1.−

1.− Mal de llengües, llibre escrit per Jesús Tuson, és un estudi i reflexió sobre els prejudicis en el tractament
de les llengües, principalment les minoritàries, i una defensa de la igualtat de cada una d'elles recolzant−se en
la riquesa cultural que cada una d'aquestes poseeix. El sociolingüístic aconsegueix reflectir aquesta situació de
tractament desigual, exemplificant cada una de les idees que va introduint, fet que dóna un caire més objectiu
a l'estudi.
2.− Un altre títol que es podria posar a l'obra de Jesús Tuson, que vindria a ésser el tema, seria: Denúncia dels
prejudicis lingüístics.
3.− Primerament, l'autor, en forma d'introducció al tema, ens diferencia els judicis de fet i els de valor. Ens
explica que els primers són aquells que són demostrables i del tot objectius (per exemple, quan es diu: la
temperatura en la qual el paper comença a cremar−se es troba en els 415 graus Fahrenheit), ja que o són
vertaders o no ho són. D'altra banda, els judicis de valor són valoracions personals i subjectives sobre
diferents temes, però que no es poden demostrar (per exemple: Barcelona és la millor ciutat d'Espanya).
Per tant, els judicis de valor sobre els pobles són sempre personals, i cada un diu d'ells el que li convé. A més,
aquests estereotips ens són tan còmodes perquè ens eviten el dur treball d'haver d'averiguar per nosaltres
mateixos si aquests es corresponen amb la realitat o són simples judicis de valor. Per exemple, ara no tant,
però sí en períodes d'esclavitud, era molt fàcil relacionar la paraula negre amb esclau, i la majoria de la gent ni
s'aturava a pensar que actuava de forma racista, ho relacionava així perquè sempre ho havia vist d'aquesta
manera, com nosaltres podem relacionar perfectament brau i força física. És fàcil dir: les llengües
minoritàries són totes pobres, però si observem el chinook (del riu Colúmbia, als actuals Estats Units
d'Amèrica), veurem que és una de les més singulars i curioses que existeien, amb un grau de síntesis tan gran
que, per dir: He vingut per donar−li−ho a ella, li basta amb dir: iniáludam. Per tant, els que parlen de
llengües dolentes només a causa d'un rumor que sentí de casualitat i creuen el que senten, haurien de provar
d'investigar si són certes o no aquestes afirmacions.
Resumint, aquests judicis de valor sobre els pobles, que cauen sovint en l'estereotip, són conseqüència d'una
mala educació, una educació que classifica les llengües segons la importància que tenen, importància
quantitativa i no qualitativa, que facilita la classificació, però que, injustament, tendirà a extingir la major part
d'aquestes llengües inútils, que no fan res més que dificultar la comunicació. És el típic estereotip del que és
bo (nosaltres) contra el que és dolent (els altres).
4.− Més amunt he presentat, com el mateix Tuson fa en el llibre, els judicis de valor com a afirmacions que es
fan sense cap fonament, però la veritat és que, de tota manera, podem fer algunes excepcions de judicis de
valor que hem d'acceptar. Aquests són, d'acord amb Jesús Tuson, aquells que tenen una finalitat de
supervivència i/o d'igualitarisme. És a dir, podem proclamar, per motius d'ètica i sense haver de donar
explicacions, que tots els homes som iguals o que no hi ha unes races millors.
Per tant, des del meu punt de vista, els judicis de valor només poden ésser acceptats si tenen com a finalitat la
igualtat i la justícia. Si bé aquests tampoc són del tot empírics, però són del tot necessaris i útils en una
societat tan diversa com la nostra.
En conclusió, els judicis de valor seran positius en els casos en els que es tracti per igual a tothom i tot, mentre
que seran rebutjables o negatius en els casos en els que es destaqui un grup humà o llengua per sobre dels
altres.
5.− Segons l'autor, des del seu punt de vista, el prejudici lingüístic és l'aplicació del racisme a les llengües i als
que la formen. D'aquí es pot fer una comparació entre el que va fer Hitler amb els jueus i la imposició de
llengües que es solen dur a terme durant les dictadures (per exemple, el cas d'Espanya amb el català durant el
1
franquisme).
El terme de prejudici lingüístic pot definir−se de diferents maneres. Un primer seria l'intentar conèixer l'origen
social i altres dades d'una persona mitjançant la parla. Aquesta actitud és vàlida, segons Tuson, si té una
finalitat honesta i desisteresada, però no si és pura xafarderia o té pèrfides intencions.
Trobam també una segona accepció de prejudici lingüístic en els casos en els que un parlant d'una llengua es
disposa a abandonar−la. Aquesta situació s'anomena també autoprejudici, però no és de les definicions més
importants.
Peró la definició que ens dóna de caire personal Jesús Tuson és una definició que explica el prejudici
lingüístic com una forma de judici de valor sobre una llengua o sobre els seus parlants, a causa de la
ignorància o de la malvolença, que segueix una sèrie d'estereotips que rebutjen les diferències.
De tota manera, no ens hem de rentar les mans enfront d'aquests prejudicis lingüístics, ja que tothom, en major
o menor mida, ha fet valoracions diferenciadores entre dues o més llengües o grups de parlants.
6.− El maniqueisme lingüístic està basat en una distinció dualista entre el principi del bé i el del mal. Aquesta
filosofia diferenciadora no té punt mig, ja que en el cas d'una llengua, o bé és bona, o és dolenta. Aquest
principi, que té arrel en el segle de les llums, on alguns il.lustrats ja feien divisions maniquees entre llengües
més bones i llengües menys bones, va desfermar−se durant el Romanticisme.
El maniqueisme, que ve a ésser una distinció entre les llengües fortes i les dèbils, podria ésser entès com
l'imperialisme de les llengües, exemplificant aquesta afirmació en casos com la dominació espanyola a
Amèrica, el cas del francès al continent africà, etc.
En aquestes situacions maniquees és molt difícil la supervivència de les llengües febles, ja que les més fortes
tenen tanta influència que acaben, d'una forma o altra, imposant el seu domini.
7.− El dialecte és cadascuna de les modalitats que presenta una llengua en les diferents regions del seu
domini, delimitades per diverses isoglosses, els parlants d'una de les quals no tenen gaires dificultats de
comprensió amb els parlants de les altres, tot i que solen tenir certa consciència de l'existència de diferències
entre elles. En el cas del català, existeixen diferències notables entre el bloc oriental i l'occidental, separats per
una línea isoglossa.
Al terme dialecte li podem donar diferents valors segons els casos: històric o sincrònic. Així, el primer dels
dos casos es podria exemplificar en el cas de les llengües romàniques com a dialectes del llatí; mentre que en
el segon cas, s'entén per dialecte una varietat de la llengua respecte a les altres.
Però després, com explica Tuson, ens trobam davant la necessitat de decidir quines varietats són dialectes i
quines són llengües. Davant aquesta situació, Jesús Tuson es serveix dels requisits plantetjats per Joan Veny,
qui diu que per a ésser dialecte, dues parles han de complir tres coses: comprensió recíproca (en major o en
menor mida) entre els dos parlants, homogeneïtat estructural (encara que no hi ha uns criteris clars establerts),
i una delimitació amb les ratlles estatals (encara que aquest no és gens fiable, ja que una frontera pot dividir
una comunitat de parlants).
Ja per acabar, però, amb el tema dels dialectes, i com s'ha observat en l'estudi dels tres requisits, podem dir
que aquest és un concepte fosc, difícil de treure, on apareixen diferents opinions i punts de vista, cap d'ells
objectiu.
8.− Jesús Tuson, al llarg del llibre, exposa una sèrie de prejudicis lingüístics que es poden dividir entre
populars i cultes. Entre els primers trobam una altra divisió que distingeix tres grups de prejudicis populars:
2
llengües fàcils i llengües difícils, llengües suaus i llengües aspres, llengües amb molts parlants i llengües amb
pocs.
La primera d'aquestes dicotomies es ben bé pròpia de la gent vessuda, que no té ganes d'esforçar−se en
aprendre noves llengües i les cultures que s'amaguen al darrera. Aquest concepte de llengües difícils és ben
subjectiva, ja que d'igual manera que hi ha persones que assoleixen un nivell excel.lent de matemàtiques o de
física en un període mínim de temps, també hi ha aquelles persones que poden arribar a saber parlar una
llengua només amb setmanes o, fins i tot, dies de pràctica. Així, al marge de les llengües, podem trobar genis
com Wolfgang Amadeus Mozart que als sis anys ja tenia un nivell altíssim quant a improvisació, que
dominava els instruments de tecla i el violí, i que composà petites obres que avui en dia encara s'interpreten.
Per tant, la dificultat no resideix en les llengües, sino en qui les vol aprendre.
A més, difícil pot ésser una llengua per una persona aliena a aquesta, és a dir, per una persona que mai hi ha
entrat en contacte, mentre que pels nadius de la zona és la llengua més fàcil que hi ha. És el cas del ja citat
chinook, el qual posseeix un grau de síntesi màxim. Però estudiant l'arrel de cada una de les frases que es
poden formar en qualsevol llengua, observem que totes tenen un grau de síntesi molt gran, unes més que
altres, però totes en major o menor mida. Per tant, com diu el mateix Tuson, o bé tots som miserables mortats,
o bé tots som déus.
La segona de les dicotomies assenyalades per l'autor com a prejudicis populars és aquella que qualifica les
llengües de suaus o d'aspres. Aquesta diferenciació condueix molts cops a l'egocentrisme, com expressa Marc
Antoni d'Orellana quan enlaire el valencià per damunt del mallorquí o el català. Però la veritat és que som els
humans, i no les llengües, els qui incorporen a la seva parla un to de veu o un altre segons la complexitat i la
forma dels elements que participen en l'elaboració de la veu. Les llengües no tenen aquests instruments
anomenants cordes vocals, ni tenen tampoc sexe, ni són boniques, només són llengües.
La tercera i última de les dicotomies populars ens presenta unes llengües amb molts parlants i d'altres amb
pocs. Però aquesta diferenciació és molt útil pels imperialistes, però per les persones corrents com vós i jo.
Utilitzant l'exemple que introdueix Jesús Tuson, en el món està clar que hi ha més cavalls que balenes
blanques, però és per aquest mateix motiu que aquestes balenes blanques (llengües minoritàries) han d'ésser
cuidades d'una forma més cuidadosa i no de forma contrària. Tothom sap que al món es parla més xinès,
anglès o castellà que el lapó, el fox o el cherokee, però no per raons de llengua, sino per causes totalment
extralingüístiques com són l'imperialisme o un major creixement demogràfic.
En un segon gran bloc de prejudicis trobam els de caire culte. Serien aquests, per exemple, el cas del francès
durant el neoclassicisme o societat il.lustrada. Aquest era l'idiome pels savis no perquè fos més fàcil o més
difícil, simplement perquè va ésser a la classe alta de la societat francesa on es feren els descobriments i les
reflexions que més importància van tenir. Clar, un segon pas va ésser el d'adequar el lèxic francès a aquests
nous camps. Però qui diu que sigui el francès el més adequat. Fou pura casualitat, o no, que aparegués a
França aquesta generació de savis; però què hagués passat si aquesta generació hagués aparescut al Japó?.
Hagués estat després el japonés la millor llengua per parlar als savis? Cosa semblant passava amb el grec i el
llatí. El primer era considerat l'idiome més adequat per parlar als déus, i el segón, el millor per a alliberar la
imaginació escrivint un llibre.
D'igual manera, es diu que una llengua és més rica que les altres, però més rica des de quin punt de vista?
Tuson ens presenta el lèxic com a única mesura diferenciadora entre les llengües, però al mateix temps, ens
explica que aquest camp no és el més important, ja que cada llengua adequarà el seu lèxic a les seves
necessitats. Així, una llengua d'una tribu del centre d'Àfrica no tindrà perquè dedicar cap paraula a la
informàtica, no perquè no els interessi, sino simplement perquè no tenen coneixement algun sobre alquest
camp estrictament del països més o menys desenvolupats. Respecte a aquest tema, Tuson ens introdueix una
cita de Julián Marías, qui demana si seria possible escriure la Divina Comedia en swahili, i la resposta és que
no. Però aquesta mateixa resposta la podrem aplicar a una pregunta semblant a aquesta: Seria possible
3
escriure un manual sobre el Windows 2000 utilitzant el xinès del segle XII?. I això que el xinès és la llengua
més important pel que fa a la quantitat de parlants. Per tant, és inútil comparar dues llengües distanciades, tant
si és una distància espacial com temporal.
9.− La falta d'ortografia que ha patinat als correctors es troba a la pàgina 95, ja cap el final, on s'escriu, dins
una cita en castellà, vernàcula, quan tocaria ésser vernácula.
També podem observar una segona falta d'ortografia en la pàgina 81, millor dit, una doble falta. Citem el
fragment en questió: ... i un poble per sobre de qualssevol altres. Es poden observar dues faltes, qualssevol i
altres, que haurien d'ésser qualsevol i altre (aquesta darrera perquè si qualsevol és singular, altre també ho ha
d'ésser).
4