Tancant el cercle

Tancant el cercle
Mentre ens allunyàvem de Deux
Alps, les imatges i els records
s’amuntegaven. El grup feia una
patxoca difícil de descriure i
l'ambient era distès i agradable.
Tots xerraven entre ells formant
petits grupets afavorits per
l'estretor del corriol. El camí, entre
camps de mil flors, s'endinsava dins
del bosc en direcció al mirador.
Va ser en aquells moments i
mentre feia totes les fotos que
l'escurada bateria de la càmera em
permetia, on vaig decidir escriure
per compartir els pensaments.
A mesura que avançàvem entre l'espectacularitat del paisatge es feia
més evident la sensació de què, aquell grupet d’amics, havien conclòs
un cicle important. La sensació era d'haver finalitzat un cicle i d'iniciar
un altra, tan o més gran i ple de nous desafiaments.
Tancament d'una etapa de formació i aprenentatge, plena de grans
vivències i amb la sort d'haver gaudit de forma especial de tots ells
durant aquests anys amb tanta proximitat.
En aquells moments em sentia afortunat i, a mesura que caminàvem,
m'omplia d'emocions molt reconfortants i positives. Una barreja
agradable de nostàlgia i orgull, d'empatia i felicitat, una sensació
d'haver participat d'un tros del camí acompanyat de moltes altres
persones.
Fent un exercici d'abstracció, mirava als protagonistes i veia reflectides
les vivències i a moltíssima gent que, d'una manera o d'una altra, han
posat el seu bocí de sorra en aquesta etapa. Una experiència conjunta
molt positiva plena de sumes constants.
I recordava els uniformes
Santoyo de fa ja uns anys, i el
primer grupet de pares i nens
que va anar creixent, i
entrenadors que ja no hi son, i
la primera furgo, i el primer
espònsor, i els que han vingut
després i com, poquet a
poquet, vam anar essent més.
Pensava en la nova etapa ja
com a Club GER/CES, plena de
noves il·lusions i d'energia
renovada.
Recordava anècdotes
boníssimes de les sortides a les
curses, dels entrenaments i
dels jocs entre ells, i d'alguna
emprenyada, i de les seves
bromes, i el consol d'alguna
decepció, i el somriure de les
alegries, i els moments de
xerrades compartides a
cafeteria amb molts pares que
ens han fet créixer.
I passet a passet, apropant-nos
al mirador, entre fotos, riures i
anècdotes, recordava les cares
dels que abans eren nens i nenes
i ara prometedors adolescents
plens d'energia i criteri. Passat,
present i futur d'un grup d'amics
que caminava fent xivarri pels
boscos dels Alps. Era per
veure'ls!! El somriure bobalicon
que em va acompanyar, segur
que era d'això, jajajja..
Després de caminar uns 40 minuts vàrem arribar al mirador. Envoltats
per impressionants penyasegats. La visió sobre el poble Venosc i la
imponent imatge del cim de la Muzelle amb els últims colors de la
posta de sol era, senzillament, espectacular!
Convidats pel paisatge, vam gaudir de la companyia.
Haguéssim allargat l'estada, però els horaris francesos ens empaitaven
i ens recordàvem que havíem de seguir fent camí.
Un camí nou, on continuarem creixent i sumant!!