Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer
Bibliografia de Jacint Verdaguer
Vida
Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845, en
una família pagesa, modesta però relativament il·lustrada. A deu anys ingressà al
Seminari de Vic, on cursà estudis eclesiàstics. L'any 1870 fou ordenat de sacerdot, i
celebrà la primera missa a la capella de Sant Jordi de Puigseslloses. Del 1863 al 1871
residí a can Tona, una masia a mig camí entre Vic i Folgueroles, on escriví les seves
primeres obres literàries.
Després d'un curt vicariat a Vinyoles d'Orís (1871-1873), i afectat de fortes cefalàlgies,
passà dos anys fent el trajecte d'Espanya a Cuba, com a capellà de vaixell, en els vapors
de la Companyia Transatlàntica d'Antoni López, futur marquès de Comillas. El 1877
entrà al seu servei com a capellà de la família, i sis anys més tard li fou confiat el càrrec
d'almoiner. Durant els més de quinze anys que visqué al palau dels Comillas, a la
rambla de Barcelona, Verdaguer tingué ocasió de tractar personalitats de l'alta societat
catalana i espanyola, i pogué realitzar llargues excursions pel Pirineu, fer estades en
balnearis i residències del marquès, i dur a terme viatges importants al nord d'Àfrica, als
països de l'Europa central i a l'Orient Mitjà, dels quals deixà constància literària.
El 1886, de tornada d'un viatge a Terra Santa, sofrí una crisi espiritual que li provocà un
desig de purificació i d'ascetisme, acompanyat d'un increment de les funcions pròpies
del seu ministeri i, més concretament, les derivades del seu càrrec d'almoiner. A partir
del 1889 entrà en contacte amb vidents i practicants d'exorcismes, i es convertí aviat en
propagador d'aquestes activitats, poc aconsellades per l'Església i prohibides pel bisbe
de Barcelona. Endeutat Verdaguer amb la compra d'una finca a Vallcarca, per salvar-hi
una capella i establir-hi un lloc d'oració i de penitència, Claudi López, el segon marquès
de Comillas, decidí prescindir dels seus serveis com a capellà almoiner i, amb els bisbes
de Barcelona i de Vic, Català i Morgades, respectivament, planejà el seu trasllat a la
capital d'Osona, amb el pretext d'una cura de repòs. Després d'alguns dies al palau
episcopal de Vic, al maig del 1893 Verdaguer s'instal·là al santuari marià de la Gleva
(Osona), on residí dos anys.
Per l'abril del 1895, contravenint a les ordres del seu bisbe, abandonà la Gleva i s'establí
a Barcelona, al domicili particular de la família Duran —una vídua i dues filles—, amb
la qual havia entrat en relació alguns anys abans. El mes de juny publicà un comunicat a
la premsa de Barcelona en què es declarava, "davant de la gent honrada" de la ciutat,
víctima d'una persecució injusta. Morgades el privà de celebrar missa i d'exercir
funcions sacerdotals. Verdaguer respongué a la prohibició amb una sèrie d'articles
periodístics "en defensa pròpia", de gran impacte públic. L'enfrontament del capellà
poeta amb el seu superior eclesiàstic, amb el marquès que l'havia acollit, i amb alguns
dels seus amics íntims i familiars (el canonge Jaume Collell, l'advocat —i cosí seu—
Narcís Verdaguer i Callís...), adquirí una dimensió social que transcendí el marc
estrictament eclesiàstic. L'escàndol fou clamorós. El "cas Verdaguer" esdevingué el
centre d'interessos socials i polítics oposats. Dos anys després lliurà una segona sèrie
d'articles a la premsa, encara més virulents i agressius. A la fi del 1897, però, mitjançant
la intervenció dels pares agustins d'El Escorial i del bisbe de Madrid, Morgades
s'avingué a una reconciliació, formalitzada amb l'acceptació d'un escrit de retractació de
Verdaguer, i, el gener de l'any següent, li concedí novament les llicències sacerdotals.
Adscrit amb un benefici a l'església de Betlem, visqué els darrers anys a Barcelona, fins
que, víctima de la tuberculosi, i després d'una llarga malaltia, fou traslladat a la Vil·la
Joana de Vallvidrera, on morí el dia 10 de juny de 1902. Tres dies després, fou enterrat
al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, enmig de la manifestació de dol més
impressionant de la història de Catalunya.
(Enterrament de Jacint Verdaguer)
Obra
Verdaguer manifestà, de ben jove, una notable aptitud literària. Després d'unes primeres
poesies de caire satíric i jocós, en la línia de les composicions barroques i populars de la
literatura catalana moderna, conreà la poesia de tema bucòlic i amorós, seguint els
models de la preceptiva neoclàssica, d'influència castellana, o servint-se dels patrons
més habituals en la poesia catalana popular (corrandes...), o, encara, imitant el model
romàntic de la Mirèio mistraliana. Una part d'aquestes composicions primerenques es
publicà pòstumament (Amors d'en Jordi i na Guideta, 1924; Jovenívoles, 1925).
Durant els anys de formació, Verdaguer assajà diversos gèneres literaris: un poema èpic
en prosa sobre la descoberta d'Amèrica (inacabat i publicat, pòstumament, amb el títol
de Colom), narracions fantasioses i escrits autobiogràfics (inèdits fins fa poc temps) i,
sobretot, un extens poema de factura neoclàssica, Dos màrtirs de ma pàtria, o siga
Llucià i Marcià, que publicà, el 1865, com a fulletó, el periòdic vigatà Eco de la
Montaña. El mes de maig del mateix any, Verdaguer s'havia donat a conèixer als Jocs
Florals de Barcelona, on obtingué un accèssit i un premi extraordinari per dues
composicions en vers, de tema patriòtic i d'orientació romàntica. Aquestes distincions li
valgueren el reconeixement dels promotors dels Jocs, i li procuraren contactes personals
—decisius en la seva futura carrera literària— amb les figures més destacades del
moviment renaixencista català (Milà,Aguiló...).
Encoratjat pels estímuls rebuts a Barcelona, Verdaguer reprengué el tema colombí en
una extensa composició poètica, L'Espanya naixent, que presentà, sense èxit, als Jocs
Florals del 1868. Al cap de poc, començà a treballar en un projecte més ambiciós, que li
valdria, quasi deu anys després, el reconeixement literari dins i fora de Catalunya: el
poema èpic L'Atlàntida, premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona del 1877, de
concepció grandiosa, amb elements geològics i figures mitològiques d'una gran força
descriptiva. Dos anys després donà a la impremta un volum d'Idil·lis i cants místics,
composicions líriques de tema religiós i d'una gran delicadesa, que confirmaren la vàlua
literària de Verdaguer en el conreu de gèneres ben diversos.
El 1880, amb motiu del mil·lenari montserratí, publicà Cançons de Montserrat i
Llegenda de Montserrat, que reféu i unificà, anys després, en el volum poètic
Montserrat (1889). Dos anys després, féu conèixer una primera versió de Lo somni de
sant Joan, refosa i ampliada en un volum homònim posterior (1887), i un aplec de
romanços de tema franciscà que, anys a venir, reelaborarà en un volum dedicat al
pobrissó d'Assís (Sant Francesc, 1895). A les acaballes del 1885, després del recull
poètic Caritat i de la traducció de Nerto, de Frederic Mistral, Verdaguer publicà Canigó
—considerat el seu millor poema èpic—, que li valgué la coronació simbòlica, pel bisbe
Morgades, com a "poeta de Catalunya". Si L'Atlàntida era una epopeia de tall clàssic,
amb una visió hispànica de la descoberta del Nou Món, Canigó era una "llegenda"
romàntica, dedicada a exaltar els orígens cristians de Catalunya. Un altre volum
miscel·lani, també en la línia del romanticisme, Pàtria (1888), l'acabà de consagrar com
a poeta nacional. El 1887 havia aplegat en volum, amb el títol d'Excursions i viatges, les
impressions literàries aparegudes com a reportatges periodístics en diverses
publicacions, i el 1889 donà a la impremta un segon llibre de viatges —Dietari d'un
pelegrí a Terra Santa—, que ha estat considerat la seva millor obra en prosa.
A l'inici del darrer decenni, publicà la trilogia poètica Jesús infant, composta a partir de
les seves vivències a Palestina, i formada per tres llibres: Nazaret (1890), Betlem (1891)
i La fugida a Egipte (1893). Coincidint amb la seva estada al santuari de la Gleva i amb
els moments inicials del seu conflicte eclesiàstic, donà a l'estampa el poema Sant
Francesc (1895) ja citat, i els reculls miscel·lanis Roser de tot l'any (1893), Veus del
Bon Pastor (1894) i Flors del Calvari (1896), que es pot considerar un correlat poètic
de la primera sèrie d'articles periodístics, aplegats en volum amb el títol d'En defensa
pròpia (1895).
Els darrers anys acceptà la direcció literària d'algunes revistes —L'Atlàntida, La Creu
del Montseny i Lo Pensament Català—, i donà a la impremta tres obres poètiques més:
Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria (1902). Pòstumament
aparegueren els volums poètics Al Cel, Corpus Christi (1903) i Eucarístiques (1904), un
recull de Rondalles i un aplec de Discursos (1905), seguits d'un volum sobre Folklore
(1907), una represa poètica dels temes colombins —Colom, seguit de Tenerife (1907)—
, un volum que integrava dos títols en vers —Els pobres. Els sants (1908)—, unes
glosses lul·lianes intitulades Perles del "Llibre d'Amic e d'Amat" (1908), i una versió del
Càntic dels Càntics, precedida de la prosa Los jardins de Salomó(1907).
Dos volums d'Escrits inèdits (1958 i 1978), un recull complementari de Poesies juvenils
inèdites (1966) i un extens Epistolari (1959-1993) completen, fins avui, la producció
literària de Verdaguer, i constitueixen una font documental i biogràfica de primer ordre.
Jacint Verdaguer fou l'escriptor català més destacat del segle XIX i el més representatiu
de la Renaixença literària catalana. Autor d'obres cultes d'una gran ambició, se serví de
temes i formes populars per transmetre les idees del catalanisme conservador i del
catolicisme del seu temps. Tornà a la llengua catalana el prestigi perdut d'un idioma de
cultura, i, tot i els seus desequilibris, dugué a terme una obra perfectament coherent, al
servei dels ideals de la fe i de la pàtria. Ha estat utilitzat des de postures ideològiques
oposades, i invocat sobretot com a símbol de catalanitat. La seva eficàcia expressiva i el
ressò social del seu conflicte li procuraren, ja en vida, una estima popular més personal
que literària, en perjudici d'una valoració estrictament artística. Si la seva figura és,
encara avui, objecte de debat, la seva obra ha adquirit la consideració de clàssica.
Comentaris
L'obra poètica de Verdaguer pot ésser dividida en tres parts: Poesia èpica, religiosa i
històrica-patriòtica.
L'èpica verdagueriana comprèn fonamentalment dues obres: L'Atlàntida i Canigó.
L'Atlàntida és un poema basat en la llegenda del desaparegut continent, i mesclat amb
força altres llegendes d'origen grec, relligades amb uns poderosos dots de fantasia i un
gran sentit poètic. El poema Canigó és una llegenda pirinenca del temps de la
Reconquesta. Però, malgrat l'existència d'un argument, el veritable protagonista del
poema és el Pirineu, amb l'esplèndid paisatge de les seves valls i els seus rius.
L´Atlàntida
Cant I. L´incendi dels Pirineus (Fragment)
Al temps que el gran Alcides * anava per la terra,
tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu-arreu,
de bords gegants i monstres que a Déu movien guerra,
en flames esclatava nevat lo Pirineu.
Des d´on lo sol al nàixer ja daura ses buscúries,
amb brams i cruixidera l´incendi, a coll del torb,
duia sos rius de laves a Roncesvalls i Astúries
sens ésser-li congestes, torrents, ni colls, destorb.
Apar serpent immensa, d´escata vermellosa,
que a través de l´Europa, d´un mar a l´altre mar,
respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
son cabell de guspires i foc a rabejar.
I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada
cremant com teranyines los núvols de l´hivern ;
de cingle en cingle, passa les valls d´una gambada,
vessant-hi com un cràter les flames de l´infern.
Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen,
rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats,
i la fumera i flames amunt se caragolen
amb quera i pols dels rònecs albergs enderrocats.
Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los,
girant-s´hi s´escabellen i fugen los pastors ;
al llur darrere belen anyells, i, sens tocar-los,
fugen amb ells los óssos i llops udoladors.
Així en fugia el moro quan amb un riu de ferro
aquells turons nos duien lo crit del brau Roldan,
ensems que amb l´amenaça de mort i de desterro,
son mall volà on Esterri l´aguaita tremolant.*
Ni a l´àliga li valen les d´or potentes ales ;
prop del cel, on s´enlaira com a penjar-hi niu,
l´eixalen roges flames, i cau, i amb les cucales
i cisnes de les aigües les cou l´incendi viu.
Branca d´un torb de brases arrasador, estanya
la conca amb sos vilatges, la serrà amb sos pinars ;
fins les marines vores, franja d´argent d´Espanya,
les renillantes ones pledegen a les mars.
Teixons, isards i daines per la drecera empaita,
pel clot s´entortelliga, bota del pla al turó,
al davanllant capbussa lo còdol que hi aguaita
i se l´endú per ròssec fet cendres i carbó.
I el que entre Espanya i França torreja, mur de roca,
de neu i de tempesta vestit, com braç de Déu,
de l´estrellada tenda los blaus domassos toca,*
muntat d´altre de brases horrible Pirineu.
Canigó
Cant VII. DESENCANTAMENT “La fada de Mirmanda”
PASSATGE D'ANNÍBAL (21)
Les gojes de Mirmanda, de Vallespir y Alberas
aquell matí dançavam en lo Bosquet dels Horts,
en lo bosquet de roures, d'alzines y sureres,
d'una arpa de set cordes als divinals acorts.
De prompte se sentiren remors en la collada,
com d'un torrent quant ronca venint la torrentada;
la borinor s'acosta, rodola la tronada
y en la serena riuhen del Pirineu los ports.
¿Será que un vent ha foses les neus de l'alta cima,
y á rius envían ara ses aygues á la Vall?
¿Será un estol de feres que ve mudant de clima,
ò'l rúfol torb que espolsa sa crin com un cavall;
lo torb, aqueixa mánega de vents que arrasadora
traboca les cabanyes, los llachs y rius devora,
capola'l tronch dels arbres com ceps la podadora,
á feixos estimbantlos ab fort terrabastall?
Es lo torrent d'Anníbal; ab grans destrals y serres
li van obrint passatge deu mil treballadors,
lo puig son front abaixa, la vall s'umple de terres,
lo pont d'una gambada passant rius bramadors.
Les penyes, si fan nosa, y'ls grenys del camí trauhen;
al colp dels llenyatayres arreu los arbres cauhen,
los faigs y les muixeres son canyes que s'ajauhen,
los vellaners son herbes als peus dels dalladors.
Los balears penjada duhen al braç la fona,
trenada ab tres badíes de cánem ò de pell,
quant de sa roda encesa, que força y foch li dona,
la pedra surt brunzenta, ò aterra ò fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix l'immensa rua;
buyrachs feixuchs ressonan damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales del aucell.
Y, avall, onades d'hòmens á onades succeheixen,
ones de ferro á onades d'acer sense parar;
com may encara'n surten al cim, y ja cobreixen
lo pla, les del Massana seguint cap á la mar.
Mostrant al sol sa escata d'argent que lluhenteja
apar serpent enorme que corre y anguileja,
desde Banyuls á Salces, de Salces fins á Osseja
podent dues vegades lo Rosselló faixar.
En mitj de la boyrada de pols que'ls acompanya
lluhir se veuhen armes d'acer y escuts d'aram,
com al tronar en vespres d'estiu en la montanya
se veu dins negres núvols cohetejar lo llamp.
Feixugues s'arrossegan les máquines de guerra,
com si rodant cayguessen esberles de la serra,
y, fent cada rodada trontollejar la terra,
rosegan ab llurs rodes la roca de Monbram.
Cent elefants segueixen, com serres que caminan,
formant grans siluetes al dors del Pirineu;
per ferlos pas los roures de trescents anys s'inclinan,
los castanyers se rompen, més flonjos que llur peu.
Damunt del més altívol, en torra cisellada,
Anníbal atravessa l'immensa serralada;
al vèurel jo dels núvols baixar, á no ser fada,
de genollons en terra l'hauría pres per deu.
Gegant de pedra que umple la Vall y la domina,
lo gros Monbram, d'Anníbal als peus, sembla petit,
apar que al vèurel dobla sa testa gegantina,
que sols lo llamp, eix glavi dels núvols, ha ferit.
Es alt, ample d'espatlles, de colossal figura,
un perpunt d'or abriga son pit y sa cintura:
dels joves de Cartago té l'ayre y la estatura;
té dels lleons del Atlas lo tronador rugit.
Una legió sagrada de nobles lo corona,
seguintlo, com al carro del sol lo resplandor;
ab una adarga abrigan son cos ampla y rodona,
ses armes y sa túnica son una llauna d'or.
Derrera d'ells les tribus de l'Africa negrejan,
y'ls espanyols sa espasa llarguíssima manejan;
quant los romans en Cannas llampeguejar la vejan,
han de deixar per ella llur ensis tallador.
Ans d'arribarhi, una altra muralla los espera,
de gran contramuralla li fan los Pirineus,
dels Alpes es l'abrupta, suprema cordillera,
muntada per una altra de glaces y de neus.
Entre ells, en ample fosso, lo Rose fa sa vía,
serpent que ab una onada l'exércit desfaría,
gran monstre de set boques que tot ho engoliría,
sos elefants, ses armes, sos hòmens y sos deus.
Per forta reraçaga vint mil cavalls segueixen,
tots ells fills del Sahara, germans del Simoún;
com los centauros, sella ni brida no coneixen
los etiops que'ls muntan, poltro y jenet fent un.
Al vèurels, dalt dels Alpes, la terra italiana
dirá lo que al Pirene sembla ara dir la plana:
Cayent d'eixes altures, aqueixa allau humana
dels pobles que jo abrigo me'n ve á xafar algun!
Desde'ls murs de Ruscino, que allá d'allá negrejan,
umplirse d'armes miran llur terra los sardons,
tranquils miran les messes de Mart com hi onejan,
los elefants, los poltros, les llances y'ls penons.
-Alsáuvos contra Anníbal, -ahí'ls romans los deyan.
-Alsáuvos contra Anníbal, -y á bell esclat ells reyan,
davant de la riuhada com canyes ells se veyan,
y ab canyes no s'atura lo riu de les nacions.
-Donáume pas, -d'Anníbal los missatgers los diuhen
avuy;- jo vaig á Italia, so amich, no us fassa po'.Ells ouhen lo missatge prudents y no se'n riuhen:
-Que passe, -li responen, tancantse en Rosselló.
Y tot un jorn vejeren per sota sa muralla
passar peons, fonèvols y carros de batalla,
arquers ab sa ballesta, dallayres ab sa dalla.
Què hi ve á cercar á Europa de l'Africa'l lleó?
¿Qué hi ve á cercar? ve á bátres ab l'áliga romana,
la terra no es prou ampla per dos rivals tan forts;
ve á traure de son trono del món la sobirana,
á Roma o á Cartago ve á obrir lo camp dels morts.
Per què á morir volavau aixís, tribus guerreres?
Per què pastors no us feyau, d'aqueixes torrenteres?
Les fades de Mirmanda, de Rosselló y Alberas
dançavam aquell día dins lo Bosquet dels Horts.
Pàtria
Pàtria "és la culminació d'una llarga i triomfal carrera literària al servei de la tradició
catalana i cristiana -la pàtria i la fe-, d'acord amb els principis que guiaven el moviment
catalanista conservador...". El sentiment patriòtic de Verdaguer "es movia entorn de tres
eixos: comarcal, català i espanyol, si bé el sentiment de catalanitat s'expresava amb més
claredat i amb més entusiasme". D'alguna manera, es tracta d'un patriotisme de gran
contingut religiós, com el d'Irlanda o Polònia, "països que van aconseguir separar-se
d'entitats estatals importants".
Parlar de la pàtria és per un romàntic com Verdaguer "recordar la història del propi país,
relatar-ne les gestes i les llegendes, valorar la llengua que en cohesiona els habitants i,
arribat el moment, formular un desig de llibertat política, dins o fora d'un estat
constituït".
La importància de Pàtria també es deu al fet que es tracta de l'últim llibre de Verdaguer
"que ell recapitula". Representa "un final d'etapa del poeta". I tot perquè a partir de la
publicació de Pàtria, Verdaguer va passar a escriure "poemes personals" que reflectien
la situació de persecució que patia l'autor, com Flors del Calvari i Aires del Montseny, a
més dels articles periodístics En defensa pròpia.
Una altra aportació important del llibre és la recuperació del pròleg de Jaume Collell,
que va sortir en l'edició de Verdaguer, però que va ser suspès per la censura franquista
en les edicions posteriors al 1939. En aquest pròleg, "Collell fa el seu programa polític",
diu Garolera. Es tracta "d'un manifest autonomista que podria firmar Jordi Pujol i
qualsevol militant de CiU".
Entre els poemes de Pàtria hi ha els coneguts A Barcelona, Lo pi de les tres branques,
Los mossos de l'esquadra, L'Empordà, Cançó del raier, Los vigatans, La batalla de
Lepant, L'emigrant, Nit de sang, Les barres de sang, Don Jaume de Sant Jeroni i La
barretina.
L´emigrant
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me'n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!
Cançó del Raier
Só fill del Noguera,
dins un rai nasquí ;
ma esposa és raiera,
raier vull morir.
Lo bon temps del fadrinatge
lo passí fent de cuer,
mes com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D´eix cavall de la riera
prenc la brida barroera,
i als torrents i a al ribera
vaig dient : pas al raier !
Des del marge el rai cordejo
si li costa de passar,
pels congostos barranquejo
com serpent pel pedregar.
Quan per una ensopegada,
s´esdevé una embarrassada,
dono al rai una girada
que el fustam torna a aviar.
De cinc trams los rais avio
de la Pobla a Balaguer,
los empenc i los arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint lo rai s´apunta ;
quin treball si es desconjunta,
trabocant a aquell que el munta
com a cavall al cavaller !
Un matí la gent d´Esterri
malça el coure tot cridant,
que m´enduia cap a Gerri
lo feixuc mall de Roland.
Jo, veient que al meu darrere
la vall tota s´esparvera,
part damunt de la ribera
lo llancí del rai estant.
De les bigues que he enraiades
se´n farien galions,
galions per les armades
de deu regnes i nacions ;
pins i faigs duc cada dia,
d´avetars no en deixaria,
fins i tot enraiaria
les muntanyes a crostons.
Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
en té deu cada tramat ;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat.
Lírica Religiosa
La lírica religiosa, expressió exaltada de la seva religiositat i feta d'una feliç conjunció
d'elements místics i elements populars, cosa que fa que sempre sigui senzilla i
entenedora sense deixar d'ésser elevada
Corrandes
Perquè miro les estrelles
no estigau, mon Déu, gelós ;
m´agrada perdre´m entre elles
per encontrar-vos a vós.
La margarida dels marges
porta un sol pintat al cor ;
si jo fos margaridoia,
vos hi portaria a vós.
Flors del món, si us dic adéu,
és que en flairo de més belles ;
ni vosaltres sou com elles,
ni vostre olor com lo seu.
Quan no us veig sempre és de nit,
quan vos veig sempre és de dia ;
a qui us dugués en lo pit
sempre el sol li sortiria.
Perles del llibre d´Amic i D´Amat
L´Amic anà a la font
on aquell que no ama s´enamora ;
i aixís que hagué begut
sentí en el cor fiblades amoroses
L´Amat també hi anà
per fer lá mor de son amic més doble,
cresqueren les amors,
mes ai !, també cresqueren les congoixes.