Descartes -Filosofia moderna segles XVII-XVIII es centra en l’enfrontament entre el racionalisme i l’empirisme i la seva culminació en el pensament il·lustrat Orígen del coneixement com a centre d’interès Concepció de l’ésser humà propera a l’individualisme Influència de la ciència i les mates -Context històric 1ª meitat del s. XVII Crisi a Europa Desenvolupament de la burgesia comercial i consolidació del capitalisme Guerra dels 30 anys Antropocentrisme -Context filosòfic i científic Revolució científica: gir copernicà ·Teoria heliocèntrica ·Nou mètode científic (hipotètic-deductiu) ·El model matemàtic ·Confiança en el poder de l’ésser humà per dominar la naturalesa ·Visió mecanicista del món Problema del coneixement enfrontat amb empirisme o racionalisme RACIONALISME EMPIRISME Objecte de coneixement Les idees Les idees Origen de les idees Innat La raó De l'experiència (font, criteri de validesa i límit del coneixement) Model de saber Matemàtiques Física Deductiu Inductiu (el coneixement dels fets és una generalització a partir de l'experiència) Moral La raó humana disposa de criteris universals de bondat i maldat Allò bo i allò dolent no es deriven de la raó, sinó de l'experiència subjectiva humana. Els criteris morals depenen dels sentiments majoritaris. Figures Descartes, Spinoza i Leibiniz Locke, Berkeley i Hume Mètode ideal -Racionalisme ·Raó com a font de coneixement ·Confiança en la raó ·Minusvaloració del coneixement sensible ·Innatisme ·La matemàtica com a model de ciència ·La centralitat del mètode ·La lluita contra l’escepticisme ·La racionalitat del món -La filosofia de Descartes a grans trets Primer autor de la modernitat Orígen de dos moviments filosòfics a concepte d’idea innata: racionalisme (que si existeix) i empirisme (que no existeix) -El projecte cartesià Abans de plantejar problemes metafísics es planteja el del coneixement, com coneixem la realitat, d’on provenen les idees, quines capacitats i límits té el pensament humà, com evitar l’error, etc. Descartes centra la seva filosofia en la lluita contra l’escepticisme i cerca un fonament cert i segur pel coneixement humà. Per ell la raó humana és capaç d’arribar a la veritat i certesa absolutes. L'objectiu bàsic de l'obra cartesiana és la recerca de la veritat. Per tal d’assolir aquest objectiu serà necessari procedir a una completa renovació de la filosofia. Descartes fa una dura crítica a la filosofia anterior (escolàstica) i decideix trencar amb el passat i començar de zero. -El mètode cartesià Volia trobar un mètode adient, “per conduir bé la raó i cercar la veritat en les ciències” i això suposa la unificació de totes les ciències -Carecterístiques del mètode Si la intel·ligència humana avança de manera ordenada i raonada no caurà en l’error, ell recerca un mètode segur per fer la reflexió filosòfica segura El mètode cartesià es basa en les mates Evidència i certesa és el que busquen els humans en totes les coses de la vida i és el que, segons Descartes, fins ara només s’ha trobat en l’àmbit de les matemàtiques. -Les regles del mètode Intuïció i deducció -Evidència Regla fundamental No acceptar com a vertader res que no ens aparegui com a completament evident. Aquesta evidència es dóna a través de la intuïció: operació mental per la qual la ment veu de manera immediata, transparent i sense possibilitat d’error idees simples i absolutament vertaderes. Les idees evidents es caracteritzen per ser clares i distintes, és a dir, ben definides i diferenciades de les altres. Una idea és clara quan es distingeixen tots els seus elements; i és distinta quan no es pot confondre amb cap altra. L'evidència té com a propietat que no es pot dubtar d'ella. Evidència i ser indubtable són intercanviables, i reconeixerem que posseïm una evidència pel fet que no podem posar-la en dubte. Ara bé, la major part de les nostres idees són complexes: només existeix un petit nombre d'idees simples. Per tant, cal trobar una manera de reduir-les a idees simples. És el que pretenen les altres tres regles del mètode: anàlisi, síntesi i enumeració. -Anàlisi La paraula ‘anàlisi’ en Descartes significa el mateix que divisió. Consisteix, doncs, a dividir el problema plantejat en tantes parts com sigui possible fins a arribar als elements o idees més simples, que puguin ser coneguts immediatament com a veritables i dels quals no pugui formular-se cap dubte. -Síntesi En aquest punt és on intervé la deducció: partint de les primeres veritats o evidències extreure noves veritats que se’n derivin necessàriament. La síntesi és el complement obligat de l'anàlisi. Consisteix a reconstruir el complex partint del simple, o a deduir una conseqüència partint dels principis. -Enumeració Consisteix, doncs, a fer freqüents comprovacions o revisions, per tal d'evitar qualsevol classe d'error. -El mètode, recapitulació La clau del mètode es troba en l'evidència. És qüestió de començar per rebutjar tot allò que no sigui evident, «no acceptar com a veritable cap cosa que no ho sigui». El primer propòsit de Descartes consisteix a trobar un punt de partida: una veritat immediatament evident, «ferma i segura». Per a això s'ha de «rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, amb la finalitat de veure si, després de fet això, no quedaria en la meva creença alguna cosa que fos enterament indubtable». -El dubte metòdic Aquesta idea segons la qual cal començar posant en dubte tots els nostres coneixements ha rebut el nom de DUBTE METÒDIC. Consisteix a dubtar de tot fins a descobrir quelcom absolutament evident. Cal remarcar que no es tracta d’un dubte simplement escèptic, sinó d’un intent rigorós de fonamentar el coneixement en alguna veritat absolutament indubtable. Per tant, aquesta veritat indubtable no ha de ser quelcom que no estiguem disposats a no dubtar, sinó d’una veritat que sigui lògicament impossible de posar en dubte. El dubte és el punt de partida i l’objectiu és trobar uns fonaments sòlids per a les ciències. Dubtem per arribar a quelcom que no pugui ser dubtat i que resulti evident per si mateix. Allò que passi la prova, que sigui vertaderament indubtable, serà pres com a punt de partida, com una primera veritat. ·Dubte cartesià: Universal: té un abast general sobre totes les creences, fins i tot, les més sòlides. Hiperbòlic, exagerat. Metòdic: és ordenat, va pas per pas. Provisional: dubtem fins que deixem de dubtar. Teorètic: és sempre un instrument. Dubtem per fonamentar millor la nostra raó. Descartes deixa fora del dubte tots els elements ètics, polítics, etc. -Els sentits Aquest dubte es fonamenta en tres raons. La primera és la incertesa de les dades sensorials. Els sentits ens enganyen, no podem fiar-nos-en. La informació que ens proporcionen no és clara i distinta. Podem, doncs, dubtar que el món sigui tal com jo el capto amb els sentits. -La possibilitat del sonmi Sovint no podem distingir entre un somni i la vigília, per tant no podem estar gaire segurs de l’existència real del món extern, que ens arriba només a través del coneixement sensible. Els meus pensaments podrien tenir la mateixa categoria que els meus somnis, és a dir, els meus pensaments podrien ser únicament il·lusions? És quan em desperto que reconec el somni com a somni, no mentre somnio. Per aquest motiu, segons Descartes, hi ha la possibilitat que tots els pensaments de l’estat de vigília siguin en realitat somnis que no reconeixem com a tals. Si dubtem que el món sigui real, també podem dubtar de les ciències que estudien el món, com la medicina, l’astronomia i la física. -El geni maligne Per tal que el seu dubte sigui universal, fins al punt d’estendre’s també a les proposicions matemàtiques, suposa l’existència d’un “geni maligne, astut i enganyador” que el duu a considerar evidents coses que no ho són. "Geni maligne" és una invenció de Descartes que apareix en les Meditacions Metafísiques. Vindria a ser una mena de follet enganyador que ens fa creure que és veritat allò que no és veritat. És una hipòtesi prou agosarada per l’època perquè, en el fons, el que significa és que (potser) el món no sigui la creació d’un déu de bondat sinó d’un poderós monstre dolent. Podria haver-hi algun geni dolent que m’enganyés i que em fes creure que el que jo conec és real sense que necessàriament ho sigui. Per tant em resulta necessari dubtar. -El recorregut del dubte Hem vist que cal dubtar del testimoni dels sentits; però reconèixer la poca fiabilitat dels sentits no ens permet dubtar de l'existència de les coses que percebem, sinó que només dubtem del que captem de les coses (però no de l'existència mateixa de les coses). La impossibilitat de distingir la vigília del somni sí que ens permet dubtar de l'existència de les coses i del món. No obstant això, no sembla afectar a certes veritats, com les matemàtiques, que sempre són evidentment veritables estiguem desperts o dormits. És la possibilitat de l'existència del geni maligne que ens permet dubtar fins i tot d'aquelles veritats, com les matemàtiques, que desperts o adormits se'ns presenten clarament evidents. -La primera veritat Descartes insisteix que el dubte és metòdic, i no escèptic. El dubte cartesià és només provisional; és el camí per sortir del dubte, un mitjà per aconseguir l'evidència. El dubte desapareixerà quan trobem quelcom del que no es pugui dubtar, que és el que estem buscant. La segona meditació comença, així, amb l’objectiu de superar el dubte i arribar a la primera veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixement. Si penso que el món existeix, potser m'equivoco en quant a què el món existeix, però no hi pot haver error en quant a què jo ho penso; igualment, puc dubtar de tot menys que jo dubto. La meva existència com a subjecte que pensa (que dubta, que s'equivoca, etc.), està exempta de tot error possible i de tot dubte possible. Descartes ho expressa amb el seu cèlebre “penso, llavors existeixo”. Quan dubto, penso. L'acció de pensar implica l'existència d'un ésser que pensa. Per tant, si estic pensant, estic existint. Aquesta és la primera veritat inqüestionable a la qual accedeix Descartes. És una intuïció: res em permet dubtar d'això, és evident, és una idea clara i distinta. El cogito acompleix dues funcions: Justifica l'existència d'un jo pensant diferenciat del cos. El cos, com que es percep pels sentits, es troba sota el dubte metòdic. Esdevé un principi modèlic. Així, tot el que sigui evident, clar i distint com aquest principi, serà acceptat com a veritat. Convé insistir en això: pensar i existir són evidències simultànies. No és que primer pensi i després existeixi (com sovint sembla indicar la traducció castellana de la frase: ‘pienso, luego existo’) sinó que pensar i existir es donen alhora. Sense pensar no existeixo i viceversa. O, en altres paraules, pensar és la meva forma d’existir. Jo només puc existir sota forma de ser pensant. L’afirmació del cogito té tres característiques bàsiques: És una intuïció immediata: no és una deducció (malgrat aquest «doncs» de la fórmula), sinó una evidència immediata, una idea clara i distinta. El cogito és la intuïció directa de la relació necessària entre el pensar i el ser, la simultaneïtat entre pensament i existència. És una idea clara i distinta: quelcom “clar i distint” mai no pot ser confós amb res i es percep amb total evidència. És una veritat immutable: és eterna, que es dóna sempre i a tot arreu, té un valor universal en totes les persones. -El troç de cera Descartes es capta a si mateix com un jo pensant, més real que el món material. La ment no només és diferent del cos, sinó més fàcil de conèixer que la realitat material perquè és més fàcil separar del jo tot el que no sigui pensament que saber què pertany i no pertany veritablement a les coses corporals, a la matèria, al món. Descartes il·lustra aquesta idea analitzant com coneixem els cossos a partir de l’exemple d’un tros de cera. No conec la cera ni pels sentits ni per la imaginació, sinó per l’enteniment. Els sentits només coneixen les qualitats secundàries; l’enteniment, les primàries. Gust, olor, color, figura i grandària poden canviar; la cera, en canvi, roman. Les qualitats secundàries no em donen una informació fiable sobre la cera: només la conec quan capto intel·lectualment la “substància” cera. Vista amb la claredat i distinció de l’enteniment, la cera no és res més que una cosa extensa, flexible i mudable. Distingim la cera de les seves formes exteriors. L’estudi del tros de cera reafirma la meva existència en tant que cosa pensant. L’afirmació “hi ha cera” és un judici de l’enteniment que suposa l’existència de la meva ment. Fins i tot si m’enganyo i la cera no existeix, la meva ment o el meu esperit existeixen perquè la pensen. -El criteri de veritat L'existència del subjecte pensant no és solament la primera veritat i la primera certesa: és també el prototip de tota veritat i de tota certesa. Per què la meva existència com a subjecte pensant és absolutament indubtable? Perquè la percebo amb tota claredat i distinció. D'aquí dedueix Descartes el seu criteri de certesa: tot quant percebi amb igual claredat i distinció serà veritable i, per tant, podré afirmar-ho amb certesa. No obstant això, la possibilitat d'un geni maligne que ens enganyi es manté. Per això és necessari demostrar l'existència d'un Déu, infinitament perfecte i bo, que, en crear-me, fos incapaç d'haver-me dotat d'una naturalesa que m'enganyi. -Solipsisme El solipsisme és la creença metafísica que només existeix el jo i que tota la resta (incloent el món exterior i les dades dels sentits) són emanacions mentals d’aquest jo. Afirma que, al no poder estar segurs de la realitat del que ens envolta, la persona solament es pot refiar del propi pensament. El cogito de Descartes pot considerar-se, doncs, solipsista. Tanmateix, això només és així temporalment durant l’exercici del dubte metòdic. Del jo pensant Descartes deduirà l’existència de Déu i del món exterior. Cap filòsof ha defensat un solipsisme radical. -Les tres substàncies Aplicant el seu mètode, Descartes arriba a destriar quines són les 3 substàncies que componen la totalitat del que és real: El Jo pensant (que pensa diversos tipus d'idees) Déu (una substància més enllà del jo pensant i que esdevindrà una garantia del nostre coneixement del món) El món Per a Descartes, substància = realitat que existeix de tal manera que no en necessita cap altra realitat per existir. És a dir, allò que existeix per si, l’element estable de la realitat, subjacent a tots els canvis. -El jo pensant El dubte metòdic ens ha dut a una realitat inqüestionable: l'existència del jo pensant, una substància que pensa, una res cogitans, un ànima. Descartes diu: puc dubtar de l'existència del meu cos i del món que m'envolta perquè rebo la informació pels sentits, que no són fiables, però no puc dubtar de l'existència dels meus pensaments, de les meves idees, etc. És a dir, de la meva subjectivitat. Però no tenim la seguretat que aquestes representacions subjectives es corresponguin necessàriament amb fets del món exterior ja que la informació de “l'exterior” prové dels sentits i, per tant, cal dubtar-ne. El repte de Descartes serà trobar la manera de saber si les idees sobre el món no són somnis ni il·lusions, és a dir, haurà d'arribar a conèixer si hi ha coses objectives i com són. -Idees Després de l’estudi del subjecte que coneix, a la tercera meditació Descartes analitza els continguts de la ment: les idees. Una idea és, per a Descartes, una representació mental. És el que hi ha en la nostra ment quan nosaltres concebem alguna cosa. En conseqüència totes les nostres idees reenvien al subjecte que les pensa. El problema és saber si reenvien també a alguna altra cosa, o en altres paraules, quina relació hi ha entre les idees i la veritat de les coses. Descartes distingeix, doncs, dos aspectes diferents de les idees: Idees com a formes mentals: objectes del pensament. En aquest primer sentit, totes les idees són iguals i tinc certesa de la seva existència mental, subjectiva. Idees com a imatges representatives de les coses. Pel que fa al contingut, no totes les idees són iguals ni tenen la mateixa realitat objectiva, no és evident que existeixin totes fora de la ment. Ens podríem preguntar si les idees representen objectes reals o si són ficcions del nostre esperit. Per tal de resoldre aquest problema, Descartes s’interroga per l’origen de les idees i en distingeix tres orígens possibles. El jo pensa diferents idees, que Descartes classifica de la següent manera: Adventícies o adquirides: són idees que provenen de fora, dels sentits, de la meva percepció del món o de l'ensenyament. Poden resultar fàcilment errònies ja que moltes vegades tinc diferents idees sobre el mateix objecte. Factícies o artificials: són idees que nosaltres mateixos inventem o fabriquem arbitràriament. Innates o naturals: són idees que no provenen de la percepció dels objectes exteriors ni les hem construït nosaltres sinó que emergeixen a partir de la nostra facultat de pensar. Són idees que capta la nostra ment i que ha d'acceptar necessàriament sense modificar res (la idea de Déu, la de causa, la de substància i la de nombre). Tipus d’idees Origen Exemples Innates Raó El tot és més gran que la part Si jo penso és que jo sóc A o no A A=A Adquirides Experiència La neu és blanca L’aigua bull a 100ºC Tinc un cos material Artificials Imaginació Els marcians són verds Els gnoms viuen al bosc -Déu, substància infinita Descartes creu que el jo pensant és imperfecte i que el dubte metòdic s'ha establert per tal de corregir els seus errors i imprecisions, però tot i així el jo pensant posseeix la idea de perfecció (sabem que som imperfectes perquè ens comparem amb quelcom perfecte). La idea de perfecció, innata en nosaltres, és la idea d'un ésser perfecte, la idea de Déu. Segons Descartes aquesta idea de perfecció o de Déu no pot provenir de nosaltres (imperfectes) sinó que ha sorgit a les nostres ments gràcies a una realitat divina. Per tant, de totes les idees que posseeix el jo pensant en sobresurt una que permet anar més enllà de la pròpia subjectivitat. És una idea que em permet afirmar, clara i distintament, que fora de mi existeix hi ha una realitat que és extramental. Aquesta idea innata és la idea de Déu (és una idea que està dins meu però que em permet anar més enllà de mi). -Existència de Déu segons Descartes Déu és la realitat que permet superar la meva subjectivitat. Fora del meu jo hi ha una altra realitat, la substància perfecta. Aquest ésser no pot permetre que les meves idees clares i distintes siguin falses. Per tant, Déu és, a més, una garantia del coneixement. En Déu trobem les veritats eternament establertes, les veritats matemàtiques, les lleis de la naturalesa... En els seus arguments a favor de l'existència de Déu, Descartes incorpora l'argument ontològic de Sant Anselm però reforçat: l'essència de Déu és inseparable de la seva existència (a un ser perfecte no li pot mancar la perfecció de l'existència). -Argument de perfecció Argument de la perfecció (o argument de la causalitat aplicada a la idea d’ésser perfecte) “Jo, que sóc imperfecte (perquè dubto), tinc la idea d’un ésser perfecte. Aquesta idea ha de tenir una causa, un origen (s’aplica el principi de causalitat a la idea de Déu). Aquesta causa ha de ser proporcional a l’efecte (idea de perfecció). Així doncs, jo que sóc imperfecte no puc ser la causa de la idea de perfecció que hi ha en mi; només un ésser perfecte (Déu) ha pogut posar la idea de perfecció en mi.” -Argument de la causalitat aplicada al jo Argument de la causalitat aplicada al jo “Si em considero a mi mateix, em descobreixo finit i imperfecte, com ho demostra el meu dubte mateix. Però si jo m’hagués fet a mi mateix, m’hauria dotat d’aquelles perfeccions que concebo —omnipotent, omniscient...—. Així doncs, és evident que no m’he creat a mi mateix sinó que he estat creat per l’ésser que té aquelles perfeccions de les quals jo en tinc la idea. En conclusió, ja no sóc sol amb les meves idees, sinó que a més del jo hi ha un altre ésser, Déu.” -Argument ontològic “No hi ha menys repugnància de concebre un Déu (és a dir, un ésser sobiranament perfecte) al qual manca l’existència (és a dir, al qual manca alguna perfecció), que de concebre una muntanya que no tingui vall.” ·Déu es prova a partir de la idea d’un ésser sobiranament perfecte que tenim en nosaltres com a idea innata. ·És una idea tan certa com les veritats matemàtiques o com les relacions lògiques entre conceptes. ·Quan la raó humana pensa en Déu només el pot pensar com a existent, de la mateixa manera que no es pot pensar en una muntanya sense la seva vall. ·O sigui: “només del fet que no puc concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència és inseparable d’ell, i per tant que existeix veritablement” ·A l’ésser sobiranament perfecte, no li pot mancar cap perfecció; per tant, existeix veritablement. ·A Déu, l’existència li pertany amb necessitat. -Déu, recapitulació L'existència de Déu té una funció considerable en la metafísica cartesiana, és garantia de veritat: Déu no pot enganyar, doncs l'engany procedeix sempre d'algun defecte. Ara ja queda definitivament fundat el criteri de certesa: no és possible que m'equivoqui en les coses que em semblen evidents perquè l'error provindria de Déu. La veracitat divina garanteix el valor de les idees clares i distintes. L'error no pot tenir una altra causa que la nostra imperfecció, és a dir, la falta de claredat en les nostres idees o la precipitació en els nostres judicis. Descartes, doncs, intenta provar l'existència de Déu per així poder refutar la hipòtesi del “geni maligne” i demostrar l'existència del món extern material (substància extensa). Per provar l'existència de Déu, Descartes presenta tres arguments: 1. La idea de perfecció (sense la qual no podria tenir la idea de la meva imperfecció en tant que subjecte que dubta, que s'equivoca) no pot provenir de mi mateix, ésser imperfecte, sinó que ha de provenir necessàriament d'un ésser perfecte (l'efecte no pot ser superior a la causa); per tant, Déu existeix com ésser perfecte que ha posat en mi la idea de perfecció. 2. Causalitat: si jo m’hagués fet a mi mateix, m’hauria dotat d’aquelles perfeccions que concebo. És evident que no m’he creat a mi mateix sinó que he estat creat per l’ésser que té aquelles perfeccions de les quals jo en tinc la idea. 3. Argument ontològic: la idea de Déu que tinc inclou ja en si mateixa la seva existència, atès que no podria haver-hi perfecció summa si li faltés alguna perfecció i l'existència és una perfecció. -De Déu al món Si el món fos una mera invenció del subjecte, Déu, de qui deriva la nostra existència, seria un ésser enganyador. Però l'engany i la falsedat són imperfeccions, i, per tant, inconsistents amb els atributs de l'ésser suprem i totalment perfecte que és Déu. Déu és la garantia que assegura que les idees evidents (clares i distintes) subjectivament certes poden arribar a ser idees objectivament vertaderes. Les proves de l'existència de Déu i de la seva perfecció permeten afirmar a Descartes que Déu no ens enganya i que Déu, perfecte, omnipotent i bondadós, no permetria l'existència d'un geni maligne enganyador. La refutació de la hipòtesi del geni maligne permet fiar-nos críticament del testimoni dels sentits i acceptar l'existència del món exterior (res extensa). -El món, substància extensa Què passa amb el meu cos? I amb el món exterior? El meu jo té plena consciència de la diferència entre la idea de jo pensant i la idea de cos extens. Té la idea clara i distinta del jo pensant i posseeix, també, la idea clara i distinta del cos extens i no pensant. Del jo pensant no puc dubtar però del cos extens sí. Però si tinc la idea clara i distinta del meu cos extens i existeix un ser perfecte i veraç que m'ha creat racional (i que no permetrà que m'enganyi quan faig un bon ús de la meva raó), llavors la bondat d'aquest Déu em garanteix que la tendència natural humana de creure que existeixen coses extenses no pot ser enganyadora. Per tant, a més de la substància pensant existeix una substància finita i creada: els cossos (que tenen l'atribut de l'extensió). La res extensa (qualsevol realitat material, inclòs el meu propi cos) constitueix la tercera substància de la metafísica cartesiana. El jo pensant i la matèria pertanyen a ordres diferents (pensament i realitat material no tenen res a veure). Però si el jo pensant i la matèria són dues substàncies independents, com s'explica la seva connexió? Com una idea (fet mental) influeix en una acció (fet físic)? Com es comuniquen? Descartes afirma que hi ha un punt en el nostre cos, la glàndula pineal, que està situat al bell mig del cervell i que és on s'allotja l'ànima; des d'allí connecta amb el cos i en modifica els moviments. -El món, substància extensa, recapitulem A part del jo i de Déu (res cogitans i res infinita), tenim també idees sobre les realitats materials externes, idees que formem a partir de sensacions. Ja havíem dit que totes les nostres sensacions podrien ser enganyoses. Tot i així, sentim una inclinació natural a pensar que les nostres idees sobre el món material procedeixen efectivament de l'exterior. Si tal inclinació és natural i Déu és creador de la nostra naturalesa, cal eliminar la dificultat: Déu no pot enganyar-nos. Per tant, les nostres sensacions han de ser vàlides, i han de ser reals els cossos que les produeixen: «hem d'admetre que existeixen objectes corporis». L'essència de les coses materials és l'extensió geomètrica. Les qualitats sensibles (secundàries) són fosques i confuses, mentre que l'extensió la concebem «molt clara i distintament». Així, podem imaginar l'extensió sense qualitats sensibles, però no podem pensar aquestes qualitats sense l'extensió. En resum, sabem que els cossos existeixen perquè Déu no pot enganyar-nos (coneixem amb certesa la seva existència); i sabem que la seva naturalesa consisteix en extensió perquè és l'única idea clara i distinta que tenim d'ells (coneixem amb certesa també la seva essència). Queda doncs caracteritzada la realitat externa com a res extensa. -Les tres substàncies Substància infinita= atribut de perfecció Substància pensant= atribut de pensament Substànciia extensa= atribut d’extenció -Ordre de deducció de les substàncies -La física mecanicista La visió que ofereix Descartes del món material coincideix amb els científics de l’època: es tracta de la concepció mecanicista de la naturalesa. És una teoria que abasta a tot l’univers, pel que també s’utilitza en l’explicació del món orgànic (plantes, animals, cos humà). El món és concebut segons el model de la màquina: tot procés natural es redueix a un procés físic i tot allò físic es redueix a allò mecànic (transmissions mecàniques de moviment determinades per lleis rigoroses). Això implica que la realitat material no té vida, no té cap poder intern de moviment. El moviment es transmet de cos a cos. -Antropologia Descartes renuncia a la visió aristotèlica més unitària de l'ésser humà i reactiva el dualisme antropològic. Considera que existeix una gran diferència entre l’ànima i el cos. El cos és divisible i l’ànima indivisible. És a dir, l’ànima no té parts, és «una cosa única i íntegra» (tot i que té diferents facultats: voler, sentir, etc.). Les coses corporals o extenses sí que es poden dividir en parts. La divisibilitat o no d’ànima i cos és raó suficient per poder afirmar que l'ànima és totalment diferent del cos, tot i que això ja ho sabia abans, perquè tenim una idea clara i distinta de l’ànima com a substància pensant i una idea clara i distinta del cos com a substància extensa (i Déu garanteix la veracitat de les idees clares i distintes). Així, cos i ment són de naturalesa diferent i independents entre si. Per tant, es pot donar un cos sense ànima i una ànima sense cos. El cos és mortal; l’ànima, immortal. El cos (res extensa, matèria) està governat per lleis mecàniques que el determinen. Si el jo pensant no fos una substància completament separada i deslligada del cos no hi hauria lloc per a la llibertat, el seu comportament seria com el d'una màquina. L'ànima és una substància que no es pot sotmetre a les lleis mecàniques i deterministes que regeixen el cos, sinó que el seu bé és la llibertat. L'objectiu últim a l’afirmar que ànima i cos constitueixen substàncies diferents és salvaguardar l'autonomia de l'ànima respecte de la matèria. La llibertat solament podia salvaguardar-se extraient l'ànima del món de la necessitat mecanicista, i això exigia situar-la com una esfera de la realitat autònoma i independent de la matèria. Aquesta és la característica diferencial entre l’ésser humà i la resta d’animals. L’ànima té dues funcions: L’enteniment, que és la facultat de pensar. La voluntat, o facultat de triar, que Descartes identifica amb la llibertat. La llibertat és la característica essencial de la voluntat, la que ens condueix a la veritat o l’error o el bé o el mal. És la capacitat d’escollir entre diferents opcions, però, no és indiferència respecte les diferents opcions, sinó que consisteix en què la llibertat esculli allò que la raó li presenta amb claredat com a bo i vertader: la llibertat consisteix a sotmetre’s a l’enteniment. El progressiu domini de la raó ens fa plenament lliures: l’home lliure és aquell que es guia per la raó. -La relació entre cos i ànima Descartes afirma: “Jo mateix, que sóc una substància que pensa, estic unit, per disposició divina, molt estretament a un cos, a una substància material, que no pensa.” Com explicar aquesta relació? Aquest és un problema amb el qual s’han enfrontat infructuosament tots els dualismes. Descartes dóna una explicació de tipus fisiològic: la connexió entre ment i cos es dóna gràcies a la glàndula pineal, que es troba al mig del cervell i és la seu de l’ànima. -La moral provisional La moral provisional vol resoldre el conflicte entre la urgència de la moral i l’exigència del mètode. Cal establir unes normes morals bàsiques amb unes màximes de mínims que ens ajudin a l’hora de prendre decisions, actuar i conduir-nos a la felicitat. Són quatre mínims ètics que ens poden ajudar a l'hora de prendre decisions: Obeir les lleis i els costums del meu país i seguir les opinions moderades Ser tan ferm i decidit com pogués en les meves accions i seguir fins i tot les opinions més dubtoses una vegada les hagi acceptat Procurar vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna i modificar els meus desitjos abans que l’ordre del món Dedicar la vida al cultiu de la raó i a la recerca de la veritat, a la ciència (influència de l’intel·lectualisme moral) https://www.youtube.com/watch?v=oEgUwSeevjM