Dissabte 19 d’octubre de 2013 · Número 9 4 The Wind Rises 9 Takashi Miike 10 A. Keshales i N. Papushado 11 w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m Christian Hallman Diari del festival 2 Dissabte 19 d’octubre 2013 INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a (www.telentrada. com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 PREUS (IVA inclós) 9€: Secció Oficial Fantàstic a competició, Secció Oficial Fantàstic Especials, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Fantàstic Panorama en competició, Secció Oficial Noves Visions Emergents, Secció Oficial Noves Visions Experimenta, Secció Oficial Noves Visions Ficció, Secció Oficial Noves Visions No Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit Format, Panorama Especial, Sessions Especial, Secció Seven Chances, Sessions Sitges Family, Focus Asia, Secció Anima’t i Sessions 3D 6€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family 7€: Sessions Anima’t Curts 11€: Maratons, Programa doble 13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda 14€: Maratons del dia 20 d’octubre 4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots els cinemes) Estacio Bus Sitges-Barcelona | Sitges-Vilanova Cinema Prado Cinema El Retiro Cap de la Vila Jardins d’El Retiro. Taquilles centre Hort de Can Falç Carrer Primer de Maig Passeig de la Ribera La Fragata Ajuntament Fundació Stämpfli – Art Contemporani Palau de Maricel Edifici Miramar Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació Port d’Aiguadolç Photocall Mirador Caixers CatalunyaCaixa El diari del festival COORDINACIÓ Violeta Kovacsics REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Teresa Vallbona BECARI Marc Barceló MAQUETACIÓ Georgina Armisen, Juan Carlos Gómez, Francisco Valenciano FOTÒGRAFS Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra INFOrmacIó TraNSPOrTS TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona Sants Sortida des de Sitges: 1.30h de la matinada BUS DIÜRN I NOCTURN Monbús Consulteu tots els horaris, parades i preus: 93 893 70 60 / www.monbus.cat Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà BUS URBÀ DE SITGES Consulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com Consulteu tots els horaris, parades i preus a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies o bé al 900 41 00 41 El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports. ABONAMENTS FANTÀSTICS* Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%. Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%. NOU! Abonament 40 entrades: compra de 40 entrades o més i s’aplicarà un descompte del 20%. CARNETS AMB DESCOMPTE* 20% de descompte en la compra d’entrades als clients de CatalunyaCaixa, vàlid per a la compra a través de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid per al titular i un acompanyant), RACC Master, RAKK 4u i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues. * Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de Cloenda, maratons del 20 d’octubre, maratons de matinada, les sessions Despertador, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada. VENDA D’ENTRADES Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa. De l’11 al 20 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als jardins d’aquesta societat (Àngel Vidal, 17). TAQUILLES DEL FESTIVAL Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9 h. a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / Ticket Mobile / caixers CatalunyaCaixa / oficines CatalunyaCaixa / a les taquilles segons horari). Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació. Diari del festival 3 Dissabte 19 d’octubre 2013 Els directors de New World i de Fatal L’equip de The Returned Roda de premsa de Gallows Hill Leigh Whannell, guionista i actor de Insidious: Chapter 2 Jurat Noves Visions Emergents i Experimenta Entrega de premis Fundació Lumière Diari del festival 4 Dissabte 19 d’octubre 2013 S.O.F. Especials AUDITORI 22:45 The Wind rises Cloenda AUDITORI 08:30, 19:30, 01:15 The Sacrament La pel·lícula escollida per clausurar l’edició d’enguany del festival és una aposta un pèl atípica i, al mateix temps, 100% Sitges. Des del mateix 2005, l’any que va presentar a la secció Midnight X-Treme The Roost, la seva primera pel·lícula, Ti West és un cineasta que mai ha faltat al festival. L’hem vist créixer, hem tingut quasi totes les seves pellícules i ara ja podem afirmar que és un dels grans valors del cinema d’horror contemporani. Sobre el seu darrer film, al director de La casa del diablo li agrada dir en entrevistes que no és una pel·lícula de terror, però sí que és la més terrorífica que ha fet. Narrada en clau de found footage, The Sacrament ens proposa seguir a dos reporters de la revista VICE (Joe Swanberg i AJ Bowen) que s’endinsen en una misteriosa comuna, acompanyant un amic seu que hi va a visitar la seva germana. Tot i que no és estrictament una pel·lícula “basada en fets reals”, la principal inspiració del film és el suïcidi col·lectiu de la comuna de Jonestown, a Guyana, on van morir 918 persones. Hi ha qui s’ha atrevit a veure la pellícula de Ti West com una mena de revisió de la pel·lícula de culte Guyana: el crimen del siglo, de René Cardona Jr. I, si ens posem recargolats, podem fins i tot trobar una d’aquestes coincidències tan involuntàries com sorprenents: el líder de la secta de The Sacrament és interpretat per l’actor Gene Jones, el nom del qual sona gairebé igual que el de Jim Jones, que era el líder del grup de Jonestown. Un dels moments més poderosos del film és aquell en què els protagonistes entrevisten aquest líder espiritual, que els etziba un discurs sobre els seus referents ideològics, recorrent a tot l’espectre de la mitologia nord-americana del darrer segle, i explicant-los que l’objectiu de la comuna és viure en pau i harmonia lluny de la corrompuda civilització. Però, d’una forma gradual i sense que hi intervingui cap mena d’efectisme, els reporters s’adonaran que alguna cosa estranya està passant. La comuna permet a West explotar un dels seus recursos preferits: la construcció d’una atmosfera determinada. Al bosc de Trigger Man, la llar encantada de The House of the Devil i l’hotel de The Innkeepers, se’ls hi suma ara el poblet en mig del bosc de The Sacrament, un espai en mig de la natura que acabarà consumint als protagonistes. Produïda per Eli Roth, The Sacrament és la confirmació definitiva de què Ti West és un dels nostres. I que no podem esperar a saber quina serà la seva propera pel·lícula. De ben segur, que la podrem veure a Sitges. far el relleu i reconvertir el famós Studio Ghibli, que mai ha deixat d’entusiasmar-nos amb les seves propostes. Val la pena dir que es tracta d’un estudi que ha fet història i que, segons alguns experts, supera fins i tot a l’arxiconegut Walt Disney Studios. Miyazaki confessa que una sola cita de Jiro Horikoshi el va arrossegar a explicar aquesta gran història: “l’únic que volia era fer alguna cosa bella”. Podem reafirmar que Miyazaki es despedeix realment amb un altre film excepcionalment bell. Noves Visions · Emergents PRADO 17:45 Hayao Miyazaki ja és tot un mite del festival. Per Sitges, hi han passat totes les seves pel·lícules i fins i tot se li ha dedicat una retrospectiva. Ara el retrobem amb The Wind Rises, un film que ha aixecat una certa controvèrsia entre el Japó de dretes i el d’esquerres i fins i tot a altres països asiàtics. Algunes veus s’han queixat del retrat que la pel·lícula fa de l’imperialisme japonès. Jiro Horikoshi somia pilotar avions. Curt de vista des de petit, això no l’impedirà ser reconegut aviat per la seva genialitat i esdevenir un dels més prestigiosos dissenyadors aeronàutics. Aquest és el personatge singular de The Wind Rises, que es basa en fets reals. La pel·lícula ens fa un recorregut per grans esdeveniments històrics com la Gran Depressió, l’epidèmia de tuberculosi i l’entrada del Japó a la Segona Guerra Mundial. L’argument difereix força del que coneixem de Miyazaki, que normalment ens arrossega a universos molt particulars en què el fantàstic i el surrealisme en són protagonistes. De totes maneres, el tipus d’animació manual no difereix de pel·lícules com El viatge de Chihiro o La princesa Mononoke, de colors vius i paisatges corprenedors. Per si algun despistat no ho sabia, molt probablement aquesta serà l’última pel·lícula del gran Miyazaki. En el passat ja havia anunciat el seu adéu al cinema, però aquest cop resulta que va bastant de debò. Assegura que això permetrà a noves generacions d’animadors aga- Diablo Alex Cox, el director de Repo Man o Sid y Nancy, va dir d’aquesta pel·lícula, després de veure-la al festival de cinema de Mar del Plata, que era millor que la filmografia sencera de Quentin Tarantino. Feu el què us vingui de gust amb aquesta afirmació lapidària, que és d’aquestes que es diuen quan surts del cinema entusiasmat, però el cert és que és inevitable pensar en el director de Reservoir Dogs veient Diablo, l’òpera prima de l’argentí Nicanor Loreti. En ell i en el seu amic Robert Rodriguez, i en Guy Ritchie, i en els retrats sòrdids de perdedors de la dècada dels 70. Loreti no amaga els seus referents: obre la pel·lícula amb una cita de l’escriptor Jim Thompson i, després d’un pròleg força arty, entren uns crèdits que són pur grindhouse. Un recurs que mai va malament si vols fer cinema de baix pressupost (i Diablo entraria dins d’aquesta categoria) és reduir al mínim possible els escenaris on has de rodar. El film de Loreti transcorre quasi exclusiva- Diari del festival 5 Dissabte 19 d’octubre 2013 ment al pis de Marcos, el seu protagonista, que malviu en una pudent i desendreçada lleonera des que un incident fatal va acabar amb la seva carrera de boxejador. Més ben dit: ho va deixar, se’n va cansar, de la boxa i gairebé també de la vida. Un matí, rep una trucada de la seva ex nòvia, que amenaça de venir a veure’l, i li suggereix que prepari el dinar, però abans que pugui posar-se a pensar en cuinar trucaran a la porta. Serà l’inici d’un violentíssim dia de bojos, el que narra Diablo, una pel·lícula crua i sense concessions impregnada d’un humor molt incorrecte. Nicanor Loreti signa una contundent òpera prima que esdevé tot un autèntic regal per als amants del cinema de gènere més pur, aquell que no té pèls a la llengua ni es talla a l’hora de celebrar el caos i la violència cinematogràfica. Noves Visions · Experimenta PRADO 14:45 Bad Film sobre pandillas juveniles, que se ha quedado en 161 minutos rebosantes de urgencia, insolencia juvenil y mucha improvisación. Esta no es una película convencional. Tampoco es, como su nombre indica irónicamente, una mala película. Es otra cosa. Es Sion Sono liderando a una banda de tarados con muchas cosas que decir y sin permiso para rodar en la calle, incordiando de vez en cuando a los transeúntes y expandiendo sobre la marcha el ligero esqueleto argumental de la película, a base de gags, ideas, tramas que aparecen de repente para integrarse a esta anárquica y transgresora experiencia. Festivales de bofetadas, un jefe mafioso enamorado de una cabeza de cerdo, una apología delirante y combativa de la homosexualidad que alcanza extremos muy absurdos, una chica que recolecta dinero para destruir el mundo, un alegato contra la xenofobia entre japoneses y chinos... Bad Film tiene de todo y va contra todos, aunque sobre todo va a favor de ella misma y de un cine libre, desmedido y salvaje. El cine de Sion Sono. S.O.F. Especials AUDITORI 17:00, 01:00 Haunter ens recordaran a Coherence, pel·lícula projectada en aquesta mateixa edició del festival. Abigail Breslin, la nena de Petita miss Sunshine, interpreta a Lisa. Ella sembla ser l’única conscient d’un estrany fet: cada dia, la seva família i ella viuen el mateix diumenge, atrapats en una mena d’espiral sense fi. Haunter sembla així la versió fosca d’Atrapat en el temps. Vincenzo Natali s’agafa a la forma del terror més clàssic. Hi ha lloc per als ensurts i per a una banda sonora que posa els pèls de punta. Per contra, el guió no és gens tradicional i ens farà viure una història d’esperits des d’un altre punt de vista. Tampoc falten, però, una sèrie d’elements recurrents que ens situen en la història: els taulers de la ouija, els miralls i les ombres, els sorolls provinents de parets on aparentment no hi ha res, i trucades i visites inquietants. Vincenzo Natali es va proposar no deixar veure ni una gota de sang. De fet, les millors pel·lícules de fantasmes són aquelles en què la violència no acaba d’esclatar. Com a Insidious: Chapter 2, la por està assegurada. Curiosament, Natali explica que mai s’havia sentit particularment còmode en el reialme de la superstició, però que és “molt més filosòfica i metafísica” del que pensava. Per al director, Haunter és una pel·lícula que realment toca preguntes eternes com perquè som aquí i cap a on anem. Seven Chances PRADO 19:30 Ya sabemos que a las tres menos cuarto de la tarde estaréis haciendo la digestión o pretenderéis hacer la siesta o jugar a dios sabe qué con el móvil un rato. Pero deberíais saber que Sitges no es solo un lugar de ocio, al que venís a ver películas y ya está. Es una religión. Exige disciplina. Sacrificio. Y aquí está Sion Sono para brindarnos una oportunidad irrepetible: Bad Film, un proyecto de dimensiones épicas, 150 horas de metraje que el director de Cold Fish rodó junto al colectivo artístico Tokyo Ga Ga Ga en 1995 y que, por problemas de presupuesto, se quedaron ahí, a la espera de un montaje final. El año pasado Sono se puso manos a la obra para darle forma a esta locura La fille de nulle part Vincenzo Natali és tot un referent del terror i, en conseqüència, del nostre festival. El 1998, es va endur el premi a la millor pel·lícula per Cube. Ara fa tres anys, va tornar amb Splice, una lúcida cinta de ciència-ficció sobre la biogenètica. Natali, explorador de les diverses vessants del gènere, s’enfronta a una història de fantasmes. L’ambientació –una casa aïllada– i l’estranya concepció de l’espai-temps En los títulos de crédito de La fille de nulle part encontraréis dos de las claves para adentraros en la película de Jean-Claude Brisseau. La primera de ellas, el nombre de la compañía de producción, liderada por el propio Brisseau: La sorcière rouge (La bruja roja). El gusto del cineasta francés por el fantástico se hace evidente en el bautizo de la que ha sido su empresa de producción a lo largo de los últimos años. No es casual, pues, que en este filme se acerque al género de una forma tan pasional y desacomplejada. La segunda clave está en el autor de la “música y los sonidos fantásticos” de la película, que es el propio Brisseau. Por un lado, es una muestra de los escasos medios utilizados para producirla y, por otro, refuerza la óptica documental a partir de la que ésta se construye. Brisseau no necesita grandes artificios sonoros ni visuales para trabajar en el marco del género. Se aferra a la tradición del fantástico francés, de la cúal Georges Franju es uno de los máximos exponentes, y cruza el umbral de lo real abrazando el aspecto más documental de su cine. La fille de nulle part cuenta dos historias en paralelo. La primera, el encuentro entre una misteriosa joven (Dora) y un viejo profesor de matemáticas (Michel) que escribe un libro acerca de los delirios y las alucinaciones. Levemente herida a raíz de una discusión con su pareja, Dora entra en la vida de Michel que, después de 29 años de viudedad y soledad tendrá alguien con quien compartir sus reflexiones. Superada la desconfianza mutua inicial, poco a poco, establecerán una relación muy estrecha. Siguiendo la estela de su admirado Éric Rohmer, los largos diálogos serán el motor de la acción. El subconsciente, los fantasmas, el más allá o los deseos ocultos serán algunos de sus temas de conversación e incluso de su imaginación. La otra historia que se nos cuenta es la del propio Brisseau cineasta, que no solo interpreta el papel principal sino que también abre las puertas de su propia casa como escenario del filme. La tristeza y la melancolía con la que se expresa en algunos momentos refleja un cierto aire crepuscular, propia de la madurez de su cine. La mezcla entre las dos historias, la de ficción y la autobiográfíca, hacen de La fille de nulle part una de las joyas del género fantástico. Anima’t AUDITORI 13:00 Dragon Ball Z: Battle of the Gods En l’univers creat per Akira Toriyama, el combat que van mantenir Son Goku i Freezer al planeta Namek va ser com un enorme Big Bang en el sí de la mitologia de Bola de Drac Z. En aquells capítols memorables, a part de presentar-nos, per primera vegada, la figura del superguerrer de l’espai, també se’ns obria un ventall enorme de trames que ressonarien en el desenvolupament de la saga. La Terra havia quedat petita per les potencialitats dels superguerres i calia obrir-se a l’univers per tal de trobar rivals dignes per aquesta raça de lluitadors. La trama de Dragon Ball Z: Battle of Gods, dirigida per Masahiro Hosoda, neix com un eco d’aquell combat universal que tota una generació de fans recordarà per sempre més. Tot i que l’acció del film se situa entre la fi del combat amb el monstre Bu i el naixement de la Pan, filla de Son Gohan, són els fets ocorreguts al planeta Namek els que posen en alerta a Bills, el Déu de la destrucció. Atemorit per la profecia de què algun dia el Déu dels Superguerrers el vencerà en combat, aquest particular Déu, mescla entre un gat de la mitologia egípcia i l’aparent bondat del Mixet Murri, decideix viatjar a la Terra per lluitar contra l’heroi que va derrotar al tot poderós Freezer. Gairebé 15 anys després que finalitzés l’emissió de Bola de Drac Z (tot i que n’hem tingut i en tenim múltiples reposicions), tenim l’oportunitat de retrobar-nos amb tota la família de personatges de la factoria Diari del festival 6 Dissabte 19 d’octubre 2013 S.O. Gales AUDITORI 10:30, 01:15 Lesson of the Evil Amb Takashi Miike, les hem vist de tots colors: núvies afeccionades a amputar peus; assassins masoquistes; dones que pareixen homes adults; samurais renegats que travessen l’espai i el temps aniquilant homes, dones i nens; yakuza amb vocació de filantrops; yakuza pre-adolescents; yakuza capaços d’arrencar-se un braç; extreure un bazuca de la seva esquena, fer un kamehameha i destruir el món... D’uns anys ençà, però, semblaria que el director japonès ha arribat a una mena d’harmonia en la seva relació amb el cinema, abraçant les convencions de gènere fins al punt de permetre’ns parlar, en certes ocasions, de classicisme. Evidentment, tot és relatiu, i caldria plantejar-se si es pot titllar de clàssica una pel·lícula com 13 asesinos, que finalitza amb gairebé una hora de matança total, per molt continguda que sigui la seva manera d’acostar-se a la tradició del cinema de samurais. Sí que és cert, però, que Shield of Straw, que hem pogut veure a Focus Àsia, mostrava la seva força en el fet de no sacsejar el relat amb audàcies formals alienes a la tensió extrema a què sotmetia l’espectador. En tot cas, que un dels títols més ortodoxos de Miike sigui aquell on podem veure saltar pels aires un camió ple de nitroglicerina ja ens dóna una pista d’allò més eloqüent sobre les formes i les maneres del director japonès. En qualsevol cas, Lesson of the Evil proposa el retrobament del cineasta amb el seu cantó més juganer i canalla. Potser no ho sembla durant els seus primers minuts, en què se’ns dibuixa el perfil del personatge protagonista, un professor d’institut d’aparença modèlica: jove, guapo i enrotllat, però que amaga un secret molt fosc. Les esbiaixades relacions amb alumnes i col·legues i l’evolució de les seves intrigues ens són mostrades de manera gradual, convincent. Com si ens trobéssim davant d’un sòlid i pertorbador thriller psicològic... Però quan el relat traspassa el seu equador, la pel·lícula es dispara. Ens dispara, literalment. No convé donar gaires detalls sobre el que succeeix en el seu tram final, només direm que aquí Miike es deixa endur per visions al·lucinades (que inclouen un cronenbergià rifle de nova carn), torna a ofendre els paladars més sensibles i els primmirats defensors del bon gust amb un hiperbòlic bany de sang adolescent que ha de ser vist per creure’s, i que es taral·leja al ritme de la Balada de Mack the Knife que van escriure Kurt Weill i Bertolt Brecht. En efecte, una lliçó sobre el Mal, impartida pel millor mestre possible. Toriyama, des dels clàssics Bulma, Follet Tortuga o Cor Petit, passant pels mítics Vegeta, Mestre Kaito i, inclús, l’emperador Pilaf. El film de Hosoda és, en definitiva, un autohomenatge de la saga que no solament combina l’acció sinó també les dosis d’humor. Si creieu que després de superar el 3er. nivell del Superguerrer, ja ho havíeu vist tot, cal que entreu a veure la pel·lícula. Ni Akira Toriyama ni Son Goku tenen límits. forjar una historia sólida y alejada de la violencia recurrente en sus relatos pensados para el mercado del V-Cinema. Es uno de los trabajos de los que se siente más orgulloso –no en vano fue él mismo quien apuntó este título para su homenaje en el festival– y, pese a su distanciamiento respecto a los planteamientos más reconocibles, es una película de prestigio que debemos valorar en su justa medida. CineAsia Homenatge Takashi Miike PRADO 10:45 Shangri-La Shangri-La es una película atípica en la dilatada filmografía de Takashi Miike, una especie de oasis dentro del maremoto de su cine más violento. Un respiro fílmico que se basa en una desconocidísima novela escrita por la mangaka de género Yûji Aoki –y que luego sería adaptada a su correspondiente novela gráfica–. El texto tenía un discurso emotivo: cómo salvar el cierre de una pequeña imprenta local, cuyo negocio familiar ha pasado de generación en generación. La respuesta la encontramos en el espíritu solidario de un grupo de pobres sin hogar y en su líder que, a semejanza de un oyabun (patrón yakuza), va indicando a sus acólitos cómo actuar para que su pequeña comunidad no se resquebraje. Se trata de una comunidad de chabolas asentada en los márgenes de un río y muy cerca de esa pequeña empresa que ahora ve peligrar su existencia. Shangri-la destila un costumbrismo que ya habíamos podido apreciar en sus producciones previas. Posee también un minimalismo escénico calibrado, un ímpetu de recurrir a pocos elementos del paisaje urbano como reto para poder Panorama F.C. RETIRO 19:00 The machine Si The Machine s’hagués estrenat en la passada edició del festival, la pel·lícula hauria entonat amb la seva imatge: la intel·ligència artificial. L’objectiu de la robòtica és fer màquines que s’assemblin cada cop més als humans, invents mecànics que siguin capaços d’entendre i de sentir. Eva, la pel·lícula de Kike Maíllo que va inaugurar Sitges 2012, ja buscava aquest apropament humà. A Sitges 2013, The Machine torna a fer-ho. En aquest cas, però, els robots tenen aspecte d’humà. Es tracta d’un imaginari explotat però que continua tenint una extensa literatura –en aquest cas fílmica– que no deixa de sorprendre. Anglaterra està en plena Guerra Freda amb la Xina, i el Ministeri de Defensa demana al científic Vincent McCarthy (Toby Stephens) que desenvolupi un soldat-cibernètic que els permeti guanyar la guerra. Un error informàtic dóna vida a la seva invenció i el científic demana ajuda a Ava (Caity Lotz), experta en intelligència artificial. McCarthy crearà la màquina perfecta, un clon humà amb una força estratosfèrica, però se Diari del festival 7 Dissabte 19 d’octubre 2013 li escapa un punt important: la sensibilitat humana que la màquina pot desenvolupar i que posarà en perill tots els plans del govern. The Machine és una pel·lícula de ciència-ficció que se centra en un futur indeterminat. Tot i que per la caracterització dels personatges es podria situar la pel·lícula en el present, la tecnologia punta que apareix a The Machine –tablets, ordinadors, mòbils– la situa en una època avançada. La pel·lícula, considerada com la nova sensació de la ciència-ficció independent, ha rebut molts elogis i ha tingut un gran reconeixement a festivals de cinema internacional – ha guanyat tres premis BAFTA Cymru–. The Machine és el segon llarg de Caradog James, que el 2006 va triomfar amb Little White Lies, èxit indie triat per Variety com una de les millors pel·lícules d’aquell any. Ara, James torna amb una pel·lícula inquietant, d’acció i violència. Sitges Family RETIRO 10:30 mr. Go Deia Alfred Hitchcock que podia rodar amb qualsevol ésser viu a “excepció de nens, gossos i Charles Laughton”. Suposem que en aquest catàleg també hi entraria el gorilla, personatge principal de Mr. Go, dirigida i escrita per Kim Yong-hwa. El digital, òbviament, ha fet que el subgènere de films d’animals hagi pogut ampliar la llista del bestiari apte per protagonitzar una pel·lícula, però no solament el catàleg d’animals sinó també el d’accions que poden dur a terme. No fa tants anys, pensar en un goril·la jugant en un equip de beisbol ens hauria semblat un argument propi d’una ment com la de Homer Simpson. El digital, però, ho ha fet possible. No solament s’ha pogut materialitzar aquesta trama, sinó que Mr. Go, la història d’un goril·la que s’integra com un membre més d’un equip de beisbol coreà, ha estat un gran èxit de taquilla. El digital no té límits ni tampoc la imaginació humana. La història de Mr. Go és ja una adaptació d’un còmic dels anys 80 titulat The Seventh Team. El director coreà, Kim, la trasllada al cinema conservant-ne els aspectes còmics i, a la vegada, profunditzant en els aspectes més dramàtics. La rica i interessant combinació també es troba en el territori genèric en què es mesclen els gèneres més familiars per excel·lència, el dels animals i el dels equips esportius. La mescla és heterodoxa però el resultat és espectacular a tots nivells, especialment el tècnic, tant pel que fa a la recreació del goril·la com per la utilització del 3D. Ja que no tenim l’oportunitat de revisitar l’univers de King Kong i Sitges és el territori del goril·la per excel·lència, Mr. Go ens ofereix l’oportunitat d’acomiadar-nos de l’edició d’enguany amb un bon regust a simi. Homenatge Takashi Miike PRADO 12:45 The city of Lost Souls Una pelea de gallos rodada con la técnica del bullet time, en imitación a una célebre secuencia de Matrix; las callejuelas del barrio japonés de Shinjuku reconvertidas en un vecindario de favelas de Río de Janeiro; un asesino cool que ha visto Pulp Fiction demasiadas veces; un gangster pervertido cuya máxima afición es montar maquetas de chicas practicando bondage; partidas de ping pong mortales, etc... Todo esto y más nos ofrece The City of Lost Souls, una de las mejores producciones de Miike, donde el mestizaje entre distintas culturas –no solo asiáticas– es la base sobre la cual se construye su argumento. Rodada en distintos idiomas, siendo el portugués brasileño y el japonés los dominantes (pues la familia de ese gran mercenario antihéroico proviene de Brasil), este hiperbólico largometraje es ante todo un alegato contra el racismo. Ese killer brasileño que hace de su profesión un divertimento, y que ha sido su única vía de escape a la discriminación sufrida en suelo japonés, intenta proteger a una inmigrante china de ser deportada y de caer en las manos de un mafioso con una peculiar labia y un par de ‘pelotas’. Si lo consigue o no dependerá de sus aliados, pero también de lo que le dicte su corazón. Así, Miike se deja llevar por el calor latino del corazón enamorado de ese asesino y de sus sentimientos hacia una muchacha que, además, debe hacerse cargo de su hija bastarda. Un buen culebrón, sí señor, que además se reserva una de las ocurrencias más improbables de la filmografía miikeana: la aparición de la cantante de pop latino Patricia Manterola, autora del superhit Que el ritmo no pare. ¿De qué hablarían ella y Miike durante el rodaje? Quizás hoy podamos preguntárselo al director. CineAsia Homenatge Takashi Miike PRADO 21:15 audition Ara no recordem les paraules exactes, però hi ha un moment a Audition en què una dolça i melodiosa veu femenina diu allò de “aquest filferro pot tallar sense esforç la carn i l’os”, unes paraules, pronunciades per una atractiva jove, que alguns de nosaltres no oblidarem mai. Per un munt de raons, algunes de les quals no caben en aquest text, però el fet innegable és que Audition va ser la pel·lícula amb què molts vam descobrir Takashi Miike. I, concretament, l’escena en la qual es pronuncia aquesta frase és la que va obrar la màgia, la que ens va tornar bojos, la que ens va fer adonar que, fos qui fos el director del film, passaria a formar part de la nostra galeria d’herois cinematogràfics. Després, aniríem empassant-nos la trilogia de Dead or Alive, La felicitat dels Katakuris, Fudoh, Ichi the Killer, Gozu... però aquella frase –i l’operació de cirurgia domèstica que l’acompanya– ja no ens la trauríem del cap. Per més que Miike torni a ser aquí aquest any, amb dues pel·lícules, fidel com sempre a la seva cita amb el festival. Ja sabem que no fa dues pel·lícules iguals, que el què li agrada es mesclar i subvertir els gèneres, confondre les nostres expectatives: Audition n’és un clar exemple. Potser us hem fet spoilers als que teniu la sort de no haver vist encara la pel·lícula i us hi enfronteu per primer cop avui. Esperem que ens sapigueu perdonar, però ens ha pogut l’emoció. Al cap a la fi, no creiem que Audition necessiti presentació. Podem dir-vos que va sobre un senyor de mitjana edat que munta un càsting per trobar parella. És una mena de melodrama romàntic, brut i fosc, que es va enrarint més i més fins que... bé, millor que no us diguem res més. Benvinguts al retorçat univers de Takashi Miike. Que vagi de gust la projecció. Diari del festival 8 Dissabte 19 d’octubre 2013 S.O.F. Especials | Midnight X-Treme | Panorama Especials RETIRO 01:30 LA NIT + SITGES Savaged + Wolf creek 2 + The Dyatlov Pass Incident Llegamos al final de nuestro camino. Descontando la bola extra que suponen las repeticiones del domingo, los de esta noche serán los últimos maratones de Sitges 2013 (sí, aquí también nos cuesta pronunciar estas palabras sin que se nos haga un nudo en la garganta y nos enrojezcan los ojos). La que nos ocupa tiene el honor de llevar el sobrenombre de La Nit + Sitges y, presumiblemente, sintetizará en unas pocas horas buena parte de la identidad de este festival que tanto os quiere a pesar de que a veces os lo haga pasar un poco mal. Tras dos cortos de auténtico lujo, The Body (con Alfie Allen, Theon Greyjoy en Juego de Tronos, dando vida a un peligroso y seductor asesino) y Baskin, la madrugada llegará a un primer punto de ebullición con Savaged, de Michael S. Ojeda, que se traslada a lo más profundo de Estados Unidos para contarnos la desgarradora historia de Zoe, una joven y hermosa sordomuda que es violada y martirizada por un puñado de paletos racistas. Al borde de la muerte, Zoe será devuelta a la vida por un chamán. En el proceso, un antiguo guerrero apache tomará posesión de su cuerpo, y la convertirá en una furiosa revenant vengadora. Savaged cobra así la forma de un cruce entre el rape & revenge y la acción sobrenatural (el cuerpo de la chica se va pudriendo a medida que avanza el metraje) y, pese a lo ajustado de su presupuesto, cuenta con unos excelentes y viciosos FX. Los escenarios abiertos son también una constante en Wolf Creek 2, que nos llega bien fresca tras su presentación en la pasada Mostra de Venecia. Quienes hayan visto la primera entrega de la serie creada por Greg McLean sabrán a lo que atenerse: el letal psicópata Mick Taylor (un John Jarratt que avanza a pasos agigantados hacia el status de icono del terror) pone en su punto de mira a un par de indefensos turistas, de viaje por la Australia más salvaje (en todos los sentidos de la expresión), que vivirán un auténtico calvario en la inmensidad de un paisaje inabarcable y hostil. El cierre correrá a cargo de un grande, Renny Harlin –recordemos, en su currículum encontramos filmes de la talla de Pesadilla en Elm Street 4, La jungla 2 (Alerta roja), Máximo riesgo y Deep Blue Sea–, que regresa a sus raíces más fantásticas con The Dyatlov Pass Incident, una toma de contacto con el subgénero del found footage, realizada lejos de Hollywood y que vuelve sobre los pasos de la inexplicable muerte de un grupo de alpinistas rusos en los años cincuenta. Aunque, finalmente, Harlin no ha podido acudir al festival, lo que sí que estará presente es esta película, sobre un misterio todavía irresoluto y que halla una posible respuesta de la mano (maestra) de su director. Diari del festival 9 Dissabte 19 d’octubre 2013 Entrevista: Takashi Miike Què ha canviat en el seu cinema en aquests darrers anys? Crec que l’autèntic canvi no s’ha produït a les pel·lícules sinó en la percepció que el públic té d’elles, sobretot al Japó. Abans, hi havia la creença de què jo feia un cinema estrany. Al meu país, no hi havia gaire gent que anés a veure els meus films, però a l’haver participat a festivals d’arreu del món, els japonesos ara em valoren més. Això també ha fet possible que pugui enganyar als productors per fer les coses que vull [riure]. “A Sitges, el públic sembla formar part de la pel·lícula” Vostè va visitar Sitges tot just fa una dècada. Quin record té d’aquells dies? Em va cridar molt l’atenció el fet que el públic es mostrés tan entusiasta davant del cinema, donant més valor als aspectes positius dels films que no pas a les seves imperfeccions. Això fa que, com a director, un se senti molt ben acollit. A Sitges, és gairebé com si el públic també formés part de l’equip de la pel·lícula. Fa deu anys va presentar aquí Gozu, una de les seves pel·lícules més radicals. Enguany veurem Shield of Straw i Lesson of the Evil, que són completament diferents als films que feia en aquella època. “Como otros ilustres autores aislados –reconocidos o no– de la historia del cine, entre ellos Lucio Fulci, Jesús Franco y Alejandro Jodorowsky, Miike se esconde y evita su clasificación. De ahí que le sigamos como a pocos autores contemporáneos”. Ángel Sala La tira de Guillem Dols El seu reconeixement internacional va començar a festivals especialitzats en fantàstic i a poc a poc es va anar introduint a certàmens tan importants com Canes o Venècia. Com ha viscut aquesta evolució? És possible que, gràcies a aquest fet, s’hagi normalitzat la presència de cinema de gènere als esdeveniments més prestigiosos, però mai ha sigut una cosa que tingués present a l’hora de rodar una pel·lícula. Procuro simplement passar-m’ho bé mentre ho faig, i si el resultat és un bon producte i agrada, el film és seleccionat. Les seves pel·lícules presenten tons, arguments i gèneres molt diferents. Hi ha algun element que es repeteixi al llarg de la seva filmografia? Més enllà de què hagi tocat diverses vegades gèneres com el terror o el cinema sobre la yakuza o els ninja, allò que uneix les meves pel·lícules és la tipologia dels personatges, que sempre van a la recerca d’allò que els hi manca. En realitat, crec que és una idea comuna a tot tipus d’obres cinematogràfiques i literàries. “Miike se gusta transgresor pero siempre desde la observancia y el respeto de las tradiciones”. Rubén Lardín I vostè, com a director, què busca? Què és el que el fa seguir rodant una pel·lícula rere l’altre? Durant tota la meva carrera, la llibertat és el que sempre he perseguit. Ara, després de vint anys fent cinema, crec que em començo a acostar a allò que vull. Cada cop tinc més clar en quina direcció es mouen les meves pel·lícules Un dels films que presenta al festival, Shield of Straw, és una gran producció de factura impecable. Quan feia pel·lícules de baix pressupost, es va sentir algun cop frustrat per no poder materialitzar en pantalla totes les seves idees? No m’he sentit mai frustrat perquè sempre m’he adaptat als recursos que tenia, fossin els que fossin. Quan treballava amb un pressupost reduït, tot l’equip es comprometia amb la producció i s’hi deixava la pell treballant moltes hores i descansant molt poc perquè el resultat semblés el d’una pel·lícula feta amb el doble de mitjans. Això és més difícil d’aconseguir quan el pressupost augmenta, perquè per molt esforç humà que hi hagi, aquest mai serà suficient perquè el film sembli haver costat tres milions d’euros més, per dir una xifra a l’atzar. Per això intento no dependre en excés dels diners, perquè aquests mai seran suficients. Avui es projecta al festival Lesson of the Evil. El film conté una gran quantitat de violència dirigida cap a menors. Vostè la mostra de manera exagerada. Com va plantejar la representació d’un tema tan polèmic i delicat? La pel·lícula està basada en una novel·la de gran èxit al Japó, però “Para Miike, romper la cuarta pared siempre implica un ataque frontal a la audiencia (que, lejos de ser conducida mansamente hasta lo que espera, se siente pasajera de una montaña rusa), así como una arrogante muestra de libertad creativa”. Noel Ceballos no sabia si aquesta violència seria igualment acceptada un cop fos traslladada al cinema. Per a mi, va ser tot un repte. He de dir, però, que crec que avui dia la distinció entre adolescents i adults és ambigua, no existeix realment. La pel·lícula també vol reflectir això. Un altre aspecte remarcable del film és que és un dels pocs en què vostè surt acreditat també com a guionista. Per què va voler encarregar-se personalment d’escriure l’adaptació del llibre de Yūsuke Kishi? Existia una primera versió del guió que a mi em semblava massa soft perquè hi havia una història d’amor adolescent, i els nens aconseguien sobreviure a l’atac del mestre ajudant-se els uns als altres. Pensava que això no feia justícia a la novel·la, així que vaig demanar als productor que em donessin una setmana per escriure un nou guió i que, després, el comparessin amb l’altre, per triar quin els hi agradava més. Al final, tothom va votar per la meva versió. Les seves primeres pel·lícules estaven destinades al mercat de vídeo i estaven fetes amb molt pocs diners. Ara fa films molt més grans, destinats a sales comercials. En el context actual, però, el cinema es veu en pantalles cada cop més petites, com les dels ordinadors. Com viu l’adaptació a aquest nou escenari? Crec que la resposta a aquesta pregunta la tindran els cineastes de les futures generacions. Seran ells qui hauran de reflexionar i aprendre dels errors que nosaltres hem comès. “Miike siempre ha sabido acercar el ascua a su sardina, aprovechar el mero encargo para convertirlo en algo personal, aportando una serie de temas, escenarios y personajes que le seducen en extremo y que va a convertir en una constante en su particular universo cinematográfico”. Ricardo Reparaz Diari del festival 10 Dissabte 19 d’octubre 2013 Entrevista: A. Keshales i N. Papushado a últiimda sal BRIGADOON que nosaltres sempre hem volgut ser. AK: És com quan Elvis Presley li va dir a un fan: tu també cantes molt bé. Per a nosaltres, és una bogeria, perquè som uns grans admiradors de Tarantino. “Mai ens hauríem imaginat que Tarantino digués que la nostra pel·lícula és la millor de 2013” Big Bad Wolves és un thriller, un drama de venjança, una comèdia negra, un conte... Com la definiu? NP: Precisament així [riure]. Al productor li vam dir que volíem fer una pel·lícula que fos com Harry el brut, que al final es converteix en una barreja de pel·lícula coreana amb l’imaginari dels germans Grimm. Hi ha comèdia negra, thriller... una mica de tot. Vam posar tot el que teníem en una única pel·lícula. Quins han estat els vostres referents cinematogràfiques? NP: Òbviament, Tarantino, els germans Coen i moltes pel·lícules coreanes que hem vist últimament, com Memories of Murder, Old Boy, The Chaser o I Saw the Devil. Vam créixer amb espaguetti westerns. El bueno, el feo y el malo és la nostra pel·lícula preferida de tots els temps.. Heu citat a Tarantino. Què vàreu sentir quan va dir que la vostra era una de les millors pel·lícules de terror de 2013? AK: Va dir que era la millor, no una de les millors [riure]. NP: Fins i tot si hagués dit que era una de les millors, hauria estat un granelogi. D’entrada, hi havia una possibilitat entre un milió de què ell veies la nostra pel·lícula, però la va veure. Mai ens hauríem imaginat que Tarantino digués que la nostra pel·lícula és la millor. Big Bad Wolves ha tingut el reconeixement del director Tots els personatges de la pel·lícula, fins i tot els més dolents, desperten una certa empatia. Per què? AK: Quan un tracta un tema tan delicat, sobre pedòfils, no vol que el públic tingui prejudicis. És a dir, s’ha de posar als personatges en situacions determinades per tal que l’espectador se sorprengui. S’han d’escriure els personatges amb tendresa i fer que l’espectador els jutgi a mida que va veient la pel·lícula. NP: Tuco, el personatge d’El bueno, el feo y el malo, és un dels millors personatges que s’han fet mai. Qui se suposa que és? El lleig? El dolent? El bo? Fa coses horribles, però tot i així, és un bon tio. Els personatges no són blancs o negres: tenen diferents capes de grisos. L’humor està present en tota la pellícula. AK: Els temes durs no es poden tractar sempre de forma seriosa, perquè llavors el públic desconnecta. Amb l’humor, el públic abaixa la guàrdia; si un personatge treu aleshores un martell, per exemple, la sorpresa és encara més gran. Havíem de buscar un equilibri. L’humor li afegeix humanitat a la pel·lícula. Així, un s’involucra més amb els personatges i comença a estimar-los. NP: Som jueus. Som coneguts pel nostre sentit de l’humor. Vam haver de ser capaços de riure’ns de nosaltres mateixos; sinó, seríem un país totalment deprimit per la guerra i pel terror que s’ha creat. Tenim una història amb tantes tragèdies que hem desenvolupat un sentit de l’humor una mica estrany però que ens serveix per protegir-nos. Podem riure de gairebé qualsevol cosa. Era molt important que això es plasmés a la pel·lícula. Bueno, chicos y chicas, parafraseando el eslogan aquél de Juego de tronos: se acerca el invierno. Quizá no la estación propiamente dicha, pero sí el largo y oscuro túnel que transitamos aquellos para los que Sitges es algo así como nuestras Navidades o, al menos, las que nos gustaría tener. Nochevieja siempre caería en domingo, que es cuando termina el festival, a no ser que seáis de los que preferís obviar los maratones del último día y dais por terminada la fiesta el sábado de madrugada. Si alguno se preguntaba por los problemas intestinales a los que me referí el otro día, os diré que estoy bien, gracias. Si queréis saber lo que ponen en estos dos últimos días de Brigadoon, empezaré recomendando Síntomas, de José Ramón Larraz, la encargada de cerrar el chiringuito mañana por la tarde. En opinión de este humilde cronista, una de las mejores de su director. Compitió nada menos que en Cannes, en la sección oficial de 1973, y se trata de un atmosférico filme de horror psicológico, que hasta hace algún tiempo era realmente difícil de localizar. Merece la pena destacar los tres estrenos Brigadoon del sábado. Todas ellas son películas arriesgadas y sorprendentes, empezando por Oltre il guado, del italiano Lorenzo Bianchini, un relato minimalista y sensorial durante el cual prácticamente solo veremos a su protagonista, un biólogo y los extraños fenómenos que tienen lugar en la zona boscosa en la que se halla. La brasileña 2013 menos 1, de Vitor Baumgratz, es una original e imaginativa visión de lo que podría ocurrir en el fin del mundo, y la perturbadora cinta yanqui Delivery, de Brian Netto, mixtura el terror de embarazos con un formato de reality show. El mismo sábado tenemos dos documentales: uno sobre Antonio Margheriti, director de innumerables películas italianas de género, y otro sobre misterios paranormales en Catalunya, firmado por el insigne Sebastià d’Arbó junto a Vador Nonell. La programación del sábado se completa con el thriller paranormal Viajes astrales, del madrileño Luciano Berriatúa, que presentará la película, y la filipina The Strangers de Lawrence Fajardo, que revisita el mito del aswang, popular demonio del folklore filipino. Me temo que he dedicado demasiado tiempo a contaros mi vida y se me acaba el espacio para comentar el resto de la programación del domingo, así que os las tendréis que apañar por vuestros propios medios. Voy a apuntarme a Twitter para aprender a ser más conciso. Os avisaré cuando lo haga. Toni Junyent 191013_I_brigadoon Diari del festival 11 Dissabte 19 d’octubre 2013 Entrevista: Christian Hallman Ha esmentat abans el seu rol de coordinador de la European Fantastic Film Festivals Federation. Com va sorgir aquest projecte? Quins són els seus objectius? Abans existia una competitivitat molt forta entre els grans festivals de gènere a Europa, fins que va arribar un punt en què es va fer evident que aconseguiríem més coses treballant junts que no pas lluitant entre nosaltres. Ara mateix, el cinema fantàstic ocupa una posició molt important en el panorama mundial, però no se sol recolzar des del govern i els estaments oficials. La federació també pretén crear una xarxa que ajudi a la promoció i a la producció del gènere: cada any entreguem els premis Méliès als millors llargs i curtmetratges fantàstics europeus, amb la intenció de fer visibles les pel·lícules fetes al continent. “Els festivals de gènere han de mostrar les noves maneres d’entendre el fantàstic” Havia participat abans en algun jurat? Normalment formo part d’entre 1 i 3 jurats al llarg de l’any. Això és degut a la meva doble faceta de treball, com a productor i també com a membre de l’organització d’un festival i com a coordinador de la European Fantastic Film Festivals Federation. Vostè coneix bé Sitges. En la seva opinió, quines són les característiques principals del festival? La seva llarga trajectòria fa que Sit- ges formi part del nucli de festivals de gènere a Europa. Crec que és el lloc ideal per a què una pel·lícula tingui la seva premiere europea. També és un esdeveniment molt atractiu per la sinergia que es crea entre la gent. Juga un important paper com a punt de trobada professional. A més, se celebra en una ciutat molt bonica, on fa molt bon temps. Com pots refusar l’oportunitat de venir a un lloc així? Quina és la seva tasca en l’organització del Lund International Fantastic Film Festival? Fonamentalment, sóc la persona encarregada de viatjar arreu del món per promoure el certamen i formo part del comitè de selecció de pel·lícules. Quin és el procés que segueix la programació del seu festival? Anem a buscar films a tots els grans festivals: Berlín, Canes... també a Sitges. Les dates de Lund solen ser immediatament anteriors a les de Sitges, però aquí sempre trobo un grapat de títols que no hem estrenat a Suïssa i que em reservo per a la pròxima edició. Quina seria la seva definició de cinema fantàstic? És una pregunta complicada, sens dubte, i a la federació ho hem discutit moltes vegades. En els darrers anys, hi ha hagut una gran quantitat de pel·lícules que ens han fet preguntar què pertanyia al gènere i què no. Hi ha pel·lícules, per exemple, que es plantegen com un drama, però que incorporen elements del fantàstic a la seva història. Són pel·lícules de gènere, però no en el sentit clàssic del terme. Crec que aquesta és la línia que avui dia interessa més als festivals, i és molt evident a Sitges. Part de la nostra feina és mostrar al públic aquestes noves maneres d’entendre el fantàstic. Què busca en les pel·lícules que està valorant a Sitges? Són molts aspectes a valorar. Més enllà dels aspectes tècnics, per a mi és important que les pel·lícules tinguin una veu pròpia. Al final del dia, surts del cinema i et preguntes què t’han deixat els films que has vist, què t’emportes amb tu. És una qüestió delicada, perquè a vegades això no es fa evident de seguida, necessita repòs. 9 9 a LA COLUMNA DEL CRÍTIC CóMO EL CINE DE MIIKE NOS CAMBIó PARA SIEMPRE Hace unos años escribí un artículo para una retrospectiva que realizó el Festival de San Sebastián. Lo titulé, “Los mejores años de nuestra vida. O cómo el cine negro japonés nos cambió para siempre”. Ahora que Miike recibe su propio homenaje en Sitges, no se me ocurre titular el texto de otra manera que no sea: “Cómo el cine de Miike nos cambió para siempre”. Para todos aquellos que asistimos desde hace muchos años a este festival, no creo que haya habido un fenómeno de entusiasmo comparable al que se produjo cuando comenzamos a principios de la pasada década a consumir las imágenes que este director japonés algo chiflado elaboraba años tras año a un ritmo vertiginoso. Cada año teníamos una nueva ración más sorprendente si cabe, y claro, siempre queríamos más. Desde el principio el poder de impacto fue brutal y los que pertenecemos a cierta generación y tuvimos la oportunidad de vivir todo este despliegue de creatividad insana en aquel momento, nos abrió las puertas de la percepción a una dimensión desconocida, en la que todo era posible, en la que no había normas, en la que los patrones convencionales se subvertían para configurar objetos cinematográficos tan anárquicos como llenos de una extraña autenticidad casi suicida y kamikaze. Miike fue algo así como un profeta de la modernidad, curtido en los abismos del V-Cinema para ejemplificar a la perfección esos tiempos caóticos y compulsivos de consumo hiperactivo de cine en el que todo terminaba mezclándose y confundiéndose en una masa informe a golpe de mestizaje genérico. Tras el impacto de Ichi the Killer y la primera visita de Miike, el director se convirtió en el autor de cabecera del certamen. A partir de ese momento pudimos ver en estas pantallas todas sus obras y de alguna manera hemos ido evolucionando con ellas. Fuimos jóvenes y salvajes, irreflexivos y fagocitadores adictos en sus primeros estadios, pero poco a poco nos adentramos junto a él en otros terrenos más sinuosos y abstractos, como en Gozu o Izo, pero al mismo tiempo también fue creciendo poco a poco dentro de la industria de su país, firmando obras dentro del establishment como Llamada perdida o películas de vocación infantil o juvenil (The Great Yokai War). También jugó a ser autor arty con obras de corte experimental, como Bing Bang Love, Juvenile A. Pero lo cierto es que Miike siempre ha sido lo suficientemente escurridizo e imprevisible como para alternar en su filmografía piezas más clásicas y otras en las que prefería sacar a relucir la parafernalia visual. En los últimos tiempos ha seguido demostrando esta capacidad poliédrica que siempre le ha caracterizado para ir alternando historias y géneros contrapuestos. Pero Miike también se ha hecho adulto y ha entregado un par de obras de madurez, en las que ha demostrado que puede jugar en las grandes ligas. Ha pasado de ser un outsider a ser aclamado por su maestría y elegancia en 13 asesinos y Hara-kiri, muerte de un samurai. Por el camino ha dejado un reguero de incorrección cinematográfica inigualable que hemos disfrutado y exprimido con fruición. Y lo seguiremos haciendo, creciendo con él como espectadores, deleitándonos con sus obras pasadas y futuras, ya sean refinadas o marcianas. Pero, eso sí, recordaremos, cómo el cine de Miike nos cambió para siempre. a Beatriz Martínez Diari del festival 12 Dissabte 19 d’octubre 2013 Pel·lícula sorpresa La guerra de las galaxias. El retorno del Jedi Este año, la siempre esperada Sesión Sorpresa de Sitges está organizada en colaboración con Phenomena Experience, trayéndonos una película tan mítica como La guerra de las galaxias. Episodio VI: El retorno del jedi. La película que cerró la trilogía original de George Lucas cumple su 30 aniversario, y la unión entre el festival y Phenomena Experience convertirá la celebración de esta efeméride en un evento inolvidable. Desde su nacimiento en 2011, las sesiones de Phenomena Experience se han convertido en un evento indispensable en la vida cinéfila de miles de espectadores, primero en Barcelona y ahora en toda España. Su programación recupera clásicos y joyas ocultas de las últimas décadas, siempre en 35mm y en copias de gran calidad, y busca crear un acontecimiento fílmico que trascienda la mera proyección, generando un ambiente ilusionante, salpicado por espontáneas manifestaciones de felicidad. Una auténtica experiencia, como reza su nombre, que permite al público recuperar y descubrir, en unas condiciones inmejorables, grandes obras de la cultura popular. Regata fantàstica El Port de Sitges-Aiguadolç organitza la segona Regata Fantàstica. La prova, que se celebra avui a les 12:00, forma part del programa de regates que el port de Sitges-Aiguadolç vol desenvolupar vinculades als esdeveniments de Sitges. L’any passat van participar 16 vaixells i per aquesta nova edició l’organització espera arribar als 30. La segona Regata Fantàstica, que se celebra en aigües properes al Port de Sitges, estableix dos grups de classificació –per a iots amb i sense certificat de medició–. Els primers classificats de cada prova rebran medalles, mentre que els primers classificats en la general, rebran el trofeu de la segona edició de la Regata Fantàstica. A més, els tres primers gaudiran de dues entrades per assistir a una de les sessions de dissabte a la nit del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Finalitzada la prova, hi haurà un picapica i l’entrega de medalles. El lliurement dels trofeus tindrà lloc el proper 23 de novembre conjuntament amb el Trofeu Ventolina. El Port de Sitges-Aiguadolç ha disposat d’amarraments gratuïts durant tots els dies del festival. Coming soon El festival de Sitges no abraça únicament els projectes acabats, sinó que des de fa uns anys s’ha convertit també en un expositor dels projectes de gènere fantàstic que estan en fase de producció o bé pendents d’estrena. Ahir al vespre a la Sala Tramuntana van presentar-se alguns d’aquests pre-projectes animant als assistents a l’acte a dibuixar, mentalment, les pel·lícules de propera aparició. Dos dels quinze projectes que es van presentar a Coming Soon són pel·lícules ja finalitzades. Es tracta d’Asmodexia, de Marc Carreté, i Megamuerte, d’Adrián Cardona i J.Oskura Nájera. David Muñoz i Adrián Cardona, que a la passada edició del festival van projectar el curt First of Jesús, van presentar el projecte de llarg, titulat Once upon a Time in Jerusalem: The Fist of Jesus. Apocalypsi, un projecte col·lectiu, va comptar amb alguns dels seus set directors, com Sergio Vizcaíno, director d’XP3D, Carles Torrens, director de Séquense, el curt que ha inaugurat Sitges, i Víctor García, director de Gallows Hill, entre altres. També es va presentar el projecte de la Denise Castro, Young Blood, i es va passar el tràiler de Vampyres. El Coming soon d’enguany es va completar amb: Berenice, Blue Lips, Finding Dave Prowse, La esfera, Magical Girl, Más negro que la noche, Panzer Chocolate, Satélite i L’altra frontera. Diari del festival 14 Dissabte 19 d’octubre 2013 PROGRAMACIÓ AVUI DISSABTE 19 08:30 AUDITORI The Sacrament 15:00 AUDITORI SESSIÓ SORPRESA Ti West. EUA, 2013. 92’ Pel·lícula sorpresa 08:30 RETIRO 16:30 RETIRO Kenji Kamiyama. Japó, 2012. 104’ Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’ 009 rE: cyborg 3D 08:30 PRADO The congress curts d’animació a competició III 17:00 AUDITORI Haunter 10:30 AUDITORI Vincenzo Natali. Canadà, 2013. 95’ Lesson of the Evil Takashi miike. Japó, 2012. 129’ 17:45 PRADO Diablo 23:30 PRADO Prince avalanche David Gordon Green. EUA, 2013. 90’ almost Human 01:15 AUDITORI MARATÓ Big ass Spider Lesson of the Evil Takashi Miike. Japó, 2012. 129’ Shield of Straw Takashi Miike. Japó, 2013. 116’ The Sacrament Ti West. EUA, 2013. 92’ Haunter Vincenzo Natali. Canadà, 2013. 95’ 01:30 RETIRO LA NIT + SITGES The Body. 19’ Baskin. 10’ 10:30 RETIRO Nicanor Loreti. Argentina, 2011. 85’ Kim Yong-hwa. Corea del Sud, Xina, 2013. 132’ 19:00 RETIRO 10:45 PRADO Caradog James. Regne Unit, 2013. 90’ Wolf creek 2 19:30 AUDITORI GALA CLOENDA Savaged mr. Go 3D Shangri-La Takashi Miike. Japó, 2002. 105’ 12:45 PRADO The city of Lost Souls The machine 19:30 PRADO 13:00 AUDITORI Jean-Claude Brisseau. França, 2012. 91’ Dragon Ball Z: Battle of Gods La fille de nulle part Masahiro Hosoda. Japó, 2013. 85’ 21:15 RETIRO 13:00 RETIRO James Wan. EUA, 2013. 106’ cheap Thrills Insidious: chapter 2 E.L. Katz. EUA, 2013. 85’ 21:15 PRADO 14:45 RETIRO Takashi Miike. Japó, 1999. 115’ afflicted Cliff Prowse, Derek Lee. Canadà, EUA, 2013. 85’ 14:45 PRADO Bad Film Sion Sono. Japó, 1995-2012. 161’ Bobcat Goldthwait. EUA, 2013. 107’ Michael S. Ojeda. EUA, 2013. 95’ The Sacrament, Ti West. EUA, 2013. 92’ The Dyatlov Pass Incident Takashi Miike. Japó, 2000. 103’ audition 22:45 AUDITORI The Wind rises Hayao Miyazaki. Japó, 2013. 126’ 23:30 RETIRO all cheerleaders Die Lucky McKee, Chris Sivertson. EUA, 2013. 90’ 01:30 PRADO LA NIT + MONSTER Renny Harlin. EUA, Regne Unit, Rússia, 2013. 101’ Joe Begos. EUA, 2013. 80’ Mike Mendez. EUA, 2013. 82’ The Station Marvin Kren. Àustria, 2013. 98’ Tramuntana 16:00 Presentació sèrie Hannibal 18:00 Marató Low Cost Espai Fnac 11.30 Els meus primers monstres. La cocina de los monstruos 13:00 Presentació del còmic Apocalipsis Z 17:00 Presentació del còmic Historias de terror cotidiano 18.30 Presentació del llibre El cementiri de Gerard Guix Brigadoon 12:00 CineAsia The Strangers 14:00 Els altres fantàstics Viajes astrales 16:00 Estrena documental The Outsider 18:00 Estrena documental cròniques de misteris 21:00 Estrena Brigadoon Oltre il guado (across the river) 23:00 Estrena Brigadoon 2013 menos 1 01:00 Estrena Brigadoon Delivery Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades Diari del festival 15 Dissabte 19 d’octubre 2013 PROGRAMACIÓ DEMÀ DIUMENGE 20 Marató Anima’t, matí 09:45 AUDITORI Marató 3D, matí 09:45 RETIRO Marató Prado, matí 10:00 RETIRO Brigadoon Dragon Ball Z: Battle of Gods Space Pirate: Masahiro Hosoda. Japó, 2013. 85’ captain Harlock 3D Jodoroksky’s Dune attack on Titan The Sacrament Ti West. EUA, 2013. 92’ Pasos de danza sobre el filo de una navaja L’étrange couleur des larmes de ton corps 14:00 CineAsia Marató Prado, tarda 17:00 Homenatge José Ramón Larraz Tetsuro Araki. Japó. 2013. 65’ Evangelion 3.0 You can (not) redo Shinji Aramaki. Japó, 2013. 115’ 009 rE: cyborg 3D Kenji Kamiyama. Japó, 2012. 104’ Hideaki Anno. Japó, 2013. 95’ Marató Auditori, tarda Frank Pavich. EUA, França, 2013. 90’ Hélène Cattet, Bruno Forzani. Bèlgica, Luxemburg, França. 2013. 102’ Marató Retiro, tarda 15:30 AUDITORI 15:30 RETIRO 15:30 RETIRO Only God Forgives Lesson of the Evil Big Bad Wolves Nicolas Winding Refn. Dinamarca, França, 2013. 90’ The congress Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’ The Wind rises Hayao Miyazaki. Japó, 2013. 126’ machete Kills Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’ The Green Inferno Eli Roth. EUA, 2013. 103’ Última Projecció Takashi Miike. Japó, 2012. 129’ coherence James Ward Byrkit. EUA, 2013. 89’ cheap Thrills E.L. Katz. EUA, 2013. 85’ afflicted Cliff Prowse, Derek Lee. Canadà, EUA, 2013. 85’ We are What We are Jim Mickle. EUA, 2013. 97’ 12:00 Premi Nosferatu Simón Andreu No Smoking Symptoms Aharon Keshales, Navot Papushado. Israel, 2013. 110’ Why Don’t You Play in Hell? Sion Sono. Japó, 2013. 126’ Dark Touch Marina de Van. França, Irlanda, 2013. 90’ all cheerleaders Die Lucky McKee, Chris Sivertson. EUA, 2013. 90’ Escape from Tomorrow Randy Moore. EUA, 2012. 90’ Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades El festival no comparteix necessàriament les opinions expressades en aquesta publicació.