GEO T-11: LA CIUTAT; ESTRUCTURA I MORFOLOGIA 1. EL CONCEPTE DE CIUTAT 1.1 Els criteris que defineixen la ciutat - El nombre d’habitants: A Espanya es considera ciutat qualsevol nucli a partir de +10-000 habitants, -10.000 poble - La densitat i la continuïtat: al centre de les ciutats sol haver una densitat elevada mentre que en alguns barris residencials que tenen una estructura discontínua i aïllada tenen una densitat baixa. - L’activitat econòmica de la població: a la ciutat hi ha una gran varietat d’activitats per part dels seus habitants - L’organització i la influència territorial: la ciutat ha de ser un centre de poder, creativitat i oportunitats. La ciutat agrupa fluxos de manera que és fàcil que les ciutats es converteixin en nodes molt ben connectats mitjançant moltes vies de comunicació i altres mitjans. NODE: nucli intercomunicat amb altres poblacions (Madrid) - L’arquitectura i l’urbanisme: els edificis i les avingudes llargues i amples es localitzen a les ciutats - Els estils de vida i de relacions socials: els mitjans de comunicació tendeixen a homogeneïtzar els estils de vida i les formes que adopten les relacions socials. A les ciutats hi ha més dinamisme i tolerància. - La concentració de funcions: normalment hi ha funcions urbanes. 2. ELS AGENTS PRODUCTORS DE CIUTAT La ciutat és un espai complex modelat per diversos agents i forces socials cada un dels quals manté els seus interessos i objectius, que a vegades resulten contraposat entre ells. 2.1 Els agents socials productors de la ciutat Agents socials urbans = totes aquelles persones, grups i institucions que intervenen en la creació i la producció d’un espai urbà Cal assenyalar: Els propietaris del sòl urbà Gestionar el seu territori per obtenir beneficis, especulació: jugant amb la confiança del sistema, com si el solar continuarà augmentant el seu valor al llarg del temps. Quan aquests propietaris opten per construir edificis promotors immobiliaris disposats a vendre o llogar el sòl i les edificacions ESPECULEN Beneficis que obtenen es poden ampliar si el terreny té alguna qualitat específica (renda diferencial). Per això, tendeixen a pressionar els ajuntaments i les institucions per a que modifiquin els plans urbanístics o millorin els equipaments. Els empresaris Els empresaris industrials i de serveis busquen la millor ubicació i reclamen que l’administració els construeixi infraestructures (carreteres). Moltes fàbriques antigues que estaven situades al centre de les ciutats s’han desplaçat als polígons industrials Els poders públics Mediador o àrbitre entre els altres agents, depenent del seu color polític serà d’una mena o un altre. Ajuntaments, diputacions i governs autònoms són un agent però com que representen als ciutadans han de mantenir un rol arbitral Amb els plans d’urbanisme poders públics són els encarregats de decidir quins usos s’atribueixen a cada tros del sòl urbà i quina orientació s’ha de donar a l’expansió de la ciutat Aquests poders tenen capacitat per legislar i planificar i mitjançant la construcció: ajuden a definir aquest creixement, a resoldre problemes i les necessitats de tots els ciutadans (ORGANITZACIÓ SOCIAL) Els moviments socials urbans Són els que pressionen als altres agents socials, i la seva motivació es veu variada depenent de la seva classe social. Els ciutadans són un agent essencial en la producció de la ciutat. Volen maximitzar-ne el benestar i minimitzar els aspectes negatius. El seu paper és definit per la classe social a la que pertanyen i al barri on viuen Habitualment, solen organitzar-se en associacions de veïns o en moviments socials i grups de pressió que tenen un objectiu comú. 3. L’ESPAI URBÀ, VALOR D’ÚS, VALOR DE CANVI Els conflictes sorgeixen entre els que volen augmentar el seu valor d’us i els que volen augmentar el valor del solar. Considerant que la ciutat és una mercaderia, es desenvolupa d’acord amb les lleis del mercat. El sol urbà (mercaderia), abans tenia una funcionalitat concreta (barri per viure, o per comerç), però ara urbanitzant un terreny se li aplica capital i treball (com a qualsevol mercaderia) augmentant el seu valor final i tornant-se una mercaderia (depèn de l’oferta i la demanda del mercat). Limitació: no es pot produir nou sol urbà i no es pot transportar EL VALOR DEPEN: de la seva situació (centre, perifèria, comunicació) i a la edificabilitat (escoles, habitatges, centres comercials). El valor d’us depèn de la funció del espai i més tard se li aplica un valor de canvi. En el marc del sistema capitalista la ciutat s’ha convertit en una mercaderia més que es produeix, es compra i es ven 3.1 La ciutat i el mode de producció Per al sistema capitalista, la ciutat va adquirir un caire mercantil, perquè es pot comprar i es pot vendre. El sòl urbà, que fins llavors era considerat únicament pel seu valor d’ús ara també és considerat pel seu valor de canvi. És a dir, urbanitzant i construint damunt, s’hi aplica capital i treball fins a incrementar-ne el seu preu final. Aquí comença una espiral d’especulació immobiliària 3.2 La ciutat com a mercaderia Tots tenim el dret essencial de disposar d’un habitatge digne, però quan es mercantilitza la ciutat i s’hi especula, el fet de disposar d’una casa o d’un pis deixa estar a l’abast de molt ciutadans Els propietaris del sòl són ells els que, majoritàriament s’apropien els valors afegits que la col·lectivitat crea la ciutat mitjançant la urbanització És així com, sense fer pràcticament res, els propietaris veuen augmentar el valor dels seus béns i poden especular venent-los al millor preu Per això es diu que existeix un conflicte latent entre els interessos dels diversos agents urbans Aquest conflicte pot generar l’aparició de moviments socials i de grups de pressió 3.3 El valor del sòl El sòl urbà és una mercaderia que té unes limitacions molt clares: no es pot produir sòl urbà nou i no es pot transportar El valor de la mercaderia ciutat és donat per dos elements: - La situació: la localització del sòl dins del conjunt urbà (al centre o a les afores de la perifèria) i de les característiques - L’edificabilitat: els ajuntaments, per mitjà dels plans d’urbanisme, poden decidir a què dediquen la parcel·la del sòl: un promotor aconseguirà més beneficis si es pot construir més pisos en un mateix solar i com més cèntric sigui aquest solar, millor 4. L’URBANISME I L’ORDENACIÓ DEL TERRITORI L’urbanisme i l’ordenació del territori son un seguit de procediments tècnics i polítics per establir les bases del desenvolupament urbà. L’urbanisme respon a la necessitat de ordenar el territori. Sol urbà: urbanitzat Urbanitzable: aptes per la construcció pero encara no s’ha edificat No urbanitzable: mai General: funcionament general del municipi, infraestructures. És imprescindible establir unes regles que hi imposin un ordre mínim. D’aquí sorgeix la necessitat de fer l’ordenació del territori, que, en l’àmbit de les ciutats, és l’urbanisme 4.1 Els objectius de l’urbanisme L’urbanisme i l’ordenació del territori són el conjunt de procediments tècnics i polítics que tenen com a objectiu posar ordre al desenvolupament urbà d’un poble, d’una ciutat o d’un territori Hi ha dos tipus de plans: els plans territorials i els plans urbanístics Els plans territorials afecten a les comarques, les regions o a països sencers La classificació del sòl Els plans d’urbanisme classifiquen el sòl en tres grans categories: - Sòl urbà: sòl construït o urbanitzant, part de la ciutat que ja disposa de tot el necessari per a que s’hi pugui construir - Sòl urbanitzable: terrenys que en un futur podran ser urbanitzats i construïts - Sòl no urbanitzable: no es podrà urbanitzar mai ni s’hi podrà edificar perquè són zones protegides o bé perquè són àrees on es produeixen riscos naturals - Sistemes generals: xarxa viària, zones verdes, equipaments i serveis urbans, infraestructures 5. LA MORFOLOGIA URBANA: EL PLA DE LA CIUTAT La trama urbana és determinada per les necessitats i objectius dels tipus de ciutats. Per mitjà dels plans i de la trama urbana podem analitzar quina és la forma o morfologia urbana d’una ciutat i entendre quina ha estat la seva evolució històrica i quina n’és la situació present 5.1 L’emplaçament i la localització L’emplaçament és el lloc físic concret o es troba una ciutat. La localització d’aquests depèn de la topografia del terreny i de la funció La localització d’una ciutat és la situació respecte a altres llocs 5.2 Els tipus de plans Cada pla i cada trama urbana solen ser representatius d’una època concreta El pla irregular Caòtic amb carrers irregulars, s’ampliava el terreny a mesura de les necessitats Correspon a la part antiga de les ciutats i fa referència a la ciutat preindustrial d’origen romà o medieval. Estava envoltat de muralles Morfològicament el resultat acabava sent un conjunt caòtic d’edificis alts i sense un ordre fix, carrers estrets i irregulars amb un traçat tortuós Exemples: Lugo, Càceres, Granada, Àvila El pas del temps va fer que s’introduïssin alguns canvis que van deteriorar aquests barris antics i s’han convertit en barris museu per a turistes i per als escassos residents El pla ortogonal/ Reticular Carrers perpendiculars que dibuixen unes illes de edificació ordenades. Permet una parcel·lació del terreny ample i airellats. Funció d’ordre públic per el seu fàcil accés, permetent l’apaivagació de les revolucions. Es creen les diagonals per permetre la facilitació del transport. Hi ha alguns exemples de plans a les ciutats de la Grècia i la Roma clàssiques i també a les ciutats colonials gran èxit als segles XIX i XX, moltes ciutats es van desfer de les muralles i van dissenyar eixamples S’anomena també pla reticular o quadrícula i és bàsicament, quan els carrers es tallen perpendicularment entre ells Aquesta forma facilita la parcel·lació dels terrenys i el traçat de carrers amples, airejats i assolellats Afavoreix els desplaçaments pels eixos verticals i pels horitzontals però complica els trajectes transversals: això es corregeix amb l’obertura de vies en diagonal Segle XIX es van destinar a residència de la classe mitjana i burgesa Exemple: A Barcelona, l’any 1863, l’eixample va ser dissenyat per Ildefons Cerdà Altres ciutats: Pamplona, Lleó, Màlaga, Santander, Alacant, La Carolina, Sabadell El pla radiocèntric La centralitat d’algun edifici o monument històric (catedral, castell) condiciona la forma d’ordenament del pla d’una ciutat o barri Des d’aquest punt central surten carrers i avingudes que, com si fossin radis, s’allunyen del centre Aquest pla es completa i es perfecciona amb l’obertura de vies concèntriques, formant cinturons urbans Poden formar graus de 120º Exemples: Moscou, París, Amsterdam, Vitòria o Tarragona i Pamplona El pla lineal S’articula al llarg d’una via de comunicació i els habitatges estan en permanent contacte amb la natura Exemple: Arturo Soria 5.3 La morfologia urbana al segle XX La ciutat jardí A final del segle XIX, Ebenezer Howard construir ciutats noves al marge de les que existeixen Creació d’habitatges de tipus unifamiliar amb patí i jardí amb activitats productives i serveis, i que havia de ser autosuficient Aquestes ciutats han de tenir 30000 habitants com a màxim Aquest model va ser manipulat i ben aviat se’n van tergiversar els objectius inicials: urbanització destinada a una segona residència que consumien molt d’espai Als EU aquestes urbanitzacions eren anomenades suburbia. Conformen un contínuum urbà de baixa densitat que fins i tot arriba a unir ciutats i obliga a fer llargs desplaçaments en cotxe entre el lloc on es viu i el lloc on es treballa Els barris de cases adossades de moltes ciutats espanyoles són una herència alterada d’aquelles cases jardí angleses de la primeria del segle XX A causa de la dispersió i l’aïllament respecte els equipaments i a les activitats, han esdevingut ciutats de baixa densitat La ciutat funcionalista o racionalista A la primeria del segle XX, Le Corbusier va rebutjar la proposta de la ciutat jardí i van proposar construir alts blocs de pisos amb l’objectiu d’alliberar sòl per dedicar-lo a zones verdes i obertes En aquesta proposta hi prevalia la racionalitat i la funcionalitat, abans que la bellesa pensar en la forma A Espanya dels anys 1960-1980 el model inicial de ciutat funcionalista o racionalista va ser manipulat són una concentració de blocs de pisos de baixa qualitat, amb pocs equipaments i sense espais lliures destinats a zones verdes i obertes A la dècada del 1990 la qualitat general dels blocs de nova construcció va millorarExemples: Bellvitge 6. LES FUNCIONS URBANES Les funcions urbanes són les activitats que la població (residència, feina, transport..) fa cada dia i que condicionen la utilització de l’espai de la ciutat 6.1 Les activitats i les funcions urbanes Com més gran és una ciutat, més quantitat de funcions té i més complexes són - La funció residencial Aquesta funció comporta necessàriament una sèrie d’equipaments i d’infraestructures per assegurar el benestar dels ciutadans i el correcte funcionalment dels serveis. S’estén per tota la ciutat, però pot ser escassa a l’àrea més central i pràcticament nul·la a les zones industrials El nucli antic si no ha estat rehabilitat, acaba sent un barri residencial degradat , amb poques comoditats i serveis. A vegades s’hi inicien processos de gentrificació: aprofitant que són barris molt cèntrics i s’hi rehabiliten locals per a comerços, restaurants... El turisme és un destacat agent gentrificador Alguns eixamples del segle XIX i XX són els antics habitatges del centre i són ocupats per oficines o persones amb un poder adquisitiu més baix A les zones més perifèriques s’hi solen localitzar els barris obrers, perquè els preus del sòl acostumen a ser més baixos - La funció comercial Els intercanvis de productes i de serveis són propis de les ciutats. La importància de les fires i els mercats va ser decisiva en moltes ciutats medievals. Les ciutats contenen des de petites botigues especialitzades fins a grans centres comercials Per tant, a les ciutats modernes, té molta importància el fet que disposin d’un aeroport per poder connectar-se amb altres aeroports així com l’existència d’estacions de ferrocarrils, de centres logístics Creen moltes activitats derivades (emmagatzematge, bancs..) - La funció industrial Encara avui és possible veure fàbriques, tallers i magatzems barrejats amb els habitatges a molts llocs de la ciutat Les indústries més clàssiques es localitzen en polígons industrials i obliga als treballadors a fer moviments pendulars (anades i vingudes a la feina amb vehicles particulars) - La funció política i la funció administrativa Les capitals solen ser llocs on abunden els funcionaris públics, la burocràcia i les empreses dedicades al sector terciari superior La proximitat als poders polítics és un argument utilitzat habitualment per moltes empreses privades, institucions públiques i organismes financers o de gestió per establirse també a la capital - La funció cultural Hi ha ciutats que tenen grans museus i edificis monumentals o que es dediquen a organitzar concerts, congressos, festivals, i tota mena de espectacles artístics Algunes ciutats tenen l’origen en una funció religiosa Hi ha d’haver una organització: transport, allotjament, restaurants, venda d’objectes.. També hi ha ciutats que s’especialitzen en educació i investigació (anomenades capus, com la Autònoma i Bellaterra). Generen l’existència de llibreries, residències d’estudiants, bars, activitats culturals.. - La funció lúdica i turística Hi ha algunes ciutats que la seva principal funció és el turisme i l’oci, gràcies al seu patrimoni cultural o històric (Granada o Tarragona) o els seus elements naturals ( Santa Cruz de Tenerife o Sant Sebastià) Nombroses ciutats aposten per atreure turistes amb campanyes de màrqueting - La funció militar Moltes ciutats servien de refugi, fortalesa o base estratègica (Ceuta o Toledo o Ferrol o Rota) 6.2 Les funcions exteriors El territori que queda vinculat a una ciutat a causa de l’atracció que aquesta exerceix s’anomena hinterland o àrea d’influència, mentre que els nuclis que exerceixen aquesta atracció són coneguts com a llocs centrals Algunes ciutats es diuen ciutats globals, perquè la seva influencia va molt més enllà de la seva pròpia religió o país i abasta territoris molt més extensos o fins i tot la pràctica totalitat del planeta Jerarquia de ciutats 7. LA POLARITZACIÓ SOCIAL A LES CIUTATS La gentrificació és un procés de transformació urbana en què la població original d’un sector o barri deteriorat i amb molta pobresa és desplaçat progressivament per una altre d’un nivell adquisitiu més alt, com a conseqüència de programes de requalificació d’un conjunt d’espais urbans estratègics Aquesta afecta especialment la memòria col·lectiva de barri, impossibilita la reconstrucció del passat i provoca la pèrdua de la identitat local.
