Subido por anna2lagares

TEMA 6- DISFEMIES

Anuncio
DISFÈMIES
Anna Lagares Bustamante
TEMA 6 – CONCEPTE I CAUSES DE LA DISFÈMIA
Culatta y Goldherg (1995) exposen irònicament: “Si reunimos a diez logopedas tendremos once definiciones de
tartamudez”. Hi ha moltes definicions de disfèmia, és un dels trastorns difícils de definir.
1. Què és?
És un trastorn de la fluïdesa de la parla (Gallardo y Gallego) que es caracteritza per una expressió verbal amb
interrupcions en el ritme d’una manera més o menys brusca. Hem de ser capaços de discriminar la disfèmia d’altres
trastorns amb característiques molt semblants. P.ex. A causa de problemes lingüístics una persona pot tenir
problemes en l’expressió verbal, però no te perquè ser una disfèmia. També en patologies de causes neurològiques
la disfèmia passarà a ser un trastorn secundari.
Hem de vigilar què etiquetem, cal diferència i saber molt be les característiques per posar correctament l’etiqueta
de disfèmia.
Es diferent a:
Taquifèmia
Taquilàlia
Trastorn
tant
del
processament de la parla
com
del
llenguatge,
caracteritzat per una parla
ràpida,
disrítmica,
desorganitzada i amb
freqüents
errors
d’articulació
Símptoma que es pot
donar dins del quadre de
taquifèmia, que consisteix
en una acceleració del
ritme.
Tartamudesa
neurogènica adquirida
Problema de fluïdesa
resultant d’una patologia
neurològica identificable,
en una persona sense
problemes de fluïdesa
previs a la patologia.
Tartamudesa psicogènica
adquirida
Problemes de fluïdesa que
apareix resultant d’una
circumstància
causant
d’un estrès psicològic
intens, en una persona
sense problemes previs
de fluïdesa ni resultant de
cap afectació neurològica
coneguda.
2. Per què?
Són moltes les teories proposades sobre l’etiologia de la disfèmia (neurològiques, psicogenètiques, lingüístiques,
psicologies...) tot i que sembla ser una realitat que no existeix un únic responsable. Podríem parlar pe tant d’una
etiologia multifactorial (conjunt de factors associats).
3. Com?
-
Disfluències: reformulacions i circumloquis per a compensar, prolongació del fonema, encallament...
o DTT: les que caracteritzen el perfil de disfèmia, les més rellevants. Les de major gravetat. Dins
d’aquest tipus de difluència tenim:
▪ Repeticions de parts de les paraules (RP): repeticions de síl·labes i fonemes.
▪ Repetició de paraules monosil·làbiques (RM): repetició de monosíl·labs, normalment són
paraules funció.
1
DISFÈMIES
▪
➢
o
-
Anna Lagares Bustamante
Fonacions disritmiques (FD): dins de les DTT són l’índex de més mal pronòstic, és a dir, les
pitjors). Trobem:
• Prolongacions (allargar el fonema).
• Bloquejos (intenta fer la fonació però no surt la paraula, els bloquejos es
comptabilitzen amb temps, “quant de temps està bloquejat”).
• Paraules fragmentades (és quan aquesta disfluència apareix al mig, no surt tota la
paraula en “un cop de veu” sinó que es fragmenta). Dins de les fonacions
disritmiques aquestes són les de més mal pronòstic.
Si no apareixen les característiques de les DTT no estem davant d’una disfèmia sinó d’un
trastorn amb problema de fluïdesa de la parla expressiva però no disfèmia. Les DTT són les
que caracteritzen les disfèmies per tant si no estan no estem davant d’una disfèmia.
Altres disfluències:
▪ Interjeccions
▪ Reformulació
▪ Repeticions de paraules multi sil·làbiques o frases (RF): repetir tota la paraula o repetir
part de la frase.
Manifestacions: en alguns casos són les que acompanyen les disfluències. En altres casos les manifestacions
poden ser les causants de l’aparició de les difluències. Tipus:
o Lingüístiques: ús de mots crossa, llenguatge redundant, alteracions sintàctiques (frases
inacabades), abús de sinònims, discurs poc coherent i reformulacions. No confondre amb “altres
difluències” ( on eviten dir la paraula), en aquest cas no intenten evitar dir la paraula, aquí
reformulen per intentar una fluïdesa.
Manifestació ≠ Dificultat
o Fisiològiques: tenim tres blocs:
▪ Respiració (p.ex. sensació d’ofegament)
▪ Articulació (p.ex. fer moviments de l’articulació sense fonació)
▪ Fonació (p.ex. intentar fonar quan s’està inspirant)
RESPIRACIÓ
Incoordinació entre la
respiració abdominal i
toràcica.
Inspiració superficial
FONACIÓ
Excessiva tensió laríngia
prefonatòria
Espiració asincrònica amb la
fonació
Expulsió prefonatòria de
l’aire
Inspiració sonora
Ús de l’aire residual
Atac de veu dur
Alteració en el ritme final
Dificultat per mantenir el to
ARTICULACIÓ
Excessiva tensió muscular
que provoca l’aparició de
moviments associats
Excés de pressió
articulatòria
Presencia de boca oberta
sense fonació
Emissió de sorolls durant
els bloquejos
Incoordinació entre els
moviments articulatoris i
l’inici de la fonació
Sensació d’ofec
Intents de fonació durant
inspiració
Exemples de moviments associats:
a. Crispacions de la cara, la mandíbula i del coll.
2
DISFÈMIES
Anna Lagares Bustamante
b. Moviments de recolzament respiratori i mitjançant oscil·lacions del tòrax
cap endavant.
c. Vermellors sobtades.
d. Sudoració excessiva (front).
e. Tics i ganyotes (cara, celles...).
f. Parpellejos exagerats o tancament forçat dels ulls.
g. Sincinèsies corporals.
o
Conductuals: com més temps fa que esta convivint amb aquesta disfèmia més manifestacions
conductuals apareixeran. Ja que ha rebut molt més estímuls negatius en relació amb el temps que
te la manifestació. Però no es pot generalitza, podem trobar dos nens amb el mateix temps de
convivència amb la disfèmia i no presenten les mateixes manifestacions conductuals.
3.1. Factors que poden augmentar l’aparició de símptomes i manifestacions
“ Qualsevol situació comunicativa que suposi un increment de la pressió comunicativa, pot incrementar el
tartamudeig”.
Oliver Bloodstein
-
Situacions que imposen restriccions a la possibilitat de comunicar-se:
o Pel temps d’espera
o Per la resposta demandada
o Preguntes i produccions espontànies
o Respondre com es diuen
-
Audiència a la qual va destinada el missatge:
o Interlocutor conegut o desconegut.
o Interlocutor amb més autoritat que un mateix (Bloodstein, 1995).
o Audiència més gran de l’habitual (Young, 1985).
-
Característiques de la situació comunicativa:
o Situacions que generen una excitació positiva (Adams, 1992).
o Situacions avaluables (p. ex: àmbit escolar).
-
Retard en el desenvolupament del llenguatge
Reacció emotiva davant les disfluències
Reaccions negatives i de pressió sobre el nen pel tartamudeig o la seva conducta de persones
significatives.
Aspectes lingüístics: les dificultats apareixen en major freqüència en determinats sons, síl·labes, paraules
i contextos gramaticals.
o Tipus de fonemes que formen la paraula.
o Posició dels fonemes dins de la paraula.
o Longitud de la paraula (més llargues  més disfluents).
o Pes semàntic de la paraula
-
El lèxic funcional en els infants incrementa l’aparició de disfluències.
3
DISFÈMIES
Anna Lagares Bustamante
3.2.
-
Classificació de les disfèmies
Classificació de la disfèmia des d’una perspectiva simptomatològica (Dinville, 1982).
TÒNICA
Bloquejos inicial que
impedeixen l’emissió de la
paraula.
Després d’iniciar-se la
producció aquesta apareix
entretallada i ràpida.
S’observa immobilitat
muscular inicial.
CLÒNICA
Repeticions de fonemes o
síl·labes al principi, mig o
final de paraula.
Bloquejos més fàcils de
superar.
MIXTA
Combinació de la
simptomatologia tònicaclònica
No hi ha cap que sigui més greu, en tot cas es podria dir que la que te pitjor pronòstic és la tònica, ja que
afecta més en el sentit de que els bloquejos són per estar en tensió.
-
Classificació en funció de l’edat del subjecte
PRIMÀRIA
Dels 5-6 anys.
Símptomes més lleus.
Poca consciència.
-
SECUNDÀRIA
Dels 7 -10 anys.
Agreujament dels símptomes
Més consciència
Aplicació d’estratègies d’evitació
Etapes o nivells de desenvolupament: en funció de com evvoluciona la disfèmia manifesta diferents
característiques al llarg del seu desenvolupament.
2-6 anys.
Repeticions de síl·labes i paraules. No s’observen moviments associats.
FASE INICIAL
Combina períodes de parla fluent amb períodes de parla disfluent.
Poca preocupació per les dificultats.
Alt percentatge de recuperació espontània.
TARTAMUDESA 2-6 anys.
LÍMIT
Repeticions i paraules fragmentades. No s’observa tensió.
Major freqüència (10%)
TARTAMUDESA Primeres etapes d’escolarització.
INICIAL
Repeticions, paraules fragmentades, ritme de parla ràpid. Presència de
tensió i moviments associats.
Existència de pocs períodes de parla fluent.
4
DISFÈMIES
Anna Lagares Bustamante
TARTAMUDESA Final de la primera infància i en la primera adolescència.
INTERMITJA
S’agreuja amb bloquejos i repeticions més freqüents. S’observa gran tensió i
moviments associats.
Utilitza la substitució de paraules i circumloquis.
Aparicio de sentiments de por i vergonya.
Anticipació i evitació.
TARTAMUDESA De l’adolescència en endavant (problema crònic)
AVANÇADA
Els bloquejos son més prolongats en el temps.
Conductes d’evitació i anticipació molt freqüents.
Baixa autoestima i problemes de relacions socials.
3.3.
Aparició
Es diferencien dos tipus d’inici:
o Inici gradual: és més freqüent (66% del casos). É s dona un increment progressiu en la freqüència
de les prolongacions i repeticions.
o Inici gradual: és menys freqüents (33% dels casos). Freqüència alta de bloquejos des de l’inici i
amb tensió observable.
No influeix el tipus d’inici amb la posterior evolució.
Definim per tant disfèmia com un trastorn canviat i multifactorial.
5
Descargar