Amb la col·laboració de: Isaac Albéniz, 14-28 08017 Barcelona Tel.: 93 553 83 68 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica COBERTA_CINEMARESCAT_7.indd 1 11/1/10 09:30:43 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica Cinema·Rescat, institució convocant d'aquest IV Premi de Recerca Cinematogràfica, considera que el treball guanyador Festes en honor de Clavé-1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños, de Gener Salicrú i Soler, és particularment interessant com a exemple de la importància de les imatges de cinema per al rescat de la història quotidiana dels pobles: Les imatges filmades susciten, sens dubte, la curiositat de l'observador envers diferents aspectes de la vida de la població; mentre que la recerca conseqüent de l’historiador, per la seva banda, dóna sentit de conjunt a aquelles imatges, que deixen de ser llavors una mera curiositat. La complementarietat del rescat d'imatges fílmiques perdudes i la recerca històrica corresponent, constitueix l'objectiu principal inspirador de la convocatòria d'aquests Premis. Així ho fa palès el següent comentari detallat del senyor Joan Padrol, historiador de la música i membre del jurat, el qual insisteix en la il·luminació mútua d'imatges i recerca històrica com a mèrit principal d'aquest estudi. Com a membre del Jurat del IV Premi Cinema·Rescat d’investigació Cinematogràfica, em plau fer uns comentaris de l’excel·lent treball presentat pel guanyador, en Gener Salicrú i Soler sobre el recuperat film de Ricard de Baños Festes en honor de Clavé, de 15 minuts de durada, realitzat el 1928 per a la productora Clavé-Palace. El film va ser rodat a la ciutat de Mataró amb motiu de la col·locació d’una làpida per la que es canviava el nom de carrer Camí Fondo pel de Josep Anselm Clavé, en el marc de la Festa Major de la ciutat, acte que congregà quaranta entitats de Cors de Clavé vingudes de tota Catalunya, celebrat el 29 de juliol de 1928. L’autor efectua un treball exhaustiu i rigorós, obrint-lo amb una introducció amb una impressió general sobre el film. Segueix la fitxa tècnica, amb la durada, tipus de pel·lícula, virats, etc, ressaltant la importància del film, entre altres motius, per ser l’únic film trobat a Mataró en l’època del cinema no parlat i per ser també l’únic que recull imatges del tramvia de Mataró a Argentona. Després parla de la productora Clavé-Palace, explicant la seva història primer com local de cinema i espectacles i després com a productora, en la que només va produir aquest documental. En el quart apartat parla del realitzador Ricard de Baños i del seu germà, l’operador Ramon de Baños, basant-se en el llibre sobre els germans Baños del historiador català Joan Francesc de Lasa. Després d’aquesta primera part introductòria ve la part més interessant del treball: l’anàlisi del film. Parla de la tipologia dels seus intertítols, dels llocs on la càmera estava col·locada, de si havia trípode per fer panoràmiques de 180ª sobre la ciutat, de les imatges que es veuen i desprès de la Festa en concret. Aleshores esmenta qui va ser Josep Anselm Clavé, l’impulsor dels Cors de Clavé, les societats corals que va fundar i els cors de Clavé que hi havia a Mataró, com la Societat Coral Antigua, fundada el 1856, i altres més. També relaciona el nom d’Antoni Casabella, director de un cor de Clavé. Seguint amb el documental veiem l’arribada dels diferents cors de Clavé, l’estació del tren d’on venien i les parades de tartanes i vehicles que recollien els viatgers, les desfilades pel carrer de Churruca, incloent el pas del tramvia, les úniques que hi ha de l’època sobre aquest, i aleshores l’autor aprofita per fer una altra anàlisi completíssima sobre aquest tramvia de Mataró a Argentona, no gaire ben rebut pels comerciants de Mataró perquè deien que trastocava la seva activitat comercial. Continuant amb el film veiem les imatges del discurs del Sr. Alcalde abans de descobrir la làpida amb el nou nom del carrer, investigant de nou des on estava col·locada la càmera que filmava l’acte, un dels constants de tot el treball. També explica i analitza, ja que el autor es també músic, l’himne compost al efecte pel Sr. Antoni Casabella, Himno a Clavé, com anava vestida la gent i la cantada popular que es va celebrar al Parc Municipal, parlant de la Banda Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños Municipal de Mataró, la filmació de l’arribada de les autoritats i la de la cantada, dirigida per Francesc Albareda, entre d’altres. El autor fa una relació de tots els cors de Clavé que van participar i comenta els plans que va fer el realitzador Baños dels assistents mirant a la càmera. També esmenta les medalles commemoratives de l’acte que van rebre els participants. Arriba després el què l’autor comenta com la seqüència més popular de la cinta: la filmació de Baños de la platja mataronina. Esmenta les normals morals que regulaven l’assistència a la platja: separació d’homes i dones, els vestits de bany que es portaven, etc. Com a curiositat hi havien gossos i també genets amb els seus cavalls. Com que era l’època de la Festa Major de Mataró (27 i 28 de juliol) i la d’Argentona (4 d’agost), Baños aprofità per filmar les dues ciutats i l’autor comenta les imatges que es veuen: la gent dels pobles, les atraccions de fira. També va filmar un moment dels descans del boxador cubà Castillo, contractat per un combat, per finalitzar finalment a la Rambla de Castellar i unes imatges del cinema Clavé-Palace amb nenes que miren els “quadros” de les pel·lícules projectades. Passen per davant dones amb cistells i cabassos i al film s’acaba bruscament, sense rètol de “Fi” al final. L’últim capítol del treball es la consideració general sobre el film, i el autor es sorprèn que el film no s’estrenés ni el any 1928 ni el 1929, ni que hi hagués cap referència a la premsa local de la filmació del documental, acabant el seu treball explicant com es va poder localitzar i recuperar per ser portat a la Filmoteca de Catalunya. Com deia al principi, un treball rigorós i fascinant, molt documentat e investigat, i que amb les seves explicacions visualitza perfectament les imatges tan valuoses d’aquest film-documental feliçment recuperat. Enhorabona! Joan Padrol Historiador de música del cinema 3 Cors de Clavé al Parc Central (29/7/1928) Arxiu Municipal de Mataró. Fons Carreras, autor Santi Carreras ÍNDEX PRÒLEG FESTES EN HONOR DE CLAVÉ 1928, UN FILM PERDUT I RECUPERAT DE RICARD DE BAÑOS 1. Introducció ..........................................................6 2. Fitxa tècnica ........................................................6 3. El teatre Clavè - Palace ........................................6 4. La productora Clavè - Palace ................................7 5. El realitzador del film: Ricard de Baños..................8 6. Anàlisi de film ......................................................9 6.1 El Tramvia de Mataró a Argentona ..................12 6.2 La Banda Municipal de Mataró ......................15 6.3 Repertori musical de la festa ........................18 7. Consideracions sobre el documental ..................24 8. Recerca i recuperació del film ............................25 BIBLIOGRAFIA ........................................................26 HEMEROTECA ........................................................26 ALTRES DOCUMENTS ..............................................26 WEBS ....................................................................26 AGRAÏMENTS..........................................................26 FESTES EN HONOR DE CLAVÉ 1928, UN FILM PERDUT I RECUPERAT DE RICARD DE BAÑOS AUTOR: Gener Salicrú i Soler Llicenciat en Història de l’Art per la UB Títol Superior de Música per l’ESMUC IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica 1. Introducció Aquest és un estudi sobre el documental Festes en honor de Clavé, una mostra de quant important és el fet que es recuperin i conservin els films per a reconstruir la nostra història. Una anàlisi exhaustiva d’un film, comporta consultar els documents guardats en arxius, biblioteques, llibres i premsa de l’època, cercar informació oral, perquè sorgeix la necessitat de concretar coses, obtenir dades específiques, intentar donar resposta als interrogants que apareixen davant la visualització d’unes imatges que a vegades no parlen prou per si mateixes. És fantàstic que a partir d’un film es puguin vehicular tantes dades i omplir llacunes de la nostra història, i poder observar la teva ciutat més de setanta anys enrere. Poc es podia imaginar aquella ciutat petita que passats aquests anys ultrapassaria els 120.000 habitants. Tampoc es podia imaginar que els coneguts i anònims participants en aquest acte d’homenatge a Clavé restarien immortalitzats per sempre més i que representarien els ciutadans dels anys vint de dues viles properes: la industrial Mataró i Argentona, la d’estiueig. No sols recull els moments dedicats a aquest esdeveniment, sinó que l’operador aprofità l’avinentesa per a rodar imatges de la ciutat, en plena Festa Major, de la seva gent, així com de la vila d’Argentona, el poble més proper, unit pel tramvia que enllaçava ambdues poblacions. Avui és un document importantíssim per a diversos motius; és l’únic film trobat de la ciutat de Mataró de l’època del cinema silent i per tant, testimoni en quant a entorn, urbanisme i societat. Un altre motiu, és que també és l’únic que recull imatges del tramvia de Mataró a Argentona, just de l’any en que fou inaugurat. Tampoc hi ha gaire films que continguin imatges de la Banda Municipal de Mataró. 3. El teatre Clavé - Palace El promotor del ferrocarril a Catalunya, el mataroní Miquel Biada i Bunyol, va deixar als seus fills vàries propietats, entre les quals hi havia un solar del carrer Montserrat, on hi van fer construir un local que hauria de ser la sala d’actes de la societat de Cors de Clavé La Antigua. Més endavant, la sala es convertiria en el local de cinema i espectacles Clavé – Palace2, primer anomenat Circo Clavé. 2. Fitxa tècnica Títol: INFORMACIÓN CINEMATOGRÁFICA CLAVÉ-PALACE (FESTES EN HONOR DE CLAVÉ) Director: Ricard de Baños Any: 1928 Productora: Clavé Palace Suport: Nitrat de cel·lulosa So: Mut, amb intertítols en castellà Color: Blanc i negre, amb intertítols en color taronja i vermell Pas: 35 mm Metres: 412,1 Durada: 15 min El film va ser rodat a la ciutat de Mataró amb motiu de la col·locació d’una làpida que bescanvià el nom del carrer Camifondo1 pel d’Anselm Clavé, en el marc de la Festa Major de la ciutat, acte que congregà quaranta entitats de Cors de Clavé vingudes del Principat i Ses Illes. Façana del Teatre Clavé-Palace, remodelació de Ramon Ribera. Arxiu Manuel Cusachs El topònim amb el que figura al Libro de Actas de la Comisión Permanente del Ayuntamiento de Mataró – 1928 es troba indistintament amb dues formes: Camí Fondo o bé Camifondo. 2. CUSACHS, Manuel, El cinema a Mataró, Caixa Laietana, 1994 1. Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños Interior del Clavé. Quadre realista de I. Casanovas. c. 1925. Arxiu Municipal de Mataró, Fons Carreras. Autor: Santi Carreras No era el primer cas de local recreatiu alçat per una entitat coral de Clavé. Aquestes arrelades associacions anaren estalviant i això els permeté alçar edificis com El Prado Catalán, desaparegut, junt amb d’altres locals recreatius com l’Euterpe o la Sala Vila, que eren populars llocs d’esbarjo de la ciutadania3. El teatre Clavé va tenir un primer edifici construït el 1881, obra del mestre d’obres Ignasi Caballol4, que va ser remodelat el 1899 per Ramon Ribera. Era un bellíssim local, anomenat per la gent que el conegué com ‘El Petit Liceu’, caigut a la dècada dels anys setanta per la implacable especulació urbanística la qual, en els darrers anys del franquisme, aprofità per realitzar veritables desgràcies a la ciutat com l’enderrocament d’aquest edifici, la destrucció de les termes romanes de Can Xammar o l’enderroc de la masia fortificada de Can Palauet. La ubicació del teatre, just al principi de la Rambla de Castelar, on hi havia el centre comercial de la ciutat, el convertiren en objecte de desig dels constructors5. Segons una notícia apareguda a la premsa local, el sostre del teatre s’esbotzà a la nit de manera sospitosa, fent impossible que es pogués tornar a posar en funcionament, com demanaven els ciutadans. Alguns testimonis asseguren haver vist màquines i obrers a dins aquell vespre. L’afer va ser tant evident i la indignació tan gran que els compradors es veieren obligats a conservar la façana de Ramon Ribera. No es conservà, doncs, la façana lateral -obra del mataroní universal Josep Puig i Cadafalch-, de la qual en podem explicar una curiosa tradició: Segons testimonis de gent gran de Mataró, alguns ciutadans amb pocs recursos econòmics es portaven la cadira al carrer i seien ran d’aquest mur per a poder seguir els concerts i altres actes musicals gratuïtament, en temps en que l’escàs trànsit del carrer ho permetia. 4. La productora Clavé - Palace El film va ser una producció del propi Teatre Cinema Clavé-Palace. En aquest local s’hi feien tot tipus d’espectacles: circ, teatre, varietats, concer ts de tot mena de música, cinema i actes socials i polítics. Al llarg de la seva història s’hi van fer una gran quantitat d’actes per a recollir fons per a causes solidàries, tant en temps de pau com durant la Guerra civil. Aquell any 1928, 3. “(...) se alzaba el edificio antiguamente conocido por El Prado Catalán, propiedad del coro de Clavé, el cual hoy aún se conserva en parte en el chaflán de la Ronda de Prim y la Carretera de Argentona (...) contaba con orquesta propia y su correspondiente teatro para dar a sus consocios y al público en general, solaz y esparcimiento, puesto que era entonces el recreo ideal de todos los mataroneses.” Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Núm. 1, Mataró 23 de juny de 1928. 4. Ignasi Caballol Sala (1823-1882) té moltes obres construïdes a Mataró, algunes d’elles especialment rellevants com és la Farinera Larroca i Cia (1879), un dels edificis més destacats del patrimoni industrial de la ciutat, posteriorment anomenada Can Fàbregas i de Caralt. 5. Libro de Actas de la Comisión Permanente del Ayuntamiento de Mataró – 1928. Efectivament, el darrer embargament de la finca, l’any 1974, va ser pel Banco Central que es quedà la propietat per només 15 milions de les antigues pessetes. 7 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica per exemple, el 7 de juliol es va fer un Festival de la Diada Cooperativista, organitzada per la Unió de Cooperatives, al que s’invità a l’Ajuntament6; una sessió musical dedicada a recaptar diners pels damnificats pels incendis de Melilla; l’actuació de la novella orquestra Pau Casals, dirigida per ell mateix com a solemne ober tura del curs 1928-1929, o l’actuació de l’Or feó Català, entre molts dels actes remarcables. El dia de la Festa Major de 1928 actuà la Companyia de Sarsuela de Lluís Calvo, que comptava amb els barítons Maties Ferret i Marc Redondo7. L’endemà, en sessió de nit, l’eminent actor Enric Borràs actuà amb l’obra d’Àngel Guimerà Maria Rosa8, mentre que el dia 29, es dedicà a sessions de cinema. És una circumstància significativa que un local destinat a sala d’actes d’una societat claveriana esdevingués al cap d’uns anys promotora d’un film sobre un acte de l’homenatge a Clavé. L’arrendador del local que el convertí en cinema fou en Josep Gurgui i Pujol, resident a Barcelona. Tenia varis cinemes: dos a Barcelona – el Gayarre i el Liceu, al carrer de Sants, i el Clavé-Palace a Mataró9. Home creatiu i innovador, va encomanar la direcció artística de la programació del cinema a Ricard de Baños que portà films molt nous per l’època com la superproducció Ben-Hur, protagonitzada per l’actor Ramon Novarro, el mateix any 1928. Aquesta productora, la Clavé-Palace, com succeí en el cas de moltes d’altres, només va produir un sol documental: Festes en Honor de Clavé. Tanmateix, el primer intertítol conservat al film Información Cinematográfica Clavé-Palace podria indicar la intenció de fer-ne més d’un. Tenia la persona adequada per a fer-ho, en Ricard de Baños, però fou segurament la mala salut d’aquest qui l’impedí continuar la línia de rodatges de més documentals. 5. El realitzador del film: Ricard de Baños Ricard de Baños (Barcelona 28-8-1882 / 8-8-1939) havia nascut en el si d’una família de recursos limitats. Els seus germans Francesc i Ramon compartien la dedicació al cinema que també es desvetllà en Ricard. Treballava de jove, com entès en fotogra- 6. Ricard de Baños. Any 1911. Biblioteca de la Filmoteca de Catalunya. fia, als magatzems El Siglo. Quan va arribar la novetat del cinema a la ciutat de Barcelona, s’entusiasmà amb el nou invent. A través del seu treball a El Siglo conegué a Enric Huet, representant de la productora francesa Casa Gaumont a Barcelona. Aquest encaminà els seus passos cap a París, on aprendria les lliçons rudimentàries de la tècnica cinematogràfica. Després de la participació en films per a la Gaumont, passà a col·laborar a la nova productora catalana, la Hispano Films. L’any 1916 Ricard de Baños creà una altra productora, la Royal Films, essent-ne ell el director artístic i el seu germà Ramon, operador10, realitzant un nombre molt important de títols de la filmografia espanyola. Cap a mitjan de la dècada dels anys vint, començà a tenir problemes de salut, així que acceptà la direcció artística dels cinemes que el seu amic Josep Gurgui li havia proposat. Fou durant aquest període quan rodà Festes en Honor de Clavé. El film no consta com a producció de Royal Films, sinó com a Clavé-Palace, dada que justificaria la propietat de la producció. Libro de Actas de la Comisión Permanente – Año 1928. El baríton emprà el nom en català fins que el 1939 el posà ja sempre en castellà. 8. Diari de Mataró, Any VI, núm. 1544, 26 de juliol de 1928. P. 23 9. Consta encara així a l’Anuario del Cine Español Año de 1950. 10. LASA, Joan Francesc, Aquell primer cinema català – Els germans Baños, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1996. 7. Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños 6. Anàlisi del film El títol Festes en honor de Clavé és descriptiu, atès que li falta el rètol de presentació. Consta d’onze intertítols i acaba sense el de final. El primer del onze intertítols que apareixen intercalats a les imatges és el següent: INFORMACIÓN CINEMATOGRÀFICA CLAVÉ-PALACE És l’únic diferent de la resta. És un bonic rètol emmarcat amb florons a ambdós costats i adornaments vegetals. Està virat o tenyit amb un to ataronjat i té certa semblança amb el que Ricard de Baños va fer servir a la Royal Films, tal com es pot comprovar al llibre de Joan Francesc de Lasa, encara que més estilitzat11. fumejant, certament res a veure amb l’actualitat. A l’esquerra de la panoràmica, les hortes del Camí de les Cinc Sènies, espai que enguany és el darrer reducte agrícola de la ciutat. Josep Anselm Clavé (1824-1874) fou l’impulsor dels cors que més endavant, per extensió, es coneixerien amb el nom de Cors de Clavé. Preocupat per dues vessants de la societat catalana –la social i la musical – va promoure l’educació i l’agermanament de les classes treballadores masculines mancades de recursos. Els obrers i menestrals restaven exclosos de la música que s’oferia perquè llavors era absolutament elitista – dominava el belcanto, en una llengua que no era pròpia-. Tal com se cita al llibre de l’historiador musical Manuel Valls, Clavé volia donar un impuls social oferint als treballadors (...) una educación moral de que los más carecen, hábitos de cultura que no tenían. El fet de compartir un temps de lleure en un acte col·lectiu i disciplinat com és el fet cantar en una coral, tingué un resultat summament positiu per la classe treballadora. Valls així ho descriu: “[...] los coros ‘euterpenses’ [son], en las poblaciones donde residen, fecundos generadores de paz, de orden, de concordia y de progreso13.” VISTA PANORÀMICA DE LA INDUSTRIOSA Y PROGRESIVA CIUDAD DE MATARÓ Aquest intertítol té la mateixa tipologia dels que segueixen, és a dir, lletres clares, d’impremta, sobre fons de textura de roba d’arpillera d’un to vermellós. La panoràmica està presa des del que llavors era el punt més alt i allunyat de la ciutat: el Cementiri del Caputxins (avui Cementiri Vell). Amb la càmera plantada sobre trípode –no es nota una sola oscil·lació–, va girant de manera que recull la vista des de l’extrem dret de la ciutat al seu extrem per l’esquerra, amb un angle de 180°. En primer terme s’hi veu la casa de l’enterrador, just a l’entrada del Cementiri. Immediatament després, les casetes del desviament12, que recollia les aigües de les pluges de la ciutat. Més enllà, l’Asil de Beneficència per a Ancians Pobres (avui, Llar Cabanelles). Al fons, es destaca la basílica de Santa Maria, amb les cases i fàbriques amb xemeneies 11. Josep Anselm Clavé. Federació de Cors de Clavé. LASA, J.F., Op. cit. P. 224 Conegut popularment amb el nom de “Desvio”, s’hagué de construir per aplegar les aigües de les rierades que baixaven dels cims propers de la Serralada Litoral, conduint-les al mar, intentant evitar –cosa que no sempre s’aconseguia – les inundacions, com veurem amb el cas de la fi del tramvia de Mataró, íntimament lligat a aquest film. 13. VALLS I GORINA, Manuel, La música catalana, Editorial Selecta, Barcelona 1960. P. 41 12. 9 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica Programa insert a Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Año I. Núm. 3. Mataró, 14 de julio de 1928. Centre de Cultura Caixa Laietana. Fons Mataró-Maresme. Les cançons que Clavé compongué tenien un fort contingut social, de les que es desprenia un sentiment de progressisme, d’agermanament i de catalanitat: La Maquinista, Les flors de maig, Els néts dels almogàvers, Els pescadors... La primera societat coral fundada per ell fou l’Asociación Euterpense de Coros de Clavé, que assistí i presidí l’acte d’homenatge a Mataró, el qual va reunir centenars de persones14. A Mataró hi havia un nombre important de cors de Clavé: la Societat Coral Antigua, fundada el 1856; La Peña, el 1896; La Harmonía Mataronense15, el 1899; La Perla i la Societat Coral La Walkíria, secció coral de l’Ateneu Obrer, fundada el 1911 i la darrera a sobreviure a la ciutat. Encara que hom pugui suposar que un acte d’aquest tipus hauria de gaudir necessàriament de l’impuls municipal, com s’ha pogut comprovar a les Actes dels Plens, l’ajut fou més de recolzament d’una acció ciutadana, a la que s’afegiren, que no pas iniciativa del Consistori. Encara que figurava l’acte en el programa de la Festa Major de 1928, no es va rodar ni el 27 ni el 28, sinó el 29, fora dels dies pròpiament de festa major. S’anuncià que el dia 29 a les quatre de la tarda, arribarien les entitats corals de Catalunya que (...) en 14 manifestación pasarán a saludar al Ayuntamiento y bajo su presidencia se dirigiran a la calle del Camifondo, donde será descubierta la lápida que dará el nombre de Clavé a la citada calle. A las cinco, festival popular en el Parque Municipal, formando parte las entidads corales, banda municipal y el Esbart de Dansaires de Barcino...16. Aquella Festa Major comptà com a portadors del pendó de les patrones de la ciutat, santes Juliana i Semproniana, a la processó oficial, amb el Baró de Viver, alcalde de Barcelona, el Ministre de la Governació, don Severiano Martínez Anido, el comte de Montseny, president de la Diputació de Barcelona i Cap Provincial de la Unión Patriótica don Andrés Gassó y Vidal. La Diada dels Cors de Clavé es va celebrar el dia 29, l’endemà de la Festa Major perquè era diumenge, ja que els cantaires de les corals no podien faltar als seus llocs de treball. Però s’hi afegí una altra circumstància: un dels cors de Clavé més emblemàtics de la ciutat, La Harmonia Mataronense, que rebia cert ajut municipal, actuava el dia 28 a Olot, segons consta en una comunicació oficial de l’Ajuntament de Mataró a aquella ciutat17. Actualment, la Federació de Cors de Clavé aplega 160 societats corals i 5000 cantaires, amb delegacions a moltes comarques del Principat i Catalunya Nord. 15 El popular restaurant L’Harmonia, li deu el nom a que aquest local era la seu de la coral La Harmonía Mataronense. La redacció i administració de la publicació Clavé, Portavoz de los coristas de Clavé, va ser redactada al mateix carrer Cristina 18, local llavors anomenat Gran Café-Bar La Harmonía. Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. 1928. 16 “ Programa de les Festes de Les Santes”, El Pensament Marià, núm. 1092, 26 de juliol de 1928. 17 Libro de Actas 1928: la comunicació va ser feta en data de 29 de maig d’aquell any. Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños El reconeixement vers la figura d’Anselm Clavé havia estat abans demostrat a la ciutat en vàries ocasions: el primer acte fou el 28 d’octubre de 1911, amb la col·locació d’un bust de bronze al Parc Municipal, únic parc de la ciutat en aquells anys. Aquest primer acte va ser també l’estrena oficial de la Banda Municipal de Mataró, dirigida per Agustí Coll. El segon acte en honor a Clavé va ser el 28 de juliol de 1913, també al Parc. Més tard, el 1926, encara s’hi féu un altre acte en que hi cantaren els cors claverians, en aquest cas per a la instal·lació del bust de Pep Ventura. En tots aquests actes celebrats al Parc, hi tocà la Banda Municipal, hi cantaren els cors i, excepte el de 1911, s’hi tocaren sardanes fent una gran ballada18. A l’homenatge del 1928, qui en va ser el veritable promotor fou el senyor Antoni Casabella, el qual, conjuntament amb els representants d’altres entitats corals de la ciutat, proposaren al Consistori la col·locació d’una làpida que donés nom a l’insigne músic. Antoni Casabella, conegut a la ciutat amb el malnom de Fogonini, home amant i coneixedor de la música, malgrat no dedicar-s’hi de manera professional, dirigia un cor de Clavé. L’home era fogoner de professió i tenia un taller de fogons per a carbó a la Muralla de Sant Llorenç, tocant a la plaça de Santa Anna, al bell mig de la ciutat, lloc obligat de pas del tramvia. Els que el coneixien, li feren un divertit joc de paraules amb el seu ofici i la seva afecció a la música: li deien Fogonini, com si d’un músic italià es tractés, evocant els noms de Rossini, Paganini, Tartini... cosa que, no cal dir, no l’ofenia en absolut19. Vista general de Mataró des del Cementiri dels Caputxins. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. Al Ple de l’Ajuntament de 4 de juny de 1928, Antoni Casabella i els representants de les entitats corals promotores de l’acte i membres de la comissió gestora, demanaven que es deixés sense efecte l’acord de 12 de setembre de 1927 en el qual s’havia proposat posar el nom de Clavé a l’antic Camifondo i posar-lo a un nou carrer que s’havia d’urbanitzar entre la Rambla de Castelar i la plaça de Santa Anna, o bé posar-li al passeig marítim que llavors encara no tenia cap nom. Els promotors de l’acte i la gestora els sabia greu perdre un nom tan popular, que venia de l’època en què la ciutat encara tenia muralles. Just allí hi havia una de les portes d’accés a la ciutat, el portal de Valldeix, al qual arribava el camí que venia dels afores de la ciutat i que rebé el nom de Camí Fondo ja que s’endinsava cap a les hortes d’extramurs. La proposta fou desestimada pel Consistori de manera expeditiva i es va confirmar el lloc. La comissió demanà al Ple la quantitat de dues-centes pessetes per a la làpida i la propaganda que s’havia d’editar, cosa que els fou concedida20. L’Ajuntament va fer inserir al diari Las Noticias l’anunci dels actes de la Festa Major i de l’homenatge a Clavé del dia 29 de juliol, amb un import de cinquanta pessetes21. Tornant al film, les imatges del primer intertítol corresponen a l’arribada dels diferents cors de Clavé, que en nombre de quaranta participaren a l’acte. Al final del carrer Churruca es veu l’estació del tren, que ja era com és en l’actualitat, no l’antiga que estava ubicada a l’extrem del carrer Sant Agustí. També es pot veure la parada de tartanes i vehicles que recollien els viatgers. A mà dreta de la imatge, la Fábrica de Géneros de Punto Cabot i Cabot, construïda el 191822, ubicada al costat de la primigènia Cabot i Barba. Els diferents cors d’homes, molts d’ells amb barretina23, deixaren recolzats a la paret els estendards. Comencen a caminar en direcció a la Rambla de Castelar, cap a la Rambla de Mendizábal, on hi havia l’Ajuntament, per adreçar-se vers el Camí Fondo. La filmació està feta molt probablement des d’un balcó d’una casa del mateix carrer Churruca, en plans lleugerament picats, ja que les cases tenien poca alçada; era la típica casa de baix i pis. Ricard Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Núm. 1, 23 de juny de 1928, Mataró, pàg. 2 El músic mataroní Francesc Soler i Canton explica una divertida anècdota: En Fogonini tenia una filla que es va casar amb en Fadó, que també tenia afecció musical i tocava a la banda de la ciutat. Van tenir un fill que sovint corria pel tallerbotiga de l’avi. Quan els clients preguntaven al nen “Com et dius?”, ell els responia de la manera que li havia ensenyat el seu avi, que era dient “Fa-dó”, tot afinant l’interval que formen les notes Fa i Do i que conformen el cognom patern. 20 Libro de Actas. Op. cit. 21 Las Noticias, Año XXXIII, núm. 11319. P. 7 18 19 11 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica de Baños aconseguí des d’aquesta alçada filmar l’arribada dels grups. Es dóna el cas que l’actual número 50 d’aquest carrer hi havia en aquells anys la Casa Prat que, segons anunci de la premsa, era fotògraf24. És més que probable, doncs, que Baños demanés a en Prat que li deixés filmar l’arribada al balcó del pis. Des del mateix lloc i canviant el punt de mira, en contraplà, filmà la pujada carrer Churruca amunt. LAS REPRESENTACIONES DESFILAN POR LA CALLE DE CHURRUCA Y POR LA AVENIDA DE CASTELAR25 Però el més impor tant de la seqüència és, sens dubte, les imatges filmades corresponents al tramvia número 2, les úniques que hi ha d’aquella data. La filmació està feta aprofitant alguna de les cases de la Rambla Mendizábal (avui Riera), aquestes ja més senyorívoles i algunes de dos pisos. Segons el càlcul de l’angle de visió que abasta l’objectiu, podia haver estat filmat des de l’antiga casa de la Ferreteria Colomer, centenària a la ciutat. Els cantaires, grans i petits, alguns d’aquests de la mà dels seus pares, amb barretina, són filmats en pla general, acabant la seqüència quan el tramvia sur t de camp. 6.1. El Tramvia de Mataró a Argentona Arribada dels Cors de Clavé a l'estació de tren de Mataró. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. Els grups corals passen pel carrer central de la ciutat, indret on hi havia tres cinemes: el ClavéPalace, de Josep Gurgui; el Gayarre, de Josep Cugat i Miró i el Moderno, d’Agustí Trilla Ralín. Tots tres estaven enllaçats per la ruta del tramvia. Uns carrers més amunt es trobava el Teatro Bosque, de Josep Pruna i Verónica, que habitualment feia teatre líric i varietats i que instal·là també una càmera per fer cinema. La filmació recull el moment del pas del tramvia de tornada a l’estació a la plaça de Santa Anna, on s’hi distingeix perfectament una de les botigues més populars de la ciutat, coneguda amb el malnom de Cal Rebregat26. En aquest establiment, majoritàriament dedicat al gènere de punt, s’hi podien aconseguir aquells objectes que difícilment es podien trobar en altres botigues. 22 Els cantaires coincideixen amb el tramvia 2 a la Plaça de Santa Anna. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. L’any 1927, un grup impulsat per Eduard Fortí i Soler, ex-alcalde d’Argentona, i per Antoni Gaillard i Cluchier, industrial químic i estiuejant a aquella vila, van presentar a ambdós ajuntaments la proposta d’enllaçar les dues viles, Mataró i Argentona, per mitjà d’un nou transport damunt rails27. La línia abastava una distància de gairebé sis quilòmetres. El seu recorregut travessava un pont construït especialment per al pas del tramvia, damunt la riera d’Argentona. Aquest es va convertir en un veritable punt negre del recorregut, atès que les rieres del Maresme, en cas de pluja, passen en breu temps d’estar Obra de Lluís Gallifa i Grenzner, conservada fins el 2008, any en què, malgrat la bellesa de la façana, va ser enderrocada. El típic barret català podia ser de colors diferents: “Els cors d’En Clavé la porten vermella i els orfeons la porten morada”. Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Núm. 1, 23 de juny de 1928, P. 4. 24 Diario de Mataró, Any VI, núm. 1544, juliol de 1928. 25 En aquest intertítol s’observa una errada de retolació ja que la via no era una avinguda sinó una rambla. 26 Segons el testimoni de Maria Alomà i Carol, l’amo de Cal Rebregat li explicà que, als inicis de l’antiga botiga, venien retalls de roba procedents de les fàbriques de Sabadell i Terrassa, sobrers de rotlles, als quals els fabricants anomenaven “rebrecs”. Aquest, per a l’economia modesta de moltes famílies mataronines, eren un recurs barat per a la confecció de llurs vestimentes. Així, de ser el lloc on venien “rebrecs” passà a ser conegut com a Cal Rebregat. Fa pocs anys, aquest centenari establiment ha desaparegut per donar pas a una perfumeria de franquícia internacional. 27 ARMENGOL, F., HARO, Miquel A., URQUIOLA, C., El tramvia de Mataró-Argentona (Síntesi històrica 1928-1965), Edicions L’Eixernador, 1992. 23 Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños finalment de passar pel mig de la ciutat, cosa que fou causa de litigis entre l’Ajuntament de Mataró i l’empresa de tramvies que volia mantenir la línia. El 1965 morí Eduard Fortí i Soler, el seu fundador i defensor. La mort tampoc tardaria gaire a arribar al tramvia: la nit del 9 al 10 d’octubre d’aquell any, un fort aiguat va negar les cotxeres dels tramvies i va destruir el pont de la riera d’Argentona, pas obligat pel tramvia sense el qual no podia accedir a aquella vila31. Es perdria per sempre un mitjà de transport popular del qual fins i tot se’n feren cançons satíriques, encara que, a fe del que deia la premsa del moment, tenien certa raó: Els tramvies 1 i 2 el dia de la seva inauguració. Arxiu Manuel Cusachs totalment seques a baixar amb gran cabal d’aigua, arrossegant tot el que es troba al seu pas. El 18 d’abril de 1927, el Ple de l’Ajuntament de Mataró va aprovar l’informe emès per l’enginyer municipal. El 21 de maig d’aquell any, l’alcaldia aprovava acceptar la invitació per assistir a l’acte d’inauguració i benedicció dels dos cotxes, a la cruïlla de la ronda Prim amb la carretera d’Argentona. En aquest punt s’hi trobaven les cotxeres i hi havia els burots d’entrada a la ciutat. L’acte d’inauguració, previst per al dia 27 d’aquell mes, comptava amb el lliurament del pergamí amb el nomenament del títol de fill adoptiu de la vila d’Argentona a Dàrius Rumeu i Freixa (Barcelona 1886-1970), segon baró de Viver, d’ascendència argentonina, alcalde de Barcelona i vinculat, entre d’altres negocis, als Ferrocarrils de Catalunya i de Sarrià. És ben clara doncs, la seva relació amb el suport a la línia del tramvia. En reconeixement, una de les darreres parades, portaria el nom de Baró de Viver. L’Ajuntament de Mataró va pagar a l’empresa Vídua i Fills de Joan Viada28 la quantitat de 135 pessetes en concepte d’adornaments per a la festa d’inauguració del tramvia29. Al començament del servei, la companyia disposava de dos cotxes: l’1 i el 2. El segon és el que surt al film30. El número 3 era anomenat popularment amb el nom de “La Treseta”. El 1928, als tallers de Mataró propietat de Joan Torrent Gispert, es va construir el número 4, anomenat “El Gros”. L’any 1962 es va adquirir a Xixon el darrer, el número 7, anomenat “La Góndola”. La competència amb els automòbils, amb l’increment del trànsit, va obligar a desviar el recorregut vàries vegades, deixant 28 Allà Mataró Hi havia un tramvia Que sempre que plou Se surt de la via... Tra-la-la-la-la-là caram, quin tramvia! Tra-la-la-la-la-là, Que bé que s’hi va!32 L’arribada del tramvia de Mataró no podem pas dir que fos ben rebuda per la ciutat. D’entrada, els comerciants i firaires es queixaven que el seu pas trastocava la seva activitat comercial. Els ciutadans estaven molestos amb la catenària i els fils que penjaven al mig del carrer o subjectats en par t a les seves cases. Si el ferrocarril, el 1848, havia rebut tota mena de crítiques per par t dels carreters, ara passava el mateix amb el tramvia, ja que els conductors de tar tana i els taxis veien perillar el seu negoci. Tot just començar el seu funcionament, els accidents afavoriren el desprestigi d’aquest nou transpor t. El 15 de juny d’aquell any, al cotxe número 2, a la plaça de Santa Anna, se li va sor tir el trolley del cable i arrossegà l’agulla aèria33. Cer tament, l’embalum d’aquesta instal·lació es pot comprovar amb detall a les imatges del film. La crítica a la premsa local instava les autoritats a fer una revisió seriosa de la instal·lació. Al cap de poc, el 13 d’agost d’aquell mateix any, hi hagué un altre accident encara més impor tant: (...) No sabemos si los técnicos y los directivos de la empresa propietaria y explotadora del Tranvía de Mataró a Argentona se habrán convencido de su inepcia después de los vergonzosos hechos de ayer...34. Aquest negoci familiar encara perdura a la ciutat. Libro de Actas del Pleno del Ayuntamiento de Mataró, año 1928. 30 Els Amics del Tramvia el van recuperar i instal·lar com a monument i record del passat a la plaça de la vila d’Argentona. 31 Extracte de la ressenya històrica dels Amics del Tramvia, 1991. 32 La lletra d’aquesta cançó sovint es substitueix per una altra més desvergonyida quan el context en el qual es canta és de gresca. 33 “L’espectacle d’ahir”, Diari de Mataró, divendres 15 de juny de 1928. 34 “El servei de tramvies”, Diari de Mataró, Any VI, núm. 1557, 13 d’agost de 1928, portada. 29 13 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica La notícia explicava que els qui anaven dins el tramvia van comprovar com el cotxe funcionava sense el fre del davant i aturaven a mà el cotxe a les parades. A un altre cotxe, sortint d’Argentona, se li van trencar el frens, caient els usuaris al terra. Van canviar el cotxe i a l’hora de reprendre l’accident trajecte, encara van pretendre tornar a cobrar-los el bitllet. A més, segons la mateixa font, hi havia crítiques sobre el vocabulari groller que empraven els tramviaires que ofenia principalment les senyores. EL EXCMO. SR. ALCALDE DON ANTONIO DE PALAU, PRONUN- L'alcalde de Mataró Antoni de Palau descobrint la làpida del rebatejat carrer Clavé. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya CIA UN ELOCUENTE DISCURSO, MOMENTOS ANTES DE DESCUBRIR LA LÁPIDA QUE LA ANTIGUA CALLE DEL CAMÍ FONDO DA EL NOMBRE DEL INSIGNE MÚSICO de palla, la popular “canariera” o “paraguaio”, i amb un brusa de treball i gorra els que es veuen de classe treballadora. Molta gent por ta el ventall de car tró (el vano) que es donava als primers assistents de la Missa de l’Ofici de la Festa Major, costum que encara es conser va, malgrat ara són de pagament. 6.2. La Banda Municipal de Mataró Antoni Casabella dirigint l'Himne a Clavé. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. La filmació està realitzada des del primer pis l’edifici del xamfrà de l’antic Camí Fondo, Caputxines i Por tal de Valldeix. Ricard de Baños gira la càmera en un intent de captar la totalitat de la gernació de l’acte. El poc camp de fondària de que disposava, limità una filmació més complerta, ja que amb prou feines aconsegueix els 180°. La finestra amb barrots de ferro que hi sur t, damunt la qual hi havia la nova làpida a descobrir, correspon a una antiga casa de cós35, amb una font on abeuraven també els animals que venien de les hor tes. Es veu la gentada que va acompanyar l’acte: no sols els cantaires, amb els seus bonics i variats estendards, sinó les autoritats, el director dels Cors de Clavé, la Banda Municipal i un gran nombre de mataronins i mataronines. Els homes van quasi tots barrets 35 A la filmació l’acte està acompanyat per una banda de música que s’anomena “municipal”. La documentació existent sobre aquesta a l’Arxiu Municipal de Mataró aclareixen quina era realment la seva situació en el moment que es va celebrar l’homenatge dels Cors de Clavé a Mataró: De l’any 1925, consta un expedient sobre la justificació de comptes de la subvenció atorgada a la banda municipal de música, aportació d’altres dades i antecedents a aquesta corporació36. A la filmació, els músics de la banda municipal es veuen abillats amb uniforme, amb jaqueta de botons daurats i gorra de visera. Del conjunt d’instruments destaquen tres tubes, cosa de la qual es pot deduir que la formació instrumental estava força equilibrada en qualitat sonora. De fet, el dia de l’homenatge a Clavé, la banda de música encara no estava reorganitzada. En el dictamen de data de 28 de desembre de 1928 del Ple de la Permanent de l’Ajuntament es reconeix que (...) desde hacía quince años un grupo de ciudadanos amantes de la música organizaron una banda de música con la modesta tutela del Ayuntamiento. Aquest grup d’entusiastes li posaren el nom de “municipal”, probablement amb l’esperança que La casa de cós és la típica de carrer, normalment de planta baixa i pis, d’una amplada estreta equivalent a la llargada que podia abastar una biga de fusta. 36 Libro de Actas, cit. 1928. Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños una cortina que mantenia tapada la làpida, essent saludat per totes les personalitats que acompanyaren l’acte. Tal com es recull a la premsa: “A la entrada de dicha calle los coros de la localidad bajo la dirección del maestro Casabella entonaron el Himno a Clavé, compuesto expresamente para el acto. Es una bella composición que valió unànimes elogios a su autor, señor Casabella. Seguidamente, el secretario del Ayuntamiento, señor S. De Boadó, leyó el extracto del acta en que se acordó dar el nombre de Clavé al Camí Fondo. El alcalde pronunció un hermoso discurso elogiando la figura de Clavé y a los coros que tanto saben enaltecer su obra y felicitándose del La Banda Municipal de Mataró que acompanyà l'acte, al parc. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. éxito de la fiesta. Terminó recomendándoles prosigan su obra para el bien de la patria y con vivas a Clavé, Mataró, algun dia ho arribés a ser. La banda va gaudir d’una bona reputació durant uns anys, fins que l’organització va decaure, esmentaren literalment que (...) el crédito artístico se derrumba, de tal manera que la corporació gairebé es dissolgué, cosa que s’evità mercès al director i professors músics. Al mateix expedient, es conclou que la banda havia de ser reorganitzada i que calia un nou reglament. Al Ple Municipal de 6 de desembre d’aquell any, el tinent d’alcalde, senyor Josep Spà Tunyí proposà un concurs públic per tal d’adquirir instruments per a dotar la banda de música amb instruments que, apart de les característiques tècniques pertinents, haurien de tenir una placa amb el nom gravat de Ayuntamiento Constitucional de Mataró37. Se sap que la Casa Parramon, veterana casa musical de Barcelona, hi va concursar, segons document recollit a l’expedient. Però la proposta que s’havia fet a l’Ajuntament anava més enllà de fer oficial l’existència d’una banda municipal, ja que el músic i director Agustí Coll i Agulló presentà el disseny del què hauria de ser l’Escola Municipal de Música, amb tota mena de concreció sobre les característiques professionals del professorat i dels continguts de les matèries. Es va fer una proposta del reglament a partir de la qual es redactà el què finalment es va aprovar. Per tant, en aquest acte d’homenatge a Clavé, la Banda de Música estava pendent de reorganització. Continuant amb el film, l’alcalde de la ciutat de Mataró, Antoni de Palau Soler i Simón38 va fer una al·locució al nou carrer, després de la qual es llevà 37 Cataluña y España, que fueron contestadas con entusiamo”39. A l’acte va assistir-hi la junta sencera de l’Associació Euterpense de Cors de Clavé de Catalunya: Josep Capdevila, president; Sebastià Parús, vicepresident; Ramon Sirvent, tresorer; Joan Muñoz, secretari i els vocals Joan Domènech, Joan Oller, Jaume Solanas i Joan Martí. Després de les paraules de l’alcalde, Antoni Casabella, promotor de l’acte, prengué la batuta i dirigí els cantaires que interpretaren l’Himne a Clavé. Baños filmà aquestes escenes en plans sencers per a captar la totalitat del carrer, certament força estret, d’uns quatre metres d’amplada, amb voreres de no més d’un, cosa que no permetia massa profunditat de visió, de manera que queda reflectit l’atapeïment humà de l’acte. Cal recordar que aquest carrer tenia la funció d’entrada a la ciutat dels carros de les hortes dels afores; no era un “camí ral”. Per això, com passa en tots els del centre històric, l’amplada és reduïda. Per les dues làpides es pagà la quantitat de dues-centes vint pessetes al marbrista José Mª Casas. EN EL PARQUE MUNICIPAL DURANTE LA FIESTA El lloc més adient per a realitzar la cantada conjunta de la selecció d’obres escollides pels Cors de Clavé, fou la pista central del Parc Municipal, avui encara igual que es veu a la filmació. De fet, a la ciutat no hi havia cap altre lloc en condicions on poder aplegar tanta gent, sobretot a l’estiu, ja que cap dels teatres –cinemes de la ciutat tenia suficient boca de teatre per a encabir-hi els cantaries dels quaranta Ibídem. El nom de Palau pertany a una de les nissagues més antigues i nobles de Mataró, comptant entre els seus predecessors Don Antoni de Palau; Melcior de Palau, bisbe d’Urgell; el d’Elna, Joan de Palau; Joan Palau i de Soler, doctor en Teologia i Lleis, escriptor; Josep Palau i Soler, cartoixà; Joan Arnau i Palau, mariner del Marquès de Santa Cruz a Portugal, participant amb la seva nau artillera a l’Armada Invencible. PELLICER, Josep M.: Iluro. 1888.. 39 Diari de Mataró, cit. 38 15 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica Agustí Valdé, director del cor de Clavé mataroní La Perla. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. cors. A la filmació es veu el que fou el quiosc de begudes del parc, de fusta i d’estil alpí, molt típic en algunes construccions d’oci d’aquests anys, i del que avui no en queda res. La pista servia per a què els infants poguessin passejar-hi amb els seus tricicles o bicicletes, ja que la resta del parc – com avui – té el sòl de sorra. Durant moltes dècades, hi hagué a la ciutat un matrimoni que tenia tricicles i bicicletes de lloguer per a usar en aquesta pista i pel parc; molts infants de classe treballadora no en tenien de propietat. Aquest lloguer va durar ben bé fins la dècada dels anys seixanta40. Després d’una ràpida filmació de la Banda Municipal i de l’arribada de l’alcalde i autoritats, Baños passà a filmar la cantada. La direcció fou a càrrec de Francesc Albareda, director de la coral mataronina La Perla41, el qual es posà damunt un empostissat a fi de facilitar la visió a tots els cantaires. Al seu darrera es distingeix amb claredat l’estendard de l’Asociación Euterpense de los Coros de Clavé. El programa coral estava compost per les següents cançons, totes elles del repertori claverià: Els pescadors, que fou dirigida per Agustí Valdé, director de la coral L’Harmonia Mataronense – a qui veiem dirigint – i les demés per Francesc Albareda, al centre de la imatge: Arre, Moreu; L’Empordà; La Maquinista i l’estrena de l’Himne a Clavé. Baños optà per filmar l’escena primer en contraplà, des del punt de mira que els directors miraven els can- 40 Francesc Albareda, director del cor de Clavé La Harmonía Mataronense. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. taires per passar al pla americà al moment final de la cançó, així com el mateix tipus de pla per a la filmació de l’alcalde, la seva muller i família. La ressenya de la premsa diu que (...) A continuación el alcalde colocó a cada ‘senyera’ una hermosa y artística medalla recuerdo de la fiesta pro-Clavé42... com s’havia aprovat al Ple del Consistori de 12 de desembre de 1927. Els Cors de Clavé participants foren els que es mostren a la taula 143: Segons el programa de l’acte també hi participaren l’Esbart de Dansaires Barcino i la Cobla Els Montgrins, però no hi ha cap imatge corresponent a aquestes filmacions. En canvi, Ricard de Baños s’entretingué a filmar diversos plans dels assistents, ciutadans anònims que miraven encuriosits la càmera. L’Esbart Barcino havia estat contractat per Agustí Baldé, pagant-li l’Ajuntament la quantitat de 259,90 pessetes i a Joaquim Vallespí, representant de la Cobla Els Montgrins, 593,50 pessetes. Les corals participants reberen la medalla commemorativa de l’acte, que van ser fetes per Hijo de R. Castells, per un import de 800 pessetes44. Per cert, una dada contradictòria fou que a la premsa45 s’esmentà la participació de setanta cors de Clavé, mentre que al Llibre d’Actes del Ple de la Permanent consta que es van encarregar medalles per a quaranta corals. Es van gastar 25 pessetes en concepte de refrescos per als coristes. El darrer contracte d’arrendament de lloguer de bicicletes fou de Ginés Muñoz Espejo. Expedient 555. FOM -0600-23, any 1968. Arxiu Municipal de Mataró. 41 Testimoni oral de Francesc Soler i Canton: Francesc Albareda tenia el malnom d’El Garvat – que de fet volia dir El Gravat – per les moltes marques que li havia deixat la verola a la seva infantesa. Albareda vivia prop de Josep Soler i Saurí, músic, i li anava a demanar sovint que li fes els arranjaments dels èxits del moment per a la seva orquestrina de cinc components, dels quals ell era el pianista. Sembla ser que era un home d’un caràcter molt fort. Una anècdota en dóna fe: Albareda anava sovint al cafè de Ca l’Aragonès, lloc de tertúlia molt popular. Estava ubicat al xamfrà davant del que ocupava la xurreria de Pere Tur, per on girava el tramvia. Un dia, es van discutir de valent amb l’Aragonès. L’Albareda s’havia comprat una motocicleta, cosa llavors poc habitual. No se sap com, l’endemà es varen trobar ell i moto al mig del cafè de l’Aragonès. Ningú no va prendre mal, ni ell ni els clients, els quals degueren tenir un bon ensurt en veure entrar per la porta moto i motorista. 42 Diari de Mataró, Any VI, núm. 1544, 26 de juliol de 1928. 43 S’ha respectat la transcripció literal del nom, en català o castellà, tal com figuraren a la premsa. Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños Taula 1. NOM DEL COR DE CLAVÉ LOCALIDAD NOM DEL COR DE CLAVÉ LOCALIDAD L’Igualdad Alella La Violeta Barcelona (Sarrià) La Esperanza Arenys de Mar Flor Blanenca Blanes Rosa Artiguense Badalona La Floresta Cabrera de Mar El Lliri Barberà Agrupació Coral Cardedeuenca Cardedeu Alba Barcelona Sociedad Coral Cornellà Barcelona Secció Coral El Prat de Llobregat Barcelona La Energía La Roca del Vallès Artística Gracienca Atrevida Martinense Avant Joventud Barcelona La Violeta Martorelles Barcino Barcelona Germanor Mataró Cor d’en Clavé Barcelona Harmonía Mataronense Mataró El Fiel Barcelona La Perla Mataró La Dalla Barcelona Sección de Cantaires Mollet del Vallès La Estrella del Carmel Barcelona La Unión Palau Solità Barcelona Orfeó Republicà Balear Palma de Mallorca Barcelona La Perdiu Papiol Barcelona Diana Premià de Dalt Barcelona Societat Coral La Estrella Sabadell Barcelona La Nova Harmonia Sallent Barcelona Coro Agrícola Sant Andreu de la Barca La Formiga Gracienca La Perla Agustiniense La Perla Artiguense Les Flors de Maig 44 Moderna Fraternidad Pensament de Clavé Societat Coral del Centro Cooperativo Sociedad Coral del Centro Cooperativo de Pescadores Barcelona La Unión Sant Cugat del Vallès Barcelona (Barceloneta) La Familiar Provensalense Sant Martí de Provençals La Lira Tunisenca Barcelona (Can Tunis) La Flor Revinguda Martitense Sant Martí de Provençals Casino Artesà Barcelona (Gràcia) La Lira Martitense Sant Martí de Provençals L’As de Copa Barcelona (Gràcia) La Lira Sant Quintí de Mediona La Lealtad Barcelona (Gràcia) Sociedad Coral Sant Vicenç de Llavaneres El Universo Barcelona (Hostafranchs) Joventud Arrabal Santa Coloma de Gramenet Joventud Coral Barcelona (Les Corts) Aurora Perpetuense Santa Perpètua de Mogoda La Internacional Barcelona (Les Corts) Joventud Sitgetana Sitges Casino Democrático Barcelona (Poble Nou) La Palma Teià Centro Democrático Radical Barcelona (Poble Nou) La Alianza Terrassa Cooperativa La Artesana Barcelona (Poble Nou) Loa Amigos de Tarrasa Terrassa La Moderna Barcelona (Poble Nou) Joventud Tianenca Tiana Pomell Barcelona (Poble Nou) La Estrella Vilassar de Dalt Catalunya Barcelona (Sarrià) Lo Passerell de la Segarra Vinaixa Dades econòmiques obtingudes de l’acta del Ple Municipal de l’1 d’agost de 1928, en que es justificaren les despeses de l’acte commemoratiu. 45 Las Noticias, juliol de 1928. 17 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica 6.3. Repertori musical de la festa Al diari Clavé – Portavoz de los coristas de Clavé46, apareixen publicades les peces que van ser cantades en l’acte honorífic: en concret, La Maquinista, L’Empordà, Los pescadors, Arre Moreu i l’estrenat Himne a Clavé, del mataroní Antoni Casabella. Al fons documental de la Nova Aliança Mataronina47 es conserven moltes d’aquestes partitures i transcripcions cantades durant anys pels Cors de Clavé mataronins. A continuació, descrivim el contingut musical de les peces que integraren la cantada: • La Maquinista (1867). Polka catalana corejada. Música i poesia de Josep Anselm Clavé (1824-1874). Per a 3 veus: tenor 1r, tenor 2n i baix. El títol d’aquesta peça fa referència a la fàbrica metal·lúrgica barcelonina La Maquinista Terrestre i Marítima, fundada el 185548. Per a la interpretació d’aquesta peça es feia sonar una enclusa com a instrument musical fent al·lusió directa a la metal·lúrgia. La seva lletra de temàtica obrera, que recull l’ideal revolucionari del treballador que supera el seu estat de servent de la gleva per a assumir la dignificació a través del seu esforç laboral, la feia ser una de les més encomiades del repertori claverià: Al taller! A traballar! És lo pa de la família, la suor de nostre afany. Al taller! A las enclusas! Al cargol! Al torn! Al banch! Que los timbres més honrosos són los timbres del traball. [sic] • L’Empordà (1908). Sardana á coro de omes a veus solas [sic]. Per a 4 veus: tenor 1r, tenor 2n, baríton i baix. Enric Morera (1865-1942) posà música a ritme de sardana al poema encarregat a Joan Maragall (1860-1911), que és tota una 46 Clavé – Portavoz de los coristas de Clavé. Año I, núm.1, Mataró, 23 de juny de 1928. Es van editar tres diaris d’aquest tipus, dedicats exclusivament a informar sobre aquest acte. 47 Dipositat al Museu Arxiu Santa Maria, de Mataró 48 La Maquinista Terrestre i Marítima fou una empresa fundada el 14 de setembre de 1855 a partir de la fusió del tallers metal·lúrgics de Valentín Esparó Giralt (Valentín Esparó y Consocios, adquirida a la companyia Bonaplata el 1839) i la Societat La Barcelonina (Tous, Ascacíbar i Companyia) fundada en 1838 per Nicolás Tous Mirapeix i Celedonio Ascacíbar, situats en el Raval de Barcelona. En els seus inicis estava dedicada a la construcció de tot tipus de maquinària pesant. Els principals accionistes van ser, a més dels propietaris, Ramon Bonaplata, Josep M. Serra, Joan Güell i Ferrer, José Antonio de Mendiguren i Nicolau Tous Soler. Els seus primers tallers es construïen en el barri barceloní de la Barceloneta en 1861 amb una superfície total de 17.500 m2 amb 1.200 treballadors. Viquipèdia. Veu: La Maquinista Terrestre i Marítima. Partitures de les cançons interpretades a l'acte. Fons Nova Aliança Mataronina. Museu Arxiu Santa Maria. Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños oda a la terra bressol d’aquesta dansa. Explica el naixement de l’Empordà, que té mar i muntanya, fruit de l’amor entre una sirena i un pastor: La sirena es féu un xic ençà, Fins que es trobaren al bell mig del pla, I de l’amor plantaren la cabanya... Fou l’Empordà. •Los Pescadors. Barcarola catalana á veus solas [sic]. Música i poesia de Josep Anselm Clavé. A 4 veus: tenor 1r, tenor 2n, baríton i baix. Aquesta peça de temàtica marinera consta d’un andantino, que és pròpiament la barcarola -amb el seu identificatiu compàs 6/8 que recorda un remar tranquil-, i tota una prolongada secció prèvia amb un moderato a compàs quaternari i un allegro a binari. •Arre Moreu (o Arri, Moreu!) (1864). Idili catalá á veus solas [sic]. Per a 3 veus: tenor 1r, tenor 2n i baix. Lletra de Josep Vergés i Almar i música de Josep Maria Ventura, més conegut com a Pep Ventura (1817-1875), reformador de la cobla i consolidador de la sardana. Josep Vergés, lletrista molt immers en el cercle cultural i artístic català, féu una lletra de caire pastoral, ambientada en l’Empordà, en la que també s’aclama al treballador de la terra i a la cultura catalana: Gloria al pages laborios y al institut català! [sic] •Himne a Clavé (1928), d’Antoni Casabella. Va ser l’obra ‘estrella’ de l’acte, ja que era una estrena i a més, obra d’un ciutadà mataroní. La lletra no diferia massa del que era habitual en aquest tipus d’odes, himnes i composicions dedicades a Clavé, en les que se solia destacar el seu lema “Progrés, Virtut i Amor”: De sos cants els aimants fem-li ofrena, entusiastes alcem son penó, i a grans coros lloem tots son lema: de Progrés, de Virtut i d’Amor. [sic] 19 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica DURANTE ESTA ÉPOCA DE CALOR SOFOCANTE NUESTRA PLAYA SE VE CONCURRIDÍSIMA POR LA GRAN CANTIDAD DE PÚBLICO Y GENTILES BAÑISTAS Aquesta és, segurament, la seqüència més popular de la cinta, ja que es pot comprovar amb quina sorpresa fou rebuda la filmació de Baños a la platja mataronina. Efectivament, amb la càmera al damunt, va anar resseguint els mataronins que estaven refrescant-se a la platja. Es pot comprovar com hi havia gent abillada amb roba de carrer i o amb vestit de bany, els homes amb tirants i cos sencer i les dones, amb mànigues. Cal esmentar que la platja tenia una separació entre homes i dones i famílies. Sobre la conducta adequada a la platja aquell mes de juny el Boletín Oficial49 havia publicat una llei de la que, segons es pot comprovar a la filmació, els ciutadans en feien poc o nul cas. Veiem alguns articles: Secció d'homes de la platja de Mataró. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. Article 1r. No es podrà entrar als establiments amb gossos o altra classe d’animals. casetes de bany on els banyistes anaven a posar-se el vestit de bany. Aquestes casetes de fusta es van mantenir ben bé fins la dècada dels anys seixanta. No eren fixes, sinó que els propietaris de les instal·lacions les llogaven. El 4 de juny d’aquell any l’Ajuntament va autoritzar a Ambrosio Herrero y Piquer para poner una barraca de 2 x 2 m. para baños en la playa frente a la calle del Callao50, popular barri mariner de Mataró. La ciutat mai no havia tingut por t natural i les barques s’havien d’arrossegar per la sorra, damunt pals com travesses de via, fins arribar a la platja. Els que posaven les travesses al pas de les barques eren els palers, ofici ja desaparegut. D’aquest barri, encara resta un reduït grup de cases, testimoni de la senzillesa i humil construcció amb la que foren edificades. El Callao no era l’únic lloc autoritzat per instal·lar-hi casetes de bany: el dia 27 de juny, l’Ajuntament autoritzà á Jose Illa Aromí y Álvaro Teys Costa para instalar casetas de baños públicos de mar, de madera, entre les calles de San Antonio y San Juan51 prèvies al pas de la via i a la carretera, que separaven la ciutat de la platja. Aquests carrers anaven a parar a l’establiment anomenat Can Maitanquis (nom rebut merescudament, ja que sempre romania ober t). Aquest i totes les populars cases que l’envoltaven, foren enderrocades l’any 1992 per fer una esplanada des on va sor tir la Marató de les Olimpíades. Avui, és una zona d’aparcament de pagament. La seqüència comença amb la filmació dels banyistes masculins, nens i homes de distinta edat, que fan exercicis d’equilibri damunt uns Article 4rt. Queda prohibit banyar-se sense vestit complert de bany, que s’haurà de portar constantment cordat i no es podrà circular, mentre es porti aquest vestit, per les dependències del vestíbul d’entrada, cafè, restaurant o passeig. Ar ticle 8è. No es permetrà que, amb el pretext de prendre banys de sol, romanguin a la platja junts homes i dones, encara que sigui al departament de famílies, que no por tin el vestit de bany amb les condiciones anteriorment assenyalades. A la platja de Mataró i a tota la franja costanera de la comarca, com en altres indrets, hi havia 49 50 51 Boletín Oficial de 23 de juny de 1928. Libro de Actas de la Permanente del Pleno. 1928. Ídem. Les populars casetes de bany. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños 4 d’agost. Aquesta proximitat de les festes majors fou la que Baños aprofità per a ampliar el film de les Festes de Clavé i filmar ambdues localitats. Persones i cavalls compartint el bany. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. ferros que acaben en forma d’anella. Aquests ferros ser vien per a passar-hi les cordes de límit on podien anar els banyistes que no sabien nedar, com indicava un altre ar ticle del Boletín Oficial. Però es pot comprovar que no hi ha cap corda i que els ferros ser vien per a jugar. Al fons, es veuen les barques dels pescadors varades a la sorra i al fons, es distingeix el Turó d’Onofre Arnau, més conegut com el Castell de Mata, als afores de la ciutat. Al darrera, es veuen aquestes populars casetes i altres paraments casolans per a protegir-se del sol. Els nens, joves i homes, van seguint la càmera, fent a posta tota mena de ganyotes i cabrioles. Bona par t de la seqüència se centra en els homes, ja que segurament la mateixa insistència amb les noies i dones hauria pogut ésser considerada inadequada. Una nena amb vestit de bany amb mànigues, gorra de bany i suros lligats a la cintura, com era indicat en persones no nedadores, va ‘perseguint’ l’objectiu de la càmera. Després, Baños filma algun grup familiar, en el qual hi ha persones de totes les edats, amb gos inclòs, contravenint la normativa oficial. Pel que fa a aquesta “normativa”, era tant evident el seu nul obeïment que no sols eren els gossos que anaven a la platja amb els seus amos, sinó que també compartien bany els cavalls amb els seus genets, fent gala del domini dels animals sortint de l’aigua i passant davant la càmera. Argentona és una població que adquirí caràcter de vila d’estiueig gràcies a les seves nombroses fonts d’aigües minerals. La seva situació era atractiva per la proximitat al mar i ser a l’hora un bon centre d’excursions. Gaudia de bones comunicacions, en disposar la veïna Mataró d’estació de ferrocarril, davant la qual hi havia una esplanada que disposava d’una parada de tartanes, autobusos i, des d’aquell any, el tramvia, que arribava a la darrera parada a la Font Picant. Argentona, com a centre important d’estiueig que era, aplegà un nombre important de personatges del món cultural com Enric Granados, Eugeni d’Ors, Hipólito Lázaro, Jacint Verdaguer, Martí Alsina... Algunes de les fonts foren aprofitades per a l’explotació comercial, com el Manantial Ballot, de la Font del Ferro o el Balneari Prats, de la Font Picant52. Les aigües d’aquests manantials, com l’aigua picant de Cabrera, tenien reconegudes propietats curatives, de manera que es podia comprar a les farmàcies53 Pel que fa a la vila d’Argentona, Baños es limità a rodar imatges obtingudes a la coneguda Font Picant, lloc d’esbarjo de persones de classe treballadora que anaven allí a passar el dia, al recinte del parc. En aquest indret hi havia un manantial d’aigües ferruginoses que eren servides en vasos de vidre als usuaris, vasos que tenien un color marronós per la impregnació del mineral al vidre54. A l’establiment, que separava el raig de la font amb un taulell i es tancava amb unes portes de ferro forjat, es podien comprar les típiques bosses d’anissos, FIESTA MAYOR DE ARGENTONA, LUGAR PREDILECTO DE LOS MATARONENSES POR SU AGRADABLE TEMPERATURA Y DELICIOSAS FUENTES La Festa Major de Mataró se celebra els dies 27 i 28 de juliol, mentre que la d’Argentona, va del 2 al Establiment de la Font Picant darrera la reixa de ferro. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. SALICRÚ SOLER, Gener: Les cases d’estiueig modernistes – Estudi de dinou cases i mansions d’estiueig i segona residència al Maresme central de finals del segle XIX a principis del segle XX. Premi Universitat de Girona 2000. No publicat. 53 Anunci al Diari de Mataró, d’aquesta data, en el qual la reconeguda Farmàcia Fité anuncia la venda d’aquesta aigua, lloant les seves propietats curatives. 54 Testimoni oral de Francesc Soler i Canton. 52 21 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica sobretot estimades pels infants, ja que el dolç gust de la llaminadura dissimulava el regust de ferro de la “sanitosa” aigua que els pares els feien prendre. La propietat d’aquest indret ha estat motiu de litigi entre el propietari i un nucli de veïns de la vila d’Argentona. Després dels anys seixanta, el propietari va tancar el servei d’aigua, així com l’accés al recinte, el parc que envoltava la font, amb la intenció de vendre’l i urbanitzar-lo. El lloc, a efectes econòmics per al propietari, era ideal ja que l’indret està ubicat al final del senyorívol passeig que porta el nom de Baró de Viver, passeig en el qual destaquen cases d’època modernista i noucentista. La Font Picant restà mots anys abandonada; s’arrencaren les reixes que es veuen a la filmació, es perdé el manantial i es degradà el paratge natural, convertint-se de lloc d’esbarjo a abocador de deixalles. A la filmació, els protagonistes són gent anònima, infants, joves, parelles, grups de nois i noies que passen davant la càmera plantada de front a l’entrada del lloc on la gent anava a prendre aigua. A ambdues bandes d’aquest passeig, bancs de pedra llisa permetien el repòs. Es tracta de gent senzilla, vestida de “diumenge”. Els homes amb barret o gorra; alguns infants amb els pantalons subjectats amb elàstics i el cap afaitat, no pas per gust, sinó com a mesura higiènica, ja que els paràsits al cap, els polls, eren un fet més que habitual. Al camí del darrera del parc es veuen passar uns guàrdies muntats a cavall, encomanats per mantenir l’ordre en aquell indret. Baños fa una panoràmica i gira la càmera, ara per filmar la gent de cara que surt de prendre’s l’aigua. De caire afalagador, segueix el següent rètol: El passeig de la Font Picant. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. LOS INDISPENSABLES CABALLITOS, ENCANTO DE CHICOS Y GRANDES Els recursos per a la diversió eren molt limitats i la instal·lació de la fira gaudia d’un èxit de públic segur. Des d’un angle massa proper, ja que no aconsegueix captar-ne ni la meitat, el realitzador va filmar algunes de les típiques atraccions de fira que també s’instal·laven a les festes majors. En aquestes imatges es veuen un carrousel amb cavallets, propietat d’Antonio Alpens Viñals i al darrera unes barques-gronxadors, les úniques que surten filmades. Les atraccions eren molt senzilles: barracones de tiro de anillos, caballitos, tiro al disco, Pabellón de la Bella Galatea55. No cal dir que aquesta darrera atracció, que podia propiciar algun “malentès” pel seu nom, deixava ben clar als anuncis de premsa que es tractava d’un espectacle totalmente moral. EN LA AVENIDA DEL MANATIAL BURRIACH ABUNDAN LAS CARAS BONITAS No és que Baños només filmés noies maques, ja que pel davant de la càmera passa una veritable representació de la moda i estètica del moment: des d’àvies amb vestit i mocador negre, a joves amb americana i barret paraguaio, noies amb faldilla que començava a escurçar-se (encara que sota genoll), nenes amb vestidet curt i trenes amb llaços, avis amb gorra i armilla de vellut... Com als plans de Mataró, l’objectiu no és només el lloc, sinó la gent del poble. 55 Grans i petits divertir-se en els populars 'caballitos'. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. Autoritzacions i permisos concedits al Ple de l’Ajuntament de Mataró el 13 de juliol de 1928. 23 A la fira hi havia un lloc de consum indispensable: les parades de patates i xurros. La concessió l’havia obtingut Pedro Tur Pujol, xurrer de Mataró, conegut i apreciat per la qualitat dels seus productes. El costat del seu establiment, situat a la cantonada del carrer d’Argentona, on s’adquirien les típiques paperines de tots colors que el xurrer omplia de patates o xurros al moment, hi havia una parada del tramvia. El senyor Pere Tur era un home molt gras56, tant que hom no entenia com es podia bellugar dins l’estret espai de la xurreria, entre recipients amb oli bullent, mentre girava amb la més gran habilitat del món les patates i els xurros. Aquest negoci familiar continuà fins fa relativament pocs anys, deixant als mataronins sense les típiques i apreciades “patates del xurrero”. La filmació només recull uns moments del gir del carrousel però cap altra atracció ni parada. Al fons, es veuen les barques - gòndoles. EN EL CAMPO DE DEPORTES, EL BOXEADOR CUBANO CASTILLO Y OTROS AMATEUS DEL NOBLE SPORT DESPUÉS DE SUS ENTRENAMIENTOS El boxador cubà Ramón Castillo en un descans del combat de boxa. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. A Mataró hi havia hagut una gran afecció a la boxa, de manera que la inclusió d’un combat amb un personatge popular d’aquest esport com el cubà Castillo, tenia el públic garantit. Hi ha un aspecte important que cal ressenyar: Ricard de Baños també era un home molt afeccionat als esports. Al llibre del biògraf dels germans Baños, Joan Francesc de Lasa, hi surt una fotografia de Ricard, molt jove, amb pantalons negres, exhibint el tors nu i prement els punys, en una posició clara més de boxador que de gimnasta57, encara que al llibre se cita que (...) fins llavors, la gran afecció de Ricard, a més de la fotografia, havia estat l’esport... Era un apassionat per la gimnàstica. Segurament aquesta afecció a l’esport se centrava en la boxa. Havia filmat abans combats i per aquest motiu probablement s’entretingués en immortalitzar el boxador cubà, no en el combat, sinó en un moment de descans. Al voltant del camp d’esports, d’una simplicitat extrema, ja que el tancat està fet amb planxes de fusta, les rengleres de cadires amb espectadors. Entre aquests, els de la Federació Mataronina de boxa. Als anys vint, la boxa i el futbol són dos espectacles esportius molt populars. Barcelona era la capital de la boxa espanyola, on el 1922 s’havia constituït la Federación Española de Boxeo. El 1926 els mataronins Joaquim Alís, que exercí d’entrenador, amb Joaquim Trinxer, Josep Barranco i els germans Esteve van organitzar els primers combats de boxa amateur a la ciutat58. És normal que a la festa major volguessin portar un boxador de renom: el cubà Ramón Castillo que es trobava a Barcelona Ricard de Baños, abillat de boxador. Biblioteca de la Filmoteca de Catalunya. 56 Una de les frases locals, que s’emprava quan es volia designar que una persona estava molt grassa era que estava “més gordo que el xurrero”. Testimoni oral de Maria Alomà i Carol. 57 LASA, Joan Francesc, Els germans Baños, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1996. P. 25. 58 Mataró i comarca al segle XX (Crònica il·lustrada del Maresme). Edicions Crònica de Mataró SL. 2000. IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica de gira59. Al film es veu somrient, abillat amb el seu barnús, acompanyat d’un altre cubà amb vestit elegant i barret de palla, probablement el seu manager. Tots ells estan asseguts a la modesta tribuna. El cafè del Clavé- Palace. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. El públic del combat de boxa. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. Baños filma en plans cur ts per passar a girar la càmera de dreta a esquerra -recurs emprat de manera molt reiterativa en aquest film-, fins a 180º, o tot el que li permeté l’angle de visió amb trípode. Després, torna als plans mitjos per a enfocar persones concretes. Un detall representatiu de la moral de l’època el podem apreciar en una senyora que, adonant-se que és objecte de filmació de la càmera, s’abaixa immediatament i curosament la faldilla, assegurant-se que els genolls estiguin degudament cober ts. Després d’aquestes imatges, la filmació retorna a la Rambla Castelar, al final de la qual hi havia el Cinema Clavé –Palace. Les primeres imatges Dues nenes entren a veure els 'cartrons'. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. 59 corresponen a la terrassa del cafè que el mateix cinema tenia a la vorera. Una tartana amb vela blanca baixa fins passar davant el cinema, moment que hi entren dues nenes, segurament per mirar els ‘cartrons’, les fotografies de propaganda del film que s’hi projectava: una de l’oest, nord-americana, amb l’actor Hoot Gibson. Dones amb cistells i cabassos passen pel davant. En sortir la tartana de càmera, s’acaba el film sobtadament, sense rètol de final. 7. CONSIDERACIONS SOBRE EL DOCUMENTAL Tal com s’ha esmentat al principi, la producció d’aquest film va ser iniciativa del propi Teatre-Cinema Clavé-Palace que, per la coincidència del nom i de l’efemèride, devia considerar que obtindria un èxit de públic assegurat. Baños era conscient que estava fent un producte adreçat als usuaris, als ciutadans, de manera que fos l’afluència d’aquests al cinema per veure’s a si mateixos qui garantís l’èxit i la recuperació econòmica de la despesa. El nom d‘Información Cinematogràfica Clavé-Palace justifica que fos una filmació feta per iniciativa del cinema de manera independent i no per encàrrec municipal. No hi ha ni una sola pesseta destinada a aquesta filmació al capítol de despeses aprovades al Ple de l’Ajuntament del 4 d’agost de 1928, en el qual es donaren justificació de totes i cadascuna d’elles. Ara bé; hi ha un detall que és molt desconcertant. Baños sabia molt bé què filmar, què donaria rendiment al cinema: la gent, els ciutadans anònims Ramón Castillo s’havia enfrontat en varis combats amb Ángel Tejeiro, campió de Catalunya de pesos lleugers el 1927. El 23 de desembre, substituí el boxador Antònio[sic] i el va vèncer amb vuit assalts al local Nuevo Mundo. El 18 de gener de 1928 Castillo va perdre contra aquell en el mateix local. El 25 de maig d’aquest any, al combat pel títol català de pesos lleugers entre Tejeiro i Pérez, Castillo el substituí a darrera hora. Sembla ser que la forma de jugar del cubà no va agradar el públic barceloní que l’escridassà, acabant amb la victòria de Tejeiro per punts. Boxeo, 24 de gener i Mundo Deportivo, 27 de maig, ambdós de 1928. Festes en honor de Clavé 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños que anirien a veure’s en exclusiva al Clavé. Per això sorprèn enormement que aquest film, de relativa facilitat de revelat i muntatge –suport en blanc i negre, i amb seqüències encavalcades amb rètols de factura molt senzilla, acolorits tots iguals i amb lletra prefabricada- no va ser estrenada ni durant aquell any 1928 ni tampoc al següent de manera oficial i amb publicitat. Si més no, això és el què es desprèn dels anuncis del propi cinema a la premsa. Resseguint exhaustivament tota la programació setmanal del Diari de Mataró, únic a la ciutat on poder anunciar-se, no es troba cap referència. Ni a la revista mataronina El Pensament Marià. Això vol dir que, o bé no va ser estrenada, o bé es va incloure com a complement del programa, però mai anunciant el nom i l’esdeveniment de la Festa en Honor de Clavé. Tampoc la premsa especialitzada en cinema va donar notícia del rodatge, ni d’aquest ni d’altres films rodats a la comarca, que avui estant recuperats i per tant, evidentment realitzats. Però el més decebedor és que als cinc diaris consultats, on hi ha una extensa informació sobre la Festa Major d’aquell any, així com de l’acte concret d’homenatge a Clavé i de l’èxit obtingut, no hi ha ni una sola referència a la filmació per part d’un cineasta, Ricard de Baños, que llavors gaudia de reconegut prestigi. La més absoluta indiferència vers una filmació que avui considerem tan valuosa i a la que tan poca importància donaren els qui en foren protagonistes, tant els participants, com la indústria cinematogràfica, com el govern municipal, que no demostrà cap interès per adquirir còpia del film. Ni tan sols la Federació de Cors de Clavé tenia coneixement de l’existència d’aquest film. Fou la persona que el recuperà qui els ho va fer saber. 8. RECERCA I RECUPERACIÓ DEL FILM Quan l’any 1992 M. Encarnació Soler estava tractant amb el cineasta amateur mataroní Joan Pruna i Flaqué60 del dipòsit del seu llegat cinematogràfic a la Filmoteca de Catalunya, visionant els films a casa del cineasta, va veure imatges antigues de Mataró, incloses en un film rodat els anys seixanta61. Pruna tenia un projector de 35 mm (recordem que el seu pare fou propietari del Cinema Teatre Bosque, després anomenat Monumental) i filmà amb la seva càmera Bollex Payllard de 16 mm l’antic documental. Amb unes vagues referències, Soler va començar la recerca del film que la por tà a localitzar el fill del darrer operador del cinema Clavé-Palace: en Jordi Buch i Oliver. En finir l’activitat comercial del TeatreCinema, abans d’enderrocar-lo, el seu pare s’havia empor tat tot el que quedava de valor a la cabina de projecció: el projector Ossa, la rebobinadora, a més de varis rotlles de pel·lícula entre els quals, miraculosament, havia quedat aquest vell film, oblidat per tothom. El senyor Jordi Buch va accedir a deixar visionar el film amb la rebobinadora, pel qual es verificà que era el film del qual s’havien vist algunes imatges, així com accedir a deixar restaurar-lo i obtenir una còpia amb material segur62. A la 15a Mostra de Cinema de Mataró63, celebrada l’octubre de 1993, els films Festes en Honor de Clavé (1928), Fiestas de Las Santas de Mataró en el año de la Victoria (1939) i Centenari del ferrocarril (1948), d’Enric Fité, que havien estat recuperats a la ciutat per Soler i restaurats per l’Arxiu d’Audiovisuals de la Generalitat de Catalunya64, foren presentats al públic mataroní a l’acte inaugural, en una sessió única que por tà per nom El Mataró d’abans, que va omplir el Teatre Monumental a vessar65. Ara com ara, és el film que conté les imatges més antigues de la ciutat de Mataró. 60 Joan Pruna i Flaqué (Mataró 1913-1996), cineasta amateur. Es tracta del film Mataró siglo XX, de Joan Pruna, rodat el 1965. 62 El visionat del film es va efectuar amb la rebobinadora a la mateixa botiga del sr. Buch el 25 de març de 1992 i portat per Encarnació Soler a l’Arxiu de la Filmoteca, que en va fer una còpia. Finalment, després de molts anys d’insistència en demanar-li que diposités també el nitrat original, des del 9 març d’aquest any 2009 es troba a l’Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. 63 Programa de la 15a. Mostra de Cinema. Mataró, octubre de 1993. P. 15 64 El conservador d’aquells anys, Anton Giménez i Riba, fou qui encarregà la restauració de tots aquests films. 65 L’article de presentació del film de Baños fou escrit per l’historiador de la música Jaume Carbonell i Guberna, que es trobava acabant la seva tesi justament sobre els Cors de Clavé. Avui és Doctor i professor titulat d’Història de la Música de la Universitat de Barcelona. 61 25 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica BIBLIOGRAFIA ARMENGOL, F., HARO, M.A., URQUIOLA, C., El tramvia Mataró-Argentona (Síntesi històrica 19281065). Edicions l’Eixernador, 1992. CUSACHS, Manuel, SIVILLA, Josep, El cinema a Mataró (1897-1930). Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1994. LASA, Joan Francesc, Aquell primer cinema català – Els germans Baños. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, 1996. PELLICER, Josep Maria, Iluro, 1888 SALICRÚ I SOLER, Gener, Les cases d’estiueig modernistes – Estudi de dinou cases i mansions d’estiueig i segona residència al Maresme central de finals del segle XIX a principis del XX. Premi Universitat de Girona, 2000. No publicat. VALLS GORINA, Manuel, La música a Catalunya. Editorial Selecta. Barcelona 1960 HEMEROTECA DIARI DE MATARÓ. Any VI, números corresponents als anys 1928 i 1929 EL PENSAMENT MARIÀ. Mataró, any 1928. Números 1092, 1093 i 1094 CLAVÉ. PORTAVOZ DE LOS COROS DE CLAVÉ. 1928. Núms. 1, 2 i 3. Fons Mataró-Maresme. Centre de Cultura Caixa Laietana. LAS NOTICIAS. Juliol- agost de 1928 EL DILUVIO. Juliol-agost de 1928 EL CORREO CATALÁN. Juliol-agost 1928 LA VEU DE CATALUNYA. Juliol-agost 1928 ARTE Y CINEMATOGRAFÍA. Anys 1928 i 1929 MUNDO DEPORTIVO, 27 mayo 1928 BOXEO, núm. 148, 24 gener de 1928 SOLER, M. Encarnació, “El cinema com a testimoni de la vida de la societat”, QUADERN. Sabadell, 1996 ALTRES DOCUMENTS FLÓREZ, Xavier, GRÀCIA, Josep Lluís, Reconstrucció del tramvia número 2. Amics del Tramvia (ATA) i Ajuntament d’Argentona. Argentona, 1991 (fullet) 75è Aniversari del Tramvia Mataró-Argentona. Fullet de la I Exposició de fotografia. Associació d’Amics del Tramvia. Direcció General d’Acció Cívica. Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Mataró, 2003 15a Mostra de Cinema de Mataró. Octubre de 1993. Patronat Municipal de Cultura de Mataró. Programa. Mataró i Comarca al segle XX (Crònica il·lustrada del Maresme), Crònica de Mataró SL., 2000 Expedient Hisensa, HAC-0080-02, sobre el Tramvia Mataró-Argentona-ACM Expedient Cultura, C-0026-03, sobre la Banda Municipal de Mataró – Arxiu Municipal de Mataró Libro de Actas del Pleno del Ayuntamiento de Mataró, 1928 – Arxiu Municipal de Mataró WEBS Viquipèdia. Veus: Boxa catalana. Boxador Castillo. Viquipèdia. Veu: La Maquinista Terrestre i Marítima. TESTIMONI ORAL Maria Alomà i Carol Francesc Soler i Canton Isabel Teixidó i Planas AGRAÏMENTS Arxiu de la Filmoteca de Catalunya Arxiu Municipal de Mataró Biblioteca del Cinema de la Filmoteca de Catalunya Centre de Cultura Caixa Laietana. Fons MataróMaresme Coral La Perla, de Cors de Clavé Federació de Cors de Clavé Manuel Cusachs i Corredor Museu Arxiu Santa Maria de Mataró Nova Aliança Mataronina i... ...a la família Buch per salvar i guardar la bobina abans de l’enderrocament del Teatre Clavé. ...a en Joan Pruna que va filmar imatges d’aquest documental per a fer una nova realització. ...a M. Encarnació Soler que el va recuperar. a...l’Anton Giménez que el va fer restaurar i a la Filmoteca que el conserva. Cinema·Rescat, la institución convocante de este IV Premio de Investigación Cinematográfica, considera que el trabajo premiado Festes En honor de Clavé – 1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños, de Gener Salicrú i Soler, es un significativo ejemplo de la importancia que tienen las imágenes cinematográficas para la recuperación de la historia cotidiana de los pueblos. Las grabaciones fílmicas pueden suscitar la curiosidad del observador sobre diferentes aspectos de la vida de la población; mientras que, a su vez, la consecuente investigación del historiador puede dar sentido de conjunto a aquellas filmaciones recuperadas, las cuales dejan de ser entonces meros objetos curiosos. La complementariedad que se produce entre el “rescate” de material fílmico perdido y la “indagación” historiográfica pertinente es el principal motivo inspirador de la convocatoria de estos Premios por parte de Cinema·Rescat. Así lo manifiesta con toda claridad el siguiente comentario del señor Joan Padrol, historiador de la música y miembro del jurado, que insiste en la mutua iluminación entre imágenes rescatadas e investigación de temas explícitos e implícitos como principal mérito del trabajo que ha sido galardonado. reda. El autor hace una relación de todos los coros de Clavé que participaron en el acto y comenta los planos efectuados por el realizador Baños de los asistentes que miraban a la cámara. También repasa las medallas conmemorativas del acto que recibieron los participantes. PRÓLOGO FESTES EN HONOR DE CLAVÉ 1928, UN FILM DE RICARD DE BAÑOS PERDIDO Y RECUPERADO El último capítulo del trabajo es la valoración general del film, y el autor se sorprende que la película no se estrenara ni en 1928 ni en 1929, ni que hubiese referencias en la prensa local sobre la filmación del documental, acabando su trabajo explicando cómo pudo localizarse y recuperarse para ser llevado a la Filmoteca de Catalunya. Como miembro del Jurado del IV Premi Cinema·Rescat d’Investigació Cinematogràfica, me place hacer unos comentarios sobre el excelente trabajo presentado por el ganador, Gener Salicrú i Soler, sobre el recuperado film de Ricard de Baños Festes en honor de Clavé, de 15 minutos de duración, realizado en 1928 para la productora Clavé Palace. El film fue rodado en la ciudad de Mataró con motivo de la colocación de una lápida en la que se cambiaba el nombre de la calle Camí Fondo por el de Anselm Clavé durante la Fiesta Mayor de la ciudad, acto que congregó a cuarenta entidades de Cors de Clavé venidas de toda Catalunya, celebrado el 29 de julio de 1928. El autor efectúa un trabajo exhaustivo y riguroso, iniciándolo con una introducción que da una impresión general del film. Sigue su ficha técnica, con la duración, tipo de película, virados, etc., resaltando la importancia de la película, entre otros motivos por ser la única hallada en Mataró en la época del cine no hablado y por ser también la única que recoge imágenes del tranvía de Mataró a Argentona. Después habla de la productora Clavé-Palace, explicando su historia, primero como local de cine y espectáculos, y después como productora, con la que sólo produjo este documental. En el cuarto apartado habla del realizador Ricard de Baños y de su hermano, el operador Ramón de Baños, basándose en el libro sobre los hermanos Baños del historiador catalán Joan Francesc de Lasa. Después de esta primera parte introductoria llega la parte más interesante del trabajo: el análisis del film. Comenta la tipología de sus intertítulos, de los lugares donde la cámara estaba emplazada, de si había trípode para hacer panorámicas de 180º sobre la ciudad, de las imágenes que se ven y después de la Fiesta en concreto. Entonces comenta quién fue Josep Anselm Clavé, el impulsor de los Cors de Clavé, las sociedades corales que fundó y los coros de Clavé que había en Mataró, como la Societat Coral Antigua, fundada en 1856, y otras más. También relaciona el nombre de Antoni Casabella, director de un coro de Clavé. Siguiendo con el documental podemos ver la llegada de los diferentes coros de Clavé, la estación de tren donde llegaban y las paradas de las diligencias y vehículos que recogían a los viajeros, los desfiles por la calle Churruca, incluyendo el paso del tranvía, las únicas que existían sobre él. En este momento el autor aprovecha para hacer otro análisis completísimo sobre este tranvía de Mataró a Argentona, no muy bien recibido por parte de los comerciantes de Mataró porque decían que alteraba su actividad comercial. Continuando con el film vemos las imágenes del discurso del Sr. Alcalde antes de descubrir la lápida con el nuevo nombre de la calle, especulando de nuevo sobre dónde estaba colocada la cámara que filmaba el acto, una de las constantes de todo el trabajo. También explica y analiza, ya que el autor es también músico, el himno compuesto al efecto por el Sr. Antoni Casabella, el Himno a Clavé, cómo iba vestida la gente y la fiesta popular que se celebró después en el Parc Municipal, hablando de la Banda Municipal de Mataró, la filmación de la llegada de las autoridades y la de la gente que cantó en la fiesta, dirigida por Francesc Alba- Llega después la secuencia más popular de la cinta según el autor: la filmación por Baños de la playa de Mataró. Comenta las normas morales que regulaban la asistencia a la playa: separación de hombres y mujeres, los trajes de baño que llevaban, etc. Como curiosidad menciona la presencia de perros y también la de jinetes con sus caballos. Como era la época de la Fiesta Mayor de Mataró (27 y 28 de julio) y la de Argentona (4 de agosto), Baños aprovecha la ocasión para filmar las dos ciudades y el autor comenta las imágenes que vemos: la gente de los pueblos, las atracciones de la feria... También filmó un momento de descanso del boxeador cubano Castillo, contratado para un combate. Finaliza en la Rambla de Castellar y en unas imágenes del cine Clavé-Palace con unas niñas que miran los “cuadros” de las películas proyectadas. Por delante pasan unas mujeres con cestas y capazos, y el film se termina bruscamente, sin el rótulo de “Fin” al final. Como decía al principio, un trabajo riguroso y fascinante, muy documentado e investigado, con unas explicaciones que visualizan perfectamente estas imágenes tan valiosas de este film-documental felizmente recuperado. ¡Enhorabuena!. Joan Padrol, Historiador de música del cine 1. INTRODUCCIÓN Este es un estudio sobre el documental Festes en honor de Clavé, una muestra de lo importante que es que se recuperen y conserven los filmes para reconstruir nuestra historia. Un análisis exhaustivo de un filme, comporta consultar los documentos guardados en archivos, bibliotecas, libros y prensa de la época, buscar información oral, pues surge la necesidad de concretar cosas, obtener datos específicos, intentar dar respuesta a los interrogantes que aparecen ante la visualización de unas imágenes que a veces no hablan lo suficiente por si mismas. Es fantástico que partiendo de un film, se puedan vehicular tantos datos, llenar tantas lagunas de nuestra historia y poder observar tu ciudad más de setenta años atrás. Poco se podía imaginar en aquella ciudad pequeña que pasados estos años ultrapasaría los 120.000 habitantes. Tampoco se podían imaginar que los conocidos y anónimos participantes en este acto de homenaje a Clavé serían inmortalizados por siempre jamás y que representarían a los ciudadanos de los años veinte de dos villas próximas: la industrial Mataró y Argentona, la de veraneo. 2. FICHA TÉCNICA Título Director Año Productora Suporte Sonido Color Paso Metros Duración INFORMACIÓN CINEMATOGRÁFICA CLAVÉPALACE [FESTES EN HONOR DE CLAVÉ] Ricard de Baños 1928 Clavé Palace Nitrato de celulosa Mudo, con intertítulos en castellano Blanco y negro, intertítulos en color naranja y rojo 35 mm 412,1 15 minutos El film fue rodado en la ciudad de Mataró con motivo de la colocación de una lápida que cambió el nombre de Camifondo (1) por el de Josep Anselm Clavé, en el marco de la Fiesta Mayor de la ciudad, acto que congregó cuarenta entidades de Coros de Clavé venidas de toda Catalunya y Baleares. No solo recogió los momentos dedicados a este aconteci- 27 miento, sino que el operador aprovechó la ocasión para rodar imágenes de la ciudad, en plena Fiesta Mayor, de su gente, así como de la villa de Argentona, el pueblo más próximo, unido por el tranvía que enlazaba ambas poblaciones. Hoy es un documento importantísimo por varios motivos; es el único film de la ciudad de Mataró de la época del cine mudo y por lo tanto, testigo en cuanto a su entorno, urbanismo y sociedad. Otro motivo, es que también es el único que contiene imágenes del tranvía de Mataró en Argentona, justo del año en que fue inaugurado. Tampoco hay demasiados filmes que contengan imágenes de la Banda Municipal de Mataró. Cuando el film, recientemente descubierto, se presentó en Argentona, las imágenes de la gente sencilla disfrutando del popular lugar de la Font Picant, reforzó todavía más la voluntad de la comisión ciudadana que deseaba reivindicar el espacio de la fuente para uso público, durante largos años abandonada por el deseo de privatizar el suelo por parte de los propietarios. Por todos y más motivos, es un documento fílmico digno de un estudio en profundidad. 3. EL TEATRO CLAVÉ - PALACE El promotor del ferrocarril en Cataluña, el mataronés Miquel Biada i Buñol, dejó a sus hijos varias propiedades, entre las cuales había un solar en la calle Montserrat, dónde hicieron construir un local que debería ser la sala de actos de la sociedad de Coros de Clavé La Antigua. Más adelante, la sala se convertiría en el local de cine y espectáculos Clavé–Palace (2), denominado primeramente Circo Clavé. No era el primer caso de local recreativo levantado por una entidad coral de Clavé. Estas arraigadas asociaciones fueron ahorrando y esto las permitió levantar edificios como El Prado Catalán, desaparecido, junto a otros locales recreativos como La Euterpe o la Sala Vila, que eran populares lugares de recreo de la ciudadanía (3). El Teatro Clavé tuvo un primer edificio construido el 1881, obra del maestro de obras Ignasi Caballol (4), que fue remodelado el 1899 por Ramon Ribera. Era un bellísimo local, denominado por la gente que lo conoció como ‘El Pequeño Liceo’, caído a la década de los años setenta por la implacable especulación urbanística que, en los últimos años del franquismo, aprovechó por realizar verdaderas desgracias en la ciudad como el derribo de este edificio, la destrucción de las termas romanas de Can Xammar o de la masía fortificada de Can Palauet. La ubicación del teatro, justo al principio de la Rambla de Castelar, dónde había el centro comercial de la ciudad, la convirtió en objeto de deseo de los constructores (5). Según una noticia aparecida en la prensa local, el techo del teatro se hundió durante la noche de manera sospechosa, haciendo imposible que se pudiera volver a poner en funcionamiento el cine, como pedían los ciudadanos. Algunos testigos aseguran haber visto máquinas y obreros adentro aquella noche. El asunto fue tan evidente y la indignación tan grande que los compradores se vieron obligados a conservar la fachada de Ramon Ribera. No se conservó, pero, la fachada lateral -obra del mataronés universal Josep Puig i Cadafalch-, de la cual podemos explicar una curiosa tradición: Según testigos de gente mayor de Mataró, algunos ciudadanos con pocos recursos económicos se llevaban la silla a la calle, sentándose junto a este muro para poder seguir los conciertos y otros actos musicales gratuitamente, en tiempos en que el escaso tránsito de la calle lo permitía. 4. LA PRODUCTORA CLAVÉ - PALACE El film fue una producción del propio Teatro - Cine Clavé-Palace. En este local se hacían todo tipo de espectáculos: circo, teatro, variedades, conciertos de toda clase de música, cine y actos sociales y políticos. A lo largo de su historia se hicieron una gran cantidad de actos para recoger fondos para causas solidarias, tanto en tiempo de paz como durante la Guerra civil. Aquel año 1928, por ejemplo, el 7 de julio se hizo un Festival del Día Cooperativista, organizada por la Unión de Cooperativas, al que se invitó al Ayuntamiento (6); una sesión musical dedicada a recaudar dinero para los damnificados por los incendios de Melilla; la actuación de la novel orquesta de Pau Casals, dirigida por él mismo como solemne apertura del curso 1928-1929, o la actuación del Orfeó Català, entre muchos de los actos remarcables. El día de la Fiesta Mayor de 1928 actuó la Compañía de Zarzuela de Lluís Calvo, que contaba con los barítonos Maties Ferret y Marcos Redondo (7). Al día siguiente, en sesión de la noche, el eminente actor Enric Borràs actuó en la obra de Àngel Guimerà Maria Rosa (8), mientras que el día 29, se dedicó a sesiones de cine. Es una circunstancia significativa que un local destinado a sala de actos de una sociedad claveriana fuera al cabo de unos años promotora de un film sobre un acto de homenaje a Clavé. El arrendador del local que lo convirtió en cine fue Josep Gurgui y Pujol, residente en Barcelona. Tenía varios cines: dos en Barcelona – el Gayarre y el Liceo, en la calle de Sants, y el Clavé-Palace en Mataró (9)… Hombre creativo e innovador, encargó la dirección artística de la programación del cine a Ricard de Baños que exhibió filmes muy actuales de la época como la superproducción Ben-Hur, protagonizada por el actor Ramón Novarro, el mismo año 1928. Esta productora, Clavé-Palace, como sucedió a muchas otras, sólo produjo un único documental: Fiestas en Honor de Clavé. Aun así, el primer intertítulo del film Información Cinematográfica Clavé-Palace podría indicar la intención de continuidad. Tenía la persona adecuada para hacerlo, Ricard de Baños, pero fue seguramente la mala salud de este la que le impidió continuar la línea de rodajes de más documentales. 5. EL REALIZADOR DEL FILM: RICARD DE BAÑOS Ricard de Baños (Barcelona 28-8-1882 / 8-8-1939) había nacido en el seno de una familia de recursos limitados. Sus hermanos Francesc y Ramon compartían la dedicación al cine que también se desveló en Ricard. Trabajaba de joven, como experto en fotografía, en los almacenes El Siglo. Cuando llegó la novedad del cine a la ciudad de Barcelona, se entusiasmó con el nuevo invento. A través de su trabajo en El Siglo conoció a Enric Huet, representante de la productora francesa Casa Gaumont en Barcelona. Este encaminó sus pasos a París, dónde aprendería las lecciones rudimentarias de la técnica cinematográfica. Tras la participación en filmes para la Gaumont, pasó a colaborar en la nueva productora catalana, la Hispano Films. El 1916 Ricard de Baños creó otra productora, la Royal Films, siendo él director artístico y su hermano Ramón, operador (10) , realizando un número muy importante de títulos de la filmografía española. Hacia medianos de la década de los años veinte, empezó a tener problemas de salud, así que aceptó la dirección artística de los cines que su amigo Josep Gurgui le había propuesto. Fue durante este periodo cuando rodó Fiestas en Honor de Clavé. El film no consta como producción de Royal Films, sino como Clavé-Palace, dato que justificaría la propiedad de la producción. 6. ANÁLISIS DEL FILM INFORMACIÓN CINEMATOGRÀFICA CLAVÉ-PALACE Es el único diferente al resto. Es un bonito rótulo enmarcado con florones a ambos lados y ornamentos vegetales. Está virado o teñido con un tono anaranjado y tiene cierto parecido con el que Ricard de Baños usó para la Royal Films, tal y como se puede comprobar en el libro de Joan Francesc de Lasa, aunque más estilizado (11). VISTA PANORÀMICA DE LA INDUSTRIOSA Y PROGRESIVA CIUDAD DE MATARÓ Este intertítulo tiene la misma tipología de los que le siguen, es decir, letras claras, de imprenta, sobre fondo de textura de tela de tono rojizo. La panorámica está tomada desde el que entonces era el punto más alto y alejado de la ciudad: el Cementerio del Caputxins (hoy Cementerio Viejo). Con la cámara plantada sobre trípode – no se nota una sola oscilación -, va girando de forma que recoge la vista desde el extremo derecho de la ciudad a su extremo por la izquierda, con un ángulo de 180º. En primer término se ve la casa del enterrador, justo en la entrada del Cementerio. Inmediatamente después, las casitas del desvío (12), que recogía las aguas de las lluvias de la ciudad. Más allá, el Asilo de Beneficencia para Ancianos Pobres (hoy, Llar Cabanellas). Al fondo, se destaca la basílica de Santa María, con las casas y fábricas con chimeneas humeantes, ciertamente nada a ver con la actualidad. A la izquierda de la panorámica, las huertas del Camí de les Cinc Sènies, último reducto agrícola de la ciudad. GRAN DIADA EN HONOR DE CLAVÉ, CON REPRESENTACIÓN DE LOS COROS DE CATALUÑA: Josep Anselm Clavé (1824-1874) fue el impulsor de los coros que más adelante, por extensión, se conocerían con el nombre de Coros de Clavé. Preocupado por dos vertientes de la sociedad catalana –la social y la musical – promovió la educación y el hermanamiento de las clases trabajadoras masculinas, faltas de recursos. Los obreros y menestrales estaban excluidos de la música que se ofrecía porque entonces era absolutamente elitista – dominaba el belcanto, en una lengua que no era propia-. Tal y como se cita al libro del historiador musical Manuel Valls, Clavé quería dar un impulso social ofreciendo a los trabajadores (...) una educación moral de que los más carecen, hábitos de cultura que no tenían. El hecho de compartir un tiempo de ocio en un acto colectivo y disciplinado cómo es el hecho cantar en una coral, tuvo un resultado sumamente positivo por la clase trabajadora. Valls así lo describe: “[...] los coros ‘euterpenses’ [son], en las poblaciones donde residen, fecundos generadores de paz, de orden, de concordia y de progreso”. (13) Las canciones que Clavé compuso tenían un fuerte contenido social, de las que se desprendía un sentimiento de progresismo, hermanamiento y catalanidad: La Maquinista, Les flors de maig, Els néts dels almogàvars, Els pescadors... La primera sociedad coral fundada por él fue la Asociación Euterpense de Coros de Clavé, que asistió y presidió el acto de homenaje en Mataró, el cual reunió centenares de personas (14). En Mataró había un número importante de coros de Clavé: la Sociedad Coral Antigua, fundada el 1856; Peña, el 1896; La Harmonía Mataronense (15), el 1899; La Perla y la Sociedad Coral La Walkíria, sección coral del Ateneo Obrero, fundada el 1911 y la última en sobrevivir en la ciudad. Aunque se pueda suponer que un acto de este tipo debería disfrutar necesariamente del impulso municipal, como se ha podido comprobar en las Actas de los Plenos, la ayuda fue más de espaldarazo de una acción ciudadana, a la que se añadieron, que no a una iniciativa del Consistorio. Aunque figuraba el acto en el programa de la Fiesta Mayor de 1928, no se rodó ni el 27 ni el 28, sino el 29, fuera de los días propiamente festivos. Se anunció que el día 29 a las cuatro de la tarde, llegarían las entidades corales de Cataluña que (...) en manifestación pasarán a saludar al Ayuntamiento y bajo su presidencia se dirigirán a la calle del Camifondo, donde será descubierta la lápida que dará el nombre de Clavé a la citada calle. A las cinco, festival popular en el Parque Municipal, formando parte las entidades corales, banda municipal y el Esbart de Dansaires de Barcino...(16). Aquella Fiesta Mayor contó como portadores del pendón de las patronas de la ciudad, santas Juliana y Semproniana, en la procesión oficial, con el Barón de Viver, alcalde de Barcelona, el Ministro de la Gobernación, don Severiano Martínez Anido, el conde de Montseny, presidente de la Diputación de Barcelona y Cabeza Provincial de la Unión Patriótica don Andrés Gassó y Vidal. La Fiesta de los Coros de Clavé se celebró el día 29, al día siguiente de la Fiesta Mayor porque era domingo, puesto que los cantores de las corales no podían faltar a sus puestos de trabajo. Pero se añadió otra circunstancia: uno de los coros de Clavé más emblemáticos de la ciudad, La Harmonía Mataronense, que recibía cierta ayuda municipal, actuaba el día 28 en la Olot, segundos consta en una comunicación oficial del Ayuntamiento de Mataró a aquella ciudad (17). El reconocimiento de la figura de Anselm Clavé había sido anteriormente demostrado en la ciudad en varias ocasiones: el primer acto fue el 28 de octubre de 1911, con la colocación de un busto de bronce en el Parque Municipal, único parque de la ciudad en aquellos años. Este primer acto fue también la estrena oficial de la Banda Municipal de Mataró, dirigida por Agustí Coll. El segundo acto en honor a Clavé fue el 28 de julio de 1913, también en el Parque. Más tarde, el 1926, todavía se hizo otro acto en que cantaron los coros claverianos, en este caso para la instalación del busto de Pep Ventura. En todos estos actos celebrados en el Parque, tocó la Banda Municipal, cantaron los coros y, excepto el de 1911, se tocaron sardanas (18). En el homenaje del 1928, quien fue el verdadero promotor, fue el señor Antoni Casabella, el cual, conjuntamente con los representantes de otras entidades corales de la ciudad, propusieron al Consistorio la colocación de una lápida que diera nombre al insigne músico. Antoni Casabella, conocido a la ciudad con el mote de Fogonini, hombre amante y conocedor de la música, pese a no dedicarse a ella de manera profesional, dirigía un coro de Clavé. Era fogonero de profesión y tenía un taller de fogones para carbón en la Muralla de Sant Llorenç, cerca de la plaza de Santa Anna, en medio de la ciudad, lugar obligado de paso del tranvía. Los que lo conocían, le hicieron un divertido juego de palabras con su oficio y su afición a la música: le llamaban Fogonini, como si de un músico italiano se tratara, evocando los nombres de Rossini, Paganini, Tartini... cosa que, ni que decir tiene, no le ofendía en absoluto (19) En el Pleno del Ayuntamiento de 4 de junio de 1928, Antoni Casabella y los representantes de las entidades corales promotoras del acto y miembros de la comisión gestora, solicitaron que se dejara sin efecto el acuerdo de 12 de septiembre de 1927 en el cual se había propuesto poner el nombre de Clavé al antiguo Cami Fondo y ponerle a una nueva calle que se había de urbanizar entre la Rambla de Castelar y la plaza de Santa Anna, o bien ponerle al paseo marítimo que entonces todavía no tenía ningún nombre. Los promotores del acto y la gestora los sabía mal perder un nombre tan popular, que procedía de la época en la que la ciudad todavía tenía murallas. Justo allí había una puerta de acceso a la ciudad, el portal de Valldeix, el cual llegaba el camino que venía de fuera de la ciudad y que recibió el nombre de Camí Fondo puesto que se adentraba en las huertas de extramuros. La propuesta fue desestimada por el Consistorio de manera expeditiva y se confirmó el lugar. La comisión pidió al Pleno la cantidad de doscientas pesetas para la lápida y la propaganda que se había de editar, cosa que los fue concedida (20). . El Ayuntamientos hizo insertar al diario Las Noticias el anuncio de los actos de la Fiesta Mayor y del homenaje a Clavé del día 29 de julio, con un importe de cincuenta pesetas (21). Volviendo al film, las imágenes del primero intertítulo corresponden a la llegada de los diferentes coros de Clavé, que en número de cuarenta participaron en el acto. Al final de la calle Churruca se ve la estación del tren, que ya era cómo es en la actualidad, no la antigua que estaba ubicada en el extremo de la calle Sant Agustí. También se puede ver la parada de tartanas y vehículos que recogían los viajeros. A mano derecha de la imagen, la Fábrica de Géneros de Punto Cabot y Cabot, construida el 1918 (22) y ubicada al lado de la primigenia Cabot i Barba. Los diferentes coros de hombres, muchos de ellos con barretina en la cabeza (23), dejaron apoyados a la pared los estandartes. Empiezan a andar en dirección a la Rambla de Castelar, hacia la Rambla de Mendizábal, dónde había el Ayuntamiento, por dirigirse hacia el Camí Fondo. La filmación está realizada muy probablemente desde el balcón de una casa de la misma calle Churruca, con planos ligeramente picados, puesto que las casas tenían poca altitud; era la típica casa de bajo y piso. Ricard de Baños consiguió desde esta filmar la llegada de los grupos. Se da el caso que el actual número 50 de esta calle había en aquellos años la Casa Prat que, según anuncio de la prensa, era fotógrafo (24). Es más que probable, pues, que Baños pidiera a Prat que le dejara filmar la llegada en el balcón del piso. Desde el mismo lugar y cambiando el punto de mira, en contraplano, filmó la subida calle Churruca arriba. LAS REPRESENTACIONES DESFILAN POR LA CALLE DE CHURRUCA Y POR LA AVENIDA DE CASTELAR (25) Los grupos corales pasan por la calle central de la ciudad, lugar dónde había tres cines: el Clavé-Palace, de Josep Gurgui; el Gayarre, de Josep Cugat y Miró y el Moderno, de Agustí Trilla Ralín. Los tres estaban enlazados por la ruta del tranvía. Unas calles más arriba se encontraba el Teatro Bosque, de Josep Pruna y Verónica, que habitualmente hacía teatro lírico y variedades y que instalaría también una cámara por hacer cine. La filmación recoge el momento del paso del tranvía de vuelta a la estación en la plaza de Santa Ana, dónde se distingue perfectamente una de las tiendas más populares de la ciudad, conocida con el mote de Cal Rebregat (26). En este establecimiento, mayoritariamente dedicado al género de punto, se podían conseguir todos aquellos objetos que difícilmente se podían encontrar en otras tiendas. Pero lo más importante de la secuencia es, sin duda, las imágenes filmadas correspondientes al tranvía número 2, las úni- 29 cas que existen de aquella fecha. La filmación está realizada aprovechando alguna de las casas de la Rambla Mendizábal (hoy Riera), estas ya más señoriales, algunas de dos pisos. Según el cálculo del ángulo de visión que abarca el objetivo, pudo ser filmado desde la antigua casa de la Ferretería Colomer, centenaria a la ciudad. Los coristas, mayores y pequeños, algunos de estos de la mano de sus padres, con barretina, son filmados en plano general, acabando la secuencia cuando el tranvía sale de campo. de este nuevo transporte. El 15 de junio de aquel año, al coche número 2, en la plaza de Santa Anna, se le salió el trolley del cable y arrastró la aguja aérea. Ciertamente, el bulto de esta instalación se puede comprobar con detalle en las imágenes del film. La crítica en la prensa local instaba a las autoridades a hacer una revisión seria de la instalación. Al cabo de poco, el 13 de agosto de aquel mismo año, hubo otro accidente todavía más importante: (...) No sabemos si los técnicos y los directivos de la empresa propietaria y explotadora del Tranvía de Mataró en Argentona se habrán convencido de su inepcia después de los vergonzosos hechos de ayer... (34) 6.1. El Tranvía de Mataró a Argentona El año 1927, un grupo impulsado por Eduard Fortín y Soler, exalcalde de Argentona, y por Antoni Gaillard y Cluchier, industrial químico y veraneante de aquella villa, presentaron a ambos ayuntamientos la propuesta de enlazar las dos villas, Mataró y Argentona, por medio de un nuevo transporte sobre raíles (27). La línea abarcaba una distancia de casi seis kilómetros. Su recorrido atravesaba un puente construido especialmente para el paso del tranvía, sobre la riera de Argentona. Este se convirtió en un verdadero punto negro del recorrido, dado que las rieras del Maresme, en caso de lluvia pasan, en breve tiempo, de estar totalmente secas a bajar con gran caudal de agua, arrastrando todo lo que encuentran a su paso. El 18 de abril de 1927, el Pleno del Ayuntamiento de Mataró aprobó el informe emitido por el ingeniero municipal. El 21 de mayo de aquel año, la alcaldía aprobaba aceptar la invitación por asistir al acto de inauguración y bendición de los dos coches, en el cruce de la ronda Prim con la carretera de Argentona. En este punto se encontraban las cocheras y había el fielato de entrada a la ciudad. El acto de inauguración, previsto para el día 27 de aquel mes, contaba con la entrega del pergamino con el nombramiento del título de hijo adoptivo de la villa de Argentona a Dàrius Rumeu y Freixa (Barcelona 1886-1970), segundo Barón de Viver, de ascendencia argentonense, alcalde de Barcelona y vinculado, entre otros negocios, a los Ferrocarriles de Cataluña y de Sarrià. Es bien clara pues, su relación con el apoyo a la línea del tranvía. En reconocimiento, una de las últimas paradas, llevaría el nombre de Barón de Viver. El Ayuntamiento de Mataró pagó a la empresa Viuda e Hijos de Joan Viada (28) la cantidad de 135 pesetas en concepto de adornos para la fiesta de inauguración del tranvía (29). Al principio del servicio, la compañía disponía de dos coches: el 1 y el 2. El segundo es el que sale en el filme (30). El número 3 era denominado popularmente “La Treseta”. El 1928, en los talleres de Mataró propiedad de Joan Torrent Gispert, se construyó el número 4, denominado “El Grande”. El año 1962 se adquirió en Gijón el último, el número 7, denominado “La Góndola”. La competencia con los automóviles, junto al incremento del tránsito, obligó a desviar el recorrido varias veces, dejando finalmente de pasar por el centro de la ciudad, cosa que fue causa de litigios entre el Ayuntamiento de Mataró y la empresa de tranvías que quería mantener la línea. El 1965 murió Eduard Fortí i Soler, su fundador y defensor. La muerte tampoco tardaría demasiado a llegar al tranvía: la noche del 9 al 10 de octubre de aquel año, una fuerte tromba de agua inundó las cocheras de los tranvías y destruyó el puente de la riera de Argentona, paso obligado por el tranvía sin el cual no podía acceder a aquella villa (31). Se perdería por siempre jamás un medio de transporte popular del cual incluso se hicieron canciones satíricas, aunque, a fe por lo que se decía la prensa del momento, tenían cierta razón: Allà Mataró Hi havia un tramvia Que sempre que plou Se surt de la via... Tra-la-la-la-la-là caram, quin tramvia! Tra-la-la-la-la-là, Que bé que s’hi va! (32) No se puede decir que la llegada del tranvía de Mataró fuera bien recibida por la ciudad. De entrada, los comerciantes y feriantes se quejaban que su paso trastocaba su actividad comercial. Los ciudadanos estaban molestos con la catenaria y los cables que colgaban en medio de la calle o sujetados en parte a sus casas. Si el ferrocarril, el 1848, había recibido toda clase de críticas por parte de los carreteros, ahora pasaba lo mismo con el tranvía, puesto que los conductores de tartanas y los taxis veían peligrar su negocio. Apenas puesto en funcionamiento, los accidentes favorecieron el desprestigio La noticia explicaba que quienes iban dentro el tranvía comprobaron como el coche funcionaba sin el freno de delante y que detenían a mano el coche en las paradas. A otro coche, al salir de Argentona, se le rompieron los frenos, cayendo los usuarios al suelo. Cambiaron el coche y al retomar el accidentado trayecto, todavía pretendieron volver a cobrarles el billete. Además, según la misma fuente, había críticas sobre el vocabulario grosero que empleaban los conductores del tranvía que ofendía principalmente las señoras. EL EXCMO. SR. ALCALDE DON ANTONIO DE PALAU, PRONUNCIA UN ELOCUENTE DISCURSO, MOMENTOS ANTES DE DESCUBRIR LA LÁPIDA QUE LA ANTIGUA CALLE DEL CAMÍ FONDO DA EL NOMBRE DEL INSIGNE MÚSICO Fue rodado desde el primer piso del edificio del chaflán del antiguo Camí Fondo, Caputxines y Portal de Valldeix. Ricard de Baños gira la cámara en un intento de captar la totalidad de la multitud del acto. El poco campo visual que disponía, limitó una filmación más completa, puesto que apenas consigue 180º. La ventana con barrotes de hierro que sale en la filmación sobre la cual había la nueva lápida a descubrir, corresponde a una antigua casa de cós (35) con una fuente donde abrevaban también los animales que venían de les huertas. Se ve la multitud que acompañó el acto: no solo los coristas, con sus bellos y variados estandartes, sino las autoridades, el director de los Coros de Clavé, la Banda Municipal y un gran nombre de mataronenses. Los hombres llevan casi todos sombreros de paja, la popular “canariera” o “paraguayo”, y con blusa de trabajo y gorra los de clase obrera. Mucha gente lleva el abanico de cartón que se daba a los primeros asistentes en llegar a la Misa del Oficio de la Fiesta Mayor, costumbre que aún se conserva, aunque ahora son de pago. 6.2. La Banda Municipal de Mataró En la filmación, el acto está acompañado por una banda de música que se llama "municipal". La documentación existente sobre ésta en el Archivo Municipal de Mataró aclara cuál era realmente su situación en el momento que se celebró el homenaje de los Coros de Clavé en Mataró: Del año 1925, consta un expediente sobre la justificación de cuentas de la subvención otorgada a la banda municipal de música, aportación de otros datos y antecedentes a esta corporación. (36) En la filmación, los músicos de la banda municipal van ataviados con uniforme, con chaqueta de botones dorados y gorra de visera. Del conjunto de instrumentos destacan tres tubas, algo de lo que se puede deducir que la formación instrumental estaba bastante equilibrada en calidad sonora. De hecho, el día del homenaje a Clavé, la banda de música aún no estaba reorganizada. En el dictamen de fecha de 28 de diciembre de 1928 del Pleno de la Permanente del Ayuntamiento se reconoce que (...) desde hacía quince años un grupo de ciudadanos amantes de la música organizaron una banda de música con la modesta tutela del Ayuntamiento. Este grupo de entusiastas le pusieron el nombre de "municipal", probablemente con la esperanza de que algún día lo llegara a ser. La banda gozó de una buena reputación durante unos años, hasta que la organización decayó, mencionaron literalmente que (...) el crédito artístico se derrumba, de tal manera que la corporación casi se disolvió, cosa que se evitó gracias al director y profesores músicos. En el mismo expediente, se concluye que la banda debía ser reorganizada y que era necesario un nuevo reglamento. En el Pleno Municipal de 6 de diciembre de ese año, el teniente de alcalde, señor Josep Spà Tunyí propuso un concurso público para adquirir instrumentos para dotar a la banda de música con instrumentos que, aparte de las características técnicas pertinentes, deberían tener una placa con el nombre grabado de Ayuntamiento Constitucional de Mataró. (37) Se sabe que la Casa Parramon, veterana casa musical de Barcelona, concursó, según documento recogido en el expediente. Pero la propuesta que se había hecho al Ayuntamiento iba más allá de hacer oficial la existencia de una banda municipal, ya que su director, el músico Agustí Coll i Agulló presentó el diseño de lo que debería ser la Escuela Municipal de Música, concretando las características profesionales del profesorado y el contenido de las materias. Se hizo una propuesta de reglamento a partir de la cual se redactó el que finalmente se aprobó. Por tanto, en este acto de homenaje a Clavé, la Banda de Música estaba pendiente de reorganización. Continuando con el filme, el alcalde de la ciudad de Mataró, Antoni de Palau Soler y Simón (38) hizo una alocución a la nueva calle, tras la cual se levantó una cortina que mantenía tapada la lápida, siendo saludado por todas las personalidades que acompañaron el acto. Tal como se recoge en la prensa: “A la entrada de dicha calle los coros de la localidad bajo la dirección del maestro Casabella entonaron el Himno a Clavé, compuesto expresamente para el acto. Es una bella composición que valió unánimes elogios a su autor, señor Casabella. Seguidamente, el secretario del Ayuntamiento, señor S. De Boadó, leyó el extracto del acta en que se acordó dar el nombre de Clavé al Camí Fondo. El alcalde pronunció un hermoso discurso elogiando la figura de Clavé y a los coros que tanto saben enaltecer su obra y felicitándose del éxito de la fiesta. Terminó recomendándoles prosigan su obra para el bien de la patria y con vivas a Clavé, Mataró, Cataluña y España, que fueron contestadas con entusiasmo”. (39) Al acto asistió la junta entera de la Asociación Euterpense de Coros de Clavé de Cataluña: Josep Capdevila, presidente; Sebastián Parus, vicepresidente; Ramón Sirvent, tesorero; Juan Muñoz, secretario y los vocales Joan Domènech, Joan Oller, Jaume Solanas y Joan Martí. Tras las palabras del alcalde, Antonio Casabella, promotor del acto, tomó la batuta y dirigió los cantores que interpretaron el Himno a Clavé. Baños filmó estas escenas en planos que captaron la totalidad de la calle, ciertamente bastante estrecha, de unos cuatro metros de anchura, con aceras de no más de uno, lo que no permitía demasiada profundidad de visión, de modo que queda reflejado el agobio humano en el acto. Cabe recordar que esta calle tenía la función de entrada a la ciudad de los carros de las huertas de las afueras, no era un "camino real". Por eso, como ocurre en todos los del centro histórico, la anchura es reducida. Por las dos lápidas se pagó la cantidad de doscientas veinte pesetas al marmolista José M ª Casas. EN EL PARQUE MUNICIPAL DURANTE LA FIESTA El lugar más adecuado para realizar la cantata conjunta de la selección de obras escogidas por los Coros de Clavé fue la pista central del Parque Municipal, que hoy todavía se mantiene como en la filmación. De hecho, en la ciudad no había otro lugar en condiciones donde poder albergar tanta gente, sobre todo en verano, puesto que ninguno de los teatros –cine de la ciudad tenía suficiente boca de teatro para que cupieran los cantores de los cuarenta coros. En la filmación se ve el que fue el quiosco de bebidas del parque, de madera y de estilo alpino, muy típico en algunas construcciones de ocio de estos años y del que hoy no queda nada. La pista servía para que los niños pudieran pasear con sus triciclos o bicicletas, puesto que el resto del parque – como hoy – tiene el suelo de arena. Durante muchas décadas, hubo a la ciudad un matrimonio que tenía triciclos y bicicletas de alquiler para usar en esta pista y por el parque; muchos niños de clase trabajadora no tenían de propiedad. Este alquiler duró hasta la década de los años sesenta (40). Después de una rápida filmación de la Banda Municipal y de la llegada del alcalde y autoridades, Baños pasó a filmar la cantada. La dirección corrió a cargo de Francesc Albareda, director de la coral mataronesa La Perla (41), el cual subió al entarimado con el fin de facilitar la visión a todos los coristas. En su última se distingue con claridad el estandarte de la Asociación Euterpense de los Coros de Clavé. El programa coral estaba compuesto por las siguientes canciones, todas ellas del repertorio claveriano: Els pescadors, que fue dirigida por Agustí Valdé, director de la coral Harmonía Mataronense - a quien vemos dirigiendo - y las demás por Francesc Albareda, en el centro de la imagen: Arre, Moreu, L'Empordà, La Maquinista y el estreno del Himno a Clavé. Baños optó por filmar la escena primero en contraplano, desde el punto de vista desde el que los directores miraban a los cantores para pasar al plano americano en el momento final de la canción, así como el mismo tipo de plano para la filmación del alcalde, su esposa y familia. La reseña de la prensa dice que (...) A continuación el alcalde colocó a cada 'bandera' una hermosa y artística medalla recuerdo de la fiesta pro-Clavé (42)… como se había aprobado en el Pleno del Consistorio de 12 de diciembre de 1927. Los Coros de Clavé participantes se encuentran en la tabla de la página 19 (43). 6.3. Repertorio musical de la fiesta Según el programa, en el acto también participaron el Esbart de Dansaires Barcino y la Cobla Los Montgrins, pero no existe ninguna imagen correspondiente a estas actuaciones. En cambio, Ricard de Baños se entretuvo en filmar diversos planos de los asistentes, ciudadanos anónimos que miraban con curiosidad la cámara. El Esbart Barcino había sido contratado por Agustí Valdé, pagándole al Ayuntamiento la cantidad de 259,90 pesetas y Joaquim Vallespí, representante de la Cobla Los Montgrins, 593,50 pesetas. Las corales participantes recibieron la medalla conmemorativa del acto, que fueron hechas por Hijo de R. Castells, por un importe de 800 pesetas (44). Por cierto, un dato contradictorio fue que en la prensa (45) se menciona la participación de setenta coros de Clavé, mientras que en el Libro de Actas del Pleno de la Permanente consta que se encargaron medallas para cuarenta corales. Se gastaron 25 pesetas en concepto de refrescos para los coristas. En el diario Clavé - Portavoz de los coristas de Clavé (46), aparecen publicadas las piezas que fueron cantadas en el acto honorífico: La Maquinista, L'Empordà, Los pescadors, Arre Moreu y el estreno Himno a Clavé, del mataronés Antoni Casabella. En el Fondo Documental de la Nova Aliança Mataronina se conservan muchas de estas partituras y transcripciones cantadas durante años por los Coros de Clavé mataronenses (47). A continuación, describimos el contenido musical de las piezas que integraron la cantada: • La Maquinista (1867). Polka catalana corejada [sic]. Música y poesía de Josep Anselm Clavé (1824-1874). Para 3 voces: tenor 1º, tenor 2º y bajo. El título de esta pieza hace referencia a la fábrica metalúrgica barcelonesa La Maquinista Terrestre y Marítima, fundada en 1855 (48). Durante la interpretación de esta pieza se hacía sonar un yunque como instrumento musical en alusión directa a la metalurgia. Su letra de temática obrera, que recoge el ideal revolucionario del trabajador que supera su estado de siervo de la gleba para asumir la dignificación a través de su esfuerzo laboral, la hacía ser una de las más carismáticas del repertorio claveriano: Al taller! A traballar! És lo pa de la família, la suor de nostre afany. Al taller! A las enclusas! Al cargol! Al torn! Al banch! Que los timbres més honrosos són los timbres del traball. [sic] • L’Empordà (1908). Sardana á coro de omes a veus solas [sic]. Para 4 voces: tenor 1º, tenor 2º, barítono y bajo. Enric Morera (1865-1942) puso música a ritmo de sardana al poema encargado a Joan Maragall (1860-1911), que es una oda a la tierra cuna de esta danza. Explica el nacimiento de la comarca del Empordà, que tiene mar y montaña, como fruto del amor entre una sirena y un pastor: La sirena es féu un xic ençà, I un xic ençà el pastor de la muntanya, Fins que es trobaren al bell mig del pla, I de l’amor plantaren la cabanya... Fou l’Empordà. • Los Pescadors. Barcarola catalana á veus solas [sic]. Música y poesia de Josep Anselm Clavé. A 4 voces: tenor 1º, tenor 2º, barítono y bajo. Esta pieza de temática marinera consta de un andantino, que es propiamente la barcarola – con el identificativo compás 6/8 que recuerda una remada tranquila-, y toda una prolongada sección previa con un moderato en compás cuaternario y un allegro a binario. • Arre Moreu (o Arri, Moreu!) (1864). Idilio catalá á veus solas [sic]. Para 3 voces: tenor 1º, tenor 2º y bajo. Letra de Josep Vergés i Almar, música de Josep Maria Ventura, mas conocido como Pep Ventura (1817-1875), reformador de la cobla y consolidador de la sardana. Josep Vergés, letrista muy vinculado 31 al círculo cultural y artístico catalán, hizo una letra de cariz pastoral, ambientada en el Empordà, en la que también se aclama al trabajador de la tierra y a la cultura catalana: Gloria al pages laborios y al institut català! [sic] • Himne a Clavé (1928), de Antoni Casabella. Fue la obra ‘estrella’ del acto, ya que era un estreno y, además, obra de un ciudadano mataronés. La letra no difería demasiado de la que era habitual en este tipo de odas, himnos y composiciones dedicadas a Clavé, en les que se solía destacar el lema “Progreso, Virtud y Amor”: De sos cants els aimants fem-li ofrena, entusiastes alcem son penó, i a grans coros lloem tots son lema: de Progrés, de Virtut i d’Amor.[sic] DURANTE ESTA ÉPOCA DE CALOR SOFOCANTE NUESTRA PLAYA SE VE CONCURRIDÍSIMA POR LA GRAN CANTIDAD DE PÚBLICO Y GENTILES BAÑISTAS Esta es, seguramente, la secuencia más popular del filme, ya que se puede comprobar con qué sorpresa fue recibida la filmación de Baños en la playa mataronense. Efectivamente, con la cámara a cuestas, fue recogiendo imágenes de los que estaban refrescándose en la playa. Se puede comprobar cómo había gente ataviada con ropa de calle o con traje de baño, los hombres con tirantes y cuerpo entero y las mujeres, con mangas. Cabe mencionar que la playa tenía una separación entre hombres y mujeres y familias. Sobre la conducta adecuada a la playa ese mes de junio el Boletín Oficial (49) había publicado una ley de la que, según se puede comprobar en la filmación, los ciudadanos hacían poco o nulo caso. Veamos algunos artículos: Artículo 1º. No se podrá entrar en los establecimientos con perros u otra clase de animales. Artículo 4º. Queda prohibido bañarse sin traje completo de baño, que se deberá llevar constantemente abrochado y no se podrá circular, mientras se lleve este vestido, por las dependencias del vestíbulo de entrada, café, restaurante o paseo. Artículo 8º. No se permitirá que, con el pretexto de tomar baños de sol, permanezcan en la playa juntos hombres y mujeres, aunque sea al departamento de familias, que no lleven el traje de baño con las condiciones anteriormente señaladas. En la playa de Mataró y toda la franja costera de la comarca, como en otros lugares, había casetas de baño donde los bañistas iban a ponerse el traje de baño. Estas casitas de madera se mantuvieron bien hasta la década de los años sesenta. No eran fijas, sino que los propietarios de las instalaciones las alquilaban. El 4 de junio de ese año el Ayuntamiento autorizó a Ambrosio Herrero y Piquer para poner una barraca de 2 x 2 m. para baños en la playa frente a la calle del Callao (50), popular barrio marinero de Mataró. La ciudad nunca había tenido puerto natural y las barcas habían de arrastrar por la arena, sobre palos como traviesas de vía, hasta llegar a la playa. Los que ponían las travesías al paso de las barcas eran los llamados ‘palers’, oficio ya desaparecido. De este barrio, todavía queda un reducido grupo de casas, testigo de la sencillez y humilde construcción con la que fueron edificadas. El Callao no era el único lugar autorizado donde instalar casetas de baño: el día 27 de junio, el Ayuntamiento autorizó á Jose Isla Aromí y Álvaro Teyss Costa para instalar casetas de baños públicos de mar, de madera, entre las calles de San Antonio y San Juan (51), previas al paso de la vía y en carretera, que separaban la ciudad de la playa. Estas calles iban a parar al establecimiento llamado Can Maitanquis (nombre recibido merecidamente, ya que siempre permanecía abierto). Este y todas las populares casas que lo rodeaban, fueron derribadas en 1992 para hacer una explanada desde donde salió la Maratón de las Olimpiadas. Hoy, es una zona de aparcamiento de pago. La secuencia empieza con la filmación de los bañistas masculinos, niños y hombres de distinta edad, que realizan ejercicios de equilibrio sobre unos hierros que terminan en forma de anilla. Estos hierros servían para pasar las cuerdas de lími- te donde podían ir los bañistas que no sabían nadar, como indicaba otro artículo del Boletín Oficial. Pero se puede comprobar que no hay ninguna cuerda y que los hierros servían para jugar. Al fondo, se ven las barcas de los pescadores varadas en la arena y al fondo, se distingue el Cerro de Onofre Arnau, más conocido como el Castillo de Mata, en las afueras de la ciudad. Detrás, se ven estas populares casetas y otros paramentos caseros para protegerse del sol. Los niños, jóvenes y hombres, siguiendo la cámara, hacen alarde de todo tipo de muecas y piruetas. Buena parte de la secuencia se centra en los hombres, ya que seguramente la misma insistencia con las chicas y mujeres habría podido ser considerada inadecuada. Una niña con vestido de baño con mangas, gorro de baño y corchos atados a la cintura, como era indicado en personas no nadadoras, va siguiendo insistentemente la cámara. Después Baños filma algún grupo familiar en el que hay personas de todas las edades, con perro incluido, contraviniendo la normativa oficial. En cuanto a esta "normativa", era tan evidente su nulo obedecimiento que no sólo eran los perros que iban a la playa con sus dueños, sino que también compartían baño los caballos con sus jinetes, haciendo gala del dominio de los animales saliendo del agua y pasando ante la cámara. FIESTA MAYOR DE ARGENTONA, LUGAR PREDILECTO DE LOS MATARONENSES POR SU AGRADABLE TEMPERATURA Y DELICIOSAS FUENTES La Fiesta Mayor de Mataró se celebra los días 27 y 28 de julio, mientras que la de Argentona, del 2 al 4 de agosto. Esta proximidad de las fiestas mayores fue la que Baños aprovechó para ampliar el reportaje de las Fiestas de Clavé y filmar ambas localidades. Argentona es una población que adquirió carácter de villa de veraneo gracias a sus numerosas fuentes de aguas minerales. Su situación era atractiva por la proximidad al mar, a la par que ser un buen centro de excursiones. Gozaba de buenas comunicaciones, al disponer la vecina Mataró de estación de ferrocarril, ante la cual había una explanada que disponía de una parada de tartanas, autobuses y, desde ese año, el tranvía, que llegaba a la última parada en la Font Picant. Argentona, como centro importante de veraneo que era, reunió un número importante de personajes del mundo cultural como Enric Granados, Eugeni d'Ors, Hipólito Lázaro, Jacint Verdaguer, Martí Alsina... Algunas de las fuentes fueron aprovechadas para la explotación comercial, como el Manantial Ballot, de la Font del Ferro o el Balneario Prats, de la Font Picant (52). Las aguas de estos manantiales, como el agua mineral de Cabrera, tenían reconocidas propiedades curativas, de modo que se podía comprar en farmacias (53). En cuanto a la villa de Argentona, Baños se limitó a rodar imágenes obtenidas en la famosa Font Picant, lugar de recreo de personas de clase trabajadora que iban allí a pasar el día, en el recinto del parque. En este lugar había un manantial de aguas ferruginosas que era servida en vasos de cristal a los usuarios, vasos que tenían un color marrón para la impregnación del mineral en el cristal (54). En el establecimiento, que separaba el surtidor de la fuente con un mostrador y se cerraba con unas puertas de hierro forjado, se podían comprar las típicas bolsas de golosinas, muy apreciadas por los niños, ya que su dulce gusto disimulaba el del hierro de la "sana agua” que sus padres les hacían tomar. La propiedad de este lugar es aun motivo de litigio entre el propietario y los vecinos de Argentona. Después de los años sesenta, el propietario cerró el servicio de agua, así como el acceso al recinto y el parque que rodeaba la fuente, con la intención de venderlo urbanizarlo. El lugar, a efectos económicos para el propietario, era ideal ya que el lugar está ubicado al final del señorial paseo que lleva el nombre de Barón de Viver, paseo en el que destacan casas de época modernista y novecentista. La Font Picant quedó palabras años abandonada; arrancaron las rejas que se ven en la filmación, se perdió el manantial y se degradó el paraje natural, convirtiéndose de lugar de recreo en vertedero de desechos. En la filmación, los protagonistas son gente anónima, niños, jóvenes, parejas, grupos de chicos y chicas que pasan ante la cámara plantada de frente la entrada del lugar donde la gente iba a tomar el agua. A ambos lados de este paseo, bancos de piedra lisa permitían el reposo. Se trata de gente sencilla, ves- tida de "domingo". Los hombres con sombrero o gorra, algunos niños con los pantalones sujetos con elásticos y la cabeza afeitada, como medida higiénica, ya que los parásitos en la cabeza, los piojos, eran algo más que habitual. En el camino posterior del parque se ven pasar unos guardias montados a caballo, encargados de para mantener el orden en aquel lugar. Baños hace una panorámica y gira la cámara, ahora para filmar la gente de cara que sale de tomarse su vaso de agua. De carácter halagador, sigue el siguiente rótulo: EN LA AVENIDA DEL MANATIAL BURRIACH ABUNDAN LAS CARAS BONITAS No es que Baños desease solo filmar chicas bonitas, ya que por delante de la cámara pasa una verdadera representación de la moda y estética del momento: desde abuelas con vestido y pañuelo negro, a jóvenes con traje y sombrero paraguayo, chicas con falda que comenzaba a acortarse (aunque bajo la rodilla), niñas con vestidito corto y trenzas con lazos, abuelos con gorra y chaleco de terciopelo... Como en Mataró, el objetivo no sólo fue el lugar, sino la gente del pueblo. LOS INDISPENSABLES CABALLITOS, ENCANTO DE CHICOS Y GRANDES Los recursos para la diversión eran muy limitados y la instalación de la feria gozaba de un éxito de público seguro. Desde un ángulo excesivamente cercano, ya que no logra captar ni la mitad de ellas, el realizador filmó algunas de las típicas atracciones de feria. En estas imágenes se ven un carrusel con caballitos, propiedad de Antonio Alpens Viñals y detrás unas barcas-columpios, las únicas que salen filmadas. Las atracciones eran muy sencillas: barracones de tiro de anillos, caballitos, tiro al disco, Pabellón de la Bella Galatea (55). Ni que decir tiene que esta última atracción, que podía propiciar algún "malentendido" por su nombre, dejaba bien claro a los anuncios de prensa que se trataba de un espectáculo totalmente moral. En la feria había un lugar de consumo indispensable: las paradas de patatas fritas y churros. La concesión la había obtenido Pedro Tur Pujol, con una churrería en Mataró conocida y apreciada por la calidad de sus productos. Junto al establecimiento, situado en la esquina de la calle de Argentona, donde se adquirían las típicas papelinas de todos colores que el churrero llenaba de patatas o churros al momento, había una parada del tranvía. El señor Pere Tur era un hombre muy obeso (56), tanto que no se entendía cómo se podía mover dentro del estrecho espacio de la churrería, entre recipientes con aceite hirviendo, mientras giraba con la mayor habilidad del mundo las patatas y los churros. Este negocio familiar continuó hasta hace relativamente pocos años, dejando a los mataronenses sin las típicas y apreciadas "patatas" del churrero. La filmación sólo recoge unos momentos del giro del carrusel pero ninguna atracción ni parada. Al fondo, se ven las barcas - góndolas. EN EL CAMPO DE DEPORTES, EL BOXEADOR CUBANO CASTILLO Y OTROS AMATEUS DEL NOBLE SPORT DESPUÉS DE SUS ENTRENAMIENTOS En Mataró hubo hace años una gran afición al boxeo, de modo que la inclusión de un combate con un personaje popular de este deporte como el cubano Castillo, tenía el público garantizado. Existe un aspecto importante a reseñar: Ricard de Baños también era un hombre muy aficionado a los deportes. En el libro del biógrafo de los hermanos Baños, Joan Francesc de Lasa, sale una fotografía de Ricard, muy joven, con pantalón negro, exhibiendo el torso desnudo y apretando los puños, en una posición clara más de boxeador que de gimnasta (57), aunque el libro se cita que (...) hasta entonces, la gran afición de Ricard, además de la fotografía, había sido el deporte… Era un apasionado por la gimnasia. Seguramente esta afición al deporte se centraba en el boxeo. Había filmado antes combates por lo que probablemente se entretuvo en inmortalizar al boxeador cubano en un momento de descanso. Alrededor del campo de deportes, de una simplicidad extrema, ya que el cercado está hecho con planchas de madera, las hileras de sillas con espectadores. Entre estos, los de la Federación Mataronense de boxeo. En los años veinte, el boxeo y el fútbol son dos espectáculos depor- tivos muy populares. Barcelona era la capital del boxeo español, donde en 1922 se había constituido la Federación Española de Boxeo. En 1926 Joaquim Alís, que ejerció de entrenador, con Joaquim Trincher, José Barranco y los hermanos Esteve organizaron los primeros combates de boxeo amateur en Mataró (58). Es normal que en la Fiesta Mayor desearan llevar un boxeador de renombre. El escogido fue el cubano Ramón Castillo que se encontraba en Barcelona de gira (59). En el filme se le ve sonriente, ataviado con su albornoz, acompañado de otro cubano con traje elegante y sombrero de paja, probablemente su manager. Todos ellos están sentados en la que sería la modesta tribuna. Baños filma en planos cortos para pasar a girar la cámara de derecha a izquierda-recurso utilizado de manera muy reiterativa en este film-, hasta 180 º, o todo lo que le permitió el ángulo de visión con trípode. Después, vuelve a los planos medios para enfocar personas concretas. Un detalle representativo de la moral de la época lo podemos apreciar en una señora que, apercibiéndose de que es objeto de filmación de la cámara, se baja inmediatamente y cuidadosamente la falda, asegurándose de que las rodillas estén debidamente cubiertas. Después de estas imágenes, la filmación vuelve a la Rambla Castelar, al final de la cual estaba ubicado el Cine Clavé-Palace. Las primeras imágenes corresponden a la terraza del café que el mismo cine tenía en la acera. Una tartana con vela blanca baja hasta pasar ante el cine, momento en que entran dos niñas, seguramente para mirar los 'cartones', las fotografías de propaganda del filme que se proyectaba: una del oeste, norte-americana, con el actor Hoot Gibson. Mujeres con cestas y capazos pasan por delante. Al salir la tartana de cámara, se acaba el filme repentinamente, sin rótulo de final. 7. CONSIDERACIONES SOBRE EL DOCUMENTAL Tal como se ha mencionado al principio, la producción de este filme fue iniciativa del propio Teatro-Cine Clavé-Palace que, por la coincidencia del nombre y de la efeméride, consideró que obtendría un éxito de público asegurado. Baños era consciente de que estaba haciendo un producto dirigido a los usuarios, a los ciudadanos, de manera que fuera la afluencia de estos al cine, para verse a sí mismos, lo que garantizara el éxito y la recuperación económica del gasto. El nombre de Información Cinematográfica Clavé-Palace justifica que fuera una filmación hecha por iniciativa del cine de manera independiente y no por encargo municipal. No hay ni una sola peseta destinada a esta filmación en el capítulo de gastos aprobados en el Pleno del Ayuntamiento del 4 de agosto de 1928, en el que se dieron justificación de todos y cada uno de ellos. Ahora bien, hay un detalle que es desconcertante. Baños sabía muy bien qué filmar, qué daría rendimiento al cine: la gente, los ciudadanos anónimos que irían a verse en exclusiva al Clavé. Por eso sorprende enormemente que este filme, de relativa facilidad de revelado y montaje -soporte en blanco y negro, y con secuencias enlazadas con rótulos de factura muy sencilla, coloreados todos iguales y con letra prefabricada- no fue estrenado ni durante aquel año 1928 ni tampoco al siguiente, de manera oficial y con publicidad. Al menos, eso es lo que se desprende de los anuncios del propio cine en la prensa. Siguiendo exhaustivamente toda la programación semanal del Diari de Mataró, único en la ciudad donde poder anunciarse, no se encuentra ninguna referencia. Ni en la revista mataronesa El Pensamiento Mariano. Esto significa que, o bien no fue estrenada, o bien se incluyó como complemento del programa, pero nunca anunciando el nombre el evento de Fiestas en Honor de Clavé. Tampoco la prensa especializada en cine dio noticia del rodaje, ni de éste ni de otros filmes rodados en la comarca, hoy recuperados y por lo tanto, evidentemente realizados. Pero lo más decepcionante es que los cinco diarios consultados, donde hay una extensa información sobre la Fiesta Mayor de aquel año, así como del acto concreto de homenaje a Clavé y del éxito obtenido, no hay ni una sola referencia a la filmación por parte de un cineasta, Ricardo de Baños, que entonces gozaba de reconocido prestigio. La más absoluta indiferencia hacia una filmación que hoy consideramos tan valiosa y a la que tan poca importancia dieron los que fueron protagonistas, tanto los participantes, como la industria cinematográfica, como el gobierno municipal, que no demostró ningún interés por adquirir copia del filme. Ni siquiera la Federación de Coros 33 de Clavé tenía conocimiento de la existencia de este film. Fue la persona que lo recuperó quien se lo hizo saber. 8. LOCALIZACIÓN Y RECUPERACIÓN DEL FILM Cuando el año 1992 Maria Encarnació Soler estaba tratando con el cineasta amateur mataronés Joan Pruna i Flaqué (60) del depósito de su legado cinematográfico a la Filmoteca de Catalunya, visionando las películas en casa del cineasta vio imágenes antiguas de Mataró insertas en un filme rodado en los años sesenta (61). Pruna tenía un proyector de 35 mm (recordemos que su padre fue propietario del Cine Teatro Bosque, después llamado Monumental) y filmó con su cámara Bollex Payllard de 16 mm el antiguo documental. A través de unas vagas referencias, Soler comenzó la búsqueda del filme que la llevó a localizar el hijo del último operador del cine Clavé-Palace: Jordi Buch Oliver. Al finalizar la actividad comercial del Teatro-Cine, antes de derribarlo, su padre se había llevado todo lo que quedaba de valor en la cabina de proyección: el proyector Ossa, la rebobinadora, además de varios rollos de película entre los que, milagrosamente, había quedado este viejo filme, olvidado por todos. El señor Jordi Buch accedió a dejar visionar el filme con la rebobinadora, por lo cual Soler verificaba que era el filme del cual había visto algunas imágenes, así como acceder a dejar restaurarlo y obtener una copia con material seguro (62). En la 15 ª Muestra de Cine de Mataró (63), celebrada en octubre de 1993, los filmes Fiestas en Honor de Clavé (1928), Fiestas de Las Santas de Mataró en el Año de la Victoria (1939) y Centenario del Ferrocarril (1948), de Enric Fité, que habían sido recuperados en la ciudad por Soler y restaurados por el Archivo de Audiovisuales de la Generalitat de Catalunya (64), fueron presentados al público mataronés en el acto inaugural de la Muestra, en una sesión única que llevó por nombre El Mataró de antes, que llenó el Teatro Monumental a rebosar (65). Hoy por hoy, es el filme que contiene las imágenes más antiguas de la ciudad de Mataró. •75è Aniversari del Tramvia Mataró-Argentona. Folleto de la I Exposició de fotografia. Associació d’Amics del Tramvia. Direcció General d’Acció Cívica. Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Mataró, 2003 • 15a Mostra de Cinema de Mataró. Octubre de 1993. Patronat Municipal de Cultura de Mataró. Programa. • Mataró i Comarca al segle XX (Crònica il·lustrada del Maresme), Crònica de Mataró SL., 2000 • Expedient Hisensa, HAC-0080-02, sobre el Tramvia MataróArgentona-ACM • Expedient Cultura, C-0026-03, sobre la Banda Municipal de Mataró – Arxiu Municipal de Mataró. • Libro de Actas del Pleno del Ayuntamiento de Mataró, 1928 – Arxiu Municipal de Mataró WEBS • Viquipedia. Voz: Boxa catalana. Boxador Castillo. • Viquipedia. Voz: La Maquinista Terrestre i Marítima. TESTIMONIO ORAL • Maria Alomà i Carol • Francesc Soler i Canton • Isabel Teixidó i Planas AGRADECIMIENTOS • Arxiu de la Filmoteca de Catalunya • Arxiu Municipal de Mataró • Biblioteca de la Filmoteca de Catalunya • Centre de Cultura Caixa Laietana. Fons Mataró-Maresme • Coral La Perla, de Cors de Clavé • Federació de Cors de Clavé • Manuel Cusachs i Corredor • Museu Arxiu Santa Maria de Mataró • Nova Aliança Mataronina y... ... a la familia Buch por salvar y guardar la bobina antes del derribo del Teatro Clavé- Palace. ...a Joan Pruna que filmó imágenes de este documental para una nueva realización. BIBLIOGRAFIA • ARMENGOL, F., HARO, M.A., URQUIOLA, C., El tramvia Mataró-Argentona (Síntesi històrica 1928-1065). Edicions l’Eixernador, 1992. • CUSACHS, Manuel, SIVILLA, Josep, El cinema a Mataró (1897-1930). Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1994. • LASA, Joan Francesc, Aquell primer cinema català – Els germans Baños. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, 1996. • PELLICER, Josep Maria, Iluro, 1888 • SALICRÚ I SOLER, Gener, Les cases d’estiueig modernistes – Estudi de dinou cases i mansions d’estiueig i segona residència al Maresme central de finals del segle XIX a principis del XX. Premio Universitat de Girona, 2000. No publicado. • VALLS GORINA, Manuel, La música a Catalunya. Editorial Selecta. Barcelona 1960 HEMEROTECA • DIARI DE MATARÓ. Any VI, números correspondientes a los años 1928 y 1929 • EL PENSAMENT MARIÀ. Mataró, año 1928. Números 1092, 1093 y 1094 • CLAVÉ. PORTAVOZ DE LOS COROS DE CLAVÉ. 1928. Números 1, 2 y 3. Fons Mataró-Maresme. Centre de Cultura Caixa Laietana. • LAS NOTICIAS. Julio- agosto de 1928 • EL DILUVIO. Julio-agosto de 1928 • EL CORREO CATALÁN. Julio-agosto 1928 • LA VEU DE CATALUNYA. Julio-agosto 1928 • ARTE Y CINEMATOGRAFÍA. Años 1928 i 1929 • MUNDO DEPORTIVO, 27 mayo 1928 • BOXEO, núm. 148, 24 enero de 1928 • SOLER, M. Encarnació, “El cinema com a testimoni de la vida de la societat”, QUADERN. Sabadell, 1996 ...a M. Encarnació Soler que lo recuperó. … a Anton Giménez que lo hizo restaurar y a la Filmoteca de Catalunya que lo conserva. RELACIÓN DE NOTAS 1 El topónimo con el que figura en el Libro de Actas de la Comisión Permanente del Ayuntamiento de Mataró – 1928 se halla escrito indistintamente de dos maneras: Camí Fondo o bien Camifondo. 2 CUSACHS, Manuel, El cinema a Mataró, Caixa Laietana, 1994. 3 “(...) se alzaba el edificio antiguamente conocido por El Prado Catalán, propiedad del coro de Clavé, el cual hoy aún se conserva en parte en el chaflán de la Ronda de Prim y la Carretera de Argentona (...) contaba con orquesta propia y su correspondiente teatro para dar a sus consocios y al público en general, solaz y esparcimiento, puesto que era entonces el recreo ideal de todos los mataroneses.” Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Núm. 1, Mataró 23 de junio de 1928. 4 Ignasi Caballol i Sala (1823-1882) tiene muchas obras construidas en Mataró, algunas de ellas especialmente relevantes como la Farinera Larroca y Cia (1879), uno de los edificios mas destacados del patrimonio industrial de la ciudad, posteriormente llamada Can Fàbregas i de Caralt. 5 Libro de Actas de la Comisión Permanente del Ayuntamiento de Mataró – 1928. Efectivamente, el último embargo de la finca, el año 1974, fue por el Banco Central que se quedó la propiedad por solo 15 millones de las antiguas pesetas. OTROS DOCUMENTOS 6 Libro cit. • FLÓREZ, Xavier, GRÀCIA, Josep Lluís, Reconstrucció del tramvia número 2. Amics del Tramvia (ATA) i Ajuntament d’Argentona. Argentona, 1991 (fullet) 7 El barítono utilizó el nombre en catalán hasta el 1939. 8 Diari de Mataró, Any VI, nº 1544, 26 de julio de 1928. P. 23 29 Libro de Actas del Pleno del Ayuntamiento de Mataró, año 1928. 9 Consta aún así en el Anuario del Cine Español Año de 1950. 10 LASA, Joan Francesc, Aquell primer cinema català – Els germans Baños, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1996. 11 Op. cit. P. 224 30 Los Amigos del Tranvía lo recuperaron e instalaron como monumento y recuerdo del pasado en la plaza de la villa de Argentona. 31 Extracto de la reseña histórica de los Amigos del Tranvía, 1991. 12 Conocido popularmente con el nombre de "Desvío", se construyó para canalizar las aguas de las riadas que bajaban de los montes cercanos de la Sierra Litoral, conduciéndolos al mar, intentando evitar lo que no siempre se conseguía - las inundaciones, como veremos con el caso del fin del tranvía de Mataró, íntimamente ligado a este filme. 32 La letra de esta canción a menudo se sustituye por otra más desvergonzada cuando el contexto en el que se canta es festivo. 13 VALLS I GORINA, Manuel, La música catalana, Editorial Selecta, Barcelona 1960. P. 41 34 “El servei de tramvies”, Diari de Mataró, Año VI, nº 1557, 13 de agosto de 1928, portada. 14 Actualmente, la Federació de Cors de Clavé agrupa a 160 sociedades corales y 5000 cantores, con delegaciones en muchas comarcas del Principado y Catalunya Norte. 35 La casa de cós es la típica de calle, normalmente de planta baja y piso, de una anchura estrecha equivalente a la largada que podía alcanzar una biga de madera. 15 El popular restaurante La Harmonia, le debe su nombre a que este local era la sede de la coral La Harmonía Mataronense. La redacción y administración de la publicación Clavé, Portavoz de los coristas de Clavé, fue redactada en la misma calle Cristina 18, local entonces llamado Gran Café-Bar La Harmonía. Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. 1928. 36 Libro de Actas, Op. cit. 1928. 16 “Programa de les Festes de Les Santes”, El Pensament Marià, nº 1092, 26 de julio de 1928. 17 Libro de Actas 1928: la comunicación se hizo en fecha de 29 de mayo de aquel año. 18 Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Nº 1, 23 de junio de 1928, Mataró. P. 2 19 El músico Mataró Francesc Soler y Cantón cuenta una divertida anécdota: Fogonini tenía una hija que se casó con un tal Fadó, que también tenía afición musical y tocaba en la banda de la ciudad. Tuvieron un hijo que a menudo corría por el taller-tienda del abuelo. Cuando los clientes preguntaban al niño "¿Cómo te llamas?" él les respondía de la manera que le había enseñado su abuelo, que era diciendo "Fa-dó", aunque afinando el intervalo que forman las notas Fa y Do y que conforman el apellido paterno. 20 Libro de Actas. Op. cit. 21 Las Noticias, Año XXXIII, nº 11319. P. 7 22 Obra de Lluís Gallifa i Grenzner, conservada hasta el 2008, año en que, pese a la belleza de la fachada, fue derribada. 23 El típico gorro catalán podía ser de colores diferentes: "Los coros de Clavé la llevan roja y los orfeones la llevan morada". Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Núm. 1, 23 de junio de 1928. P. 4. 33 “L’espectacle d’ahir”, Diari de Mataró, viernes 15 de junio de 1928. 37 Ibídem. 38 El nombre de Palau pertenece a una de las sagas más antiguas y nobles de Mataró, contándose entre sus predecesores Don Antonio de Palau; Melcior de Palau, obispo de Urgell y de Elna; Joan Palau y de Soler, doctor en Teología y Leyes, escritor; Josep Palau i Soler, cartujo; Joan Arnau i Palau, marinero del Marqués de Santa Cruz en Portugal, participando con su nave artillera en la Armada Invencible. PELLICER, Josep M., Iluro. 1888. 39 Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Nº 3, julio de 1928. Se editaron tres diarios de este tipo, dedicados exclusivamente a informar sobre este acto. 40 El último contrato de arrendamiento de alquiler de bicicletas fue de Ginés Muñoz Espejo. Expediente 555. FOM -060023, año 1968. AMM 41 Testimonio oral de Francesc Soler y Cantón: Francesc Albareda tenía el mote de El Garvat - que de hecho significaba El Grabado - por las muchas marcas que le había dejado en la cara la viruela en su niñez. Albareda vivía cerca de Josep Soler i Saurí, músico, y le pedía a menudo que le hiciera los arreglos de los éxitos del momento para su orquestina de cinco componentes, de los cuales él era el pianista. Parece ser que era un hombre de un carácter muy fuerte. Una anécdota da fe de ello: Albareda iba a menudo al café de Ca l'Aragonés, lugar de tertulia muy popular. Estaba ubicado en la esquina frente al que ocupaba la churrería de Pere Tur, por donde giraba el tranvía. Un día, se discutieron de lo lindo con el Aragonés. El Albareda había comprado una motocicleta, hecho entonces poco habitual. No se sabe cómo, al día siguiente se encontraron él y moto en medio del café del Aragonés. Nadie tomó daño, ni él ni los clientes, los cuales debieron tener un buen susto al ver entrar por la puerta moto y motorista. 24 Diari de Mataró, Any VI, nº 1544, julio de 1928 42 Diari de Mataró, Any VI, nº 1544, 26 de julio de 1928. 25 En este intertítulo se observa un error de rotulación ya que la vía no era una avenida sino una rambla. 26 Según el testimonio de María Alomà i Carol, el dueño de Cal Rebregat le explicó que, en los inicios de la antigua tienda, vendían recortes de ropa procedente de las fábricas de Sabadell y Terrassa, sobrantes de rollos, a los que los fabricantes llamaban rebrecs (arrugados). Este, para la economía modesta de muchas familias mataronesas, era un recurso barato para la confección de sus vestimentas. Así, de ser el lugar donde vendían rebrecs pasó a ser conocido como Cal Rebregat. Hace pocos años, este centenario establecimiento ha desaparecido para dar paso a una perfumería de franquicia internacional. 43 Se ha respetado la transcripción literal del nombre, en catalán o español, tal como figuran en la prensa. 44 Datos económicos obtenidos del acta del Pleno Municipal del 1 de agosto de 1928, en que se justificaron los gastos del acto conmemorativo. 45 Las Noticias, julio de 1928. 46 Clavé – Portavoz de los Coristas de Clavé. Año I, nº1, Mataró, 23 de junio de 1928. 47 Depositado en el Museu Arxiu Santa Maria de Mataró. 27 ARMENGOL, F., HARO, Miquel A., URQUIOLA, C., El tramvia de Mataró-Argentona (Síntesi històrica 1928-1965), Edicions L’Eixernador, 1992. 28 Este negocio familiar aún perdura en la ciudad. 48 La Maquinista Terrestre y Marítima fue una empresa fundada el 14 de septiembre de 1855 a partir de la fusión del talleres metalúrgicos de Valentín Esparó Giralt (Valentín Esparó y Consocios, adquirida a la compañía Bonaplata en 1839) 35 llibre IV premi cinema_final.qxd:llibre III premi cinema 2/3/10 16:51 Página 36 y la Sociedad La Barcelonesa (Tous, Ascacíbar y Compañía) fundada en 1838 por Nicolás Tous Mirapeix y Celedonio Ascacíbar, situados en el Raval de Barcelona. En sus inicios estaba dedicada a la construcción de todo tipo de maquinaria pesada. Los principales accionistas fueron, además de los propietarios, Ramón Bonaplata, Josep M. Serra, Joan Güell i Ferrer, José Antonio de Mendiguren y Nicolau Tous Soler. Sus primeros talleres se construyeron en el barrio barcelonés de la Barceloneta en 1861 con una superficie total de 17.500 m2 con 1.200 trabajadores. Viquipedia. Voz: La Maquinista Terrestre y Marítima. 59 Ramón Castillo había luchado en varios combates contra Ángel Tejeiro, campeón de Cataluña de pesos ligeros en 1927. El 23 de diciembre, sustituyó el boxeador Antònio [sic] y le venció con ocho asaltos en el local Nuevo Mundo. El 18 de enero de 1928 Castillo perdió contra aquel en el mismo local. El 25 de mayo de este año, el combate por el título catalán de pesos ligeros entre Tejeiro y Pérez, Castillo lo sustituyó a última hora. Parece ser que la forma de jugar del cubano no gustó al público barcelonés que le abucheó, acabando con la victoria de Tejeiro por puntos. Boxeo, 24 de enero y Mundo Deportivo, 27 de mayo, ambos de 1928. 49 Boletín Oficial de 23 de junio de 1928. 60 Joan Pruna i Flaqué (Mataró 1913-1996), cineasta amateur. 50 Libro de Actas de la Permanente del Pleno, 1928. 51 Ídem. 52 SALICRÚ SOLER, Gener: Les cases d’estiueig modernistes – Estudi de dinou cases i mansions d’estiueig i segona residència al Maresme central de finals del segle XIX a principis del segle XX. Premio Universitat de Girona 2000. No publicado. 53 Anuncio en el Diari de Mataró, de esta fecha, en el que la reconocida Farmacia Fité anuncia la venta de esta agua, alabando sus propiedades curativas. 61 Se trata del film Mataró siglo XX, de Joan Pruna, rodado el 1965. 62 El visionado con moviola, realizado en la misma tienda del sr. Jordi Buch, se efectuó el 25 de marzo de 1992, llevado por Encarnació Soler Archivo de la Filmoteca. Finalmente, después de muchos años de insistencia en pedirle que depositara también el nitrato original, desde el 9 marzo de este año 2009 se encuentra en el Archivo de la Filmoteca de Catalunya. 63 Programa de la 15a. Mostra de Cinema. Mataró, octubre de 1993. P. 15. 54 Testimonio oral de Francesc Soler i Canton. 55 Autorizaciones y permisos concedidos en el Pleno del Ayuntamiento de Mataró el 13 de julio de 1928. 56 Una de las frases locales, que se utilizaba cuando se quería designar que una persona estaba obesa era que estaba "más gordo que el churrero". Testimonio oral de Maria Alomà i Carol. 57 LASA, Joan Francesc, Els germans Baños, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1996. P. 25. 58 Mataró i comarca al segle XX (Crònica il·lustrada del Maresme). Edicions Crònica de Mataró SL. 2000. EDITA: 2009 © CINEMA·RESCAT Isaac Albéniz, 14-28 08017 Barcelona Tel. 93 553 83 68 c/e: cinemarescat@gmail.com wwww.cinemarescat.com DISSENY I MAQUETACIÓ: EPA DISSENY SL c/e: info@epasg.com www.epasg.com DIPÒSIT LEGAL: B-3890-2010 64 El conservador en aquellos años, Anton Giménez i Riba, fue quién encargó la restauración de todos estos filmes. 65 El artículo de presentación del filme de Baños fue escrito por el historiador de la música Jaume Carbonell i Guberna, que se encontraba acabando su tesis justamente sobre los Coros de Clavé. Hoy es Doctor y profesor titular de Historia de la Música de la Universitat de Barcelona. Amb la col·laboració de: Isaac Albéniz, 14-28 08017 Barcelona Tel.: 93 553 83 68 IV Premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica COBERTA_CINEMARESCAT_7.indd 1 11/1/10 09:30:43