1. Nivell Atòmico−Molecular−Citològic (Fonaments de la vida).

1. Nivell Atòmico−Molecular−Citològic (Fonaments de la vida).
Les funcions vitals: Nutrició, relació, reproducció.
− Nutrició: El processament de la matèria i energia que fan els éssers vius per seguir vius. El conformen
l'aparell digestiu, respiratori, excretor i circulatori (o cardio−vascular).
− Relació: Capacitat dels éssers vius per processar la informació i donar una resposta. Es conformat per
l'aparell locomotor, els sentits, i els sistemes nerviós, immunitari i hormonal.
− Reproducció: Descendència d'una espècie (evolució). Format per l'aparell reproductor i on actua la
sexualitat.
Nivells D'Organització.
− Està ordenat de la següent manera:
Atòmic, molecular (senzilles i macromolècules), cel·lular (Unicel·lular, pluricel·lular), teixits, òrgans, aparells,
sistemes, organisme (individu), població (espècie), biocenosi (ecosistema). Cadascun dels nivells de
complexitat en que s'estructura la vida, que van de més simples a més complexes.
I. Nivell ATÒMIC.
Bioelements: Aquells elements químics sempre presents en la matèria viva, són indispensables per a la vida.
Els més importants són el Carboni (6C), l'Oxigen (8O), l'Hidrogen (1H) i el Nitrogen (7N), que són la química
de la vida. Els de menor mesura, bioelements plàstics juntament amb aquests 4, són Ca, P, Na, Mg, Cl, K i S.
Aquests onze elements representen el 99'9% del pes de la matèria viva. N'hi ha 25 més, igualment necessaris,
oligoelements, com el Fe, Mn, I que són els més abundants que els altres trobats en quantitats petitíssimes
(traces) i importants per que formen part d'algunes molècules concretes, generalment tipus proteïnes de funció
catalítica o no. També els bioelements, abunden en la litosfera, rica en Si, poc freqüent en la matèria viva. A
nivell atòmic no hi ha diferències entre la matèria viva i la no viva. Els àtoms dels éssers vius són iguals. El
Carboni (C) és l'element més característic dels éssers vius. Serveix per formar les molècules orgàniques. El
Carboni es un dels pocs elements lleugers que hi ha que pugui establir 4 enllaços alhora.
II. Nivell MOLECULAR.
Està format de biomolècules o principis immediats. Tota molècula que estigui en un ésser viu es una
biomolècula. Hi ha dos tipus principals:
− Orgàniques: Fins fa 100 anys, les molècules orgàniques només es consideraven d'éssers vius, però fins i tot
la fullaraca i el petroli són orgàniques. Són associades als éssers vius (fins i tot en les restes) exclusivament.
− Inorgàniques: Just el contrari.
Les inorgàniques es troben fins i tot als éssers vius, en certes condicions (no actuals), es podien crear
molècules orgàniques. Les molècules orgàniques es podrien formar encara que no hi hagués éssers vius
(només en condicions anteriors a la de l'home). Totes les orgàniques tenen el Carboni i a més són molt
complexes. Sense inorgàniques no hi hauria orgàniques per que la complexitat orgànica només es forma amb
inorgàniques. Però les orgàniques donen la complexitat als éssers vius. La molècula inorgànica més important
és l'aigua (H2O), que forma un 70% dels pes corporal (de promitg). Sense l'H2O no hi hauria vida a la Terra.
1
L'H2O actua com a dissolvent, i es on es produeixen la les reaccions pròpies d'un ésser viu. Un ésser viu és un
organisme que funciona a base de reaccions químiques. En les cèl·lules, un % important és aigua. Funcions:
− A través del moviment de l'aigua, els éssers vius, transporten les substàncies dins el seu cos. Els moviments
que provoca la cèl·lula dins del citoplasma se'n diu Ciclosi. La sang també és un exemple de moviment de
fluids. I per part vegetal, la saba.
− L'H2O pot ser reactiu, fa de medi per poder fer reaccions, però l'H2O també pot intervenir en una reacció, la
hidròlisi maltosa + H2O 2 glucoses.
− Amortidor tèrmic, que fa que les oscil·lacions siguin no tan fortes ni tan ràpides. L'H2O actua tant a nivell
ecològic com a cel·lular.
− Lubrificant, que consistiria en evitar el fregament i desgast de dues peces sòlides (articulacions).
La molècula d'aigua és així: Hi ha un compartiment d'electrons (enllaç covalent), la molècula d'aigua encara
que sigui neutre té distribució de càrregues negatives més a prop del oxigen i les càrregues positives més a
prop de l'hidrogen; quan això passa se'n diu polar. I quan té càrrega repartidament homogènia se'n diu apolar.
L'aigua és líquida a temperatura normal pel ponts d'hidrogen, el quals consisteixen en unir parcialment els H
amb el O de forma que les càrregues positives atreguin les negatives.
Les Sals Minerals. · Exemples de sals minerals que es troben en el cos humà:
− En forma iònica (dissolts) flotant per l'aigua: Cl , Na+, K+, SO42−, HCO3 , CO32−, Mg2+, Ca2+.
− En forma cristal·lina: CaCO3 (en els animals marins), Apatita (fosfat de calci hidratat, en els nostres ossos).
El Sodi (Na), condueix la informació per impulsos elèctrics, es fa per un traspàs d'ions de Sodi, per les
neurones.
Funcions: Estabilitzadores de les dissolucions col·loïdals (una mena de dissolució de grans molècules, ex.:
proteïnes.). La pressió d'ions fa que es mantinguin les dissolucions col·loïdals.
Enzims: Proteïnes que formen una dissolució col·loïdal flotant pel citoplasma de la cèl·lula (les sals ajuden a
no sedimentar i per tant sense elles no hi hauria vida.
Tamponadores del pH, fan que les oscil·lacions no siguin tant fortes o àmplies. El pH és el que mesura
l'acidesa. Va de 0 a 14 és una escala logarítmica. O és la més àcida i 14 la més bàsica. Al 7 se li diu neutre. El
pH de la nostra sang va de 7'2 (min.) a 7'4 (màx.). Les sals fan que quan el pH tendeixi a pujar, baixi; i
viceversa. Són equilibradores del pH.
Mantenen la pressió Osmòtica. L'osmosi és l'absorció o l'expulsió d'aigua a través de la membrana de la
cèl·lula. Al haver−hi aigua hi ha una gran pressió d'aigua, és a dir, pressió osmòtica. L'aigua tendeix a que les
dissolucions de sals del medi i la cèl·lula s'equilibrin. La cèl·lula té més concentració de partícules i l'aigua
tendeix a entrar perquè hi ha poca contracció al medi. Quan està inflada d'aigua se'n diu turgent, i això
passaria fins que esclatés. I si fos al revés (per exemple a les cèl·lules vegetals, que perdessin aigua fins a
arrugar−se i desenganxar−se de la paret), s'arrugaria. Per equilibrar la concentració d'aigua dins i fora la
cèl·lula, s'han d'equilibrar les sals dins i fora.
Principis immediats. Són típics dels éssers vius però també es poden fabricar. En les condicions normals a la
terra no poden produir−se. Només els éssers vius poden. L'element fonamental és el Carboni (6C).
2
Metil −CH3
Etil −CH2−CH3
Alcohol −OH
Aldehid −CHO
Cetona −CO−
Carboxil −COOH
Amino −NH2
Éster −COO−
Hi ha 4 tipus de molècules orgàniques:
Glúcids (Sucres) − Lípids (Greixos) − Pròtida (Proteïnes) − Àcids Nuclèics (ADN i ARN).
a) Glúcids: Són molècules que responen a la fórmula empírica CH2O, s'anomenen sucres per extensió, però
també se'ls anomena carbohidrats. Es una família molt extensa i hi ha 2 grups: Monosacàrids o els ósids (unió
de 2 o més monosacàrids).
Monosacàrids: Són els glúcids fonamentals i representen a la fórmula empírica CH2O, tenen entre 3 i 8 àtoms
de C. S'agrupen en famílies Si tenen 3 C es diuen Trioses, 4 C Tetraoses, 6 C Hexoses, ...
Trioses C3H6O3 / Hexoses C6H12O6
Aldoses− Monosacàrids amb un aldehid −CHO
Cetoses− " " una cetona −CO−
Altres grups funcionals: Ex: −OH Alcohol, −CH3 Metil, −CH2−CH3, −COOH Carboxil, −NH2 Amino i
−COO− Éster.
Els monosacàrids acostumen a ser sòlids, es troben en pols, de color blanc, i de gust dolç. Tots els
monosacàrids tenen poder reductor. Les molècules es troben plegades formant estructures cícliques.
Ósids Oligosacàrids: (de 2 a 10 monosacàrids). Disacàrids = Glúcids formats per dos monosacàrids; fan un
enllaç Ogicosídic.
1. Entre Glucosa i Glucosa (Formació de l'enllaç Oglicosídic amb formació de condensacions, s'allibera
aigua).
La reacció inversa és l'hidròlisi, es trenquen les molècules amb l'aigua trencant l'enllaç.
2. Galactosa + Fructosa = Sacarosa + H2O
La sacarosa és el principal polisacàrid dels fruits.
3
3. Lactosa És un disacàrid format per glucosa més galactosa. La Galactosa és el sucre de la llet, és la que ens
alimenta per créixer.
Óscids: Polisacàrids de més de 10 monosacàrids. S'uneixen per enllaços Oglicosídics. La majoria tenen
centenars (o milers) de monosacàrids, són polímers (qualsevol molècula que es va repetint a mesura que
s'enllaça).
Ex.: Midó. Està format per glucosa. No hi ha un nombre determinat de glucoses. El midó es troba als
organismes vegetals on és el principal sucre de reserva, això fa que per als herbívors i omnívors tinguin
glucosa. Els animals no en fabriquen, en mengen.
Glicogen. Equivalent del midó als animals. Quan es té molta glucosa, s'emmagatzema en glicogen i es guarda
al fetge a als músculs.
Cel·lulosa. Format de glucosa exclusivament. Hi ha una diferència, el enllaç que formen les glucoses de
cel·lulosa, són diferents als enllaços Oglicosídics del midó i el glicogen. Llavors té un valor lactid important
però és indigerible. Però permet fer la digestió amb més facilitat, més bé, es el que se'n diu fibra vegetal. Evita
en Càncer de Còlon. Cap vertebrat no pot digerir la cel·lulosa però els remugants ho poden fer, per que tenen
bacteris que ho poden fer, viure col·lectivament se'n diu viure en simbiosi. La cel·lulosa es el principal
polisacàrid a la terra i el fabriquen les plantes. Forma la paret cel·lular de les cèl·lules vegetals. La paret
serveix per que la pressió osmòtica no faci rebentar la cèl·lula vegetal.
Quitina. És també de tipus estructural. Es troba es la paret cel·lular dels fongs. I també es troba a la retícula o
l'exoesquelet dels artròpodes, és a dir, la closca de les formigues, gambes..., que és el grup animal més
abundant a la terra.
b) Lípids: És l'altre família de les molècules orgàniques. Se'ls diu greixos encara que no tots són greixos. Són
químicament bastant diferents als glúcids i són molt heterogenis. Són majoritàriament hidròfobs (que rebutgen
l'aigua, com l'oli), no es dissol en aigua. Funcions variades: Són components essencials de les membranes
cel·lulars i de reserva energètica.
Tipus: −Acilglicèrids (triacilglicèrids), estan formats per una molècula de glicerol i de 3 molècules d'àcid gras.
CH2OH
|
HCOH + 3 Àcids Grassos
|
CH2OH
Àcid gras ( Àcid Palmític ) = CH3−(CH2)14−COOH
El COOH el tenen tots els àcids orgànics.
El (CH2)14 és una cadena de carbonis saturada d'Hidrògens, és una cadena grassa. Poden tenir dobles i triples
enllaços, són insaturats d'hidrògens, per que se'n treuen i queden dobles enllaços entre carbonis.
Esterificació: És la manera d'enganxar−se els àcids grassos al glicerol. Quan reaccionen un alcohol i un
hidrogen de l'àcid orgànic.
4
H2COH −−−−−− HOOC−(CH2)14−CH3 CH2−O−CO−(CH2)14−CH3
|
HCOH −−−−−− HOOC−(CH2)14−CH3 CH−O−CO−(CH2)14−CH3 + 3H2O
|
H2COH −−−−−− HOOC−(CH2)14−CH3 CH2−O−CO−(CH2)14−CH3
(Tripalmitina)
Els triacilglicèrids o greixos neutres, s'uneixen tres àcids grassos amb glicerina. Les seves funcions principals,
és fer de dispositius de reserva d'energia.
Els lípids són millors per que pesen menys que els glúcids. Les plantes amb més greix són els fruits secs. A la
nostra cuina és l'oli. En els animals predominen els greixos saturats.
Exemple d'insaturat: Àcid Oleic: CH3−(CH2)7−CH=CH−(CH2)7−COOH
Els greixos insaturats són propis de les plantes i d'alguns peixos i líquids a temperatura ambient.
Els saturats són propis de mamífers i els ocells.
Fosfolípids o fosfoglicèrids: És un diacilglicèrid amb un àcid fosfòric lligat al tercer carboni del glicerol.
CH2−O−CO−(CH2)14−CH3
|
CH−O−CO−(CH2)14−CH3 + 3H2O
|
H3PO3−O−CH2
La part hidròfila, soluble , o polar e la part de l'àcid fosfòric; i la part hidròfoba, insoluble o apolar és la de la
resta d'àcid gras.
Els fosfolípids són molècules que alhora presenten caràcter hidròfob i hidròfil.
Si es fica un fosfolípid en aigua, la part hidròfila, s'encara a l'aigua i la part hidròfoba es posa al centre
Tota membrana biològica està formada per fosfolípids com aquest.
− Ceres: Esterificació: Alcohol Gras+Àcid Gras = Cera + H2O
Ex.: CH3−(CH2)29−O−CO−(CH2)14−CH3 = Cera
Són substàncies que quan estan en gran quantitat són substàncies impermeables. Es troben en la part superior
de les fulles per no perdre aigua, en les orelles dels mamífers i en els rusc de les abelles.
5
Tots els lípids que hem vist fins ara són saponificables: Perquè tots contenen àcids grassos. Sapo, ve de sabó,
la hidròlisi alcalina fa la saponificació.
I dels lípids saponificables, se'n pot treure sabó (amb àcids grassos i glicerols).
Els lípids no saponificables són els esteroides. El més exemplar és el colesterol.
Són lípids, insolubles, no saponificables similar al colesterol i tenen diferents funcions: − Alguns esteroides
fan d'hormona sexual.
− Colesterol: És un lípid imprescindible per a la estabilitat de les membranes de les cèl·lules animals, ja que
sense el colesterol, les membranes es desfarien.
c) Pròtids (Proteïnes). Són molècules formades per aminoàcids. Aminoàcids són molècules com aquesta.
H És el primer grup de
| molècules on surt el N.
R − C − COOH (àcid carboxil)
|
NH2 (amino)
Només hi ha 20 tipus d'aminoàcids que formen les proteïnes. Entre ells l'alanina (Ala) R=CH3, la Glicina
(Gly) R=H, la serina (Ser) R=H2COH i pèptid (Phe).
L'enllaç entre dos aminoàcids se'n diu peptídic i té la forma:
· Qualsevol molècula formada per la unió de 2 aminoàcids s'anomena enllaç peptídic. I la molècula final és un
pèptid, dipèptid, etc.; quan el nombre d'aminoàcids és petit s'anomena oligopèptid, i si n'hi ha molts,
polipèptids (solen tenir 100 aminoàcids, però polipèptids són amb més de 10 aminoàcids). Les cadenes estan
unides linealment i sense ramificacions com els monosacàrids. Una proteïna és una o més cadenes
polipeptídiques, això no vol dir que totes les cadenes siguin proteïnes.
− Proteïnes: Són cadenes polipeptídiques ( 1 o més ), i té una conformació dissenyada per fer una funció
biològica concreta.
Estructura. Les proteïnes normalment tenen una funció que depèn de la seva conformació (forma). La proteïna
no pot perdre la forma sinó no serveix per fer la funció que havia de fer, sempre que les condicions siguin
aquelles en les quals les proteïnes serveixen per a fer la funció, sinó tampoc serveix, és a dir, que a cada
proteïna necessita la forma necessària per a que pugui treballar, i això depèn de la seqüència d'aminoàcids. La
seqüència és més o menys així: Ala−Gly−Ala−Ala. Una reacció química cel·lular seria l'oxidació de la
glucosa. Cada reacció química té el seu enzim, provoca que hi hagi una reacció específica. Per a que les
reaccions de la cèl·lula funcionen, els enzims han de tenir una forma concreta. La seqüència d'aminoàcids
depèn de la informació genètica (ADN), que permet fer còpies del mateix enzim. El que fa que un ésser viu
sigui diferent un insecte d'una vaca són les proteïnes. I les proteïnes depenen de l'ADN, i els éssers vius
necessitem proteïnes.
Funcions. Estructurals: Formen part d'estructures cel·lulars, en forma fibril·lar o laminar. Ex.: Cabell
(Ceratina) / Col·lagen (Enectiu).
6
Nutritives i de reserva: Llavors, llet, ous, i sang, contenen un alt valor nutritiu destinat a l'alimentació i la
descendència. Es fan servir de reserva d'aminoàcids i serveixen per aliments de la descendència. Ex.:
Albúmines (Lacto (llet) i ovo (ou)).
De contracció: Proteïnes responsables de contracció, és a dir, del moviment i músculs. Ex.: Actina i Miosina.
De transport. Ajuden al transport d'altres substàncies a través de la membrana plasmàtica o d'un altre lloc, fins
i tot d'una banda a l'altre del cos. Ex.: Bomba de protons, Hemoglobina (transport d'Oxigen).
De defensa. Anticossos ( immunoglobines ). Però els trasplantaments els ataquen per que és un cos
desconegut.
De regulació. Hormones que serveixen per comunicar parts del cos. Ex.: Feromones (en insectes), per atreure
la famella o el mascle, respectivament.
Altres: Anticongelants, digestives, autorregulables, etc.
Catalítiques. Enzims (també se li diu funció enzimàtica). Catalitzar, és fer més ràpides les reaccions
químiques, les funcions químiques, però l'enzim no queda implicat en la reacció, sinó que al acabar, s'allibera
per fer altres reaccions.
d) Àcids Nucleics i nucleòtids.
Nucleòtids: Són les unitats bàsiques dels àcids nucleics. La estructura és una base nitrogenada + pentosa
(ribosa o desoxirribosa) + fosfat (àcid fosfòric).
Nucleòtids:
1. Ribosa Adenina, Uracil, Guanina, Citosina, ARN Àcid Rebonucleic.
2. Desoxirribosa Adenina−Tinina, Citosina−Guanina, ADN Àcid Desoxirribonucleic.
Els àcids nucleics estan formats per polímers.
ADN
ARN
Tipus de Glúcid
Desoxirribosa
Ribosa
Base Nitrogenada
A−T, C−G
A, U, C, G
Estructura
Bicadenaria
Monocadenaria
Funcions. ADN: És l'autèntic material genètic en les cèl·lules. Està en el nucli (eucariota).
ARN: Permet l'expressió dels gens (fa d'intermediari de l'ADN).
Tenen el material genètic de la vida, és on hi ha la informació per formar l'individu.
Les proteïnes fan que nosaltres siguem com som, per que estan dictades per l'ARN i fetes per l'ADN.
En les cèl·lules, les proteïnes es fabriquen fora del nucli, i l'ADN és a dins; l'ARN fa d'intermediari. En la
mitosi, l'ADN es separa (abans), per que està menys enrotllat i es pot llegit pels enzims, i això fa que la divisió
es pugui completar. Les mutacions, és quan no es duplica bé l'ADN i s'hi formen diferents proteïnes.
Els vectors energètics són un paper del metabolisme que duen a terme nucleòtids:
7
AMP+P=ADP
ADP+P=ATP (Com més fosfats té lligats, té més energia amb un màxim de 3).
Metabolisme: És un conjunt de reaccions químiques que s'esdevenen en els éssers vius. El dividim en 2:
Anabolisme i catabolisme.
· Anabolisme: Reaccions que van destinades a fabricar les molècules que formen part del nostre cos. Passar de
molècules simple a complexes. Ex.: Convertir aminoàcids en proteïnes. I aquest procés gasta o necessita
energia, per tant és consumidor d'ATP (i transforma ADP).
·Catabolisme: Part del metabolisme que degrada, oxida, descomposa les molècules del nostre cos. Genera
energia i és un procés que fabrica ATP i converteix molècules de complexes a més simples. Aquesta energia
que es genera serveix per fer el metabolisme, és a dir, es crea energia per gastar−la. L'energia es gasta amb
l'anabolisme, el moviment i la calor.
Exemples: Per fer enzims es necessiten proteïnes i per fer−ne, es creen amb l'anabolisme. I aquestes dues
reaccions necessiten enzims. Per tant una no pot existir sense l'altre.
Ex: Anabolisme. La síntesi de proteïnes.
Catabolisme. Oxidació de la glucosa. C6H12O6 + 6O2 = 6CO2 + 6H2O Mai entren en contacte glucosa i
oxigen.
Per fabricar ATP es necessita gastar energia però aquesta energia després servirà per tornar a ser ADP,
guanyant així energia, és l'ATP. L'oxidació es entre el citoplasma i el mitocondri i l'objectiu es produir ATP.
L'oxidació de la glucosa és de 38 ADPs, per tant es fabricaran 38 ATPs.
Metabolisme autòtrof i heteròtrof.
· Autòtrof: És el propi d'aquells organismes que fabriquen la matèria orgànica a patir d'inorgànica. Aquests
organismes són els fotosintètics, plantes.
· Heteròtrof: Propi d'organismes que fabriquen la seva matèria orgànica a partir de matèria orgànica d'altres
organismes. Animals i fongs.
Els autòtrofs podrien viure relativament temps sense heteròtrofs però a la llarga moririen, per que els
descomponedors no podrien transformar la matèria orgànica dels heteròtrofs i per tant les plantes es quedarien
sense matèria inorgànica i CO2.
3. CITOLOGIA (La cèl·lula) "Nivell CEL·LULAR".
Definició: La cèl·lula és el sistema organitzat més simple que duu a terme les funcions vitals. Sistema és el
conjunt d'elements que funciona de forma més o menys coordinada, és a dir, que treballen per una finalitat. És
organitzat perquè hi ha una jerarquia en la disposició dels elements. És disposen de manera que les seves
funcions es facin amb la major eficiència. Les finalitats són duu a terme les funcions vitals. Els virus, no es
poden reproduir i necessiten les cèl·lules.
Tipus de cel·lulars: Tots els organismes tenen cèl·lules, i totes les cèl·lules tenen fonamentalment la mateixa
estructura.
Citoplasma − Membrana cel·lular − Material genètic.
8
1. Procariota = Cèl·lules més simples (normalment són més petites), i no tenen nucli.
2. Eucariota = Cèl·lules complexes, relativament grans, i amb nucli.
1. 2.
Les procariotes van ser les primeres que van existir, i a partir d'aquestes, van aparèixer les eucariotes. Si
desapareguessin les procariotes, tot s'extingiria. Sense eucariotes, no passaria res.
Cèl·lules Eucariotes: A) Membrana− Forma la paret, el límit, de la cèl·lula. La seva estructura, és igual a totes
les membranes i totes estan fetes de fosfolípids amb proteïnes. Les proteïnes tenen la funció de transportar
coses de dins a fora de la cèl·lula, de la membrana, són túnels per travessar la membrana. Els fosfolípids tenen
una funció passiva, formats en una doble capa amb els colesterols i proteïnes. Totes les membranes tenen una
doble capa de fosoglicèrids i proteïnes.
fagocitosi: Procés que ocorre en la membrana, és una procés a través del qual, les cèl·lules poden incorporar
partícules grans al seu interior (només ho poden fer les eucariotes).
1. 2. 3. 4.
Les cèl·lules procariotes han de descomposar la partícula enviant enzims fora de la membrana.
B) Citoplasma− És el medi intern de la cèl·lula, va de la membrana al nucli (fora del nucli). És un medi líquid
que conté l'hialoplasma (medi intern on es produeixen la majoria de reaccions químiques), i orgànols
(estructures del citoplasma on cada una s'encarrega d'una funció diferent). L'hialoplasma és un material
lliscós, difícil de comprimir on hi ha molt de fregament. Conté un munt de microfilaments i microtúbuls que
conformen un veritable citoesquelet, que permet que els orgànols es moguin lliure i organitzadament.
Orgànols: ) Complex de Golgi (o aparell). Petits sàcols aplanats, amb llum a dins (amb cavitat a dins i no té
cap obertura), que es disposen en piles i a partir dels quals es formen vesícules. Està molt desenvolupat en
cèl·lules secretores (coses que produeix la cèl·lula per alguna funció, les quals es treuen per alguna raó, no per
excretar). Funció: intervé en el transport, maduració i distribució com per exemple lipoproteïnes
(combinacions de proteïnes i lípids), (maduració, que les molècules facin el que han de fer, procés d'acabar de
definir les característiques d'una molècula).
) Diplosoma El centríol es cadascun dels dos grups de micotúbuls. És una estructura cilíndrica disposada en
perpendicular, format de microtúbuls. Funció: organitzar la xarxa que forma el citoesquelet cel·lular, són molt
importants en la mitosi. Curiosament, en les cèl·lules vegetals no hi ha centríols. És un orgànol no
membranós.
) Vesícules i vacúols: Estructures esfèriques tancades on dins tenen substàncies i que tenen paret membranosa.
Serveixen de magatzem i de transport.
) Reticle Endoplasmàtic. Xarxa dins la cèl·lula, està format de cisternes, però formen una xarxa dins la
cèl·lula, on tots els reticles estan connectats. La paret es membranosa. Quan és rugós té una boletes al exterior
anomenades ribosomes. Funció: (llis) Síntesi i fabricació de lípids i posterior transport. (Rugós) Síntesi i
elaboració de proteïnes i posterior transport.
) Ribosomes. Es troben enganxats al reticle endoplasmàtic o bé solts en el citoplasma. Estarien en la frontera
del que és un orgànol i una molècula, és un complex supramolecular, no és exactament un orgànol, perquè és
massa petit. És l'únic orgànol d'aquest tipus que es troba en cèl·lules procariotes i eucariotes. Funció: síntesi
de proteïnes, fabricació, el ribosomes transformen l'ARN en proteïnes.
9
) Mitocòndria. És molt abundant en neurones, músculs, o la cua dels espermatozoides. És el lloc on es fa
l'oxidació (és com la central elèctrica de la cèl·lula), es produeix ATP, el qual es gasta posteriorment per tota
la cèl·lula.
) Cloroplast (propi de cèl·lules vegetals). És un orgànol semblant al motocondri però per l'estructura, també és
semblant. Funció: Realitzar la fotosíntesi.
) Undulipotia: Cilis i flagels (sobre tot en animals però es troba en to tipus). Són estructures que arrenquen del
citoplasma i s'expandeixen per fora la cèl·lula. És un orgànol que serveix per produir moviments, no per
moure's.
C) Nucli− Es nucli és un compartiment de la cèl·lula aïllada del citoplasma per una membrana nuclear, és una
membrana doble. La membrana nuclear està plena de porus. El material genètic està protegit però comunicat
amb l'exterior, i l'ARN pot sortir del nucli. Els porus són petits per tal de que l'ADN no pugui sortir i els
enzims puguin entrar per treballar−hi els gens. En nucleoplasma és el líquid de dins del nucli. Dins hi ha
material dispers (cromatina) i un material dens (nuclèol).
−Cromatina: És l'ADN i proteïnes que es troben parcialment descondensats. Quan la cèl·lula no està en divisió
(està activa), hi ha cromatina. La cromatina serveix per enrotllar−hi l'ADN (que medeix 2m), en les
procariotes no cal i no n'hi ha proteïnes.
−Nuclèol: Estructura densa, esfèrica que es troba dins del nucli, formada amb una barreja d'ARN i d'ADN, la
seva funció és la de crear ribosomes (el començament, la resta del ribosoma s'acaba fora del nucli, on
s'acabarà de muntar sol).
Mitosi: És la divisió cel·lular pròpia de les cèl·lules eucariotes. Resultat: Formació, a partir d'una cèl·lula
mare, de 2 cèl·lules filles idèntiques a la primera (clòniques), però més petites.
Cicle cel·lular: La cèl·lula quan està fent les seves funcions de vitals (interfase), i la mitosi en si (acabament de
la vida i començament de dues més). Durant l'interfase es duplica l'ADN. La cèl·lula té una reproducció
asexual. I una cèl·lula neix quan la mare mor (o es divideix).
Interfase− la cèl·lula es nodreix i fa les funcions vitals, mentre prepara la duplicació de l'ADN perquè està poc
enrotllat i per tant els enzims el poden llegir per duplicar−lo, L'ADN està en forma de cromatina.
Mitosi− l'ADN s'enrotlla molt i no està en forma de cromatina sinó en forma de cromosomes. Nosaltres tenim
23 parells de fragments d'ADN que es veu com una taca (mescla) i en la mitosi es veu en forma de palets
(cromosoma). La mitosi té 4 fases: Profase, Metafase, Anafase i Telofase.
) Profase: La cromatina, durant tota la profase, s'anirà espiralitzant en forma de cromosomes. Va
desapareixent la membrana nuclear. Els centríols, ja duplicats abans (4 centríols = 2 Diplosomes), al haver−hi
2, els diplosomes migren, es separen, als pols mentre van format el fus mitòtic.
) Metafase: El nucli ha desaparegut, els cromosomes s'alineen en la placa equatorial de la cèl·lula. Enganxats
pels seus centromers als filaments del fus mitòtic. Quan un cromosoma està duplicat, les dues còpies queden
enganxades per un centròmer, cada una de les còpies són cromàtides.
) Anafase: Es produeix que es fa la separació de les cromàtides (que migren cadascuna a un pol). Es mouen
arrossegades pel fus mitòtic, que es va escurçant.
) Telofase: Desespiralització del cromosomes. Formació de les membranes nuclears. I finalment estrangulació
i separació de les dues cèl·lules filles.
10
Passos dels cromosomes:
11