Whiplash - AC Granollers

Associació Cultural Granollers
Divendres 2 d’octubre / 19 i 22 hores
Diumenge 4 d’octubre / 19 hores
Centre Cultural de Granollers
2015
Whiplash
de Damien Chazelle
Versió original en anglès subtitulada
Fitxa tècnica
Guió i direcció: Damien Chazelle / Fotografia: Sharone Meir /
País: EUA / Any: 2014 / Durada: 103 minuts
Fitxa artística
Miles Teller, J. K. Simmons, Melissa Benoist
i Austin Stowell
Premis Oscar al millor actor secundari (J. K. Simmons), muntatge i so. Premis BAFTA i Globus d’Or al millor actor secundari, millor
pel·lícula i premi del públic al Festival de Sundance.
SINOPSI. Andrew Neiman, un jove i ambiciós bateria de jazz, vol triomfar al Conservatori de Música de la Costa Est. Terence Fletcher, un professor conegut tant pel seu talent com pels seus rigorosos mètodes d’ensenyament, dirigeix el millor conjunt de jazz
del Conservatori. Quan Fletcher tria Andrew per formar part del conjunt musical que dirigeix, canvia per sempre la vida del jove.
EL DIRECTOR. Damien Chazelle va néixer a Providence (Rhode Island) l’any 1985. Des de ben petit volia ser director de cinema,
tot i que es va apuntar a classes de música i va intentar tocar la bateria a la Princeton High School, una experiència que li va inspirar
Whiplash. Després va estudiar a Harvard. El 2009 va dirigir el seu primer film, un musical de jazz indie en blanc i negre, Guy and
Madeline on a park bench. També va escriure Grand piano (2013), on un pianista no es pot equivocar en cap nota amenaçat per un
franctirador. Abans d’això, però, ja havia escrit el guió de Whiplash. En va fer un curtmetratge que va estrenar al Festival de Sundance el 2013 i va tenir prou èxit per aconseguir una inversió per realitzar el llarg. L’any següent va inaugurar el festival i es va endur el
premi del públic i del jurat. La pel·lícula posteriorment ha esta guardonada, entre d’altres, al Seminci de Valladolid o pel American
Film Institut, tot i que el major nombre de premis se’ls ha endut, com a actor, J. K. Simmons, inclòs l’Oscar l’any 2015.
NOTES DEL DIRECTOR
Abunden les pel·lícules que tracten l’alegria de la música. No obstant això, com a jove bateria en una orquestra de jazz d’un institut,
que era més aviat de l’estil d’un conservatori de música, el sentiment que vaig experimentar més sovint era un altre diferent: por.
Por de perdre el ritme. Por de perdre el tempo. De forma més aclaparadora, por de la meva directora d’orquestra. Amb Whiplash,
vaig voler fer una pel·lícula sobre la música amb el gust de les pel·lícules de guerres o de gàngsters —on els instruments reemplacen
les armes, on les paraules són tan violentes com les pistoles i on l’acció es desplega no en una batalla, sinó en una aula d’assaig d’un
col·legi o a l’escenari d’un concert. La llegenda del jazz que sempre m’ha intrigat més és la del jove Charlie Parker. Ara, si preguntéssiu
a algun dels contemporanis de Charlie, quan ell tenia l’edat de 16 o 17, qui haguessin dit que d’entre els nois de Kansas City arribaria
a ser el músic més important de la seva generació, cap l’hauria triat. (...) Alguna cosa va passar en els anys tardans de l’adolescència
de Charlie, perquè a 19 anys ja estava tocant peces de la millor música que s’ha sentit mai. Com es va produir aquest canvi? Bé, una
nit Charlie va participar en una sessió al Club Reno i va espatllar el seu solo: el bateria principal li va llançar un címbal al damunt i
l’audiència va escridassar-lo. Va assajar com un posseït durant l’any següent i, quan va tornar a Reno, va deixar perplex tothom. A
l’institut, em passava hores cada dia tancat en un soterrani insonoritzat, practicant la bateria fins que les meves mans sagnaven,
somiant viure una transformació com aquella. La meva trajectòria com a bateria va culminar en premis i distincions a nivell nacional,
però encara puc recordar vivament els malsons, les nàusees, els menjars que m’assaltaven, els dies d’insuportable ansietat, etc. Tot
al servei d’un estil de música que vist des de fora és reflex de llibertat i felicitat. El més crucial per a mi en aquells dies va ser una
única relació —l’existent entre el meu professor i jo. Aquesta relació —tan carregada i plena de tensió— és el que jo volia realment
explorar a Whiplash. Si el deure d’un professor és empènyer un estudiant cap a la grandesa, on és el límit? En quin moment n’hi
ha prou? Necessitava Charlie Parker ser fet fora a esbroncades d’un escenari per poder convertir-se en “Bird”? Com fas gran algú?
Per capturar les emocions que vaig sentir en la meva època com baterista, vaig voler rodar cada actuació musical com si fos un
concurs de vida o mort —una carrera de cotxes o un atracament a un banc, per exemple. Volia mostrar tots els detalls que podia
recordar: la pols, la brutícia, i l’esforç que suposa una obra musical, els auriculars i les baquetes trencades, les butllofes i talls a les
mans, els incessants metrònoms comptant i bategant, així com la suor i la fatiga. Així mateix vaig procurar captar aquests moments
fugaços de bellesa que aporta la música— i que aquesta pel·lícula rescata també amb gran emoció. Quan sents un solo de Charlie
Parker, entres en un estat d’èxtasi.
CRÍTICA
En el 2013, el joven director y guionista Damien Chazelle realizó el cortometraje Whiplash, que obtuvo premios en Sundance y en
los BAFTA, reconocimiento que le abrió las puertas para rodar esta extended version que ahora se estrena. Cuenta con el mismo
actor en el papel de profesor de banda en un conservatorio de música, el gran J. K. Simmons, secundario insigne, versátil y proteico
que el público reconoce al momento aunque no acostumbre a retener su nombre: Simmons es el malhumorado director del diario
en el que colabora Peter Parker en la trilogía de Spider-man, el padre de Ellen Page en Juno, el más inolvidable delincuente de Ladykillers, etcétera. El caso es que este profesor de música no es un profesor cualquiera. Es un ogro en toda regla, un monstruo no ya
autoritario, sino chillón, malhablado, que desprecia, insulta, humilla a los alumnos e incluso llega a la agresión física: un sargento de
instrucción como el de La chaqueta metálica con melodía de jazz. El protagonista es un apasionado de la batería cuyo duelo con
el profesor proporciona la sustancia dramática a la película, progresivamente compleja conforme detectamos que ni el cordero es
tan manso como aparenta ni el lobo tan feroz pese a todo, aunque se guarde una última dentellada para el memorable clímax final.
Película perfectamente ejecutada (ritmo, montaje, desarrollo narrativo...), Whiplash merece la visita por este apasionante duelo y,
sobre todo, por la furia desencadenada de un Simmons en estado de gracia. Jordi Batlle Caminal. La Vanguardia (16/01/2015)
Redoble para Damien Chazelle: en sus dos últimos guiones, este músico frustrado ha encontrado maneras dispares, pero complementarias, de sublimar su trauma. Si Grand Piano (Eugenio Mira, 2013) se parapetaba tras su high concept y sus virtuosos ejercicios
de estilo, Whiplash adquiere la forma de un exorcismo en carne viva. Entre las cuatro paredes del conservatorio, un joven talentoso
se enfrenta al escrutinio implacable de una fuerza (enmudecedor J. K. Simmons) que podrá elevarlo o destruirlo para siempre. La
diferencia es que, en esta ocasión, Chazelle ha conseguido que las notas de su pieza de cámara resuenen en la mente y los sentidos
del espectador con inusitada violencia: uno no va a ver Whiplash, sino que se deja arrollar por ella. Lejos de conformarse con realizar un estudio del maltrato psicológico, esta parábola cerebral a ritmo de jazz se revela como incómoda refexión sobre la necesidad
de sacrificar cuerpo y alma en el sagrado nombre del Arte. Amo y esclavo, dos caras de una misma aberración, entienden que lo
único que realmente importa es el gesto trascendental, el momento en que el creador deja de existir para convertirse en éxtasis
ante su público. Y nosotros sólo podemos aplaudir hasta que nos sangren las manos. Noel Ceballos. Fotogramas
PROPERES SESSIONS
Dimarts Singulars: Dimarts 6 d’octubre / 20 hores: Alam laysa lana (Un món que no és el nostre, 2013), de Mahdi Fleifel
9 i 11 d’octubre: The Theory of Everything (La teoría del todo, 2014), de James Marsh
16 i 18 d’octubre: Calvary (2014), de John Michael McDonagh
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
secretaria@acgranollers.cat
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB: