ÍNDEX 1 INTRODUCCIÓ ......................................................................................................... 3 2 LA EQUINOTERÀPIA I ALTRES TERÀPIES EQÜESTRES .............................................. 5 3 2.1 Concepte sobre la equinoteràpia ............................................................... 5 2.2 Història de la equinoteràpia .......................................................................... 6 2.3 Destinataris a qui va dirigida la teràpia ..................................................... 10 2.4 Contraindicacions ......................................................................................... 10 2.5 Beneficis de l’equinoteràpia........................................................................ 11 TIPUS DE TERÀPIA EQÜESTRE ................................................................................. 14 3.1 4 5 Hipoteràpia .................................................................................................... 14 3.1.1 Hipoteràpia passiva ............................................................................... 15 3.1.2 Hipoteràpia activa................................................................................. 15 3.2 Equitació terapèutica................................................................................... 15 3.3 Equitació adaptada ..................................................................................... 16 PER QUÈ EL CAVALL .............................................................................................. 16 4.1 Característiques necessàries del cavall ..................................................... 18 4.2 Principis terapèutics ...................................................................................... 20 4.2.1 Transmissió de calor corporal ............................................................... 20 4.2.2 Transmissió d’impulsos rítmics ............................................................... 20 4.2.3 Transmissió d’un patró de locomoció ................................................. 21 METODOLOGIA DE LA TERÀPIA ........................................................................... 23 5.1 Programa específic per a cada pacient .................................................. 23 5.2 Patrons de moviment a la pista .................................................................. 24 5.2.1 Patró en cercle ....................................................................................... 24 5.2.2 Patró de serpentina ............................................................................... 24 5.2.3 Patró de caminata ................................................................................ 24 5.3 Exercicis a treballar ....................................................................................... 25 5.3.1 Exercicis d’equilibri ................................................................................. 25 5.3.2 Exercicis simètrics ................................................................................... 27 5.3.3 Exercicis de relaxació ............................................................................ 27 5.3.4 Exercicis de patró creuat ...................................................................... 27 6 FONAMENTACIÓ TEÒRICA DEL CONCEPTE SÍNDROME DE DOWN ................ 27 6.1 Història i evolució de la Síndrome de Down .............................................. 27 6.2 Concepte de Síndrome de Down .............................................................. 29 6.3 Formes de Trisomia 21 ................................................................................... 30 6.4 Característiques físiques i cognitives .......................................................... 31 6.5 Família, escola, societat ............................................................................... 31 6.6 Com contribueix l’equinoteràpia amb el S. D .......................................... 31 7 Entrevistes ............................................................................................................... 32 7.1 Entrevista al centre Love Horses .................................................................. 32 7.2 Entrevista a la Isa ........................................................................................... 32 7.3 Entrevista a la Fundació Aura de Barcelona ............................................ 32 7.4 Entrevista a Síndrome Down Catalunya .................................................... 32 8 Voluntariat al centre Hipica la Lluna ................................................................. 32 8.1 Mostres ............................................................................................................ 32 8.2 Instruments ...................................................................................................... 32 8.3 Anàlisis de dades ........................................................................................... 32 8.4 Procediment i pla d’activitats ..................................................................... 32 9 Cas particular: l’Andrea ...................................................................................... 32 9.1 Entrevista a la Eva ......................................................................................... 32 9.2 Resultats .......................................................................................................... 32 10 Conclusions ........................................................................................................ 32 11 Annexos .............................................................................................................. 32 12 Bibliografia ......................................................................................................... 32 1 INTRODUCCIÓ La utilització d’animals, i especialment els cavalls amb l’objectiu d’ajudar a les persones ve de temps molt antics. Des de l’antiga Grècia, els grecs aconsellaven muntar a cavall i d’aquesta manera augmentava l’autoestima d’aquells qui patien una malaltia incurable. Gràcies a Hipòcrates, que aconsellava la equitació per millorar en aspectes sanitaris, avui coneixem i ens beneficiem de la equinoteràpia. La equinoteràpia és un mètode terapèutic i educatiu que utilitza el cavall com a instrument principal que avarca l’àmbit de la medicina, la psicologia, la pedagogia i l’esport. Quan cursava 4t de la ESO, que era el moment que començava a orientar els meus estudis cap a l’àmbit científic-tecnològic, tenia la idea de realitzar un trec sobre la malaltia de l’Alzheimer. Aquesta idea va sorgir ja que tenia clar que volia fer la carrera de Medicina. Malauradament, el temps passa ràpid, els gustos canvien d’un segon per l’altra, les oportunitats sorgeixen i s’esvaeixen, els recursos pots o no tenir-los, etc. Fa uns mesos ens van començar a introduir el tema del Treball de Recerca. Ens van explicar de què tractava i ens feien escollir un tema. L’Oriol Torrents, el meu tutor de 1r de Batxillerat, ens va parlar i oferir diverses opcions per a poder presenciar una investigació clínica o poder estar present en un laboratori per treure idees pel tema del treball o, simplement com a part pràctica. En aquell moment estava centrada en els estudis i no li vaig donar gaire importància a aquestes petites coses que ens deia l’Oriol, cosa que me’n penedeixo moltíssim ja que hagués sigut genial d’acord amb els meus gustos i preferències. És per això que vaig haver de pensar i triar un tema pel qual estigués interessada. De manera que, pensant i pensant que més millor que realitzar una recerca d’informació sobre la equinoteràpia, un tema que avarca el món eqüestre i la salut al mateix temps. Un cop vaig tenir el tema triat, vam reunir-nos amb el/la tutor/a assignat/da per explicar-li i comentar els objectius i la metodologia que utilitzariem. L’objectiu d’aquest treball és conèixer en el sentit psicològic i mèdic la funció de les activitats que es proposen en la teràpia assistida amb cavalls (TAC). El centre en el qual es practica aquesta teràpia pot seguir un procediment i tenir un pla d’activitats pels pacients i avaluar tant en el sentit cognitiu, físic i mèdic l’evolució del nen/a. Tanmateix,no tots els centres segueixen al peu de la lletra aquesta metodologia, sinó que practiquen aquest esport/teràpia com una activitat lúdica. Aquest és el cas del centre d’equitació que jo vaig, Hípica la Lluna, aquest imparteix la teràpia més bé com una activitat. Allà no tenen durada, ni criteris d’avaluació, ni especialistes en equinoteràpia, ni fitxa per a cada pacient. És per aquest motiu que vull informar-me sobre el procediment i la metodologia que s’usa en centres que només es dediquen a aquest tipus de teràpia. Tal i com he explicat abans, la Medicina és una de les carreres que més m’ha cridat l’atenció, és a dir, l’àmbit de la salut m’interessa tant com el tema dels cavalls. Així com el segon objectiu és tenir unes nocions bàsiques sobre la Síndrome de Down. Per què aquesta alteració i no una altra? Doncs perquè mentre estava realitzant el voluntariat a Hípica la Lluna, em vaig fixar que la majoria de nens que assistien i venien cada 15 dies tenien aquesta afecció. Llavors em vaig qüestionar el per què d’aquesta abundància de nens amb la mateixa deficiència. És en aquest moment que vaig decidir que el tema del meu treball seria la equinoteràpia i la síndrome de Down. L’objectiu és arribar a la última pàgina del treball i poder parlar sobre aquesta alteració genètica amb facilitat i explicar les característiques bàsiques que la majoria de tots nosaltres desconeixem. Finalment, el tercer objectiu és comparable amb dues assignatures científiques; la física i les matemàtiques. Aquestes dues assignatures són totalment diferents, ja que mentre una estudia el funcionament de l’Univers (el moviment de la matèria per l’espai i el temps, l’energia i la força), l’altra és la ciència que estudia les propietats i relacions entre entitats abstractes com els números, figures geomètriques, icones o símbols en general. No obstant, la física i la matemàtica sempre han anat de la mà. Alguns cops la física ha generat matemàtiques i a la inversa. Per aquest motiu una ciència complementa a l’altra, i això és exactament el que passa amb la equinoteràpia i la Síndrome de Down. Aquesta teràpia complementa a la Síndrome de Down ja que tal i com s’ha comprovat en diverses investigacions, realitzar aquesta activitat té efectes beneficiosos. Per tant, el tercer i últim objectiu és relacionar aquests dos grans temes. Conèixer quina relació tenen, com es beneficien les persones amb Síndrom de Down amb ajuda d’aquesta teràpia, saber els efectes positius i negatius que genera i, sobretot, poder donar la meva opinió un cop haver sigut voluntària sobre el meu punt de vista sobre l’evolució que tenen els pacients al assistir al centre. La metodologia ha sigut la següent. En primer lloc, vaig parlar amb la meva professora d’equitació sobre el tema que havia escollit i ella em va oferir ser voluntària al mateix centre. Em va explicar en què consistia l’activitat i em va dir que els nens venien cada dos diumenges durant tot el matí. Així que vaig començar amb la part pràctica. Mentre anava al centre per practicar l’esport a nivell personal, el següent dia, tornava al Bedorc (població on està situat el centre) per exercir de voluntària La part pràctica ha sigut la més entretinguda però fàcil i difícil alora. Perquè tal i com he explicat abans, el meu centre empra aquesta teràpia com a activitat lúdica. L’Associació amb que venen la majoria de nens són de Piera i ells no tenen uns objectius per a cada pacient ni fan seguiments sobre els efectes que genera sobre ells. Per aquest motiu, la Montse Sogas, em va proposar de crear i elaborar un pla d’activitats i un procediment pel meu compte. I això és el que vaig fer, vaig Objectius Metodologia 2 LA EQUINOTERÀPIA I ALTRES TERÀPIES EQÜESTRES 2.1 Concepte sobre la equinoteràpia Avui dia quan tenim algun problema relacionat amb la salut acudim al metge, esperant a que el doctor ens recepti un medicament dels que sempre han estat presents al dia a dia. Tanmateix, molts cops no som conscients que, a part dels fàrmacs es poden emprar alternatives naturals com és la equinoteràpia. La equinoteràpia és un mètode terapèutic i educatiu que té com a instrument principal el cavall. L’objectiu és contribuir al desenvolupament cognitiu, físic, emocional i social de persones que pateixen alguna deficiència o persones amb necessitats especials. Consisteix en potenciar les capacitats individuals de persones amb trastorns de comportament o algun altre tipus de discapacitat física o mental mitjançant la pràctica de diferents activitats a cavall. És un mètode complementari que contribueix a la rehabilitació i socialització del pacient per tal de millorar la seva qualitat de vida. La equinoteràpia com a activitat avarca 4 àrees disciplinàries diferents: medicina, psicologia, pedagogia i esport. En l’àmbit mèdic és coneguda com una teràpia alternativa i complementària a altres mètodes terapèutics tradicionals, en la que es treballa amb el cavall amb finalitats terapèutiques, educatives i estimuladores. En persones que tenen dificultats motrius, el moviment tridimensional del cavall produeix sensacions molt similars a les que sentim els humans al caminar, és per això que el pacient es familiaritza amb aquest moviment. Una altra aplicació es dóna amb joves i nens que tenen problemes per relacionar-se i comportar-se davant els altres, és el cas de l’autisme. En aquest cas, aquesta tipus de teràpia millora l’autoestima, corregeix problemes de conducta, disminueix l’ansietat, etc. La equinoteràpia és també una modalitat de zooteràpia o teràpia assistida amb animals, en la que l’instructor utilitza el cavall com a eina fonamental per aconseguir diversos procediments específics per a cada persona per tal de millorar la seva qualitat de vida, la salut física, mental, emocional i sobretot, aconseguir que s’integrin a la societat. Els centres d’equinoteràpia compten amb un equip multidisciplinari bastant complet, des de psicòlegs fins a fisioterapeutes, incloent equinoterapeutes. Però realment, el cavall és el que fa la feina, els educadors només estableixen el vincle necessari perquè el pacient obtingui beneficis i bones experiències amb el cavall. En conclusió, la equinoteràpia és un tractament terapèutic i alhora recreatiu, ja que fa que els pacients puguin gaudir d’aquesta activitat al aire lliure. 2.2 Història de la equinoteràpia El terme “equinoteràpia” prové del llatí Equinus (Equus = cavall i –inus = pertinença) i de la paraula grega therapeuein (Therapia = tractament mèdic). De manera que, tot junt significa “teràpia amb cavalls”. Dins de l’equinoteràpia hi ha la hipoteràpia, que prové del grec “Hippos” (cavall), que literalment vol dir “tractament amb l’ajuda del cavall”. L’equinoteràpia no és un mètode emprat des de fa poc sinó que darrere de totes les innovacions que han fet els diversos centres eqüestres hi ha un cert trajecte des de temps molt antics. Des dels primers escrits humans el cavall sempre ha estat present al costat de l’home; servint-lo en l’agricultura , com a mitjà de transport, com a peça fonamental en les batalles i durant segles ha representat diversos símbols de poder. Per tant, sabem segur que abans de Crist la gent ja valorava l’equitació com una activitat beneficiosa per a l’ésser humà. Els primers textos que tractaven sobre la doma, l’ensenyament, l’alimentació i l’entrenament dels cavalls es van trobar l’any 1906 a la capital Hattusa (Turquia). Existeixen 4 taules diferents que tracten aquests temes. El text s’anomena “Ittiti Kikkuli”. L’equinoteràpia sorgeix quan Hipòcrates (458-377 aC), pare de la medicina, va esmentar els beneficis que proporcionava muntar a cavall en la salut de les persones. Aquest afirma que l’ànima dels qui no es podien curar millorava amb l’equitació. Afortunadament va tenir raó, ja que l’equinoteràpia beneficia tot el sistema sensomotriu 1 i té molts avantatges terapèutics a nivell cognitiu, comunicatiu i de personalitat. Hipòcrates va escriure diversos llibres relacionats amb la Medicina, un dels quals era el llibre Les Dietes, en el qual aconsellava l’equitació per “regenerar la salut i preservar el cos humà de moltes malalties i sobretot en el tractament de l’ insomni”. Amb aquesta citació ens vol transmetre que l’equitació és una activitat completament natural i saludable que contribueix en la salut d’una persona positivament. És a dir, tots aquells qui practiquen i duen a terme l’activitat poden patir canvis beneficiosos a nivell físic i psicològic. A més a més va afirmar que “l’equitació practicada a l’aire lliure fa que els músculs millorin el seu to”. Amb aquesta segona afirmació, es refereix a que la gent que realitza aquesta teràpia pot arribar a aconseguir beneficis a nivell físic, com és aconseguir força i flexibilitat. Asclepiades de Prusa (124-40 aC), metge grec que recomanava dietes, exercicis, banys, neteja i altres activitats que fem servir avui dia per la salut, animava a pacients epilèptics i paralítics a practicar aquesta activitat. Aquest deia que al estar en contacte amb els animals i amb la natura, provocava un estat de relaxació i desconnexió total del seu entorn. Galè (metge personal de Marc Aureli i coneixedor/divulgador de la medicina oriental), recomanava la pràctica de l’equitació com una manera de que Marco es desenvolupés d’una forma més eficaç i ràpida. També va iniciar la tècnica de la mecanoteràpia, que consistia en utilitzar aparells mecànics per provocar moviments corporals regulats en una força, una trajectòria i una amplitud concreta. Aquesta tècnica ja es feia servir en cavalls per tractar malalties incurables. Merkurialis (1530-1606) al 1569 va publicar en llatí la seva obra “De arte ginmàstica”, en la qual va citar una observació feta per Galè: “La equitació no només exercita el cos, sinó també els sentits”, això significa que aporta beneficis tant físicament com psicològicament, és a dir millorar l’autoestima, redueix l’ansietat, provoca estímuls bons, etc. Thomas Sydenham (1624-1689) aconsellava en el seu llibre “Tractat sobre la gota”, practicar l’esport eqüestre ja que afirma el següent: “la millor cosa que he conegut per fortificar i reanimar la sang i la ment és Sistema que implica totes les estructures i processos que ens permeten interactuar amb l’entorn mitjançant el moviment. 1 muntar diàriament i fer llargues passejades a l’aire lliure”. De manera que creia que era un tractament ideal per a la tuberculosi, còlics biliars i flatulències. Samuel T. Quelmalz (1697-1758), metge de Leipzig, i Charles Castel (1734), creador de la cadena vibratòria, van ser els primers en investigar els moviments tridimensionals del dors del cavall. El 1747 Quelmalz va inventar una màquina eqüestre per demostrar la manera en que el moviment i els exercicis físics eren encarats pels metges de la època. Aquesta màquina era una grua que simulava de la manera més precisa els efectes induïts pel moviment eqüestre. A partir d’aquests assajos sobre la màquina, va escriure la tesis “La salud a través de la equitación”, on es feia referència per primer cop al moviment tridimensional del dors del cavall. Més tard, Joseph Tissot (1782), a través de la gimnàstica mèdica va introduir la rehabilitació de cirurgies mitjançant respostes beneficioses que produeix aquest tipus de moviment del cavall. A l’Hospital psiquiàtric Retreat de York, Anglaterra (conegut per intentar reformar per primer cop el sistema de curació de malalts mentals), van utilitzar cavalls per a les diverses teràpies. William Tuke (un dels primers a fer servir tractaments mentals sense mètodes coercitius). El Dr. Gustav Zander (fisioterapeuta suec, mecanoteràpia) va ser el primer que afirmà que les vibracions de 180 batecs per minut transmeses al cervell estimulen el SNS (Sistema Nerviós Simpàtic). Tot i així, no ho va poder associar al cavall. Va ser el Dr. Rieder (dierector de la universitat Marthin Luther, Alemanya) qui, uns anys més tard, va trobar les mateixes vibracions al dors del cavall. L’any 1897 a Alemanya el 85% dels casos d’epilèpsia es tractaven a través dels cavalls. L’any 1901 a Anglaterra, a l’Hospital Ortopèdic de Owestry es va començar a realitzar les primeres aplicacions d’ Equinoteràpia dins l’àmbit hospitalari. A aquella època va haver una pacient que va ser una de les majors referents en aquest tipus de teràpia. És el cas de la Liz Hartel, que als 16 anys li van detectar poliomielitis fins al punt de no poder desplaçar-se sense l’ajuda de cadira de rodes i més tard amb muletes. Ella ja muntava a cavall anteriorment i contradient a tots, va continuar practicant fins al punt que, 8 anys més tard, a les Olimpíades del 1952 va guanyar una medalla de plata en la disciplina de doma, competint amb les millors gents del món, el públic es va donar compte de la seva paràlisi quan va baixar del cavall per pujar al pòdium amb ajuda de dos bastons canadencs. Aquest fet es va repetir a les Olimpíades de Melbourne el 1956. És a partir d’aquest moment que els investigadors i metges van començar a sentir curiositat i van dur a terme diverses investigacions amb programes d’activitats eqüestres com a medi terapèutic. 1 Lis Hartel realitzant doma a les Olimpíades de 1952 a Dinamarca 2 Lis Hartel baixant del cavall amb Quan va començar a ser més coneguda aquest tipus d’activitat, l’any 1954 a Noruega va aparèixer el primer equip interdisciplinat format per un fisioterapeuta, un psicòleg i un instructor d’equitació. L’any 1956 van crear la primera associació a Anglaterra. suport El doctor Max Reichenbach va ser pioner en la investigació científica de l’Equinoteràpia. Des de 1953 va elaborar el primer estudis científics amb pacients que requerien dels seus coneixements a la seva clínica de fisioteràpia a Birkenreuth, Alemanya. El 1965 l’equinoteràpia es va convertir en una matèria didàctica; el 1969 hi va haver el primer treball científic d’Equinoteràpia a l’Hospital de Salpetiere, París. Per tant, la equinoteràpia és un mètode terapèutic a nivell mèdic que va començar a l’època grega fins als temps d’ara. Primer va sorgir als països d’Escandinàvia el 1952, darrerament es va estendre a Anglaterra i Europa, especialment a Alemanya. Finalment els anys 80 arriba a Espanya amb l’objectiu d’atendre a persones amb exclusió social o trastorns físics. 2.3 Destinataris a qui va dirigida la teràpia La equinoteràpia és beneficiosa tant per a persones adultes com nens que, tenen discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, trastorns psicològics, problemes de marginació o inadaptació social o patologies com les següents: - Paràlisi cerebral Disfuncions cerebrals Neurosis Autisme Síndrome de Down Malaltia de Parkinson Esclerosi múltiple Distròfia muscular Espina bífida Anorèxia, depressió. Addicions, ansietat Malalties traumatològiques o cròniques Dislèxia Deficiències de coordinació psicomotriu TDAH Tot així, cal recordar que no existeixen fórmules màgiques i per tant, és necessari ser prudents a l’hora de valorar els èxits de la equinoteràpia i entendre-la com a tractament complementari, dins un conjunt de teràpies mèdiques amb ajuda d’un equip expert. 2.4 Contraindicacions La teràpia assistida amb cavall és una teràpia que mobilitza el sistema articular-muscular. És per aquesta raó que cal tenir en compte que aquesta activitat comporta un cert risc alhora de treballar amb un animal d’aquestes característiques, i, tot i treballar amb les suficients precaucions davant qualsevol perill, pot ser que es produeixi un moviment brusc o incontrolat que provoqui una caiguda al pacient. Per això, la rehabilitació eqüestre està prohibida en certes patologies. Alguns casos en que no és recomanable són els següents: - Artrosis Cardiopaties congènites - Escoliosis Estats epilèptics Fissures Glaucoma Hemofília Hèrnia discal Insuficiència cardíaca Osteoporosis Traumatismes recents Així com la teràpia s’ha de suspendre durant un temps en cas que el pacient pateixi una commoció cerebral, un esquinç,una dislocació, tendinitis, etc. 2.5 Beneficis de l’equinoteràpia La equinoteràpia resulta ser un tractament important per a millorar la qualitat de vida de les persones que pateixen alguna discapacitat o que tenen trastorns neurològics, psiquiàtrics i tramautològics, ja que és una activitat terapèutica i educativa que es desenvolupa a l’aire lliure, i que té beneficis físics, neurològics, psíquics i emocionals. Podem classificar els beneficis en diverses àrees: ÀREES BENEFICIS PSICOLÒGICA/COGNITIVA - Augmenta l’autoestima - Autocontrol de les emocions - Autoconfiança - Capacitat d’atenció i memòria Reeducació de qualitats relacionals (respecte, responsabilitat i amistat) Organització i seqüenciació d’activitats - Defensa del territori COMUNICACIÓ I LLENGUATGE - Comunicació gestual, oral i afectiva - Augment del vocabulari - Construcció de frases correctament - Articulació de paraules NOUS CONEIXEMENTS I TÈCNICA D’EQUITACIÓ - Aprèn a cuidar el cavall - Col·laborar en àrees d’higiene - Diferenciar eines utilitzades per netejar el cavall - Conèixer l’equip del cavall i l’ordre de col·locació - Pujar i baixar del cavall - Aprendre a dirigir el cavall - Muntar amb cadira o sense SOCIAL - Relacionar-se amb altres persones que no pertanyen al seu entorn familiar o escolar - Crear relacions d’amistat amb companys - Respecte i amor cap als animals Augmentar el número d’experiències 3 Beneficis psíquics i socials ÀREES BENEFICIS FÍSICA/PSICOMOTRIU - Millora el desenvolupament de percepció i organització de l’espai - Adquisició i millora de la simetria corporal - Coordinació psicomotriu - Motricitat fina i gruixuda - Plasticitat cerebral - Estratègies adaptatives MÈDICA - Estimulació del sistema circulatori - Estimulació del sistema respiratori MOTORA - Regulació del to muscular - Inhibició de reflexes i moviments associats - Grabació i automatització del patró de locomoció - Control cefàlic i del tronc - Augment de felxibilitat, agilitat i força muscular - Desenvolupament del sistema tàctil i vestibular - Equilibri - Marxa (moviment tridimensional) - Facilitació de dissociació de cintures 4 Beneficis psicomotrius Alguns dels beneficis relacionats amb una determinada discapacitat són els següents: DESTINATARI Persones que han patit amputacions Autisme Paràlisis cerebral Síndrome de Down BENEFICI Aquestes persones es beneficien augmentant l’autoestima, l’autonomia i la funcionalitat. Això significa que aquesta persona aprèn a fer coses per ell mateix i té seguretat a l’hora de fer-les. Aquestes persones els costa relacionar-se i prestar atenció al que els envolta, és per això que aquesta teràpia pretén ajudar en l’àmbit social. Millora la postura, la coordinació i l’equilibri de la persona. Millora les habilitats motores i socials, perquè aquestes persones acostumen a caminar geperuts i d’aquesta manera cada cop es col·loquen més recte. Esclerosis múltiple Distròfia muscular 3 Aporta una gran quantitat d’exercici i fa que les persones aconsegueixin flexibilitat, equilibri, força i energia. Manté activa i enèrgica a la persona. TIPUS DE TERÀPIA EQÜESTRE 3.1 Hipoteràpia La hipoterapia és una teràpia que aprofita els principis terapèutics del cavall per tractar a persones amb discapacitats físiques, ja siguin congènites o adquirides. L’instrument principal és el cavall, gràcies a la seva elegància, ritme, calor i massa corporal aportarà valors i moviments favorables al pacient. Aquest teràpia està formada per un trinomi, és a dir; el cavall, el pacient i un fisioterapeuta. Aquest últim sempre ha d’estar al costat del cavall i és el que supervisa i dóna les instruccions. Es practica en un entorn natural i lúdic, lluny del context hospitalari, cosa que afavoreix a nivell psicològic al pacient ja que està en un espai fora de pressions on pot gaudir de bones vistes i rodejat de bona companyia. Aquesta teràpia ajuda amb persones que tenen paràlisis cerebral, paraparèsia espàstica, hemiparègia, hipotonia i retard psicomotor inespecífic, lesió cerebral isquèmica espàstica, Síndrome Smith Magenis, Ataxia Friedreich, Síndrome de rett*, entre d’altres. Aquest tipus de trastorns i discapacitats es beneficien de la hipoteràpia millorant el to muscular, disminuint la espasticitat2, millorant la postura corporal, donant un punt de motivació a la persona i fent que aquesta es relaxi. Es refereix a músculs tensos i rígids. Els reflexes (per exemple, un reflex rotulià) són més forts I exagerats. L’afecció pot interferir amb l’activitat de caminar, el moviment, la parla I moltes altres activitats de la vida quotidiana. 2 Depenent de si té o no el control de la columna vertebral, s’aplicaran diferents tècniques. 3.1.1 Hipoteràpia passiva El pacient no controla el seu tronc i percep el moviment del dors del cavall. S’utilitza la tècnica back riding, on el terapeuta s’asseu darrere el pacient per donar-li prou sostenibilitat, evitar que caigui, guiar-lo i corregir cada moviment que sol·licita el pacient. El terapeuta realitza els moviments directament amb el pacient, ja que el pacient no té capacitats suficients per fer-ho. No s’utilitza una cadira per estimular el pacient amb la temperatura corporal, el moviment rítmic i el patró tridimensional de locomoció del cavall. 3.1.2 Hipoteràpia activa El pacient té el control del seu tronc i és capaç de muntar a cavall sense ajuda però la seva interacció amb el cavall és mínima. Es realitzen exercicis neuromusculars per regular el to muscular, coordinar i desenvolupar la flexibilitat, millorar l’agilitat i la força muscular. El terapeuta se situa de peu al terra al costat del cavall ajudant al pacient a que realitzi correctament els exercicis. 3.2 Equitació terapèutica La equitació terapèutica mitjançant el contacte amb el cavall i la motivació que produeix, intenta buscar diferents solucions a tots aquells que pateixen problemes alhora d’aprendre i adaptar-se al seu entorn. Moltes activitats que exerceix aquesta teràpia consisteixen en jocs de reconeixement morfològic amb anelles de colors i pilotes, de mides i tactes diferents; jocs de números, de lletres, de cançons, etc. Es desenvolupen aspectes com l’aprenentatge, l’atenció, la coordinació i la memòria. Aquesta teràpia va dirigida a aquelles persones que tenen la capacitat de realitzar alguna acció sobre el cavall amb una afectació cognitiva-conductual. En aquest cas no és necessari d’un coterapeuta que vagi sobre el cavall juntament amb el pacient ja que aquest és capaç de moure, controlar i dirigir al cavall independentment en els diferents aires i dur a terme diversos exercicis. Al llarg dels anys s’ha vist comprovat que les persones amb autisme, trastorns de conducta i trastorns emocionals aconsegueixen beneficis psicoterapèutics i obtenen canvis positius alhora de comunicar-se i interactuar amb els altres. Aquest tipus de teràpia permet realitzar les sessions en grup, cosa que motiva i afavoreix als pacients. Per tant, alguns dels beneficiats són persones amb hiperactivitat, retard mental, deficiències motrius, Síndrome X Fràgil (SXF) o Trastorns d’espectre autista (ASD). Els aspectes que millora es basen en la motivació, la capacitat d’independència, l’atenció i la concentració, la sensibilitat tàctil, visual i olfactiva, etc. 3.3 Equitació adaptada L’equitació adaptada més que una teràpia és un esport adaptat que va dirigit a aquelles persones que volen gaudir de la equitació com una opció lúdica o esportiva, però que per motius diversos relacionats amb la seva discapacitat requereixen aquesta adaptació ja sigui per pujar al cavall o bé durant la munta. Un aspecte a considerar d’aquesta teràpia és que el pacient es pren els exercicis com una diversió, lluny de un protocol dissenyat amb uns objectius. És una activitat que manté al pacient entretingut i atent al que pot passar al seu voltant: els exercicis passen a estar a un segon lloc pel pacient, mentre el sistema nerviós central està treballant per obtenir resultats beneficiosos. Aquesta teràpia es considera dins de la equinoteràpia ja que aporta els mateixos beneficis que qualsevol altra tècnica de teràpia amb cavalls. 4 PER QUÈ EL CAVALL Els cavalls no diferencien ni discriminen, no jutgen, no necessiten la capacitat de la parla per a relacionar-se, saben esperar, reconeixen els efectes d’amor i els retornen, què més es pot demanar d’un terapeuta? Des de temps molt antics el cavall sempre ha estat lligat a la vida dels homes, sempre ha estat present en la formació de pobles i ciutats. Psicològicament, l’ésser humà se sent poderós i quasi invencible quan monta a cavall. La capacitat de guiar a un ésser més gran i amb molta més força, el qual la seva massa corporal pot arribar als 600 kg, pot beneficiar de manera psicològica ja que genera pensaments i emocions agradables relacionades amb el sentiment de “ser capaç”, “de poder”. Que l’animal estigui sota el nostre control ajuda a millorar la capacitat d’atenció i ens repercuteix de forma positiva en la memòria. Afavoreix la ubicació en l’espai i el temps i es proporciona nous coneixements. Per entendre-ho millor: quan jo munto a cavall i tinc la capacitat de fer-lo saltar per una tanca que pot arribar al metre, sento una gran satisfacció i felicitat. El cavall no deixa de ser un animal salvatge que en qualsevol moment pot desobeir i no respondre a les teves ordres o estímuls, per això aquestes activitats que els fem fer són “antinaturals” per ells, ja que no les farien per sí mateixos en un estat de llibertat. És per aquest motiu que el sentiment de “poder” a l’hora d’estar sobre un animal tant voluminós ha d’estar present si o sí. La relació afectiva amb el cavall és molt important ja que també és terapèutica. És per això que el cavall ha de generar confiança i s’ha de poder guiar fàcilment. D’aquesta manera es formarà el vincle pacientcavall-terapeuta, bàsic per a la millora del pacient. Això comportarà una major capacitat de progressió i s’aconseguirà que la teràpia tingui èxit. Els cavalls tenen tres aires: el pas, el trot i el galop. En les teràpies assistides amb cavalls s’utilitza únicament el pas (perquè els altres aires són moviments bruscos que poden fer que el pacient pateixi caigudes o danys col·laterals). El pas és un aire suau: dels quatre membres del cavall sempre van a coincidir amb el terra dos o tres punts de recolzament. Això significa que no hi ha un temps en què l’animal no estigui en contacte amb el terra. En una sessió de mitja hora el resultat es el mateix que si el pacient hagués estat caminant. La única diferència és que aquest no ha hagut de carregar amb el pes de tot els cos, ja que el trasllada l’animal. En cas que el pacient pateixi alguna discapacitat, aquest realitza un moviment passiu sobre del cavall. Tot i així el pacient té el sentiment d’estar fent un moviment actiu perquè està potenciant zones del cos que no es mouen per sí soles. El cavall és un animal ideal per treballar i realitzar accions terapèutiques i educadores, ja que pot suportar el genet un període de temps relativament llarg. La teràpia es practica en un espai obert, en interacció i contacte total amb la naturalesa. A més a més el vincle entre cavall i genet té un efecte favorable en l’àmbit psicològic i emocional del pacient, que molts cops a causa de la discapacitat es veu limitat a realitzar activitats d’aquest tipus. Les teràpies assistides amb cavalls són una pràctica per realitzar-la tota la vida, perquè el pacient constantment s’estarà beneficiant dels seus efectes. 4.1 Característiques necessàries del cavall L’elecció del cavall per a la teràpia no és fàcil, s’ha de tenir en compte i avaluar tant les característiques físiques com el seu caràcter i comportament perquè es puguin aconseguir resultats beneficiosos. El dors del cavall es subdivideix a la creu, la part toràcica i lumbar. El cavall ha de tenir una creu elevada i una mica prolongada en sentit cabdal per poder activar els lligaments i músculs del coll i establir l’equilibri del cap i facilitar la interacció de la musculatura del dors i coll. Això provoca la mobilitat de les espatlles en la locomoció i la col·locació correcta de la cadira o manta. La part toràcica ha de ser recte, horitzontal i sòlida perquè pugui tenir suficient resistència per suportar una o dues persones al caminar. La part lumbar ha de ser àmplia i consistent per poder suportar la carga corresponent i d’aquesta manera poder transmetre impuls des dels membres de la pelvis. Tanmateix, no pot ser molt àmplia pels pacients que tenen dificultats d’obertura de membres inferiors. Finalment, la gropa canalitza i transmet els impulsos de propulsió dels membres de la pelvis fins al dors. És en aquesta part el paper important dels moviments de locomoció del cavall. La gropa d’una cavall utilitzat en equinoteràpia ha de ser llarga, àmplia, musculosa i lleugerament inclinada. És molt important que tingui aquestes certes característiques ja que aquesta part del cavall s’encarrega d’estabilitzar i fixar l’articulació del maluc i la flexió d’aquest. En definitiva, és preferible que el cavall tingui una forma més bé rectangular en comptes de quadrat, ja que d’aquesta manera ofereix suficient espai al seu dors per realitzar el back-riding. En quant a l’alçada. és important que sigui adequada conforme al pacient i aquesta sol variar entre 1m i 1,70m. En general no hi ha cap raça específica alhora d’escollir un cavall. No obstant hi ha races més aptes que altres per aquest tipus de teràpia. La raça pura sang o àrab es considera més difícil ja que tendeixen a ser cavalls excitats i de temperament nerviós. Això vol dir que en qualsevol moment podrien tenir un creuament de cables i fer caure al pacient, provocant-li lesions psíquiques o físiques. L’edat del cavall hauria de ser major de 18 anys, és a dir no pot ser un poltre ja que a part de que físicament no està preparat per realitzar tots aquests exercicis, els cavalls d’equinoteràpia han d’estar prèviament entrenats amb una persona que aconseguirà guanyar-se la seva confiança a base de pràctica, pràctica i més pràctica. Si el cavall és mascle és importantíssim que estigui castrat, perquè en cas de que hi hagi una euga al voltant, aquest ho notarà i aquest intentarà fugir i s’alterarà sense poder frenarlo. En cas de que sigui femella (euga), s’ha de controlar els seus cicles hormonals. Tot i així han de tenir un temperament dòcil i tranquil, ja que si és un animal espantadís o fàcil d’alterar pot arribar a tirar el genet al terra. Els cavalls posseeixen sentits molt més desenvolupats que els humans. Els més desenvolupats són la vista, l’oïda i l’olfacte. Per entendre-ho millor, la vista del cavall s’ha desenvolupat molt al llarg dels anys, tant que pot arribar a veure quasi tot el seu entorn, cosa que els humans no som capaços ja que tenim aproximadament una visió de 180º. Això vol dir que pot veure reflexes i estar atent a qualsevol moviment que pugui passar al seu voltant. Com molts altres animals, l’oïda és un dels sentit més desenvolupats, això significa que el que nosaltres sentim ells ho senten molt més fort. Aquesta capacitat els ajuda a prevenir atacs per sorpresa, les seves orelles es mouen constantment, una independentment de l’altra, pel que pot concentrar-se a la perfecció en els sons de dues situacions diferents. Per últim, un dels altres sentits per prevenir possibles amenaces és l’olfacte. Aquest és molt important ja que li permet ensumar qualsevol amenaça que pugui estar a prop i preparar-se per a defensar-se o fer entendre al genet que hi ha un possible agressor. Com a conclusió d’aquestes petites explicacions sobre els sentits dels cavalls, podem dir que la seva morfologia i el seu comportament està preparat per a que pugui sobreviure en un hàbitat natural. Aquestes característiques sensorials fan que el cavall sigui un animal molt sensible i atent a qualsevol cosa que succeeixi en el seu entorn. Per aquest motiu s’ha de vigilar alhora d’apropar-se o manipular un cavall ja que en qualsevol moment, si estàs alterat, nerviós, enfadat... aquest pot pensar que li vols fer mal i atacar-te. Psicològicament, el cavall mai ha deixat de ser un animal salvatge. Aquests els hi hem de proporcionar una vida més natural possible ja que si els hi proporcionem tot el que ells haurien de poder aconseguir per sí mateixos, , per molt que no ho sembli, no tindran un estat psíquic equilibrat. Els hi hem de donar un terreny ampli i vegetal perquè sembli que estan al bosc (hàbitat natural). 4.2 Principis terapèutics Des de fa molt temps, els cavalls han acompanyat als humans en diferents tasques relacionades amb el camp, el transport i la guerra. Actualment però, la tecnologia ha avançat ràpidament i s’ha descendit d’aquest recurs. Una de les tasques que empra aquest animal i que s’està convertint imprescindible és en les teràpies assistides amb cavalls. És a dir, avui dia es considera un dels animals més adequats per ser coterapeutes. Per que? Els cavalls tenen unes característiques específiques que són els principis terapèutics de les teràpies assistides amb cavall. Trobem tres principis fonamentals: 4.2.1 Transmissió de calor corporal La temperatura dels humans sol ser d’uns 35º-36º. Tanmateix, la temperatura corporal dels cavalls és de 38º, superior a la dels humans. El fet de que sigui superior, els aporta una sèrie de beneficis físics; la relaxació de la musculatura i els lligaments i l’estimulació de la percepció sensorial tàctil. S’ha comprovat que la relaxació dels abductors es pot mantenir fins a 6 hores després d’una sessió terapèutica. Per tant, la relaxació de la musculatura de les cames (els adductors), permeten tenir cada cop més flexibilitat i elasticitat dels malucs i el cinturó pèlvic, provocant una posició vertical més adient. A part dels beneficis físics, l’escalfor també actua d’una manera afectiva, és a dir, actua com a substitut de l’escalfor materna ja que dóna la sensació d’estar en braços de la mare. A més a més, el moviment del cavall produeix un efecte balancí, generant sentiments de seguretat, amor i protecció, que fomentarà l’autoconfiança del pacient. 4.2.2 Transmissió d’impulsos rítmics dels llom del cavall El cavall transmet impulsos rítmics al cinturó pèlvic, a la columna vertebral i als membres inferiors del genet. Al caminar al pas transmet de 90 a 110 impulsos per minut a la pelvis. Els impulsos els provoquen els músculs 5 Transmissió d'impulsos rítmics lumbars i ventrals del cavall, que es contrauen i dilaten de manera rítmica i regular. L’objectiu de la fisioteràpia consisteix en proporcionar estímuls per regular la musculatura i desenvolupar el moviment coordinat. Per tant, aquests impulsos emesos des del teixit muscular i ossi, poden activar i posar a disposició noves àrees neuronals per compensar altres àrees danyades (per exemple, la plasticitat cerebral). També reactiven el moviment intestinal, eliminant les irregularitats de la digestió, regulant i profunditzant més la respiració. Els tres tipus de moviments del cavall (pas, trot i galop) provoquen estats psíquics diferents, ja sigui de relaxació o d’animació. L’efecte de balanceig del cavall estimula experiències del passat alliberant traumes i bloqueigs psíquics. Tanmateix, al ser un moviment involuntari del genet, serà un factor clau per la seva relaxació psíquica i la construcció de la confiança en sí mateix i en el món que l’envolta. També aquest moviment proporcionen un sentiment de protecció, confiança i seguretat quan una persona està angustiada o depressiva. 4.2.3 Transmissió d’un patró de locomoció tridimensional “El genet camina assentat”. Aquesta característica de la marxa del cavall és molt important en el tractament de disfuncions neuromotores. El moviment tridimensional del cavall és equivalent al patró fisiològic de la marxa humana. Ofereix un patró fisiològic del caminar sense l’ús de les cames: el genet camina assentat, desenvolupant la coordinació i l’estabilització del tronc i del cap. Per tant, el cervell registra els patrons motors i amb el temps s’acaba automatitzant, el que provoca que el cos ho acabi integrant i augmenti la possibilitat de realitzar un traspàs a tenir mobilitat independent i pugui caminar. A més a més, la sensació d’avançar, caminar o córrer sense obstacles actua positivament sobre l’estat anímic depressiu o ansiós. Això és degut a que el pacient s’adapta als moviments del cavall poden confiar en aquest impuls cap endavant, recuperant confiança en sí mateix. Aquest principi destaca favorablement en la hipoteràpia, sobretot en el tractament de disfuncions neuromotrius (per exemple, la paràlisis cerebral) ja que aquestes persones que no poden dominar el seu cos a causa de la manca de coordinació del tronc i cap, són capaces de dominar la marxa d’una forma asseguda i poden desenvolupar la coordinació i la estabilització. 4.2.3.1 Comparació de l’anatomia del cavall i l’humà Els humans tenim molt més en comú amb els cavalls del que pensem. Tots dos formem part del grup animal dels Mamífers, compartim la mateixa estructura corporal amb els mateixos grups ossis de morfologia i característiques semblants. Tenim una estructura axial formada pel cap, la columna vertebral i el tòrax amb extremitats unides a través d’una cintura al tronc. Ens assemblem molt anatòmicament però ens desenvolupem i funcionem d’una manera molt diferent. La biomecànica no s’assembla en res. Mentre el poltre aprèn a córrer en les seves primeres hores de vida, un nadó necessita un any per poder caminar. L’humà al caminar o córrer de manera bípede fem servir els braços per mantenir l’equilibri i la velocitat amb més facilitat. Caminem en 2 temps sense suspensió o correm 2 temps amb suspensió –alternant peu dret/esquerre-. El cavall té diversos aires en diferents temps i freqüències de les mans i peus. Pas, trot i galop. Aquest mamífer per mantenir l’equilibri utilitza el cap i el coll i és per això que és molt important dur les regnes adequadament. Els cavalls tenen un conjunt de 210 ossos i els humans, normalment tenen 206 ossos podent arribar amb els ossos würmians a 210. Els dos éssers vius disposen de l’os navicular, un os petit situat al tars de l’esquelet en la part medial del peu. Els ossos dels cavalls tenen la funció de protegir òrgans importants com el cor, el cervell i pulmons o medul·la espinal. La columna vertebral forma part de l’esquelet axial. Aquesta té dues funcions contràries: per una banda 6 Membre anterior / Mà i ha de ser dur i resistent ja que és la construcció braç humà arquitectònica central que aguanta les extremitats, i per altra banda també ha de suportar el cap, cosa que requereix molta flexibilitat. La diferència entre l’anatomia d’un cavall i d’una persona és que el cavall fa servir les quatre extremitats per caminar, mentre que els humans hem desenvolupat el bipedisme al llarg dels anys. També podem observar una diferència al membre anterior (el cavall) i els braços i mans de l’humà. El que anomenem genoll al cavall i que correspon a la nostra nina (groc) està constituït per 7 ossos més o menys quadrats. El cavall no dota de flexibilitat a l’extensió, no pot doblegar el genoll cap endavant ja que si ho fes seria perjudicial per la seva salut. No obstant, el cavall és capaç de flexionar, doblegar la canya (taronja) fins l’avantbraç (blau) –el que li dóna més velocitat al córrer-. Els humans podem doblegar la mà cap endavant i cap enrere, a part de girar la palma cap a dalt i a baix. En conclusió, l’humà té més flexibilitat que el cavall però no tanta flexió com el cavall. Fet que permet més coordinació però menys estabilitat. 5 METODOLOGIA DE LA TERÀPIA 5.1 Programa específic per a cada pacient Cada pacient és un món diferent. Tot i que els exercicis i les activitats puguin repetirse i dur-se a terme amb més d’un, cadascún d’ells necessitarà treballar més sovint alguns exercicis que potser un altre no ho necessitarà tant. El més important d’aquestes teràpies ésa conseguir que el nen tingui confiança cap a l’animal: per això cal que el terapeuta acosti al nen al cavall, que el toqui, l’acariciï i estableixi un vincle cavall-genet. No obstant, cal no oblidar que en els casos d’Autisme, Síndrome de Down, retràs mental, nens hiperactius… es recomana que el pare, la mare o alguna persona la qual el pacient tingui confiança, estigui al seu costat durant l’activitat almenys durant les primeres sessions perquè el pacient vegi que no està sol i que pot confiar en el cavall i el terapeuta. En cas de que el nen no pugui sostenir-se per sí mateix, el terapeuta o algun dels pares ha s’ha d’assentar darrere d’aquest i ajudar-lo a moure els braços i les cames per poder dur a terme els exercicis. Un cop hagin passat algunes sessions, el nen ja començarà a agafar confiança cap al cavall, es podrà sostenir sol, mantindrà l’equilibri per tal de no caure, haurà repetit uns quants cops els exercicis i podrà muntar ell sol. El terapeuta estarà a baix del cavall guiant-lo i realitzant els moviments adequats a cada propòsit que es vulgui aconseguir. Les teràpies s’acostumen a treballar amb 2, 3 i com a màxim 4 pacients simultàniament ja que no hi pot haver massa gent ni moviment per tal d’evitar distraccions. Sempre i quan es tingui l’espai suficient per poder treballar amb tanta gent, ja que si la pista és petita, algun d’ells pot sentir-se atrapat o saturat i pot afectar a la resta de companys. És recomanable que realitzin aquesta activitat dues vegades per setmana amb una duració de mitja hora. Encara que pot durar més o menys, tot depèn del pacient i el seu estat físic i psíquic. Si notem que aquest mostra símptomes de fatiga o molèstia hem de parar l’activitat ja que si es força al nen a realitzar un treball excessiu o incòmode 5.2 Patrons de moviment a la pista Els patrons de moviment a la pista són trajectòries que ha de seguir el cavall segons el tipus d’estimulació que es vulgui aconseguir per tal de beneficiar al genet. Alguns d’ells són els següents: 5.2.1 Patró en cercle Aquest moviment s’acostuma a realitzar al principi de la teràpia. Consisteix en guiar al cavall fent cercles en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari. Així com aquest moviment permet que el nen comenci a desenvolupar l’equilibri, el to muscular i la relaxació, ja que aquest patró és fàcil de controlar al pas i és important poder manejar-lo en casos en que el nen mostra tendència a perdre l’equilibri cap a un lateral. En aquest cas, el sentit dels cercle haurà de ser de manera que el lateral amb tendència a caure quedi dins del cercle. Per tant, és molt recomanable quan es vol aconseguir una teràpia relaxant. Quan el nen adquireixi un equilibri simètric el sentit de gir haurà de ser alternat. 5.2.2 Patró de serpentina Aquest segon patró és un moviment que tal i com diu el nom descriu una “S” durant tot el recorregut per la pista. Aquest moviment és un dels més importants per l’estimulació de l’equilibri simètric, per endurir l’espina dorsal i per l’estimulació neurosensorial (desenvolupament dels sentits). 5.2.3 Patró de carminada Finalment, aquest últim patró és un moviment que es basa en realitzar un recorregut a l’atzar. És a dir, el terapeuta haurà de guiar el cavall fent un recorregut lliure que pot ser utilitzant tota la pista, mitja, o bé un camp obert. Aquest últim moviment amplia l’horitzó del nen, afavoreix la respiració complementada amb exercicis respiratoris i s’utilitza quan es vol aconseguir que el principi de transmissió d’impulsos rítmics sense que el genet faci exercicis de l’espina dorsal. Ampliar l’horitzó del nen significa que aquest és capaç de veure més enllà de la pista tancada, haurà de moure’s sense tenir cap objecte de referència, sense cap regla, sense cap recorregut previ, cosa que haurà de tenir autònoma per decidir cap a on anar i confiar en el cavall. 5.3 Exercicis a treballar Segons E. Gross, els tipus d’exercicis i jocs que s’efectuen en aquest tipus de teràpies poden variar depenent del pacient i la seva discapacitat o trastorn. Aquestes exercicis tenen l’objectiu de contrarestar la rutina durant la teràpia i, a més a més, estimular i motivar el genet, confrontant-lo amb diversos reptes de manera lúdica. Exercicis dirigits a l’àrea emocional: es realitzen per relaxar tensions emocionals, desfer-se d’angusties del dia a dia, treure les inseguretats davant els problemes i augmentar la comunicació emocional entre el cavall i el genet. Per exemple_ netejar el cavall abans de muntar, donar de menjar, olorar, descriure el que sent, etc. Exercicis de sensopercepció: fomenten la percepció i la integració sensorial en àrees auditives, vocal, visual i táctil. Un exemple és que el terapeuta toqui les maraques i quan pari, el pacient ha de parar el cavall i dónar-li ordres en veu alta. Un altre exemple és la observació i descripció del que els envolta. El pacient ha d’observar el cavall, el terapeuta, la natura… i descriure el que veu i el que sent a l’hora de mirar el que l’envolta. Exercicis de coordinació motora: serveixen per promoure la coordinació psicomotriu. Per exemple: dur a terme exercicis neuromusculars sobre del cavall, exercicis per treballar la orientació en l’espai, col·locar un barret sobre el cap del terapeuta, etc. Exercicis sociointegratius: aquest tipus d’exercicis es duen a terme amb dos o tres pacients. Es tracta de pujar a dos dels pacients sobre el cavall i el tercer, ha de guiar-lo caminant. Per exemple: els que estan muntant han d’estar amb els ulls tancats i s’han de tocar mútuament les parts del cos, etc. 5.3.1 Exercicis d’equilibri Aquests exercicis estan dirigits als pacients que pateixen dificultats o impediments per l’equilibri. Es tracta de millorar l’estabilitat utilitzant dues tècniques diferents. La primera es basa en fer caminar al cavall realitzant moviments serpentejant (reacció d’equilibri lateral). El que es vol aconseguir és que el pacient es mantingui recte mentre el cavall fa una petita curvatura. La segona és dirigir al cavall fent un moviment en cercle al pas (adquisició de la reacció d’equilibri). El pacient ha d’estar assegut a la cadira o manta agafant-se amb dues mans el manillar fixat en aquesta. Aquests dos moviments permetran la millora de la motricitat en el pacient. Un cop realitzat aquests moviments correctament, el pacient haurà de agafar-se amb una sola mà al manillar, tot deixant l’altre braç lliure. Quan aquest se sentí segur i confiat, podrà començar a fer moviments paral·lels cap endavant (treballant el moviment horitzontal) i moviments perpendiculars. Mentre realitza aquests exercicis haurà de tocar-se el cap amb l’altra mà lliure (treballant el moviment vertical). Finalment, un cop hagi realitzat aquests exercicis amb els dos braços, aquest haurà de deixar lliures les dues mans per tal d’aconseguir millorar l’equilibri. Com no pot repenjar ni sostenir-se amb cap de les dues mans, el pacient haurà d’endurir l’abdomen i les cames i aguantar-se amb el seu propi cos per no moure’s. Exercicis de neutromotricitat Treball actiu: 5.3.2 Exercicis simètrics 5.3.3 Exercicis de relaxació 5.3.4 Exercicis de patró creuat 6 FONAMENTACIÓ TEÒRICA DEL CONCEPTE SÍNDROME DE DOWN 6.1 Història i evolució de la Síndrome de Down Actualment la Síndrome de Down succeeix aproximadament en 1 de cada 700 naixements. El Dr. John Langdon Down va descriure la Síndrome de Down a Gran Bretanya el segle XIX. Tot i així, què sabem de la història de la Síndrome de Down amb anterioritat al Dr. DownDes de l’antiguitat es vol donar una explicació a diferents “malformacions” congènites. Per exemple, a Babilònia es van trobar unes tauletes d’argila (del 4000 aC) on hi ha anotades 62 “malformacions” i les profecies relacionades. També s’han descobert restes del Paleolític (fa 18000 anys) de Taurodontisme 3. La cultura Olmeca (de 1500 a 500 a.C a Mèxic) es basa en el culte al jaguar. Aquest es representa mitjançant les representacions de homes-jaguar, trets dels quals es relacionen amb trets de la Síndrome de Down segons els experts. Algunes ceràmiques de les cultures Tumaco-La Tolita (actual costa Pacífica entre Colombia i Equador) presenten trets de la Trisomia 21. 3 Anomalia que es dóna a les molars i premolars, i que consisteix en l’augment de la distancia entre la unió amelocimentària i la furcació, provocant l’augment de la càmera polpar. 7 Cultura Olmeca, Mèxic Una altra cultura és la Tolteca de Mèxic. Arqueòlegs han trobat figures de terracota (500 dC) que mostren trets facials en la forma dels ulls, el pont del nas, la boca i la llengua. Així com a l’església de Breedon on the Hill (nord-es de Leicestershire a Gran Bretanya) es va localitzar una calavera (de l’any 700-900) que permet detectar característiques atribuïdes a la síndrome. Altres representacions posteriors amb qualitats de la Síndrome de Down han sigut localitzades en diverses pintures de Filippo Lippi (1406-1469), obres de l’Andrea Mantegna (1430-1506) com “La Virgen y el Niño” o “La Virgen y el Niño con los Santos Gerónimo y Louis de Toulousse”. Hi han rumors que diuen que un dels 14 fills de Mantegna tenia un cromosoma extra. També trobem la famosa pintura flamenca de “La adoración del niño Jesús” (1515) realitzada per un seguidor de Jan Joest de Kalkar, on es representen dos personatges amb característiques pròpies de la síndrome. I per acabar, el quadre de “Lady Cockburn con sus tres hijos” de Sir Joshua Reynolds (1773) s’observa la mare amb els seus tres fills, un dels quals se’l veu afectat per l’afecció. Si viatgem en el temps cap el segle XVIII trobem dos francesos, JeanEtienne-Dominique Esquirol el 1838 i Edouard Séguin el 1846. Esquirol va escriure el primer llibre incloent un apartat anomenat “Idiocy”, el que ara anomenem discapacitat mental. Aquest va agrupar una sèrie de pacients amb trets de la Síndrome de Down (encara no definit el concepte). Seguidament, Séguin va afegir altres trets que va observar ell amb els seus pacients i va afegir que aquests “bons nens” podien millorar en l’àmbit de logopèdia i adquirir coneixements bàsics. Aquest va anomenar la discapacitat com a “cretinisme furfuràcia” per l’aparença en la pell que tenien els pacients. 4 Més tard, el 1866, John Langdon Haydon Down al graduar-se a la Facultat de Medicina de l’Hospital de Londres va posar totes les seves forces per classificar aquests pacients, descrivint un tipus de discapacitat anomenada “Mongolian idiocy”. El terme “Mongolian” va ser assignat a causa de les similituds fenotípiques que presentaven els pacients amb la gent dels grups ètnics mongols. Aquest terme va ser 4 Dr. Francisco Cammarata-Scalisi. Professor de la Unitat de Genètica Mèdica. Vicepresident de l’Associació Merideña per la Síndrome de Down (AMESID). utilitzat fins el 1961. Des d’aquest moment uns experts en genètica van canviar el nom a Anomalia Langdon Down, síndrome de Down, trisomia 21 i acromicria congènita a la revista Lancet. Finalment, l’any 1965. la Organització Mundial de la Salut (OMS) va confirmar el nom de “Síndrome de Down” i es va demanar de no anomenar el terme mongolisme. El 1960, Jérôme Lejeune, Marthe Gautier i Raymond Turpin van descobrir que el SD era una alteració genètica a causa d’un tercer cromosoma al parell 21. No obstant, 20 anys abans de que aquests tres investigadors definissin aquesta alteració, com a mínim tres investigadors independents havien comentat que la Síndrome de Down podria estar causada pel mecanisme de no-separació: Petrus J. Waardenburg, Adrien Bleyer i Guido Fanconi. Lejeune i Turpin van publicar una investigación sobre la Síndrome de Down sent coautors del llibre “La citogenètica humana: els cromosomes humans”, en el qual Lejeune anomena el primer pacient observat a París revelant la presencia de 47 cromosomes en comptes de 46. Leujeune era un metge cristià que estava en contra de l’avortament, per tant, no va perdre la oportunitat de denunciar l’avortament terapèutic, l’ús d’anticonceptius orals i més recentment la clonació. 6.2 Concepte de Síndrome de Down L’ésser humà neix a partir d’una cèl·lula, una part del cos tant petita que només pot ser vista a traves d’un microscopi. Dins de les cèl·lules hi ha els cromosomes, què són la part encara més petita de la cèl·lula que s’encarrega de portar la informació genètica hereditària, és a dir: el color dels ulls, la forma del cabell, el sexe, etc. Les cèl·lules del cos humà tenen 46 cromosomes distribuïts en 23 parells. Un d’aquests parells determina el sexe de l’individu, els altres 22 s’enumeren del 1 al 22 en funció de la mida decreixent. La Síndrome de Down, coneguda a nivell mèdic com a Trisomia 21, és una alteració genètica a causa de que l’òvul femení o l’espermatozou masculí aporta 24 cromosomes en lloc de 23 que, juntament amb els 23 de l’altra cèl·lula germinal, sumen 47. Aquest cromosoma de més (extra) està situat al parell 21. D’aquesta manera, el pare o la mare aporten 2 cromosomes 21 que, en total resultaran 3 cromosomes del parell 21. Aquests últims anys s’ha pogut llegir que del 10 al 15% de casos el cromosoma 21 extra és aportat per l’espermatozou i del 85 al 90% de casos per l’òvul. L’efecte que produeix aquesta alteració a cada persona és molt variable. El que sí que es pot afirmar és que una persona amb Síndrome de Down patirà alguns problemes a nivell intel·lectual, és a dir, tindrà dificultats a l’aprendre coses noves, parlar i relacionar-se amb els altres. D’aquesta manera, les persones que pateixen aquesta alteració tenen algunes característiques comunes però cadascuna és singular, amb una aparença, personalitat i habilitats úniques. Aquesta alteració congènita es produeix de manera espontània, sense cap causa aparent que ens permeti actua abans de que es manifesti. Es produeix a tots els països, aproximadament una cada 600-700 persones. S’estima que a Espanya viuen unes 34000 persones amb Síndrome de Down, i un total de 6 milions arreu del món. Avui dia s’ha calculat que l’esperança de vida d’una persona amb aquesta afecció ha augmentat situant-se al voltant dels 60 anys. En resum, la Síndrome de Down no és una malaltia i per tant, és incurable. És una alteració de la informació genètica d’un individu que altera el funcionament normal de l’organisme, provocant un desenvolupament més lent que els altres. No obstant, les habilitats i aptituds d’una persona amb aquesta discapacitat no dependrà únicament dels factors genètics, sinó de l’estimulació i el suport que tingui per part de les persones que l’envolten. 6.3 Formes de Trisomia 21 - Trisomia lliure/simple: el moment en que es formen els òvuls i els espermatozous ho fan mitjançant les cèl·lules originàries que, al dividir-se, els seus 46 cromosomes es separes: 23 van a una cèl·lula i les corresponents parelles van a l’altra, de manera que en cada cèl·lula hi ha 23 cromosomes. Tanmateix a vegades la divisió no succeeix correctament, sinó que una de les parelles de cromosomes (la parella 21) no se separa i els dos cromosomes de la parella 21 queden junts i van cap a una de les dues cèl·lules (òvul o espermatozou). EL que ha passat és el que es coneix coma “no-separació”. Per tant, la cèl·lula la qual s’ha quedat els dos cromosomes de la parella 21 té 24 cromosomes, i quan s’ajunta amb l’altra cèl·lula germinal normal que aporta els seus 23 cromosomes, la nova cèl·lula resultant de la fusió tindrà 47 cromosomes, tres dels quals serà 21. - Translocació: aquesta forma succeeix quan una còpia addicional del cromosoma 21 s’uneix a un altre cromosoma. Aquest fet es dóna en totes les cèl·lules del cos. En general, les conseqüències solen ser similars a les de la trisomia simple i apareix la Síndrome de Down amb totes les manifestacions habituals (a menys que l tros traslladat sigui molt petit i d’una zona de cromosoma poc rica en gens). Cal destacar que el pare o la mare es comporten com si fossin portadors: ells no presenten la trisomia perquè només tenen 2 cromosomes 21, però el fet de que un cromosoma es trobi adherit a un altre cromosoma, és possible transmetre l’anomalia a a altres fills que també serien portadors i per tant, tenir més fills amb la Síndrome de Down. - Mosaïcisme: succeeix quan l’òvul i l’espermatozou tenen els 23 cromosomes normals, i per tant la primera cèl·lula que es forma de la fusió d’ambdues és normal i posseeix 46 cromosomes. No obstant, al llarg de les primeres divisions d’aquesta cèl·lula i les seves filles, sorgeix en alguna d’elles el mateix fenomen de la noseparació de la parella de cromosomes 21. D’aquesta manera, una cèl·lula tindrà 47 cromosomes, tres dels quals seran del parell 21. A partir d’aquest moment, tots els milions de cèl·lules que derivin d’aquesta cèl·lula anòmala tindran 47 cromosomes (serien trisòmiques), mentre que les altres cèl·lules que derivin de les cèl·lules normals tindran 46 (també normals). Depenent del moment que hagi succeït la no-separació hi haurà un major o menor percentatge de cèl·lules trisòmiques. Com menys temps hagi passat fins que no s’ha donat el fenomen, més cèl·lules trisòmiques hi hauran. 6.4 Característiques físiques i cognitives 6.5 Família, escola, societat 6.6 Com contribueix l’equinoteràpia amb el S. D 7 Entrevistes 7.1 Entrevista al centre Love Horses 7.2 Entrevista a la Isa 7.3 Entrevista a la Fundació Aura de Barcelona 7.4 Entrevista a Síndrome Down Catalunya 8 Voluntariat al centre Hipica la Lluna 8.1 Mostres 8.2 Instruments 8.3 Anàlisis de dades 8.4 Procediment i pla d’activitats 9 Cas particular: l’Andrea 9.1 Entrevista a la Eva 9.2 Resultats 10 Conclusions 11 Annexos 12 Bibliografia 8 Calavera trobada a Breedon on the Hills 9 Pintura “Virgin and Child with Saints Jerome and Louis of Toulouse” 10 Trisomia 21 per translocació