.
Biblioteca Central Tecla Sala
Pg. 1
Dossier Una comedia ligera. Desembre de 2007
Com més irreals i estereotipades són les situacions, millor responen a la idea
que té Prullàs del teatre. Ara mateix la companyia està assajant ¡Arrivederci
pollo!, una comèdia que representa la màxima expressió del seu art. Prullàs
defensa una idea del teatre com a ficció, amb un sentit gairebé ritual. En el
món de Prullàs la frontera entre la realitat i la ficció està ben dibuixada. Li
agrada el teatre, l’espectacle de varietats, els artistes de carrer. En canvi,
avorreix el cinema.
L’actriu Mariquita Pons, que és una entusiasta de les pel·lícules de Hollywood, li
demana sovint que l’acompanyi. Prullàs accepta a contracor. L’actriu entén
molt millor que Prullàs la situació que s’està creant: a la gent li agrada el
cinema perquè els fa somniar que es diuen un nom estranger, que viuen en
una casa de dues plantes, amb garatge i jardí, que són lluny del treball, de
casa i de la família. Mentre es manté en el terreny de la teoria, el conflicte
entre realitat i ficció no representa un greu problema. Però aviat contaminarà
la vida.
Al Masnou, Prullàs coneix una veïna maca, frívola, amb un marit alcoholitzat i
una nena malalta. El primer dia, la sedueix al jardí, després es veuen al seu pis
de l’Eixample. Marichuli Mercadal reacciona de manera insòlita. Es llança a
l’adulteri d’una manera violenta, reclamant el seu penediment. L’episodi que
marca la frontera entre les dues parts de la novel·la és una festa a la
Bonanova, a casa d’un fill únic d’una família molt rica, Brusquests, que vol fer
vida social. Al passeig de Sant Gervasi, les construccions de les primeres
dècades del segle comencen a deixar el seu lloc a edificis funcionals. Un dels
assistents a la festa és Ignacio Vallsigorri que protegeix una jove actriu, seduïda
per Prullàs. Per això, quan troben el cos sense vida de Vallsigorri, esdevé el
principal sospitós. Un alt càrrec de la policia, don Lorenzo Verdugones,
s’encarrega personalment del cas i pren Prullàs com a ajudant per posar-lo a
prova. A partir d’un cert moment, la realitat sembla repetir l’argument d’una
de les seves comèdies d’intriga. La cosa es complica perquè la nit del crim
Prullàs va sofrir un desmai i va perdre la consciència. Se sospita de Marichuli
Mercadal. El marit cirurgià li ha diagnosticat un trastorn mental, la malaltia de
Korsakov, i li aconsella que es faci una lobotomia. La malaltia de Korsakov
provoca oblits i desorientacions, els malalts supleixen amb la fantasia els
esdeveniments que han oblidat. Al final Prullàs aconsegueix evitar l’escàndol i
la presó, però l’aventura representa l’adéu a la carrera teatral i el final de la
seva joventut. S’aproxima una època de grans canvis. Aviat hi haurà la
televisió, que un dels assistents a la festa de Brusquets ha vist a Madrid en una
emissió de prova, les societats anònimes substituiran les empreses familiars. El
món de Prullàs, on la ficció i la realitat formen dues esferes autònomes, està a
punt de deixar pas a un laberint d’imatges enganyoses
Ciutat de Barcelona. Corpus literari de Joan Ducròs.
<http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=178>
Biblioteca Central Tecla Sala
Pg. 2
Dossier Una comedia ligera. Desembre de 2007
Entrevista
Per Pere Tió
P.T. Per què ha reprès la literatura d’humor que va
iniciar a començaments de la dècada dels 80?
E.M. No respon a un pla preconcebut. El protagonista
d’El misterio de la cripta embrujada i El laberinto de las
aceitunas sempre m’ha agradat i havia intentat sortir a
caminar novament amb ell. Però no havia trobat
encara el moment de retornar a un escenari urbà, on
la seva personalitat i les circumstàncies el poguessin fer
funcionar. Ara he trobat el moment de recuperar-lo,
encara que el personatge m’ha fugit una mica de les
mans, perquè La aventura del tocador de señoras m’ha sortit més llarga que
les dues novel·les anteriors.
P.T. ¿La Barcelona amb ressaca olímpica permetia treure el protagonista del
manicomi i posar-lo en circulació?
E.M. Sí, encara que, insisteixo, aquesta no era la meva intenció. Mai començo
una novel·la pensant què passarà a la pàgina quatre.
P.T. ¿Aquest és un consell que li va donar Juan Benet?
E.M. Ell em va dir que no iniciés un llibre si ja sabia com hauria de ser. Em va
recomanar que fos un exercici de risc. De risc vol dir la possibilitat de llençar els
papers escrits després d’un any de feina, que és el pitjor que pot passar.
No tant perquè no agradi a la crítica o al públic, sinó pel treball, el temps,
l’esforç i la il·lusió esmerçats. Vaig començar amb aquestes premisses i,
efectivament, he fet una mica de balanç d’aquesta visió de Barcelona que ja
havia fet amb Sin noticias de Gurb: un petit passeig, superficial i alegre, per
aquella Barcelona preolímpica, tan eufòrica i plena d’obres públiques. Ara
volia tornar a sortir per aquesta Barcelona una mica..., una mica... com la
situació actual, que si la sabés definir no hauria escrit una novel·la.
P.T. ¿El seu protagonista passeja per la ciutat com el Càndid de Voltaire?
E.M. Sempre he estat un devot de Voltaire, però sobretot de Candide. El vaig
llegir, de la manera que s’han de llegir aquestes coses: de jovenet, sense saber
exactament de què es tractava i com una lectura més. Em va deixar fascinat i
aquesta fascinació no m’ha deixat mai. Ara he descobert que en el moment
que vivim funciona millor com a model per als que escrivim no la gran novel·la
del XIX, que fins ara ens havia presidit, sinó la novel· la del segle XVIII en
general, que és la que es mira a si mateixa i es planteja qüestions morals.
Biblioteca Central Tecla Sala
Pg. 3
Dossier Una comedia ligera. Desembre de 2007
P.T. Però ha sabut treure un gran partit dels grans autors del XIX.
E.M. Sí. He tret partit de tot.
P.T. Malgrat retratar la Barcelona actual, sempre fa treure el cap a alguna
senyora de Bringas.
E.M. Sóc com una planta paràsita. Efectivament, he xuclat molt de La de
Bringas. N’he tret molt, molt... A més m’agrada que hi facis referència.
No recordo haver-ho dit mai públicament, però és una novel·la que, malgrat
tenir un títol que no és per a un best-seller, és una de les grans novel·les del
segle XIX a Europa, que compta naturalment amb els escriptors russos i d’altres
grans autors. Però el sistema, el mètode i la concepció de la novel·la,
involuntàriament, jo pensava sempre que havia de fixar-me en Dostoievski,
Tolstoi i els pesos pesants del XIX. D’aquests grans autors, segurament jo em
quedaria amb Dickens, per motius d’afinitats personals, perquè té un doble
nivell de lectura. Però, insisteixo, he descobert recentment l’actualitat de la
novel·la del segle XVIII, amb Diderot, Laurence Sterne... És una novel·la que no
pretén el realisme, sinó el conte exemplar. En aquest moment tan descregut,
des del punt de vista literari, són més adient aquests models literaris.
P.T. Quan van sortir El misterio de la cripta embrujada i El laberinto de las
aceitunas, la crítica ja va subratllar les arrels picaresques i cervantines.
E.M. No em voldria limitar a la picaresca espanyola, que realment és un gran
model, però és un referent que després passa a d’altres literatures.
P.T. En tot cas, la picaresca espanyola és la que encunya el nom.
E.M. Exacte. Però crec que Candide és fill directe del Lazarillo de Tormes i que
Sterne és en aquest cas claríssim fill de Guzmán de Alfarache; o Diderot que és
fill de Sterne... Segurament, la picaresca és el punt de partida de tots ells, dels
autors de la novel·la moral i de la novel·la exemplar.
P.T. Vostè contemporitza gèneres clàssics, no?
E.M. Sí. Crec que els gèneres són part de la literatura. Les convencions no es
limiten només a la gramàtica i al lèxic, sinó a convencions més generals.
Tots tenim molt clar què és una novel·la rosa o què és una novel·la negra.
Això ja és una manera de començar a parlar, un llenguatge comú entre el
lector i l’escriptor. És una proposta de codi.
P.T. ¿El codi no hauria de ser novel·les ‘bones’ i novel·les ‘dolentes’?
E.M. Sí, però és més difícil del que sembla. Perquè, què és una novel·la bona?
La que en el seu moment ha estat ben rebuda? De vegades llegeixes
biografies o històries de la literatura i no hi ha aquesta correspondència.
De fet, la història de la literatura és la història de l’excel·lència del que el temps
ha destil·lat. Però a les biografies es veu, per exemple, que la persona que més
havia influït Stendhal era un desgraciat que ara no té cap interès.
Biblioteca Central Tecla Sala
Pg. 4
Dossier Una comedia ligera. Desembre de 2007
P.T. ¿El que exemplifica Peter Brook a l’obra teatral sobre Mozart i Salieri?
E.M. Exactament. En aquell moment Salieri és realment important, però Mozart
està fent una aportació tan personal que serà el que resistirà el pas del temps.
Per tant, bo i dolent són conceptes perillosos.
P.T. ¿La aventura del tocador de señoras és el llibre d’humor més descordat i
delirant que ha escrit?
E.M. No ho sé. Segurament cada vegada sóc més lliure, en el sentit que ja he
escrit els llibres que crec que podia fer. Però tampoc significa que a partir
d’ara només aniré descordat pel món. Al contrari, m’agradaria tornar-me a
plantejar una novel·la amb una mica d’ambició.
P.T. En els seus llibres hi ha una divisió entre ‘obra seriosa’ i ‘obra menor’. ¿Amb
l’humor costa més trobar el reconeixement literari?
E.M. Segurament. No dic que no sigui veritat aquesta classificació, ja que de
vegades em capfico en un llibre complicat i llarg, que vol dir més esforç,
mentre que d’altres vegades faig una cosa més curta i més ràpida.
En qualsevol cas, em sembla important l’eficàcia i no la classificació. Que la
proposta sigui clara des del començament.
P.T. Continua barrejant burgesos amb personatges marginals i de submón.
E.M. Tant en aquesta novel·la com en d’altres llibres meus no són personatges
del submón en el sentit de delinqüents, sinó dels que voldrien accedir als
paradigmes socials. Vivim amb una proposta social de com hem de ser i quin
és el nostre ideal: els rics, els importants, els poderosos... Alguns s’ho han cregut
i volen ser tot això, imitar els rics. Són la majoria de la població i per això
compren aquestes revistes...
P.T. Es refereix a la premsa del cor?
E.M. Sí, les revistes que mostren com viuen aquesta gent important. I això em
fa molta gràcia.
P.T. Vostè desmunta la carcassa que aguanta aquesta gent important.
E.M. És evident. No crec que faci un gran descobriment. Però m’agrada molt
treure el cap per darrere de la carcassa i veure com funcionen.
P.T. En un moment de la seva novel·la, entren sense parar molts personatges.
Cada vegada que sona el timbre ve a la memòria la frase: “Y dos huevos
duros!”.
E.M. Ha, ha, ha. Aquesta escena és un homenatge als germans Marx i a
aquest tipus d’humor. Encara que es poden fer moltes interpretacions, al final
és un humor que no saps ben bé a què respon. Els germans Marx tenen
aquesta cosa que, després de totes les anàlisis possibles, tenen una comicitat
Biblioteca Central Tecla Sala
Pg. 5
Dossier Una comedia ligera. Desembre de 2007
que no respon a cap explicació. I això és el que més m’agrada i és el que
voldria assolir.
P.T. A La aventura del tocador de señoras, ¿també tira de veta d’un humor
pròxim a Enrique Jardiel Poncela?
E.M. Entre la revisió de gèneres que abans parlàvem, efectivament hi ha
l’humor espanyol. Aquesta és una assignatura pendent d’estudi.
No em refereixo a l’humor espanyol groller que veiem per la televisió i del qual
no vull dir noms. Paral· lelament, hi ha l’humor d’alta comèdia, que és una de
les coses que la literatura no té en compte. Crec que aquest humor podia
haver funcionat millor a Catalunya que a Madrid, perquè aquí hi ha un humor
més britànic, com el de Josep Pla. A l’altra literatura hi ha una tradició amb
Jardiel Poncela, amb Mihura (que el trobo interessantíssim), etc.
P.T. ¿Hi inclouria l’Arniches de La señorita de Trevélez?
E.M. Arniches fa més comèdia de costums. Té moments d’enginy, encara que
a mi no em fa riure gaire, però és comèdia de costums. La tradició d’alta
comèdia anglesa, americana i francesa, de teatre de bulevar, no ha
funcionat.
P.T. No ha trobat un públic?
E.M. Havia començat a funcionar i podia haver trobat un públic. Però era
difícil traslladar Oscar Wilde i Noel Coward, que es basen en una societat
victoriana amb uns valors perfectament clars i molt refinats. El problema és
traslladar això a una societat espanyola que no és gaire diferent dels
programes de televisió. Per tant, vestir aquests personatges de frac, encara
que s’ho puguin pagar, no funciona bé.
P.T. Al teatre català què li va passar?
E.M. El teatre català pertany a un altre món. A més, té un buit perquè en els
anys quaranta i cinquanta no pot continuar. Però jo crec en les seves
possibilitats perquè hi ha tant una societat criticable i una mateixa societat
que pot acceptar i entendre la crítica com a diàleg i mirall. En definitiva,
l’humor espanyol sempre m’havia interessat. De fet, Una comedia ligera era
un homenatge a aquests autors.
P.T. ¿A través del comediògraf que prepara l’obra Arrivederci, pollo!?
E.M. Exacte. Era un homenatge als Mihura i als Llopis. I als catalans que no van
poder desenvolupar aquest teatre.
P.T. El final de la seva novel·la, que no hem de desvelar, sona a Muñoz Seca.
E.M. Sí. Al final ho aprofites tot. Jo veia un final clàssic de les grans dames del
crim amb tots els personatges reunits a la biblioteca.
Biblioteca Central Tecla Sala
Pg. 6
Dossier Una comedia ligera. Desembre de 2007
P.T. ¿La fórmula Agatha Christie, on tots els personatges tenen motius per haver
comès el crim?
E.M. En la meva obra ho exposen d’una manera inversemblant. També hi ha el
final Dashiel Hammett, on tots comencen un tiroteig... Al final, amb tants
referents, ja no sabia què estava fent.
P.T. Malgrat el to delirant, al llibre hi sobresurt un sentiment pessimista.
E.M. Sí. No sé exactament si es deu a la situació actual o a una reflexió sobre el
sentit de la vida i de la naturalesa humana. Però és cert que el protagonista és
un personatge una mica trist i derrotat abans de començar. I no sé si tots no
ho som.
P.T. A La aventura del tocador de señoras fa referència al premi Planeta amb
certa ironia. ¿Els llibres són encàrrecs i es venen com objectes?
E.M. Aquest és un tema tan complicat... Quan parles amb els editors et diuen
“i què vols que hi faci”. El món editorial ha entrat dins d’un mecanisme com el
de qualsevol empresa. Han de jugar aquest joc. Però els escriptors també ens
beneficiem d’aquest sistema, perquè abans tot era més exquisit, però els
autors havíem de vendre enciclopèdies per les cases.
P.T. Vostè sempre diu que ha tingut molta sort en aquesta vida.
E.M. Molta.
P.T. La seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, va rebre el
premi de la Crítica 1975, i el seu últim llibre, Una comedia ligera, va ser distingit
a París amb el Premi al Millor Llibre Estranger del 1998. Ha rebut guardons sense
presentar- s’hi.
E.M. No m’he presentat mai cap premi. Sempre he rebut uns guardons una
mica estranys, però que m’han fet molta il·lusió, perquè són un tipus de
reconeixement que un escriptor desitja més que d’altres distincions més
institucionals. Sí que és cert que he tingut sort, en el sentit de les oportunitats.
Vaig treure la meva primera novel·la el 1975, que era un moment d’una gran
expectació i amb moltes expectatives.
P.T. Amb La verdad sobre el caso Savolta, ¿es va avançar al que seria la
novel·la dels 80?
E.M. No ho sé. Era un tipus de novel·la que s’havia fet abans i que s’estava
fent, com els casos de Juan Marsé, Manolo Vázquez Montalbán, Javier
Marías... Tot aquest tipus de plaer per la narració hi era. El que passa és que
La verdad sobre el caso Savolta va sortir en un moment de gran receptivitat.
Va ser pur atzar. Perquè la meva novel·la portava un temps a l’editorial. Si
hagués sortit en el moment en què la van contractar, el 1973, potser hauria
passat desapercebuda.
Biblioteca Central Tecla Sala
Pg. 7
Dossier Una comedia ligera. Desembre de 2007
P.T. Alguna vegada s’ha referit al bon nas literari de Pere Gimferrer i també que
La verdad sobre el caso Savolta havia estat rebutjada per alguns editors.
E.M. Sí. Però no vull ser injust amb ningú. Van rebutjar versions que no eren
definitives. A cada recorregut em feien retocar una mica la novel·la.
Però, és cert que Pere Gimferrer, que era amic meu d’abans, en aquell
moment havia entrat a Seix Barral i li vaig portar el llibre. Va fer una cosa que
sempre li agrairé, que va ser llegir-lo de seguida. Això és molt important per a
una persona que presenta un manuscrit per primer cop, perquè poden passar
mesos i mesos. Ell el va llegir en uns dies i va decidir publicar-lo. Pere Gimferrer
és un gran caçatalents. No diré que jo sigui un gran talent, però ell és l’home
que va publicar Muñoz Molina, Julio Llamazares i tota aquesta gent.
A més, sempre ha estat un gran editor, en el sentit anglosaxó del terme.
P.T. ¿Significa que intervé directament en el manuscrit?
E.M. Exacte. Fa una intervenció molt respectuosa i jo sempre li sotmeto tot el
que faig.
P.T. ¿Aquí els editors massa sovint agafen el manuscrit i el passen directament
a la impremta?
E.M. Sí. També hi ha molts escriptors que no es deixen aconsellar per l’editor.
Tenen por del que farà l’editor o ho consideren una interferència a la seva
llibertat. Tenim encara el ressò de la censura. Aquestes malalties deixen
després unes seqüeles que duren segles. Alguns autors tenen aquell orgull
d’“el que jo faig no ho toca ningú”. Després hi ha la por que els consells siguin
per dirigir l’obra literària cap a un terreny més comercial. Però si tens
confiança en un editor, és fantàstic. Perquè editor és una persona amb una
gran experiència, que ha reflexionat molt, que coneix tot el que està passant i
et pot advertir de moltes coses.
P.T. Ha arribat a dir que un premi és un avanç editorial amb propaganda.
E.M. Crec que és això.
P.T. Sembla contradictori que un premi vagi a parar a un escriptor famós, no?
E.M. La tàctica és fer una aposta per un autor nou, que no ven gaire, i l’any
següent van pel nom segur. Si mires la llista dels premis, que és una cosa molt
interessant, veuràs clarament un recorregut de premis que permetria fer una
gràfica que alterna escriptor famós amb un altre que no ho és. Aquests grans
premis són ideals per a l’autor ja reconegut, que té ofici i ja ha publicat tres o
quatre novel·les, que ja té lectors, però que podria accedir a un cercle més
ampli. Llavors, el premi li dóna aquesta oportunitat d’accedir al gran públic.
Alguns autors han passat a ser de culte a ser un autor majoritari gràcies a un
premi. A d’altres autors no els ha passat, però.
Biblioteca Central Tecla Sala
Pg. 8
Dossier Una comedia ligera. Desembre de 2007
P.T. La seva afirmació sobre la fi de la novel·la, ¿va provocar més onades de
les que es pensava?
E.M. Ho vaig dir durant una entrevista com ara aquesta, on vam estar parlant i
parlant. Després va quedar tot reduït a quatre frases sintètiques. El que jo
havia volgut dir era que s’havia acabat un tipus de novel·la convencional.
Que aquesta novel·la narrativa, que en els anys setanta havia agafat el relleu
de la novel·la experimental i formalista dels seixanta, en els noranta ja estava
superada, ja havia tingut els seus 25 anys, el seu moment, i que ara s’havia de
renovar. Aquesta conversa va agafar un altre camí, amb el qual també
estava d’acord, i em vaig trobar en el centre d’un moviment que jo no havia
volgut provocar: la novel·la era un mitjà a través del qual la societat europea
o occidental representava la realitat i aquest model ja no funciona.
Havia tingut el seu gran moment i havia desaparegut. Als segles XVI i XVII el
teatre era on la gent aprenia la vida, els sentiments, l’ètica. Tot això estava a
l’escenari. La concepció del món venia del teatre i del melodrama.
Jo crec que després va venir la novel·la. I crec que la novel·la ha mort com
han mort el teatre o el melodrama. Encara que es continuïn fent i que tinguin
moments de gran vitalitat.
Diari Avui. 5 de febrer de 2001.
Entrevista disponible a Ciutat de Barcelona. Corpus literari de Joan Ducròs.
<http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=17
94>
Biblioteca Central Tecla Sala
Pg. 9