JOAN ROÍS DE CORELLA POESIES I ALGUNES PROSES INTRODUCCIÓ, EDICIÓ I NOTES D’EDUARD J. VERGER JOAN ROÍS DE CORELLA POESIES I ALGUNES PROSES INTRODUCCIÓ, EDICIÓ I NOTES D’EDUARD J. VERGER Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons. Per a veure’n una còpia, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca © de l’edició i les notes: Eduard J. Verger, 2004. © de la il·llustració: Manuel Boix, 2004 NOTA PRELIMINAR Freqüentar les poesies de Joan Roís de Corella és un exercici plaent i perfectament digne de ser compartit sense necessitat de constriccions docents ni d’oportunitats commemoratives, i aquest és l’únic motiu d’aquesta edició, feta amb el desig de facilitar l’accés d’un ampli públic lector de poesia a la d’un dels més grans poetes en català de tots els temps. Si la fortuna del més gran de tots, Ausiàs March, ha estat atzarosa (cinc segles han hagut de passar per a que una veu autoritzada el reconegués per fi com, «senza dubbio, il piú grande poeta lirico europeo del XV secolo»),1 la de Roís de Corella ha estat, també durant segles, quasi inexistent fins a temps massa acostats, fins i tot entre els seus mateixos coterranis. El prestigi de què gaudí en vida, no sols com a autor d’obres amatòries, sinó també com a moralista i predicador, es transformà ràpidament després de la seua mort en un oblit quasi absolut. D’allò primer n’és testimoni la seua participació activa en les tertúlies en què es reunien alguns membres de la noblesa valenciana amb incipients inquietuds humanistes per a lliurar-se a la recitació i recreació dels clàssics llatins; l’intercanvi de demandes i respostes poètiques, en la motivació de les quals competien la pràctica del virtuosisme retòric i la dilucidació de supòsits morals dubtosos, amb els seus amics del cercle de Bernat Fenollar; la seua col·laboració en algunes obres col·lectives i certàmens de poesia religiosa que aquests promovien, i la menció que ocasionalment en fan com a 1 Costanzo DI GIROLAMO, «Introduzione» a MARCH 1998:7. 6 POESIES I ALGUNES PROSES predicador substanciós i com a autor habitualment llegit i celebrat per les dames de la bona societat. Del seu oblit sobtat, en pot ser indici el fet que, a penes uns pocs decennis després de la seua mort, ja no l’esmenten ni Onofre Almudèver ni Pere Agustí Morlà,2 malgrat que algun ressò del seu estil s’havia fet notar en aquest o aquell vers d’autors com ara Joan Baptista Anyes o Jaume Beltran. El «redescobriment» de la figura i de l’obra del nostre autor es produeix des de les darreries del segle XIX i durant el segle XX, motivat sobretot per les seues obres en vers, en l’altíssim apreci de les quals hi ha unanimitat; però al principi amb alguna reserva respecte al valor de la seua obra en prosa, menystinguda per alguns crítics vuitcentistes com un artefacte verbal excessivament retòric i llatinitzant, preludi de la decadència en què havia de caure el cultiu literari del català al segle XVI. Lola Badia remunta l’origen d’aquest prejudici negatiu a la condemna del «mal gust» de Corella per Antoni Rubió i Lluch,3 però ella mateix i altres eminents filòlegs han pogut extraure llurs judicis d’una apreciació més ponderada de la circumstància cultural en què Corella va escriure, la que la nostra historiografia ha convingut a etiquetar com l’«humanisme català», però que des del punt de vista filològic no passà d’una assimilació superficial de les novetats procedents d’Itàlia i de França, 2 Aquell en l’«epístola proemial» de la seua reedició del Procés de les olives (València, 1561) i aquest en l’«epistola nuncupatoria» amb què acompanya el seu Emporium utriusque juris quaestionum in usu forensi admodum frequentium (València, 1599), on fan sengles repassos dels escriptors valencians més notables. 3 RUBIÓ I LLUCH 1889:56. En anàlisis molt més recents encara podem veure desqualificacions de l’estil corellià per enfarfegat i insuportablement retòric, p. ex.: DOLÇ 1994:108s. JOAN ROÍS DE CORELLA 7 l’emulació diletant de les quals no va poder desplaçar ací les actituds literàries i l’ideal de vida d’unes elits condicionades per llur formació encara típicament medieval. Situada en aquest context, «la prosa de Joan Roís de Corella es la respuesta, llena de talento y arte personales, a un problema largamente sentido en la España cuatrocentista».4 Però només amb la superació del «prejudici postromàntic» que pretenia veure en els seus escrits una confessió personal, i d’un altre prejudici que durant molt de temps ha tendit a assimilar barroquisme i decadència, és possible avui llegir amb delectació el nostre autor, sempre que assumim que «no es posible separar en Corella, como en ningún medieval, la moral de la literatura», i sempre que compartim amb ell i amb el seu públic «el gusto por los clásicos, la retórica y el melodrama».5 Aprofundint en aquesta direcció, hom ha pogut concloure que tota l’obra de Corella, des dels rifacimenti dels clàssics, passant per les narracions hagiogràfiques, fins a les traduccions del Salteri i de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia (coneguda com el Cartoixà), revela unes conviccions coherentment mantingudes per l’autor, per damunt de les vacil·lacions quant als recursos literaris posats a llur servei en cada etapa de la seua vida: l’antibel·licisme, que explica la seua inclinació filògina en oposició a les virtuts considerades típicament masculines, i la condemna sense pal·liatius de la passió amorosa com una cessió moralment inadmissible a la concupiscència carnal, d’on el seu propòsit inicial de mostrar els mals a què condueix, per mitjà d’exemples presos del classicisme pagà; després vindria, cercant un enfocament «en positiu», 4 5 RICO 1984. Cf. BATLLORI 1983:80-85. BADIA 1988. 8 POESIES I ALGUNES PROSES l’exaltació de les virtuts cristianes exemplificades en episodis de la Bíblia i en vides de sants, i finalment, havent renunciat ja a tota ambició d’originalitat, la traducció d’obres alienes, consagrades directament a la devoció a Déu i a Jesucrist. Però sempre amb una voluntat d’estil que caracteritza la seua escriptura, més enllà d’aquesta condició moralitzant o devota, com una experiència eminentment estètica.6 Siga com siga, l’objecte central d’aquesta edició són les poesies en vers, i d’aquestes es pot dir que s’han obert pas amb més facilitat en el gust del lector del nostre temps. Per a Corella i els seus contemporanis, la distinció entre vers i prosa no implicava tant com per a nosaltres una separació entre gèneres literaris distints, i el fet és que algunes de les seues composicions versificades conserven l’esquema de la razo trobadoresca a què respon, per exemple, la «Tragèdia», amb un nucli líric precedit o embolcallat per un discurs preparatori o narratiu;7 sinó que, en «La balada de la garsa i l’esmerla» o en «La sepultura de sa enamorada», aquest embolcall es distingeix només pel canvi de mètrica o de tonalitat. Tanmateix, el lector d’avui pareix millor disposat a tolerar l’estil artitzat en els versos que no en la prosa, i així les poesies versificades de Corella s’han vist lliures des del principi de tota prevenció per la possible obscuritat de llur retòrica. Algunes, fins i tot, han atés una gran popularitat, difoses per cantants que les han incorporades a llur repertori, com és el cas de «La balada de la garsa i l’esmerla», musicada per Raimon. 6 Vegeu CINGOLANI 1998, la ben travada tesi del qual resumesc i comprimesc ací d’una manera immisericorde. 7 CANTAVELLA 1999. JOAN ROÍS DE CORELLA 9 En conjunt, es tracta d’un corpus breu: una vintena curta de composicions, mentre no se’n descobresquen més, i tres o quatre d’elles han merescut ser qualificades d’obres mestres. De les de tema religiós, la més preada és potser l’«Oració a la Verge Maria, tenint son Fill Déu Jesús en la falda, devallat de la Creu», pel seu estil preciosista i lapidari i la seua arquitectura retòrica perfecta, per la sorprenent expressivitat d’algunes imatges i per la seua bellesa marmòria més que devota. De les profanes, a part de la molt coneguda «balada de la garsa i l’esmerla», sens dubte sobresurt la descripció de «la sepultura de sa enamorada», que en només trenta versos planteja amb admirable coherència narrativa tot un diàleg entre diferents punts de vista, desplegats en dos plans temporals molt ben entrellaçats, que conformen un drama amorós resolt teatralment als ulls del lector en els darrers cinc versos, amb una emoció continguda de pedra enamorada. Aquesta mateixa composició és també un bon exemple del fet que la poesia en general, i la de Corella en particular, pot arribar a seduir i a ser molt preada fins i tot abans de ser entesa cabalment.8 Quant a la biografia del nostre autor, fins fa molt poc ha consistit en bona part, a falta d’altres fonts, en una reconstrucció basada en indicis trets dels seus motius literaris. La narració més circumstanciada n’és encara la de Martí de Riquer,9 i algunes de les imprecisions i llacunes que hi resten obertes s’han resolt aquests darrers anys amb 8 9 Vegeu VERGER 1986. RIQUER 1980, III:254-260. 10 POESIES I ALGUNES PROSES l’exhumació d’oportuns documents.10 Avui sabem que va nàixer (probablement a València, i no a Gandia, com s’havia suposat per la seua relació familiar amb aquesta ciutat) el 28 de setembre de 1435, que era el segon fill d’Ausiàs Roís de Corella i de la seua muller Aldonça, i que la seua dedicació a l’estudi de la Teologia no estava, doncs, en contradicció amb la seua suposada condició de primogènit de família aristocràtica, en el qual cas la milícia era el destí habitual, com ho havia estat en el d’altres dos grans contemporanis seus, Ausiàs March i Joanot Martorell. Per altra banda, s’ha esvaït la imatge amb què ens el presentaven les interpretacions dels seus escrits en clau autobiogràfica,11 segons les quals Corella hauria estat un jove enamoradís, amb una vida sentimental plena d’episodis novel·lescos, i que només en la maduresa hauria atés la serenitat necessària per a concentrar-se en la seua afició a la Teologia. Per contra, pareix que Corella va ser des de la seua joventut un senyor de vida tranquil·la i ordenada, d’un rigorisme extremat en les seues conviccions morals, i ben considerat des de molt prompte com a escriptor d’estil exquisit i elegant. En la correspondència literària que va mantenir amb el princep de Viana, poc abans de la mort d’aquest el 1461, i per tant quan el poeta tindria al voltant de 26 anys, els termes d’admiració i respecte amb què el plançó reial s’hi 10 CHINER 1993. Per exemple, FUSTER 1975, Carbonell en ROÍS DE CORELLA 1973, ROMEU 1984. Avui pareix clar que ni la «Tragèdia» ni la resta de l’anomenat «cicle de Caldesa» contenen referències autobiogràfiques; és més difícil descartar-les del tot en el «cicle de Lionor de Flors», en el qual s’inclou la bella estrofa que comença: «Mos ulls, tancats...», on Corella s’anomena ell mateix i el senyal de la qual és discretament al·lusiu al nom de la seua destinatària. 11 JOAN ROÍS DE CORELLA 11 dirigeix ens indiquen que Corella ja gaudia aleshores d’un prestigi intel·lectual no gens comú. A més de la seua al·lusió freqüent a l’estudi de la Teologia com la seua dedicació prioritària, uns versos elogiosos de Fenollar ens notifiquen que en algunes solemnitats pronunciava sermons memorables en la seu de València, i que tenia bones relacions no sols amb l’estament aristocràtic de la ciutat sinó també amb el cercle heterogeni dels poetes satírics, amb una visió de la vida molt més benhumorada i, en el bon sentit, arran de terra. No s’ha pogut concloure que fos eclesiàstic, per bé que sí que és segur que el 1469 tenia almenys els ordes menors, puix que això era condició necessària per a atényer el grau de «mestre en Teologia». Potser té a veure amb això el fet que no es va casar amb la dona amb qui, segons sembla, va conviure maritalment: Isabel Martínez de Vera, que li va donar dos fills, Joan i Estefania. Aquesta degué ser una relació no del tot conforme amb les regles, però coneguda i respectada per tothom, o més aviat tinguda per la menys greu de les seues peccata minuta, i fins i tot per exemplar, en mig d’aquella societat opulenta i mundana, d’una frivolitat i una tolerància proverbials en assumptes galants,12 per bé que gelosa de les formes, per la qual cosa Corella va haver de llegar tota la seua herència a la seua germana Dalfina amb l’encàrrec de donar-la a la mare dels seus fills, cosa que es va complir puntualment a la mort del poeta, esdevinguda a València el 15 d’octubre del 1497, als 62 anys d’edat. 12 Sobre la sociabilitat a la València quatrecentista, especialment en allò referent als aspectes de la vida sentimental i a l’ambient i els estímuls en la vida de relació, vegeu RUBIÓ I BALAGUER 1985. 12 POESIES I ALGUNES PROSES Encara ara, quan la seua personalitat i la seua obra comencen de ser millor conegudes i valorades, gràcies a l’interés que ha desvetlat Corella entre els estudiosos de la nostra poesia medieval, no hi ha una bona edició a l’altura de les d’altres clàssics contemporanis d’ell, feta amb els criteris i els coneixements actuals13 i en la qual poder recolzar una divulgació ben fundada, sense haver de recórrer a la de Miquel i Planas, del 1913, o prendre’s, a més a més, el treball, com s’ha fet ací, de remuntar-se a un dels manuscrits com a font principal.14 A fi de facilitar la lectura, bo i comptant amb el previsible disgust dels més erudits, he 13 Excepció feta de MARTOS 2001, edició crítica de les proses de tema mitològic. 14 He seguit bàsicament, contrastant-lo amb l’edició de MIQUEL I PLANAS 1913, el ms. 728 de la Biblioteca Universitària de València (BUV): Obres de mossén Corella, per a les composicions que aquest conté, que són totes les incloses ací excepte les següents: la segona cobla (vv. 9-16) de «No fon tan gran dels jueus la temor...», i la cobla esparsa «Des que perdí a vós, déu de ma vida», que figuren en el ms. R 14.17 del Trinity College de Cambridge i que he copiat de l’edició PalàciosCarbonell, i la sèrie de tres poemes, d’atribució molt dubtosa, coneguda com «Debat ab Caldesa»: «Cobles a Caldesa», «Resposta de Caldesa» i «Rèplica de mossén Corella», que Miquel i Planas pren del Jardinet de orats (ms. 151 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona). En la «Lamentació de Biblis», he aprofitat un parell d’indicacions de TURRÓ 1996:114. En el «Raonament de Telamó e d’Ulixes», he tingut en compte les correccions de MARTOS 2001, que per a aquesta obra sol preferir les lliçons del ms. de Cambridge, i n’he incorporat aquelles que, al meu parer, milloren clarament les del ms. de la BUV. El mateix he fet en el «Triümfo de les dones» respecte a l’edició de MARTINEZ 1996, basada en el ms. de Cambridge. La «Resposta ab rims estramps en llaor de la Verge Maria», l’he presa de Les obres o trobes davall escrites, les quals tracten de llaors de la sacratíssima Verge Maria... (València, 1474). L’ordre de les composicions és el del ms. de la BUV. JOAN ROÍS DE CORELLA 13 substituït les grafies antiquades per les que ens són ara més familiars, sense trair, tanmateix, les peculiaritats fonètiques i morfològiques dels textos de partença. La puntuació, per la seua banda, respon a una interpretació sospesada del sentit, i en aquest aspecte difereix en alguns llocs d’altres edicions. No essent aquesta una edició acadèmica, seria enutjós anotar cada una d’aquestes discrepàncies; al lector a qui prioritàriament va destinat aquest llibre, això no li aportaria res d’útil, i als estudiosos els serà fàcil detectar-les, car els han de saltar a la vista en una ràpida lectura si, com és de suposar, estan familiaritzats amb les solucions aportades per altres. Només hi faig excepció dels comptats desacords amb les edicions més solvents, si són rellevants, perquè amb aquesta condició se’n redueix molt el nombre. E. J. V. València, octubre de 2004 REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Per a una bibliografia més completa vegeu: Vicent MARTINES 1999, «Comentaris a la bibliografia sobre Joan Roís de Corella», en Estudis sobre Joan Roís de Corella, a cura de Vicent Martines, Alcoi, Ed. Marfil., p. 5-39, i també MARTOS 2001, p. 104-121. BADIA, Lola, 1988, De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona, Ed. dels Quaderns Crema, especialmente la monografía: «“En les baixes antenes de vulgar poesia”: Corella, els mites i l’amor», p. 145-180. BADIA, Lola, 1989, «Materiales para la interpretación de la obra literaria de Joan Roís de Corella», Revista de Filología Románica, 6, p. 97109. BADIA, Lola, 1993, «Ficció autobiogràfica i experiència lírica a la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella», en Tradició i modernitat als segles XIV i XV, València/Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 73-91. BATLLORI, Miquel, 1983, Orientacions i recerques. Segles XII-XX, Barcelona, Ed. Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. CANTAVELLA, Rosanna, 1992a, Els cards i el llir: una lectura de l’Espill de Jaume Roig, Barcelona, Ed. dels Quaderns Crema. CANTAVELLA, Rosanna, 1992b, «Sobre el Triunfo de les dones de Roís de Corella», en Actas del II Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Segovia, 5-9 octubre 1987), Alcalá de Henares, Universidad de Alcalá de Henares, p. 217-228. CANTAVELLA, Rosanna, 1999, «Aspectes argumentals de la Tragèdia de Caldesa», en Rafael Alemany (ed.), Ausiàs March i el món cultural del segle XV, Alacant, Universitat d’Alacant / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, p. 299-318. CHINER, Jaume J., 1993, «Aportació a la biografia de Joan Roís de Corella: noves dades sobre el seu naixement i la seua mort», Caplletra, 15, p. 49-61. 16 POESIES I ALGUNES PROSES CINGOLANI, Stefano Maria, 1998, Joan Roís de Corella: la importància de dir-se honest, València, Tres i Quatre. COLÓN, Germà, 1985, «La “Balada de la garsa i l’esmerla” de Corella», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XI (Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, 3), p. 157-178. DEYERMOND, Alan, 1993, «Las imágenes del bestiario en la poesía de Joan Roís de Corella», en Ex Libris. Homenaje al profesor José Fradejas Lebrero, 1, Madrid, Dep. de Literatura Española y Teoría de la Literatura, UNED, p. 95-106. DOLÇ, Miquel, 1994, Estudis de crítica literària, Abadia de Montserrat, p. 81-112: «Metàfores clàssiques en Bernat Metge i Roís de Corella». FUSTER, Joan, 19752, «Lectura de Roís de Corella», O.C., I, Llengua, Literatura, Història, Barcelona, Ed. 62, p. 285-313. GORNALL, John, 2002, «Stramps and Stanzas: the new interpretation of Corella’s La sepultura», Hispanic Research Journal, vol. 3, núm. 2, p. 99-106. GUIA I MARÍN, Josep, 1996, De Martorell a Corella. Descobrint l’autor del Tirant lo Blanc, Catarroja-Barcelona, Ed. Afers. GUIRAL-HADZIIOSSIT, Jacqueline, 1989, Valencia, puerto mediterráneo en el siglo XV (1410-1425). València, Alfons el Magnànim (IVEI). HAUF, Albert G., 1993, «Tirant lo Blanc: algunes qüestions que planteja la connexió corelliana», Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant/ Elx, 9-14 de setembre de 1991), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 69116. MARCH, Ausiàs, 1998, Pagine del Canzoniere, a cura di Costanzo Di Girolamo, Milà-Trento, Luni (Biblioteca Medievale, 7) MARTINES PERES, Vicent, 1999, «Sin adobo se podrán bien servir. Traducción y filología: traducción al español de la lírica de Joan Roís de Corella», Revista de Filología Románica, 16, p. 213-264. MARTÍNEZ, Tomàs, 1996, «Per a una interpretació del “Triümfo de les dones”, de Roís de Corella: claus ecdòtiques i literàries», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXXIII (Miscel·lània Germà Colón, 6), p. 37-69. MARTÍNEZ, Tomàs, 1998, «Variacions sobre el tema “Corella i els contemporanis valencians”», Caplletra, 24, p. 45-66. JOAN ROÍS DE CORELLA 17 MARTOS, Josep Lluís, 2001, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella. Edició crítica, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Abadia de Montserrat, Biblioteca Sanchis Guarner. PESET LLORCA, Vicente, 1958, «Terminología psiquiátrica usada en los estados de la Corona de Aragón en la Baja Edad Media. III, Voces vernáculas», Archivo Iberoamericano de Historia de la Medicina, 10, p. 305-347; recollit el 1987 en el llibre del mateix autor Estudios históricos sobre la Psiquiatría valenciana, València, Alfons el Magnànim (IVEI), p. 76-133. PIJOAN, José, o.f.m., 1993, Juan Duns Escoto, Barcelona, La Hormiga de Oro. RICO, Francisco, 1984, «Imágenes del Prerrenacimiento español: Joan Roís de Corella y la Tragèdia de Caldesa», en Estudios de literatura española y francesa, siglos XVI y XVII. Homenaje a Horst Baader, Frankfurt, Verlag Klaus Dieter Vervuert, p. 15-27. RIQUER, Martí de, 1964, Història de la Literatura Catalana, Esplugues de Llobregat, Ed. Ariel, vol. III, p. 254-320. Altra ed. 1980, Hist. Lit. Cat., vol. IV, p. 114-120. RODRÍGUEZ RISQUETE, Francisco J., 2002, «Del cercle literari del príncep de Viana i unes poesies satíriques del “Cançoner de Saragossa”», Estudi General, 22, p. 365-391. ROIÇ DE CORELLA, J., 1913, Obres, publicades ab una introducció per R. Miquel i Planas, Barcelona, Biblioteca Catalana. ROÍS DE CORELLA, Joan, 1973, Obres completes, I. Obra profana, edició de Josep Palàcios i estudi preliminar de Jordi Carbonell, València, Clàssics Albatros. Reimpressió 1983: València, Eliseu Climent editor. ROÍS DE CORELLA, Joan, 1985, Psalteri, edició de Joan A. López Quiles i Vicent Ribes i Palmero, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. ROÍS DE CORELLA, Joan, 1994, Rims i proses, edició de Tomàs Martínez, Barcelona, Edicions 62. ROÍS DE CORELLA, Joan, 2001, Prosa profana, introducció i traducció de Vicent Martines Peres, Madrid, Gredos, Clásicos Medievales. ROMEU I FIGUERAS, Josep, 1984, «Dos poemes de Joan Roís de Corella: “A Caldesa” i “La sepultura”», en Miscel·lània Sanchis Guarner, Universitat de València, vol. I, p. 299-308. Reed. 1991: Quatre lectures de poesia medieval (Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, 18 POESIES I ALGUNES PROSES Ausiàs March, Joan Roís de Corella), Barcelona, Ed. La Magrana, p. 79-114. Altra reed. 1992: Miscel·lània Sanchis Guarner, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Universitat de València, Departament de Filologia Catalana, vol. III, p. 109-138. ROMEU I FIGUERAS, Josep, 1998, «Tragèdia de Caldesa, de Joan Roís de Corella: una aproximació textual», Capelletra, 24, p. 81-92. RUBIO VELA, Agustín, 1984, Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalaria en la Valencia del siglo XIV, València, Institució Alfons el Magnànim. RUBIÓ I BALAGUER, Jordi, 1985, Vida española en la época gótica, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. RUBIÓ I LLUCH, Antoni, 1889, El renacimiento clásico en la literatura catalana, Barcelona. TURRÓ, Jaume, 1996, «El mite de Caldesa: Corella al Jardinet d’orats», Atalaya, 7, p. 103-116. TURRÓ, Jaume, 2001, «Una cort a Barcelona per a la literatura del segle XV», Revista de Catalunya, 163, p. 97-123. VERGER, Eduard J., 1986, «“La sepultura” de Roís de Corella, amb una postil·la», en Lola Badia i Josep Massot i Muntaner (eds.), Estudis de Literatura Catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. II, p. 357-365. POESIES I ALGUNES PROSES RAONAMENT DE TELAMÓ E DE ULIXES, EN LO SETGE DE TROIA, DAVANT AGAMENÓ, APRÉS MORT AQUIL·LES, SOBRE LES SUES ARMES15 Mort lo gran fill de Tetis,16 pestilència terrible dels troians, vall e segura defensa de les tendes gregues, tremuntana ferma17 de noble victòria, lo qual, moltes vegades de la real sang de Príam tenyint los camps troians, a la fecunda Hècuba havia fet quasi estèril,18 poblant de cada 15 En aquesta obra, Corella parafraseja, i sovint tradueix literalment, la versió ovidiana del celebèrrim «judici de les armes»: Metamorfosis XII, 621-XIII, 398, però amb una particularitat bastant sorprenent: encara que Àiax és al·ludit de tant en tant, des d’Homer, com a «Àiax Telamoni» o simplement «el Telamoni» (el fill de Telamó), per a distingir-lo d’Àiax Oileu, no deixa de ser curiós que Corella no l’anomena ací ni una sola vegada pel seu nom propi. Amb això, i amb la imprecisió del parentiu al·legat pels dos herois (vegeu notes 24 i 34), quasi pareix que es pretenga confondre el lector, o que fos algun copista qui es va confondre. 16 fill de Tetis : Aquil·les. Vegeu nota 19. 17 tremuntana ferma : l’estrella del nord, que ací cal entendre com ‘exemple invariable’ o ‘guia infal·lible’. Vegeu nota 48. 18 a la fecunda Hècuba havia fet quasi estèril : dels cinquanta fills barons (filles, només dotze) que tenia Príam, rei de Troia, en arribar els aqueus, dinou eren «d’un sol ventre»: d’Hècuba, la seua segona muller (Ilíada VI, 242-250 i XXIV, 493-500). No és fàcil determinar quants i quins d’aquests sucumbiren a mans d’Aquil·les; amb seguretat, Troilo i Hèctor. També Polidor, que així a les Metamorfosis (XIII, 529-530) com en l’Hècuba d’Eurípides és fill d’aquesta, però segons Homer (Ilíada XXI, 83-96) ho és de Laòtoe, com el seu germà Licaó, mort igualment per Aquil·les. En la literatura llatina medieval se li atribueix també la mort de Paris, una vegada ferit ja mortalmente per aquest (Guido delle 22 POESIES I ALGUNES PROSES dia los inferns de nobles ànimes troianes; aquell lo qual Júpiter no gosà engendrar,19 tement la resposta de Proteu, armat de les forts armes de Vulcano,20 banyat en lo estany per lo qual jurar los déus no poc temen,21 a la fi vençut per la estrema bellea de Polícena,22 lo vencedor de tots los hòmens fon mort, ab sola una fleixa tirada del flac braç de Alexandre Paris; e cremat lo seu cos, aldre no en romàs al món del fort Aquil·les sinó una tan poca cendra que envides no bastà omplir un no molt gran veixell; les armes del qual orfes, Ulixes e Telamó ab egual instància demanen, havent Colonne, Historia destructionis Troiae XXVII), però en el cicle èpic grec qui mata a Paris és Filoctet amb el seu arc infal·lible, regal d’Hèrcules. 19 aquell lo qual Júpiter no gosà engendrar : Júpiter s’enamorà de la nereida Tetis, però va renunciar a satisfer el seu desig en saber que, segons un oracle de Proteu, el fill que ella concebés seria més poderós que son pare; per això disposà que s’unís a un mortal, Peleu, de qui va concebre a Aquil·les (Met., XI, 220-265). 20 armat de les forts armes de Vulcano : les armes d’Aquil·les s’havien perdut en morir el seu amic Pàtrocle a mans dels troians, car aquest les portava mentre Aquil·les, enutjat amb Agamèmnon, es negava a lluitar. Per això Hefest (o Vulcà), a petició de Tetis, li’n forjà unes altres, que són les que es disputen ací Ulisses i Àiax. 21 banyat en lo estany per lo qual jurar los déus no poc temen : Tetis va capbussar el seu fill en l’estany Estigi, l’aigua del qual tornava invulnerable aquell que s’hi banyava, sostenint-lo d’un taló, per la qual cosa aquest va seguir sent vulnerable. La fletxa que li llançà Paris va encertar-lo en el taló, i així va morir Aquil·les. Una altra virtut d’aquest estany consistia en el fet que tot jurament en què fos invocat el seu nom era absolutament increbantable, per la qual cosa tothom, bé fos déu o mortal, feia per abstenir-se’n a tota costa. 22 Polícena : filla de Príam i d’Hècuba. Segons algunes versions del mite d’Aquil·les, aquest, enamorat de Políxena, va acudir una nit, sol i desarmat, al temple d’Apol·lo, on suposadament ella l’esperava, i així Alexandre Paris, que estava a l’aguait, va poder encertar-lo amb la seua fletxa. JOAN ROÍS DE CORELLA 23 per bo lo savi duc Agamenó que, davant ell ensems ab los altres ducs e reis, cascú d’ells raonàs ab quin dret de posseir tals armes se feia digne. E girant los ulls Telamó a les naus gregues, ab superba ira féu principi a tals paraules: «O immortal Júpiter!, si, ensems ab les altres virtuts, justícia en tu reposa, com comportes que davant les nostres naus Ulixes ab mi gose contendre, lo qual no dubtant dar lloc a les flames troianes, fon forçat, per lo estalvi de tota Grècia, jo sols contrastàs a la animosa força de Hèctor, apagant lo foc de nostres ja cremades fustes? Mas deixaré lo treball de recitar mos actes a la Fama, puix ella per mi en eterna memòria los recita; diga Ulixes los seus, per a la veritat dels quals fretura de testimonis. Jo no ignore, ni menys negue, les armes de Aquil·les esser gran premi, però és fet poc per demanar-les Ulixes, lo qual tant los perills tem que los murs no li paren armes saldes, i ara, desarmat, ab mi gosa contendre, puix ab paraules se pot atényer la fi de nostra contesa, e no pot acampar sens glòria; que, perduda l’esperança del que demana, serà alegre ab Telamó haja contés.23 E si per pròpies virtuts vos par nostra justícia dubtosa, essent jo nét del gran Júpiter,24 la claredat de mon 23 serà alegre ab Telamó haja contés : és a dir: estarà content per haver contés amb Àiax (cosa que ja serà una glòria per a Ulisses, tant si assoleix allò que demana com si no). Alguns han llegit aquest contes com ‘comptes’, sense caure en el compte que fa políptot amb contendre i contesa. 24 essent jo nét del gran Júpiter : Telamó i Peleu eren fills d’Èac, i aquest al seu torn fill de Zeus (Júpiter) i de la nimfa Egina; per tant, Aquil·les, fill de Peleu i besnét de Júpiter, era cosí d’Àiax Telamoni. Així, on diu nét hauria de dir «besnét». De fet aquesta frase tradueix lliurement el text ovidià, on Àiax es reclama «ab Ioue tertius»: tercer en la descendència de Júpiter (Met. XIII, 28), i, un poc més avant, cosí 24 POESIES I ALGUNES PROSES llinatge e lo acostat deute que tinc a Aquil·les declara Ulixes prest l’esperança perda de tals armes. Doncs, d’on te ve a tu, Ulixes, fill del gran lladre Sísifo,25 al qual en lladronicis no dessembles, haver deute ab la noble e real sang de Aquil·les? Jo deman les armes perquè primer e sens força26 he ofert ma persona a Menelau, en venja dels seus reals tàlems. Si tu res digne de premi has fet,27 lo guardó a Palomides28 s’esguarda, que descobrí la veritat de la tua ficta e temerosa follia. E plagués a déu que fos estada vera, o almenys creguda, perquè vixqués lo animós Palomides, o, d’Aquil·les: «Nos inhonorati et donis patruelibus orbi [...] simus?» (Met. XIII, 41-42). Vegeu també la nota 34. 25 fill del gran lladre Sísifo : Sísif, famós pels seus robatoris i enganys (Met. XIII, 32), és considerat a vegades com l’autèntic pare d’Ulisses (Sòfocles, Filoctet 417); segons aquesta versió, Sísif s’hauria enginyat per a unir-se a Anticlea, filla d’Autòlic, la nit abans del casament d’aquesta amb Laertes. Però el lladre més gran de toda la mitologia és l’avi matern d’Ulisses, Autòlic, fill d’Hermes (o Mercuri), de qui havia rebut l’art d’enganyar i robar (Met. XI, 313-315). De manera que Ulisses, tant si és fill de Sísif com si ho és de Laertes, ve de nissaga de lladres, i en el primer cas per partida doble. 26 sens força : no forçat, voluntàriamente (a diferència d’Ulisses: vegeu la nota 28). 27 Si tu res digne de premi has fet : amb aquestes mateixes paraules comença la donzella Plaerdemavida, en Tirant lo Blanc CCXXIX, una de les seues assenyades xarrades. Diversos altres passatges d’aquesta obra de Corella són también calcats per Martorell en la seua novel·la: vegeu HAUF 1993 i GUIA 1996:53-70. 28 Palamedes, fill de Naupli, fou qui va anar a Ítaca a recrutar a Ulisses. Aquest es fingí foll, però Palamedes va descobrir, mitjançant un estratagema, que la seua follia era fingida, per a no acudir a la guerra de Troia. Ulisses se’n venjà acusant-lo amb proves falses d’haver-se deixat subornar pels troians, la qual cosa li valgué la mort a mans dels seus propis companys (Eneida II, 81-85; Met. XIII, 36-39, 56-63). JOAN ROÍS DE CORELLA 25 si ja fos mort, vixquera la sua ínclita fama quítia de criminosa infàmia, la qual tu maliciosament e no vera li has imposat; així saps tu ofendre! Ab tals engans deu ésser temut Ulixes, lo qual, ab tot que en belles paraules vença la saviesa de lo antic Nèstor,29 no el socorregué quan, enmig dels troians, pesat per vellea, li demanà socors, no podent sinó ab tards passos dels enemics retraure’s. Però Ulixes, desemparant lo tan honrat duc, recorregué al seu segur ofici fogint no ab suaus passos, car la temor als seus peus portava ales. Pensa los déus ab ulls justs miren les coses humanes, e així fóra raó qui mal socorregué fos mal socorregut e lo desemparant fos desemparat. Jo viu Ulixes ab altes e paurugues veus, dignes de misericòrdia, reclamar als grecs que de mort lo restaurassen, al qual no tard socorreguí; cobrint-lo ab lo meu escut, restaurí la sua vida, mort de molts innocents. O Ulixes!, si ab mi vols contendre, torna davall lo meu escut ab aquella mateixa temor, e de allí narra los teus singulars actes! Cavaller no conegut sinó en treves, vet Hèctor ressuscita, llançant foc a nostres naus: defensales tu ab pintades paraules, puix jo sol les delliurí ab forts e ofensives armes, e fui pluja que apaguí lo foc de nostres ja cremants fustes! O grecs!, per mil naus, les quals jo he reservades, no us par mereixca les armes? Car, sens mi, perpetu exili sostinguéreu per minva de fustes. E si no vull celar lo ver de ma demanda, les armes, desitjoses cobrar senyor no menys fort que el primer, demanen més a Telamó 29 El longeu Nèstor, rei de Pilos, quan participa en la guerra de Troia és ja un ancià venerable, que tots respecten per la seua prudència. En aquesta ocasió, qui corre a oferir-li ajuda és Diomedes, el qual titla Ulisses de covard en veure que li la nega per la pressa de fugir davant l’empenta dels troians (Ilíada VIII, 80-112). 26 POESIES I ALGUNES PROSES que Telamó a elles. Parle Ulixes dels seus furts, recite la mort de Resus,30 lo furt del Pal·ladi;31 les quals coses, fetes de nit, no creent a Diomedes són quasi faules.32 Ne jo sé Ulixes per què les desitja, puix ell, desarmat, ab nit escura engana los poc cautelosos enemics, ni, si les te donen, lo teu flac cos les porà sostenir, ans si proves la fort llança de Aquil·les serà pilar pesat als teus dèbils braços, ne la tua mà esquerra, hàbil sol en furtar, porà sostenir lo pesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada. Cavaller egualment flac en ànimo i en persona, si la error del poble aquestes armes te atorga, no hauràs causa de esser temut, mas prest despullat, essent honrada despulla als enemics; faràs present 30 recite la mort de Resus : Ulisses es vanta d’haver mort Resus i dotze dels seus homes en llur propi campament, assaltant-los de nit per sorpresa (Met. XIII, 250-251), però l’executor material del fet havia estat Diomedes (Ilíada X, 470-514), mentre ell s’ocupava dels cavalls. Segons cert oracle desvelat per Hel·lè (vegeu la nota següent), si els cavalls de Resus, que acudia en ajuda de Troia, haguessen arribat a pasturar l’herba de la vora de l’Escamandre, la ciutat hauria romàs inexpugnable. 31 lo furt del Pal·ladi : aquest furt era indispensable per a la caiguda de Troia (En. II, 163-166). Hel·lè, que, com la seua bessona Cassandra, tenia el do profètic i coneixia tots els oracles que protegien Troia, en despit perquè son pare, en morir Paris, havia donat Helena per muller al seu germà Deífob i no a ell, que també la pretenia, s’havia retirat al temple d’Apol·lo, en el mont Ida. Allí el trobà Ulisses, a qui Hel·lè, a canvi de la vida, revelà, entre altres auguris, que mentre l’estatua de Pal·las Atenea estigués al seu temple, en la ciutadella troiana, la ciutat no podia ser conquistada. Ulisses mateix s’hi introduí per a robar-la, fingint ser un esclau fugitiu. 32 no creent a Diomedes són quasi faules : Diomedes és el company inseparable d’Ulisses durant la guerra de Troia; en diverses ocasiones, la seua complicitat i la seua rauxa són determinants per a l’èxit de les maquinacions del seu astut amic. Quant a la resposta d’Ulisses a aquesta suspicàcia d’Àiax, vegeu la nota 41. JOAN ROÍS DE CORELLA 27 poc agraït als troians de belles armes, o, carregat de tan gran pes, no atenyeràs les tues vençudes victòries, les quals sovint aconsegueixes, e perdràs lo nom de llauger, guanyat ab vergonyoses fuites. O Ulixes!, pensa que el teu escut no és menys romput ne menys despintat33 del primer dia, d’on ne hages a desitjar altre. Lo meu, guast i envellit per molts colps, és raó repose e que altre, nou e fort, en tan perillós ofici li succeeixca. Tu renova d’esperons, los quals són infançonia e socors a la tua gran temor. Penses que jo desitge tolre’t aquestes armes perquè crega, essent desarmat, sia ta vida més perillosa? Ans só cert les armes de Aquil·les mort corporal prest te procurarien, e per ço treball per tu no sien posseïdes, puix vivint mors cada dia, multiplicant en lletgea de covards actes. No t’embelleixca la fortalea de tals armes, que, per ésser forts, volen dobladura de ardit ànimo, la qual en tu no trobarien. E pensa tots jorns se prenen castells ben proveïts, per minva de flacs defensors. Les tues segures armes sien embaixada demanant treva, e faràs més llarga la tua deshonrada vida; que la llebre ab son acostumat fogir, no resistint se restaura. E perquè la fi de nostra demanda no sien llargues paraules, o nobles ducs!, llançau les armes enmig dels forts enemics, e siau contents sien posseïdes per aquell qui de tal presa les farà salves.» Acabant en semblants paraules Telamó la fi de sa demanda, un poc espai baixant los ulls se girà Ulixes als reis e ducs, esperant del poble lo murmur cessàs, perquè les sues avisades paraules, ab dispost silenci, lloc de millor esser enteses trobassen; les quals, de gentil estil ornades, aumentaven la veritat de sa justícia, responent: 33 no és menys romput ne menys despintat : en realitat, Àiax vol dir el contrari: que no és més romput ni més despintat. 28 POESIES I ALGUNES PROSES «Si els vostres desigs, o animosos ducs!, ensems ab lo meu se complien, no seria dubtós lo hereu de aquestes armes; mas tu, Aquil·les, posseiries les tues armes, e nosaltres a tu. Però, puix desplau als cruels fats, no veig qui millor puga haver los béns de Aquil·les sinó aquell per qui los grecs hagueren Aquil·les. E lleixant llarguea de vanes e pomposes paraules, sol consentiu cascú de nosaltres dels propris béns s’alegre, que la claredat de nostre llinatge e les virtuts de nostres avis solament fan pus clars los nostres actes, mas no em par nostres mèrits més aumenten, ab tot que, si Telamó se diu nét de Júpiter,34 en aquell mateix grau só jo acostat al gran Júpiter, e més a Mercuri, per la part de ma mare.35 Però no vull per la vàlua de mos antecessors la mia part sia més favorable, mas que lleixem los déus en los cels, de nostres misèries poc ansiosos, e los morts en los sepulcres reposen; nosaltres guanyem premis ab mèrits de pròpria virtut. Si per deute de acostat parentesc algú tals armes deu posseir, viu encara Peleu, pare de Aquil·les, e Pirro, son fill, los quals per tal dret primer que Telamó les demanen, sens que no els seran atorgades. Així, puix és forçat ab carta de singulars actes nostre dret raonar, e Telamó tant desitja, en vergonya sua, saber de mos actes, los quals crec per vosaltres no són ignorats, puix al bé de tots s’esguarden, no em serà treball, si l’escoltar a vosaltres no treballa, dir-ne algú, perquè prest Telamó perda l’esperança del que demana e a vosaltres parega humil la fi de ma demanda, en satisfacció de tan profitosos treballs. Mas jo só 34 si Telamó se diu nét de Júpiter : En Met. XIII, 142, diu «pronepos», és a dir, besnét. 35 e més a Mercuri, per la part de ma mare : Mercuri era el seu besavi matern (vegeu la nota 25). JOAN ROÍS DE CORELLA 29 content del premi que virtut ab si porta, e les armes sols deman per senyal e mostra de tals obres. Tement la deessa Tetis les esdevenidores guerres per lo furt de la bella Helena, assajà ab cautelosa indústria mudar o mitigar los implacables e cruels fats, los quals en los camps de Troia a son fill Aquil·les de mort menaçaven; vestint aquell ab feminils vestidures, enganà a tots los grecs, e fon maravella lo avisat Telamó ensems ab ells fos decebut;36 d’on les forces troianes, aumentant de cada dia, allargaven nostra victòria: que los forts invencibles murs de Troia sols del fort vencedor Aquil·les podien ser vençuts. Per què fon forçat a mi, fengint-me mercader, portàs moltes joies a les nobles donzelles en la casa del rei Licomedes,37 entre les quals, en hàbit femenil, Aquil·les reposava, poc ansiós de sullar ses mans en sang troiana. Mas, perquè entre tantes donzelles millor conegués lo vergonyós jove, ensems ab les altres joies jo portí una no poc gentil llança, acompanyada de un molt bell escut; lo qual sens tarda Aquil·les pres, poc curant de la vàlua de les altres coses que a la femenil condició s’esguarden, e ab indústria mia ell conegué quant perjudicava a la real e noble sang de son llinatge. E veu com jo só estat causa ell en ajuda nostra e aument de sa honor haja obrat tals e tants actes que, per a recitar-los en gran part, tinc fallença de paraules: ha fet present de la mort del quasi immortal Hèctor, vida e segura defensa dels troians, 36 Vegeu la nota 39. Licomedes : rei d’Esciros. En aquesta illa havia amagat Tetis el seu fill, disfressat de donzella, per a evitar-ne el destí (Met. XIII, 162-164), car l’augur Calcant havia pronosticat, quan l’heroi tenia nou anys, que Troia cauria al desé del setge (Ilíada II, 308-329) amb l’ajuda d’Aquil·les, i que aquest hi trobaria la mort. 37 30 POESIES I ALGUNES PROSES entrant ab ell en pus estreta batalla que Telamó, e no solament ha apagat lo foc de nostres naus, mas ha tolt la vida e lo poder al qui altra vegada les poguera encendre. Jo deman aquelles armes les quals Aquil·les per mi posseí. Telamó, tu vols que en mon dret la mia indústria em noga, la qual induí a l’esforçat capità Agamenó sacrificar sa filla, e despullant-se la pietat de pare, remé los vents ab la innocent e verge sang de Efigènia.38 De mos actes no vull més recitar, perquè no cové als savis reis esser coronistes de llurs victòries, ni vull minvar lo premi de mos treballs ab superba jactància. Mas, perquè veges no tinc del tot ma esperança en paraules, mira els meus pits, més nafrats que el teu escut, los quals sens llengua per mi parlen. Tu dius tens romput l’escut; jo la persona. No són mortals los colps dels quals ab les armes hom se pot defendre. Desitges altre escut perquè el teu de molts colps és guast; jo, pel semblant, deuria desitjar altre cos, e tu que mudasses altra ànima, la qual te fes conéixer quant ofens natura humana, que en hàbit de home est pitjor que animal brut.39 Glories-te que has defés 38 remé los vents ab la innocent e verge sang d’Efigènia : Les naus gregues, promptes a partir cap a Troia, romanien retingudes a Àulide per vents desfavorables, i l’augur Calcant revelà que sols canviarien quan s’aplacàs la ira de Diana (provocada per Agamèmnon en matar una cérvola que li estava consagrada) mitjançant el sacrifici d’Ifigènia; Agamèmnon es refusa a lliurar la seua filla, però a la fi hi consent, anteposant el seu deure de rei al seu amor de pare (Met. XII, 8-39). En Met. XIII, 181-190, Ulisses refereix el fet tot vantant-se d’haver estat ell qui havia convençut Agamèmnon. 39 est pitjor que animal brut : qualificant Àiax així, Ulisses no fa més que confirmar-li la fama que ja té: a part de ser considerat sempre com el segon heroi grec més valent, només per darrere d’Aquil·les, Àiax gaudeix d’una reputació de tossut, insolent i dotat d’un enginy barroer ja des d’Homer, el qual compara la seua tenacitat i la seua resistència en el JOAN ROÍS DE CORELLA 31 del foc nostres fustes, sens que no tens vergonya la glòria de tots apropiar-te, la qual no consent esser robada, mas acompanya e fa gloriós al qui per gran virtut l’ateny. O!, bé fóra poc avisada Tetis, que les armes, les quals l’enteniment ensems ab lo cos armen, hagués donat a Aquil·les perquè aprés d’ell les posseís un cavaller sens ànima! Del que m’enculpes de Palamides, e que forçat só vengut a la batalla, no et cur respondre, perquè a tan manifestes falsies la resposta alguna autoritat los daria; però sies cert que ans se deixaran los rius de córrer e los monts correran, e ans Grècia socorrerà a Troia, que les tues avisades astúcies als grecs aprofiten. O fallit d’enteniment! ¿E ab los béns de natura, los quals cascú sens delliber posseeix, vols atényer nom e premi de virtuós, que sinó ab multitud de treballosos actes no es deixa atényer? ¿E fiant en la tua nua e corporal força tens atreviment de demanar tals armes, oblidant-te que els toros e grans orifanys, ab major força que tu, sovint nostre camp han socorregut, sens que no demanen les armes? O Telamó! Desitja armar la ànima, puix tens estalvi lo cos de les passades batalles, e no tingues esperança en aquelles coses les quals natura als altres animals pus llibertament que als hòmens atorga! Pensa que la discreció e prudència combat amb les d’un ase (Ilíada XI, 558-562). Ulisses ironitza altres vegades en el seu discurs sobre aquest demèrit del seu rival: [Tetis] enganà a tots los grecs, e fon maravella lo avisat Telamó ensems ab ells fos decebut. I més avant: dau los premis a Telamó, per premi de mos treballs! Car si res hi resta per acabadament Troia esser destruïda, Telamó, com ha acostumat, ho delliurarà. En canvi, en la tragèdia de Sòfocles que porta el seu nom, quan Agamèmnon el menysprea negantli els honors funerals amb què pretén sepultar-lo el seu germà Teucre, és el mateix Ulisses qui parla en defensa de la seua noblesa i reivindica els seus mèrits de gran guerrer. 32 POESIES I ALGUNES PROSES humana sovint doma e amansa animals no menys forts que feroces. Tu sol batalles ab força, jo ab animoses astúcies; no est menys diferent de mi que un cavaller del capità, o un fort galiot del destre nauxer. O vosaltres grecs!, puix coneixeu aquesta diferència, dau les armes a Telamó, per premi de mos treballs! Car si res hi resta per acabadament Troia esser destruïda, Telamó, com ha acostumat, ho delliurarà.40 E si no us par jo les mereixca, dau-les a aquell per qui posseïu tanta victòria.» E mostrà lo Pal·ladi,41 que cobert tenia. Paregué a tots los reis les armes fossen de aquell lo qual ab tan gentils paraules havia raonat los mèrits de sos actes, e fon manifest quant lo gentil estil fa pus clara la justícia. Desesperat lo fort Telamó de les tan desitjades armes, aquell qui, no vençut ni jamés sobrat, havia sofert les grans forces de Hèctor, sobrant e sovint vencent los estranys enemics, a la fi vençut de una poca ira de vesibles armes desarmada, e tirant la sua pròpia espasa, ab animosa continença dix als grecs: «No crec la facúndia de Ulixes baste a tolre’m aquesta espasa; mas encara tem que, en presència de tan justs e avisats jutges, provarà ésser sua; però de present no em vedarà que, així com moltes vegades és estada tinta en la sang dels enemics troians per defensa de vosaltres, ara, banyant-se en la sang de son senyor, li procurarà llibertat eterna. E portaré primer en los inferns a l’animós Aquil·les alegres noves de l’esforçat hereu de ses armes.» 40 Vegeu la nota 39. E mostrà lo Pal·ladi : l’estatua de Pal·las Atenea, furtada als troians (vegeu la nota 31). Amb aquest colp d’efecte, perfecte remat del seu discurs, desfà Ulisses tot dubte sobre la realitat de les seues proeses, decisives per a la presa de Troia, però quasi sempre fetes de nit, tot sol o amb Diomedes com a únic testimoni. 41 TRAGÈDIA RAONANT UN CAS AFORTUNAT QUE AB UNA DAMA LI ESDEVENC A tan alt grau l’extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver ma tristor finar puga; en açò passe los infernats, que l’esser trist me delita, e só content ma dolor eternament coldre. E si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo delit que la pèrdua de ma vida em porta. Com, doncs, serà causa de tanta dolor escriure’s puga? Quin paper soferrà ésser tint de lletgea de tant crim? Consentrà l’aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra’s l’infern, esperits immundes sobreïxca; tornen los elements en la confusió primera; mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs e los monts cuitats córreguen; bullint la mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davall l’habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus daurats cabells estenga; no es compten pus de l’any los dotze mesos, e sola una nit l’esdevenidor temps comprenga.42 Mas, per què vull ab llarguea de paraules encarir crim de tant sobreabundant lletgea, la qual, planament raonada, feredat de tan espantable maravella ab si porta que és impossible los oints sens gran alteració les orelles a tan profanes paraules abandonen? 42 Vegeu la nota 50. 34 POESIES I ALGUNES PROSES En la part del món a la qual encara de present de la gentil filla d’Agènor43 propi nom li resta, en la feroç e bel·licosa província d’Espanya, en lo delitós ameníssim regne de València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que a l’animós troià ha succeït en egual ànimo rei don Joan,44 una ínclita donzella, en bellea sens par, en avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua, delliberà, aprés que en son servir molt temps de mon adolorit viure despés tenia, los meus cansats pensaments, ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua falda descansassen. Llarga història seria tenyir lo paper de les enamorades raons que entre nosaltres ab mostra d’estrema benvolença passaven: fengia la bella senyora tant contentament de mos passats servirs e presents paraules que tot lo que a sa volentat, persona e viure s’esguardava abandonadament deixà en discreció de ma coneixença. Mas, perquè de mi sols no fos ver paraís en aquest món haver atés, aprés poc espai de tan reposat estament tocant a la porta de la casa, dix l’avisada senyora que per aquella hora esperava una persona, ab la qual sens tarda desempatxant de molta necessitat breus faenes, a mi tornaria, perquè, ab més repòs, tot aquell jorn algú no tingués poder partir dos persones a les quals extrema benvolença en tan alta e delitosa concòrdia acordava. Ab esperança de tan discretes 43 filla d’Agènor : la nimfa Europa. Joan II, rei de València entre 1458 i 1479, succeí en la corona el seu germà Alfons el Magnànim, identificat ací poèticament amb Eneas (TURRÓ 2001: «Entre els llibres de la biblioteca de Carles de Viana hi ha una Alphonseis de M. Zuppardo, poema èpic a imitació de l’Eneida escrit per un sicilià en què es canta la imminent croada final contra el turc capitanejada per Alfons el Magnànim, el nou Eneas»). 44 JOAN ROÍS DE CORELLA 35 noves, romanguí jo sol en la cambra, la porta de la qual ella no s’oblidà ab fel tancadura segellar. No sé si fretura de finestra feia la casa tenebrosa, que a mi paregué, dos hores aprés migjorn, la nit ab ses escures ales ocupava la terra, o si Apol·lo amagava la sua lluminosa cara, estimant cosa no raonable aquesta casa fos per ell il·luminada a la hora que tan deshonest crim se cometia. Així passí la major part de aquest egipcíac dia, sol e acompanyat de molts e dubtosos pensaments. Lo cos carregat per feixuga càrrega de mortals enuigs llançant sobre el llit, esperava la fi de tan enutjosa tarda; però, ma pensa tribulada no consentint la mia persona estar segura, fon-me forçat passejant seguir la varietat de mos trists e sol·lícits pensaments. Dreçant los ulls a una poca finestra que en lo pati de la casa responia, viu un home que, ab continença d’esperar algun altre, suaus passos passejava, donant resposta als qui de la bella senyora demanaven que en faenes secretes e de gan importància ocupada estava. O piadosos oints! Transportant vostres misericordes penses en mi, diga cascú si semblant dolor a la mia jamés ha sofert, e ab adolorit pensament mirau la tristor que a tal hora ma trista pensa combatia, esperant quina seria la fi que de tan dolorós principi esdevendria. Mas per què detinc lo temps cercant paraules a tanta pena conformes, puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? A la fi, restant del dia tan poc que els cavalls de Febo45 dellà les colones de Hèrcules en l’occident calcigaven, los meus plorosos ulls mereixqueren veure la tan estimada donzella, que partint-se de una cambra, gest, paraules, abraçar, ab altres mostres de amor estrema de honestat enemigues, a un 45 Febo : Apol·lo, o el Sol. 36 POESIES I ALGUNES PROSES enamorat presentà,46 la figura, pràtica, manera, gràcia, gentil continença del qual d’escriure deixe, perquè la fi de la present sol esguarda en fer palés quant la granea de ma desaventura les altres totes avança. E per cas de més adversa fortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma oïda arribà en estil de semblants paraules: «Adéu sies, manyeta!», tancant la darrera síl·laba un deshonest besar, lo so del qual les mies orelles ofené no de menor ofensa de la que sentran en la trista vall los de la part sinestra, dient-los nostre Redemptor: «Anau, maleïts, al foc eternal!»,47 quan ab justa sentència en aquest món formarà les sues darreres paraules. Partint-se de la casa lo tan estimat enamorat, féu-li present la senyora de una tan lloçana e homil reverència, que sol la gonella féu estalvi lo seu genoll esquerre no tocàs la dura terra. Senyalant ab la sua bella cara tristor no poca de la sua absència, acompanyà les sues espatles ab piadosa e enamorada vista. Acostant-se aprés a un pou que poc espai d’ella distava, ab la freda aigua assajà apartar de la sua afable cara la color e calor que en la no sangonosa mas plaent e delitosa batalla de Venus pres havia, e acostant-se al carçre de la mia trista presó o cambra, obrint la porta, fengí alegria de la mia vista, tanta com havia mostrat vera dolor, al que en estrem amava, de la sua partida. Estava, però, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab 46 a un enamorat presentà, la figura, pràtica, manera ... del qual : en totes les edicions es llegeix: «a un enamorat presentà la figura: pràtica, manera ... de la qual». En la lectura que propose ací, l’objecte directe de presentà és l’enumeració precedent (gest, paraules, abraçar, etc.), mentre que figura, pràtica, manera, etc., són atributs d’un enamorat (i a ell es refereix del qual, que no cal corregir). 47 Mt 25:41: «tunc dicet et his qui a sinistris erunt discedite a me maledicti in ignem aeternum...». JOAN ROÍS DE CORELLA 37 blancs lliris mesclades, si ab sútzies mans se menegen, que la persona del galant que ab ella reposat havia era en estrem no conforme al delicament de tan tendra donzella. Demanant-me si la sua tarda me era estada enutjosa, que les faenes que desempatxat havia, si no ella present, no era possible se acabassen —o Déu immortal, qui lo món en nombre, pes e mesura regint, les creatures ab degut orde administrau, no refuseu altra vegada metre les vostres d’infinit preu estimades espatles en lo estret pal, per acabadament rembre tan profana culpa!—, ab gran treball lo estrem de ma dolor, los ulls endreçats a la terra, me llecencià ab tremolosa llengua formàs, en dos cobles, raons de semblant manera: «Mourà’s corrent la tremuntana ferma48 e tots ensems los cels cauran en trossos, tornarà fred lo foc alt en l’espera,49 i, en lo més fons, del món veuran lo centre, tinta de sang se mostrarà la lluna e, tot escur, lo sol perdrà la forma, ans que jamés de mi siau servida; e lo meu cos, del prim cabell fins l’ungla, mirant-ho vós, sia partit en peces, 5 48 la tremuntana ferma : el nord, o l’estrella fixa que l’indica i que fa de guia: la polar. També el vent que bufa d’aqueixa direcció se sol indicar amb aquest nom, però aquest vers no s’hi refereix, com interpreten alguns (p. ex., BADIA 1989:105; ROMEU I FIGUERAS 1998:91), potser induïts per l’expressió mourà’s corrent. Res no seria més natural que el vent de tramuntana es mogués, però en aquest inici d’adynata hem de suposar que allò que es mourà és justament quelcom que no es mou mai (d’aquí l’epítet ferma). 49 Vegeu més avall la nota 128. 38 POESIES I ALGUNES PROSES 10 e, tornat pols, no prenga sepultura, ni reba el món tan celerada cendra, ni es puga fer algú gire la llengua a dir «Bon pos!» a l’ànima maleita, si Déu permet mos ulls vos puguen veure. 15 E si és ver vos diguí mai senyora, no es trobe en l’any lo jorn de ma naixença,50 mas lo meu nom, a tots abominable, no sia al món persona que l’esmente; ans, del tot ras de les penses humanes, sia passat com un vent lo meu ésser, tinguen per fals lo que fon de mon viure, e res de mi en lo món no hi romanga. E si, per cas, del meu cos gens ne resta, sia menjar als animals salvatges: prenga’n cascú la part d’una centil·la, perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre que, el món finit, no es trobe la carn mia ni es puga fer que mai jo ressuscite.» 20 25 Conegué per lo adolorit estil de mes paraules la ínclita senyora que la granea de sa culpa clarament a mi era palesa, e ab moltes llàgremes, sospirs e sanglots, ab veu tan conforme, gentil e delicada que no és possible en semblant 50 no es trobe en l’any lo jorn de ma naixença : tota aquesta sèrie d’imprecacions, i especialment aquest vers, pareixen inspirar-se en les malediccions de Job 3:3-10: «pereat dies in qua natus sum [...] noctem illam tenebrosus turbo possideat non conputetur in diebus anni nec numeretur in mensibus...» JOAN ROÍS DE CORELLA 39 manera recitar-la, respòs en rims estramps51 la seguida cobla, acompanyada de gest no estrany al significat de ses paraules: 5 10 51 «Clarament veig que, en la mundana orla, Déu no ha fet persona tan culpable: jo us he comés abominable culpa, tal que en l’infern no trob pena conforme. És-me la mort més dolça que no sucre, si fer se pot en vostres braços muira; en vós està que prengau de mi venja: si us par que hi bast, per vostres mans espire, o, si voleu, coberta de celici iré pel món, peregrinant romera. Déu no farà que el passat fet no sia;52 mas, si esperau esmena de mon viure, en rims estramps : el manuscrit diu: en rims estranys, i així apareix en algunes edicions; però la majoria ho corregeix, amb encert. 52 Déu no farà que el passat fet no sia : Corella al·ludeix ací, per boca de l’ínclita senyora, un vell problema teològic: Sant Pere Damià sostenia el 1067, en De divina omnipotentia in reparatione corruptae et factis infectis reddendis, que la infinita omnipotència divina pot fer fins i tot que el que fou no haja estat fet. Sant Anselm, en canvi, explica en les seues Meditationes et orationes que Déu, essent omnipotent, no pot corrompre’s, mentir, fer que allò que és verdader siga fals, que allò que ha estat fet no haja estat fet, ni altres coses semblants, i que això sols pareix contradictori per la nostra manera d’expressar-ho, perquè la facultat de fer tals coses no seria en realitat un poder, sinó una verdadera impotència, ni una manifestació de llibertat, car, com conclou ell mateix en De libero arbitrio, «posse peccare non est libertas». Al remat, fins i tot Duns Escot, que manté la primacia absoluta de la voluntat divina infinitament lliure, entén aquesta limitada només pel principi de no contradicció. 40 POESIES I ALGUNES PROSES jo la faré, seguint a Magdalena,53 los vostres peus llavant ab semblant aigua.»54 Si follia55 és començar lo que és impossible fi atenya, folla cosa seria assajar escriure los contrasts que ma dolorosa pensa combatien, aprés de haver oït resposta de tan humils paraules: volguera, ab preu de ma vida, la sua tan gran erra se pogués rembre. O, quant estimara beure de l’aigua del riu Letes,56 perquè, lo passat absent de la memòria, sol en lo present atengués mon enteniment terme! E fóra més alegre, aquesta bella senyora en parts de singular partida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos la part mia, e la sua falla e moble voluntat, de falsa estima guiada, cercàs un cos lleig e diforme, en part de aquell qui indignament la havia tractada. Ab diversitat de tan impossibles pensaments me partí de la cambra o sepulcre a on tanta pena sofert havia. Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab la dolor que raona se conforme. 53 Magdalena : vegeu més avall la nota 83. ab semblant aigua : és a dir, amb les seues llàgrimas de penediment. 55 follia : sobre els valors d’aquest terme mèdic en l’ús literari medieval, vegeu PESET 1958. 56 beure de l’aigua del riu Letes : els morts obliden llur vida terrena en beure del Leteu, que discorre per l’infern. La creença òrfica en la metempsícosi suposava que així les ànimes, en reencarnar-se, no recorden gens llur vida anterior. 54 TRIÜMFO DE LES DONES ESCRIU UNA DONA QUE HA NOM VERITAT57 LA PRESENT LLETRA A LES ALTRES DONES, MOSTRANT ELLES SER MÉS PERFETES QUE ELS HÒMENS Veritat, eternamente regnant, dels cels e del món reina, a les virtuoses dones ínclita fama e perpètua felicitat envia. Del principi del món, les orelles tenim ofeses dels superbos hòmens, de vosaltres, humils, castes, piadoses, misericordes, indignament blasfemants e ab irada llengua vomitant, i en rims i en proses molts qüerns tenyint de lleigs e viciosos actes, los quals més pròpiament d’ells escriure’s porien, e la follia de sos volers, ab la contrarietat de llur desitjar, a dan de vostra fama atribuir volen, i ensems honestat ab acabament de apetits deshonests en vosaltres cerquen. E si vostra sobrexcel·lent bellea vallejada e defesa del mur de honestat a ells se presenta, de cruels vos infamen, e si benignament vostra afabilitat los remunera, de no castes vos inculpen, e cascú d’ells en tan alt grau de follia se constitueix que pensa alguna singularitat posseir, sol per la qual, e no per altra, vostra honestat se deu perdre.58 O inefable demència, passant comú estil de 57 Atribuir aquest discurs a una dona que ha nom Veritat (encara que més avall diu d’ella mateixa que és per qui tot parlar ha força), potser respon al mateix escrúpol que motiva la justificació del Dant, en el cap. XXV de Vita nuova, respecte a la personificació de l’Amor; però aquesta Veritat no deu res als poetes: la seua ascendència és estrictament escolàstica. 58 Cf. vv. 7-10 de LOS QUI AMAU... 42 POESIES I ALGUNES PROSES paraules!59 Si de vosaltres viciosament desitgen, prenguen de les no bones excel·lència de gran bellea. Si virtuosament vos amen, ínclites senyores sens nombre trobaran que, ab acabament de virtuts, los faran de verdadera amistat graciós present. Però ells, com insensats alquimistes, los vils metalls de la lletgea de llurs desigs en puríssim or convertir assagen, d’on és forçat la sua desordenada benvolença en fum de vanitat prenga son darrer terme, e de enteniment fallits, ab fantasia de folls pensaments, com a poc discrets infants, los àtomes del sol afectadament estrenyen. Mirant aprés de tan inútils treballs la gran pèrdua, de vostra noble condició, si no de pròpia virtut indefesa, no mèritament blasfemen; tant que aquell ingrat, de reprensió digne, fill de Betsabé,60 gosà sens temor escriure que, de mil, un home bo trobat havia, e de les dones no alguna.61 O justa sentència, condemnant al 59 passant comú estil de paraules : que deixa arrere el que ordinàriament expressen les paraules. 60 fill de Betsabé : el rei Salomó, cèlebre per la seua saviesa, però també per la seua luxúria, no menor que la de son pare i sa mare. Betsabé era encara la muller d’Urias quan David va jaure amb ella, que restà prenys, mentre el seu marit lluitava, a les ordres de Joab, contra els ammonites en el setge de Rabbà. David féu cridar Urias perquè dormís amb la seua dona i encobrir així l’adulteri, però Urias no va voler entrar en sa casa mentre els seus companys romanien en campanya i passà la nit amb la guàrdia del palau reial. Aleshores el rei el va fer portar una carta a Joab, en la qual ordenava a aquest que exposàs Urias al perill més gran per tal que morís, i així va ocórrer. Betsabé plorà la mort del seu marit, i passat el dol, David la va fer sa muller. El fill que donà a llum va morir als pocs dies, tal com havia anunciat el profeta Natan. David la consolà, i nou mesos després els nasqué un altre fill, que es va anomenar Salomó (II Samuel 11:1-12 i 24). 61 Eclesiastes 7:29: «virum de mille unum repperi mulierem ex omnibus non inveni.» JOAN ROÍS DE CORELLA 43 qui injustament la dóna! O certera fleixa, mèritament tornant contra aquell qui follament la tira! O vera mostra de la gran follia dels hòmens: al qui Déu sobre tots los altres havia fet savi, abominable idolatre, per la lletgea de innumerables pecats encorregut en tenebres de tan gran ignorància que li fon impossible, en tot l’univers, trobar una dona de virtuts acompanyada! O gran prudència de nosaltres, absentant-nos de la presència de aquest seguidor de la sensualitat, que sol trobava aquelles que al desorde de sos apetits satisfer podien! D’on és raonable creure dins en lo més fons dels inferns pague aquella penitència que, en aquest món voluntària, de sos crims lo deixara immunde;62 ni raó acompanya la sua perversa vida fos esmenada, puix llarg temps aprés que es deixà de viure, lo bon rei Josies,63 zelant la llei divina, destruí aquells abominables temples que ell, 62 Cal entendre que paga eternament en l’infern la penitència que, no havent-la pagada en aquest món, on és voluntària, no l’havia deixat net dels seus crims. Corella (o la Veritat) es mostra ací molt més expeditiu que altres autors; per exemple, Francesc Eiximenis, en el Llibre dels àngels IV, 56, diu a propòsit d’açò: «E què meresc [Salomó] a si mateix e a la sua ànima, no són jo bastant a dir-ho.» I en el capítol anterior de la mateixa obra, referint-se a l’Speculum historiale del dominic Vincent de Beauvais: «Una història antiga, e creu que sia apòcrifa, reconta en especial de Salamó: que sofer purgatori fins a la fi del món en Babilònia la deserta, per los seus grans pecats.» 63 Josies : sota el seu regnat, l’any 621 aC, el summe sacerdot Hilquià va trobar la Torah en unes obres de reparació del Temple. Josies, en conéixer-la, s’esquinçà les vestidures, car comprengué com s’havien apartat de l’oblidada Llei de Moisés; la llegí davant del poble, féu una nova aliança amb Iahveh, i destruí tots els santuaris, altars i objectes dedicats a Moloc, a Baal, a Astarté, al Sol, a la Lluna, als astres i a altres divinitats paganes, amb tots llurs sacerdots, endevins i ídols domèstics, a Jerusalem i en tots els altells i ciutats de Judà on hom els retia culte (2 Reis 22-29). 44 POESIES I ALGUNES PROSES rei poderós, destruir podia, si ab llàgremes de ver penediment hagués llavat la sutzietat de la lletgea de ses culpes. E ab tot que molts il·lustres doctors de la feminil condició blasfemat hagen, la llengua dels quals lo Sant Esperit sempre endreçant, no entenien de nosaltres, mansuetes, mal dir, segons los poc avisats, maliciosos, glossar s’esforcen; ans, moltes vegades, en lo nom de dona la humana sensualitat entenen, o a les no bones llur parlar endrecen. E si de totes parlen, amonesten als sensuals hòmens de ocasió de mal viure se guarden; car, per los grandíssims delits que en elles s’atenyen, sovint tots sos desigs los endrecen, per los quals acabar innumerables mals assagen, elles restant sempre bones. E així, los gloriosos doctors blasfemar del bé acostumen, si de mal ocasió porta, e al mal, encara que en extrem sia gran, benaventurat nomenen, si per ell algun grandíssim bé nostre Senyor, infinit bo, nos presenta. E per ço, aquest estil seguint, maleeixca aquell bell arbre portant lo fruit en lo qual lo fill de la terra comés lo primer crim, e la culpa, remuda per lo universal Redemptor, benaventurada nomenen. Cessen, doncs, mal dir aquells qui, sens fonament de raó, de nosaltres, piadoses, parlen; als quals respondre seria, a tan vanes paraules donant autoritat, en vilà deshonest parlar a ells esser contrasembles. Mas, per informar als qui ab afecció de honesta amistat servint nos amen, no pendrem a gran fatiga allargar en blanc paper nostra verdadera escriptura, en estil de gentils paraules mostrant egual és nostra perfecció a la dels hòmens, e, si és ver desegualtat s’hi trobe, essent nosaltres més perfetes, nostra vàlua sens algun dubte la d’ells en perfecció avança. JOAN ROÍS DE CORELLA 45 Pública e verdadera sentència ab consona veu entonà lo nostre antic criat Aristòtil: que, cercant de dos coses qual era més perfeta, deuen esser acomparades en aquella perfecció que en qualsevol d’elles més excel·lent se troba. E per ço tots los animals, de raó exempts, menors que l’home s’estimen, perquè l’ànima, que en ells és la més noble cosa, a la de l’home acomparada, de neguna valor se jutja. E ab tot que en altres propietats a l’home avancen, no per tant de major perfecció l’ésser d’ells pren nomenada, ans lo lleó, més fort; lo cervo, més corrent; l’àguila, pus alt mirant, a l’home acomparats, en no res quasi tornen.64 Doncs, encara que en algunes condicions, lo que no atorgam, los hòmens a nosaltres avancen, callen envergonyits los maliciosos ignorants que menys perfetes nos aposenten, que si les ànimes, per qui perfecció e viure los cossos atenyen, en llur creació eguals són creades, ¿d’on ve als hòmens aquesta gran follia, que majors que nosaltres s’estimen? E si en llur creació les unes a les altres en perfecció sobrepugen, no totes les dels hòmens a les nostres avancen, ni totes les de nosaltres de major perfecció són dotades. Venint a les altres perfeccions que en ells més abundant, segons la major part, 64 Corella (o la Veritat) oposa tot seguit aquest argument d’Aristòtil (Ètica, VII, 6) a l’afirmació de la superioritat masculina per part del mateix filòsof (Política, I, 1): així com els animals, per llur ànima inferior, no són millors que l’home, malgrat ser-li superiors en algunes propietats, anàlogament tampoc els homes, encara acceptant que tinguessen certes aptituds en grau superior a les dones (lo que no atorgam, diu, i en aquesta reserva rau la major diferència amb Aristòtil i amb tota l’escolàstica), no serien millors, puix que les ànimes són creades iguals, o almenys en proporció d’igualtat, i per cada una de les virtuts més abundants en ells, n’abunda més en elles alguna altra de més perfecta. 46 POESIES I ALGUNES PROSES se troben, glorien-se que són més animosos, forts, ab elecció pus ferma, a comport de treball més aptes, prudents, de major estatura. Obliden-se de nostra misericòrdia e pietat, castedat, mansuetud, afabilitat, promptitud a perdonar, vergonya, començ de virtuós obrar. E així lo universal Creador en proporció de egualtat ab ells nos ha creades que, si alguna cosa perfeta en ells se troba, alguna altra més perfeta a nosaltres atorga. Si de esser animosos atenyen glòria, lo defalt de tal ànimo quanta humilitat, fonament de virtuts, en nosaltres causa! Si de més forts prenen estima, per minva de aquesta fortalea, mansuetud, misericòrdia en nosaltres tenen posada. De elecció ferma se lloen: nosaltres ab promptitud de perdonar atenyem la darrera glòria. Elació prenen de major estatura, a sosteniment de treballs més apta; miren nostra delicada forma quanta major bellea nos presenta. De més prudència parlen, e no els recorda que nostra condició vergonyosa a ben obrar més que a ells nos amonesta. E així, si de llarguea de paraules no tinguéssem temença, veurien, en qualssevol altres condicions que singulars en ells se troben, altres semblants o de major perfecció de nosaltres no s’absenten. E perquè vegen los maldients hòmens quant la justícia tenim favorable, no vull, per nostra part, portar frèvols raons que alguns, indignes de lloar, nos han escrites, de les quals dos al present la mia memòria ateny. Dien que Déu omnipotent, creant lo primer home de la terra, a nosaltres formà de la sua carn e costella: ignorants natural filosofia, no saben que moviment no de on comença, mas de on termena ateny la sua noblea, e així, de cada dia, de nosaltres e dels hòmens se fan imperfets animals que sol nomenar grandíssim fàstic porta. Dien encara més, aquests inútils JOAN ROÍS DE CORELLA 47 defensors de nostra condició: lo ésser de nosaltres hagué principi en lo terrenal Paraís, lo primer home en lo camp damascé;65 oblidant-se que el lloc a la essència de algú neguna perfecció porta; ans tots jorns lo infinit Senyor sembra puríssimes ànimes en los cossos per lo primer crim infectes, los quals la bellea de l’ànima no ensutzien, encara que a ben obrar dificultat li porten. Deixem, doncs, paraules de fonament de raó desacompanyades,66 e ab alta veu cridem los hòmens tots, los passats, presents i esdevenidors, i estant de l’Aristòtil la ja escrita sentència, elegixquen de tots lo pus noble perquè ab la que més val de nosaltres comparació sia feta. E si per sa profunda humilitat no refusa venir, per part nostra la Verge ensems e Mare de Aquell qui, eternament havent-la eleta, essent Déu infinit, volgué esser creatura per nàixer de tan perfeta dona, volent esser factura de aquella a qui Ell havia fet; e així afectadament desitjà son fill esser que, essent Déu totpoderós, no solament li plagué morir, mas 65 Segons aquesta opinió, recollida per molts escriptors profeministes (CANTAVELLA 1992a:116-118), Déu formà Adam del fang de la terra, no en el paraís, on el traslladaria després, sinó en algun lloc pròxim a on ara s’alça la ciutat de Damasc. Una vegada en el paraís, formà la dona a partir d’una costella d’Adam: matèria més noble que el fang, car ja tenia infús l’esperit. 66 A exemple de Tomàs d’Aquino, Corella procura valdre’s d’arguments lògics i recorre al magisteri aristotèlic, mentre prescindeix d’arguments poc sòlids aportats per altres escriptors filògins. Amb tot, el seu pensament teològicomoral s’aparta del tomisme (vegeu més avall la nota 70). Sobre els paral·lelismes entre aquesta obra i altres escrits profeministes, com ara el Triunfo de las donas de Juan Rodríguez de Padrón i la Vita Christi de sor Isabel de Villena, o suposadament antifeministes com l’Espill de Jaume Roig, vegeu CANTAVELLA 1992b i MARTÍNEZ 1996. 48 POESIES I ALGUNES PROSES ignominiosament, ab excés d’inefable dolor, en lloc abominable deixà la vida en mans de aquells qui en Ell i per Ell vivien. O misteri de profunda excel·lència, passant humà e angèlic entendre!67 O perfecció, acostant-se a l’infinit, de tan excel·lent creatura, que l’esser son fill compràs tan car lo qui l’havia creada! Ajudadora de nostra redempció, companyona de Déu lo Pare, qui en son Fill, creant lo món, li ha plagut ella ab son Fill lo recreàs: Ell, Déu omnipotent, creà l’home; ella, Mare del Totpoderós, l’ha restaurat. Quin profit era haver fet lo humanal llinatge, per sa culpa en general cativeri encorregut, si, ab closa e tancada nau del seu verge ventre, ella de nostra redempció no hagués portat lo tresor, pagant tan abundant lo rescat que infinits móns bastantment se’n podien rembre? Arca de Noé, verdadera restauració nostra, de tot pecat exempta, estalviant-nos la vida del general diluvi, en lo qual mort encorríem per lo pecat del primer pare! Mereix, doncs, esser dita vida e redempció nostra, aquella la perfecció de la qual sola bastà engendràs Aquell per qui no solament remuts vivim, mas fets quasi déus esperam eternament reviure. Aquesta sobrexcel·lent de Déu Mare, en l’instant de la sua concepció acabadament organitzada,68 ús de raó més singularment atés que alguna altra creatura en edat perfeta. I encara en aquest món vivint, lo seu munde e delicadíssim cos a la gloriosa ànima així obeïa que la vista e pràtica dels àngels no li 67 La idea de la insuficiència no sols de l’enteniment humà, sinó també de l’angèlic, per a comprendre l’essència divina prové de la «teologia mística» del Pseudo Dionís (vegeu nota 69), tal com l’exposa en l’obra titulada així i en De divinis nominibus, on sosté que la divinitat transcendeix absolutament tot predicat concebible. 68 La Verge Maria era ja perfecta i plenament conscient en el si de sa mare, abans de nàixer. JOAN ROÍS DE CORELLA 49 empatxava, ab los quals benignament conversant, com a deixebles instruïa, essent d’ells sempre guardada i servida e adorada com a senyora Mare de Aquell de qui ells eren factura. E passat lo cinquantén any de la sua perfeta vida, encara la celsitud de la sua bellea en tan alt grau resplandia que a Dionís,69 mestre de la ciutat de Atenes, en raó natural més sabent dels altres hòmens, de tan gran admiració fon causa que sens temor confessà, com a Déu latria, adoració li presentara, si la santa Fe no l’amonestàs del que devia adorar era mare. D’on clarament se mostra la sua sobre totes bellíssima e proporcionada persona de Déu infinit era imatge, essent la pus noble e bella figura que, ab venustat de color, a nostres ulls presentar se podia, aprés sobre els serafins en tan alt lloc col·locada que, sobre tot lo que no és Déu, com a emperadriu senyora triümfa, e son fill és sol qui en perfecció l’avança, de tanta gràcia e, per premi, de glòria tan excel·lent dotada que, si tota la de tots los sants en u sol ajustant-se fos unida, encara menor sens comparació s’estimaria. Cessen, doncs, mal dir los impiadosos hòmens, o porten per sa part creatura que, no essent Déu, tanta perfecció posseeixca, que gran maravella és pensar d’on han pres elació de tan gran supèrbia, menyspreant les mansuetes dones, per la part de les quals volem encara més nostra ploma estendre. 69 Dionís Areopagita, un dels primers grecs convertits per sant Pau al cristianisme i primer bisbe d’Atenes (Fets 17:34). Durant tota l’Edat Mitjana li van ser atribuïts uns tractats teològics que després la crítica demostrà que només pogueren ser escrits cap al segle V per un cristià d’origen siríac que hagués rebut la influència neoplatònica de Procle i dels ambients gnòstics alexandrins i atenencs. 50 POESIES I ALGUNES PROSES No dubtosa mas determenada sentència la senyora de totes les ciències, sacra Teologia, canta: aquelles coses esser millors que per Déu, infinit bo, més són amades. Lo ver de aquesta raó los morals filòsofs en estil de semblants paraules amonesten: que la voluntat divina, essent sobiranament recta, de ver juí de l’enteniment no pot los seus passos torçre, e així, sens alguna passió regida, més ama ço que l’enteniment digne de més esser amat jutja. Los subtils teòlegs, pus altament aquesta sentència provant, determenen que la voluntat divina, universal causa de totes les creatures, aquelles coses fa millors les quals Ell més ama. E pròpiament parlant, la sua amor és causa de nostra bondat, e no lo nostre bé causa de Ell més amar-nos,70 així com, aquells qui ab los grans reis en alt grau priven, les gràcies que de llurs senyors reben no són causa de ells esser amats, mas, perquè primer són amats, aquestes gràcies liberalment los atorguen. Essent, doncs, certa cosa la comunitat de les dones per Déu omnipotent més que la dels hòmens amada,71 70 Corella esmenta l’argument aristotelicotomista segons el qual la voluntat divina, guiada pel seu enteniment infinitament recte, no pot desitjar el mal. Tanmateix, rere la distinció entre morals filòsofs i subtils teòlegs pareix prendre partit per la crítica al tomisme del franciscà Joan Duns Escot (anomenat el Doctor Subtil), segons la tesi voluntarista del qual, que implica la radical contingència de les coses, de manera que aquestes són allò que Déu ha determinat que siguen per la seua voluntat infinitament lliure i omnipotent, tot allò que no és Déu és bo porquè és desitjat per Déu, i no a la inversa (Ordinatio I, d. 1, p. 2, n. 91), car la bondat aprehesa necessàriament per l’enteniment diví en les coses creades no és causa de l’acte contingent de la seua voluntat, sinó que aquest és anterior i totalment independent: «quare voluntas voluit hoc, nulla est causa nisi quia voluntas est voluntas» (Ord. I, d. 8, p. 2, q. unica, n. 299), argument glossat ací per Corella. 71 S’hi ha de llegir «essent, doncs, certa cosa [que] la comunitat de les JOAN ROÍS DE CORELLA 51 que sien millors no sofir disputa. Mas, provant que la divina bondat a nosaltres més que als hòmens ama, sens temor determenam aquelles coses per Déu, sobiranament bo, més són amades les quals la sua inefable providència així ordena que pus fàcilment atényer poden la última fi de la eterna glòria, per a la qual la sua benigna majestat les racionals creatures de no-res ha creat, essent la major72 que Ell, Déu infinit, donar-nos puga. E com sia palés, als qui defalt d’entendre no tenen, les dones, segons llurs complexions, pus fàcilment poder acabar aquells actes de misericòrdia ab los quals, segons lo universal Redemptor determenà, la última felicitat atényer se deixa, clarament se mostra elles, misericordes, de l’omnipotent Creador més amades, e així més perfetes.73 Ni estimam sia mester provar major promptitud elles tinguen per acabar aquestes obres de les quals, en la trista vall, l’home Déu Jesús corts generals celebrant, juí irrevocable, nos demanarà lo darrer compte, sient en lo tribunal de majestat infinita, perquè és supèrflua cosa portar raons on la esperiència clarament testifica.74 E no solament en acabament de aquestes virtuts, per llur corporal composició, promptitud més que els hòmens tenen, ans encara la vanitat e follia de aquest món, que sovint, lo bé vituperant, lo mal exalça, ab llur ben obrar han fet concorde, atenyent en la present vida ínclita fama, i en esdevenidor felicitat eterna; que als hòmens, per la follia de ses lleis, és dones per Déu omnipotent més que la dels hòmens [és] amada»... 72 Cal entendre «la major glòria». 73 Hi cal llegir «clarament se mostra [que] elles, misericordes, de l’omnipotent Creador [són] més amades, e així [són] més perfetes». 74 és supèrflua cosa portar raons on la esperiència clarament testifica : actitud que mostra la seua adhesió a l’intuïcionisme escotista. 52 POESIES I ALGUNES PROSES impossible que tard o nunca gloriosa fama alcancen sinó de actes que al servir de Déu e a tota virtut contrasten, com de sangonoses batalles, les quals si contra justícia vencen, més animosos s’estimen. O insensats! Per què un poc espai del temps de vostra vida no pensau en la crueldat e follia de vostres pomposos actes, e veureu que no solament al nostre cap e mestre Jesús són no conformes, mas encara natural raó los condamna? Considereu los inics castells o sepoltures75 d’Espanya: que algú a si mateix e als seus no puga fer estalvi, per restaurar quatre parts de vil terra compostes,76 d’on prenen fonament les cerimònies superbes de vostres batalles de ultrança nomenades,77 en les quals, com a 75 castells o sepoltures : En les justes o tornejos, acompanyats d’un pompós cerimonial, que es celebraven a l’Edat Mitjana amb motiu de grans solemnitats, com les de les noces reials que es descriuen als capítols XLV a LXXXIV de Tirant lo Blanc, sovint els cavallers contendien a mort en les llices disposades a tal fi vora els castells; d’aquí l’equiparació d’aquests amb sepultures. 76 quatre parts de vil terra compostes : els quarters en què es divideix un escut d’armes, típicament quatre, encara que en poden ser més; ací, símbol material, i per això vil, de l’honor que, davant qualsevol ofensa o desafíament, tot cavaller estava obligat a defensar fins a costa de la vida, i subsidiàriament amb ell tot altre cavaller del seu llinatge, sota pena de gravíssima deshonra. No és escaient, doncs, l’opció de MARTINEZ 1996:54, per la lliçó quatre parets del ms. de Cambridge. Per altra part, en totes les edicions, d’acord amb Miquel i Planas, s’interromp en aquest punt la frase exclamativa i se n’inicia una altra d’interrogativa; però, tal com la presente ací, la frase que segueix, introduïda per d’on, no és interrogativa, sinó consecutiva. 77 batalles de ultrança nomenades : els combats que tenien lloc en la lliça o «camp clos» s’atenien a diverses modalitats; entre altres condicions, podien ser «a armes retretes», «a puntes sangrentes» o «a tota ultrança»; les de ultrança solien concloure amb la mort d’un dels contendents. JOAN ROÍS DE CORELLA 53 insensats, baratau la vida per mort, paraís per infern...! Ab estils plens de popular pompa, a l’orde dels Sants Apòstols comparau la desordenada regla de la Garrotera,78 oferint vots no solament a raó tota contraris, mas de esser tenguts impossibles, que portau dubte a les discretes dones sia ver en vostres cossos racionals ànimes tinguen posada. O follia passant totes les altres, que no solament vos fa obrar actes que de enteniment tenen tanta fretura, mas encara, entre vosaltres, fallits de seny, ne voleu atényer gloriosa fama! E si un poc mal vostra persona assombra, metges de gran prudència, ab innumerables medecines, ab sol·licitud no poca cercau, e, atesa la desitjada sanitat, per cosa de neguna vàlua, com animals de raó exempts, oferiu la vida, e ab molts perills e treballs guanyar lo trist carçre de l’infern afectadament treballau. E ja en aquest món vostra inquieta vida és imatge de la que, en esdevenidor, infernada us espera. O colomes humils, mansuetes, púdiques e castes dones! Com a destres guerrers, les parets de vostres murs forrant ab blanor de humilitat, fent estalvis vostres ànimes e persona, resistiu a les espantables bombardes, aturant les pedres en la mollea de vostra mansuetud, a les quals les grosses e altes parets dels superbos feroces hòmens resistir no porien. E ab tot que innumerables exemples, vera mostra de nostra perfecció, a la mia memòria se presenten, dels quals 78 regla de la Garrotera : es refereix a l’orde de cavalleria de la Jarretière, instituït per Eduard III d’Anglaterra el 1348, i el lema o divisa del qual («Honni soit qui mal y pense») figura des de llavors en les armes reials angleses. Als capítols LXXXV i següents del Tirant lo Blanc es pot llegir el relat més antic que es coneix de la llegenda de la seua fundació. 54 POESIES I ALGUNES PROSES tenyir lo paper deixe, tement prolixitat, que sovint a gentil estil és enemiga... Mas ¿qui porà tenir la ploma, no pinte la casta honestat de Susanna,79 lo fort virtuós ànimo de Judic,80 lo zel de la fe de la màrtir dels Macabeus mare,81 e, sobre totes en la llei perfeta, aquella Magdalena les llàgrimes de la qual, aromatitzants, tan abundants de les fonts dels seus ulls corrien que pogueren llavar los polsosos peus de aquell Déu e hom qui, per la erra de nostres culpes, descalç calcigava lo món, lo qual de no-res creat havia? Bastà82 encara la odorífera licor de tan destil·lants llàgremes llavar la sua 79 Susanna : la bella i virtuosa muller de Joaquim, un jueu molt ric que vivia a Babilònia. Dos ancians jutges, que sovint la veien passejar al seu jardí, s’amagaren un dia per a observar-la quan prenia un bany, i eixint de llur amagatall l’amenaçaren d’acusar-la d’adulteri si no se’ls entregava; ella s’hi refusà, i a punt estava d’executar-se la seua condemna a morir quan el jove Daniel demostrà davant l’assemblea la falsedat dels ancians, a qui va ser aplicada, en compliment de la Llei de Moisés, la mateixa pena que injustament demanaven per a ella (Dn 13). 80 Judit : la virtuosa viuda que deslliurà Betúlia de l’assetjament d’Holofernes, tallant-li el cap després de seduir-lo. Vegeu la nota 105. 81 la màrtir dels Macabeus mare : en el segle II aC, Antíoc IV Epifanes, que pretenia hel·lenitzar tots els seus dominis no grecs, va prohibir els ritus jueus sota pena de mort, i exigia que s’oferís culte a Júpiter Olímpic. Per no avenir-se a renegar de llur fe, set germans Macabeus varen ser torturats i morts l’un rere l’altre, en presència de llur mare, mentre aquesta santa dona, lluny de dissuadir-los, els reconfortava «en sa llengua pàtria» (com recalca l’autor bíblic), i ella mateixa acceptà l’última la seua pròpia mort amb la mateixa enteresa (2 Mac 7:20-29 i 41). 82 lo qual de no-res creat havia. Bastà : des de Miquel i Planas es llegeix en totes les edicions: «Lo qual, de no-res creat, havia basta», la qual cosa no té cap sentit. Tal com es proposa ací, creat havia és un plusquamperfet, el subjecte del qual és aquell Déu e hom, i lo qual (és a dir, lo món) n’és l’objecte directe, mentre que bastà és el verb de l’oració següent. JOAN ROÍS DE CORELLA 55 contrita ànima, en grau de bellea tan alta que, en la celestial posada, li preceeix sola aquella del món, dels cels, dels àngels reina, a la qual no li desplau, per semblança de homilitat, de semblant nom se nomene,83 i encara en aquest món vivint mereixqué tenir advocat aquell Déu infinit a qui afectadament ella servia, ab raons impossibles a resposta fent callar als qui l’assajaven reprendre, com a enamorat espòs de la sua embellida ànima responent a la germana Marta, a l’envejós fariseu, a l’avar lladre deixeble. Qual llengua porà callar de Llúcia, Caterina, Úrsola84 e altres quasi infinides, les virtuts e mèrits de les quals, de la eterna glòria per a sempre premiades, poc la popular fama freturen? Deixe parlar de les infels gregues e romanes, les 83 El nom d’aquella Magdalena era Maria, coneguda així per ser natural de Magdala, lloc de pescadors al nordest de Galilea, a la vora del llac de Genesaret (o mar de Galilea). En els Evangelis és esmentada diverses vegades, i no s’ha pogut demostrar que es tracte sempre del mateix personatge: la pecadora que ungeix els peus de Crist a ca Simó el fariseu (Mt 26:6-7; Mc 14:3; Lc 7:37-50; Jn 12:1-8); Maria de Betània, germana de Marta i de Llàtzer (Lc 10:38-42; Jn 11:1-2), i Maria la Magdalena, de qui van ser exorcitzats set dimonis i va seguir Jesús en companyia dels apòstols (Mc 16:9; Lc 8:2-3), que va ser la primera que veié Crist ressuscitat i la segona persona anomenada al peu de la creu (Mt 27:56; Mc 15:40; Lc 23:49; Jn 19:25). Ací, en boca de la Veritat, Corella les identifica com una sola persona. 84 Llúcia, Caterina, Úrsola : les tres van ser verges i màrtirs. Llúcia de Siracusa va morir als primers anys del segle IV, víctima de la persecució dels cristians per l’emperador Dioclecià. Caterina d’Alexandria va patir martiri durant la persecució de l’emperador Maximí, al segle III. Úrsula és la llegendària verge i màrtir acompanyada sempre en la seua llegenda per altres onze mil verges (sens dubte s’hi refereix l’expressió: e altres quasi infinides), l’existència de les quals recolza únicament en una obscura inscripció, de data desconeguda, damunt una roca que hi ha al cor de l’església de Santa Úrsula de Colònia. 56 POESIES I ALGUNES PROSES quals, ignorants la llei divina, a la mundana la fi de ses obres endreçant, neguna verdadera virtut jamés obraren. Si algun envejós home, ab molèstia de tanta perfecció nostra, a nostres escrites raons assajava respondre que en alguna dona, moltes vegades, pus abundants se troben tots los mals dels quals en la present als hòmens enculpe: major crueldat de ànimo, més gran ferocitat, extrem de gran supèrbia, bandeig de tota vergonya, i en excés altres mals que a la femenil condició no convenen, aquestes paraules atorgant, no volem ignorar en extrem és pitjor que el mal home la no virtuosa dona. E açò esser senyal de nostra major perfecció mostra com aquell naturalment sia millor que, mal obrant, pot esser pus mal,85 e així l’àngel en lletgea de abominable pecat ha pres major caiguda, perquè sobre les creatures en més alta perfecció era sobiranament creat; car lo mal, per si no tenint ésser, tant és més gran com de major bé és absència;86 que si, per impossible, Déu mal se trobava, la sua malícia en infinit les altres sobrepujaria. Doncs, si així és, que la malícia de les no virtuoses dones a la dels hòmens avança, que llur natural condició sia més perfeta clarament se mostra. És encara de nostra gran excel·lència manifest senyal que, els pocs mals, a nosaltres més enlletgeixen e de major infàmia dignes nos mostren, e les erres que als hòmens no ensutzien a nosaltres en fort manera infamen. Que la singularitat e bellea de nostra natural condició fa nostres taques més esser mirades, perquè és propietat dels contraris que, ensems posats, pus clarament se manifesten, e una poca negror, enlletgint la bellea de una gentil e neta vestidura, als ulls dels que la miren abominable sens tarda se 85 86 Aristòtil, Ètica nicomaquea, VII, 6. Aristòtil, Metafísica, IX, 9. JOAN ROÍS DE CORELLA 57 presenta, la qual sobre vil roba posada, sens esser vista moltes vegades passa. E si tant és la femenil condició perfeta (dirà algun maliciós home), per què Déu omnipotent, assumint natura humana, no fon dona? O inútil demanda, mostrant les tenebres de llur maliciosa ignorància!, que no pensen ell, Déu infinit, per nosaltres incarnat no pres totes les perfeccions que poguera pendre, mas aquelles ab molts defalts acompanyades que a nostra redempció eren més acceptes. E així, per a sostenir la sua aspra per nostres pecats penitència, e per a conversar ab multitud de diverses impiadoses persones, més li convenia esser home; ni la femenil honesta vergonya li comportaria alt en la creu, enmig de lladres, per les ofenses dels qui l’ofenien esser clavat, e altres profundes misteris per los quals acabar volgué esser home, encara que esser dona sens dubte major perfecció sia, car ab tot que a si no haja natura angèlica assumpta, no per ço de menor perfecció pren estima, ans ell, nostre Déu e senyor, exemple de nostra vida, les menors coses per a ell, infinit perfet, ha preses, la sua sobresgran humilitat singularment mostrant. I encara convenia aquell qui eternament totpoderós era, fill novament en lo món, prenent natura humana no fos filla; mas era decent cosa, puix essent Déu infinit era fill en lo cel tenint pare, venint en la terra singular dona tingués mare,87 e així, essent home, la sua puríssima carn haja pres de verge dona. Callen d’ací avant los superbos hòmens, e ans virtuosament viure que follament rependre aprenguen, o responguen a les raons que en la present se contenen, a les quals jo, Veritat, per qui tot parlar ha força, acompanye; que si les humils perfetes dones 87 Llegiu «singular dona tingués [de] mare». 58 POESIES I ALGUNES PROSES eren tals com, en mostra de gran malícia e obtenebrat entendre, moltes vegades ells pinten, ¿quina excusa prenen que a nosaltres, així fallides, los béns, la persona, la vida cada dia nos ofiren, endreçant-nos la fi de tots los seus pomposos actes? Eguals a Déu s’estimen si nosaltres, imperfetes, d’ells, tan perfets, los treballosos servirs acceptam. E continuat viciós viure en tenebres de tan escura ignorància los assombra que, aquells qui de nosaltres més lletjament blafemen, per nosaltres majors treballs sostenen. Per als quals respondré, si de paraules tenia fallença mostrant la perfecció que en les dones més abundant que en los hòmens se troba, la mare de aquell Déu Jesús, en qui totes les perfeccions infinidament termenen, a ells, maldients, confonent, alt sobre los cels triümfant per nosaltres parla.88 A la qual la present escriptura, Triümfo de les dones nomenada, en estil de semblants paraules humilment presente: Mare d’Aquell qui de la creu en l’arbre, enmig del món, acompanyat de lladres pujà, per fruit a si mateix accepte, que infinits móns bastava tots a rembre tenyint de sang aquell dur pal de cedre; en estret llit decantà les espatles; deixant lo fust cobert de bella porpra, remé lo crim del qui morí sens nàixer.89 5 88 Cal entendre: «respondré [...que] la mare de aquell Déu Jesús [...] alt sobre los cels triümfant per nosaltres parla.» 89 del qui morí sens nàixer : és a dir, d’Adam, l’únic home que, quan morí, no havia nascut, puix que havia estat creat directament per Déu. La interpretació que Tomàs Martinez fa d’aquest vers (ROÍS DE JOAN ROÍS DE CORELLA 59 A vós present lo meu escrit Triümfo, 10 que sobre els cels vostre valer triümfa, puix volgué Déu dins en los vostres tàlems de verge carn pendre la vestidura d’hom verdader, més bell dels altres hòmens, en tot semblant a Vós, que li sou mare. 15 Mirau del cel les vostres humils dones, que dona sou, mare ensems i verge, parint Aquell qui lo mundanal cercle féu de no-res, i a vós que l’engendràsseu. CORELLA 1994:133: «El crim pel qual morí [Jesucrist] era el pecat original, tot i que Jesús, òbviament, n’havia nascut sense.») és cristològicament versemblant, però textualment insostenible. LAMENTACIÓ DE BIBLIS90 Perquè parega menor la erra de les dones que, per sobresgran amor, han passat los estrets límits de castedat, accepte lo treball de la ploma, fent palesa la senyoria que amor sobre mi ha tengut, atenyent per darrer guardó trista mort. No hagen a mal les enamorades, obedients a Venus, premi a sos enamorats en menyspreu de honestat donar, puix deute de germandat no ho veda. Jo, Biblis, més que altra desaventurada, he amat mon germà Cauno de major amor de germà, creent esser cosa justa que la mia boca se acostàs a la sua més que a la de algun altre. E vent los seus muscles més honrats dels meus braços que dels de alguna altra dona, així ab ombra de piadosa amistat s’és encés en mi aquell foc de desordenat voler que límits ab si no porta, essent-me ja odiós lo nom de germana, ans era’m més alegre esser dita per ell Biblis; e ja en la sua presència me paria poca la mia bellea, e no gosava esperar la sua vista, si el fiat espill no feia testimoni a la indústria de mes mans, posseint terrible oi, acompanyat de molta enveja, si alguna de mi es deia pus bella. E paria’m que nom de germà no deia prou la senyoria que l’amat Cauno sobre mi tenia, e per ço, nomenant-lo, la mia llengua aldre de senyor dir no sabia. Mas, perquè la gran estima de les coses molt desitjades causa dubtoses esperances, de mon poder treballava apartar de ma pensa lo desorde de tanta 90 La història de Biblis i Caune, fills bessons de Milet i Ciànea, és presa quasi al peu de la lletra, però simplificant-ne alguns passatges, d’Ovidi, Metamorfosis IX, 450-665. 62 POESIES I ALGUNES PROSES amor; e aprés, enutjada de tan estrem treball, desitjava soledat, puix ab tals pensaments no era sola; e així, prenguí posada en lo estrado de ma cambra, havent a mal que en lo fred llit, desacompanyada de Cauno, degués reposar la bellea de ma persona. Però vençuda, e més, abandonada per terrible son, la mia mà esquerra en lloc de coixí sostingué la mia cara freda e banyada de enamorades llàgrimes; així lo plaent dormir algun descans consentí a ma tribulada pensa, e paregué’m reposar en los bells braços de Cauno, tenint tan prop la mia boca de la sua que no tenia poder de dir-li la estrema pena que fins en aquella hora sofert havia. Però lo somni, envejós de tanta glòria mia, essent més breu del que jo volguera, absentà de mi la possessió de tan gran benaventura, fent-me report de tanta dolor que a la de infern la comparava. E comencí a dir, ab veu rogallosa per sanglots de dolorós plor: «O, més que altra atribulada! E quina fi portarà aquest somni? Jo bé veig que la bellea de Cauno no mereix sinó per mi esser posseïda; però nou-me esser-li germana. Mas crec que los somnis no són del tot vans, e si ho són, la vanitat d’ells no em pot toldre l’estrem delit del qual ells m’han fet report. E plagués a Déu en tan plaent dormir passàs ma vida! Però dolre’s ni alegrar-se de les coses passades, fallença de seny ho causa: mas assajaré si, ab mudat nom, poré enganar a Cauno, e que sia nora de mon pare, puix altra que jo no hi veig més digna mare de mos nebots. O Cauno! E si altra és ta muller, jo no et seré sinó germana, e no tendré ab tu sinó lo deute que més a mon voler contrasta. Millor han elegit los déus, lliberts de nostres lleis, car los tàlems de Tetis posseí Occeano, e Saturno és alegre que Opis sia mare e tia de sos fills, e Juno triümfa en lo cel, no en nom de germana, mas JOAN ROÍS DE CORELLA 63 com a muller del gran Júpiter. Mas, per què assage igualar les lleis divines ab les nostres humanes? Sinó que em force que un tan deslimitat desig de mi s’aparte, o pereixca en guardó de ma honestat, e així, morta, en lo trist llit lo meu cos fred rebrà lo desitjat besar de Cauno, puix altre conhort sinó perdre la vida no puc atényer, car ab tot que en tan alt grau jo de Cauno sia enamorada, a ell parrà tanta erra galardonar ma benvolença que ans en defensió de ma virtut se deixarà de viure que consentir a tant desorde. Mas per què en ma pensa exemples tan enemics de honestat se descansen? Sinó que sia contenta que Cauno sia de mi amat com a germà, car si jo fos d’ell primer requesta, ab menor càrrec poria satisfer a sa demanda; mas, dient-li cosa que ab si tanta vergonya porta, com porà la mia llengua formar tals paraules? E la mia cara pauruga, e més vergonyosa, li darà causa de negar descans e fi a mos treballs. E per ço, com per millor me parega, que ab lletra segellada d’infinida amor jo tempte lo voler de Cauno, lo qual, si bé no l’accepta, ja per ço del tot no seran fallides mes esperances.» En aquest delliber los contrasts de ma pensa concordes, e la mia mà dreta sostenint la ploma e en la altra acceptant lo blanc paper, ab estudi de enamorades paraules e temerosa mà comencí a escriure e damnar, dubtant, e lloant e culpant lo que havia escrit, e ab gran afany la mia mà regia la ploma, car ignorava e dubtava escriure lo que més volia damunt lo nom de germà, lo qual ans me paria haver ben escrit, e paregué’m mal haver escrit germà. Mas, a la fi, la sobresgran dolor, que de mi sols un punt no s’absentà, donà tant esforç a la ploma que li consentí pintàs les següents paraules: 64 POESIES I ALGUNES PROSES «Aquella te escriu que altre bé no espera sinó lo que per tu li serà atorgat, e per vergonya no gosa dir-te qui és. Si desitges saber què vull, plauria’m sens dir-te mon nom la causa de ma dolor te fos palesa, ne per tu fos coneguda jo ésser Biblis, fins que la esperança de mos desigs fos certa de la granea de ma benvolença. E porien esser mostra la magrea de ma cara, e los ulls humits sovent de piadoses llàgremes. E, si et recordes, lo meu besar no era de germana, acompanyat de sospirs no venint de causa sabuda, e ab tot lo meu ànimo fos nafrat de tan enamorades ferides, los déus prenc en testimoni que quant he pogut he assajat de esser sana de tal mal. Temptava resistir a les forts armes de Cupido, ab tan gran treball que hauries a impossible una donzella l’haja sofert; però, a la fi vençuda, m’és forçat ab temerosa ploma demanar-te mercé. Puix tens poder de perdre o restaurar ma vida, elegeix lo que més te plàcia; mas pensa que la que t’escriu no t’és enemiga, ans, encara que et sia germana, desitge ab deute pus acostat lligar-me ab tu. Als antics en edat és degut que coneguen les lleis, e obrant segons aquelles vegen què és lícit; a nosaltres, havem a creure que tot lo que pler nos porta se deu fer, car l’amor per granea desordenada és deguda a la nostra edat, e en açò segueixcam los exemples dels grans déus, e pensem que temor de pare ni reverència de fama no allargarà lo terme de nostres desigs, ans ab l’honest nom de germans celarem les suaus batalles de Venus, puix a mi no és tolta llibertat ab baixa veu parlar ab tu e de besar-te. Doncs, puix tan poc és lo que ens fall per aconseguir benaventurada fi, hages dolor de la qui és confessa enamorada, la qual no ho fóra si infinida amor no la’n forçava, e no vulles meréixer esser JOAN ROÍS DE CORELLA 65 escrit, damunt lo meu sepulcre, causa de la pèrdua de ma vida.» Encara la mia mà, obedient a més escriure, ocupava lo darrer espai del paper, e segellant lo escrit de tanta amor, al banyar del segell supliren les abundants llàgremes, car dolorosos sospirs havien robat la saliva a la amarga boca. E cridant u de mos servents, del qui més fiava, doní-li la lletra, dient: «Porta-la a l’amat...» E, ab distància de temps, diguí: «...més que germà.» O immortal déu qui sobre tots los altres tens senyoria, fill de Venus!91 Fins en los inferns tens subjugat a Plutó! Atorga’m esforç que acabe d’escriure la mia desaventura, puix l’has causada! Donant jo al dit servent la tan dolorida lletra, ans que en ses mans prengués posada caigué en terra: a poc no em deixí de viure, esbalaïda de tan mal senyal. Esperara altra hora si no fiàs en los mèrits de molta amor, los quals jo més que tota altra posseïa. E així anà la desaventurada lletra, sens que no fon mereixedora esser tota llegida per lo meu Cauno, lo qual, llançant-la, dix al servent: «Fuig davant mi, que, sinó per recel de ma honor, tantost ne passaries la pena, a la qual la tua temeritat te obliga.» E recitades a mi tals paraules, e fallida ma esperança, fugiren de mi tots mos sentiments. O benaventurada mort, terme darrer de les coses, la qual, deixant reposar los alegres en felicitat, véns als qui et desitgen! Però los fats cruels no permeteren tan plaent dormir, car Làtesis92 encara no era 91 fill de Venus : Cupido. Làtesis : Làquesis (la grafia de l’original ve probablemente d’una confusió entre k i t), una de les tres moires, o parques, filles de Zeus i de Temis; el seu nom significa «la que amida la part de cadascú», i és l’encarregada de debanar el fil de la vida (Cloto és qui el fila, i Átropo el 92 66 POESIES I ALGUNES PROSES enutjada de tirar lo fil de ma vida; e restituïdes mes forces, acompanyades de ma primera amor, a penes de la mia boca proceïen tals paraules: «Justa cosa és que de tan desordenada demanda jo no sia escoltada: fóra’m millor ans ab dubtoses paraules temptar a Cauno, e donara les veles a pus suau vent. Mas, com a indiscret mariner, he dreçat la proa de mos desigs a les roques, en les quals perdré ma vida, puix no tinc poder de tornar atràs de tan enamorat viatge. Almenys deguera esperar altre dia, puix ab tants mals senyals veia la desaventura de ma fi, car no sens causa caigué la lletra de mes mans. E si no fos poc avisada, haguera comanat al paper ço que ab vives raons li poguera haver dit? E si mes paraules no el moguessen a piatat, haguera dolor de les mies llàgremes e de la tristor de la mia cara, e jo poguera-li respondre altrament que lo paper mut, e assajara, abraçant, placar la ferocitat de son ànimo. E si totes aquestes coses no hi tinguessen poder de moure’l a piatat, caiguera morta davant los seus peus, e dolent-se de la mia desaventura, ab dolços besars treballara en restaurar ma vida, car no és fill de lleona, ni serps l’han alletat, ni lo seu cor és de diamant. Mas lo poc cautelós missatger, fallit de discreció, no esperà dispost temps en donar-li la lletra, ans crec Cauno, fatigat de moltes faenes, no ha advertit a les enamorades paraules de mon escrit. Doncs, seguiré la fi on mos desigs me porten, car si me’n lleixava mostraria’m poc enamorada, e sospitaria Cauno que jo havia fet aguait a sa castedat sens que amor no ho causava. E pense que virtuosa cosa és portar a fi lo començat, e més com fortuna hi contrasta, car en atényer les coses de molta estima, comunament fortuna és talla). Ovidi no l’esmenta en aquesta història. JOAN ROÍS DE CORELLA 67 adversa. E puix la lletgea de tal crim no puc apartar de la mia pensa, treballaré en aconseguir-ne alegre guardó, e faré menys mon pecat atenyent la bellea de Cauno; e per esserme germà molt car, tant me lloaran de avisada quant m’enculparan de poc honesta, que la granea del delit de sa persona me farà oblidar la pèrdua de ma fama. E així no seré envejosa de Juno, per esser germana e muller del gran Júpiter.» E constant ma pensa, ab concòrdia de mon voler, en altra vegada requerir al més que amat germà, moltes vegades assagí, ab dolces paraules, robar lo premi de sa honestat; però ell, menyspreant la mia bellea ab lo cruel nom de germana, no consentí jo perdés la clara corona de Diana,93 ans fugint desemparà la pròpia terra. E foren tan fallides mes esperances que, desitjosa de presta mort, acompanyada de llàgrimes seguint a ell per los deserts, moguí a tanta pietat les deesses e nimfes que assajaren ab suaus paraules llavar mos mals. Mas, a la fi caent en la freda terra, los arbres que prop mi estaven eren pus verds, regats de les fonts de mes abundants llàgremes. E així plagué als fats que lo meu cos, convertit en font nomenada per mon nom, fos exemple a les altres dones94 de no amar sinó solament ço que justament puguen atényer. 93 la clara corona de Diana : la virginitat. fos exemple a les altres dones : l’exemplaritat d’aquesta faula, que Corella posa al final com a remat, en Ovidi està en un hexàmetre del començament: Met. IX, 454. 94 LA VIDA DE LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA, MARE DE DÉU, SENYORA NOSTRA Ans que dels cels girant mogués lo vogi i de la mar hagués fermat lo terme, Déu infinit, en lo seu oratori, vos elegí perquè li fósseu mare. Per ço us guardà no us vingués a l’encontre lo Satanàs, posant en vós l’empremta del primer crim, puix dins la vostra tanca volia estar per fer-se novell home. 5 10 95 Així vingués al viure, d’aquest segle passant lo port sens pagar en la marca95 sobre la llei del general edicte, guiant-vos Déu per una dreta senda.96 sens pagar en la marca : la marca era un impost pel pas de fronteres o límits comarcals; ací significa el pecat original. 96 En aquests primers dotze versos es manifesta inequívocament l’immaculisme de Corella, en oposició al tomisme i en consonància amb l’adscripció escotista de les seues idees teològiques (vegeu la nota 70). Segons aquesta opinió, Maria estigué exempta del pecat original des d’abans de la seua concepció, car la redempció de Crist va ser en ella, per privilegi especial, no curativa sinó preservativa. A penes hi degué haver discussió entre teòlegs valencians al voltant d’quest afer, car fins i tot destacats dominics, com sant Vicent Ferrer, mantenien amb vehemència l’«opinió franciscana», que, d’altra banda, havia estat proclamada doctrina oficial per Joan I, el 1394. Amb tot, des del segle XIV circulaven per aquests regnes còpies de reportata o comentaris de controvèrsies sobre el tema, com les que contenen el ms. 139 de l’arxiu de la catedral de València i el 53 del de la Corona de Aragó, de 70 15 20 25 30 35 POESIES I ALGUNES PROSES Portàs al món llavor de novell arbre a Déu servint de fresca nova fruita, dins en lo clos de vostra mare casta ab seny perfet votant seríeu verge.97 Aprés, naixent, se mostrà lo retaule, pus net que el sol, de vós, estel de l’alba portant-nos pau del general diluvi ab goig sens par, humil simple coloma; i en lo terç any de vostra vida excelsa pujàs volant quinze graons al temple, que vostre cos fon molt llaugera escorça a l’esperit, que mai li fon rebel·le. Així vixqués criada en lo sagrari, clar entenent los profundes misteris: que en vostre temps vendria Déu per rembre l’univers món de l’inic cativeri; i éreu tal en virtuts e figura que els mals desigs tots féieu tornar cendra dels miradors, matant en ells los vérmens la vostra carn, qui dins tenia bàlsem. Als catorze anys, estant dins vostra cel·la, en Natzaret, orant ab gran silenci, u dels serafs més alt, del més alt cercle,98 Barcelona (PIJOAN 1993). La Immaculada Concepció no va ser definida com a dogma fins al 1854, pel papa Pius IX. 97 Vegeu la nota 68. 98 u dels serafs més alt, del més alt cercle : Corella segueix ací el relat de l’Anunciació en Lc 1:26-38. En la tradició cristiana, l’àngel de JOAN ROÍS DE CORELLA 40 45 50 71 humil servent de vós, alta reïna, «Déu és ab vós, humil verge profunde —vos dix cantant— de les dones beneita; ab vós és Déu, no us dic sol en la pensa, ans és dins Vós, vostre Fill, en lo ventre.» O verd florint de Moïsés la sarsa!99 De Gedeon la llana de ros plena!100 I com omplís lo ventre del Messies, Déu infinit tancat dins en la claustra! De vostres sangs filàs aquella sarga ab què es vestí de nostra carn humana, e, per senyal que era vostra la tela, estava entorn brodada de verds lliris. Pujàs tantost, ab pes que us dava plomes,101 alt en los monts del regne de Judea, per vesitar, prenyada de sis mesos, Elisabet, mare del gran Baptista; e vostra veu, passant per les orelles, santificà lo fill d’aquella estèril, l’Anunciació és l’arcàngel Gabriel, per bé que les paraules que aquest dirigeix a Zacarias en Lc 1:19 («et respondens angelus dixit ei ego sum Gabrihel qui adsto ante Deum... ») pareixen significar que pertany a l’orde dels serafins (vegeu la nota 108). 99 verd florint de Moïsés la sarsa : vegeu la nota 127. 100 De Gedeon la llana de ros plena : senyal amb què Jehovà va confirmar a Gedeon que Israel seria salvada per la seua mà (Jut 6:3638). 101 ab pes que us dava plomes : el pes de Jesús en el seu si, que, lluny de fatigar-la, la tornava més lleugera, donant-li plomes, és a dir ales, amb què volar. 72 POESIES I ALGUNES PROSES 55 60 65 70 75 102 lo qual sentí la llum del ver carboncle que estava clos dins la verge llanterna. Magnificat ab veu humil concorde tan bé cantàs, que els serafins ballaren, i en los inferns celebraren grans festes al si d’Abram sants pares i profetes. Aprés, tornant, portàs lo qui us portava, ab tan gran goig que no es lleixa escriure, vers Natzaret, verge de Déu prenyada, per a parir lo fill de Déu i vostre. De vós naixqué, com raig del sol per vidre,102 la vera llum, per qui l’escura boira ha pres bandeig d’aquest món idolatre, de vostra carn portant un noble camis; vós alletàs aquell qui les esteles féu de no res, i a vós que l’alletàsseu; vós adormís aquell qui tostemps vetla al vostre cant humil de simple tortra. Remei perfet de nostre dol e plànyer, i com ploràs quan aquella carn pura vés circumcir ab un coltell de pedra, de vostre cor dur travessant escarpre, mirant plorar lo qui tots nos alegra! De vostres ulls, besant la sua cara, com raig del sol per vidre : comparació amb la qual se sol significar la virginitat intacta de Maria abans, durant i després del part: Jesús va nàixer d’ella com un raig de sol travessa el vidre, sense encetarne la integritat. JOAN ROÍS DE CORELLA 80 85 90 95 73 l’aigua mesclàs, la qual de nostra vista llevà los tels que teníem per Eva. Port de salut! Dels pelegrins endreça! Al tretzén jorn vos feren homenatge, de l’Orient portant-vos grans estrenes, senyors e reis, del món prínceps il·lustres; espanten-se quan miren la donzella ab fill tan bell parlar la sua llengua; mirant l’engast Jesús en vostra falda,103 adoren vós, mare de Déu i filla. Llum sens foscor que en los inferns penetra, de paraís encenent les entorxes, lo fill portàs al temple per oferta, que donàs llum al món de la llei fosca. Mas, al tornar, volgués lo camí torçre, per lo desert fogint-lo en Egipte, ab tal dolor que nostre cor vol rompre veure-us fogir portant Déu en los braços. De quant fa Déu clos sagellat registre, ab quin recel lo portàs per les roques, ab fam, ab fred, passant camí tan aspre, 100 dormint la nit en les humides silves, fins que vingués en un lloc prop lo Caire, on descansàs passant la vida pobra, filant, cosint, perquè tingués queviure aquell Déu gran qui dels cels té lo regne! 103 l’engast Jesús en vostra falda : Maria, o la seua falda, seria la joia en què Jesús és l’engast. 74 POESIES I ALGUNES PROSES 105 Set anys aprés, lo tornàs de l’exili ab gran temor, tement lo fill d’Herodes. De tals treballs vos satisféu ab llogre vostre fill Déu essent-vos tan subjecte, que en Natzaret se mostrà lo pou fondo 110 d’on Jesucrist, ver Déu, portava l’aigua per fer servei a vós, humil serventa, llavant ab vós la vostra poca roba. Doncs, mereixeu los àngels vos adoren, puix lo qui els féu, servint així, us adora; 115 besa-us la mà ab continent alegre lo qui ha fet dels cels girar lo vogi. Mas com passà lo vostre cor un ascle, quan vós perdés aquell qui tots nos guia! Cobràs-lo prest, humil tostemps e simple, 120 fins que el tancàs ab Josep en lo marbre. Estec ab vós trenta anys dins vostra regla, fins que pujà a pendre lo baptisme al flum Jordà, santificant les aigües ab què llavam totes les nostres culpes. 125 I en lo convit, perquè vós ho manàveu, Ell, Déu e hom, començà fer miracles, cuitant per vós lo seu tan sant prepòsit,104 d’on clar se veu nunca us donà repulsa. 104 La conversió d’aigua en vi en les noces de Canà (Jn 2:1-11) va ser el primer miracle de Jesús, fet per intercessió de sa mare, a qui tanmateix acabava de respondre: «Quid mihi et tibi est, mulier, nondum venit hora mea.» JOAN ROÍS DE CORELLA 75 Vera Judic, de Satanàs en peces 130 partís lo cap,105 que, mort, no ens pot ofendre, quan no deixàs la fe ni vostre mestre; al peu del pal en lo mont de Calvari, plegàs la sang que tota era vostra; per tot lo món residís en persona, 135 que l’univers tot se devia perdre, sentenciant lo jutge en contumàcia.106 Vida dels morts, dels esmortits alquermes, Per gran dolor estigués esmortida. Com no morís, fon singular miracle, 140 passant turment major que tots los martres. Mas vostre fill, clavat en mig de lladres, tingué record de vós, al peu del cedre: Déu, vostre tot, perquè no fósseu orfe, fill vos deixà que us tingués en comanda.107 105 Així com Judit tallà el cap d’Holofernes, el general asiri que, al front dels exèrcits de Nabucodonosor, assetjava la ciutat de Betúlia (Jdt 13), Maria tallà el cap de Satanàs. 106 sentenciant lo jutge en contumàcia : ací sentenciant s’ha d’entendre com a condicional: ‘si el jutge sentenciàs tenint en compte la contumàcia’. Aquest vers, amb l’anterior, són una breu metàfrasi d’aquest passatge de sant Agustí: «...nonne merito fieret ut natura quae Deum deseruit, quae praeceptum sui Creatoris quod custodire facillime posset sua male utens potestate calcavit atque transgressa est, quae in se sui Conditoris imaginem ab eius lumine contumaciter aversa violavit, quae salubrem servitutem ab eius legibus male libero abrupit arbitrio, universa in aeternum desereretur ab eo, et pro suo merito poenam penderet sempiternam? Plane ita faceret, si tantum iustus non etiam misericors esset...» (Enchiridion XXVII, 728). 76 POESIES I ALGUNES PROSES 145 Aprés, del fust desclavat, en les faldes vós lo cobràs, besant les sues nafres, fins que Josef, ab tan humil contesa ensems ab vós, lo tancà en lo sepulcre. Mas al terç jorn vos entrà en la cambra: 150 cobrat l’esmalt de vostre bell vericle, vos féu present de la noble desferra dels sants catius que portava del carçre. Ab goig tan gran esperàs lo triümfo que sobre tots fon en lo cel gran festa 155 quan vostre fill, volant sobre los núvols, al cel pujà, mirant-ho lo seu poble. E no tardà al vostre sant col·legi tot flamejant l’Esperit Sant trametre, portant-los foc d’amor així encesa 160 que per Jesús la mort los era dolça. O ver confort dels miserables òrfens! O clar estel dels qui estan en tenebres! O fort pilar on tot lo món recolza! O bastiment de nostra santa Esgleia! 165 Pregà-us lo fill romanguésseu maestra deu anys e dos dels seus pubils apòstols i conversàs en la ciutat perversa, regoneixent de vostre fill les sendes. Ciutat de Déu, dels exellats refugi, 107 fill vos deixà que us tingués en comanda : Joan l’apòstol, a qui Jesús encomana sa mare des de la creu. JOAN ROÍS DE CORELLA 77 170 quin goig tingués com vostre fill insigne tornà del cel, dient-vos: «Cancellera de Paraís, veniu a la cadira!» La vostra mà tenint sobre lo muscle d’aquell gran Déu a qui pogués concebre, 175 pujàs tan alt sobre les jerarquies com los serafs estan sobre los àngels.108 Fi Vós acollís dins en los vostres tàlems peregrinant Déu en la vostra platja; Ell vos acull donant-vos tot lo ceptre 180 de quant ha fet, ab general imperi. Emperadriu, sieu a la part dreta, als vostres peus los serafs per estrado, ab cos pus clar que llum meridiana, mare de Déu, de Paraís lo Fènix. 108 com los serafs estan sobre los àngels : en la Summa Theologiae I, 108, Tomàs d’Aquino cita De Caelesti Hierarchia, 6-7, de Dionís Areopagita (en realitat, del neoplatònic Pseudo Dionís: vegeu nota 69), que estableix nou ordes angèlics, distribuïts en tres jerarquies: serafins, querubins, trons; dominacions, virtuts, potestats; principats, arcàngels i àngels. Els serafins són els més pròxims a Déu, molt lluny dels àngels comuns de l’orde inferior, els més acostats a nosaltres. A aquesta mateixa distància sobre tots ells situa Corella la Verge Maria, al costat de Déu. RESPOSTA AB RIMS ESTRAMPS EN LLAOR DE LA VERGE MARIA, TIRANT A LA JOIA109 5 10 15 109 Terme perfet de l’etern consistori, goig sens tristor de nostra vida trista, vós sou l’estel per qui l’escura boira ha pres bandeig d’aquest món idolatre, ver Déu mostrant vestit de nostra sarga. Guiant-vos Déu per una dreta senda, passàs lo port sens pagar a l’entrada,110 e mostra és ver que, estant en lo sepulcre, lo vostre cors nunque es pogué fer cendra, lo qual, vivint, matava tots los vérmens, puix era carn d’Aquell qui, ans del segle,111 vos elegí perquè li fósseu mare. Dins un instant s’acabà lo retaule, pus net que el sol, de vostre cors insigne. Usant de seny fes vot seríeu verge, a Déu servint de fresca nova fruita, tirant a la joia : és a dir, pel premi; s’indicava, perquè en aquest com en altres certàmens hi havia qui presentava la seua composició «per honor», o, com diríem avui, per lluïment, fora de concurs. Amb aquesta composició, que és un resum de LA VIDA DE LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA..., va concórrer Corella al certamen marià que donà lloc al primer llibre literari imprés a la península ibèrica, Les obres o trobes davall escrites, les quals tracten de llaors de la sacratíssima Verge Maria... (València, 1474). 110 Vegeu la nota 95. 111 ans del segle : abans de la creació del món. 80 POESIES I ALGUNES PROSES 20 25 30 35 40 112 dins en lo clos de vostra mare casta,112 partint lo cap de Satanàs en peces. Verge filàs a Déu la vestidura ab què, vencent, combaté lo diable. Déu vostre fill tingués dins en la claustra en gran repòs dormint en vostres lliris ab tal delit que hi redossà nou mesos, per vós passant com raig de sol per vidre.113 Vida dels morts, dels esmortits alquermes, pa de salut, a Déu vós donant vida. De l’Orient vos feren homenatge senyors e reis; del món prínceps il·lustres, mirant l’engast Jesús en vostra falda,114 adoren vós, mare de Déu e filla. E vós, humil, sens fel, coloma i tortra, lo Fill portàs circumcís en lo Temple, per deslliurar lo món de la llei morta. Aprés, fogint, lo fogís en Egipte ab tal dolor que nostre cor vol rompre veure-us fogir ab Déu, Verge partera. Ab greus treballs lo tingués prop lo Caire, filant, cosint, passant la vida pobra, d’on meresqués que fos vostre subjecte aquell gran Déu que tot lo món governa. Vós lo tornàs, set anys aprés l’exili, e, ja fadrí, lo perdés en Judea. Vegeu la nota 68. Vegeu la nota 102. 114 Vegeu la nota 103. 113 JOAN ROÍS DE CORELLA 45 50 55 60 65 115 Cobràs-lo prest, ab tal obediència que en Natzaret se mostrà lo pou fondo d’on Jesucrist, ver Déu, portava l’aigua per fer servei a vós, nostra senyora. I en lo convit li fes cuitar miracles,115 d’on clar se veu nunque us donà repulsa. Tingué record, clavat enmig de lladres, Déu vostre tot, de vós al peu del cedre.116 Per tot lo món residís en persona, passant turment major que tots los martres; com no morís, fon singular miracle, que l’univers tot se devia perdre sentenciant lo jutge en contumàcia.117 Mas al terç jorn vos entrà dins la cambra, cobrat l’esmalt de vostre bell vericle. Morta la mort, lo ves sobre los núvols al cel volant, perquè us paràs cadira tenint als peus los serafs per estrado.118 Deu anys e dos, dels apòstols maestra Déu vos deixà, perquè els fósseu refugi, fins que pujàs, tenint en la mà ceptre, alt sobre els cels, passant lo més alt cercle, ab cors pus clar que relluent carboncle, emperadriu, sient a la part dreta. Vegeu la nota 104. Vegeu la nota 107. 117 Vegeu la nota 106. 118 Vegeu la nota 108. 116 81 ORACIÓ A LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA, TENINT SON FILL DÉU JESÚS EN LA FALDA DEVALLAT DE LA CREU Ab plor tan gran que nostres pits abeura e greu dolor que nostre cor esquinça venim a vós, filla de Déu e mare; que nostra carn dels ossos se arranca i l’esperit desitja l’ésser perdre, pensant que, mort per nostres greus delictes, ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre jau tot estés en vostres castes faldes. 5 10 15 20 119 Ab fonts de sang regà lo verge estrado on, xic infant, lo bolcàs ab rialles, i els vostres ulls estil·len tan gran aigua que pot llavar les sues cruels nafres, fent ab la sang un engüent e col·liri d’infinit preu, per llevar-nos les taques que el primer hom, com a vassall rebel·le, nos ha causat, ensems ab nostra culpa. Lo vostre cor, partit ab fort escarpre de gran dolor, vos mostrà tan gran plànyer que els serafins, ensems ab tots los àngels, mirant a vós planyent, aprenen dolre.119 Els àngels, i especialment els serafins, que gaudeixen de la màxima proximitat a Déu i l’única missió dels quals és adorar-lo (vegeu la nota 108), no coneixen el dolor. 84 POESIES I ALGUNES PROSES Plany-se lo món, cobert d’aspre celici; crida lo sol, plorant ab cabells negres, e tots los cels, vestits de negra sarga, porten acords al plant de vostra llengua: 25 30 35 40 45 «O fill tot meu, oïu a mi que us parle, que en lo dur pal haveu oït lo lladre; puix no voleu que de present jo muira, estiga ab vós tancada en lo sepulcre. Jo us acollí en lo meu verge ventre; ara vós, fill, rebeu-me dins la tomba, que no es pot fer entre els vius jo converse, puix que, vós mort, és ja ma vida morta. En major lloc no penseu jo m’estenga del que vós, fill, pendreu dins en la pedra. Giten a mi primera en la fossa, que no us és nou dormir en los meus braços. Cobrir vos ha lo mantell que a mi cobre, e, si no us par vos baste tal mortalla, la mia carn, que viu haveu vestida, no us sia greu que, mort, encara us cobra.» Mare de Déu, humil tostemps e verge, llum d’aquest món, del cel lluent carboncle, mirra portam de nostra vida amarga, dolent-nos fort com havem fet ofensa al vostre fill, Déu e senyor benigne; encens tenim que nostre cor perfuma, que som contents se faça sacrefici de nostra carn, si el vostre fill ho mana. JOAN ROÍS DE CORELLA Fi 50 55 E no gosam les nostres mans estendre per a untar de vostre fill insigne lo cos sagrat, mas preneu aquest bàlsem; que sens temor nostra llengua el confessa redemptor Déu, a Déu plaent oferta, qui, al terç jorn, traent del fondo carçre los sants catius, lo veureu dins la cambra més clarejant que el sol alt en lo cercle. 85 PER CALDESA Si el ferro cald refreda la mà casta,120 calfar l’heu vós, encara que fred sia; si tot lo foc en lo món se perdia, pendrien-ne de vós, que en sou molt basta; si en algun temps, cremant, la terra es gasta, no perreu vós, vivint com salamandra,121 ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda122 perquè us deixeu de vostra gentil casta. 5 10 120 Casta serà, la vostra, no poc bella,123 sens que jamés serà orfe de pares: Si el ferro cald refreda la mà casta : referència a les ordalies o judicis de Déu que consistien a obligar la dona acusada d’adulteri a agafar amb la mà un ferro roent; si no es cremava (cosa que solament es podia esperar per la intervenció divina) s’entenia provada la seua innocència. Caldesa és tan culpable que, tot i que el ferro estigués fred, ella el calfaria amb la seua mà. Jaume Roig també fa sarcasme d’aquesta pràctica en l’Espill, llibre II, cap. 2: «En un carrer, / marit muller / viu emplaçar, / fort acusar / que adulterava. / Ella negava. / Ferro calent, / vermell, ardent, / li feren pendre; / varen encendre / de fet la mà: / tota es cremà.». 121 vivint com salamandra : segons antiga creença, el medi vital d’aquesta bestiola era el foc. 122 ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda : qualsevulla que fos aquest ús, la falsedat de la rima convida a sospitar de l’autenticitat d’aquests versos. 123 L’autor juga amb les dues accepcions de casta: s’empra ací com a substantiu («llinatge»), però la seua repetició i l’ambigüitat inicial de la segona frase evoquen, tot fent l’ullet, la seua accepció com a adjectiu («honesta»). Bella té ací el sentit d’abundant i sana. 88 POESIES I ALGUNES PROSES 15 20 25 124 no crec lo món vos baste a compares, si gens pariu;124 segons vostra querella, en dubte estic que fósseu mai donzella; dot sens escreix125 demana la llei vostra, e tot lo món de vostre cos té mostra: fels e infels e los de la Llei vella.126 En flames grans fon verd la gavarrera,127 e vós, sens foc, teniu calor que us crema; pendran gran llum, si s’acosten ab tema de batre en vós com en la pedrenyera; per vós se dix «la dona baratera», que portau foc davall les vostres faldes del qual tothom, puix no el tancau ab baldes, pendre’n porà com d’una gran foguera. Calda cremant més que el foc en l’espera,128 per a dir «no» feu vós serrar les dents, que no es pot dir algú dels requirents en negun temps oís de vós: «Espera». Si Caldesa paria, a tants es podria atribuir la paternitat que en el món no hi hauria prou gent per a fer de compares. 125 dot sens escreix : el significat de l’escreix era el d’un regal que l’espós feia a l’esposa en la cerimònia de les noces, en agraïment per haver conservat la virginitat. Caldesa, doncs, no el podia requerir. 126 fels e infels e los de la Llei vella : és a dir, cristians, moros i jueus. 127 En flames grans fon verd la gavarrera : la sarsa que cremava en flames i no es consumia (es mantenia verda), epifania de Iahveh davant Moisés en el mont Horeb (Ex 3:2). Caldesa, al contrari, es crema sense foc. La gavarrera és pròpiament una espècie de roser silvestre. 128 el foc en l’espera : el sol. Segons l’astronomia ptolemaica, el Sol i els altres astres es mouen en esferes concèntriques al voltant de la Terra. DESCRIU LA SEPULTURA DE SA ENAMORADA 10 En lletres d’or129 tendreu en lo sepulcre la mia mort per excel·lent triümfo, on clar veuran m’haveu llançat del segle ab honestat matant ma vida morta. E jo, esculpit als vostres peus en marbre, agenollat, mostraré gest tan simple que tots diran, ab los ulls corrents aigua: «Cruel virtut, que no la pogué vençre gest tan humil d’aquest, qui fon un fènix en vera amor,130 més amant que tot altre!» 15 Estareu vós d’alabaust en figura treta del viu, imatge de Helena,131 en lo dit quart tenint un esmaragde i, en l’altra mà, un ram de agnus castus, sobre lo qual planyerà una tortra.132 5 129 En lletres d’or : al·lusió al mot que s’esmenta en el vers 16 (vegeu la nota 133). 130 fènix en vera amor : l’amor del qual, com l’au Fènix, renaixia de la seua pròpia cendra i era únic, no comparable a cap altre. 131 Helena : la muller de Menelau, raptada per Paris; ací, símbol de gran bellesa. 132 L’esmaragde, l’agnus castus i la tórtora, els verds lliris, com a atributs de la imatge de l’enamorada, contribueixen a caracteritzar aquesta com a viuda fidel: la tórtora és monògama i, si mor la seua parella, roman sola durant la resta de la seua vida (vegeu el començament del poema XLII d’Ausiàs March: «Vós, qui sabeu de la tortra el costum! / E si no ho feu, plàcia’l-vos oir: / quan mort li tol son par, se vol jaquir / d’obres d’amor, ne beu aigua de flum, / ans en los 90 POESIES I ALGUNES PROSES 20 E dirà el mot,133 escrit sobre verds lliris: «Si per algú virtut se degués perdre, sol per a vós jo la volguera rompre; però lo mal no es deu jamés concebre per esperar algun bé en puga nàixer. 25 Si no poguí restaurar-vos lo viure sol per temor de honestat ofendre, no us vull negar com aprenguí de doldre: a Déu pregant guardàs del fondo carçre vostre esperit, que al meu era conforme.»134 clots ensutza primer l’aigua, / ne es posa mai en verd arbre fullat.»). A més a més, es posa sobre un ram d’agnocast o aloc, planta el nom de la qual expressa a bastament què simbolitza. Els verds lliris esmentats a continuació signifiquen la puresa no marcida. 133 E dirà el mot : els versos 17-25 són l’exposició literal d’aquest mot, i no sols els 17-20, com suposen Miquel i Planas i tots els altres editors que el segueixen. En el mot, a més a més, és la dama qui es dirigeix al poeta, i no a la inversa, com generalment s’ha suposat. Per a una explicació més detallada de com cal llegir aquest poema, vegeu VERGER 1986, llevat del que indique ara en la nota 136. 134 «Si per algú virtut se degués perdre ... vostre esperit, que al meu era conforme.» : Corella sintetitza ací (vv. 17-25), per boca de la seua antagonista femenina, una lliçó moral els fonaments de la qual es troben àmpliament debatuts en l’escolàstica. La bondat o maldat dels actes humans per raó de llur fi és tractada amb major o menor extensió per diversos autors presumiblemente estudiats per Corella, i per Tomàs d’Aquino, entre altres passatges, en la Summa Theologiae, I-II, q. 18, art. 4, on, a les afirmacions de (pseudo) Dionís (la bondat d’un acte és quelcom que existeix en ell; però el fi és una causa extrínseca, i doncs, una acció no es diu bona o mala segons el fi) i de Boeci (allò que el seu fi és bo, allò mateix és bo; i allò que el seu fi és dolent, també allò mateix és dolent), respon que «eadem est dispositio rerum in bonitate, et in esse», i en conseqüència, «sicut autem esse rei dependet ab agente et JOAN ROÍS DE CORELLA 91 Mudarà el gest la mia forma en pedra quan llegiran aquest mot135 en la tomba, forma, ita bonitas rei dependet a fine»; ara, en una acció humana es pot considerar la bondat en quatre aspectes: un de genèric, «prout scilicet est actio, quia quantum habet de actione et entitate, tantum habet de bonitate»; un altre d’específic, «quae accipitur secundum obiectum conveniens»; un altre segons les circumstàncies, com a accidents de l’acció, i un altre segons el seu fi, «quasi secundum habitudinem ad causam bonitatis». Pot ocórrer que una acció que és mala segons la seua espècie o segons les circumstàncies s’ordene a un fi bo, i a la inversa; però una acció no és completament bona si no hi concorren tots quatre aspectes de la bondat, car qualsevol defecte d’aquests és causa de mal, conclusió que Corella resumeix ací en els vv. 19-20. D’altra banda, en l’estructura quasi sil·logística del mot es contraposen les dues passions de la voluntat: «affectio commodi» (v. 18) o inclinació natural als objectes dels apetits sensibles, i «affectio iustitiae» (vv. 21-22), per la qual les persones virtuoses moderen lliurement, per bé que no sense dificultat (v. 23), aquella inclinació, guiades per l’intel·lecte (vv. 19-20 i 22), segons la doctrina de sant Anselm recollida després per Duns Escot: «Secundum Anselmum, De casu diaboli 14 et De Concordia, cap. 19, in voluntate sunt duae affectiones, scilicet iustitiae et commodi. Nobilior autem est affectio iustitiae, non solum intelligendo de acquisita et de infusa, sed etiam de innata, quae est libertas ingenita, secundum quam aliquis potest velle aliquod bonum non in ordine ad se. Secundum autem affectionem commodi non potest velle, nisi in ordine ad se, et hanc haberet, si esset praecise appetitus intellectivus sine libertate sequente cognitionem intellectivam, sicut appetitus sensitivus sequitur cognitionem sensitivam.» (Ordinatio III, d. 26, q. unica, n.17). En el segon període del mot (vv. 21-25) l’enamorada aplica el principi moral exposat així al cas present, tot posant per damunt d’algun bé (concretat en restaurar-vos lo viure, que en terminologia escolàstica correspon a l’«amor amicitiae»), fi el mitjà del qual és un mal (perdre o rompre la virtut, ofendre l’honestedat), el fi superior de la salvació eterna, tot concedint només la comunió espiritual (v. 25). 135 aquest mot : el ms. diu mon, però és un lapsus, com ja va veure encertadamente Miquel i Planas. En canvi, segons ell, la transcripció 92 30 POESIES I ALGUNES PROSES pensant: «Per mi136 haveu aprés de plànyer!» E no em doldrà la mia vida trista, que sol per vós la poguí bé despendre.137 d’aquest mot seria el vers 28, quan el ben cert és que es refereix al mateix mot esmentat en el v. 16 (vegeu la nota 133), que és l’únic de què es parla en aquest poema. 136 pensant: «Per mi : la lectura de Miquel i Planas: «Pensant per mi», no fa sentit. Segons la lectura que propose ací, pensant és un complement circumstancial de mudarà el gest, i introdueix el pensament que s’expressa en estil directe en la resta del vers. 137 Sobre el probable deute d’aquest poema amb un passatge dels Trionfi de Petrarca, pel que fa a la confessió post mortem de la dona i a la conclusió d’aquests dos darrers versos, vegeu GORNALL 2002:104s. A SA ENAMORADA És vostre cor d’acer, ab tan fort tempre que els diamants por acunçar e rompre, i els braus lleons venç en lo ésser aspre, i, en crueltat, de l’Orient les tigres. I l’alta mar, moguda fins al centre, escolta més lo cant de les serenes que vós, cruel, mon trist plorar e plànyer, al meu gran plant més sorda que no l’aspis. 5 10 138 E coneixent que sou tal com blasone138 e que per vós ma vida se deu perdre, só ja content per amor sia martre, puix que dins mi vos tinc en bella forma139 treta del viu, en perfeta figura, ab les colors sobre el fresc, e l’empremta i coneixent que sou tal com blasone : Corella assimila ací la relació de les qualitats de la seua enamorada en els versos precedents a la descripció i explicació de les figures d’un escut d’armes, que això significa blasonar. 139 puix que dins mi vos tinc en bella forma : tòpic que apareix també en Gilabert de Próixita, a la darreria del segle XIV («mas, enquer mort, cells qui volran mirar / dins en mon cor, veiran vostre figura.»), i en Jordi de Sant Jordi, a primeries del XV («Jus lo front port vostra bella semblança, / de què mon cors nit e jorn fa gran festa, / que remirant la molt bella figura / de vostra faç, m’és romasa l’empremta / que ja per mort no se’n partrà la forma; / ans quan serai del tot fores d’est segle / cells qui lo cors portaran al sepulcre / sobre ma faç veuran lo vostre signe.») Ací, la insistència en l’acolorit de la imatge i en la dificultat d’esborrar-la delata una intenció irònica. 94 POESIES I ALGUNES PROSES 15 20 140 que ni la mort ni el temps ni l’altre segle raure no us pot, ni del riu Letes l’aigua.140 És tot mon dan perquè en vostra imatge mostrar no es pot la crueldat cuberta, ans vostre gest, que par sia benigne, quan vull pintar, tinc davant per exemple. ni del riu Letes l’aigua : l’aigua del Leteu produeix en les ànimes infernades l’oblit de la vida terrenal (vegeu la nota 56). DEMANA MOSSÉN FENOLLAR A MOSSÉN CORELLA Lo crèdit gran que de subtil entendre vós posseïu, senyor de mi estimat, me força dir lo dubte en mi causat, que els sentiments no el basten a compendre. Gràcia em feu, si dec jo tant meréixer, per vós aquell me sia declarat, dient-me prest si mata piatat ni pot matar, així com vida acréixer. 5 RESPON MOSSÉN CORELLA 10 15 141 És pietat, si bé hi voleu atendre, dolor de mal ab bona voluntat. La vida molts de si han bandejat perquè d’enuigs no es podien defendre: los segundins, segons jo puc conéixer, moriren tots per haver llibertat;141 d’on s’esdevé se causa piatat los segundins ... moriren tots per haver llibertat : la ciutat ibèrica de Sagunt, aliada de Roma, va ser atacada el 219 aC per Anníbal, la qual cosa provocà la segona guerra púnica. Segons conta Titus Livi (Ab urbe condita libri, tercera dècada), no podent els saguntins resistir el setge, s’immolaren tots els habitants de la ciutat, car preferiren morir abans que caure en mans dels cartaginesos. 96 POESIES I ALGUNES PROSES en lo matar, com en la vida acréixer. 20 142 Quan se partí lo desterrat de Troia142 de la ciutat on reparat havia sos greus treballs,143 per adquerir la via de la virtut, que ab si porta joia, Dido morí per la gran piatat que Juno hac de la sua fort pena;144 que, als mesquins, los és molt greu cadena viure llong temps ab importunitat. lo desterrat de Troia : Eneas. Cartago, on Eneas es demorà uns quants anys retingut per l’amor de la reina Dido. 144 Dido, enamorada d’Eneas, en ser abandonada per aquest se suïcida deixant-se caure damunt la punta d’una espasa. Juno es compadeix de la seua esfereïdora agonia i envia Iris per tal que li l’abreuge, alliberant-la del cos (Eneida IV, 693-705). 143 [LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA] 5 10 Ab los peus verds, los ulls e celles negres, pennatge blanc, he vista una garsa, sola, sens par, de les altres esparsa, que, del mirar, mos ulls resten alegres. I al seu costat estava una esmerla ab un tal gest, les plomes i lo llustre, que no és al món poeta tan il·lustre que pogués dir les llaors de tal perla. I ab dolça veu, per art ben acordada, cant e tenor, cantaven tal balada: 15 «Del mal que pas no puc guarir si no em mirau ab los ulls tals que puga dir que ja no us plau que jo per vós haja morir. 20 Si muir per vós, llavors creureu l’amor que us port, e no es pot fer que no ploreu la trista mort d’aquell que ara no voleu. 25 Que el mal que pas no em pot jaquir si no girau los vostres ulls que em vullen dir que ja no us plau que jo per vós haja morir.» A BERNAT DEL BOSCH145 In utroque jure146 gran doctor, com somies; ad omne quare147 respons en tots vicis; in ignem eternum,148 segons los indicis, ab passos cuitats endreces les vies; in iniquitatibus149 t’engendrà el portaler, et in peccatis150 te concebé ta mare; 5 145 Bernat del Bosch : degué ser un personatge real molt conegut, en qui els lectors contemporanis reconeixerien un exemple de la corrupció del clero de l’època. En el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim s’esmenta un «Mossén Bernat del Bosch, cavaller de Sant Diago», ajusticiat en la foguera per sodomita el 15 de setembre de 1466, que Martí de Riquer identifica amb el destinatari d’aquest poema, però RODRÍGUEZ RISQUETE 2002:375s., discuteix aquesta identificació. 146 In utroque jure : en l’un i l’altre dret, és a dir, el civil i el canònic. 147 ad omne quare : a tot «per què». Es refereix als versicles en què el salmista es lamenta davant Déu pel seu abandó en l’adversitat, preguntant amb insistència: «quare me dereliquisti» (21:2); «quare tristis es anima mea et quare conturbas me» (41:6 i 12; 42:5); «quare oblitus es mei» (41:10); «quare me repulisti et quare tristis incedo dum adfligit me inimicus» (42:2); «quare faciem tuam avertis oblivisceris inopiae nostrae et tribulationis nostrae» (43:24); «quare timebo in diebus mali iniquitas calcanei mei circumdabit me» (48:6); «quare domine abicis animam meam abscondis faciem tuam a me» (87:15), etc. A cada quare respon el tal Bernat en els seus vicis, puix que els té tots. 148 in ignem eternum : al foc etern. Cita Mt 25:41, o potser l’última frase del Símbol Quicumque: «Et qui bona egerunt ibunt in vitam eternam, qui vero mala ibunt in ignem eternum». 149 in iniquitatibus : entre iniquitats. 150 et in peccatis : i en pecat. Aquest vers i l’anterior són una paròdia de Salms 50:7: «ecce enim in iniquitatibus conceptus sum et in peccatis concepit me mater mea.» Corella va traduir així aquest versicle: «Attén, 100 POESIES I ALGUNES PROSES ante quam gallus,151 tu reneguist lo pare, despuix a Déu, per fer-te cavaller. 10 15 En l’espital hauràs la sepultura,152 prop Sent Francesc,153 que està davant taverna; sobre lo cos, que de vi fon cisterna, estarà el mot d’una tal escriptura: «Ego sum Bernat, de maldats tabernacle, sicut equus et mulus154 vivint en mala vida, per què en l’infern tinc l’ànima punida; doncs, no espereu que faça algun miracle.» que certament só stat concebut en iniquitats, hi en peccats me concebé ma mare», ROÍS DE CORELLA 1985:72. 151 ante quam gallus : abans que [cantàs] el gall, en al·lusió al conegut passatge evangèlic (Mt 26:75; Mc 14:72; Lc 22:61). 152 En l’espital hauràs la sepultura : aquest era el destí dels indigents malalts. Sobre el concepte medieval d’hospital, vegeu RUBIO VELA 1984:13-20. 153 prop Sent Francesc : es refereix al convent de Sant Francesc, ja desaparegut, que es trobava on ara és la plaça de l’Ajuntament. Dels tres hospitals més pròxims, l’al·ludit ací devia ser el de Santa Llúcia, també conegut com «de la Reina». El de Santa Maria o «dels Beguins», situat vora el portal de Sant Vicent, en el segle XV havia quedat reduït a un petit alberg per a religiosos que anaven de pas, i no és probable que acollís un clergue renegat. El d’En Bou, vora el portal de Russafa, era obert, segons sembla, exclusivament per a pescadors barons i adults. Vegeu RUBIO VELA 1984, esp. p. 41 i 46-50. 154 sicut equus et mulus : com el cavall i el mul. Expressió presa de Salms 31:9: «Nolite fieri sicut equus et mulus quibus non est intelligentia...», versicle traduït per Corella així: «Donchs, no vullau ésser fets semblants al cavall e al mul seguint les concupiscències, als quals nostre Senyor no ha donat enteniment», ROÍS DE CORELLA 1985:55. JOAN ROÍS DE CORELLA 20 25 155 101 «Vah qui destruis, veixell d’iniquitats —te cantaran per requiem eternam—, templum Dei.»155 Lo cos ple de pecats no hi entrarà, que se n’irà in Gaennam. Judes, Caïm, te vendran recebir; diran, cantant: «Veniu, renegador dels órdens sants, que vós sereu prior, ab Lucifer, del nostre monestir.» Consumptis carnibus,156 tothom deu presumir la tua pell, sens mudar la color, odre serà, ab tan gentil blanor que sens adob se’n poran bé servir. Vah qui destruis ... templum Dei : cita Mt 27:40 i Mc 15:29. En lloc de «descans etern», li cantaran: «Tu que destrueixes el temple de Déu!», és a dir, el seu cos (la doctrina del cos com a temple de Déu apareix diverses vegades en les epístoles paulines: 1 Co 3:16-17; 2 Co 6:16). Aquest, ple de pecats, no hi entrarà (en el paraís), sinó que se n’anirà in Gaennam: a l’infern (la Geehenna és la vall d’Hennom, a Jerusalem, que des del temps de Jesucrist es prenia com a símbol del foc de l’infern, perquè en temps dels reis hi havien ofert infants a Móloc, cremant-los al foc). Com s’adverteix en MARTÍNEZ 1998:60, pareix que els versos 17 i 18 es degueren permutar por error en el manuscrit, i restablint-ne l’ordre es preservaria l’esquema estròfic mantingut en la resta del poema (a més d’oferir una sintaxi menys torturada). En qualsevol cas, la rima seguiria essent falsa. 156 Consumptis carnibus : consumides les carns. Evoca el versicle de Job 19:20: «Pelli meae consumptis carnibus adhesit os meum...» «MOS ULLS, TANCATS PERQUÈ ALTRA NO MIRE...» Mos ulls, tancats perquè altra no mire, si els obre mai, la mort suplic los tanque; l’aigua de plor, puix no es pot fer s’estanque, un poc espai pendrà, per on espire. Sol pel desert, fugint la primavera, en ram florit no pendré mai posada; ab plorós cant, en aigua reposada nunca beuré, en font ni en ribera.157 5 10 157 Flor d’honestat, estarà en la bandera, sobre el meu vas, un mot de lletres negres: «Corella és mort, qui en dies poc alegres sempre vixqué, per amar ab espera.» Es repeteix ací el tòpic de la tórtora viuda: vegeu la nota 132. COBLA QUE LLEGINT-LA PER LLARG DIU CONTENTAMENT E LLEGINT-LA PER MITAT DIU DESCONTENTAMENT 5 De béns e plaer sempre freturós no estic desitjós de pendre muller solaç ab cantar del tot vull fugir ni em plau gens oir lo riure i ballar tostemps abundós de dol e tristor de veure dolor ben cobdiciós jo prenc en repòs pensar en la mort res que em desconhort tinc per mon espòs. «LOS QUI AMAU...» 5 10 Los qui amau, preneu aquesta cendra158 sobre lo cap, que no perdau l’arbitre: Amor és tal que si us obre la porta tard s’esdevé que pels altres la tanque: la part del mur que el fort enemic trenca mostra camí per on se puga vençre. E som tan folls, los ferits d’esta fleixa,159 que tots pensam tenir un esmaragde ab tal virtut que ens fa trobar la senda, vedant aprés algun altre no hi passe. Amà Narcís160 a si mateix en l’aigua; 158 preneu aquesta cendra : la cendra és signe de dol en diverses religions. En la litúrgia cristiana s’imposa com a recordatori de la mortalitat del cos (que «era pols i tornarà a ser pols») i de la vanitat dels afectes terrenals. Ací, la seua funció és recordar als enamorats que no han de confiar en la fidelitat de l’amada. 159 los ferits d’esta fleixa : els ferits per la fletxa del déu Cupido, és a dir, els enamorats. 160 Narcís : conta Ovidi (Metamorfosis III, 340-510) que Narcís, fill del déu fluvial Cefiso i de la nimfa Liríope, és un ésser dotat d’una bellesa extraordinària, però insensible: dedicat a la caça, rebutja l’amor de moltes nimfas, entre elles Eco, que defalleix per causa d’ell. Per venjar-les, la deessa Nèmesi fa que, al beure en una font d’aigua límpida i tranquil·la, reste fascinat pel seu propi rostre que s’hi reflecteix, però en intentar besar-lo s’adona que s’ha enamorat d’ell mateix; la desesperació que això li causa, per no poder realitzar el seu inesgotable desig, el consumeix fins a morir, mentre els seus laments són repetits per la piadosa Eco, convertida en el fenomen acústic conegut pel seu nom. 108 POESIES I ALGUNES PROSES 20 Pigmaleon161 volc bé una imatge que ell ab ses mans esculpí en lo marbre; a aquests dos sols no els calia gens tembre de llurs amants altri n’hagués triümfo. Però jo viu mon lluminós carboncle, ab gran repòs en mans del qui amava, fer-li present de festa tan ben colta que no hi romàs d’amor una centil·la no s’acabàs, venint al darrer terme. 25 E no us penseu que parle gens en somnis, que no és tan clar lo sol alt en lo cercle com jo viu clar aquest tan gran oprobi, e, del record, tan gran dolor m’assombra que el meu cor trist en quatre parts vol rompre. 15 Nàiades i dríades preparen la pira i el fèretre, però ja no hi troben el cos de Narcís sinó la flor en què s’ha transformat. 161 Pigmalió : horroritzat per la impietat de les Propètides, joves xipriotes convertides en pedres per haver renegat de la deessa Venus, Pigmalió renuncia a casar-se per tal d’evitar els riscs de les intemperances femenines; però, per passatemps, esculpeix una figura de marfil (bé que Corella la prefereix de marbre) que representa una dona, i l’adorna i en té cura com si fos viva. En una festa que se celebra a Xipre en honor de Venus, Pigmalió demana a la deessa que li concedesca una jove semblant a la de marfil, i en tornar a sa casa, quan s’inclina sobre la figura per a besar-la, veu com aquesta, a poc a poc, es torna viva (Met. X, 240-295). COBLA ESPARSA 5 Si en lo mal temps la serena bé canta, jo dec cantar, puix dolor me turmenta en tant extrem que ma pensa és contenta de presta mort; de tot l’aldre s’espanta. Mas, si voleu que davall vostra manta muira, prop vós hauran fi mes dolors: seré l’ocell que en llit ple de odors mor, ja content de sa vida ser tanta. DEMANA MOSSÉN CORELLA AL SENYOR PRÍNCEP Flor de saber, de qui el saber estil·la: si per Adam no fos natura manca, en paradís jamés feren estanca ab tantes lleis que no hi basta postil·la, mas vós, senyor, en tal edat tranquil·la, ple de tot bé, seuríeu en gran banca, tot immortal, cobert d’estola blanca, puix de perfet no us fall una centil·la. 5 10 Fènix del món, de vós canta Sibil·la: «Gran rei de pau, del romà temple tanca.»162 Tot lo món diu no hi basta Salamanca al vostre cap, que jamés no vacil·la. RESPON LO SENYOR PRÍNCEP 15 162 Al que de saber sus metros atila con ciencia perfeta que, libre e franca, riende razón e rompe la tranca de toda torpeza, l’ingenio sotila del romà temple tanca : es refereix al temple de Roma consagrat a Janus, el déu bifront, les portes del qual romanien tancades en temps de pau. 112 20 POESIES I ALGUNES PROSES en tanto, pardiós, que su fama rutila, e de buen grado, en gentes non manca de dictar y escrivir, d’estilo arranca al ciente Catón, al valente Totila. De casta, Lucrecia; de belleza, Lucila; non tanto prefieren las otras, nin Anca María, fija de Anco, nin Blanca; de cuanto más arde su pequeña favila. DEMANA MOSSÉN FENOLLAR A MOSSÉN CORELLA Ma volentat, no menys freda que marbre, en servir Déu pus dura ve que pedra; volent mirar de la virtut en l’arbre, ab lo cor verd me trobe cenyit d’hedra.163 A vós, senyor, mossén Corella, cerca mon esperit li demostreu la causa ni què fa fer ma volentat enterca, puix tant en vós la Teulegia pausa. 5 RESPON MOSSÉN CORELLA 10 15 163 Tres causes són que, ab fredor de marbre, lo nostre cor fan molt pus dur que pedra: lo primer crim de l’hom, comés en l’arbre bell e florit, semblant a la verd hedra, i el nostre cos, que els seus apetits cerca, aquells tots sols que el sensual li causa, hoc i també la voluntat enterca, per ser en nós dels mals hàbits la pausa. cenyit d’hedra : l’hedra endureix i arriba a assecar totalment l’arbre pel qual s’enfila. Ací representa la sensualitat que ofega l’esperit i no el deixa elevar-se. 114 20 POESIES I ALGUNES PROSES Fenoll molt dolç, esculpir-vos han marbre on sereu tret del viu en bella pedra, e dirà el mot: «Aquest és lo bell arbre que parla flors en rims pus verds que l’hedra.» «NO FON TAN GRAN DELS JUEUS LA TEMOR...» No fon tan gran dels jueus la temor quan «Ego sum» dix lo Fill de Maria, ni els covards grecs, si Hèctor combatia, temien tant quant jo, per gran amor, perd lo record si us veig ab fellonia: sens mal obrar, temor me porta culpa; mon gest pauruc, mirant a vós, m’enculpa; mostre’m confés de culpa que no és mia. 5 10 15 20 164 Del jorn que us viu, d’altra gens no em pot plaure sinó de vós, a qui prenc per senyora: ab ferm voler ma pensa en vós adora, e de mon cap absència no us pot raure.164 O, folls jueus, bé mereixquéreu caure, adorant déus de fust sens tal bellea! Mas qui bé us veu, quítia de lletgea, d’adorar vós és foll si es pot retraure. Si us he fallit, ma gran amor ho causa, que em tol lo seny e em fa errar, si us erre; mas, si voleu d’aquest món jo em desterre, manau-m’ho vós, que no hi faré gran pausa. absència no us pot raure : la lectura «no es pot raure», seguida per tots els editors, és palesament inescaient. El subjete és absència, i l’amada l’objecte, identificada ací amb la seua imatge gravada en la ment de l’autor. Cf. A SA ENAMORADA, vv. 15-16. 116 POESIES I ALGUNES PROSES Però pensau si poreu fer, lleona, que per grans crits ressusciteu ma vida; si no, diran: «Per què sou homecida del qui per vós lo viure abandona?» 25 165 Sola sou vós la tan singular dona a qui amant ma voluntat no peca; vós me fés cec com si miràs la Meca,165 d’on me roman la vista no prou bona. vós me fés cec com si miràs la Meca : «mirar la Meca» significa servar els preceptes de la religió mahometana, la qual cosa implica ceguesa respecte a la fe verdadera: metàfora expressiva d’un enlluernament enganyós, que fa un gir descendent i irònic en el vers següent. ESPARSA Des que perdí a vós, déu de ma vida, perquè vejau porte corona casta, està el meu cos que extrema set lo gasta, car jo sol bec aigua descolorida.166 Ni em pose mai en rama verd florida,167 mas vaig pel bosc passant vida ermitana, e prest responc, si alguna em demana, que sola vós de mi sereu servida. 5 166 aigua descolorida : en contraposició al vi, per la qual cosa l’extrema set del vers anterior cal entendre-la solament en relació a aquest preat líquid. 167 Ni em pose mai en rama verd florida : aquest vers evoca el repetit tòpic de la tórtora viuda (vegeu la nota 132), impregnat ací d’un to irònic pel vers anterior. [DE MOSSÉN CORELLA AL PRÍNCEP DE VIANA]168 5 10 168 D’un bell joiell, senyor, tinc inventiva: per a l’engast prenc l’habitable terra; lo gran esforç, que por de si desterra, ab la virtut, que és part intel·lectiva, a l’un costat, seran safir i perla; per diamà estarà la temprança, e bell robí la qui porta balança, florint en vós pus verd que canyaferla. Fènix del món, enmig d’aquesta dansa, estareu vós per resplendent carboncle, puix en virtuts semblau a l’antic oncle emperador del realme de França.169 Aquests versos figuren al final d’una de las cartes de Corella al príncep de Viana. 169 Carlemany. [DE LA RESPOSTA DE MOSSÉN CORELLA A LA TERÇA LLETRA DEL SENYOR PRÍNCEP]170 Senyor del món, qui passau en saber lo qui guarí lo cast fill de Teseu:171 les vostres mans són les de Prometeu;172 o nodrís vós lo gran fill de Peleu,173 qui fon valent e animós guerrer, o sou d’aquells qui saberen curar aquell infant per qui lo pare pena dins en l’infern, lligat ab fort cadena, enmig d’un riu, davall un bell pomar.174 5 170 Aquesta composició, com l’anaterior, és el remat en vers d’una de les cartes de Corella al príncep de Viana. 171 lo qui guarí lo cast fill de Teseu : Hipòlit és víctima de la venjança de la seua madrastra Fedra, la sol·licitud amorosa de la qual havia rebutjat: ella l’acusa d’haver-la pretés, i Teseu, donant crèdit a Fedra, maleeix el seu fil i l’expulsa de la ciutat. En la seua veloç fugida cap a la costa de Corint, els cavalls d’Hipòlit s’espanten davant l’aparició d’un bou enorme, el seu carro es precipita contra uns esculls, i el virtuós adolescent mor. Esculapi (o Asclepi) li torna la vida amb unes poderoses herbes (Metamorfosis XV, 497-544). 172 Prometeu, d’acord amb Zeus, crea l’home formant-lo d’argila; però, mentre el déu vol mantenir el nou ésser sense enteniment, Prometeu, desobeint-lo, dóna als homes el foc, germen de toda civilització, després de furtar-lo del carro del Sol. Amb algunes diferències, aquest mite apareix en la Teogonia i en Els treballs i els dies, d’Hesíode, en Apol·lodor i en Èsquil. 173 o nodrís vós lo gran fill de Peleu : l’educació d’Aquil·les, fill de Peleu i de Tetis (vegeu la nota 19) va ser encomanada al savi centaure Quiró, que l’instruí en les arts curatives, entre altres disciplines. 122 174 POESIES I ALGUNES PROSES sou d’aquells qui saberen curar ... davall un bell pomar : Pèlop, de molt tendra edat, va ser ofert per Tàntal, son pare, com a àpat als déus. Aquests, en adonar-se’n, ajuntaren de nou els seus trossos i li tornaren la vida. Tàntal pateix per aquest crim el càstic de romandre encadenat enmig d’arbres fruiters a la vora d’un riu, sense poder-ne atényer mai els fruits ni l’aigua per a apaivagar la fam i la set que el turmenten. Ovidi al·ludeix aquest mite en diversos passatges de les Metamorfosis, però la seua narració completa es troba en Hesíode. ATRIBUÏDES COBLES A CALDESA175 Ma gran caritat, amor e llarguesa que el poble coneix, del nostre esperit [de llinatge em ve, del qual he seguit]176 l’estil virtuós de tanta proesa. Doncs, què fareu vós, gentil, magnifica, que no fos virtut, sabent d’on veniu? Un baix teixidor per pare teniu; la mare, com vós, bagassa publica. 5 10 15 Pensau que les gents sien cegues gallines, que el fust e lo fruit ignoren de vós; baladre florint sou, fort verinós, que vostres amors són aspres metzines. Per mills sadollar de llop los afectes, d’ovella la pell haveu manllevat; la fama teniu de test cascarat: en fengeu quant pugen, sens mil, los defectes.177 Negar no podeu; per desvirginesa sens tàlem fogiu, com altre quistor;178 175 Incloc aquest poema i els dos següents (la resposta i la rèplica), malgrat ésser dubtosa llur atribució a Roís de Corella. Vegeu respecte a això: TURRÓ 1996. 176 Manca aquest vers en l’original. Es supleix ací amb un de postís, compost a propòsit per a aquesta edició. 177 en fengeu quant pugen, sens mil, los defectes : aquest vers és molt confús, i fins i tot pareix corrupte, puix que és l’únic d’aquesta composició amb el primer hemistiqui paroxíton. 126 20 25 30 178 POESIES I ALGUNES PROSES en tot mal talent vos creix la color, per ço us espolsau sens tota peresa fortuna cruel, a vós tan portàtil179 que, morta, cercau, poblat o desert, del nostre setrill, puix l’oli n’és verd, lo cap si fa bla e no madur dàtil. Estant en la Seu, en aquella indulgència, un timbre180 que viu en l’arca llançàs, valguera més, cert, en bossa restàs d’aquell que el prengués sens tota consciència (si vós lo guanyàs, los moros de Meca se’n van dret al cel, per cert, clarament), car no satisfés ni fos penident; tornau a estibar la bruta taleca! sens tàlem fogiu, com altre quistor : tàlem val ací per ‘matrimoni’. El qüestor era, en els ordes mendicants, l’encarregat d’anar de casa en casa a recollir almoines; aquesta comparança pareix al·ludir a les freqüents males arts d’aquests frares rodamons. 179 De tota aquesta cobla, bastant confusa excepte l’al·lusió obscena dels tres darrers versos, aquests dos són els menys clars. 180 timbre : amb aquest nom es coneixia popularment en aquella època el «ral d’or» de València, de 20 quirats, equivalent a deu sous valencians, creat per Alfons el Magnànim el 1426. RESPOSTA DE CALDESA 5 10 15 20 De ma calitat fent vós empresa, restareu galant molt desfavorit; mou-vos passió posar en escrit, ab gran furor, paraules d’ofensa. Pene, cruel, a vós tan propinca. Què faré, doncs, que tant m’avorriu? Mon pare vell, si bé el descriviu, malícia gran que bé us notifica. En los rosers naixen les espines, si bé de les roses ixen grans olors; gust destemprat no jutge en sabors imperfetament, errant les estimes; puix ixen de vós tan irats conceptes e sabeu que jamés han emprat les vostres eines per mal mon pecat, per la causa de semblants respectes. De gentil dir teniu fallença, d’on se dirà que no sou amador, e, pel contrari, gran avorridor de l’exercici de Venus deessa. Cové-us a vós, doncs, mudar d’estil perquè la gent vos jutgen discret, e no façau tan defallit dret; si no, tendran vós per home sotil. 128 25 30 181 POESIES I ALGUNES PROSES Qui sinó vós, home de mala consciència, haguera dit ço que vós jutjàs? Valguera més, cert, que tal dir se callàs, fins fos oblidada vostra sentència. Així ho perdés com los moros de la seca del rei moro de Tremissén;181 ja sou damnat: teniu-vos esment així com aquell que tots dies peca. Des dels temps de Zayyan ibn Mardanix, l’últim rei musulmà de València, circulaven en aquest regne les «dobles d’or» encunyades a la seca de Tremissén, on, a més de les colònies de mercaders, hi hagué des de les acaballes del segle XIII una milícia cristiana al servei del sultà, de qui el monarca català rebia a canvi un tribut. Aquests dos versos (29-30) són poc explícits, però sens dubte al·ludeixen qualque episodi en el transcurs d’aquesta relació comercial i militar entre ambdues monarquies, encara intensa al segle XV (Vegeu GUIRAL-HADZIIOSSIF 1989:445). El terme moros del vers 29 era possiblement la denominació popular d’aquesta moneda. REPLICA MOSSÉN CORELLA A CALDESA Calda cremant, que no sentiu hivern ni menys sabeu en quin temps se hiverna; si en lo bordell n’hi ha una qüerna, una sou vós, senyora, en aquell qüern. Calda cremant, que no sentiu hivern ni menys sabeu en quin temps se hiverna; Ferux Bertran vos cala lo seu pern descapollat: la vista s’enlluerna. 5 Supèrbia182 10 15 182 De vós se condol e plany gentilesa, o dama galant, de tots béns complida! Lo vers pren espant contar vostra vida; mas força cové, per tanta malesa. Si call, per no dir faré paguesa; si parle, direu ma llengua quant talla; diguau què us vullau, puix no puc fer falla, que ja poc parlar no em par saviesa. El titolet Supèrbia que presideix aquesta cobla no concorda amb el seu contingut: en ella no s’atribueix a Caldesa cap vici concret, tan sols s’hi anuncia i es justifica que es farà en les següents, per la qual cosa, en realitat, no té sentit ací cap rúbrica. S’ajusta millor al tenor de la cobla següent (versos 17-24), del titolet de la qual consten només les dues darreres lletres, per deteriorament del ms. 130 POESIES I ALGUNES PROSES [...]ia 20 Sempre que us mir ab gest elevada, ab tants continents que el dir meu no hi basta, del pago pintat seguiu vós la rasta; mirau baix als peus i ireu mesurada.183 Defora mostrau paret reparada, però dins teniu fumada la casa, e l’ànima és ut tabula rasa; és vostre cabal la cara pintada. Inconstància 25 30 183 Teniu per costum de prest fer mudança; Saturnus184 vós sou, del cel la planeta; la lluna seguiu com una cometa: a un mes, no pus, vós feu la prestança. No resta al fi la vostra balança, ni pot fer gran colp la flaca ballesta: corcada teniu gran part de la testa; meteu-vos al camp sens tota ultrança.185 mirau baix als peus i ireu mesurada : com el paó que, en mirar-se els peus tan lletjos, deixa la vanaglòria de la seua coa. Sobre el simbolisme dels animals en la poesia corelliana, vegeu DEYERMOND 1993. 184 Saturnus : en el sistema astrològic, Saturn és el planeta de les desviacions i les dilacions. 185 meteu-vos al camp sens tota ultrança : en les justes medievals, entrar en el camp a tota ultrança (vegeu la nota 77) significava estar disposat a no eixir-ne sinó vencedor o mort, és a dir, a mantenir el desafiament fins a les últimes conseqüències; el contrari, doncs, és el JOAN ROÍS DE CORELLA 131 Barateria186 35 40 En actes d’amor sou molt baratera: lleixau tot estil per pendre despulla; portau-vos-ne el fruit ensems ab la fulla, e així caminau per tota carrera. Lo gest que mostrau de molt falaguera, [al toc de qui us creu tantost se despara:]187 teniu fals lo cor e bona la cara, e pendre sabeu conills ab sendera. Avarícia Briseida188 seguiu, la falsa troiana: que pertany a la inconstància. Cal advertir-hi que meteu-vos està en mode indicatiu, no en imperatiu, malgrat l’aspecte que li dóna l’enclisi. 186 No s’hi veu bé quina relació pot tenir el titolet d’aquesta cobla amb el seu contingut: concorda millor amb la següent (versos 41-48), i el de la següent amb aquesta. Sens dubte el copista els trabucà, deixant-se confondre pel fet que el vers 33 conté la paraula baratera. 187 Vers postís, gentilesa del responsable d’aquesta edició, en reparació d’una llacuna del manuscrit. 188 Briseida : filla de Briseu, rei de Pedas. En el saqueig de Lirnés, Aquil·les mata el pare, l’espós i els tres germans de Briseida, i se l’endú de concubina. Amb la disputa que per ella sostenen Aquil·les i Agamèmnon arranca el cant I de la Ilíada. Aquest vers i el següent pareixen evocar el passatge (XIX, 282-302) en què Briseida plora la mort de Pàtrocle i mou al plany les altres dones, que en aparença es lamenten per la mort de l’amic d’Aquil·les, però en llur interior cada una pels seus propis dols; o bé al·ludeix l’epístola III de les Heroïdes, on Briseida també lamenta la mort dels seus parents, però alhora s’hi mostra apassionada d’amor per Aquil·les. 132 45 POESIES I ALGUNES PROSES plorau ab un ull e l’altre s’alegra; mordeu com a serp o brava culebra;189 lo vostre acost dolor ja comana.190 De vós se pot dir que creix la gran fama miracles fareu,191 deessa, sens falta. «Mentiu —me digués— per mig de la galta!» E dol-me de vós, perquè sou galana.192 Peresa 50 189 Contraris en vós jo veig que hereten:193 mostrau gest gentil e sou una aranya; pus netes n’hi ha que guarden cabanya, e los elements de vós [ja es demeten los hàbits regir, car]194 tots se despiten: Sorprén en aquests versos (42-43) la imperfecció de la rima, i això mateix pel que fa als versos 45 i 48, també falsament consonants. 190 Aquesta és propietat diabòlica, segons exposa Eiximenis (Llibre dels àngels IV, 49) citant l’agustí Alexander Neckam: «E d’aquí [de la regió de l’aire caliginós] devallen [els diables] a infern a turmentar les ànimes, ço és acostant-se a elles, lo qual acostament és horrible feredat.» 191 miracles fareu : les mentides amb què justificarà els seus actes seran tan inversemblants que sols es podran qualificar de miracles. D’aquí el sarcasme dels dos versos següents. 192 sou galana : aquesta expressió, usada com a rèplica irònica, dóna a entendre que la persona al·ludida abunda en els defectes que ella mateixa assenyala en els altres. És un de tants castellanismes corellians. 193 Contraris en vós jo veig que hereten : cal entendre que s’hi combina en un sol subjecte (en vós) l’herència de dos trets de procedència distinta i de naturalesa contrària, segons es confirma en el vers següent. 194 Fragment factici amb què se substitueix una llacuna del manuscrit. Solament en aquesta edició. JOAN ROÍS DE CORELLA 55 133 vestiu samarró en temps no conforme; la cara, del cos, en vós, és diforme extrem,195 e no àls, sens dubte, en meriten. Tornada 60 195 Si em lleix de més dir, senyora sabuda, pensau que no fall pertret per a l’obra, que, tostemps dient, encara me’n sobra; mas vull, per honor, ma llengua fer muda. la cara, del cos, en vós, és diforme extrem : es pot interpretar com l’atribució d’una aparença composta, com la de l’harpia, amb cara de dona i cos d’au rapinyaire. GLOSSARI acabar : dur a terme, complir. | acabament : consumació, realització, compliment. | acabadament : complidament, completament. acampar : escapar. afortunat : atzarós, casual. | infortunat. aldre : altra cosa. alquermes : electuari o cataplasma en la composició de la qual entrava el quermes animal i altres substàncies excitants. àls : altra cosa. assombrar : espantar, esglaiar. | confondre, encegar. blasonar : descriure i explicar les figures d’un escut d’armes. carboncle : granat, robí. coldre : cultivar. continença : actitud. cors : cos. decebre : enganyar. delliurar : deslliurar, alliberar de l’assetjament dels enemics. | resoldre (un problema). dubtar : témer. | dubtós : temorós. egipcíac : fatídic. elació : ensuperbiment per l’èxit. embellir : abellir. envides : a penes. esmerla : merla. espera : esfera. 136 POESIES I ALGUNES PROSES exellat : exiliat. fellonia : ira. freturar : estar mancat (d’alguna cosa necessària). fusta : lleny, nau de fusta. guast : gastat. infançonia : refugi. jaquir : deixar, abandonar. novament : per primera vegada. orifany : elefant. pausar : romandre, demorar-se. | pausa : demora. poc : petit («un poc mal» : un petit mal). pràtica : tracte, conversació. privar : v. intr. tenir tracte privat, ésser molt acostat. qüern (i qüerna) : conjunt de quatre. record : consciència («perd lo record» : perd la consciència). reservar : preservar. restaurar : salvar. saldo : adj. sòlid («armes saldes» : armes sòlides). segur : quiet. soferir : admetre, tolerar («no sofir disputa» : no admet disputa). sotil : vil. tard : adj. lent | adv. rarament, de tard en tard. tarda : tardança. tolre : llevar. veixell : recipient, vas. ÍNDEX NOTA PRELIMINAR 5 REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 15 POESIES I ALGUNES PROSES 19 Raonament de Telamó e de Ulixes... 21 Tragèdia 33 Triümfo de les dones 41 Lamentació de Biblis 61 La vida de la sacratíssima Verge Maria... 69 Resposta ab rims estramps en llaor de la Verge Maria... 79 Oració a la sacratíssima Verge Maria... 83 Per Caldesa 87 Descriu la sepultura de sa enamorada 89 A sa enamorada 93 Demana mossén Fenollar a mossén Corella. Respon mossén Corella 95 [La balada de la garsa i l’esmerla] 97 A Bernat del Bosch 99 «Mos ulls, tancats perquè altra no mire...» 103 Cobla que llegint-la per llarg diu... 105 «Los qui amau, preneu aquesta cendra...» 107 Cobla esparsa 109 Demana mossén Corella al senyor príncep. Respon lo senyor príncep 111 138 POESIES I ALGUNES PROSES Demana mossén Fenollar a mossén Corella. Respon mossén Corella 113 «No fon tan gran dels jueus la temor...» 115 Esparsa 117 [De mossén Corella al príncep de Viana] 119 [De la resposta de mossén Corella a la terça lletra del senyor príncep] 121 ATRIBUÏDES Cobles a Caldesa 125 Resposta de Caldesa 127 Replica mossén Corella a Caldesa 129 GLOSSARI 135