Subido por Salva Romero

La Terra a l'Univers

Anuncio
Unitat 1
La Terra a l’univers. Geologia dels planetes.
Origen de la Terra
1. La distribució de matèria a l’univers. Els astres de l’univers
2. El Sistema Solar. Característiques i origen.
3. Els planetes del sistema Solar.
4. Altres astres del Sistema Solar.
5. La Terra com a planeta.
6. Origen i evolució del planeta Terra.
1. La distribució de matèria a l’univers. Els astres de l’univers
La distribució de matèria a l’univers presenta una marcada heterogeneïtat, ja que es concentra
fonamentalment en els astres que coneixem com estrelles, sent la densitat de matèria en l’espai
interestel·lar molt més petita. Però tampoc la distribució d’estrelles és homogènia, ja que
aquestes apareixen concentrades en determinades regions anomenades galàxies. Al seu torn les
galàxies presenten també irregularitats en la seva distribució.
Les galàxies
Una galàxia és un sistema material constituït per un gran nombre d’estrelles (milers de milions)
amb unes dimensions de l’ordre de deu-mil anys llum i una massa de l’ordre de 1040 g. En
l’univers existeixen milers de milions de galàxies. La geometria de les galàxies és molt diversa,
essent les formes més freqüents les el·líptiques, les espirals i les espirals barrades. Les més
nombroses són les espirals.
Les galàxies, però, no tan sols es componen d’estrelles, a més d’estrelles les galàxies contenen
nebuloses i pols interestel·lar. Aquesta pols interestel·lar està constituïda fonamentalment per
gas hidrogen, tot i que podem trobar també altres elements com C, Fe, Si, petites molècules de
CH4, NH3, H2O i altres molècules més complexes com oliví. Es creu que la major part de
l’univers correspon a pols interestel·lar que no podem veure, anomenada matèria fosca.
Les nebuloses són núvols de gas i pols, sorgides per una concentració en determinades zones de
la galàxia de pols interestel·lar, com a conseqüència de la gravetat (contracció gravitatòria). A
partir de les nebuloses es creu que es formen les estrelles, per una accentuació d’aquest procés de
contracció.
La distribució heterogènia de la matèria en l’univers s’estén a una escala molt més gran que la
del tamany de les galàxies, ja que també aquestes tendeixen a agrupar-se en “colònies” de
galàxies. S’anomenen cúmuls de galàxies. La Via Làctia pertany al cúmul conegut amb el nom
de Grup Local, que consta d’unes vint galàxies. Al seu torn, els cúmuls de galàxies s’agrupen en
supercúmuls distribuïts uniformement en l’espai.
Les estrelles
Són masses denses de gasos (hidrogen i heli principalment) a alta temperatura que emeten
energia contínuament a l’espai que les envolta en forma de llum i calor com a resultat de les
reaccions nuclears que tenen lloc en el seu interior.
Les estrelles tenen el seu origen en el procés de contracció gravitatòria a partir d’una nebulosa.
La contracció gravitacional provoca un augment de temperatura que pot assolir valors
suficientment alts com per propiciar reaccions nuclears de fusió d’àtoms, que desprenen una gran
quantitat d’energia lluminosa al mateix temps que es produeix una pèrdua de massa. Sorgeix així
una estrella. Els processos de fusió nuclear donen lloc a la formació d’àtoms d’He a partir
d’àtoms d’H, i posteriorment a d’altres àtoms en altres processos de fusió. Aquest fenomen te
lloc al nucli de les estrelles i és la causa de l’emissió electromagnètica per part d’aquestes.
El Sol és una estrella de grandària mitjana que forma part d’una galàxia anomenada Via Làctia.
La Via Làctia conté al voltant de 200.000 milions d’estrelles distribuïdes formant una espiral. El
Sol està situat en un dels braços espirals de la Via Làctia, a uns 30000 anys llum del centre de la
galàxia. La temperatura del sol en el seu centre arriba fins als 15.600.000 oC
A excepció del Sol, a ull nu perceben la llum de les estrelles d’una manera molt dèbil.
L’atmosfera terrestre desvia contínuament la trajectòria dels fins raigs lluminosos que ens
arriben des de les estrelles, i fa l’efecte que són emesos d’una manera intermitent: diem que les
estrelles centellegen.
L’origen de l’Univers
La teoria del big-bang o de la gran explosió és actualment la que compta amb un nombre major
de partidaris com a teoria cosmogònica.
L’origen de l’univers actual segons la teoria del big-bang s’explica en una sèrie d’etapes
successives:
-
-
-
Fa uns 15.000 milions d’anys tota la matèria i energia de l’univers hauria estat
concentrada en un petit punt de densitat 1040 g/cm3 i temperatura 1012 K. És l’anomenat
ou còsmic.
L’explosió de l’ou còsmic és la gran explosió o big-bang, que pot considerar-se com el
temps zero de l’univers.
Els primers instants després de l’explosió són motiu de controvèrsia. Es pot suposar que
l’ou còsmic estaria format per fotons molt concentrats. Durant els primers minuts els
fotons donarien origen a partícules subatòmiques (i posteriorment aquestes a àtoms) al
mateix temps que la temperatura aniria baixant ràpidament.
A partir dels cinc minuts després de l’explosió comença la combinació de protons i
neutrons per donar lloc a la formació de nuclis de H.
Als 300.000 anys (la temperatura ja es troba a 5000 K) comença la formació d’àtoms
estables.
Als 250 milions d’anys (i amb una temperatura de 170 K) la matèria supera en molt
l’energia, i comença a agrupar-se per forces gravitacionals donant lloc a protogalàxies,
A partir dels 700 milions d’anys les protogalàxies comencen a transformar-se en galàxies
estel·lars tal com les coneixem avui dia.
2. El sistema solar. Característiques i origen
Fa uns 4600 milions d’anys, en un dels braços de la nostra galàxia, un gran núvol de gas i pols es
va començar a contreure’s en l’espai interestel·lar (probablement per l’explosió d’una supernova
propera). El núvol girarava cada cop més ràpidament, formant un disc. En un moment
determinat, el centre del disc va adquirir una massa, una densitat i una temperatura tan gran que
van començar a desencadenar-se reaccions nuclears; el nucli de la nebulosa es va convertir així
amb una estrella: el Sol. En una altra fase, les partícules de pols que envoltaven aquest nucli es
van anar contraient independentment donant lloc als planetes i als satèl·lits. Però la seva massa
no arribaria a ser tan gran com per assolir les temperatures necessàries per desencadenar les
reaccions nuclears (Júpiter va quedar molt a prop, si hagués tingut una mica més de massa podria
haver estat una altra estrella). Finalment la gravetat d’aquests cossos formats, més el vent solar,
van anar escombrant tota la resta de matèria del disc proto-planetari, fins a quedar el Sistema
Solar tal com el veiem avui dia.
El Sistema Solar és format pel Sol, nou planetes (Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn,
Urà, Neptú i Plutó) més de 100 satèl·lits coneguts, quatre sistemes d’anells (anells de Júpiter,
Saturn, Urà i Neptú) milers d’asteroides, meteorits, cometes, gasos i pols interestel·lars. La
massa del Sistema Solar es concentra en el Sol (99 %), però la seva rotació es concentra en els
planetes i satèl·lits.
Excepte Mercuri i Plutó, tots els planetes giren al voltant del Sol (sentit antihorari si s’observa
des dalt del pol nord del sol) aproximadament en un mateix pla i descrivint òrbites el·líptiques.
Plutó és el planeta que té l’òrbita més excèntrica, amb una inclinació de 17o.
Tots els planetes excepte Urà i Venus, giren sobre si mateixos en el mateix sentit en que es
mouen al voltant del Sol, i també aquest gira en igual sentit. També la major part de satèl·lits
presenten el mateix sentit de rotació.
Les dimensions del sistema solar s’especifiquen en termes de distància mitjana de la Terra al Sol,
anomenada unitat astronòmica. Una unitat astronòmica equival a uns 150 milions de
quilòmetres. El planeta més llunyà del Sol és Plutó, la seva òrbita es troba a 39,44 UA del Sol.
Les distàncies dels planetes al Sol segueixen una pauta regular que es coneguda com a Llei de
Titius-Bode. Per formular-la, escrivim un 0, després un 3 i a partir d’aquí dupliquem sempre
l’anterior:
0
3
6
12
24
48
96
192
384
768
19,6
38,8
77,2
Ara afegim 4 a tots els valors i dividim per 10:
0,4
0,7
1
1,6
2,8
5,2
10
Aquests valors coincideixen quasi exactament amb la distància dels planetes al Sol. Si prenem la
distància de la Terra al Sol com la unitat, Mercuri està a 0,4 vegades aquesta distància, Venus a
0,7, Mart a 1,6, Júpiter a 5,2. El descobriment d’Urà 3 anys després de ser formulada aquesta llei
va recolzar-la. Per aquesta llei es pot deduir l’existència d’un desè planeta en el Sistema Solar,
localitzat entre Mart i Júpiter. Just a la distància a la que hauria d’aparèixer aquest planeta (2,8)
es troba el cinturó d’asteroides. Aquesta llei però, no s’ajusta a tots els planetes, la distància de
Neptú no encaixa, ja que es troba a una distància de 30 en lloc de 38,8, i tampoc la de Plutó, poc
més lluny que Neptú i que segons la llei hauria d’estar a 77,2. No hi ha cap tipus d’explicació
d’aquesta llei, molts científics pensen que tan sols és una coincidència.
Mercuri, Venus, Terra, Mart i Plutó són planetes densos, petits i rocosos. Aquets planetes tenen
un moviment de rotació lent, i pocs satèl·lits o cap. Els quatre primers s’anomenen planetes
interiors per la seva proximitat al Sol. Els constituents principals dels materials rocosos són el
ferro i els seus òxids, els silicats de magnesi i altres metalls, especialment alumini i calci.
Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, els gegants gasosos, són enormes i lleugers, compostos
principalment de gasos i glaç. Aquests planetes giren ràpid, tenen molts satèl·lits i sistemes
d’anells. S’anomenen planetes exteriors per la distància a què es troben del Sol. Són planetes
constituïts bàsicament per hidrogen i heli. Tot i que es coneixen com a planetes gasosos, alguns
d’ells tenen un nucli sòlid rocós.
Plutó, tot i que per la seva localització es trobaria entre les planetes exteriors, presenta unes
característiques tan peculiars que fa que se li hagi atribuït un origen totalment diferent a la resta
de planetes.
3. Els planetes del Sistema Solar
Mercuri
És el planeta més pròxim al sol i el segon més petit.. Presenta una superfície plena de cràters i la
seva atmosfera és pràcticament inexistent. Això fa que durant el dia la temperatura arribi fins als
200oC, mentre que durant la nit pot arribar a 180oC sota zero. La presència d’un camp magnètic
indica que mercuri té un nucli metàl·lic parcialment líquid. Te una densitat gairebé com la de la
Terra, la qual cosa indica que aquest nucli ocupa gairebé la meitat del planeta.
Venus
És semblant a la Terra: tenen dimensions, masses i densitats quasi iguals (venus sempre per
sota), la seva composició és similar i presenta també alguns fenòmens volcànics. La seva
atmosfera, però, és més densa i composta principalment per diòxid de carboni, la qual cosa
determina un fort efecte hivernacle, registrant-se temperatures de fins a 460oC. La velocitat de
rotació de Venus és la més lenta de tots els planetes, la durada d’un dia venusià equival a 243
dies terrestres (el dia és més llarg que l’any) La rotació de Venus es produeix d’est a oest
(rotació retrograda) a diferencia de la rotació directa (d’oest a est) que presenten la majoria de
cossos del sistema solar. Venus està cobert per una gruixuda capa de núvols de diòxid de sofre i
àcid sulfúric que dificulten la visió de la seva superfície. Els estudis amb radars revelen
l’existència de cadenes muntanyoses molt erosionades i craters de gran tamany. Es creu també
amb l’existència d’una important activitat tectònica que podria implicar algun tipus de dinàmica
de plaques més o menys semblant a la de la Terra.
Mart
És la meitat de gran que la Terra, però coincideix amb ella amb la duració del dia i en la
inclinació de l’eix de rotació. La duració de l’any es gairebé el doble que el terrestre. Té una
superfície pedregosa que recorda els deserts terrestres, grans muntanyes, valls i cràters, i el volcà
més gran del sistema solar: el mont Olimpus. Actualment però no hi ha indicis d’activitat
volcànica. La seva composició és fonamentalment basalt volcànic amb un alt contingut d’òxids
de ferro d’aquí el color vermellós tan característic. La seva atmosfera es composta principalment
de diòxid de carboni que, en estat sòlid, també forma els seus casquets polars, on també hi ha
petites quantitats d’aigua sòlida. Es creu que pot haver-hi aigua sota la seva superfície. Té dos
satèl·lits petits: Fobos i deimos. El fet de trobar-se més lluny del Sol que la Terra el seus climes
són més freds i encara més pel fet de tenir una atmosfera molt tènue que pràcticament no reté
calor.
Júpiter
És el cinquè planeta del sistema solar i el més gran de tots, amb una massa 310 vegades el
terrestre i un diàmetre 11 vegades més gran. Presenta la velocitat de rotació més ràpida dels
planetes: gira sobre el seu eix en poc menys de 10 hores. Júpiter té un tènue sistema d’anells,
invisibles de s de la Terra. També té 16 satèl·lits. Pel que fa a la seva composició és creu que té
un nucli petit de ferro i silicats envoltat de hidrogen líquid, i una extensa atmosfera composta
principalment de hidrogen, heli i amoníac; en ella es produeixen fenòmens de convecció
conseqüència de l’energia alliberada per la contracció gravitatòria de les seves capes internes.
L’existència de bandes paral·leles a l’equador, alternativament clares i fosques, s’interpreta amb
relació amb corrents convectius ascendents (bandes clares) i descendents (bandes fosques). La
gran taca vermella, superfície oval de contorn més gran que el diàmetre de la Terra, és una gran
turbulència, un remolí que connecta la superfície del planeta amb la part alta de l’atmosfera.
Dura des de fa 300 anys i provoca vents de 400 km/h.
Saturn
És el segon planeta en quan a tamany i massa, i l’únic amb un sistema d’anells visibles des de la
Terra. És un planeta visiblement aixafat dels pols, conseqüència de la seva ràpida rotació, de la
seva naturalesa fluïda i de la seva baixa gravetat. És l’únic planeta del Sistema Solar amb una
densitat inferior a la de l’aigua. Té una composició semblant a Júpiter. També presenta franges
paral·leles a l’equador i tempestes en forma de taques ovals. Això si, tot menys accentuat que en
el cas de Júpiter. Saturn té una gran nombre de satèl·lits, el més gran dels quals, Titan, és l’única
lluna del sistema solar amb una atmosfera important.
Urà
És el setè planeta des del sol i el tercer per grandària. La seva distància al sol és el doble que la
de saturn, està molt allunyat del Sol, cosa que fa que no es pugui observar des de la Terra sense
l’ajut d’un telescopi. Es caracteritza per la gran inclinació del seu eix de rotació (gairebé de 90o).
A l’igual que Venus, gira sobre si mateix en sentit retrògrad. La seva atmosfera conté
principalment hidrogen, heli i metà. La tonalitat blavosa del planeta es deguda a la presència de
metà. El metà absorbeix les radiacions vermelles cosa que fa que el planeta reflecteixi tonalitats
blaves i verdoses. També presenta un sistema d’anells, però com en el cas de Júpiter molt tènues.
Neptú
S’assembla força a Urà, ja que, a més d’hidrogen i heli, també conté metà, que li dona una
coloració blavosa. Presenta franges, tempestes i anells, com la resta de gegants gasosos. La seva
gran taca fosca és una turbulència similar a la gran taca vermella de Júpiter. Els vents originats
a la seva atmosfera assoleixen les velocitats més grans de tots els planetes del sistema solar,
arribant als 2000 km/h.
Plutó
Presenta una orbita tan excèntrica que fa que durant certs períodes de temps sigui més a prop del
Sol que Neptú. Té un satèl·lit molt especial, Caront, molt gran comparat amb plutó, i molt a prop,
formant amb ell un sistema doble. Presenta una atmosfera extremadament tènue, formada per
nitrogen, metà i monòxid de carboni que es congela i precipita sobre la superfície a mesura que
el planeta s’allunya del sol. Hi ha dubtes sobre si Plutó és o no es un planeta. S’especula en que
havia estat un satèl·lit de Neptú que va escapar de la seva òrbita.
4. Altres astres del Sistema Solar
Els asteroides
Són astres rocosos, més petits que els planetes i sovint de forma irregular que giren al voltant del
Sol formant un cinturó situat entre les òrbites de Mart i Júpiter. Únicament tenen forma esfèrica
els dos més grans: Ceres, de gairebé 1000 Km de diàmetre i Palas, d’uns 500 Km. Tot i que el
seu nombre és indeterminat, es creu que podrien superar els 40.000. La massa total de tots els
asteroides del sistema solar és molt més petita que la de la Lluna. De vegades, algun d’aquests
cossos és atrapat pel camp gravitatori de la Terra caient sobre la seva superfície. La majoria es
desintegren totalment quan travessen l’atmosfera terrestre i només els més grans arriben a la
superfície, són els meteorits. A causa del fregament amb l’atmosfera, els meteorits s’escalfen, es
tornen incandescents i deixen un rastre de llum que es destrueix en pocs segons, són els estels
fugaços.
Es creu que els asteroides són restes d’un hipotètic planeta que, o bé va esclatar només formarse, o bé no va acabar de formar-se a causa de la intensa força gravitatòria del planeta Júpiter que
va impedir l’acreció dels planetoides originals que formaven el planeta. Aquesta segona hipòtesis
és la més acceptada.
Els cometes
Són astres que tenen un cap format per glaç i roques d’uns quants quilòmetres de diàmetre i una
cua de gas i pols, que giren al voltant del Sol, seguint òrbites el·líptiques de gran excentricitat.
L’excentricitat de la seva òrbita fa que hi hagi un moment en la seva trajectòria en la que el
cometa passa molt a prop del Sol, i altres en el que es troba molt lluny. Quan el cometa s’apropa
al Sol, les altes temperatures provoquen la sublimació de part del glaç; el vapor format,
juntament amb partícules de pols que es desprenen, formen la cua tan característica dels cometes,
lluminosa i lluenta. La cua pot arribar a tenir desenes de milions de quilòmetres i s’orienta en
direcció contraria al Sol. A mesura que el cometa s’allunya del Sol, es refreda, es torna a fer
compacte i la cua desapareix. Cada cop que un cometa passa a prop del sol es desgasta, ja que el
material que va perdent no el torna a reposar. Es calcula que un cometa passa un promig de 200
cops prop del sol abans d’evaporar-se totalment.
El cometa Halley és un cometa gran i brillant que orbita al voltant del sol cada 76 anys de
promig. És un dels cometes millor conegut. Se’l va veure per últim cop a les rodalies de la Terra
l’any 1986 i es calcula una propera visita per a l’any 2061. Un dels cometes més grans i més
brillants vist des de la terra en els últims 20 anys ha estat el cometa Hale-Bopp, l’any 1997, i es
va poder contemplar a simple vista durant 18 mesos, la qual cosa va permetre realitzar
importants investigacions d’aquests astres.
Els satèl·lits
Són astres, generalment petits, que giren al voltant dels planetes i que acompanyen a aquestos en
la seva translació al voltant del sol. En el cas de la Lluna, té una massa tan similar a la de la
Terra, que es podria considerar com un sistema de dos planetes que giren junts. També és el cas
de Plutó i el seu satèl·lit Caronte.
El moviment de la major part dels satèl·lits coneguts del sistema solar al voltant dels seus
planetes és directe, es a dir, de oest a est i en la mateixa direcció en que ho fan els seus planetes.
Se suposa que es van formar simultàniament amb la resta del Sistema Solar a partir de la
nebulosa primitiva. Només alguns satèl·lits dels grans planetes exteriors giren en sentit invers i
en direcció contraria a com ho fan els seus planetes. Es creu d’aquest satèl·lits que eren
asteroides primitius que en un determinat moment posterior a la formació del sistema solar, van
ser capturats pel camp gravitatori dels seus respectius planetes
5. La Terra com a planeta
La terra és el tercer planeta del sistema solar, el cinquè en quan a grandària i l’únic en el que es
coneix que hi hagi vida. La distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km. La
seva massa és de 6 quadrilions de quilograms i la seva densitat mitjana és de 5,5 g/cc (és el
planeta més dens del sistema solar)
La Terra presenta un únic satèl·lit, la Lluna, que orbita al voltant de la Terra cada 28 dies (27
dies, 7 hores i 43,7 minuts).
La Terra no és exactament esfèrica, la plasticitat dels materials del seu interior i el moviment de
rotació d’aquesta, fan que la forma que més pròpiament adopta la Terra és la d’una esfera
lleugerament deformada, la d’un el·lipsoide per ser més exactes. Ara bé, la diferencia entre els
valors d’ambdós radis, l’equatorial i el polar, és molt petita i es pot considerar amb una bona
aproximació la terra com un cos esfèric. El radi mitjà és de 6370 km.
Els principals moviments que presenta la Terra són: de translació, de rotació i de precessió (hi
hauria un quart moviment menys important anomenat de nutació, del que no em parlarem):
ƒ
Moviment de translació: correspon a l’òrbita que la Terra descriu al voltant del Sol,
anomenada eclíptica. Aquest moviment té lloc d’oest a est a una velocitat mitjana de
29,6 km/s, sent la durada d’una volta completa de 365,25 dies (un any sideral).
ƒ Moviment de rotació: el gir del planeta sobre si mateix és directe (d’oest a est) i es
completa amb 23 hores, 56 minuts i 4 segons (dia sideral). L’eix de rotació de la Terra
està lleugerament inclinat respecte el pla de l’eclíptica, formant un angle respecte el pla
equatorial de 23,5o.
Com a conseqüència de la rotació, es produeix la successió dels dies i les nits. Com a
conseqüència de la translació i de la inclinació de l’eix terrestre, es produeix la successió
de les estacions.
ƒ Moviment de precessió: L’eix de rotació de la Terra no és fix, sinó que descriu un con de
47o d’obertura amb el vèrtex situat en el centre de la terra. Es pot considerar aquest
moviment com un lent balanceig del planeta durant el moviment de translació. Una volta
completa de precessió dura uns 25800 anys. El moviment de precessió és conseqüència
de l’atracció gravitatòria entre el Sol i la Lluna. Si la Terra fos totalment esfèrica no es
donaria aquest tipus de moviment.
La Terra presenta dues capes externes de naturalesa fluïda, la hidrosfera, capa discontínua
formada per aigua que constitueix les tres quartes part de la superfície terrestre; els oceans, els
mars, els rius, els llacs, els glaços polars i les aigües subterrànies formen part de la hidrosfera; i
l’atmosfera, capa contínua de gasos que envolta la Terra, el nitrogen i l’oxigen són els gasos
predominants, si bé també hem de destacar gasos com l’ozó que la protegeix de les radiacions
solars ultraviolades, i el diòxid de carboni que fa que les temperatures entre el dia i la nit o entre
les estacions no variïn bruscament com passa amb altres planetes. Trobem també una capa
sòlida, la litosfera, composta per minerals i roques, és una capa contínua que es troba a tota la
superfície, tant a les zones emergides com les submergides.
6. Origen i evolució del planeta Terra
La Terra té el seu origen a l’igual que la resta dels sistema solar, en la contracció gravitatòria
d’una nebulosa primigènia fa uns 4660 milions d’anys. El planeta recent format deuria trobar-se
a una temperatura molt elevada, suficient per mantenir tota la seva massa en esta de fusió.
A partir d’aquest moment la Terra aniria perdent calor. Al disminuir la temperatura, els materials
es van anar progressivament diferenciant-se d’acord amb la seva densitat i composició. Aquest
procés, conegut com a diferenciació geoquímica primària, donaria lloc a una zonació de la Terra
en escorça, mantell i nucli. Envoltant la Terra trobaríem una protoatmosfera.
Posteriorment, com que la Terra continuava perdent calor i les capes exteriors s’anaven
refredant, comença una diferenciació geoquímica secundària, que afectaria a les capes externes
del planeta: l’escorça i la protoatmosfera. Quan la temperatura de l’escorça disminueix per sota
dels 2000oC, comença la cristal·lització d’alguns compostos. Els menys densos queden en
superfície i els més densos tendeixen anar més cap al fons. Es consolida així una diferenciació de
l’escorça en dos porcions: una escorça inferior, més densa i una superior més lleugera i de
naturalesa granítica.
La protoatmosfera també experimentaria canvis importants, la disminució de la temperatura
produiria la precipitació dels compostos atmosfèrics sublimats. Això comportaria les primeres
pluges sobre la terra (no d’aigua) que actuarien ja com agents geològics externs sobre el planeta.
Quan la temperatura baixa dels 100 oC, es produiria la condensació de l’aigua de l’atmosfera
procedent de les emissions d’origen volcànic posteriors a la consolidació de l’escorça. Les
pluges d’aigua s’escolarien per la superfície terrestre, omplint així depressions i constituint els
primers mars. El gran poder dissolvent que te l’aigua arrossegaria també diversos tipus de sals:
era aigua salada.
Amb l’aparició de la hidrosfera comença una nova fase en l’evolució de la Terra. L’existència
d’aigua superficial permet el desenvolupament de fenòmens químics com dissolució, hidròlisis,
precipitació ... que separen elements químics dels minerals primitius per formar noves
molècules, més estables en les noves condicions de pressió i temperatura. Això porta a una
diferenciació geoquímica terciària., estrictament superficial. L’aparició de la hidrosfera va
seguida, de l’aparició de la vida (fa més de 3000 milions d’anys)
Després de la precipitació de l’aigua atmosfèrica, la composició de l’atmosfera primitiva queda
constituïda per nitrogen, monòxid i diòxid de carboni, amoníac, metà i altres gasos. L’evolució
de la vida sobre el planeta ha incidit en la composició posterior de l’atmosfera terrestre. Els
éssers vius, que en principi eren similars als éssers quimiosintètics actuals, donarien pas als
fotosintètics, amb la qual cosa comença una etapa d’oxigenació de l’atmosfera, al temps que es
consumia diòxid de carboni.
Descargar