José María Plaza edebé © del text, José María Plaza, 2014 www.serielossinmiedo.blogspot.com © il·lustració de coberta, Noemí Villamuza, 2014 Projecte i direcció: EDEBÉ © Ed. Catalana: edebé, 2016 Passeig de Sant Joan Bosco, 62 08017 Barcelona www.edebe.com Atenció al client: 902 44 44 41 contacta@edebe.net Directora de la col·lecció: Reina Duarte Disseny: Els Altres Inclou il·lustracions de Nataly Londoño, cedides a l’autor 1a edició, març 2016 ISBN 978-84-683-2471-5 Dipòsit Legal: B. 29699-2015 Imprès a Espanya Printed in Spain Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www. conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45). A Miguel Plaza Moreno, que en un restaurant de Lima em va donar la clau per continuar amb un nou gir la història quan estava molt capficat en el misteri de la Marina. Als meus amics Adriana Bayona, Giusi Machi i Paco Llata, que han aguantat de bon grat les meves matinades per intentar escriure aquesta novel·la en el nostre viatge d’estiu per l’illa de Sicília. A Nataly Londoño, per la seva sensibilitat i per ampliar l’horitzó des de Medellín. A Marina Ortega Plaza, que, des de Burgos, s’ha convertit en la més fidel i diligent lectora d’Els Sense Por. I per descomptat, com a la dedicatòria del primer llibre, a Reina Duarte i a David Plaza, que tenen molt a veure amb Els Sense Por, encara que ells no ho sàpiguen bé. Índex 1. El camí a la casa .................................................... 9 2. Una història antiga .................................................17 3. La tomba de la Marina .......................................... 25 4. Una proposta fosca ................................................ 38 5. A l’últim pis ............................................................ 46 6. Passes i més passes ............................................ 54 7. El tremolor de l’armari ........................................... 63 8. Moltes preguntes sense resposta ......................... 73 9. Els secrets de l’arbre ............................................ 81 10. El diari de la Marina .............................................. 88 11. Un tauler a l’ombra ................................................100 12. La nit de l’aparició .................................................108 13. El missatge ...........................................................116 14. L’habitació tancada ................................................127 15. Un got boig i fet miques ........................................137 16. Sorpreses .............................................................148 17. El camafeu del David ............................................158 7 18. La gran festa d’aniversari ......................................167 19. La confessió ..........................................................181 20. Camins encreuats .................................................193 21. Una baralla molt antiga ........................................ 204 22. Aquella nit .............................................................215 23. L’últim últim joc ..................................................... 225 24. I el que (oh!) va venir després ............................. 236 Epíleg ........................................................................ 245 A tots vosaltres .......................................................... 257 8 1. El camí a la casa No va ser un camí fàcil. Per arribar a la casa calia travessar una carretera no gaire diferent d’un camí abandonat. Tot eren pedres, sots, clots… I havia plogut. Viatjàvem en cotxe. En un vell cotxe que semblava que s’havia aturat en el temps. Quan vam passar per damunt d’un toll ampli, plaf!, al David se li van omplir els ulls d’aigua bruta. —Això et passa per anar mirant per la finestreta —li va recriminar la Cristina, alhora que s’apartava d’ell perquè no li taqués el vestit. El David va tractar de mirar-nos, però no hi va veure res. Era com si s’hagués dutxat amb fang. —Ecs, quin fàstic!! Aquesta carretera és… No va poder continuar. El fang blanenc, que li lliscava per la cara, se li va ficar a la boca. Va tornar a treure el cap per 9 escopir-lo, però els tolls continuaven esquitxant-lo i mai no es quedava amb la boca buida del tot. —Aquesta carretera està molt malament. La Belén, que anava al davant, ho va comentar al conductor. —No volem que l’asfaltin —li va respondre—. Hi havia un pla per renovar les comunicacions, però els veïns ens hi hem negat. Ens agrada viure així, tranquils i apartats. No tenim ganes que s’hi acostin turistes ni gent indesitjable. El conductor era l’oncle del Fernando, un amic a qui coneixem des de Primària. No va a la nostra classe, però sí al mateix curs. Ha viscut algunes aventures més amb nosaltres. Sé que li agradaria pertànyer a la colla d’Els Sense Por, i a les noies no els importaria, però quatre —som quatre— ja és un bon nombre. A més, el Fernando, per més que ho dissimuli, va darrere de la Cristina. Ho sé molt bé. Aquestes coses es noten. El David, que és el meu millor amic, em diu que exagero. —Ja hem passat el pitjor tram —va comentar finalment l’oncle del Fernando, i va continuar mirant molt atent el camí que tenia davant dels ulls. —Que bé! —va sospirar el David—. Ara podré abocar-hi 10 el cap un altre cop. A veure si em dóna l’aire, que amb tant fang tinc la boca seca, fastigosa… Va treure gairebé mig cos per la finestreta just quan el conductor accelerava i el cotxe va fer un bot tan gran que semblava que érem en una muntanya russa. —Vaja, em sap greu! —es va disculpar el Leandro, que era així com s’anomenava l’oncle—. Fa anys que no condueixo aquesta vella andròmina. No acostumo a venir per aquí i no conec aquests sots. Són massa recents per a la meva memòria, que s’ha quedat en el passat —i va tombar el cap—. Que esteu bé? —Jo estic ben xop —es va lamentar el David, que semblava un d’aquells lluitadors de fang—. Falta gaire per arribar a casa? —Oh, no —va respondre el Leandro, en el mateix moment que el paisatge canviava radicalment. Fins aleshores havíem travessat un terreny pla, mig groguenc i amb alguns arbres, i va ser com si, de sobte, es fes fosc en uns segons i ens haguessin transportat a un altre país. —Què ha passat? Miràvem al nostre voltant sense creure’ns gaire bé el que vèiem: travessàvem un bosc. La vegetació era densa, els 11 arbres alts i molt junts, i hi havia muntanyes pertot arreu. Entre algunes branques altes, hi apareixien trossos de boira embullada. La carretera també havia canviat: era més estreta i era plena de revolts tancats, tot i que s’havien acabat les pedres i els clots, i es podia circular sense tants sobresalts. El neguit ens arribava pel que teníem al davant. —No s’ha equivocat de direcció? —va preguntar el David. —Oh, no, fill —va somriure—. Aquesta carretera és de direcció única i no té pèrdua, només condueix a les nostres cases. —Què vol dir? —Que la carretera mor al poble. —Glubs! —va sospirar la Cristina, i se’m va aferrar al braç. La Cris no és la més valenta del grup (ho és la Belén). Com que llegeix molt, té massa imaginació, i de vegades s’espanta per petites coses que ella mateixa s’inventa. Sort que jo hi sóc a prop. —Per què ha canviat tant el paisatge de sobte? —vaig preguntar al conductor. —Misteris de la natura —va dir el Leandro, que va co- 12 mençar a mirar a l’esquerra i a la dreta, somrient—. Enteneu ara per què no volem que vingui ningú per aquí? Aquest indret forma part de mi, igual que… —va pensar la paraula i va apartar una de les mans del volant— que aquesta mà. Lluny d’aquí em sentiria incomplet, no seria jo mateix… La veritat és que m’estimo més estar tot sol. No m’agrada gaire la gent! —I nosaltres? —es va inquietar el David. Tots ens havíem fet la mateixa pregunta. —Ah, vosaltres sou diferents. Sou els amics del Fernando, el meu únic nebot. Quan em va dir que volia convidar uns amics, li vaig comentar que no m’agraden els estranys, però va insistir-hi tant que vaig cedir. Ara me n’alegro. Sembleu bons jans, i teniu gairebé l’edat…, l’edat… Mai no acabava les frases. Ja no era necessari: havíem arribat a la casa. El cotxe es va aturar davant de la porta d’una finca gran i descuidada, com si no se n’haguessin ocupat durant segles. —Recolliu les motxilles i entreu, que el vostre amic us espera. Jo he de baixar al poble per uns assumptes. Tornaré aviat, però no us preocupeu per mi. Feu la vostra vida. Passeu-vos-ho bé, ara que sou joves… Cadascú va agafar la seva motxilla, i jo vaig ajudar la 13 Cristina a portar la seva maleta fúcsia d’Ágatha Ruiz de la Prada. Encara que tenia quatre rodes, no lliscava bé entre l’herba tan alta. Ens va sorprendre que no sortís ningú a rebre’ns. —I el Fernando? —es va preguntar la Cris. —De segur que està amagat i ens vol donar un ensurt —vaig respondre—. El conec bé. —No us heu adonat d’una cosa… estranya? —va preguntar la Belén, mirant arreu i fent un gest caní, com si estigués flairant l’ambient. —Tot és estrany, molt estrany —va dir el David—. Ja sabeu que sóc expert a descobrir coses estranyes, però… —i també va mirar arreu— què és això estrany que has vist? La Belén, que no s’espanta per gairebé res, coneix millor que nosaltres la natura, ja que des de petita que ha anat d’acampada amb els seus pares i és molt bona esportista. —L’estrany no és el que he vist, sinó el que no he vist. Ni tan sols no ho he sentit… —No et facis la misteriosa i deixa-ho estar, que sembla una endevinalla. —És estrany que algú que viu tot sol en una finca tan allunyada i tan gran no tingui… 14 —Un gos! —el va tallar la Cris—. És clar, un gos. No deu estar lligat? —No, no se sent res, res. —Segurament l’ha amagat el Fernando per crear més misteri i després ens el deu voler tirar a sobre —vaig dir—. Anem a la casa ràpidament. Així que vam entrar, ens vam endur la primera sorpresa. Al mirall de l’entrada, hi havia penjat un paper. Era la lletra del Fernando. El vaig arrencar i vaig llegir: «Deixeu les coses a la sala i espereu-me. Torno de seguida. He anat al poble». —Quin mal amfitrió! —es va queixar la Cris—. Ens convida a casa del seu oncle i ni tan sols no hi és per rebre’ns. —Sí, sí, sí… —li vaig dir, somrient. La Belén em va frustrar el somriure de la cara quan va defensar el nostre amic. —Deu haver anat a comprar alguna cosa per a nosaltres. A més, no et queixis. El Fer ha fet el més important: ha enviat el seu oncle perquè ens vingués a buscar al tren. —És veritat, Belén. El Fernando és un noi molt atent —ja notava com la Cris somreia— i molt… —I molt traïdor —la vaig tallar—. De segur que això de 15 la nota és un truc perquè ens confiem i llavors apareixerà quan menys l’esperem. —Per què no ens avancem als seus moviments? —va suggerir el David—. Què us sembla si el busquem i som nosaltres els qui l’espantem? —Mmm, aquesta casa és molt gran —va dir la Belén—. Pel que es veu, té dos pisos més i un soterrani. —Som quatre: dividim-nos —vaig proposar— i donem-hi un cop d’ull ràpid. Abans que decidíssim repartir-nos els pisos, el David va desaparèixer i ens va deixar als altres una mica confusos. Ningú no volia explorar el soterrani, ni tan sols la Belén. Ens estàvem jugant a palletes qui hi baixava quan va aparèixer el David a la sala. Arribava sufocat i amb la cara vermella, com si vingués de fer una cursa de cent metres. —L’habitació! —va dir, assenyalant cap al fons del passadís—, l’habitació! —va repetir, gairebé sense alè—, l’habitació! —Què hi ha, en aquella habitació? —No ho sé, no ho sé, i això és el que em preocupa. La porta està tancada, ben tancada amb clau. No us sembla sospitós? 16