T.7 LA GUERRA CIVIL (1936-’39) Entre el 17 i el 19 de juliol del 1936, bona part de les unitats militars espanyoles van veure com tots o una part dels seus comandaments protagonitzaven un cop d'Estat que va començar al protectorat del Marroc , on hi havia la part més ben armada i més professional de tot l’exèrcit. Es va estendre després per tota la Península, Els generals més prestigiosos que simpatitzaven amb el cop d’Estat havien estat allunyats de Madrid pel govern del Front Popular, enviant-los a agrupacions peninsulars ( Franco a Canàries, Goded a les Balears) o a llocs secundaris (Mola a Pamplona) . Al capdavall, això només facilitaria la seva acció al estar lluny del control del govern república. El cert, però, que el cop d'estat inicialment fou un fracàs. Els colpistes gaudien d’un ampli suport dins de cercles oficials i els comandaments superior, però sabien que no disposaven de prou tropes per controlar les ciutats més grans. Els sublevats van dominar ràdiament la situació de les capitals de província petites i mitjanes ( Salamanca, Burgos, Granada, Cádiz) on el pes de les guarnicions era fort i la població estava formada per una barreja d’artesans, comerciants, funcionaris , però, sense grup d’obrers organitzats que els poguessin fer front. Però , a les grans ciutats, i sobretot a Madrid i barcelona, no els va ser tan fàcil. A Barcelona els militars sublevats van sortir al carrer acompanyats de simpatitzants i militants falangistes i carlistes, però es van trobar amb la resistència de les forces policials de la Guàrdia d’Assalt i dels Mossos D'esquadra dirigits pels conseller de Governació de la Generalitat, Frederic Escofet , que els van impedir ocupar la plaça Catalunya i altres llocs significatius. Com que les tropes havien abandonat les casernes , nombrosos militants de la UGT i de la CNT van poder assaltar -les i fer-se amb les armes abandonades, que abans no en disposen. L’actuació d'aquests militants reforçant les forces policials va frenar la insurreccio. EL general Goded, que havia dirigit amb èxit el cop d’Estat a Mallorca , es va traslladar per avió a Barcelona , però quan va arribar a la capitania del cap general, la lluita s’estava acabant i només podia negociar amb els rebels. A Barcelona, en aquestes circumstàncies, prendrà una gran relevancia en l’anarquisme radical de la FAI, amb líders com GARCÍA OLIVERS, ASCASSO I DURRUTI. (figura mítica de l’anarquisme espanyol mort en defensa a la capital de Madrid). A Madrid, els colpistes es van mantenir dins de les casernes , esperant l’arribada de les forces de reforç.Quan el govern republicà va veure que era impossible evitar la revolta militar, va ordenar la policía i la Guàrdia Civil, que vigilessim les posicions rebels i va distribuir armes entre militants de partits i sindicats d’esquerra, que es van fer els amos de la situació i van assaltar les casernes com ara l’anomenada “ cuartel de Montaña” , causant una matança entre militants rebels u posant fi a a sublevació. Va tenir també una importància cabdal en alguns llocs i l’actuació d'algunes comandaments de l'exèrcit que, tot i ser partidaris de la República, es van afegir a la sublevació en el darrer moment, com ara fou el cas de Calanellas a Aragó o Queipo de Llano , Sevilla. Eren homes de confiança del Govern que van poder actuar per sorpresa, amb gran eficàcia i crueltat, paralitzant la reacció dels republicans i evitant sobretot que les potents organitzacions obreres d’aquests llocs poguessin armar-se. Així van poder proporcionar als rebels dues places estratègiques en centres vitals de comunicació. En altres llocs van ser els alts comandaments que es van mantenir fidels a la república, tot i que en alguns casos no van poder evitar la sublevació dels seus propis subordinats i van ser destruïts per aquests ( cas del general Batet a Burgos). Tot plegat, el fracàs en llocs importants i l’èxit en altres menors , van convertir un pronunciament militar en una llarga guerra civil. D’altra banda, els grups revolucionaris ( socialistes, comunistes i anarquistes) que abans no disposaven d’armes i l’organització necessàries per enfrontar-se a les forces militars i policials de l’estat i la somiada revolució social, ara aconseguien les armes i poder al carrer . En molt llocs d’Espanya, que paradoxalment, gràcies a l’acció dels generals, que s’havien sublevat per evitar justament el que ells pensaven que era una deriva revolucionària del govern del Front Popular. 3.1 Els primers mesos de la guerra El primer objectiu militar dels insurrectes, d’acord amb els seus plans, era Madrid. El general Mola hi va enviar columnes des de Pamplona. Mentrestant , l’exèrcit d’Àfrica havia aconseguit passat per l’estret de Gibraltar amb l’ajut de l’aviació de Mussolini. Un cop a la península , Franco va entrar a Córdoba a Granada i, des de Sevilla, es va dirigir a Madrid per Extremadura, que va ocupar malgrat de la defensa aferrissada dels republicans a Badajoz. Però quan va arribar a les rodalies de Madrid, l'eficaç defensa el va aturar.No obstant això , el govern republicà es va traslladar a València per motius de seguretat. Pel setembre, el general Mola va ocupar Irun i Sant Sebastià, mentre que les tropes dels revoltats concentrades a Galícia arribaven a Oviedo, on el coronel Antonio Aranda resistia el setge aa que el sostenien els obrers asturians . Les milícies catalanes que es van dirigir pel front d’Aragó van ocupar algunes poblacions com Bujaraloz, Pina de Ebro, Caso i Alcanyís però van ser frenades a Osca i Saragossa i Terol. La desorganització i la manca de preparació d’aquestes columnes indica la feblesa. També va fracassar l’expedició catalana a Mallorca i Eivissa (agost-setembre de 1936) ,formada per 8.000 voluntaris comandats pel capità Alberto Bayo, que tenia com objectiu conquerir les illes, en poder sublevat. El govern de la República es trasllada a València. Azaña , el President, deixà el seu càrrec pres d’una profunda desmoralització. Després de la dimissió.de Casares de Quiroga ocupa la presidència del Govern de José Giral fins el setembre i, després substituït per Largo Caballero. LA SEGONA FASE DE LA GUERRA : DE LA BATALLA DEL JARAMA A LA DE L’EBRE A l’inici de l'any 1937 els franquistes insisteixen en la seva idea central de prendre Madrid i posar di ràpidament al conflicte. Són les batalles de Jarama (pel sud) i Guadalajara (pel nord): Quan perden totes dues batalles i comproven que les defenses de Madrid s0han consolidat perfectament, decideixen canviar d’estratègia i reduir el territori republicà poc a poc, en una guerra llarga, que Franco veu amb bons ulls. Tots els dos bàndols són conscients , doncs, de què la guerra no es decidirà en pocs mesos, i que cal enfortir l’autoritat i disciplina dins del propi territori per ser capaços de menar una lluita de llarga durada. No és tampoc casualitat que la batalla de Guadalajara acabi el març, que a l’abril,Franco decreti la unificació de tots els partits i milícies que donaven suport a la insurrecció i imposi aquesta decisió per la força. Al bàndol republicà, al maig, tan a Madrid coma Barcelona, els partidaris de guanyar la guerra i deixar la revolució per més endavant ( republicans, nacionalistes catalans, socialistes i comunistes) s’imposen als anarquistes i comunistes revolucionaris i centralitzen el nou govern en mans del govern republicà de Juan Negrín. A Catalunya, això es va fer de manera més violenta. ( fets del maig) Un cop aconseguida la unitat política del bàndol revoltat, Franco es centrarà primera en la destrucció del que quedava aïllat al nord de la península (Biscaia, Cantàbria i Astúries) que anirà atacant en aquest ordre. L’exèrcit republicà , per veure d’aturar aquesta ofensiva llença alguns atacs locals que volen distreure les tropes franquistes en punts febles del front. Són les batalles de Brunets ( a Madrid) , de Belchite ( a Saragossa) de tEROL. Totes elles obtenen un èxit limitat, però no aconsegueixen que franco retiri les tropes del nord i es perd tota la franja cantàbrica. 1938: Franco disposa ara d’un gruix important de tropes, uns 200.000 homes per atacar qualsevol punt del bàndol republicà. Escollirà el front de Terol, els republicans s’han desgastat durant la lluita hivernal passa amb temperatures extremes, sense haver enfonsat les tropes franquistes. Quan milloren la climatologia, Franco llança un atac massiu entre Terol i Castelló, que trenca completament el front republicà i arriba al Mediterrani, separant les forces republicanes al centre de la península de les de Catalunya . També van entrar a Catalunya, i van ocupar la ciutat de Lleida. El seu següent objectiu és València, que fa molts esforços per prendre, però aquí fracassa a les portes de la ciutat, per la defensa republicana. Aquesta resistència permet al que quedava de l’exèrcit català refer-se, i quan ja ningú s’ho esperava, prendre la ofensiva i atacar pel nord, travessant l’Ebre. Es tracta, un cop més , de sorprendre Franco amb l'objectiu d’arribar a València. Ara si que els republicans ho van aconseguir, i València es va salvar. Però l’atac a l’Ebre, havia estat molt limitat i l’avenç poc profund. Franco, hauria pogut perfectament , deixar les tropes encallades al sud del riu i atacar la batalla pel front del Segre. Molt en la seva línia, va preferir allargar la lluita i destruir l’exèrcit republicà allà, on havien atacat per no reconèixer cap derrota, i per garantir que no hauria de lluitar pràcticament a Catalunya un cop arribat el moment de l’ofensiva fina.Per això la batalla de l'ebre es va allargar durant mesos. En aquesta fase el govern de la republicà s’estableix a Barcelona ( des d’octubre del 193set). L’exèrcit espanyol , després d e la batalla de L’Ebre, i hi ha una desbandada cap a França. 1939: La resta ja va ser només al final. Poc abans de la fi de l’any 1938, Franco ataca Catalunya i l’exèrcit republicà oi el govern espanyol català es retiren disciplinadament per la frontera . Pels volts de Nadal del 1938, Franco va ordenar l’ofensiva final per l’ocupació del que quedava de Catalunya. Les tropes sublevades avancen sense resistència sobre Tarragona i Barcelona (finals del gener del ‘39) . El 9 de febrer arriben a la frontera francesa. Es produeix un èxode de milers de persones en condicions penossa camí de l’exili. A França van ser rebuts però maltractats ( Argelers), amb un allau de 200.000 persones. Van ser refugiats de mala manera en casetes a la platja Però la guerra encara no ha finalitzat: encara queden resistint madrid, València, Alacant I La Mancha . El govern de la República marxar a l’exili. Azaña ha dimitit com a president de la república. Però tot i això Negrin , torna a Espanya i disposat a resistir amb una idea. La idea és que al esclatar la segona guerra mundial amb l’esperança de revertir la situació amb ajuda internacional. Però la moral de resistència s’enfonsa completament a Madrid. El coronel republicà Casado, intenta un acord amb Franco, i Madrid, València i Alacant, cauen a finals de març. l’1 d’abril s’anuncia oficialment el final de la guerra. L’INTERVENCIÓ ESTRANGERA LA GUERRA CIVIL Davant la situació europea i mundial dels anys 30, ( el feixisme italià (des del 22), el alemany ( Hitler ‘33) , la U.R.S.S de Stalin ( les democràcies occidentals Anglaterra i França cagades de por). Per altra banda l’expansionisme japonès i per tot aquest panorama, els anglesos i francesos es decanten per la no-intervenció de la guerra espanyola. Els alemanys i italians però, decideixen actuar pel seu compte, ajudant el bàndol revoltat, enviant avions, que seran decisius, el julio del’36, per fer el pont aeri per l’estret envia la legió Còndor, unitat terrestre i d’aviació responsable del bombardeig de Guernica a la campanya de la conquesta de Bilbao l’any 193set. Itàlia va enviar 50.000 homes. La República no va tenir més remei que acceptar l'ajuda de la U.R.S.S de Stalin a preu d’or. Es va haver d’enviar l’or del banc d’Espanya a Moscou com a garantia. També es va acceptar l’arribada a Espanya de nombrosos comissaris polítics estalinistes, que van adquirir molt poder dins del govern de la República. A més a més van venir a Espanya milers de voluntaris de tots els països per formar part de les BRIGADES INTERNACIONALS. 4. LES REREGUARDES TRANSFORMACIONS REVOLUCIONÀRIES A LA ZONA REPUBLICANA A la zona republicana, a partir del 1936, es va donar : l’aparició d'un nou poder , la creació de milícies populars i la col.lectivització de l’economia. Vençuda la insurrecció a barcelona, el president Lluís Companys, sense poder real, va demanar a la CNT que formés un organisme de poder contra els feixistes, actuant com a veritable govern de Catalunya. Un dia després de l'inici, es va formar el Comité Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya , integrat per totes les organitzacions catalanes d’esquerra. Les primers desfetes militars, l’expansió dels comités i la dificultat de coordinar los van motivar la creació , al 26 de setembre de 1936, d’un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas, com a conseller primer. El Comité Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya es va autodissoldre i va declarar la Generalitat com a legítima. Amb tot, les discrepàncies polítiques no van desaparèixer. La CNT i el POUM defensaven fer la revolució durant la guerra i el PSUC, UGT i Esquerra Republicana guanyar la guerra i després fer la revolució. La revolució s’havia iniciat el mateix juliol amb la col.lectivització espontània de l’economia. Després dels primers dies de lluita del (19 al 21 de juliol), els treballadors van tornar a la feina i es van trobar amb els amos fugats per por a les represàlies o assasinats. Així la classe treballadora es va fer amb les empreses. El moviment col.lectivitzador es va anar estnentent impulsat per la CNT i va arribar al cojunt empresari industrial tant com el privat . Es caracteritzava per l’autogestió dels treballadors. L’expansió d’aquest procés va portar a la Creació del Consell D’Economia de Catalunya, L’organisme va redactar, el 24 d’octubre, el Decret de col.lectivitzacions i control obrer d’indústries i comerços, va legalitzar la situació revolucionària, establia la normativa col·lectivitzada del futur. Al camp, català la col.lectiviltzació va ser testimonial, per l’escassa incidiència de la CNT sobre camperols i la forta força de la Unió de Rabassaires. Les transformacions econòmiques van portar també : la municipalització de les cases de lloguer, la renovació de l’ensenyament a través del recent creat Escola Nova Unificada ( CENU) , la legislació que concedia la majoria d’edat als 18 anys i la legalització de l'avortament durant el primers 3 mesos d’embaràs. 4.2 Primers mesos de la rereguarda insurrecta La mort en accident d'avió de, general José Sanjurjo, el 20 de juliol de 1936, va deixar els revoltats sense un cap visible. En teoria, la creació de una Junta de Defensa Nacional a Burgos , havia de gestionar els diversos generals. Però cada un feia el que volia a la seva zona. Un cop vist que el cop d’estat es convertia a una guerra, l necessitat d’un comandament únic era evident. El sinsurgentsvan procalamar Franco co a Cap d’Estat i generalíssim dels exèrcits. La primera mesura de Franco, va ser crear la Junta Tècnica de l’Estat. Pretenien: tornar les terres als propietaris expropiats, fer marxar enrere a les reformes educatives prohibir tots els partits polítics i sindicats, excepte la Falange i la Comunió Tradicionalista. 4.3 La violència i la repressió a la rereguarda El procés de la revolució vana anar acompanyats d’una repressió sovint violenta contra els grups polítics i socials que poden considerar, enemics. Es barrejaven odis personas i sectarismes ideològics. A la zona republicana, es va caracteritzar per l’anticlericalisme. Tothom qui fós sospitós de donar suport a la revolta militar o de simpatitzar-hi ( empresaris, militants de la Lliga, propietaris catòlics,capellans,monges) van patir una persecució. Segons els números, era injustificat, ja que a Catalunya els sublevats només rebien suport actiu de 300 civils integrats a grups falangistes o carlins. La dreta catalana no va colaborar directament amb la revolta però si finançant-la. La causa venia de molt abans : tensions socials i odis. Es van culpar sovint els incontrolats dels assassinats o incendis a edificis religiosos, però totes les organitzacions en van prendre part , en la repressió dels primers mesos, amb les patrulles de control, que el govern va ser incapaç de dominar. Al país basc, la pràctica religiosa va ser prohibida , i va esdevenir clandestina. Tot i que a partir del desembre del 1936, es va establir cert ordre, perquè els òrgans de premsa de la CNT I POUM van fer cridar a la pacifitat, va continuar. A la zona insurrecta, el clima de terror era més accentuat. Cap veu es va aixecar contra la repressió, que es va dur a terme de manera sistemàtica. Afusellaments Sense judici de 2.000 persones a Badajoz , la repressió sagnant a Màlaga, els assassinats de l’avenc de Jinámar, a les Canàries, o els passejos de camperols andalusos, són la prova aquestes atrocitats. 4.4 TRAJECTÒRIES POLÍTIQUES Rereguarda republicana: Les derrotes militars republicanes dels primers mesos, van evidenciar la falta de creació d’un govern d’unitat, de crear un exèrcit regular que substituís els milicians. José Giral , va dimitir com a president del govern i el va substituir Francisco Largo Caballero, el qual va governar des de setembre del 1936 al maig del 193set. Va formar un govern dunitat integrat per socialistes, sindicalistes,republicans comunistes i dos nacionalistes ( esquerra republicana de catalunya i el PNB). Més endavant s’hi van incorporar els anarcosindicalistes , com Joan Garcia Oliver, Joan Peiró Frederica Montseny. Aquest govern va anar recuperant lentament els poder d’estat: els comités vana anar desapareixent, es van reprendre les reunions a les Corts, i les institucions governatives van passar al govern central. Però, els comunistes discrepaven de les decisions de Caballero. com ara la negació d’ajut a Màlaga quan la ciutat fou conquerida per franquistes) La crisi política es va precipitar pels fets de Maig del 193set. Del 2 al set de maig va tenir lloc un enfrontament armat a la ciutat entre les forces anarcosindicalistes i el POUM d’una vada, i de l'altre l'ordre públic de la Generalitat , militants del PSUC i de l’UGT. El 2 de maig Artemi Aiguader, conseller de seguretat Interior, va ordenar l’ocupació de la Telefònica, controlat per la CNT. S’hi van resistir per les armes i durant sis dies Barcelona s'ompli de barricades . Es va resoldre amb l'enviament de 5.000 guàrdies d’assalt.