Article del camí de l`aigua

reportatge
CAMÍ DE L’AIGUA
carrerades reials i camins tradicionals s’ha convertit en
una de les atraccions turístiques que més impulsen institucions
com Consells Comarcals i el Miniseri del Medi Ambient
a peu
del Pont de Suert
a Caldes de Boí
pel Camí de l’Aigua
text Rosa mataS
foto LAURENT SANSEN
Caminardesd’ElPontdeSuertaCaldesdeBoí,senseperdre
de vista l’aigua, és una aventura a la que s’hi comencen a
sumar cada cop més afeccionats al senderisme a l’Alta Ribagorça. Camins tradicionals i carrerades reials, que els més
vells del lloc van recórrer quan eren joves, per anar d’un
pobleal’altre,s’hanconvertitaraenunaatraccióturística.El
Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça ha impulsat l’anomenat camí de l’aigua, un sender finançat pel pla de camins
naturals del Ministeri de Medi Ambient que avança al
compàs del curs de l’aigua, a estones tranquil·la i a estones
brava, per acabar, a l’ombra de frondosos arbres, entre les
cascades i els llacs del balneari de Caldes de Boí. ”Intentem
recuperar i potenciar el senderisme a la comarca a través de
camins tradicionals ja existents”, conta Lluís Florit, l’enginyer forestal que coordina l’àrea de medi ambient del
Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça.
Les dreceres d’antany s’han unit en un itinerari de 27 quilòmetres de llargària, amb metre i mig d’ample i un desnivell de 640 metres que el consell comarcal
invita a recórrer des de primavera fins a finals de la tardor.
Els qui estiguin acostumats a caminar poden recórrer-lo
en vuit hores. “La ruta travessa prats, boscos, tossals,
serretes, ponts, ermites, palangres, miradors, pobles i
poblets sense perdre mai la companya fidel del riu, dels
rius, de la Noguera Ribagorçana i de la Noguera de Tor.
Nogueres d’aigua que ens ofereixen el primer i principal
al·licient de la ruta: fruir dels seus encants i rumors;
6 MIRADA
gaudir de la vida que es genera per sobre, per sota i pels
voltans de les seves aigües; i trescar o navegar, això si, a
peu, vora el brogit dels seus tremolins”: així descriu el
camí, a la revista Panxing Pirineus, Josep Maria Rispa, un
guia del Parc Nacional d’Aigüestortes que ha fet moltes
vegades l’itinerari.
El quilòmetre zero arrenca a la Font de la Mena, al quilòmetre 345 de la carretera 260, a pocs metres de les ruïnes
de l’antic monestir de Lavaix, temple del segle IX que en
el segle XIII va passar a convertir-se en abadia cistercenca. Durant deu segles va ser un dels llocs amb més poder
de la comarca, una influència que conservà fins a la desamortització de l’any 1835.
Deixant enrera les ruïnes del monestir de
Lavaix, cobertes en part per l’embassament d’Escales, el
camí continua per una antiga carrerada fins arribar a El
Pont de Suert, la capital de la comarca. El poble conserva
un barri històric del segle XIII. Els vilatans recomanen no
marxar sense veure la Plaça del Mercadal o el Palau Abacial,
un edifici gòtic que ara recull les seus d’entitats culturals.
Pas a pas, els panells informatius del Camí de l’Aigua
avancen cap a les aigües més braves i fredes de la Noguera
de Tor que duen el caminant a Castilló de Tor. És un petit
poble que conserva un pont medieval d’un únic ull pel
qual passa la sendera i que encara s’utilitza per al pas de
bestiar. Molt a prop, hi ha l’ermita de la Verge del Remei.
De camí a Llesp, es passa pel Salencar, que dóna l’oportunitat d’aturar-se en un mirador al costat d’un dels aprofitaments hidroelèctrics de la Ribagorça, una comarca en
la que els que hi viuen conten que es poden trobar llúdri-
1
Alguns turistes aprofiten
aquest espai
a la ruta de
l’aigua per
refrescar-se
abans de continuar
MIRADA 7
reportatge
CAMÍ DE L’AIGUA
8 MiRADA
2
Aquest camí
també es pot
fer a caball,
com mostra la
imatge
3
Santa Eulàlia
d’Erill la Vall,
una de les
vuit esglèsies
declarades
Patrimoni de
la humanitat
4
Detall del
Davallament
de la creu
5
Les ruïnes
del Monestir
de Lavaix,
construït a
principis del
segle X
MiRADA 9
reportatge
CAMÍ DE L’AIGUA
gues als rius, urogalls als boscos, trencalossos als cels i
fins i tot óssos bruns. Més normal és trobar ànecs,
moixons de ribera i serps d’aigua. La senda comença a
picar amunt. Després d’una estona de pujada, creua el
camí rural pavimentat que dóna accés a Iran i avança fins
al pont de Saraís, que marca la meitat del camí i l’entrada
a la Vall de Boí. És una terra dominada pels campanars de
les seves esglésies romàniques, amb prats, rouredes i
alguns aiguamolls. La remor de l’aigua va ara cap al salencar de Barruera per trobar, ja al pla, el perfil de l’església de
Sant Feliu de Barruera, a la riba dreta de la Noguera de
Tor. És una de les vuit esglésies que, amb l’ermita de Sant
Quirze de Durro, van ser declarades Patrimoni de la
Humanitat per la Unesco el 30 de novembre del 2000.
Són construccions edificades durant els segles XI, XII y
XIII seguint els models procedents del nord d’Itàlia,
l’anomenat romànic llombard, que es caracteritzen pel
treball acurat de la pedra, els esvelts campanars de torre,
arcs cecs i bandes llombardes. Un audiovisual del Centre
d’Interpretació del Romànic d’Erill la Vall explica, a
manera de conte, el que va significar el romànic a la vall.
Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí,
Santa Eulàlia de Erill-la-Vall, la Nativitat de Durro, Santa
Maria de Cardet, la Assumpció de Cóll junt a Sant Feliu de
Barruera i l’ermita de Sant Quirze de Durro van atreure
l’any passat 147.000 persones a la vall.
Des de Sant Feliu de Barruera el camí continua cap
a Boí, el poble que dóna nom al territori. Abans d’arribar
a Boí, una petita senda que s’allunya del camí condueix al
Mirador de la Vall. Des d’allí la vista arriba, mirant al nord,
fins a Caldes. Mirant al sud es veu la plana de Barruera i
els boscos de Durro. Mirant cap a l’oest queda Erill la Vall
i amb els ulls cap a l’est, la mirada reposa a Taüll, el poble
10 MiRADA
6
Plaça de Treio,
punt on es
creuen els
camins de Durro i Barruera
amb els d’Erill
la Vall, Taüll o
Caldes de Boí
MiRADA 11
reportatge
CAMÍ DE L’AIGUA
més alt. El camí de l’aigua avança cap a Boí, on espera la
Plaça de Treio, el punt on es creuen els camins de Durro i
Barruera amb els d’Erill, Taüll o Caldes. La ruta marcada
duu a l’anomenat camí de Sant Pere, que va agafar-ne el
nom d’una capella avui ja desapareguda. Se’l troba
creuant de nou la carretera L-500 i duu a l’últim tram del
camí. És, per a molts, el més agradable, el més fresc, per
l’alçada dels seus arbres i la sensació de submergir-se en
un bany de natura. També és el més estret i es també el
que necessita més tasques de manteniment.
Passant el Noguera de Tor pel pont de la Donsa, el camí
es dirigeix per la riba dreta del riu Caldes, travessant el
barranc Pedregana i després el Montanyeta, per acabar,
amb la possibilitat d’un merescut descans, després de
vuit hores caminant, al balneari de Caldes de Boí. L’estació termal és a només deu quilòmetres del Parc Nacional
d’Aigüestortes i a 1.500 metres d’altitud. Les seves 37
fonts minero-medicinals fresdes i calentes, repartides en
24 hectàrees, van ser declarades d’utilitat pública el 20 de
desembre de 1887.
Però la història de les aigües de Caldes ve de més lluny. Els
actuals administradors del balneari conten que l’any 1657
ja hi havia una casa de banys on hi vivien quatre ermitans
amb les seves serventes. De les seves aigües en diuen que
són toves, de mineralització dèbil, alcalines, sulfatades,
clorurades, fluorades sòdiques, fredes i hipertermals. Per
aquestes característiques estan indicades per a reumatismes, afeccions respiratòries, gastritis, insuficiència hepàtica, litiasi renal, cura de diuresi, neurosi, afeccions de la
pell, eccemes i psiorasi. Una de les fonts més famoses del
12 MiRADA
7
La sortida, de
de la Font de
la mena cap al
Pont de Suert
8
Botiga tradicional, una de
les parades
del Camí de
l’Aigua
9
La ruta travessa pobles de
Boí
10
La gent
acostumada
a caminar pot
recórrer el
camí en vuit
hores
MiRADA 13
reportatge
CAMÍ DE L’AIGUA
balneari és, a més de la Bou, la que es comercialitza per a
consum domèstic amb el nom d’Aigua de Boí, la font coneguda com a Tartera, que va ser descoberta l’any 1848. És
sulfurosa, rica en sofre, zinc i sílice. Emergeix a 45 graus.
Acabat el camí senyalitzat pel Consell Comarcal i mentre els seus impulsors preparen ja una altra ruta
de sendes pel Camí de la Vall de Barravés, que unirà El
Pont de Suert i Vilaller i acabarà a la boca sud del túnel de
Vielha, el Camí de l’Aigua té la possibilitat de convertirse, també, en un camí literari.
Mig segle després del viatge al Pirineu de Lleida de
Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs, l’Institut per al
Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran
(IDAPA) i els consells comarcals del Pallars Jussà, el Sobirà, l’Alta Ribagorça i el Conselh Generau d’Aran volen
promocionar els llocs pels quals van passar els escriptors.
Tot i que ells van nar per carretera, els promotors volen
fer un camí a través de senders que uneixi els pobles que
van visitar. A la Ribagorça, van arribar-hi des de la Val
d’Aran. Van entrar pel túnel de Vielha. Van baixar per la
carretera i van passar per Castelló de Tor, Llesp i Barruera. Van ser a Erill la Vall, Boí i Taull i van pujar per la Vall de
Sant Nicolau, fins al Portarró d’Espot, el que ara és el Parc
Nacional d’Aigüestortes.
Josep Maria Espinàs va ser el més ràpid en passar al
paper el viatge que va fer amb Cela l’any 1956. L’editorial
Selecta va editar el seu “Viatge al Pirineu de Lleida” l’any
1957. El 1999, Edicions La Campana el reedità amb un
altre títol, “A peu pel Pallars i la Val d’Aran”. Al premi
Nobel de Literatura de 1989, li va costar nou anys publicar
el seu viatge. Alfaguara edità el “Viaje al Pirineo de Lleida”
de Camilo José Cela l’any 1965. n
14 MiRADA
11-12
Sense perdre
mai la companyia del riu,
el Camí del
Aigua és un
sender impulsat pel Consell
Comarcal de
l’Alta Ribagorça
MiRADA 15
reportaJE
CAMÍ DE L’AIGUA
a pie
De El Pont de Suert
a Caldes de Boí
por el Camí l’Aigua
Caminar desde El Pont de Suert a Caldes de Boí, sin perder
de vista el agua, es una aventura a la que empiezan a sumarse cada vez más aficionados al senderismo en la Alta Ribagorça. Caminos tradicionales y cañadas reales, que los más
viejos del lugar recorrieron en su juventud, para ir de un
pueblo a otro, se han convertido ahora en una atracción
turística. El Consell Comarcal de la Alta Ribagorça ha
impulsado el llamado camino del agua, una senda financiada por el plan de caminos naturales del Ministerio de
Medio Ambiente que avanza al compás del curso del agua,
a ratos tranquila y a ratos brava, para acabar, a la sombra
frondosos árboles, entre las cascadas i los lagos del balnerario de Caldes de Boí .”Intentamos recuperar y potenciar
el sendermismo en la comarca a través de caminos tradicionales ya existentes”, cuenta Lluís Florit, el ingeniero de
Montes, que coordina el área de medio ambiente del
Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça.
Los atajos de antaño se han unido en un itinerario de 27
kilómetros de longitud con metro y medio de ancho y un
desnivel de 640 metros que el consejo comarcal invita
recorrer desde primavera hasta finales de otoño.. Quienes están acostumbrados a caminar pueden recorrerlo
en ocho horas. “La ruta atraviesa prados, bosques, puentes, ermitas, palancas, miradores, pueblos y pueblecitos
sin perder nunca la compañía fiel del río, de los ríos, del
Noguera Ribagorçana y de el Noguera de Tor. Noguerass
de agua que nos ofrecen el primero y principal alliciente
de la ruta: disfrutar de la vida que se genera encima, debajo y alrededor del agua y navegar, esto si, a pie.”, Así describe el camino en la revista Panxing Pirineus, Josep Maria,
Rispa, un guía del Parque Nacional de Aigüestortes, que
ha recorrido muchas veces el itinerario.
El kilómetro cero arranca en la Font de la Mena, en el kilómetro 345 de la carretera 260, a pocos metros de las ruinas
del antiguo Monasterio de Lavaix, templo del segle IX que
en el XIII pasó a convertirse en abadia cistercenca. Durante diez siglos fue uno de los lugares con más poder en la
16 MiRADA
comarca, una influencia que conservó hasta la desamortización de 1835. Dejando atrás las ruinas del Monasterio de
Lavaix cubiertas en parte por el pantano de Escales, el
camino continúa por una antigua cañada hasta llegar a El
Pont de Suert, la capital de la comarca. El pueblo conserva
un barri históric del siglo XIII. Los del lugar recomiendan
no marcharse sin ver la Plaça del Mercadal o el Palau Abacial, un edificio gótico que ahora acoge las sedes de entidades
culturales. Paso a paso, los paneles informativos del Camí
del Agua avanzan hacia las aguas más bravas y frías de la
Noguera de Tor que llevan al caminante hasta Castilló de
Tor. Es un pequeño pueblo que conserva un puente medieval de un sólo ojo por el que pasa la senda y que todavía se
utiliza para el paso de ganado. Muy cerca está la ermita de
la Verge del Remei.
De camino a Llesp se pasa por el Salencar, que da la oportunidad de pararse en un mirador junto a uno de los aprovechamientos hidroeléctricos de la Ribagorça, una comarca
en la que los que allí viven cuentan que se pueden encontrar nútrias en los ríos, urogallos en los bosques, quebrantahuesos en los cielos y hasta osos pardos. Más común es
encontrar ànecs, moixons de ribera i serps d’aigua.
La senda se empieza a hacer cuesta. Después de un rato de
ascenso, cruza el camino rural pavimentado que da acceso
a Iran y avanza hasta el puente de Saraís, que marca la mitad
del camino y la entrada a la Vall de Boí. Es una tierra dominada por los campanarios de sus iglesias románicas, con
prados, robledales y algunos humedales. El rumor del agua
va ahora hacia el salencar de Barruera para encontrar, ya en
el llano, el perfil de la iglesia de Sant Feliu de Barruera, en el
margen derecho de la Noguera de Tor. Es una de las ocho
iglesias que junto a la ermita de Sant Quirçe de Durro,
fueron declaradas Patrimonio de la Humanidad, por la
Unesco el 30 de noviembre de 2000. Son construcciones
edificadas durante los siglos XI, XII y XIII siguiendo los
modelos procedentes del norte de Italia, el llamado románico lombardo, que se caracterizan por el trabajo esmera-
13
Caminar de un
pueblo a otro
és ahora una
buena atracción turística
MiRADA 17
reportaJE
CAMÍ DE L’AIGUA
do de la piedra, los esbeltos campanarios de torre, arcos
ciegos y bandas lombardas. Un audiovisual del Centro de
interpretación del Románico de Erill la Vall explica a modo
de cuento, lo que significó el románico en el valle. Sant
Climent y Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa
Eulàlia de Erill-la-Vall, la Nativitat de Durro, Santa Maria
de Cardet, la Assumpció de Cóll junto a Sant Feliu de Barruera y la ermita de Sant Quirc de Durro atrajeron el año pasado a 147.000 personas al valle.
De Sant Feliu de Barruera el camino continúa hacia Boí,
el pueblo que da nombre al territorio. Antes de llegar a Boí
una pequeña senda que se aleja del camino conduce al
Mirador de la Vall. Desde allí la vista llega, mirando al
norte, hasta Caldes. Mirando al sur se ve la plana de
Barruera y los bosques de Durro. Mirando hacia el oeste
queda Erill la Vall y con los ojos hcia el este, la mirada
reposa en Taüll, el pueblo más alto.
El camino del agua avanza hacia Boí, donde espera la Plaza
de Treio, el punto en el que se cruzan los caminos de Durro
i Barruera con los de Erill, Taüll o Caldes. La ruta marcada
lleva al llamado camino de Sant Pere, que tomó su nombre
de una capilla hoy ya desaparecida. Se llega cruzando de
nuevo la carretera L-500 y lleva al último tramo del camino. Es, para muchos, el más agradable, el más fresco, por la
altura de sus árboles y la sensación de sumergerse en un
baño de naturaleza. También es el más estrecho y es también el que precisa más tareas de mantenimiento.
Pasando el Noguera de Tor por el pont de la Donsa, el
camino se dirige por el margen derecho del río Caldes,
atravesando el barranco Pedregana y luego el Montanyeta, para acabar, con la posibilidad de un merecido descanso, después de ocho horas caminando, en el balneario de
Caldes de Boí. La estación termal, a sólo diez kilómetros
del Parque Nacional de Aigüestortes y a 1.500 metros de
altitud. Sus 37 fuentes mineromedicinales frías i calientes, repartidas en sus 24 hectáreas, fueron declaradas de
utilidad pública el 20 de diciembre de 1887.
El balnerario de Caldes tiene una larga historia. Los actuales administradores del balneario cuentan que en 1.657
ya había allí una casa de baños en la que vivían cuatro
18 MiRADA
ermitaños con sus sirvientas. De su agua dicen que son
blandas, de mineralización débil, alcalinas, sulfatadas,
cloruradas, fluoradas sódicas, frías e hipertermales. Por
estas características están indicadas para reumatismos,
afecciones respiratorias, gastrítis, insuficiencia hepática,
litiasis renal, cura de diuresis, neurosis, afecciones de la
piel, eccemas y psiorasis. Una de las fuentes más famosas
del balnerario es, además de la Bou, el manantial que se
comercializa para consumo doméstico con en nombre
Agua de Boí, la conocida como Tartera, que fue descubierta en 1848. Es sulfurosa, rica en azufre, cinc y sílice.
Emerge a 45 grados.
Acabado el camino señalizado por el Consell Comarcal y
mientras sus impulsores preparan ya otra ruta de sendas
por el el Camino del Valle de Barravés, que unirá El Pont
de Suert y Vilaller y acabará en la boca sur del túnel de
Vielha, el Camí del Agua tiene la posibilidad de convertirse, también, en un camino literario.
Medio siglo después del viaje al Pirineo de Lleida de Camilo José Cela y Jose María Espinàs, el l’Institut per al Desenvolupament y la Promoció del Alt Pirineu i Aran (IDAPA) y
los consejos comarcales del Pallars Jussà, el Sobirà, la Alta
Ribagorça y el Conselh Generau d’Aran quieren promocionar los lugares por la que pasaron los escritores. Aunque
ellos fueron por la carretera, los promotores quieren hacer
un camino a través de senderos que una los pueblos que
visitaron. A la Ribagorça llegaron desde laVall d’Aran.
Entraron por el túnel de Vielha.. Bajaron por la carretera y
pasaron por Castelló de Tor, Llesp y Barruera. Estuvieron
en Erill la Vall, Boí y Taull y subieron por la Vall de Sant
Nicolau, hasta el Portarró d’Espot, lo que ahora es el Parque
Nacional de Aigüestortes.
José María Espinàs fue el más rápido en plasmar en papel
el viaje que hizo con Cela en 1956. La editorial Selecta
editó su “Viaje al Pirineo de Lleida” en 1957. En 1999,
Edicions La Campana lo reeditó con otro título, “A peu
pel Pallars y la Vall d’Aran”. Al premio Nobel de Literatura de 1989, le costó nueve años publicar su viaje. Alfaguara editó el Viaje al Pirineo de Lleida de Camilo José Cela
en 1965. n
14-15
Sant Climent
de Taüll es la
iglesia más
importante de
la Vall de Boí
16
Reproducción
del Pantocrátor de Sant
Climent de
Taüll
MiRADA 19