Política Social I Grau en Treball Social TEMA 4. LA CONFIGURACIÓ SECTORIAL DE LA POLÍTICA SOCIAL 1 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 1 INTRODUCCIÓ 4 2 PROPOSTA D’ESTRUCTURACIÓ DE LES POLÍTIQUES SOCIALS 4 2.1 2.2 2.3 2.4 2.5 POLÍTICA (SOCIAL) GENERAL POLÍTIQUES SECTORIALS POLÍTIQUES TRANSVERSALS POLÍTIQUES INTERSECTORIALS ALTRES ENFOCAMENTS DE LES POLÍTIQUES SECTORIALS 5 6 7 8 8 3 LES POLÍTIQUES SECTORIALS I EL BÉ PROTEGIT I PROMOGUT 10 4 POLÍTICA SANITÀRIA 10 4.1 4.2 4.3 4.3.1 4.4 4.5 5 POLÍTICA EDUCATIVA 5.1 5.2 5.3 5.4 5.5 6 UNA INTRODUCCIÓ: EDUCACIÓ O ENSENYAMENT? L’APRENENTATGE: L’OBJECTE DE LA POLÍTICA EDUCATIVA ELEMENTS PER A L’ANÀLISI DELS RÈGIMS EDUCATIUS ARTICULACIÓ DE LA POLÍTICA EDUCATIVA EL CANVI DE PARADIGMA DE L’EDUCACIÓ SEGONS SIR KEN ROBINSON POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS 6.1 6.1.1 6.1.2 6.2 6.2.1 6.2.2 6.2.3 6.3 6.4 7 LA DEFINICIÓ DE L’OBJECTE L’ENFOCAMENT DE LES POLÍTIQUES SANITÀRIES EL CONTINGUT DE LES POLÍTIQUES SANITÀRIES ESTRATIFICACIÓ DE LA POBLACIÓ I ATENCIÓ SANITÀRIA ARTICULACIÓ DE LA POLÍTICA SANITÀRIA FONAMENTS PER CONSTRUIR UN BON SISTEMA DE SALUT LA DEFINICIÓ DE L’OBJECTE DE LA POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS APORTACIONS DE LES NORMATIVES APORTACIONS TEÒRIQUES EL PÚBLIC OBJECTIU DELS SERVEIS SOCIALS: A QUI S’ADRECEN SITUACIONS DE NECESSITAT PER MANCA D’AUTONOMIA: SITUACIONS DE NECESSITAT EN L’ÀMBIT RELACIONAL: SITUACIONS DE NECESSITAT MATERIAL I INSTRUMENTAL L’ARTICULACIÓ DE LA POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS L’OPERATIVA DE LES POLÍTIQUES DE SERVEIS SOCIALS POLÍTICA LABORAL 10 13 13 15 16 17 18 18 19 20 21 21 22 22 22 23 25 28 29 29 29 31 32 7.1 CONCEPTUALITZACIÓ 7.2 ABAST DE LA POLÍTICA LABORAL 7.3 ARTICULACIÓ 32 32 33 8 34 POLÍTICA D’HABITATGE 8.1 CONCEPTUALITZACIÓ 34 2 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 8.2 ALGUNES DADES PER ENTENDRE LA SITUACIÓ DE L’HABITATGE I LA POLÍTICA D’HABITATGE A ESPANYA I A LA RESTA D’EUROPA. 8.3 ELEMENTS PER A LA POLÍTICA D’HABITATGE 35 38 9 39 POLÍTICA DE GARANTIA D’INGRESSOS 9.1 CONCEPTUALITZACIÓ 9.2 CARACTERÍSTIQUES DEL SISTEMA DE GARANTIA DE RENDES A CATALUNYA I ESPANYA 9.3 MODEL DE GARANTIA DE RENDES 39 40 42 10 POLÍTIQUES TRANSVERSALS 43 10.1 POLÍTIQUES D’IGUALTAT I ATENCIÓ A LA DIVERSITAT 10.1.1 POLÍTIQUES D’IGUALTAT DE GÈNERE 10.1.2 POLÍTIQUES PER A LA DIVERSITAT GENERACIONAL 10.1.3 POLÍTIQUES DE DIVERSITAT FUNCIONAL 10.1.4 POLÍTIQUES DE DIVERSITAT CULTURAL 10.2 POLÍTICA FAMILIAR 44 45 48 49 49 50 11 BIBLIOGRAFIA 51 3 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 1 I N T R O D U C C IÓ Recuperem el concepte de política social: Les polítiques socials s’entenen com polítiques públiques i, per això, es poden concebre com una concatenació de decisions i d’accions que resulten de les interaccions estructurades i repetides entre diferents actors públics i privats que, per raons diverses, estan involucrats en el sorgiment, la formulació i la solució d’un problema definit políticament como públic. (Subirats, Knoepfel, Larrue, & Varonne, 2008). En els temes anteriors hem estudiat les diferents fases del disseny de les polítiques públiques i ara ens centrarem en la fase de la implementació Diseño de políticas sociales / 2 organizar las políticas sociales, una forma de repartir las responsabilidades y establecer las coordinaciones. Una manera que tenga sentido y, sobre todo, que El procés d’implementació requereix, necessàriament, d’una organització, entesa com el funcione. Una manera que, por otra parte, facilite esa atención integral (centrada en la persona) de la que hablábamos. En este caso, optamos por presentar en primer lugar repartiment de responsabilitats i funcions. L’organització seràotras més complexa en funció nuestra propuesta para revisar, después, disponibles. del grau de complexitat de la intervenció. 6.1. Nuestra propuesta Nuestra propuesta de esquema divide las políticas sociales en: 2 PROPOSTA • C Política D’ESTRUCTURA IÓ D(social) E L Egeneral. S P O L ÍT IQ U E S S O C IA L S • • • Políticas sectoriales. Políticas transversales. Políticas intersectoriales. D’acord amb Fantova (2014, p. 116 i ss) l’estructuració de les polítiques seria en 4 nivells: I L · LUSTRACIÓ 1. T IPUS DE POLITIQUES SOCI ALS • • • • Política (social) general Polítiques sectorials Polítiques transversals Polítiques intersectorials Políticas sectoriales Políticas transversales Tota definició de fets complexos té limitacions; els models teòrics ens serveixen per donar una explicació. 6.a. Tipos de:políticas sociales F ONT F ANTOVA (2014, P . Núria Fustier i Garcia Políticas intersectoriales 117) 4 Cualquier esquema teórico, cualquier conceptualización y terminología, cualquier metáfora o representación, lo sabemos, tiene limitaciones. Siempre es más estática y menos matizada que la realidad que pretende atrapar. Ésta propuesta que presentamos se ofrece para que pueda ser usada, criticada, modificada y, eventualmente, superada. Las políticas sociales realmente existentes son mucho más complejas y contingentes, están mucho más mezcladas y entreveradas que lo que pudiera parecer a quien confundiera el esquema que proponemos con la realidad. Sin embargo, entendemos que la tensión entre propuestas teóricas y realidades prácticas puede y debe ser fértil y útil. Por otra parte, debe señalarse que siempre será muy Política Social I Grau en Treball Social 2.1 P OLÍTICA ( SOCIAL ) GENERAL Parlem de política (social) general perquè partim d’una base: tots els problemes, definits com a públics i que, per tant, són objecte de les polítiques socials són complexos i per tant requereixen d’una sèrie d’elements: • • • Una orientació comuna: la determinació d’uns objectius i unes finalitats comunes a les diferents parts de les organitzacions que han de prendre part. Una coordinació de les accions: la complexitat de les intervencions requereix forçosament de la implicació de diferents actors i agents que han d’actuar d’acord amb un pla general que fixi els rols i els moments de la intervenció. Un lideratge: qualsevol articulació complexa de diferents organitzacions, o parts d’una organització, requereix d’un lideratge clar, d’alguna persona que l’exerceixi, que vetlli pel desenvolupament de les accions. La política social general és aquella que se n’encarrega d’assegurar que, davant un problema complex, les diferents polítiques sectorials actuaran en la mateixa direcció per complir els objectius. Un exemple de política social general podrien ser les anomenades polítiques d’inclusió social. D’acord amb Subirats et al. (2004, p. 15) la inclusió social es defineix entorn a tres eixos bàsics: participació en la producció i en la creació de valor, adscripció cultural i connexió amb xarxes socials i adscripció política i ciutadania. En la mateixa obra (2004, p. 22), es defineixen 7 àmbits d’exclusió social (econòmic, laboral, formatiu, sociosanitari, residencial, relacional i ciutadania i participació) i tres eixos de desigualtat (edat, gènere i ètnia o procedència). Habitualment s’ha assignat el desenvolupament de les polítiques d’inclusió a un departament (sovint als serveis socials) i sembla força evident que des d’una sola política sectorial és impossible establir mesures que assoleixin l’objectiu de la inclusió social. Les polítiques d’inclusió són, en aquest sentit, una mostra de la política (social) general en la mesura que aborden una situació complexa i requereixen de l’acció coordinada de diferents polítiques sectorials. Per altra banda, el conjunt de la política social ha de ser finançat per tal de poder ser implementat. En aquest punt és necessari, doncs, que s’estableixi un diàleg amb la política financera; és a dir, amb la forma en com s’obtenen els ingressos i com es 5 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social distribueixen aquests. Lògicament, si hi ha una visió comuna de la política social, aquest diàleg serà més fructífer que si cadascuna de les polítiques sectorials “negocia” individualment amb la política fiscal. A més, “d’aquest diàleg intersectorial entre la política social i la política fiscal [...], s’aconseguirà que la política fiscal tingui més o menys (i una o una altra) dimensió o orientació social” (Fantova, 2014b, p. 118). És a dir, cal abordar el finançament per tal de parlar de política social. 2.2 P OLÍTIQUES SECTORIALS Definim les polítiques sectorials com els pilars de la política social, és a dir, com aquelles línies principals sobre les que s’organitzen la política social. D’acord amb (Fantova, 2014b, p. 119) les característiques que ha de tenir una política sectorial són: • • Respecte a la seva finalitat (objecte): - Ha de respondre a necessitats de les persones, necessitats individuals; és a dir, ha de “promoure i protegir un bé que pugui ser gaudit de manera individual”. - “Ha de promoure i protegir un bé amb un significat o valor universal”, això significa que aquest bé ha de tenir valor per a qualsevol persona. Respecte als mitjans: - Ha de generar, per tal d’acomplir la seva finalitat, una estructura organitzada i que pugui ser reconeguda per les persones a qui s’adreça. Aquesta estructura estarà formada per activitats, prestacions, serveis, recursos, administració... Des d’aquesta perspectiva, el bé protegible per la política (social) general és el benestar, en el sentit ampli del terme. Ara bé, per tal d’identificar les polítiques sectorials hem de seleccionar aquells béns que tenen aquestes característiques assenyalades anteriorment: que puguin ser gaudits individualment i que tinguin valor universal. Hem de dir que diferents autors identifiquen diferents polítiques sectorials, però seguirem amb la proposta de Fantova (2014) i identificarem 6 béns protegibles: • • • • • Salut Aprenentatge Interacció: “l’ajustament dinàmic entre l’autonomia funcional i la integració relacional” (Fantova, 2014b, p. 120). Una persona gaudeix d’un estat adequat d’interacció quan hi ha una bona complementarietat entre el que és capaç de fer per si mateix i els suports familiars i comunitaris dels que disposa. Ocupació Allotjament 6 Núria Fustier i Garcia familiares y comunitarios de los que dispone. Según esta definición, una criatura recién nacida disfruta del bien de la interacción si cuenta con un intenso y permanente soporte relacional por parte de su red natural familiar y comunitaria, dado que su autonomía funcional, ciertamente, es muy limitada. Del mismo modo, un ermitaño sin apenas red relacional de apoyo pero con gran autonomía funcional para desenvolverse en su hábitat, también goza de un adecuado estado de interacción. Como vemos, a la hora de definir este bien, la autonomía funcional y la integración relacional se consideran dos caras de la misma moneda. Política Social I Grau en Treball Social • Por otro lado, se ha de aclarar a qué nos referimos cuando hablamos de subsistencia. Porque, ciertamente, sin salud o sin alojamiento, por poner dos ejemplos, no cabe la subsistencia, la supervivencia. En realidad el concepto de subsistencia en este esquema sirve de comodín y se refiere al resto de bienes, diferentes de los cinco anteriores, que sean necesarios para la subsistencia. Dicho de otra manera, si un Estado protegiera y promoviera la salud, el aprendizaje, la interacción, el alojamiento y el empleo de su ciudadanía, quedarían, de todos modos, necesidades sin cubrir, componentes fundamentales para su bienestar. De ellos se estaría preocupando cuando promueve y protege la subsistencia de las personas. Incluiría, por poner un par deIejemplos, la necesidad o vestido. L · LUSTRACIÓ 2. EdeLSalimentación PILARS DEL B ENESTAR Subsistència: aquells mitjans que són diferents dels altres i que garanteixen la supervivència; per exemple: alimentació, vestit... Bienestar Subsistencia Política de garantía de ingresos Alojamiento Política de vivienda Empleo Política laboral Interacción Política de servicios sociales Política educativa Aprendizaje Política sanitaria Salud F ONT : F ANTOVA (2014, P .121) 6.b. Los pilares del bienestar 2.3 P Cabe decir que cada persona que disfruta, razonablemente, de los bienes de la salud, el aprendizaje, la interacción, el empleo, el alojamiento y la subsistencia, goza, entonces, de ese bien resultante que hemos denominado bienestar. Cuando se afirma OLÍTIQUES TRANSVERSALS que las políticas sociales protegen y promueven esos bienes o que responden a esas necesidades, por cierto, no queremos decir que saturen esa función. No basta con que exista política social para que haya bienestar, ya que éste depende de otros factores (como la suerte, los comportamientos individuales o las situaciones económicas). Lo Les polítiques transversals són aquelles que es construeixen sobre les estructures de les polítiques sectorials, de manera que protegeixen béns i aspectes que no poden ser abordats des d’una política sectorial. Les principals característiques de les polítiques transversals són: • • • No disposen d’un entramat específic i propi d’activitats, prestacions, serveis, administració, recursos i instal·lacions, més enllà de les estructures per al seu govern (op. cit. pàgs 124-125) Actuen sobre les estructures de les polítiques sectorials S’orienten a finalitats intermèdies per assolir el benestar Les polítiques transversals s’adrecen, com dèiem, a donar suport i protegir a aspectes que no poden ser abordats des de les polítiques sectorials; per tal d’ordenar-los (o classificar-los) es proposa identificar quin és el nivell d’intervenció sobre el que s’enfoquen: • • • • Individu Família Comunitat Associacions de la societat civil Política/ques d’igualtat i atenció a la diversitat Política familiar Política comunitària Política de foment de la iniciativa social 7 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social Veiem ara com es defineixen les polítiques transversals (Fantova, 2014b, p. 127): • • • • Les polítiques d’igualtat i atenció a la diversitat són aquelles que vetllen perquè totes les persones gaudeixin del benestar. Promouen la igualtat entre totes les persones, la no discriminació i la gestió de la diversitat. Promouen que s’atenguin les diferències entre homes i dones, entre persones de diverses edats, amb major o menor limitació funcional i amb tota la diversitat ètnica, lingüística o cultural. La política familiar és la que “es dirigeix a facilitar i impulsar l’exercici del dret a formar famílies i l’establiment de relacions i la construcció de vincles familiars” La política comunitària és la que impulsa l’establiment de relacions comunitàries i facilitar el manteniment i la millora d’aquests vincles; són vincles adquirits voluntàriament. La política de foment de la iniciativa social és la que es centra en impulsar la participació estable i formalitzada de les persones a les entitats voluntàries, moviments associatius... 2.4 P OLÍTIQUES INTERSECTORIALS L’actual divisió de l’actuació dels poders públics es pot classificar com a racional, però aquesta racionalitat pot dur a la disfunció en algunes situacions, quan ens trobem en la frontera entre dues polítiques sectorials. Es tracta de situacions complexes i que requereixen la intervenció de dues o més polítiques sectorials o bé entre polítiques socials sectorials i polítiques no socials. Veiem alguns exemples de polítiques intersectorials: • • Polítiques d’atenció a persones dependents o amb malalties complexes: en aquest cas es parla d’atenció sociosanitària i es tracta de garantir l’atenció necessària per a persones que requereixen la intervenció dels serveis sanitaris i dels serveis socials. Polítiques sobre l’entorn per influir en factors que afecten a la salut: les accions destinades a controlar el trànsit a les ciutats o la contaminació (política no social) tenen un impacte directe en la salut de les persones (política social sectorial). 2.5 A LTRES ENFOCAMENTS DE LES POLÍTIQUES SECTORIALS Com s’ha comentat abans, diferents autors utilitzen diferents classificacions de les polítiques sectorials; a efectes d’informació, veiem tres classificacions força habituals: La classificació del Oxford Handbook of the Welfare State (Castels, Lebifried, Obingen, & Pierson, 2010) recull els següents conceptes: 1. Despesa i ingressos socials 8 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 2. Pensions per a majors 3. Salut 1. 4.Atenció de llarga durada 4. Prestacions per malaltia o accidents de treball 5. Discapacitat 6. Assegurança per atur 7. Activació mercat de treball 8. Assistència social 9. Prestacions i serveis familiars 10. Allotjaments 11. Educació Un altre exemple es pot obtenir de com diferents autors organitzen la informació en les obres que escriuen; així, per exemple, és diferent la que planteja Carmen Alemán Bracho (2009) que inclou: 1. 2. 3. 4. 5. Seguretat Social Salut Educació Ocupació Promoció de l’autonomia personal i atenció a persones en situació de dependència que la que fa (Arriba González de Durana, 2008) a l’estudi per a la Fundació FOESSA: 1. 2. 3. 4. 5. 6. Mercat de treball Protecció front a l’exclusió per garantia de rendes Exclusió residencial Sistema educatiu i desigualtat Salut Serveis Socials I, finalment, assenyalar la divisió que fa el Sistema europeu d’estadístiques integrades de protecció social (SEEPROS), que és qui genera totes les estadístiques a nivell europeu sobre despesa social i altres aspectes relacionats, i que és la següent: 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. Malaltia i assistència sanitària Vellesa Supervivència Invalidesa Família i fills Atur Habitatge Exclusió social no classificada 9 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 3 LES P O L ÍT IQ U E S S E C T O R IA L S I E L B É P R O T E G IT I P R O M O G U T Recordem la relació entre les polítiques sectorials i el bé que cadascuna ha de protegir i promoure. 4 P O L ÍT IC A 4.1 L A S A N IT À R IA DEFINICIÓ DE L ’ OBJECTE Per analitzar les polítiques socials en l’àmbit de la salut hem de partir de la definició del concepte de salut i de quins són els elements que hi intervenen. L’Organització Mundial de la Salut (OMS, 1948) defineix la salut com el “conjunt complex d’elements interrelacionats que contribueixen a la salut a les llars, llocs de treball, els llocs públics i les comunitats, així com en el medi ambient físic i psicosocial, i en el sector de la salut i altres sectors afins”. Una definició posterior és la del X Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, (1976) que diu “La salut és aquella forma de viure que és autònoma, solidària i joiosa”. Per reflexionar sobre els conceptes vegeu les entrades següents als blogs: - https://laredpublica.wordpress.com/2013/04/16/definiciones-desalud-oms-vs-congres-de-perpignan/ - http://fantova.net/?p=1582 La salut no és un aspecte unidimensional, de base biològica o química o genètica, sinó que està influït per un ampli ventall de factors que reben el nom de determinats de la 10 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social salut i que són definits com “aquelles circumstàncies que influeixen en la salut individual (factors biològics, xarxes socials i comunitàries, estils de vida i condicions de l’entorn) i que determinen l’estat de salut de la població” (Diputació de Barcelona, 2010). La salut va més enllà del nivell individual i el nivell de salut d’una determinada societat influeix en el nivell dels seus individus; és a dir, els determinants de salut, com es pot veure al gràfic, van més enllà del nivell individual. F ONT . A GÈNCIA DE S ALUT P ÚBLICA DE B ARCELONA , MODIFICAT DE D ALGHREN I W HITEHEAD , 1991 Així, per exemple, quan ens centrem en els factors personals o individuals hi ha elements vinculats a l’edat, al sexe i a la genètica que dóna una determinada constitució i la propensió a unes malalties o a determinats problemes de salut o tot el contrari. Però, quasi més important que els factors personals són els estil de vida individuals que estan representats per activitats quotidianes com la dieta, l’activitat física, els hàbits d’autocura o higiènics, els patrons de consum de tota mena de substàncies... En el següent nivell trobem les xarxes socials i comunitàries que contribueixen a l’estat anímic i de benestar emocional de la persona, que incideix en la seva salut. L’aïllament està definit com un factor d’agreujament no sol de problemes socials sinó també de salut. Un altre nivell és el de condicions de vida i de treball que inclou factors com l’educació, el medi i les condicions laborals, la situació d’atur o d’ocupació, la potabilitat de l’aigua i les condicions generals d’higiene o les condicions d’accés a l’habitatge; factors com l’exclusió social o la pobresa s’han demostrat que són factors determinants de la salut. Estudis han mostrat com l’esperança de vida varia en funció del nivell socioeconòmic de les persones; a Barcelona, per exemple, els estudis han mostrat una diferència de fins a 11 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 10 anys en l’esperança de vida entre els barris amb rendes més baixes (Raval) i els de rendes més altes (Pedralbes); és a dir, una persona que visqui a Pedralbes té la possibilitat, d’entrada, de viure 10 anys més que una que visqui al Raval. En aquest nivell trobem també els serveis sanitaris, que són un element més i que influeixen en la salut individual en funció de l’equitat i accessibilitat als seus serveis, de l’existència de serveis preventius (o sol reactius), del grau de desenvolupament dels diagnòstics i tractaments.. I la darrera capa, que condiciona tota la resta, és la formada per les condicions polítiques, socioeconòmiques, culturals i mediambientals. L’any 1974 es va elaborar un informe al Canadà, que ha transcendit com l’Informe Lalonde (Lalonde, 1974), on s’estudiava com els diferents factors influïen en la salut de les persones. Aquest informe revelava que les condicions de vida tenen una major influència en la salut que altres elements que, a vegades, poden semblar rellevants; així, els estudis mostres que els estils de vida tenen una influència del 43% sobre la nostra salut mentre que el sistema sanitari es situa en l’11% però, per exemple, l’herència genètica també té un pes molt inferior als estils de vida, perquè sol arriba al 27%. Això no obstant, hem de partir d’un entorn i d’uns serveis sanitaris mínims perquè quan les condicions d’aquests dos factors són molt negatives, els estils de vida no poden jugar un paper tan important. Però, a partir d’un determinat nivell, la responsabilitat individual sobre la salut és un factor clau. Per acabar aquest primer apartat sobre la definició de l’objecte, ens centrem en la definició de sistema sanitari que, segons l’OMS, seria: “Conjunt complex d’elements interrelacionats que contribueixen a la salut a les llars, llocs de treball, els llocs públics i les comunitats, així com en el medi ambient físic i psicosocial, i en el sector de la salut i altres sectors afins”. 12 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 4.2 L’ ENFOCAMENT DE LES POLÍTIQUES SANITÀRIES Les polítiques de salut han sofert una important evolució que va paral·lela al mateix concepte de salut. Aquesta evolució es pot veure clarament en dos aspectes clau: - Què protegeixen les polítiques de salut? Qui són els encarregats de posar-les en pràctica? On es situa el punt central del sistema de prestació? Podem diferenciar tres grans fases: Fase Inicial Què protegeixen les polítiques de salut? Malaltia: § Sistema reactiu § Dirigit a la cura o pal·liació Desenvolupament Salut – Malaltia § Sistema amb orientació a la proactivitat § Incorpora la prevenció Actualitat Salut i context: § Proactivitat § S’incorporen les polítiques de promoció de la salut junt amb les de prevenció. 4.3 E L Organització que forma part del sistema La medicina té un rol central (els metges) Els hospitals són la institució principal La medicina té un rol central (els metges) Apareixen nous professionals Es dissenyen diferents nivells assistencials Multidisciplinària Nivells assistencials diversificats Investigació Promoció i prevenció. CONTINGUT DE LES POLÍTIQUES SANITÀRIES D’acord amb el que hem vist, actualment estem en un moment en el que l’enfocament de les polítiques sanitàries es centra tant en la salut com en el context; això significa que podem identificar tres grans blocs d’accions: - - Promoció de la salut: són les accions de prevenció primària, adreçades a tota la població, amb la finalitat de millorar els hàbits saludables de la població i d’aquesta manera minimitzar l’aparició de situacions de malaltia. Atenció sanitària: són les accions que es realitzen bé quan ha aparegut la malaltia bé quan hi ha factors de risc d’aparició de la malaltia. Inclou: § Prevenció secundària: és aquella que es realitza quan es donen factors de risc; aquestes accions generalment es concreten en: 13 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social • - Programes de cribratge: és a dir, programes dirigits a grups de població per detectar possibles malalties (exemple: cribratge de càncer de còlon en població de persones majors de 50 anys, citologies cada 3 anys a dones majors de 30 anys, prova del VIH en població amb conductes de risc...) • Diagnòstic precoç: és a dir, diagnòstics en les fases inicials de la malaltia. Aquest es pot fer mitjançant els cribratges o per l’acció específica del personal sanitari en el seguiment de les persones (per exemple: el seguiment del Protocol del Nen Sà permet identificar possibles patologies en la primera infància). § Prevenció terciària: és aquella que es produeix quan la malaltia ha aparegut i que té per objectiu evitar la seva difusió i l’empitjorament de l’estat de salut de la persona (exemple: programes d’intercanvi de xeringues per a persones drogodependents per via parental per evitar contagis...). § Tractament terapèutic: és, possiblement, l’atenció sanitària més coneguda; és l’aplicació dels diferents tractaments que busquen la restitució de l’estat de salut o la millora de les condicions de la persona que pateix una malaltia. Els tractaments terapèutics poden ser de molt diferent tipologia: farmacèutics, de cirurgia, rehabilitadors... § És de destacar la preocupació que actualment hi ha, en aquesta acció de les polítiques sanitàries, per evitar el que s’anomena iatrogènesis, que és quan la pròpia intervenció sanitària provoca efectes nocius (exemple: realització de proves de cribratge que poden generar efectes negatius sobre les persones...) Protecció i prevenció en salut pública: aquesta branca és la que s’encarrega d’incidir en aspectes de l’entorn que afecten a la salut de les persones. En destaquem: § Sistemes d’informació epidemiològics: gestió de la informació de la incidència de les malalties en diferents poblacions. Existeixen algunes malalties que han de ser comunicades obligatòriament a les autoritats sanitàries per tal de fer-ne el control, però, també es fan estudis de diferents tipus de malalties, tractaments, incidència en la població segons edat, sexe, lloc de residència... § Control higiènico – sanitari: • Seguretat alimentària: control sobre la producció d’aliments (en origen), la distribució dels aliments (transports, cadena de fred...) i elaboració en espais d’ús públic (menjadors comunitaris com els escolars o laborals o de centres residencials, sector de restauració i també d’establiments que elaboren productes alimentaris, com forns i pastisseries). • Salut ambiental: control sobre diferents elements ambientals que influeixen en la salut. 14 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social Aire: qualitat de l’aire (nivell de contaminants) Aigües: qualitat de l’aigua, garantia d’ús humà. Instal·lacions amb risc de legionel·la: revisió de les instal·lacions d’aire condicionat que solen ser focus d’infecció de legionel·losi. § Allotjaments i piscines: es controla l’estat higiènico – sanitari dels espais adreçats a l’allotjament de persones (sector hosteleria i de tipus residencial) i també nuclis d’animals (residències...), així com les piscines d’ús públic. § Hi ha alguns establiments que requereixen un control específic: per exemple, els centres dedicats al tatuatge i piercing. • Plagues: el control de les plagues animals (insectes, rosegadors) forma part de les accions de salut ambiental. Salut en el món del treball: aquest aspecte inclou tant les condicions higiènico – sanitàries dels llocs de treball, com les condicions d’ergonomia dels llocs de treball i l’estat de salut dels treballadors i treballadores, mitjançant la revisió del seu estat en els aspectes concrets que es poden veure afectats pel lloc de treball que desenvolupen. § § § § 4.3.1 ESTRATIFICACIÓ DE LA POBLACIÓ I ATENCIÓ SANITÀRIA L’atenció sanitària, fins i tot en els sistemes universalistes, no és homogènia perquè ha d’adaptar-se a les necessitats de les diferents persones i el seu estat de salut. Una manera de veure com es distribueix la població amb malalties cròniques és la que ens ofereixen Kaiser Permanente, revisat per la King’s Fund, que ha afegit el punt de vista social. El 80% de les persones amb malalties cròniques es situen al nivell 1: autogestió de la malaltia; un 15% es situen al nivell 2, persones en alt risc i que requereixen una gestió de la seva malaltia (una major implicació dels serveis de salut) i un 5% són pacients d’alta complexitat que requereixen d’una “gestió del cas” (implicació de diferents professionals, coordinats...). F ONT 1. K ING ' S F UND (C.H AM ), RODRÍGUEZ (2013) CITADA PO R ROD RÍ GUEZ 15 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 4.4 A RTICULACIÓ DE LA POLÍTICA SANITÀRIA Parlar de polítiques sanitàries suposa buscar models de referència, sobre els que construir els sistemes segons les orientacions polítiques de cada moment. Des d’una perspectiva teòrica s’han definit dos models bàsics en l’àmbit sanitari (tot i que comparteixen molts elements d’altres polítiques socials, aquí ens centrarem en l’explicació d’aquests models en l’àmbit sanitari), són el model Bismarck i el model Beveridge. Les característiques del Model Bismarck es fonamenten en el concepte de l’assegurança social, es reserva als treballadors i treballadores que participen d’aquesta assegurança i a les seves famílies (en diferents graus segons l’adaptació). El Model Bismarck es caracteritza per l’existència d’organitzacions intermèdies (asseguradores) que desenvolupen les funcions d’assistència sanitària; el procés d’adscripció al sistema es basa en l’existència de quotes amb les quals es contribueix al sosteniment del sistema. Aquest sistema d’assegurances parteix de la lliure elecció del proveïdor del servei sanitari i el pagament es fa directa o indirectament al proveïdor (per exemple, alguns països obliguen a pagar la visita mèdica i l’import és retornat per part de l’asseguradora quan es presenta la factura). El Model Bismarck dóna lloc als Sistemes de Seguretat Social, que en la seva versió actual es caracteritzen per: • • • • Ser finançats mitjançant les aportacions de treballadors i d’empresaris mitjançant la contribució basada en els salaris. Els serveis sanitaris són gestionats per les administracions públiques. Els beneficis per als treballadors, a més de l’atenció a la salut, inclouen la garantia de rendes en cas de malaltia (pensions i prestacions per incapacitat temporal) i la inserció laboral per a situacions de sortida temporal del mercat de treball. Els sistemes de seguretat social s’orienten a la població treballadora i, per això, algunes prestacions clarament sanitàries queden excloses; així, per exemple, els aspectes de la prevenció de la salut o la salut mental no són abordats per no afectar als treballadors o, millor dit, perquè es considera que no afecten al procés productiu. Però, també hi ha altres necessitats sanitàries que són tractades de manera menys rellevant i tenen a veure amb les necessitats que s’associen amb els familiars (beneficiaris) dels treballadors, els infants i les dones tenen una atenció menys àmplia. El Model Beveridge es fonamenta en el principi de la universalitat (accés per a tothom) i en el de la unitat de règim, que significa que tota persona té un mínim nivell d’atenció garantit. 16 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social El Model Beveridge es caracteritza per prestar l’assistència amb un nivell de prestacions equitatiu, l’atenció sanitària no és un servei únicament sinó un dret subjectiu de cada persona i es vincula el sistema de salut amb la garantia del benestar individual, per això no es té en compte els vincles familiars amb els treballadors ni altres circumstàncies vinculades a altres àmbits sinó que es centra en la persona. El Model Beveridge dóna lloc als Sistemes Nacionals de Salut, que en la versió més actual es caracteritzen per: • • • • • Tenir un sistema de finançament basat en la renda, mitjançant la recaptació d’impostos. Són universals, s’adrecen a tota la població. Existeix l’equitat en l’accés, és a dir, les persones amb necessitats sanitàries accediran al sistema en funció d’aquestes necessitats i no per altres motius. Defineixen una cartera de serveis tancada; és a dir, fixen quines prestacions seran realitzades a càrrec del sistema i quines no seran finançades pel sistema. El sistema nacional de salut integra totes les visions de la salut: la prevenció de la malaltia, la promoció de la salut, la curació en cas de malaltia o accident i la rehabilitació posterior, per recuperar les habilitats i destreses prèvies. En el cas de l’Estat espanyol, el sistema existent durant el Franquisme era el típic model bismarckià: un sistema de seguretat social que incloïa prestacions socials limitades. Amb l’arribada de la democràcia, es transforma el sistema, primer es separen les diferents funcions que estaven assignades a l’Instituto Nacional de Previsión i es creen organismes nous: l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) que s’encarregarà de les pensions; l’Institut Nacional de Serveis socials (Inserso, ara IMSERSO, que s’encarregarà de les prestacions socials); l’Institut Nacional de Salut (INSALUD) que s’encarregava de l’atenció sanitària. Després, l’any 1986 s’aprova la Llei General de Sanitat que configura el sistema en el model beveridgià, creant el sistema nacional de salut (tot i que amb gestió compartida ambles comunitats autònomes) que és d’abast universal i presenta les característiques típiques d’aquest model. 4.5 F ONAMENTS PER CONSTRUIR UN BON SISTEMA DE SALUT D’acord amb l’OMS, els fonaments per construir un bon sistema de salut són: - Bons serveis de salut que prestin intervencions efectives, segures i de qualitat. Professionals del sistema ben preparats (tant els sanitaris com la resta). Sistema d’informació de salut que funcioni assegurant la producció, anàlisi i difusió d’informació rellevant. Amb accés a productes mèdics essencials, vacunes i tecnologies de qualitat contrastada, segures i eficaces. 17 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social - Un bon sistema de finançament Lideratge i governança: marc polític estratègic 5 P O L ÍT IC A 5.1 U NA E D U C A T IV A INTRODUCCIÓ : EDUCACIÓ O ENSENYAMENT ? Al parlar d’aquella part de les polítiques que s’ocupen de l’educació́ sovint trobem que s’utilitzen indistintament dues expressions: educació́ i ensenyament; parlem del sistema educatiu, del sector de l’ensenyament i, fins i tot, els responsables polítics canvien els noms dels departaments entre educació́ i ensenyament com si realment fossin sinònims. Però, educació i ensenyament no són conceptes sinònims sinó que representen idees diferents i l’orientació en un o altre sentit pot fer variar substancialment les polítiques que es proposin. Per avançar en la diferenciació́ ens fixarem, en primer lloc, en l’etimologia. El llatí́ tenia dues paraules molt semblants per definir conceptes diferents: educare i educere. El mot llatí́ educare significa treure, extraure, mentre que el mot educere es referia a formar, instruir. Trobem, doncs, dues paraules fonèticament molt similars, però̀ amb concepcions radicalment oposades: educare significa fer que les persones facin un procés d’aprenentatge des de la pròpia experiència, des de dins; mentre que educere representa la transmissió de coneixements i habilitats o competències des de fora. Aquests dos mots donen lloc a dos conceptes diferents: educar i ensenyar. Educar provindria d’educare i és un concepte més ampli, més omnicomprensiu, que parla d’aprehendre, que implica la comprensió i l’assimilació d’allò que s’aprèn; educar és una activitat que pot ser horitzontal, qualsevol situació és adequada per educar (per aprehendre). Per la seva banda, ensenyar provindria d’educere i representa un concepte més restrictiu, més enfocat a l’adquisició de coneixements, habilitats i competències mitjançant la transmissió que una persona experta fa, hi ha una relació dalt-baix, educador (transmissor) – educand (receptor). En tot cas, ambdós conceptes tenen un punt en comú: el procés d’aprenentatge (perquè la paraula aprehenentatge no existeix) i aquest procés és reflexiu perquè influeix en ell mateix; és a dir, els resultats de l’educació i de l’ensenyament s’influeixen mútuament i posen els fonaments per a aprenentatges futurs. 18 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social L’aprenentatge és un procés pel qual s’adquireixen o modifiquen habilitats, destreses, coneixements, conductes i valors i és resultat tant de l’estudi i la instrucció com de l’experiència, el raonament, la vivència i l’observació. Els processos d’ensenyament són processos finits: marcats per un calendari que té un inici i un final (cursos, cicles, graus...) però, els processos educatius són infinits perquè no estan sotmesos a una estructura única sinó que tot és font d’educació per això els processos d’aprenentatge són infinits: es pot aprendre i aprehendre al llarg de la vida. 5.2 L’ APRENENTATGE : L ’ OBJECTE DE LA POLÍTICA EDUCATIVA El procés formatiu es basa en l’ensenyament reglat però no està exempt d’influències. El procés formatiu suposa partir d’un determinat punt (origen social) i mitjançant la influència de les habilitats i pràctiques parentals, la dinàmica del centre escolar i la capacitat cognitiva individual s’aconsegueixen uns resultats educatius fruit del pas per un cicle formatiu que pot ser més o menys extens però, que, en tot cas, té uns continguts bàsics i comuns per a tots (educació obligatòria). Els resultats assolits en el procés formatiu i educatiu permetran arribar a un punt final (destí social). GRÀFIC I.1 I L · LUSTRACIÓconceptual 3. A PRENENTATGE I CICLE VITAL ( ELAB . PRÒPIA ) Esquema CONTEXT SOCIOECONÒMIC PRÀCTIQUES PARENTALS CENTRE/ ESCOLA CAPACITAT COGNITIVA ORIGEN SOCIAL A ASSOLIMENT EDUCATIU B DESTÍ SOCIAL FASES DEL CICLE EDUCATIU PREESCOLAR PRIMÀRIA SECUNDÀRIA UNIVERSITÀRIA PERMANENT Font: elaboració pròpia. Parlem dels estudis internacionals de rendiment educatiu i competències cognitives, alguns dels quals ja hem esmentat: PIRLS, TIMSS, TEDS-M (Teachers and Development Study in Mathematics) i PIAAC. Els NúriaEducation Fustier i Garcia tres primers els fa l’Associació Internacional per a l’Avaluació del Rendiment Educatiu (IEA), un consorci fundat el 1959 com a organització independent; entre els seus membres hi ha un gran nombre d’agències nacionals 19 Política Social I Grau en Treball Social Com es pot veure a la figura, els factors que influeixen en el procés d’aprenentatge són múltiples i no sol depèn ni de les característiques personals ni del sistema d’ensenyament, hi ha altres elements que podem classificar en tres grans grups: - Factors interns: la personalitat, la genètica, els interessos individuals, les capacitats i - - aptituds, les actituds davant el procés contribuiran de manera rellevant a assolir uns o altres resultats. Factors d’entorn: la família, el barri, el grup d’iguals, l’ambient sociocultural... tots aquests elements influeixen en el procés d’aprenentatge. Per exemple, Finlàndia, que és un dels països amb millors resultats a l’Informe PISA de l’OCDE sobre ensenyament, pràcticament el 80% de les famílies van a les biblioteques durant el cap de setmana. El context és doncs important. Factors d’inducció: són aquells que formen part del procés d’aprenentatge formal, l’escola, l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), el professorat i els mitjans utilitzats en el procés. La complexitat dels factors que intervenen ens ha d’ajudar a reflexionar sobre les polítiques educatives, tant per pensar polítiques noves com per avaluar les actuals. 5.3 E LEMENTS PER A L ’ ANÀLISI DELS RÈGIMS EDUCATIUS D’acord amb l’anàlisi de Miguel Ángel Alegre i Joan Subirats (Alegre & Subirats, 2013) de l’anàlisi comparativa dels sistemes educatius es poden deduir quatre eixos per a la seva classificació: - - El model institucional en secundària: és a dir, el grau de comprensivitat1, el nivell d’estratificació institucional del sistema. Aquest grau de comprensivitat es pot veure en la diversificació dels itineraris formatius: l’edat en que s’inicien els itineraris separats, la varietat de l’oferta dels itineraris... Es considera que quan més tard es produeixi la diversificació dels itineraris més comprensiu és el sistema. Incidència del mercat: el grau de privatització que existeix en l’oferta educativa. Rol de les instàncies político – administratives: quin paper juguen les diferents administracions. Volum d’inversió pública en educació 1 Comprensivitat: forma d’entendre el procés d’ensenyament-aprenentatge que té la finalitat d’oferir a tot l’alumnat d’una determinada edat un fort nucli de continguts comuns intentant evitar, d’aquesta manera, la separació o segregació massa d’hora dels alumnes en vies de formació diferenciades que puguin ser irreversibles més endavant. 20 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 5.4 A RTICULACIÓ DE LA POLÍTICA EDUCATIVA Existeix un ampli consens sobre la responsabilitat pública en matèria educativa; és a dir, es reconeix que l’Estat ha de tenir un rol important en la política educativa. Ara bé, aquest rol pot variar d’un a un altre model. D’entrada, el consens sobre aquesta responsabilitat suposa que és l’Estat qui té la facultat per establir la regulació del sistema educatius, els nivells educatius, les característiques i continguts dels diferents nivells educatius i, dins d’aquests, dels diferents estudis i, lògicament, la potestat de la concessió dels títols educatius oficials. Més enllà d’aquest rol regulador, es poden definir dos grans rols per a l’Estat: subsidiari i protagonista. El rol subsidiari de l’Estat implica que aquest sol actua allà on la família no pot arribar. L’Estat és el garant de l’ensenyament obligatori (que ha establert normativament) i facilita el finançament per tal que totes les persones puguin assolir aquest ensenyament obligatori. Aquest finançament pot ser fet directament a les famílies (mitjançant, per exemple, el xec escolar) o als centres (mitjançant la concertació o subvenció de centres privats). Aquest model dóna prioritats a la iniciativa privada (social o mercantil) i estableix una xarxa pública que acull aquell alumnat que no té capacitat per accedir a la xarxa privada. Quan l’estat assumeix un rol protagonista significa que no sol s’encarrega de la regulació sinó que assumeix, mitjançant la gestió pública, la prestació dels serveis educatius; és a dir, la xarxa de centres públics és l’opció principal per a l’Estat. En aquests casos pot existir concertació amb la xarxa privada, però sol en situacions puntuals i de manera marginal, per cobrir dèficits en determinades branques o en determinades zones. 5.5 E L CANVI DE PARADIGMA DE L ’E DUCACIÓ SEGONS S IR K EN R OBINSON Els sistemes educatius estan sotmesos a pressió i qüestionament a tot arreu; Sir Ken Robinson ha plantejat el perquè d’aquesta situació i ho explica en el vídeo que hi ha al link: https://www.youtube.com/watch?v=TZSpfaiwsU0 21 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 6 P O L ÍT IC A 6.1 L A D E S E R V E IS S O C IA L S DEFINICIÓ DE L ’ OBJECTE DE LA POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS Com hem vist anteriorment, en les diferents polítiques socials s’identifiquen clarament aquell element que els diferencia dels altres, el seu objecte, allò que protegeix la política social: • • • Les polítiques sanitàries s’encarreguen de la salut de les persones Les polítiques educatives del procés d’aprenentatge Les polítiques de garantia de rendes de garantir la cobertura de les necessitats materials i econòmiques Les polítiques d’habitatge de l’allotjament Les polítiques de treball de l’ocupació • • Però, quin és l’objecte protegible dels serveis socials? Vam fer una proposta a l’apartat 1 d’aquest tema però ara voldria que aprofundim una mica més i per això ens basarem en dues fonts: les normes de serveis socials més actualitzades i les aportacions teòriques. Hi ha dos tipus de definició de l’objecte de la política de serveis socials: una àmplia i una restringida: - - La concepció àmplia és la que defineix els serveis socials “en función de ambiciosos cometidos que, en realidad, son los cometidos, como mínimo, de todo el sistema de bienestar o protección social” (Fantova et al., 2005, p. 11). La concepció restringida és la que els defineix com: “un sistema residual, sin contenido propio, constituido por todo aquello que no abarcan otros sistemas de protección o bienestar social” (Fantova et al., 2005, p. 11). 6.1.1 APORTACIONS DE LES NORMATIVES Per començar la identificació d’aquest bé general protegible buscarem el que ens diuen les lleis; com sabeu els serveis socials és una competència autonòmica i això significa que cada Comunitat Autònoma té la seva pròpia normativa; ens centrarem en les tres lleis més noves: la catalana, de 2007, i la gallega i la basca de 2008. La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials defineix els serveis socials com “el conjunt d’intervencions públiques que tenen com a objectiu garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, donant atenció al manteniment de llur autonomia personal i promovent el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per la dignitat de les persones”. (Exposició de motius) i més endavant concreta que “...Tenen com a finalitat assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les 22 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social etapes de la vida mitjançant la cobertura de llurs necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials...” (art 3.1). Aquesta és una definició molt àmplia ja que “assegurar el dret a les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida” és una missió pròpia del conjunt dels sistemes de benestar i no pas d’un dels sistemes, d’una de les polítiques sectorials, perquè per tal que les persones tinguin aquesta vida digna durant les etapes de la vida també tenen influència les polítiques sanitàries, la política educativa, la d’habitatge, la d’ocupació, la de garantia de rendes... Veiem ara si la Llei de Galicia, de 2008, ens aporta alguna diferència respecta a la llei catalana. Segons la llei gallega, “Se entiende por servicios sociales el conjunto coordinado de prestaciones, programas y equipamientos destinados a garantizar la igualdad de oportunidades en el acceso a la calidad de vida y a la participación social de toda la población gallega, mediante intervenciones que permitan el logro de los objetivos expresados en el artículo siguiente”. (articulo 2). Una vegada més, la finalitat és molt àmplia: garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés a la qualitat de vida... A l’igual que en la llei catalana, sembla lògic pensar que totes les polítiques sectorials tindran el seu paper en aquesta funció de garantir la igualtat d’oportunitats. Veiem, per acabar aquest repàs, el que diu la Llei d’Euskadi de 2008; a l’article 5 ho defineix de la manera següent: “El Sistema Vasco de Servicios Sociales constituye una red pública articulada de atención, de responsabilidad pública, cuya finalidad es favorecer la integración social, la autonomía y el bienestar social de todas las personas, familias y grupos, desarrollando una función promotora, preventiva, protectora y asistencial, a través de prestaciones y servicios de naturaleza fundamentalmente personal y relacional” . Aquesta és la primera de les tres normes que no atorga la responsabilitat única sobre la integració social o l’autonomia i el benestar (garantir deien les lleis anteriors) sinó que es planteja com a finalitat “afavorir”, és a dir, contribuir mitjançant les funcions que després concreta: promoció, prevenció, protecció i assistència. Tot i ser més concreta, seguim tenint una certa dificultat per trobar un bé protegible que pugui ser identificat amb el sistema de serveis socials i que sigui d’interès general i no sol per a determinats sectors o col·lectius. 6.1.2 APORTACIONS TEÒRIQUES 23 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social Les definicions més clàssiques sobre l’objecte o la finalitat dels serveis socials les trobem a Kahn i Kamerman (1987) i a l’obra d’(Alemán Bracho & Cazorla, 1991). El sistema de serveis socials és “aquell que procura facilitar o millorar la vida diària de les persones, capacitant els individus, les famílies i a d’altres grups primaris per desenvolupar-se” (Kahn i Kamerman, 1987) Segons Carmen Alemán i José Cazorla (1991), els serveis socials són “aquells instruments de política social, dels que disposen tant la societat com els poders públics, per donar una resposta vàlida a les necessitats dels individus, grups i comunitats, per a l’obtenció d’un major benestar social i, en definitiva, para assolir una millor qualitat de vida”. Un dels autors que més ha estudiat i analitzat el sistema de serveis socials ha estat Demetrio Casado i ha fet, al llarg del temps diferents aportacions. Al 2007 va proposar la següent definició: “La branca d’activitats denominades serveis socials té com objectiu mediat el benestar individual per al present i per al futur, que procura sobre tot mitjançant l’ajut personal polivalent, al servei de la qual proveeix prestacions individuals i altres activitats, ambdues de caràcter tècnic (no monetàries desvinculades), formalitzades en algun lloc i produïdes i dispensades mitjançant diversos règims institucionals” (Citat per Fantova, 2008, pp. 34–35). A partir de les aportacions de Fantova, Casado i altres podríem dir que: “Els serveis socials són un instrument de la política social que té com a finalitats el benestar social, la integració social y l’autonomia dels ciutadans. Pretén cobrir les necessitats bàsiques personals i les necessitats socials mitjançant l’ajuda o el suport relacional i de proximitat, preferentment, centrant-se en les mancances que es produeixen en la intersecció dels eixos autonomia – dependència personal i integració – exclusió social” En aquesta darrera proposta comença a veure’s una definició més concreta d’un objecte per als serveis socials que pugui ser útil per al conjunt de la comunitat i no per a sectors específics, sense que això signifiqui que tothom ha d’utilitzar-los. Fernado Fantova ens proposa, en diversos escrits sintetitzats en el seu blog (http://fantova.net/?p=810), la següent reflexió: “Cuando hablamos de valor añadido de una actividad o servicio nos estamos refiriendo a su capacidad para dar respuesta a necesidades de las personas, sin entrar ahora a discutir si serán esas mismas personas las que pagarán un precio por ese valor o si lo hará el Estado u otros agentes. Las personas reconocemos 24 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social los diferentes sectores de actividad de la economía y nos acercamos a sus terminales en función de los resultados, productos, servicios y actividades que consideramos valiosas y que caracterizan a cada uno de dichos sectore. Estimo que el concepto de interacción nos puede permitir avanzar en la definición de un objeto que nos permita construir una cadena de valor que integre las actividades específicas de los servicios sociales e ir configurando y presentando nuestras intervenciones y servicios de forma que puedan ir siendo apreciados por cada vez más personas. Propongo definir interacción como autonomía funcional (capacidad para el desenvolvimiento cotidiano) e integración relacional (vinculación familiar y comunitaria) y considero que es un bien valioso para todo el mundo (como lo son la salud, el aprendizaje o el alojamiento, por hablar de los bienes de los que se ocupan otros sectores de actividad).” (Fantova, 2014) Aquesta proposta ens ofereix un concepte concret per a l’objecte dels serveis socials: la interacció entre l’autonomia funciona i la integració relacional, entenent la primera com la capacitat de desenvolupament quotidià i la segona com la vinculació familiar i comunitària de les persones. Un desajust en qualsevol de les dues esferes requereix d’un suport per recuperar l’equilibri i és en aquesta recerca de l’equilibri (en la interacció) que els serveis socials tenen el seu objecte principal. 6.2 E L PÚBLIC OBJECTIU DELS S ERVEIS SOCIALS : A QUI S ’ ADRECEN L’elaboració del Pla Estratègic de Serveis Socials de Catalunya 2010 - 2013 va implicar, en primer lloc, elaborar un diagnòstic que definís el punt de partida, tant des de la perspectiva de les necessitats socials com de l’oferta disponible per a la seva atenció perquè així ho establia el mandat legal. Elaborar el diagnòstic requeria identificar quines eren les necessitats que s’han d’atendre per part del sistema perquè disposàvem de molta informació sobre els serveis que es presten però poca sobre les necessitats reals. El Sistema està enfocat des de l’acció, des de l’actuació, des de les prestacions i la Llei de Serveis Socials de 2007 establia un nou model basat en la universalització i el reconeixement de drets que ubica la persona al centre del sistema (i no les prestacions). És un canvi en el paradigma del sistema de serveis socials: situar les persones en el centre del sistema i identificar les seves necessitats per poder oferir respostes. Doncs, el primer punt era la identificació de situacions de necessitat; perquè es volia impulsar un model d’anàlisi que vincula, de manera innovadora en l’àmbit dels serveis socials, la identificació de les situacions de necessitat social de les persones i la resposta que el Sistema Català de Serveis Socials dóna a aquestes necessitats. 25 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social Aquest model d’anàlisi ha suposat, per una banda, el desenvolupament d’un marc conceptual que inclou la categorització tant de les necessitats socials i personals com de l’actuació del Sistema Català de Serveis Socials i, per l’altra, la definició d’indicadors que permetin relacionar la resposta del Sistema amb la realitat de les necessitats socials a Catalunya. Al centrar-nos en la persona, canviem el focus dels col·lectius (que generalitzen necessitats) a les persones (les necessitats personals i/o grupals). La Llei defineix, a l’article 3, les situacions de necessitat social com “les que repercuteixen en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de vida personal, familiar i de grup, en les relacions interpersonals i socials i en el benestar de la col·lectivitat” i les necessitats personals bàsiques com les “pròpies de la subsistència i la qualitat de vida de cada persona”. D’aquests tres elements definitoris es van construir tres categories de necessitats: les necessitats per manca d’autonomia, les necessitats en l’àmbit relacional i les necessitats materials i instrumentals. Aquestes tres categories agrupen les situacions d’atenció prioritària que fixa l’article 7 i que són: a. Discapacitat física, psíquica o sensorial. b. Malalties mentals i malalties cròniques. c. Necessitat social, com les relacionades amb la manca d'habitatge o amb la desestructuració familiar. d. Drogodependències i altres addiccions. e. Violència i delinqüència juvenils. f. Exclusió i aïllament socials. g. Vulnerabilitat, risc o dificultat social per a la gent gran, la infància i l'adolescència. h. Violència masclista i les diverses manifestacions de violència familiar. i. Discriminació per raó de sexe, lloc de procedència, discapacitat, malaltia, ètnia, cultura o religió o per qualsevol altra raó. j. Problemes de convivència i de cohesió social. k. El fet d'haver estat víctima de delictes violents, un mateix o els familiars. l. Sotmetiment a mesures d'execució penal, propi o dels familiars. m. Condicions laborals precàries, desocupació i pobresa. n. Urgències socials. o. Emergències socials per catàstrofes. p. Petició d'asil. 26 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social Es tracta d’un ampli llistat però, com es pot veure a la il·lustració, totes les situacions es vinculen de manera principal amb un dels àmbits de necessitat (línia contínua) i algunes es poden vincular de manera secundària amb més d’un àmbit (línia discontínua) Era especialment interessant superar la tradicional divisió per col·lectius que simplifica les necessitats (per exemple, es vinculen les dones amb violència de gènere però no es sol pensar que les dones poden tenir altres necessitats socials derivades de la manca d’autonomia o de tipus material ...; o els infants, sempre es pensa en termes de maltractaments però poc en l’àmbit de la manca d’autonomia). Per altra banda, les situacions de necessitat, com assenyalava la definició de Fantova, depenen de la interacció amb el factor comunitari i aquest factor es pot valorar, a priori, segons diferents variables: edat, sexe, estat de salut, origen o classe social. Del creuament d’aquestes categories de necessitats i dels factors socials surt un entramat en el que és possible ubicar tots els col·lectius que tradicionalment han format part del públic diana dels serveis socials. 27 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social En conclusió, els serveis socials s’enfronten a l’atenció de tres grans categories de necessitats socials (tal i com es defineixen al Pla Estratègic): 6.2.1 SITUACIONS DE NECESSITAT PER MANCA D’AUTONOMIA: Aquesta categoria inclou aquelles necessitats vinculades amb l’estat permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i vinculades a la manca d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, necessiten de l’atenció d’altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida diària o, en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, d’altres recolzaments per a la seva autonomia personal. L’estructura conceptual d’aquesta categoria conté dos subcategories: • • Dependència: s’inclouen en aquesta categoria totes les necessitats que siguin coherent amb la definició, que és la de la Llei de la Promoció de l’Autonomia i Atenció a les persones en situació de Dependència, independentment del procés d’implementació de la llei. Discapacitat: s’inclouen totes les necessitats que tenen a veure amb la restricció o l’absència de la capacitat que té un ésser humà per fer una activitat en la forma o dins del marge que es considera normal, d’acord amb la definició de l’Organització Mundial de la Salut que és recollida en la normativa que regula el procés de valoració i reconeixement del grau de discapacitat. 28 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 6.2.2 SITUACIONS DE NECESSITAT EN L’ÀMBIT RELACIONAL: Aquesta categoria inclou aquelles situacions de necessitat derivades dels vincles socials, tant en l’entorn familiar com comunitari. És a dir que en aquesta categoria s’inclouran totes les situacions de necessitat en les quals el dèficit en les relacions socials, la manca de relacions i/o l’existència d’unes relacions disfuncionals creen risc a les persones. Podem identificar dos subcategories: • Relacions familiars disfuncionals: aquelles situacions provocades per la manca de compliment de les funcions de suport i ajuda que ha de desenvolupar la família; en aquest grup s’inclouen les situacions de violència (masclista, contra els infants), situacions de desemparament i de negligència en l’atenció a persones vulnerables (infants i gent gran i/o amb discapacitat) i, també, l’aïllament per manca de xarxa familiar. Dèficits en les relacions socials: són aquelles situacions en les quals una persona o un grup presenta dificultats per a la integració en el seu entorn més immediat, l’origen d’aquestes dificultats pot ser divers i tant pot estar en la pròpia persona i/o grup (aïllament social) com en el seu entorn (estigmatització i rebuig) i, fins i tot, en ambdues parts. • 6.2.3 SITUACIONS DE NECESSITAT MATERIAL I INSTRUMENTAL Aquesta categoria inclou aquelles situacions de necessitat que tenen una expressió de tipus material, és a dir vinculades amb la subsistència, i les que es vinculen amb la capacitat de les persones per assolir aquesta subsistència autònoma, enteses des d’una perspectiva social. En aquest bloc s’inclouen les situacions següents: • La manca o dèficit de recursos materials: que inclourà la manca o dèficit de recursos econòmics i d’habitatge Les dificultats per a la inserció sociolaboral: inclouen aquells aspectes que tenen a veure amb la manca de feina, la precarietat en l’ocupació, així com la manca de les habilitats socials en el marc laboral. Les dificultats per a la inserció socioeducativa: inclouen aquells aspectes que tenen a veure amb les seves habilitats socials en el marc educatiu i/o formatiu. • • 6.3 L’ ARTICULACIÓ DE LA POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS El sistema en que s’articula la política de serveis socials té les característiques següents: - Multiplicitat d’actors: sector públic, sector privat no lucratiu (associacions i ONG’s) i sector privat lucratiu (entitats mercantils). 29 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social - Confluència dels actors en diferents moments de l’acció del sistema. L’articulació es pot esquematitzar en el gràfic següent: F ONT . E LABORACIÓ PRÒPIA A PARTIR DE L ' ESQUEMA DE F ANTOVA (2014: 219) El Sistema de Serveis Socials està conformat per dos nivells: - La Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública Els serveis de responsabilitat privada: aquells que depenen totalment del sector privat tant per a la prestació com per al finançament. La Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública està conformada per: - Els serveis de titularitat pública: l’administració és la “propietària” dels serveis a tots els efectes. Els serveis de titularitat privada: són aquells que, tot i ser “propietat” del sector privat reben finançament del sector públic mitjançant el mecanisme de la concertació, per la qual cosa esdevenen en serveis de la Xarxa pública. La concertació és un mecanisme que serveix perquè l’administració pública compri serveis al sector privat quan amb els seus medis no pot garantir l’atenció a les necessitats de la població. Els serveis de titularitat pública es poden prestar, d’acord amb la legislació de contractes del sector públic, de dues formes: - - Gestió directa: és la situació per la qual un servei és prestat amb totes els mitjans a càrrec de l’administració; és a dir, amb personal i mitjans materials de l’administració. Gestió indirecta: és la situació per la qual una administració contracta una empresa o entitat aliena a l’administració per tal que dugui a terme el servei; generalment aquest servei es presta en instal·lacions que són de l’administració i l’entitat s’encarrega d’aportar el personal, la gestió i els mitjans necessaris que no 30 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social són estructurals (pot incloure mobiliari, maquinari...). La gestió indirecta es pot realitzar de dues formes: o Per contracte: mitjançant un procés de licitació públic (concurs) amb lliure concurrència de licitadors que implica un procés de selecció. El contracte és per temps determinat (de manera habitual es fa per 2 anys amb possibilitat de pròrroga per 2 més, tot i que hi ha més variants). o Per conveni: en determinades circumstàncies es pot realitzar una gestió indirecta mitjançant un conveni (un acord entre dues parts) entre l’administració i un actor privat; en aquest cas és necessari que l’actor privat contribueixi amb els seus propis mitjans al desenvolupament del servei en un percentatge significatiu (prop del 50%). 6.4 L’ OPERATIVA DE LES POLÍTIQUES DE SERVEIS SOCIALS Definim l’operativa com aquelles accions que permeten dur a terme la finalitat assignada. Podem dir que l’operativització de les polítiques de serveis socials es produeix mitjançant la intervenció social. La intervenció social és definida de diverses maneres però, una aproximació en l’ofereix Fantova (2007, p. 186) que diu que és “a aquella actividad que: se realiza de manera formal u organizada, intentando responder a necesidades sociales y, específicamente, incidir significativamente en la interacción de las personas, aspirando a una legitimación pública o social.” § § § § Quines activitats formarien part de la intervenció social? Podem destacar: - Informació: oferir informació a les persones sobre els seus drets i l’accés als diferents sistemes de benestar. Diagnòstic social (assessment): anàlisi de les necessitats que presenten les persones. Planificació individual de l’atenció: elaboració i desenvolupament del pla de treball o pla individual d’atenció. Gestió del cas: metodologia per garantir la intervenció interdisciplinar i/o intersectorial en situacions complexes. Cura o atenció personal: suports individuals a necessitats bàsiques Productes de suport: instruments tècnics per millorar l’autonomia de les persones (ajudes tècniques). Orientació: assessorament per la presa de decisions Acompanyament: procés pel qual el/la professional està present, donant suport, a la posada en pràctica de les decisions preses. 31 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social - Mediació: és una activitat específica que busca l’acord entre parts que tenen un desacord. Intervenció familiar: actuacions adreçades a millorar el funcionament de la unitat familiar. Intervenció comunitària: actuacions dirigides a millorar les relacions comunitàries o les relacions entre grups en una comunitat. Prestacions econòmiques afectades: prestacions econòmiques que es vinculen amb serveis específics (no prestacions generals, de garantia de rendes). 7 P O L ÍT IC A LABORAL 7.1 C ONCEPTUALITZACIÓ La política laboral és l’encarregada de la protecció i la promoció de l’ocupació. Inclou les accions destinades a contribuir a que les persones puguin obtenir un lloc de treball de qualitat, que el desenvolupin de manera satisfactòria i que el millorin. S’ha de tenir en compte que la satisfacció amb el lloc de treball ha de ser tant del treballador/a com dels empleadors i, també, de tota la societat. La política laboral és aquella que habitualment coneixem com polítiques actives d’ocupació: és a dir, les relacionades amb la cerca de treball i no amb la cobertura de la seva mancança (atur). La política laboral està fortament vinculada amb les polítiques de garantia d’ingressos en la mesura que aquestes darreres tenen entre els seus objectius la cobertura de les situacions d’atur. 7.2 A BAST DE LA POLÍTICA LABORAL Sovint al referir-nos a la política laboral es fa referencia a les accions dirigides a millorar la “empleabilitat” de les persones; és a dir, a les circumstàncies que permetrien que una persona pugui trobar una feina. Aquest concepte d’empleabilitat pot induir a pensar que la capacitat de trobar una feina està únicament en mans de les persones treballadores. De fet, tota persona és empleable, des de la perspectiva que tota persona és capaç de fer alguna activitat que pot ser retribuïda. En realitat l’empleabilitat fa referència a les capacitats i habilitats necessàries per accedir a un mercat de treball en un moment determinat; cada moment, cada època, té unes 32 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social característiques en relació al mercat de treball, els canvis sobtats en la configuració del mercat de treball també suposen canvis en les habilitats i capacitats de les persones i la política laboral ha d’ajudar a fer aquest procés d’adaptació. Aleshores es planteja una segona qüestió: a qui s’han d’adreçar les polítiques d’ocupació? Generalment es plantegen dues opcions: - - Les polítiques d’ocupació s’han d’adreçar als sectors més vulnerables, al que queden exclosos del mercat de treball, a aquelles persones amb més dificultats per accedir al mercat de treball. Les polítiques d’ocupació s’han d’adreçar a persones que es troben fora del mercat de treball (o no) de manera puntual i que tenen unes habilitats i capacitats que els permetran accedir al mercat de treball amb un suport limitat. En el segon cas, l’accés al mercat de treball de les persones més vulnerables quedaria en mans d’altres polítiques sectorials, per exemple la política de serveis socials, i no pas en la política laboral. 7.3 A RTICULACIÓ De l’articulació de la política laboral destaca el rol dels agents socials, en aquest àmbit són agents socials tant la patronal (mitjançant les seves diferents organitzacions) i els sindicats. Ambdós agents socials tenen rellevància perquè formen part del mercat de treball i, per tant, influeixen en la manera en què aquest es configura i quines accions són necessàries per accedir-hi; els agents també promouen accions directes sobre aquestes condicions (formació, assessorament...). Un altre element molt rellevant de l’articulació de la política laboral és la presència de serveis privats: en el desenvolupament d’accions per millorar l’accés al mercat de treball hi prenen part tant agències temporals de treball que fan gestió directa de contractació i intermediació entre les empreses i els treballadors/es, però també altres formes alternatives com les xarxes socials destinades a la cerca de treball i, fins i tot, aplicacions que fan les funcions de les agències de treball. Finalment, cal recordar el rol dels serveis públics en aquesta política sectorial: existeixen serveis públics encarregats de gestionar el suport a les persones per a la seva inserció laboral (per exemple, a Catalunya, el SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya). 33 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 8 P O L ÍT IC A D ’ H A B IT A T G E La política d’habitatge és la que s’encarrega de la promoció i protecció de l’allotjament; rep diferents noms: política habitacional o política residencial. L’allotjament és un bé bàsic, de valor universal; difícilment es pot aconseguir el benestar i la qualitat de vida sense un allotjament adequat. D’acord amb Aitana Alguacil (citada per Fantova, 2014, p. 258) l’habitatge és un “satisfactor d’una necessitat fonamental i universal i assenyala que, com tot satisfactor d’una gran necessitat humana, pot i ha de ser sinèrgic amb altres satisfators”. 8.1 C ONCEPTUALITZACIÓ Un concepte bàsic en aquest àmbit és el d’exclusió residencial; d’acord amb (Subirats et al., 2004, p. 37) aquest tipus d’exclusió té “un factor generador clau: el caràcer socialment selectiu i espacialment segregador dels mercats de sòl i d’habitatge, amb una estructura controlada per una minoria i amb un caràcter marcadament especulatiu, amb una presència pública generalment feble o residual [...]”. En la mateixa obra assenyalen que hi ha dos tipus d’exclusió: la que fa referència a l’accés a l’habitatge i la que té a veure amb l’entorn i les condicions de l’espai de l’habitatge. Podríem diferenciar, a partir d’aquest conceptes, de dos tipus d’exclusió residencial: - - Exclusió estructural: es dóna quan l’exclusió en l’àmbit de l’habitatge constitueix un element afegit a una problemàtica social marcada per la pobresa i la marginalitat social. És a dir, és confluent amb l’exclusió en altres àmbits i sovint combina tant l’exclusió en l’accés a l’habitatge amb un entorn degradat. Exclusió no estructural: es dóna quan no hi ha correlació entre l’exclusió residencial i exclusió social. Es dóna en individus integrats socialment amb dificultats per accedir a l’habitatge per les condicions del mercat immobiliari. L’exclusió residencial és el problema públic que ha d’abordar la política d’habitatge i cal ser conscients que va més enllà del binomi disposar d’allotjament (inclusió) i no disposar d’allotjament (exclusió). La realitat és molt més complexa i disposar d’un allotjament, entès com un espai d’aixopluc davant les inclemències, no és necessàriament sinònim d’inclusió social. En aquest sentit, el concepte de sensellarisme va molt més enllà de l’existència de l’aixopluc i busca l’accés a un habitatge en condicions dignes. La coordinadora de l’European Observatory on Homelessness, Dragana Avramov, va proposar l’any 2005 34 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social una definició que deia que “les persones sense sostre serien totes aquelles que no poden accedir o conservar un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent i que proporcioni un marc estable de convivència, ja sigui per raons econòmiques o altres barreres socials, ja sigui perquè presenten dificultats personals per dur a terme una vida autònoma” (Cabrera, Rubio, & Blasco, 2008, p. 15). Partint d’aquesta definició es va elaborar la ETHOS: European typology on homelessness, en una primera versió l’any 2005 i revisada en dues ocasions (2006 i 2007). Com assenyalen els autors de l’estudi citat, la principal proposta d’ETHOS és distingir quatre categories principals en el sensellarisme, partint que aquest és un procés d’exclusió residencial i no una situació fixa i inamovible. Les categories de la Tipologia ETHOS són: 8.2 A LGUNES DADES PER ENTENDRE LA SITUACIÓ DE L ’ HABITATGE D ’ HABITATGE A E SPANYA I A LA RESTA D ’ EUROPA . I LA POLÍTICA Un dels primers elements a analitzar quan es parla d’habitatge és el règim de tinença; en el quadre següent podem observar que Espanya es troba entre els països amb un major taxa d’habitatges de propietat (fins el 85%) sol superat pels antics països de l’Est, que sovint superen el 90%.Per altra banda, es pot observar que l’habitatge en lloguer representa una petita part del mercat de l’habitatge a Espanya, un 13%, i d’aquest sol un 2% del total de l’habitatge és de lloguer social. Si comparem amb altres països europeus 35 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social observem que la presència del mercat de lloguer pot arribar a ser el més important, com a Alemanya, amb més de la meitat del mercat de l’habitatge en aquest règim i, a excepció d’Itàlia, la resta fàcilment superen el 30% del parc d’habitatges en règim de lloguer. F ONT :(Vivienda, 2011) En la gràfica següent es pot observar el pes de l’habitatge social als països europeus i podem observar que la mitjana es situa en el 8,7% mentre que Espanya, com hem dit, arriba just al 2%. 36 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social F ONT :(Vivienda, 2011) Finalment, per entendre el perquè de la situació de l’habitatge a Espanya és interessant veure quin va ser el nivell de construcció de nous habitatges en el període just previ a l’esclat de la Gran Recessió i, fins i tot, en els primers anys i, sobretot, comparar-ho amb la resta de països. Es pot observar que als anys previs a la crisi el nivell de construcció d’habitatges a Espanya era superior al que es produïa a Alemanya i França juntes i fins i tot l’any 2009, amb la crisi ja iniciada, aquesta proporció es mantenia; recordem que Alemanya té entorn els 80,7 milions d’habitants, França uns 65,8 milions i, en canvi, Espanya té 46,5 milions. És a dir, Espanya estava superant la construcció d’habitatges d’un territori equivalent a 146,5 milions d’habitants amb menys d’un terç d’aquesta població. 37 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social F ONT :(Vivienda, 2011) 8.3 E LEMENTS PER A LA POLÍTICA D ’ HABITATGE La política d’habitatge requereix la incidència en diferents aspectes, no tots referents a la política social però amb un fort impacte en aquesta: - - - Usos i gestió del sòl: la forma en com es reguli l’ús del sòl determinarà el preu de l’habitatge i, per tant, contribuirà a millorar o empitjorar les condicions d’accés. La urbanització dels entorns: la construcció d’habitatges no sempre s’ha fet seguint criteris de planificació urbanística, sovint s’han construït els habitatges sense disposar dels serveis adients per a la població que ha de viure-hi. La manca de serveis com transports, serveis sanitaris o educatius, entre altres, pot dur a un cert grau d’exclusió residencial. El finançament de la construcció, rehabilitació o adquisició de l’habitatge: la forma en què es finança tot el referent a l’habitatge és clau per determinar l’accessibilitat a l’habitatge però, també, les condicions d’aquest habitatge. Per exemple, una aposta per facilitar la rehabilitació d’habitatges pot millorar els entorns de barris antics. La promoció de l’habitatge nou i la de l’habitatge ja construït: el tractament que es faci tant fiscalment com d’altre tipus que afecti a les condicions de construcció d’habitatge nou o la rehabilitació d’habitatges ja construïts afecta directament també a l’accessibilitat a l’habitatge. 38 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social - Ús o no ús dels habitatges: el règim de promoció de l’ús dels habitatges mitjançant el suport a la cura i la conservació, pot influir en el mercat de l’habitatge. Per exemple, hi ha països que imposen taxes específiques per als habitatges buits per tal de promoure la seva ocupació. 9 P O L ÍT IC A D E G A R A N T IA D ’ IN G R E S S O S 9.1 C ONCEPTUALITZACIÓ El Sistema de Garantia de Rendes es pot definir com “el conjunt de sistemes de transferències col·lectives concebudes per protegir les persones contra diferents riscos socials” (Comissió Europea 1995); és a dir, es tracta d’un conjunt de mecanismes pels quals l’estat (i en el seu nom, qualsevol de les administracions) proveeixen de mitjans econòmics a les persones per fer front a una sèrie de riscos taxats que s’han determinat com a necessitats de protecció. El Sistema de garantia de rendes està configurat per diferents tipus de transferències que tenen orígens diferents però, el més extens (en quantitat de persones ateses i imports) és el Sistema de la Seguretat Social. Els Sistemes de Seguretat Social han evolucionat des de que a mitjans del segle XIX es van començar a implantar a Alemanya, tot i que mantenen la mateixa essència en la majoria de models de Benestar: cobrir les contingències de les persones que no poden treballar. D’aquesta manera, al principi, es definien dues situacions clau: vellesa i invalidesa; a aquestes s’han anat afegint altres situacions. Els riscos socials més habituals que estan inclosos en el Sistema de Garantia de rendes són: - - - Vellesa: inicialment, es considerava que havia una edat a partir de la qual es considera que la persona no té les condicions per desenvolupar un lloc de treball en plenes condicions. Amb el pas del temps, més que incapacitat per desenvolupar el lloc de treball, es considera que la persona, un cop arribada a certa edat i després d’haver treballat un determinat nombre d’anys, ha de poder gaudir dels anys del final de la vida sense patir pel treball i els ingressos. Invalidesa: aquest concepte pràcticament no s’ha modificat, es tracta de les situacions en les que la persona, per malaltia o accident, té seqüeles en la salut que l’impedeixen desenvolupar el seu treball de manera habitual. Incapacitat laboral: aquesta situació és similar a l’anterior però es caracteritza per la seva temporalitat; és a dir, són les situacions per les quals una persona no pot desenvolupar el seu lloc de treball per un període més o menys llarg però, que es 39 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social - - - preveu que podrà tornar a fer-ho. S’inclouen tant les malalties habituals (grips, refredats), com les malalties greus (malalties amb tractaments llargs) i els accidents (tant laborals com ordinaris). Mort: la cobertura de les situacions de mot és una forma de protecció de la família ja que s’estableix una compensació per la pèrdua d’ingressos que suposa la mort d’una persona que, en els seus inicis, era la que aportava els únics ingressos (els “breadwinners”). Atur: la pèrdua del treball genera la corresponent pèrdua d’ingressos i el sistema de garantia de rendes preveu la compensació mentre la persona troba un altre lloc de treball. Càrregues familiars: en els models basats en la família es preveuen compensacions per les càrregues familiars (fills, cònjuge..); són compensacions econòmiques per al manteniment de les famílies. 9.2 C ARACTERÍSTIQUES E SPANYA DEL SISTEMA DE GARANTIA DE RENDES A C ATALUNYA I El Sistema de Garantia de Rendes a Catalunya, i a Espanya, es fonamenta en dos grans pilars: la Seguretat Social, que inclou tot el sistema de pensions, i la Protecció de l’Atur, que inclou les prestacions i subsidis per a l’atenció de les persones desocupades. Aquests dos pilars són de titularitat i responsabilitat estatal i són complementats pels sistemes de rendes mínimes d’inserció que han implementat totes les Comunitats Autònomes, aquestes rendes mínimes formen part del que s’anomena “xarxa assistencial de darrer recurs”. Les característiques del Sistema de garantia de rendes són les següents: • • Universalitat incompleta.- El Sistema tot i tenir vocació d’universalitat, és a dir, de cobertura per a tota la població, no ho aconsegueix i les característiques i requisits establerts deixen una part de la població fora del sistema. Tot i les modificacions realitzades a la dècada de 1990 per intentar incloure el màxim de persones en el sistema general, les restriccions d’accés provoquen que hagi persones que vivint les situacions protegibles no puguin tenir accés a la cobertura per part dels serveis públics. Té un caràcter essencialment contributiu i familiar.- El sistema destina la major part dels recursos al que s’anomenen prestacions contributives, és a dir, a compensar aquelles persones que han estat cotitzants de la Seguretat Social al llarg de la seva vida, per uns períodes determinats per les normes, i, tot i que disposa prestacions per a les persones que no compleixen els requisits, les diferències tant en quanties com en cobertura són molt grans. A més, segueix imperant el model de caràcter familiar, basat en l’existència d’un proveïdor 40 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social • • • • • principal d’ingressos, el que implica que hagi pensions diferents per a persones amb cònjuge a càrrec o sense, que existeixin prestacions complementàries per fills... Aquesta situació es manté degut a la no universalitat real del sistema i per la necessitat de cobrir aquestes necessitats per una altra via: la relació familiar amb el cotitzant. Cobertura extensa.- El sistema té en aquests moments la capacitat de cobrir a la majoria de les persones en les situacions de necessitat, especialment, si parlem del tema de pensions (en el tema d’atur seria diferent). El percentatge de persones que queden excloses del sistema de pensions és molt baix. La intensitat protectora és baixa.- A diferència del punt anterior, una gran cobertura en termes de persones pensionistes o amb prestacions, la quantia mitjana dels ingressos és molt baixa. A més, els sistemes de revisió dels imports no són negociables (com ho són els salaris) i això pot dur a la pèrdua de poder adquisitiu real, especialment amb la darrera reforma. Escassa protecció familiar.- Tot i ser un sistema de tall familista, la concreció de la protecció familiar és molt escassa, tant en cobertura com en imports. Per exemple, la prestació d’orfenesa representa sol un 10% de la base de cotització del pare/mare mort i si és orfenesa absoluta (mort dels dos pares) s’augmenta al 20% però sembla evident que amb aquest import un nen/a no pot cobrir totes les seves despeses. O les aportacions per fills es situen, per a persones amb determinades condicions econòmiques, entorn els 20 € mensuals, que poc contribueixen a les despeses familiars. Absència d’una renda mínima estatal com a dret subjectiu.- Com s’ha comentat a l’inici, les rendes mínimes, en tant que darrera xarxa assistencial, són de competència autonòmica i no estatal. No existeix un marc comú a tot l’estat en relació a aquesta prestació i, per tant, varien d’una comunitat a un altre tant en requisits d’accés com en la mateixa prestació. Baixa despesa pública en garantia de rendes.- La despesa pública en matèria de pensions i garantia de rendes és molt baixa en relació a les mitjanes europees, tant si es pren la mitjana general (Unió Europea – 28) com si es pren la mitjana del països que tenen l’euro com a moneda. En el cas més favorable, relació entre UE28 i Espanya, hi ha un resultat negatiu de 3,6% del PIB. 41 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social Despesa en protecció social (% sobre PIB) Any 20122 9.3 M ODEL Unió Europea (28 països) 28,7% Zona Euro (18 països) 29,5% Espanya 25,5% DE GARANTIA DE RENDES A l’Estat espanyol, i a Catalunya, el model de garantia de rendes es pot definir com un model de múltiples nivells; se’n poden identificar tres: nivell bàsic, nivell contributiu i nivell lliure. El nivell bàsic és de caràcter públic i universal; està pensat per garantir la cobertura a totes les persones en uns nivells mínims, és el que s’anomena el nivell de “tancament” del sistema. El nivell bàsic està format per dos tipus de prestacions fonamentals: • • Prestacions assistencials i no contributives.- Són aquelles prestacions que no requereixen que la persona hagi estat afiliada a la Seguretat Social ni hagi cotitzat al llarg de la seva vida. Es tracta però, de prestacions que estableixen alguns requisits per tal de poder accedir-hi, els requisits i els imports són homogenis a tot l’Estat. Rendes Mínimes.- Són prestacions que es preveuen per a les persones que no poden accedir a cap altre prestació del sistema de garantia de rendes, per això són la darrera xarxa assistencial. També tenen requisits específics que varien segons la Comunitat Autònoma. El nivell contributiu és de caràcter professional i proporcional; és el nivell que emergeix de l’afiliació a la Seguretat Social i la contribució durant la vida laboral de la persona. A l’Estat és el principal nivell de garantia de rendes. El nivell contributiu el formen dos tipus de prestacions: • Pensions contributives.- El sistema de pensions, tant per jubilació (edat) com per invalidesa (estat de salut), té un marc contributiu en el que els imports de les Dades actualitzades en la data de recuperació. Són dades provisionals. Font: http://ec.europa.eu/eurostat/tgm/table.do?tab=table&init=1&language=en&pcode=tps00098&plugin=1 recuperat el 24 de desembre de 2015) 2 42 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social • pensions s’associen a la contribució que la persona ha fet a la Seguretat Social en termes de cotització. Prestacions d’atur contributives.- El sistema de protecció de l’atur té una cobertura vinculada a la contribució que les persones han fet a la Seguretat Social (existeix un concepte específic per a cobrir aquesta contingència) i tant els imports com el temps de durada depenen del període cotitzat. Finalment, hi ha el nivell individual i lliure que està conformat per l’oferta privada i mercantil per a la protecció de diferents contingències; els més coneguts són els plans de pensions però també hi ha altres productes (fons per a cobrir despeses d’estudis dels fills, etc.). A la taula hi ha dades corresponents a l’any 2012: 10 P O L ÍT IQ U E S TRANSVERSALS Tal com vam dir en la presentació del tema, l’organització de les polítiques respon a criteris que combinen la racionalitat i la conveniència; aquesta organització es tradueix en la forma que adopten en les administracions, com a impulsores i promotores de les polítiques socials. Ara bé, les diferents polítiques socials tradicionals, els pilars, les polítiques sectorials s’han vist interpel·lades per noves necessitats complexes i a les que no era fàcil donar resposta des d’una visió tant racional perquè no era suficient la implicació d’una determinada política sectorial sinó que es va demostrar que calia la implicació de diferents polítiques. El concepte de transversalitat ha anat prenent força en els darrers anys i van ser especialment importants les aportacions de la IV Conferència sobre la Dona de les Nacions Unides celebrada a Beijing l’any 1995 (Alfama & Cruells, 2011) perquè 43 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social internacionalitza el concepte de gender mainstreaming que es configura com una “nova estratègia de la intervenció de les polítiques d’igualtat, que pretén superar les limitacions detectades [...]. Es pretén corregir la tendència de què aquestes polítiques es centren en el desenvolupament d’accions específiques ad hoc – en molts casos dirigides a les dones – dirigides a la compensació dels efectes de la desigualtat, en comptes d’enforcar-se en els processos i institucions on aquesta desigualtat es produeix” (Alfama & Cruells, 2011, p. 3). Va ser doncs, a partir de la conceptualització del gender mainstreaming que aquesta forma de fer s’estén a altres àmbits que presentaven característiques similars. Així, doncs, es caracteritzen per “la tendència a no generar estructures i activitats operatives pròpies i especifiques que desemboquin directament en les persones destinatàries sinó, més aviat, funcionar a través de les estructures i activitats operatives de les polítiques sectorials” (Fantova, 2014a, p. 303). Las polítiques transversals disposen d’uns processos i estructures que els permeten: - Establir regulacions normatives Planificar i prendre decisions sobre la implementació Definir i configurar la xarxa de relacions entre els actors i agents interessats i implicats. Dur a terme activitats d’investigació, sensibilització, informació, formació i altres per tal que s’incorpori l’enfocament a les polítiques sectorials. Elaborar i avaluar protocols i procediments per facilitar el treball Fer el seguiment i l’avaluació (Fantova, 2014a, pp. 303–304). Les polítiques transversals aporten una nova visió a les polítiques sectorials perquè incorporen els individus, les famílies, les comunitats i les associacions a la seva definició però, no podem oblidar, com assenyala Fantova (2014a, p. 305) que les polítiques transversals poden proposar actuacions en direccions contràries; ho il·lustra amb l’exemple del que pot suposar una política familiar que potenciï la família com a cuidadora front al qüestionament que pot sorgir des de la política d’igualtat pel que pot suposar de divisió del treball sexual aquesta potenciació de la família cuidadora. 10.1 P OLÍTIQUES D ’ IGUALTAT I ATENCIÓ A LA DIVERSITAT Aquest conjunt de polítiques parteixen del reconeixement de les diferències de diferent tipus entre les persones; les polítiques transversals incideixen sobre els drets civils i polítics de les persones que són el fonament per gaudir dels drets socials (representats per les polítiques sectorials). 44 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social Parteixen, alhora, del reconeixement de la diferència i busquen promoure un tracte diferent a situacions diferents perquè la discriminació és també el tracte igual a situacions diferents, és a dir la uniformització del tracte pot tenir els mateixos efectes discriminatoris que tractar de manera diferent a qui està en situacions iguals o similars. Podem assenyalar, seguint a Fantova, els següents eixos de les polítiques d’igualtat i atenció a la diversitat: - Diversitat sexual Diversitat generacional Diversitat funcional Diversitat cultural 10.1.1 POLÍTIQUES D’IGUALTAT DE GÈNERE 10.1.1.1 Conceptualització de gènere Abans d’entrar en el tema de les polítiques d’igualtat de gènere és necessari clarificar alguns conceptes que sovint s’utilitzen simultàniament o indistintament però que representen situacions i fets diferents: sexe i gènere, per una banda, i les derivades de cadascun: identitat de gènere i opció sexual. El sexe el determina la biologia i crea diferències de base genètica (XX o XY) que dóna lloc a característiques naturals i immodificables. El gènere és el conjunt d’idees, creences i atribucions socials, construïdes a cada cultura i moment històric, prenent com a base la diferència sexual i a partir dels quals es construeixen conceptes de masculinitat i feminitat que determinen les relacions entre home i dona. La identitat de gènere és la percepció subjectiva de cada persona en quant sentir-se home dona; la identitat de gènere s’aprèn, s’adquireix. El gènere va vinculat a conductes i usos i duu a l’establiment d’estereotips: la masculinitat i la feminitat hegemòniques (masculinitat vinculada a fortalesa, duresa, no expressió de sentiments, activitats físiques dures...; la feminitat vinculada a la sensibilitat, la feblesa, l’externalització de sentiments, les activitats domèstiques o de poca activitat física...). Evidentment, aquests són els estereotips extrems però, hi ha altres masculinitats i altres feminitats i la identitat de gènere obre la porta a aquestes noves formes, com una forma d’expressar les subjectivitats. L’opció sexual es refereix al patró d’atracció sexual envers les altres persones definides pel seu sexe. 45 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social I L · LUSTRACIÓ 4. R EPRESENTACIÓ F ONT . A DAPTACIÓ D ' UN GRÀFIC DE LES C ARACTERÍSTIQU ES D EL SEXE I D EL GÈNERE DEL I NSTITUTO DE LAS M U JERES D E M ÉXICO Així, el sexe dóna lloc a la identitat sexual que és definida com el reconeixement de pertinença a un sexe (home/dona) i el gènere dóna lloc a la identitat de gènere que és definida com la subjectivitat sobre el que és masculí o femení. Com un element a part, apareix l’orientació o opció sexual. Per acabar aquest apartat de marc teòric, és necessari definir què s’entén per Teoria del Gènere: és una visió integral i interdisciplinària que interpreta i explica que les diferències entre homes i dones responen a una estructura històrica, cultural, social i psicològica i no a condicions biològiques. Explica la manera com les societats construeixen regles, valors, pràctiques i processos que els duen a assignar una sèrie de rols i de característiques que es pretenen fonamentar en la biologia però que tenen a veure amb jocs de poder, amb la dominació d’uns per uns altres. 46 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social De la mateixa manera que existeixen teories que expliquen les desigualtats en funció de la relació amb els mitjans de producció (les teories marxistes) i desenvolupen tot un esquema que permet la interpretació de les estructures culturals i socials des d’aquest punt de partida (que, lògicament, amb el temps ha anat evolucionant i ja no es tracta de ser propietaris o treballadors, sinó que hi ha altres factors o situacions intermèdies en un món globalitzat); la teoria del gènere explica les desigualtats a partir de l’existència de construccions culturals, és a dir, construccions fetes per les persones, que s’expressen mitjançant les idees, els valors i les regles i que són aquestes les que determinen les diferències entre homes i dones i no pas les condicions biològiques que, més enllà d’aspectes físics, no han de condicionar altres àmbits de la vida ni privada ni pública de les persones.. Cal recordar que sexe no és sinònim de gènere i gènere no és sinònim de dona. 10.1.1.2 Contingut de les polítiques de gènere Aquestes polítiques van encaminades a remoure les pràctiques patriarcals i heteronormatives que estan presents a la societat; això té impacte en tres camps principalment: - El desenvolupament de les persones més enllà dels rols culturalment imposats. El reconeixement de la identitat sexual més enllà del sistema binari home/dona. El reconeixement de l’orientació sexual. L’articulació d’aquestes polítiques es fonamenta en els mecanismes següents: - - Legislació per remoure la discriminació per raó de gènere: en aquest sentit la legislació s’estén a tots els camps de la vida de les persones, des de l’àmbit laboral a l’educatiu i el sanitari3, però també a l’àmbit de les relacions interpersonals (regulació dels efectes del matrimoni, dels efectes de la dissolució del matrimoni, regulació de la violència de gènere...) o, fins i tot, en l’àmbit penal (regulació de delictes d’odi per raó de gènere, com per homofòbia, per exemple). Serveis i prestacions per atendre les situacions de desigualtat: protecció específica per a les persones que pateixen situacions de desigualtat de gènere, tant en l’àmbit penal com en el civil. Per exemple, les xarxes d’atenció i recuperació de dones en situació de violència de gènere. Com a exemple assenyalar que fins fa molts pocs anys la majoria de les proves clíniques sobre tractaments a malalties es feien amb homes únicament i això ha suposat que no es tingués en compte que biològicament hi ha diferències entre homes i dones (químicament parlant) i, per tant, els tractaments poden tenir efectes diferents. Un exemple pràctic d’aquest fet és que fins fa molt poc no era públic que la simptomatologia de l’infart de miocardi que és ampliament coneguda (dolor al braç, ofec, dolor al pit..) sol correspon a la simptomatologia dels homes, mentre que les dones presenten altres símptomes que, per tant, no eren adequadament tractats. 3 47 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social - Accions de sensibilització i formació: sens dubte és fonamental abordar el canvi dels paràmetres culturals que fomenten i fonamenten la desigualtat de gènere i per això les mesures de sensibilització i de formació són clau. Aquestes es desenvolupen en aspectes tan variats com l’àmbit educatiu o la publicitat (on, per cert, hi ha molt camí per realitzar), la formació de professionals, la sensibilització de la població per tal que canviï la percepció de certs fets en quan a ser considerats socialment indesitjables. 10.1.2 POLÍTIQUES PER A LA DIVERSITAT GENERACIONAL En aquest bloc s’inclouen totes aquelles polítiques que busquen incidir en l’eix de desigualtat que suposa l’edat, partint de considerar la necessitat d’abordar des de les polítiques socials el cicle de vida de les persones i adaptar-les a les necessitats en cada moment del cicle vital. En aquest sentit, podem identificar les polítiques adreçades a les persones grans, les polítiques d’infància i adolescència, les polítiques de joventut. Pel que fa a les polítiques adreçades a les persones grans cal incorporar la visió de l’àmplia diversitat de realitat en aquest sector de la població; tradicionalment s’han considerat persones grans a partir de l’edat de la jubilació (65 anys), però la realitat ens mostra que en l’actualitat hi ha pràcticament dues generacions en aquest grup d’edat (poc tenen a veure les necessitats dels acabats de jubilar amb 65 anys de les de les persones de 90 o 95 anys) i cada vegada més és necessari fer front a les diverses necessitats d’aquestes persones. Les polítiques adreçades a les persones grans han d’incidir en àmbits tant diversos com el suport i la protecció dels seus drets i del seu estat, tant des de la política sanitària, com des de l’educativa, la d’habitatge o la de serveis socials, sense oblidar la de garantia d’ingressos en la mesura que la seva subsistència depèn d’aquestes per la seva exclusió del mercat del treball. Pel que fa a la infància i l’adolescència, de nou trobem unes polítiques que combinen la promoció i la protecció; això suposa la implicació, com assenyala la Llei de Drets i Oportunitats de la Infància i l’Adolescència de Catalunya, d’aspectes tan variats com l’educació, el consum i la publicitat, la salut, els serveis socials o aspectes de drets civils. Les polítiques de joventut es solen centrar en els processos d’emancipació dels joves; incloent en aquest concepte àmbits tant diferents com l’habitatge, el treball o l’educació. 48 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 10.1.3 POLÍTIQUES DE DIVERSITAT FUNCIONAL Ens referim a la diversitat funcional per identificar el fet que hi ha persones amb diferents capacitats. Sovint les polítiques de diversitat funcional s’han centrat en la millora de l’accessibilitat, garantint l’accessibilitat universal en el sentit més ampli: no sol en aspectes físics (barreres arquitectòniques) sinó també en altres barreres sovint més subtils que limiten l’accés de les persones amb capacitats diferents a gaudir dels seus drets en igualtat de condicions (pensem, per exemple, en les reivindicacions que fan les persones amb discapacitat visual per tal que les paperetes de les eleccions incorporin el Braille per tal de poder votar sense requerir del suport d’un assistent). Tradicionalment les polítiques de diversitat funcional s’han assignat a la política sectorial de serveis socials, però aquest fet, que pot haver contribuït a la millora en molts aspectes de la vida de les persones amb diversitat funcional, també les ha exclòs d’altres àmbits de la vida i de gaudir dels seus drets en un pla d’igualtat amb la resta de població (per exemple, veure el capítol del programa de TV3 “Sense Ficció” sobre els drets sexuals de les persones amb diversitat funcional). En aquest àmbit cal destacar la importància de la implicació de les polítiques sanitàries, en quan a la detecció i el tractament per a la millora de la qualitat de vida, les polítiques educatives, per facilitar l’evolució i la qualitat de vida de les persones, i els serveis socials per garantir el suport necessari a la seva manca d’autonomia; però, també, les polítiques d’ocupació per millorar la inserció laboral o les d’habitatge per garantir l’existència d’habitatges adequats a les seves necessitats; per no esmentar polítiques no social com l’urbanisme o la mobilitat (transports). 10.1.4 POLÍTIQUES DE DIVERSITAT CULTURAL Enrere han quedat les societat monoculturals, homogènies, formades per persones amb els mateixos (o quasi) valors i formes d’entendre la vida i la quotidianitat. La globalització ha donat un fort impuls a la mobilitat de les persones entre diferents parts del món i això ha convertit les nostres comunitats en societats multiculturals, molt heterogènies, que han d’aprendre a conviure amb aquesta diferència. Un dels aspectes que s’inclouen és l’abordatge del fenomen de la immigració, però no és l’únic (recordem aspectes com la diversitat religiosa...). En tot cas, la immigració és un fenomen prou complex com per requerir ser abordat des de diverses perspectives i no sol des d’una sola: sovint es planteja des de la “legalitat” i la regulació de l’accés de les persones no nacionals; cal abordar els processos migratoris des d’una perspectiva més 49 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social àmplia i és especialment important tot el referent a la prevenció de la xenofòbia i el racisme. 10.2 P OLÍTICA FAMILIAR D’acord amb Lluís Flaquer (2000): “Entenc la política familiar com un conjunt de mesures públiques destinades a aportar recursos a les persones amb responsabilitats familiars perquè puguin desenvolupar en les millors condicions possibles les tasques i les activitats que se’n deriven, especialment les relacionades amb l’atenció als fills menors dependents. En aquest sentit, els instruments concrets de la política familiar depenen de la naturalesa i del caràcter dels recursos aportats a les famílies des de l’exterior, ja sigui des de les mateixes instàncies públiques o per d’altres agents sota la previsió, el control i la responsabilitat de l’Administració”. La política familiar incideix en: - Relacions intrafamiliars: relacions d’ajuda i suport. Estructures familiars: quines relacions, i com, es reconeixen com a família (difícilment podem parlar de família actualment i hauríem de parlar de famílies, veieu el gràfic) - La conciliació de la vida personal i familiar: més enllà de la vida laboral (que es podria incloure en la personal) i familiar, les persones tenim necessitats individuals. El suport a la creació de famílies, entès com el suport a la natalitat, a que les diferents famílies prenguin la decisió de dur nous membres al món. - 50 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social 11 B IB L IO G R A F IA Alegre, M. A., & Subirats, J. (2013). Sistemas y políticas educativas comparadas: transformaciones, convergencias y divergencias en los países occidentales. In E. Del Pino & M. J. Rubio (Eds.), Los Estados de Bienestar en la encrucijada. Políticas sociales en perspectiva comparada (pp. 262–290). Madrid: Tecnos. Alemán Bracho, C. (coord). Civitas/Thompson Reuters. (2009). Políticas sociales (1st ed.). Pamplona: Alemán Bracho, C., & Cazorla, J. (1991). El sistema público de servicios sociales en España. Granada: Impredisur. Alfama, E., & Cruells, M. (2011). Evaluación y políticas transversales: el caso de las políticas de género. X Congreso de AECPA. Retrieved from http://www.aecpa.es/congresos/10/ponencias/351/ Arriba González de Durana, A. (coord). (2008). Políticas y bienes sociales. Procesos de vulnerabilidad y exclusión social. Madrid: Fundación FOESSA/Caritas. Cabrera, P., Rubio, M. J., & Blasco, J. (2008). ¿Quién duerme en la calle? Una investigación social y ciudadana sobre las personas sin techo. Una Investigación Social y Ciudadana Sobre las …. Barcelona: Fundació Caixa Catalunya. Retrieved from http://atlas.umss.edu.bo:8080/jspui/bitstream/123456789/935/1/Observatorio-dela-Inclusion-S-Quien-duerme-en-la-calle-2008 1.pdf Castels, F. G., Lebifried, S., Obingen, H., & Pierson, C. (Eds.). (2010). The Oxford Handbook of the Welfare State. Oxford: Oxford Press. Retrieved from http://ukcatalogue.oup.com/product/9780199579396.do/ Fantova, F. (2007). Repensando la intervención social. Documentación Social, (147), 183– 198. Fantova, F. (2008). Sistemas públicos de servicios sociales (Cuadernos Deusto de Derechos Humanos No. 49). Bilbao. Fantova, F. (2014a). Diseño de políticas sociales. Fundamentos, estructura y propuestas. Madrid: Editorial CSS. Fantova, F. (2014b). Un esquema para ordenar las políticas sociales. In Diseño de políticas sociales. Fundamentos, estructura y propuestas (pp. 115–134). Madrid: CCS. Fantova, F. (coord), Casado, D., López - Aróstegi, R., Sotelo, H., Díaz, J., Lopez-Arostegui, 51 Núria Fustier i Garcia Política Social I Grau en Treball Social R., … Díaz, J. (2005). Situación y perspectivas del sistema público de servicios sociales en la Comunidad Autónoma del País Vasco. (G. Vasco, Ed.). Vitoria - Gasteiz: Dirección de Bienestar Social del Gobierno Vasco. https://doi.org/10.1017/CBO9781107415324.004 Flaquer, L. (2000). Les polítiques familiars en una perspectiva comparada. Colección Estudios Sociales, 3, 161. Kahn, A., & Kamerman, S. (1987). Los servicios sociales desde una perspectiva internacional: el sexto sistema de protección social. Madrid: Siglo XXI. Lalonde, M. (1974). A new perspective on the health of canadians (Working Document No. 1). Health and Welfare. Ottawa. https://doi.org/H31-1374 Observatorio de la vivienda. (2011). Panoramica de la vivienda en Europa, 2011. Vitoria Gasteiz. Subirats, J. (dir), Riba, C., Giménez, L., Obradors, A., Giménez, M., Queralt, D., … Rapoport, A. (2004). Pobresa i exclusió social. Una anàlisi de la realitat espanyola i europea. (F. La Caixa, Ed.) (1st ed.). Barcelona. Subirats, J., Knoepfel, P., Larrue, C., & Varonne, F. (2008). Análisis y gestión de políticas públicas (1st ed.). Barcelona: Editorial Ariel, SA. 52 Núria Fustier i Garcia