UD3- La filosofia de Plató 5. Ètica L'ètica de Plató discorre a través de diversos diàlegs on el tema central acaba adquirint majoritàriament un caràcter polític. Això és degut, almenys en part, al fet que en l'antiga Grècia l'ètica i la política eren indissociables, romanent, en moltes ocasions, l'ètica subordinada a la política. No obstant això, com assenyala J. Ferguson: «encara que Plató ha estat acusat de subordinar l'individu a l'Estat, de fet, subordina l'Estat a l'individu. El tema de la República és la cerca de la justícia en l'individu, i l'examen de l'Estat s'emprèn per a llançar llum sobre aquest». Certament, encara que no hi ha dubte que la República és un tractat polític, caldria veure que només un terç del seu contingut pot classificar-se de manera fefaent en tal apartat, o dit d'una altra manera, la República és una obra que abasta molt més: una moral, una metafísica, un tractat de sociologia, una filosofia de la història, una psicologia i una teoria de l'educació... i tot això magistralment ordit per la teoria de les formes. En aquest sentit, encara que, òbviament, la política té una posició central en l'obra, no ha d'oblidar-se que el tema inicial de la República és la preocupació per la justícia, dikaiosýne, en l'individu. Ara bé, com pot ser que una qüestió, en principi ètica, esdevingui un tractat polític? Senzillament per a Plató la felicitat de l'individu ve condicionada per l'existència d'una convivència justa en una polis racionalment governada. D'aquesta manera, per a conèixer en sentit ple la concepció ètica d’aquest filòsof, a més de la teoria de les formes i la seva anàlisi de l'ànima, realitzats en els apartats anteriors, haurem de tenir en compte el desenvolupament del seu pensament polític. Així doncs, encara que el nostre objectiu ara sigui traçar les línies bàsiques de la concepció ètica de Plató i analitzar posteriorment amb més detall el seu pensament polític, serà inevitable no fer algunes al·lusions a aquest. 5.1. Intel·lectualisme moral En la unitat anterior ja vam veure l'intel·lectualisme moral desenvolupat per Sòcrates i en això Plató segueix les lliçons del seu mestre i de les conclusions que va poder extreure de les seves discussions amb la sofística, almenys en uns certs temes de base. Com vam veure, Sòcrates amb el seu hàbil i irònic diàleg, mostra als seus interlocutors la necessitat de perseguir el coneixement moral per a orientar la seva vida. Segons ell, la cerca de definicions universals referides als conceptes bàsics de l'ètica, és a dir, uns criteris absoluts de valor, és indispensable. Si un vol viure bé, abans haurà de saber què és el bé, així com altres valors morals relatius al bé com la virtut, la justícia, etc. Aquest camí, pensa Sòcrates, només pot trobar-se mitjançant la dialèctica. Llavors, hem d'intentar superar la ignorància actual esforçant-nos en aquesta cerca per al bé de l'ànima. Com veiem, hi ha en la postura de Sòcrates una forta dosi de racionalisme, un excés intel·lectual (molt grec d'altra banda). L’areté es funda en el coneixement; en el coneixement de si mateix, en el coneixement de la veritat sobre les coses. El bo és qui sap, i obra en conseqüència, perquè, qui sabent que això o allò és un bé per ell, triaria el que és dolent? Així Sòcrates afegeix: qui sap el que és bo, ho fa, perquè ningú fa el mal a gratcient. Ningú és dolent conscientment, només ho és per ignorància. I aquí és important assenyalar que no és el mateix fer el que a un li ve de gust que el que un vol. A algú que li detectin celiaquia segurament no deixarà de venirli de gust menjar croissants, ara bé, sent conscient de la seva celiaquia, s’entén que deixarà de fer-ho perquè, com és lògic, qui voluntàriament voldrà emmalaltir? Però Miguel, i la gent que fuma? Bé saben que és dolent i ho fan igualment, no? Efectivament, però d'aquí també la importància d'un aspecte que hem assenyalat en l'apartat anterior, a saber, que cada part de l'ànima desenvolupi la funció que li ha estat assignada amb la deguda harmonia i amb la subordinació pròpia d'allò inferior a allò superior. I en això consisteix, d'una banda, la llibertat, a subordinar allò inferior a allò superior, és a dir, alliberar-se de l'esclavitud de les passions i/o de les vicissituds de la voluntat perquè governi la raó, és a dir, alliberar-se Història de la Filosofia 1 UD3- La filosofia de Plató de la ignorància per a voler i, per tant, triar el bé. La gent que fuma, simplement s’està deixant arrossegar per la funció apetitiva de l’ànima, i ja podem imaginar com acaba un carro dirigit pel cavall negre. —Pero Sócrates, —protestó Glaucón—, me parece que ese examen se vuelve ridículo. Si en el caso de que el cuerpo esté arruinado físicamente se piensa que no es posible vivir, ni aunque se cuente con toda clase de alimentos y de bebidas y con todo tipo de riqueza y de poder, menos aún será posible vivir en el caso de que esté perturbada y corrompida la naturaleza de aquello gracias a lo cual vivimos, por más que haga todo lo que le plazca. Salvo que se aparte del mal y de la injusticia, y se adquiera, en cambio, la justicia y la excelencia. Pues cada una de estas cosas ha revelado ser tal como la habíamos descrito. En segon lloc, a això hem d'afegir-li que, voler el bé (coneixement), i per tant ser lliures i obrar bé (virtut), ens condueix necessàriament a la felicitat, perquè hi ha, efectivament, una correspondència entre el coneixement (la veritat), la virtut (el bé) i la felicitat. Senzillament, el coneixement és una condició per a l'obrar virtuós, i la virtut és una condició per a la felicitat. Seguint l'exemple que hem posat anteriorment, una persona celíaca, difícilment podrà aconseguir la felicitat si contínuament emmalalteix per menjar croissants. I un fumador? Es possible ser feliç emmalaltint i sent esclau de les passions? Per aquest motiu, només aquell que tria el bé, no sols serà lliure com hem dit, sinó també feliç. D'aquí que Sòcrates (Plató) assenyali que l'home just és l'únic que pot ser feliç: “es absolutamente forzoso, Calicles, que el hombre moderado, según hemos expuesto, ya que es justo, decidido y piadoso, sea completamente bueno; que el hombre bueno ejecute sus acciones bien y convenientemente, y que el que obra bien sea feliz y afortunado; y al contrario, que sea desgraciado el perverso y que obra mal” Gorgias, 507c Aquest altre diàleg amb Polo, pragmàtic i d'opinions convencionals, resulta molt il·lustratiu per a veure com Plató identifica el bé moral, el coneixement, i, per tant, l'obrar virtuosament, amb la felicitat: POLO: Seguramente, Sócrates, que ni siquiera del rey de Persia dirás que sabes que es feliz. SÓCRATES: Y diré la verdad, porque no sé cómo anda de educación o justicia. POLO: Pero, ¿qué dices?, ¿en eso está toda la felicidad? SÓCRATES: En mi opinión sí, Polo, pues sostengo que el que es bueno y honrado, sea hombre o mujer, es feliz, y que el malvado e injusto es desgraciado. POLO: Entonces, según tú piensas, ¿es desgraciado ese Arquelao? SÓCRATES: Sí, amigo, si es injusto Gorgias., 470c Per tant, el coneixement és el bé i és la una condició per a l'obrar virtuós, entenent virtut com el súmmum de les qualitats físiques i intel·lectuals, com el màxim de destresa física, d'astúcia i agudesa en les percepcions i de justesa en les maneres de comportar-se. Llavors, la virtut, com aquest perfeccionament, com aquesta cura de si, com a «cura de l'ànima» de la qual parlem, therapeia tes psyches, és per a Sòcrates la tasca fonamental de l'home perquè és una condició sine qua non per a la felicitat. En tal sentit «fer millors als ciutadans», com pretén Sòcrates, és una cosa molt diferent del que han intentat els polítics, fins i tot els millors, com Pèricles (a qui es critica durament en el Gòrgies), i fins i tot del que ensenyen la majoria dels sofistes. Plató insistirà que els polítics o Història de la Filosofia 2 UD3- La filosofia de Plató els homes honrats poden encertar per hàbil pràctica, per fortuna, o pel recurs a una recta opinió. Però més enllà de la týche, la empeiría o la orthé dóxa, l'ètica i la política requereixen d'experts en la ciència i en el coneixement moral. L'analogia entre saber tècnic i capacitat moral és un dels recursos metòdics en les converses de Sòcrates, a qui alguns retreuen el parlar constantment de «sabaters, fusters, ferrers, bataners, cuiners i metges». Però és que segons Sòcrates (en els escrits de Plató), així com en les arts és l'opinió de l'expert la que compte, pel seu saber tècnic, també respecte de la moral i el bon govern cal recórrer a experts, menyspreant les opinions de la plebs. O, dit d'una altra manera, així com hi ha una excel·lència en qualsevol ofici i ciència, l’areté ha de fundar-se en una téchne politiké, una ciència cívica. 5.2. La justícia a l’ànima: ordre, proporció i harmonia «Porque podría decirse lo mismo de la armonía de una lira, de la lira misma y de sus cuerdas; esto es, que la armonía de una lira es algo invisible, inmaterial, por ello, divino; y la lira y las cuerdas son cuerpos, materia, cosas compuestas, terrestres y de naturaleza mortal. Después de hecha pedazos la lira o rotas las cuerdas, ¿podría alguno sostener, con razonamientos iguales a los tuyos, que es preciso que esta armonía subsista necesariamente y no perezca?; porque es imposible que la lira subsista una vez rotas las cuerdas; que las cuerdas, que son cosas mortales, subsistan después de rota la lira; y que la armonía, que es de la misma naturaleza que el ser inmortal y divino, perezca antes que lo que es mortal y terrestre. Es absolutamente necesario, añadiría, que la armonía exista en alguna parte, y que el cuerpo de la lira y las cuerdas se corrompan y perezcan enteramente antes que la armonía reciba el menor daño. Y tú mismo, Sócrates, te habrás hecho cargo sin duda, de que la idea que nos formamos generalmente del alma es algo semejante a lo que voy a decirte. Como nuestro cuerpo está compuesto y es mantenido en equilibrio por lo caliente, lo frío, lo seco y lo húmedo, nuestra alma no es más que la armonía que resulta de la mezcla de estas cualidades, cuando están debidamente combinadas. Si nuestra alma no es otra cosa que una especie de armonía es evidente que cuando nuestro cuerpo está demasiado laxo o demasiado tenso a causa de la enfermedades o de los otros males, nuestra alma, divina y todo, perecerá necesariamente como las demás armonías que son consecuencia del sonido o efecto de los instrumentos; mientras que los restos de cada cuerpo duran aún largo tiempo; duran hasta que se queman o se corrompen». Platón, Fedón, 73d. 6. Teoria política 6.1. Centralitat de la racionalitat en el projecte polític. Plató considerava que hi ha un nucli bàsic que defineix la "naturalesa humana": la idea d'ésser humà estableix què és l'essencial i característic de tots els éssers que hem de considerar humans. A més, estava convençut que aquesta naturalesa humana implicava que els homes necessitessin viure en comunitats. Creia també que la naturalesa humana proporcionava el model segons el qual havien de regular-se les relacions entre els ciutadans. Per tant, la polis no és resultat d'un acord arbitrari, sinó el producte de la nostra essència o naturalesa. Per part seva, les lleis que organitzen la polis i estableixen en ella la veritable justícia han de ser unes i no altres. En particular, han de ser aquelles que, d'una banda, millor s'ajustin al model que defineix la idea d'ésser humà i, per un altre, afavoreixin que els individus particulars i concrets s'acostin a ella. 6.2. El govern dels savis Història de la Filosofia 3 UD3- La filosofia de Plató Ja des dels diàlegs socràtics Plató va entendre la política com una ciència. Els polítics han de ser capaços de governar amb justícia la ciutat, ja que només d'aquesta manera poden fer que els ciutadans, inclosos ells mateixos, s'ajustin en la mesura del possible a la forma més convenient de viure. El seu saber ha de ser veritable coneixement, ciència o episteme, i no una simple opinió o creença. El deixeble de Sòcrates, fidel a intel·lectualisme moral del seu mestre, va treure la conclusió extrema: només aquells que hagin conegut la idea de Justícia i la idea de Bé són justos i, per tant, capaços de governar justament. Aquesta argumentació portava a Plató a la proposta de reformar la vida política de la ciutat fent que la governessin els filòsofs. Aquesta afirmació es coneix com a tesi "del filòsof-rei". 6.2.1. El filòsof rei -- República, libro V, 473d-474a —A menos que los filósofos reinen en los Estados, o que los que ahora son llamados reyes y gobernantes filosofen de modo genuino y adecuado, y que coincidan en una misma persona el poder político y la filosofía, y que se prohíba rigurosamente que marchen separadamente por cada uno de estos dos caminos las múltiples naturalezas que actualmente hacen así, no habrá, querido Glaucón, fin de los males para los Estados ni tampoco, creo, para el género humano [...]. Esto es lo que desde hace rato titubeo en decir, porque veía que era un modo de hablar paradójico; y es difícil advertir que no hay otra manera de ser feliz, tanto en la vida privada como en la pública. Glaucón exclamó: —¡Qué palabras, Sócrates, qué discurso has dejado escapar! Después de hablar así, tienes que pensar que se han de echar sobre ti muchos hombres nada insignificantes, se quitarán sus mantos, por así decirlo, y, despojados de éstos, cogerán la primera arma que tengan a mano, dispuestos a hacer cualquier barbaridad; de modo que, si no te defiendes con tu argumento o esquivas los golpes, verdaderamente expiarás tu falta convirtiéndote en objeto de burla.” Platón, República, libro V, 473d-474a. M. Heidegger, sobre la consigna dels filósofos reis: «Esta frase no significa que los profesores de filosofía deben dirigir los negocios de Estado, sino que las relaciones fundamentales que mantienen y determinan la vida comunitaria tienen que ser fundadas en el saber auténtico». 6.3. Paideia i Justícia Plató no ha abandonat la seva perspectiva ètica fonamental, apresa de Sòcrates: la veritable política és aquella que millora als ciutadans en bé de les seves ànimes, i el governant ocupa el seu càrrec en raó del seu coneixement del bé objectiu, al servei de la comunitat, de manera que el govern és, abans de res, educació, de manera que tots aprenguin que el millor és la justícia i que en fer el que és just i bo aconseguiran una ciutat feliç. SÓCRATES: Creo que soy uno de los pocos atenienses, por no decir el único, que se dedica al verdadero arte de la política y el único que la practica en estos tiempos; pero como, en todo caso, lo que constantemente digo no es para agradar, sino que busca el mayor bien y no el mayor placer, y como no quiero emplear esos recursos ingeniosos que tú me aconsejas, no sabré qué decir ante un tribunal. Se me ocurre lo mismo que le decía a Polo, que seré juzgado como lo sería, ante un tribunal de niños, un médico a quien acusara un pastelero. Piensa, Història de la Filosofia 4 UD3- La filosofia de Plató en efecto, de qué modo podría defenderse el médico puesto en tal situación, si le acusara con estas palabras: «Niños, este hombre os ha causado muchos males a vosotros; a los más pequeños los destroza cortando y quemando sus miembros, y os hace sufrir enflaqueciéndoos y sofocándoos; os da las bebidas más amargas y os obliga a pasar hambre y sed; no como yo, que os hartaba de toda clase de manjares agradables». ¿Qué crees que podría decir el médico puesto en ese peligro? O bien, si dijera la verdad: «Yo hacía todo eso, niños, por vuestra salud», ¿cuánto crees que protestarían tales jueces? ¿No gritarían con todas sus fuerzas? Gorgias, 521e-522ª 6.4. La ciutat justa i els seus estaments La construcció d'una societat justa està unida a l'educació del ciutadà per a la justícia, que es realitza en la configuració harmònica del cos social, quan cadascú ocupa el lloc que li correspon segons la seva capacitat espiritual i física. La divisió dels ciutadans en tres classes és una tripartició funcional, que està al servei de la felicitat de tots, que s'aconsegueix en aquesta solidaritat general. L’Estat just, per tant, és aquell en el qual cada persona es troba en el lloc i funció que li corresponen segons la seva capacitat i disposició natural. Segons Plató, els homes no són tots iguals, ni molt menys. Uns han nascut per a ser filòsofs —i a ells competeix el coneixement i la direcció dels assumptes comuns—, uns altres han nascut per a guerrers i altres per a treballadors (pagesos, artesans, etc.). En la nau de l'Estat, els filòsofs, amb la vista posada en les Idees, i en la Idea suprema del Bé, marquen el rumb de la travessia, i només així la nau arribarà a un port, ordenada i feliçment. Però no per a la felicitat d'uns pocs, sinó per a la felicitat de tots. El bon ordenament és el fonament de la justícia, i el bon funcionament del conjunt social condueix a la eudaimonia. (Encara que com a R. Bambrough assenyala, Plató no adverteix que el pilot que dirigeix el vaixell no decideix quin és el port al qual van els viatgers; són els propis passatgers els qui van determinar la fi). Per a exposar d'una manera il·lustrativa i clara, cara al conjunt de la població, la divisió de la societat en tres estaments: filòsofs, guardians i obrers, Plató recorre al que ell diu una «noble ficció», i «un relat fenici», una espècie de mite inventat ad hoc. Segons aquest breu relat, narrat en el llibre III, 414d, de la terra haurien sorgit ja els homes creats amb diversa naturalesa: els uns amb una porció d'or en el seu interior, els altres amb una mica de plata, i altres amb una part de bronze. Plató recull així una al·lusió al vell mite de les diferents races d'homes segons les èpoques que compta Hesíode, però l'aplica als diversos tipus d'homes dins d'una mateixa societat històrica. Es tracta d'un mite d'intenció pedagògica. En qualsevol cas, a partir d'aquest principi, la societat ben organitzada i justa ha de distribuir la seva població en tres estaments o classes diferents: el dels governants, el dels guardians i el dels productors. • Els governants. Han de ser filòsofs, perquè només ells coneixen la idea de justícia. La seva funció és la de guiar als estaments inferiors cap al bé comú. El seu paper és, per tant, similar al de l'auriga del carro alat. • Els guardians. Els correspon la funció de defensar l'Estat dels enemics exteriors i de les sedicions internes. En els homes d'aquesta classe predomina l'ànima irascible i, per tant, la fortalesa com a virtut associada. Per a accedir als estaments superiors, el dels governants i el dels guardians, Plató va establir en la República un programa educatiu complet i molt selectiu, en el qual es tenen en compte matèries tan diferents com la gimnàstica, la música, la poesia —aquesta només per als guardians—, la matemàtica i, a partir dels 30 anys, la dialèctica. L'educació és, almenys en la seva primera etapa —fins als 20 anys— igual per a tots, amb independència del gènere, la Història de la Filosofia 5 UD3- La filosofia de Plató riquesa i l'origen social de cada individu. Però només els que aconsegueixin el nivell superior tenen accés a les funcions militars i de direcció política: només aquests podran ser guardians o governants. • Els obrers o productors. Constitueixen el sector social més nombrós en la piràmide dissenyada per Plató. La seva tasca és obtenir el necessari per a proveir les necessitats de tots els ciutadans. Els homes que integren aquest grup són aquells en els quals predomina l'ànima concupiscible i la virtut que li correspon: la moderació. L'ideal platònic de justícia (dikayosine) radica, com en el cas de l'ànima, en l'harmonització dels tres estaments descrits i en la jerarquitzada supeditació dels uns als altres. En l'ànima individual correspon a la racionalitat la direcció de la voluntat i del desig. De la mateixa manera, en la societat el govern ha de ser exercit pels filòsofs i els individus de cada estament han de complir amb les seves funcions sense interferir en les que els corresponguin als individus dels altres estaments socials. És una imatge d'una societat tancada, encara que no totalitària. Els que governen ho fan pel seu saber i la seva educació superior, com els mestres en les arts o les ciències; seria absurd que es comportessin d'una altra manera. Els filòsofs compliran amb el seu deure, encara que tal vegada preferirien dedicar-se a una teoria més lliure de càrregues. Per tant, aquesta divisió en tres estaments no perjudica la cohesió civil, sinó que reforça la solidaritat ciutadana, en destacar que la col·laboració de tots és enterament necessària per a la felicitat col·lectiva. Així doncs, aquesta divisió tripartida de la societat és una divisió funcional que no es justifica pel naixement en una determinada classe econòmica, sinó per la capacitat intel·lectual diversa dels ciutadans. L'educació és el factor essencial en la conformació de l'estructura social; però l'educació opera sobre aquesta diversa base natural dels talents dels ciutadans. Plató tracta amb menys interès de la sustentació econòmica d'aquesta societat. L'estament productiu és el tercer, al qual menys cal educar, perquè requereix de per si mateix menys cures espirituals. Quant als dos estaments superiors, han de xifrar la seva felicitat en el benestar col·lectiu. Per això queden abolits, per a aquests dos estaments, aquells interessos particulars que poden distorsionar el seu servei comunitari, com són la propietat privada i la família. Així postula Plató un sistema comunista sui generis. (Amb clares diferències enfront de sistemes moderns) Tampoc el sexe suposa una barrera en la classificació social. Plató admet que la dona pot tenir les mateixes capacitats intel·lectuals que l'home, i només respecte a la seva pròpia condició espiritual deu la dona quedar situada en l'estructura social. La mateixa educació han de rebre els homes i les dones. I de l'educació dels nens i de la formació general s'encarrega el llistat, que també segueix una política «racional» en l'orientació d'enllaços matrimonials per a millora i manteniment de la «raça». Sense entrar aquí en la discussió detallada de cap d'aquests punts, assenyalem que eren molt oposats a la pràctica tradicional de la societat grega, i, més en concret, del normal en la democràcia atenesa de l'època. Sobre això podem llegir el següent fragment: -Ya ves, querido amigo, que en el Estado no hay propiamente profesión que corresponda al hombre o a la mujer por razón de su sexo, sino que, habiendo dotado la naturaleza de las mismas facultades a ambos sexos, todos los oficios pertenecen a ambos. Pero la mujer es en todo más débil que el hombre. - Exactamente. - ¿Habremos, pues, de imponer todas las obligaciones a los varones y ninguna a las mujeres? - ¿Cómo hemos de hacerlo? - Pero diremos, creo yo, que existen mujeres dotadas para la medicina y otras que no lo están; mujeres músicas y otras negadas por naturaleza para la música. - ¿Cómo no? - ¿Y no las hay acaso aptas para la gimnástica y la guerra y otras no belicosas ni aficionadas a la gimnástica? - Así lo creo. - ¿Y qué? ¿Amantes y enemigas de la sabiduría? ¿Y unas fogosas Història de la Filosofia 6 UD3- La filosofia de Plató y otras carentes de fogosidad? - También las hay. - Por tanto, existen también la mujer apta para ser guardiana y la que no lo es. ¿O no son esas las cualidades por las que elegimos a los varones guardianes? - Ésas, efectivamente. - Así, pues, la mujer y el hombre tienen las mismas naturalezas en cuanto toca a la vigilancia de la ciudad, sólo que la de aquélla es más débil y la de éste más fuerte. - Así parece. Platón, República, 455d-466b En definitiva, el projecte de Plató acaba sent una mescla de trets revolucionaris, que al lector modern li semblen uns progressistes, com el comunisme i el feminisme igualitari, i altres reaccionaris, com la divisió en estaments (que no és una divisió fundada en classes ni en «castes», ni té res en comú amb una oligarquia o aristocràcia tradicional, basada en la sang o en els diners), i que, en definitiva, donen a la proposta platònica un marcat aire d'utopia. 6.5. Els règims polítics i el seu grau de justícia En la República s'analitzen les diferents formes d'organització estatal: el seu funcionament i els seus perills. Unes són valorades positivament, ja que s'adeqüen a la realització de l'ideal polític; unes altres són rebutjades perquè són contràries a aquest ideal. • Monarquia i aristocràcia. Plató tracta favorablement la monarquia —el govern d'un sol home— i l'aristocràcia —el govern dels "millors"—. Seran règims positius en la mesura en què els seus governants s'ajustin a la racionalitat: és a dir, en la mesura en què siguin filòsofs. Timocràcia, oligarquia i tirania. La monarquia i l'aristocràcia poden derivar en formes detestables d'Estat. En particular, l'aristocràcia pot donar lloc a la timocràcia —el govern de l'ambició pròpia dels guardians— o a l'oligarquia —el govern dels més rics—. La tirania, el negatiu del govern monàrquic, és la pitjor de les formes de govern. En un règim tirànic predominen la crueltat i la brutalitat, el tirà és un dèspota i un ignorant, dominat per les seves pròpies passions: és l'antítesi del filòsof-rei. • 6.6. Democràcia i demagògia. Plató no va ser mai un demòcrata. La democràcia —el govern del poble— havia estat responsable de la mort de Sòcrates, de l'home més just, i això era una prova irrefutable del caràcter corrupte i degenerat de qualsevol forma de govern democràtic. La democràcia, per la seva mateixa naturalesa, és un règim on fàcilment pot triomfar la demagògia. Parlar bé en la plaça pública i enlluernar a la ciutadania pot ser el camí més oposat a la justícia. La llibertat dels individus i de les seves passions pot conduir sense grans obstacles a un fort i perillós oblit del bé comú. Evolució del pensament polític de Plató. De la República a les lleis Amb posterioritat a la República Plató va escriure dues obres més on la política seria el tema principal: el Polític —diàleg de vellesa, on s'intenta definir la figura del governant— i Les lleis. En Les lleis, tres personatges pertanyents a tres Estats diferents (Atenes, Creta i Esparta) discuteixen els pros i els contres de cadascun. Per contrast amb el de la República, el to de les lleis resulta més moderat, menys utòpic, és a dir, menys confiat en la possibilitat de fer real el programa polític proposat en la República. Plató accepta ara que la millor constitució és la que s'obté en barrejar la forma monàrquica i la democràtica, proposa un pla d'educació més obert per als futurs governants i reconeix, en fi, que allà on no sigui possible que governi el filòsof, l'home savi i just, hauran de ser les lleis les que ocupin el seu lloc. Història de la Filosofia 7 UD3- La filosofia de Plató 6.6.1. Preeminència de la llei Es necesario que los hombres se den leyes y que vivan conforme a leyes o en nada se diferenciarán de las bestias más salvajes. La razón de esto es que no se produce naturaleza humana alguna que conozca lo que conviene a los humanos para su régimen político y que. conociéndolo, sea capaz, y quiera siempre realizar lo mejor. Pues es difícil conocer que mediante el verdadero arte político ha de cuidar no de su bien particular, sino del común — porque el bien común estrecha los vínculos de la ciudad, mientras que el particular los disuelve—, y porque es conveniente a lo común y a lo particular, a ambos, que el bien común esté mejor atendido que el particular. En segundo lugar, si alguno efectivamente incluye en su arte el conocimiento de que eso es así, pero gobierna después a la ciudad sin control y monárquicamente (anypeúthynos kai autokrátor), no podrá en ningún caso mantenerse firme en esta doctrina y seguir a lo largo de su vida sosteniendo el bien común para la ciudad y sometiendo lo particular a lo común, sino que su naturaleza mortal le impulsará sin cesar a la ambición (pleonexía) y al actuar en beneficio propio, en su fuga irracional del dolor y en su búsqueda del placer. Pondrá estos dos motivos por delante de lo más justo y lo mejor y, produciendotinieblas dentro de sí, se llenará al final de toda clase de males y llenará también de ellos a la ciudad entera. Es claro que si hubiera en algún caso un hombre que naciera por una suerte divina con capacidad suficiente para tal empresa, no tendría necesidad para nada de leyes que le rigieran; porque no hay ley ni ordenación alguna superior al conocimiento, ni es lícito que la inteligencia sea súbdita o esclava de nadie, sino que ha de ser la que lo gobierna todo, si es verdadera inteligencia y realmente libre por naturaleza. Pero ahora eso no se da en ninguna parte de ningún modo, a no ser por un breve instante. Por eso hay que preferir el segundo término, la ordenación y la ley, que miran y atienden a lo general, aunque no alcancen a cada una de las cosas. Leyes, 875a-d Història de la Filosofia 8