Descarregar PDF

|
26 Política
|
EL PUNT
DIJOUS, 18 DE NOVEMBRE DEL 2010
28-N ELECCIONS AL PARLAMENT 2010 - Comarques gironines
Fer el toc amb Josep Enric Millo (PP)
——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————
De les motos i el silenci
Salvador Garcia-Arbós
GIRONA
Amb Josep Enric Millo vam anar al Saratoga, a l’eixample de Girona. Dos cafès,
un mini i un croissant. Ell, a més, va fumar un petit cigar havà. Per molt bo que
sigui el tabac, l’any vinent serà impossible fumar a dins de qualsevol bar. “Ens
haurem de fer del Club dels Fumadors.
Els bars que tinguin espai hauran de fer
un club, i els cambrers n’hauran de ser
socis i fumadors o tolerants amb el tabac”.
Ens vam posar a parlar de política. A
Millo l’apassiona parlar de parlar de política, defensar (justificar) el PP i blasmar
ZP. Hauríem de parlar de coses munda-
parquet i no hi ha cendrers. “Voldria que
quedés clar que el futbol m’ha agradat
sempre, que de jove hi havia jugat, així
com a bàsquet, handbol i hoquei herba”.
Només faltaria, sou de Terrassa! “A Terrassa hi ha cinc clubs d’hoquei herba...
Després em vaig aficionar a les motos:
trial, tot terreny i velocitat”. Us vau federar? “No. Eren curses d’aficionats. En
aquell temps no hi havia la dificultat actual per usar la moto de muntanya, per
les pedreres...”.
Observo que no us agraden les limitacions. Del tabac, de l’accés de les motos
al medi natural. “Defenso les lleis del fum
i d’accés motoritzat a muntanya, però
cal sentit comú en l’aplicació de les nor-
na de bomber va ser durant els dos primers cursos de la carrera, i a partir de
tercer ja em vaig vincular a temes empresarials per sempre més. A tercer em
vaig posar a l’Aiesec”. L’Aiesec? “L’Association Internationale des Étudiants en
Sciences Économiques et Commerciales...”. Teniu bon accent de francès. “És el
meu idioma d’escola; a carrera vaig fer
anglès. A cinquè d’econòmiques, vaig fer
una estada a París. Gràcies als intercanvis d’estudiants que propiciava l’Aiesec
vaig anar a Tunísia, amb l’empresa nacional de distribució de gas i electricitat.
Allà vaig descobrir el desert”. Conec molta gent que ha tornat enamorada del desert.
El van contractar a l’Ajuntament. Els
matins, d’administratiu, les tardes a la
banda i els vespres en orquestres de ball.
A casa sempre hi ha hagut instruments.
Puc tocar una mica la flauta, la bateria i
la guitarra... És estrany que no m’agradés
dedicar-me professionalment a la música. Mira que m’agrada: vaig ser tenor solista de la coral del GEiEG i tinc premis
de karaoke”. Com vau arribar al GEiEG?
“Per evadir-me, perquè m’agrada cantar.
Anava a l’assaig i era el millor dia de la
setmana. No podia anar a les actuacions
perquè tenia actes de partit, però podia
anar als assaigs. Hi vaig ser dos o tres
anys. A la campanya electoral del 2006
encara era a la coral”.
M’intriga la música que us agrada
escoltar. “El jazz: sóc de Terrassa.
El rock i el pop de la meva època.
L’univers Millo
Cuina clàssica o moderna?
Clàssica. M’agrada
l’elaborada, però no gaire
sofisticada.
Un plat?
La paella, però feta a casa.
Mai no menjo arròs a fora
de casa, ni els dijous.
L’arròs qui el cuina?
El meu germà, que en sap
molt, o jo. En vam aprendre
de la mare, al cel sigui, que
era la millor paellera del
món. A casa podies menjar
arròs cada dia i sempre
diferent. La mare era
valenciana. El meu germà
va néixer a València.
MANEL LLADÓ
nes i personals, li vaig dir. Un cigar?
“Hoyo de Monterrey. Hi podríem posar
Le Hoyo du Député, no et sembla?”. Li
trobo el nom escaient, però no és petit?
“Els grossos s’han de fumar quan temps
tens lliure”.
I aviat només a l’aire lliure. Aneu a futbol a fumar? “Hi vaig a veure el partit.
Fumar i futbol és una combinació perfecta. M’agrada”. Els polítics solen anar a
futbol per deixar-se veure... Cal voluntat
per a la política perquè ha de començar a
anar a l’estadi o al pavelló quan la campanya electoral és lluny, lluny, lluny... “Al
futbol m’hi he aficionat amb el temps... A
més, tinc amics aficionats i alguns que
són de la junta. I hi he anat amb ells. Havia anat al bàsquet pels meus fills...”. Em
confessa que no gosa fumar quan va a la
llotja del Girona perquè el terra és de
mes. Estic d’acord que no pot ser una activitat incontrolada, però entenc desmesurat el nivell de prohibició. Han aconseguit que a Catalunya no es pugui practicar aquest esport. Fins i tot té conseqüències negatives: amb el trial i el tot
terreny es mantenien uns camins que facilitaven l’accés per a l’extinció d’incendis. Imagina! Seria bo per apagar focs”.
M’heu colat mig míting, a banda que això
que dieu és una mica anecdòtic. “Sí, però
jo, que he estat bomber, sé les dificultats
que representa apagar un foc forestal”.
Vau fer de bomber? “Quan estudiava
econòmiques, els estius treballava. La
primera feina, però, va ser de pagès,
quan feia BUP i COU”. I de pagès? “A València i a Andalusia a collir fruita: préssec, meló, taronja, síndria, ametlla... I en
una granja de porcs a Andalusia. A COU
ja vaig anar a una oficina de banca; la fei-
“Fa temps que no hi vaig, però no trigaré a tornar-hi. Hi he anat mitja dotzena de cops i sempre en tornes més enganxat. Certament, és l’única experiència de silenci real autèntic”.
És paradoxal que us agradi el silenci
absolut i les motos. “Sí, m’agrada el motor: els cotxes i les motos. Tinc moto, però no hi puc anar gaire. També sóc un fan
de la navegació a vela. Com que no tinc
temps, llegeixo moltes revistes de motor
i de velers... I m’agrada molt la música.
Sóc de família de músics”.
Si sou de família de músics i us agrada
la música, deveu saber tocar algun instrument. “La família ve a Catalunya perquè Enric Garcés, director de la Banda
Municipal de Música de Terrassa, que era
d’Alcúdia, com el meu pare, necessitava
un saxo tenor solista. El pare va venir a
demanar feina, perquè a final dels anys
cinquanta no es podia viure de la música.
Puc disfrutar molt amb músiques diverses: Pink Floyd, Nino Bravo o
Wagner. I el jazz clàssic, Louis Armstrong o Oscar Peterson. De tant en tant
vaig al Festival de Terrassa i, sempre que
puc, vaig al Sunset, de Girona, a fer una
copa i a escoltar jazz en directe”.
Sou dels polítics que sempre he vist
mudat i encorbatat. “Entre setmana, habitualment. Els caps de setmana, no. La
corbata és el meu vestit laboral”. Qui us
les compra? “Jo mateix”. I els vestits? “La
roba la trio i la compro jo sol”. Aneu a
Barcelona? “No, per què? Em vesteixo a
Girona, tot i que eventualment em puc
comprar una peça on sigui”. Teniu alguna
marca preferida? “No sóc gaire de marques, però intento comprar roba bona,
perquè dura més. Trio sense mirar la
marca i sempre veig que és bona. Darrerament he renovat el vestuari, per la crisi. Hem de donar suport a la indústria
tèxtil catalana. Sóc de Terrassa”. ■