Esglesia de Sant Lorenzo

Església de Sant Lorenzo
Part descriptiva
• Autor: Brunelleschi
Elements de localització
• Lloc on es troba: Florència
• Cultura a la que pertany: Renaixement italià del segle XV (Quattrocento)
Periodització
• Any: 1423
• Estil: Brunelleschi va adoptar tots els elements arquitectònics clàssics per a fer aquesta església.
Descripció
− L'interès d'aquesta església resideix en el tractament dels alçats. L'espai interior de l'església es veu tot
sencer des de l'entrada i té les línies de perspectiva remarcades de tal manera que guien la mirada cap al fons.
és una construcció a escala humana, un espai abatible per ales persones que el visiten.
Brunelleschi desenvolupa l'espai a partir del cub, més allargat i amb capelles poc profundes i obscures,
cobertes amb volta de canó. El creuer es d'inspiració medieval, no esta voltat i conté fins deu capelles
perfectament articulades.
Brunelleschi busca plasmar la proporcionalitat, la regularitat i la simetria: la totalitat del projecte presenta una
tendència a expressar−se en unitats quadrades.
Part analítica
Materials: − Pedra gris de Florència que ressalta sobre el fons i contribueix a visualitzar l'ordenació de l'espai.
Estructura de planta: − Planta en forma de T.
Elements estructurals
• Planta:
• Cúpula: situada sobre el creuer. Permet una forta entrada de llum a l'interior.
• Planta basilical: De tres naus. La nau central es el doble de les laterals. Aquestes són el doble de les
capelles petites
• Mòdul bàsic: Amb el qual s'articula l'edifici. Brunelleschi mostra així que la màxima complexitat es
pot resoldre a partir de la repetició d'elements.
• Interior
• Cobertura arquitrabada: De la nau central
• Finestres al nivell superior: són la principal font de llum per a il·luminar l'interior
• Moldures: A manera d'entablament, permet a la columna aconseguir l'alçada necessària que demana la
proporcionalitat del disseny
• Entaulament: Brunelleschi visualitza amb aquestes moldures l'espai interior. Les linees convergeixen
1
en un punt de fuga: el altar.
• Arcs de mig punt:
• Columnes corínties amb el fust llis.
Elements decoratius
Marc històric
− És una obra del Quattrocento italià del s.XV, on l'arquitectura va aconseguir trobar la mesura de l'home
establint proporcions senzilles adaptades a una geometria simple. És la mateixa mesura humana que els grecs
havien aplicat als espais exteriors, però que ara també s'aplica als espais interiors.
Com que els edificis eren més baixos ja no necessitaven els arcs apuntats i es va tornar a l'arc de mig punt. En
definitiva, es torna al repertori bàsic del classicisme.
Aquesta calma i aquesta bellesa harmoniosa que inspiren els interiors renaixentistes del s.XV, no només és
producte de les proporcions, sinó també de la visió unitària del conjunt de la obra, és a dir, al Renaixement les
obres es presenten com una unitat. Un exemple clar d'aquesta explicació el trobem a l'espai interior de
l'església de San Lorenzo.
2