He nascut però (Ozu)

He nacido pero...
Yasujiro Ozu (1903-1963)
小津安二郎
Umarete wa mita keredo
Yasujiro Ozu (1932) Japó
Projecte
d’Innovació
Educativa
Siendo estudiante se afincó en la prefectura de
Mie, de donde era originario su padre y donde,
según dijo, descubrió el cine al resultar muy
impresionado por La cruz de la humanidad
(Civilization) de Thomas Ince. Tras terminar sus
estudios en la escuela de Ujiyamada de la ciudad
de Ise (Mie), trabajó como profesor suplente
durante un año en la escuela primaria Iidaka
antes de regresar a Tokio, donde en 1923, gracias
a una recomendación de su tío, empezó a
trabajar en los Estudios Shochiku en Kamata.
Allí empezó como ayudante de fotografía, pero
tras tres años se hizo ayudante de dirección de
Tadamoto Okubo. En 1927 se estrenó como
director de un drama de época (el único de su
filmografía) Zange no yaiba ("La espada de la penitencia.").
Rodó un total de 53 películas, 26 de ellas en sus primeros 5 años como director. Y todas
menos tres con los estudios Sochiku. Durante la Segunda Guerra Mundial, estuvo
destinado en China.
Cuando terminó la guerra se encontraba en Singapur, donde fue hecho prisionero. En
1947 volvió a la actividad con su guionista Kogo Noda; otros colaboradores regulares
fueron el cámara Yuharu Atsuta y los actores Chishu Ryu y Setsuko Hara.
Como director era excéntrico y perfeccionista. Era visto como uno de los directores
"más japoneses", y como tal su trabajo era raramente mostrado en el extranjero antes
de la década de los sesenta. No empleó el sonido hasta 1935 ni el color hasta
Higanbana, en 1958. Su plano característico era tomado desde solamente unos 90
centímetros sobre el suelo, el punto de vista de una persona sobre un tatami. También
fue un firme defensor de la cámara estática y las composiciones meticulosas donde
ningún actor dominase la escena.
En 1961 se celebró una retrospectiva de las películas de Ozu en el Festival de Cine de
Berlín, donde el director y su obra recibieron la atención internacional merecida. Ozu
recibió una medalla del gobierno japonés en 1958, año en el que también ganó el
premio de la Academia de las Artes de Japón. En 1959 se convirtió en el primer
representante del mundo del cine en ingresar en dicha academia.
Murió de cáncer en su sexagésimo cumpleaños, cuando se encontraba en el punto
culminante de su fama. Fue enterrado en el cementerio de Engaku-ji, templo de la
comunidad donde pasó sus últimos años, Kita Kamakura.
Tras su muerte, la fama de Ozu alcanzó cotas aún más altas y su obra sigue infuyendo a
directores tanto de Japón como de otros países, como Jim Jarmusch, Wim Wenders,
Aki Kaurismaki y Hou Hsiao-Hsien.
http://es.wikipedia.org/wiki/Yasujirō_Ozu
Aula 14 de 15 a 17 h
17 d’octubre, 31 d’octubre, 14 de novembre, 28 de novembre, 12 de desembre
Una pel·lícula sobre com els xiquets
van descobrint el món dels adults
Aula 14
大人の見る絵本 生れてはみたけれど
He nacido pero… (Japó, 1932)
Professor coordinador: Vicent Garcia
Han dit que…
Fitxa tècnica
Director Yasujiro Ozu Duració 100 min. Gènere Drama Guió Akira Fushimi
Geibei Ibushiya Yasujiro Ozu Fotografia Hideo Shigehara Direcció artística
Yoshiro Kimura Takejiro Tsunoda
Sinopsi
A través de dos germans que viuen a un barri de nova creació del Japó dels anys 30,
Ozu ens conta com aquests descobreixen què suposa pertànyer a distintes classes
socials i el funcionament de les relacions entre els adults. També descobreixen la
jerarquia que s’estableix dins les colles de xiquets i com es poden capgirar les
relacions. Ozu, amb una mirada neta, que obvia els judicis de valor, fa una preciosa i
alhora versemblant i amarga fotografia del que suposa créixer i fer-se major.
“Les pel·lícules d’Ozu
examinen les lluïtes
quotidianes a què ens
enfrontem en la vida: els cicles
del naixement i la mort, la
transició de la infantesa a
l’edat adulta, i la tensió entre
la tradició i la modernitat. Els
seus títols sovint emfatitzen el
canvi de les estacions, un teló
de fons simbòlic per a les
transicions que implica l’experiència humana. Vista en conjunt, l’obra d’Ozu
suposa una de les visions més profundes de la vida familiar en la història del
cinema.”
Nick Wrigley (www.sensesofcinema.com)
Una bona pel·lícula perquè…
He nacido pero… posseeix la raríssima qualitat de la senzillesa. També la del risc. I si
córrer un risc i eixir ben parat ja és bastant mèrit, més encara si el repte s'ha plantejat
en un tema d'aparença tan banal com és el món infantil. Resulta molt difícil contar
històries tan humanes i senzilles com les que es donen al si d'una família humil i
treballadora sense caure ni en un excés de malenconia o sordidesa, o sense caure en el
melodrama ni el pur document social, o sense posar en boca dels xiquets els
raonaments i els sentiments d'una persona adulta. Aquesta és l'estranya virtut de tot
el cine d'Ozu, i He nacido pero… n'és un exemple insigne. A tot açò s'afig un fet que a
nosaltres, espectadors del segle XXI, acostumats a conviure amb els mitjans
audiovisuals, ens pot resultar estrany i fins i tot pertorbador (per falta de costum):
estem davant d'un pel·lícula muda. Si ja implica un esforç tractar un tema com la
família, a més, Ozu ho fa només amb imatges, amb molt poques finestres de text (les
justes) i, malgrat tot, la història se segueix amb una facilitat astoradora i els
sentiments dels personatges –sobretot dels xiquets– travessen la pantalla amb una
força poc habitual. Una xicoteta joia, que just per ser curta de pretensions,
transcendeix èpoques i cultures.
“Ozu ha estat descrit per més d’un
crític com a posseïdor de l’estranya
habilitat d’agafar històries
intrascendents i banals i
transformar-les en ART, amb
majúscules. Quan hom veu una
pel·lícula seua, té la sensació que ha
presenciat un tros de veritat sobre
l’home i la seua condició.”
Jasper Sharp (http://filmsociety.wellington.net.nz)
En la inscripció de la tomba
d’Ozu, no hi apareix ni el seu
nom; tan sols el símbol que
representa el concepte budista
mu, ‘el buït, el no-res’.