Tot passa molt depressa. El temps vola, el temps

Tot passa molt depressa. El temps vola, el temps passa, el temps no s’atura, el temps no
deixa que tu t’aturis. Perquè encara que tu t’aturis, el temps no ho fa. El temps segueix
passant, segueix volant. Però, es dolent aturar-nos de tant en tant a pensar, a
reflexionar…? Hi ha gent que podrà dir que això és una pèrdua de temps, però jo crec que
és una cosa essencial per a trobar-se un mateix.
En aquest món, en aquesta societat tot passa molt depressa. Sempre hi ha pressa, sempre
hi ha moviment, sempre hi ha estrés. Volem fer masses coses, arribar a poder fer-ho tot,
aixó ens genera viure en un moviment constant, dins d’una societat on la rapidesa és el
que compte. On existeix el menjar ràpid, on tothom va amunt i avall amb presses i
pensaments constants. Perquè volem fer tantes coses que la vida sen’s escapa. Crec que
volem arribar a fer-ho tot i per aquest mateix motiu no arribem a viure la vida en plenitud.
Veiem com els dies van passant, i els anys van passant i ens preguntem si anem en la
direcció adeqüada, si els passos que hem pres fins ara són els correctes… I després ens
adonem de tot el que encara ens queda per fer, de les milers de coses que un mateix vol
realitzar. Perquè sembla ser que si t’encantes en el temps, l’estàs perdent perquè tot
segueix avançant constanment. Però jo crec que és al contrari, si correm tant ens podem
estar perdent coses increíbles que no ens adonem que hi son ja que les hem passat de
llarg. Així que en més d’una ocasió el que hauriem de fer és relaxar-nos i disfrutar de veritat
el que aquesta vida ens ofereix, disfrutar cada petit moment, però sempre sense deixar de
banda les coses importants de veritat.
Que què ? Que si vivim en un món veloç? Només cal veure un dia qualsevol: presses per
anar a treballar o a l’escola, presses per acabar el currículum, presses per dinar al migdia,
presses per portar els nen a les extraescolars, presses per sopar i posar-los a dormir que cal
preparar les coses per l’endemà (motxilles, xandalls, esmorzars i dinars,…). Caiem al sofà
rendits, mig endormiscats davant la tele, amb la sensació que se’ns ha escapat un altre dia,
esperant que arribi aquell en el qual llavors SÍ QUE VIUREM, I VIUREM BÉ.
I mentre nosaltres esperem viure la vida, la vida passa. No em direu que això no és viure en
un món veloç.
Hi ha però qui se n’escapa. Per exemple, la vida rural té un altre ritme. La vida monàstica
també. I no diguem la vida d’un ermità. No podríem trobar un terme mig?
Diuen que la vida és allò que passa mentre anem fent plans. O també que viure no és
esperar que passi la tempesta sinó aprendre a ballar sota la pluja.
I així doncs, què fem?
I aquí és on entro jo; la meva vida; com ho porto (bé de fet ja fa estona que he entrat) Jo em
trobo atrapada en aquest huracà de les presses i voldria sortir-ne. Després de mil i un
cursets, tallers, i lectures només hi veig un camí: VIURE!
Quin contrasentit: la solució per viure tranquil és VIURE. Vull dir respirar conscientment; fluir;
trobar estones per gaudir del “bello fare niente”, del “carpe diem”. I fer relaxació. Jo molta
relaxació!
Conclusió: afiliem-nos tots al moviment “slow food”, que té com a símbol el cargol i
LLISQUEM PER LA VIDA!
Bona sort a tothom que ho llegeixi.
En el momento que ho tenim tot planificat, calculat per minuts, i intentem avançar en el
calendario, podem dir que tenim una vida veloç.
Si el dia passa accelerat, estressat, precipitadament és que anem a una velocitat massa
ràpida.
Les noves tecnologies ajuden a tenir una vida veloç, tot ho tenim ràpid, els twuits, els
diaris digital son només som capaços de llegir titulars, totes les xarxes socials ens porten a
una rapidesa existencial que ha canviat la nostre manera de viure.
És important viure el present, el aquí i ara, i gaudir del moment, l’instant; escarrepar
aquells instants dolços que el dia a dia et porta; contemplar un paisatge, escoltar una
cançó, una conversa tranquil·la amb amics, contemplar la mirada de l’entorn.
Una cosa que a mi m’agrada, ho reconec, és perdre el temps. Jo ho necessito. És
saludable i em permet centrar-me només amb mi. D’aquesta manera evito i freno els
ritmes frenètics del dia a dia.
Si caiem dins del ritme de cada dia ràpid, veloç i no sabem frenar pot ser perjudicial per
nosaltres. Hem de recuperar poder viure lents.
Siempre vamos con prisas, des de que nos levantamos hasta que nos volvemos a meter en
la cama. Vivimos acelerados, pero yo creo que es con razón… Tan solo por intentar seguir el
curso de la vida. Si t encantas puedes llegar a perderte cosas increíbles, o simplemente
verlas pasar sin poder llegar a alcanzarlas. Simplemente porque no has sido lo
suficientemente veloz.
Contra mas mayor te haces mas notas que tus días pasan casi sin darte cuenta, y esto de ir
tan rápidos quizás sea por el miedo a morir sin haber echo todas las cosas que te has
propuesto hacer en esta vida antes de abandonar la partida. No creo que sea muy sano
esto de vivir con las agujas del reloj pisándote constantemente los talones, pero es lo que
te inculca esta sociedad, incluso a veces antes de nacer.
Por esta razón debemos cambiarlo. Hacer que nuestro reloj se detenga de vez en cuando
para dedicarte unos minutos de tu vida a ti misma. Unos minutos a reflejar y saborear los
pequeños momentos que te ofrece la vida.
Rompamos con esta sociedad veloz!
Mi madre siempre me ha dicho que la vida pasa rápido, y cada cosa debe vivirse a su
tiempo. Pero en realidad tengo todo el tiempo de mi vida para vivirla, para hacer lo que yo
quiera, y sé que pueden ser dos horas, ocho meses o cien años. Por eso no me dan miedo
las alturas cuando miro hacia abajo, ni la distancia cuando miro hacia atrás, ni la niebla de
la incertidumbre cuando no sé hacia donde mirar. Es cierto que si hay algo que le da
sentido a nuestros días es la felicidad, el sentimiento de plenitud, y que eso es lo único que
debería importarnos, entonces, qué más da si vives rápido o no, mientras lo vivas. Tú
tienes la elección de dedicarle el tiempo que quieras a lo que quieras. Entonces, ¿Si vivo
rápido me dará tiempo a vivir más cosas, ¿no?
Creo que no hay momento que pueda medirse cuando uno está bien, más que nada,
porque no piensas en el tiempo, o sí, muchas veces piensas en pararlo, pero, ¿para qué?
Entonces no podríamos descubrir otras sensaciones, otros sentimientos, otras experiencias,
aunque no sepamos si pueden ser mejores o peores, pero seguro que son diferentes. Así
que por muy rápido que vivas, siempre habrá ese momento, en el que sin que nadie te
diga nada, te paras a pensar. Y piensas. Reflexionar está bien, está bien para encontrarte,
para valorar las cosas que tienes, para conocerte... El problema es que cuando tratamos de
conocernos, nos encontramos con nuestros miedos. Y éstos nos limitan a pensar solo en
ellos. Le dedicamos demasiado tiempo a dar vueltas a nuestras preocupaciones, sin
encontrar soluciones, o encontrándolas pero pensando que son imposibles, quizá por
cobardía, quizá porque nos vemos incapaces.
Hacer las cosas rápido, puede parecer irresponsable, atrevido o peligroso, pero al fin y al
cabo nos hace disfrutar al máximo de nuestras experiencias, aunque luego nos paremos a
pensar, y pensemos.
Si! Un si rotund! Extremadament veloç. Tot va molt ràpid, les circumstàncies, les relacions
amb els altres, el temps cada vegada passa més ràpid… i això crea estrés i caos mental,
emocional, malalties “físiques” noves… ningú té temps per dedicar als altres… temps per
compartir simplemente, anem atabalats!
Tot això fins que ens adonem que el temps es pot “parar”! Com? Simplement vivint la vida
en cada moment, estant en el present i vivint-la intensamente! Així la vida es ralentitza. I la
pots viure plenamente… només així! Però clar, “no hi ha temps per fer això”. Si paro i em
surto de la roda de les presses, què serà de mi? Doncs serà genial perquè si ho fas,
simplemente començaràs a viure lentamente. I aquest canvi fa por… tirar-se a “la piscina”
fa por…
Només són 4 els que ho fan i son “els diferents”, els “raros”, els que realmente viuen la
seva vida i no la vida dels altres o igual que els altres.
El fet de viure tant veloç fa que les persones de manera inconscient emmalalteixin. Surten
malalties noves, immunològiques, augmenta la depressió degut a que s’oblida de
connectar-nos amb la nostra essència espiritual. No hi ha temps per això! He de fer, he de
fer i he de fer… no puc parar! El ritme marcat per la societat “ofega”. La gent busca evadirse buscant distraccions per sortir d’aquest “pou”. Un buit interior que volem omplir “fent
coses”. Un buit intern que només es pot omplir “parant”. Ser, viure el present… mancats
d’afecte anem donant tombs perquè algú ens ompli. Ens creem necessitats i expectatives
que sen’s compleixen i ens convertim en buscadors automates de “no sé què”. Quan
realment ja ho tenim tot! Som trobadors, no buscadors… i ho tenim tot dins nostre.
Bé, potser als meus 50 anys és un bon moment per plantejar-me si estem en un món en el
que viatgem a molta velocitat.
Amb 50 anys et trobes en un moment en que mires enrera i veus moltes coses, però mires
endavant i encara en veus moltes altres.
Si miro enrera reconec que aquests anys han passat molt ràpids, i em pregunto que he fet
tot aquest temps.
La resposta no és fácil; et fa plantejar si has fet el que has volgut, el que has pogut o el
que han volgut, o potser una mica de cada.
És cert que la pressa diària no et deixa gaire temps per situar-te i plantejar-te el que fas,
però si miro en perspectiva crec que encara me n’he sortit prou bé. El millor potser és
mirar al teu voltant i veure els que t’envolten, i aleshores veus que no t’ha anat malament.
El dubte que tinc ara és si vull que el temps passi tan de pressa o m’agradaria que anés
més a poc a poc; però realment crec que per molt que intentem alentir el temps, aquest
ens acaba atrapant i fent que la vida vagi passant mentre penses què faras realment en
aquest món.
Així que potser el millor és no plantejar-me tantes qüestions i mirar de disfrutar del temps
que em queda.
En la meva opinió, si, vivim una vida veloç. Les noves generacions, on m’incloc, ho volem
tot de seguida, al moment. Un exemple d’aquest fet pot ser amb Internet: quan vols
visitar alguna pàgina web i aquesta triga molt en carregar, ens desesperem.
Per mi, la principal causa d’aquest nou comportament són les noves tecnologies. Gràcies
a aquestes, podem tenir tota la informació que volem al moment i just en l’instant que
ocorre, com amb les noticies, que quan just s’acaben de donar lloc ja s’estan
retransmeten en varis canals de televisió i publicant en varis portals de notícies
d’Internet. Apart dels avenços tecnològics hi ha altres factors que han portat a aquest
canvi de conducta, com la pressió als estudiants o treballadors, com ocorre amb la
Selectivitat i segon de batxillerat, on els alumnes estan vuit mesos sense parar de fer
exàmens i treballs, fent que no tinguin gairebé temps lliure i hagin de fer les coses de
manera ràpida. I al acabar, s’estan un mes sencer preparant-se la Selectivitat, on en
només tres dies es juguen el seu futur. Aquesta pressió imposada fa que els alumnes es
posin més nerviosos i s’ho prenguin tot amb més pressa.
En conclusió, podem dir que aquesta vida s’ha tornat bastant més veloç durant aquests
últims anys degut als avenços tecnològics, que han malacostumat a la gent a tenir-ho tot
de manera immediata, i a la societat, que obliga a la gent a fer les coses ràpidament i de
manera correcte.
Les coses de la vida han canviat d’un extrem a l’altre, per això passa tant de pressa el
temps. El dia no s’ha d’omplir de tantes coses. Es passa malamen. De nenes jugàvem al
carrer: a “El pare carbasser”, a saltar a corda, al dòmino… i a molts altres jocs, mai ens
avorriem. Ara els de 7-10 anys, s’avorreixen i ho tenen tot: móbil, que serveix de tot;
màquina de fotos, Whatsapp (perds molt el temps), i més. Abans ens escalfàvem al foc a
terra a la xemeneia o amb un brasseret. Ara, quan sorties d’allà passaves un fred! Això
millor ara. La majoria d’edat era als 21 anys, ara als 18. Crec que són massa joves.
Havíem de demanar sempre permís als pares per anar a algún lloc. A les 9 o 2/4 de 10 a
casa. Deiem de Vostè; ara de Tu millor. No hi havia tantes separacions, això era millor per
als fills. Jo crec que si pensessims en els fills, no n’hi haurien tantes (encara que ara és de
moda). Les coses eren més rectes. Ara potser massa llibertat. Això sí, ara tothom amb avió,
vaixell, AVE… A més a més tothom té cotxe. Una altre cosa, això de viatjar a la lluna serà
possible? Sí… Aleshores valdria més que tants diners servissin per a altres coses més
necessàries. Sense correr tant, viuríem més tranquil·la la vida.
Me levanto, desayuno, me ducho, voy a la universidad, vuelvo a casa, como, voy al trabajo,
seguidamente voy a la autoescuela, y vuelvo a casa para cenar, finalmente hago los
deberes cansada y me voy a dormir. Y todo esto, vuelta a empezar, mí día a día es una
constante rutina continua y veloz. El tiempo pasa rápido y nunca se para, a veces pienso
que vivimos como animales olvidándonos de nuestra propia vida porque el mundo exterior
pide y pide hasta desgastarnos. Me da miedo pensar que todos estos esfuerzos no servirán
para nada, que la crisis no haya acabado, y que no tengamos trabajo los futuros jóvenes de
hoy en día. Muchas veces pienso en irme de este país para tener un trabajo, pero tampoco
quiero separarme de mis seres queridos y rehacer mi vida en otro lugar. No quiero irme de
aquí por obligación, quiero irme porque quiero no porque lo necesite.
Aunque sí que es verdad, que irme a estudiar el master uno o dos años fuera de aquí es
uno de mis sueños al acabar la universidad, y luego montar algo con mis amigas
diseñadoras. La ambición corre por las venas de esta universidad y de los jóvenes de las
otras universidades. Ojalá las cosas cambiaran y pudiéramos estar en un país de
oportunidades, pero todas nuestras puertas se cierran en nuestras narices y esperamos a
que se abran después de grandísimos esfuerzos. Espero y deseo que las cosas cambien y
que seamos nosotros, las jóvenes promesas, quienes seamos los que cambiemos esto.
El tren te hace correr, las clases te hacen correr, el café que está al punto también te hace
correr… Muchas cosas en esta vida y en esta sociedad nos imponen tanta prisa.
Vivir la vida intensa al estilo Carpe Diem, pero no con prisas. Deleitando los placeres,
antojos y aficiones para disfrutar de los momentos que nos llenan realmente y nos hacen
que el tiempo sea veloz.
Cada cosa en su momento, pienso yo. No hay que adelantar las agujas del reloj, no hay
que avanzar lo que aún esperamos con deseo. La espera de ese deseo es increíble, nos
hace sentir inquietos e impasibles, y es ahí, en ese mismo instante donde parece que los
segundos sean horas. Pronto el destino prepara la llegada de esa ansiosa aspiración a la
que accedemos sin darnos cuenta. Ese instante es veloz como una estrella fugaz, como
el río que se lleva las hojas, como la ola cuando abraza la playa…
Esa ocasión es nuestra y solo podemos sentirla nosotros, ¡vivámosla con lucidez! ¿A caso
sabemos cuando se repetirá?