Periodo de entreguerras: crisis de regimentos políticos liberales de tradición ilustrada y de la RF Rechazo generalizado a la Revolución Rusa Protagonistas: partidos socialdemócratas y sindicatos obreros 1. MODELOS a) Sociedad socialista que atrajo a millones de personas dispuestas a luchar por la revolución social b) Corriente autoritaria (regimen fasacista y autoritario): Alemania, Italia, Rumanía… c) Modelos políticos linerales y democráticos (Inglaterra, EEUU, España, Portugal…): lucha por la supervivencia d) Nuevas democracias parlamentarias: Finlandia, Estonia, Letonia, Polonia, Austria… 2. NUEVA SOCIEDAD EUROPEA ● Cambios en las fronteras ● Cambios en los modelos de vida urbanos ● Terciarización de la estructura social ● Incorporación de la mujer al trabajo ● Empobrecimiento causado por la guerra ● Aparición de la sociedad de consumo ● Acceso de las masas a la cultura ● Elitismo contra los valores populares y como forma de diferenciación Èxode rural durant tot el segle XIX => creixement de capitals com Nova York, París, Londres, Berlín, Tokio o Moscou. 1910 – 10/20 de les ciutats més grans del món // 1950 4/20 Mitificació de la vida urbana -> Metròpolis – ciutats verticals / Gratacels [edificis de Manhattan] – ciutats jardí – blocs d’habitatges populars Enllumenat públic i transport urbà [metro en Londres 2/2 del XIX, però la major part al s. XX: París (1900), NY (1904), Berlín (1908), Madrid (1919), Barcelona (1924), Moscou (1935) Crisi del liberalisme: Fi guerra havia de representar el triomf del sistema democràtic => importància del parlaments i l’opinió pública com mesura de control. 1918-1920 -> 35 governs constitucionals a Europa (de 64 possibles). Al 1940 només 6 3. PARLAMENTARISMO Criticado por parte de los sistemas políticos liberales del s XIX. Campesinos al margen de: a) Participació política de masses – partits polítics ja no clubs de notables => dificultats partits tradicionals per noves regles del joc les quals no van ser acceptades de manera pacífica: Cap règim polític liberal i democràtic va ser destruït per partits d’esquerra “el perill venia exclusivament des de la dreta” (Hobsbawm). Amb la por a la revolució social. b) Mala praxis dels sistemes polítics => resolució de conflictes socials i polítics per vies no parlamentaries => coorporativisme: desplaçament del govern dels representants escollits i les forces organitzades de la vida econòmica i social. Conflictes negociats al marge – institucions buides de poder polític. [Ex. III República francesa i Alemanya de Weimar, mitjana de més d’un govern per any => parlaments deslegitimitzats i governs sense suport suficient] c) ● Reforçament paper dels sindicats (Aldo Agosti de -16milions d’afiliats al 1913 a +46m. Al 1921). Conveni col·lectiu com pràctica comú de regular les relacions laborals ● Diferencia entre sectors socials organitzats i els que no -> hostilitat al liberalisme i parlamentarisme (Ex. Alemanya de Weimar caldo de cultivo del nazisme – crítica al sistema polític parlamentari ● Dificultats econòmiques: Tensió entre pujada de salaris, inflació i deutes de guerra [EUA] Democràcies més estables – països guanyadors // més debilitat – països derrotats -> tradició liberal menor i menys afecte A més heterogeneïtat ètnica, lingüística i religiosa [Europa oriental i balcànica] – moviments irredemptistes i conflictes entre minories. Canvis en el parlamentarisme liberal -> Ex. Anglaterra, laboristes substitueixen als liberals / França el Partit Radical, eix de la IIIR fins 1914 desplaçat pels socialistes. En molts països partits conservadors substituïts per corrents del cristianisme social Transformacions polítiques profundes i determinants Democràcies parlamentaries estables: Europea occidental i nòrdica, Txecoslovàquia i EUA. No obstant, grups feixistes (França) i puritans (EUA) però democràcia parlamentària connecta amb la tradició liberal anterior i evitar els problemes provinents de la guerra. 4. 4.1. FRANCIA CONTEXTO DE LA POSTGUERRA Fort creixement industrial (bones relacions comercials amb imperi i estabilitat franc) - Envelliment població amb forta immigració - Recuperació territoris i submissió Alemanya Anys de prosperitat que s’acaben amb la crisi del 29 Paral·lelament, inestabilitat social i predomini polític de la dreta Bloc Nacional (excepte “Cartel d’esquerres 1924-1926) BN => “revanchisme” envers Alemanya i com prevenció de la revolució social Anys 30 forta confrontació política interna (crisi del 29 -> 1932 + escandals financiers ocm “caso Stavisky”) Organització extrema dreta -> Croix de feu, partits com Acción Francesa (Charles Maurras, León Daudet) Estratègia de violència al carrer amb enfrontaments amb socialistes i comunistes => 6 de febrer 1934 plç de la Concòrdia (15 morts) => presa consciència de l’esquerra del perill feixista (socialistes entenen formar part del govern / comunistes deixar de criticar als socialistes) = Front Popular, guanya les eleccions de 1936 amb León Blum Mobilització d’obrers i acords de Matignon (40 hores, convenis laborals col·lectius, vacances...) 5. INGLATERRA Decés industries tèxtils i carbó => conflictes socials i vagues (General en 1926) - Comerç internacional s’atura – desenvolupament econòmic de les colònies i manteniment del patró or (sobrevaloració de la moneda) Nova importància política del Partit Laboralista per primer cop en 1924 amb Ramsay MacDonald (6 mesos) i desprès en 1929 – 1935. Crisi 29 – a partir de 1931 trencament amb la política econòmica: -Devaluació moneda (35% respecte 1913) -Proteccionisme (Buy British) -Intervenció industria i agricultura -Construcció habitatges -Prestacions socials (vacances...) Des de 1935 els conservadors Baldwin, Chamberlain i Churchill No partits polítics extremistes significatius Arrelament del parlamentarisme Independència Irlanda – Sinn Fein amb Eamon de Valera, creen el seu propi parlament a Dublín => enfrontaments i partició de l’illa: - unionistes (Ulster) i catòlics independentistes al sud (Eire => domini dins l’Imperi fins 1937 amb constitució pròpia. 6. EEUU Menys inversió durant la guerra – major beneficis EUA – primera potencia econòmica, política i militar “Aïllament” de la política internacional + doctrina Monroe Més atenció a la política interior: -Proteccionisme econòmic -Control immigració massiva -Fundamentalisme moral davant ràpids canvis dels anys 10 i 20 – contra població italiana (Sacco i Vanzetti, 1927), contra les teories darwinistes, retorn a la Biblia com a font (Tennessem 1925), prohibició alcohol (gansterisme + substitució de la taverna per ràdio/cinema) i sectes com el Ku Klux Klan (Atlanta, 1915 -> 1925 5 milions d’afiliats) -> triomf ideologia WASP (hegemonia en EUA) - > Homogenització (país amb 30 milions d’immigrants) + consum de masses i media: Producció industrial massiva -> mercat interior homogeni i estable: Amercian Way of Life Estabilitat política de les institucions. Suport al mercat i negocis (Concentració monopolis, rebaixa pressió fiscal i proteccionisme) – Harding (1920-1923), Coolidge (1923-1928) i Hoover (1928-1932) Control sindicalisme obrer i unió contra el perill bolxevic Crisi 1929 -> aturats 12,8 en 1932. Triomf demòcrates amb Roosevelt amb programa de recuperació econòmica i contra l’atur (fins IIGM) •Abundància de diner barat (préstecs a baixos tipus d’interès) •Béns de consum (automòbils, aparells elèctrics) •Accions i productes financers (corba sempre ascendent) •Compra a terminis -> Expansió de la publicitat •1925-1926 Boom especulatiu immobiliari a Florida •1927 Forta expansió de la borsa de Wall Street •1928 Eufòria especulativa •Concessió de crèdits als brokers (agents de borsa) Compra de valors a curt termini amb fiança (el comprador cedeix els seus títols al broker com a fiança) •Volum dels préstecs a curt termini: •3.600 milions de dòlars ( juny 1927) •6.400 milions de dòlars (finals 1928) •Beneficis fins el 12% •24 – 29 octubre 1929 Dijous i dimarts “negre” •Reducció del valor de cotització de grans companyies a un ~10 % General Motors: de 73 a 8 dòlars (1929-1932) •Retirada massiva de dipòsits bancaris. Fallida de més de la meitat dels bancs nord-americans Fallida de grans bancs europeus (Creditanstalt, Danat-Bank) 7. ALEMANIA WEIMAR Gran laboratori ideològic d’Europa -> gran desenvolupament cultural a Berlin: cine, teatre, arquitectura, pintura, etc.. Fritz Lang, Erwin Piscator, Mies van der Rohe, Paul Klee o George Grosz Objectius nova república (només aconseguits entre 1924-1929): -lluita contra conseqüències Tractat de Versalles (resistències a pagaments, no rearmament, acció diplomàtica – Gustav Stresemann) -Establiment democràcia política i econòmica (saltar el període de Bismarck i recuperar el Parlament de Francfort de 1848) Constitució de Weimar comissió presedida por Hugo Preuss amb socialdemòcrates, liberals i centro catòlics: llibertats individuals i drets econòmics i socials (treball, vida digna, habitatge...) Doble organització territorial: - Reich (administrador central encarregat d’assumptes exteriors, exercit, comunicacions i moneda) / - 17 estats o länder amb competències (política, justícia i sanitat) Rellevància del president amb amplies competències i escollit de manera directa La constitució com lloc de resistència dels sectors contraris: partits d’extrema dreta, militars i paramilitars com la SA (Sturmabteilung, División de Asalto del Ernest Röhm). L’opossició al text passó del 15% en 1919 al 44% en 1932 1918-1923 situació d’inestabilitat política i social 1924-1929 certa estabilitat 1929-IIGM crisi 1929 (atur massiu), arribada del partit Nacionalsocialista Problema central => manca de capacitat de vincular electorat amb el projecte de la República de Weimar Ascens del Partit Nazi i Partit Comunista en competència per acaparar el gran volum de població aturada. Caiguda República Weimar = per dificultat del context post-guerra, crisi i tensions socials-política: Interesses agraris consideraben situació de marginació davant voluntat potenciar l’industria. Així com classes mitjanes professionals i petit comerç i industria -> també considerades febles davant organitzacions obreres Grans industrials -> perill bolxevic 8. CARACTERÍSTICAS DEL FASCISMO ● Dificultat en l’ús del concepte: negació pluralisme polític + líder carismàtic ● Moviments polítics antiliberals, oposats a la tradició burguesa (1789-1848) -> persona amb drets inalienables (llibertat, propietat, igualtat jurídica) / ara l’Estat i organitzacions supraindividuals (orgànics i corporatiu), enquadrament masses amb voluntat externa. ● Enquadrament persuasiu: propaganda i educació; i coercitiu: violència i terror ● Voluntat totalitzadora - > existència humana i concepció mil·lenarista (societat i home nou) ● Legitimitat moral que justifica la destrucció de la dignitat de l’individu i neteja ètnica/genocidis ● En el poder -> pràctiques policràtiques: poder repartit en organitzacions: administratives, sindicals, militars o policials (amb competència mútua) 9. ● Econòmica -> nacionalisme econòmic / control de l’Estat (intervencionisme i tendència a l’autarquia) ● Explicació dins del context d’entreguerres: mística bel·licista (ex-combatents) en partits i organitzacions feixistes (Freikorps, Fasci di combattimento) ● Suport en classes mitjanes que havien perdut seguretat i estabilitat des de fi IGM, amb nous sectors socials com burocràcia i treballadors de “cuello blanco” ● Derrota i victòria mutilada (Ex. Alemanya i Itàlia) ● Poder dels sindicats de classe i partits -> perill bolxevic (feixisme on moviment obrer amb més capacitat d’incidència) ● Moviment de reacció contra el liberalisme democràtic i envers forces obreres -> incapacitat de velles classes dominants per mantenir hegemonia ● En estat dèbilment desenvolupats feixisme es va recolzar en sectors religiosos o militars (Hungria, Polònia, Portugal o Espanya). I més capil·laritat social en llocs amb més tradició democràtica com Alemanya ● Radicalisme xenòfob i antisemita, irracionalisme i crítica al liberalisme ja hi hera abans de la guerra. Els efectes d’aquesta, crisi... expliquen què va passar. FASCISMO: ITALIA El 1912 s’amplià l’electorat amb dret a vot de menys de 3 milions de persones a gairebé 8,5 milions (sufragi masculí per a majors de 30 anys) Desembre 1918 sufragi universal masculí majors d’edat (21 anys) Novembre 1919 => Eleccions generals: Partito Socialista Italiano (PSI, Nicola Bombacci): 32 % Partito Popolare Italiano (PPI, Luigi Sturzo): 21 % Inestabilitat governamental - Sis canvis de govern entre 1919-1922 1919-1920 -> Biennio rosso: Més de 3.000 vagues, Ocupacions de fàbriques i latifundis “Expropiacions” com a resposta a l’auge de preus ÞPunt culminant l’agost-setembre del 1920 Emergència de fasci (petits grups paramilitars) => Excombatents de classe baixa mitjana-baixa, estudiants joves / Ultranacionalisme, glorificació de la guerra, rebuig del parlamentarisme (considerada creadora de divisions, dèbil i corrupta, propia) ->El rebuig a la democràcia entre alguns sectors de la población) => Gabriele D’Annunzio: la democràcia com a “bèstia electiva” 23 març 1919 => Fasci italiani di combattimento / Benito Musolini exdirector del diari del PSI serveis secrets francesos ->diners defensés l’intervencionisme italià des de les pàgines d’Il Popolo d’Italia - sobtadament convertit a la causa de la guerra Programa FdC (mesures semblants a les de l’esquerra): ● ● ● ● ● ● Supressió dels títols nobiliaris i de la monarquia Llibertat d’opinió Educació i sanitat públiques Jornada laboral de 8 hores Cooperatives de treballadors Supressió de l’especulació financera Més endavant Mussolini renegaria de bona part d’aquestes mesures teòriques -> necessitat d’acció del feixisme -> fenomen pràctic més que teòric Maig 1921 -> Eleccions generals: •PSI: 24,7 % •PPI: 20,4 % •Blocco Nazionale (Giovanni Giolitti exministre liberal): 19,7 % [35/535 escons] Creixement del feixisme -> ~200.000 membres (870 a finals del 1919) i violència al carrer que Mussolini tracta de rebaixar -> dimissió per pressió caps regionals. Octubre 1921 -> Partito Nazionale Fascista (PNF) //Terratinents, botiguers, oficinistes, estudiants i élits locals, policia i jutges => Més de 300.000 afiliats (maig 1922) 9.1. CONCENTRACIÓN DE PODERES Agost 1922 -> Vaga general contra la violència feixista (anarquistes i socialistes) / fracàs i temor classes mitjanes 24 octubre 1922 -> Congrés del PNF a Nàpols, Concentració de 40.000 feixistes -> “O ci daranno il governo o lo prenderemo calando a Roma”(Declarà que no abolir la monarquia, i disposat a prendre el poder legalment i exigí la formació d’un govern nou amb almenys 6 feixistes) 27 octubre 1922 -> Inici de la Marcia su Roma 28 octubre 1922 -> Dimissió de Luigi Facta (1rMP) davant negativa Vittorio Emanuele III decret estat de setge 29 octubre -> 20.000 camicie nere mal armats començaren a entrar a Roma-> rei envià un telegrama a Mussolini, que es trobava a Milà, per convidar-lo a Roma i encarregar-li que formés govern com a primer ministre. El nou executiu, constituït el 31 d’octubre, inclogué, a més de tres ministres feixistes, moltes altres forces: liberals, nacionalistes i, fins i tot, el Partito Popolare. El mateix dia 31, els camicie nere desfilaren davant del rei. La Marcia su Roma no va ser ni un cop d’Estat ( ja que Mussolini fou convidat pel rei a formar govern, no es vulnera la legalitat constitucional) ni un accés democràtic al poder (la violència prèvia i posterior a les eleccions del 1921 fa que ni els comicis ni el clima polític posterior puguin ser considerats democràtics). Creixement exponencial del PNF (783.000 afiliats a finals del 1923) -> institutcionalització del partit – squadristi més diluit Novembre 1923 -> Reforma electoral (legge Acerbo) / 2/3 dels escons al més votat - mínim de 1/4 dels vots Abril 1924 -> Eleccions generals: Lista Nazionale: 60,1 % (356) + LN bis: 4,9 % (19) PPI (Alcide de Gasperi): 9 % (39) Partito Socialista Unitario (PSU - Giancomo Matteotti): 5,9 % (24) PSI - Filippo Turati: 5 % (22) Partito Comunista d’Italia (PCI - Amadeo Bordiga i Antonio Gramsci): 3,7 % (19) Clima de violència -> Juny 1924 Desaparició de Matteotti [denuncia eleccions com fraudulentes] => Secessione dell’Aventino amb l’objectiu de deslegitimar la cambra i provocar noves eleccions, però el rei s’inhibí => Mussolini s’assentà al poder amb el suport del rei, l’església, l’exèrcit i els principals industrials. Enmig d’una onada de violència, els jerarques feixistes (ras) de províncies condicionaren el seu suport al govern a l’adopció d’un règim feixista ple. Mussolini assumí la responsabilitat “política, moral, històrica” de la violència feixista, i reivindicà el govern feixista -> esclafament de l’oposició i revifà la violència squadristi 9.2. LEGGI FASCITISSIME (Alfredo Rocco -> arquitecte de l’Estat feixiste i ministre de justicia entre 1925 – 1932) Destruir el règim parlamentari conservant la façana de la monarquia constitucional. ● Desembre 1925 - El cap de govern només és responsable davant del rei ● Desembre 1925 - Destitució dels funcionaris que no prestin jurament de fidelitat al règim ● Gener 1926 - L’executiu queda facultat per legislar sense la intervenció del parlament ● Febrer 1926 Substitució de l’alcalde (figura electiva) pel podestà ● Novembre 1925 Control de les associacions (eliminació de la llibertat d’organització i sindicació) ● Desembre 1925 Control de la premsa ● Novembre 1926 Reintroducció de la pena de mort Tribunale speciale per la difesa dello Stato ● Maig 1928 Llei electoral Llista única elegida pel Gran Consiglio del Fascismo Qüestió sindical i organització econòmica de l’Estat és un dels trets diferencials dels règims feixistes respecte a la resta de dictadures -> superadors del conflicte de classes = Proclama —i estructura jurídica— que amaga la subjugació dels interessos dels treballadors als de l’empresariat. Abril 1926 -> Prohibició de vagues i lockouts Creació de la Magistratura del Lavoro -> acords laborals amb lògica verticalista Ordenament corporatiu: ● ● ● Ministero delle Corporazioni (1926) Carta del Lavoro (1927) Consiglio Nazionale delle Corporazioni (1930) el corporativisme fou exaltat com la resposta original del feixisme davant de la crisi del sistema capitalista, en alternativa a l’ordenament comunista. Però, en el terreny econòmic, el feixisme no s’apartà de les coordenades de funcionament del capitalisme. Política social i assistencial del règim: disposicions per fer front a l’atur, assegurances socials, organitzacions de temps lliure a través de l’Opera Nazionale Dopolavoro. El 1934 s’introduí la jornada de 40 hores setmanals, com a mesura per frenar l’atur (però sense compensar la caiguda dels salaris) 9.3. POLÍTICA ECONÓMICA Y MONETARIA Proteccionisme - Intervencionisme estatal: increment de la despesa pública ● Recuperació de terres pantanoses ● “Batalla del gra” ● Istituto per la Ricostruzione Industriale (IRI, 1933) ● Control i nacionalització del sector bancari Alt valor de la lira -> com símbol de la fortalesa del país 9.4. PARTIDO Y ESTADO Penetració social: 1,5 milions de militants (1933) => Instrument de feixistització de la població Estat totalitari – creació d’un “home nou” Enquadrament: ● Opera Nazionale Balilla (1926-1937) ● Gioventù Italiana del Littorio (1937-) ● Fasci Giovanili di Combattimento (1930-1937) ● Gruppi Universitari Fascisti (1920-) ● Fasci femenins El 1939, gairebé la meitat de la població italiana formava part d’algun tipus d’associació feixista 10. REPRESIÓN Policia, judicatura, xarxa de delators 1928-1943: ● ● ● ● ● ● ● 11. Tribunale speciale per la difesa dello Stato 5.319 imputats (5.155 condemnats) 9 penes de mort executades 15.000 persones enviades al confino (1926-1943) 114.000 expedients policials a persones “subversives” (1922-1943) Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell’Antifascismo (OVRA) (1930-1943) Legislació racial (1938) PROPAGANDA Art, literatura, arquitectura Lideratge de Mussolini Saluto romano Uniforme per als funcionaris Pas de l’oca Abolició del Lei i de l’encaixada de mans 12. RELACIÓN CON LA IGLESIA CATÓLICA Febrer 1929 - Pactes del Laterà: reconegueren la sobirania del Vaticà (la Santa Seu recuperava la sobirania a la Ciutat del Vaticà es convertia en Estat sobirà, alhora que la Santa Seu reconeixia l’Estat italià, cosa que es negava a fer des del 1870) regularen les relacions amb el papat i reafirmaren el catolicisme com a religió estatal a Itàlia. Mussolini (anticlerical: el seu primer pamflet es titulava Déu no existeix) consolidà el seu poder, per mitjà de l’eliminació de qualsevol oposició procedent del catolicisme. Just després, el papa Pius XI alabà Mussolini com un home enviat per la «providència» per alliberar el país de la falsa doctrina del liberalisme. Exaltació nacionalista i l’irredemptisme -> expansionisme econòmic i espiritual. En aquest últim terreny, es parlava d’una «nova civilització» -> expansió del feixisme i la reorganització d’Europa i dels dominis imperials en un «nou ordre» de «comunitats imperials» basat en el predomini dels pobles joves, com Itàlia i Alemanya. L’aspiració era afirmar l’hegemonia italiana a la Mediterrània (Mare Nostrum): expansionisme polític i econòmic als Balcans i conquestes colonials a l’Àfrica. •Fiume (Rijeka): expedició de Gabriele D’Annunzio el 1919, ocupació fins al desembre del 1920 i des de llavors i fins al 1924 Estat Lliure de Fiume; des del 1924 i fins a la Segona Guerra Mundial, la ciutat pertanyé a Itàlia, si bé no així la zona circumdant). •Corfú (illes Jòniques): ocupació temporal l’agost-setembre del 1923. •Invasió d’Abissínia (Etiòpia) entre octubre del 1935 i maig del 1936. La guerra i repressió posterior foren brutals (durant els combats s’utilitzà gas verinós, per exemple). •Albània: protectorat de iure entre 1918-1920, després protectorat de facto, i ocupada el 1939.
