T.3 LA CONFIGURACIÓ DE L’ESTAT LIBERAL (1833-1868) 1.- L’ESTAT LIBERAL CARACTERÍSTIQUES. D’ISABEL II. CONCEPTE I 2.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-39) 3.- LA IMPLANTACIÓ DEL LIBERALISME / REGÈNCIES (183343) a.- L’Estatut Reial de 1834 b.- Les reformes progressistes i la constitució de 1837 c.- La regència d’Espartero majoria d’edat 4.- LA DÈCADA MODERADA (1844-54) C 1845 5.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-56) proj c. 1856 6.- CRISI DEL MODERANTISME (1856-68) Annex 1: les desamortitzacions durant el segle XIX Annex 2: les constitucions durant 1833-1874 1.- L’ESTAT LIBERAL D’ISABEL II. CONCEPTE I CARACTERÍSTIQUES. El regnat d’Isabel II (1833-68) va des de la mort del seu pare Ferran VII (1833) fins a la seva expulsió el 1868 degut a la Revolució La Gloriosa. El podem dividir en dues etapes: - La primera seria la MINORIA D’EDAT o REGÈNCIES (1833-43). Quan mor Ferran VII, Isabel tenia tres anys. Es nomenen dos regents de manera consecutiva (la seva mare Maria Cristina de Borbó fins el 1840 i a partir d’aquest any el general Espartero). Durant la primera regència es desenvolupa la Primera Guerra Carlina que acaba amb la victòria isabelina i la consolidació del sistema liberal amb les reformes de Mendizábal (Constitució de 1837, desamortització dels béns de l’Església, etc). - Als 13 anys la reina es declarada MAJOR D’EDAT i fins al final del seu regnat se succeeixen 3 etapes dominades pels partits moderat, progressista i Unió Liberal/moderat de manera consecutiva. La Dècada Moderada estaria caracteritzada per un seguit de reformes de tipus conservador (Constitució de 1845, creació de la Guàrdia Civil, Concordat amb la Santa Seu) i la Segona Guerra Carlina. Del Bienni Progressista destacaria la Desamortització de Madoz i la Llei General de Ferrocarrils. Mentre que el final del regnat d’Isabel II, Crisi del moderantisme, (dominat per moderats i la Unió Liberal) es caracteritzaria per una política exterior activa i la crisi econòmica i política que desembocaria amb la Revolució de La Gloriosa. Els PARTITS POLÍTICS durant aquest període tenen una sèrie de característiques generals: - agrupacions entorn a algun notable (civil o militar) - no tenen programa polític elaborat, sinó corrents d’opinió - representen poca població (sufragi censatari) - Cada vegada que pugen al poder anul.len la majoria de les reformes fetes durant el domini del partit contrari. - L’exèrcit participa de manera activa en la política organitzant pronunciaments que moltes vegades suposen un canvi del partit de govern. Hi ha 2 grans partits polítics durant el regnat d’Isabel II: el moderat i el progressista (creats durant el trienni liberal del regnat de Ferran VII; 1820-23) Partit moderat: - Format per: ● alta noblesa ● alta burgesia (comerciants) ● alt clergat - ● alts comandants militars Punts ideològics: ● ordre i propietat ● sufragi censatari molt restringit ● sobirania compartida Rei-Corts ● amples poders a la Corona ● limitació dels drets del ciutadà (sobretot col·lectius) ● importància de l’Església catòlica Partit progressista: - Format per: ● mitjana i petita burgesia - ● sectors de l’alta burgesia industrial i financera Punts ideològics: ● esperit de reforma ● sufragi censatari més ample ● sobirania nacional ● predomini del poder legislatiu (Corts) ● defensa dels drets individuals i col·lectius ● no volen tanta influència de l’Església catòlica Aquests dos partits sofreixen escissions durant aquest període: - Unió Liberal (1854): escissió dels moderats (partit de centre) dirigit pel general O’Donnell. Partit Demòcrata (1849): escissió dels progressistes cap a l’esquerra. Volen sufragi universal masculí. Al final del regnat d’Isabel II molts dels seus membres es convertiran en republicans. 2.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1839) A la mort de Ferran VII la seva vídua Maria Cristina de Borbó és nomenada regent de la seva filla Isabel II. Els grups favorables al germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre (proclamat com a Carles V d’Espanya) se revolten contra aquesta regència, esclatant una guerra civil que se desenvoluparia sobretot al nord i est de la península. Opcions enfrontades: a.- Carlisme: * Tradicionalista i antiliberal: - Defensa la monarquia absoluta, el catolicisme i el sistema foral. - El seu lema és Déu, Pàtria, Furs i rei. - Desconfia de les reformes liberals: igualtat jurídica, separació Església-Estat, abolició dels furs tradicionals. *Suports regionals: sobretot al País Basc, Navarra, interior de Catalunya, Nord d’Aragó i el Maestrat. *Suports socials: - part de la petita noblesa rural. - gran part del clergat. - petits propietaris empobrits. - artesans arruïnats. - gran part de la pagesia del Nord-est de la península. *Suports internacionals de les potències absolutistes europees: - Rússia - Prússia - Àustria b.- Isabelins: *Suports socials heterogenis: - Part dels absolutistes (fidels al testament de Ferran VII): alta noblesa, funcionaris, jerarquia eclesiàstica. - Liberals moderats: volen un procés cap el liberalisme sense revolució. - Liberals progressistes: la regent ha de donar suport uns anys després d’haver començat el conflicte a les reformes progressistes per tal de tenir el seu suport a la guerra. *Suports internacionals: - Regne Unit - França - Portugal Desenvolupament de la guerra: La guerra començà al País Basc i Navarra on els guerrillers carlins controlaren les zones rurals (les ciutats restaren fidels a Isabel II). Les forces carlines ben aviat s’organitzaren en dos blocs: - El general ZUMALACÀRREGUI organitza un exèrcit de 25.000 homes al Nord. El general CABRERA unifica les guerrilles aragoneses i catalanes. 1835: Zumalacàrregui mor al setge de Bilbao, començant la reacció liberal. 1836: el general liberal ESPARTERO venç als carlins a LUCHANA i posa fi al setge de Bilbao. 1837: després de l’intent fracassat de Carles Maria Isidre de prendre Madrid i la seva retirada al Nord, comença la divisió ideològica del Carlisme entre: ● TRANSACCIONISTES: partidaris d’arribar a un acord amb els liberals. Dirigits pel general MAROTO. ● INTRANSIGENTS: més propers a Carles Maria Isidre; partidaris de continuar la guerra. Dirigits pel general Cabrera. 1839: els generals Maroto i Espartero signen el CONVENI DE BERGARA acordant: ● El manteniment dels furs bascos i navarresos. ● La integració dels oficials carlins a l’exèrcit isabelí. 1840: derrota final de les tropes de Cabrera a la comarca del Maestrat. A les Balears, majoritàriament liberals, hi haurà un alçament carlí a Manacor conegut com “La Llorençada” (9 d’agost de 1835) que serà ràpidament sufocat. 3.- IMPLANTACIÓ DEL LIBERALISME / REGÈNCIES (1833-43) a.- L’Estatut Reial de 1834 A la mort de Ferran VII la seva vídua Maria Cristina de Borbó és nomenada regent de la seva filla Isabel II La regent nomena com a cap de govern a CEA BERMÚDEZ (partidari del Despotisme Il·lustrat). Durant el seu govern es va dur a terme la divisió provincial d’Espanya, però dimiteix degut a la impossibilitat de signar la pau amb els carlins i el càrrec recau en MARTÍNEZ DE LA ROSA (liberal moderat) MARTÍNEZ DE LA ROSA redacta un Estatut Reial l’any 1834, el qual perdurà fins el 1836 (mirar annex 2: Constitucions) L’any 1835 hi ha una doble crisi: - Els liberals progressistes consideren insuficient l’Estatut Reial i realitzen revoltes urbanes a Andalusia, Madrid i Barcelona (crema de convents). - La I Guerra Carlina continua. Així, la regent nomena al liberal progressista MENDIZÀBAL com a cap de govern, el qual durà a terme un programa de reformes liberals per tal d’aconseguir recursos econòmics per lluitar contra els carlins. b.- Les reformes progressistes i la Constitució de 1837. Es restableix la Constitució de 1812 (La Pepa) fins que no s’acabi de redactar una nova constitució (aprovada el 1837; mirar annex 2 Constitucions). Es durà a terme una doble política de reformes: - Reforma agrària: ● Dissolució del Règim Senyorial: lleva als senyors les atribucions jurisdiccionals (dret a impartir justícia, dret a cobrar rendes) però els atorga la propietat de les terres que els pagesos no varen poder justificar com a pròpies. ● Desvinculació de les terres (anul·lació de primogenitures, mans mortes,...) ● Desamortització dels béns del clergat regular (veure annex 1: desamortitzacions) - Liberalització econòmica: ● abolició dels privilegis de la Mesta ● abolició dels privilegis gremials ● eliminació de les duanes interiors ● abolició dels delmes eclesiàstics ● llibertat industrial i de comerç A finals del 1837 hi ha eleccions; els liberals moderats són majoritaris i volen acabar amb les reformes progressistes (tenen el suport de la regent Maria Cristina). Conseqüències: - Insurreccions progressistes a tot el país. La Regent dimiteix del seu càrrec i es nomena com a nou regent de la reina a ESPARTERO (1840) c.- La regència d’Espartero - Convocades noves eleccions guanyen els liberals progressistes. - Espartero actua de forma autoritària, sense comptar amb les Corts i amb cada vegada menys suports (ayacuchos) - 1842: el Regent aprova un aranzel lliurecanvista que obri el mercat espanyol als teixits de cotó anglesos = revolta de la burgesia i les classes populars a Barcelona = Espartero bombardeja la ciutat. - 1843: Espartero abandona la regència i les Corts aproven la majoria d’edat d’Isabel II amb 13 anys. 4.- LA DÈCADA MODERADA (1844-1854) L’any 1844 hi ha noves eleccions; guanya el Partit Moderat i el nou cap de govern serà el general NARVÀEZ. Comença una dècada dominada políticament pel partit moderat i socialment per la burgesia terratinent (fusió dels antics i els nous propietaris rurals). Aquest sistema té dos enemics claus: - el carlisme - els moviments populars L’any 1844 es crea la GUÀRDIA CIVIL: cos armat civil però amb estructura militar, per mantenir l’ordre públic a l’àmbit rural. El 1845 hi ha la LLEI D’ADMINISTRACIONS LOCALS on establia qui nomenaria els batles de les localitats espanyoles: - Capitals de província i localitats de més de 2000 hab. : la Corona - Localitats de menys de 2000 hab. : el governador civil L’any 1845 es signa una nova Constitució (mirar annex 2: constitucions) El 1851 es signa un CONCORDAT amb la SANTA SEU. Punts: - El Papat reconeix a Isabel II com a reina d’Espanya - Es suspenen les vendes dels béns desamortitzats i es retornen a l’Església els no venuts. - Se restauren les ordres religioses masculines. - El catolicisme serà la religió oficial - L’Església rebrà finançament públic (Pressupost de Culte i Clergat) i àmplies competències educatives (escoles) L’oposició al domini dels moderats vendrà de dos àmbits: a.- Els carlins: organitzen la II Guerra Carlina o “Guerra dels Matiners” (1846-49) degut al fracàs d’organitzar el casament del fill de Carles Maria Isidre amb Isabel II. Es desenvolupà principalment a Catalunya. b.- El 1854 hi ha el pronunciament de Vicálvaro realitzat per un moderat descontent, O’Donnell (fundador de la Unió Liberal). A aquest si sumaren els progressistes i junts signen el Manifest de Manzanares. Isabel II crida com a cap de govern de nou a Espartero i com a ministre de Guerra a O’Donnell. 5.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-56) 1854: noves eleccions amb victòria dels progressistes. Accions del nou govern: - Mentre se redacta una nova constitució (1856, mirar annex 2: constitucions) se restaura la del 1837. - Se restableix la Milícia Nacional. - El 1855 hi ha la Desamortització de Madoz (mirar annex 1: desamortitzacions) - El mateix 1855 hi ha la Llei General de Ferrocarrils. El ferrocarril va arribar a Espanya amb un cert retard a causa de la inestabilitat política i pressupostària, que va impedir l’execució de projectes d’aquesta envergadura. Les primeres iniciatives varen ser les línies Barcelona-Mataró (1848) i Madrid-Aranjuez (1851). Al Bienni Progressista, es va aprovar la Llei General de Ferrocarrils (1855), que va començar a ordenar el sector ferroviari espanyol d’acord amb un pla unitari. Això va provocar el seu creixement: l’any 1865 ja hi havia 4.756 km construïts. Al darrer quart del segle XIX, el creixement va ser més lent: l’any 1900 hi havia 11.039 km de via fèrria. Cal dir que els diners per a la l’execució de la Llei General de Ferrocarrils provenien dels beneficis de la desamortització de Madoz (també del 1855). Aquesta llei va definir una xarxa ferroviària de tipus radial, amb el centre a Madrid. Aquest traçat responia a la concepció centralista de l’Estat: la capital estaria comunicada amb els principals punts de la perifèria peninsular. Però aquesta xarxa va patir problemes econòmics greus: va marginar les zones més poblades i amb major activitat econòmica i va condemnar la majoria de línies a ser deficitàries. La construcció de les línies es feia mitjançant concessions a empreses que podrien explotar-les durant un període de 99 anys. Moltes empreses eren d’origen estranger (franceses, britàniques, belgues) i rebien subvencions de l’Estat per importar els materials necessaris per a la construcció. Per això, no hi va haver un impuls de la siderurgia espanyola. Una altra decisió controvertida va ser optar per un ample de via d’1,67 metres enfront dels 1,44 metres majoritari a Europa, que va contribuir a dificultar els enllaços amb la resta del continent. Tant la xarxa radial com el tipus d’ample de via encara condicionen els ferrocarrils espanyols en l’actualitat. Problemes del govern progressista: - Crisi econòmica (males collites = pujada de preus) - Conflictivitat social: ● Barcelona: Primera Vaga General Obrera a Espanya (1855) ● Castella i a altres zones: aixecaments pagesos (1856) - Crisi de govern: entre els més radicals i els més conservadors. Això provoca que Espartero dimiteixi i que la reina elegeixi a O’Donnell com a nou cap de govern. 6.- CRISI DEL MODERANTISME (1856-68) Comença una etapa on els governs estan dominats per la Unió Liberal (O’Donnell) fins 1863 i pel Partit Moderat de Narváez (1863-68). El nou govern liderat per O’Donnell restaurà la constitució de 1845 i dugué a terme una política exterior activa per recuperar el prestigi internacional per a Espanya: - - Expedició a Indoxina, en col·laboració amb França, per la mort de missioners catòlics. Aquesta beneficià sobretot als francesos, els quals iniciaren la conquesta colonial a aquesta zona asiàtica. Intervenció a Mèxic, juntament amb francesos i britànics, per exigir al govern mexicà el cobrament del deute. Espanya se retirà per problemes amb els francesos. Campanyes al Marroc, per disputes frontereres. Espanya guanya diverses batalles dirigint el seu exèrcit el general progressista Prim. La Pau de Wad-Ras atorgà a Espanya l’Ifni i l’ampliació de Ceuta. A més a més, destaca entre les reformes d’aquest govern la creació d’una llei educativa (Llei Moyano) a l’any 1857. L’objectiu d’aquesta normativa era la consolidació del sistema educatiu. Aquest projecte va ser iniciat pels progressistes però va ser acabat pels moderats els quals es varen dur tots els mèrits. Encara això, una de les bases d’aquesta legislació va ser la seva creació a partir d’un consens entre els partits polítics. Els punts bàsics de la Llei Moyano eren: - Educació primària gratuïta - Centralització de l’educació - Uniformitat del model educatiu - Secularització del sistema educatiu - Dret de l’Església a vigilar la puresa ideològica dels estudis Aquesta normativa va estar vigent fins l’any 1970. L’any 1863 la inestabilitat del govern unionista provocà la dimissió d’O’Donnell i que la reina atorgàs el govern al Partit Moderat dirigit per Narváez. Els governs moderats a partir de 1863 van haver d’afrontar una doble crisi (econòmica i política) que provocà la Revolució de 1868 “La Gloriosa” amb la posterior fugida d’Isabel II i la formació d’un govern provisional dirigit pels generals Prim i Serrano. Aquest govern tenia com a principal objectiu cercar un nou rei per Espanya. (annex 1) LES DES La desamortització és un acte jurídic pel qual l’Estat expropia sense indemnització els béns d’una institució o individu i els posa a la venda en pública subhasta. Les primeres desamortitzacions foren dutes a terme per Godoy, Josep I Bonaparte, les Corts de Cadis i durant el Trienni Liberal de Ferran VII. Però les més important foren les que se dugueren a terme durant el regnat d’Isabel II: la de Mendizábal i la de Madoz. Desamortització de Mendizábal (1836) Deguda en gran part a les necessitats de la Primera Guerra Carlina. Mendizábal prepara 3 decrets que posaren en marxa la desamortitzAMORTITZACIONS DEL SEGLE XIX ació de gran part dels béns de l’Església: 1.- Supressió dels ordes religiosos masculins. Respecte als femenins, deixava un convent de cada orde religiosa a cada ciutat. 2.- Expropiació de tots els béns dels ordes religiosos suprimits, a més de totes les terres dels bisbats i les parròquies. 3.- Posada en venda dels béns expropiats mitjançant pública subhasta. Objectius d’aquesta desamortització: - Obtenir recursos per poder pagar els deutes de l’Estat. Aquest deute era molt gran: venia de l’època de Ferran VII i s’havia accentuat amb la Primera Guerra Carlina - Debilitar l’Església i castigar-la pel seu suport majoritari als carlins. - Afavorir la burgesia liberal perquè esdevingui gran propietària de terres. - Desenvolupar una agricultura comercial i capitalista ja que suposava que les terres desamortitzades serien comprades per inversors amb esperit empresarial que voldrien treure beneficis de l’agricultura. - Augmentar la producció agrària arrel de les millores fetes pels nous propietaris Però aquesta desamortització fracassà per quatre raons: - Es va optar per vendre les terres sense dividir-les, amb la qual cosa es van vendre propietats immenses que, pel seu elevat cost, sols podien comprar nobles i burgesos rics. - Moltes subhastes van ser trucades i moltes terres foren comprades a baix preu. - Es va autoritzar el pagament amb diners o amb títols de deute públic. La majoria dels compradors ho feren en títols de deute, de tal manera que els ingressos de l’Estat en metàl·lic foren mínims, no aconseguí eixugar el deute que tenia acumulat. - Els nous propietaris seguiren amb les mateixes tècniques que els anteriors. La majoria no va introduir millores modernitzadores. Desamortització de Madoz (1855) Va ser, en superfície, la desamortització més important de les que es dugueren a terme fins llavors afectant a: - Béns del patrimoni reial. - Terres i edificis dels Ordes Militars (Calatrava i Alcántara), els quals són dissolts. - Béns de confraries religioses. - Béns expropiats als carlins. Béns de l’Església que no s’havien posat a subhasta en temps de Mendizábal o que s’havien retornat. Terres de propietat comunal o béns vinculats als ajuntaments, per exemple les terres anomenades COMUNES que molts d’ajuntament posseïen i a la que tots els ciutadans hi tenien drets i accés. Foren les propietats més importants en superfície de tota la desamortització i les que generaren més protestes. L’objectiu prioritari d’aquesta desamortització era finançar la construcció d’una xarxa de ferrocarrils que comunicàs totes les regions i que impulsàs la industrialització. Madoz exigí que les terres fossin pagades en metàl·lic i s’exercí un control més estricte sobre la taxació i les subhastes. Constitucions i Estatuts Reials durant 1833-1874 (annex 2) Estatut Reial de 1834 Duració: fins 1836 Principis: - Sobirania Reial (la reina té la iniciativa legislativa). - Poder executiu controlat pel Rei (nomena el cap de govern i aquest el Consell de ministres). - Poder legislatiu bicameral: ● Estament de Pròcers (cambra aristocràtica elegida per la reina). Constitució de 1837 ● Estament de Procuradors (elegit per sufragi censatari, un 0’15% del cens). Només pot aprovar els pressupostos. La reina té veto absolut. Duració: fins 1845 i de 1854 fins 1856 Principis: - Sobirania nacional - Àmplia declaració de drets ciutadans (llibertat de premsa, d’opinió, etc) - Divisió de poders: ● Poder legislatiu bicameral: Senat i Congrés (aquest elegit per sufragi censatari, entre un 2 i un 4% del cens) - ● Poder executiu en mans del Rei Aconfessionalitat de l’Estat Pressupost de culte i clergat Constitució de 1845 Duració: fins 1854 i de 1856 fins 1868 Principis: - Sobirania conjunta Rei i Corts - Ampliació dels poders de l’Executiu - Disminució dels poders del Legislatiu, que és bicameral amb un Senat elegit per la Reina i un Congrés elegit per un sufragi censatari molt restringit. - Supressió de la Milícia Nacional - Exclusivitat de la religió catòlica - Pressupost de Culte i Clergat - S’atorga molt de poder a la Corona: nomena els ministres, pot dissoldre les Corts. Projecte de constitució de 1856 Duració: no va ser mai aprovada Principis: - Constitució de 1869 Inclou novetats respecte a les anteriors com la llibertat de culte i l’elecció dels membres del Senat. Duració: fins 1873 Principis: - Sobirania Nacional - Amples drets i llibertats: ● drets de manifestació, reunió i associació ● llibertat d’ensenyament - ● llibertat religiosa (però se mantén el culte catòlic) Monarquia (el Rei no pot vetar les lleis) Corts bicamerals: Senat i Congrés elegits per sufragi universal masculí. Igualtat per a Cuba i Puerto Rico Abolició de l’esclavitud a les colònies per als fills dels esclaus Projecte de constitució de Duració: mai va ser aprovada Principis: 1873 - Molt semblants a l’anterior de 1869. - Diferència: ● República Federal (17 Estats, entre els quals hi ha Cuba)