I els fulles què - El blog de eduCaixa

Títol: I les fulles, què?
Pseudònim: Jan Pol Desgrava
Categoria: D
En el moment en què em va caure la poma al cap vaig pensar que havia tingut mala sort
de col·locar-me justament allà, però al cap d’unes hores em vaig convertir en l’home més
afortunat del món. Havia descobert la força de la gravetat!
Vaig investigar l’esdeveniment a fons, encara que fos un fet habitual, i em vaig adonar
que podia quantificar la quantitat de força de gravetat que podia haver-hi en un objecte.
Acabava de descobrir que sota els nostres peus hi ha una mena d’imant que ens ajuda a no
flotar descontroladament. És per això que la poma em va caure al cap i no va sortir surant en
una altra direcció.
Rumiant, sense voler ser pedant, vaig decidir que es mesurés la força de la gravetat amb
el meu propi cognom: “Newton”, així tothom em coneixeria i em recordarien durant anys i
panys.
També vaig trobar la manera de calcular quants “newtons” té un objecte. Cal multiplicar
9,8 per la massa de l’objecte. Per exemple, si un home pesa 80 kilograms té un valor de 784
newtons. La teoria explicaria que quan més massa té un objecte, més newtons té.
Quina gran descoberta! Ara només em faltava explicar-ho als meus col·legues per tal
que la teoria veiés la llum, fos pública i fos un experiment útil per a la humanitat. Això és
ciència!
---Estava una mica trista d’haver deixat el meu arbre i la meva família de pomes però per
res del món em podia imaginar que em faria famosa de la manera com va passar.
Ara, a l’hora de ciències naturals, quan els professors expliquen com es va descobrir la
gravetat, jo sóc la protagonista de la classe. No m’agrada fer-me la fatxenda, però realment si jo
no hi hagués sigut, Newton no hauria sigut el personatge que ara tots coneixeu.
Vaig complir el meu somni. El meu desig era fer una cosa especial quan arribés a terra.
Ho havia parlat amb les meves germanes pomes, cada una de nosaltres tenia una ambició. La
meva germana gran volia ser prou ufanosa per poder ser al centre d’una gran fruitera, la meva
germana mitjana volia convertir-se en una melmelada deliciosa, però jo volia quelcom més, ser
famosa, ser important! Però el meu pare, el Sr. Pomer, em deia que de totes les pomes que ell
havia tingut, cap s’havia fet famosa i intentava fer-me canviar d’idea.
Ho recordo tot d’aquell afortunat dia. Això va passar cap a la tarda, quan Isaac Newton
va sortir a seure a la vora del pomer per a resoldre un difícil càlcul. Quan vaig caure al seu cap
es va quedar pensatiu uns segons, em va recollir i després va córrer tant ràpid com li permetien
les cames cap a casa. Allà, novament, va omplir la seva llibreta de càlculs i va anotar una
enorme quantitat de dades i, per acabar, va llençar objectes a terra per observar la seva caiguda
sense deixar de fer càlculs i més càlculs. Vaig entendre que era perquè volia demostrar que
tenia raó i per facilitar que la gent entengués la seva teoria. Però la primera de tots vaig ser jo,
la poma!!! Això és atzar!
---Trobo que una poma no hauria d’endur-se tot el mèrit només per caure al cap d’algú
que, per sort, de sobte, li va venir una idea genial. Les pomes cauen sense solta ni volta. Pot ser
que la poma caigués en el moment oportú, això no li negaré, però moltes altres fulles també han
caigut, igual que ella, i no s’han fet immensament famoses. La fama s’ha de compartir. Jo
també era en aquell arbre fent ombra i protegint a les pomes. Si les fulles no caiguessin, els
humans i animals no tindrien estacions! Sense nosaltres les plantes moririen, perquè no podrien
fer la fotosíntesis, i seguidament els humans, perquè ningú els netejaria l’aire, però ningú ens
reconeix el valor. El món no avança gràcies a un únic element, tots depenem de tots i caldria
que tots tinguéssim la importància que ens pertoca. Això no hi ha qui ho faci entendre a una
poma i menys quan tothom li fa la pilota constantment! Això és la societat!