DIARI DE SESSIONS D E C ATA LU N YA DEL PARLAMENT VII legislatura Sèrie C - Número 56 Segon període Dijous, 13 de maig de 2004 Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana PRESIDÈNCIA DE LA I. SRA. NÚRIA DE GISPERT I CATALÀ Sessió núm. 6 Í N D E X Compareixença del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè informi sobre l’estat i el funcionament de la justícia a Catalunya durant l’any 2003 (tram. 357-00014/07) (p. 3) NOTA Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990. ISSN: 0213-7976 (general), 0213-7992 (sèrie C) • DL: B-3.468-1982 • Imprès a Multitext, SL; Barcelona • www.parlament-cat.net Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 3 SESSIÓ NÚM. 6 La sessió s’obre a les cinc de la tarda i cinc minuts. Presideix la Sra. de Gispert i Català, acompanyada del secretari, Sr. Chaib Akhdim. Assisteixen la Mesa els lletrats Sr. Sol i Ordis i Sr. Vintró i Castells. Hi són presents les diputades i els diputats Sr. Orriols i Sendra, Sr. Recoder i Miralles i Sra. Ribera i Garijo, pel G. P. de Convergència i Unió; Sra. de Madre Ortega, Sr. Masllorens i Escubós, Sr. Pérez Ibáñez, Sra. Santos i Arnau i Sr. Galceran i Margarit, pel G. P. Socialistes - Ciutadans pel Canvi; Sr. Amorós i March i Sr. Estradé i Palau, pel G. P. d’Esquerra Republicana de Catalunya; Sr. Montanya i Mías, pel G. P. del Partit Popular de Catalunya, i Sr. Postigo i Garcia, pel G. P. d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa. Assisteix a aquesta sessió el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sr. José María Mena Álvarez. ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA Punt únic: Compareixença del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya davant la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana perquè informi sobre l’estat i el funcionament de la justícia a Catalunya durant l’any 2003 (tram. 357-00014/07). Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana. Compareixença. La presidenta S’obre la sessió. Compareixença del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè informi sobre l’estat i el funcionament de la justícia a Catalunya durant l’any 2003 (tram. 35700014/07) Bona tarda a tothom. Iniciem aquesta sessió de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, que té un punt a l’ordre del dia, i que és la compareixença del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el senyor José María Mena. Hem quedat amb el fiscal en cap que en una primera part ell intervingui. Després faríem deu minuts de descans i tornaríem a la Comissió, i llavors els grups, doncs, li farien les preguntes o els aclariments que fossin necessaris, i després ell contestaria. Doncs, sense res més, benvingut a la Comissió, i té la paraula. El fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Sr. José María Mena Álvarez) Moltes gràcies, bona tarda a tothom. En primer lloc, una salutació a la presidenta de la Comissió de Justícia del Parlament, i a les senyores i senyors diputats, amb el meu agraïment per la invitació, desitjant que serveixi als representants del poble de Catalunya per a un millor coneixement del Ministeri Fiscal, institució integrada en el marc constitucional del Poder Judicial, i coneixement de les seves aspiracions i necessitats, amb la voluntat de consolidar i aprofundir les arrels de la nostra institució a Catalunya, per tal que sigui una eina eficaç al servei d’aquesta nació i de tots els que hi viuen i treballen. SESSIÓ NÚM. 6 También tengo el encargo expreso del fiscal general del Estado de transmitir al Parlament de Catalunya, a través de esta Comisión, un saludo institucional. El fiscal general del Estado, de recentísima designación, que conoce y comprende profundamente las peculiaridades de los hechos diferenciales de las comunidades autónomas históricas; de Galicia, por su nacimiento; de Euskadi, por los años de servicio en aquel país; y de Cataluña, por su cultura y por sus convicciones democráticas. El fiscal general del Estado, que me comunica que «molt aviat» estará entre nosotros, siendo una de las primeras visitas a la Fiscalía, aparte de las que ha realizado en Madrid. La presentación de la Memoria, que es el hecho o el dato formal determinante de esta presencia mía ante ustedes, creo que no debe significar para ustedes la tortura de una exposición resumen, puesto que la tienen suficientemente conocida o, al menos, disponen de ella. Me ofrezco, naturalmente, y eso es uno de los objetivos esenciales de esta presencia mía, no sólo a las aclaraciones, sino desde luego, también, a las críticas que ustedes se sirvan formular y tengan por presente. Ahora sólo hay tiempo para puntualizar unos determinados temas, que serán los más relevantes o los de mayor actualidad. En primer lugar, quiero hacer mi exposición basándome en un dato del que tengo noticia exclusivamente a través de los medios de comunicación, pero que puede ser un buen eje vertebrador de mi exposición. Se habla, está en la perspectiva un cambio de modelo del Ministerio Fiscal para otorgar a nuestra institución la instrucción de las causas penales hasta ahora, desde los viejos tiempos del modelo napoleónico, dirigido y en manos de los jueces de instrucción. Debo afirmar con todo énfasis que hoy, esa iniciativa, con los actuales elementos de que disponemos, es no sólo inconveniente, sino además inviable. Será necesario para que estas circunstancias cambien de manera cualitativa imprescindible, será necesario garantizar la imparcialidad de la institución, proveer de medios humanos y materiales suficientes, y modificar en lo pertinente las leyes procesales. Puntualizo y concreto estos tres datos. En primer lugar, la imparcialidad del Ministerio Fiscal. El artículo 7 del Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal dice que los fiscales actuarán «con objetividad e independencia». Así describe la ley, hoy, la imparcialidad. Pero hay que tener..., hay que recordar que la imagen externa de imparcialidad del Ministerio Fiscal está nublada por la relación del Ministerio Fiscal con el poder ejecutivo. Quiero recordar, aparte de datos históricos que se remontan a Montesquieu, que en el debate constitucional sobre el artículo 124.4 de la Constitución, surgió un diálogo, un debate de mucha riqueza entre nuestro inolvidable Solé Barberà y el señor Fraga Iribarne. En este debate, el señor Fraga Iribarne mantenía la necesidad de conservar el modelo tradicional de que el fiscal es el punto de conexión, el órgano de comunicación, decía la anterior Ley –la de Primo Rivera, que le gustó a Franco–, órgano de comunicación entre el gobierno y los tribunales, y Solé Barberà, igual que Peces-Barba, mantenían la tesis de que el fiscal debe ser independiente, fijándose, quizá, en el modelo italiano. Naturalmente, la cosa quedó en el término medio: COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA 13 de maig de 2004 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie C - Núm. 56 4 UCD; y, consecuentemente, el modelo quedó de la siguiente manera: el artículo 124.4 de la Constitución, como ustedes muy bien saben, dice que el fiscal general del Estado será nombrado por el rey, a propuesta del Gobierno, oído el Consejo General del Poder Judicial. Pues bien, si se da la instrucción al fiscal, en una estructura jerárquica, quiere decir que todos los fiscales están actuando en obediencia a una persona que ha sido nombrada por el Gobierno; porque aunque lo nombre el rey, el acto formal de la proclamación no tiene nada que ver con la decisión política que está en manos del poder ejecutivo. En estas condiciones, ante la opinión pública, siguiendo la vieja filosofía de la mujer del César, que no debe..., no sólo debe ser, sino parecerlo, el Ministerio Fiscal no sólo debe ser imparcial sino además parecerlo. Hoy lo somos, pero no lo parecemos. Será necesario dotar al Ministerio Fiscal de unos complementos de imparcialidad, de apariencia y de figura, de imparcialidad externos, equivalentes a la independencia de los jueces, si queremos ofrecer a los ciudadanos un órgano de instrucción penal garante, suficientemente garante, de la imparcialidad. Esto se puede hacer con arreglo al artículo 124.4 de la Constitución. Yo creo que es compatible ese precepto con disposiciones complementarias que signifiquen una limitación de su contenido abstracto, aunque signifiquen también una limitación del contenido abstracto. Igual que el artículo 122.3 de la Constitución, que es el que se refiere al nombramiento del presidente del Tribunal Supremo, es objeto de limitaciones en la Ley Orgánica del Poder Judicial, artículo 123, que establece los plazos, el tiempo de duración de la presidencia, y establece los años que es necesario que tenga el nombrado, lo cual no viene en la Constitución, y es una limitación, de la misma manera que el artículo 29 del Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal dice, no los plazos, hasta ahora, pero sí dice los años de servicio que tiene que tener el fiscal general del Estado; aunque hago un paréntesis, porque es una cosa que me divierte mucho. Para el presidente del Tribunal Supremo, la Ley Orgánica del Poder Judicial dice que tiene que tener una..., una competencia acreditada. Sin embargo, para el fiscal general del Estado, dice que tiene que tener un acreditado prestigio. Yo pienso que el prestigio se ve desde fuera y la competencia se lleva puesta, pero..., bromas aparte. Creo, por lo tanto, que si no se establecen esos límites, y qué tipo de límites tienen que ser. A mí me parece que los límites para garantizar desde fuera la imparcialidad del Ministerio Fiscal deberían venir como una... –como diría yo...–, alguna disposición que dejara en manos de las Cortes Generales un modo de disponibilidad –venia, audiencia previa, etcétera–, que garantizara el compromiso de las Cortes Generales en la imparcialidad de la institución. Y digo esto, y creo que tiene particular interés, porque si se hace para el fiscal general del Estado, el Parlament de Catalunya debería tener una dimensión equivalente respecto del nombramiento del fiscal jefe del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya; sin entrar ahora en el debate que a la presidenta de la Comisión tanto le interesa sobre si tiene que haber o no fiscal general de Catalunya, porque creo yo que si el fiscal general de Catalunya tiene que ser un jurista de recoCOMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA nocido prestigio con años de servicio, sin que tenga que ser de la carrera fiscal, desde luego, yo «plego». Y lo cual no me apetece, ¿eh? (Pausa.) Los medios humanos y materiales a los que me refería antes. Los medios humanos y materiales, no sólo para la instrucción de las causas penales. Hoy, ya, estamos en una situación absolutamente inaceptable –hoy. La insuficiencia de la plantilla para la prestación efectiva de los servicios que hoy están atribuidos al Ministerio Fiscal, es tan insuficiente que ya, hoy, se están suspendiendo actuaciones por incomparecencia de los fiscales, por falta de dotación de medios humanos; falta de plantilla. Y digo más, en mi última comparecencia hace dos años, se me interpeló, entre otras cosas, sobre la incomparecencia de los fiscales del Ministerio Fiscal en los juicios de faltas en los juzgados de paz. Los juzgados de paz simplemente están absolutamente abandonados del Ministerio Fiscal, entre otras cosas porque se han mantenido los jueces de paz y se suprimió el cuerpo de fiscales de paz, de tal manera que no hay ni siquiera previsión legal de que los juzgados de paz sean atendidos. Pero, es más, los partidos judiciales, teniendo..., estando dirigidos por jueces de primera instancia e instrucción de carrera que, como en la última promoción, la cincuenta y cuatro, se confundieron y fabricaron doscientos y pico jueces de más, y los han recolocado como jueces de refuerzo, de tal manera que hay poblaciones dónde un fiscal tenía dos jueces, y ahora tiene cuatro, pero como todos los jueces, ahora, con las reformas legislativas prestan servicios básicamente de presencia física, lo que llamamos servicios presenciales, todo tiene que ser en presencia del juez, el fiscal puede estar en presencia de uno de los jueces, pero de los otros tres, no. Con lo cual, seguimos en una situación de vacío y de dificultad cada vez más creciente. Los servicios presenciales son un diseño modernizante, finalmente, sin el suficiente soporte económico, y, desde luego, incompatibles con una limitación propia de todos los seres humanos, y también de los fiscales. No tenemos el don de la ubicuidad. También hay que señalar que las unidades de policía judicial, adscritas al Ministerio Fiscal han generado algunos problemas, y algunos los señalo ahora. En primer lugar, la Ley Orgánica 2/1986, de 13 de marzo, de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad, en su artículo 29, dice que las unidades de policía judicial adscritas, unidades orgánicas adscritas a la Fiscalía, serán de la Policía Nacional, o sea, serán fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado, Policía Nacional y Guardia Civil; no policías autonómicas, quedan excluidas. En el segundo párrafo del artículo, dice: «Las policías autonómicas y locales podrán prestar servicio auxiliar, etcétera.» Este es el esquema actual. Pues bien, en la Fiscalía del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya hay dos unidades de policía judicial orgánicas adscritas, una de Policía Nacional, y otra de Guardia Civil. Debo decir que en el resto de las fiscalías de España no existe esto, pero lejos de satisfacernos, nos resulta, naturalmente, insuficiente. No hay unidad de policía judicial de la policía autonómica. SESSIÓ NÚM. 6 Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 5 Debo señalar, no obstante, y la consellera... –la exconsellera, perdón; se me va, a veces– lo sabe muy bien... En diciembre del 2000, cuando se creó la Fiscalía de reforma de menores, hubo que determinar qué unidad de policía judicial hacía la función de apoyo, y había, en efecto, una unidad orgánica de Policía Nacional. Se puso un apoyo de policía autonómica en funciones, digamos, discretamente, extralegales. Desde luego, sin el más mínimo soporte legal como unidad orgánica. En un momento determinado, con el conseller Pomés, se decidió –además, el desdichado..., tenía que ser el desdichado día que me rompí la pierna montando a caballo, el uno de diciembre del 2002–, pues, ese día, se sustituía la Policía Nacional por policía autonómica, y desde entonces, fuera de la previsiones legales, desde luego, no fuera de la ley, obviamente, fuera de las provisiones legales, sólo tenemos una unidad, que no será orgánica pero está allí, y que es sólo de policía autonómica. te, mayoritariamente muchachas jóvenes que van corriendo y arriba abajo con la toga por las grandes ciudades de..., yo qué sé, de Granollers, y Mataró, y tantas y tantas. ¿Cuál es el deseo razonable de la Fiscalía? El deseo razonable de la Fiscalía es que haya una unidad orgánica de policía judicial autonómica, por lo menos preparada para el momento en que el desplegament sea un hecho, porque sería sorprendente que habiéndose producido el desplegament con sólo policía autonómica en Barcelona y en toda la provincia, sin embargo, no pudiera haber policía autonómica en la Fiscalía. Naturalmente, si llegara ese día, volveríamos a inventar algún subterfugio, pero lo razonable, y lo que yo debo decir al Parlament de Catalunya es que necesitamos que se remuevan los obstáculos legales para que se modifique ese artículo 29 –lo digo claro– de la Ley Orgánica 2/1986 permitiéndose que se produzca la natural presencia de la policía existente en la Fiscalía existente. No pedimos más. Un criterio es que no debe fraccionarse ningún orden jurisdiccional. Los órganos superiores e inferiores de cada orden jurisdiccional conviene que estén juntos. Sí pueden separarse unos órdenes jurisdiccionales de otros. Por ejemplo, lo Penal, lo Social, lo Contencioso, no pasa nada si están unos separados de otros, porque son distintos clientes, distintos justiciables, como decimos nosotros. Son distintos abogados, que no tienen nada que ver unos con otros. No se plantea ningún problema para los usuarios, los únicos que realmente tendrían problema con esta separación son los fiscales, porque es la única institución que tiene que estar simultáneamente en unos y otros órdenes jurisdiccionales, pero lo que no me corresponde es venir aquí a llorar en el pequeñísimo nivel egoísta y mínimo de una pequeña institución como es el Ministerio Fiscal. Los medios materiales. En los medios materiales, en primer lugar, no me duelen prendas, y lo hago con una gran satisfacción, formular mi expreso elogio del equipo de Gobierno anterior, el dirigido por la que ahora es presidente de esta Comisión, porque tuvieron con nosotros, con la Fiscalía una común convicción de la necesidad de aproximar el servicio a los ciudadanos creando, después de un gran esfuerzo, catorce adscripciones permanentes de la Fiscalía en la provincia de Barcelona. Para que se hagan ustedes una idea, la otra provincia que tiene más adscripciones permanentes es Madrid; tiene cuatro, y nosotros tenemos catorce. Naturalmente, eso no es gratis, eso significa un esfuerzo muy grande, y una compenetración y una convicción de los objetivos, que creo que es correcto y justo resaltar. De todos modos, naturalmente hay que señalar que siempre habrá problemas. No sólo por nuestra insuficiencia de plantillas, porque no basta con tener adscripciones, sino que además hay que tener fiscales en esas adscripciones. Otra cuestión que debo señalar es la relativa a los cambios procesales necesarios para la instrucción penal otorgada al Ministerio Fiscal. La Ley de Enjuiciamiento Criminal debería cambiar de modelo. El juez de instrucción debería ser, por una parte, juez de garantías de los derechos individuales, y por otra parte juez de garantía de la igualdad de las partes en el proceso. Y el fiscal debería ser protagonista de la búsqueda de sus pruebas –sus pruebas–, porque vivimos en un país que tiene una vieja tradición de desconfianza. Tal, yo creo que más que ningún otro país de nuestra cultura, que ha instituido no solamente la acusación particular sino incluso la acusación popular. Es decir, que en España pueden acusar no solamente los que están perjudicados por el delito sino los que, aun no lo estando, están «cabreados» por el delito. También pueden acusar. Y entonces, se produce una situación peculiar, que el quiera ir a un juicio, que vaya con sus pruebas. Y que el fiscal se las busque. Lo que no tiene sentido es lo de hoy, que se las busca el fiscal en parte, y en parte las busca el juez, pero el juez puede decirle al fiscal: «tú ya tienes bastante. Te vas al juicio con esto». «Pues yo con esto no llego ni a la esquina». A veces le decimos: «te pones tú la toga y te vas tú al juicio; a ver cómo lo sacas». Porque lo razonable es que cada uno sepa lo que tiene que llevar el juicio, en función de las necesidades de las previsiones del juez, del tribunal, y en función de las previsiones de la capacidad de uno para convencer. Además, tenemos problemas por las dispersiones de los alojamientos. No siempre se han encontrado los alojamientos deseables. Se ha encontrado lo que se ha podido. Hay poblaciones importantes de Catalunya en que la Fiscalía está repartida en dos, y en alguna incluso en tres locales distintos. Los juzgados también están repartidos en varios sitios, y los fiscales son una pobre genSESSIÓ NÚM. 6 En Barcelona capital no tenemos queja, y por lo tanto podría pasar de largo, pero no debo hacerlo, porque todo el mundo habla de la Ciudad Judicial, y no tengo más remedio que tocar el tema. ¿Qué pasa con la Ciudad Judicial? Había un proyecto de Ciudad Judicial que para nosotros, para los fiscales, desde nuestra perspectiva interna, de coordinación de servicios, era excelente, y nos llenaba de satisfacción. Sin embargo yo no debo entrar en debates ni urbanísticos ni arquitectónicos. Lo que sí puedo hacer es señalar algunos criterios como usuarios de los futuros edificios, con la objetividad que me da la garantía de que yo no seré usuario, seré tercera edad, e iré a ver la obra por las ventanitas esas que hacen... COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA 13 de maig de 2004 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie C - Núm. 56 6 A lo mejor el juez es más listo y con tres pruebas le basta. Yo soy menos listo y necesito siete pruebas. Eso va así. Pero esa es una primera cuestión. Otra cuestión. Hay cuestiones mínimas del derecho penal, lo que nosotros llamamos las bagatelas, faltas, infracciones de escasísima importancia, que quizá sea un abuso del erario público dedicar todo el gasto que significa –y que lo sabemos muy bien– el llegar a celebrar un juicio para una cosa menor. A veces decimos la broma de –cuando un chaval ha dado un tirón y se ha llevado un bolso que no tiene casi nada, no ha hecho daño a la señora del bolso, ni nada–, cuesta tanto el juicio que da ganas de decir: «Señora, cuánto vale el bolso, tenga, vámonos»; porque nos sale más barato, desde el punto de vista del erario público. Esto habría que resolverlo de otro modo, y ahora está…, otra vez, renace de sus sucesivas combustiones y cenizas, otra vez la Carta Municipal de Barcelona. Es necesario aprovechar la ocasión, celebrando muy especialmente las frases del presidente del Gobierno con ocasión de la inauguración del Forum. La Carta de Barcelona es necesario repescarla, ponerla en marcha; extraer de ella las posibilidades clarísimas que ofrecía en relación con la posibilidad de una justicia de proximidad para las pequeñas cosas, la pequeña conflictividad derivada del tráfico rodado, etcétera. A esas previsiones me refiero, que es lo que en los viejísimos tiempos, que se pierden mucho antes del 75, llamábamos los jueces de barrio, pero ahora nos basta con hablar de jueces de paz urbanos, porque no tiene sentido que en las poblaciones dónde no hay juez de instrucción haya juez de paz, y en las poblaciones dónde sí hay juez de instrucción, los ciudadanos no tengan un servicio de esa misma proximidad. Doblemente proximidad, por la posibilidad de ser elegidos, y deselegidos, por lo tanto, y por la proximidad física y material de su barrio. A veces, los juzgados, sobre todo si aparecen allí en la esquina de l’Hospitalet, estarán demasiado lejos de los vecinos de Horta-Guinardó, por poner un ejemplo. Finalmente, también en este orden de cosas, quiero señalar que la investigación otorgada al Ministerio Fiscal, hoy, en la medida en que estaba contenida en el artículo 5 del Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal, ha sido objeto de una gravísima perturbación, dejándola al borde de su ineficacia absoluta. Con ocasión de la reforma de 26 de mayo del año pasado –ahora hace un año prácticamente. La reforma, a cuyo autor conceptual se le debe felicitar por el acierto y por la inteligencia con que se trazó; sin embargo, ha significado prácticamente la aniquilación de la capacidad de investigación del Ministerio Fiscal en asuntos de relevancia. Por una razón básica, porque establece sin posibilidad ninguna –sin posibilidad ninguna– de alteración, que el fiscal tiene que informar de todo lo que esté haciendo a lo que la Ley llama «el sospechoso». Obviamente, si al sospechoso le avisamos que le estamos investigando, aquí hemos acabado la investigación. Creo que lo entiende cualquiera. Es más, si la policía investiga a alguien, naturalmente no le avisa que le esé investigando, salvo que haya que avisar al juez si hay que intervenir teléfonos, etcétera. Pero el vigilar lo que hace, el seguirle desde las esquinas sin que se entere, el preguntar a terceros, eso se puede ir haciendo hasta que prescriba el COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA delito. Sin ningún problema. Y es así en todos los países del mundo. En España, como en otros países, el fiscal puede dirigir a la policía, y es razonable, y todo el mundo piensa que es una buena cosa, que el fiscal dirija a la policía, porque habría unos criterios de objetividad, de juridicidad, etcétera, que serían positivos. Pues bien, si el fiscal dirige a la policía, esa actuación de la policía dirigida por el fiscal, hay que avisar al sospechoso. Esa actuación de la policía, sin dirigirla el fiscal, no hay que avisar al sospechoso. Eso no es razonable, salvo que se haya trazado con el deliberado afán de que el fiscal no investigue. Debemos señalar, no obstante, que una investigación del fiscal sin ningún control, ni en el tiempo de su duración ni en el tiempo de su actuación con reserva, significa unas dificultades de cohesión con los principios fundamentales de nuestra actuación procesal y constitucional. No puede estar, y ya lo decía Alonso Martínez en la Ley de Enjuiciamiento Criminal de 1888, no puede estar la espada de Damocles eternamente sobre la cabeza del sospechoso, pero habrá que establecer unos plazos, unos tiempos, unas condiciones, unas posibilidades de actuación con reserva paralelas al secreto sumarial; en fin, es necesario resolver eso, y lo que no es de recibo es que continuemos en una limitación casi absoluta de la capacidad de investigación de la Fiscalía. Y, finalmente –porque creo que ahora llevamos media hora, ¿no?– algunos temas concretos de actuación de la Fiscalía, creo que también es pertinente, o me parece pertinente presentar a ustedes. En primer lugar, asunto violencia doméstica. El asunto violencia doméstica, naturalmente, nos llena de sobrecogimiento y de perplejidad. Cuántos más pasos damos en el perfeccionamiento del sistema de persecución, más atroces son los crímenes que se producen. Y no le vemos el fin. Y estamos extraordinariamente preocupados, todos. Y, en primer lugar, desde luego, los jueces y fiscales que están al pie del cañón. Porque en un momento determinado, no meten en la cárcel a uno porque el asunto es mínimo, y la mujer dice que bueno..., que ahora ya se llevan bien, y tal y cual..., y al día siguiente la mata. La situación, no por la propia responsabilidad, que ya es un problema, sino porque el que más o el que menos, somos seres humanos y nos duele estar en el..., en la relación de causalidad objetiva entre una actuación nuestra y una muerte dolosa. Pues bien, en Barcelona capital, tenemos ahora mismo establecido un equipo, que yo creo que es un buen equipo. Tenemos una fiscal en dedicación exclusiva, dos en dedicación parcial –porque tienen su trabajo, más este tema–, tres oficiales y auxiliares, dos psicólogas, y una trabajadora social, que es esencial –esencial– en el funcionamiento del equipo, porque ha cambiado la perspectiva de una estructura estrictamente legal, estrictamente judicialista, y le ha dado una perspectiva totalmente distinta. Creo que es un acierto –estaba desde el equipo anterior–que convendría a toda costa que se mantuviera y que no se desperdiciara esta innovación tan especial y tan importante. Lo digo por si aquí hay alguien que tenga algo que ver con los equipos que controlan quien manda o quien no manda, porque no sé con quien estoy, pero alguien sabrá algo de esto, ¿no? SESSIÓ NÚM. 6 Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 7 En comarcas, nuestra situación es catastrófica, y las comarcas, en la provincia de Barcelona, no son lo mismo que en la provincia de Madrid. Nuestras comarcas, las de la provincia de Barcelona son importantísimas, por la extraordinaria importancia de las poblaciones. Pues bien, desde que ha aparecido el modelo presencial judicial, que todo hay que hacerlo ante el juez, como el fiscal está ante un juez y deja de estar ante otros dos o tres, no tenemos fiscales, y teníamos, hasta la aparición del modelo Michavila –para decir las cosas claras–, una estructura, una red con una presencia de un fiscal en cada partido judicial, que dedicaba un día a la semana a atender víctimas. Esta red estaba debidamente conectada con las policías locales y las asociaciones de mujeres, etcétera, instituciones generalmente municipales. Y empezaba a funcionar. Ahora, naturalmente, eso, no es que se haya disuelto; no es que yo lo haya disuelto. Se ha disuelto en la ocupación cotidiana, en los servicios presenciales, en el trabajo de cada día. Y hoy, en comarcas, no tenemos a nadie, fiscales, ni funcionarios para atender a las mujeres. Esta es la situación actual. He dado, me parece que hace cuarenta y ocho horas, instrucciones a los fiscales potenciando una mayor severidad en la persecución procesal, incluso en la calificación penal de los hechos. Apurando al máximo mi imaginación, que ya no llega a más, en la búsqueda de perspectivas de severidad contra los agresores. Pero, naturalmente, la aplicación inmediata de esto en la comarcas requiere, desde luego, un fiscal al pie del cañón, en condiciones inmediatas de percibir la situación, y no lo tenemos. Y también es necesario plantearse con rigor la necesidad de un incremento relevante de policía autonómica para este servicio. En este momento, la dotación que tenemos para todo es de cuatro agentes. Que lo hacen muy bien, pero tienen que hacer también el acompañamiento a las víctimas a los juzgados, y con cuatro, en cuanto haya cuatro víctimas en la provincia, se ha acabado, ya no hay más. Vigilancias a los agresores, investigación de las actuaciones de los agresores: no tenemos a nadie. Creo que es bueno que el Parlament sepa que todo se está haciendo con cuatro personas dotadas de una entrega, de una capacidad de sacrificio, de una capacidad de multiplicarse ellos mismos, ellas mismas, extraordinaria, pero cuatro. Otra cuestión, también –y ahora sí ya voy acabando, ¿eh?– otra cuestión es las prisiones. Obviamente, lo de las prisiones, cualquiera que ha tenido responsabilidades políticas en relación con ese tema sabe que por muy bien que te pongas, un buen día se monta una y se monta una; te «pilla» cuando ya se a montado. De todos modos, es cierto que por razones que a mí no me incumben, pero en los últimos años no se han construido muchas prisiones. Yo no soy quien para dar consejos –por eso los doy. Yo creo que hay que pensar que: o ladrillos o alternativas. Si llega el momento de pensar en construir cárceles, hay que pensar también qué hacemos ¿Nos gastamos el dinero en ladrillos? ¿Hemos agotado las perspectivas de alternativas a las penas cortas, que son la mayoría? Alternativas distintas que no pasan por establecer reformas legales, hermosas reformas legales, la probation, SESSIÓ NÚM. 6 etcétera, no. Si no se les mete en la cárcel, hay que hacer algo que tenga un contenido efectivamente aflictivo, y de absoluta eficacia, y eso pasa, sin ninguna duda, por disponer de un cuerpo preparado, sólido y numeroso de funcionarios para hacer ese trabajo de vigilancia alternativo al internamiento. Pero hay que pensar que para hacer cárceles, es necesario poner los ladrillos, el cemento, el dinero del cemento, las personas que lo construyen y los funcionarios dentro. O sea que al final también hay que gastarse el dinero en funcionarios. Probablemente sea imprescindible hacer cárceles, pero antes, también le quiero decir al Parlament que no se ha hecho el esfuerzo necesario para tomarse totalmente en serio –totalmente y profundamente en serio– la infraestructura en medios humanos necesaria para disponer, al menos en Cataluña, de un sólido y numeroso cuerpo de funcionarios que presten servicios de vigilancia, control, control de cumplimiento alternativo de penas, etcétera, todo eso que la literatura criminalista ha descrito tan correctamente y tan abundantemente, ponerlo en marcha. Lo que no se puede hacer es pensar que con los funcionarios que tenemos hoy, en vez de hacer cárceles, que ellos hagan todo, porque eso sí que no es posible. Hay que tomárselo rigurosamente en serio. Y también hay que hacer cárceles. Yo quiero recordar, porque está en la Memoria, pero lo quiero decir en público: en la ciudad de Barcelona hemos conseguido un control efectivo de las prisiones preventivas. Los fiscales tienen una instrucción según la cual siempre que se produzca un delito que afecte a la integridad física de las personas, robo con violencia o con intimidación, o incluso robo en domicilios, aunque sea intentado, claro, si entran en la casa, aunque no se lleven las cosas, ya es sobrecogedor encontrarte al ladrón dentro de la casa. En esos casos, los fiscales tienen obligación de pedir la prisión incondicional. Y en el caso de que razones muy importantes les lleven a no pedirlo, tienen que dar cuenta por escrito inmediatamente al fiscal jefe. De esta manera hemos conseguido que una cifra que oscila hacia el 50 por cien de los supuestos de presentación de detenidos ante el juzgado, ingresen en prisión. Naturalmente, es lo menos que podemos decir a los ciudadanos; que si les roban y además les hacen daño, el que lo ha hecho tiene que ir a la cárcel. No es mucho pero como el porcentaje estaba en el veintitantos por cien, estamos satisfechos, tanto desde la Fiscalía como desde las instituciones policiales, de haber llegado a ese nivel, que creo que es de los más elevados. Debo decir, y no es por hacer el chovinismo típico de Catalunya –que, bueno, yo como soy también de aquí tengo derecho también a mi chovinismo–, el modelo nuestro, el modelo Catalunya, el modelo Barcelona se presenta en los cursos policiales, etcétera, como un modelo a seguir en otros sitios. También es cierto que fuera de la ciudad de Barcelona, por las razones que ya he dicho tantas veces, nos está resultando extraordinariamente difícil conseguirlo. Por lo tanto, hay que meter gente en la cárcel, naturalmente. Y, entonces, otro consejo que no debo dar, no se deben hacer macrocentros. No se deben hacer macrocentros. Son difícilmente dominables y no se corresCOMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA 13 de maig de 2004 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie C - Núm. 56 8 ponden ni siquiera con el espíritu de la Ley Orgánica General Penitenciaria. Pero para eso hay que diversificar centros de tamaño medio en comarcas. Y sabemos qué pasa en las comarcas cuando se habla de prisión; y, por eso, creo que es justo que el fiscal jefe solicite, ruegue, a los representantes del pueblo de Catalunya que se haga el máximo esfuerzo de pedagogía política de la solidaridad, porque es necesario establecer centros de tamaño medio no alejados de los lugares que corresponden a los que serán los internos, dónde se pueda realizar un trabajo de nivel medio –no intensivo, no de alta peligrosidad–, porque es imprescindible, en determinados casos, porque no tenemos una solución menos mala, meter a los delincuentes en la cárcel. De seguridad viaria, todo lo que se ha dicho, bien dicho está. La Fiscalía va a seguir igual que siempre, prestando su soporte al esfuerzo para conseguir una disciplina viaria que no es más que consecuencia de los niveles medios de la educación de nuestra convivencia, dentro de los límites legales y procesales, y asumiendo, desde luego, la autonomía de las decisiones judiciales, por más que algunas sean... no sé, no califico..., sorprendentes. entre el fiscal jefe de la comunidad autónoma y el parlamento autonómico. No solamente en lo que ya dije antes, a los efectos de dar la venia, consentimiento, plácet o como se quiera, para el nombramiento, sino también un precepto similar al del artículo 10 del Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal, que dice, el fiscal general del Estado colaborará con las cortes. Evidentemente, los parlamentos autonómicos que tienen el mismo nivel, no menor, de soberanía como poder legislativo –el mismo nivel que el Parlamento español–, deberían tener equivalente función a la del artículo 10. Eso significaría, además, por un lado, deshacer la situación actual en que las relaciones se producen pese a las disposiciones legales, y, por otro lado, garantizaría, consolidaría y daría fuerza de ley a una realidad ya existente, que tengo el propósito de que prosiga, no obstante la ausencia de regulación, disponiéndose la fluidez y la inmediación de una forma adecuada a la que hay hoy. Y quiero recordar que esta comparecencia mía, a pesar de estas limitaciones legales, es perfectamente conocida por el fiscal general actual, apoyada y transmitida por mí..., a través de mí a ustedes, la salutación de parte del nuevo fiscal general. Nada más y muchas gracias. La Carta Municipal de Barcelona permitiría una mayor eficacia del sistema, también en la seguridad viaria en la ciudad de Barcelona, mediante la potenciación de la justicia de proximidad. Y, finalmente, la delincuencia de cuello blanco. La delincuencia de cuello blanco, la más beneficiada por la limitación de la investigación del Ministerio Fiscal en el artículo 5 del Estatuto del Ministerio Fiscal, como se refleja sobre todo en delitos de medio ambiente y de delincuencia económica. No se ha recibido en la Fiscalía ni una sola denuncia por fraude a los impuestos de gestión autonómica procedente de los servicios de inspección de la conselleria de Economía y Finanzas, lo cual es preocupante, sobre todo en un momento en el que se debate, con justicia, la conveniencia de crear una Agencia Tributaria de Catalunya. Por último, conviene trasladar al Parlament la disconformidad mía, personal y de otros fiscales con la actual regulación de la relación entre el Ministerio Fiscal y las comunidades autónomas. Sólo el artículo 10 del Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal regula la relación del Gobierno Autonómico con el fiscal jefe de la Comunidad Autónoma, y lo regula de la siguiente manera: estas relaciones se harán a través del ministro de Justicia. De tal manera que se produce un control y una mediatización absoluta, legalmente, de tal manera que no cabe la relación directa. Obviamente, la vida es muy rica y la osadía de algún representante del Ministerio Fiscal, también. No se regula ninguna relación de los parlamentos autonómicos con el Ministerio Fiscal. Siendo así, sin embargo, que el artículo 9 del Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal regula la relación del fiscal general del Estado con las Cortes Generales, pudiendo comparecer ante ellas, estando regulado en la presentación de la Memoria, de tal manera que sería necesario establecer criterios paralelos a los establecidos entre el fiscal general y Cortes Generales para que regulara la relación COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA La presidenta Moltes gràcies. Ara suspenem deu minuts la Comissió i ens tornem a trobar per parlar cada un dels grups parlamentaris. Moltes gràcies. La sessió se suspèn a tres quarts de sis de la tarda i dotze minuts i es reprèn a les sis i set minuts. La presidenta Es reprèn la sessió. Comencem la segona part de la Comissió. En primer lloc té la paraula la representant del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, la senyora Elena Ribera. La Sra. Ribera i Garijo Gràcies, senyora presidenta. En primer lloc, vull agrair, com no pot ser d’una altra manera, però a més, ho faig de cor, perquè ja havíem tingut ocasió de conèixer-nos en l’etapa anterior, aquí la presència del fiscal en cap, en aquesta Comissió, i agrair-li, també, que ens porti les salutacions del fiscal general de l’Estat, que, esperem, també, que pugui estar entre nosaltres, també ben aviat, serà molt ben rebut. Agrair-li, també, les paraules que ha dedicat, de reconeixement de la tasca que s’havia fet durant l’anterior govern, perquè sé que aquest no és un agraïment formal, perquè la relació de treball que es va establir amb Fiscalia va ser molt bona perquè es compartia –i aquest és el principal motiu–, es compartia un objectiu comú, que era el de millorar la justícia. Aleshores, quan es comparteix un objectiu comú, els passos que es fan, forçosament, van en la mateixa direcció, però és just que n’agraïm el reconeixement. SESSIÓ NÚM. 6 Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 9 També li vull agrair la valoració que ha fet del projecte de Ciutat Judicial que tenia preparat l’anterior Govern, i, ja que això no podrà ser, a pesar que ens hi hem oposat, i hem manifestat així reiteradament la nostra opinió al respecte, també agrairia als grups que en aquest moment estan donant recolzament al Govern, que siguin molt amatents amb els criteris que vostè els dóna de quins..., que és el que hauria almenys de reunir aquesta ciutat judicial, sobretot pel que fa referència a la no-separació d’ordres judicials, perquè això suposaria un greu perjudici. Però bé, dit tot això, no està de més dir que, nosaltres, com a grup polític, continuem mantenint els mateixos criteris respecte del que ha de ser la justícia, del que ha de ser la justícia a Catalunya i que sempre trobarà la Fiscalia, en aquest Grup polític, el recolzament que necessita per tirar cap endavant una tasca que fins ara s’ha demostrat tan eficient, tan eficaç, i que ha posat a Catalunya, també, en comparació amb les altres comunitats autònomes, en un nivell més que acceptable pel que fa a l’Administració de justícia i en concret a les activitats que està portant el Ministeri Fiscal. Hem llegit, des del nostre Grup, la Memòria, perquè penso que, ja que –penso i pensem– els fiscals s’esforcen per arribar a tot allò que la llei els obliga, mancats, com estan, de recursos humans, almenys que nosaltres sapiguem quins són a nivell de detall els problemes que els preocupen, i en aquest mateix sentit hem escoltat atentament la seva intervenció, per veure de quina manera nosaltres podíem ser útils. El plantejament que fa, nosaltres l’acceptem plenament, la necessitat d’un fiscal –perquè sempre ho hem mantingut així–, un fiscal cap de referència a Catalunya, amb un sistema d’administració de justícia catalana, amb un Tribunal Superior de Justícia, ens encaixa perfectament amb el que és el nostre esquema i amb el nostre plantejament. El tema de la independència en el nomenament, nosaltres el subscrivim, i recolzarem que la relació del fiscal en cap a Catalunya, vingui a través del Parlament, perquè considerem que és la manera i la garantia més òbvia de la seva objectivitat i de la seva imparcialitat. Pel que fa als problemes, com ja li he dit, estructurals, que tenen de manca de fiscals, m’agradaria preguntarli –ja que aquest és un problema que s’arrossega de fa molts anys, ja que el volum d’assumptes que porten es tan important, en aquest moment– quina creu que seria la plantilla ideal per a tots els assumptes que tenen plantejats i per a totes les obligacions que la llei els està donant. M’agradaria comentar, també, amb relació a l’evolució de la criminalitat, m’ha xocat l’existència..., posen ja de manifest l’existència de xarxes organitzades de narcotràfic, que entren en els negocis de la prostitució, que procedeixen de països de l’Est amb domicilis no prou coneguts, ubicats en zones del litoral, sobretot, queda així patent en l’informe que aporten les fiscalies de Girona i de Tarragona, per la xacra, i per la sensació d’inseguretat que això pot aportar a la ciutadania, i, en aquest sentit, també, posant-ho amb relació al que van ser els resultats del Consell Europeu de Tampere d’octubre del 99 i la posada en marxa de l’Euroordre, que ha facilitat la relació internacional per a SESSIÓ NÚM. 6 l’execució de les resolucions judicials, preguntar-li si pensa que des de Catalunya disposem, es disposa o què s’hauria de fer des de Catalunya a nivell policial i de coordinació internacional, per poder entrar a parar aquesta xarxa que s’està organitzant i que s’està instal·lant a casa nostra, i que pot arribar a posar Catalunya com si fos un formatge gruyère pel que fa a un tema de delinqüència, no? Felicitar-lo, sobretot, per la seva intervenció en els processos de reclamacions electorals, ja que l’any 2003, que és al que es refereix la Memòria, va ser un any d’eleccions, vam tenir les eleccions municipals, les eleccions autonòmiques, i ens consta que totes les resolucions judicials que va haver-hi sobre reclamacions per processos electorals van ser conformes amb l’informe que havia emès el Ministeri Fiscal. Pel que fa referència als delictes econòmics, jo també, de la Memòria havia vist amb preocupació com apareix aquesta nova modalitat que substitueix el delicte abans del... –el que ens explicaven a la Facultat de Dret, que, pels que no ens hem dedicat al tema mercantil, de les pilotes, de les lletres de canvi– que ara s’ha substituït per xarxes d’empreses fictícies, que el que fan es descomptar IVA amb adquisicions extracomunitàries i intracomunitàries, i m’agradaria preguntar-li..., perquè en la Memòria, amb una certa ironia, es diu: «no s’han rebut, –i també ho ha repetit avui–, no es reben a Fiscalia denúncies per delictes en tema de renda de persones físiques o d’impostos de societats», i ens estem trobant amb que sí que estem perseguint tot aquest tema de l’IVA. Aleshores m’agradaria també conèixer la seva opinió, ja que també hi ha fet referència abans, sobre com pot incidir la creació de l’Agència Tributària a Catalunya en aquest aspecte, no? Com podria entrar perquè afloressen tota aquesta sèrie de delictes que, pel que sigui, estan quedant allà soterrats. En tema d’instrucció, també manifestar-li la posició del nostre Grup que és favorable al fet que el Ministeri Fiscal..., ja que ha demostrat la seva eficàcia, la seva eficiència sobradament en les tasques que han estat encomanades, per exemple, després de la Llei orgànica 5/2000 de responsabilitat del menor, ha demostrat sobradíssimament que pot tirar cap endavant el que és la instrucció, doncs, demostrar-li també, i manifestarli que el nostre Grup recolzarà que es correspongui al Ministeri Fiscal la fase d’instrucció. Recolzarem també i estarem amatents..., esperem que serà així i no caldrà que es doti d’una unitat de Mossos d’Esquadra, en el moment que es produeixi el desplegament, ja a Barcelona, ja estigui..., doncs, que puguin comptar amb aquesta unitat, i ens agradarà també recolzar-lo en el sentit que s’hi pugui produir la modificació legal que permeti..., ja que les circumstàncies han variat des que es va crear la llei, que el que es parlava abans de policia judicial, composta per policies nacionals i per guàrdies civils, ara –ja que a Catalunya s’està dotant d’uns cossos de seguretat propis– que aquesta funció la pugui assumir, també, la policia autonòmica, perquè és el que es correspon amb l’autonomia, i amb el que volem per a la justícia a Catalunya. Ens congratulem que els judicis ràpids, malgrat la dificultat que tenen de recursos i de presència, que més o COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA 13 de maig de 2004 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie C - Núm. 56 10 menys la meitat, es valore, de les sentències hagin pogut acabar amb conformitat de les parts, perquè això vol dir que s’està desplaçant molta feina del que és el procés ordinari; per tant, estem descongestionant la justícia. M’agradaria, també, que, si pot ser, me’n digui alguna cosa al respecte. Pel que fa a la violència domèstica és un tema que ens preocupa a tots, que és un problema global, que malgrat que s’han produït reformes a nivell legislatiu, haurem de continuar treballant en aquest camp. Ens consta que moltes vegades les dones, ja dintre d’una relació matrimonial o fora d’aquesta relació quan s’ha trencat, els costa més d’anar a les instàncies judicials i policials que, per exemple, als serveis sanitaris o als serveis d’assistència social; i, en aquest sentit, la relació que ha d’existir, per tant, des dels llocs en què es té coneixement del problema, amb la instància judicial, hauria de ser més fluida. Però també sabem que a l’adscripció permanent d’Arenys de Mar, quan estudien els casos de violència domèstica produïts durant l’any 2003, constaten que de quinze casos que es van tractar a nivell judicial, en catorze –diu– no s’ha tornat a produir reincidència, s’ha solucionat el problema perquè s’havia imposat una mesura alternativa, com era el treball en benefici de la comunitat, –diu. L’únic cas en què això no s’ha produït, precisament, va ser d’una persona que no es va voler adaptar en aquest programa. Creu també que l’adopció d’aquest tipus de mesures podria ajudar –aquestes o similars–, podria ajudar a millorar aquest tema que ens preocupa a tots? Pel que fa al tema de presons, comparteixo, i compartim el Grup, els seus criteris. Aleshores dirà, bé, aquí hi ha una incongruència, no?, perquè si en matèria de presons comparteixen que els centres ideals no haurien de ser macrocentres, per què Catalunya s’ha dotat d’aquests centres tan grans? Per dos qüestions fonamentals: una, per un tema de costos, no? Amb els recursos financers que teníem, al que vam poder arribar quan sens fa la transferència. Som l’única comunitat autònoma que ho assumim, sense que hi hagi un desplaçament al mateix temps de recursos, com ha passat amb moltes altres lleis; amb la Llei de reforma de menors, també: assumim l’obligació legal però no tenim un compensació econòmica. Es va fer el que es va poder. I un altre tema: el tema de reticències del territori a instal·lar-hi presons, no? Això vostè ho ha dit molt bé. Cal una conscienciació social i cal una cooperació i una col·laboració de tothom. Aquest Govern en l’actualitat s’està tornant a trobar, també, amb problemes i se’ls trobarà, perquè la gent no vol problemes, vol estar segur però les presons les vol lluny de casa seva. Aleshores, si ja resulta difícil col·locar una presó, doncs, dos, el doble. Compartim, sens dubte, el criteri, i recolzarem tot el que es faci en aquest sentit. Pel que fa al tema de menors, ens preocupen especialment aquestes xarxes, els problemes que no s’han resolt, no? El que ja ha quedat fet, i el que està ben fet, doncs, ben fet estigui. Però de futur i de present, aquestes xarxes de menors romanesos, que van pels carrers de Barcelona i d’unes altres ciutats, amb nens de pocs mesos, amb dones que no presenten documentació però que diuen que són elles les responsables del menor que COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA està endormiscat, i que són les que l’estan alletant; que quan els serveis intenten retenir aquest menor per qüestions humanitàries, perquè diuen que aquest nen és seu, i que el cuidaran millor i que està en aquesta situació, se’ls retorna. Que quan són una mica més grans es fuguen dels centres quan tenen aquesta edat i que, a més, quan el metge els reconeix, resulta que estan en un estat de salut perfecta i formen part de grups organitzats i amb recursos, que no tenen un domicili estable; que quan hi va la policia ja no els hi troba, però sí que evidencia que són menors que es troben en risc social, en risc personal perquè no tenen l’educació que correspon a la seva edat, i que no hi ha manera que ho abordem, això, no? M’agradaria, també, que em digués, a veure això com es podria encarar perquè és un dels problemes que ens queda per resoldre –molts altres...–, juntament amb un altre problema que està apareixent ara, que és el dels menors que no arriben a aquesta edat penal, però que comencen a fer absentisme escolar, que les famílies no estan desestructurades; per tant, no s’hi pot produir una assumpció de la tutela per part de la Generalitat, però que comencen amb conductes agressives, perquè tenen problemes psicològics, comencen a freqüentar l’àmbit de les drogues i que, possiblement, si en això no es pren alguna mesura, acabaran dintre de l’àmbit ple del que és la justícia juvenil, no? Em complau, també, especialment, el reconeixement que es fa, des de la Memòria, de la tasca que es va fer per a la dotació de mitjans en l’àmbit de menors de reforma, i la recomanació que no ens hem d’adormir sobre els llorers de la bona obra feta, no? Recomanació que jo faig extensiva a l’actual Govern, perquè continue en la mateixa línia que s’havia estat treballant fins ara. Res més, només agrair-li la seva presència i les seves reflexions tan interessants. La presidenta Moltes gràcies. A continuació té la paraula el representant del Partit Socialistes - Ciutadans pel Canvi, Àlex Masllorens. El Sr. Masllorens i Escubós Gràcies, bona tarda. En primer lloc, també, encara que sembli una qüestió simplement protocol·lària, agrair-li la seva presència aquí; presència que esperem que es continuï produint en el futur, i també el seu to, perquè més enllà de fer el que podria ser també una cosa només de complir amb l’expedient de recordar-nos el contingut de la Memòria, que, d’altra banda, entenem que és una bona idea i un bon costum, això de tenir-ho abans i en format de CD. En tot cas, vostè va més enllà sempre, normalment, i amb un cert to provocatiu, en el millor sentit del terme; doncs, ens posa sobre la taula unes qüestions que ens fan pensar i que ja li avanço que algunes d’elles, més que en forma de preguntes, simplement les podem comentar per repassar-les i d’alguna manera ens veiem en l’obligació, que això és important, de traslladar-ho a altres àmbits executius, on, probablement, algunes d’aquestes reflexions poden ser especialment útils. També ens sembla important la salutació del fiscal general, perquè és una persona que ha defensat clarament, SESSIÓ NÚM. 6 Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 11 des del primer moment, la independència del Ministeri Fiscal, i creiem que això, que no hauria de ser novedós políticament, però que, probablement, acabi sent-ho molt, esperem que tingui molt èxit en aquesta etapa que comença. Bé, nosaltres prenem nota d’aquesta idea que vostè apuntava respecte de tot aquest canvi de model, respecte del paper del Ministeri Fiscal en la instrucció penal, entre altres raons perquè estem d’acord amb què si no hi ha una dotació importantíssima de mitjans, difícilment es podrà produir com s’hauria de fer, amb la qualitat i amb l’eficiència que cal. Sobretot, tenint en compte, precisament, el repàs que vostè ens fa després de la situació de la dotació de personal del Ministeri, en aquest cas a Catalunya, però entenem que això deu ser una situació, si fa no fa, similar a la d’altres llocs. I és especialment preocupant que aquesta insuficiència, doncs, arribi als límits que vostè diu, a llocs on els fiscals, com és lògic, no poden estar simultàniament en diversos jutjats i, per tant, això forçosament pressuposa el fet que hagin d’estar absents en alguns jutjats, no? I això, certament, només es pot arreglar amb una major dotació de personal. No hi ha cap altra solució. Hem de prendre nota, també, quan vostè demana la reforma respecte de la qüestió de la presència dels Mossos com a policia judicial, perquè aquesta és una qüestió que seria coherent, a més a més, amb el model que sembla que estem desplegant que la policia de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, sigui la policia de referència a Catalunya, i, per tant, seria lògic, també, pensar que s’hauria de desplegar una reforma suficient com perquè això no sigui només una cosa de facto, que estigui passant així, doncs, perquè les parts ho admetin i ho acceptin, sinó que acabi sent amb totes les de la llei i que, realment, el paper dels Mossos sigui el que els correspondria que, a més a més, això estem segurs que redundaria, també, en el bon fer i en l’eficàcia del seu treball. Pel que fa a la qüestió de la Ciutat Judicial, que em sembla que vostè ha tocat molt de passada i, a més a més, d’una manera que entenc que ha intentat ser al màxim d’objectiva... Plenament d’acord amb què no s’han de fraccionar els òrgans jurisdiccionals. Nosaltres entenem que la qüestió clau és aquesta més que la concentració o no-concentració dels diversos ordres, l’important, certament, és que hi hagi aquest no-fraccionament, que és un element clau de la millora de la situació de l’Administració de justícia. Pel que fa a la Llei d’enjudiciament criminal, vostè s’ha referit al que n’ha dit bagatel·les, i, celebrem que hagi fet aquest recordatori que portem anys amb la qüestió de la Carta Municipal de Barcelona amb tot el que hi porta incorporat de justícia de proximitat, que és un element clau en tot el que és donar resposta a la petita conflictivitat, que tant cara ens surt avui per la via penal, i que, en canvi, probablement, fet per aquesta altra via de recuperació dels jutges de districte, dels antics jutges de districte, encara que avui tinguessin un altre nom, evidentment, seria una via barata i molt més eficaç i molt més ràpida i, per tant, donaria satisfacció més ràpida als justiciables. SESSIÓ NÚM. 6 Aquí sí que li voldria demanar, pràcticament, l’única pregunta que volíem fer-li, que era la valoració que, al seu entendre, després de l’experiència que ja tenim amb l’aplicació de la justícia ràpida, en podria fer vostè. Aquí el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ser –en una compareixença que va fer no fa molts dies en aquesta mateixa Comissió–, una mica crític amb aquesta aplicació, precisament per això que altres, com hem pogut veure, poden valorar positivament, que és que hi hagi tantes conformitats prèvies que podria semblar un element positiu des del punt de vista de la ràpida solució dels conflictes, però, potser no ho seria tant si anem al fons de la qüestió, perquè potser pressuposa que hi ha persones que tenen una sentència o una pena que probablement no es correspon amb el que li hauria tocat si hi hagués hagut un judici i un recull de proves més detingut. Em sembla preocupant, també, el que vostè ha dit respecte al fet que com a conseqüència de la reforma de maig del 2003 hi ha la incapacitació del Ministeri Fiscal per investigar. Nosaltres també hi veiem, sense cap dubte, unes motivacions intencionades, si més no, no creiem que sigui una reforma neutra. Vostè ha salvat l’autor intel·lectual –bé, vostè en sap molt més que nosaltres i, per tant, deu tenir els seus motius per fer-ho– però, en qualsevol cas, entenem que quan l’autor intel·lectual, per més ben intencionat que sigui, el que aconsegueix és un resultat com el que ha tingut aquesta llei, aquesta reforma, doncs, probablement, no era tan ben intencionada. En qualsevol cas, si amb això pogués, i ho creu oportú, aprofundir-hi una mica més, ens semblaria interessant. També ha semblat preocupant l’element que diu de l’atenció que rebien les víctimes de violència domèstica i que s’ha dissolt, en part, aquesta atenció que tenien, precisament, per l’allau de feina que vostè ha dit, i que, per tant, aquest equip relativament reduït de persones que s’hi dediquen, doncs, era insuficient, no? I per tant, d’això en prenem nota, aquí, entenem que ens ha llençat d’alguna manera, també, un repte, i nosaltres hem de traslladar-ho a qui correspongui salvar, com a mínim, el que hi havia amb totes les seves limitacions. Pel que fa a les presons, compartim al cent per cent la idea que els macrocentres no són apropiats, no és el millor model, no és el nostre model i, a diferència d’altres exemples i d’altres governs, el que nosaltres pensem és que fins i tot amb les limitacions pressupostàries que, evidentment hi són, quan arriba el moment, s’ha de demostrar que es creu més convenient que els centres no siguin tan grossos i, per tant, una de les coses que s’ha de fer i que es farà immediatament és reduir, precisament, la capacitat d’aquests centres, la prevista, en els nous que es pensen construir que, com vostè ha dit, encara que a vegades, amb el tema dels centres penitenciaris no vesteixi, no quedi massa bé i sigui difícil de vendre a la població el fet de construir, doncs, certament, s’ha de fer una pedagogia no solament de la solidaritat, sinó també de la importància que existeixin recursos i equipaments per donar sortida a la gent que està en una determinada situació, que és de privació de llibertat, però que, constitucionalment, no és d’inexistència de drets i, per tant, hem de vetllar perquè sigui COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA 13 de maig de 2004 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie C - Núm. 56 12 possible i compatible que hi hagi la privació de llibertats i la reclusió en la millor de les formes possibles. Especialment interessant tota la qüestió de les mesures penals alternatives. També creiem que l’ordenament actual, encara que és limitatiu, comparativament amb altres, dóna més possibilitats de les que avui realment s’estan exercint. Aquí hi ha també una qüestió, és si creu que seria possible una més estreta col·laboració entre el Ministeri Fiscal i els governs, qualsevol govern, de qualsevol color, per donar més compliment a les possibles mesures penals que avui estan previstes en el Codi. Si seria possible aprofundir més, si és una qüestió només de mitjans i només de dificultats per part d’alguns fiscals o d’alguns jutges per a la seva aplicació o bé és que realment s’està fent el que es pot fer. I, finalment, la referència que vostè ha fet als delictes fiscals, recollim també el guant, perquè veritablement xoca, doncs, que hi hagi una persecució de vegades tan contundent d’alguns tipus de delictes i que les administracions tradicionalment contribueixin tan poc a perseguir aquest tipus de delicte que, d’alguna manera, encara que potser al carrer no preocupa tant a la ciutadania, doncs, té unes conseqüències també molt nefastes per al conjunt de la societat. I, per tant, encara que no sigui aparentment tant dolós, en la pràctica, sens dubte, causa un mal molt clar a la societat. Vostè ha dit que no hi havia unes vies de col·laboració, i que aquí la tradició que tenim en aquest Parlament és que vostè comparegui, encara ningú hi obliga, perquè tradicionalment hi ha hagut aquesta entesa. Però, crec que també en aquesta qüestió valdria la pena que recollíssim, i ho trasllado al conjunt d’aquí als grups, la possibilitat que s’ha fet alguna vegada, també, amb la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia, de reunir-se, simultàniament amb el poder legislatiu, encara que això no estigui regulat, i legalment no hi hagi cap obligació de fer-ho, precisament per tractar, fora del que és estrictament la compareixença per presentar la Memòria, la possibilitat de col·laboració entre els dos poders. Jo crec que això, a l’espera que vinguin aquestes reformes que vostè diu, i que alguna vegada hi hagi un fiscal general de Catalunya, doncs, podria ser una manera d’anar aprofundint entre els dos poders que crec que no estaria de més, i que permetria anar més a fons, i en un àmbit no estrictament d’una comissió ordinària, aprofundir en la relació entre tots dos. I, com he dit, li agraïm especialment la presència i la manera directa i clara que té d’exposar la situació i esperem que l’any que ve, doncs, puguem tornar-nos a veure. La presidenta Moltes gràcies. A continuació té la paraula el senyor Miquel Àngel Estradé, del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya. El Sr. Estradé i Palau En primer lloc, molt bona tarda, nosaltres també li volem manifestar el nostre reconeixement per haver vingut aquí a la cambra, doncs, a oferir-nos aquest diagnòstic, aquesta visió exhaustiva, planera, i amb capaCOMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA citat per incidir en el moll de l’os dels problemes que en aquest moment preocupen la ciutadania i, per tant, també, doncs, els parlamentaris, i, doncs, considerem que juntament amb la compareixença, la setmana passada, del senyor Guillem Vidal, doncs, ambdues sumades, doncs, jo crec que ens permeten fer-nos una idea molt aproximada de quina és la situació del món judicial i de quins són els problemes principals. Segurament aquestes dues visions no esgoten totes les visions possibles, però són dues visions molt, molt qualificades i que, per tant, doncs, valorem també positivament en la seua justa mesura. Estem completament d’acord amb vostè amb què s’hauria de potenciar el paper dels fiscals, d’una banda, traspassant-los-hi més funcions, tot i que ens temem que això xoca amb tota una filosofia, no?, en la qual sembla que al fiscal se li reserva un paper menor, en molts casos, en comparació, doncs, amb el de jutge. Per tant, això suposo que obligaria també a revisar aquesta concepció que tenim sobre el funcionament de la justícia, però entenem que el jutge..., els fiscals haurien de tenir més independència, més autonomia i més funcions, i que, a més a més, evidentment, s’haurien d’ocupar en molts casos de les investigacions policials; perquè..., en el sentit de dirigir-les, perquè això, per una banda, oferiria unes majors garanties; és a dir, suposaria, doncs, oferiria un garantisme sobre l’actuació d’aquests cossos i, sobretot, el que faria, diríem, és potenciar-ne l’eficàcia, perquè moltes vegades no hi ha concordança entre allò que prioritza el cos policial, malgrat que ho faci amb tota la professionalitat, i allò que interessa realment, doncs, al món judicial, perquè de vegades es mou en uns altres paràmetres, no? Nosaltres, també, com a força sobiranista –vostè ja ens coneix–, doncs, apostem també per la necessitat que hi hagi un fiscal general de Catalunya. Això serviria..., s’hauria d’emmarcar dins d’un poder judicial català que en aquest moment no existeix o que, en tot cas, és molt incipient i que complementés el fet que existeix un poder legislatiu incomplet, però amb un seguit de funcions importants, i un poder executiu que també té les seves funcions, no? I creiem que s’ha d’avançar en aquesta línia, però, en tot cas, aquí topem també amb altres visions que existeixen a l’Estat i, per tant, aquesta no serà una qüestió fàcil d’aconseguir. Lamentem també la manca de mitjans humans i materials de la Fiscalia, i..., bé, això és una qüestió, desgraciadament, crònica, que sembla gairebé endèmica, que no serà fàcil de corregir, però que esperem que el nou Govern que hi ha a Madrid en aquest moment hi destini els recursos necessaris i replantegi, doncs, veritablement, quin ha de ser el nombre d’efectius humans, de professionals que s’han d’ocupar de les tasques de la Fiscalia. Estem també d’acord amb vostè que són manifestament insuficients les dotacions de la policia, dels Mossos d’Esquadra, per als delictes de maltractaments, per als delictes, doncs, de violència domèstica, que són uns delictes que, en aquest moment, atrauen molt l’atenció pública, són importants, en tots els sentits i, per tant, doncs, aquí també s’haurà d’actuar d’una forma enèrgica i d’una forma prioritària. És veritat que si preSESSIÓ NÚM. 6 Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 13 tenem que els Mossos d’Esquadra siguin una policia integral, que siguin la nostra policia nacional de referència, doncs hauríem de comptar també amb unes unitats judicials. Per tant, aquesta, doncs, també ha de ser una de les altres línies d’actuació del nou Govern, que ha de programar uns desplegaments i unes dotacions que, de forma gradual, permetin comptar amb aquestes unitats. Respecte als comentaris que ha fet sobre la Ciutat Judicial, doncs bé, entenem que hi ha uns interessos corporatius, que són molt legítims, que també hi ha uns principis de funcionalitat, però el que el nostre Grup pensa és que s’ha perdut una oportunitat per tal de dissenyar i concebre un projecte que realment pogués satisfer tots els grups de la cambra. Jo, aquí, no vull atorgar ara responsabilitats, perquè ahir ja vam tenir un debat sobre aquesta qüestió i no voldria traslladar aquest debat, avui, aquí, perquè vostè no ha vingut a sentir les diferències que hi ha entre els diferents grups, però sí que li voldria dir que el projecte que finalment s’executarà, de fet no acaba de satisfer plenament a ningú, ningú se’l sent del tot propi, perquè uns l’han dissenyat, els altres l’executaran reformat i, en canvi, tenint en compte la importància que té pressupostària, s’ha perdut una oportunitat immillorable per dissenyar un projecte que tothom se’l sentís plenament com a propi, i que permetés realment donar aquesta imatge de país modern i eficient. També ens preocupa tot l’estat de les presons. És veritat que el nombre de centres és insuficient; això pot ser degut a diferents factors. No sé si el fet immigratori hi té a veure, i això ho voldria matisar molt, perquè amb això no voldria associar immigració a delinqüència, però sí que és cert que certs grups d’immigrants, com que ocupen els segments més desfavorits, és a dir, els que tenen menys recursos econòmics, menys possibilitats de trobar una feina estable i, a vegades, potser menys recursos culturals per adaptar-se a un entorn que és molt competitiu, potser això, a vegades, provoca que alguns d’aquests sectors, repeteixo, perquè estan en una situació d’inferioritat de condicions, és a dir, no és el fet ètnic o de procedència el que ho condicionaria, sinó el seu estatus socioeconòmic, pot provocar que tinguin contacte amb certes formes de delinqüència. També, nosaltres entenem que la reforma del Codi penal, que ha eliminat les redempcions pel treball, que ha incrementat penes, també pot haver afavorit el fet que existeixi un nombre de reclusos superior. En tot cas, ens agradaria conèixer també la seua opinió sobre les causes d’aquest increment de la població reclusa. Quant als centres, és veritat que ha faltat una política decidida, que fes una previsió de les necessitats. I sobre el fet que la construcció de macrocentres s’ha fet per evitar disputes territorials, nosaltres ho veiem al revés. Entenem que si els centres s’haguessin dimensionat d’una altra manera, segurament al territori hi hagués hagut menys resistències, perquè en un territori determinat és fàcil, o és més fàcil fer-li entendre que aquest centre penitenciari ha d’anar acompanyat d’una política d’equipaments global, que comporti també inversions en sanitat, en ensenyament, en altres tipus de centres. En canvi, la ubicació d’un macrocentre que no està dimensionat a la realitat demogràfica d’aquell territori, a SESSIÓ NÚM. 6 vegades fa més difícil d’entendre per a la població, que s’hagi d’assumir. Amb les mesures alternatives, és veritat que n’hem tret poc profit, que n’hem tret poc suc, jo diria, també, perquè estem en un període d’aprenentatge, de rodatge, no hi ha professionals prou experimentats que sàpiguen utilitzar tot el potencial que tenen aquestes mesures alternatives, potser la mateixa societat tampoc no copsa amb profunditat els beneficis que poden tenir... Per tant, entenem que té raó quan diu que s’hauria d’incrementar el nombre de professionals que treballessin en aquesta línia; segurament, en alguns casos, hi haurà d’haver uns reciclatges professionals també, i caldrà crear una nova cultura que afavoreixi la implantació d’aquestes mesures alternatives, que poden tenir uns efectes molt beneficiosos, a més a més d’ajudar a descongestionar els centres, que això sempre seria d’agrair. Ha fet referència també a la inexistència de denúncies sobre incompliments fiscals, no? Bé, això no sabem si és degut al fet que n’hi ha hagut molt pocs, de delictes, se n’han comès molt pocs, de delictes fiscals, amb la qual cosa podríem parlar de l’oasi fiscal català, o és que realment hi havia la temença que n’hi hagués tants, d’aquests delictes, que potser es tenia por de saturar les presons, no? No sé què és el que ha passat aquí, però en tot cas sí que nosaltres compartim la preocupació, perquè entenem que aquests delictes, malgrat que no mereixin les portades dels diaris, en molts sectors també generen una mica la impressió que aquí hi ha ciutadans de primera, i ciutadans de segona i ciutadans de tercera, no?, fins i tot. Per tant, prenem bona nota del seu advertiment, i crec que això ha de provocar una reflexió. I per últim, ens sumem a la petició que ha fet el diputat que m’ha precedit, el senyor Masllorens, en el sentit que ens agradaria saber una mica quina valoració fa sobre la justícia ràpida, que és un altre fenomen relativament nou i que sembla que, encara, la societat tampoc no acaba de tenir clar si ha tingut uns efectes totalment positius o no. Per tant, la seva opinió, que, sens dubte, procedeix d’un coneixement amb profunditat del món judicial ens serà de molta utilitat perquè, des d’aquesta cambra, puguem també fer les actuacions que siguin pertinents. I voldríem acabar, doncs, reiterant-li el nostre agraïment per la seva compareixença i pel to que ha tingut. També estem d’acord amb què s’haurien d’institucionalitzar aquestes compareixences, perquè són positives, són enriquidores, poden generar debat, provoquen reflexió, i tot això és necessari, i els parlamentaris ho necessitem i, a més, ho agraïm. I per últim li voldríem dir que, si alguna vegada hi ha alguna circumstància extraordinària que pot fer interessant la seva compareixença, i vostè ho sol·licita, nosaltres estaríem encantats de sentir-lo, escoltar-lo i compartir totes aquestes reflexions. Res més. La presidenta Moltes gràcies. A continuació, té la paraula el representant del Grup Parlamentari del Partit Popular el senyor Jordi Montanya. COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA 13 de maig de 2004 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie C - Núm. 56 14 El Sr. Montanya i Mías Sí. Gràcies, presidenta. Bé, en primer lloc és obligat, no?, doncs agrair en nom del nostre Grup Parlamentari la compareixença del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia, i és un agraïment que no per reiterat és menys sincer. I així, també, voldríem fer palesa la nostra satisfacció per la salutació que ens ha tramès del fiscal general de l’Estat. En definitiva, entenem que a aquestes compareixences se’ls ha de donar continuïtat i que, en definitiva, són un intercanvi de propostes que ben segur que són fructíferes per a ambdues institucions. Després ja de vint-i-cinc anys de vigència de la Constitució, entenem que el nostre país ha assumit una justícia que s’adequa al model constitucional, on el poder judicial és independent. Tenim una justícia consolidada dins del sistema democràtic, però hem d’admetre que continua patint, té una sèrie de mancances, o una sèrie de carències que molts cops donen lloc al fet que no es garanteixin els drets dels ciutadans, els drets dels justiciables, en la mesura que tots voldríem que fos garantit com a tutela judicial efectiva. Vostè ha fet una exposició que nosaltres compartim pràcticament de dalt a baix. I també compartim les intervencions de la resta de portaveus que m’han precedit en la paraula. Per tant, nosaltres no voldríem ser reiteratius, i entraríem en qüestions potser una mica més concretes, si em permet, pel que fa a la nostra intervenció. El problema de la nostra justícia, de la justícia actual, jo crec que hi estem d’acord tots, no?, és, en definitiva, una mancança de mitjans, tant pel que fa a mitjans humans, com pel que fa a mitjans materials; aquesta potser és la gran mancança, o el gran problema de la nostra Administració de justícia, la qual cosa dóna lloc, doncs, a situacions de saturació als jutjats, dóna lloc també, doncs, al fet que es creïn disfuncions entre el que hauria de ser una justícia àgil, ràpida i propera al ciutadà, i que, en definitiva, això, molts cops transmet una imatge al ciutadà que no es correspon veritablement amb l’esforç que fan tots els professionals, o tots els col·laboradors de l’Administració de justícia. Nosaltres hem llegit amb cura i amb atenció la Memòria. Hi ha una sèrie de punts que sí que ens criden especialment l’atenció. Abans, el portaveu del Grup d’Esquerra Republicana ha fet menció de la problemàtica de la immigració. Nosaltres entenem que aquest és un tema amb el qual s’ha de ser valent, no?, i, si més no, no volem parlar, nosaltres, o no volem dir que la immigració sigui un problema, és un problema entendre-ho com una realitat social dels nostres dies, però que genera i comporta una sèrie de problemes, i això no ho podem obviar. Nosaltres, a la Memòria, hem vist que, de les detencions per nacionalitats, el 62 per cent són de ciutadans estrangers o no-residents, o amb la situació no legalitzada al nostre país. I ens criden especialment l’atenció aquests percentatges: pel que fa al Marroc, d’un 28 per cent, pel que fa a Argèlia, Colòmbia, etcètera. Per tant, hem d’entendre que la immigració és un fet social dels nostres dies, però que comporta i provoca una sèrie de problemàtiques que s’ha d’abordar, entenem, amb valentia, i això genera massificacions als centres penitenciaris –i això és una realitat que coneiCOMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA xem i que no podem obviar i que, especialment, tant des de l’àmbit polític, com del purament professional, s’ha de posar de manifest, perquè si no ho posem de manifest, difícilment trobarem solucions a aquesta problemàtica. I per tant, nosaltres voldríem saber també, que posés de manifest, que ens fes palès quin és el criteri de la Fiscalia envers tots aquests ciutadans que resideixen de manera alegal –no voldríem ni utilitzar la paraula il·legal, sinó alegal– al nostre país i que, tal com posava de manifest el portaveu d’Esquerra Republicana, molts cops es veuen abocats a la comissió de delictes per una qüestió purament de supervivència. Per tant, nosaltres voldríem que ens fes palès quin és el criteri envers la situació d’aquests ciutadans que estan al nostre país en situació, repeteixo, alegal. Són els criteris sobre la legalització d’aquests, que creu vostè que s’han d’endurir les mesures per provocar l’expulsió, o sigui l’aplicació estricta de la llei, o que hem de ser més flexibles en l’aplicació de la llei i facilitar al màxim que puguin regularitzar o legalitzar la seva situació? Ho entenem, repeteixo, com una qüestió social, però també aquesta qüestió social comporta una problemàtica. És més, fa pocs dies vam tindre a les mans un informe, no recordem l’entitat, i per tant no em voldria equivocar, però que ens posava de manifest que el problema més important que afrontarà Europa, i en concret també Espanya, els propers cinquanta anys, serà el de la immigració que entra il·legalment a Espanya i que es converteix en ciutadans alegals, com a mínim al nostre país. I per tant, també, jo crec que seria interessant que ens fes palès el posicionament de la Fiscalia en aquesta qüestió que, si més no, tampoc no hem de perdre de vista que el nostre país, actualment, gaudeix d’una situació econòmicament estable, i que podria comportar una situació realment conflictiva el fet d’entrar en un cicle econòmic més negatiu del que estem, perquè, evidentment, donaria lloc a unes situacions d’augment de les taxes d’atur, i això podria generar, realment, un veritable problema per a la nostra societat. I jo crec que s’ha de ser valent, no?, a l’hora de fer aquest tipus d’exposicions, i saber i conèixer els plantejaments del fiscal en cap crec que és necessari i important per a aquest Parlament. També ens ha posat de manifest el tema dels judicis ràpids. Nosaltres també compartim la preocupació que està generant això dels judicis ràpids. Efectivament, ha disminuït la delinqüència en un 20 per cent l’entrada en vigor dels judicis ràpids. Ara bé, també ha provocat el col·lapse de les diligències prèvies, i ha provocat el col·lapse dels judicis al Jutjat Penal i fins i tot, segons se’ns va posar de manifest en la compareixença del president del Tribunal Superior de Justícia, està provocant retards en l’aplicació dels judicis amb jurat popular. A nosaltres també ens preocupa una mica el tema dels judicis ràpids, perquè, i que no se m’entengui malament, no?, però, de cops, creiem que pot arribar a convertir-se, aquesta justícia ràpida, en justícia coactiva. Per què? Perquè ens crida molt l’atenció l’alt tant per cent de conformitats que hi ha. I, de cops, d’això potser en som culpables tots, l’entramat o tots els factors jurídics que intervenen en el judici ràpid. I amb això també entenc que hem de ser valents a l’hora de posarho de manifest com a preocupació, no com a denúncia SESSIÓ NÚM. 6 Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 15 sinó com a preocupació, perquè entenem que aquest tant per cent tan elevat és massa elevat, i potser, aleshores, tant per part dels advocats, com per part dels propis jutges i fiscals, es provoca –no intencionadament, però es provoca– que hi hagi una conformitat per evitar tot un procediment penal. I aleshores, nosaltres, repeteixo, voldríem que ens posés de manifest quin és el seu criteri, no com a denúncia, sinó com a preocupació, eh?, que vull que se m’entengui bé en aquesta diferenciació. I també voldríem aprofitar perquè ens posés de manifest quina és la seua opinió envers la cassació autonòmica, no?, el que es denomina cassació autonòmica, el Tribunal Superior de Justícia com a última instància, i reservar al Tribunal suprem el recurs d’unificació de doctrina, com succeeix ja actualment en l’àmbit social des de ja fa anys. Voldríem, doncs, que ens fes palès quina és l’opinió de la Fiscalia envers aquesta qüestió. També, abans quan parlàvem que una de les problemàtiques més grans que afronta avui en dia la Fiscalia a Catalunya és la manca de recursos humans, o la manca de fiscals, que és exactament el mateix, no? A nosaltres ens preocupa, i ens preocupa per partida doble, primer, com a ciutadans d’aquest país, però també sent com som de les terres de Ponent i de les comarques de Lleida. I ens preocupa, per exemple, en situacions com les que es donen en el partit judicial de Tremp, que és el més gran de tot Espanya i, és clar, el tema que ens ha posat de manifest, i que ja en teníem alguna notícia, sobre la possibilitat que els fiscals assumeixin la instrucció, doncs a nosaltres ens preocupa, i entenem que aquesta és una qüestió que, avui per avui, és inabordable, absolutament inabordable. O bé recuperem l’esperit, que crec que últimament s’ha tornat a repetir. Jo, quan estava estudiant, l’oposició de jutge i fiscal era la mateixa, i ara crec que ho torna a ser. Aleshores, o convertim els jutges els dies parells en fiscals, i els altres que continuïn fent de jutge, o veiem absolutament inassumible que el Ministeri Fiscal assumeixi la instrucció. I es pot donar el cas, potser, en grans ciutats amb una concentració d’organismes judicials..., podríem arribarho a entendre, però..., francament, la situació d’avui en dia de l’Administració de justícia, si més no a comarques, em temo que fa del tot inviable aquesta possibilitat. Entenem que, a més a més de la problemàtica de la falta de mitjans humans i de l’esforç que està fent –i que sabem, i ens consta– la Fiscalia per arribar a tot arreu, però arriba un punt que no s’hi pot arribar, tampoc s’està potenciant en la mesura que creiem que seria adient, no?, gaudir de les noves tecnologies, no?, que evitaríem molts desplaçaments –abans s’ha parlat del tema, de la problemàtica de presons. Hi ha moltes de les actuacions que es fan a presons, fins i tot rodes de coneixements, per què no?, actes de comunicació judicial als interns, que es podrien fer mitjançant la videoconferència, i això potser seria la via per avançar i que també està realment infrautilitzada a l’Administració de justícia. Hi va haver un intent per part del Col·legi d’Advocats de Lleida de fer les comunicacions amb el centre penitenciari, amb el centre de Ponent, a través de videoconferència, però els problemes que generava eren tan grans que ja està apartat. I, a més, suposaria, no solament un benefici per al mateix cost de la fiscalia, SESSIÓ NÚM. 6 que precisament posar a Lleida el jutge de vigilància penitenciària que està adscrit, feina té. Per què? Perquè és una presó inicialment per a set-cents interns que avui en dia en suporta més de mil. I per tant, també facilitaria la tasca, no?, no solament del fiscal de vigilància penitenciària, sinó també dels advocats de les regions judicials, no?, i és un tema que entenem que avui en dia sembla que no s’abordi, sempre parlem de falta de mitjans humans, i parlem de falta de mitjans materials, i reclamem més diners, i potser el que hauríem de fer és una anàlisi acurada, i aprofitar o gaudir més dels mitjans que tenim envers les noves tecnologies que facilitarien, ben segur, la tasca de tots els professionals, col·laboradors i factors jurídics que intervenen en l’Administració de justícia. Bé, en definitiva, nosaltres hem dit que intentaríem ser breus i no ser reiteratius i, per tant, també, nosaltres acabarem la nostra intervenció fent un petit incís, no? Quan es parlava també de mirar de recuperar, a través de la Carta de Barcelona, la figura del jutge municipal, jo entenc que també estaríem parlant, possiblement, de recuperar els antics jutjats de districte, que eren, en definitiva, una escola judicial per a tots els que formàvem part..., els que formen part de l’Administració de justícia, no tan sols per als jutges, sinó també per al propi fiscal, els advocats, procuradors, etcètera. I també hem de ser especialment curosos amb el tema de la globalització, si se’m permet, de la delinqüència, perquè, és clar, no solament es tracta, avui en dia, de dotar de grans mitjans les capitals, com pot ser Barcelona, sinó també hem de tindre en consideració i en compte que, avui en dia, la delinqüència també està globalitzada i que, per tant, es desplaça amb una facilitat molt important i que, aleshores, hem de fer sempre una anàlisi global de la situació, i potser no centrar-la tant en les grans ciutats o en les grans zones urbanes. En definitiva, res més que això. Li agraeixo molt la seva presència entre nosaltres, que espero que es pugui repetir els propers anys. Moltes gràcies. Gràcies, presidenta. La presidenta Moltes gràcies. A continuació, té la paraula el representant del Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa, el senyor Lluís Postigo. El Sr. Postigo i Garcia Gràcies, presidenta. I primer de tot, i com han fet la resta de companys, per agrair molt sincerament el fet que el senyor Mena hagi volgut comparèixer en aquesta Comissió per segona vegada, atès que ja ho va fer a començament..., el febrer del 2001. Un agraïment, ja li dic, sincer, entenent que d’aquesta manera, i com bé ha dit vostè, en certa manera el que fa és informar el poble de Catalunya a través dels seus representants, no?, i entenent també que no és de caràcter preceptiu, és a dir, que no hi ha cap llei que l’obligui a fer-ho, sinó que és de motu propio que s’ha volgut fer. Em permetrà també que sigui una mica reiteratiu, perquè no aportaré pràcticament res de nou al que ja han dit els meus companys; malgrat tot, intentaré ser telegràfic, i només fer un llistat gairebé d’aquells punts que, de la MemòCOMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA 13 de maig de 2004 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie C - Núm. 56 16 ria, ens sembla, al nostre Grup, que potser seria adient que hi hagués una petita ampliació o algun comentari. Ens preocupa el que reflecteix en la Memòria amb relació a la sinistralitat laboral i a la lentitud en la tramitació dels procediments penals que s’hi fa constar. No és un tema d’actualitat, sinó que és un tema de permanent actualitat, eh?, ja, massa sovint, són portada dels diaris aquests fets, i ens agradaria saber, doncs, quines mesures es poden prendre, addicionals, per part de la Fiscalia. Igualment, i com han avançat alguns dels meus companys, el tema de l’estrangeria és un tema també preocupant, i voldríem saber com creu que s’hauria de reconduir, una mica, la problemàtica generada per tants estrangers que es troben en situació irregular, en situació de «sense papers», i que, com també s’ha dit, en moltes ocasions, intentar sortir d’aquesta situació els porta a delinquir. Un altre aspecte que ens alegra constatar, que en la Memòria es diu que hi ha una major sensibilització, és en tot el referent a l’atenció a la víctima, i en concret a la violència domèstica o de gènere. S’ha fet, i així ho hem pogut comprovar, tot una feina pel que fa a l’atenció a la víctima, que va molt més enllà... bé, que posa, diguéssim, o reforça l’altra cama, no?, tot un tema és el del càstig a l’agressor, però no podíem oblidar, de cap de les maneres, el que era l’atenció a la víctima. Un altre dels temes que ens preocupa, i que ens preocupa de la manera que es reflecteix també en la Memòria, és el que té a veure amb les noves tecnologies. Ens preocupa el fet que potser no s’ha aprofitat suficientment per posar remei a aquestes mancances materials que té l’Administració de justícia, però també ens preocupa en quines circumstàncies ha d’atendre la Fiscalia aquests nous tipus de delictes, no?, un servei especial que, com bé diuen en la Memòria, està reduït al mínim i que, davant de la complexitat tècnica d’aquest tipus de delictes, el fet que en molts casos sigui transfronterer, i també, a més a més, que comporta tots uns coneixements tècnics que estan a l’abast, potser, de molt poques persones, pensem que quan, a més a més, ho estem potenciant des d’aquí el Parlament, el que estem predicant i el que volem és que la implantació de les noves tecnologies sigui un fet cada vegada més present en la nostra societat, entenem que també s’haurien d’adoptar tot un seguit de mesures preventives al respecte. Pel que fa a la matèria de menors, voldríem també conèixer la seva opinió sobre la situació existent en l’actualitat, si s’ha millorat o no el tractament als menors infractors a Catalunya. Per últim... Bé, per últim encara no, però amb relació al medi ambient, entenem que en la societat s’ha fet present una major conscienciació amb relació als temes relacionats amb medi ambient, però que això no s’acaba de reflectir, o no es trasllada en la persecució de determinades actuacions que ens consta que són delictives, no?, o que potser la gent no li dóna prou importància. És un tema preocupant des del nostre punt de vista. Pel que fa als judicis ràpids, coincidir també una mica amb la preocupació que tenim. Entenem que en deterCOMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA minats aspectes hagi comportat una millora, però també tenim constància que ha comportat també una minva en els mitjans que s’han destinat, o que cal destinar, a delictes d’una major entitat. Per últim, comentar-li dos temes. Un, de rabiosa actualitat, i que ens agradaria saber quin és el seu parer, relacionat amb la problemàtica de la presència de drogues a les presons catalanes. No cal que li esmenti, doncs, els dos exemples, Quatre Camins i la presó de Tarragona. Si hi ha interns addictes a drogues il·legals, quina li sembla a vostè que hauria de ser l’actuació des del punt de vista de la responsabilitat pública. I, amb relació a un altre tema, i ara sí, ja per acabar, amb relació al mobbing immobiliari. És un nou fenomen social que deixa molta gent en una situació d’indefensió, i ens agradaria saber també, des de la Fiscalia, quines mesures s’han pres o es podrien prendre. Res més, i agrair-li la seva compareixença. La presidenta Moltes gràcies. A continuació, té la paraula el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per contestar tot allò que vulgui. El fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Moltes gràcies. He ido tomando nota y, en general, iré contestando por el orden de la exposición. Como sus señorías ya han dicho en más de una ocasión que no son reiterativos, para, a continuación, ser reiterativos, pues yo voy a procurar contestar simultáneamente las reiteraciones. En primer lugar, a doña Elena Ribera, de Convergència i Unió, me pregunta que cuantifique el incremento de la plantilla que es necesario. En este momento no tengo datos. Hemos echado cuentas para la reunión del próximo día 8 del Consejo fiscal, y para mantenernos en línea de flotación con los servicios de hoy, poderlos prestar con dignidad, España necesita trescientos fiscales más, pero no para la instrucción. Y desde luego podemos decir con absoluta solidez que si el plan es seiscientos fiscales más en esta legislatura, en cuatro años, no hay ni para empezar para tomarse en serio el proyecto de dar la instrucción a los fiscales. Eso son datos ciertos. En segundo lugar, se me plantea, y luego otras preguntas se han referido a lo mismo, sobre las organizaciones criminales. La organización criminal, desdichadamente, no es sólo un problema de la costa de Tarragona y de Girona, el problema es muchísimo más severo. No diré que empezaba por Marbella, pero viene por toda la costa, y la costa de Barcelona no se libra, y la ciudad de Barcelona tampoco. Y además confluyen muchos tipos de delincuencias organizadas, quizás la más peligrosa de todas es la que procede de las guerras de los Balcanes, porque vienen organizados y armados, y son unidades militares en combate. Es muy probable que los del asalto a la última joyería sean de este tipo. Esta gente..., para ellos, abrir fuego es un comportamiento normal. Incluso el temor a caer en combate, para ellos, es muchísimo menor de lo que imaginaríamos para SESSIÓ NÚM. 6 Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 17 nosotros. Por lo tanto, estamos ante unos grupos criminales de altísimo riesgo que están entre nosotros, y que ni siquiera tienen una cara distinta, porque si se es chino, moro o negro, les ves por la calle, pero son normales, y si se visten bien, confunden a la gente. Porque se da la patética circunstancia de que si los delincuentes van bien vestidos, todo el mundo les deja pasar, incluidas las joyerías, y no dejan de ser delincuentes. Y nadie ha montado servicios más que para detener zarrapastrosos, y este es el peligro, y en el pecado llevan la penitencia. Se me pregunta por los temas de la Agencia Tributaria en varias preguntas. Yo quiero ser absolutamente solemne. La mayor probabilidad es que si no ha habido ninguna denuncia de infracción administrativa o penal relativa a las obligaciones fiscales relativas a la economía catalana, si no ha habido denuncias, razonablemente será porque no hay infractores. Yo no he dicho ninguna otra cosa, nadie me ha oído decir ninguna otra cosa. En cuanto a los juicios rápidos. En cuanto a los juicios rápidos es evidente que uno de los planteamientos era: hagamos juicios rápidos, que se conformen, y así no hay juicio y hay menos trabajo. Este es el esquema en toda Europa. Es más, hay países donde se ha avanzado en la conformidad por la vía de la coacción al momento inicial. En concreto, a la Fiscalía, esto no le ahorra ningún trabajo. La conformidad se produce después de haber estudiado el asunto y haber hecho la calificación, y haber sido visada por el fiscal jefe. Trabajamos todos y a continuación se conforman. Sólo se ahorran la sentencia, porque es de conformidad y es un modelo del ordenador. Eso es todo. Por lo tanto, como se me ha preguntado, prácticamente por todos, mi valoración por los juicios rápidos, mi valoración es «con notables reservas», no se ahorra mucho del trabajo que teníamos que ahorrar. Y por lo tanto, la única función incorrecta de supeditar un juicio equitativo y sereno a desatascar los juzgados, esta función no se colma. Es más, se traslada el cuello de botella del atasco judicial, de los juicios a las ejecuciones, es decir, de los juicios al cumplimiento de la sentencia. Y yo creo que puedo sincerarme con ustedes en una cuestión. ¿Qué quiere el ciudadano de nosotros cuando hay un delito? Que la policía coja al delincuente y que cumpla la condena, todo lo demás es liturgia intermedia que al ciudadano medio le importa un pimiento. Bueno, pues estamos dedicados sólo a todo lo demás, y lo único que es importante, que es que se cumpla la condena, eso es lo único que no se produce. Y no nos engañemos, no es nada probable, y es difícil imaginar, y estadísticamente no es mayoritario que alguien se conforme con una pena que realmente le signifique algún perjuicio aflictivo; no es probable. Se conformará con las multas, si no es mucha, o si son insolventes. Se conformará con las penas, siempre que no haya que cumplir penas de cárcel. Nadie se conforma, en ningún caso, con una pena de cumplimiento efectivo. Y esto no hace falta que lo diga, creo que lo saben todos ustedes, pero en estas condiciones, la conformidad tiene algo de solución de fontanero, es decir, de desatascar. Pero no nos engañemos, desatascamos el juicio, atascamos los juzgados de ejecución; esa es la situación. SESSIÓ NÚM. 6 Vamos a ver, tenía más notas... La cuestión de las garantías que se planteaba. ¿Estos juicios tan acelerados significan una disminución de las garantías? Pues mire usted, en cuanto a la intervención del fiscal, no. El atestado es el mismo, el interrogatorio del Juzgado de Guardia es exactamente igual, la calificación es la misma y el control jurídico de la calificación es el mismo en la práctica. La Fiscalía no cambia los ritmos ni los modos de trabajo. Los abogados quizá digan que han tenido poco tiempo para la defensa, pero hemos visto en estas pequeñas delincuencias, tantas veces, la óptima utilización de los últimos diez minutos, que esos últimos diez minutos los tienen en todo caso. Estábamos... Bueno, se planteaba el tema de Arenys y de los malos tratos. Arenys es un lugar encantador, ahí pueden hacerlo todo muy bien. Pero no nos engañemos, Cataluña y el área de alrededor de Barcelona, desgraciadamente no es Arenys. Lo que están haciendo, con mucho interés y un extraordinario acierto muy meritorio los fiscales y los jueces de Arenys no es repetible en Santa Coloma o en l’Hospitalet, o en Mataró siquiera. O sea que menos mal que en algún sitio aún podemos hacer un hermoso trabajo artesanal, pero no industrial, ¿eh? Lo de la mendicidad de las rumanas. Lo de la mendicidad de las rumanas ha sido estudiado con un rigor absolutamente..., en la ciudad de Barcelona. Teníamos el soplo de que había unos malvados que las repartían con furgonetas en los sitios donde tenían que ejercer la mendicidad, que era una situación patética, ¡pobres mujeres!, los niños alquilados o prestados, más o menos adormilados con algún producto... Se ha hecho un trabajo de seguimiento, por parte de la Guardia Urbana, extraordinario. Hemos descubierto, por ejemplo, que no hay tal conductor de furgoneta, que estas pobres mujeres viven por la zona..., llegan con tren a la estación de Sants y van, a donde quiera que vayan en la parte alta de Barcelona, andando con el niño, y tienen costumbre de andar, y andan, no las lleva nadie. Tienen sus esquinas, pero van andando, los niños son propios. Porque, naturalmente, hay mercado de un producto cuando hay escasez y la relación oferta y demanda es desigual, entonces hay mercado. Pero aquí no hay escasez, les sobran niños, y cada cual va con el suyo, y no están drogados de nada. Se han ido con unidades sanitarias motorizadas, con furgonetas sanitarias, se las ha pillado y se han metido los niños en la furgoneta a analizar a ver cómo estaban los niños. Estaban perfectamente todos, y sanos, y bien alimentados, amamantados. Estos que, al parecer, ahora van a tener problemas para entrar en el Fòrum porque no se puede entrar con alimentos, pues... (Rialles.). Ahora ya pueden entrar a amamantar... (Rialles.) Pues bueno... Perfectamente, nos han desarmado totalmente, no hay manera de perseguir esa conducta. Pero le hemos dedicado casi un año, ¿eh?, con unas unidades relativamente amplias de Guardia Urbana que han estado haciendo el seguimiento. Cuando yo les pregunté: «¿Y usted cómo sabe que vienen esas...?» Dice: «Porque las hemos seguido y se han pegado la caminata, troc, troc, troc, hasta arriba de Barcelona, hasta un lado, otro...» No hemos encontrado manera. Hemos hecho todo lo que hemos podido. ¿Teníamos que haber hecho más? Pues, muy probable. COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA 13 de maig de 2004 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie C - Núm. 56 18 Pero yo no he venido aquí a lucir mi trabajo, sino a ponerlo de manifiesto. Son ustedes los que han de decir: Pues tenían que haber hecho esto y lo otro. Eso es lo que hemos sabido hacer. No hemos encontrado nada. ¿Qué pasa? Pues algo que diré luego en relación con los extranjeros. Absentismo escolar. Hay dos fenómenos de absentismo escolar, para hablar crudísimamente –y ustedes me perdonaran la crudeza de mis expresiones–, o gitanos o moros; éste es el problema. Con los gitanos, nada que hacer. He tenido una reunión, hace poco, con el alcalde de Sant Adrià. Nada que hacer, porque no encontramos fórmulas legales. Aquella vieja fórmula que había en el código del 32, el de la segunda República, que penalizaba la conducta del absentismo escolar, penalizaba a los padres, hoy no lo tenemos. El buscar que el Código Penal, cuando habla del incumplimiento de los deberes paternos, se refiere a todos los deberes, incluso el de educación, lo hemos utilizado sólo con ciudadanos procedentes del Magreb que, a la hija, a una determinada edad la retiran y la llevan a casa a hacer trabajos domésticos. ¿Por qué? Pues porque con la advertencia, la citación formal y la advertencia de que en el caso de que incumplan esto estarían incumpliendo el artículo tal del Código Civil, etcétera, tienen un cierto temor por la cosa de los papeles, y se avienen, de momento, a aparentar que se rinden, de momento. Pero claro, con los ciudadanos de la Mina, nada que hacer, porque no tragan por ahí, porque se las saben todas. Y entonces, hoy día, como no haya un soporte jurídico suficientemente conminativo, no habrá manera de conseguir, por la vía de la coacción penal, que venzamos el absentismo escolar, hoy. Luego, lo de la valoración de la justicia rápida creo que..., ya no se me ocurren más cosas que decir. Una matización, señor Masllorens, en efecto, he hablado de una manera encomiástica del autor intelectual de la reforma del artículo 5, pero no me ha oído, en ningún momento, que diga que es bien intencionado, porque no lo pienso. En relación con el problema de la relación Gobierno Ministerio Fiscal para el cumplimiento de las penas alternativas, eso sí que es un tema legislativo, y los fiscales tenemos que ser –y yo lo soy– rigurosamente modestos; estamos para cumplir las leyes. Otra cosa es la aplicación concreta, la relación con el poder ejecutivo, léase sector de la Administración que realiza las prácticas concretas del cumplimiento de medidas alternativas. Estamos abiertos a cualquier tipo de relación, y sistemáticamente, y se sabe muy bien a lo largo de la historia, de muchos años, estamos dispuestos a sentarnos a hablar de todo lo que haga falta, y hoy también. Pero una cosa tiene que estar clara, hay que poner dinero sobre la mesa. Porque medidas alternativas, sólo en los papeles, pueden quedar muy bonitas en los papeles, pero si queremos que sea una alternativa real al ingreso en prisión de delincuentes primarios de comportamientos no graves, hay que poner el dinero sobre la mesa y hay que buscar equipos, que hoy no existen, en número suficiente para hacer frente a este problema. La actual estructura es una excelente estructura de reflexión y de despacho, pero no es una estructura capaz COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA de hacer frente, de verdad, en la calle a todas las necesidades que tenemos. Se ha hablado una y otra vez del fiscal general de Cataluña. Que conste que yo no me he pronunciado a favor del fiscal general de Cataluña en ningún momento, porque no estoy a favor, lo he dicho con toda claridad. El fiscal general de Cataluña es..., un fiscal general, en la ley, sería: español –catalán sería en este caso–, de una determinada antigüedad de servicios y de prestigio jurídico, no necesariamente un fiscal, y eso, en el esquema de la estructura del Ministerio Fiscal, generaría un modelo, el histórico a la italiana, con ministerios fiscales separados en relación a unos con otros. Yo pienso que hoy, cuando estamos pensando en el fiscal europeo, el pensar que puede haber tipos de delincuentes y tratamiento criminológico que se acabe en el río de la Sénia y en el Pirineo, eso no existe, o en la Sénia y en el Ebro, van y vienen, y hay que tener una filosofía global. Creo que no es positivo hacer una construcción que sea de separación absoluta de lo de aquí y lo de allá. Lo que sí es necesario es establecer unos esquemas en que lo de aquí no quede en segundo lugar, que lo de aquí quede potenciado en su totalidad, incluida la intervención de la participación del pueblo de Cataluña, a través del Parlament, en establecer algún modo de control del nombramiento y de la actuación del Ministerio Fiscal en Cataluña. Eso es dar la soberanía absoluta al pueblo de Cataluña sobre sus instituciones. Pero, otra cosa es que se haga el nombramiento estrictamente político, con una politización separada de la otra, en un régimen de estructura que me parece que es extraordinariamente problemático. Y des de luego, yo, lo he dicho una y otra vez, y la presidenta de esta Mesa lo sabe porque me lo ha oído muchas veces, yo no estoy a favor de eso. Luego... A ver, me parece que he perdido una hoja, ¿no?... No, es que estaba del revés ésta, perdón. Se ha hablado de los intereses corporativos en relación con la ciudad judicial. Hay veces que yo soy muy meticuloso en las palabras que empleo. No he dicho que yo tenga interés corporativo en que la Ciudad Judicial se hiciera como estaba en el proyecto inicial, lo que sí he dicho es que, des de la perspectiva corporativa, aquel proyecto nos era satisfactorio, pero no he mostrado mi interés porque no tengo más interés que el de la prestación del servicio, al servicio de las instituciones existentes, al tiempo de la conclusión de la construcción de lo que se construya, a saber quién es; éste es el problema. En todo caso, sigo dando consejos puesto que no debiera hacerlo, creo que es necesario calmar las discrepancias profundas, que son sanas en la medida que es en la confrontación política entre dos grandes fuerzas políticas, dos o varias, no sé cuantas, es bueno y es sano eso, y me parece muy bien, pero yo no debo entrar en eso en absoluto, y por eso creo que he puesto muy de manifiesto, he deseado hacer un planteamiento muy objetivo, y sobre todo no comprometer mi criterio, que como ciudadano, lo tengo, y como fiscal, lo tengo, pero no lo pienso decir, porque tengo obligación de callármelo. De todos modos, seamos serenos, hagan siete bloques o hagan cinco bloques, la diferencia no es de todo o nada, la diferencia es que hay una parte de bloques que dicen que no los van a hacer porque van a hacer otra SESSIÓ NÚM. 6 Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 19 cosa, dicen que van a hacer... Si hacen viviendas para tercera edad, eso es lo peor de todo, porque los viejos no salen de casa y entonces sí que será aquello un desierto, al menos que lo hagan para gente joven con niños, ¿no?, digo yo. Pero bueno, no debiéramos preocuparnos por quién y cómo se va a alojar a allí, porque no lo sabemos. No sabemos qué modelos judiciales habrá para ese momento. Por ejemplo, ¿y si triunfa, como sería razonable y positivo, el modelo de la Carta Municipal? ¿Y si, de repente, resultara que era necesario alojar juzgados de paz urbanos en cada uno de los distritos, y eso absorbía un 20 por cien del movimiento que requiere aquella ciudad judicial y desalojábamos toda esa circulación sin sacarla de sus barrios? ¡Que ya es deseable! Eso sería un desatasco importante circulatorio. ¿Y si le dan la instrucción al Ministerio Fiscal? Entonces sobran despachos de jueces y faltan despachos de fiscales, y hay que cambiar los alojamientos. Como no sabemos lo que va a haber, pero algo habrá cambiado, y es deseable que cambie, y desde un planteamiento mínimamente de rigor histórico, moderno y progresista es deseable que eso cambie, consecuentemente, hacer planes ahora, o forcejear por quién va aquí o quién va allá, de verdad que me parece que es un debate menor, en el que es bueno que se enzarcen los que lo deseen, si es parte de su confrontación, pero no es operativo, y desde luego, a mí, en esa discusión no se me va a encontrar. Luego se ha planteado la cuestión..., se ha hecho referencia, me parece que también desde Esquerra, a que la reforma del Código Penal había significado un aumento de las penas. Un aumento peculiar, porque las penas han quedado más o menos en la mitad de lo que eran antes, lo que pasa es que su cumplimiento íntegro es más, sobre todo si se ponen limitaciones, que no discrepo de ellas en cuanto a límites mínimos a partir de los cuales se puede dar el tercer grado, para evitar situaciones anteriores que en alguna ocasión habían sido insatisfactorias, al menos para mí. Este tipo de cosas son compatibles con que las penas no se han aumentado. Debemos recordar, en tiempo anterior a la reforma del Código Penal del 95, el clamor que hubo, desde determinadas perspectivas, porque iban a salir veinte mil presos de la cárcel y iba a ser un desastre. ¿Lo recordamos todos? Cuando ha llegado el momento de la aplicación de este Código que iba a ser un desastre porque iba a soltar los presos, todos los casos, sin excepción, en que por mandato legal había que preguntar a un preso si quería el cumplimiento con el modelo antiguo o nuevo, todos sin excepción querían el franquista, porque era más benigno que el de ahora. Y después se puso a caldo, des de determinadas perspectivas, al Gobierno que potenció, y a las Cortes Generales que produjeron un determinado modelo de Código Penal. Creo que esto también es justo decirlo. Se ha hablado de inmigración desde distintas perspectivas, y se me ha preguntado mi opinión. La opinión del fiscal, me remito al Código Penal, i prou, pero si se me pide algo más, debo decir varias cosas que son un poco lugares comunes y un poco demagógicas, pero yo no doy para más, cada uno tiene su opinión. En primer lugar, el alud de inmigración que nos está viniendo está cubriendo unos espacios sociológicos que en otro tiemSESSIÓ NÚM. 6 po lo cubrieron, en Cataluña, andaluces y murcianos, y en Madrid, además, los gallegos; no lo olvidemos. Y era esta población la que estaba en las cárceles, hasta el punto que había hasta algunos cantes andaluces específicos de la cárcel. No lo olvidemos, porque no ha pasado tanto tiempo en la historia. Se ha hablado de los delitos por la supervivencia, quizá alguno delinca para sobrevivir, pero también está el efecto llamada, y hay algunos que han venido ya para delinquir, algunas veces con los hijos, porque los hijos saben que no les va a pasar nada, y los hijos son más menuditos y caben mejor por los huecos de las ventanas; esto también es cierto. O sea, creo que tampoco es bueno que sacralicemos una delincuencia, que de momento no es delincuencia grave, básicamente contra la propiedad, pensando que únicamente es una delincuencia que roba para comer porque no tienen comida, van todos bien vestidos y están nutridos, y además roban. Pero se me pregunta por la expulsión. El Código Penal, hoy, establece claramente, y lo manda, que los extranjeros que cometan unos determinados delitos con una pena determinada, se les substituye la pena por la expulsión, tope seis años. O sea, la mayor parte de las penas substituye la pena por la expulsión; eso es lo que hay. Les ruego que no me pregunten mi opinión sobre el Código Penal, porque un fiscal no tiene más que cumplir el Código Penal, quien quiera que lo haya hecho, dentro de un régimen democrático. El artículo del Código Penal lo ha hecho un parlamento democrático, a propuesta de un gobierno, y yo lo cumplo y no me pronuncio. En todo caso, el aluvión de inmigración es importante. Pero debemos tener muy claro una cosa, lo que no puede pedir la Europa rica es que Asia, África y la América Latina pobre se estén en su casa para no molestar; nos aguantamos, nos toca, y es un juego completo: democracia, bienestar, buen nivel económico y todos los pobres del mundo que vienen aquí a comer. Y si no nos gusta, pues nos tenemos que aguantar y hacernos la idea de que esta es la sociedad que nos viene. Los problemas sociales deben resolverse con medidas sociales, no represivas. Los problemas penales deben resolverse con medidas penales, con igualdad de la pena para todos. Los problemas de la comarca de Tremp... Un poco digo lo mismo de Arenys, pues Tremp ya sé que es una comarca muy grande, la conozco muy bien, algún cadáver he levantado yo en la ciudad de Tremp, y conozco aquello, pero ni siquiera es el peor de los problemas que tiene la Fiscalía de Lleida; ni siquiera, tiene otros peores ¿eh? Y lo de las videoconferencias, también se ha hablado mucho. El problema no es sólo la videoconferencia, es que la videoconferencia es para comparecer. Podemos ahorrar el viaje, pero necesitaremos igual fiscales. Es decir, lo que no se puede es que el juez toque una tecla y salga en la pantalla un fiscal virtual y diga una cosa acertada. No va a ser así. Tendrá que notificar previamente que le va a llamar, a qué hora le va a llamar, hay que planificar. Yo no he hablado, porque no me gusta molestar, del problema principal, uno de los problemas principales que tiene la Fiscalía, y es el de la planificaCOMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA 13 de maig de 2004 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie C - Núm. 56 20 ción judicial, porque nosotros servimos a demanda judicial, somos..., como servicio, servimos, ¿y quién es el que pide el servicio? Los jueces. ¿Y quién les planifica? Nadie. Se planifican entre ellos en cada partido judicial, con mucho esmero, con mucha atención, con mucho respeto a los fiscales en cada partido judicial. Pero el juez de Santa Coloma, jamás se va a planificar con el de Badalona, o los muchos jueces de Santa Coloma con los muchos jueces de Badalona, en ningún caso, y eso no lo tenemos resuelto. En cuanto a las videoconferencias, esto. Es decir, ojalá con aparatos modernos pudiéramos arreglar algo, pero se puede arreglar muy poquito. Y además, yo creo que debe costar demasiado dinero poner una videoconferencia en cada órgano judicial y en cada fiscalía, porque claro, hay una en el edificio, entonces lo coge uno, se lo lleva otro, se la llevan..., claro, hay una escalera, un ascensor..., un desastre, ¿eh?, una cosa en manos de inexpertos que no acaba de funcionar. Siniestralidad laboral. ¿Qué hacemos? Pues estamos procurando una persecución máxima, pero encontramos un problema común entre la siniestralidad laboral, los delitos económicos y los de medio ambiente, que no se sabe por qué, pero cuando hay que perseguir gente de un determinado estatus económico y empresarial, los asuntos duran tres o cuatro años más –igualdad absoluta ante la ley. Menores y reforma. ¿Qué estamos haciendo con la reforma de menores? Pues bueno, estamos intentando..., la Fiscalía lleva la instrucción, estamos intentando hacer las cosas a los ritmos que permite la ley, pero luego tiene que intervenir el juzgado y nos encontramos con que los ritmos que permite la ley de internamiento preventivo antes del juicio, nos produce situaciones como tener que poner en libertad a los autores conocidos y evidentes de un reciente asesinato en la puerta de un colegio, porque lo marca la ley. Pero, el problema más bien está en el cumplimiento posterior. El edificio, o los edificios, de la justicia de menores eran excelentes cuando los inauguramos, ya empezamos a tener unos niveles de estrechez sobrecogedor, absolutamente sobrecogedor. Pero claro, estos servicios expansivos, en una sociedad que tiene limitación económica, nos plantea grandes problemas, porque yo pediría otro edificio más, pero..., y la pregunta es ¿Y quién paga eso? Claro. En eso tenemos un cierto nivel de dificultad y de perplejidad. Tenemos estrechez, tenemos dificultad de medios materiales, pero yo creo que hoy se está llevando eso con un cierto rigor, y que se me permita otra vez, un cierto chovinismo. Es la única Fiscalía de España que hace, diariamente, todos los días del año, guardia de veinticuatro horas. A las cinco de la mañana llega un menor allí, se le da alojamiento, se le permite dormir, tiene un sitio, más o menos presentable, ayer me dijeron que era muy cutre, pero bueno, en su día estaba bien, ahora está un poco cutre, pero pueden dormir con sábanas limpias, y a la mañana siguiente se les presenta en el juzgado. Lo del medio ambiente. Me ha parecido entender que había unos hechos que no eran perseguibles, o no se perseguían... Si hay datos concretos, pues luego usted me hace el favor de decirme qué asunto concreto merece mayor persecución y nos pondremos a ello. COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA En cuanto a lo de las drogas en la cárcel y el consumo en el interior de la cárcel. Es un problema histórico. No hay una mafia formal, oficial que meta las drogas en las cárceles. Hay grupos que meten las drogas en la cárcel, personas que meten la droga en la cárcel... En las cárceles, como están cerradas y no puede entrar nada, es de los sitios donde entran más cosas, y nunca se ha podido evitar, se persigue. El mero hecho de meter droga en la cárcel es un delito de mayor gravedad, y se ponen unas penas sobrecogedoras y desproporcionadas, sin ninguna duda. Procuramos no hacerlo cuando son las madres o novias las que lo hacen, la metida de droga en la cárcel para consumo... en fin, hacemos lo que podemos para que haya una cierta lógica en la extraordinaria severidad que hoy tiene el derecho penal en materia de droga. Se ponen ejemplos sorprendentes. Yo qué sé... Una venta de una papelina es prácticamente como pincharle a uno para quitarle la cartera, con la diferencia que la papelina, quien la compra la quiere comprar, y al que le pinchan para quitarle la cartera, no quiere que le quiten la cartera. Mobbing inmobiliario. Con esto creo que ya acabo. El mobbing inmobiliario debiera ser objeto de una atención, y tengo entendido que, en breve, el conseller responsable de los temas de la vivienda se ha de ver conmigo para plantearme algunos casos concretos en los que merecería, quizá –digo quizá porque no conozco los casos–, abordar la persecución. En todo caso, las conductas coactivas no requieren ningún precepto nuevo en el Código Penal, las coacciones están ya en el Código Penal, y basta con aplicarla. Y, se me excusará, pero si me dan cuerda, hablo, por mi oficio... (Rialles.) La presidenta Molt bé. Bé, en primer lloc, ja per acabar, agrair la compareixença del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, agrair el seu contingut, fet amb un to sincer i alhora irònic i provocatiu. És el seu estil de sempre, directe, clar, però que sap arribar al fons. Mentre l’escoltava, sentia –i això ho dic d’una manera molt personal– una certa enyorança, perquè recordava les reunions de treball, les vegades que ens hem trobat per parlar de l’Administració de justícia, i per tant, personalment, agraeixo el seu to i recordar, doncs, aquesta sintonia que ha mostrat, tant en aquesta compareixença, com sempre, amb la feina que, conjuntament, en altres moments d’aquesta història recent hem tingut. Ha fet, de l’informe anual, de la seva Memòria, un informe que per la seva mida era farragós, per les dades i pel contingut, una intervenció amena, on destaca i ha destacat aquells aspectes que avui preocupen la nostra societat. Ha parlat dels menors de reforma; ha parlat d’aquesta unitat orgànica, que jo crec que tots els grups d’aquesta Comissió estaríem d’acord a poder fer passos perquè sigui realment, aquesta unitat orgànica, servida pels Mossos d’Esquadra; de la violència domèstica, un tema que ens preocupa, que va començar a sorgir l’any 98, que avui, amb molts més mitjans en tots els sentits, judicials, policials i socials, ens deixa perplexos, com ell ha dit, perquè, malgrat tots els recursos, continua SESSIÓ NÚM. 6 Sèrie C - Núm. 56 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 13 de maig de 2004 21 havent-hi una violència de gènere cada vegada més forta i més patent. Ha parlat de les presons i de les mesures penals alternatives. Ha parlat de la Ciutat Judicial; de la capacitat i la possibilitat que els fiscals siguin els responsables, en el futur, de la instrucció; de la justícia de proximitat, els jutges de pau urbans, i ha parlat de moltes coses, també en la segona part, quan ha contestat totes les preguntes i les interpel·lacions que hem fet des dels grups parlamentaris. Agrair-li també aquesta segona part. l’Estat, desitjar-li que li torni aquesta salutació, i que tingui èxits en la seva nova responsabilitat. Segur que per la seva història, per la seva família, un fiscal que és nét i fill de fiscals, doncs segur que tindrà un bon paper a fer i que el farà. I agrair-li, personalment i en nom de la Comissió, la feina que ha fet durant molts anys a l’Administració de justícia a Catalunya, i molt concretament des que està de fiscal en cap. I esperar que l’any que ve tornem a trobar-nos aquí i tornem a parlar amb aquest to sincer, clar i irònic de sempre. Desitjar que aquesta relació es mantingui, una relació que ha estat de col·laboració, malgrat que no estigués escrit enlloc, i que crec que ha estat positiva, positiva per a la justícia a Catalunya, i positiva per al món institucional. Agrair-li la salutació del fiscal general de Moltes gràcies. SESSIÓ NÚM. 6 S’aixeca la sessió. La sessió s’aixeca a dos quarts de vuit del vespre i dotze minuts. COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA