catalanisme (1)

lOMoARcPSD|6457839
Catalanisme
Economia (Universitat Pompeu Fabra)
StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
ORÍGENS DEL CATALANISME
El Catalanisme es va desenvolupar políticament i com a moviment de masses (va ser el
primer moviment de masses d’Espanya) pel fracàs del projecte centralista espanyol. La
inexistència i feblesa de símbols pròpiament nacionals (en tenien pocs, únicament la corona
i l’exèrcit) van facilitar el creixement d’alternatives peninsulars. La feblesa espanyola va
causar la fortalesa d’alternatives peninsulars.
Pretenia plantejar una nova forma de fer política, idea de Borja de Riquer, i no es va
acceptar des de la capital. El centralisme polític i els mites (símbols) castellans van veure
amb recel les iniciatives i mites (símbols) catalans.
El Nacionalisme Català va ser un moviment regeneracionista i modernitzador de la vida
política espanyola que pretenia plantejar una nova forma de gestionar i fer política a
Espanya amb un estil més europeu. Tenia com a representant a Cacho Viu.
Del 1814 al 1900, només tres caps de govern eren catalans y de 850 ministres, només 22
catalans. Del 1834 al 1875, dels 70 governs, 20 van ser militars.
Antecedents: 1714 Decret de Nova Planta. Va suposar el final de les institucions catalanes, la
prohibició de la llengua, cadastre.
CATALANISME CULTURAL
A Europa, al 1820, va aparèixer el Romanticisme. Es va produir la independència de varis
països com Grècia i Bèlgica; va haver lluita de pobles per crear una identait comuna, cercant
arrels històriques (llengua, teatre, tradicions, llegendes, símbols), i tot es va plasmar en
publicacions.
A Catalunya va haver una reivindicació cultural. Va haver la renaixença, es va produir el
renaixement en la literatura, la història a través dels Jocs Florals, diaris, ateneus, teatre, etc.
Els Jocs Florals van crear-se per promoure i difondre la llengua catalana i per estimular els
poetes a escriure en català. Gràcies als Jocs Florals, es va crear un model de llengua literària
culta. Es va iniciar als anys trenta del segle XIX amb l’“​Oda a la pàtria​”, de Bonaventura
Carles Aribau, i amb els escrits d’Enric Rubio i Ors al Diari de Barcelona. Tenia com a finalitat
recuperar la llengua i la cultura catalana que pràcticament s’havia abandonat tant a l’àmbit
polític com social. És un moviment cultural. Va haver uns quants escriptors d’idees
polítiques progressistes que van propugnar l’ús del “català que ara es parla”, un català no
arcaic ni plena de paraules incomprensibles. El cap pensant va ser Serafí Pitarra, qui va
començar a escriure un teatre caricaturesc i sarcàstic, el qual parodiava el drama romàntic i
la mitificació de les grans figures. de la història catalana. Va tenir una àmplia difusió popular
tot i que els cultes el qualificaven de mal gust. També en van formar part Josep Anselm
Clavé, polític, poeta, dramaturg i músic que va contribuir en l’arrelament del català entre els
obrers; Abdó Terrades, polític federalista, dramaturg i novel·lista que va escriure la seva
obra com a instrument de propaganda i d’agitació, i Valentí Almirall, polític i periodista que
va formular una doctrina del fet diferencial català a ​Lo catalanisme​. Paral·lelament van
sorgir noves publicacions periòdiques que van incorporar l’ús de la llengua catalana, com el
Diari Català​. Té les següents característiques:
- Existia una Renaixença elitista que reivindicava el llemosí i una popular que
reivindicava el català d’ús comú, mitjançant Jocs Florals, teatre, etc. La societat
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
catalana va crear nombroses entitats culturals i cíviques d’afilicaicó voluntària
(societats literaries, editorials,etc) i revistes i publicacions que van organitzar
nombroses campanyes en defensa de la llengua i a favor de recuperar la història i les
tradicions culturals i folklòriques. Qui va reivindicar tot això va ser la societat civil
catalana i no pas el món oficial (ajuntament, diputacions, etc).
- La dinamització de la llengua va propiciar grans escriptors com Jacint Verdaguer,
amb ​
L’Atlàntida​i Àngel Guimerà, qui va sortir del Republicanisme federal.
- nombrosos intel·lectuals i erudits van profunditzar en l’estudi (interpretacions com
per exemple Guifré el Pilós) de la historia catalana a través de Víctor Balaguer entre
d’altres, dret (Catalunya té un dret propi) per Duran i Bas entre d’altres que era
membre del partit conservador de Catalunya i que va a analitzar el dret com a
expressió de l'ànima catalana, el folklore que va aplegar paraules, llegendes, cançons
etc, per tal de recuperar i reivindicar la identitat pròpia. Va significar el
redesobriment de la idea de pàtria.
PRIMERS MOVIMENTS ANTICENTRALISTES
Progressisme radical i anticentralisme:
A Cataluña, la construcció de l’Estat liberal va aixecar crítiques de diversos sectors que
proposaven fórmules descentralitzadores i que van culminar en plantejaments federalistes i
autonomistes.
Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única, amb
les Corts com a dipositàries úniques de la sobirania nacional (a vegades compartida amb el
rei). Van apostar per un model d’organització estatal basat en la centralització política,
econòmica, administrativa, jurídica i militar. Durant el regnat d’Isabel II, l’Estat liberal va
haver de fer front a les crítiques de certs sectors progressistes catalans, que no volien una
centralització tan radical. Els moviments populars, coneguts com a bullangues, es van
produir entre 1835 i 1843 i es van oposar al centralisme. Així doncs, tant en la insurrecció de
Barcelona de 1842 i la de Jamància de 1843, es van produir projectes de reforma de l’Estat,
demanat que fos anticentralista, federal i popular. Durant la Dècada Moderada (1844-1845)
es va experimentar un augment del centralisme i d’una política d’ordre públic molt dura que
va coincidir a la declaració de l’Estat de guerra a Catalunya diferents vegades. Això va fer
que fins i tot els moderalts, mostressin el descontentament amb l’uniformisme cultural i que
reivindiquessin el particularisme català. Escriptors i polítics com Jaume Balmes o Duran i Bs,
van defensar la descentralització de l’Estat.
Les propostes foralistes del carlisme:
El Carlisme va tenir molta força a Catalunya. Defensaven els principis absolutistes i
tradicionalistes i les institucions tradicions de Catalunya i de la seva particularitat. Es va
oposar a la centralització política i administrativa que va implementar l’Estat liberal, doncs la
considerava un mal consubstancial amb el liberalisme. Durant el s.XIX, van intentar que
Carles VII pugés al tro, amb una monarquia federalizada on reconeixia els antics furs de
Catalunya i restablia les llibertats perdudes al 1714. Fins i tot, durant la Tercera Guerra
Carlina, va escriure un manifest on prometia l’esmentat anteriorment.
El federalisme:
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
El Federalisme va sorgir com a nova forma d’articular l’estat. Catalunya n’era el focus a
Espanya. Va començar de la mà del republicanisme, amb Abdó Terradas com a primer
referent. El 1868 es va crear el Republicanisme va crear el Partit Republicà Democràtic
Federal, un partit que defensava el laïcisme i les llibertats individuals. Les seves idees
federals es van escampar políticament, sobretot a Catalunya en zones urbanes, on tenia el
suport de la petita burgesia i va haver difusió entre el proletariat industrial.
L’any 1869, un grup de federals catalans, un dels quals era Valentí Almirall, juntament amb
representants dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, van signar el Pacte federal de
Tortosa. Era un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte la
realitat històrica de l’antiga Corona d'Aragó i que es fonamentés en el concepte de la
sobirania nacional.
Les característiques de l’Estat federal es van concretar durant la proclamació de la I
República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873. A causa del fracàs de
la I República, la nova situació política de la Restauració i la difusió de les idees
internacionalistes entre els obrers van fer perdre influència al republicanisme i les
dissidències van causar la fragmentació del partit. En el nou context de la Restauració, el
federalisme va replentajar-se la relació entre els diferents territoris que havien de constituir
l’Estat federal.
Els seus principals líders van ser:
- Francesc Pi i Margall: principal teòric del federalisme. Deia que Espanya era una
nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l’exercici de les
llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Per tant, era partidari dels
pactes entre les unitats bàsiques de la societat. Defensor de l’Iberisme. Quan va
defensar la independència de Cuba, les dissensions a l’interior del partit van créixer.
El partit va entrar en crisi quan va morir.
- Valentí Almirall: volia crear un conjunt d’estats que formessin la nació d’Espanya,
volia una Espanya descentralitzada. Però se li va negar. Va ajuntar la ideologia liberal
i federal. Va ser el fundador del diari ​El Estado Catalán (1869-1873). Les seves idees
polítiques eren les següents: República federal, modernització d’Espanya,
regeneració de la política, pactes entre els pobles espanyols per crear l’Estat Català
(no independent). Va agafar el que ell creia que era lo millor del Republicanisme. Li
era igual si el que ell volia portar a terme estava sota les ordres d'un rei o una
República. És considerat el primer poític en elaborar una teoria sobre el catalanisme.
Va ser qui amb més precisió va defensar les raons per les quals Catalunya havia de
tenir unes formes d’autogovern pròpies. Diferenciava una Catalunya industrial,
moderna i dinàmica, de l’Espanya agrària, on predominaven les classes tradicionals i
un sistema centralista. Això juntament amb la història, llengua i cultura, justificaven
les reivindicacions polítiques catalanes. En els seus escrits, va criticar el sistema
polític de la Restauració, on deia que a causa del caciquisme, del frau electoral i la
corrupció, Espanya no podia portar a terme una reforma política. Es va proposar
mobilitzar el conjunt de la societat catalana perquè prengués consciència de la seva
situació de subordinació política, després va establir les seves principals demandes
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
polítiques i finalment va presentar-les al rei, sense acudir als governs, Corts, etc. El
fracàs de la I República va fer que Almirall abandonés les idees republicanes i
reivindiqués un estat descentralitzat.
DEL REGIONALISTA AL CATALANISME. EL COMENÇAMENT DEL CATALANISME POLÍTIC
Al darrer terç del s.XIX, el Catalanisme va anar més enllà de les reivindicacions lingüístiques i
literàries i va adoptar un caire polític, amb el que va reivindicar el reconeixement del
particularisme català i va demanar el dret a l’autogovern.
Va sorgir el Regionalisme urbà, que volia la descentralització i era pròpiament barceloní,
impulsat per Valentí Almirall, qui es va convertir en model per entendre el trànsit del
federalisme al catalanisme urbà. Després del fracàs de la I República, va estudiar els
diferents models polítics europeus i va publicar el llibre ​Lo Catalanisme​. En aquest deia:
- La societat és monàrquica però l’estat pot ser descentralitzat: es va basar en els
models de l’imperialisme anglès i alemany, dues monarquies descentralitzades; i en
Suïssa i els Estats Units, dues repúbliques federals. Va arribar a la conclusió que la
descentralització era bona per Espanya.
- No és separatista: profundament espanyol
- Catalanisme com a element de progrés per a Espanya: volia fer que Espanya
progressés perquè Catalunya era la única àrea del territori peninsular
industrialitzada. La descentralització portaria la modernitat a Espanya, ajudaria a
Espanya.
- Laïcisme: No es podia identificar únicament el catalanisme amb el catolicisme
- A favor del lliurecanvi i en contra a l’Exposició Universal (fira on van tots els Estats,
on presenten els seus invents. Suposaven una transformació de les ciutats. Per
exemple a Barcelona es va fer l’Arc de Triomf i la Ciutadella)de 1888 ja que vindria
molta gent de fora i el català es reduiria. Qui estava a favor de l’Exposició Universal
era la burgesia, ja que es beneficiava, però no estava a favor del lliurecanvi. Va
treure el lliurecanvi Almirall.
Les primeres accions que es van portar a terme amb l’objectiu d'aglutinar totes les forces
catalanes van ser les següents:
- Primer Congrés Catalanista (1880): Va ser un èxit absolut. Volia unir els federalistes
amb els cercles literaris i conservadors i a la primera associació catalana que havia
fundat, La Jove Catalunya, al voltant del diari ​La Renaixença​. Es va acordar un
document de defensa del dret català, es va construir una Acadèmia de la LLengua
Catalana i es va crear el Centre Català al 1882, una associació de defensa dels
interessos catalans (organització interclassista). Aquest últim no era un partit polític,
era una agrupació cultural i política. També es va acordar de crear nuclis
propagandístics del catalanisme.
- Segon Congrés Catalanista (1883): Com el primer va ser un èxit, van fer un altre.
Aquest va servir per configurar l’estructura catalanista moderna. Es va cridar als
polítics catalans a abandonar els partits espanyolistes ja que allà no es podia
defensar Catalunya i crear organitzacions catalanes. Els van dir que passessin del
partit conservador al partit liberal fusionista. Es va acordar defensar el
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
proteccionisme per tal d’atraure la burgesia industrial, que es van començar a
interessar per participar a la política com a defensa dels seus interessos econòmics.
El Congrés va quedar inacabat per causes polítiques conjunturals i per les
discrepàncies entre els sectors del catalanisme, que tot i que defensaven algunes
mateixes coses (dret català i proteccionisme), es diferenciaven ideologicament en
molts altres aspectes.
Al 1885, el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona amb la participació
de la burgesia (Associacions d’industrials(Foment de la Producció Nacional, l’Institut del
Foment del Treball Nacional, que encara existeix, etc)) i de les institucions culturals
(Consistori dels Jocs Florals, Ateneus i Agrupacions populars). Va ser una Opressió al règim
espanyol. Del míting a la LLotja de Barcelona, va sortir el Memorial de Greuges, el primer
manifest unitari del catalanisme. Tenia un to servil, no exigent. Recollia els motius pels quals
Catalunya es sentia agreujada. Demanava la descentralització, defensava la cultura Catalana
i el proteccionisme. Valentí Almirall el va lliurar amb destacats personalitats a Alfons XII el
10 de març però el rei a morir i no se sap si el va llegir o no. El projecte d'organització
interclasista el qual volia aplegar tots els corrents del catalanisme i volia esdevenir una força
política amb capacitat per intervenir va ser inviable, va fracassar perquè:
- Tenia una arrel massa republican per atreure plenament la burgesia (capital). A més,
la burgesia desconfiava de Valentí Almirall perquè primer defensava el lliurecanvi i
després va aplicar el proteccionisme. A més ell era laïcista però la burgesia era
catòlica. Tampoc es fiaven per les seves (de V.Almirall) arrels republicanes.
- No va atraure a les masses populars.
- Hi havia discrepàncies d’alguns membres del Centre Català amb l'orientació
progressista d’Almirall, cosa que va provocar l’escissió del moviment al 1887. Al
1888, quan es va oposar a l’Exposició Universal per considerar-la l’expressió del
pacte de la burgesia catalana amb la monarquia centralista, va causar el seu
aïllament.
Es va produir un trencament dintre del Centre Català i es va crear una nova associació, la
Lliga de Catalunya (1887). NO era un partit polític i estava format per joves intel·lectuals. Va
incorporar a homes com Narcís Verdaguer, Àngel Guimerà, Lluís Domènech i
Montaner(arquitecte→ hospital de Sant Pau, Palau de la música), Josep Puig i Cadafalch
(arquitecte→ Casa de les punxes), Enric Prat de la Riba (polític i gran cap pensant del
catalanisme polític), etc, van ser els futurs líders polítics catalans. Tenien un caràcter més
conservador que el projecte d’Almirall, cosa que va fer que els burgesos estiguessin més
d’acord amb ells, doncs estava descontenta amb la política dinàstica.
Una de les seves primeres iniciatives va ser defensar la llengua catalana, el proteccionisme,
el dret català i un autogovern. La seva primera iniciativa va ser el Missatge a la Reina
Regent(1888), Maria Cristina d'Habsburg durant l’Exposició universal on es va demanar
l’autonomia per Catalunya. Tenia un to més exigent que el Memorial de Greuges i també va
rebre un no com a resposta. La seva segona iniciativa va ser defensar el tradicional dret
català i anar en contra de la reforma del Codi Civil que volia fer des del govern espanyol. Es
va aturar aquesta reforma i es va considerar la primera victòria del catalanisme.
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
EL CATALANISME CONSERVADOR: EL TRADICIONALISTA
Al 1890, van aparèixer les tendències del catalanisme conservador, i van rebre un gran
recolzament.
Quan es va implantar l’Estat liberal, la majoria del clero català es va posicionar a favor del
carlisme i va adoptar posicions integristes i antiliberals, partidaris de la tradició religiosa i
catòlics radicals. Catalunya en general era un focus de suport carlí. Després que la Santa Seu
fes públic el seu suport a Alfons XII, durant la Restauració, una part del clero va acceptar el
liberalisme, i va buscar un espai dins el liberalisme més conservador. En aquesta fase, el
vigatanisme va ser de gran importància. Era un moviment cultural i intel·lectual impulsat en
gran manera pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. Com a
principals figures, destaquen Josep Torres i Bages, Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Bisbe
Josep Morgades, etc. Volien cristianitzar un moviment que havia començat des de posicions
laiques. Es va fer difusió a través del diari ​La Veu de Montserrat​. A més van portar a terme
diverses iniciatives com les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat
(181) i la restauració del monestir de Ripoll (1893). També van exigir que els bisbes fossin
catalans. El seu pensament tradicionalista deia que el catolicisme era el símbol històric de la
identitat catalana.
La tradició vigatana es va ajuntar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic que defensava un
catalanisme d’arrels cristianes. Al 1892 va publicar el llibre ​La tradició catalana​, on
defensava que l'esperit de Catalunya es trobava en la propietat privada, la família i la religió.
El seu plantejament era una alternativa catalanista catòlica enfront del catalanisme laic
d’Almirall i el Centre Català. És considera que era el “contrari” d’Almirall, doncs aquest tenia
una ideologia federal i liberal mentre que Josep Torras i Bages tenia una ideologia
conservadora. Va ser el gran inspirador del catalanisme tradicional. El plantejament de
Josep Torras i Bages es basava en:
- No volia cap canvi social. Volia que tot continués estable. Refusava la via
revolucionària.
- Presentava una edat mitjana idealitzada com a model de valors, i deia que s’havia
d’aplicar al present.
- Defensava el regionalisme, el qual era catòlic i defensava el catolicisme. No el
defensava per aconseguir el regeneracionisme polític.
- Va mitificar la tradició popular rural (​Terra Baixa​) enfront els pecats de la ciutat
- La religió i el clergat eren els encarregats d'aconseguir la “regeneració” moral.
- Defensava una estratègia regionalista allunyada de l’acció política.
Narcís Verdaguer, qui formava part de la Lliga de Catalunya, va proposar la creació d’una
entitat que coordinés i unifiqués tots els nuclis catalanistes comercials, creant així la Unió
Catalanista al 1891. Va pensar que si s’unien les dues tendències en una ,seria més fort.
Aquesta, no era un partit polític, era una associació que defensava els drets de Catalunya.
Volia ser una federació que aglutinés a tots els centres, grups i publicacions catalanistes
(Lliga de Catalunya i Vigatanisme, progressistes i conservadors), i va elaborar un programa
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
comú per a tots els grups catalanistes. Tenia un un suport important a la Catalunya rural.
Tenia l’objectiu de:
- Propagar les idees regionalistes
- Realitzar un programa de consens per a tots els grups catalanistes. Aquest programa
volia contentar als vigatans i els barcelonins
Va aconseguir tenir el recolzament d’amplis sectors de la societat catalana,
conscienciant-los del seu particularisme i de la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans
d’autogovern.
El problema era que hi havia diferències de mentalitat entre la ciutat i el camp. Un altre
problema eren les discrepàncies entre els membres més apolítcs, que no volien participar
en la vida política, i els que defensaven convertir-se en una organització que participés en
les eleccions. Al 1892, a Manresa, els dos cercles van fer una Assemblea per crear un
programa polític comú, les Bases per a la constitució regional catalana (Bases de Manresa).
Aquest document reoconeixia la plena sobirania de Catalunya, proclamava l’oficialitat de la
llengua catalana i defensava restablir les antigues institucions del país. El programa polític es
va dividir en dues parts:
1. Poder central a Espanya, Estat federal i les atribucions de poders per Catalunya
2. 16 bases restants: Competències del poder regional de Catalunya, que tenia plena
sobirania de Catalunya al govern interior (signfica que tenia el ple poder, el govern
era seu), tenia control en la matèria legislativa per sobre de l’espanyol (fer lleis a
Catalunya) és a dir tenia el ple poder legislatiu, tenia control de l’educació, justícia,
ordre públic, va portar a terme l’encunyació de moneda (podia crear la seva
moneda) tot i que va acabar no sent de curs no es va utilitzar, va fer oficial la llengua
catalana, va restablir les institucions històriques catalanes (corts amb sufragi
corporatiu que significa que votaven agrupacions, les que tenien més diners, i
Audiència) les quals no volien restablir un govern liberal progressista, i la vinculació
amb Espanya mitjançant un pacte entre Catalunya i la corona, (inspirat en l’imperi
austrohungar).
En aquest programa polític es van recollir el catalanisme tracicional i el corporatiu en el
Primer Document Polític Catalanista. En aquest, ja no es demanava un estat descentralitzat
per a totes les regions espanyoles, només una via per a Catalunya. Catalunya va determinar
el seu poder però no el de la resta d’Espanya.
El govern espanyol no va acceptar aquest programa catalanista. A més, va coincidir amb la
crisi del 1898 i amb el Grito de Baire que va començar al 1895.
LA GUERRA D’ULTRAMAR: EL DESASTRE
CUBA ANTECEDENTS CONTEXT HISTÒRIC
A Espanya estava regnant Ferran VII i hi havia Revolucions Liberals a Europa (1820, 1830,
1848). Van provocar una Revolta i la independència de les colònies americanes, només van
continuar Cuba, Puerto Rico, el Carib i Filipines. Cuba era la principal possessió, amb
importants interessos i negocis espanyols i amb un gran flux d’emigració espanyola. La seva
economia es basava en l’exportació de la canya de sucre, el tabac i el cafè. Suposava una
gran font d’ingressos per l’Estat i algunes empreses espanyoles. En les Filipines, hi havia
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
poca població espanyola. Els interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de
tabac i a ser una porta d’intercanvis amb el continent asiàtic.
Va ser l’època del Sexenni Revolucionari (1868-1874), que va suposar el final de la
monarquia dels Borbons (Isabel II). Es va produir la revolta cubana, el Grito de Yara. Volien
abolir l'esclavitud i els criolls, els autòctons, van demanar portar a terme reformes
administratives però van obtenir un no per part dels espanyols ja que tenien interessos a
l’illa (especialment burgesos catalans.)
En la primera República, la guerra continuava perquè no s’acceptava la república com a
sistema de govern i des de l’illa es va reclamar el retorn de la monarquia.
Es va produir la Restauració, en el que Cánovas va crear el seu projecte entorn a la
Constitució de 1876, la Monarquia d’Alfons XII i el Bipartidisme i falsejament electoral.
Del 1868 a 1878, els militars de la Tercera Guerra carlina (Jovellar i Martínez Campos) van
ser enviats a Cuba. Es van enviar 70 mil soldats, eren deu vegades més que els rebels. Es va
firmar la Pau de Zanjón, on Espanya atorgava a Cuba l’àmplia amnistia, l’abolició de
l’esclavitud i reformes polítiques on prometia autonomia i representació parlamentària, on
els criolls podrien defensar els seus interessos. Com no ho van cumplir, al 1879 es van
revoltar, causant la Guerra Chiquita. Va ser una insurrecció dels mambises (grup ètnic cubà)
que van ser vençuts per la superioritat espanyola. Es va agreujar la política proteccionista de
productes espanyols, es va aplicar l’aranzel Cánovas al 1891, un impost als productes que no
eren espanyols. El proteccionisme obligava a Cuba a comprar productes espanyols i a més,
tenien un preu molt elevat. Va incomodar els Estats Units ja que adquiria bona part del
sucre i el tabac de Cuba però havia de pagar grans aranzels pesl productes que venia a Cuba.
Al 1893, Maura, Ministre d’Ultramar (ministre d’exteriors), va presentar un projecte
d’autonomia, d’autogovern, el Pla de Reformes Colonials. Però les Corts no li va aprovar
perquè es va imposar una política centralista. Però si s’hagués aprovat, poster no hauria
propiciat la guerra. Va ser un fracàs de la política descentralitzadora d’Espanya. Pi i Margall
era dels pocs polítics que va defensar l’autonomia de la illa, era republicà. El fracàs polític va
afavorir la creació d’un moviment independentista liderat per José Martí.
Els Estats Units volien monopolitzar Cuba amb els seus productes, i com a conseqüència,
volien expulsar als espanyols. Era dels països més industrialitzats junt amb Japó. Seguint la
doctrina Monroe (​
Amèrica pels americans​) volia monopolitzar i dominar tots els mercats
americans. Hawai, va recolzar els moviments independentistes econòmicament i amb
armes. Aquest defensava el neocolonialisme en el que no es conquistava un territori sinó
que es dominava el seu mercat i els seus recursos.
Els Estats Units va oferir Espanya 300 milions de dòlars a canvi de l'illa (era volguda
principalment pel sucre). Mc Kinley, que era el president dels Estats Units va ser qui va
presentar aquesta oferta de compra. Inicialment, el govern espanyol volia acceptar la oferta
però els nacionalistes espanyols es van negar.
CAUSES DE LA GUERRA DE CUBA
- El fracàs de la reforma política autonòmica i que havia de permetre la representació
pròpia al parlament espanyol.
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
-
-
El mercat proteccionista. Des de 1891, Espanya imposava uns forts aranzels als
productes americans per tal de beneficiar la producció i indústria espanyola
Al 1894, els Estats Units van adquirir el 88% de les exportacions cubanes,
especialment de sucre, però només es beneficiava del 37% de les seves importacions
a causa de la política proteccionista.
Cuba, de forma obligada, importava d’Espanya 30 milions de pesos l’any i només 10
milions eren d’exportació.
El suport americà va significar l’aparició en l’escena internacional d’una nova
potència, i el final d’una altra.
CUBA
Seguint el model de la metròpoli, existien dos partits no independentistes:
- Partido Autonomista: Integrat majoritàriament per cubans. Reclamava una
autonomia per l’illa, reformes polítiques i econòmiques. Tenia una important
representació al Parlament espanyol, dintre del Partit Liberal Fusionista. Eren
propers políticament al partit de Sagasta. Van aconseguir l’abolició de l’esclavitud.
- Unión Constitucional: Integrat majoritàriament per peninsulars i d’orientació
espanyolista. Era població que no s’havia barrejat amb la població autòctona. No
eren partidaris de reformes que perjudiquessin els seus interessos econòmics, que
eren els mateixos que els de la península.
Després de 1893 i el projecte d’autonomia per l’illa, es va constituir el partit
independentista:
- Partido Revolucionario Cubano: Liderat per José Martí, un intel·lectual i escriptor. Era
ideòleg del moviment independentista i estava molt influenciat pels corrents de
pensaments europeus, que afavorien les llibertats dels pobres. Es va fundar al 1892
amb el suport dels cabdills revolucionaris del s anteriors enfrontament: Antonio
Maceo, Máximo Gómez i Calixto Garcia. Reclamaven la independència i van ampliar
la seva massa social entre els treballadors del camp i manufacturers. Van començar a
ser un grup molt nombrós, molt popular, degut a que estaven en contra del
proteccionisme.
LA INSURRECCIÓ
Quan Espanya no va complir els compromisos del conveni de Zanjón, juntament amb el nou
aranzel i el suport estatunidenc, van causar que esclatés el Grito de Baire el 24 de febrer de
1895. Es va iniciar a Santiago de Cuba però es va estendre per tota la zona occidental on
està la capital l’Havana. José Martí, que era el fundador del Partido Revolucionario Cubano,
era el líder, i Antonio Maceo i Máximo Gómez van ser els principals dirigents militars.
Com a resposta, Espanya va enviar a militars a Cuba. Però van suposar un fracàs
1)Martínez Campos va intentar acabar amb el conflicte a través del diàleg. Al 1895, va
reclamar més tropes però els rebels van utilitzar la guerra de les guerrilles, dirigides per
Antonio Maceo i Máximo Gómez. D’aquesta forma, van assegurar la part central de l’illa. Al
mateix any, José Martí va morir de forma fortuita. Hauria de ser una cosa bona ja que va
morir el líder del moviment. Però com era un poeta, les seves paraules es van quedar.
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
2) Es va canviar José Martí per Weyler, que va ser enviat pels espanyols, que des de 1896
fins a 1898, va aplicar una política de repressió als guerrillers i població civil. Una repressió
contra els cubans que van participar en aquest moviment d’independència. Va ser un altre
intent d’acabar amb el conflicte. Es van utilitzar camps de concentració per famílies de
camperols. Amb l'objectiu d’aïllar els rebels, Weyler va obligar els camperols a concentrar-se
en uns pobles determinats. Es va aplicar la pena capital sense judicis (guerrillers moren
sense judici) i el control dels aliments per afavorir la fam com a càstig per no col·laborar. Va
morir Antonio Maceo, fet que va causar la protesta internacional recolzada pels Estats Units.
Mckinley va decidir intervenir en el conflicte i va donar armes als cubans.
Les tropes espanyoles van caure víctimes de la febre groga que, al 1897, es va emportar a
més de 20 mil soldats, doncs tenien un equip molt deficient.
Al 1896, es va iniciar la revolta a les Filipines, dirigida per José Rizal. Es va iniciar pel
descontentament de la població amb les mètodes de l’administració espanyola i l’excessiu
poder dels ordes religiosos. L’independentisme va fer que es formés la Liga Filipina, fundada
per José Rizal al 1892, la qual exigia l’expulsió dels espanyols i la confiscació dels seus
latifundis. També va crear l’organització clandestina Katipunan. Va suposar una extensió del
conflicte entre els Estats Units i Espanya.
El principal interès d’Espanya era el tabac. Els Estats Units també van mostrar un interès per
les Filipines.
El general Polavieja va realitzar una repressió en la que va condemnar a mort a Rizal a finals
de 1896, la qual va suposar una condemna internacional. El nou govern liberal de 1897 va
nomenar a Fernando Primo de Rivera capità general. Va negociar indirectament amb els
principals caps de la insurreció, i això donar lloc a una pacificació temporal de l'arxipèlag.
3) Ramon Blanco (1898) va crear la política de conciliació, en la que va decretar l’autonomia
de Cuba, va aplicar el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre cubans i
peninsulars, l’autonomia aranzelària (fi del proteccionisme) i es va permetre la presència de
vaixells militars americans a Cuba i espanyols a Nova York. Tot i això, no va convèncer els
partidaris de la independència i continuaven volent la independència.
Al port de l’Havana va arribar el cuirassat Maine. Però a l’abril de 1898, va patir una explosió
i es va enfonsar, cosa que va causar que la majoria de la tripulació perdés la vida. Els cubans
deien que aquesta explosió havia estat fortuita i els americans deique que havien estat els
cubans i que era una declaració de guerra. Aquest fet va fer que els Estats Units declaressin
la guerra a Espanya. El ministre americà d'exteriors va declarar “​splendid little war​” i des de
la premsa es va afirmar que havia estat un míssil espanyol. A Espanya, estaven eufòrics. Els
diaris espanyols van començar a abraçar el patriotisme. Va haver un fervor nacionalista
“​Todos a Nueva York​”. Pensaven que vençarien als americans i per tant, sentien euforia,
celebraven el fet de batallar contra els americans. Només alguns intel·lectuals i polítics es
van posicionar en contra, com Unamuno, Costa, Pi i Margall, Joan Maragall (que va escriure
Oda a la pàtria i criticava el que feia l’estat espanyol), etc. Des del moviment obrer els
socialistes estaven en contra, amb crits com “​O todos, o ninguno​” i “​Que vayan los ricos​”.
Una esquadra dirigida per l’almirall Cervera es va dirigir a Cuba però van ser derrotats a la
Batalla de Santiago en 4h ja que els vaixells antiquats es van enfrontar a una esquadra
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
moderna, perquè es va enfrontar un estat que va fer una Revolució industrial contra un
estat decadent. (“​
fue un ejercicio de tiro por parte de los americanos​” deien els americans).
La derrota d’Espanya va ser molt gran. El que era euforia va passar a ser el desastre
d’Espanya.
Filipines va ser derrotada a la Batalla de Cavite pels Estats Units, molt ràpid també.
FINAL DE LA GUERRA
El desastre de Cuba i Filipines no va deixar cap altre alternativa a Espanya que demanar la
pau. Per aquest motiu, al desembre de 1898, es va firmar la Pau de París. McKinley només
va acceptar la rendició i la pèrdua de la sobirania espanyola a les illes per posar fi a la
guerra.
Amb la Pau de París:
- Espanya va perdre Cuba, Filipines, Puerto Rico i la illa de Guam (tenien un govern
propi però dirigit pels espanyols).
- Els Estats Units va pagar 20 milions de dòlars a Espanya. Era una humiliació ja que
anteriorment els van oferir 300 milions de dòlars però no els van voler.
- Es van vendre les illes Marianes i les Carolines a Alemanya
CONCLUSIONS
Des del s.XV, Espanya es va quedar reduïda a l’espai peninuslar, just en el moment en el que
potències europees i mundials com Gran Bretanya, França, Japó, Bèlgica, etc, van potenciar
el seu imperialisme a l’Àfrica i Àsia.
L'exèrcit espanyol va ser humiliat políticament
Es va reclamar un nou líder i unes solucions dràstiques. Es va potenciar un nou imperialisme
al Marroc.
CONSEQÜÈNCIES
Econòmiques. No van ser tan importants com es pensava:
- Es va augmentar el Deute Públic per les despeses de guerra. Va portar a una reforma
de la hisenda pel ministre Fernàndez Villaverde, ajustant el pressupost. El va reduir
en pocs anys.
- La pèrdua del mercat colonial es va suplir amb l’interior. El que es venia a Cuba va
passar a vendre’s a Espanya. Espanya va haver d’augmentar la capacitat adquisitiva,
tenir més diners, i ho van aconseguir fent que les zones més riques paguessin més.
- Es va augmentar la inversió interna per les repatriacions de capitals d’indians, que
era gent que van abandonar Cuba i van venir a Espanya. Per portar els diners que
tenia, se li concedien beneficis fiscals i no havien de pagar tants impostos.
- Es va augmentar la pressió fiscal (van pujar els impostos) per a tothom però això va
ser rebutjat per Catalunya, doncs era el més desenvolupat econòmicament.
- Es van aplicar lleis que regulaven els accidents laborals, i el treball de nens i dones.
Després del desastre es va iniciar un període d’expansió econòmica, tot i que tothom tenia
una mentalitat del Desastre.
Polítiques. Crisi moral. El sistema de la Restauració va ser considerat el culpable del
Desastre. 1897 mor Cánovas/ 1903 mor Sagasta
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
-
Es va produir un relleu amb la mateixa fórmula. Conservadors Antonio maura i
Eduardo Dato (va ser assassinat per un anarquista). Liberals José Canalejas
(assassinat per un anarquista)i el Comte de Romanones.
- Es va produir una gran inestabilitat política perquè es va trencar el bipartidisme,
erigida sobre una crítica ferotge per aconseguir el poder.
Del 1898 al 18923 van haver 44 governs, amb una duració mitja de cinc mesos.
Causava inestabilitat i com a solució, eren els militars.
- La reina regent, davant d’això, va haver d’intervenir directament en la política i es va
haver de forçar la coronació d’Alfons XIII al 1902.
- El nacionalisme (especialment el català) es va presentar com una opció
regeneracionista, modernitzadora.
- El republicanisme: Partido Radical (Alejandro Lerroux, molt èxit a Barcelona) i el
Partido Republicano Reformista(Gumersindo Azcárate i Melquiades Alvárez)
- Partit socialista fundat per Pablo Iglesias
- Retorn al militarisme. Van demanar responsabilitats polítiques i es van presentar
com alternativa autoritària.
Literàries i artístiques
- Generació del 98: es caracteritza per un profund pessimisme, amb uns membres
molt eclèctics amb tendències espirituals i literàries. Tenien influència religiosa,
Nietzsche, europeisme, etc. Borja, Antonio Machado, Ángel Ganivet, van denunciar
l’enderrariment d’Espanya.
- En la pintura criticaven l’estètica espanyola i el seu endarreriment, i els mites d’un
poble decadent. “​
L’Espanya Negra​”. Zuloaga, Nonell, Gutiérrez Solana, etc.
Després del Desastre, la reina va cridar a formar govern. Els liberals eren encapçalats per
Francisco Silvela, que va crear un govern de concentració amb Polavieja, Duran i Bas,
Fernández Villaverde. La reforma d’impostos(1899) de Villaverde, va propiciar a Barcelona el
tancament de caixes, la negació a pagar contribucions trimestrals a l'estat, i va generar la
vaga de comerciants. L’alcalde Dr.Robert es va negar a fer efectius els embargaments i va
dimitir.
Barcelona va estar 17 mesos en estat de guerra i va suspendre les garanties constitucionals
que van acabar en una forta repressió. Polavieja i Duran i Bas van abandonar el govern en
senyal de protesta.
ELS MOVIMENTS REGENERACIONISTES
Volien regenerar Espanya per acabar amb la decadència. Eren molt crítics amb la
Restauració. Van tenir el suport de les classes mitjanes. Els principals d’aquest moviment
van ser:
- General Camilo Polavieja, militar que havia fet la insurrecció de Filipines. Pretenia ser
una alternativa. Va publicar un manifest on va proposar reformes polítiques i la
descentralització, que va ser molt ben vist pels catalans.
- Joaquin Costa era un empresari que va fer un discurs molt important en el que deia
d’acabar amb els mites del passat, modernitzar la societat i l’economia amb una
Revolució industrial, alfabetitzar Espanya (tenia la taxa més alta d’analfabetisme junt
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)
lOMoARcPSD|6457839
amb Rússia). Demanava menys retòrica de la Restauració i més fets pràctics. Va crear
escoles tècniques i educació generalitzada per a tothom. Reforestació, més regadiu
per habilitar terres de conreu i reduir la fam, i acabar amb el caciquisme. Va crear la
Unió Nacional de Productes que va ser incapaç de ser una alternativa política. NO era
un polític.
Descargado por Aida El Idrissi (aidaelidrissi15@institutdesales.net)