LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA 1936-1939 ANTECEDENTS: (Final II REPÚBLICA) Després de la victòria del Front Popular es continuarà amb la reforma agrària, amnistia pels presos polítics, restabliment de la Generalitat i l’Estatut de Catalunya i tràmits per l’Estatut basc i amb la reforma educativa. La violència al camp, els conflictes laborals i els atemptats polítics, de falangistes i monàrquics de la dreta, i de sindicalistes, comunistes i anarquistes, de l’esquerra seran els protagonistes d’aquesta moment. L’atemptat més significatiu va ser el del monàrquic Calvo Sotelo el juliol de 1936, que va causà un gran impacte especialment entre els militars que preparaven la insurrecció contra la República. Des del moment en què es proclamà la República una part de l’exèrcit li fou hostil i hi conspirà (intent de cop d’Estat de Sanjurjo, 1932). Destaca la de la nit del triomf del Front Popular. Franco va proposar la declaració de l’estat de guerra, cosa que no es va produir. El govern republicà era conscient d’aquest perill i per això situà militars fidels a la república com a caps de les divisions. Al mars de 1936 es començaren a tramar diverses conspiracions alhora. A partir d’abril, però, seria el general Mola qui prepararia una xarxa colpista més consistent, que obtindria la confiança de tots els moviments antirepublicans. El govern de la República va intentar evitar aquestes conspiracions i va enviar els militars més perillosos a diferents destinacions (Franco a les Canàries, Goded a Mallorca, Mola a Pamplona). El cop d’Estat de Mola havia de ser una acció ràpida en què no s’havia de dubtar alhora de recórrer al grau de violència que calgués per tal de triomfar. El cop estava previst per a final de juliol, però es va avançar al dia 18 a causa de l’assassinat de Calvo Sotelo. La conspiració militar estava en connexió amb una trama civil d’importants terratinents i financers, com Joan March que l’11 de juliol va fer arribar al nord d’Àfrica un avió per traslladar Franco de les Canàries al Marroc en el moment en que es produís l’aixecament. CAUSES Problemes estructurals: -Escassa i deficient industrialització que suposa un retard econòmic, -Desigual distribució de la terra i la limitació de la reforma agrària. -Desigualtats socials amb un gran analfabetisme -Dèficit de maduresa política democràtica. -Catalunya i el País Basc no acaben d’encaixar dins l’Estat -Tradicional intervencionisme militar (s’havia creat una tradició d’intervenció militar per canviar l’acció de govern al llarg del s. XIX-XX, primer en sentit progressista i després conservador). La situació del país endarrerit, tenia la propietat agrícola mal distribuida, un atur estructural i condicions de vida per sota de subsistència en algunes zones. Un país majoritàriament agrícola i amb un gran índex d’analfabetisme i amb un gran nombre de jornalers sense terres; petits arrendataris i propietaris a nivell de subsitència. Les desamortitzacions no havien modificat l’estructura de la propietat i el latifundisme o el minifundisme predominaven a àmplies zones ja que la burgesia havia invertit en terres i no en la industrialització i en modernitzar les seves empreses. La II República Espanyola havia intentat dur a terme unes reformes –militar, religiosa, social, autonòmica, agrària, que d’entrada topaven amb els interessos de les classes i grups més poderosos. Context internacional desfavorable: El crack del 29 i la dècada dels 30 amb un gran taxa d’atur i una gran conflictivitat i la crisi de les democràcies i l’auge dels feixisme europeus. Radicalització de la vida política: No hi havia hagut una veritable democratització de la vida política i el caciquisme i la corrupció manipulaven el poble. La resistència dels grups privilegiats a introduir vertaders canvis i el moviment obrer que exigia reformes radicals davant una situació sense canvis va dur a la radicalització de comunistes i socialistes que admiraven la revolució soviètica. Els estatuts d'autonomia, són vistos com el camí cap el separatisme. Quan els grups del Front Popular guanyen les eleccions, alguns dels sectors temerosos de les reformes del primer bienni republicà, opten per la via militar. Podem dir que en començar la guerra, la societat espanyola estava profundament divida, però no fins al punt de voler una guerra. Els sistema electoral afavoria la divisió i les revolucions de l’Octubre del 1934 reforçarà la impressió de “perill” provinent dels grups d’esquerra. Diversos actes de violència que la República no va saber controlar –crema d’esglésies, atemptats contra persones, etc.- va ser aprofitada com a excusa per la reforçar la idea d’un cop d’estat. L’AIXECAMENT MILITAR La revolta militar es va iniciar a Melilla el 17 de juliol de 1936. Franco vola des de les Canàries al Marroc i es posa al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica. El cap militar de Melilla, fidel a la República, va ser afusellat. Des d’aquí, la revolta es va extendre cap a altres ciutats africanes com Tetuan o Ceuta. El 18 de juliol es va alçar a Sevilla Queipo de Llano i, durant aquella nit, Mola i altres caps militars van declarar l’estat de guerra a la resta d’Espanya. CAP A LA GUERRA CIVIL: Els aixecaments militars La insurrecció no triomfà arreu i el 20 de juliol de 1936 el país va quedar dividit en dos bàndols i va derivar en un enfrontament civil armat. Els rebels havien triomfat a l’Espanya rural (interior). La resta del país es mantingué fidel a la República, que conservava les ciutats més importants i les zones industrials. Les tropes africanes havien quedat frenades a l’estret de Gibraltar, on l’Armada, que s’havia mantingut fidel a la República, els frenava. A Catalunya la insurrecció es va localitzar a Barcelona, on els efectius militars es van alçar el 19 de juliol. Els insurrectes volien arribar al cor de la ciutat per controlar els centres oficials però militants de la CNT-FAI van aturar els insurrectes a diversos llocs de la ciutat. Goded, que s’havia desplaçat des de Mallorca fins Barcelona, va veure que no hi havia res a fer i es va rendir. La seva al·locució per ràdio en què reconeixia la derrota va desmotivar els insurrectes d’altres llocs de Catalunya i les diverses casernes de Barcelona es van rendir una rere l’altra. Els revoltats van fugir i els republicans que els assetjaven es van apoderar de les armes. Milers de fusells, metralladores i demés van anar a parar a mans de civils. Durant aquests tres dies (18, 19, 20) Azaña va nomenar tres presidents diferents: Quiroga fins el 18, Barrios (que va intentar pactar amb Mola sense èxit) el 19 i José Giral a partir del dia 20. Els generals rebels van anar substituint mitjançant l’ús d’una violència extrema els governadors republicans. Però la República mantenia el seu domini sobre els centres industrials principals i disposava de la majoria de la flota i de l’aviació i les reserves del Banc d’Espanya. No pareixia que els rebels ressitissin gaire si no aconseguien traslladar l’exèrcit d’Àfrica a la Península i s’abastien de més armament. Però, els insurrectes van aconseguir establir els darrers dies de juliol un pont aeri entre Tetuan i Sevilla. Eren avions alemanys i italians. LA DIMENSIÓ INTERNACIONAL DE LA GUERRA Va tenir una gran repercussió internacional. Era una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes en ascens. Espanya era un microcosmos de l’enfrontament a escala mundial. Alguns països no es van quedar indiferents al que passava a Espanya, ja que els règims feixistes (Alemanya, Itàlia) simpatitzaven amb els insurrectes, juntament amb les forces conservadores de la democràcia que veien en la insurrecció de Franco un fre al temut comunisme. També el papat va recolçar a Franco. La gran potència comunista (URSS) i l’opinió democràtica progressista mundial simpatitzava amb els republicans. Al bàndol insurrecte, Alemanya aportà avions i homes (legió Condor). Itàlia aportà homes (Corpo di Truppe Voluntarie), vaixells i tancs. Portugal aportà homes (Viriato). A part, Franco va comprar mercenaris marroquins perquè ajudessin. Al bàndol republicà, els republicans van enviar or a l’URSS i aquests, a canvi, van enviar estreteges per coordinar l’operació. Mèxic també va contribuir ajudant en el que va poder. A més, hi havia les Brigades Internacionals (brigadistes) que eren voluntaris que venien per lluitar contra el feixisme. Després hi havia un bàndol “neutre”. Anglaterra i França havien firmat un acord de no-intervenció i EEUU va subministrar petroli als franquistes. Anglaterra defensava una política de pacificació davant els nazis i va comunicar a França que si intervenia a Espanya ajudant a la República no tindria el suport britànic davant d’una amenaça nazi. La política de no-intervenció va ser una gran injustícia per a la República i una de les causes de la seva derrota ja que es negava a un Estat sobirà el dret a adquirir armes per defensar-se d’una insurrecció. LA CONSOLIDACIÓ DELS BÀNDOLS Els insurrectes: militars conservadors, monàrquics de dretes, catòlics, falangistes, carlins i tots els que s’oposaven a les reformes de la república. Tenien com a inspiració el feixisme i es definien com a “nacionals” per la seva defensa de la unitat d’Espanya. Objectiu: restablir l’ordre mitjançant una dictadura militar i recomposar el poder civil amb una monarquia o una república. Els lleials a la República: classes populars, obrers, petita burgesia i pagesos sense terra. Influits per organitzacions socialistes, comunistes o anarcosindicalistes i eren anomenats “rojos”. Classes mitjanes republicanes, intel.lectuals i artistes. Defensaven la legitimitat republicana i feien costat al Front Popular però amb interessos diversos: des dels que només volien una simple reforma fins als que cercaven l’esclat d’una revolució anarquista. FASES DE LA GUERRA 1a Fase: Avenç dels sublevats cap a Madrid (juliol-novembre 1936) PBAU El primer objectiu militar dels insurrectes era Madrid. Mola envià columnes de falangistes des de Pamplona, Valladolid i Burgos. L’exèrcit d’Àfrica havia aconseguit passar finalment l’estret de Gibraltar gràcies a l’aviació alemanya. Un cop a la península, Franco va arribar a Sevilla i es va dirigir cap a Madrid per Extremadura, que va ocupar malgrat la defensa que van oposar els republicans. Però quan va arribar aprop de Madrid, l’eficaç defensa de la capital el va aturar. No obstant això, el govern republicà es va traslladar a València. El setembre de 1936, Mola va ocupar Irun i Sant Sebastià, mentre les tropes dels revoltats concentrades a Galícia arribaven a Oviedo. Les milícies republicanes catalanes, que es van dirigir cap al front d’Aragó, van ocupar algunes poblacions però van ser frenades a Osca, Saragossa i Terol. La desorganització i la manca de preparació d’aquestes columnes expliquen la seva feblesa. També fracassà l’expedició catalana a Mallorca i Eivissa. 2a Fase: Lluita a prop de Madrid (dec. 1936 – oct. 1937) El gener de 1937 les tropes insurrectes van tornar a intentar la conquesta de Madrid, però no ho van aconseguir gràcies, sobretot, als brigadistes. Davant de la impossibilitat d’ocupar la capital, Franco decidí anar-se’n a la conquesta de Màlaga i a la liquidació del front nord. Mola va perdre la vida en un accident d’avió el juny d’aquell any. Va ser substituït per Dàvila. L’ocupació del nord va ser molt difícil. Els insurrectes volien el front nord pels seus recursos miners. Els republicans es van defensar però van caure a causa dels incessants atacs rebels. Els insurrectes, amb l’ajuda dels avions alemanys i italians, van bombardejar Guernika (on hi havia el Parlament basc). Franco, però, va acusar els republicans d’aquests atacs. Poc després d’això, va caure Bilbao. Els republicans, per aturar els atacs rebels, van intentar fer maniobres de distracció a Brunete i Belchite i així fer que els rebels se n’anessin del nord, cosa que no va passar. Poc a poc, les altres ciutats del front nord van anar caient en mans insurrectes. Després del triomf al front nord, Franco va tornar a atacar Madrid, aquesta vegada a través de Guadalajara, però tampoc se’n va sortir i va decidir anar-se’n cap al front d’Aragó. 3a Fase: Avenç cap el Mediterrani (nov. 1937 – juny 1938) Espanya abans de la Batalla de l’Ebre (abril 1938) PBAU El 31 d’octubre de 1937 el govern de la República es trasllada de València a Barcelona. El desembre d’aquell any els republicans van llençar una ofensiva contra Terol i la van recuperar, encara que la tornaren a perdre poc després. El març de 1938 Franco inicià una ofensiva contra Catalunya. A principis d’abril va ocupar Lleida i va derogar l’Estatut d’Autonomia català. Amb això la zona republicana quedava dividida: Catalunya per una banda i el centre-est d’Espanya per una altra. 4a Fase: Inici (abril del 38) i Fi ( nov. Del 38) de la Batalla de l’Ebre i fi de la guerra (juliol 1938 – abril 1939) Batalla de l’Ebre: (abril del 38). L’exèrcit republicà va preparar una ofensiva a la zona de l’Ebre per tal de tornar a unir el territori republicà. Malgrat les victòries inicials, la contraofensiva franquista va fer recular els republicans a l’altra banda de l’Ebre, de manera que Catalunya quedà indefensa. La batalla de l’Ebre va acabar el 15 de novembre de 1938 i es va caracteritzar per la violència dels combats i per l’anomenada “5ª del biberó”, soldats joves a les qual els republicans van haver de recórrer. Franco va donar l’ordre d’iniciar l’ofensiva final contra Catalunya. El 15 de gener van començar a ocupar Tarragona, Barcelona i Girona fins arribar a la frontera francesa. El 28 de febrer de 1939 Azaña va dimitir com a president de la República i ja no va ser substituït per ningú; encara que, Juan Negrín, cap del govern, va tornar a València per dirigir la resistència de la zona republicana, però ja no hi havia res a fer. Amb la caiguda de Catalunya la República perd tota esperança i s’inicia un èxode de milers de refugiats cap a França, incloent el propi govern republicà, el president de la República, Azaña i el de la Generalitat, Companys. Des del punt de vista militar, les tropes republicanes podien haver resistit un quants mesos més, però des del punt de vista humà, la desmoralització dels soldats i de la població civil va precipitar els esdeveniments. El 28 de març de 1939 les tropes franquistes ocupaven Madrid. L’última ciutat ocupada pels rebels va ser Alacant, tres dies després. L’1 d’abril de 1939 la guerra havia acabat. LA ZONA REPUBLICANA 1) Govern Giral (juliol - setembre de 1936). L’aixecament militar provoca al territori republicà una revolució social, impulsada per la CNT i l’UGT per una part i el PSOE i PCE per l’altra. Aquesta revolució tingué força a Catalunya, València, Aragó, Astúries, la Manxa i Andalusia Oriental. Conviuen el poder de les institucions i forces d’ordre públic de l’Estat republicà i el poder revolucionari controlat per les organitzacions obreres que creen Juntes, comitès, consells i milícies, que s’ocupaven d’organitzar les columnes de voluntaris per el front, de l’economia o l’ordre públic. També es va desenvolupar un moviment anticlerical i antiburgès que es concretà en el saqueig i crema d’esglésies, assalts a la propietat i detenció i assassinats de grans propietaris i empresaris. El govern Giral es va veure desbordat per aquesta situació i per l’avanç dels rebels i caigué el setembre de 1936. 2) Govern Largo Caballero (setembre 1936 - maig 1937) Es planteja un govern unit contra el feixisme per guanyar la guerra. Formen un govern de concentració, presidit per Largo Caballero, d’UGT amb socialistes, comunistes, republicans, nacionalistes (ERC i PNB), sindicalistes (UGT) i anarcosindicalistes. Es proposa la necessitat d’acabar amb els poders paral.lels (juntes i comitès) existents dins la zona republicana i recompondre el poder de l’Estat, reconeixent els consells regionals i dirigint la guerra amb la creació d’un Exèrcit Popular. Però continuaren les tensions entre els que volien seguir amb la revolució (CNTPOUM) i els que es volien centrar en la guerra (govern republicà, PCE-PSOE). Els fets de Maig de 1937 amb enfrontaments pel control de Telefònica entre CNT+POUM contra la Generalitat, que va fer que Largo Caballero enviés tropes cap allà, precipitaren la caiguda d’aquest govern. 3) Govern Negrín (la resistència a ultrança) (maig 1937-març 1939) El seu objectiu va ser l’enfortiment de l’Estat, restablint l’ordre i acabant amb el procés revolucionari. Va reforçar l’exèrcit popular republicà amb el nomenament del general Rojo i va posar la direcció de la guerra en mans del socialista Indalecio Prieto. Com a mesura preventiva no va incorporar als sindicats CNT-UGT al nou govern, només als partits polítics. Va resistir fins el final esperant un conflicte internacional contra el feixisme que forçàs a Franco a negociar una pau acceptable que mai va succeir. Al febrer de 1939 amb la Caiguda de Catalunya i la dimissió d’Azaña com a president de la República, Negrín va restar sol com a cap de la República amb l’únic suport dels comunistes, fins el cop d’estat de Casado el març de 1939, que acabà amb l’estat republicà a Espanya. LA ZONA REBEL O INSURRECTA: LA CONSTRUCCIÓ D’UN ESTAT TOTALITARI Rebia suports de falangistes, carlins, catòlics conservadors, monàrquics borbònics, militars conservadors i alguns regionalistes catalans i republicans de dreta, amb diversitat d’objectius, com aconseguir un règim feixista, una monarquia tradicional i conservadora o una dictadura militar autoritària, units pel rebuig al règim republicà i a les transformacions socials. A l’anomenada zona nacional hi va haver un ordre mantingut per la disciplina militar i per la proclamació d’un estat de guerra. Però molt aviat van organitzar una Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel general Cabanellas i integrada per militars. La seva missió era governar els territoris ocupats i les seves primeres mesures va ser prohibir l’activitat de tots els partits polítics, suspendre la Constitució del 1931 i paralitzar novament la reforma agrària. El general Francisco Franco va ser l’elegit per dirigir la guerra i dia 30 de setembre el van elegir cap de l’Alzamiento. L’1 d’octubre de 1936 es va publicar el decret que l’anomenava cap del govern de l’Estat i Generalíssim dels Exèrcits espanyols. La Junta de Defensa Nacional va ser substituïda per una Junta Técnica del Estado i el quarter general del Generalíssim es va traslladar a Salamanca. A l’octubre de 1937 es van produir discrepàncies entre falangistes i per que no passés el mateix que estava passant amb el bàndol republicà, i suposàs l’esfondrament de la dreta, Franco decretà la unificació de tota la dreta espanyola en Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS i es convertí en el líder del Movimiento i Caudillo d’Espanya. La seva línia política es basava en el militarisme, autoritarisme, feixisme, anticomunisme, antidemocràtic, centralista amb la derogació de tots els estatuts d’autonomia, control ideològic de la societat, amb la censura i la repressió política, economia autàrquica i nacionalcatolicisme. La construcció de l’Estat franquista va anar acompanyada d’una violència extrema que va comportar l’exterminació dels vençuts als territoris que anaven ocupant. El març de 1938 es va aprovar una de les primeres lleis fonamentals, el Fuero del Trabajo, amb un sindicat únic que agrupava empresaris i treballadors, prohibint les vagues i les reivindicacions obreres. Finalment es respectava l’església catòlica, que va publicar una pastoral col.lectiva dels bisbes anunciant el seu suport al règim (1937). El nou estat era confessional, va derogar les lleis del matrimoni civil i el divorci, va establir el culte religiós en l’ensenyament i en l’exèrcit i va instituir una retribució estatal pel clero. La zona nacional es va convertit en un ESTAT TOTALITARI CONSEQÜÈNCIES: REPRESIÓ I EXILI Humanes: prop de 500.000 morts, ferits, mutilats, desapareguts al front, i també exiliats a França i Mèxic, per la repressió o pels bombardeigs. Però no tan sols directament pel conflicte bèl.lic, sinó per la postguerra, per les enfermetats, les ferides i les condicions de vida. Econòmiques: La guerra va suposar la destrucció d’infrastructures, d’habitatges i de fàbriques, la pèrdua de les reserves del Banc d’Espanya, que van ser lliurades a l’URSS a canvi d’ajuda al bàndol republicà. Això va suposar una disminució de la producció i l’endarrerriment i aïllament econòmic i va ser l’inici de les penalitats econòmiques de les dècades dels 40 i 50. Ideològiques i polítiques: Va suposar la criminalització dels vençuts, un control social implacable, la repressió política i la negació dels drets polítics i llibertats elementals que tant els havia costat aconseguir. Culturals: va suposar l’exili i la depuració d’intel.lectuals. Va haver una gran depuració de mestres, metges i funcionaris i foren prohibides qualsevol tipus de manifestacions polítiques i culturals. Acabada la guerra s’implantà el règim franquista que es mantindrà fins el 1975 i suposarà l’inici d’una repressió contra els vençuts. Prop de 270000 persones foren internades en presons o camps de concentració nazis, o duits a consells de guerra i executats. Amb l’exili de més de 400.000 persones, Espanya perd gran part del seu millor capital humà: intel.lectuals, artistes, escriptors,... Després de la derrota dels feixismes europeus després de la 2a Guerra Mundial, Espanya inicià 20 anys de dur aïllament internacional i quedà fora de la reconstrucció europea i econòmicament s’hagué de recórrer a l’autarquia.