Ètica i psicoanàlisi per a una vida bona

ÈTICA I PSICOANÀLISI PER A UNA VIDA BONA
La paraula ètica deriva del grec "ethos" que significa costum,
caràcter.
L'ètica seria el conjunt de principis i regles morals que regulen el
comportament i les relacions humanes. Però l'ètica, segons Aristòtil,
no té com a objecte determinar el Bé, sinó ajudar-nos a portar una
vida "bona". I, per això, és precís especificar quin és el fi últim al qual
tendeixen les nostres accions.
Una de les raons per les quals es va produint la reflexió ètica al llarg
de tota la història és la persistent demanda humana d'aconseguir la
felicitat.
Per Aristòtil el fi o el bé últim de l’ésser humà és l’eudaimonia, que
podríem traduir com a "florejament" o "plenitud d'ésser". Arribar a
ser allò que cadascú pot ser a través de l'exercici virtuós d'allò
específicament humà: la raó. Únicament una vida racional és pròpia
d'una vida humana. De manera que l'home aconseguiria la felicitat
practicant la virtut.
Per als grecs l'ètica era una qüestió d'hàbits. En habituar-se a actuar
d'acord amb la virtut, l'ésser humà troba satisfacció en aquesta
manera de ser i de fer, no únicament perquè és bo, sinó perquè és
bell, confluint llavors ètica i estètica.
La vida bona i la veritable cultura haurien d’afavorir el cultiu de la
intel·ligència -aprendre a pensar-, de la voluntat -aprendre a voler el
bé -, i de l'afectivitat -aprendre a estimar els altres amb bons
sentiments-.
Arribem així a la connexió amb la psicoanàlisi.
Diferents psicoanalistes han escrit sobre ètica i psicoanàlisi.
Mencionaré algunes idees de dos d'ells: Erich Fromm i Erik H.
Erikson, probablement influenciats pels esdeveniments de la II
Guerra Mundial i el nazisme.
E. Fromm proposa una ètica humanista que defineix com la ciència
aplicada de "l'art de viure" i té per objecte desenvolupar allò que
cadascú és potencialment. Per a l'ètica humanista "allò bo" és
l'afirmació de la vida, el desplegament dels poders de l'home. I la
virtut és la responsabilitat cap a la pròpia existència.
L'ésser humà és un ésser social que necessita de la relació amb els
altres per a la seva supervivència. La debilitat biològica de l'home en
néixer, posa en marxa el desenvolupament de qualitats
específicament humanes com la solidaritat. El seu benestar i felicitat
depenen de la solidaritat amb els seus consemblants, amb les
generacions passades i futures.
Per a E. H. Erikson totes les propensions morals i ètiques s'inicien en
la primerenca experiència de mutualitat en la infantesa que, si pot
donar-se adequadament, ajuda a establir la fortalesa humana
fonamental: l'esperança.
L'esperança és la primera i la més indispensable de les virtuts
inherents al fet d'estar viu. Res a la vida humana està assegurat des
del seu origen, llevat que es pugui verificar en l'íntima trobada amb
altres en situacions socials favorables.
Únicament qui participa d'una trobada amb l'altre amb una actitud
activa i generosa i no dependent i exigent, podrà aconseguir que les
potencialitats d'aquesta trobada es facin realitat.
L'ètica generativa suggereix una nova versió de la Regla d'Or: fes a
l'altre allò que promourà el seu desenvolupament tal com promou el
teu propi.
És la nostra responsabilitat com a psicoanalistes propiciar una
trobada amb els nostres pacients que promogui el màxim
desenvolupament de les seves potencialitats i els permeti una vida
més autònoma i millor. Una vida bona.