Veure primeres pàgines

ÍNDEX
Introducció.........................................................................................11
Les primeres passes de la Restauració (1875-1876)....................19
Roda el món (1877-1879)................................................................25
El vailet arriba a Madrid (1880)....................................................33
Quan la papallona vola (1881-1882)..............................................41
Algunes notes de color i un memorial (1883-1885)....................47
Literatura catalana (1886)............................................................... 53
Al voltant de l’Exposició Universal (1887)....................................67
Entre el mar i el cel (1888)............................................................73
El desencís (1889-1892)...................................................................81
7
INTRODUCCIÓ
Vaig veure finalment clar que entre l’escriptor i la seva llengua
nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible.
Narcís Oller, Memòries literàries. Història dels meus llibres (1918)
L’1 d’agost de 1879 el crític literari valencià Felip Benici Navarro
pregunta epistolarment a Narcís Oller: «¿Por qué no escribes en castellano, sin dejar por eso el catalán? ¿No es un dolor que no puedan
saborear tus concepciones fuera de Cataluña?» Aquestes paraules van
fer fortuna, ja que es convertiren ben aviat en un argument (tot i
que certament poc sòlid) emprat de manera reiterada pels homes
de lletres que defensaven que els autors catalans escriguessin la literatura anomenada «sèria» (tant la prosa de ficció com la històrica
i la científica) en castellà. Són l’inici de la llarga polèmica sobre el
conreu de la llengua catalana com a eina de creació literària durant la Restauració.1 Debat que esperonà l’ambient cultural català
durant la penúltima dècada del vuit-cents.
Agustí Calvet Pascual, «Gaziel», parlant a «Una època memorable» (la introducció a les memòries de Narcís Oller) al voltant de la
confusió que la fidelitat de bona part dels escriptors catalans de
1. Segons Antònia Tayadella, «Quinze cartes de Felip B. Navarro a Narcís Oller. A
propòsit dels inicis del naturalisme a Catalunya», dins Homenatge a Antoni Comas, Barcelona,
Facultat de Filologia/Universitat de Barcelona, 1985, 503. El cert és que mesos abans, el 8
de març de 1879, Felip B. Navarro ja havia deixat anar a l’autor vallenc: «Yo sólo siento
que mi pluma no sea lo bastante autorizada para llevar el convencimiento al ánimo de todo
lector y que los Croquis [del natural] no puedan ser apreciados en todo su valor más que
por los que conozcan bien la lengua catalana, pues digo y repito que no conozco nada en
castellano escrito tan delicado, tan naturalista y tan profundo —como toda verdad es— cual
los Croquis» (492-493).
11
finals del segle
espanyols, diu:
xix
a la seva llengua produïa en els homes de lletres
Hi havia, efectivament, a les terres espanyoles de llengua castellana,
dos parers tancats sobre nosaltres: els dels qui sostenien la inutilitat
d’escriure en català, perquè era com tancar-se en un carreró sense
sortida, i el dels partidaris que els catalans, si aspiràvem a un valor
universal arribant a dir quelcom d’autèntic, calia que ho provéssim
justament en llengua catalana, per arraconada, per pobra, per desvalguda que fos. Hi havia, a més, entre els opinants, alguns híbrids: els
partidaris que en català hi escrivíssim només poesia, i en castellà la
prosa. [...] M’he entretingut a comptar els més destacats combatents
de cada bàndol, tal com van sortint en aquestes memòries. I heus-en
aquí el resultat. Vots a favor nostre: Valera, Menéndez Pelayo, Pereda,
Pardo Bazán, «Clarín», Echegaray i Quintanilla (un gran admirador i
seguidor de Pereda, que signava «Pedro Sánchez»). Vots a mitges (és
a dir, partidaris de la hibridesa esmentada): Galdós, i Alfonso, que ens
volien idiomàticament escorxats pel mig, com proposava per a l’infant
en litigi la falsa mare del judici de Salomó. Vots en contra: 0. Total:
7 a favor, i de quina qualitat!; 2 de vergonyants, mig figa i mig raïm,
i de pes, només un, Galdós, perquè l’altre era un epígon literari. Detall curiosíssim: dels 7 favorables, n’hi havia quatre de castellans, un
d’asturià, un d’andalús i un de gallec; dels 2 partidaris de la hibridesa,
l’un era canari i l’altre valencià.2
El cert és que aquesta il·lustre nòmina d’autors (establerta el
1962) canvià quan van veure la llum el 1989 unes cartes inèdites
d’Emilia Pardo Bazán a Narcís Oller. L’autora reconeixia la vitalitat
de la Renaixença com a moviment cultural (malgrat que desconfiava
de la seva vessant política) i respectava l’ús de la llengua catalana
com a eina de creació literària, però no n’era partidària per diferents raons, entre elles, el fet que el nombre de lectors potencials
es reduïa considerablement. Al llarg d’aquestes cartes trobem prou
mostres d’aquestes opinions: «Mas no puedo desconocer que V. mismo
gozaría de mayor renombre si escribiese en el idioma nacional. La
dificultad de leer en catalán hace que su preciosa Papallona ya no
se lea todo lo que debiera leerse».3 Per tant, a la llum d’aquestes
2. Agustí Calvet, «Gaziel», «Una època memorable», a Narcís Oller, Memòries literàries.
Història dels meus llibres, Editorial Aedos («Biblioteca Biogràfica Catalana», 31), 1962, XXIX,
XXXI.
3. Marina Mayoral, «Cartas inéditas de Emilia Pardo Bazán a Narcís Oller», Homenaje a
Antonio Gallego Morell, Granada, Universidad de Granada, 1989, 389-410. La professora Marisa
Sotelo Vázquez resumeix la qüestió («Emilia Pardo Bazán y la lengua catalana», Cuadernos
Hispanoamericanos, 595, gener de 2003, 51-64) i parla de la posició de l’autora gallega davant
les mostres culturals de regionalisme, que en la seva obra «fue fundamentalmente afectivo y
sentimental, pues siempre receló del regionalismo político por encubrir gérmenes disgregadores».
La Pardo Bazán mantingué unes càlides relacions amb Oller i Yxart, però, en el fons, la seva
12
paraules produïdes en l’àmbit privat, no queda tan clar que la
comtessa de Pardo Bazán formi part de la majoritària nòmina dels
partidaris d’escriure sempre en català.
De tots els noms mencionats per «Gaziel», el més desconegut
és el de Luis Alfonso y Casanovas, mallorquí de naixement i format
a València. Des de les pàgines dels diaris conservadors partidaris
de l’statu quo engegat per Antonio Cánovas del Castillo, fou un detractor furibund del naturalisme com a metodologia narrativa (vet
aquí les seves polèmiques amb la Pardo Bazán a propòsit de La
cuestión palpitante) i partidari de l’idealisme més pur tant en literatura com en les altres arts. La seva ideologia estètica és una de
les raons que modulen el seu parer davant l’ús del català. Alfonso
és autor d’opinions com aquesta adreçada a Narcís Oller: «De las
Notas de color nada digo, impreso está cuanto me ocurre acerca de
ellas y ya debe V. haber recibido el nº de La Época que le envié.
Ahora falta que escriba V. Vilaniu y que se decida V. a escribir en
castellano. En este punto je ne recule pas d’une vermelle, como dicen los franceses: soy tenaz» (19 d’octubre de 1883, N-O-I-139). El
crític de La Época va parlar molt elogiosament de Vilaniu al diari
madrileny, però l’autor d’aquesta novel·la no deixa d’expressar el seu
estupor davant la incansable posició d’Alfonso any rere any al voltant de l’ús del català. Ho fa en una carta a Teodor Llorente el 19
de febrer de 1886:
Se las debo también [les gràcies] finalmente por la reproducción del
artículo de Alfonso que me honra en desmesura y me apura un poco
cuando me aconseja que escriba mis novelas en castellano. Con V. hemos
hablado de eso alguna vez y recuerdo que opinaba conmigo en punto
a la imposibilidad material de hacerlo. Pero al amigo Alfonso le ofusca
el cariño y así le cuesta comprender lo que tan claro es para nosotros.
En fin, yo le agradezco en el alma la buena voluntad, y prosigo.4
perspectiva no difereix gaire de l’expressada per autors poc reconeguts pels sectors culturals
catalanistes. En aquest assumpte, habitualment i pel que pogués passar, va anar amb peus
de plom, com diu a Yxart en carta del 30 d’octubre de 1887: «En mi trabajo sobre literatura
regional hablo poco del regionalismo, ocho o diez líneas a lo sumo; no vayan pues a creer
esos amables catalanes que desean leerme que allí hay algo que importe ni valga. Es un
trabajo crítico. Sobre lo otro ya sabe usted mi opinión a priori, pero para hablar y no decir
desatinos por ahí necesitaría ir ahí y a las Baleares. No dejo de soñar con una campaña en
el Ateneo que tuviese por asunto la literatura de los dialectos» (David Torres, «Veinte cartas
inéditas de Emilia Pardo Bazán a José Yxart», Boletín de la Biblioteca de Menéndez Pelayo,
any LIII, gener-desembre de 1977, números 1 a 4, 399).
4. Epistolari Llorente. Correspondència rebuda de 1861 a 1911 per En Teodor Llorente
Olivares. Ordenada i anotada per En Teodor Llorente Falcó. Volum I. Cartes de llevantins (18611900), Biblioteca Balmes («Biblioteca Literària de l’Oficina Romànica. I»), Barcelona, 1928,
174.
13
Bona voluntat sí que en tenia (entre d’altres virtuts). Si Alfonso
insistí tant a Oller (en tretze de les vint-i-set cartes conservades entre
els papers del novel·lista a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
li prega que escrigui en castellà)5 és perquè, entre d’altres raons que
veurem més endavant, considerava que era un dels millors escriptors
europeus del seu temps i que la seva obra era imprescindible en
l’ampli context de la literatura europea, idea que no deixà de dir
en públic i en privat, a Barcelona i a Madrid.
Les paraules d’Alfonso tenen en bona part el mateix rerefons que
les publicades per Leopoldo Alas «Clarín» en un dels seus cèlebres
«paliques» a Madrid Cómico: «Vilanin [sic] está en catalán. Esto
no es un defecto, pero sí una dificultad para muchos españoles. Si
Narciso Oller hubiera escrito en español sus libros, a estas horas
sería en todo el reino, como lo es en Cataluña y en el extranjero,
considerado como uno de los mejores escritores contemporáneos.»6
Per cert, Luis Alfonso i «Clarín» mantingueren una relació (per dirho suaument) tibant.
Res a veure amb el duríssim to de les molt reeixides paraules
de Galdós en una carta a Oller del 8 de desembre de 1884: «[...]
es tontísimo que V. escriba en catalán. Ya se irán Vds curando de
la manía del catalanismo y de la Renaixensa. Y si es preciso, por
motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria,
deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número
de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos V. con
su manía, y véngase con nosotros.»7
Per tant, tot i ser absolutament conservador en política, a Alfonso el preocupa l’ús del català com a eina de creació literària no
per raons ideològiques (com a mínim, no les posà per escrit) sinó
perquè aquest conreu 1) provocava que al text en prosa li manqués
qualitat, i 2) no permetia el coneixement dels autors catalans més
enllà de les seves fronteres lingüístiques. I quan dic que no les posà
per escrit, em refereixo al fet que no les signà mai. No oblidem,
però, que el mateix Alfonso confessa a Oller: «Trabajo sin tregua;
5. Les cartes es numeren de la N-O-I-123 a la N-O-I-149. Així les cito al llarg d’aquest
treball.
6. Leopoldo Alas «Clarín», «Palique», Madrid Cómico, 30 de gener de 1886.
7. William. H. Shoemaker, «Una amistad literaria: la correspondencia epistolar entre
Galdós y Narciso Oller», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. XXX,
1963-1964, 267.
14
ayer tarde me decía Campoamor que le da fiebre el ver lo que
escribo —y cuenta que no es fácil computar exactamente mi tarea
pues diariamente inserta La Época sueltos y artículos políticos sin
firma, como es de presumir» (1 de desembre de 1881, N-O-I-133). Tot
i que probablement ho deixà publicat, no li podem atribuir paraules
que potser va escriure, però que no va signar.
Luis Alfonso, ben relacionat amb les elits conservadores madrilenyes i barcelonines, acurat partidari de l’idealisme en les arts
i la literatura i de la Restauració concebuda per Cánovas, bon coneixedor de la literatura catalana, és la figura mitjançant la qual
farem el recorregut que va d’octubre de 1875 (any del reivindicatiu
discurs de Víctor Balaguer a la Real Academia de la Historia) fins
al 1892 (any de la proclamació de les Bases per a la Constitució
Regional Catalana o Bases de Manresa, amb el seu article tercer,
fita culminant d’un procés iniciat molt abans i alhora incitadora
d’un altre). El punt de vista que Luis Alfonso desplegà a la seva
obra periodística i a les seves cartes és el d’un lletraferit convençut
del potencial dels autors catalans. Això sí, més dins el marc de la
Restauració monàrquica (en el qual va viure principalment) que no
pas dins el de la Renaixença.
Nascut a Palma de Mallorca l’1 de juny de 1845 i criat a València (on estudià dret i començà la seva llarga carrera literària a la
premsa al Diario Mercantil el 13 d’abril de 1867), Luis Alfonso va
tractar amb assiduïtat a les seves ressenyes la literatura escrita en
llengua catalana. És més, la va traduir (també va ajudar a traduirla) i promocionar a Madrid. Noms com els de Narcís Oller o Àngel
Guimerà van mantenir una bona amistat amb Alfonso. Però són
relacions que de vegades van grinyolar en l’ús (o no) del català com
a llengua de creació literària en la prosa. Amb Josep Yxart, a més,
va mantenir a les pàgines d’El Imparcial una famosa polèmica sobre
la metodologia del crític literari i artístic.8
De qualsevol manera, Oller va incloure a les seves memòries un
article de Frederic Rahola publicat a El Progreso (i reproduït per La
Dinastía) on, aprofitant l’avinentesa de la publicació del recull de
narracions curtes Historias cortesanas d’Alfonso, parla dels vespres
dominicals que se celebraven a casa d’aquest, amb la presència,
entre d’altres escriptors i artistes, del mateix Oller, Yxart, Frederic
8. Vegeu Francisco Navarro Martínez, «Luis Alfonso y José Yxart: el florete y la espada»,
Moenia. Revista Lucense de Lingüística & Literatura, vol. 12, 2006, 273-282.
15
Soler, Jacint Verdaguer i Marià Aguiló. Som a l’abril de 1887, en
plena polèmica lingüística, com veurem. Rahola s’encarrega de destacar l’estreta convivència que Alfonso té amb els homes de lletres
catalans, tot i les diferències al voltant de l’ús d’una llengua o de
l’altra en la prosa.
I quina era, doncs, la llengua d’aquestes vesprades?
Luis Alfonso, que por su origen valenciano, habla y entiende el catalán,
acoge con admiración en su casa a los escritores de nuestro renacimiento, y como tras largos años de residencia en Madrid está ligado
íntimamente con los primeros literatos castellanos, no pasa autor célebre
por Barcelona que no haga su visita a Luis Alfonso. De manera que
hace pocas semanas Manuel del Palacio recitaba allí sus poesías ante
un público compuesto en su mayoría de poetas catalanes; en aquellas
tertulias se habla indistintamente el castellano o el catalán, siendo
un terreno neutral, ajeno a las apasionadas luchas del regionalismo,
donde se demuestra que la literatura castellana y la catalana pueden
vivir hermanadas, infundiendo esta a aquella la energía de la frase y
la virilidad del concepto, dulcificando la primera de la segunda las
asperezas de forma con su plácida harmonía y exuberancia. Así, considerándolas como propias y comunes, se alaban y critican, hoy una
novela de Pérez Galdós, mañana un libro de Oller; ora las poesías de
Campoamor, ora las líricas de Guimerà, ya los artículos de Vilanova, ya
la prosa de Pereda, considerando motivo de orgullo que dentro de una
misma nacionalidad puedan manifestarse paralelamente dos literaturas
tan poderosas, y por tan diversos conceptos admiradas.9
Darrere l’ambient fins a un cert punt idíl·lic que descriu Rahola
s’amaga un rerefons que neix de manera pública dins el marc de la
Restauració borbònica a Madrid el 1875. És opinió comuna i acceptada que la polèmica lingüística arriba al punt àlgid a la premsa el
febrer de 1886, arran de la publicació, dins El año pasado, de «Del
uso del castellano en Cataluña» de Josep Yxart. Però, dins el marc
espanyol de la Restauració, des del fundacional any 1875 trobem
diferents testimonis escrits, i no tots privats, al voltant d’aquest
assumpte. Hem de tenir en compte, és clar, que el primer text vuitcentista en defensa del català el trobem l’any 1836 a la revista El
Vapor, en el pròleg de Lo vot complert, de Pere Mata, qui «defensa
l’ús del català en l’escriptura, rebutja els que el menyspreen i critica
els que usen un català antic», en paraules de Francesc Ruiz.10 I, a
9.Frederic Rahola, «Un libro de Luis Alfonso», La Dinastía, any V, dimarts 19 d’abril
de 1887, núm. 2113, edició del matí, 3.
10.Francesc Ruiz, Rosa Sanz, Jordi Solé i Camardons, Història social i política de la
llengua catalana, València – Barcelona, Eliseu Climent, editor («Contextos», 3 i 4), 1996, 136.
16
més, que l’actitud envers la llengua canvia (i molt, però per part de
pocs) entre el 1854 i el 1875, els anys de la «virada sensacional»
(expressió de Jaume Vicens Vives). Però el paper de la llengua ca
talana i dels intel·lectuals que la defensen durant els primers anys
de la Restauració ja és un altre.
17
LES PRIMERES PASSES DE LA RESTAURACIÓ
(1875-1876)
¡Y, no obstant, aquexa literatura regenerada y valenta y bella ha
sigut mirada fins avuy, —y encara avuy massa— ab malignityat
ó ab resels, ab burla ó ab indiferència per los qui debian mostrarse més germans nostres en lo bell ideal del Art!
Joaquim Riera
i
Bertran, La Renaixença,
15 de desembre de 1875
El 10 d’octubre de 1875 Víctor Balaguer pronuncia el discurs
d’ingrés a la Real Academia de la Historia.11 Sota el títol De la literatura catalana, l’escriptor i polític català —que ja les havia vist
de tots colors— proclama el «dret natural» d’emprar la llengua que
hom vulgui, particularment si es tracta de la pròpia: «En el estado
actual de la vida, de ilustración y de progreso que alcanza el mundo,
la literatura catalana tiene su razón de ser, y con ella el derecho
natural a hablar y a escribir en el idioma que mejor convenga a su
espíritu, a su tendencia y a sus intereses, y en este caso no hace
mal en hablar al pueblo por el conducto de la única lengua que
este no tiene necesidad de estudiar para saber, si es que busca el
medio de esta lengua como más natural y propio para iniciarle en
los secretos de la inteligencia, elevando su espíritu y guiándole con
ella por las anchas vías de los progresos humanos.»12 És cert que
Balaguer parla a continuació del fet diferencial català («la familia
catalana») dins la nació espanyola («dentro de la patria ibérica formamos la nacionalidad española»), però les seves paraules van ser
11.Horst Hina assenyala que és «el primer representante de la generación floralesca
honrado y reconocido oficialmente en la capital» (Castilla y Cataluña en el debate cultural
1714-1939, Barcelona, Ediciones Península, «Historia/Ciencia/Sociedad» 195, 178).
12. Víctor Balaguer, De la literatura catalana. Discursos leídos ante la Real Academia de
la Historia en la recepción pública del Excmo. Señor Don Víctor Balaguer el día 10 de octubre
de 1875, Barcelona, Imprenta de Narciso Ramírez y C.ª, 1876, 152. La traducció catalana és
obra d’Antoni Aulèstia i Pijoan.
19
dites davant un auditori que probablement no fou gaire empàtic.
També és cert que abans havia lligat la decadència literària del setcents amb la pèrdua de llibertats com a país arran de la derrota a
la guerra de Successió: «La literatura catalana había caído en 1714
con las libertades del país.»13
Pocs mesos després, el 20 de juliol de 1876, un grup de prohoms
catalans edità aquest discurs significativament en edició bilingüe
castellà-català, «com penyora d’agrahiment al qui a la cort de Castella ha dut una mostra evidentíssima del esperit i valer literari de
la terra catalana». Entre ells, Francesc Rius i Taulet, Frederic Soler
(mestre en gai saber als Jocs Florals de Barcelona l’any anterior) i
Àngel Guimerà. El volum inclou, així mateix, el discurs de resposta
de José Amador de los Ríos, i les ressenyes de Francesc Miquel i
Badia (Diario de Barcelona), Teodoro Baró (La Crónica de Cataluña),
Joaquim Riera i Bertran (La Renaixença), Teodoro Llorente (Las
Provincias) i Fermín Canella Secades (El Eco de Asturias).14
Amador de los Ríos, catedràtic d’història de la literatura a la
Universidad Central de Madrid i d’edat avançada per l’època (nasqué el 1818), passa bastant de puntetes i amb un to absolutament
conciliador per un dels assumptes més espinosos: el fet que molts
veiessin el renaixement de la cultura, la literatura i la llengua catalana
com una mostra primerenca de la reivindicació nacional catalana.
I ho fa apel·lant contínuament a les arrels històriques i culturals
de la diversitat dins la unitat. Però, entre elogis al recipiendari i a
la literatura catalana, i ben amagat, no deixa d’expressar el temor
de molts que el renaixement de les lletres del nostre país servís de
vehicle per a desestabilitzadores polítiques que trenquessin l’statu quo
recentment endegat: «La España del siglo xix, que presencia este inesperado fenómeno histórico, nada tiene que temer ni recelar de tan
peregrino renacimiento; porque nunca será más grande, más fuerte
y poderosa la unidad de un gran pueblo que cuando se muestre en
ella más enérgica y vividora la rica variedad que la constituya.»15
Al principi de la dècada dels setanta, durant l’accidentada monarquia impostada d’Amadeu de Savoia, Víctor Balaguer dirigia la
13. Id., ibid., 136.
14. Crec que és la primera edició del discurs, atès que la Real Academia de la Historia
no va començar a editar el seu butlletí fins al 1877, publicacions on normalment aquest tipus
d’institucions donen a conèixer aquests textos.
15. Víctor Balaguer, De la literatura catalana..., 199. Amador de los Ríos va traspassar
el 1878 i Marcelino Menéndez y Pelayo, de tanta relació amb Catalunya, va guanyar amb
només vint-i-dos anys la càtedra que el primer ocupava.
20
revista madrilenya progressista La América. Crónica Hispano-Americana,
on Alfonso publicà els anys 1870 i 1871 poesies i relats breus. En
aquest període ambdós mantingueren una fluida correspondència
epistolar al voltant d’assumptes professionals.16
Vint-i-un dies abans de l’edició dels discursos de Víctor Balaguer,
el rei Alfons XII havia decretat i sancionat la nova Constitució espanyola, nascuda al caliu de la Restauració, i que venia a substituir
la de 1869, filla de la revolució de setembre del 1868, «la Gloriosa».
Òbviament, i com l’anterior, cap article parla del reconeixement oficial de les llengües peninsulars. Les raons són clares: el president
del consell de ministres era Antonio Cánovas del Castillo i les Corts
Constituents que la van aprovar estaven formades per 391 diputats,
dels quals 333 formaven part del Partit Liberal – Conservador que
aquest dirigia, segons els resultats de les eleccions celebrades entre
el 20 i el 23 del gener anterior. Eleccions amb el sufragi universal
(molt restringit) establert set anys abans i que a Barcelona van
registrar una abstenció del 80%. Aquest text va estar vigent fins al
1931, tot i que des de 1923 (amb la dictadura del general Miguel
Primo de Rivera) només de manera teòrica.
Luis Alfonso, home d’idees i hàbits conservadors, va abraçar
ben aviat i amb entusiasme la fórmula «canovista» que postulava
la Restauració de la dinastia borbònica. En política sempre va fer
costat sense discussió a la formació política de Cánovas i la seva
construcció del nou entramat ideològic, polític, social i cultural espanyol, amb crítiques a Emilio Castelar però no al líder del Partit
Moderat (per allò de «de Cánovas a Sagasta i de Sagasta a Cánovas»,
frase potser apòcrifa d’Alfons XII però afortunada com a descripció
d’una època: Si non è vero, è ben trovato). Des de les pàgines de
la paradigmàtica revista La Ilustración Española y Americana fou
l’autor escollit per descriure el viatge i l’arribada del nou monarca a territori espanyol. Ho va fer en un article molt llarg titulat
«El viaje del Rey» i dividit en tres parts (15, 22 i 30 de gener de
1875), acompanyat d’un bon grapat d’il·lustracions. Alfonso descriu
la sortida des del port de Marsella, la rebuda a Barcelona (amb el
general Arsenio Martínez Campos al capdavant), la visita a València
i l’entrada triomfal a Madrid. A la capital catalana, dibuixa un poble
i una classe dirigent entregats entusiàsticament al nou rei:
16.A l’arxiu de la Casa – Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) es conserven
vint-i-una cartes d’Alfonso, divuit de les quals són datades durant aquest període.
21
Acompañado de iguales muestras de entusiasmo que anteriormente,
salió el Rey de la catedral para ir a hospedarse en la casa de la villa.
Ya en ella, hubo de asomarse al balcón para recibir las aclamaciones
del pueblo, y de allí a corto rato, a eso de las cuatro de la tarde, para
presenciar el desfile de las tropas. A las nueve de la noche hubo recepción en el salón llamado de Los Ciento, cuyos muros habíanse cubierto
para este fin con antiguos y valiosos tapices y con grandes racimos de
globos de luz. En el testero se levantaba un solio de terciopelo, sobre el
cual, a más de la bandera de Lepanto, se habían colocado las banderas
encarnado y oro, recuerdo de aquella memorable victoria, y también las
banderas de los gremios. Todo el edificio estaba ricamente alhajado y
adornado con obras de arte diversas, entre otras una estatua de Doña
Isabel II presentando a D. Alfonso al pueblo barcelonés, debida al
diestro cincel de Vallmitjana. A la recepción asistieron corporaciones y
comisiones varias, siendo acogidas con cariño y cortesía por el Rey, que
se mostró muy afectuoso con una de jóvenes barceloneses. Concluida la
recepción empezó la comida, a la que asistieron las principales autoridades y representantes de las corporaciones. A los postres levantóse S.
M., y con expresivo semblante pronunció las frases siguientes: «Brindo
por las provincias catalanas, cuya capital acaba de recibirme tan brillantemente y con tanta simpatía. En ellas veo yo en este momento la
representación de todas las de España, con votos sinceros, que del fondo
del corazón hago, para la ventura de todos. Declaro mi resolución de
consagrarme decididamente a procurar su prosperidad, contando con
el especial apoyo del ejército y de la marina, que quiero más para la
paz que para la victoria». Todos los circunstantes celebraron cual se
merecía este patriótico y oportuno brindis, y el Rey se dispuso a asistir
a la función que en su honor se daba en el teatro del Liceo al que
llegó a poco más de las nueve.17
Des dels seus primers textos publicats a la premsa madrilenya
conservadora, Luis Alfonso atacà el republicanisme. L’11 de febrer
de 1874, poc més de trenta dies després de l’enfonsament de la
Primera República espanyola, amb un Estat sense monarca però
amb l’interinatge del general Francisco Serrano com a cap, combat a les pàgines del diari La Política les, per a ell, nefandes idees
progressistes que han portat el país a una difícil situació política i
social. Ho fa aprofitant l’anàlisi a la segona edició de Polémicas con
la democracia, de Ramón de Campoamor, per construir un ferotge
atac contra el republicanisme/federalisme espanyol:
Al contemplar los bríos con que el poeta filósofo atacaba todos aquellos generosos principios, en muchos sustentados más por los arranques del corazón que por los raciocinios de la cabeza, creeríase que
ha sido siempre Campoamor refractario a toda idea de libertad y de
17. Luis Alfonso, «El viaje del Rey», La Ilustración Española y Americana, 22 de gener
de 1875, núm. III, 43, 46, 48.
22
progreso o que propendía a establecer en España el régimen tiránico
que ocasionó una revolución tan estéril como nociva en resultados. Y
sin embargo, no es así. Campoamor, hombre de política y de ciencia,
a la vez que de fantasía y de talento, no ha podido rechazar, no ha
rechazado nunca de su morada a ese viajero incansable que, a través
de todo linaje de obstáculos y sufriendo toda especie de penalidades,
camina y adelanta, como el judío legendario, sin darse punto de reposo,
y que se llama progreso; el mismo Campoamor no ha podido rechazar
ni ha rechazado lo que de beneficioso entrañaba para la libertad y la
civilización el movimiento revolucionario con tanto vigor iniciado como
con torpeza llevado a término. Si entonces se alzó valeroso contra el
naciente republicanismo, dejándose marcar con el estigma de reaccionario, él que es el revolucionario más ardiente, audaz y temible de
las modernas letras españolas, fue, sin duda, porque en su exquisita
percepción adivinó que semejantes teorías no podían arraigar y dar
sanos frutos en nuestro país sin un cultivo muy solícito y sostenido
por espacio de largos años; porque, dotado de esa perspicacia que no
se ofusca por súbitos fulgores y que trata de adivinar al punto el foco
de donde proceden, examinó fríamente el pro y el contra de la doctrina
democrático-republicana y halló que en la práctica había de producir
resultados infecundos, si no funestos.18
I això no és tot. Alfonso elogia Ramón de Campoamor per
enfrontar-se a la generació política nascuda als voltants del 1860
i que vuit anys després féu la Revolució de Setembre i provocà la
caiguda d’Isabel II. És a dir, la generació de la qual Valentí Almirall
fou actiu partícip.
Solamente la osadía literaria, que ha sido siempre tan característica
en el autor de Cuerdos y locos, pudiera impulsarle a ponerse frente a
frente de aquella brillante pléyade juvenil que, envuelta en los flotantes
pliegues de la blanca bandera democrática, entró en la arena política
hace unos catorce años. Todos los corazones que nutre la savia de la
juventud latían entonces ante el generoso emblema que tal bandera
ostentaba, y el entusiasmo fingía encantadores espejismos, que llenaban
de ilusiones la pupila y de esperanzas el corazón. La libertad, venerada
musa de la eterna poesía política, infiltraba su hálito cariñoso en el
ánimo de aquella generación, y la idea democrática parecía el lábaro
santo en torno del cual se agrupaban cuantos veían en ella un nuevo
y regenerador Evangelio.
Totes aquestes idees es publicaven a La Política, el seu medi natural
a Madrid (primer, òrgan de la Unión Liberal i, més tard, del partit
canovista), on va col·laborar ininterrompudament des de l’1 d’abril
de 1873 fins al 8 de març de 1876, amb gairebé dos-cents articles.
18.Luis Alfonso, «Crítica literaria. Polémicas con la democracia, por D. Ramón de
Campoamor», La Política, any XII, dimecres 11 de febrer de 1874, núm. 35.
23
I en aquests moments d’entusiasme monàrquic... què feia, poso
per cas, una figura en tot i del tot oposada a Luis Alfonso com
Valentí Almirall? Pich i Mitjana ens dóna la resposta: «L’obertura
política de la Restauració, instaurada de la mà dels conservadors
al principi de 1875, i la progressiva supressió de la censura, primer
els llibres i posteriorment a la premsa, va permetre que Almirall
reprengués la seva activitat política i publicista.»19
19. Josep Pich i Mitjana, «La visió de la llengua de Valentí Almirall (1841-1904)», Llengua
& Literatura, núm. 16, 2005, 63.
24