Descarregar el programa de mà

Dim ARTS, 5 dE M AIG DE 2 015 — 2 0.3 0 h
Intèrprets Catalans — Petit Palau
Concert núm. 6
Elena Copons, soprano
Francisco Poyato, piano
Elena Copons, soprano
Francisco Poyato, piano
Programa
Elena Copons, soprano
Francisco Poyato, piano
I
40’
Eduard Toldrà (1895-1962)
Festeig
Platxèria
Recança
Camins de fada
Frederic Mompou (1893-1987)
Combat del somni
Damunt de tu només les flors
Aquesta nit un mateix vent
Jo et pressentia com la mar
Fes-me la vida transparent
Ara no sé si et veig encar
Enric Granados (1867-1916)
La maja y el ruiseñor
El tra la la y el punteado
El majo discreto
II
35’
Amadeu Vives (1871-1932)
Canciones epigramáticas (selecció)
¡Válgame Dios, que los ánsares vuelan!
Que soy niña y tengo miedo
El retrato de Isabela
Madre, la mi madre
El amor y los ojos
La presumida
¡Alza, hola!
Joaquim Serra (1907-1957)
Cançons líriques i amoroses
L’elegia d’una rosa
Cançó voluble
Cançó
Camp de fajol
El sonet dels llavis
Catalunya Música enregistra aquest concert. Per tornar-lo a escoltar, consulteu la programació a www.catmusica.cat
Comentari
La cançó culta d’autor a l’estil del lied alemany no es va començar a cultivar a
Espanya fins a l’últim terç del segle XIX. Felip Pedrell, referent del nacionalisme
musical, en va ser el proselitista més acèrrim, per bé que no va ser fins a la segona
dècada del segle XX que el seu propòsit va reeixir gràcies als compositors catalans.
El concert d’aquest vespre és una mostra de la millor cançó de concert creada pels
compositors catalans modernistes i noucentistes.
Eduard Toldrà s’erigeix en el creador del lied català. Les seves cançons, de
gran sensibilitat, configuren una antologia de la millor poesia catalana del moment.
Festeig (1915), sobre un poema de Joan Maragall, és una de les primeres que va
escriure i va ser estrenada per Emili Vendrell al Palau de la Música Catalana el 21
de desembre de 1919. Vendrell també va estrenar al Palau Recança (1926) i Platxèria
(1927). El mateix Toldrà va acompanyar al piano la soprano Conxita Badia en
l’estrena, també al Palau, de Camins de fada (1926).
Contemporani dels noucentistes, Frederic Mompou és, però, un compositor
d’influència francesa. Combat del somni (1942-1951) és un cicle de cinc cançons
sobre poemes de Josep Janés de gran lirisme i intensitat dramàtica. Originàriament
constava de tres cançons: “Damunt de tu, només les flors” (1942), que inclou
una de les melodies més delicades i encisadores de Mompou, “Aquesta nit un
mateix vent” (1946) i “Jo et pressentia com la mar” (1948). El 1951 el compositor
va afegir-hi “Fes-me la vida transparent”. La cinquena cançó, “Ara no sé si et
veig encar” (1950), va romandre inèdita i anys més tard en va fer servir part de la
música per a “Le vin perdu”, de les Cinc melodies sobre textos de Paul Valéry, per la
qual cosa no la va publicar.
Els compositors modernistes Enric Granados i Amadeu Vives, aquest
cofundador amb Lluís Millet de l’Orfeó Català, posen en pràctica en els seus cicles
Canciones amatorias (1915) i Canciones epigramáticas (1915) les teories de Pedrell
sobre el lied nacional i ho fan recorrent a la poesia del Segle d’Or espanyol. Conxita
Badia va estrenar Canciones amatorias el 7 d’abril de 1915 a la Sala Granados de
Barcelona, que estava a l’avinguda del Tibidabo, i també va estrenar, en aquest cas
al Palau de la Música, Canciones epigramáticas, que Vives li havia dedicat.
Joaquim Serra és un compositor popular entre els sardanistes, però la seva obra
per a veu i piano, d’estètica plenament noucentista i ressonàncies que el fan pròxim
a Toldrà, és poc coneguda. Les seves cançons líriques i amoroses ens descobreixen un
compositor seduït per la poesia de Carner, Joan Maria Guasch i Carme Monturiol.
Lourdes Morgades, periodista especialitzada en música
Diumenge, 17.05.15 — 18:00 h — SALA DE CONCERTS
—
25è aniversari.
Cor de Cambra del Palau
de la Música Catalana
Musicaperta
Corrado Bolsi, concertino
Jordi Casas i Bayer, director
C. Monteverdi: Madrigali & Scherzi Musicali
Textos i traduccions
EDUARD TOLDRÀ
Festeig
(poema de Joan Maragall [1860-1911])
Sota les estrelles, d’espatlles al mar
una galta humida, fresca de serena,
una galta suau i plena
és ben dolça de besar.
Entre dos silencis, bes silenciós,
com vares deixar-nos tremolant tots dos
dins la nit quieta, amb deixos ardents
de la migdiada i dels terrals vents.
El reberes silenciosa.
Mos llavis, dolços encar,
te van preguntâ una cosa
i tu no vas contestar.
Què vaig preguntar-te?... Sols recordo el bes
i que se sentia la plena mar alta.
Tu, tota caiguda, semblaves malalta...
Oh, no hi tornaré mai més!
Prô la flonja galta ruixada amb serena,
sota de ma boca, d’espatlles al mar;
prô la xafogosa nit d’agost serena,
ai, com la podré oblidar?
Platxèria
(poema de Joan Salvat-Papasseit [1894-1924])
Dolça amigueta, juguem a fet,
o a corretgeta, o a bell indret.
Dolça amigueta, no tinguis por:
ni he d’allunyar-me, ni en cap racó
fer-te malícies, o bé el distret
si acàs et cremes o ets a l’indret
on he amagada la teva flor;
si tu ets manyaga, jo seré bo.
Dolça amigueta, tornem al joc;
la teva escala farà de toc.
Si tu m’atrapes, no et besaré;
si jo t’atrapo, perdonaré
que no m’estimis. Ja em somriuràs.
Si et cau la trena, jo et faré el llaç
Recança
(poema de Josep Carner [1884–1970])
Qui sentís, renovellat
per la bruixa entesa,
aquell gust precipitat
de la jovenesa,
pluja i vent arremorat,
i l’acàcia en tot esclat
i deixant per l’empedrat
florida estesa!
Ah, l’anar sota l’aiguat
com fent-li escomesa,
d’un sonet, mig començat,
en l’embriaguesa,
i amb paraigua foradat,
i la lluna pel forat
i rient al meu costat
una noia encesa!
Camins de fada
(poema de Tomàs Garcés [1901-1993])
Amor, faré una passera
damunt de la mar.
La pedra llisca lleugera
damunt de la mar.
Mon braç, la tornava alada.
Vola, que l’ombra morada
no sigui xarxa parada
damunt de la mar.
Si la gavina s’acosta,
fes via, brunzent.
Pedra, si és roja la posta,
fes via, brunzent.
No et torbi l’escull, esquiva
l’abraçada fugitiva
del dofí. Sageta viva,
fes via, brunzent.
El mar té camins de fada,
blanc i rosa, Amor.
Els feia la pedra alada,
blanc i rosa, Amor.
Vés-hi, peu nu, rosa vera.
Oreig damunt la passera,
amb la teva mà lleugera
cull l’estel, Amor.
FREDERIC MOMPOU
Combat del somni
(poemes de Josep Janés [1913-1959])
Damunt de tu, només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca;
tota una vida de perfum
amb el seu bes t’era donada.
Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada.
Si hagués pogut ésser sospir
de flor! Donar-me, com un llir,
a tu, perquè la meva vida
s’anés marcint sobre el teu pit.
I no saber mai més la nit,
que al teu costat fóra esvaïda.
Aquesta nit un mateix vent
i una mateixa vela encesa
devien dû el teu pensament
i el meu per mars on la tendresa
es torna música i cristall.
El bes se’ns feia transparència
—si tu eres l’aigua, jo el mirall—
com si abracéssim una absència.
El nostre cel fóra, potser,
un somni etern, així, de besos
fets melodia, i un no ser
de cossos junts i d’ulls encesos
amb flames blanques, i un sospir
d’acariciar sedes de llir?
Jo et pressentia com la mar
i com el vent, immensa, lliure,
alta, damunt de tot atzar
i tot destí. I en el meu viure,
com el respir. I ara que et tinc
veig com el somni et limitava.
Tu no ets un nom, ni un gest. No vinc
a tu com a la imatge blava
d’un somni humà. Tu no ets la mar,
que és presonera dins de platges,
tu no ets el vent, pres en l’espai.
Tu no tens límits; no hi ha, encar,
mots per a dir-te, ni paisatges
per sê el teu món —ni hi seran mai.
Fes-me la vida transparent
Com els teus ulls,
torna ben pura
la meva mà, i al pensament
duu-m’hi la pau.
Altra ventura no vull,
sinó la de seguir
l’estrella blanca que naixia
dels teus camins.
I no llanguir per ser mirall d’uns ulls.
Voldria ser com un riu oblidadís
que es lliura al mar,
les aigües pures de tota imatge,
amb un anhel de blau.
I ser, llavors, feliç
de viure lluny d’amors obscures,
amb l’esperança del teu cel.
Ara no sé si et veig, encar.
Els ulls et miren, i voldria
que això fos veure’t. Si sabia
que et veig i et sé, com fóra avar
de poder dir que cap mirall
del món, ni l’aigua més serena
no et saben dir; que sols alena
un pit que estimi el que el cristall
no veu ni diu! Si fos així!
Que tu només fossis en mi!
Lluny dels meus ulls, tan limitada,
tan reduïda a gest, a esguard,
a imatge, a veu, que jo fos part
de tu, vivent per ma mirada.
ENRIC GRANADOS
(poemes de Fernando Periquet [1873-1949])
La maja y el ruiseñor
¿Por qué entre sombras el ruiseñor
entona su armonioso cantar?
¿Acaso el rey de día guarda rencor?
¿Y de él quiere algún agravio vengar?
Guarda quizás su pecho oculto tal dolor,
que en la sombra espera alivio hallar,
triste, entonando cantos de amor.
Y, tal vez alguna flor,
temblorosa del pudor de amar,
es la esclava enamorada de su cantar.
¡Misterioso es el cantar
que entona envuelto en sombra el ruiseñor!
¡Ah! son los amores como flor
a merced de la mar.
¡Amor!
¡Ah, no hay cantar sin amor!
¡Ah! Ruiseñor: es tu cantar
himno de amor.
El tra la la y el punteado
Es en balde, majo mío, que sigas hablando
porque hay cosas que contesto yo siempre
cantando:
tra la la...
Por más que preguntes tanto:
tra la la...
En mí no causas quebranto
ni yo he de salir de mi canto:
tra la la...
El majo discreto
Dicen que mi majo es feo.
Es posible que sí que lo sea,
que amor es deseo
que ciega y marea.
Ha tiempo que sé
que quien ama no ve.
Mas si no es mi majo un hombre
que por lindo descuelle y asombre,
en cambio es discreto
y guarda un secreto
que yo posé en él
sabiendo que es fiel.
¿Cuál es el secreto que el majo guardó?
Sería indiscreto contarlo yo.
No poco trabajo costará saber
secretos de un majo con una mujer.
Nació en Lavapiés.
¡Eh, eh! ¡Es
un majo, un majo es!
AMADEU VIVES
Canciones epigramáticas (selecció)
¡Válgame Dios, que los ánsares vuelan!
(poema de Francisco de Trillo y Figueroa
[1618-1680])
¡Válgame Dios, que los ánsares vuelan!
¡Válgame Dios, que saben volar!
Andando en el suelo
Vide un ánsar chico,
Y alzando su pico
Vino a mí de vuelo.
Diome un gran consuelo
De verle alear.
¡Válgame Dios, etc. !
El ánsar gracioso
Comenzó a picarme,
Y aun a enamorarme
Su pico amoroso;
Mas, como alevoso
Volviome a dejar.
¡Válgame Dios, etc. !
Era tan bonico,
Que me dejó en calma,
Dando gusto al alma
Su agraciado pico,
Pues era, aunque chico
Grande en el picar.
¡Válgame Dios, etc. !
Mas quisiera yo
Nunca haberle visto,
Pues dulce le asisto
Y cruel huyó:
Sólo me dejó
Qué sentir y amar.
¡Válgame Dios, etc. !
Que soy niña y tengo miedo
(anònim s. XVI)
Ten, Amor, el arco quedo,
Que soy niña, y tengo miedo.
Dicen que amor ha vencido
A las deidades mayores,
Y que de sus pasadores,
Cielo y tierra está ofendido;
Y habiendo aquesto sabido
No es mucho temer su enredo,
Que soy niña, y tengo miedo.
Unos dicen el estrago,
Que en Píramo y Tisbe hiciste;
Otros cuán tirano fuiste
Con la reina de Cartago;
Y viendo que das tal pago,
Atemorizada quedo,
Que soy niña, y tengo miedo.
Y el amor que te tengo
Me desconsuela,
Porque eres falsa,
Como tu madre,
Como tu abuela.
No es, Amor, mi condición
Para sufrir tus temores,
Tus engaños, tus terrores,
Tus celos y compasión;
Y en esta jurisdicción
No me cogerás, si puedo,
Que soy niña, y tengo miedo.
Este es tu fiel retrato,
Niña Isabela.
El retrato de Isabela
(anònim s. XVII)
Óyeme tu retrato,
Niña Isabela,
Salvo ser justo,
Salvo ser propio,
Salvo que hiela.
Linda mata de pelo
Peina tu mano,
Salvo ser poco,
Salvo ser corto,
Salvo ser cano.
Con la luz de tus ojos
A todos pierdes,
Salvo que lloran,
Salvo ser bizcos,
Salvo ser verdes.
Con tu boca preciosa
Nada compite,
Salvo ser grande,
Salvo ser belfa,
Salvo que pide.
Es tu nariz florero
De fino aroma,
Salvo ser fea,
Salvo ser ancha,
Salvo ser roma.
Tus dientes son alhajas
De fino engarce,
Salvo ser pocos,
Salvo ser negros,
Salvo ser grandes.
Tu cintura embellece
Tu linda facha,
Salvo que dobla,
Salvo que tuerce,
Salvo que agacha.
Madre, la mi madre
(poema de Miguel de Cervantes de Saavedra
[1547-1616])
Madre, la mi madre,
Guardas me ponéis;
Que si yo no me guardo
No me guardaréis.
Dicen que está escrito,
Y con gran razón,
Ser la privación
Causa de apetito;
Crece en infinito
Encerrado amor;
Por eso es mejor
Que no me encerréis;
Que si yo no me guardo
No me guardaréis.
Si la voluntad
Por sí no se guarda,
No la harán guarda
Miedo o calidad:
Romperá en verdad
Por la misma muerte,
Hasta hallar la suerte
Que vos no entendéis;
Que si yo no me guardo
No me guardaréis.
Quien tiene costumbre
De ser amorosa,
Como mariposa
Ser irá tras su lumbre,
Aunque muchedumbre
De guardas le pongan,
Y aunque más propongan
De hacer lo que hacéis;
Que si yo no me guardo
No me guardaréis.
Es de tal manera
La fuerza amorosa,
Que a la más hermosa
La vuelve en quimera,
El pecho de cera
De fuego la gana,
Las manos de lana,
De fieltro los pies;
Que si yo no me guardo
Mal me guardaréis.
La presumida
(poema de Sinesio Delgado [1859-1928])
El amor y los ojos
(lletra popular)
Y por culpa de la sal
Se perdieron más de mil,
Que no hay moza más cabal
En los bailes de candil.
A la sala del crimen
Llevé tus ojos,
Porque son dos ladrones
Facinerosos.
Y cuando entraron,
Se ha quejado el regente
Que lo robaron.
Con los ojos del alma
Te estoy mirando;
Y con los de la cara
Disimulando.
Que este es el modo
De que nuestro cariño
Se oculte a todos.
¿Sabes qué es lo que quiero
Más que a mi vida?
Pues son tus ojos negros
Que me asesinan.
He de mirarte,
Y con tal que me mires
Aunque me mates,
No me mires, que miran
Que nos miramos;
Miremos la manera
De no mirarnos.
No nos miremos,
Y cuando no nos miren
Nos miraremos.
Si mis ojos te ofenden,
Yo te prometo,
Por que no te molesten,
Amarte ciego.
Mas te suplico,
Que en tal lance me sirvas
De lazarillo.
Fuego y nieve despiden
Tus negros ojos;
Fuego para quien amas,
Nieve a los otros.
Y yo te ruego
Que aunque me hagas cenizas,
Me arrojen fuego.
Bautizada en San Andrés,
Tanta sal el cura echó,
Que del Rastro a Lavapiés
Nadie campa más que yo.
Al majo más majo
Le pincho y le rajo;
Si es hembra de rumbo,
La agarro y la tumbo,
Y estando debajo
La azoto y la zumbo
Que ya saben por acá
Que Bastiana es siempre así,
Y contesta a un “¡alto allá!”
Con un “¡qué se me da a mí!”
Mi cortejo quiere ser
Un usía muy formal,
Que de mí pretende hacer
Una dama principal.
Yo le doy conversación
Y le engaño con el fin
De tratar a un señorón
Con la punta del chapín.
Que al ir por la calle
Luciendo mi talle,
Las capas se tienden,
Los ojos se encienden,
Y en estos madroños
Las almas se prenden.
Pero ¿quién me prenderá
Si yo siempre me escurrí
Contestando a un “¡alto allá!”
Con un “¡qué se me da a mí!”?
¡Alza, hola!
(poema de Manuel Bretón de los Herreros
[1796-1873])
Ancha franja de velludo
En la terciada mantilla;
Aire recio, gesto crudo;
Soberana pantorrilla;
Alma atroz; sal española...
¡Alza, hola!
Vale un mundo mi Manola.
De basilisco es su vista;
Cada mirada es un rayo;
No hay alma que la resista;
Y si mira de soslayo
Y pavonea la cola...
Si algún galán abejorro
Babeando tras ella va,
Se revuelve, tuerce el morro
Y le responde: ¡arre allá!,
Que no gusto de parola.
Sobre el suelo, en una esquina
Ella en rábanos entiende,
Y en naranjas de la China.
Todo es fresco lo que vende...
Quedando aparte ella sola.
JOAQUIM SERRA
Cançons líriques i amoroses
L’elegia d’una rosa
(poema de Josep Carner)
Quina cosa, Déu meu, quina cosa!
És la cosa més trista d’enguany
se m’ha mort una rosa, la rosa;
se m’ha mort sense pena ni plany.
Ni la pluja ni el vent li han fet nosa
ni ha mirat de collir-la l’estrany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa,
que potser ni tenia averany.
Ni la bella il·lusió l’ha desclosa,
ni ses ulles puní el desengany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa;
se m’ha mort tota sola en el tany.
si no es mou, és trista cosa.
Ara a una altre i ara a mi,
decanteu-vos com la rosa.
Rossinyol, canta la glosa
d’una pena sense fi.
Més la rosa no s’hi exposa,
massa és bella per morir!
Decanteu-vos com la rosa,
ara a una altre i ara a mi.
Cançó
(poema de Carme Monturiol [1892-1966])
Suaument i augusta, va lliscant la barca
per les aigües tranquil·les del port.
Jove mariner qui la nau governa
bru de mans i cara m’ha robat el cor.
La vela llatina és gavina blanca
de vol majestàtic i a l’ensems ardit.
Jove mariner qui mena la barca
té el gest ample i gràcil d’un amor antic.
La barca lleugera obre en la mar blava,
com arada nova, profund solc de llum.
Jove mariner, de mirada clara,
encén en mon ànima un estrany perfum.
La tarda és daurada, flamegen les veles
i tot s’harmonitza dins d’un to suau.
Jove mariner canta amb veu molt dolça,
i s’eleva el càntic en el dia blau.
Suaument i augusta va lliscant la barca
s’allunya de pressa no és sinó un punt d’or.
Jove mariner, qui la nau governa
al lluny se n’emporta el meu pobre cor.
Camp de fajol
(poema de Joan Maria Guasch [1878-1961])
Cançó voluble
(poema de Josep Carner)
Què hi fas aquí tot sol,
camp de fajol?
Vos, a penes sou desclosa
ja estimeu d’ací, d’allí;
una rosa mai reposa
entre l’aura del matí.
Decanteu-vos com la rosa,
ara a un altre i ara a mi.
Virginitat sagrada,
no t’ha tocat ningú?
Floreixes regalada
i solament per tu?
Un amor de mai finir
us dura massa nosa;
una rosa en un jardí,
Què en fas de la bellesa
d’aqueixa gran blancor?
Vius lliure i ta nuesa
No sap què és un petó.
Què hi fas aquí tot sol,
Camp de fajol?
El sonet dels llavis
(poema de Josep Carner)
Seguidament els llavis cantaria
amb què em persuadeixes i m’arbores.
Tos llavis són metzines temptadores,
ires de voluptat i de follia;
Saben paraules embriagadores,
i el dolç segell que l’esperit desnia;
besen de nit amb flaires dormidores
i criden clars en aixecar-se el dia.
O llavis, de la cara en la blancor
són escarlates de cruel bellesa.
O llavis, llavis, quina sang malmesa
De ferit us ha dada l’encesor?
Quin cor xuclàreu, que teniu tebior
d’alguna visa que va poc heu presa?
Biografies
Elena Copons, soprano
Estudià cant amb Dolors Aldea i al Konservotarium de Viena, on es
graduà en les especialitats de cant solista, lied i oratori. El 2007 va obtenir
el segon premi a l’Internationaler Lied Wettbewerb Hugo Wolf d’Stuttgart.
Enguany ha debutat al Holywell Music Room d’Oxford i al Kings
Place de Londres, dintre de The Schubert Project, amb els pianistes
S. Kynoch, D. Brenner i R. Vignoles, amb qui també ha actuat al
Musikverein de Viena. També ha cantat a l’Arnold Schönberg Center,
Bösendorfersaal, Liederhalle-Stuttgart, Festival de St. Gallen i al
Ludwigsburger Schlossfestspiele. Ha ofert recitals a Catalunya amb Jordi
Armengol i Francisco Poyato, al Palau de la Música Catalana i a l’Auditori
de Barcelona, amb el programa de creació pròpia Cabaret!
Ha interpretat cançons d’Strauss amb l’Orquestra de la Ràdio
de Viena, les Canciones negras de Montsalvatge amb la Münchner
Symphoniker i La rosa als llavis de Toldrà amb l’OBC.
És habitual de les temporades del Liceu des del 2008 i ha estat
convidada pel Teatro Real, Theater an der Wien, Stadttheater Klagenfurt
i pels festivals Carinthischer Sommer i Opernfestspiele St. Margarethen,
entre d’altres.
En el gènere concert, ha actuat al Musikverein, Konzerthaus i
Radiokulturhaus de Viena, Theater an der Wien, Brucknerhaus de Linz,
Festival St. Gallen, Festival Osterklang, Festival Pau Casals de Prada
de Conflent i als Summerproms de Munic. Ha treballat amb directors
com Sir N. Marriner, C. Scimone, M. Piollet, L. Hager, P. Daniel, R.
Palumbo, E. Ortner, S. Weigle, H. Bicket, P. Daniel, S. Mas-Conde, A.
Ros-Marbà i J. Pons.
Francisco Poyato, piano
Cursà estudis superiors de piano, composició i direcció a Barcelona i
Badalona. Va treballar l’especialitat de lied amb Hartmut Höll i Mitsuko
Shirai a la Universität Mozarteum de Salzburg, a més d’estudiar pianoforte
i interpretació històrica amb Anthony Spiri. Ha ampliat la formació
pianística amb Frederic Gevers, Alain Motard i Dmitri Bashkirov, i de lied
amb D. Fischer-Dieskau, Thomas Hampson i Robert Holl.
Del 1995 al 2001 va ser professor de repertori a la Universität
Mozarteum de Salzburg i va ser convidat com a docent de l’Acadèmia
d’Estiu d’aquest prestigiós centre. D’ençà de la creació de l’ESMUC l’any
2001, hi imparteix l’assignatura lied. També ha professat diversos cursos a
la Sala Paper de Música de Capellades, Schubertíada de Vilabertran i a la
Hochschule für Musik de Karlsruhe.
Treballa habitualment amb la soprano Assumpta Mateu i amb altres
cantants, com Mitsuko Shirai, Ruth Ziesak, Liesbeth Devos, Lluís
Vilamajó, Marta Mathéu o Christina Koch, entre d’altres. És responsable,
amb Assumpta Mateu i Lluís Vilamajó, de la primera gravació integral de
les cançons d’Eduard Toldrà, per a Columna Música.
Ha ofert concerts a Catalunya (Auditori de Barcelona, Schubertíades
de Barcelona i Vilabertran, Auditori Pau Casals del Vendrell, Festival
de Torroella de Montgrí), Espanya (La Maestranza de Sevilla, Festival
Manuel de Falla de Granada), Àustria (Mozarteum de Salzburg, Linz),
Alemanya (Baviera, Münster, Stuttgart), Croàcia, França i Portugal
(Gulbelkian de Lisboa).
Ha enregistrat per a Catalunya Ràdio, Radio 2, Canal 33, la WDR
alemanya i Ràdio Zagreb.
Amb la col·laboració de:
Troba’ns a:
www.palaumusica.cat