TIRANT LO BLANC

TIRANT LO BLANC
ÌNDEX
1. La biografia de Joanot Martorell.................................................1, 2
2. Autoria.........................................................................................3
3. Dedicatòria..................................................................................4
4. Originalitat..................................................................................5
5. Fonts............................................................................................6
6. Estructura i argument de la novel·la.......................................7, 8
7. Tirant lo Blanc una novel·la..................................................9, 10
8. Versemblança i realitat del Tirant.......................................... 11
9. Estil............................................................................................12
10.Novel·la moderna. Perquè ho és?................................................13
11.Traduccions (nombre de llengues que s’ha traduit)…………..14
12. Qüestions de gènere: Una novel·la
cavalleresca..................................................................................15
13.Tractament dels personatges......................................................16
14.Crítica.........................................................................................17
15 Característiques de la novel·la cavalleresca ........... 18, 19, 20, 21, 22
16. Repercussió que va tenir la novel·la en el seu temps ............. 23
17. Opinió personal.......................................................................24
18. Bibliografia .............................................................................25
1. La biografía de Joanot Martorell
Joanot Martorell naix el 1405-1410 a la Ciutat de València. Al
1433 ja era cavaller. L'any 1435 per la mort del seu pare passa
a ser el cap de família i a ocupar-se dels seus germans. La seva
família havia tingut un gran prestigi social i econòmic: el seu
avi Guillem va deixar diners al rei Martí I en una ocasió. Els
Martorell pertanyien a la mitjana noblesa valenciana, molt
afeccionada a les bregues i a les bandositats personals al llarg
del s.XV, afecció que ja devia configurar el caràcter de Joanot
Martorell des de la seva joventut, ja que molts membres de la
seua família s'havien vist embolicats en més d'una baralla
cavalleresca. Així, per exemple, va tenir un conflicte amb Ausiàs March, a propòsit del dot
que havia aportat al matrimoni la primera esposa del poeta, Isabel Martorell, germana de
Joanot.
Una mica d’història…
L'any 1437 va començar el seu litigi amb el seu cosí Joan de Montpalau, el qual sembla que
s'havia casat en secret amb Damiata -la germana menuda de Martorell- l'havia posseïda, i
després havia trencat per sempre més la seva paraula. Un dels temes més freqüents de la
novel·la cavalleresca -que també apareix al Tirant- és el matrimoni secret, sense cerimònia,
basat únicament en la paraula i el jurament. Aquest afer va dur Martorell a Londres, on degué
residir des del març de 1438 fins el febrer de 1439, per tal de buscar el jutge del combat que
havia de decidir sobre l'honor de Damiata. El rei anglés, Enric VI de Lancaster, va acceptar de
ser el jutge, però Joan de Montpalau es va escapolir i, en no presentar-se a Anglaterra va
haver d'indemnitzar econòmicament Damiata. En la seua estada a Anglaterra, Martorell va
tenir accés a la Biblioteca del rei, d'on segurament va llegir un llibre que contenia una
prosificació del poema anglonormand del s.XIII Guy de Warwick i va traduir al català els
esdeveniments finals d'aquesta història. El final del Warwick i el Llibre de l'orde de cavalleria
de Ramon Llull seran la base dels 39 primers capítols del Tirant.
Importància demogràfica de la Ciutat de València al
segle XV:
Ciutats
Habitants
París
200.000
Milà
200.000
Amberes
100.000
Gènova
100.000
Londres
100.000
VALÈNCIA 75.000
Lisboa
65.000
Barcelona 30.000
Madrid
10.000
(les dades són aproximades)
-1-
De nou a València, l'autor del Tirant fou reptat agosaradament per Jaume Ripoll, un cavaller
jove i inexperimentat que volia aconseguir fama lluitant contra un cavaller reconegut com
Martorell. Més seriosament fou desafiat també per Felip Boïl, un autèntic cavaller errant
valencià de molt renom. Entre 1444 i 1450 va tenir lloc l'afer amb don Gonçalbo d'Híjar,
comanador de Muntalbà, per un deute que aquest havia contret amb Martorell a propòsit de la
venda d'unes possessions. Els dos cavallers van acabar desafiant-se a mort. De fet, però, cap
d'aquests afers cavallerescos no es va concretar en una batalla real sinó que tots es van
solucionar mitjançant altres fórmules. De tots aquests desafiaments o duels amb altres
cavallers ens deixà una interessant col·lecció de "lletres de batalla", cartes on s'exposaven els
motius del desafiament i s'especificaven les seves condicions. Aquestes cartes després les va
incorporar a la seva novel·la Tirant lo Blanc.
És molt probable que l'any 1450 Martorell tornés a Anglaterra. I el que sí és segur és que va
estar a Portugal i a la Cort napolitana d'Alfons el Magnànim, on residí almenys un any. El 2
de gener de 1460 va començar a escriure el Tirant. Va morir entre el març i l'abril de 1465,
solter i sense descendència.
Durant molt de temps es va creure que Martorell havia mort abans de completar l'obra i que
aquesta havia estat acabada per Martí Joan de Galba, del qual sabem que era valencià i que va
morir el 1490, tot just uns mesos abans que el Tirant s'acabés d'imprimir. Actualment, segons
Martí de Riquer i Lola Badia es creu que Martorell no va morir abans d'acabar el seu llibre i
que la intervenció de Martí de Galba va consistir només en dur el manuscrit a la impremta i,
en tot cas, a fer-hi alguna xicoteta rectificació. Per tant, Martorell és l'únic autor del Tirant lo
Blanc.
-2-
2. Autoria
L’autor de Tirant lo Blanc és Joanot Martorell. Va ser un cavaller provinent de
la petita noblesa valenciana, sembla que nascut a la ciutat de València entre
1405 i 1410. La família Martorell era originària de Gandia, però consta
radicada a València des de 1400. Des d'aquest any, tant els pares com els avis,
paterns i materns, de Joanot Martorell estan documentants com a veïns de la
ciutat. Possiblement va morir el 1465. El seu avi va ser conseller reial i el seu
pare, cambrer del rei Martí l'Humà. De Joanot Martorell, que era cunyat
d’Ausias March, coneixem força elements biogràfics que ens el mostren com
un cavaller bregós de vida agitada, plena d'afers cavallerescos d'armes i bon
coneixedor dels usos i costums de la cavalleria; habituat al tracte cortesà
(sabem que va estar a les corts França, Portugal, Nàpols i Anglaterra) i, segons
es dedueix del llibre, interessat en els afers militars europeus de la seva època,
i amb una visió molt humana i atrevida, desvergonyida sovint, dels assumptes
Sembla ser que quan Martorell va acabar el llibre, arruïnat, va empenyorar el manuscrit
cap al 1464 a Martí Joan de Galva per una quantitat de diners. Tradicionalment s’havia
considerat aquest com a coautor de la novel·la, però alguns especialistes han rebutjat la
novela.
-3-
3. Dedicatòria
Adreçada Al sereníssim príncep Don Ferrando de Portugal, que és qualificat de “Rei
expectant”. Es desconeix el significat exacte de l’expressió: l’infant Ferran va ser hereu de
Portugal entre el 1438 i 1451, pogué tenir vagues pretensions a la successió de Nàpols el 1450
i 1451 i existeix la hipòtesi que pogués aspirar a succeir el seu cosí Pere el Conestable, com a
rei d’Aragó, el 1465 i 1466.
Les dades, però, no concorden amb la de la dedicatòria del llibre. També a la dedicatòria
Martorell diu que ha traduït de l’anglès al portuguès i després al valencià l’obra. Malgrat això,
ningú no dubta que el Tirant és una obra original i escrita directament en català. La versió
anglesa deu fer referència al Guy de Warwick, i pel que fa a la portuguesa, Martorell potser
l’encarregà a algú.
Destaca la frase següent: “A honor, llaor i glòria de nostre senyor Déu Jesucrist i de la seva
gloriosa sacratíssima verge Maria,mare seva, senyora nostra, comença la lletra del present
llibre apellat TIRANT LO BLANC, dirigida pel mossèn Joanot Martorell, cavaller, al
sereníssim Princep don Ferrando de Portugal”.
-4-
4- Originalitat
La novel·la de Tirant lo blanc, va ser escrita íntegrament en català, i amb una major
concrecitat en valencià. D’aquesta manera, podem trobar l’originalitat de Tirant lo Blanc
d’una manera ben clara. Joanot Martorell, fou l’autor que escriu aquesta novel·la de cavalleria
totalment diferent a les novel·les que s’havien escrit anteriorment.
La diferencia d’aquesta novel·la envers les novel·les de cavalleries, podríem dir que en primer
lloc destaquem que les novel·les de cavalleries caracteritzades per:
- Paisatges: Paisatges imaginaris (d’una manera totalitària) i fantàstics
- Personatges: Sers amb poders extraordinaris, màgics. Com per exemple gegants, princeses
dalt d’una torre esperant el príncep o cavaller protagonista que la vingui a rescatar, nans…
- Entre altres característiques, però les anteriors són les que destaquen.
Per tant, la diferència que hi ha amb Tirant lo Blanc es que els paisatges són totalment reals, i
els personatges són persones reals de l’època en què es situa el relat.
-5-
5. Fonts
Per a crear el personatge de Tirant lo Blanc, Martorell va tenir presents dues figures
històriques: el cap dels almogàvers, Roger de Flor, que va esdevenir, com Tirant, cèsar de
l’Imperi, i el cabdill romanès Joan Humyadi, que va derrotar els turcs. Els primers trenta-nou
capítols de Tirant tracten d’una novel·la escrita pel mateix autor, però fou la continuació del
llibre “Guillem Varoic”.
Aquest és un mètode per utilitzar les coses que ja estan escrites, o també per a recordar, i es va
poder observar en altres llibres de diferents autors. (un exemple destacable, pot ser autors com
Ramon Llull, molt influenciat per aquest autor)
Al Tirant hi trobem diverses fonts:
- Clàssiques: en els models de vida dels personatges reals, de tècniques militars, de
tractament de tema amorós, etc.
- Artúriques: en tot allò que afecta a la cavalleria i al combat singular.
- Doctrinals: El llibre de l’ordre de cavalleria de Llull en la primera part.
- Les cròniques: les de Desclot i Muntaner.
- La predicació: caràcter de divulgació, d’instrucció pràctica i delitosa, que compta amb la
simpatia de Martorell. Inspira els sermons, els consells morals, les arengues militars i les
pràctiques eròtiques més cridaneres.
Es pot destacar un moment en el que apareix Morgana, i podriam dir que sobresurt de
l’inspiració del llibre del rei Artur i Lancelot (el personatge de Morgana és la bruixa dolenta
del llibre de Lancelot)
Alguns altres texts escrits, o fins i tot altres versos en prosa, podem dir que també són fonts
d’altres llibres i autors (segurament Joanot no hauria pogut llegir)
-6-
6. Estructura i argument de la novel·la
1. Aquest llibre consta d'una primera part on si fa una invocació i una dedicatòria al il·lustre
príncep i senyor rei expectant Don Fernando de Portugal, una segona que és el pròleg que té
com a finalitat fer que l’art de la cavalleria no s’oblidi. I la tercera part que seria la novel·la en
qüestió. Alhora la novel·la esta separada en una primera part que la podríem anomenar com a:
I, Tirant a Anglaterra; II, Tirant a Sicília i a l’illa de Rodes; III, Tirant a l’Imperi Grec; IV,
Tirant al Nord d’Àfrica; V, Tirant torna a l’Imperi Grec. I la quarta i última part que es un
Deo Gratias on es fa un colofó, que es una anotació al final dels llibres, per indicar el nom de
l’impressor i el lloc i data de l’impressió, o una altra circumstància. La part més important
d'aquesta novel·la és la tercera, que és on Tirant s'enamora de Carmesina. Aquesta divisió està
força bé però hem de tenir en compte que n'existeixen moltes. Una de tantes divideix l’obra
en tres parts, la primera part engloba les dues primeres parts de l’anterior i si pot posar el títol
de Món Britànic, Sicília i Rodes. La segona part que es la mateixa que el capítol tres de
l’anterior i que rep el nom de Tirant a l’Imperi Grec. I la tercera i última part que engloba els
dos darrers episodis de la estructura anterior, i que es pot resumir com Tirant al Nord d’Àfrica
i proeses a Grècia
La trama que segueix “Tirant lo Blanch” és contínua i ordena. No hi trobem cap
digressió com anteriorment vàrem trobar al llibres de les bèsties. Un fet que ens podria
despistar seria quan a Tirant li donen l’orde de cavalleria i torna a veure a l'ermità. Tirant es
un noble cavaller i no vol escoltar totes les proeses que ell a realitzat, aquí es quan un cavaller
amic seu li explica a l'ermita les fetes de tirant. Hem de tenir ben clar que li explica en passat
la qual cosa fa que no estiguem xerrant de digressió. Tirant lo blanc segueix una línia
argumental cronològica.
L’estructura de l’obra
La primera part consta del Tirant a Anglaterra: Ens explica la manera en que el cavaller
protagonista va a les festes del casament del rei. Aquí es quan rep l’ordre de cavalleria (tot
passant unes proves). En aquesta primera part, és quan hi ha l’indroducció de l’obra.
Les grans festes de les bodes del rei d’Anglaterra
Quan Tirant va arribar, hi havia l’ermità fent oració. Va fer gran referències l’un amb
l’altre, i es van asseure a l’herba amb ell. Allà Tirant va parlar per tots, i va explicar fil per
randa tot el que va passar al casament del rei d’Anglaterra. Coses com el penjament dels
juristes per el duc de Lancastre, la desfilada de la gent per els carrers, el castell mòbil de la
núvia. El rei i els altres van sortir a cavall a buscar la núvia, i es van trobar en un prat, on van
celebrar la boda en un altar portàtil. Es va aplegar consell i van organitzar les festes, i van
decidir que de dilluns a dijous es farien danses i tornejos per entretenir a la gent, els
divendres, sols es podia anar a caçar després d’oir missa, i els dissabtes es podien fer cavallers
els que ho desitgessin..
Hi va haver un simulacre de presa de castell per part de la reina i tots els de la cort, i
van entrar a la roca, on hi havia quatre estances molt singulars, a la del rei, hi havia una dona
tota d’argent amb el ventre arrugat i les mamelles caigudes; amb les mans se les espremia, i
per els mugrons sortia un gran raig d’aigua molt clara. A l’estança de la reina, hi havia una
donzella tota d’or esmaltada, amb les mans a la natura, d’on sortia vi blanc molt fi, a l’altra
-7-
estança hi havia un bisbe ple de mitra d’argent, i de la mitra sortia un raig d’oli, i a l’ultima
estança hi havia un lleó d’or amb una corona d’or i pedres fines, que per la boca llançava mel
molt blanca i clara... i al final tothom podia prendre el que volgués, hi tot havia estat preparat
així.
Tirant rep l’ordre de cavalleria
Després d’explicar Tirant tot això, l’ermita li va preguntar quin va ésser el millor
cavaller de tots, i ell se’n va anar, però Diafebus (cosí de Tirant) li va explicar que Tirant va
ésser sense cap dubte el millor de tots els que hi van participar, i fins hi tot li van dedicar
quinze dies de festes nobles i riques, va fer dos combats molt bons, per exemple amb el
mantenidor, que es va estimar més perdre la vida que l’honor.
Tirant va rebre també l’ordre de cavalleria a mans del rei, va ser el primer en fer-se
amb el títol, i el primer en lluitar.
La segona part es resumeix amb Tirant a l’illa de Rodes i a Sicília. En aquesta segona part,
podem observar com Tirant es desplaça a l’illa de Rodes per combatre contra els genovesos
(que en aquell moment estaven conquerint l’illa). Anant cap a l’illa s’aturen a Sicília, i l’infant
s’enamora de Ricomana, l’infantesa del regne. Tot seguit, Felip, el rei de Sicília i Tirant varen
anar a l’illa de Rodes, on van lluitar. Després, anaren a la Terra Santa, i tornen cap a Sicília
(lloc on Felip es casa amb Ricomana de Sicília, gràcies a l’ajuda de Tirant)
La tercera part consisteix en Tirant a l’Imperi grec. Podem dir que és la part més llarga de
tot el llibre, en el que podem observar el nus de l’historia. Ens narra com Tirant viatja fins a la
ciutat de Constantinoble per tal d’ajudar a l’emperador a combatre amb els moros i llavors
guanyà ell les batalles. Allà, s’enamora de la princesa Carmesina. Va ser un amor força difícil
d’aconseguir, perquè hi ha molta gent que intenta que aquest amor s’esdevingui impossible,
però hi ha altres que ajuden per veure-la. (com per exemple veure’s en secret amb Carmesina)
La quarta part consta del Tirant al nord d’Àfrica. Sembla ser que Tirant, damunt d’una
galera, apareix a les costes d’Àfrica on va ser empresonat i alliberat sols pel fet de ser
cavaller. Seguidament, Tirant es proclama cap de l’exèrcit i evangelitza gran nombre de
moros.
La cinquena part parla de quan el Tirant torna cap a l’Imperi Grec. És quan es produeix el
desenllaç de l’historia. Quan Tirant retorna cap a l’imperi de Constantinoble, veu que la ciutat
és invalida pels marroquins i el cavaller ajuda a combatre contra ells. Després de guanyar, es
casa finalment amb la Carmesina. Temps més tard, Tirant pateix una malaltia molt greu; una
pulmonia, i per culpa d’aquesta mor. Tot seguit també mor l’emperador, això provocà que la
senyora Carmesina s’exaltés, de tal manera que arriba fins l’extrem de suïcidar-se.
-8-
7. Tirant lo Blanc una novela
● Militar
El Tirant és un manual de formació per als cavallers. En ell trobarem totes les fases i moments
de l’ensinistrament físic i psicològic que ha de menester el donzell que aspira a ser armat
cavaller, el cavaller encara inexpert i fins i tot el guerrer madur. Trobem, doncs, tota la
brutalitat dels ritus iniciàtics a què va ser sotmès el jove fill del Comte Guillem de Varoic com
trobem tots els detalls del combat a ultrança, la suprema escenificació de l’esperit cavalleresc.
El combat a ultrança és el símbol d’una època que comença a decaure i que gairebé
desapareixerà. A l’obra sen’s mostra en totes les seves fases i amb tot luxe de detalls, com una
barreja agredolça d’ideals elevats, al costat d’una realitat sovint cruel i despietada. Un ideal de
justícia mena cap al repte i el desafiament. Les formes corteses serveixen per escalfar la
brega. Els aspectes pràctics presideixen l’elecció d’armes, jutges, lloc i condicions del
combat. Arribat el moment, el fast dels preparatius i l’escenificació, l’abraçada i l’osculum
entre els rivals, precediran un enfrontament, la resolució ideal del qual passa per la mort cruel
d’una de les parts. Tot plegat, sembla una transposició de la lluita real de classes i de
l’evolució social que s’estava produint a la València del segle XV.
També ens parla del cabdill que uneix a la seva vàlua, carisma i lideratge, uns dots pregons
com a estrateg i general de grans exèrcits, com el Gran Capità.
Ens acosta a la crua i fosca realitat de les víctimes d’un setge, de l’enriquiment mitjançant la
guerra, del rescat de presoners i ostatges, etc. Crueltat, cobdícia, covardia i d’altres actituds
miserables conviuen amb els grans ideals. Per tant, direm que és una novel·la militar ja que
tracta de batalles en que Tirant s’anirà enfrontant. En aquestes batalles, Tirant poc a poc, va
aconseguint prestigi i fama.
● De jocs d’amor i d’alegria
L’amor entre els dos protagonistes és un festeig galant i descarat alhora, amb escenes elegants
i lascives, cosa que no és més que una desimbolta i lliure descripció d’una realitat pròpia de
l’ambient que coneixia Martorell. Això suposa una originalitat respecte de la novel·la
cortesana i cavalleresca, que només sol oferir l’aspecte espiritual i refinat d’aquests festeigs, i
deixa com a sobreentés el sensual i lasciu.
En contraposició als amors de Tirant i Carmesina, més inhibits i que evolucionen més
lentament, trobem els amors més desvergonyits, naturals i alliberats de dues altres parelles:
Estefania i Diafebus, per una banda i Hipòlit i 0l’Emperadriu per l’altra. En l’amor d’aquests
últims hi ha connotacions incestuoses.
-9-
● D’ironia i humor
1. Amb Martorell ens trobem amb un aspecte propi del temperament de l'escriptor. Fins i tot
en les seves lletres de batalla, quan ventila afers greus d'una manera gairebé pública, apareix
la ironia per tal de ridiculitzar els seus adversaris.
2. Martorell mai no ironitza ni adopta actituds escèptiques ni derrotistes sobre les proeses
bèl·liques o la cavalleria, entre altres raons perquè ell no és un burgès sinó un cavaller. Però,
Martorell, com segurament molts altres cavallers valencians del seu temps, té un esperit
subtilment faceciós, que sap copsar les notes ridícules i pintoresques de la realitat que
l'envolta. Aquestes notes són les que donaran a la seva novel·la un to nou, fins aleshores
desconegut en aquest gènere literari.
3. L'humor i la ironia, que són constants en l'obra de Martorell, adquireixen un paper central
en el tractament de les escenes eròtiques.
4. L'humorisme de Martorell de vegades apareix en els noms d'alguns personatges -Kirileison
de Montalbà, el mariner Cataquefaràs, Plaerdemavida-, en algunes situacions típiques -les
beneiteries de l'infant Felip de França-, i en algun detall captat amb malícia, com el bany de la
Viuda Reposada, que Tirant guaita per un forat.
-10-
8. Versemblança i realitat del Tirant
● En el Tirant apareixen personatges històrics, alguns dels quals són contemporanis de Joanot
Martorell. Un dels exemples més significatius és el personatge Tomàs de Muntalbà,
mitjançant el qual l’autor fa una ridiculització de Gonçalbo d’Híjar, comanador de Muntalbà,
amb qui va tenir un conflicte per qüestions econòmiques. Per tant, en la novel·la de Tirant lo
Blanc, hi ha algunes escenes basades en fets totalment reals o personatges reals.
● Altres aventures que apareixen en el Tirant es basen en fets extrets de la història real, com
l’episodi del setge de Rodes inspirat en el setge de 1444 en el qual hi participaren valencians i
catalans que podrien haver informat Martorell. O la caiguda de Constantinoble en mans dels
turcs que es va produir el 1453. L’aventura dels catalans a Orient recorda la dels almogàvers
capitanejats per Roger de Flor, personatge que té moltes semblances amb Tirant.
Martorell justifica amb raons de tipus fisiològic la força i la resistència de Tirant.
● Tirant no lluita mai ell tot sol contra més d’un cavaller, i sovint, després d’una batalla les
ferides el tenen malalt i abatut.
● Podríam nomenar fonaments per guanyar les batalles, d’un element de molta importància
alhora de buscar estratègies a l’hora de trobar-se amb la seva victoria. Elements molt reals.
● Martorell especifica i descriu amb molt detallisme enginys de guerra, hàbils i intel·ligents,
realitzats per a sortir de situacions difícils. Les estratagemes militars són també molt
abundants en el Tirant i juguen un paper molt important en la resolució de les batalles.
●Tot i així, no falta algun element meravellós o inversemblant.
● Es pot veure un caràcter molt real envers els personatges, ja que després d’una batalla es
troben abatuts, malalts, ferits…
-11-
9- Estil
● En la prosa del Tirant s’entrecreuen dos estils. Per una banda el to solemne, oratori, de la
“valenciana prosa”. La “valenciana prosa” és una prosa d’estil retòric, llatinitzant, pompós i
elegant. És probable que l’alta societat valenciana de l’època, es complagués a parlar en
aquest estil solemne i elevat, com revelen algunes lletres de batalla de cavallers valencians del
XV.
Per altra banda Martorell també fa parlar els seus personatges en un diàleg breu i tallant,
familiar. La prosa adquireix aleshores un agradable to col.loquial, ple de matisos i de gràcia
on les expressions casolanes, els refranys, els jocs de paraules i les vives exclamacions se
succeeixen. És a dir una llengua molt més viva, plena de locucions populars i locals, dites,
frases fetes… etc. S’utilitza més en els diàlegs.
● Alguns dels personatges, sobretot les dones, Plaerdemavida, la Viuda Reposada, Estefania i
la mateixa Emperadriu, parlen d’una manera que ens sembla alhora vulgar i elegant; que si
per una banda adquireix un to culte, elevat i pompós, per l’altra és ple de gràcia, agudesa i
enginy i res no l’atura de caure en l’acudit llicenciós o en la facècia picant. En canvi, Tirant i
Carmesina utilitzen un estil elevat, que pot arribar a ser pedant i retòric en aquesta darrera,
sobretot si es té en compte que només tenia catorze anys. L’Emperador hi ha moments en què
es vol fer el graciós, cosa que el desproveeix de tota grandesa imperial i que implica, a més,
una certa sàtira del poder establert. Això seria inimaginable en un llibre de cavalleries de
tradició artúrica.
-12-
10. Perquè és una novel·la moderna?
És una novel·la moderna ja que de totes les novel·les de cavalleries de l’època, aquesta és la
que fa servir un estil més directe, més descarat... que en aquella època era mal vist. Es
considera novel·la moderna per el seu realisme i també per la seva versemblança. Un estil
totalment nou i modern per ser de l’època que és. Hi ha l’innovació del tractament psicològic
dels personatges (anticipació del subconscient)
-13-
11. Traduccions
S’ha traduït al castellà, francès, Itàlia (els principals) i entre altres idiomes (Xinès)
Del Tirant lo Blanc, s’han fet traduccions a molts idiomes i també s’han fet adaptacions tant
com al cinema com al teatre. Aquest són alguns exemple de traduccions fetes en aquella
època:
Italià: Tirante el Bianco, valorosissimo cavaliere... di lingua spagnola ne lo idioma nostro per
Messer Lelio di Manfredi tradotto, va ser impresa a Venècia el 1538. Lelio Manfredi traduccí
a partir de l’edició de València de1490. Tirante il Bianco, impresa a Venècia el 1566, és la
segona edició de l’anterior i el 1611 es impresa la tercera edició també a Venècia.
Castellà:
Los cinco libros del esforçado e invencible cavallero Tirante el Blanco de Roca Salada,
cavallero de la Garrotera; impresa a Valladolid el 1511 per Diego de Gumiel. Es desconeix el
nom del traductor. La versió castellana, feta sobre l’edició de BCN de 1497,no porta ni el nom
de Joanot Martorell ni el de Galba.
Aquesta és la que conegué Cervantes.
Al 1775, una altra edició va ser impresa a Londres.
-14-
12.Novela cavalleresca
La novel·la de cavalleries, neix a les Corts de Gran Bretanya aproximadament cap al segle
XIII, i va néixer sota un signe de la fantasia: - Aventures impossibles
- Dracs, gegants, princeses, mags..
- Incorrecció geogràfica i temporal
- Entre altres (cavallers de qualitats superiors a
les humanes.
És el gènere narratiu en prosa en què s’expliquen les aventures d’un heroi que personifica els
ideals cavallerescos: la fidelitat, el menyspreu a la mort i la defensa del senyor, la dama i els
indefensos.
Les novel·les cavalleresques, es diferencien dels llibres de cavalleries per la versemblança i la
fantasia.
El Tirant, presenta una cavalleria possible, i necessària dins la seva societat. Ja que el llibre ho
deixa clar, i inclou un model de cavaller exemplar i humà al mateix temps possible i creïble.
-15-
13. Tractament del personal
Els personatges més importants de l’obra i que en farem referència són el protagonista Tirant,
la princesa Carmesina, l’Emperador, l’Emperadriu, Plaerdemavida, la Viuda Reposada,
Hipòlit i Diafebus. Hem de saber que els personatges es desvinculen de les figures tòpiques
medievals (llibres de cavalleria) en benefici de la diversitat de la vida i de la humanització
lluny de convencionalismes herètics i segueixen una forma estereotipada i lineal. A
continuació definirem els personatges més importants un per un.
Tirant era un misogin (quan diem misogin, ens referim al significat de contra les dones)
que es burlava dels enamorats, en principi està segur dels seus actes però una vegada
s’enamora és torna tímid i feble psicològicament, i Joanot Martorell es complau desmitificantlo. En canvi Carmesina és molt poc rica psicològicament (es creu que tenia catorze anys), on
la seva funció és preservar la seva virginitat, però la perd per el camí. Plaerdemavida és
complau acariciant la Princesa. L’Emperador és un personatge frívol i burleta (fan “gracietes”
d’ell).
L’Emperadriu troba l’estimació i el consol que li mancava amb Hipòlit que el té com si fos el
seu fill, l’Emperadriu té una gran complexitat psicològica. La Viuda Reposada té una
moralitat rígida y molt severa en aparença. Quan s’enamora de Tirant es torna boja i difama el
nom de Tirant al no ser correspost per aquest. Hipòlit es casa amb l’Emperadriu i finalment és
anomenat Rei, es un cosí de Tirant. Diafebus també és un cosí de Tirant i es va casar amb
Estefania en unes bodes sordes
-16-
14. Crítica
Hi ha molts de personatges i la trama és difon, també hem de dir que aquest fet dona molta
riquesa literària a la novel·la. Els personatges principals tenen una versemblança força
acceptable. Les cavalleries que realitza el Tirant en l’obra són el conjunt de moltes realitzades
per a diferents cavallers de l’època. A més a més la complexitat psicològica del personatges
de l’obra fa que no sàpigues mai per on et poden sortir, com per exemple amb la Viuda
Reposada, Qui anava a dir que és declararia d’aquella forma a Tirant? Tots els personatges
tenen un tret singular, són personatges típics de l’Edat Mitjana.
Tirant és un personatge intel·ligent i astut, valent amb les batalles i tímid al llit. No fa
més que posposar el premi de l’amor a Carmesina esperant que aquesta li deixi el seu últim
tresor. Un cas on és veu la gran intel·ligència i enginy de Tirant és mostra amb el Príncep
Felip, on astutament corregeix aquest de tots els seus errors.
Carmesina en canvi viu per a Tirant, però la seva virginitat impedirà de adelitar-se
sexualment de Tirant fins al final de l’obra. Ella es mostra molt freda i no deixa que tirant
s’acosti a ella fins que no hagin comprés matrimoni.
L’Emperador és un home sense cap, ja que al voltant seu passen moltes coses i no se
n’adona. Com per exemple que la seva dona està amb un altre. A més a més surt amb diverses
situacions iròniques que Joanot pretén fer burla de la seva figura. L’Emperadriu és valenta i si
una cosa li interessa prou s’afanya prestament a solucionar-les, ja sigui amb el seu nou amor
(Hipòlit) que li dona energies per a seguir endavant. Hipòlit és temorós amb els amor però al
final de l’obra esdevé rei, i per tant una persona a la qual s’ha de respectar.
La Viuda Reposada s’enamora de Tirant i empra totes les tàctiques possibles per tal que
Tirant accedeixi als seus braços. Però una vegada Tirant se n’assabenta, ella es suïcida, el que
fe d’ella un personatge estrany psicològicament.
En la meva opinió, crec que les intercalacions que fa Martorell entre l’amor i la guerra són
molt útils a l’hora d’imaginar el que els personatges viuen. Crec que és una bona forma per a
expressar fets ja que la guerra al llit pot ser similar a una guerra al camp. No sols intervenen la
fortalesa física, sinó també les tècniques utilitzades i les armes empleades.
Els temes són fàcilment enllaçables, ja que les representacions de amor i guerra són fàcils de
trobar. No obstant a vegades fa jocs de paraules mals d’entendre com per exemple “de mar”,
que en el seu context volia dir de amar.
-17-
Característiques de la novel·la cavalleresca
1. Tot aquest material narratiu donarà lloc al s.XIV a la novel·la cavalleresca: gènere narratiu
en prosa, amb un heroi de ficció, ni històric ni llegendari.
2. L'heroi és un cavaller errant que personifica l'ideal
cavalleresc: fidelitat, menyspreu al sofriment i a la mort,
anhel de glòria i de llibertat. És un defensor a ultrança de
la fe, del seu senyor, de la seva dama, de les vídues, de
les donzelles, dels orfes i dels febles.
3. Aquest personatge que anava pel món cercant
empreses difícils i justes per posar a prova el seu valor,
era una figura real a tota Europa als s.XIV i XV ,en part
resultat de la influència de la mateixa literatura
cavalleresca i de la de l'amor cortés, i en part producte
d'un temps de pau relativa que deixava els cavallers
sense feina. Cosa que els obligava a buscar alguna
empresa en què entretenir-se, trobar un senyor que els
donés ocupació militar o apuntar-se a les activitats
esportivo-militars (justes, torneigs i passos d'armes) que
eren autèntics espectacles revestits de gran pompa i
brillantíssim cerimonial, presidits per monarques o
persones principals i les dames de la cort.
-18-
La novel·la cavalleresca en català:
Curial e Güelfa i Tirant lo blanc
1. A diferència de les novel·les d'ambient artúric les
novel·les cavalleresques catalanes es caracteritzen pel
seu realisme. Els herois Curial i Tirant no són cavallers
que van viure en un passat llunyà, sinó en l'època en què
aquestes novel.les foren escrites. Els personatges es
mouen en una geografia real i coneguda i en les
novel·les fins i tot hi apareixen personatges històrics de
l'època. Els herois són cavallers sense virtuts o
capacitats anormals i les seues accions, guiades per la
versemblança, evolucionaran lògicament i sense la
intervenció de prodigis misteriosos o inexplicables.
2. El llenguatge és també versemblant. La prosa
cavalleresca no serà mai una llengua excessivament
retòrica i la parla més popular i planera hi tindrà lloc.
3. Hi ha una utilització i reelaboració de les cròniques:
La Crònica de Bernat Desclot en el Curial i la Crònica
de Ramon Muntaner en el Tirant.
4. Hi ha una història sentimental important a part de la trama cavalleresca.
-19-
Cavalleria
● El segle XV és ple de cavallers reals, que van pel món a la recerca d'aventures i lluiten en
les més pintoresques empreses, fent vots sorprenents i participant en justes, torneigs i passos
d'armes, a més de lliurar-se a la guerra normal. Són personatges de carn i ossos encara que
semblen creacions de novel.listes. Els protagonistes que apareixen en el Tirant s'assemblen a
aquests cavallers reals i vivents que tothom coneixia i admirava.
Dibuix d'un arnés del segle XV, en què es detallen
cadascuna de les peces que el componen:
1: bacinet amb careta
2: espatllàs
3: guardabraç
4: colzera o guarda de colze
5: amambraç
6: manyopa
7: guantellet
8 i 9: plates o cuirasses, peto i dorsal, respectivament
10: pancera
11: faldatge o llagosta
12: escarsella
13: cuixot o cuixera
14: cop, copa o genollera
15: greva o gambera
16: sabata de ferro o de peça, sabató
17: gossets o sagnies
18: gossets
● La justa era el combat individual, cos a cos, entre dos cavallers, mentre que en el torneig els
cavallers combatien per equips. Al segle XIII va aparèixer la necessitat de reglamentar tant les
justes com els torneigs. Es va triar l'armament i es van nomenar jutges perquè impedissen que
els combats arribessen a sagnants i irremeiables finals. La violència perduda es va transformar
en cerimònia, en ritual, en espectacle. Els cavallers dels segles XIV i XV, quan anaven a un
torneig, no hi anaven tant en so de guerra com per deport, per jugar a fer la guerra. Els
torneigs eren pur teatre. Tothom que hi participava hi anava ben mudat, sovint disfressat i
d'incògnit. Les dames, entre el públic, miraven els seus cavallers com combatien. Els donaven
mànigues de camisa o braçalets, perquè els lluïssen en el combat. Els contrincants
s'intercanviaven insultants lletres de batalla, però escrites amb un llenguatge ampul.lós i
emfàtic, molt literari. I és que totes aquestes festes deportives es van recobrir de literatura. Els
models a copiar en la realitat es van trobar en l'univers de la novel·la artúrica.
● Hi va haver altres coses que van contribuir a la literaturització de la cavalleria real, com la
creació dels ordes de cavalleria o dels passos d'armes. Al llarg dels segles XIV i XV van
aparèixer a Europa nombrosos ordes de cavalleria. Eren germandats de cavallers que es
-20-
juraven lleialtat i ajuda mútua. Tenien uns estatuts rígids, que els seus membres havien de
complir sota l'amenaça del càstig o de l'expulsió. Els cavallers que en volien formar part
havien de passar per un ritual d'admissió i portar uns vestits determinats, una mena
d'uniformes de l'orde amb les seves insígnies. La majoria d'aquests ordes de cavalleria es van
crear a imitació de models novel.lescos com, per exemple, la institució de la Taula Rodona
del rei Artús. Aquests ordes assumien la missió principal de servir i defensar les dames.
Molt més espectaculars eren els passos d'armes, en els quals un o més cavallers se situaven en
un indret estratègic on es dedicaven a barrar el pas a qualsevol cavaller i l'obligaven a
combatre amb ells. De vegades s'hi estaven un any. Hi acudien cavallers que havien fet vots i
que es donaven a conèixer amb algun element extern: com per exemple una argolla de ferro al
coll. Al voltant dels passos d'armes es muntava un autèntic espectacle.
-21-
-22-
16. Repercussió que va tenir la novel·la en el seu temps (segles
XV-XVI)
L’obra de Tirant va tenir realment molt èxit. Té una
explicació que ens diu molt sobre la funció que la literatura
conserva en els primers temps de la impremta.
Efectivament, tot i ser una novel·la plena de situacions
divertides i emocionants, el lector del segle XV n’aprecia
sobretot els aspectes més discursius: els llargs parlaments,
les pregàries, les cartes d’amor, les lletres de batalla, les
peces oratòries, les explicacions didàctiques...
Tot allò que a nosaltres més aviat ens fa feixuga la lectura és el més valorat llavors. No hem
d’oblidar, però, que el concepte de la literatura durant l’edat mitjana, i encara en èpoques
posteriors, barreja elements d’entreteniment amb una base fonamental de tipus instructiu. El
lector es vol divertir tot aprenent.
El valor de la novel·la “Tirant lo Blanc” és haver aconseguit, a través de les peripècies dels
seus personatges, d’ensenyar i fer assequible una doctrina que era molt valorada durant el
segle XV: l’habilitat de parlar i escriure retòricament, la utilitat de trobar models pràctics per
a assimilar les fórmules i l’estil dels textos que es fan servir en els intercanvis o en els
requeriments entre les persones.
-23-
16. Opinió personal
Per un part, la novel·la de Tirant lo Blanc m'ha agradat, però per altra no. Dic que no m'ha
agradat perquè a l'hora de la lectura hi ha alguns capítols que hi ha uns pesats parlaments
bastant difícils d'empassar, generalment religiosos, que el seu vocabulari no ajuda gaire, per
estar en català medieval.
Però he de dir que és una novel·la entretinguda i bastant interessant, gràcies a la versemblança
amb que l'autor narra fets i redacta, així com les vestidures, el sensualisme de Carmesina amb
Tirant, les escenes eròtiques, la manera d'actuar, les batalles, les festes a la cort reial...
I quan esmento que la novel·la m'ha resultat bastant interessant és gràcies als seus
personatges, als capítols on hi ha escenes d'humor, erotisme i sensualitat, que et deixen amb
l'intriga.
És bastant interessant, tot i que no m'haguera plantejat haver-lo llegit si no es per que m’el
obliguen llegir. He comprovat que la literatura valenciana és també molt bona. El llibre és
bastant creïble, ja que Tirant no es posa com el típic heroi de conte, sinó com un guerrer ideal
humà que lluita i es fa malbé com qualsevol altre humà.
El nivell de llenguatge, com ja he dit, al principi em semblà una mica difícil, però, poc a poc,
mentre anava llegint vaig anar entenent-lo sense que calgués mirar cada dos per tres el
glossari que apareix al final del llibre. Pel que he pogut veure fins ara, es que al principi
sempre em costa habituar-me al tipus de llenguatge, però poc a poc vaig entenent-ho.
-24-
17. Bibliografia
La informació que inclueix aquest treball, apart de la meva lectura prèvia del llibre Tirant lo
Blanc ha estat consultada a diferents fonts, desde fonts amb llibres com també en la xarxa
d’internet.

Llengua catalana i litaratura 1 - Antoni Carbonell/ Montserrat Cassanyes/ Marta
Gallart/ Jaume Macià/ Anna M.Muñoz.

Cercador d'Internet: Google

Pàgines web: www.vilaweb.com
www.escriptors.com
-25-