Dijous 11 d’octubre de 2012 · Número 8 Pàg. 09 brandon cronenberg Pàg. 10 rodrigo gudiño Pàg. 11 justin dix Pàg. 05 wolf children w w w. s i t g e s f i l m fe s t i v a l .c o m DIARI DEL FESTIVAL 2 Dijous 11 d’octubre 2012 INFORMACIÓ I VENDA D’ENTRADES Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a (www. telentrada.com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa. PREUS (IVA inclós) 8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Competició, Secció Oficial Fantàstic Panorama, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Noves Visions, Secció Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges Family, Sessions Especials 6,50€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family 7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió SOFC Curts i sessió SOFP Curts 10,50€: Maratons, Programa doble i Sessions 3D 12,50€: Maratons del 14 d’octubre, Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda 4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum) Localitat numerada (LN) Les sessions de tarda i nit de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per només 2€ més, no hauràs de córrer per aconseguir una bona localització. ABONAMENTS FANTÀSTICS* Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%. Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%. CARNETS AMB DESCOMPTE* el diari del festival INFOrmació TRANSPORTS COORDINACIÓ Violeta Kovacsics TREN FANTÀSTIC! redacció Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex Vicente, Pau Teixidor MAQUETACIÓ Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin, Francisco Valenciano (Estudio Fénix) Fotògrafs Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris il·lustració Guillem Dols, Deamo Bros. Voluntària Patricia Salvatierra COL·LABORACIÓ Natalia Marín, Deborah Camanyes, Paco Galindo Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona (Sants) Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada. Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM. Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà. Consulteu tots els horaris, parades i preus a www.rodaliesdecatalunya.cat o bé al 900 41 00 41 El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports. BUS DIÜRN I NOCTURN Monbús Consulteu tots els horaris, parades i preus: 93 893 75 11 / www.monbus.cat BUS URBÀ DE SITGES Consulteu horaris i parades a: Transports Comtal: 902 302 025 20% de descompte en la compra d’entrades als clients de Catalunya Caixa, vàlid per la compra a través de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en la compra d’entrades pels titulars del Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Targeta Amiga Desigual, Club TR3SC, Club UOC, RACC Master, RAKK 4u, acreditats Special Olympics, Amics JoTMBé i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de mostrar el DNI i el seu carnet de descompte a les taquilles. * Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de cloenda, maratons del 14 d’octubre, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada. VENDA D’ENTRADES Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a www. telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa. Del 4 al 14 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins Retiro situades als Jardins del Retiro (c/ Àngel Vidal, 17). Comissions: Sessions d’inauguració i de cloenda: Internet, telèfon i oficines: 2€ Resta d’entrades: Internet, telèfon i oficines: 1€ RECOLLIDA D’ENTRADES Imprimeix les teves entrades amb el sistema Print at home de Telentrada i evita cues. Aquesta opció incorpora tres sistemes de seguretat: identificació nominativa, codi de barres i codi QR. TAQUILLES DEL FESTIVAL Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9h a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / caixers Catalunya Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les taquilles (segons horari). Observacions: Forma de pagament aceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació. Es recomana consultar la descripció de les pel·licules abans d’adquirir les entrades. DIARI DEL FESTIVAL 3 Dijous 11 d’octubre 2012 enrique cerezo rep la maria honorífica presentació de dracula 3d a l’auditori presentació dels curts anima’t roda de premsa d’antiviral el jurat de la crítica pen-ek ratanaruang a la carpa fnac DIARI DEL FESTIVAL 4 NOVES VISIONS – NO FICCIÓ PRADO 17:15 LEONORA CARRINGTON EL JUEGO SURREALISTA Ante todo, una advertencia: no hay que confundir a Leonora Carrington con su homónima Dora Carrington, la pintora del círculo de Bloomsbury que, durante los años noventa, dio lugar a una biografía protagonizada por Emma Thompson. Igual que Dora, Leonora Carrington también fue una gran artista, así como una mujer independiente y avanzada a su tiempo, pero nacida unas décadas más tarde, en la época eduardiana en lugar de la victoriana. Mientras que Dora se quitó la vida, Leonora se aferró a ella hasta que murió el año pasado a los 94 años. Se consideró la muerte de la última de los surrealistas. Leonora Carrington nació en Inglaterra, pese a que no tardó mucho en huir del estricto Londres de la época, que no esperaba que las señoritas de buena familia tuvieran inquietudes artísticas. Vivió en París, donde se convirtió en la amante de Max Ernst y entró en contacto con el círculo de vanguardia liderado por André Breton. Carrington se instalaría más tarde en México, donde viviría la mayor parte de su existencia, desarrollando una pintura tan influida por los cuentos celtas que le contaba su niñera irlandesa como por la cultura maya y azteca de su cultura de adopción. Un conjunto aliñado por su descubrimiento del movimiento feminista en los Estados Unidos de los sesenta y setenta. El director y periodista Javier Martín Domínguez, que previamente se encargó de un interesante documental sobre el matrimonio formado por Paul y Jane Bowles, es el responsable de este documental en el que la propia Carrington narra una existencia que la llevó de continente a continente. La escritora Elena Poniatowska, Dijous 11 d’octubre 2012 que noveló su vida en el libro Leonora, declaró en una entrevista que Carrington fue “tan única como Kahlo, pero ella no quiso la fama”. S.O.F. PANORAMA RETIRO 21:45 LA CUEVA El primer acto de esta película calca con reconocible acierto todo lo que caracteriza a las llamadas filmaciones domésticas de viajes de amigos: hacen tonterías frente a la cámara, se sienten observados y por ello obligados a ser ingeniosos (insisten en esos clásicos chistes nerviosos). Se graban a ellos mismos borrachos, escuchando hits de Revólver y esas cosas. Hasta que, como observa uno de ellos, pasan de la luz a la oscuridad. “Sabéis que esta es la típica escena en la que unos tíos entran en una cueva y un psicópata se los carga a todos, ¿no?”, dice otro cuando se introducen en la cueva que da título al filme. Llegados a este punto, no estamos seguros de si vais a amar a estos chicos o querréis que el hipotético psicópata acabe con ellos. Tras debutar con Niñ@s, el balear Alfredo Montero se apunta a la avalancha de found-footage movies con una película que narra el progresivo descenso hacia la paranoia de cinco hippies a los que poco les faltará para matarse entre ellos, después de que sus pretendidas vacaciones de placer en una isla paradisíaca se compliquen de mala manera. Un agujero entre las rocas, una cueva que parece no tener fin, será el principio de su pesadilla. Y de la vuestra. ¿Cuántos de ellos saldrán con vida de allí? Se aceptan apuestas. Cosmopolis té la dèria de creuar Nova York perquè li tallin els cabells, Pegg ha de travessar la nit londinenca fins a una bugaderia, on pretén rentar la única roba decent que té per entrevistar-se amb un agent literari. Aquesta és només una de les coses que li passaran a la pel·lícula, que a ell el tornaran literalment boig i a vosaltres us faran petar de riure. S.O.F. COMPETICIÓ AUDITORI 15:30 A FANTASTIC FEAR OF EVERYTHING A Simon Pegg ja el deveu conèixer. El 1999 feia un paper secundari a Hotel Paraíso, la pel·lícula amb la que Rik Mayall i Adrian Edmonson (Els joves) pràcticament s’acomiadaven de la BBC, tot i que continuarien la seva carrera com a còmics sobre els escenaris. Era un relleu simbòlic: els perpetradors de Salut i peles cedien la corona de l’humor british més salvatge a Pegg i Edgar Wright, que aquell mateix any estrenaven la sèrie de culte Spaced. La carrera meteòrica de l’actor a qui J. J. Abrams va convertir en l’Scotty d’Star Trek assoleix un nou cim amb A Fantastic Fear of Everything, l’insòlit debut de Crispian Mills i Chris Hopewell, una comèdia surrealista que no us la podreu ni creure. Farcida de seqüències oníriques, fragments animats en stop-motion i un tour de force demencial del seu protagonista, la pel·lícula posa Pegg a la pell d’un escriptor de llibres infantils que cerca inspiració per fer el salt al cinema. Vol fer ni més ni menys que una pel·lícula sobre assassins en sèrie. A Fantastic Fear of Everything té tots els números per ser el film britànic més imprevisible de la temporada. Si el protagonista de S.C. NEO CULTE FOCUS PRADO 15:15 absoluto. Más bien al contrario: Aibar evita en todo el momento el tremendismo y la recreación histórica de baratillo para articular, en clave de comedia ligera, un cuento hermoso y triste sobre la fe en tiempos oscuros. La historia transcurre en los convulsos años setenta españoles, que se nos muestran en todo su caótico y delirante esplendor: aquella España rota y gris, por cuyas grietas empezaban a colarse hilillos de luz, a la espera de que el dictador tuviese la bondad de partir hacia el otro mundo. Jordi Vilches y Ángel de Andrés López están ambos estupendos interpretando a dos solitarios a los que lo mejor que les habrá podido ocurrir en la vida será conocerse el uno al otro. En cuanto a nosotros, los que seguimos aquí, al otro lado, viajando en tranvías y trenes, tenemos muy claro que queremos seguir escuchando voces de otros mundos. PLATILLOS VOLANTES “Estamos escuchando / voces de otros mundos...”. Disculpadnos, es que cada vez que recordamos esta película de Óscar Aibar se nos mete en la cabeza el pegadizo tema de Los Pasos que acompaña sus títulos de crédito finales. En 2003, Aibar aún era tan sólo el director de Atolladero, aquél western raro en el que aparecía Iggy Pop. Hoy, tras ese caramelo inclasificable que fue La máquina de bailar y la portentosa El gran Vázquez, ya sabemos que este hombre es alguien en quien podemos confiar. Mañana nos descubrirá el que hasta la fecha es su último trabajo, la cinta de ciencia-ficción El bosc. Platillos volantes es la historia, basada en hechos reales, de la amistad entre dos pirados de Terrassa que creían en los ovnis. Pero su verdadero tema no es tanto la búsqueda de vida más allá de las estrellas sino la búsqueda de algo en lo que creer. El sentido de la vida. Una razón para levantarse por la mañana. Suena trascendente, pero la película no lo es en SEVEN CHANCES PRADO 19:00 BLUE BIRD Dos nens africans, Bafonkadié i la seva germana Tené, abandonen durant un dia el seu poble per anar a la recerca del seu ocell blau, que ha desaparegut en unes circumstàncies estranyes. El que seguirà serà un viatge oníric pels impressionants paisatges de Togo, on es creuaran amb esperits familiars i ectoplasmes de la natura. Al final d’aquest viatge iniciàtic, tots dos tornaran a casa completament transformats. El director Gust Van den Berghe s’inspira en l’obra homònima de l’escriptor Maurice Maeterlink, DIARI DEL FESTIVAL 5 Dijous 11 d’octubre 2012 Nobel de Literatura de principis del segle passat, i en fa una adaptació, molt lliure, a la situació social d’un continent que es resisteix a ser reduït als estereotips pronunciats en cadena a la majoria de telenotícies. La pel·lícula es projecta en el marc de Seven Chances, les set oportunitats per a veure joies seleccionades per la crítica que han estat injustament ignorades pel circuit comercial. Encara no és del domini públic, però segurament ho serà en molt pocs anys. El cinema flamenc triomfa en festivals d’arreu del món i promet convertir la seva regió de procedència en l’epicentre d’una agosarada experimentació que, alhora, no renuncia a ser accessible a tothom. Els qui, en l’edició de l’any passat, van tenir la sort de veure Bullhead, un brillant thriller sobre el mercat negre d’hormones animals que va revelar l’actor Matthias Schoenaerts (que ara protagonitza Rust and Bone amb Marion Cotillard), en poden deixar constància. I el mateix es pot dir de Cauwboy, premiada a la Berlinale, o de The Fifth Season, que va generar sorpresa en l’última Mostra de Venècia. S.O.F. PANORAMA RETIRO 23:30 THE LAST WILL AND TESTAMENT OF ROSALIND LEIGH Poques persones en el món en saben tant, d’això de fer por, com anima’t AUDITORI 13:15 WOLF CHILDREN Amb Mamoru Hosoda podríem recórrer a l’estadística i recordar que el director japonès s’ha endut el guardó de la categoria Anima’t les dues vegades que hi ha participat. Ho va fer, el 2006, amb The Girl Who Leapt through Time i, el 2009, amb Summer Wars. Ambdues pel·lícules ja són clàssics moderns de l’anime. Wolf Children, la seva nova pel·lícula, és una exquisida peça d’animació a la manera tradicional japonesa, seguint la inevitable línia de l’estudi Ghibli, encara que, a hores d’ara, Hosoda ja és un nom propi reconegut. El seu estil preciosista i, alhora, summament transparent, en què combina imatges d’una gran bellesa amb una narrativa molt fluida, arriba a la seva primera maduresa amb aquest conte sobre dos nens llop que han de decidir si volen viure entre els homes o entre els llops. Wolf Children és una faula d’iniciació en la qual, com en els altres films d’Hosoda, el tema de la família hi és molt present. De en Rodrigo Gudiño. D’origen mexicà i afincat al Canadà, el 1997 va fundar la revista Rue Morgue, que amb els anys es convertiria en una referència mundial a l’hora de parlar de cinema fantàstic i de terror. El 2006 va realitzar el curtmetratge The Eyes of Edward James, primera pedra d’una filmografia tan breu com celebrada, que busca noves maneres d’abordar un imaginari fantàstic de regust clàssic. The Last Will and Testament of Rosalind Leigh, el seu debut en el llargmetratge, no n’és l’excepció: Leon Leigh, un col·leccionista d’antiguitats, ha heretat la casa de la seva mare després de què ella hagi mort en aparent suïcidi. Havent perdut el contacte des de feia anys, Leon es retroba en un escenari de record sinistre, una llar fet, el vincle entre els germans i el d’aquests amb la seva mare és el nucli de la pel·lícula. L’origen d’aquesta història és el mateix de tantes altres històries d’amor: una noia coneix un noi, s’enamoren, es casen i tenen dos fills. Però aquest noi, el pare, era un home llop, i ara la facultat de convertir-se en llop ha passat als seus descendents. Mort el pare, la mare haurà de criar ella sola els dos nens, i decideix fer-ho al camp, en un indret apartat. Però créixer no és mai tan fàcil. Si les dues pel·lícules anteriors del director japonès tenien un ritme frenètic, aquí Hosoda aposta per un to més reposat i melancòlic, d’acord amb els idíl·lics paisatges rurals on viuen els protagonistes. Mamoru Hosoda ha elaborat un poema encisador, en blaus i verds, que insisteix, un cop més, en la pervivència de sentiments com els que lliguen, per a tota la vida, una mare i els seus fills. Deixeu-vos portar. Deixeu que un mestre us expliqui un conte. plena a vessar d’objectes i figures que remeten a la devoció cristiana de la seva mare. Poc a poc, una sèrie de fenòmens estranys el duran a sospitar que a la casa hi ha algun tipus de presència. Concebut com una artesanal peça de càmera, el film desafia en tot moment les expectatives del públic mitjançant una original narració que es recolza fortament en la veu en off, i que està protagonitzat per un sol personatge. O, millor dit, per dos: la casa on transcorre tota l’acció és molt més que un mer escenari, i la càmera la recorre delectant-se en les seves corbes i racons més ombrívols, dibuixant un imaginari cristià decididament inquietant. Mentre esperem que Gudiño ma- terialitzi el seu anhelat projecte de dirigir un remake del cult western de Joaquín Luis Romero Marchent Condenados a vivir, The Last Will and Testament of Rosaling Leigh es revela com un excel·lent tast de les possibilitats expressives del cineasta. CASA ASIA RETIRO 17.00 WAR OF THE ARROWS Ambientada en 1636, en la segunda invasión de Manchuria sobre Corea, donde el caos hace estragos y los pueblos son atacados despiadadamente por el ejército chino, un joven, que ya de niño sufrió las consecuencias de una guerra, hará todo lo posible por rescatar a su hermana que ha caído en manos del enemigo, cuando fue capturada junto a medio pueblo el día de su boda. Sus armas: la perseveran- DIARI DEL FESTIVAL 6 Dijous 11 d’octubre 2012 cia, el valor y su poderoso arco y su gran habilidad con él. War of the Arrows tiene un ritmo endiablado, es una trepidante cinta con altas dosis de acción, con peleas, persecuciones, y cómo no, arcos y flechas. Una vez se inicia la aventura, que no tarda en aparecer, no cesa, no nos deja descanso y nos mantiene en una tensión constante. La película queda a medio camino entre el drama romántico y familiar, la acción, la épica y la Historia (en mayúsculas). Es decir, esa mezcla de géneros tan habitual a la que nos tiene acostumbrados el cine surcoreano. Un dato para los más curiosos: War of the Arrows fue la película más taquillera del año 2011 en su país, solo por detrás de Transformers 3. No es de extrañar tal éxito si tenemos en cuenta que el filme juega con elementos tan queridos por los coreanos como su propia mitología sobre el arco como arma y herramienta simbólica, la lucha constante de los coreanos contra los invasores, el sacrificio y la familia. CineAsia Fever, retrat ombrívol d’un triangle amorós bisexual, i que Love and Bruises, rodada durant el seu exili parisenc amb l’actor Tahar Rahim (Un profeta). Menys interessat a generar estupor, però no menys subtil en la seva descripció de les relacions humanes i els conflictes quotidians, Lou Ye es proposa “ensenyar la vida quotidiana a la Xina d’avui”, en les seves pròpies paraules, a través d’una història inspirada en el bloc d’una jove mare de família abandonada pel seu marit que el director va trobar, per atzar, per Internet. El film descriu un matrimoni trencat després que el marit confessi el seu adulteri. Una història de descomposició sentimental que Lou Ye combina amb una intriga policial i un retrat de fons del país on va néixer, sotmès als canvis imposats per una industrialització brutal, que es reflecteix en una arquitectura que inspira qualsevol cosa menys ganes de comprar-se un piset a Wuhan, megalòpolis del centre del país. Un nou exemple de la bona traça del director, que segueix les misèries dels seus personatges amb càmera delicada i mirada benèvola, mentre fa sonar un Himne a l’alegria en cantonès que, considerant el que estem veient, sonarà, inevitablement, una mica irònic. momento generó tantos elogios como reprimendas, ahondaba con mano maestra en el mundo de los sueños. Aunque suela llenar sus películas de rimbombante parafernalia, Nolan no tiene un pelo de tonto. Gestó un filme que lograba captar la fragilidad del sueño, sus espacios cambiantes y su intangible temporalidad. Su momento culminante discurría en tres capas distintas, en las que el reloj corría en diferentes velocidades: segundos, minutos, horas. Lee’s Adventure tiene más de un punto en común con la revolucionaria cinta de Nolan. Su protagonista no es un arquitecto de sueños ajenos, sino un chico que padece un terrible desorden temporal. En su cabeza, nada tiene orden y concierto. Menos aun, cuando conozca a una chica con el mismo problema que él. Ahora bien: dejemos a un lado la historia, que eso es lo de menos, y centrémonos en el portentoso universo visual que nos brinda la película. Lee’s Adventure aprovecha la condición de su personaje principal para crear un entramado de capas temporales y de situaciones dispares. Lo hace a través de una idea brillante: la combinación entre imagen real y animación. El resultado es una cinta cargada de adrenalina, en la que la acción no conoce la palabra freno. noves visions - ficció PRADO 22:45 MYSTERY Després de cinc anys condemnat a l’ostracisme per les autoritats xineses, que el consideraven un agent de subversió en tota regla, el director Lou Ye ha decidit signar l’armistici amb la censura. Mystery, presentada a la secció Un Certain Regard del passat Festival de Canes, adopta un perfil menys escandalós que Spring casa asia retiro 15:00 S.O.F. COMPETICIÓ LEE’s AUDITORI 17:45 adventure TAI CHI ZERO El debate está servido: ¿Origen sí u Origen no? La película de Christopher Nolan, que en su Coreografiada pel gran Sammo Hung i amb Tony Leung i la preciosa Shu Qi en el reparti- ment, Tai Chi Zero és una pel·lícula amb vocació de convertir-se en una festa pels amants de les arts marcials, com ho van ser en edicions anteriors films com The Raid o les diverses entregues de la saga Ong Bak. Afegim-hi un tractament visual juganer i farcit de referències a l’univers dels videojocs (una mica a la manera d’Scott Pilgrim vs. The World) i l’enèrgica direcció d’Stephen Fung, que converteix la pel·lícula en un carrusel on les seqüències de lluita vénen condimentades amb esclats d’humor irreverent. El mateix argument del film us ajudarà a fer-vos a la idea de que aquesta no és una pel·lícula d’arts marcials qualsevol: el seu protagonista, interpretat pel lluitador de wushu xinès Yuan Xiaochao en el seu debut al cinema, és un guerrer que vol aprendre taitxi per evitar que un bony gens estètic que té al cap segueixi creixent. Per demostrar als altres la seva vàlua, haurà de destruir una gegantina màquina de vapor que amenaça amb carregar-se l’ecosistema de la zona. Mentre el seu director ultima la post-producció de la seqüela, Tai Chi Hero, podrem gaudir a Sitges d’aquest disbarat amb atmosfera steampunk que no s’està de res per tal de dur-nos al deliri col·lectiu. Èpica i hiperbòlica com els millors exemples del cinema d’arts marcials, Tai Chi Zero també invoca aquells films on les disciplines de lluita són per al protagonista una via de creixement personal i de retrobament amb ell mateix. Per a nosaltres, no obstant, la pel·lícula esdevindrà l’excusa idònia per descarregar tensió i alliberar adrenalina. S.O.F. GALES auditori 09:00, 22:15 INVASOR Parecía que habían acabado con él, pero no. Siete años ha tardado el barcelonés Daniel Calparsoro en volver a ponerse manos a la obra con su nuevo artefacto. La espera ha valido la pena, porque Invasor supone la vuelta en pleno estado de forma de uno de los cineastas más musculados del panorama nacional. Y por si fuera poco, ya está rodando su octavo largometraje, Combustión. Pero nosotros, a lo nuestro. Con un ritmo trepidante, este thriller de acción está basado en la novela del mismo nombre publicada por Fernando Marías en 2004. La película cuenta la historia de Pablo, un médico militar español destinado a Irak en misión internacional. Allí sufre un brutal atentado que por poco acabará con su vida. Regresa convaleciente a su casa con su familia, pero poco a poco irá recuperando la memoria sobre lo sucedido. Cuando Pablo vaya sabiendo la verdad, tendrá que enfrentarse al dilema de contarla y arriesgarse a perderlo todo, o callar y aceptar las presiones a las que está siendo sometido por los altos mandos militares. Calparsoro vuelve a realizar un filme de ambiente bélico después de su tímida incursión en el género con Guerreros. Con la aspereza y contundencia a la que nos tiene acostumbrados, y con unos personajes siempre al filo del abismo, Invasor llena la pantalla de explosiones y persecuciones y discurre en un Tenerife que está rodado como si fuera Diwaniya. DIARI DEL FESTIVAL 7 Dijous 11 d’octubre 2012 noves visions prado 01:00 midnight x-treme RETIRO 01:15 La nova pel·lícula de Roland Reber (de qui ja vam veure a Sitges 24/7 The Passion of Life) ja és a Sitges per a descol·locar a tota la comunitat cinematogràfica internacional. Com no podia ser d’una altra manera, The Truth of Lie s’emmarca en la independència més radical (feta sense cap mena de subvenció ni ajuda pública) i aconsegueix uns resultats que no deixaran indiferents a ningú. Si no ens creuen, llegeixin al propi Roland Reber: “Mai he intentat fer una descripció real de dues dones en captivitat, sinó mostrar Casi todas las personas de sexo masculino que han visto American Mary te la resumirán en dos palabras: Katharine Isabelle. Y a continuación te dirán que está increíble, refiriéndose no a la película (que es estupenda) sino a ella, aquella jovencita canadiense con curvas de la que nos enamoramos en Ginger Snaps. El maratón de esta noche nos permitirá volver a disfrutar de su presencia en pantalla en 13 Eerie, el debut de Lowell Dean, una cinta de zombies a la antigua usanza y con generosas dosis de gore. A la película de Dean la sigue La memoria del muerto, en la que el argentino Valentín Javier Diment plantea una inusual comedia macabra en la que el humor enfermo se da la mano con lo sobrenatural, rodada de forma deliberadamente barroca para sumirnos en un saludable desconcierto. THE TRUTH OF LIE + LA LEGGENDA DI KASPAR HAUSER + AL PEREIRA VS. THE ALLIGATOR LADIES la metàfora d’aquesta presó que anomenem vida”. Déu n’hi do. Per continuar amb aquesta excèntrica sessió, La leggenda di Kaspar Hauser recupera el cas que va trasbalsar la societat de principis del segle XIX, quan es va trobar un nen sense socialitzar (i que van portar a la pantalla, sense anar més lluny, Werner Herzog o François Truffaut) per fer-ne, amb tota seguretat, la versió més delirant i surrealista de totes les que es coneixen. Un western neocrepuscular rodat en 35mm, en blanc i negre, música techno i amb un Vincent Gallo entregat a la causa. Per tancar la sessió, tenim l’honor de presentar l’última pel·lícula de Jess Franco. En forma de cinta demencial i marciana, Al Pereira vs. the Alligator Ladies només es pot entendre com un homenatge al cinema que realitzava fa trenta anys. Amb unes seqüències absolutament inconnexes, unes quantes ties en boles i un filtre oníric, el film està més a prop d’El fantasma de la libertad que de les pel·lícules a què ens té acostumats l’oncle Jess. LA MEMORIA DEL MUERTO + 13 EERIE + THE THOMPSONS La película que cierra el maratón es, con seguridad, uno de los regresos más esperados por parte de los fans del género puro y duro. En 2010, Phil Altieri y Mitchell Flores, los Butcher Brothers, firmaban The Violent Kind, una desquiciada y setentera montaña rusa que confirmó que la suya era una trayectoria a seguir. Hoy veremos su última obra, The Thompsons, que se lleva a Inglaterra a la familia de psicópatas que protagonizaba su debut, The Hamiltons. Aunque no hace falta haberla visto para disfrutar de este violentísimo melodrama vampírico cuya primera secuencia ya deja claro que los Butcher Brothers van muy en serio. El maratón se completa con el cortometraje documental 30 de terror, que revisita las tres décadas de historia del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei. DIARI DEL FESTIVAL 8 Dijous 11 d’octubre 2012 MIDNIGHT X-TREME / CASA ASIA auditori 00:45 S.O.F. COMPETICIÓ RETIRO 12:45 japan madness DEAD SUSHI + SADAKO 3D + GYO: TOKYO FISH ATTACK Padre, confieso que he pecado. He estado tentado de fusilar el texto sobre Japan Madness que se publicó en estas mismas páginas el año pasado. En mi descargo, diré que no he obrado movido por la maldad, sino por la economía de recursos. La experiencia nos dice que, por mucho que los occidentales nos estrujemos los sesos en ser perversos y bizarros, no les llegamos a la suela de los zapatos a los orientales. Por eso, esta maratón es siempre el plato más inclasificable e insano de todo Sitges ¿Cómo inventar, entonces, nuevos calificativos con los que describir lo inenarrable? Dead Sushi es una de las dos bombas de neutrones (la otra es Zombie Ass: Toilet of the Dead) que Noboru Iguchi ha traído este año a su fiel cita con el Festival; un disparate en el que un sonado crea un suero que convierte el pez crudo en una mortífera máquina de matar. Los postres, en forma de FX, los pone Yoshihiro Nishimura, así que ya saben por donde van los tiros. A continuación, Sadako 3D hará que nos reencontremos con una vieja amiga de larga (y algo descuidada) cabellera. Para ella no pasan los años, aunque sí es cierto que se ha modernizado un poco, jubilando los vetustos VHS y abrazando con entusiasmo los vídeos en streaming y las tres dimensiones. El círculo se cierra con Gyo: Tokyo Fish Attack, adaptación de una de las malvadas historias del genio del manga Junji Ito, que cuenta como Japón se ve invadido por una plaga de peces con extremidades mecánicas. Setenta minutos de animación en los que es imposible que quepa más mal rollo, ideales para recibir el amanecer con el estómago revuelto y la mente liberada. CURTS FANTÀSTICS A COMPETICIÓ (III) Yellow. Elefante. El título lo dice todo. Apabullante ejercicio de estilo brutalmente estilizado con el que a los amantes del giallo se les pondrá dura. ¡Bravo! La factoría ESCAC vuelve a la carga con otro corto imposible. Después de Cargols, ahora es el turno de Elefante. ¡Una auténtica animalada! Frost. The Captured Bird. Estamos en el futuro, en una apocalíptica nueva era glacial. Unos efectos digitales y unos decorados tan espectaculares que parecen sacados de una gran producción. Poderoso y deslumbrante ejercicio fantástico vestido de cuento de hadas y con unos efectos digitales pocas veces vistos en el género. Horizonte. En esta mirada melancólica y existencial de la naturaleza humana, un hombre solitario es perseguido por los recuerdos de un pasado lleno de desolación. Una estupenda producción española vestida de survival apocalíptico con una violencia y tensión más que suficientes para estar compitiendo en Sitges. Ici, à minuit tot s’arrête. Si cogiéramos Esperando a Godot e hiciéramos un corto oscuro, filosófico y fantástico, este sería, sin duda, el ejemplo a seguir. As Human as Animal. Yuri’s Omen. Después de un ataque nuclear, un hombre volverá a la zona arrasada. Una paranoia conceptual de gran carga reflexiva que resulta simplemente sobresaliente. DIARI DEL FESTIVAL 9 Dijous 11 d’octubre 2012 ENTREVISTA: brandon cronenberg Antiviral té una part molt neta i esterilitzada, i una altra que és molt més bruta i que subratllo a través dels primers plans del cos humà. La pel·lícula contraposa les celebrities i els humans. Els primers tenen salut eterna i són eterns, mentre que els segons són mortals i decrèpits. És com si fossin dues espècies diferents. Ha descrit la seva pel·lícula com “una comèdia romàntica”. Entre els virus i el cos humà? Entre la gent corrent i aquestes celebrities amb qui s’obsessionen? Pensava més aviat en els dos protagonistes, però aquestes lectures també m’agraden. Existeix cert romanticisme, o fins i tot erotisme, en la connexió entre la gent i les celebrities, tot i que no sigui correspost. Que si és una comèdia romàntica malsana? No pot ser-ho més que la majoria de comèdies romàntiques que es fan avui... “No tinc prou distància per dir si el meu pare és una influència” Des que va presentar Antiviral al Festival de Cannes, la premsa de mig món se li ha tirat a sobre i ja fa mesos que encadena festivals. Com ho porta? És una experiència força peculiar. Sóc una persona molt introvertida, o sigui que no em resulta especialment fàcil exposar-me en públic i respondre tantes preguntes, a les quals sempre acabes donant les mateixes respostes. En tot cas, no estic en posició de queixar-me. Prefereixo això mil cops abans que el contrari, que ningú s’interessi per la meva pel·lícula i jo em quedi a casa tot sol. La pel·lícula fa un ús espectacular dels tons blancs, els espais asèptics i la llum crua. Però, en aquesta societat convertida en un enorme hospital esterilitzat, els humans es tornen bojos per injectar-se virus. No és una contradicció? Els virus i les malalties ens semblen repulsius, però en el fons és només perquè culturalment s’ha decidit que ha de ser així. Em va semblar interessant imaginar una societat on succeís al revés, on el contagi d’un virus fos percebut com una cosa positiva. Respecte el que comenta, tot respon a una dualitat que hi ha a la pel·lícula. La tira de GUILLEM DOLS La pel·lícula ens parla de la connexió íntima, gairebé sexual, que els virus aconsegueixen crear entre dos éssers humans. L’activitat empresarial que desenvolupa la clínica de la pel·lícula consisteix en la penetració d’una cèl·lula amb una substància procedent d’un altre cos. Com bé dius, es tracta d’una interacció altament sexual. A la pel·lícula, ho he reflectit amb plans de penetració d’una injecció sota la pell. No cal que aclareixi què representa com a metàfora [riu]. La idea de la pel· lícula se’m va ocórrer perquè vaig estar malalt i vaig començar a pensar en la intimitat que la persona anònima que m’havia transmès el virus compartia amb mi, sense voler-ho ni saber-ho... Pensava que la idea havia vingut d’una entrevista amb Sarah Michelle Gellar al programa de Jimmy Kimmel, on va advertir al públic que estava malalta i que si esternudava els infectaria a tots. L’audiència, sorprenentment, va aplaudir amb entusiasme. No, això és una altra cosa. Durant el rodatge, un amic em va enviar aquest vídeo i em vaig dir que m’havia d’afanyar, o si no Antiviral deixaria de ser una pel·lícula de ficció sobre un futur pròxim i es convertiria en un documental sobre el present [riu]. El mateix es pot dir de la televisió nord-americana i del cicle d’informació contínua, que obliga a trobar titulars escandalosos i breaking news cada tres minuts. Vol ser una paròdia, però en el fons el que ensenya a la pel·lícula no sembla tan exagerat. És curiós perquè molta gent s’escandalitza amb els programes que hem recreat a la pel·lícula. Em diuen que és horrible, que no pot ser que els mitjans es comportin així. Però jo estic d’acord amb tu: el que ensenyo a la pel·lícula és pràcticament realista! La idea va ser exagerar-ho molt lleugerament i fer que la televisió de la pel·lícula fos només una miqueta més invasiva que la de la vida real. Vam passar molt de temps veient la programació de cadenes d’informació contínua per saber fins on podíem arribar, o sigui que és cert que té una base molt realista. He llegit que, fins als 25 anys, no va decidir que volia dedicar-se al cinema i que abans va provar moltes altres coses. És com si s’hi hagués resistit. Puc imaginar per què: en vista de qui és el seu pare, segurament és el pitjor ofici que podria haver escollit. Ja ho crec [riu]. Mira, va anar així. No sabia què fer amb la meva vida. Escrivia relats, tocava música i feia una mica de producció audiovisual. Però estava molt dispers i no em concentrava en res de profit. Un dia vaig entendre que el cinema era la forma d’expressió em permetria unir totes les meves passions. De fet, no escollir dedicar-te a això perquè el teu pare fa la mateixa feina em pot semblar comprensible, però no és una gran raó si és el que realment vols fer. Però sabia que s’exposava a que li fem aquesta pregunta durant la resta dels seus dies... Espero que, cap a la quarta pel·lícula, la gent m’ho deixi de demanar [riu]. De totes formes, la meva vida ja era així abans de rodar aquesta pel·lícula. De petit, vaig tenir un monitor d’arts marcials que no deixava de dir-me: “David! David!”. És una cosa que sempre ha format part de la meva vida i que ho seguirà fent. Dedicar-me al cinema ho amplifica, però a aquestes alçades ja hi estic acostumat. La seva actitud crítica respecte l’obsessió pels famosos procedeix del fet d’haver conviscut amb el seu pare? Prové de la meva experiència vivint amb ell i freqüentant els actors amb qui treballa. Sempre m’ha impactat la desconnexió total entre qui són i com els perceben persones que no els coneixen personalment. Les pel·lícules del seu pare han estat una influència? S’ha parlat molt de Videodrome i, de manera més general, hi ha semblances respecte el seu univers. És una influència conscient? Sé el que vol dir, però és del tot insconscient. De fet, no vaig veure les seves pel·lícules fins que vaig tenir vint anys, perquè fins aleshores no eren apropiades per nens de la meva edat [riu]. I, fins i tot avui, encara no he vist totes les seves pel· lícules. No tinc prou distància per dir si el cinema del meu pare és una influència en el que faig. Si hi ha alguna cosa que m’influeix, deu ser més aviat ell com a persona, el fet que sigui el meu pare, que m’hagi educat i que compartim la mateixa genètica. L’única decisió conscient que vaig adoptar al respecte va consistir en no preocupar-me per la seva filmografia i fer el que a mi em semblés interessant. Li va semblar bé que es dediqués al cinema? Creu que li ha agradat Antiviral? Diria que sí. El meu pare mai no em va prohibir que m’hi dediqués, tot i que tampoc no m’hi va incitar. Em sento molt proper a ell. És curiós que cap dels dos volguéssim ser cineastes. Tant ell com jo volíem ser escriptors. El meu pare adora la literatura i és una cosa que, clarament, m’ha transmès. En el fons, això del cinema ha estat un accident. Jo, si et dic la veritat, tampoc no sóc gaire cinèfil... DIARI DEL FESTIVAL 10 Dijous 11 d’octubre 2012 ENTREVISTA: rodrigo gudiño ÚLTIMA SALIDA una serie de imágenes de recuerdos en los que no aparece nadie. Se trataba de transmitir la necesidad de querer estar con otras personas. BRIGADOON La sensación que deja la película es más de pena que de miedo. Muchas películas de terror quieren asustar por encima de cualquier otra cosa, lo cual es genial. Pero también creo que ese miedo debe dirigirse a algún sitio. Esta historia está impregnada de tristeza, de tragedia. En Rue Morgue aprendí que el terror es hijo de la tragedia griega y mi intención fue que eso se viera en el filme. “El miedo debe conducir hacia otros sentimientos” Lleva mucho tiempo vinculado al fantástico, a través de la revista Rue Morgue, pero The Last Will and Testament of Rosalind Leigh es su ópera prima ¿En qué momento le surgió el deseo de dirigir? Desde hace mucho, en realidad. Fundé la revista hace quince años, y lo cierto es que en sus inicios la razón de ser de la revista fue convertirse en un trampolín para saltar a la dirección. Me dio la oportunidad de ver el mundillo desde dentro, de conocer a gente como John Carpenter o Dario Argento y aprender de ellos... Pero fue en 2006 cuando decidí dar el paso con The Eyes of Edward Ja- mes. Antes de este cortometraje no había hecho nada, ni siquiera películas amateur. En sus cortometrajes y también en The Last Will and Testament of Rosalind Leigh se detecta un regusto clásico, pero también ganas de contar las cosas de una forma distinta. El cine se asocia principalmente a la visión, pero también tiene mucho que ver con lo que escuchamos o con aquello que pasa por nuestra mente, y yo quería explorar también ese lado. Antes de que existiera la televisión, la gente escuchaba obras por la radio y el drama tenía lugar en sus cabezas. The Last Will and Testament of Rosalind Leigh es una versión cinematográfica de esta idea, por eso hay tantos planos de espacios vacíos. En ese sentido, es interesante el uso que hace de la voz en off, un recurso que suele ser muy criticado. La película trata sobre la soledad. Quería enfatizar ese sentimiento utilizando la voz de alguien a quien no vemos nunca y unirla a toda Otro aspecto muy llamativo del filme es la casa en que transcurre la acción. Cuando empecé a escribir el guión, le dije a mi productor que necesitaba localizar la casa, pues la localización podía hacer variar mucho la historia. Él vive encima de una tienda de antigüedades y el dueño le dijo que su antigua casa podía ajustarse a nuestras necesidades. Fuimos a verla y me quedé boquiabierto. Muchos de los objetos que aparecen en la película ya estaban allí, excepto las figuras de los ángeles y unos pocos detalles más. Es muy llamativa la iconografía religiosa de la película. ¿La religión ha sido importante en su vida? Nací en México en una familia católica. Mis padres no eran fanáticos, pero sí tengo algunos hermanos muy religiosos. Mi hermano mayor no aprobaba mi pasión por el terror, y eso nos acabó distanciando. Obviamente, algo de esto ha quedado reflejado en el filme. En los últimos años, la religión ha ido desapareciendo del cine fantástico, y me parece muy sugerente que recuperes esa imaginería. Muchas películas de terror que hablan de religión tratan sobre el diablo. A mí me interesaba más que la historia hablase sobre Dios y aquello en lo que creen los personajes. La primera y la única vez que vi Seis mujeres para el asesino de Mario Bava fue en vídeo, en una copia que compré en el stand de Imagen DEATH en Brigadoon hará la friolera de diez años. Por entonces la película no estaba editada en DVD y la Red no era la videoteca inabarcable que hoy es, y yo ansiaba desvirgarme con la que estaba considerada obra fundacional del giallo. Durante años creo que odié a los chicos de Imagen DEATH: el VHS que me vendieron se veía más bien difuminado, aunque lo cierto es que nunca me quejé, que podría haberlo hecho, y, con el tiempo, uno incluso acaba echando de menos la suciedad intrínseca que caracterizaba al formato (que se lo digan, si no, a los directores de V/H/S). Y lo cierto es que la labor arqueológica que hacían, desenterrando películas que entonces eran muy difíciles de ver, merece ser tenida en cuenta. Hoy es el día que Brigadoon reserva, en su totalidad, a esta productora y distribuidora toledana que el año pasado cumplió veinte años de vida. Todos los colores de lo psicotrónico se darán cita a lo largo del día y de la noche en L’Escorxador, en una jornada que empezará con la proyección de Los últimos ritos de la logia 933, un extraño documento audiovisual con el que Diego Arandojo se acerca a Aleister Crowley, y terminará, pasada la medianoche, con una adaptación teatral interactiva del juego de rol La mascarada - Mundo de las tinieblas, lo más cercano a un ritual vampírico en vivo que podréis hacer aquí en Sitges sin que tenga que intervenir la policía. Habrá varias sesiones de cortometrajes, con sorteo de DVDs incluido, y la proyección de obras de naturaleza declaradamente abyecta, como Deliriant de Miguel A. Carrión, la película de trasplantes del festival; Azar. Los dados de Dios de Tomás García Baringo, la desgarradora historia de lo que puede llegar a ocurrir si marcas un número de teléfono o equivocado; La rebelión de las razas y otras fantasías ilustradas o el último corto del infatigable Julián Lara. Incluso se presenta un libro, Do Re Mi Fa Zombi (Imagen DEATH también edita libros), acompañado de un fotomontaje obra de Marcos DK. Parafraseando el tagline de la edición española en vídeo de Phantasma, que siempre me hizo gracia: “¡Si estas películas no les asustan, es que están ustedes muertos!”. Toni Junyent DIARI DEL FESTIVAL 11 Dijous 11 d’octubre 2012 ENTREVISTA: justin dix LA LA COLUMNA DEL CRÍTIC urbana respecte la base militar de Pine Gap, una base militar nord-. americana al centre d’Austràlia, al mig del no-res i a centenars de quilòmetres de qualsevol ciutat. Em va semblar l’espai ideal per ambientar-hi una pel·lícula de ciència-ficció. No crec en les teories de la conspiració, però cada vegada que hi penso m’imagino túnels secrets i militars embogits. És com la base d’Area 51 als Estats Units, que també ha donat peu a moltes especulacions cinematogràfiques. “Treballar amb George Lucas em va desmitificar Star Wars” Va ser tècnic de robots a L’atac dels clons i La venjança dels sith. Què s’aprén treballant amb George Lucas i com ha influït en el seu debut com a director, Crawlspace, que presenta a Sitges? Per ser sincer, em va servir per veure fins a quin punt es malgasten els diners a les grans produccions de Hollywood. M’ha servit molt per rodar una pel·lícula low cost com la meva. Vaig desmitificar la saga i vaig entendre que estava capacitat per fer qualsevol cosa que em proposés. En tot cas, hi va haver moments màgics. Per exemple, haver de presentar-li a George Lucas els primers esbos- sos per a C3PO o veure Anthony Daniels ficar-se en la pell del robot per primer cop en trenta anys va ser realment emocionant. Va fer que em tornés a convertir en un nen de deu anys. La seva pel·lícula sembla molt influïda per la ciència-ficció nord-americana dels vuitanta. Té tot el sentit, perquè sóc un nen dels vuitanta. Quan recordo la meva infantesa, em veig al davant de tot de la cua per veure Els Goonies, Cristal oscuro o La cosa. De fet, és John Carpenter qui més m’ha influït. Starman, 1997: Escape de Nueva York o El príncipe de las tinieblas estan presents a la meva pel·lícula. M’acaben de dir que Carpenter vindrà a una projecció de Crawlspace! És un somni. Espero que, si algun dia em donen un premi, sigui ell qui me l’entregui. Pujaria a l’escenari amb un pòster de La cosa perquè me’l signés. De fet, sembla que vulgui adaptar al context australià els patrons del cinema de gènere nord-americà. El cinema de gènere no és gaire corrent a Austràlia. Jo vaig muntar una empresa d’efectes especials i gairebé m’arruïno perquè ningú en requeria. Però tot això comença a canviar. A Melbourne s’està desenvolupant una escena interessant, amb pel·lícules tan destacables com The Loved Ones i tot el que està produïnt Greg McLean (Red Hill). El govern ens ajuda, però no suficientment. La meva idea és anar a buscar diners als Estats Units, però seguir rodant a Austràlia i amb accents australians. Com narrava el documental Not Quite Hollywood, a Austràlia va existir una escena molt robusta per al cinema de gènere que va desaparèixer de cop i volta. Per què? Ningú no sap explicar per què, però després de Mad Max 2, que em sembla una icona del cine postapocalíptic, es va deixar de banda el cinema de gènere. Diria que la indústria australiana va voler que la prenguessin més seriosament i directors com Peter Weir o Jane Campion van tirar cap al drama. Suposo que no volien que ens representessin Crawlspace parteix d’un progra- monstres i aliens. De cop i volta, ma secret en una base militar a es va deixar de prendre cap risc. La meva missió és invertir la tenAustràlia. Té alguna base real? He volgut escampar una llegenda dència. Un autor en el género Figura clave de una nueva generación de directores franceses de fantástico y de terror –a la que también pertenecen, entre otros, Alexandre Bustillo, Julien Maury y Xavier Gens– el director de The Tall Man se mueve en los parámetros del cine de género pero tiene unos rasgos autorales muy marcados. Aun siendo propuestas diferenciadas, sus tres largos hasta la fecha se levantan sobre los mismos temas y, importante, están empapados de un extraño malestar y una profunda tristeza. La película que presenta en Sitges, una lectura peculiar de la leyenda del hombre del saco, es su película más abarcable (no por ello menos interesante) al contar con una narrativa más convencional (no exenta de sorpresas) y una factura y un ritmo más comerciales. Pero tras esas maneras accesibles se esconden las ideas, algunas más contundentes que otras pero casi siempre dolorosas, que también cruzan sus anteriores películas, El internado y Martyrs, esta última (sin estreno comercial en España) una de las películas de los últimos años que más controversia despertó a su paso por el Festival. He aquí una pequeña guía de las obsesiones del autor. Uno: El martirio. Laugier llevó este tema al límite en la citada Martyrs, una película extraordinaria donde empujaba hasta lo indecible la violencia física y mental para reproducir el indescriptible tormento de una mujer. Ninguna de sus otras películas llega a esos límites en la recreación del sufrimiento, pero ambas relatan también el doloroso proceso de una mujer joven intensamente atormentada por la vida. Dos: La pérdida. El motor o el motivo del tormento de las protagonistas de las películas de Laugier (que suelen ser mujeres jóvenes) siempre es la pérdida de un ser querido de un modo injusto, inesperado o, como sucede en las dos últimas, tremendamente violento. La pérdida de The Tall Man entronca directamente con la de El internado: la desaparición del hijo. Y da pie a referirse a otro tema fundamental en la filmografía de Laugier, la maternidad y la relativización de la consanguinidad. Tres: El dolor. Siempre está presente en sus películas. Las cubre como un manto. En El internado, era mental. En Martyrs, físico y llevado hasta el paroxismo. Y en The Tall Man es una mezcla de ambas cosas. La pelea de una madre (Jessica Biel) para recuperar a su hijo desaparecido le genera huellas emocionales, lastres mentales y daños físicos, recreados estos últimos de una forma bastante directa para tratarse de una película con cierta voluntad comercial. Cuatro: El complot. Al margen de si se trata o no de la representación metafórica de un estado de ánimo real y colectivo, las películas de Laugier siempre enfrentan a sus protagonistas contra un mundo que parece empeñado en hacerlas sufrir. Ellas están completamente solas frente a un todo sólido y brutal. Esa situación de base impulsa otras ideas tan fuertes como la conspiración, la paranoia y la convivencia con el miedo que contribuyen, obviamente, al clima turbador y enfermizo de sus películas. Desirée de Fez DIARI DEL FESTIVAL 12 Dijous 11 d’octubre 2012 ENTREVISTA: ferran herranz A la graella del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya sempre hi entren sorpreses de darrer moment: només cal recordar quan, pocs dies abans de començar l’edició del 2003, es va confirmar la presència de Kill Bill: Vol. 1, de Tarantino. Enguany, amb el festival pràcticament en marxa, va entrar la darrera pel·lícula de Jess Franco, Al Pereira vs. the Alligator Ladies, que es projectarà a la marató d’aquesta nit al Casino Prado, i que s’afegeix a les dues parts de La cripta de las condenadas, que s’han vist a Brigadoon. Parlem amb el barceloní Ferran Herranz, productor de les darreres pel·lícules de Franco. “Quan la Lina (Romay, dona i musa del director) va morir”, explica Herranz, “Antonio Mayans, que va ser una de les primeres persones que va anar a atendre el Jesús, em va trucar i em va dir que el millor que li podia passar és que pogués seguir en marxa, treballant, de manera que vaig parlar amb el Jesús i ens hi vam posar.” En aquest temps –Lina Romay va morir el mes de febrer passat–, Herranz s’ha encarregat de muntar, mà a mà amb el mateix Franco, les dues entregues de La cripta de las condenadas, i al director madrileny li ha donat temps també de rodar Al Pereira vs. the Alligator Ladies i una seqüela, actualment en fase de muntatge. “És una cosa bastant demencial, amb diverses capes de narració, en la qual s’encreuen somnis i, fins i tot, el rodatge de la mateixa pel·lícula”, diu Herranz tot descrivint el que podem trobar en el film de Franco. Herranz avisa que és una pel·lícula força diferent de les que s’han presentat a Brigadoon: “Les dues parts de La cripta són absolutament abstractes, quasi mudes, amb música de fons i alguns parlaments estranys, mentre que Al Pereira, tot i que en alguns moments es desviï cap a territoris només visuals, és més narrativa. Franco ja havia fet set o vuit pel· lícules amb aquest personatge, i espero que en pugui fer més.” Herranz, que va embarcar-se en aquesta aventura per pura devoció cap a Franco, paral·lelament al seu treball a la productora Nostromo, ens revela quins poden ser els propers passos del director de Miss Muerte: “Hi ha gent a Alemanya, que són fans del Jesús i professionals del cinema, noves visions - discovery pradO 13:15 que volen fer alguna cosa amb ell i s’està buscant finançament. S’ha arribat a parlar de noms d’actors que no te’ls diré perquè, si després la cosa no surt, és una tonteria dir-t’ho.” Franco ja ha treballat moltes vegades al llarg de la seva trajectòria a Alemanya. Sense anar més lluny, Necronomicon, la pel·lícula de la qual Fritz Lang va dir que era “l’únic film eròtic que he vist fins al final”, es va produir en aquest país. Amb 82 anys, el rei indiscutible de l’horror eròtic europeu, amb permís de Jean Rollin, continua amb ganes d’ampliar la seva dilatada carrera. Quasi dues-centes pel·lícules és una xifra gens menyspreable. Ferran Herranz ho té clar: “Mentre Franco tingui la possibilitat de continuar fent pel·lícules, la gent que l’hem ajudat a fer les últimes aquí a Catalunya seguirem posant el nostre granet de sorra per ajudar a produir-les.” al pereira vs. the alligator ladies HUMAN CORE La població mundial la conformen quatre mil milions de persones d’entre vuitanta i cent anys d’edat que es mantenen joves i saludables gràcies al trasplantament de cèl·lules mare. El cent per cent de la població mundial té implantat un microprocessador cerebral que ajuda a millorar les capacitats cognitives. La mitjana de vida de l’home és de doscents anys, fa cinquanta anys que ningú neix ni mor. La humanitat ha evolucionat fins a tal punt que ha perdut contacte amb el seu passat biològic i emocional, ha substituït el mitjà natural per un de tecnològic i mecanitzat. Human Core és el nou experiment televisat, un programa de divulgació científica, que té com a objectiu estudiar la psique i la conducta de l’ésser humà fosra de l’abast tecnològic. Cinc pacients classificats per la seva varietat racial seran desconnectats de la seva intel· ligència artificial i sotmesos a un aïllament sever amb la finalitat d’activar la vida inconscient i captar les manifestacions d’emocions reals. DIARI DEL FESTIVAL 13 Dijous 11 d’octubre 2012 Masterclass: Prometheus y los filmes de Ridley Scott “Para mí, poder grabar el rodaje de Prometheus fue como cumplir un sueño, el de regresar al universo de Alien, el octavo pasajero, una película que había descubierto con tan sólo nueve años”. Esto nos lo contaba ayer Charles de Lauzirika, quien, además de presentar su ópera prima, Crave, en la Secció Oficial Fantàstic Panorama Competició, nos quiso descubrir los contenidos adicionales de la edición Blu-Ray de Prometheus, de los que se ha encargado. Lauzirika nos avanzó que las más de cinco horas de extras contendrán metraje eliminado, escenas del rodaje, documentales sobre distintos aspectos de la película y varios comentarios de audio. Experimentado realizador de extras para DVD, Lauzirika bromeó: “no voy a hacer los extras de mi película, Crave, hay mucho material grabado, pero dejaré que lo hagan otros”. Maquillatge per als més joves Avui dijous 11, en el marc de les activitats que el Festival i l’Ajuntament celebren arreu del poble, es durà a terme una classe magistral gratuïta de maquillatge a l’Espai Jove. El taller, a càrrec de La Oscura Ceremonia, es celebrarà a les 17:30 i proporcionarà l’oportunitat als participants d’aprendre tècniques bàsiques de maquillatge i mostrar el seu talent en aquest àmbit, en una sessió que pretén ser participativa i que tindrà una durada d’una hora i mitja. Després del taller es projectarà el film Viscositat (William Sachs, 1977), un clàssic de la sèrie B nord-americana, i es durà a terme un sorteig d’entrades per a sessions del festival. Els interessats en participar-hi, han d’adreçar-se a l’Espai Jove al carrer de Josep Soler i Tasis, 4C. Apocalipsis íntimos Al final de cada temporada de Buffy se desataba el apocalipsis, pero siempre lograban detenerlo a tiempo. El final de Angel, el spin off que protagonizaba el novio vampiro de Buffy, fue distinto. Esto es un spoiler, pero si a estas alturas no habéis visto la serie no creo que la veáis. El caso es que a Joss Whedon le cancelaron la serie a mitad de la quinta temporada. Obligado a cerrar todas las tramas en apenas doce episodios, nos maltrató con una remesa de capítulos desoladores que acababan en un callejón sin salida. Literalmente. Es el callejón que hay al lado de su cuartel general. Varios de los protagonistas han muerto. Otros están agonizando. Sabemos que una horda de criaturas sobrenaturales está reduciendo a escombros Los Angeles y que, esta vez, los enemigos son demasiado numerosos. No lo lograrán. Pero Angel mira a sus amigos, por última vez, y les dice: “¡A trabajar!”. Y se va a darse de mamporros hasta que lo maten. Corte a negro y hasta nunca. Luego la serie continuó en formato de cómic, invalidando ese desenlace, pero para mí ya no cuenta. Mi Apocalipsis íntimo, el de verdad, fue el despedirme de unos personajes con los que llevaba muchos años conviviendo. Toni Junyent DIARI DEL FESTIVAL 14 Dijous 11 d’octubre 2012 PROGRAMACIÓ avui - DIjous 11 13:15 PRADO 08:45 RETIRO HUMAN CORE (LLARG) TULPA Federico Zampaglione. Itàlia, 2012. 90’ Manfre, Iker Iturria. 84’ 09:00 AUDITORI INVASOR Daniel Calparsoro. Espanya, 2012. 99’ 15:00 RETIRO LEE’S ADVENTURE Frant Gwo, Yang Li. Xina, 2012. 91’ 15:15 PRADO 09:00 PRADO PLATILLOS VOLANTES PIETÀ Kim Ki-duk. Corea del Sud, 2012. 104’ Óscar Aibar. Espanya, 2003. 102’ 10:45 RETIRO THE WEIGHT Jeon Kyu-hwan. Corea del Sud, 2012. 107’ 11:00 AUDITORI SINISTER Scott Derrickson, 110. EUA, 2012. 110’ 11:00 PRADO THE CURSE. 7’ MEKONG HOTEL Apichatpong Weerasethakul. Tailàndia, Regne Unit, 2012. 57’ HENGE Hajime Ohata. Japó, 2012. 54’ 12:45 RETIRO CURTS FANTÀSTICS A COMPETICIÓ (III) 13:15 AUDITORI WOLF CHILDREN Mamoru Hosoda. Japó, 2012. 117’ 15:30 AUDITORI A FANTASTIC FEAR OF EVERYTHING Crispian Mills, Chris Hopewell. Regne Unit, 2012. 100’ 17:00 RETIRO WAR OF THE ARROWS Kim Han-min. Corea del Sud, 2011. 122’ 17:15 PRADO LEONORA CARRINGTON. EL JUEGO SURREALISTA Javier Martín-Domínguez. Espanya, 2012. 80’ 17:45 AUDITORI TAI CHI ZERO Stephen Fung. Xina, 2012. 98’ 19:00 PRADO BLUE BIRD Gust Van den Berghe. Bèlgica, 2011. 86’ 01:00 PRADO 19:45 RETIRO THE TRUTH OF LIE BERBERIAN SOUND STUDIO Peter Strickland. Regne Unit, 2012. 92’ Roland Reber. Alemanya, 2011. 89’ LA LEGGENDA DI KASPAR HAUSER 20:00 AUDITORI Davide Manuli. Itàlia, 2012. 95’ THE TALL MAN AL PEREIRA VS THE ALLIGATOR Pascal Laugier. Canadà, EUA, 2012. 106’ LADIES Jess Franco. Espanya, 2012. 81’ 20:45 PRADO 01:15 RETIRO POSTCARDS FROM THE ZOO Edwin. Xina, 2012. 96’ MARATÓ TERROR TRASH 21:45 RETIRO 30 DE TERROR. 5’ LA CUEVA LA MEMORIA DEL MUERTO Alfredo Montero. Espanya, 2012. 76’ Valentín Javier Diment. Argentina 2012. 89’ 22:15 AUDITORI 13 EERIE INVASOR Lowell Dean. Canadà 2011. 86’ Daniel Calparsoro. Espanya, 2012. 99’ THE THOMPSONS The Butcher Brothers. EUA, 2012. 83’ 22:45 PRADO LA HIJA. 5’ ESPAI FNAC MYSTERY 12:30 FABRICANT SERIE B. Lou Ye. Xina, França, 2012. 110’ AMB SEBASTIÁN DEL AMO, MYLES KANE I JOSH KOURY 23:30 RETIRO THE LAST WILL AND TESTAMENT 16:00 RESENTACIÓ DEL LLIBRE OF ROSALIND LEIGH “ALIEN, EL OCTAVO PASAJERO”. Rodrigo Gudiño. Canadà, 2012. 81’ AMB JORDI OJEDA I ÁNGEL SALA 00:45 AUDITORI MARATÓ JAPAN MADNESS DEAD SUSHI Noboru Iguchi. Japó, 2012. 91’ SADAKO 3D Tsutomu Hanabusa. Japó, 2012. 97’ GYO: TOKYO FISH ATTACK Takayuki Hirao. Japó, 2012. 70’ 18:00 MEMENTO MORI. AMB JOHN TORRES 19:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: “LO MACABRO DEL AMOR” . AMB LA PRESÈNCIA DE L’ AUTOR Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades BRIGADOON 15:00 IMAGEN D.E.A.T.H. LOS ÚLTIMOS RITOS DE LA LOGIA 15:55 ESPECIAL SERIE B CORTOMETRAJES CLM 17:15 DELIRIANT 18:00 RETROSPECTIVA CORTOMETRAJES CLM 20:45 PRESENTACIÓN DEL LIBRO DOREMIFAZOMBI 21:30 AZAR, LOS DADOS DE DIOS 22:30 HECHO EN CASTILLA LA MANCHA 00:15 LA MASCARADAVAMPIROS DE TOLEDO El Festival no comparteix necessàriament les opinions expresades pels diferents autors d’aquesta publicació. ÚltimA PROJECCIó DIARI DEL FESTIVAL 15 Dijous 11 d’octubre 2012 PROGRAMACIÓ DEMÀ - DIvendres 12 08:30 AUDITORI EL BOSC Óscar Aibar. Espanya, 2012. 98’ 08:30 RETIRO AHÍ VA EL DIABLO Adrián García Bogliano. Mèxic, EUA, 2012. 97’ 09:45 PRADO NIGHT ON THE GALACTIC RAILROAD Sugii Gisaburó. Japó, 1985. 107’ 10:30 AUDITORI HOTEL TRANSILVANIA Genndy Tartakovsky. EUA, 2012. 91’ 10:30 RETIRO FRIENDS: NAKI ON THE MONSTER ISLAND Takashi Yamazaki, Ryuichi Yagi. Japó, 2011. 135’ 12:00 PRADO ADA. 10’ LA TIERRA SECA. 18’ LA EXTENSIÓN DEL CIELO Karlos Alaustrey. Espanya, 2012. 100’ 12:15 AUDITORI SEVEN PSYCHOPATHS Martin McDonagh. EUA, Regne Unit, 2011. 110’ 13:00 RETIRO WRONG Quentin Dupieux. França, 2012. 94’ 14:00 PRADO 20:30 PRADO NIGHTBREED - THE CABAL CUT THE CURSE. 7’ MEKONG HOTEL Clive Barker. EUA, 1990. 144’ Apichatpong Weerasethakul. Tailàndia, Regne Unit, 2012. 57’ 14:15 AUDITORI THE ABCS OF DEATH HENGE Varis autors. EUA, 2012. 129’ Hajime Ohata. Japó, 2012. 54’ 14:45 RETIRO 21:00 AUDITORI CHILDREN WHO CHASE LOST VOICES EL BOSC Makoto Shinkai. Japó, 2011. 116’ Óscar Aibar. Espanya, 2012. 98’ 16:15 PRADO L’HOME PRECÍS Antoni Padrós. Espanya, 2012. 31’ SWEDENBORG Antoni Padrós. Espanya, 1971. 35’ 16:45 AUDITORI HOTEL TRANSILVANIA Genndy Tartakovsky. EUA, 2012. 91’ 17:00 RETIRO RUROUNI KENSHIN Keishi Otomo. Japó, 2012. 134’ 17:45 PRADO WARRIOR O’Connor. EUA, 2011. 140’ 18:45 AUDITORI SEVEN PSYCHOPATHS Martin McDonagh. EUA, Regne Unit, 2011. 110’ 19:30 RETIRO DRAGON Peter Ho-sun Chan. Hong Kong, Xina, 2010. 97’ 21:30 RETIRO TOWER BLOCK James Nunn, Ronnie Thompson. Regne Unit, 2012. 87’ 22:45 PRADO PIETÀ Kim Ki-duk. Corea del Sud, 2012. 104’ 23:00 AUDITORI SINISTER Scott Derrickson. EUA, 2012. 110’ 23:15 RETIRO AHÍ VA EL DIABLO Adrián García Bogliano. Mèxic, EUA, 2012. 97’ 01:15 AUDITORI LA NIT + ZOMBI FIST OF JESUS. 15’ HAPPY BIRTHDAY MR. ZOMBIE. 7’ COCKNEYS VS ZOMBIES Matthias Hoene. Regne Unit, 2012. 87’ ZOMBIE ASS: TOILET OF THE DEAD Noboru Iguchi. Japó, 2011. 84’ OUTPOST: BLACK SUN Steve Barker. Regne Unit, 2012. 96’ 01:15 RETIRO MARATÓ BRUTAL FEMME FATALES: EXTRACURRICULAR ACTIVITIES. 30’ TULPA Federico Zampaglione. Itàlia, 2012. 90’ GRABBERS Jon Wright. Regne Unit, Irlanda, 2012. 94’ NO ONE LIVES Ryûhei Kitamura. EUA, 2012. 84’ LOVELY MOLLY Eduardo Sánchez. EUA, 2011. 99’ 01:00 PRADO 100 AÑOS NIKKATSU ASSAULT! JACK THE RIPPER Yasuharu Hasebe. Japó, 1976. 72’ STAR OF DAVID: BEAUTY HUNTING Norifumi Suzuki. Japó, 1979. 100’ MASTER OF THE FLYING GUILLOTINE Jimmy Wang Yu. Taiwan, Hong Kong, 1976. 85’ ESPAI FNAC 13:00 “L’APOCALIPSI JA ESTÀ AQUÍ”. FIRMA D’AUTÒGRAFS AMB CARLOS SISI I ELIO QUIROGA 17:00 EL BOSC: DE LA NOVEL·LA AL CINEMA. AMB LA PRESÈNCIA D’ALBERT SÁNCHEZ-PIÑOL I ÓSCAR AIBAR. Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades BRIGADOON 11:00 ESTRENA BRIGADOON ZOMVIDEO 13:00 NEOCULTE FOCUS THE RETURN OF THE LIVING DEAD 14:45 ESTRENA DOCUMENTAL MORE BRAINS! A RETURN OF THE LIVING DEAD 17:00 ESTRENA DOCUMENTAL L’ULTIM REFUGI + BÚNKER Z 17:00 SIGNATURA “ANTOLOGÍA ZOMBIE Y RECETAS ZOMBIES” 18:00 PRESENTACIÓN DEL LIBRO THE ZOMBOOK 19:00 PRESENTACIÓN EDICIONES MINOTAURO EL APOCALIPSIS YA ESTÁ AQUÍ 20:00 CICLE THE ASYLUM-15 ANIVERSARI ABRAHAM LINCOLN VS. ZOMBIES 22:00 ESTRENA BRIGADOON A LITTLE BIT ZOMBIE 00:00 ESTRENA BRIGADOON OSOMBIE THE AXIS OF EVIL DEAD ÚltimA PROJECCIó