CURS: PER ENTENDRE EL CAPITALISME. MATERIALS SESSIÓ 3 SEMINARI TAIFA D'ECONOMIA CRÍTICA SEMINARITAIFA.ORG seminari_taifa Seminari d'Economia Crítica Taifa MARÇ DE 2013 Índex Què és l’empresa?.................................................................................................................2 El procés de producció....................................................................................................4 Formes de producció en el capitalisme actual...................................................................6 Expansió mitjançant els canvis en l’organització empresarials....................................6 Expansió mitjançant la inversió......................................................................................8 Formes de producció en el capitalisme actual..............................................................8 Conclusions.........................................................................................................................11 Bibliografia:.........................................................................................................................11 1 L’empresa i el treball Què és l’empresa? L’empresa és un àmbit quotidià en el qual tenen lloc un conjunt de relacions que les persones assumim com a naturals: treballem per a les empreses, que són les que organitzen la producció, i comprem a les empreses. Els fets econòmics que giren entorn a l’activitat empresarial se’ns presenten com a fenòmens tècnics (mètodes per a produir determinades mercaderies) i materials (abastiment de productes i obtenció pagament dels salaris). L’economia convencional, difosa pels mitjans de comunicació, ens presenta els empresaris com a persones que arrisquen els seus diners per a un negoci, que compensa aquest risc. Ens presenten exemples d’emprenedors i emprenedores que s’arrisquen i són capaces de tirar endavant un negoci. A més a més, ens expliquen que les empreses organitzen la producció de manera eficient, amb el menor cost possible, i que quant més eficients siguin i més beneficis obtinguin, generaran més prosperitat econòmica. Però darrera del món de les aparences, a les empreses es donen un conjunt de relacions socials, és a dir, relacions de poder. La producció i intercanvi dels béns i serveis que necessita la població es realitza sota el capitalisme. Una part de la societat, la classe propietària del capital, organitza la producció d’allò que la societat consumirà. Els capitalistes en tant que disposen de la propietat privada dels mitjans de producció, s’apropien del producte de les empreses. En el capitalisme, els recursos estan formalment organitzats sota la propietat d’un empresari privat. Però aquesta és tan sols una manera determinada de propietat. En altres societats, la propietat no ha estat privada. Els recursos d’una societat es posen a disposició d’una classe. Tota producció és resultat de la intervenció de molts actors, que activament han contribuït a la seva obtenció. Qualsevol procés de producció concret requereix i alhora està inserta en la producció general d’una societat: el disseny del producte o servei, la investigació i extracció de les matèries primes necessàries, la fabricació de les maquinàries emprades, el desenvolupament de les tecnologies emprades per obtenir-lo, el coneixement necessari per a realitzar, les tasques, la construcció de les infraestructures per les quals transiten les mercaderies, etc. Tots aquests elements són fruit del treball acumulat. El capitalisme sempre ha desenvolupat un sistema d’apropiació 2 privada de tot allò que pot ser utilitzat com a factor de producció per a obtenir uns beneficis privats, basat en el constrenyiment, en lleis que protegeixen la propietat privada amb la repressió. I en els darrers temps, s’han perfeccionat les maneres d’apropiació per tal d’incloure nous àmbits de la producció: drets de propietat intel·lectual (patents de recursos naturals, drets d’autoria,...) privatitzacions, etc. En les empreses, que estan formades principalment per treballadors i treballadores, són els empresaris els que tenen total poder de decisió. Les empreses són les unitats de producció, en les quals, la capacitat de decisió pertany als propietaris i directius, que no sempre són les mateixes persones. Mentre que el sistema presumeix de funcionar basant-se en la gran llibertat econòmica del mercat i en la democràcia representativa com a sistema polític, en l’àmbit de l’empresa no existeix ni democràcia ni llibertat, i funciona mitjançant una jerarquia autoritària de les decisions i contractes en quant a les relacions. El pilar bàsic de l’estructura de classes de la societat capitalista és la propietat privada, que dóna lloc a unes relacions socials basades en el domini i l’explotació. Si d’una banda, l’organització de la producció se sotmet a la propietat privada de les empreses, l’altra cara de la moneda és l’assalarització de la població no propietària. Al no disposar dels recursos per a obtenir tot allò que satisfà les necessitats, participen en la producció mercantil oferint la força de treball a canvi d’un salari. Les empreses no són unitats aïllades i el seu funcionament no és autònom del de la resta d’unitats de l’economia. La competència és el centre de la dinàmica del capital. La introducció de nous productes i de noves formes de producció modifica els temps de treball, i fa que les empreses capaces de produir amb menor temps de treball necessari obtinguin un benefici extraordinari. El capital requereix un marc legal que reguli l’activitat empresarial. Necessita un aparell polític que garanteixi la submissió a la propietat privada. L’estat, amb l’ús de la repressió, és la salvaguarda del capital. Però garantir la reproducció del sistema capitalista, l’estat s’implica amb el capital a tots els nivells, destruint i reorganitzant tots els àmbits de la societat (comercials, socials, civils, comunitaris, domèstics) i dirigint-los cap a l’obtenció de beneficis privats. L’estat és una eina en mans de la 3 classe capitalista per a llençar i reforçar totes les estratègies de les empreses. Des de sempre, i en l’actualitat és molt visible, l’Estat també duu a terme una acumulació de capital que es trasllada a les empreses (la majoria dels processos d’industrialització han estat originats pels estats), o bé aporta molts recursos que donen suport a l’acumulació de les empreses (actualment, moltes de les grans empreses compten amb subvencions públiques). El procés de producció El capital, en el seu procés de reproducció ampliada o acumulació, recorre diferents fases que tenen a veure amb diferents esferes de l’economia mercantil: la inversió, la producció de mercaderies i la seva venda. Aquest esquema, anomenat D – M – D’, representa l’expansió del capital mitjançant l’obtenció d’un excedent i l’apropiació i acumulació del mateix per part del capitalista. És en el procés de producció on es genera aquest excedent. L’objectiu de la producció de les empreses en el capitalisme és l’obtenció dels beneficis pels propietaris del capital. En el procés de producció conflueixen els mitjans de producció l’organització del treball i la tecnologia i La producció requereix mitjans de producció, i el capital en el seu procés d’inversió compra aquests mitjans. En la producció és quan la força de treball, aplicada a les matèries primes i maquinària, genera valor. El paper de les empreses, en el capitalisme, és abastir-se de mitjans de producció de manera que satisfan les expectatives de rendibilitat de la inversió, que es deriven de les condicions d’aquell moment. Les empreses desenvoluparan estratègies per a obtenir els mitjans de producció al menor cost possible. Però no només això, sinó que també procuraran que no hi hagi interrupcions en el flux d’acumulació D – M – D’ i que es dugui a terme el més ràpid possible. La tecnologia és un factor clau en la competència, i totes les empreses es veuen obligades a emprar sempre noves tecnologies per tal de reduir els costos. En aquesta carrera tecnològica, tota innovació de qualsevol empresa queda ben aviat obsoleta per la següent, incorporada per les empreses competidores. Aquest element té implicacions a diversos nivells: suposa la generació d’excedent de treball, perquè en la producció, la força de treball és reemplaçada per màquines; fa que els capitals invertits, d’enorme magnitud, es devaluïn; i també provoca la 4 concentració del capital, ja que tan sols amb una escala de producció prou àmplia es poden fer front a les grans inversions necessàries. La competència fa que les empreses desenvolupin constantment canvis en l’organització dels mitjans de producció i la tecnologia aplicada per estalviar costos. Té lloc un reordenament dels sectors productius que afecta als preus, a les productivitats i a empreses i branques que creixen i declinen, la inversió es desplaça i el consum canvia. Les empreses han de competir, entren en crisi i es veuen obligades a haver d’introduir més innovacions, o bé desaparèixer. Això té enormes implicacions sobre la força de treball. La introducció d’innovacions per a reduir el temps de treball necessari per a produir fa que es destrueixin llocs de feina i el treball esdevé superflu. La recorrent reestructuració de branques productives incorpora canvis en les qualificacions del treball: algunes professions esdevenen necessàries i d’altres es tornen obsoletes. La producció és la fase central de l’acumulació capitalista i de la seva estructura de classes. És on té lloc l’explotació del treball per part del capital. En la producció s’ha generat un valor que correspon al d’aquelles mercaderies necessàries per a la reproducció de la força de treball (salari), i també un valor excedent, produït per la força de treball però apropiat pel capital (plusvàlua). La magnitud del salari de reproducció social no és homogènia al llarg del temps i dels territoris, sinó que depèn de múltiples factors que cal tenir en compte. El factor institucional que pot prestar una protecció social i que incrementa el salari mínim acceptable, la força del moviment obrer per a imposar l’alça de les retribucions salarials, l’expansió del mercat i de les plusvàlues que eixamplen el marge de pujades salarials, la competència entre els empresaris per a contractar mà d’obra, la capacitat dels col·lectius laborals de blindar-se de la competència entre treballadors i treballadores per mantenir alts els salaris, etc. Aquests vectors també actuen a la inversa, quan el capital ocupa una posició reforçada en les relacions de poder. La producció de mercaderies és una part de la producció total d’una societat, que és més ampli i inclou altes temps i tipus de treball. De fet, es recolza en altres formes de producció no mercantil de les qual en treu profit, mitjançant altres relacions d’opressió i apropiació. En l’àmbit familiar, fora de les relacions laborals, tenen lloc un seguit de feines domèstiques i de cura que faciliten la reproducció de la força de treball. Feines que no computen en les estadístiques de producció (PIB) i no generen rendes monetàries, però els seus fruits són indispensables per la societat i per l’economia. Es tracta de 5 feines no assalariades, i per tant, no s’expressen en termes del valor – treball. D’altra banda, la producció mercantil empra els recursos sense haver-se d’ocupar de la regeneració de les seves fonts, fet que comporta una sobreexplotació i esgotament. També genera uns impactes sobre el medi ambient, de residus i de contaminació, dels quals no s’ha de fer càrrec. Formes de producció en el capitalisme actual Al llarg del desenvolupament capitalista, l’organització empresarial ha canviat. Avui en dia hi ha una complexa xarxa d’empreses transnacionals. I la conformació de l’estructura empresarial actual és el resultat del que s’ha anomenat globalització. La competència entre les empreses cada cop és més dura, i la necessitat d’expansió ha portat a empreses a seguir certes estratègies. Expansió mitjançant els canvis en l’organització empresarials Com a resultat de la necessitat del capitalisme de superar les seves contradiccions internes, el model de producció ha anat canviant. El període anomenat l”època daurada del capitalisme”, comprèn les tres dècades posteriors a la segona guerra mundial. Amb unes condicions d’excepcionalitat històrica, el capitalisme, sota la doctrina keynesiana que donava major intervenció pública en l’economia, va experimentar altres taxes de creixement, un fort desenvolupament tecnològic i un creixement dels salaris generalitzats a àmplies capes de la població dels països centrals: Amèrica del Nord, Europa Occidental i Japó. Els increments sostinguts en la productivitat del treball i la potent lluita de classes, enfortida per l’existència del socialisme en els països de la URSS, va permetre l’extensió de l’Estat del benestar i augments de la producció basats en el consum. La organització de la producció a gran escala anava de la ma de l’estabilitat dels llocs de feina i l’expansió salarial. Però aquest patró d’acumulació va durar fins als anys 70, moment en que van esclatar els desequilibris: sobreproducció, caiguda dels guanys i desequilibris financers. Per superar aquesta crisi, el capitalisme va reestructurar aquest patró i va iniciar un atac directe a totes les conquestes socials i laborals. En l’àmbit de l’empresa, canvis en l’organització de la producció per alliberar el capital de tots aquells compromisos que s’havien adquirit amb el treball, és a dir, incrementar la proporció de les plusvàlues en detriment dels salaris. El nou model de producció té dues vessants, que coexisteixen i es complementen. 6 Model de producció del fordisme “sangonós”. Els mercats mundials estan altament concentrast en unes poques empreses, que utilitzen grans plantes de producció que generalment s’instal·len en un país perifèric i exporta les mercaderies, i els beneficis. Sovint se situen en zones franques (per exemple, les maquiladores) on els compromisos per part de l’empresari són inexistents. Les jornades de treball són llarguíssimes, i els salaris no superen el llindar de pobresa. La pressió del treball i les precàries condicions fan que la rotació del personal sigui molt gran. El model laboral que es configura es un en el que la protecció laboral és molt escassa, el treball molt vulnerable i els salaris molt baixos. Els empresaris tenen una capacitat gairebé total de decidir sobre els llocs de treball i les seves condicions i el moviment obrer molt represaliat. Els enclavaments productius coexisteixen amb una elevada economia informal. Model de producció variable. Les empreses actualment produeixen sota comanda, és a dir, ajusten la quantitat de mercaderies que tenen la fase de la realització del capital assegurada. D’aquesta manera eviten els estocs, que impliquen una interrupció temporal del procés d’acumulació de capital. Per a eliminar els estocs, els mètodes de producció són variables, i han de poder disposar de mitjans de producció per a ser activats quan la demanda creix, i també poder prescindir d’ells quan la demanda baixa. Els temps d’espera, que són temps del treball no emprat directament en el procés productiu, es redueixen. El cicle del capital es reprodueix amb les menors interrupcions possibles i guanya velocitat. D’aquesta manera, les empreses obtenen uns creixement dels beneficis que es sostenen perquè els possibles xocs externs sobre les plusvàlues (per exemple, caiguda de la demanda, o pujada dels costos de les matèries primes) són absorbits pels canvis en l’estructura de costos, bàsicament del treball. L’organització empresarial del model de producció variable, també anomenat “taylorisme” té una alta externalització, amb la qual una empresa contracta a d’altres per a fer tasques que abans feia en la seva pròpia organització. Aquest fenomen es reprodueix en cadena i dóna lloc a la subcontractació. Els vincles que s’estableixen entre les empreses permet que s’externalitzin i subcontractin tasques pagant salaris més reduïts, un abastament ininterromput de les mercaderies necessàries per al procés de producció, i una ajustament de la força de treball a les variacions del mercat. El resultat és una atomització de les unitats de producció, en moltes petites i mitjanes empreses, que estan subordinades a les decisions de producció d’empreses grans, que concentren el mercat. Amb aquesta transformació de l’organització 7 productiva, els models laborals s’han anat precaritzant. Poden haver-hi economies on el treball està absolutament desregularitzat, i els llocs de treball no tenen garanties enfront l’acomiadament o l’estabilitat dels salaris i condicions de treball. No obstant, la regulació no és la única variable que defineix la qualitat del treball. Per exemple, que les estructures productives generin llocs de feina suficients o la protecció social ofereixi prou garanties per les persones desocupades. En algunes economies, especialment l’espanyola i la catalana, el sistema de producció variable ha suposat un model laboral dual, en el qual una part dels llocs de feina són precaris i una altra part són estables i tenen més drets. A la pràctica, la dualitat acaba comportant una destrucció general de garanties laborals que homogeneïtza les condicions dels llocs de treball a la baixa. Expansió mitjançant la inversió D’una banda, hi ha hagut un procés de concentració empresarial. Les empreses més fortes han aconseguit expandir-se perquè han absorbit a les competidores (fusions i adquisicions) o bé perquè han absorbit les quotes de mercat de competidores que desapareixen (tancament d’empreses). Avui existeixen unes poques grans empreses multinacionals concentren i centralitzen el capital: monopolis i oligopolis. Encara que, la producció es troba disseminada, el control sobre el procés productiu es concentra en mans de les grans empreses. Formes de producció en el capitalisme actual La crisi que el capitalisme va patir a finals dels 70, que va posar fi a un llarg període de creixement econòmic, va impulsar que nombrosos capitals es desviessin de la inversió en l’economia real, amb una rendibilitat esperada baixa, cap als circuits d’especulació financera. El trencament de l’arquitectura financera de postguerra establerta en els acords de Bretton Woods va obrir pas a una desregulació de les finances. L’expansió financera va comportar una revalorització molt forta dels actius, i es va imposar el circuit D –D’, en el qual sembla que el diner creix per si mateix. Una de les causes de l’expansió de les finances és la proliferació del crèdit. Amb el crèdit, les entitats financeres estan donant una liquiditat a sectors econòmics (empreses i llars) a canvi de que, en el futur, els diners seran retornats amb un increment (tipus d’interès). Per tant, el crèdit incrementa l’activitat empresarial i de consum, però ho fa a costa d’anticipar un valor que es produirà en el futur, ja que part de les plusvàlues i salaris de períodes posteriors s’hauran de destinar al retorn del deute. Com a resultat de la pròpia activitat financera i a la desregulació 8 que permet pràctiques més arriscades, la magnitud dels diners disponibles en les entitats financeres per a ser prestats es va engrandint, i el creixement del crèdit acaba sent molt intens. La pròpia dinàmica de cercar rendibilitat prestant diners fa que el volum del crèdit superi les possibilitats reals de l’economia productiva de generar el seu equivalent en valor. Al cap del temps, l’incapacitat de l’economia real acaba fent esclatar la bombolla. Una altra manera per la qual s’han expandit les finances és el capital financer que es revaloritza a si mateix amb la compra i venda de títols a preus cada cop més elevats. Malgrat l’aparent autonomia del creixement d’aquest tipus de capital financer, no hi ha una expansió del valor que en doni suport. L’expansió financera ha permès que el capital pugui superar, temporalment, la insuficiència de la rendibilitat. Però els problemes tan sols s’han aplaçat en el temps, i amb la bombolla del deute, s’incrementa la virulència de la crisi. Avui, ja sigui per l’efecte de les desigualtats en l’explotació o per una alta composició orgànica de capital, existeixen economies exportadores i economies importadores de producció, que ho acostumen a fer a crèdit. Com a conseqüència directa de tot això, s’obtenen dèficits i superàvits de les balances comercials amb desproporcions importants. Observem com existeix un flux de valor que va dels països productors cap als països consumidors, i com els primers mai són compensats amb valor dels països receptors de mercaderies. Com es “solucionen” aquestes desproporcions, aquestes injustícies? Amb la creació de fluxos internacionals de capital financer de magnituds mai observades. Per exemple: l’economia xinesa, fàbrica del món, envia tones de mercaderies als Estats Units. Produeix la seva roba, les seves joguines i els seus equips electrònics. Què rep a canvi? Milions de dòlars. La Xina els guarda en infranquejables càmeres cuirassades, i després decideix rendibilitzar-los per obtenir algun benefici. Els canvia per milions de bons sobirans, el famós deute públic, sobretot del tresor dels Estats Units, nous paperets semblants als dòlars però amb rendibilitat, amb un interès pels diners prestats. També es dirigeixen grans inversions a Wall Street o als derivats de crèdit que genera la industria bancària dels Estats Units. El capitalisme també s’expandeix penetrant en nous àmbits d’inversió. L’estratègia neoliberal ha transformat totes les àrees de l’activitat econòmic i social i els interessos empresarials, anomenats genèricament “competitivitat” per ocultar que beneficien a uns pocs rics molt poderosos, estan impuslant amb molta duresa que el mercat sigui el principal proveïdor de mercaderies que hem de comprar per a satisfer les nostres necessitats. Privatitzar els beneficis, i socialitzar les pèrdues. El capital busca expandir-se permanentment en tots els àmbits, els envaeix i mercantilitza. Per a que el capital creixi, tots els béns i serveis que corresponien a l’àmbit públic han de convertir-se en un àmbit que generi beneficis directes. Tot allò que no 9 formava part de l’esfera mercantil, com són els recursos naturals, el coneixement, gran part de la cultura i la vida social de les persones, es converteix en un àmbit de negoci, amb el qual el capital obté beneficis: patents de plantes, medicaments, mercantilització de l’oci, ocupació per part del capital l’espai públic,... Aquestes pràctiques de mercantilitzar àmbits que no estaven subjectes al mercat, que David Harvey anomena “acumulació per despossessió” tenen moltes similituds amb aquelles que Marx va descriure com a acumulació “primitiva” durant l’ascens del capitalisme coma mode de producció dominant: mercantilització i privatització de la tera, expulsió de poblacions, conversió de diverses formes de drets de propietat col·lectiva en drets de propietat privada, supressió de drets de les àrees públiques, mercantilització de relacions laborals,... D’altra banda, les empreses han intentat superar les limitacions dels mercats domèstics amb la internacionalització del capital, i així han aconseguit tota una sèrie d’avantatges. Als 80 es va iniciar un procés d’internacionalització del capital a escala mundial, amb el suport de la revolució de les comunicacions i els transports. Els increments de la producció, impulsats per transformacions tecnològiques i increments de productivitat del treball, van ser absorbits nous espais d’acció del capital. D’altra banda, els capitals trobaven millores en la taxa de guany desorganitzant i deteriorant sectors productius i comercials, donat que marxaven a invertir i produir a altres indrets. El marc de l’acumulació del capital supera les fronteres dels estats nacionals i el cicle productiu del capital s’internacionalitza. El procés de producció s’ha descompost i les diferents parts s’han traslladat a diferents estats. Entre altres avantatges, les empreses aconsegueixen menors salaris i una major indefensió dels treballadors i treballadores. Les empreses transnacionals s’abasteixen de components produïts a diversos estats, per tal de vendre al mercat mundial. I tenen una capacitat de pressió molt elevada sobre els governs, per tal d’obtenir tot tipus d’avantatges amb la desregulació, les rebaixes fiscals i les subvencions. Les empreses transnacionals són les que més s’internacionalitzen i els productes dels quals es subministren provenen de diversos estats per tal de vendre al mercat mundial. En la divisió internacional del treball resultat d’això, els centres de producció s’han traslladat als anomenats països perifèrics, mentre gran part del consum dels productes es fa als països “rics”. La gran expansió de capital a la Xina i als països emergents, per exemple, va ser seguida d’una política de preus sense competència, que va destrossar una part important dels sectors productius de les economies centrals. Fruit d’això, aquests països emergents es van convertir en la fàbrica del món i la gran 10 capacitat de les seves empreses per extraure plusvàlua va atraure la inversió productiva d’arreu del món. Conclusions Les estratègies de deslocalització de la producció cap a altres zones geogràfiques han deixat sense llocs de treball a nuclis de població cada vegada més grans dins de les economies centrals. La constant mecanització tecnològica del capitalisme, unida al no repartiment i reinversió dels excedents produïts, ha generat desocupació sistèmica i grans bosses de pobresa. També fa pressionar a la baixa els salaris. En els països perifèrics, lluny d’aportar prosperitat econòmica, el capitalisme condemna a la misèria i a l’exclusió amplies capes de la població, i la diferència entre els sectors més rics i més pobres és gegant. El 40% de les persones que treballen al món són pobres (menys de 2 dòlars al dia). A Àsia Meridional, és el 78% i l’Àfrica Subsahariana el 81% Per a que el capitalisme pugui seguir existint, requereix una dosi més alta de brutalitat, impartida mitjançant la precarietat, la pobresa, l’exclusió, el sotmetiment i la repressió. El capitalisme sempre ha estat salvatge, i ara s’està traient la màscara que en mostrava un rostre humà. Perquè el capital ha decidit que ja no donarà concessions per a suavitzar els problemes que ell mateix provoca, amb el deteriorament de les condicions de vida i la creixent desigualtat. El capitalisme Bibliografia: Les llavors de la crisi”, Ferrer, F., Gordillo, I. i Gràcia, X., Quaderns d’Illacrua, La Directa. http://economiacitrica.seminaritaifa.org/2012/01/21/les-llavors-de-la-crisi/ Cómo estudiar hoy al capitalismo. Katz, Claudio. http://www.herramienta.com.ar/revista-herramienta-n-7/como-estudiar-hoy-al-capita lismo 11 Elementos fundamentales para entender cómo funciona el capitalisme y su evolución històrica. Juan Junyent i Miren Etxezarreta. A Informes d’Economia Crítica número 6, Apuntes teóricos para entender la crisis. http://informes.seminaritaifa.org/informe-06/ Las relaciones laborales al principio del siglo XXI. Taifa. A Informes d’Economia Crítica 3, Del pleno empleo a la plena precariedad. http://informes.seminaritaifa.org/informe-03/ 12