Plató i Aristòtil # Platón y Aristóteles

APARTAT A: DIFERÈNCIES EN LES SIMILITUDS.
1.ORGANITZACIÓ DEL SABER
Arisòtil esta d'àcord amb Plató en què el coneixement vertader, sobre l`essència de les coses, només pot venir
donat a través del que és permanent i estable, perquè el que canvia només proporciona opinió.
Tots dos filòsofs confien en la possibilitat de humana d'assolir aquest coneixement segur, estable i universal,
Per tan, es podria afirmar que coincidiesen en optimisme.
Aristòtil al igual que Plató destaca al superioritat del coneixement intel·lectual sobre el sensible. Però, per
plató el coneixement és un record de la realitat contemplada per l'ànima abans de nèixer i per Aristòtil que no
accepta aquesta existència innata de les idees creu que el coneixement parteix dels sentits i és pròpi de
l'experiència. Tan amb un com a l'altre el coneixement pot ser sensible i intel·lectual. El coneixement sensible
per Plató són els sentits, les aparences, les passions i intins ( doxa ), Arisòtil també hi afegeix que tenim un
sentit comú, capacitat d'organitzar les dades provinents dels sentits i identificar objectes. El coneixement
intel·lectual per Plató és el veritable i ho és el del món de les Idees ( epísteme ) i per ell per arribar amb aquest
cal allunyar−se del sensible per tal de veure amb els ulls de l'ànima. Per Aristòtil és el que fa possible la
ciència i ens serveix també per valorar justament les coses i els distingeix entre l'actiu ( la forma ) i el passiu (
la matèria ) establint entre elles les relacions de potència i acte.
2. L'ÉSSER HUMÀ. TEORIA DE L'ÀNIMA.
Els dos creuen en al dualitat de l'ésser humà.
Mentre que per Plató l'Ésser humà significava la unió accidental entre cos i ànima, per Aristòtil aquests dos
elements configuren una unitat substancial, on el cos és la matèria i l'ànima és la forma ( Hilemorfisme:
l'home és la unitat substàncial. )
Per Plató l'ànima és al perfeccció, pertany al món de les idees i té el veritable coneixement. Té tres parts: la
racional ( àuriga ), l'irascible ( caball blanc ) i concupiscent ( caball negre ). Aquestes tres parts estan
explicades al mite del carro alat: Quan la racional perd el control de les altres parts l'anima que es
representada com un carro que habita al món de les idees cau al món sensible i oblida les idees, el
coneixement. Per recuperar−lo només cal recordar (reminiscència platònica)
Aristòtil, com el seu mestre, creu en la dualitat de l'ésser humà, però, contràriament a aquest, creu que l'ànima,
que és el principi de vida i de moviment del cos, viu en tant que ho fa aquest, i no abans, ni tampoc després, ja
que no es poden donar per separat. És a dir, l'ànima és al realització del cos, la seva actualització i és
inseparable d'ell. L'única part de l'ànima separada del cos és l'intel·lecte.
Només una part de l'ànima és inmortal, però l'altre no. Aquest l'enteniment passiu. L'enteniment actiu és el
diví i inmortal: és el que actualitza les formes que abstreu de les coses.
Aristòtil, a més, distingeix tres tipus d'ànima: vegetativa (realitza les funcions de creixement, nutrició i
reproducció), sensitiva (regula el sistema nerviós) i racional (capacitat de pensar i entendre; exclusiva de
l'ésser humà).
3.L'ÈTICA
La semblança en l'ètica dels dos filòsofs la trobem en la virtut. Per Plató la és l'harmonia de l'ànima, un estat
1
de tensió de les diverses parts de l'ànima i una justa proporció entre elles. Similarment a Aristòtil, que segons
ell, és trobar el terme mitjà entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica o
hàbit (ethos). En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions.
L'ètica en plató es basa en la suposició que la virtut és coneixement i que aquest pot ser après. Per Aristòtil
l'ètica esta subordinada a la política. L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes
les accions tendeixen a un fi o bé que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a
un fi últim o bé suprem i constata que hi ha un acord general en anomenar−lo felicitat, encara que no hi ha
acord en el que pot ser aquesta felicitat.
Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista o Teleològica perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi.
Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat; per exemple:
Estudiar − Serà bo si s'aconsegueix la finalitat proposada: Aprovar, assolir nous coneixements...
Treballar: Tenir diners, realitzar−se...
Ara bé aquesta finalitat que hem descrit té també una finalitat, per això és important saber quina és la finalitat
última de tota acció. Per plató era ser bo i essent−ho s'era feliç, en canvi per Aristòtil és la mateixa felicitat el
fi últim.
4. LA POLÍTICA.
La semblança principal en les seves teories polítiques és la que l'home és un animal polític i social per
naturalesa i hauria de ser feliç vivint en societat.
Per plató l'estructuració de la societat perfecta seria en tres estaments:El primer, el governant− filòsof− rei: Té
el conexament del bé.El segon, els guardians− valentia. Tenen el coneixament de la justícia i en tercer lloc, els
productors − temperança són els que no tenen veritable coneixement. Aristòtil d'entrada nega la possibilitat
d'un estat perfecte, contràriament al uqe havia defensat Plató. Per ell, l'estat o Polis és una entitat natural i
forma la comunitat suprema, per damunt de la familia i dels altres grups particulars, tendeix cap al bé suprem
de la societat.De les diferents formes d'estat defensa la ciutat estat grega com la forma més elevada possible
de la vida social, perquè permet a tothom (a tots els homes lliures) de viure plenament els afers públics.
Respecte de les diferents constitucions considera que les formes millors són, per ordre: monarquia,
aristocràcia i timocràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria), i les formes equivocades són
la tirania, l'oligarquia i la democràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria).
Però, tenint com sempre, al sentit comú i a una orientació pràctica, Aristòtil −després d'examinar una gran
diversitat de constitucions i règims polítics−, també aplica la seva doctrina del terme mig. Una polis on hi hagi
un bon desenvolupament de classes mitjanes pot ser un règim democràtic, sempre i quan els vots de tots
estiguin sotmesos a lleis superiors. Si en la democràcia regnen els vots de la multitud sense estar regulats per
lleis, llavors es converteix en demagògia i "els vots substitueixen les lleis". La millor forma de govern seria la
Politeia on governaria la classe mitja.
Per Aristotil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mig. Ni massa gran ni massa petit, equilibri
en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva : recompensació segons els mèrits realitzats;
Commutativa : equilibri en les penes.Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis
bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més
Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els
esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.
APARTAT B: DIFERÈNCIES CLARES
2
TEORIA DE LES IDEES (CRÍTICA D'ARISTÒTIL) // UNIVERS ARISTÒTELIC
La teoria de les idees de Plató consisteix en dos mons totalment diferenciats.
El món de les coses o món sensible, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest
és el món de la matèria, compost d'objectes imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi.
El món de les idees o món intel·ligible, de la llum, totalment immaterial, al qual s'arriba a través del camí del
coneixement. És el món de les formes ideal, perfectes i universals.
L'abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són
conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són,
a més a més, el fonament i el model del món de les coses, això vol dir que la relació entre els dos mons
s'explica com a participació o imitació: els objectes són el reflex de les idees.
La crítica d'Aristòtil en la teoria de les Idees de Plató:
Són tres els principals inconvenients que li retreu a aquesta teoria.
Si el món sensible és la còpia del món intel·ligible pot surgir el dubte: Existeix una maldat perfecta? Per a
Aristòtil és inadmissible l'existència d'idees perfectes de tot el que és dolent i negatiu hi ha en el món.
Si tot el que existeix té la seva essència en el món de les idees pot surgir el dubte: Com és possible que
l'essència d'una cosa estigui separada de ella? Per Aristòtil, l'essència d'una cosa, la seva causa, no pot existir
separada de la cosa mateixa
Un altre inconvenient que Aristòtil descobreix és que la teoria de Plató no aconsegueix explicar ni donar raó
del que és més característic del món material i sensible: el moviment i el canvi.
Per Aristòtil el món té una forma: la perfecció. És una esfera perfecta i indefinida.
L'univers aristotèlic és únic, esfèric, finit en l'espai però no en el temps. No existeix el buit, és ordenat,
jeràrquic i geocèntric.
El cosmos aristotèlic és un organisme vivent, dividit en dues regions: el món sublunar ( sota de la lluna, més
proper). Aquest món està sotmès a canvi i corrupció: vol dir que les coses aprticulars neixen i moren, però les
espècies i gèneresw són eterns.
El món supralunar ( es troba sobre la lluna ). Ocupat per l'èter o quinta essència: El cinquè element és
incorruptibloe, una substància perfecta. Per tan, en el món supralunar no hi ha canvi ni corrupció
3