full dominical «Tantas especies de peces» Església de Menorca Número 1681 - Any XXXIII - 31 agost 2014 LA DIMENSIÓ SOCIAL DE L’EVANGELITZACIÓ L legint l’exhortació apostòlica sobre l’evangelització, de manera especial el capítol IV, m’ha vingut a la memòria un llibre que vaig llegar ja fa anys: “Els pobres m’han evangelitzat”. Sovint hi he fet referència, doncs, per a mi, no sols és un títol de llibre, sinó que és una realitat: m’han evangelitzat, m’evangelitzen i esper que ho continuaran fent. Doncs bé, el papa Francesc comença el quart capítol de la seva exhortació, dient: “Evangelitzar és fer present en el món el Regne de Déu” (176). I afegeix que no es pot fer una definició fragmentària de l’evangelització i que una de les seves inquietuds és la dimensió social de la mateixa: “si aquesta dimensió (la social) no és degudament explicitada, sempre es corre el risc de desfigurar el sentit autèntic i integral que té la dimensió evangelitzadora”(176). “El contingut del primer anunci té una immediata repercussió moral que té com a centre la caritat” (177). Crec que puc dir, sense por a equivocar-me, que la qüestió social és un tema transversal a tot aquest document. Doncs, en ell, Francesc, deixa entendre clarament que la opció preferencial pels pobres i els exclosos és “la prueba del algodón” de l’evangelització. Afirma la dimensió social de la redempció: “Confessar que Jesús va donar la seva sang per nosaltres ens impedeix de conservar cap dubte sobre l’amor sense límits que ennobleix tot ésser humà, la seva redempció té un sentit social perquè «Déu, en Crist, no redimeix solament la persona individual, sinó també les relacions socials entre els homes»”(178). També la fe trinitària ens porta a la dimensió social de l’evangelització: “El mateix misteri de la Trinitat ens recorda que hem estat fets a imatge d’aquesta comunió divina, per la qual cosa no podem realitzar-nos ni salvar-nos sols” (178). Sovint s’ha dit que l’anunci evangèlic era alienador perquè sols s’ocupa de qüestions espirituals, aquí descobrim que no és possible anunciar, amb fidelitat, l’Evangeli sense encarnar-se, sense baixar a la dura realitat de la vida i denunciar tot allò que esclavitzi l’home i malmeti la seva dignitat: “L’acceptació del primer anunci, que invita a deixar-se estimar per Déu i estimar-lo amb l’amor que ell mateix ens comunica, provoca en la vida de la persona i en les seves accions una primera i fonamental reacció: desitjar, buscar i cuidar el bé dels altres” (178). Més encara: “L’Església «no pot ni ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia».Tots els cristians, també els Pastors, són cridats a preocupar-se per la construcció d’un món millor”(183). “De la nostra fe en Crist fet pobre, i sempre proper als pobres i exclosos, brota la preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats de la societat” (186); “per l’Església l’opció pels pobres és una categoria teològica” (198). En més d’una ocasió, quan a les homilies i xerrades s’han tocat qüestions socials, se’ns ha dit: “no et fiquis en política, a vosaltres us toca predicar la fe en Jesucrist”; doncs bé, el Papa diu: “Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser instruments de Déu per a l’alliberament i promoció dels pobres, de manera que puguin integrar-se plenament en la societat; això suposa que siguem dòcils i atents per escoltar el clamor del pobre i socórrer-lo” (187); i recorda diferents situacions en què Déu ha optat per sortir en defensa dels empobrits i els esclaus i es pregunta amb Joan: «Si algú que posseeix béns del món veu el seu germà que està en necessitat i li clou les entranyes, com pot romandre en ell l’amor de Déu?» (1Jn 3, 17). Amb aquestes poques referències us convido a llegir amb atenció tot el document, però poseu una atenció especial a tota aquesta qüestió què és la firma d’autenticitat de l’evangelització. Francesc Triay E n la Illa del rei, situada dentro del puerto de Mahón, aparecieron en 1888 los restos de una basílica páleocristiana, de singulares características, especialmente en los temas representados en su mosaico pavimental. En torno a lo que fue la base del altar se ve un gran número de peces y algunas conchas marinas. En ello puede quizá considerarse una bella evocación del entorno de la pequeña isla en la que está situado ese lugar de culto cristiano. Pero resulta aún más interesante descubrir el arraigado simbolismo cristiano que la antigüedad cristiana ha atribuido a la figura del pez y de los peces. En un sermón de san Agustín, predicado en la fiesta de Pentecostés, hallamos este significativo pasaje: «Cristo envió al mar del mundo a muy pocos pescadores equipados con las redes de la fe, todos ignorantes de las artes liberales, absolutamente desinformados por lo que se refiere a la ciencia mundana, sin el conocimiento de la gramática y sin las armas de la dialéctica. ¿Qué digo “muy pocos”? Envió a doce. Y, sin embargo, mediante ellos llenó las iglesias de tantas especies de peces, que muchos, incluso de entre los sabios del mundo, a quienes la cruz de Cristo les parecía bochornosa, se signan con ella en la frente y ponen en la ciudadela del recato la misma cruz que consideraban objeto de vergüenza y a causa de la cual nos insultaban» (Sermón 272-A: BAC 447, 770). No sólo la pesca era un tema muy evocado en la predicación cristiana, sino que también las figuras del pez y de un conjunto de peces aparecen en las pinturas y lápidas de antiguos cementerios y edificios cristianos. El pez (en griego ichthis) representa a Cristo, por razón del acróstico griego de dicha palabra, que es expresivo de la fe: «Jesucristo, Hijo de Dios, Salvador». Pero también se ha representado a los fieles como un conjunto de peces, nacidos en el agua bautismal, sobre lo cual hallamos un texto en Tertuliano, famoso escritor cristiano de África a principios del siglo III, que en su Tratado sobre el Bautismo (cap. 2º) dice: «Mas nosotros, pececitos, que tenemos nuestro nombre de Cristo, de nuestro pez (ichthis) Jesucristo, nacemos en el agua y no tenemos otro medio de salvación que permaneciendo en esta agua saludable». Es digno de admiración el que se hayan conservado bajo nuestra tierra unos vestigios tan significativos de la fe de Cristo, y que provienen de la Iglesia aquí establecida desde la antigüedad. Guillermo Pons Pàgina 2 Full Dominical la paraula de Déu “Si qualcú vol venir amb mi, que es negui ell mateix... LECTURES DE LA MISSA DIÀRIA Salms de la 2ª Setmana Dg. 31, XXII de durant l’any: Jr 20, 7-9 / Sal 62 / Rm 12, 1-2 / Mt 16, 21-27. Dl. 1, Fèria: 1C 2, 1-5 / Sal 118 / Lc 4, 16-30. Dt, 2, Fèria: 1C 2, 10b-16 / Sal 144 / Lc 4, 31-37. Dc. 3, Sant Gregori el Gran, papa i doctor de l’Església (MO): 1C 3, 1-9 / Sal 32 / Lc 4, 38-44. Dj. 4, Fèria: 1C 3, 18-23 / Sal 23 / Lc 5, 1-11. Dv. 5, Fèria: 1C 4, 1-5 / Sal 36 / Lc 5, 33-39. Ds. 6, Fèria: 1C 4, 6b-15 / Sal 144 / Lc 6, 1-5. Dg. 7, XXIII de durant l’any: Ez 33, 7-9 / Sal 94 / Rm 13, 8-10 / Mt 18, 15-20. HORARI DE MISSES: Diumenge XXII de durant l’any Lectura del llibre del profeta Jeremies 20,7-9 M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir, vos heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parl don el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dins els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més. Salm responsorial 63 R: Tot jo tenc set de vós, Senyor, Déu meu. Lectura de la carta de Lectura del libro de Jeremías 20, 7-9 Me sedujiste, Señor, y me dejé seducir; me forzaste y me pudiste. Yo era el hazmerreír todo el día, todos se burlaban de mí. Siempre que hablo tengo que gritar: «Violencia», proclamando: «Destrucción.» La palabra del Señor se volvió para mí oprobio y desprecio todo el día. Me dije: «No me acordaré de él, no hablaré más en su nombre»; pero ella era en mis entrañas fuego ardiente, encerrado en los huesos; intentaba contenerlo, y no podía. Salmo responsorial 62 R: Mi alma está sedienta de ti, Señor, Dios mío. Lectura de la carta del evangeli i vida L’ sant Pau als cristians de Roma 12, 1-2 Germans: Per l’amor entranyable que Déu ens té, vos deman que li oferigueu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte vertader. No us emmotleu al món present; transformau-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte. (cicle A) Lectura de l’evangeli segons sant Mateu 16, 21-27 En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als seus deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensat fer-li un favor, es posà a renyar-lo: “De cap manera, Senyor,: a vós això no us pot passar!” Però Jesús es girà i li digué: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.” Llavors Jesús digué als deixebles: “Si qualcú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. ¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? ¿Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres.” apóstol san Pablo a los Romanos 12, 1-2 Os exhorto, hermanos, por la misericordia de Dios, a presentar vuestros cuerpos como hostia viva, santa, agradable a Dios; éste es vuestro culto razonable. Y no os ajustéis a este mundo, sino transformaos por la renovación de la mente, para que sepáis discernir lo que es la voluntad de Dios, lo bueno, lo que le agrada, lo perfecto. Lectura del santo evangelio según san Mateo 16, 21-27 En aquel tiempo, empezó Jesús a explicar a sus discípulos que tenía que ir a Jerusalén y padecer allí mucho por parte de los ancianos, sumos sacerdotes y escribas, y que tenía que ser ejecutado y resucitar al tercer día. Pedro se lo llevó aparte y se puso a increparlo: «¡No lo permita Dios, Señor! Eso no puede pasarte.» Jesús se volvió y dijo a Pedro: «Quítate de mi vista, Satanás, que me haces tropezar; tú piensas como los hombres, no como Dios.» Entonces dijo Jesús a sus discípulos: «El que quiera venirse conmigo, que se niegue a si mismo, que cargue con su cruz y me siga. Si uno quiere salvar su vida, la perderá; pero el que la pierda por mí la encontrará. ¿De qué le sirve a un hombre ganar el mundo entero, sí arruina su vida? ¿O qué podrá dar para recobrarla? Porque el Hijo del hombre vendrá entre sus ángeles, con la gloria de su Padre, y entonces pagará a cada uno según su conducta.» MORIR PER VIURE ego ens traeix més d’una vegada: en l’obra collectiva, ens fa cercar protagonisme; en tost d’integrar-nos en el conjunt, ens aïlla dels altres; ens empeny secretament o descaradament a cercar els propis interessos més que no el bé comú. El culte a la personalitat deriva del conreu del propi ego que podria fer miques la cohesió necessària d’un concert polifònic, un partit de futbol, o qualsevol feina en equip. La Paraula del Déu viu, tal com l’escoltà Jeremies, descentra el tímid profeta del seu propi jo; en la lluita interior per ser reconegut de la gent o deixar-se cremar pel foc de la Paraula, Jeremies s’entrega al designi de la Paraula i persevera, malgrat ell mateix, en el projecte de Déu. Jesús, tot encaminant-se a Jerusalem, deixa entendre als deixebles que aquest viatge no culminarà, d’immediat, amb la seva exaltació sinó amb la seva condemna a mort. I Pere, inflat encara amb la felicitació rebuda fa poc de Jesús, se li posa al davant per impedir-li aquest desastrós final. Joan Febrer Jesús veu una insinuació satànica en la paraula de Pere, perquè en els plans de Déu, el Fill estimat del Pare no pot defugir el conflicte que farà d’ell un no-ningú. L’esclat de la vida en Déu no serà el triomf de l’ego de Jesús sinó la seva extinció per ressuscitar en la comunió de la Trinitat. Per açò el Ressuscitat no pot ser tampoc el centre i terme de la nostra veneració: farà de pont entre nosaltres i el Pare bo i ens comunicarà el seu Esperit d’amor. Pere, i amb ell tots els constituïts en qualsevol forma de poder dins o fora de l’Església, som cridats no a interceptar el camí de Jesús sinó a fer-nos deixebles d’un abnegat que no ha vingut a salvar la seva vida sinó a donar-la fent-ne “una ofrena viva, santa i agradable”. La lliçó de Jesús és que només donant, com ell, la vida la salvam: la mort de l’ego en seguiment de Jesús obre el pas a la resurrecció d’un jo integrat en la plena comunió de Déu i dels seus fills. Full Dominical Pàgina 3 Misioneros menorquines (10) Pedro Benejam Gorrías U ruguay y Argentina, destinos de emigración para muchos menorquines, fueron también tierras de misión para bastantes sacerdotes de la isla, que pasaron a esas jóvenes naciones no con el destino específico de cuidar espiritualmente a los emigrados de su tierra, sino para ejercer una gran labor pastoral a favor de todos los habitantes de estos países. Uno de los que más se distinguieron en esta tarea sacerdotal y que permaneció durante 17 años en estos territorios tan alejados de su tierra natal, fue el sacerdote Pedro Benejam, natural de Ciutadella, hijo de Pedro de profesión carpintero y de su esposa María. Nació Pedro en la calle de San Francisco de esa ciudad el 20 de diciembre de 1878 y fue bautizado dos días después con los nombres de Pedro, Pablo y José. Su padre era de oficio carpintero, y su madre se llamaba María. Ingresó en el Seminario hacia los doce años de edad. Su ordenación sacerdotal tuvo lugar el día 28 de marzo de 1903, siendo el primero de los sacerdotes ordenados por el nuevo obispo don Juan Torres, el cual siempre le manifestó por ello un especial afecto. Desempeñó varias labores cono coadjutor parroquial y capellán del colegio de la Compañía de María. En 1910 dejó a los suyos para ir a ejercer el ministerio en tierras de la Argentina y el Uruguay. Su labor pastoral fue muy intensa y sacrificada y se desarrolló en diversas parroquias de Montevideo, Salto, Tandil. San Miguel de los Arroyos, Pando, Corrientes y Bahía Blanca. Tuvo bajo su responsabilidad pastoral territorios muy extensos, que visitaba montando a caballo. Se dio el caso de administrar en un solo día 99 bautizos. En la fiesta de la Inmaculada del primer año de su estancia en Argentina predicó en la Catedral de Buenos Aires, mereciendo su sermón singulares elogios en la prensa de esa capital. El 10 de mayo de 1927 embarcó hacia España movido por el deseo de abrazar a su anciana madre. Estando en el gran buque trasatlántico escribió unas notas en las que decía: «Mi alma visionaria se eleva insensiblemente a las más altas regiones de la espiritualidad. En el cielo -me digo- no habrá despedidas porque no nos separaremos jamás. […] Paso con mi fantasía los mares, busco tras ellos la línea desigual de la pequeña Menorca, recuerdo con los ojos del alma la imagen bendita de mi querida madre, que sólo he visto en sueños desde hace muchos años, y… allá vuela espontáneo impregnado de lejanos recuerdos y de hondos afectos». Su más vivo anhelo era «el beso que, Dios mediante, pronto le daré yo con toda la fuerza de mi cariño y con todo el entusiasmo de mi llegada» (Publicación hecha en El Iris 2-VI-1927). ¡Los designios de Dios nos resultan misteriosos! Al llegar el misionero a su ciudad natal, su buena madre acababa de fallecer. Tenía razón Pedro en lo que había escrito de que sólo en el cielo no habrá esas triste despedidas ni separaciones. Durante nueve años, hasta su trágica y gloriosa muerte, permaneció ejerciendo los ministerios sacerdotales en la parroquia de la Catedral y predicando con frecuencia y con fruto espiritual en diversas poblaciones de la isla. La gente acudía con gusto a las iglesias cuando se sabía que él iba a predicar. El 24 de julio de 1936 el Sr. Benejam fue el que celebró la última misa oficiada en la Catedral de Menorca, antes de que muy pronto fuera saqueada, destruyéndose y siendo entregados a las llamas los retablos, imágenes y ornamentos sagrados. El odio y la increencia ofrecían un singular contraste con la generosa entrega y el celo apostólico que había llevado a este ejemplar sacerdote hasta muy lejanas tierras. Con su muerte martirial, el 19 de noviembre de 1936, selló su incansable labor apostólica. ALS 60 ANYS DE S’ERMITA de FERRERIES El passat dia 15, festa de la Mare de Déu d’Agost, prop d’un centenar de persones, d’edats entre 3 i 81 anys, ens vam trobar a s’Ermita per celebrar-hi l’Eucaristia i compartir berenar. A les 8 del matí, banyats pel sol despuntant per llevant i submergits en la idíl·lica visió que, des de l’entorn del poble, s’eixampla fins a les costes de Mallorca, saludàvem l’única Mare de Déu, la dels mil noms, amb el bell cant de Mn.Tauler “Jove del poble, Maria, mare de l’amor més clar”. Al pati de la petita capelleta hi ressonà la Paraula de Déu sobre el temible drac i la dona maternal amb l’anunci de la victòria final del Messies Jesús ressuscitat, primer descendent de la Dona Maria i del seu poble. Després de combregar el pa de la Comunió, vam compartir un sucós berenar a l’arrecerat racó d’alzines i brucs de sullà devora. De l’any marià 1954 ençà: 60 anys! Algunes i alguns dels presents van néixer aquest any. S’Ermita viu i es manté jove. Joan F. “Llums i ombres” Guillermo Pons Pons Els passats dies 8 9 i 10 d’agost es dugué a terme al campament de Biniparratx la trobada anual estiuenca de la FRATER. Aquest any sota el lema “llums i ombres”. Hi participaren aquest anys 32 fraterns i també 6 fiets/es, fills/es i nebots/es, dels amics fraterns. El divendres, una volta instal·lats, es va fer la presentació del lema i es repartí la insígnia. Desprès de sopar vam veure la pel·lícula “Elsa y Fred”. Dissabte matí, vam fer 4 grups per esbrinar quines llums i ombres tenim, mes tard, gaudirem de la piscina, contactes personals, etc., dinar i migdiada.Va venir el nostre amic Mn. Joan Febrer a passar unes hores amb noltros i desprès de la migdiada celebràrem l’Eucaristia. Piscina i un poc de relaxació. Desprès de sopar, vam passar uns vídeos d’anys anteriors de les acampades. Diumenge matí, els grups es tornaren a trobar per fer una feina sobre la pel·lícula de divendres. Piscina, dinar i migdiada. Ens reunirem per valorar l’acampada i per concloure aquets dies, entonarem l’hora dels adéus. Agrair tota la feina feta (la que es veu i la qui no es veu), a totes les persones que fan possible que tot surti be, gracies. EQUIP DIOCESÀ FRATER MENORCA FESTES DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA 2014 I OCTAVARI Dissabte 30 d’agost: Aproximadament entre les 6.30 i les 7.00 del fosquet, ofrena floral a la Mare de Déu de Gràcia. Organitza: grup folklòric des Rebost i grup de l’Ermita. Diumenge 7 de setembre: A l’ermita, a les 7 del capvespre, amb assistència de la Qualcada, Pregària de Vespres de la Mare de Déu. Dilluns 8 de setembre: A l’Ermita, a les 8.15 del matí: Rosari i Missa, acabada aquesta trasllat de la Imatge a la capella de les Concepcionistes. A les 10.30 del matí, a la parròquia de Sta. Maria, recepció de la Imatge de la Mare de Déu i Missa solemne, presidida pel Sr. Bisbe, amb assistència de la Qualcada. Dies feiners 9, 10, 11, 12, 13, 15 de setembre: A l’Ermita, a les 7.00 del fosquet: Rosari i Missa. Diumenge 14 de setembre: A l’Ermita, a les 8.15 del matí: Rosari i Missa. Tots hi sou convidats a participar!!! pedres històriques LA BASÍLICA DE L’ILLA DEL REI L’ illa del Rei o dels Conills és coneguda sobretot pel complex hospitalari construït durant el segle XVIII pels britànics i que en els últims anys els Amics de l’Illa de l’Hospital estan recuperant de manera encomiable. Bona part de les poc més de 4 hectàrees de superfície de l’illot estan ocupades pels edificis dels segles XVIII i XIX, però a la part de llevant, mirant cap a l’entrada del port de Maó, hi quedava un espai buit que podia ser aprofitat agrícolament. Va ser en aquesta zona, mentre s’hi realitzaven tasques agrícoles, quan el gener de 1888 es van descobrir les restes d’un antic edifici el paviment del qual estava decorat amb un ric mosaic. L’excavació, per dir-ho així, es va limitar a eliminar la terra que cobria el mosaic, deixant-lo al descobert però també sense cap mena de protecció. La notícia de la troballa transcendí a les pàgines de la premsa de l’època i fins i tot se’n van fer ressò el Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma i el Boletín de la Real Academia de la Historia. Pere Riudavets fou el primer que aquell mateix any relacionà les restes de l’illa del Rei amb una basílica paleocristiana. Però no es va fer gaire cas de la hipòtesi de Riudavets, ja que durant molt temps es va pensar que es tractava dels fonaments d’una vil·la romana o, fins i tot, d’una sinagoga. Amb el pas dels anys el mosaic i les altres restes exhumades es van anar deteriorant de manera evident fins que l’any 1945, en crear-se el Museu Provincial de Belles Arts de Maó, es decidí reservar una sala per albergar el mosaic o, millor, el que quedava d’ell, la qual cosa es realitzà l’any 1950. En aquells anys es van fer algunes cates al jaciment de l’illa del Rei que no van donar resultats positius. Tot canviaria a partir de la descoberta de la basílica de Torelló, que posà al descobert un mosaic molt semblant al de l’illa del Rei; tornava a un primer pla la hipòtesi d’un edifici paleocristià, ara amb un elevat grau de probabilitat. Per tal de verificar-ho, Maria Lluïsa Serra, després de que l’hospital militar s’hagués traslladat a la carretera de Sant Climent, inicià les excavacions a l’illa del Rei l’any 1964 i continuaren en els dos anys següents. El descobriment del santuari de la basílica i la recuperació de fragments de l’ara d’altar, de marbre blanc, no deixaven dubtes sobre l’autèntica naturalesa de l’edifici. Malauradament, la mort prematura de l’arqueòloga maonesa, l’any 1967, truncà la investigació. Recentment, l’any 2008, un equip d’arqueòlegs dirigit per Catalina Mas, Miquel À. Cau i María J. Rivas realitzà nous treballs arqueològics que consistiren en la neteja, realització d’una nova topografia, consolidació de les estructures visibles i, finalment, l’excavació d’alguns sectors on encara hi havia potència estratigràfica. Miquel Àngel Casasnovas Aquests treballs arqueològics ens descobreixen un edifici que és indubtablement una basílica paleocristiana amb una sèrie de dependències annexes. Tanmateix, l’estat precari de les estructures fa que la seva interpretació sigui complicada. Així, sabem que l’espai basilical té 10,5 metres d’ample per 18,6 de llarg, amb una capçalera o absis rectangular tant a l’interior com a l’exterior, però s’ha discutit si tenia una nau única o bé tres naus separades per pilars rectangulars avui desapareguts. Sembla que les excavacions de 2008 avalarien la hipòtesi de les tres naus, amb una nau central de 11 metres de llarg per 3,5 d’ample, mentre que les naus laterals tindrien 11 x 2,2 metres. Les tres naus estaven pavimentades amb mosaic. La basílica estava orientada cap a l’est, on hi havia el santuari de planta rectangular, de 5,8 metres de longitud per 3,6 d’amplada; aquí s’hi ubicava l’ara o altar, que devia ser una peça de marbre blanc sostingut per diverses columnetes. Al santuari, front a l’altar, es localitzà una tomba que, tenint en compte el lloc de privilegi que ocupa, devia correspondre a alguna persona rellevant. A l’extrem oriental de la nau lateral nord hi ha una petita piscina baptismal circular assentada damunt la roca i revestida d’argamassa (opus signinum). Cal dir que els murs es troben molt deteriorats i és difícil fins i tot determinar aspectes com ara per on es realitzaven els accessos a l’interior i els espais de comunicació interiors. Pel que fa a la resta d’estructures, annexes a l’edifici basilical, són de difícil interpretació. El més interessant és una de les habitacions, situada al sud-est de la capçalera de la basílica, que s’ha identificat hipotèticament com un stibadium o menjador. També s’ha localitzat un sistema de desaigües i una necròpolis. Els fragments de mosaic que van poder ser recuperats es conserven actualment al Museu de Menorca. Malauradament, la manca de protecció durant seixanta anys va fer que quedàs molt malmès (de fet, només se’n conserva una petita part). Així i tot, coneixem aproximadament la seva iconografia gràcies a un dibuix que es va fer al final del segle XIX. El mosaic té semblances clares amb el de la basílica de Torelló: a l’absis hi trobam una decoració animal, però aquí amb peixos en tost d’aus. El que sí es repeteix és el tema dels dos lleons enfrontats, separats per la palmera. Al centre, un espai quadrat amb aus i quatre cràters que, des dels costats, convergeixen al centre. Finalment, el tercer espai és un tapís geomètric. Com en el cas de Torelló, la basílica del rei pot correspondre a una cronologia de final del segle V o començament del VI, si bé el mosaic podria ser posterior i instal·lat ja en època bizantina, a partir de l’any 534. Edita: Església de Menorca - Director: Antoni Fullana - Imprimeix: Editorial Menorca S.A. - ME - 161/1982 www.bisbatdemenorca.com - e-mail: fulldominical@gmail.com