Documento 2612014

José María Plaza
edebé
© del text, José María Plaza, 2014
www.serielossinmiedo.blogspot.com
© il·lustració de coberta, Noemí Villamuza, 2014
Projecte i direcció: EDEBÉ
© Ed. Catalana: edebé, 2016
Passeig de Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com
Atenció al client: 902 44 44 41
contacta@edebe.net
Directora de la col·lecció: Reina Duarte
Disseny: Els Altres
Inclou il·lustracions de Nataly Londoño, cedides a l’autor
1a edició, març 2016
ISBN 978-84-683-2471-5
Dipòsit Legal: B. 29699-2015
Imprès a Espanya
Printed in Spain
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació
d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat
d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos
Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.
conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).
A Miguel Plaza Moreno, que en un restaurant de Lima em va
donar la clau per continuar amb un nou gir la història quan estava molt capficat en el misteri de la Marina.
Als meus amics Adriana Bayona, Giusi Machi i Paco Llata, que
han aguantat de bon grat les meves matinades per intentar
escriure aquesta novel·la en el nostre
viatge d’estiu per l’illa de Sicília.
A Nataly Londoño, per la seva sensibilitat
i per ampliar l’horitzó des de Medellín.
A Marina Ortega Plaza, que, des de Burgos, s’ha convertit
en la més fidel i diligent lectora d’Els Sense Por.
I per descomptat, com a la dedicatòria del primer llibre,
a Reina Duarte i a David Plaza, que tenen molt a veure
amb Els Sense Por, encara que ells no ho sàpiguen bé.
Índex
1. El camí a la casa .................................................... 9
2. Una història antiga .................................................17
3. La tomba de la Marina .......................................... 25
4. Una proposta fosca ................................................ 38
5. A l’últim pis ............................................................ 46
6. Passes i més passes ............................................ 54
7. El tremolor de l’armari ........................................... 63
8. Moltes preguntes sense resposta ......................... 73
9. Els secrets de l’arbre ............................................ 81
10. El diari de la Marina .............................................. 88
11. Un tauler a l’ombra ................................................100
12. La nit de l’aparició .................................................108
13. El missatge ...........................................................116
14. L’habitació tancada ................................................127
15. Un got boig i fet miques ........................................137
16. Sorpreses .............................................................148
17. El camafeu del David ............................................158
7
18. La gran festa d’aniversari ......................................167
19. La confessió ..........................................................181
20. Camins encreuats .................................................193
21. Una baralla molt antiga ........................................ 204
22. Aquella nit .............................................................215
23. L’últim últim joc ..................................................... 225
24. I el que (oh!) va venir després ............................. 236
Epíleg ........................................................................ 245
A tots vosaltres .......................................................... 257
8
1. El camí a la casa
No va ser un camí fàcil. Per arribar a la casa calia travessar una carretera no gaire diferent d’un camí abandonat. Tot
eren pedres, sots, clots… I havia plogut.
Viatjàvem en cotxe. En un vell cotxe que semblava que
s’havia aturat en el temps. Quan vam passar per damunt
d’un toll ampli, plaf!, al David se li van omplir els ulls d’aigua
bruta.
—Això et passa per anar mirant per la finestreta —li va
recriminar la Cristina, alhora que s’apartava d’ell perquè no
li taqués el vestit.
El David va tractar de mirar-nos, però no hi va veure res.
Era com si s’hagués dutxat amb fang.
—Ecs, quin fàstic!! Aquesta carretera és…
No va poder continuar. El fang blanenc, que li lliscava per
la cara, se li va ficar a la boca. Va tornar a treure el cap per
9
escopir-lo, però els tolls continuaven esquitxant-lo i mai no
es quedava amb la boca buida del tot.
—Aquesta carretera està molt malament.
La Belén, que anava al davant, ho va comentar al conductor.
—No volem que l’asfaltin —li va respondre—. Hi havia
un pla per renovar les comunicacions, però els veïns ens
hi hem negat. Ens agrada viure així, tranquils i apartats.
No tenim ganes que s’hi acostin turistes ni gent indesitjable.
El conductor era l’oncle del Fernando, un amic a qui coneixem des de Primària. No va a la nostra classe, però sí
al mateix curs. Ha viscut algunes aventures més amb nosaltres. Sé que li agradaria pertànyer a la colla d’Els Sense
Por, i a les noies no els importaria, però quatre —som quatre— ja és un bon nombre. A més, el Fernando, per més
que ho dissimuli, va darrere de la Cristina. Ho sé molt bé.
Aquestes coses es noten. El David, que és el meu millor
amic, em diu que exagero.
—Ja hem passat el pitjor tram —va comentar finalment
l’oncle del Fernando, i va continuar mirant molt atent el camí
que tenia davant dels ulls.
—Que bé! —va sospirar el David—. Ara podré abocar-hi
10
el cap un altre cop. A veure si em dóna l’aire, que amb tant
fang tinc la boca seca, fastigosa…
Va treure gairebé mig cos per la finestreta just quan el
conductor accelerava i el cotxe va fer un bot tan gran que
semblava que érem en una muntanya russa.
—Vaja, em sap greu! —es va disculpar el Leandro, que
era així com s’anomenava l’oncle—. Fa anys que no condueixo aquesta vella andròmina. No acostumo a venir per
aquí i no conec aquests sots. Són massa recents per a la
meva memòria, que s’ha quedat en el passat —i va tombar
el cap—. Que esteu bé?
—Jo estic ben xop —es va lamentar el David, que semblava un d’aquells lluitadors de fang—. Falta gaire per arribar a casa?
—Oh, no —va respondre el Leandro, en el mateix moment que el paisatge canviava radicalment.
Fins aleshores havíem travessat un terreny pla, mig groguenc i amb alguns arbres, i va ser com si, de sobte, es fes
fosc en uns segons i ens haguessin transportat a un altre
país.
—Què ha passat?
Miràvem al nostre voltant sense creure’ns gaire bé el que
vèiem: travessàvem un bosc. La vegetació era densa, els
11
arbres alts i molt junts, i hi havia muntanyes pertot arreu.
Entre algunes branques altes, hi apareixien trossos de boira embullada.
La carretera també havia canviat: era més estreta i era
plena de revolts tancats, tot i que s’havien acabat les pedres
i els clots, i es podia circular sense tants sobresalts. El neguit ens arribava pel que teníem al davant.
—No s’ha equivocat de direcció? —va preguntar el David.
—Oh, no, fill —va somriure—. Aquesta carretera és de
direcció única i no té pèrdua, només condueix a les nostres
cases.
—Què vol dir?
—Que la carretera mor al poble.
—Glubs! —va sospirar la Cristina, i se’m va aferrar al
braç.
La Cris no és la més valenta del grup (ho és la Belén).
Com que llegeix molt, té massa imaginació, i de vegades
s’espanta per petites coses que ella mateixa s’inventa. Sort
que jo hi sóc a prop.
—Per què ha canviat tant el paisatge de sobte? —vaig
preguntar al conductor.
—Misteris de la natura —va dir el Leandro, que va co-
12
mençar a mirar a l’esquerra i a la dreta, somrient—. Enteneu ara per què no volem que vingui ningú per aquí? Aquest
indret forma part de mi, igual que… —va pensar la paraula
i va apartar una de les mans del volant— que aquesta mà.
Lluny d’aquí em sentiria incomplet, no seria jo mateix… La
veritat és que m’estimo més estar tot sol. No m’agrada gaire
la gent!
—I nosaltres? —es va inquietar el David.
Tots ens havíem fet la mateixa pregunta.
—Ah, vosaltres sou diferents. Sou els amics del Fernando, el meu únic nebot. Quan em va dir que volia convidar
uns amics, li vaig comentar que no m’agraden els estranys,
però va insistir-hi tant que vaig cedir. Ara me n’alegro. Sembleu bons jans, i teniu gairebé l’edat…, l’edat…
Mai no acabava les frases.
Ja no era necessari: havíem arribat a la casa. El cotxe es
va aturar davant de la porta d’una finca gran i descuidada,
com si no se n’haguessin ocupat durant segles.
—Recolliu les motxilles i entreu, que el vostre amic us
espera. Jo he de baixar al poble per uns assumptes. Tornaré aviat, però no us preocupeu per mi. Feu la vostra vida.
Passeu-vos-ho bé, ara que sou joves…
Cadascú va agafar la seva motxilla, i jo vaig ajudar la
13
Cristina a portar la seva maleta fúcsia d’Ágatha Ruiz de la
Prada. Encara que tenia quatre rodes, no lliscava bé entre
l’herba tan alta.
Ens va sorprendre que no sortís ningú a rebre’ns.
—I el Fernando? —es va preguntar la Cris.
—De segur que està amagat i ens vol donar un ensurt
—vaig respondre—. El conec bé.
—No us heu adonat d’una cosa… estranya? —va preguntar la Belén, mirant arreu i fent un gest caní, com si
estigués flairant l’ambient.
—Tot és estrany, molt estrany —va dir el David—. Ja
sabeu que sóc expert a descobrir coses estranyes, però…
—i també va mirar arreu— què és això estrany que has
vist?
La Belén, que no s’espanta per gairebé res, coneix millor
que nosaltres la natura, ja que des de petita que ha anat
d’acampada amb els seus pares i és molt bona esportista.
—L’estrany no és el que he vist, sinó el que no he vist. Ni
tan sols no ho he sentit…
—No et facis la misteriosa i deixa-ho estar, que sembla
una endevinalla.
—És estrany que algú que viu tot sol en una finca tan
allunyada i tan gran no tingui…
14
—Un gos! —el va tallar la Cris—. És clar, un gos. No deu
estar lligat?
—No, no se sent res, res.
—Segurament l’ha amagat el Fernando per crear més
misteri i després ens el deu voler tirar a sobre —vaig dir—.
Anem a la casa ràpidament.
Així que vam entrar, ens vam endur la primera sorpresa.
Al mirall de l’entrada, hi havia penjat un paper. Era la lletra
del Fernando. El vaig arrencar i vaig llegir: «Deixeu les coses a la sala i espereu-me. Torno de seguida. He anat al
poble».
—Quin mal amfitrió! —es va queixar la Cris—. Ens convida a casa del seu oncle i ni tan sols no hi és per rebre’ns.
—Sí, sí, sí… —li vaig dir, somrient.
La Belén em va frustrar el somriure de la cara quan va
defensar el nostre amic.
—Deu haver anat a comprar alguna cosa per a nosaltres. A més, no et queixis. El Fer ha fet el més important:
ha enviat el seu oncle perquè ens vingués a buscar al
tren.
—És veritat, Belén. El Fernando és un noi molt atent —ja
notava com la Cris somreia— i molt…
—I molt traïdor —la vaig tallar—. De segur que això de
15
la nota és un truc perquè ens confiem i llavors apareixerà
quan menys l’esperem.
—Per què no ens avancem als seus moviments? —va
suggerir el David—. Què us sembla si el busquem i som
nosaltres els qui l’espantem?
—Mmm, aquesta casa és molt gran —va dir la Belén—.
Pel que es veu, té dos pisos més i un soterrani.
—Som quatre: dividim-nos —vaig proposar— i donem-hi
un cop d’ull ràpid.
Abans que decidíssim repartir-nos els pisos, el David va
desaparèixer i ens va deixar als altres una mica confusos.
Ningú no volia explorar el soterrani, ni tan sols la Belén.
Ens estàvem jugant a palletes qui hi baixava quan va
aparèixer el David a la sala. Arribava sufocat i amb la cara
vermella, com si vingués de fer una cursa de cent metres.
—L’habitació! —va dir, assenyalant cap al fons del passadís—, l’habitació! —va repetir, gairebé sense alè—, l’habitació!
—Què hi ha, en aquella habitació?
—No ho sé, no ho sé, i això és el que em preocupa. La
porta està tancada, ben tancada amb clau. No us sembla
sospitós?
16